Avaluar les polítiques públiques per impugnar dogmes

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (28-03-2023)

Corria l'any 1976 quan el grup de música eivissenc Uc publicà l'àlbum intitulat "En aquesta illa tan pobra", un disc que incloïa cançons que varen esdevenir himnes generacionals. Una d'elles va ser "Des que no hi ha eleccions", que comença així: "Des que no hi ha eleccions,/ sa gent pareix que va trista,/ que no es fan reunions/ ni es veu cap propagandista". Com ara, afortunadament, sí que n'hi ha d'eleccions, la gent va trista per altres motius (les múltiples crisis, per exemple), es fan moltes reunions, i de propagandistes se'n veuen arreu, potser és arribat el bon punt d'exigir autoexigència a la política institucional democràtica.

La pròxima legislatura autonòmica, insular, i municipal s'hauran d'afrontar, si més no, quatre urgències democràtiques: Barrar el pas al neofeixisme, impulsar de debò polítiques reparatives de les crisis presents (econòmica, social, laboral, ecològica, desigualitària, lingüística, cultural, misògina, etc.), posar en marxa una planificació de veritable transició de model econòmic (desturistificant i diversificant), i practicar la radicalitat democràtica.

Com en la literatura politològica la definició de "radicalitat democràtica" és polièdrica, m'afany a precisar que em referesc a la, diguem-ho així, cosmovisió de la participació ciutadana, de processos ciutadans deliberatius, de referèndums... És a dir, a la seva concepció republicana emancipadora que, entre d'altres, defensen amb mirades diferents, Marina Subirats, Gemma Ubasart, o Itziar González.

Aclarit això, anem al moll de l'os de l'assumpte: No basta que els que aspiren a governar comunitat autònoma, consells insulars, i ajuntaments, ens diguin què proposen fer. Cal que ens diguin com ho volen fer. Algunes preguntes dirigides al món progressista ajudaran a fer-me entenedor: Continuarà exclòs l'ecologisme d'allò que s'anomena diàleg social autonòmic? Quin paper tenen pensat donar al Fòrum de la Societat Civil els governs que es constitueixin després del 28-M? De la contestació podrem intuir si seguirem, una legislatura més, amb retòrica sobre adaptació als efectes, i, sobretot, mitigació de les causes  que provoquen l'acceleració de la crisi climàtica, o, per contra, si podem acaronar alguna esperança d'implantació d'una planificació d'un seguit de polítiques públiques coherents amb un discurs fins ara, bàsicament, retòric. Pel que fa a l'àmbit conservador, la interpel·lació és succinta: Ens obligaran a reviscolar alguna cosa com el Consell de la Societat Civil que va operar d'organisme coordinador de lluites i resistències durant el quadrienni negre de José Ramón Bauzá?

Ara bé, la demanda d'autoexigència a la política institucional democràtica, a la que feia referència a les primeres ratlles d'aquest article, va de compromís d'avaluació de les polítiques públiques. És a dir, en paral·lel a la implementació de noves polítiques -o repetició de les que ja han estat assajades- haurien de comprometre's a tenir dissenyats dispositius ad hoc per a cada una d'elles, per a l'avaluació d'impacte segons els objectius proclamats d'aquestes polítiques. A parer meu, això hauria de ser indiscutible. El focus de la discussió hauria d'estar sobre qui avalua, i com s'elaboren els ítems per fer la tasca avaluadora. Tant en una com  en altra qüestió, la participació ciutadana esdevé clau, altrament dit, fundacional de la cultura pública de l'avaluació, i, de retruc, de la radicalitat democràtica.

No sóc un ingenu, ans al contrari. Sóc coneixedor que, a aquestes contrades, la proposta té un cert caràcter subversiu. Però, bé està que l'exercici d'opinar ho sigui un poc subversiu. Ara bé, el punt veritablement avalotador és que una política d'avaluació de polítiques públiques amb participació de debò de la societat civil podria palesar (o no), a tall d'exemple, que ens podríem estalviar les escandaloses despeses publiques en promoció turística, que ocurrències com la dels "vals de descompte per al petit comerç" tenen un impacte molt relatiu en el compte de resultats de les empreses i un nul biaix afavoridor per a les persones amb més necessitats, que la nostrada Renda Social Garantida (RESOGA) no erradica la pobresa ni actua preventivament contra el risc d'exclusió social, i que, per a això, s'ha de parlar de Renda Bàsica Universal i Incondicional, o que les propostes de rebaixes fiscals indiscriminades i a dojo tenen efectes economicosocials absolutament indesitjables.  

Sí, cultura i pràctica política d'avaluació ens cal. És una exigència de la nostra època per fer front, amb polítiques públiques veritablement reparadores, a les crisis presents. Seria una novetat que, podria ser en molts casos, en paraules de Marina Garcés, una "impugnació dels dogmes i dels poders que se'n beneficien".

La "llibertat" segons Toni Nadal

 

Publicat originalment a dBalears (26-03-2023)

Avui fa una setmana que Toni Nadal afirmà que "Vivimos en una sociedad con menos libertad que hace 30 años". Unes declaracions que tingueren cert ressò mediàtic més enllà de casa nostra. Malgrat que sigui una notícia que, amb l'actual velocitat i insubstancialitat del consum de informació, pot ser considerada estantissa, no me n'he sabut estar de comentar-la.

Toni Nadal tindria raó si es referís al deteriorament de la llibertat conseqüència de la "llei mordassa", a l'existència de presos per delictes d'expressió, exiliats polítics, a l'existència de clavegueres de l'estat que actuen contra els adversaris polítics del PP, a l'espionatge de "Pegasus", o a la cada vegada més documentada presència d'infiltrats policials en els moviments socials. Però, no és el cas. L'afirmació de l'entrenador de tenis cal inserir-la en una de tantes "guerres culturals" dretanes.

La concepció de llibertat és un terme en disputa. Ho és des de la Grècia clàssica fins als nostres dies. El problema és que, ara mateix, el terme "llibertat" forma part de, per una banda, i en paraules d'Amos Oz, "la infantilització del gènere humà", és a dir, de la cosmovisió del "¿Quién te ha dicho a ti las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber?" de José María Aznar, o de la llibertat de "tomar cañas" –en plena pandèmia- promulgada per Isabel Díaz Ayuso.

Per una altra banda –i això és més important-, la concepció de l'actual neoconservadorisme de llibertat cal analitzar-la en el context d'una de les tres tesis que explica Albert O. Hirschman al seu interessantíssim llibre "Retòrica reaccionària". Concretament, a la que fa referència a la "perversitat". Hirschman, sosté que, quan l'esquerra intenta produir algun canvi beneficiós, ocorre "exactament el contrari". No és agosarat interpretar, doncs, la frase de Toni Nadal de la següent manera: Tot i que és empíricament inqüestionable que les tres últimes dècades han sigut un dels períodes històrics amb grans conquestes en drets civils, i que hem avançat, tot i que insuficientment, en drets socials, vivim en una societat amb menys llibertat.

És a dir, hi havia més llibertat quan, posem pel cas, no hi havia llibertat d'estimar, ni instruments legals integrals per combatre la violència de gènere (amb presidents autonòmics que bravejaven de masclisme amb frases com ara "Mira si son malas de matar las mujeres [...]; se resistía"), ni llibertat per elegir model familiar. En la lògica de Toni Nadal, hi havia més llibertat quan hi havia més –encara més!- urbanisme a la carta, possibilitats d'evasió fiscal, més beneficència i manco justícia social, quan els casos d'explotació laboral no eren notícia perquè entraven en la normalitat, i la corrupció (inclosa la borbònica) campava amb faldilles i a la babalà...

En fi, afirmacions com les de Toni Nadal són execrables. Ho són perquè pertanyen a les fake news més preuades de la retòrica reaccionària, però, sobretot, perquè ignoren que la llibertat de debò és aquella que, entre altres autors i autores, ens presenta Philippe van Parijs al llibre "Llibertat real per a tots" (1995). En qualsevol cas, allò que més em neguiteja és saber com el fitxatge mallorquí de Feijóo per a la nova fundació del PP serà capaç de demostrar "tècnicament" coses com que la meritocràcia no és una mitologia de menuderia. En definitiva, si la seua incorporació a Reformismo21 és, com sembla de l'afirmació que hem comentat i parafrasejant Rob Riemen, per impulsar el retorn de la barbàrie.

 

Reforma Pensions 2023: Primeres reflexions

Publicat originalment a dBalears (19-03-2023)

Divendres passat el BOE publicà el "Reial Decret Llei 2/2023, de 16 de març, de mesures urgents per a l'ampliació de drets dels pensionistes, la reducció de la bretxa de gènere i l'establiment d'un nou marc de sostenibilitat del sistema públic de pensions". Amb aquest pompós, i, alhora, propagandista títol, es donava forma a un trípode d'acords (al si del govern entre PSOE i UP, Govern d'Espanya amb CCOO i UGT, i Govern d'Espanya amb la Comissió Europea) que en els dies precedents a aquesta publicació oficial s'havien assolit. Després d'una ràpida llegida de les més de 50 pàgines del RDL 2/2023, no pretenc fer-ne en aquestes ratlles una anàlisi i valoració tècnica. Per experiència sé que les lleis de Seguretat Social s'han d'estudiar amb cura, que convé escoltar l'expertesa en la matèria perquè solen tenir més trampes que aquelles antigues pel·lícules de Fu Manxú. És més, el contingut, i, per tant, les repercussions pràctiques del RDL, és susceptible de modificacions (a vegades, tan sols una coma o un canvi de preposició no és fútil) en la seva tramitació parlamentària. El que segueix són, idò, només unes primeres reflexions a rajaploma molt generals sobre l'assumpte.

Es confirma per enèsima vegada que els famosos Fons Europeus no eren incondicionals, més aviat el contrari. Queda confirmat que és possible no regalar a la CEOE una immerescuda capacitat de veto que, per cert, sí que va tenir i exercir en la negociació de la Reforma Laboral de 2022. Cal recordar que la gran patronal espanyola no ha volgut ser part de l'acord amb els dos grans sindicats espanyols. S'ha palesat que es pot capgirar el discurs sobre sostenibilitat (maleïda paraula!) del sistema públic de pensions. Fins ara, el discurs hegemònic era associar viabilitat econòmica amb contenció de despesa. Independentment de si és suficient o no ho és (en la meva opinió és clarament insuficient, car l'objectiu de cotització per ingressos reals queda, gairebé, relegat ad kalendas graecas), s'ha optat per la lògica de l'augment dels ingressos mitjançant un limitat "destopament" de les cotitzacions màximes. A la fi es reconeix, amb algunes mesures de relatiu impacte, que el sistema s'ha de reformar per reduir la sistèmica bretxa de gènere.

Ara bé, no és una reforma que capgiri les polítiques austericides aplicades (UE-governs espanyols) al sistema públic de pensions. Pot ser que la fórmula que garanteix el dret d'opció a la situació que sigui més beneficiosa per a cada persona pensionista entre calcular la pensió amb els últims 25 anys cotitzats, o amb els millors 27 anys cotitzats en el període dels últims 29, no representi una retallada, però, amb tota seguretat, no és una reconquesta de drets. Per ser-ho s'hauria d'haver retornat al còmput de 15 anys, o a la jubilació ordinària als 65 anys. És, sens dubte, una reforma amb mancances. A tall d'exemple: No hi ha una nítida clarificació i separació de les fonts de finançament entre Estat i Seguretat Social. Pot ser que sigui per això que, incomplint la legalitat, no es fa l'auditoria pública de la Seguretat Social?

No estam –i això és força important- davant una reforma clarament reparadora dels mals causats per les retallades de l'època de l'austeritat autoritària (l'exemple que em sembla més cridaner és la clamorosa insuficiència de la revalorització addicional de les pensions mínimes i no contributives, amb la qual cosa continuarà havent-hi pensionistes pobres). No obstant aquesta nul·la vocació reparadora, pot haver-hi un afecte indirectament reparador: Si és la fi dels missatges falsos sobre la possible fallida econòmica del sistema públic de pensions, podrà tenir un efecte balsàmic sobre les angoixes i incerteses de molta gent. No és poca cosa!

A mi no m'és igual qui governi, i això no és contradictori amb defensar que "governi qui governi les pensions publiqués es defensen!". Aquesta reforma podria haver sigut molt pitjor. Però també, amb conflicte i mobilització al carrer, podria haver sigut el capgirament de les malifetes del govern de Rajoy. Podria d'haver sigut una gran reparació de molts mals socials!

 

No anam bé

Publicat originalment a dBalears (12-03-2023)

La definició del terme “transició” que m'agrada especialment és aquella que defineix el mot com a procés que no sols apunta a un horitzó, a un escenari futur, sinó que també assenyala l’origen del qual es parteix i que es vol deixar enrere. Definir una transició és, per tant, construir un dels possibles camins pel canvi.

En el món de la conservació mediambiental i de l'economia ecològica el concepte de transició apareix en els anys 70 del segle passat. Va ser molt important per a la seva relativa popularització el famós informe “Els límits del creixement” (1972) que insistia en la necessitat d'una “transició” des d'un model de creixement (sense límit) a un d'equilibri. L’informe va posar sobre la taula els riscos ecològics induïts pel creixement econòmic i demogràfic.

A hores d’ara, en plena triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, espais naturals) i de baixada estructural dels estàndards de qualitat de vida d’amplíssimes capes de la societat europea, la necessitat de transitar és una tasca inajornable. Mallorca –i el conjunt de les Illes Balears i Pitiüses- hauria de ser a hores d'ara una societat amb una economia, un instrumental de cohesió social, un mercat laboral, una agenda ecològica... que transités cap a un nou paradigma economicosocial. No posar en marxa aquest procés transicional és hipotecar a curt termini el nostre benestar, i, alhora, una hipoteca pel futur de les joves generacions.

Si no van associats a un procés de transició de l'actual model de creixement, és a dir, de l'actual model balear d'inserció a l'economia global, expressions com ara sostenibilitat, circularitat, model regeneratiu, etc. no són altra cosa que subterfugis semàntics que defineixen la perpetuació d’allò que hi ha: Monocultiu turístic, descohesió social (la crisi d’habitatge és un factor medul·lar en el greu trontollament de la nostra cohesió social), saturació demogràfica, turistificació a balquena que, i això és molt important, furta a les persones residents qualsevol horitzó raonablement plausible de qualitat vida, precarietats vitals (laborals, socials)...

Per tot plegat té tanta impotència que el Fòrum de la Societat Civil presentés la setmana passada el primer dels informes de l’evolució de les transicions. En aquesta primera entrega els indicadors presentats fan referència a la “Transició social”, i les conclusions del Fòrum són contundents: i) “les dades d’evolució observades pel que fa a la població i al mercat laboral mostren que s’està donant continuïtat al patró històric per altres sortides de crisis econòmiques i turístiques: més activitat turística, més mà d’obra estrangera i més pressió humana sobre el medi ambient. És el camí del model insostenible que ja coneixem”. ii) vulnerabilitat i habitatge encara són assignatures pendents d’iniciar qualsevol transició.

Tornant a l’inici d’aquestes ratlles: Si emprendre una transició és construir un dels possibles camins de canvi, hom diria que ho tenim tot per fer. És més, les notícies de la fira turística de Berlín (ITB) de més Tot Inclòs i reducció de la duració de la ja baixa estada dels turistes alemanys, és afegir aigua al banyat. Sense embuts: No anem bé. 

Bretxes de gènere invisibilitzades

Publicat originalment a dBalears (05-03-2023)

Setmana del 8 de març. Setmana del Dia Internacional de les Dones. Dies en què es parla de bretxes de gènere en tots els àmbits de la vida social, i en els que la denúncia de les bretxes de gènere en l'àmbit dels treballs i de la protecció social té un merescut protagonisme. La realitat és tossuda: entorn de la qüestió sociolaboral, la distància entre la igualtat formal o legal i la igualtat real entre dones i homes és molt palesa. Ho és tant que, tan sols aquesta realitat, justificaria la mobilització del 8 de març.

Els sindicats ja ho han fet, i és de suposar que la Conselleria de Model Econòmic, Turisme i Treball, i entitats socials ens presentin les diferències de gènere a les Illes Balears en matèries, com ara, taxa d'activitat, temporalitat i parcialitat laboral, salari, etc. No obstant això, posaria messions que algunes de les bretxes realment existents passaran més inadvertides, o, senzillament, continuaran invisibilitzades.

A tall d'exemple: i) Segons les darreres dades de l'Agència Tributària (exercici fiscal de 2021) la pobresa laboral extrema (persones amb un ingrés salarial inferior al Salari Mínim Interprofessional (SMI)) afecta el 21% del total de dones assalariades, mentre que tot just afecta al 17% dels homes. ii) La pobresa de la gent gran: També amb les darreres dades de l'Agència Tributària ens permet saber que, del total de persones que cobren una pensió inferior al SMI, el 61% són dones. iii) Les dades mitjanes de l'EPA-INE ens indiquen que les dones són majoritàries, amb el 52%, en el col·lectiu de persones assalariades amb una antiguitat inferior a un any en el contracte laboral. És a dir, existeix una bretxa de gènere pel que fa a la intensitat de la precarietat laboral. iiii) Del total de prestacions de la Seguretat Social per a 'excedències per a cura de familiars durant 2022, el 65,5% van ser sol·licitades per dones!

Ara bé, n'hi ha de bretxes de gènere en l'àmbit sociolaboral que, per la manca de dades, són autèntics angles morts. En posaré dos exemples: El recent reconeixement del dret a la prestació per desocupació a les treballadores de la llar ha sigut una transposició incompleta del Conveni número 189 de l'OIT, sobre condicions relatives al treball decent per als treballadors i treballadores del servei domèstic. Entre altres mancances, cal destacar que, perquè les treballadores cobrin l'atur complet, hauran de passar altres cinc anys cotitzant interrompudament, i el seu acomiadament encara té molt de lliure i barat (més lliure i barat que el ja arbitrari, i, econòmicament no dissuasiu per a qui acomiada, i zero restauratiu per a qui es acomiadat dels altres sectors). Es manté, pel fet de ser un sector absolutament feminitzat, una brutal bretxa de gènere que convindria quantificar amb dades ara no disponibles.

L'altre exemple és el de les treballadores de la neteja en el lloguer turístic. La invisibilitat de les condicions de treball i de seguretat social d'aquestes dones és sagnant. Cal posar llum a aquesta foscor que put a bretxa de gènere associada a explotació laboral!

Amb tot, en aquest 8 de març no són aquestes les bretxes que em neguitegen més. Ho són les que poden dificultar que s'acabi, més d'hora que tard, la no igualtat real entre dones i homes. Malauradament, aquestes bretxes són prou visibles.

L'antropòloga feminista, Rita Segato, sol fer una  estupenda defensa dels "feminismes". Sí, amb s final! Segato -que, per cert, farà una conferència l'horabaixa d'aquest 9 de març a Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma- fa temps que sosté brillantment que el pluralisme és el que li dona força al moviment. Si es lleva la s, revifa el patriarcat!

"Plena ocupació", per a què?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (03-03-2023)

Les previsions governamentals en matèria d'ocupació laboral són que "les Illes tornaran a registrar [enguany] mesos de plena ocupació, tal com ja va succeir el 2022", conseller de Model Econòmic, Turisme i Treball, Iago Negueruela, dixit. La qüestió és saber a què es refereix exactament el conseller en utilitzar el terme "plena ocupació". No és aquest un assumpte fútil, car, segons la resposta, podrem inferir si, amb les referències cada vegada més freqüents a episodis de plena ocupació, el senyor Negueruela està comunicant que, parafrasejant una famosa frase d'Aznar, "les Illes Balears van bé" o, al contrari, ens està advertint que progressam adequadament cap al col·lapse.

Però, anem a pams: El concepte econòmic "plena ocupació" fa referència a la situació en la qual tots els ciutadans en edat laboral productiva -població activa- que desitgen treballar tenen treball remunerat. L'atur, per tant, és zero. Òbviament, és un concepte més aviat teòric, ja que són gairebé impossibles casos pràctics en els quals la població aturada (la que necessita per viure el treball remunerat, però no en té) sigui, veritablement zero. Sempre hi ha hagut un percentatge de població en atur no friccional, és a dir, involuntari (excepte, és clar, en els models socioeconòmics de planificació burocràtica de l'economia on la plena ocupació s'assolia amb subocupació a balquena). Políticament, el concepte "plena ocupació", al llarg de la història moderna, s'ha associat, molt resumidament, a una línia de meta d'arribada lligada a un determinat model de societat: La de l'estat del benestar, del pacte social, del treball remunerat com a seguretat de no exclusió social, de precarietat laboral marginal, de democràcia amb impuls igualitari... Tot plegat s'associà a una mena de "vacuna" per combatre el malestar social que acabà desembocant en els terrorífics mals de la Segona Guerra Mundial. Eren les dècades en què, en paraules del mestre Josep Fontana, "vam creure que la història de la humanitat era el relat d'un procés ininterromput de progrés", i, hi afegiria, en les que el creixement sense límits no era qüestionat.

Ara bé, en 1972 es publicà el famós l'informe The Limits to Growth (Els límits del creixement), encomanat pel Club de Roma a la Massachusetts Institute of Technology. El segle XX acabà amb l'hegemonia neoliberal regnant arreu i liquidant bona part de les conquestes assolides en el cicle de lluites post segona gran guerra. Les precarietats laborals es generalitzaren (des dels minijobs, passant pels falsos autònoms presentats com emprenedors, a la facilitació i abaratiment dels acomiadaments). El treball remunerat deixà de ser una garantia d'inclusió social (apareixen a les nostres societats els treballadors i treballadores pobres). Les precarietats, també, esdevingueren en vitals. A tall d'exemple, el dret social a un habitatge digne es transformà en un dret de mercat especulatiu, els famosos ascensors socials col·lapsaren, s'acceptà acríticament ("no hi ha alternativa", es va dir) que les noves generacions i les futures haurien de viure, en termes socioeconòmics, pitjor que les antecedents. I aquest segon mil·lenni no ha fet altra cosa que començar, cinquanta anys després de l'informe "Els límits del creixement", amb l'advertència de la comunitat científica internacional sobre la gravetat de l'emergència climàtica, i amb més neoliberalisme (sobre això, i altres assumptes cabdals de l'esdevenir del nostre present neoliberal, no us perdeu el darrer llibre del professor de la UIB, Bernat Riutort, "Bucles neoliberales y neoconservadores" -Icaria, 2021-). En fi, malgrat crisis econòmiques i socials sistèmiques, pandèmies com la de la covid-19, les elits politicoeconòmiques segueixen amb un al·lucinant sostenella e no enmendalla de creixement il·limitat (creixement sostenible, li diuen ara) i en el no capgirament radical de les, no menys radicals, transformacions neoliberals que provoquen les precarietats múltiples de les classes mitjanes i subalternes.

És escaient, idò, la pregunta del títol d'aquestes ratlles. Altrament dit, plena ocupació per a quin model de societat? Un model social en que "l'exèrcit industrial de reserva", del que Karl Marx parlava en referir-se a l'atur, ha passat a ser la multiprecarietat laboral? Un model social que assumeix la molt millorable qualitat de vida de la població resident, la pobresa laboral, la crisi d'habitatge, la massificació turística, el no fer cas a la comunitat científica (el Comitè d'Experts per a la Transició Energètica i el Canvi Climàtic de les Illes Balears en l'informe 2021-2022 proposà "reduir el flux de visitants"), com inevitables externalitats negatives del model sociopolític balear? Un model social en el qual no es pren en consideració que “l'augment del producte i l'ocupació no beneficia només als treballadors, sinó també als empresaris, perquè els seus guanys augmenten", tal com afirmà en el famós "Aspectes polítics de la plena ocupació" (1943) l'economista Michal Kalecki?

Una darrera, i fonamental, qüestió: El gran historiador Eric Hobsbawm, a la seva monumental obra "Historia del siglo XX", sosté que, en la postsegona gran guerra als països capitalistes, excepte comptadíssimes excepcions (Hong Kong), va existir un gran compromís polític dels governs amb la plena ocupació, però, alhora, el seu compromís amb la reducció de les desigualtats econòmiques va ser força menor. És aquest -en l’època en què els efectes de la crisi climàtica serà (ja ho és!) un poderosíssim factor de desigualtat- el model de societat balear de la "plena ocupació"? Ras i curt: "Plena ocupació" sense transició de model econòmic i social de debò és una indesitjable repetició de la història.

 

40 anys d'Estatut d'Autonomia: Expectatives, desil·lusions, i ...