Ens feia una especial il·lusió
començar 2022 amb un viatge a Egipte. Enguany es commemora el centenari del
descobriment de la tomba de Tutankamón, i el bicentenari del de la Pedra de
Rosetta. Però, més enllà d'aquestes efemèrides, allò que més ens decidí a
partir per tercera vegada cap a les terres dels faraons van ser les ganes, des
de feia temps, de fer un circuit diferent del clàssic creuer pel Nil i el Llac
Nasser, de fer-ho en una època de baixa presència turística, i de tenir temps
per poder recórrer (fer de "rompesuelas", en expressió de l'enyorat
Juan Goytisolo) El Caire.
Per concretar el circuit ens va
servir d'inspiració una proposta de viatge del Museu Egipci de Barcelona, que vàrem
ajustar i ampliar amb els bons serveis de Tourart.
Tanmateix, per molt que ajustis itineraris, allotjaments, visites... a Egipte
sempre hi ha alguna sorpresa, ... i, pel que fa als guies acompanyants i a
mesures de seguretat, cal tenir una paciència faraònica.
Primera sorpresa amb Wady (el
guia): Només saludar-nos, tot iniciant el camí de El Caire cap a Saqqara, ens
comunica que l'empresa li ha comunicat que li devem 100 euros per les propines
de tot el recorregut. Val a dir que per les formes, i alguns mals entesos, el
tema de les propines va provocar bastant "mal rotllo". A mesura que
el viatge avançà –i amb la requerida paciència faraònica- la cosa es va anar
aclarint.
El cas és que el primer dia va ser
el dia de les piràmides. En arribar a la Necròpolis de Saqqara, ens vam adonar
del molt que ha canviat –i per a bé!-
d'ençà de l'anterior visita de fa ja alguns anys. Malgrat que d'entrada la
boira matinera ens dificulta apreciar la Piràmide esglaonada, sí que es fa
palès que les excavacions han avançat força en tota la necròpolis. Hi ha poca
gent, la boira a poc a poc escampa, la piràmide es presenta majestuosa, s'imposa
una visita reposada, gaudir del conjunt de la necròpolis, visitar dues tombes,
passejar pel Pati de Heb Set ... Deixant enrere les extraordinàriament ben
conservades parets de l'entrada al complex funerari de Djoser i anant cap a la
Piràmide Roja de Dashur, decidim afegir al pla del dia la visita a Gizah. Però,
anem a pams.
Abans, seguint l'itinerari previst,
ens encaminam cap a la zona de Dashur. Allà hi ha dues joies que ens deixà el
faraó Snefru: La Piràmide Roja i la Piràmide Encorbada. He quedat fascinat per
la primera. És, per a mi, la piràmide més elegant, la ubicació amb bastant de
terreny desert als seus voltants la fa súper imponent, el sol de migdia li
aporta una lluminositat gairebé màgica. Estic molt content d'haver-hi entrat a
la Piràmide Roja. Ens queda poc temps per fer cas a la Piràmide Encorbada –si
ens embadalim no tindrem temps a bastament per visitar Gizah-. No obstant això,
la contemplam prou per poder afirmar que el seu nom antic -Piràmide Brillant-
se li escau més que l'actual.
I, ja avançat el dia, arribam a
Gizah. D'entrada tot és diferent del que hem gaudit a Saqqara i Dashur.
Voltants lletjos, sembla que la ciutat i el tràfic hagin d'envair el recinte
arqueològic, molts turistes... No ho recordava tan poc encisador. Malgrat que la
visita és un poc a correcuita, al cap i a la fi, ens reconciliarem amb la màgia
de les piràmides de Keops, Kefrén i Micerinos. Ajuda molt la visió des del
mirador que anomenen "Panorama", que és, sens dubte, d'on es poden
fer les millors fotos del conjunt de les piràmides. Acabam, tot just abans que
tanquin l'entrada, a l'Esfinx de Gizah. Una vegada vàrem entrar al recinte ens
van poder quedar tranquil·lament ... si no hagués estat per la invasió de
turistes russos d'aquells moments. Així i tot, l'Esfinx té quelcom màgic. Hi ha
tanta màgia que te'n fots de notícies com aquesta intitulada "Contagiados
invisibles entre las piràmides".
Acabam esgotats. Dinam a les tantes
a un restaurant que sembla especialitzat en excursions de guiris i que té zero
interès ... Però ens rescabalem en arribar a El Caire tot sopant a l'històric Cafe Riche.
L'endemà deixam El Caire –quan la
policia ens deixa partir- i enfilam camí en direcció a El Fayun per acabar el
dia a la zona del Lago Karoun. La policia no només és present per donar el
"sus" a la partida. Ens apropam a terres que, en un passat no massa
llunyà, foren perilloses per la presència de terrorisme. Ara mateix els perills
són cosa del passat, però les autoritats egípcies no han canviat els protocols
de seguretat, la qual cosa fa que en els dies vinents, el nostre cotxe vagi
"escortat" amb bastants més policies que les quatre persones que hi
anam en el cotxe (nosaltres dos, Wady, i el conductor que ens ha demanat que li
diguem Jorge). S'imposa la "paciència faraònica": Un dels cotxes
policials ens obre camí, i ens alenteix tant que anam a velocitat de comboi.
Tanta sort del paisatge ...
El cas és que, en arribar a la
piràmide de Meidum –el plat fort del dia en matèria arqueològica, i situada a
tocar de l'oasi d'El Fayun- te n'oblides de les absurdes mesures de seguretat.
La piràmide resta incompleta, però déu-n'hi-do amb la colpidora presència ben
enmig del no-res. Visitam la piràmide per fora i per dintre (al final del
túnel, amb baixades i pujades, hi ha un sarcòfag ben interessant ). Uns amables
guardians de les piràmides m'indiquen que podem visitar unes tombes dels
voltants de la piràmide. He de fer la visita gairebé cos a terra amb la
"recompensa" de trobar un segon sarcòfag. En deixar enrere piràmide,
tombes, i vigilants convenientment compensats amb una propina que veritablement
s'havien guanyat, enmig de l'esplanada del àrid desert que envolta el conjunt
arqueològic, ens topam amb un preciós sarcòfag. És el tercer! I, tanmateix,
cada un té un encant diferent.
El camí fins a arribar a El Fayun
es fa llarg. Un cotxe de policia (que, per cert, és sempre inesquivable, ja que
la policia retira sempre el permís de conduir al Jorge) ens obri el pas fins a
les portes de l'hotel. Com és norma van a pas lent, velocitat de comboi. Molt
sovint, en canviar de localitat, fan relleu. A vegades cal esperar els que
hagin de substituir als que ens vigilen... A la fi arribam a l'Hotel Palm
Shadow. És un hotel situat en les proximitats del Llac Karoun que sembla pensat
per a clientela local, o, si més no, que parlin àrab i siguin abstemis. És agradable,
però mal gestionat. Cuinen bé –hi vaig sopar una sopa fantàstica força
calorífica, i vàrem prendre un abundant i exquisit desdejuni on no faltava un
bon "ful medames"- però l'atenció al client és bastant deficient. Els
voltants de l'hotel semblen de poc interès, això no obstant, les aparences enganyen:
Hi ha una bona oferta de ceràmiques, i alguns locals de restauració
interessants. Tanmateix, allò que més ens interessa és la posta de sol, la llum
de la lluna il·luminant palmeres, i ... descansar i carregar les piles.
L'endemà serà un dia intens, toca Wadi al-Hitan!
Wadi al-Hitan -literalment
"Vall de les Balenes"- és una regió del desert occidental d'Egipte
que ens deixa bocabadats. Les formacions geològiques disputen l'atenció amb els
fòssils complets, o gairebé complets. Construccions –entre elles un museu molt xulo
i força pedagògic- perfectament integrades en el paisatge. Tot plegat se sembla
a un dels escenaris de Star Wars. Els paisatges continuen sent impactants al
vall de Wadi El Rayan, la muntanya Mudawara, les dunes del desert ... Un dia
rodó si no fos perquè al final ens esperava un llarg trajecte a velocitat de
comboi, sempre obrint-nos el pas el cotxe de policies que sovint va canviant.
Mentre esperam un d'aquests canvis
"d'escorta" ocorre l'anècdota del dia: Esperàvem davant una caserna
de policia a la qual, després de demanar permís –of course-, hi entram per anar
al bany. Ens acompanya un policia amb un fusell -un CETME- que no em deixà de
vigilar mentre pixava. Semblava que érem els primers "guiris" que
entraven a aquelles no molt amables instal·lacions. El cert és que va ser, que
recordi, la primera vegada que he orinat a punta de CETME.
En arribar a la ciutat d'Al-Minyā
(Menia), ens esperaven noves sorpreses del Wady. Resulta que no ens ha informat
de dues coses importants: Que del hotel no es pot sortir sense haver avisat amb
antelació a la mena de checkpoint policial de l'entrada de l'hotel, i, a sobre,
que en sortir has d'anar acompanyant d'un policia que et fa d'escorta. Patètic,
tot plegat! La segona sorpresa –ens assabentam l'endemà- és que a l'hotel només
admeten pagaments en efectiu. Superades les sorpreses (amb unes quantes visites
a caixers automàtics –cosa no fàcil a una ciutat egípcia mitjana en dies de
festa local- i fent abstracció de la companyia policial en les nostres sortides
per la ciutat), Menia resulta ser una ciutat molt animada, tant en el seu
centre comercial com a la riba del riu Nil, amb alguna oferta gastronòmica
interessant a uns preus per a locals. Sembla que som els únics guiris a la
ciutat.
Tanmateix, Menia només és, durant
tres dies, la base per explorar tres zones arqueològiques que ens feien molta
il·lusió: Tuna al-Djebe, Tell el-Amarna, i Beni Hassan. Val a dir que la
vigilància policial va amb escreix. Ara, per fer els trajectes a les zones de
les tombes, ens "acompanya" un policia dintre del cotxe que, a sobre,
pretén que li donem propina! El cas és que, com la presència de visitants és
pràcticament nul·la, resulta bastant còmic contar el nombre d’homes –Wady,
Jorge, el policia del cotxe, els policies de cada una de les necròpolis, els
vigilants de les tombes- que ens acompanyen.
A Tuna al-Djebe destaca, amb molt,
i, especialment a l'interior, la tomba de Petosiris, que fou un sacerdot
important del deu Thoth. Són força interessants les catacumbes perquè,
contràriament a allò que és habitual, no hi ha mòmies d'humans. Aquí el que hi
ha són mòmies d'animals sagrats (ibis, babuïns, falcons...). I la tomba
d'Isadora és bastant decebedora.
De Tell el-Amarna ressaltaria una
de les esteles que marcaven els límits de la ciutat d'Akhenaton, que construí
el mateix faraó Akhenaton en abandonar el politeisme i abraçar l'atenisme, o
culte al voltant d'Aten. Una de tantes rareses d'aquest faraó! De la més de
mitja dotzena de tombes que visitàrem, faré menció –no tant per la seva bellesa,
que és comuna a totes elles, sinó pel seu significat- a la tomba reial
d'Akhenaton, on sembla que mai hi va ser enterrat. Val a dir que, a l'entrada
del recinte arqueològic, el vigilant de la tomba reial va pujar al cotxe amb
nosaltres, i, en arribar a la tomba i haver posat en marxa el generador
d'electricitat, ens obrí. Entràrem i férem una visita en exclusiva.
Wady ens va regalar algunes visites
a tombes, a més a més de les que teníem programades. En la darrera -la nombre 9
de la banda sud de Tell el-Amarna-, com no es visita sovint, el vigilant trigà
una bona estona en poder obrir-la. Ja ho deixàvem per impossible quan, de
sobte, aquell home aconseguí l'abracadabra. Com gairebé totes, és una joia!
De tornada a Menia observam els
restes urbans del gran orbe que fou la ciutat d'Akhenaton, i un paisatge
desèrtic farcit de petits oasis absolutament encisador.
Ja en direcció a El Caire, fem
parada a Beni Hassan. No creguin que és una aturada per fer més
"entretingut" el llarg i lent camí fins a la capital egípcia. Ans al
contrari, aquest conjunt de tombes és, a parer meu, el millor de tots els que
hem visitat.
En apropar-nos al Gran Caire, la
vigilància policial desapareix. Bon vent i barca nova!
Tornam a on començà tot en aquesta
tercera estada a Egipte: A l'Steigenberger Hotel El Tahrir, a tocar del Museu
Egipci i de la a plaça Tahrir. Hi ha egipcis que, encara ara, xerren d'una
revolució que començà a aquesta plaça. No obstant això, a "Tahrir
Square" no en queda ni rastre d'aquella revolució de 2011. Ara la petjada
és d'hotels de cadenes internacionals, alhora que es manté la del tètric
edifici del Ministeri d'Interior.
És l'hora d'acomiadar-nos de Jorge
-un extraordinari conductor-, i de Wady que, malgrat algunes desagradables
sorpreses en l'operativa del viatge, ha sigut, amb diferència, el millor guia
dels que hem conegut a Egipte.
Per a mi, El Caire manté alguns
referents característics: Els carrers sorollosos i amb un tràfic infernal; vies
comercials lliures de qualsevol franquícia homogeneïtzadora; taxis atrotinats
amb tarifes a regatejar; pastisseries d'obligada visita, com ara El Abd (la Groppi
estava en reforma); places animades de gent, on sorprèn que ningú begui cervesa
o qualsevol altra beguda alcohòlica; grans cafès, com el ja citat Riche; o
restaurants, com, posem pel cas, el Felfela o el Abou El-Seid (per cert, que
estrany es fa sopar a un restaurant, i què t'arribi el fum del qui fuma a la
taula de devora!); botigues de souvenirs que semblen d'un passat molt antic; la
imatge de la Mezquita del Sultán Hassan a la ciutadella; els escalèxtrics que
et permeten veure distints sky line de El Cairo...
Alguns referents sembla que han
entrat en una fase de decrepitud. Això és el que em va semblar el Jan
el-Jalili. I, tanmateix, visca el Fishawi, és a dir, el Cafè dels Miralls, i
els llocs on encara ara et venen cartells d'espectacles de dansa del ventre, o
vinils de la gran Umm-Kulthum. Vintage del bo!
En una certa decrepitud està el
Museu Egipci. De la decadència de fa quinze anys, a la nostàlgia d'avui, en
veure com es va buidant de peces. Ja no hi són les mòmies reials, hi ha molts
prestatges buits, la col·lecció de la tomba de Tutankamón no llueix com abans.
No obstat això, continua tenint un gran atractiu. Cal esperar que, més prest
que tard, reviscoli i sigui un renovat referent de El Caire.
Malauradament, hi ha referents en
perill. N’és un exemple, entre d’altres, l’amenaça
que plana sobre la Ciutat dels Morts.
També n'hi ha de referents nous. El
més destacat és, sens dubte, el Museu Nacional de la Civilització Egípcia. Allà
han anat a parar les mòmies reials que abans estaven en el Museu Egipci. Al nou
museu reposen amb molta més dignitat que abans. El continent i el contingut del
museu són un luxe. I s'anuncia que, en els mesos vinents, s'inaugurarà el Gran
Museu Egipci de El Caire, on s'exhibirà una col·lecció d'aproximadament 100.000
peces, moltes procedents del Museu Egipci.
Amb aquests referents nous, les
ganes de repetir un creuer pel Nil, i de conèixer el Desert Blanc, la tercera
estada a Egipte ha sigut molt bona. Però sospit que n'hi haurà més...