Acaba el mundial de Qatar, però no la infàmia

Publicat originalment a dBalears (18-12-2022)

Quan escric aquestes ratlles encara no s'ha jugat la final del mundial de futbol masculí de Qatar 2022. Tant se val que alci la copa de campiona la selecció argentina o la francesa, tant se val que la guanyi Messi o Mabppé. Sigui com sigui, s'acaba el mundial de la màxima corrupció, de la conculcació a l'engròs dels drets humans, de la pràctica sense embuts de l'esclavatge. Altrament dit, acaba, en el bon sentit de la paraula, l'espectacle. Però no acaben –ni de bon tros- el futbol-negoci, ni la màfia futbolística, ni el menfotisme futboler sobre drets laborals, drets de les dones, de les persones LGTBIQ+, envers l'emergència climàtica, l’esclavatge modern ...

La dinàmica de l’organització criminal internacional coneguda com a FIFA no té aturador. Continuarà fent-ne de les seves. Per entendre aquesta criminalitat estructural de la Federation Internationale de Football Association és força útil llegir el recentment publicat llibre de Fonsi Loaiza intitulat "Qatar, sangre dinero y fútbol". Loaiza presenta un seguit de veritats incòmodes, però que, certament, són veritats com a punys: la claveguera capitalista del futbol masculí al descobert, i els inconfessables interessos econòmics de les elits espanyoles.

Per si hi havia algun dubte, a la fase final del Qatar 2022, esclata el "Qatargate", és a dir, s'ha descobert, pels serveis secrets belgues, una xarxa de corrupció paneuropea per influir de manera il·legal –mitjançant el suborn- en les decisions del Parlament Europeu. Quins són els principals protagonistes de tot plegat? Idò Qatar i Marroc. El primer per influir en decisions sobre la imatge de l'emirat qatarià, de la qual el mundial de futbol masculí 2022 és peça cabdal. El segon per condicionar la política de la UE en relació amb el procés de descolonització inconclusa del Sàhara Occidental. La presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, ha qualificat el "Qatargate" com un "atac a la democràcia europea" per part d' "actors malignes lligats a països autocràtics". Encerta en qualificar-ho d'atac a la democràcia, però erra en la segona part de la seua declaració: els països autocràtics són malignes per se.

La cosa té una derivació local: Com immundícia ètica i moral són inseparables de José Ramon Bauzá -l’expresident balear i actual l'eurodiputat de Ciudadanos-, no hi podia faltar a aquest sarau. Caldrà posar-hi atenció a l'evolució del cas QatargateBauzá.

Potser només en un altre món, en un món postcapitalista amb plena, efectiva, i amb una mirada del segle XXI, aplicació global de la Declaració dels Drets Humans, sigui possible un altre futbol masculí. Però, malgrat que la dificultat d'imaginar un sistema futbolístic amb decència sigui gegantina, hi ha esperança. No ens manquen referents com ara l'antifeixista exfutbolista francès (davanter del Manchester), Éric Cantona, o l’anticapitalisme del Futbol Club San Pauli.

Mentrestant la infàmia continuarà. N'és un bon exemple el cridaner silenci del món del futbol entorn de la condemna a mort del jugador iranià, Amir Nasr-Azadani.