Abaixar impostos, que és la guerra! (i sinó, també)

Publicat originalment a dBalears (27-03-2022)

D'ençà que vam llegir el llibret "No pensis en un elefant" de George Lakoff, sabem què són els marcs mentals. En poques paraules, un marc mental és la suma d'un conjunt d'expressions i de llenguatges ben barrejats amb conceptes ideològics que, mitjançant la seva popularització, a còpia de repetir-lo, constitueix un espai ideològic que impregna, condiciona, i influeix a una determinada societat. Però per a que un determinat marc mental tingui veritablement èxit cal que la societat es trobi en una determinada situació. Per exemple, els marcs mentals sobre abaixar els impostos tenen més èxit en situacions, com l'actual, de pujada dels preus, d'inflació desbocada, de pèrdua de capacitat adquisitiva, d'empobriment generalitzat de la majoria de la ciutadania.

Val a dir que aquesta situació ve d'abans de la invasió russa d'Ucraïna -ve del robatori a mà armada -"beneficis caiguts del cel", en diuen- de les multinacionals energètiques, de l'escassetat de materials i d'energies fòssils (llegiu l'imprescindible llibre d'Antonio Turiel intitulat Petrocapilsis), de la fal·làcia de la mà innocent que bressola el bressol del mercat-, però, evidentment, la guerra ha agreujat força la situació.

El cas és que no cal desaprofitar l'ocasió per crear -o reforçar- el marc mental de l'abaixada d'impostats com a solució: Feijóo acusa el Govern de "folrar-se" amb els impostos de la llum i la gasolina; i el govern espanyol sembla que compra la (mala) idea d'abaixar els impostos a la gasolina, el gas i l’ electricitat per lluitar contra la inflació. A casa nostra es replica el marc mental fins al punt que el portaveu de PP ha destacat que “entre les mesures ja anunciades [pel GOIB] s'incloguin algunes de les que venia proposant el Partit Popular, però ha exigit anar més enllà amb baixades d'imposts a la llum i la benzina, el tram autonòmic de l'IRPF, o l'aprovació urgent del Règim Fiscal de Balears"...

Val a dir que tot plegat és un despropòsit. Sembla que no han après res de la història. Algú recorda el gran error que el 1973 cometeren els polítics franquistes amb la guerra del Yom Kippur? Per intentar frenar l'escalada de preus, van abaixar els impostos, mentre que la resta de països europeus van decidir aparcar el cotxe i anar en bicicleta. Els que practicaren el decreixement en l'ús d'energies guanyaren la batalla contra la inflació, els que abaixaren els imposts no.

Acabaré com he començat, amb elefants. Els anglosaxons tenen l'expressió "Elephant in the room" (Elefant a la sala) per referir-se a una veritat evident que és ignorada, o a un problema o risc obvi que ningú no vol discutir. El nostre "Elephant in the room" sobre fiscalitat és la monumental injustícia fiscal. Mentre s'imposa el marc mental d'abaixar impostos sense cap mesura de justícia fiscal, la UE fracassa en el primer intent de ratificar el 15% de l'impost mínim de societats, la promesa del govern espanyol de reforma fiscal s'ajorna in illo tempore. Tanta sort que cada vegada, en paraules de Raimon "en som molts més dels que ells volen i diuen" que prenem part de l'Aliança Global per a la Justícia Fiscal.

 

No tot començà amb "Les Kellys"

Publicat originalment a Diario de Mallorca (21-03-2022)

El temps vola! Aviat farà set anys de la primera edició del llibre "Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral" d'Ernest Cañada. El que va fer l'autor va ser contar-nos històries de vides viscudes en precarietat laboral i vital per donar-li visibilitat a una problemàtica estructural que afectava –afecta encara ara- a un col·lectiu laboral absolutament feminitzat, i bàsic per a la indústria d'hoteleria. El context sociolaboral de 2015 venia caracteritzat per aquells divendres què en cada referència oficial del Consell de Ministres hi trobàvem una retallada als drets socials de les classes subalternes. No és estrany, doncs, que, en un "país de drets laborals i socials rebaixats", Cañada escrivís: "Miedo es una de las palabras que más he escuchado a lo largo de las entrevistas, reuniones, y grupos de discusión que he sostenido con camareras de pisos en distintos lugares de España".

L'associació de precarietats, incerteses, estrès, pobresa, i malalties laborals, amb el treball té, com demostrà el sociòleg Richard Sennett, afectació en la forma de socialització de les persones. La por en el lloc de treball és una d'aquestes conseqüències que provoca, si més no, una situació de mala salut psicosocial. Endemés, patir por durant la jornada laboral és sinònim d'absència de democràcia durant llargs períodes de la vida. És, parafrasejant Karl Marx, viure demanant permís. Val a dir que Sennett ens parla en la "La corrosió del caràcter" (2000) de "les conseqüències personals del treball en el nou capitalisme", i, el turisme i l'hoteleria en són peça clau d'aquest capitalisme financer i de despossessió de les primeres dècades del segle XXI. En aquest sentit, la via turística d'acumulació –que no va patir, ans al contrari, la crisi del 2008- aconsegueix ser refugi del capital, i beneficiar-se de processos de precarització sociolaboral. En aquest context neix el moviment de "Les Kellys".

És un moviment exitós pel que fa a la visibilització mediàtica de la peculiar precarietat de les que netegen els hotels. "Les kellys" assoleixen fer socialment visibles fenòmens, com ara, el de la medicalització a dojo, la feminització de la pobresa laboral, les malalties laborals no reconegudes, les pèssimes condicions de feina, unes càrregues laborals insuportables, o la manca de reconeixement social d'una feina essencial en el negoci hoteler... Tanmateix, l'èxit més gran fou la sororitat assolida entre elles, i, conseqüentment, l'inici d'un procés de pèrdua de la por a denunciar l'intolerable, i a reivindicar el que lis pertoca per justícia social. No és poca cosa en temps de desmobilització en el món del treball, conseqüència de l'efecte disciplinari de les polítiques laborals imposades durant l'etapa del austericidi, com ara, la reforma laboral de 2012.

Ara bé, cal recordar que el plural moviment de les kellys (pluralitat, si més no, de camisetes blanques i camisetes verdes) ha posat damunt la taula reivindicacions materials urgents: Regulació de la càrrega de treball, reconeixement de totes les malalties professionals, jubilació anticipada, eliminació de la subcontractació de la seva feina, etc. En aquest àmbit, si prenem en consideració l'accepció d'èxit que ens ofereix el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, com "bon resultat, manera favorable de sortir un negoci, una empresa, etc.", malda afirmar que l'èxit de "Les Kellys" ha sigut bastant més modest. Hom diria que resta gairebé tot per conquerit!

Per això, em preocupa la –intencionadament o no- banalització institucional de la càrrega reivindicativa del moviment de les kellys, altrament dit, la consideració “bonista” del que és una disputa entorn a unes relacions laborals justes de debò. El darrer exemple de tot plegat és el fet que, amb motiu del proppassat 8 de març –Dia Internacional de les Dones-, el Govern de les Illes Balears, per mitjà de l'Institut Balear de la Dona, lliurà un dels reconeixements de l'IBDONA 2022 a –cit literalment la nota oficial- "les kellys, per la defensa d'una ocupació de qualitat per a les dones".

Estem en presència, a parer meu, d’una literatura governamental força inadequada per dues raons: Substituir en el relat els mots "lluita" o "reivindicació" pel de "defensa" [d'una ocupació de qualitat] remet a una concepció -diguem-ho així- absent de disputa en la consecució de les millores laborals. No és aquest un assumpte balder perquè és obvi que el llenguatge crea pensament. Per una altra banda –d'aquí el títol d'aquestes línies-, segur que s'hagués pogut associar al reconeixement a les kellys un caràcter de continuïtat amb les dones que feren possibles conquestes com, a tall d'exemple, que el Conveni Col·lectiu d'Hostaleria de les Illes Balears fos pioner –quan recentment estrenada l'actual etapa democràtica, xerrar de coresponsabilitat en els treballs domèstics i de cura era, gairebé, una extravagància- en la regulació dels dos dies lliures setmanals i consecutius, o, poca broma!, que, pel que  jo conec, sigui encara ara l'únic on, des de fa bastants anys, el salari de les cambreres de pisos i el de les cambreres i les cambreres de bar i menjador sigui el mateix.

Efectivament, tot i reconèixer la seva importància en la modernitat, no tot començà amb les kellys. Abans, en temps de vagues i de lluites, va haver-hi dones que impulsaren i feren possibles conquestes factuals per a una ocupació de qualitat, i, des d’una perspectiva de gènere, menys desigualitària a l'hoteleria illenca. Venim, com canta Raimon, "... d'una lluita / Que és sorda i constant".

Traïció al poble sahrauí

Publicat originalment a dBalears (20-03-2022)

A l’horabaixa de divendres, de sobte, es va consumar una nova traïció del Govern d'Espanya al poble sahrauí. Aquest 18 de març de 2022 passarà a la història com el dia en què el president Pedro Sánchez, en carta dirigida al rei del Marroc Mohamed VI, ve a reconèixer la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental en declarar que la proposta d'un règim d'autonomia per al Sàhara Occidental -formant part del Marroc que és l'estat ocupant en un procés de descolonització inconclús (sic)- és la proposta "més seriosa, realista i creïble" per a la resolució del conflicte. Val a dir que aquesta proposta és la que el règim alauí manté des de 2007.

Ras i curt, el govern espanyol "més progressista de la història" cedeix així als xantatges del regne del Marroc, trencant amb la legalitat internacional, amb la suposada identificació de la política espanyola amb l'aplicació dels Drets Humans; i amb el sentir majoritari de la població de l'Estat Espanyol que és, sense camp mena de dubte, una població que ha provat la seva llarga, permanent, i profunda solidaritat amb el poble sahrauí en la lluita per la seva independència. De retruc, l’Estat Espanyol es presenta al món com un estat claudicant davant els xantatges. Miserablement, indigne!  

La traïció de Pedro Sánchez, fins i tot, trenca el consens bipartidista PSOE-PP sobre el conflicte del Sàhara Occidental que, més o menys, consistia en el respecte als principis i obligacions de l'ONU,  a les recomanacions de la seva Assemblea General,   i als compromisos internacionals contrets per Espanya, i en la col·laboració en la cerca de fórmules globals d'estabilitat basades en la cooperació i en el respecte dels interessos i drets de totes les parts implicades. Altrament dit: Mantenir una posició de neutralitat, sense complir amb les seves obligacions com a  potencia administradora de l'última colònia d'Àfrica. Ara, amb aquest gir de Pedro Sánchez, la posició espanyola és de suport sense complexos a les posicions del règim ocupant, és a dir, del Regne del Marroc. Una indecència!

Aquest canvi de posició del Govern d'Espanya es produeix en el context d'una societat en estat de xoc per la guerra a conseqüència de la invasió russa d'Ucraïna, i dels seus efectes humanitaris, econòmics, i socials. La guerra, la maleïda guerra, com a marc mental per a prendre aquesta indecent decisió contra els drets a la llibertat del poble sahrauí. Sense embuts: "Maleïdes siguin les guerres i els canalles que les fan", Julio Anguita dixi.

Tanmateix, el poble sahrauí, el Front POLISARIO, la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), i el moviment solidari amb el Sàhara Occidental no es rendiran. Els empara la legalitat internacional, i tenen una incansable capacitat de resistència. Són –som- irreductibles. En una entrevista a Eduardo Galeano li van preguntar: Quina faceta humana ens destrueix? Ell va contestar: "El conformisme, l'acceptació de la realitat com un destí i no com un desafiament que ens convida al canvi, a resistir, a rebel·lar-nos, a imaginar en lloc de viure el futur com una penitència inevitable". La mesquinesa de la decisió del govern de Pedro Sánchez no ens destruirà. Ans al contrari, és un nou desafiament per, ara més que mai,  continuar resistint, rebel·lant-nos, i imaginant un Sàhara Lliure.

PS: Si heu llegit això abans de les 12 hores del diumenge 20 de març, teniu en compte aquesta convocatòria de concentració. Si no, l'aguait de noves convocatòries.

 

Segon avís

Publicat originalment a dBalears (14-03-2022)

La pandèmia de la Covid-19 fou un primer avís factual de la fragilitat d'un model socioeconòmic i ideologicocultural de monocultiu turístic. Durant el "gran confinament" aparentà que seria possible repensar col·lectivament un altre futur millor, amb menys incerteses i garanties d'aturar la deriva al col·lapse. Va haver-hi un moment d'aparent lucidesa de l'actual majoria "progressista" que governa el minso autogovern de les Illes Balears, que semblava insinuar que, ara sí, allò del "canvi de model" anava de bo. Si més no semblava que la necessitat de transitar envers un altre paradigma de societat menys turistitzada era hegemònica entre la "progressia". Inclús algunes elits, segurament també afectades per l'ensurt pandèmic, balbotejaren el mot transició tot referint-se que res seria exactament igual després de la pandèmia.

L'aparent lucidesa d'uns i d'altres (els nostrats "progressistes" i les nostrades elits), va resultar ser un miratge que s'esvaí només posar-se en circulació l'eufemisme "nova normalitat" per referir-se a "l'anormalitat prepandèmica". És a dir, la bona nova d'una nova realitat allò que veritablement ens anunciava era la posada en marxa de la reconstrucció de la situació caracteritzada per precarietats, grans diferències, deteriorament ecològic, descohesió social, i negació de la possibilitat de col·lapse.  Una decisió  incomprensible si  prenem en consideració que la pandèmia posà cruament sobre la taula la crisi de civilització en la qual estem immersos. Una crisi multifacètica sobre la què cal, tal com fa la revista "Ecología Política" en el seu nombre 62 intitulat "Pandemias y crisis civilizatorias", "ressaltar la relació intrínseca entre el desenvolupament d'un sistema econòmic insostenible, que va més enllà dels límits físics del planeta, i la destrucció de la vida en ell".

Val a dir -no sigui cosa que em titllin d'apocalíptic- que els que no refugim el mot "col·lapse", sabem amb els aprenentatges de la història que el col·lapse no és un esdeveniment, ans al contrari, és un procés, o, més ben dit, un conjunt de processos. Per dir-ho així, en paraules de Jorge Riechmann, "probablement no tindrem un ensorrament global d'un dia per a un altre, sinó que ja ens trobam enmig d'una sèrie de processos de descomposició fragmentaris". Riechmann afegeix una cosa que és importantíssima: "Cal assenyalar que precisament per això [la improbabilíssima existència d'un "Dia de la Fi del Món"] al costat de la intensificació de trajectòries de barbarització ja en curs -tot citant al director de la Royal Institute of International Affairs, Robin Niblett- «en la descomposició s'obren espais per a donar forma a una altra economia i una altra societat»". Malgrat ser possible, no s'ha volgut atendre l'avís pandèmic, i, en lloc d'iniciar de debò una transició per canviar de model, s'ha optat per continuar transitant en un perpetu lífting d'un model que –amb la transferència de recursos públics als guanys del sector privat-, insistesc, accelera el procés de col·lapse. Un bon exemple de lífting de model amb enriquiment privat a costa dels recursos públics és, com explica molt bé el GOB, el Decret llei de mesures urgents per a la sostenibilitat i la circularitat del turisme de les Illes Balears.

Ara estem en ple segon avís: La guerra.

La invasió russa d'Ucraïna és sobretot una greu catàstrofe humanitària –ho són totes les guerres!-, i, alhora, desencadena una nova crisi econòmica de proporcions ara mateix incalculables. S'accelera i intensifica alguns trets estructurals del capitalisme extractiu actual, com ara, la no aplicabilitat dels Drets Humans del neoliberalisme del '"és igual que el gat sigui blanc o sigui negre perquè l'important és que caci ratolins"; l'extinció de les societats del descens per a la majoria social i de l'ascens per a una minoria, molt probablement s'accentuaran la precarietat i la desigualtat d'aquesta era que, a conseqüència de la minva d'impuls igualitari, Oliver Nachtwey, qualifica de "postdemocràtica"; o, òbviament, i malgrat l'emergència climàtica, la dependència d'energètica fòssil que, en el cas d'un model de tot turisme com el de les Illes Balears, posa en qüestió la sostenibilitat ecològica factual (no retòrica) de l'arribada en avió de milions i milions de turistes, i la sostenibilitat econòmica de la indústria de l'aviació, si no és mitjançant un nou estirabot en la ingent transferència de diners públics als accionistes privats de les companyies d'aviació comercial que operen, des de fa temps com una mena de "deep state turístic" per a subvencionar el capital.

S'estarà a l'altura d'aquest segon avís? Veurem. En qualsevol cas, pensem-hi!

Egipte: la tercera és la bona?

Ens feia una especial il·lusió començar 2022 amb un viatge a Egipte. Enguany es commemora el centenari del descobriment de la tomba de Tutankamón, i el bicentenari del de la Pedra de Rosetta. Però, més enllà d'aquestes efemèrides, allò que més ens decidí a partir per tercera vegada cap a les terres dels faraons van ser les ganes, des de feia temps, de fer un circuit diferent del clàssic creuer pel Nil i el Llac Nasser, de fer-ho en una època de baixa presència turística, i de tenir temps per poder recórrer (fer de "rompesuelas", en expressió de l'enyorat Juan Goytisolo) El Caire.

Per concretar el circuit ens va servir d'inspiració una proposta de viatge del Museu Egipci de Barcelona, que vàrem ajustar i ampliar amb els bons serveis de Tourart. Tanmateix, per molt que ajustis itineraris, allotjaments, visites... a Egipte sempre hi ha alguna sorpresa, ... i, pel que fa als guies acompanyants i a mesures de seguretat, cal tenir una paciència faraònica.

Primera sorpresa amb Wady (el guia): Només saludar-nos, tot iniciant el camí de El Caire cap a Saqqara, ens comunica que l'empresa li ha comunicat que li devem 100 euros per les propines de tot el recorregut. Val a dir que per les formes, i alguns mals entesos, el tema de les propines va provocar bastant "mal rotllo". A mesura que el viatge avançà –i amb la requerida paciència faraònica- la cosa es va anar aclarint.

El cas és que el primer dia va ser el dia de les piràmides. En arribar a la Necròpolis de Saqqara, ens vam adonar del molt que ha canviat  –i per a bé!- d'ençà de l'anterior visita de fa ja alguns anys. Malgrat que d'entrada la boira matinera ens dificulta apreciar la Piràmide esglaonada, sí que es fa palès que les excavacions han avançat força en tota la necròpolis. Hi ha poca gent, la boira a poc a poc escampa, la piràmide es presenta majestuosa, s'imposa una visita reposada, gaudir del conjunt de la necròpolis, visitar dues tombes, passejar pel Pati de Heb Set ... Deixant enrere les extraordinàriament ben conservades parets de l'entrada al complex funerari de Djoser i anant cap a la Piràmide Roja de Dashur, decidim afegir al pla del dia la visita a Gizah. Però, anem a pams.

Abans, seguint l'itinerari previst, ens encaminam cap a la zona de Dashur. Allà hi ha dues joies que ens deixà el faraó Snefru: La Piràmide Roja i la Piràmide Encorbada. He quedat fascinat per la primera. És, per a mi, la piràmide més elegant, la ubicació amb bastant de terreny desert als seus voltants la fa súper imponent, el sol de migdia li aporta una lluminositat gairebé màgica. Estic molt content d'haver-hi entrat a la Piràmide Roja. Ens queda poc temps per fer cas a la Piràmide Encorbada –si ens embadalim no tindrem temps a bastament per visitar Gizah-. No obstant això, la contemplam prou per poder afirmar que el seu nom antic -Piràmide Brillant- se li escau més que l'actual.

I, ja avançat el dia, arribam a Gizah. D'entrada tot és diferent del que hem gaudit a Saqqara i Dashur. Voltants lletjos, sembla que la ciutat i el tràfic hagin d'envair el recinte arqueològic, molts turistes... No ho recordava tan poc encisador. Malgrat que la visita és un poc a correcuita, al cap i a la fi, ens reconciliarem amb la màgia de les piràmides de Keops, Kefrén i Micerinos. Ajuda molt la visió des del mirador que anomenen "Panorama", que és, sens dubte, d'on es poden fer les millors fotos del conjunt de les piràmides. Acabam, tot just abans que tanquin l'entrada, a l'Esfinx de Gizah. Una vegada vàrem entrar al recinte ens van poder quedar tranquil·lament ... si no hagués estat per la invasió de turistes russos d'aquells moments. Així i tot, l'Esfinx té quelcom màgic. Hi ha tanta màgia que te'n fots de notícies com aquesta intitulada "Contagiados invisibles entre las piràmides".

Acabam esgotats. Dinam a les tantes a un restaurant que sembla especialitzat en excursions de guiris i que té zero interès ... Però ens rescabalem en arribar a El Caire tot sopant a l'històric Cafe Riche.

L'endemà deixam El Caire –quan la policia ens deixa partir- i enfilam camí en direcció a El Fayun per acabar el dia a la zona del Lago Karoun. La policia no només és present per donar el "sus" a la partida. Ens apropam a terres que, en un passat no massa llunyà, foren perilloses per la presència de terrorisme. Ara mateix els perills són cosa del passat, però les autoritats egípcies no han canviat els protocols de seguretat, la qual cosa fa que en els dies vinents, el nostre cotxe vagi "escortat" amb bastants més policies que les quatre persones que hi anam en el cotxe (nosaltres dos, Wady, i el conductor que ens ha demanat que li diguem Jorge). S'imposa la "paciència faraònica": Un dels cotxes policials ens obre camí, i ens alenteix tant que anam a velocitat de comboi. Tanta sort del paisatge ...

El cas és que, en arribar a la piràmide de Meidum –el plat fort del dia en matèria arqueològica, i situada a tocar de l'oasi d'El Fayun- te n'oblides de les absurdes mesures de seguretat. La piràmide resta incompleta, però déu-n'hi-do amb la colpidora presència ben enmig del no-res. Visitam la piràmide per fora i per dintre (al final del túnel, amb baixades i pujades, hi ha un sarcòfag ben interessant ). Uns amables guardians de les piràmides m'indiquen que podem visitar unes tombes dels voltants de la piràmide. He de fer la visita gairebé cos a terra amb la "recompensa" de trobar un segon sarcòfag. En deixar enrere piràmide, tombes, i vigilants convenientment compensats amb una propina que veritablement s'havien guanyat, enmig de l'esplanada del àrid desert que envolta el conjunt arqueològic, ens topam amb un preciós sarcòfag. És el tercer! I, tanmateix, cada un té un encant diferent.

El camí fins a arribar a El Fayun es fa llarg. Un cotxe de policia (que, per cert, és sempre inesquivable, ja que la policia retira sempre el permís de conduir al Jorge) ens obri el pas fins a les portes de l'hotel. Com és norma van a pas lent, velocitat de comboi. Molt sovint, en canviar de localitat, fan relleu. A vegades cal esperar els que hagin de substituir als que ens vigilen... A la fi arribam a l'Hotel Palm Shadow. És un hotel situat en les proximitats del Llac Karoun que sembla pensat per a clientela local, o, si més no, que parlin àrab i siguin abstemis. És agradable, però mal gestionat. Cuinen bé –hi vaig sopar una sopa fantàstica força calorífica, i vàrem prendre un abundant i exquisit desdejuni on no faltava un bon "ful medames"- però l'atenció al client és bastant deficient. Els voltants de l'hotel semblen de poc interès, això no obstant, les aparences enganyen: Hi ha una bona oferta de ceràmiques, i alguns locals de restauració interessants. Tanmateix, allò que més ens interessa és la posta de sol, la llum de la lluna il·luminant palmeres, i ... descansar i carregar les piles. L'endemà serà un dia intens, toca Wadi al-Hitan!

Wadi al-Hitan -literalment "Vall de les Balenes"- és una regió del desert occidental d'Egipte que ens deixa bocabadats. Les formacions geològiques disputen l'atenció amb els fòssils complets, o gairebé complets. Construccions –entre elles un museu molt xulo i força pedagògic- perfectament integrades en el paisatge. Tot plegat se sembla a un dels escenaris de Star Wars. Els paisatges continuen sent impactants al vall de Wadi El Rayan, la muntanya Mudawara, les dunes del desert ... Un dia rodó si no fos perquè al final ens esperava un llarg trajecte a velocitat de comboi, sempre obrint-nos el pas el cotxe de policies que sovint va canviant.

Mentre esperam un d'aquests canvis "d'escorta" ocorre l'anècdota del dia: Esperàvem davant una caserna de policia a la qual, després de demanar permís –of course-, hi entram per anar al bany. Ens acompanya un policia amb un fusell -un CETME- que no em deixà de vigilar mentre pixava. Semblava que érem els primers "guiris" que entraven a aquelles no molt amables instal·lacions. El cert és que va ser, que recordi, la primera vegada que he orinat a punta de CETME.

En arribar a la ciutat d'Al-Minyā (Menia), ens esperaven noves sorpreses del Wady. Resulta que no ens ha informat de dues coses importants: Que del hotel no es pot sortir sense haver avisat amb antelació a la mena de checkpoint policial de l'entrada de l'hotel, i, a sobre, que en sortir has d'anar acompanyant d'un policia que et fa d'escorta. Patètic, tot plegat! La segona sorpresa –ens assabentam l'endemà- és que a l'hotel només admeten pagaments en efectiu. Superades les sorpreses (amb unes quantes visites a caixers automàtics –cosa no fàcil a una ciutat egípcia mitjana en dies de festa local- i fent abstracció de la companyia policial en les nostres sortides per la ciutat), Menia resulta ser una ciutat molt animada, tant en el seu centre comercial com a la riba del riu Nil, amb alguna oferta gastronòmica interessant a uns preus per a locals. Sembla que som els únics guiris a la ciutat.

Tanmateix, Menia només és, durant tres dies, la base per explorar tres zones arqueològiques que ens feien molta il·lusió: Tuna al-Djebe, Tell el-Amarna, i Beni Hassan. Val a dir que la vigilància policial va amb escreix. Ara, per fer els trajectes a les zones de les tombes, ens "acompanya" un policia dintre del cotxe que, a sobre, pretén que li donem propina! El cas és que, com la presència de visitants és pràcticament nul·la, resulta bastant còmic contar el nombre d’homes –Wady, Jorge, el policia del cotxe, els policies de cada una de les necròpolis, els vigilants de les tombes- que ens acompanyen.

A Tuna al-Djebe destaca, amb molt, i, especialment a l'interior, la tomba de Petosiris, que fou un sacerdot important del deu Thoth. Són força interessants les catacumbes perquè, contràriament a allò que és habitual, no hi ha mòmies d'humans. Aquí el que hi ha són mòmies d'animals sagrats (ibis, babuïns, falcons...). I la tomba d'Isadora és bastant decebedora.

De Tell el-Amarna ressaltaria una de les esteles que marcaven els límits de la ciutat d'Akhenaton, que construí el mateix faraó Akhenaton en abandonar el politeisme i abraçar l'atenisme, o culte al voltant d'Aten. Una de tantes rareses d'aquest faraó! De la més de mitja dotzena de tombes que visitàrem, faré menció –no tant per la seva bellesa, que és comuna a totes elles, sinó pel seu significat- a la tomba reial d'Akhenaton, on sembla que mai hi va ser enterrat. Val a dir que, a l'entrada del recinte arqueològic, el vigilant de la tomba reial va pujar al cotxe amb nosaltres, i, en arribar a la tomba i haver posat en marxa el generador d'electricitat, ens obrí. Entràrem i férem una visita en exclusiva.

Wady ens va regalar algunes visites a tombes, a més a més de les que teníem programades. En la darrera -la nombre 9 de la banda sud de Tell el-Amarna-, com no es visita sovint, el vigilant trigà una bona estona en poder obrir-la. Ja ho deixàvem per impossible quan, de sobte, aquell home aconseguí l'abracadabra. Com gairebé totes, és una joia!

De tornada a Menia observam els restes urbans del gran orbe que fou la ciutat d'Akhenaton, i un paisatge desèrtic farcit de petits oasis absolutament encisador.

Ja en direcció a El Caire, fem parada a Beni Hassan. No creguin que és una aturada per fer més "entretingut" el llarg i lent camí fins a la capital egípcia. Ans al contrari, aquest conjunt de tombes és, a parer meu, el millor de tots els que hem visitat.

En apropar-nos al Gran Caire, la vigilància policial desapareix. Bon vent i barca nova!

Tornam a on començà tot en aquesta tercera estada a Egipte: A l'Steigenberger Hotel El Tahrir, a tocar del Museu Egipci i de la a plaça Tahrir. Hi ha egipcis que, encara ara, xerren d'una revolució que començà a aquesta plaça. No obstant això, a "Tahrir Square" no en queda ni rastre d'aquella revolució de 2011. Ara la petjada és d'hotels de cadenes internacionals, alhora que es manté la del tètric edifici del Ministeri d'Interior.

És l'hora d'acomiadar-nos de Jorge -un extraordinari conductor-, i de Wady que, malgrat algunes desagradables sorpreses en l'operativa del viatge, ha sigut, amb diferència, el millor guia dels que hem conegut a Egipte.

Per a mi, El Caire manté alguns referents característics: Els carrers sorollosos i amb un tràfic infernal; vies comercials lliures de qualsevol franquícia homogeneïtzadora; taxis atrotinats amb tarifes a regatejar; pastisseries d'obligada visita, com ara El Abd (la Groppi estava en reforma); places animades de gent, on sorprèn que ningú begui cervesa o qualsevol altra beguda alcohòlica; grans cafès, com el ja citat Riche; o restaurants, com, posem pel cas, el Felfela o el Abou El-Seid (per cert, que estrany es fa sopar a un restaurant, i què t'arribi el fum del qui fuma a la taula de devora!); botigues de souvenirs que semblen d'un passat molt antic; la imatge de la Mezquita del Sultán Hassan a la ciutadella; els escalèxtrics que et permeten veure distints sky line de El Cairo...

Alguns referents sembla que han entrat en una fase de decrepitud. Això és el que em va semblar el Jan el-Jalili. I, tanmateix, visca el Fishawi, és a dir, el Cafè dels Miralls, i els llocs on encara ara et venen cartells d'espectacles de dansa del ventre, o vinils de la gran Umm-Kulthum. Vintage del bo!

En una certa decrepitud està el Museu Egipci. De la decadència de fa quinze anys, a la nostàlgia d'avui, en veure com es va buidant de peces. Ja no hi són les mòmies reials, hi ha molts prestatges buits, la col·lecció de la tomba de Tutankamón no llueix com abans. No obstat això, continua tenint un gran atractiu. Cal esperar que, més prest que tard, reviscoli i sigui un renovat referent de El Caire.

Malauradament, hi ha referents en perill. N’és un exemple, entre d’altres, l’amenaça que plana sobre la Ciutat dels Morts.

També n'hi ha de referents nous. El més destacat és, sens dubte, el Museu Nacional de la Civilització Egípcia. Allà han anat a parar les mòmies reials que abans estaven en el Museu Egipci. Al nou museu reposen amb molta més dignitat que abans. El continent i el contingut del museu són un luxe. I s'anuncia que, en els mesos vinents, s'inaugurarà el Gran Museu Egipci de El Caire, on s'exhibirà una col·lecció d'aproximadament 100.000 peces, moltes procedents del Museu Egipci.

Amb aquests referents nous, les ganes de repetir un creuer pel Nil, i de conèixer el Desert Blanc, la tercera estada a Egipte ha sigut molt bona. Però sospit que n'hi haurà més...

Fer realitat "la promesa d'un demà millor"

Publicat originalment a dBalears (06-03-2022)

En la setmana del 8 de març, és a dir, en la setmana del Dia Internacional de les Dones s'escau recordar una qüestió òbvia: L'àmbit laboral, més ben dit, al voltant dels treballs, la distancia entre la igualtat formal o legal i la igualtat real entre dones i homes té una de les seves manifestacions més clares i evidents. Val dir que se sol afirmar que el segle XX va ser el segle de les dones, ja que per aquestes centrades es va aconseguir la igualtat legal, i, alhora, es va aconseguir una molt considerable visibilitat de les activitats i aportacions públiques de les dones, alhora que es va conquerir el dret formal a la igualtat d'oportunitats de sortida i d'arribada en totes –excepte en la successió del tron de la monarquia espanyola (sic)- les esferes de la vida social, econòmica, política... Però, què succeeix en la realitat? Per exemple, a les Illes Balears en el camp els treballs.

Succeeix que les distàncies es mantenen, que lamentablement hem de continuar denunciant les bretxes de gènere en el camp del treball remunerat (que, en absència de garantia de recursos incondicionals per a l'existència material per a tothom, com ara la Renda Bàsica Universal i Incondicional, és un principalíssim distribuïdor –generalment bastant injust- de renda); i en el del treball reproductiu (extraordinàriament feminitzat, no retribuït, i absolutament vital per al cicle de la vida humana).

Vet aquí algunes de les bretxes sociolaborals de que consider més rellevants d'aquest passat any 2021: a) La taxa d'activitat -que és un índex que mesura el nivell d'ocupació (treball remunerat), i que amb la metodologia de l'Enquesta de Població Activa (EPA) es presenta com el quocient entre la població activa i la població en edat de treballar o major de 16 anys, va ser per als homes un 67,43% mentre que per a les dones es va situar en un 59,05%. Per tant, hi ha una bretxa d'un 8,34%. No és poca cosa! b) La temporalitat femenina en la contractació va ser, segons l'EPA, un 3,7% superior a la dels homes (52,2% vs. 48,5%). c) Una de les bretxes de gènere en matèria laboral més importants és la de la parcialitat. Cal recordar que la contractació a temps parcial és molt majoritàriament no desitjada. L'any passat, del total de contractes per a  homes, un 5% foren a temps parcial, un percentatge que arribà al 19% en el cas dels contractes per a dones. d) Seguint amb les dades EPA, la bretxa de gènere entre les persones inactives (les que, estant en condicions de treballar, no ho fan ni pretenen fer-ho perquè es dediquen a treballs domèstics) és d'un gairebé 80%, en termes absoluts, 20.500 homes i 72.700 dones. e) Una altra bretxa força rellevant, i com la anterior, relacionada amb el treball reproductiu -en el qual no es retribueix o es fa pèssimament la, diguem-ho així, plusvàlua social- és la que fa referència a les prestacions de la Seguretat Social per excedències per a cura de familiars. Del total de 1.277 de persones sol·licitants durant 2021, el 73% van ser dones. f) Finament, anotem que la bretxa salarial, calculada amb les últimes dades de l'Agència Tributària (exercici fiscal de 2020), s'enfila fins a un 17% (salari anual mitjà dels homes 19.722 € per 16.939 € de les dones).

Tanmateix, n'hi ha de bretxes difícilment quantificables. Pos només dos exemples: La situació d'apartheid sociolaboral que sofreixen les dones del extraordinàriament feminitzat -i amb un pes impressionant d'informalitat- sector d'empleades de la llar. Un altre 8 de març que cal denunciar que l'Estat Espanyol segueix sense ratificar el Conveni núm. 189 de l'OIT, que atorgaria uns drets mínims a les treballadores i els treballadors domèstics. Contràriament al compliment d'aquest compromís, el govern espanyol "més progressista de la història" assumeix, amb aparent normalitat, que Europa dictamini que Espanya discrimina per raó de sexe a les treballadores de la llar en per negar-lis la prestació de desocupació. Un segon exemple, exposat a manera de pregunta, de bretxa de gènere de difícil quantificació: Com operen en matèria d'igualtat de gènere les rendes per a pobres, com ara la Renda Social Garantida (RESOGA), o l'Ingrés Mínim Vital (IMV) que, no s'oblidi, no garanteixen cap dret individual en tenir un gran biaix familiariste? Potser en el si de les famílies i en les llars no hi ha relacions de poder patriarcal?

En fi, no en queda una altra que, si més no cada 8 de març, posar en evidència l'existència d'aquestes bretxes de gènere per prendre embranzida en la necessària lluita per fer convergir la igualtat de gènere formal amb la real. Al seu torn, en dies de guerra cal recordar a l'enyorat Arcadi Oliveres que, al seu llibre-testament “Paraules d'Arcadi” ens deia: "Per mi no és utòpic aspirar a una societat sense guerres. Per mi no és utòpic que puguem canviar les relacions internacionals". Endemés, l'Arcadi ens demanava coherència, tot afirmant que "no podem dir «no a la guerra» i obrir un pla de pensions, que són diners que el banc ens reté, i que molt probablement utilitzarà per finançar algunes empreses bèl·liques, com, per exemple, la de l'armament".

Radicalment, malda més feminisme(s) i més pacifisme per fer realitat "la promesa d'un demà millor" que canten, en el seu recentment publicat disc, Els Catarres.

PS : Quins Ous, ha mort Pau Riba!

 

#RegularizacionYa

 Publicat originalment a dBalears (27-02-2022)

Fa més de dues dècades que l'enyorat Manuel Vázquez Montalbán publicà "Panfleto desde el planeta de los simios". Si he de fer cas als resultats d'una ràpida cerca a "Google", hom diria que és un llibre descatalogat, i que només es poden, encara ara, aconseguir alguns exemplars en el mercat del llibre de segona mà. Sigui com sigui, aquest pamflet - beneït gènere literari el del pamflet- envelleix extraordinàriament bé. Vet aquí dos exemples: "No se trata de resucitar el cadáver del fascismo historificado, sino de permanecer sensibles al fascismo como recurso histórico no perecedero, que ni se crea ni se destruye, simplemente se trasforma", i "Sólo mediante el constante forcejeo de la razón contra las limitaciones podemos renovar un proyecto histórico de cambio".

Estem, amb raó, preocupats –potser més que no ocupats- amb la revifada de l'extrema dreta protofeixista. Vázquez Montalbán encertava en afirmar que el monstre feixista ni es crea ni es destrueix. Únicament es transforma. Vox potser és la més genuïna transformació del feixisme historificat. Tanmateix, n'hi ha d'altres transformacions del feixisme. A tall d'exemple, les transformacions, diguem-ho així, banals, subtils ..., és a dir, aquests tarannàs que acaben construint un "sentit comú" de, si més no, molt baixa intensitat democràtica, com ara, la legislació espanyola d'estrangeria que, atenció, expulsa a la "irregularitat administrativa" (a la no ciutadania, i, conseqüentment, a la negació de drets) a l'esgarrifosa xifra de, més o menys, 500.000 persones arreu de l'Estat Espanyol. Per ventura no és això una claríssima política racista?

El cas és que, en un "forcejeo de la razón contra las limitaciones" ha sorgit una iniciativa absolutament necessària: La que ens proposa el moviment #RegularizacionYa. Es presenten com un moviment estatal autoconvocat de col·lectius i organitzacions pels drets de les persones migrants, i, alhora, proclamen que "vam néixer amb un objectiu clar: escriure la nostra pròpia història i defensar els nostres drets, per justícia social". L'objectiu concret de #RegularizacionYa és reunir 500.000 signatures per presentar en el Congrés dels Diputats, mitjançant una Iniciativa Legislativa Popular, la "Llei per la qual s'estableix una regularització extraordinària per a persones estrangeres". Es tracta de treure a unes 500.000 persones de la situació d'irregularitat administrativa d'acabar amb una mena d'apartheid que els precaritza i vulnerabilitza.

Paga molt la pena seguir i participar en aquesta moguda de #RegularizacionYa. És qüestió de decència democràtica.