Segon avís

Publicat originalment a dBalears (14-03-2022)

La pandèmia de la Covid-19 fou un primer avís factual de la fragilitat d'un model socioeconòmic i ideologicocultural de monocultiu turístic. Durant el "gran confinament" aparentà que seria possible repensar col·lectivament un altre futur millor, amb menys incerteses i garanties d'aturar la deriva al col·lapse. Va haver-hi un moment d'aparent lucidesa de l'actual majoria "progressista" que governa el minso autogovern de les Illes Balears, que semblava insinuar que, ara sí, allò del "canvi de model" anava de bo. Si més no semblava que la necessitat de transitar envers un altre paradigma de societat menys turistitzada era hegemònica entre la "progressia". Inclús algunes elits, segurament també afectades per l'ensurt pandèmic, balbotejaren el mot transició tot referint-se que res seria exactament igual després de la pandèmia.

L'aparent lucidesa d'uns i d'altres (els nostrats "progressistes" i les nostrades elits), va resultar ser un miratge que s'esvaí només posar-se en circulació l'eufemisme "nova normalitat" per referir-se a "l'anormalitat prepandèmica". És a dir, la bona nova d'una nova realitat allò que veritablement ens anunciava era la posada en marxa de la reconstrucció de la situació caracteritzada per precarietats, grans diferències, deteriorament ecològic, descohesió social, i negació de la possibilitat de col·lapse.  Una decisió  incomprensible si  prenem en consideració que la pandèmia posà cruament sobre la taula la crisi de civilització en la qual estem immersos. Una crisi multifacètica sobre la què cal, tal com fa la revista "Ecología Política" en el seu nombre 62 intitulat "Pandemias y crisis civilizatorias", "ressaltar la relació intrínseca entre el desenvolupament d'un sistema econòmic insostenible, que va més enllà dels límits físics del planeta, i la destrucció de la vida en ell".

Val a dir -no sigui cosa que em titllin d'apocalíptic- que els que no refugim el mot "col·lapse", sabem amb els aprenentatges de la història que el col·lapse no és un esdeveniment, ans al contrari, és un procés, o, més ben dit, un conjunt de processos. Per dir-ho així, en paraules de Jorge Riechmann, "probablement no tindrem un ensorrament global d'un dia per a un altre, sinó que ja ens trobam enmig d'una sèrie de processos de descomposició fragmentaris". Riechmann afegeix una cosa que és importantíssima: "Cal assenyalar que precisament per això [la improbabilíssima existència d'un "Dia de la Fi del Món"] al costat de la intensificació de trajectòries de barbarització ja en curs -tot citant al director de la Royal Institute of International Affairs, Robin Niblett- «en la descomposició s'obren espais per a donar forma a una altra economia i una altra societat»". Malgrat ser possible, no s'ha volgut atendre l'avís pandèmic, i, en lloc d'iniciar de debò una transició per canviar de model, s'ha optat per continuar transitant en un perpetu lífting d'un model que –amb la transferència de recursos públics als guanys del sector privat-, insistesc, accelera el procés de col·lapse. Un bon exemple de lífting de model amb enriquiment privat a costa dels recursos públics és, com explica molt bé el GOB, el Decret llei de mesures urgents per a la sostenibilitat i la circularitat del turisme de les Illes Balears.

Ara estem en ple segon avís: La guerra.

La invasió russa d'Ucraïna és sobretot una greu catàstrofe humanitària –ho són totes les guerres!-, i, alhora, desencadena una nova crisi econòmica de proporcions ara mateix incalculables. S'accelera i intensifica alguns trets estructurals del capitalisme extractiu actual, com ara, la no aplicabilitat dels Drets Humans del neoliberalisme del '"és igual que el gat sigui blanc o sigui negre perquè l'important és que caci ratolins"; l'extinció de les societats del descens per a la majoria social i de l'ascens per a una minoria, molt probablement s'accentuaran la precarietat i la desigualtat d'aquesta era que, a conseqüència de la minva d'impuls igualitari, Oliver Nachtwey, qualifica de "postdemocràtica"; o, òbviament, i malgrat l'emergència climàtica, la dependència d'energètica fòssil que, en el cas d'un model de tot turisme com el de les Illes Balears, posa en qüestió la sostenibilitat ecològica factual (no retòrica) de l'arribada en avió de milions i milions de turistes, i la sostenibilitat econòmica de la indústria de l'aviació, si no és mitjançant un nou estirabot en la ingent transferència de diners públics als accionistes privats de les companyies d'aviació comercial que operen, des de fa temps com una mena de "deep state turístic" per a subvencionar el capital.

S'estarà a l'altura d'aquest segon avís? Veurem. En qualsevol cas, pensem-hi!