El mai aconseguit 0,7% per a cooperació internacional

Publicat originalment a dBalears (22-10-2023)

Recordem-ho: L'any 1972 Nacions Unides va establir que la cooperació internacional hauria d'assolir el 0,7 del PIB en tots els països occidentals. Ha passat més de mig segle i l'objectiu mai s'ha aconseguit.

Posats a recordar, recordem també que va ser el moviment social entorn del 0,7% qui va popularitzar aquest objectiu. De fet, davant el clamorós incompliment de les administracions, va esdevenir en reivindicació i motiu de mobilització. L'any 1994 el clam a favor del 0,7% per a cooperació internacional surt al carrer. És l'any de les grans acampades arreu de l'Estat espanyol, i, sobretot, a Barcelona i a Madrid. Tot i que, personalment, vaig viure més intensament l'acampada del madrileny Paseo de la Castellana, a Palma també n'hi va haver –si no recordo malament en el Parc de la Mar- d'acampada pel 0,7%. El cas és que, si fa no fa, tres dècades després d'iniciar-se la lluita de carrer, el 0,7% per a cooperació internacional continua sent més una promesa electoral que no pas una realitat.

Els números canten: En 2023 el percentatge del PIB en ajuda oficial al desenvolupament (AOD) del Regne d'Espanya, segons dades oficials, només aconsegueix el 0,28%. Més allunyat del 0,7% està el de les Illes Balears que la Coordinadora d'Organitzacions per al Desenvolupament  a l’informe “Análisis de los presupuestos autonómicos 2023” avalua en un 0,11%.

Malgrat tot, és evident que ha valgut la pena la lluita. Si més no pel que, al seu llibre pòstum -Paraules d'Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar-, explica Arcadi Oliveres: "Penso que totes les lluites i reivindicacions tenen el seu sentit i deixen el seu pòsit. Que res és en va encara que no s'aconsegueixin tots els objectius. En el cas de la campanya del 0,7%, que jo vaig viure ben intensament, i que m'agrada explicar com a exemple de bona coordinació entre moviments socials, no vam aconseguir l'objectiu, ni ara, vint-i-cinc anys després! Però es va saber més sobre cooperació, sobre relacions nord-sud, sobre deute i altres elements que abans semblaven reservats només a algunes ONG o a experts, i que després de la gran campanya del 0,7% es van fer més populars i massius. Va ser 'escola' i iniciació en els moviments socials per a molta gent".

L'Arcadi, com sempre, l’encertava. No debades, el 0,7% per a cooperació internacional encara és un objectiu de la comunitat internacional inclòs en la meta 17.2 de l'Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides. No es pot menystenir la importància d'aquella 'escola' en aquest manteniment del 0,7% a l'agenda internacional. Tal vegada convindria desinstitucionalitzar l'exigència (internacional, estatal, i local) d'acceleració de l'acompliment del 0,7%. En temps tenebrosos de guerres, cal hissar més que mai la bandera de la cooperació internacional, i, òbviament, alçar com mai un potentíssim moviment pacifista.

I, sens dubte, convé preparant-nos per a fer front a qualsevol retrocés a casa nostra. Vet aquí un tercer recordatori: Ni al "Acuerdo conjunto de PP y VOX para el Gobierno de las Islas Baleares" ni al discurs d'investidura de la Sra. Prohens no hi ha cap compromís en matèria de cooperació internacional. Com ens governen els bàrbars contraris fins i tot a la moderada Agenda 2030, tot és possible. Vius i ungles!

 

Quan plou sobre mullat

Publicat originalment a dBalears (15-10-2023)

Aquestes ratlles van d'aniversaris, de llibres llegits, i de la gosadia de comentar llibres encara no llegits. Comencem pels aniversaris: L'11 de setembre d'enguany s'han complit cinquanta anys d'un terrible fet històric. El del cop d'estat de Pinochet (amb l'estratègica col·laboració de Henry Kissinger) contra el president xilè Salvador Allende. L'enderrocament violent del govern de la Unidad Popular i l'assassinat del Compañero Presidente va ser l'inici de l'aplicació a gran escala d'un dels primers programes neoliberals. Enguany és, idò, també el cinquantè aniversari de la bogeria turbo capitalista aplicada a Xile de la mà dels Chicago Boys.

A parer meu, el llibre que millor explica la gènesi, desenvolupament, i esdeveniment en ideologia ecumènica del neoliberalisme, és, encara ara, "Breve historia del neoliberalismo" de David Harvey. Un llibre publicat en castellà (crec que, malauradament, no s'ha fet cap edició en català) per Editorial Akal l'any 2015, i que va tenir força difusió en els àmbits acadèmics i de l'activisme. Record haver comentat el llibre de Harvey a una no gaire concorreguda assemblea del 15-M a la palmesana plaça d'Espanya. Discutia amb un jove activista molt crític amb el moviment sindical en general, i molt radical en el qüestionament de qualsevol paper del factor treball –de la classe obrera- en la construcció d'un nou subjecte de canvi. Em record intentant temperar, amb poca fortuna, el furor del jove activista amb arguments de David Harvey que definia el neoliberalisme "com un projecte polític dut a terme per la classe capitalista corporativa que se sentia profundament amenaçada tant políticament com econòmicament cap a finals de la dècada de 1960 i en dels setanta. Volien implantar desesperadament un projecte polític que posés fre al poder del treball". El jove activista es va quedar amb el seu rotllo sobre la "nova política" (sic) i el caràcter transformador de l'emprenedoria (sic doble).

El cas és que Icaria Editorial acaba de publicar el llibre intitulat "Quan plou sobre mullat. 50 anys de neoliberalisme, crisi rere crisi". És un d'aquests llibres no llegits encara (però encarregat a la llibreria). No obstant això, goso esmentar-lo donada la solvència de la seva autoria corporativa, l'Observatori DESC, la expertesa  dels autors i autores que hi participen, i la importància dels temes tractats.  Com podeu comprovar aquí, sembla un volum de recomanada lectura. Calia recordar que aquest 2023 ja són, tal com Clara Rivera i Ernest Gutiérrez titulen la introducció del volum, "cinc dècades d'ofensiva neoliberal contra els drets socials, la democràcia i la vida".

Per un altre costat, s'anuncia nou llibre de Yanis Varoufakis. En castellà es publicarà el febrer del 2024 però ja està disponible en  anglès. El títol serà "Tecnofeudalismo. El sigiloso sucesor del capitalismo", i segurament serà polèmic. Varoufakis ha començat la promoció del llibre  afirmant que "el capitalisme està mort i que el nou ordre és una economia tecno-feudal". És, òbviament, un llibre no llegit, i, per tant, fa mal opinar del seu contingut. Però la solvència intel·lectual de Yanis Varoufakis, especialment, en matèria econòmica i de capacitat d'anticipació d'anàlisi de les dinàmiques del capitalisme realment existent, està fora de tot dubte. El títol del llibre i el comentari abans transcrit pot fer arrufar el nas. Però recordo que vaig arrufar el nas quan el 2012 Varoufakis anuncià el seu llibre intitulat "El minotauro global", i, una vegada llegit, esdevingué en un text imprescindible per entendre les dinàmiques del neoliberalisme global.

Sigui com sigui, ja va bé que, després de cinquanta anys de ploure sobre banyat, de viure en societats d'aclaparadora ideologia neoliberal, hi hagi llibres que combatin, en expressió de Mark Fisher a Realisme capitalista, "la impotència reflexiva", que ens siguin útils en la recerca d'altres formes de resistència que tan encertadament ens suggereix Silvia Federici a Reencantar el mundo. El feminismo y la política de los comunes.

Per cert, reencantem Mallorca fent que la Contracimera Social del Turisme i la manifestació amb el lema “Menys turisme, més vida” sigui un rotund èxit. Fem que no segueixi plovent neoliberalisme turístic sobre mullat!

 

Edatisme laboral

Publicat originalment a dBalears (08-10-2023)

La setmana passada, com cada primera setmana del mes, es publicaren les dades d'atur registrat. Val a dir que aquestes dades tenen més trampes que aquelles antigues pel·lícules de Fu Manxú. És un registre administratiu en què, a tall d'exemple, no es registra la cohort de persones fixes discontínues que estan en atur. Malgrat tot, les dades corresponents al proppassat mes de setembre han estat celebrades, pel que fa als aspectes quantitatius, a bombo i plateret per sindicats, patronals, i govern autonòmic.

És cert que els sindicats han posat bastant èmfasi en els aspectes qualitatius. Estan en el seu paper d'apuntar allò que és obvi: que hi hagi una xifra relativament baixa –i amb tendència descendent- d'homes i dones inscrits i inscrites en el registre de persones aturades no és un indicador de bona situació laboral. En aquest sentit, CCOO posà en relleu que les empreses han de tenir en compte que un excés de càrrega de feina és perjudicial per a la salut dels treballadors i treballadores. Per altra banda, el salari que perceben no basta per assumir el cost de la vida a les Illes, i UGT lamentava que amb la bona marxa de l'economia no n'hi ha prou perquè les famílies "visquin desfogades". Dit sia de passada que la portaveu ugetista insisteix a dir que "la temporada turística es prolongui el màxim possible" (sic). Sorprèn que a hores d'ara UGT aposti per més i més turisme, és a dir per més i més pressió humana.

Ara bé, del que realment volia reflexionar és sobre una dada en la que sembla no reparar ningú i que em sembla socialment molt rellevant. Vegem: Setembre acabà amb un total de persones inscrites en el registre d'atur de 30.154. D'aquest total, 16.803 eren majors de 45 anys. És a dir, el 55,7% -gairebé sis de cada deu- eren persones majors. En el moment d'escriure aquestes ratlles no tinc la dada de quantes d'aquestes persones són majors de 55 anys. No obstant això, no és gens arriscat afirmar que, molt probablement, en el mercat laboral illenc hi ha símptomes d'edatisme.

L'edatisme (o vellisme) és la discriminació vers una persona per la seva edat a través d'estereotips socials i prejudicis. El terme edatisme (ageism, en anglès) es va començar a emprar l'any 1969 pel metge, gerontòleg, psiquiatre, autor nord-americà, i primer director de l'Institut Nacional d'Envelliment dels EUA, Robert N. Butler. Des de llavors es fa servir per referir-se a la discriminació contra les persones grans. Està àmpliament demostrada l'existència de processos i polítiques institucionals i empresarials que, directament o indirectament, discriminen laboralment a aquest col·lectiu. La qüestió està en esbrinar l'abast que té a l'àmbit laboral a les Illes Balears.

PS. Disculpin les meves curolles de pur meliquisme privilegiat. Avui hauria d'haver mirat cap a Palestina. No sabria què dir de nou. Passo d'anàlisis geoestratègiques. D'ençà que Eduardo Galeano va escriure "Si yo fuera Palestino", res a afegir:

 “Desde 1948, los palestinos viven condenados a humillación perpetua. No pueden ni respirar sin permiso. Han perdido su patria, sus tierras, su agua, su libertad, su todo.

Ya poca Palestina queda.

Paso a paso, Israel la está borrando del mapa.

Los colonos invaden, y tras ellos los soldados van corrigiendo la frontera.

Las balas sacralizan el despojo, en legítima defensa.

No hay guerra agresiva que no diga ser guerra defensiva.

Hitler invadió Polonia para evitar que Polonia invadiera Alemania.

Bush invadió Irak para evitar que Irak invadiera el mundo.

En cada una de sus guerras defensivas, Israel se ha tragado otro pedazo de Palestina, y los almuerzos siguen”.

 

Namíbia i ...

Desert Namib. Deadvlei 

Namíbia era un viatge reiteradament ajornat. Un ajornament motivat primer per la maleïda "falta de temps", i després per la no manco maleïda pandèmia de la COVID19. Aquest mes d'agost ha estat possible anar-hi, i ha estat el viatge de l’acomiadament dels amics de Tourart Travel Spain que tants viatges ens han ajudat a organitzar. Ells es jubilen i nosaltres en quedam un poc orfes.

Aquest viatge a Namíbia ha estat el darrer viatge que, segurament,  farem amb Ratpanat. Després de quatre, entre correctes i excel·lents, viatges amb ells, en aquesta ocasió no han complit amb totes les expectatives despertades. En qualsevol cas, mil gràcies a l'equip compost per Silvia (guia acompanyat), David (xofer), Greison ( acompanyat) i Rassidi (cuiner)

Tant se val, conèixer Namíbia, sobre tot, ha sigut complir un pla que vaig començar a somiar l'any 2015 en llegir el llibre "El último tren a la zona verde" de Paul Theroux. Un llibre que vaig començar a rellegir abans de partir, em va acompanyar –juntament a una guia de viatges que em va inspirar aquest article- en els poquíssims espais de temps per llegir durant el viatge, i que, per tant, vaig acabar de gaudir en arribar a Mallorca. Aquest extraordinari llibre acompanyarà, també, aquestes línies.

1. El Desert del Namib

Desert Namib. Dune 45  

És aterrar a l'aeroport internacional de Windhoek –el Hosea Kutako-, visitar el centre de la capital de Namíbia, canviar dòlars USA a dòlars namibians, sopar, beure la primera cervesa -Windhoek Laguer, of course-, dormir i descansar després d'un llarg i incòmode vol, i, una vegada carregades les piles, partir cap al Desert del Namib.

Ben aviat m'adon que les paraules de Paul Theroux "Ese vacío y esa aparente sencillez son el aspecto más glorioso de Namibia y una consecuencia de su escasa población" no és una llicència literària. És la pura veritat. El Desert del Namib sembla un espai buit (efectivament per la poca densitat poblacional de Namíbia que no arriba als tres milions d'habitats en una superfície de 824.292 km² i per un flux turístic modest), però veritablement està ple de meravelles senzilles, com ara el Canyó de Sesriem, i de glorioses, com ara l'interior del parc natural del Namib-Naukluft. La mar d'arenes roges, la boira matutina, l'oasi ara salat de Deadvlei que combina l'aparença d'un espai d'un altre món amb una bellesa indescriptible, la pujada a la Big Dabby –la dune més alta de les que envolten el Deadvlei- o la, de merescuda fama, Dune 45. Tot plegat -malgrat que la cita no fa referència al Namib-, em va transportar novament al llibre de Paul Theroux:

"No quería que me contarán cómo era esto, ni quería leer el relato de otra persona. [...] Quería viajar por él y que me inundara, tal como estaba sucediendo en ese momento..." L'experiència valgué la pena acabar-la amb un gintònic a peu de la Dune 45.

Dues nits al Desert del Namib em reafirma, si és que calia fer-ho, que les postes de sol africanes són especials. Unes màgiques "patadas al polvo", en paraules de Theroux.

Tanmateix, a Namíbia n'hi ha molts de llocs màgics. Dos exemples del camí que deixava enrere el Namib:

Una benzinera enmig del desert: Solitaire. Durant molts anys va ser l'única benzinera que existia abans d'entrar al desert del Namib (actualment n'hi ha una altra a Sesriem). La benzinera continua funcionant avui en dia, i als voltants hi trobam ferralla de cotxes antics que es van quedar encallats en aquest remot lloc del món. Tot plegat té un aire de màgia pel manteniment de l'originalitat inicial, tot i que ara hagin augmentat els serveis als viatgers. Però la veritable màgia de Solitaire està a la cafeteria Bakery. Allà s'hi cuinen els pastissos de poma més bons que jo hagi menjat mai a l'Àfrica. Els locals (i algunes guies) diuen que els pastissos de Bakery són apfelstrudel, no és veritat: Són uns exquisits crumbles.

Un altre punt màgic és la línia imaginària (i l'indicador ple de ferratines de tot el món, i potser d’algun altre món) enmig del no-res del Tròpic de Capricorn.

2. La costa dels esquelets i més

 Llops marins a Cape Cross Station

En arribar a Swakopmund encara pesava la gran decepció de no haver pogut sobrevolar les dunes del Namib ni la costa dels esquelets. A Àfrica, mai de mai, no convé donar res per assegurat!

De Swakopmund Paul Theroux afirma que "las suaves paredes de los edificios –tanto las viejas construcciones alemanas como las villas más modernas- tenían un aspecto estirado, como si las hubieran exfoliado". Estic d'acord. Està tot tant net i pulcre que sembla un balneari alemany. Ara bé, és un lloc ideal per fer tota casta de compres o per sopar al restaurant Kücki's Pub.

Seguint la costa atlàntica, cap al nord, férem una parada per fotografiar l'esquelet del vaixell Zeila. Veritablement, és més interessant contemplar la immensitat de l'oceà, la boira matinal A les portes del parc nacional de la Costa dels Esquelets, vam tenir el primer contacte amb animals no humans: La Cape Cross Station és la més gran colònia africana de llops marins. Impressionant. La màquina fotogràfica treu fum.

3. Per terres dels boiximans i dels himba

Poblat Himba

Les llargues distàncies i els infinits paisatges desèrtics són part essencial de l'encant salvatge de Namíbia. La pols deixa de ser una molèstia, si no més tost esdevé en una bona campanya de viatge.(Hi ha gent que viatjant per terres africanes, incomprensiblement, es queixa de la pols. Potser no saben allò de "qui no vulgui pols que no vagi a l'era"). El cas és que, després de molts kilòmetres –i molta pols neta-, arribarem a Spitzkoppe.

De Spitzkoppe Paul Theroux en fa una fotografia molt ajustada a la realitat: "Las montañas de piedra se alzan solitarias, algunas como animales recostados, otras como criaturas que asomaran desde el desierto, que irrumpieran desde debajo de la tierra, y otras como las mandíbulas inferiores, llenas de dientes, de los depredadores". Aquest espectacular paisatge acaronarà la primera acampada salvatge del viatge. Serà la base per anar a veure unes pintures boiximanes sobre roques, explorar la zona, contemplar una de les postes de sol més espectaculars de Namibià, un sopar sota les estrelles, i un inoblidable crepuscle matinal.

A no massa distància de Spitzkoppe, seguint per la vastíssima regió del Damaraland, gaudirem del lloc arqueològic de Twyfelfontein amb els merescudament famosos –i antiquíssims, més de sis mil·lennis- petroglifs. Si a la regió del Damaraland hi ha un lloc especial per passar l'horabaixa, beure una Windhoek Premium Draught mentre el sol s'acomiada fins a l'endemà, sopar, i recarregar piles, aquest és el Mowani Mountain Camp.

I, amb el sol despuntant, partirem cap a Opuwo que, dit sigui de passada, és una ciutat essencial pel subministrament de queviures i combustible i el primer contacte amb les dones dhimbes i hereros. És una ciutat fronterera en el veritable sentit de la paraula. Si més no en el que Theroux té de les fronteres i que personalment coincidesc: Allò important no són les fronteres administratives. Les veritables fronteres són aquells indrets en els que deixam enrere un lloc conegut i entram en un altre lloc desconegut. Opuwo és això: L'entrada a una de les zones més inaccessibles i recòndites de Namíbia: Kaokoland.

I els fets desconeguts van ser extraordinaris: Cascades Epupa, que són unes cascades del riu Kunene que es troben a la frontera d'Angola i Namíbia (de fet navegant pel riu vàrem trepitjar sol d'Angola on, per cert, aquestes cascades són conegudes com les de Monte Negro). Riu Kunune, cascades, paisatges dels voltants, els majestuosos baobabs, tot plegat és un oasi fantàstic en ple desert. No debades, en despuntar les primeres palmeres, sembla un miratge.

Al voltant d'aquest veritable oasis, dues visites extraordinàriament sorprenents varen ser: El poblat de la tribu himba. No som molt partidaris de viatges de tribus, i, en general, els poblats ens semblem molt turistificats. Tot i que els i les himbas conserven moltes formes de vida tradicionals, no deixà de ser-ho molt "parc temàtic" el poblat que visitarem. Però les dones himba –conegudes com a "dones de fang"-, que van cobertes de cap a peus d'ungüent de fang vermellós barrejat amb vaselina (antigament amb llard) per a protegir-se del sol i de les picades dels insectes, i amb gran quantitat d' "abaloris", són tan fotogèniques que va valer sobradament la pena fer la visita! L'Epura Primari Echool va ser la segona visita inesperada. Aquí tot era autenticitat!

4. Etosha

Seguint en terra dels boiximans la següent estació per alguns dies va ser el parc nacional d'Etosha. Vam recórrer les tres àrees del parc (Okaukuejo, Halali, i Namutoni). Paul Theroux al llibre que ens va acompanyar durant i després del viatge i que acompanya també aquests comentaris, "El último tren a la zona verde", ens dona una visió molt desencisada d'Etosha, i critica durament les estratègies del capitalisme internacional per a la turistificació que envolta els parcs naturals africans. Per exemple, Theroux escriu:

Recordé las manadas de turistas en los pabellones de Etosha y que Oliver [un acompanyant] nos había dicho que iban a hacer obras en las instalaciones ¿Se invertirá dinero de Estados Unidos en el sector turístico de Namibia?

- Sí –y Oliver lo explicó diciendo que la asignación al proyecto turístico era de sesenta millones de dólares, para la mejora y gestión del Parque Nacional de Etosha y para promocionar el turismo de Namibia. La intención era promover Namibia como destino turístico esplendido y con gran riqueza de fauna"

No obstant això, l'autor de "El último tren a la zona verde" també escriu: "En la sabana africana, incluso en el peor día, el cielo y el espació ofrecen consuelo". Em qued amb aquesta darrera reflexió. Els dies d'Etosha van ser dies de consol, de gaudi de la sabana, de la immensitat del llac salat (Etosha Pan), i de la fauna salvatge. D'estampes impactants de manades d'elefants dutxant-se, del caminar dels rinoceronts, de l'elegància de les girafes, del perquè les zebres són l'animal no humà africà més fotogènic, i els felins són els amos de la sabana, de manades d'impales, de cudús, i, la presència empoderada de l'animal no humà nacional de Namíbia, l'òrix. En fi, de fauna salvatge només va faltar a la cita el guepard, i, val a dir-ho, la fauna humana, per fortuna, va ser escassa. Més que patir quelcom semblant a massificació, gaudirem de solitud.

A arrodonir la comunió amb la fauna i flora salvatge, hi va contribuir l'allotjament (Onguma Forest Camp) a una reserva privada, a poca distància d'una de les entrades al parc nacional. Quan, de bon matí, ens acomiadàvem d'Etosha ens van acompanyar una manada de lleons i lleones. Van ser les darreres fotos de la zona. Mentres tant, pensant en la immensitat geogràfica, emocional del Parc d'Etosha (i en l'espai ocupat de la targeta de la màquina de fotos), recordant la sensació de ser tan poca cosa enmig de l’Etosha Pan, em vaig posar romàntic i vaig recordar aquella cèlebre frase de Gustave Flaubert que diu: "Viatjar et fa modest. Veus el petit espai que ocupes en el món".

5. Rumb als baobabs de l'Àrea de Conservació Nyae.

Àrea Conservació Nyae Nyae

Continuarem fent quilòmetres i acumulant pols africana per a dirigir-nos a les profunditats de Nyae Nyae. De camí visitarem el Llac Otjikoto (un dels dos únics llacs d'aigua dolsa del país). Al fons del llac s'hi amaguen armes alemanyes de la Segona Guerra Mundial. Devora del llac hi ha un poblet d'una comunitat san o boiximana que mostra com viuen en l’actualitat. Personalment crec que la cosa està bastant tematitzada. No obstant això, vaig aprofitar per gravar algunes cançons tradicionals que sonen a autenticitat.

Férem parada i fonda a Tsumeb, una ciutat de tradició minera amb un interessant museu (de les tribus, i de minerals extrets de l'antiga mina, eines i material dels miners...), una típica església luterana dedicada, com no podia ser altra manera, la Santa Bàrbara, i una de les millors botigues de regals de tot Namíbia.

Aproximant-nos, en experiència, al no-res, férem un cop d'ull al Meteorit Hoba. És una impressionant peça de ferro i níquel de 66 tones de pes que passa per ser el meteorit més gran i de més pes que ha impactat mai amb el planeta Terra.

Paul Theroux escriu: "Los ju/'hoansi perdieron su tierra en nombre de la conservación de la naturaleza, los safaris turísticos y la expansión de las reservas de caza, donde ricos extranjeros mataban elefantes [... ] El modo de vida tradicional desapareció hace mucho. Un ju/'hoansi nacido con posterioridad a 1950 no sabe nada o casi nada de cazar y recolectar. El ciclo de conocimiento se interrumpió. Aparte de unos cuantos que se permiten ser reclutados para la farsa coreografiada que presencié, la gran mayoría quiere llevar una vida como los demás, ir a la escuela, trabajar, vivir en un lugar estable y seguro y no tener que depender nunca más de la inseguridad de la sabana".

Doncs bé, abans d'arribar a un dels llocs de més interès del viatge per Namíbia, en vàrem veure una d'aquestes "farses coreografiades". Una mena de museu a l'aire lliure que, finançat per una fundació alemanya, mostra al visitant les pretèrites formes de vida i de cultura d'aquest poble boiximà. Ho tenen ben muntat, és molt digna, i es poden comprar tota casta d‘abaloris fets amb closca d'ous d'estruç. Però...

I a la fi del dia, quan el sol ja iniciava el seu descens, arribarem a una àrea d'acampada de la recòndita Àrea de Conservació de Nyae Nyae. Impressionant vegetació i espectaculars baobabs. En un moment del relat de "El último tren a la zona verde" Theroux explica que els boiximans san defineixen al vespre com "l'hora en què tot és bell". Pot ser que els san exagerin, però l'horabaixa, el crepuscle, la nit, l'alba, acaronats per aquells enormes i mil·lenaris baobabs van ser espectacularment bells.

Una bella manera d'acomiadar Namíbia i encaminar-se cap a la frontera entre Namíbia i Botswana.

6. I ...

... cap a Maun, la ciutat que torna a ser la nostra entrada al Delta de l'Okavango.

Mokoros. Delta del Okavango

El riu Okavango recorre més de 1.500 quilòmetres pel sud d'Àfrica fins que diverses falles geològiques, que es van originar fa tres milions d'anys, l'obliguen a variar el seu curs bruscament i desembocar, amb un delta, en el desert del Kalahari. És el Delta de l'Okavango que per a alguns és l'oasi més bell i salvatge d'Àfrica. No van mal encaminats!

En començar el trajecte cap al campament situat al cor del delta, augmenta la preocupació: Sembla que una altra vegada l'escassetat d'aigua no permetrà viure el delta en plenitud. Una preocupació que es va esvaint en la mesura que ens apropam al campament. Val a dir que el trajecte és espectacular pel que fa a vegetació, i, sobretot, a fauna: Entre altres, manades d'elefants que corren, un lleopard que sembla posar per ser fotografiat.

Els pocs dies al Delta de l'Okavango són un "non-stop": Trekking, passejos en mokoros (un tipus de canoa que s'utilitza habitualment al delta de l'Okavango i al riu Chobe), visita al poblet de Xaxaba, postes de sol des dels mokoros o de peus aterra amb un gintònic a la mà, moltes fotos... Al Delta de l'Okavango hi ha molta més aigua que ara fa cinc anys. Evidentment, n'hi podria haver mota més, però havia reviscolat la vegetació, la fauna, la vida... De fet, podem navegar en mokoro –amb alguna dificultat- del campament al petit aeroport de la zona per volar en avioneta en direcció a Kasane. Sobrevolant el delta comprovam que, efectivament, les zones amb aigua han crescut força amb relació a 2019.

No puc acabar aquestes notes sobre l'estada a l'Okavango sense dir això: Qualsevol viatger que conegui un poc el sud del continent africà, sap que allà no s'hi va a fer viatges gastronòmics. Ara bé, els menjars del campament del Delta de l'Okavango foren sorprenents i deliciosos.

La nostra estada a Botswana es completà amb un passeig en barca pel riu Chobe, on no hi ha una gran quantitat d'animals no humans, però, tenim les millors vistes del viatge d'hipopòtams i búfals.

I acabà amb un altre "safari" en 4x4 pel Park Nacional de Chobe. És un poc decebedor per la nul·la visió de felins (només intuïm un lleó amagat entre la vegetació), i la poca presència d'altres espècies. El conductor no ajuda a fer la visita més agradable ni a fer les millors fotos possibles... I, tanmateix, la companyia dels micos i l'elegància de les girafes que ens acomiadaren, ben bé ha compensat la matinada.

, ja a les acaballes de l'itinerari, travessàrem una altra frontera, la de Botswana amb Zimbabwe. Els tràmits són un poc caòtics i lents. Hi ha una dita africana que diu: "la presa mata", i sembla que els funcionaris de la frontera zimbabuesa la tenen ben presenten. Tanmateix, el que és important, tornant al llibre de Paul Theroux, és que "siempre hay una forma de seguir adelante si no hay prisa". És així. A la hora més o menys prevista arribam a Victòria Falls.

A parer meu, a Victoria Falls hi ha alguns imprescindibles: Hostejar-se al The Victoria Falls Hotel i desdejunar-hi "pole pole", és a dir, a poc a poc (segueixen fent els millors ous a la benedictine del món), dedicar temps (res de visita ràpida) a visitar les cascades, sobrevolar-les en helicòpter, anar de compres, visitar el mercat d'artesania, sopar al restaurant "Mama Africa" (especialment recomanables els "hunter's pot"), si no s'hi ha estat anteriorment, fer l'excursió a la "Piscina de diable". Tot això ho sabia de l'anterior estada. Amb aquesta segona hi afeixo a la llista d'imprescindibles anar al The Lookout Cafe (ambient agradable, bon cafè, i millors vistes), i fer un creuer pel Riu Zambeze. Una excel·lent manera d'acomiadar, entre altre fauna, els cocodrils, els elefants, els hipopòtams i les postes de sol africanes.

Toca acomiadar-se del viatge: Després del desdejuni, abans d'enfilar cap a l'aeroport, reparam que al jardí del Victoria Falls Hotel hi creix un baobab de curta edat. Ens prometem que observarem el desenvolupament del jove baobab, l'arbre més totèmic de l'Àfrica. Hi haurem de tornar a saludar-lo i comprovar el seu creixement i bona salut.

Toca , també, finalitzar les cites de "El último tren a la zona verde" amb aquesta: "Leer sobre un lugar lejano puede ser un placer en sí mismo y uno puede agradecer el hecho de estar leyendo el relato de un mal viaje sin tener la nariz llena de polvo ni el sol en la cabeza. Pero leer puede ser también un poderoso estímulo para viajar. [...] Si Internet fuera todo lo que dice que es, todos nos quedaríamos en casa y seríamos brillantes, profundos e ingeniosos. Pero, con tanta información contradictoria, hay más razones que nunca para viajar: ver más de cerca, aprender más, distinguir lo auténtico de lo falso; comprobar, oler, tocar, saber, oír, y, a veces -cosa importante-, sufrir las consecuencias de esta curiosidad".

No n'hi ha hagut cap de sofriment com a conseqüència de de la curiositat d'assaborir per primera vegada Namíbia i revistar el Delta de l'Okavango i Victoria Falls. Ans al contrari, ha incrementat la passió per Àfrica.

 

Amnistia

Publicat originalment a dBalears (01-10-2023)

Tan sols ha començat l'atac per terra, mar, i aire de l'univers neoconservador contra una possible amnistia de la qual, sigui dit de passada, encara no es coneixen els detalls.

Que l'Associació de Fiscals (AF), que és majoritària en la carrera fiscal i d'ideologia conservadora, hagi enviat una carta als comissaris europeus Věra Jourová (vicepresidenta i comissària de "valors i transparència") i Didier Reynders (comissari de justícia) demanant que posin totes les traves possibles a una eventual amnistia a les persones afectades per la repressió judicial del procés independentista català, o que la jerarquia espanyola de l'Església catòlica -la Conferència Episcopal Espanyola- s'hagi posicionat contra aquesta possible amnistia, són els lleugers entremesos del sagramental que armarà l'estat profund (el que els anglosaxons anomenen "deep state"), contra aquesta, sembla que segura, amnistia.

Cap novetat. El fet estrany seria que la coalició de totes les terminals de la reacció nacionalista espanyola, no tragués el "Sant Cristo Gros". "Ladran, luego cabalgamos", en expressió castellana inadequadament atribuïda a Cervantes.

D'ençà que Òmnium engegà, fa ja molt temps, la campanya a favor de l'amnistia, està molt clar que "l'amnistia és el primer pas per desjudicialitzar la política i començar a dibuixar la solució al conflicte polític" (Òmnium dixit). La garantia de llibertat i l'absència d'amenaça de repressió judicial per una qüestió de posicionament ideològic-polític és un requisit –disculpin la redundància- prepolític.

Sense conèixer els detalls (justificació motivada, abast de les persones amnistiades, etc.) em resulta impossible no tenir alguns dubtes. Per exemple: ¿Serà una "amnistia política" dels possibles delictes de les persones responsables de les clavegueres de l'estat contra l'independentisme català? ¿Què passarà amb les eventuals responsabilitats legals associades a espionatge mitjançant el Pegasus? En qualsevol cas, benvinguda sigui aquesta necessària –per raons humanitàries i polítiques- amnistia.

Avui, a 6 anys de l'1 d'octubre de 2017, s'escau recordar que allò va ser una de les més massives mobilitzacions de desobediència civil mai vista. És, per tant, oportú recordar cada una de les nou fal·làcies sobre la llei i l'ordre que Howard Zinn explica en el llibre intitulat "Desobediència i democràcia". En el pròleg, Xavier Antich ens recorda que Hannah Arendt, en el seu text clàssic sobre la qüestió (publicat el 1970, només dos anys després del llibre de Zinn), explica: "la desobediència civil sorgeix quan una quantitat significativa de ciutadans es convenç que els canals utilitzats tradicionalment per a aconseguir els canvis ja no estan oberts, o que a través d'ells no s'escolten ni s'atenen les seves queixes, o que, al contrari, és el govern qui unilateralment impulsa els canvis i persisteix en una línia la legalitat i constitucionalitat de la qual desperta dubtes greus".

Amnistiar a les víctimes de la repressió del legítim dret a la desobediència civil massiva, que culminà amb l'1 d'octubre de 2017, és de lesa democràcia i, alhora, imprescindible per barrar el pas de l'extrema dreta al govern del Regne d'Espanya, i donar una oportunitat a una legislatura espanyola per a, si més no, poder intentar resistir els embats de l'ona reaccionària que avança arreu d'Europa. No és poca cosa!

 

Repensar per millorar la protecció del treball

Publicat originalment a Diario de Mallorca (28-09-2026)

Com és sabut, l'Organització Internacional del Treball (OIT) és l'agència de l'ONU encarregada de dissenyar unes normes laborals de mínims que garanteixin el treball decent. La particularitat de l'OIT en l'entramat de Nacions Unides és el seu caràcter "tripartit", és a dir, reuneix governs, empresaris i representants de treballadors de 187 estats membres. És, per dir-ho d'alguna manera, la seu internacional del diàleg i el consens social, i, per tant, gaudeix d'una indiscutible -excepte per part de l'extrema dreta- "auctoritas" moral i de guiatge envers unes relacions laborals justes. Com en tot allò que té a veure amb la governança global, la "potestas" de l'OIT són figues d'un altre paner. No obstant això, transitar per camins hostils a la justícia sociolaboral no deixa de ser una indecència i una tendència de desdemocratització de la democràcia, si més no, en els seus continguts materials i d'impuls igualitari.

Aquestes ratlles introductòries venen a tomb del fet que a les acaballes del passat mes d'agost l'OIT va emetre un comunicat que es resumia així: "La protecció laboral és la base d'una mà d'obra justa i pròspera", una nota que venia acompanyada d'un seguit d'iniciatives que posen l'accent en els drets, la seguretat i el benestar de les persones treballadores. Ara bé, en la conjuntura actual, i amb la correlació de forces realment existent (cal recordar que avui és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme), el repte de protegir el treball és ingent. En aquest sentit, el professor i investigador Rodrigo Palomo Vélez, a un article publicat a la revista digital (www.cielolaboral.com) de la Comunidad para el Estudio Laboral y Ocupacional (CIELO laboral), ho resumeix així: "La protección del trabajo ha estado en permanente crisis. Nace de una crisis, como fue la primera Revolución Industrial, y distintas crisis han acompañado y marcado su evolución. Pero las crisis actuales [demogràfica, climàtica i tecnològica] no son una más. [...] Así las cosas, la protección del trabajo llegó a una frontera entre un antes y un después. El impacto de las crisis actuales en el trabajo y las relaciones laborales es enorme, inconmensurable. Por tanto, la reformulación de la protección del trabajo debe pensarse con largo alcance, porque las cosas no volverán a ser como antes".

A parer meu, aquesta reformulació de la imprescindible protecció del treball passa, fonamentalment, per legislar la democratització de l'empresa (amb la participació real de treballadors i treballadores en la presa de decisions estratègiques); noves formes d'organització del treball (jornada laboral de 32 hores i quatre dies de feina a la setmana, garantia de debò de conciliació entre vida laboral i personal, una nova generació de drets en matèria de protecció de riscos i malalties laborals, etc.); evitació de la pobresa laboral i la bretxa salarial de gènere i la jeràrquica (salaris mínims regionals en funció del cost de vida, retribucions màximes per a els directius i directives, entre d'altres mesures); o introducció d'aspectes laborals en les regulacions administratives sectorials (com, a tall d'exemple, els llits elevables als hotels).

És aquest un plantejament utòpic? Evidentment no ho és. Allò que és una veritable utopia és pensar que el futur del treball ha de ser un futur de mala qualitat de vida per a qui ha de treballar per viure. És una barbaritat impulsar constructes socioeconòmics que, en lloc de crear valor per a la societat, només ho facin per els beneficis empresarials i per retribuir l'accionariat i, per tant, societats amb creixent descohesió social. En definitiva, una distopia de protecció total per al capital i zero proteccions per el treball, és un futur indesitjable.

En qualsevol cas –i només a tall d'exemple-, posar en dubte la continuïtat de l'obligació de la instal·lació de llits elevables als hotels, alentir el mesurament de les càrregues de treball de la totalitat dels llocs de feina de l'hostaleria, o continuar ignorant les més que presumibles pèssimes condicions de treball en el lloguer turístic, com fa el Govern de les Illes Balears, és contradictori amb el missatge de protecció laboral justa promoguda per l'OIT. Igualment ho és la legislació laboral recentment aprovada a Grècia (setmana laboral de 6 dies, 13 hores de treball diàries, 78 hores de jornada laboral setmanal, jubilació als 74 anys). Una vertadera involució reaccionària que, fins i tot, contradiu la normativa de la UE en matèria d'ordenació de la jornada de treball. Però els tambors de guerra contra la justícia laboral no només sonen per aquestes contrades mediterrànies. L'executiu de Costa Rica està impulsant una reforma laboral que farà retrocedir al país gairebé un segle, car després d'acabar amb la jornada laboral de vuit hores fa uns pocs d'anys, ara vol estendre-la a 12 hores diàries i 78 setmanals, i posar més traves encara a l'exercici del dret de vaga.

Ben segur que la nova legislació laboral grega i la costa-riquenya en preparació són els exemples que té al cap –un veritable somni humit- el president de la Confederació d'Hosteleria d'Espanya, José Luis Yzuel, que fa uns dies defensà que "els cambrers han treballat sempre mitja jornada: de 12 a 00 hores". Tant a Grècia com a Costa Rica una de les "excuses" d'aquestes involucions laborals i socials és la "necessitat" que té el sector turístic de més i més desregulació laboral. És a dir: Menys drets laborals. A les Illes Balears del tot i més turisme, ens convé estar a l'aguait!

 

Oligarquia borda contra la nostra llengua

Publicat originalment a dBalears (24-09-2023)

L'arribada de PPVOX als governs de les principals institucions locals, insulars i autonòmiques augurava una política holística contra el català com no s'havia fet mai d'ençà que som una comunitat autònoma del Regne d'Espanya. Els auguris es van confirmant.

Amb formes més crosses, i sense que manquin somriures, amb menys fatxenderia i cara de pomes agres que José Ramón Bauzá, l'objectiu és el mateix: Fer irrellevant, tant com puguin, l'ús social, mediàtic, institucional  del català: Eliminant el requisit del català a la sanitat, sense descartar eliminar-lo al conjunt de l'administració pública autonòmica, envestides anti català als ajuntaments..., tot era alegria hilarant pels entorns del Madrid més fatxa.

Però, vet aquí que el començament de la setmana passada no va ser bo per a l'ofensiva inmisericordi contra la llengua pròpia d'aquesta terra. Qualsevol avanç del català –sigui a l'àmbit que sigui- és una batalla guanyada en aquesta guerra genocida. El reconeixement del dret d'utilitzar en tots els àmbits de l'activitat parlamentària del Congreso el català (i el basc i el gallec), és, indubtablement, un gran avanç institucional. Ho és també un avanç el fet que aquesta passada setmana no s'hagin tancat les portes al reconeixement del català a les institucions europees.

Semblava, idò, que l'ofensiva PPVOX sofria, almenys, un contrapeu. Però la setmana acabà amb la presentació de la proposició de llei al Parlament de les Illes Balears de l' "Oficina de Garantía de la Libertad Lingüística". El nom és un eufemisme d’ "Oficina sinistre per a la persecució de les persones catalanoparlants i d'impuls al segregacionisme lingüístic". Els escarafalls de la part "pepera" del PPVOX entorn d'aquest cop d'estat lingüístic no crec que siguin altra cosa que un posat i gesticulacions. Tot allò que no sigui fer anques enrere, és politiqueta. Temps al temps! I, en qualssevol cas, ja se sap que "qui es fica al llit amb nens petits, es lleva amb el cul mullat".

No record de qui és la frase "sóc qui sóc perquè parlo el que parlo", però parafrasejant-la, diria que "som qui som perquè xerram el que xerram". Tant se val de qui sigui l'autoria, són unes paraules molt escaients per a situar la magnitud de l'envit. Ara bé, sí que record que Guillem Forteza i Pinya (1892-1943), en un text datat entre el 1916 i el 1926, deia que "per la llengua, balears, catalans, rossellonesos i valencians, sabem quina és l'extensió de la 'nostra' terra". L'autor de "Pel ressorgiment polític de Mallorca" [el text consultat és l'edició d'Editorial Moll de 1978] definia el caciquisme de la seva època –tan present per aquestes contrades i tan poc mallorquinista- com a "oligarquia borda".

Coda triple: 1. El sorollós silenci de la nostrada oligarquia borda del segle XXI davant l'emergència lingüística, la fa còmplice de l'ofensiva genocida de PPVOX contra el català. 2. Tinc poques dubtes que la mobilització social haurà de ser massiva, plural, intergeneracional... però molt popular. 3. S'escau fer-ho la setmana que commemorarem el 10è aniversari de la grandiosa manifestació del 29 de setembre de 2013 i, endemés, com Raimon acaba de publicar "Personal i transferible" no m'he pogut estar de citar-lo: "T'adones, amic / T'adones, company / Que hem de sortir al carrer / Junts, molts, quan més millor / Si no volem perdre-ho tot".