Publicat originalment a Diario de
Mallorca (28-03-2023)
Corria l'any 1976 quan el grup de
música eivissenc Uc publicà l'àlbum intitulat "En aquesta illa tan
pobra", un disc que incloïa cançons que varen esdevenir himnes
generacionals. Una d'elles va ser "Des que no hi ha eleccions", que
comença així: "Des que no hi ha eleccions,/ sa gent pareix que va trista,/
que no es fan reunions/ ni es veu cap propagandista". Com ara,
afortunadament, sí que n'hi ha d'eleccions, la gent va trista per altres motius
(les múltiples crisis, per exemple), es fan moltes reunions, i de
propagandistes se'n veuen arreu, potser és arribat el bon punt d'exigir
autoexigència a la política institucional democràtica.
La pròxima legislatura
autonòmica, insular, i municipal s'hauran d'afrontar, si més no, quatre
urgències democràtiques: Barrar el pas al neofeixisme, impulsar de debò
polítiques reparatives de les crisis presents (econòmica, social, laboral,
ecològica, desigualitària, lingüística, cultural, misògina, etc.), posar en
marxa una planificació de veritable transició de model econòmic
(desturistificant i diversificant), i practicar la radicalitat democràtica.
Com en la literatura politològica
la definició de "radicalitat democràtica" és polièdrica, m'afany a
precisar que em referesc a la, diguem-ho així, cosmovisió de la participació
ciutadana, de processos ciutadans deliberatius, de referèndums... És a dir, a
la seva concepció republicana emancipadora que, entre d'altres, defensen amb
mirades diferents, Marina Subirats, Gemma Ubasart, o Itziar González.
Aclarit això, anem al moll de
l'os de l'assumpte: No basta que els que aspiren a governar comunitat autònoma,
consells insulars, i ajuntaments, ens diguin què proposen fer. Cal que ens
diguin com ho volen fer. Algunes preguntes dirigides al món progressista
ajudaran a fer-me entenedor: Continuarà exclòs l'ecologisme d'allò que
s'anomena diàleg social autonòmic? Quin paper tenen pensat donar al Fòrum de la
Societat Civil els governs que es constitueixin després del 28-M? De la
contestació podrem intuir si seguirem, una legislatura més, amb retòrica sobre
adaptació als efectes, i, sobretot, mitigació de les causes que provoquen l'acceleració de la crisi
climàtica, o, per contra, si podem acaronar alguna esperança d'implantació
d'una planificació d'un seguit de polítiques públiques coherents amb un discurs
fins ara, bàsicament, retòric. Pel que fa a l'àmbit conservador, la
interpel·lació és succinta: Ens obligaran a reviscolar alguna cosa com el
Consell de la Societat Civil que va operar d'organisme coordinador de lluites i
resistències durant el quadrienni negre de José Ramón Bauzá?
Ara bé, la demanda
d'autoexigència a la política institucional democràtica, a la que feia
referència a les primeres ratlles d'aquest article, va de compromís d'avaluació
de les polítiques públiques. És a dir, en paral·lel a la implementació de noves
polítiques -o repetició de les que ja han estat assajades- haurien de
comprometre's a tenir dissenyats dispositius ad hoc per a cada una d'elles, per
a l'avaluació d'impacte segons els objectius proclamats d'aquestes polítiques.
A parer meu, això hauria de ser indiscutible. El focus de la discussió hauria
d'estar sobre qui avalua, i com s'elaboren els ítems per fer la tasca
avaluadora. Tant en una com en altra
qüestió, la participació ciutadana esdevé clau, altrament dit, fundacional de
la cultura pública de l'avaluació, i, de retruc, de la radicalitat democràtica.
No sóc un ingenu, ans al
contrari. Sóc coneixedor que, a aquestes contrades, la proposta té un cert
caràcter subversiu. Però, bé està que l'exercici d'opinar ho sigui un poc
subversiu. Ara bé, el punt veritablement avalotador és que una política
d'avaluació de polítiques públiques amb participació de debò de la societat civil
podria palesar (o no), a tall d'exemple, que ens podríem estalviar les
escandaloses despeses publiques en promoció turística, que ocurrències com la
dels "vals de descompte per al petit comerç" tenen un impacte molt
relatiu en el compte de resultats de les empreses i un nul biaix afavoridor per
a les persones amb més necessitats, que la nostrada Renda Social Garantida
(RESOGA) no erradica la pobresa ni actua preventivament contra el risc
d'exclusió social, i que, per a això, s'ha de parlar de Renda Bàsica Universal
i Incondicional, o que les propostes de rebaixes fiscals indiscriminades i a
dojo tenen efectes economicosocials absolutament indesitjables.
Sí, cultura i pràctica política
d'avaluació ens cal. És una exigència de la nostra època per fer front, amb
polítiques públiques veritablement reparadores, a les crisis presents. Seria
una novetat que, podria ser en molts casos, en paraules de Marina Garcés, una "impugnació
dels dogmes i dels poders que se'n beneficien".