Publicat
originalment a dBalears (14-03-2022)
La pandèmia de la Covid-19 fou un
primer avís factual de la fragilitat d'un model socioeconòmic i
ideologicocultural de monocultiu turístic. Durant el "gran
confinament" aparentà que seria possible repensar col·lectivament un altre
futur millor, amb menys incerteses i garanties d'aturar la deriva al col·lapse.
Va haver-hi un moment d'aparent lucidesa de l'actual majoria
"progressista" que governa el minso autogovern de les Illes Balears,
que semblava insinuar que, ara sí, allò del "canvi de model" anava de
bo. Si més no semblava que la necessitat de transitar envers un altre paradigma
de societat menys turistitzada era hegemònica entre la "progressia".
Inclús algunes elits, segurament també afectades per l'ensurt pandèmic, balbotejaren
el mot transició tot referint-se que res seria exactament igual després de la
pandèmia.
L'aparent lucidesa d'uns i
d'altres (els nostrats "progressistes" i les nostrades elits), va
resultar ser un miratge que s'esvaí només posar-se en circulació l'eufemisme
"nova normalitat" per referir-se a "l'anormalitat
prepandèmica". És a dir, la bona nova d'una nova realitat allò que
veritablement ens anunciava era la posada en marxa de la reconstrucció de la
situació caracteritzada per precarietats, grans diferències, deteriorament
ecològic, descohesió social, i negació de la possibilitat de col·lapse. Una decisió
incomprensible si prenem en
consideració que la pandèmia posà cruament sobre la taula la crisi de
civilització en la qual estem immersos. Una crisi multifacètica sobre la què
cal, tal com fa la revista "Ecología Política" en el seu nombre 62
intitulat "Pandemias y crisis civilizatorias", "ressaltar la
relació intrínseca entre el desenvolupament d'un sistema econòmic insostenible,
que va més enllà dels límits físics del planeta, i la destrucció de la vida en
ell".
Val a dir -no sigui cosa que em
titllin d'apocalíptic- que els que no refugim el mot "col·lapse",
sabem amb els aprenentatges de la història que el col·lapse no és un
esdeveniment, ans al contrari, és un procés, o, més ben dit, un conjunt de
processos. Per dir-ho així, en paraules de Jorge Riechmann, "probablement
no tindrem un ensorrament global d'un dia per a un altre, sinó que ja ens
trobam enmig d'una sèrie de processos de descomposició fragmentaris".
Riechmann afegeix una cosa que és importantíssima: "Cal assenyalar que
precisament per això [la improbabilíssima existència d'un "Dia de la Fi
del Món"] al costat de la intensificació de trajectòries de barbarització
ja en curs -tot citant al director de la Royal Institute of International
Affairs, Robin Niblett- «en la descomposició s'obren espais per a donar forma a
una altra economia i una altra societat»". Malgrat ser possible, no s'ha
volgut atendre l'avís pandèmic, i, en lloc d'iniciar de debò una transició per
canviar de model, s'ha optat per continuar transitant en un perpetu lífting
d'un model que –amb la transferència de recursos públics als guanys del sector
privat-, insistesc, accelera el procés de col·lapse. Un bon exemple de lífting
de model amb enriquiment privat a costa dels recursos públics és, com
explica molt bé el GOB, el Decret llei de mesures urgents per a la
sostenibilitat i la circularitat del turisme de les Illes Balears.
Ara estem en ple segon avís: La
guerra.
La invasió russa d'Ucraïna és
sobretot una greu catàstrofe humanitària –ho són totes les guerres!-, i,
alhora, desencadena una nova crisi econòmica de proporcions ara mateix
incalculables. S'accelera i intensifica alguns trets estructurals del
capitalisme extractiu actual, com ara, la no aplicabilitat dels Drets Humans
del neoliberalisme del '"és igual que el gat sigui blanc o sigui negre
perquè l'important és que caci ratolins"; l'extinció de les societats del
descens per a la majoria social i de l'ascens per a una minoria, molt
probablement s'accentuaran la precarietat i la desigualtat d'aquesta era que, a
conseqüència de la minva d'impuls igualitari, Oliver Nachtwey, qualifica de
"postdemocràtica"; o, òbviament, i malgrat l'emergència climàtica, la
dependència d'energètica fòssil que, en el cas d'un model de tot turisme com el
de les Illes Balears, posa en qüestió la sostenibilitat ecològica factual (no
retòrica) de l'arribada en avió de milions i milions de turistes, i la
sostenibilitat econòmica de la indústria de l'aviació, si no és mitjançant un
nou estirabot en la ingent transferència de diners públics als accionistes
privats de les companyies d'aviació comercial que operen, des de fa temps com
una mena de "deep state turístic" per a subvencionar el capital.
S'estarà a l'altura d'aquest
segon avís? Veurem. En qualsevol cas, pensem-hi!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada