Pàgines

dilluns, 25 de desembre del 2023

Encén una espelma en suport del Poble Sahrauí!

Publicat originalment a dBalears  (24-05-2023)

Un altre any, l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB) convoca el capvespre del dia de Nadal la ja tradicional concentració i encesa d'espelmes en suport al poble sahrauí. Un suport que, en aquesta concentració, es concreta en el suport als presos polítics i desapareguts sahrauís, i per la independència [l'única solució] i la llibertat del Sàhara Occidental.

Les enceses d'espelmes estan íntimament lligades a les accions en defensa dels Drets Humans, és a dir, per exigir l'efectivitat de tots i cada un dels drets proclamats a la Declaració Universal aprovada fa setanta-cinc anys, i en tots els tractats relacionats amb els DDHH que l'anomenada comunitat internacional ha aprovat. Pot ser que l'origen d'aquest lligam entre la defensa i promoció Drets Humans i l'encesa d'espelmes és un proverbi xinès que diu: "Més val encendre una espelma que maleir la foscor". Efectivament, sempre és molt millor lluitar i treballar, des d'on cadascú pugui, per un món millor que no només indignar-se i/o lamentar-se. Maleïm, idò, la foscor que la injustícia imperant estén sobre el cas de descolonització inconclús del Sàhara Occidental, encenent espelmes!

Em sembla especialment pertinent, entorn de les dates nadalenques, fer esment a tres d'aquestes foscors: La Lliga per a la Protecció dels Presos Sahrauís a les Presons Marroquines (LPPS), en el seu últim informe, adverteix de la crítica situació que pateixen diversos activistes civils empresonats. Tot explicant casos concrets, i afirmant que, en general, "l'ocupació marroquina continua sense respectar les regles mínimes per a la protecció dels presoners i els Convenis de Ginebra per a la protecció de civils, inclosos els presos, després de sotmetre'ls a tortures i signar informes policials baix pressió i coacció, després d'haver dut a terme els judicis simulats, i imposant dures sentències contra ells, persisteix amb determinació a practicar diverses formes de venjança i discriminació contra ells". És intolerable que el Govern d'Espanya -de iure potència administradora de la seva antiga colònia- contribueixi a ocultar –enfosquint- aquesta realitat, i rentant-se les mans de les tortures i desaparicions en els territoris sahrauís ocupats il·legalment pel Marroc.

La segona de les foscors a comentar és la situació de crisi humanitària en els Campaments de Refugiats. Fa mesos que la Mitja Lluna Roja Sahrauí, i el Consorci de ONGs que treballen sobre el terreny denuncien que, entre altres causes, l'augment internacional dels preus ha reduït l'impacte dels recursos disponibles, que ja eren extremadament limitats per a una població que depèn de l'ajuda humanitària per a satisfer les seves necessitats bàsiques. És, diguem-ho sense embuts, urgent augmentar el volum d'ajuda humanitària!

I, una darrera foscor a il·luminar encenent espelmes: En aquests dies de desitjos de pau, molts retòrics i esdevinguts en banals reclams comercials pel consumisme, algú ha de dir que no n'hi ha de guerres de baixa intensitat. La represa de la guerra, ara fa tres anys i escaig, per la ruptura per part del Marroc de l'alto el foc en vigor des de 1991- al Sàhara Occidental és, lamentablement, un conflicte bèl·lic amb tots els ets i uts. L'única "baixa intensitat" és la mediàtica, és a dir, el mur del silenci aixecat sobre aquesta guerra dels sahrauís contra l'ocupant marroquí. I, encara més: Algú ha de dir que la pau no és només l'absència de guerra. Veritablement, el Poble Sahrauí gaudirà de la pau, de la mà de la legalitat internacional, amb la independència.

Per posar simbòlicament llum a aquestes -i tantes altres- foscors sobre el conflicte del Sàhara Occidental, la convidada, estimada lectora i estimat lector, és que el 25 de desembre a les 20 hores a la Plaça de Cort de Palma encenguis una espelma en suport del Poble Sahrauí. Som-hi!

 

diumenge, 24 de desembre del 2023

Mals temps per a la lírica

Publicat originalment a dBalears (17-12-2023)

Disculpau-me que comenci aquestes ratlles amb el títol del grapejat, fins a l'avorriment, poema de Bertold Brecht. Però no he sabut resistir la temptació de fer-ho, car la situació s’ho paga:

Els crims de guerra i de genocidi que l'Estat israelià i el govern de Benjamin Netanyahu estan executant contra Palestina semblen no tenir aturador. I, mentrestant, no revifa una mobilització popular per aturar aquesta catàstrofe immunda. Tot indica que la guerra a Ucraïna està empantanegada, i que serà una "guerra llarga". I l'absència de moviment social pacifista d'arreu d'Europa té unes conseqüències escruixidores: Guanya la indústria armamentista, i perd el "No a la guerra". La descolonització del Sàhara Occidental no avança, i Espanya, malgrat el nou govern PSOE-Sumar, continua sense assumir el seu rol de potència administradora que és de l'última colònia del continent africà. Una COP28 amb un acord final que Ecologistes en Acció qualifica de "decebedor, insuficient i ple de coladors". El president del Partit Popular Europeu (PPE), Manfred Weber, en el Ple de l'Eurocambra, per fer balanç de la presidència espanyola de la UE, ho deixa clar: Els populars abandonen qualsevol vel·leïtat "centrista", adjuren del seu passat democristià, i abracen en populisme realment existent, és a dir, el populisme ultradretà. Una metamorfosis, per cert, que ja l'han feta els populars espanyols, i, òbviament, el nostrat PP...

A casa nostra continuam batent rècords de pressió humana (la darrera dada, coneguda aquesta setmana que avui acaba, és que les Balears van tenir una mitjana d'1.852.752 persones a les Illes durant el mes de setembre). També es bat un nou rècord històric de passatgers a l'aeroport de Son Santjoan. L'acumulat gener-novembre és de més de 30 milions de viatgers, un 8,8% més que en aquest període de 2022. Entretant, l'Agència Tributària informava que, a les Illes Balears, un total de 195.902 persones assalariades (el 35% del total) tingueren el 2022 un ingrés salarial inferior al Salari Mínim Interprofessional (SMI), és a dir, inferior als 14.000 € bruts anuals. Només la possibilitat que la pobresa laboral fregui al terç de la població assalariada escarrufa!

Ara bé, és inevitable passar de l'escarruf a l'alarma social en conèixer l'estudi "Habitatge i exclusió residencial a les Illes Balears" de l’ Observatori Social de les Illes Balears. Un document que posa de manifest que la mercantilització fora mida del dret a un habitatge digne és el factor determinant de l'exclusió social a les Illes Balears. Al seu torn,  no dimiteix –ni la cessen- la consellera autonòmica d'habitatges offshore, la Sra. Marta Vidal. Tot plegat (crisi habitacional, consellera administrant negocis immobiliaris incompatibles amb el seu càrrec i amb passat professional relacionat amb l'opacitat fiscal) és qualsevol cosa menys decència política. I de l'alarma social passam a l'aborronament sideral: un vicepresident que es creu a un amic abusador i no a la víctima, l'esperpent de la crisi política de Formentera, el retorn del transfuguisme al Parlament de les Illes Balears (al mateix temps que es clausura l'Oficina Anticorrupció), i l'espectacle d'estira-i-arronsa entorn dels pressupostos autonòmics. Un espectacle que, de segur, acabarà en acord pressupostari per a l'execució del programa d'involució reaccionària contra el català, per segregar a l'escola, per avançar en desigualtat i envilir  la societat...

Aquest és el context. Per això els espais per a la lírica són força importants. Per exemple, el concert de clausura del XVI Jazz Voyeur Festival, "Celebrant a Tete" del passat divendres. Malgrat l'absència de darrera hora de Maria del Mar Bonet per indisposició, va ser un alè en mig de tanta toxicitat. Ve a tomb, idò, recordar que, entre les moltes aportacions al debat de les idees del filòsof afroamericà, crític social, actor, activista pels drets humans i membre destacat de Socialistes Democràtics d'Amèrica, Cornel Roland West, està la del lluitador per la llibertat amb jazz, definint jazz "no com a forma d'art musical, sinó com una mena d'estar al món, d'estar obert a la improvisació, amb una disposició cap a la realitat flexible, fluida, versàtil, que desconfia dels punts de vista dicotòmics". En aquest sentit, la resistència contra els bàrbars serà de lluitadors i lluitadores per la llibertat amb jazz, o no serà.

 

diumenge, 17 de desembre del 2023

Drets humans emergents: Entre d'altres, la Renda Bàsica

Publicat originalment a Diario de Mallorca (15-12-2023)

Acabam de commemorar el setanta-cinc aniversari de l'aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans. És un bon moment per reivindicar els valors del document que el 10 de desembre de 1948 aprovà i proclamà l'Assemblea General de les Nacions Unides, reunida al Palau de Chaillot de París. Ho és, de forma especial, per a les persones que no hem deixat d'indignar-nos per les massa freqüents violacions (hipòcritament justificades per una suposada realpolitik) i relativitzacions (a favor del valor suprem del mercat) d'aquests DDHH. Sí, amb Stéphane Hessel, ens indignem perquè sembla que la humanitat ha oblidat allò que ell -al text de referència del 15-M, "Indigneu-vos!"- ens recordava: "La Declaració Universal li deu molt a la reacció universal contra el nazisme, el feixisme, el totalitarisme, i, fins i tot, per la nostra presència, a l'esperit de la Resistència".

Malgrat que setanta-cinc anys no passen debades, el cert i segur és que no s'ha universalitzat l'aplicació efectiva de la declaració de 1948 ni del conjunt d'instruments que conformen el sistema de DDHH, entre d'altres, la Convenció sobre la Preservació i Sanció del Delicte de Genocidi (09-12-1948) que, per l'indignant genocidi del poble palestí per part d'Israel televisat a temps real, s'escau citar expressament. Ara bé, malgrat tot, la humanitat té nous problemes, reptes inimaginables fa set dècades i mitja, noves possibilitats d'avançar, i riscos de retrocedir en la lògica de la dignitat, la democràcia de debò, l’impuls igualitari... que van representar els trenta drets i llibertats universalment coneguts com a DDHH. Tanmateix, continuen sent útils moltes ensenyances de la Resistència al nazisme, al feixisme, i al totalitarisme dels anys 30-40 del segle passat. Per exemple, aquell esperit que els avantpassats resistents i insubmisos van resumir genialment afirmant que "Crear és resistir. Resistir és crear", i que ara ens pot ajudar –i tant que ens pot ajudar!- per a la imprescindible cerca d'altres formes i continguts de resistència. És en aquest marc que té tot el sentit la Declaració Universal dels Drets Humans Emergents (DUDHE) que, avancem-ho, és un instrument programàtic de la societat civil internacional dirigit als actors estatals, i a altres fòrums institucionalitzats per a la concreció dels drets humans en el nou mil·lenni.

Malauradament, la DUDHE és, a parer meu, poc coneguda, i menys tinguda en compte per a imaginar horitzons diferents i mobilitzar energies socials per vèncer la resignació condensada en la frase "és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme". Per exemple, l'article 1.3 de la Declaració de Monterey advoca pel "El dret a la renda bàsica o ingrés ciutadà universal, que assegura a tota persona, amb independència de la seva edat, sexe, orientació sexual, estat civil, o condició laboral, el dret a viure en condicions materials de dignitat. Amb aquest fi, es reconeix el dret a un ingrés monetari periòdic incondicional sufragat amb reformes fiscals i amb càrrec als pressupostos de l'estat, com a dret de ciutadania, a cada membre resident de la societat, independentment de les seves altres fonts de renda, que sigui adequat per permetre-li cobrir les seves necessitats bàsiques".

En paraules Julie Wark (autora, entre altres, de "Manifiesto de Derechos Humanos") la importància de la inclusió de la RB en el frontispici dels drets humans emergents és que "revoluciona la manera habitual d'abordar el dret humà més bàsic quan el transforma d'una cosa efímera i distant en un mecanisme específicament dissenyat per a garantir la llibertat necessària per a la realització de tots els altres drets humans".

Va ser el 3 de novembre de 2007, en el marc del fòrum sobre els drets humans emergents del Fòrum Universal de les Cultures de Monterrey, que la societat civil global va aprovar la Declaració Universal de Drets Humans Emergents. A tocar de complir la seva majoria d'edat formal l'imminent 2024, ben bé podria ser l'any d'una gran difusió i debat del seu contingut. Un any de practicar el "Crear és resistir. Resistir és crear" per revitalitzar força la mobilització de la ciutadania global i local, i així anar creant els fonaments de - cito una altra vegada Julie Wark- la república dels drets humans.

 

Veritats incòmodes


Publicat originalment a dBalears (10-12-2023)

En llegir, la setmana passada, la notícia titulada "República Dominicana, un edén para los hoteleros mallorquines", de sobte vaig recordar una peça, signada per Ernest Cañada, publicada el passat març al portal web d'Alba Sud sota el títol d' "Estampes de precarietat en el paradís turístic". Veritablement, és molt il·lustratiu llegir tot el que ha publicat Giselle Cedeño a Alba Sud sobre República Dominicana per poder veure l'altra cara de l'esmentada notícia: L'edèn per als hotelers és, més aviat, un cert infern de precarietats per als treballadors. La "solidesa i creixement ordenat" del destí turístic dominicà és la disbauxa neoliberal del tot per a les elits capitalistes i engrunes per a les classes subalternes.

La notícia suscita, en qualsevol cas, una reflexió sobre dues veritats incòmodes del nostrat monocultiu turístic:

El gran capital turístic opera en un règim l’extractivisme de manual. Sobre aquesta irrefutable veritat potser no és sobrer recordar que l'extractivisme és un procés d'extracció doble que consisteix en apropiar-se d'uns recursos, i exportar allò mateix fora de l'àmbit productor. Aquí ja ha acumulat ingent plusvàlua mitjançant l'apropiació d'un seguit de béns comuns (clima, natura, qualitat de vida de les persones residents), i ara –millor dit, des de fa temps- exporta la mateixa apropiació a altres indrets. És cert que l'extractivisme és molt antic. Per dir-ho en poques paraules, l'Imperi Romà ja ho era un gran sistema extractivista. Ara bé, entorn a l'extractivisme de l'antiguitat es pot discutir si l'exportació era "prosperitat" per a la majoria. En el cas de l'extractivisme capitalisme neoliberal no hi ha discussió possible: exporta "prosperitats" per a una minoria, i precarietats per a la majoria social.

Segona veritat incòmoda: Mallorca ha esdevingut -en bona part per l’extractivisme practicat a casa nostra- en una autèntica "zona de sacrifici". És a dir, el model de societat realment existent és la d'un territori habitat que sofreix permanents impactes socioambientals negatius a conseqüència d'una activitat industrial –el monocultiu turístic- altament contaminant, i injusta de valent en el repartiment de la riquesa generada. Afegim-hi que en la definició canònica de zones o àrees de sacrifici s'especifica que, originalment, van funcionar com una promesa de millora de les condicions econòmiques i de desenvolupament de les comunitats locals. Algun dubte que aquesta és la situació de Mallorca?

La incomoditat de la veritat sobre el nostrat extractivisme turístic i la Mallorca esdevinguda en "zona de sacrifici" és conseqüència d'una veritat incòmoda més gran per a les elits: "La relació entre el capitalisme i el desastre ecològic no és ni casual ni accidental: «la necessitat constant d'expansió de mercat» que té el capital, el «fetitxe del creixement», significa que el capitalisme és contrari, per naturalesa, a qualsevol noció de sostenibilitat". Mark Fisher, dixit.

 

diumenge, 10 de desembre del 2023

Renda Bàsica: Sí que es pot!

Una de les frases més cèlebres del jurista i membre del Tribunal Suprem dels EUA entre 1916 i 1939 (1856-1941), Louis D. Brandeis, és aquella que diu: "La majoria de les coses que valen la pena en el món han estat declarades impossibles abans de fer-les".

Els economistes Jordi Arcarons, Julen Bollain, Daniel Raventós, i Lluis Torrens, en el llibre recentment publicat sota el títol "En defensa de la renta básica. Por qué es justa y cómo financiarla", expliquen amb ets i uts perquè la renda bàsica (RB) és una cosa que val la pena.

I tant que ho val! Una assignació pública monetària que rep periòdicament i indefinidament tota la població, que és universal, incondicional, individual, suficient, i complementària i compatible al que coneixem com Estat del Benestar (els serveis públics d'educació, sanitat, pensions, dependència ...) és part imprescindible per a la solució d'alguns dels grans problemes del nostre temps, com ara, la pandèmia de risc de pobresa i d'exclusió social i de les grandíssimes desigualtats. La RB és, alhora, imprescindible per fer socialment justa la transició cap a uns models econòmics ecològicament possibles.

Els autors del llibre no van de coverbos: Només començar el primer capítol adverteixen que, per a ells, la renda bàsica té a veure amb la llibertat, la igualtat, la democràcia, la felicitat, i, també, la justícia. A explicar això, amb sòlids arguments, dediquen els primers capítols. També és força interessant l'anàlisi de l'avanç de l'acceptació social de la RB en les últimes dècades, el fracàs inmisericordi dels sistemes de rendes condicionals, o alguns dels principals resultats –i entrebancs- dels distints i heterogenis programes pilot per a la implantació de RB.

Ara bé, allò que és especialment sucós i substancial del volum que coment és, per una banda, l'extensa i minuciosa anàlisi de la renda, patrimoni, i desigualtats al Regne d'Espanya amb algunes dades de les comunitats autònomes força interessants. Però, això –i especialment les informacions referides a les Illes Balears- són figures d'un altre paner, és a dir, per a un altre article. Per fer aquesta anàlisi, els autors bussegen per les entranyes de les dades de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) i de la Comptabilitat Nacional (CN) que, dit sigui de passada, són dues fonts estadístiques habituals en aquests tipus d'anàlisis. La novetat és l'explotació de les microdades fiscals del Panel de Llars. La conjuminació de les tres estadístiques fa que la robustesa de l'anàlisi sigui extraordinària.

La segona qüestió absolutament rellevant és que, les dades exposades permeten als quatre economistes sostenir dues coses fonamentals en la defensa de la RB: 1. La proposta és, tant al Regne d'Espanya com a la UE, econòmicament possible. És finançable mitjançant una reforma de l'IRPF, la creació d'un impost sobre la riquesa, i gravant fiscalment les emissions de CO. És a dir, amb una fiscalitat estructuralment justa. 2. A conseqüència d'aquest model de finançament de la RB, s'esvaeix qualsevol dubte o polèmica sobre si és justa la RB. Resumint al màxim: Si què és justa, si què es pot instaurar la RB!

El que és terriblement injust i democràticament insuportable són els costos de la no RB. També són de Louis D. Brandeis aquestes paraules: "Podem tenir democràcia o podem tenir la riquesa concentrada en poques mans, però no podem tenir ambdues coses alhora".

Publicat originalment a dBalears (03-12-2023)

dilluns, 4 de desembre del 2023

Mobilitzacions obreres que mereixen més que una nota a peu de pàgina

Oublicat originalment a dBalears (26-11-2023)

Tot just havia enviat a dBalears l'article d'opinió de diumenge passat, quan vaig reparar amb una peça a Última Hora intitulada "¿Cuándo toman la calle los mallorquines? Un repaso por las protestas más multitudinarias en la isla". Vaig pensar que l'hauria d'haver comentat aquell diumenge, però ja no tenia temps. Tanmateix, com el tema s'ho paga, i no és cosa d'actualitat, faig avui el comentari.

A la peça periodística, signada per Kike Oñate, s'afirma: "La sociedad isleña se ha movilizado masivamente en numerosas ocasiones, especialmente por causas ecologistas, pero también lo ha hecho por la educación, la autonomía de Balears, contra la guerra de Irak y por el Día Internacional de la Mujer". És a dir, al relat periodístic -tot i que se cita la tesi doctoral de l'historiador Gabriel Mayol titulada "Mobilitzacions ciutadanes a Mallorca durant l'etapa autonòmica (1983- 2007): en defensa del territori, els drets socials, la cultura i l'autogovern"- no hi ha cap referència a les mobilitzacions obreres.

No voldria que se m'interpretés malament. En aquestes ratlles no hi ha cap intenció de crítica al text del periodista. El relat és el majoritari, fins i tot en àmbits, diguem-ho així, progressistes. Val a dir que no he tingut l'oportunitat de llegir la tesi doctoral esmentada. D'haver-ho fet, pot ser, matisaria el que segueix:

No es poden explicar les darreres dècades de la història de Mallorca sense contemplar la identitat cultural, la consciència històrica i de pertinença geogràfica que la gent de Mallorca ha adquirit participant en les grans mobilitzacions obreres, com per exemple, les primeres manifestacions de l'actual etapa democràtica de commemoració del Primer de Maig, o les vinculades a les distintes vagues generals (20 de juny de 1985, 14 de desembre de 1988, 28 de maig de 1992, 27 de febrer de 1994, 20 de febrer de 2002, 29 de març de 2010, 14 de novembre de 2012). D'aquestes vagues generals, convocades arreu del Regne d'Espanya, n'hi ha dues molt destacables pel seu significant: la del 14 de desembre -el mític 14-D-, i la de novembre de 2012 com a resposta a la intensificació de les mesures d'austeritat per als no rics per part del govern del PP. Unes mesures concretades en la Reforma Laboral més ultra neoliberal en tota l'etapa post-dictadura franquista. En qualsevol cas, totes elles tenen dos denominadors comuns: Un seguiment vaguístic molt important, i massives manifestacions pel centre de Palma com a cloenda de la jornada de vaga. Els mallorquins i mallorquines també hem sortit massivament als carrers aquests dies de vaga general.

No s'hi val al·legar –per a devaluar la seua importància- que aquestes mobilitzacions fossin convocatòries estatals ¿I què no ho és una mobilització estatal, i fins i tot mundial, la del 8-M per commemorar el Dia Internacional de les Dones? ¿Tal vegada no varen tenir un impuls estatal –en una mobilització impugnatòria global de la gestió austericida de la crisi de 2008- les mobilitzacions del 15-M, com ara l'acampada a la palmesana Plaça Espanya i les manifestacions dels indignats com la del 19 de juny de 2011 que va mobilitzar prop de 15.000 persones?

Endemés, els relats hegemònics sobre les mobilitzacions mallorquines de caràcter progressista, obliden un fet clau i, a parer meu, gens anecdòtic: El 22 de setembre de 1983 es va dur a terme a Mallorca una vaga general pròpia, és a dir, sense una convocatòria d'àmbit estatal. La mobilització va tenir tanta participació que, informativament, va transcendir l'àmbit insular. El diari El País titulà: "Amplia respuesta a la huelga general en Baleares por la jornada de 40 horas". No m'entretindré en descriure el context sociopolític, la taula reivindicativa, i el significant d'aquesta mobilització. Només repetiré una cosa que, quan es complien 35 anys d'aquella vaga general, escrivírem algunes persones que quelcom vam tenir a veure amb la seva convocatòria i desenvolupament. Escrivíem que una mobilització com aquella mereixia, per part dels que hagin d'escriure la història del moviment sindical de Mallorca en les últimes dècades del segle XX,  una mica més que una nota a peu de pàgina. 

Tot aquest rotllo és per justificar la següent afirmació: a la història de les mobilitzacions a la Mallorca de les darreres quatre dècades no es pot menystenir les organitzades pel sindicalisme i protagonitzades pels treballadors i treballadores. D'elles hi ha molt après, i encara més per aprendre. Si més no perquè, en temps de tergiversació i banalització del mot "llibertat", és molt oportú reivindicar els mots de Joan Margarit: "La llibertat és quan comença l'alba / en un dia de vaga general".

 

diumenge, 26 de novembre del 2023

Explotació laboral

Publicat originalment a Diario de Mallorca (24-11-2023)

En el llenguatge col·loquial se sol identificar "explotació laboral" amb pràctiques empresarials extremadament greus contra els drets dels treballadors i les treballadores. S'identifica així el que tipifica el Codi Penal com a "delictes contra els drets dels treballadors", és a dir, la imposició de condicions il·legals en el treball, el tràfic il·legal de mà d'obra, l'afavoriment a la migració il·legal, la discriminació laboral, les practiques contra el dret de vaga i la llibertat sindical, les que ho són contra la seguretat i salut dels treballadors, o les que impedeixin la protecció –per manca d'alta- de la Seguretat Social.

De fet, no és agosarat sostenir que el sentit comú hegemònic identifica fonamentalment dues pràctiques d'explotació laboral: les que provoquen –per mor de jornades laborals o càrregues laborals excessives, per incompliment de les normes de prevenció de riscos laborals, etc.- riscos físics i/o psíquics molt evidents per als treballadors i les treballadores, i les situacions relacionades amb màfies d'immigració i per frau organitzat la Seguretat Social. Per exemple, ningú va dubtar que aquella sèrie de detencions d'empresaris de la restauració esdevinguda el setembre de 2017 a Mallorca obeís a casos d'explotació laboral. Recordi's que Diario de Mallorca va titular "Detenidos los dueños de siete restaurantes cuyos empleados no libraron en años", alhora que subtitulava el 15 de setembre d'aquell any que "Durante los últimos años más de 200 personas han sido contratadas por los arrestados para trabajar en sus locales. Eran sometidos a jornadas de más de 12 horas, sin posibilidad de librar ningún día". No és sobrer recordar que un dels restaurants tancats a col·lació d'aquella batuda policial va ser el "Diplomatic", situat just enfront de la seu del Parlament de les Illes Balears. Les pràctiques empresarials d'esborronadora explotació laboral convivien amb la classe política autonòmica de l'època que freqüentava aquell local de restauració (sic).

Ara bé, és necessari ampliar el focus sobre allò que s'entén com a explotació laboral. En aquest sentit, s'escau recordar que l’Organització Internacional del Treball (OIT), en una de les seves accepcions defineix el fenomen com l'acte o sèrie d'actes comesos per grups o individus que abusen de la vulnerabilitat d'uns altres amb finalitats de lucre. Per tant, moltíssims dels abundosos casos d'infraccions de la normativa laboral, tan freqüents en les nostrades relacions laboral estiuenques, poden qualificar-se com a casos d'explotació laboral.

Convé, doncs, contextualitzar el concepte en l'època de les precarietats laborals múltiples en un model de monocultiu turístic com el de casa nostra que no ha superat –ni prop fer-hi- les dinàmiques estructurals que reforcen la precarietat laboral i accentuen la devaluació del treball en el turisme (unes dinàmiques perfectament identificades per Ernest Canyada al llibre "Turistificación Global"), i que molt tenen a veure amb les correlacions extraordinàriament desiguals de poder en les relacions laborals en els contextos turistificats.

Per això, en l'actual fase neoliberal en què el treball remunerat gaudeix d'una baixa protecció institucional conseqüència de l'afebliment de la tutela sindical i del reforçament del poder empresarial, com a resultat d'una pluralitat de factors entre els quals, a parer meu, destaquen la facilitat i baix cost de l'acomiadament individual i col·lectiu, i la prerrogativa empresarial gairebé omnímoda d'imposar canvis substancials en les condicions de treball; en l'època en què, per tant, el treball remunerat no garanteix, ni de bon tros, la inclusió social, ni, per descomptat, el dret a un habitatge digne; en definitiva, en aquests temps en què tenir un treball remunerat no és sinònim de garantia de no viure una vida angoixada per l'amenaça del risc de pobresa, fer ploure sobre mullat és una autèntica aposta a favor de les elits, dels poderosos, i d'una major descohesió social.

Això és el que ha fet el govern autonòmic de Marga Prohens en anunciar la retallada dels controls laborals els mesos de major activitat turística. Amb l'anunciada supressió de la campanya especial de controls contra el frau laboral durant els mesos de juliol i agost, independentment dels seus resultats –que en qualsevol cas sempre han estat positius, encara que probablement no òptims- el missatge que es transmet és demolidor per a la ciutadania laboralment precària, i que gaudeix, en el millor dels casos, d'un estatus de ciutadania social d'inseguretat. El missatge no és un altre que el següent: L’estiu vinent es treballarà amb menys protecció laboral, amb més inseguretat vital, amb més risc d'explotació laboral, sigui quina sigui la seva intensitat. És un missatge negacionista de l’existència de l’explotació laboral, i que, alhora, ens recorda que els bàrbars ja són aquí! 

 

#FreePabloGonzález

 

Publicat originalment a dBalears (19-11-2023)

El nom de Pablo González –si no em vaig despistar- no va ser citat en el debat d'investidura del president Pedro Sánchez de la setmana passada. El cas d'aquest periodista, retingut des de fa dos anys i escaig a Polònia, sembla que -malgrat coincidir amb la setena prolongació de la presó preventiva- no va interessar a cap dels portaveus dels distints grups parlamentaris. Sorprenentment (o no), hi ha molt poca atenció dels grans mitjans de comunicació sobre la situació de Pablo González, que ja fa dos anys que està empresonat a un estat de la UE, sense judici, sense gairebé cap contacte amb la seva família, i sense que s'hagin sustentat les acusacions contra ell. En fi, una situació intolerable. Un imperdonable oblit de l'alta política institucional i del món mediàtic mainstream.

Per això, crec que paga la pena comentar aquest assumpte. De fet, fa temps que volia dir la meva sobre aquest despropòsit que l'agenda política i mediàtica situa a la perifèria del debat públic. A parer meu, hauria d'estar en el centre d'aquest debat, ja que tot allò que envolta el cas del periodista Pablo González és conseqüència del decreixement democràtic, de l'ambient bèl·lic, i de l'escreix militarista estructural (força associat al negoci del ChatGPT i d’altres artefactes de la Intel·ligència Artificial) que ho emmetzina tot. Drets humans, principis democràtics, dignitats de les persones i dels pobles resten subjugats als mercats armamentistes.

Que un periodista espanyol pel fet d'informar sobre el que ocorria en les primeres setmanes de la guerra conseqüència de la invasió d'Ucraïna per la Rússia de Putin, estigui tancat des de fa més de mil dies en una presó de Polònia, en aïllament, sense proves, ni garanties processals, per una inconcreta i vaga acusació de ser un espia que treballa per a Rússia, és un escàndol. Però el fet més escandalós és la poca acció del "govern més progressista de la història" sobre aquest assumpte.

I encara més escandalosa és la falta de mobilització de la majoria de col·legues de professió de Pablo González. En aquest sentit, s'escau citar unes paraules de Kapuściński: "El veritable periodisme és intencional, això és: aquell que fixa un objectiu i que intenta algun tipus de canvi. No hi ha un altre periodisme possible. Parlo, òbviament, del bon periodisme. Si llegiu els escrits dels millors periodistes –les obres de Mark Twain, d'Ernest Hemingway, de Gabriel García Márquez-, comprovareu que es tracta sempre de periodisme intencional. Estan lluitant per alguna cosa. Narren per aconseguir, per obtenir alguna cosa. Això és molt important en la nostra professió. Ser bons i desenvolupar en nosaltres mateixos la categoria de l'empatia". Veritablement, el periodisme que calla sobre el cas de Pablo González també en fa de periodisme intencional. És un periodisme deliberadament contrari als drets humans, en el millor dels casos, de molt baixa intensitat democràtica, empàtic amb el capital armamentista d'avui en dia.

La fotoperiodista de la Revista 5W Anna Surinyach va dir en una ocasió: "no sé si una imatge val més que mil paraules, però sí que sé que les imatges han de generar més de mil preguntes". Parafrasejant-la diria que no sé si la llibertat de Pablo González val més que mil sospites, però si sé que la continuació del seu insuportablement llarg empresonament i la indecent manca de garanties generen mil preguntes sobre la salut de la democràcia a la UE. Més que mai, #FreePabloGonzález.


divendres, 17 de novembre del 2023

Posar fi al genocidi a Gaza

L'horabaixa de dimarts passat, 7 de novembre, un altre cop sortírem als carrers de Palma per reclamar la fi del genocidi a Gaza, i solidaritzar-nos amb el poble palestí i amb la seva justa lluita. En acabar la manifestació, amb una veïna del barri què havíem fet junts el tram final de la manifestació, vam enfilar el camí cap on vivim. Jo arrib a casa i, en acomiadar-nos, la companya em comenta que encara té temps de passar per Carrefour a fer unes compres d'urgència

Sobtat, li vaig explicar a correcuita que aquesta empresa és objecte de boicot de consum estratègic per part del moviment de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS, o BNC per les seves sigles en anglès). Segons BDS, Carrefour és una de les moltes empreses acuradament seleccionades a causa del seu historial provat de complicitat amb l'apartheid israelià. No sé si l'amiga em va fer cas o no sobre la incoherència de manifestar-se a favor de la causa palestina, i, alhora, consumir a empreses que fan possible l'actual genocidi a Gaza i altres crims de guerra per part de l'estat d'Israel.

Però l'anècdota em va recordar al tantes vegades citat en aquestes col·laboracions dominicals a dBalears, Arcadi Oliveres. Ell deia: "No podem dir ‘no a la guerra' i obrir un pla de pensions, que són diners que el banc ens reté, i que, molt probablement, utilitzarà per finançar algunes empreses il·lícites, com per exemple les de l'armament".

Manifestar-se contra el genocidi televisat de Gaza i el brutal apartheid que des de fa dècades pateix el poble palestí és fonamental. Però, no basta! Cal, entre altres coses, exigir polítiques estatals i locals veritablement concordes amb la legalitat internacional, que els drets humans deixin de ser una qüestió retòrica. Que es multipliqui l'exemple dels estibadors de Barcelona de no permetre "l'activitat dels vaixells que continguin material bèl·lic", o dels sindicats belgues que “es planten i bloquegen el trànsit d'armes estatunidenques cap a Israel”. Potser és arribat el punt d'accions de més impacte. I, òbviament, cal participar en les campanyes de boicot –que, dit sigui de passada, tanta incidència tingueren en la fi de l'apartheid a Sud-àfrica- proposades pel moviment de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS).

La humanitat ens hi juguem molt amb tot plegat. El punt urgent és posar fi al genocidi a Gaza, però pensar que és possible capgirar les lògiques colonials i bel·licistes que dominen la política internacional és, en paraules de Rebecca Solnit, canviar l'imaginari del canvi.

 Publicat originalment a dBalears (12-11-2023)

divendres, 10 de novembre del 2023

Contracumbre Social del Turismo: "Menos turismo, más vida"

 

Publicat originalment a Sin Permiso (05-11-2023)

El fin de semana pasado se celebró en Palma (Mallorca) la Contracumbre Social del Turismo, convocada por un buen número de entidades y organizaciones de la sociedad civil isleña. Se organizó en contraposición a la celebración, los días 30 y 31 de octubre, de la cumbre de los ministros de turismo de los 27 estados miembros de la Unión Europea, con motivo de la presidencia española del Consejo de la UE.

No era la primera vez que un consejo informal de ministros/as de turismo europeo se reunía en Mallorca. La anterior reunión se celebró en el año 1995. Es interesante recordarlo porque en el año inmediatamente anterior al de la primera cita ministerial europea habían llegado a las Islas Baleares un total de 7,9 millones de turistas. El número de llegadas turísticas del año 2022 alcanzó la espectacular cifra de 16,4 millones. Estos datos hablan por sí solos de la impresionante huella sobre un territorio pequeño, fragmentado y frágil (recursos naturales, infraestructuras, convivencia residente-visitante, etc.)

Es pertinente recordar también que hace 18 años los responsables turísticos europeos ya hablaron de los problemas que ocasionaba esa huella turística, a lo que añadían su supuesta preocupación por las necesidades de mano de obra, o las condiciones laborales. Trascurridos dieciocho años, la cumbre oficial de este año se ha celebrado en torno a un eslogan sonrojante: "El camino hacia la sostenibilidad social del turismo en la UE" (sic). Otro bla, bla, bla, burocrático-institucional que no es otra cosa que un reconocimiento, repleto de subterfugios, pero explícito, de que el capitalismo turístico está absolutamente resuelto a ignorar las lecciones de la pandemia del covid-19 y las advertencias de la comunidad científica.

Es evidente que las lecciones pandémicas y la ciencia recomiendan decrecimiento turístico, y, en consecuencia, reducir el insostenible (económica, social y democráticamente) monocultivo turístico; proporcionar mucha mayor protección al trabajo asalariado y autónomo del sector del turismo; y avanzar en la garantía de la existencia material de las clases subalternas, independientemente de los mercados de trabajo.

Por eso tenía tanto sentido convocar la Contracumbre Social del Turismo para debatir sobre la otra cara del turismo, sobre las verdades incómodas del modelo neoliberal desatado de turistificación en el contexto del actual capitalismo voraz. Verdades en términos de aportación de la industria turística al calentamiento global, de negación de calidad de vida a las personas residentes, de crecimiento de las execrables desigualdades sociales, de las múltiples –y estructurales- precariedades (no solo laborales) que genera el turismo, de la incompatibilidad entre turistificación y ejercicio de verdad del derecho a la ciudad (o a la isla, en nuestro caso), etc. En fin, se trataba de compartir análisis críticos e imaginar futuros deseables para desdecir el nefasto pensamiento de la inevitabilidad de lo que hay. Y, efectivamente, en los debates de la Contracumbre Social del Turismo se ha hecho mucha diagnosis de la situación alternativa al discurso mainstream.

La contracumbre de los movimientos sociales se articuló sobre los siguientes contenidos: En los actos previos se celebraron dos importantes mesas redondas: “Por un modelo turístico que no nos empobrezca”, organizada por el movimiento vecinal de la ciudad de Palma, fue el título y el contenido de la primera de ellas. La segunda llevó el título de “Menos cruceros, más vida. Una lucha global”, y estuvo organizada por la Plataforma contra los megacruceros y el Fórum de la Sociedad Civil. Ya en la contracumbre, propiamente dicha, los debates giraron en torno a: 1. Transporte y turismo; 2. Turismo y cambio climático; 3. Precariedad laboral y turismo; y 4. La sociedad turistizada (género, migración, antirracismo, prostitución, espacio público, vivienda, vecindad y cotidianidad).

Las organizadoras de la Contracumbre Social del Turismo me propusieron que interviniera en el debate sobre precariedad laboral. Lo que sigue es una versión algo más extensa de mi intervención inicial en el debate:

Cuatro aspectos para una diagnosis alternativa al mainstream.

1. El concepto precariedad se ha asociado demasiado –casi en exclusiva- al ámbito del mundo del trabajo, especialmente del trabajo remunerado, como si en los ámbitos de los trabajos no remunerados, tan esenciales como los de cuidados de la vida, no existiera precariedad, entre otras cosas, por las relaciones derivadas del sistema de poder patriarcal.

Es lógico que sea así por, en mi opinión, dos razones principales: a) El trabajo remunerado continúa siendo el mecanismo principal de redistribución de la riqueza generada. b) Continúa habiendo un importante sector de la sociedad –y del pensamiento crítico- que, contra toda evidencia, sostiene que "la clase obrera" sigue siendo el sujeto revolucionario principal. Yo, dicho sea de paso, soy - siguiendo entre otros a Sandro Mezzadra- más del “movimiento de movimientos y la multitud" como verdadero sujeto del cambio.

Sea como sea, la precariedad actual es un constructo sociopolítico fruto de décadas de retrocesos en seguridades vitales. Es un triunfo del neoliberalismo que ha conseguido instaurar un modelo de sociedad en el que sólo la gente rica y muy rica tiene seguridades vitales.

Creo que no prestamos suficiente atención a lo siguiente: La generalización de las precariedades pone en crisis el modelo de representación democrática. Estamos en presencia de sociedades desdemocratitzadas, sin impulso igualitario como consecuencia de la derechización de las izquierdas partidistas ¡Abandonar el objetivo de acabar con la desigualdad social, sustituyéndolo por un inconcreto objetivo de disminuirla, tiene evidentes consecuencias!

Las sociedades de las precariedades múltiples son, en definitiva, los "Estados de inseguridad" de los que nos habla Isabell Lorey en "Estado de inseguridad. Gobernar la precariedad", donde se gobierna la inseguridad y la precariedad para que nada sustancial cambie; donde las mayorías sociales sufren, con más o menos intensidad, toda una gama de angustias.

Esas precariedades (laboral, existencial, sanitaria, habitacional, cultural…) ejercen hoy el efecto de disciplinamiento social de las clases subalternas que antaño ejercía el “ejército industrial de reserva” (Karl Marx).

2. Las sociedades turistificadas son sociedades con precariedad democrática. He aquí algunos ejemplos que justifican esta afirmación:

a) Se impone una "ideología oficial”. Unos mecanismos públicos o publico privados de turistificació masiva de las mentes, de alienación turística. Es sabido que en el neoliberalismo global "es más fácil imaginar el fin del mundo que el fin del capitalismo". En las sociedades turistificadas, imaginar el fin del crecimiento turístico infinito es tan difícil como imaginar el fin del capitalismo. El pensamiento crítico radical sobre los efectos de la turistificación deviene en algo casi delictivo, y, en el mejor de los casos, marginable del debate público.

b) Son sociedades con una brutal carencia de transparencia democrática. Por ejemplo: Se oculta la cuantía del gasto público en promoción turística, o se niega el debate público institucional de informes como el de Greenpeace que explica los mecanismos de ingeniería legal de las compañías aéreas –con colaboración de las instituciones- para saltarse la prohibición que la UE hace al otorgamiento de subvenciones públicas directas.

El ejemplo más escandaloso de déficit en trasparencia democrática de las sociedades turistificadas es, quizás, el negacionismo y el menosprecio hacia la ciencia que practican. No cabe calificar de otra manera que, en el caso de las Islas Baleares, se menosprecien las recomendaciones del Comité de Expertos para la Transición Energética y el Cambio Climático de las Islas Baleares, y se obvie la ciencia sociológica y estadística, para, como se ha propuesto, instaurar indicadores socioambientales cualitativos más allá de los neoclásicos, o, en el colmo del negacionismo, la resistencia a medir, con los criterios que establece la UE (que no es precisamente un comando ecosocial radical), el volumen y las causas de la pobreza laboral que genera el turismo.

3. Aunque resulte increíble, en este diagnóstico de situación no se puede obviar que persiste la nula voluntad política de superar la dificultad de delimitación del trabajo turístico. Y, sin embargo, seguro que el empleo turístico es el grueso de ocupación laboral[i] que configura la situación de pleno empleo en las Baleares.

Según los resultados de la recientemente publicada Encuesta de Población Activa (EPA) correspondiente al tercer trimestre de 2023 -los tres meses de mayor llegada de turistas-, la cifra estimada de personas ocupadas fue de 675.500, la tasa de actividad del 67,22%, y la de paro el 5,72%. La primera es la más alta y la segunda la más baja del Reino de España. Son cifras que, con leves variaciones, se registran durante todo el año. Por tanto, las autoridades gubernativas, las patronales y los grandes sindicatos no tienen, más bien al contrario, ningún reparo  para elogiar acríticamente una situación de pleno empleo.

Pero hay otra cara en estas cifras de empleo: La precariedad. Por ejemplo, este verano un 40% de las personas asalariadas tenía una antigüedad del contrato de menos de un año, y casi 1 de cada 4 de estas personas asalariadas tenían una antigüedad en la empresa de menos de un año. Con la barra libre, y a precio de saldo, del despido, es trabajo intensamente precario, sin seguridad. Otro aspecto de esta otra cara de las cifras de empleo es la existencia de ángulos muertos de precariedad laboral turística: Alquiler turístico, industria del lujo, cruceros y la siempre ocultada explotación laboral, es decir, aquellas prácticas empresariales –muy frecuentes en ámbitos turísticos- consideradas delitos contra los derechos de los trabajadores en el Código Penal.

Estas precariedades explican, en parte, que el pleno empleo no consiga mejorar las cifras de riesgo de pobreza. Según un reciente informe de la Red Europea de Lucha contra la Pobreza y la Exclusión Socia de Baleares (EAPN-IB) sobre el Estado de la Pobreza en las Islas Baleares 2023, el indicador AROPE de 2022 (que incluye la tasa de pobreza, la privación material y social extrema, y la baja intensidad de trabajo en el hogar) se sitúa en el 21,5% de la población. Más de 252.000 personas están en riesgo de pobreza y/o exclusión social, y 200.000 por debajo del umbral de la pobreza, como consecuencia de la baja intensidad de trabajo en el hogar y la privación material y social severa.

La magnitud del riesgo de pobreza pone de manifiesto que, junto a la extraordinaria turistificación y los sonrojantes beneficios empresariales, el trabajo retribuido (especialmente el asalariado) no recupera su capacidad de asegurar inclusión social y la afectación de este riesgo alcanza, al menos en términos de inseguridad, a la, digámoslo así, “clase media”. Por eso no es arriesgado afirmar que la “clase angustiada” se ensancha. Y, paralelamente, se acrecientan los riesgos psicosociales, los problemas de salud mental, la medicalización en general, y la de ansiolíticos en particular. En fin, el fantasma de la posible exclusión social está muy asociado a las sociedades turistificadas en régimen de monocultivo turístico.

En cualquier caso –y esto es lo importante–, la cuestión no es si la situación laboral es de pleno empleo o no. La cuestión es si hemos superado las dinámicas estructurales que refuerzan la precariedad laboral y acentúan la devaluación del trabajo en el turismo (no me detendré al enumerarlas, pero, para una aproximación al tema –y al de la complejidad de determinar qué es empleo turístico– recomiendo leer a Ernest Cañada en "Turistificación Global"). No obstante, avanzo que estas específicas tendencias turísticas a la precarización del trabajo tienen que ver con las relaciones extraordinariamente desiguales de poder.

En cualquier caso, para lo que discutimos en esta Contracumbre Social del Turismo, la cuestión verdaderamente relevante es la siguiente: ¿Pleno empleo para qué modelo de sociedad?, ¿Un modelo social de "zona de sacrificio"? Es decir, ¿Modelo de sociedad de territorio habitado que sufre permanentes impactos socioambientales negativos como consecuencia de una actividad industrial –el monocultivo turístico- altamente contaminante? Es muy pertinente recordar que en la definición canónica de zonas o áreas de sacrificio se especifica que, originalmente, funcionaron como una promesa de mejora de las condiciones económicas y de desarrollo de las comunidades locales.

Una última cuestión sobre esta parte del diagnóstico. El gran historiador Eric Hobsbawm, a su obra "Historia del siglo XX", sostiene que, en la pos segunda gran guerra en los países capitalistas, excepto contadísimas excepciones (Hong Kong), existió un gran compromiso político de los gobiernos con el pleno empleo, pero, a la vez, su compromiso con la reducción de las desigualdades económicas fue bastante menor ¿Es este -en la época en que los efectos de la crisis climática será (¡ya lo es!) un poderosísimo factor de desigualdad- el modelo de sociedad balear del "pleno empleo"? Tengo la impresión de que "Pleno empleo" sin transición de modelo económico y social de verdad es una indeseable repetición de la historia.

4. El cuarto aspecto de este diagnóstico tiene que ver con la escasísima conflictividad laboral en los sectores troncales del turismo. Hoy en las Islas Balares hay casi dos generaciones de trabajadores y trabajadoras de, pongamos por caso, la hostelería y la restauración que nunca han hecho ni han vivido una huelga.

Otro sindicalismo debería ser posible, pero noticias como que "Los hosteleros quieren crear  el mayor plan de pensiones de España" no parece que anuncien una etapa de intensificación de la conflictividad laboral.

Las moderadoras de la mesa “Precariedad laboral y turismo” nos habían pedido dos propuestas que fueran más allá del corto/largo plazo. No en balde, la mesa se subtitulaba “Regenerado nuestros imaginarios”.

No fue una tarea fácil, pues imaginar el futuro turístico y del trabajo turístico con las incertidumbres que provocan la crisis climática, la inteligencia artificial, y la estupidez humana es un asunto propio de la teoría de la complejidad de Edgar Morin.

En cualquier caso, he aquí dos ideas que, en mi opinión, dan sentido a las luchas y propuestas concretas de hoy y de pasado mañana.

Me gusta imaginar una Mallorca (y todas las “zonas de sacrificio” del mundo que lo son como consecuencia de la turistificación) que:

1. Por los efectos sostenidos en el tiempo de una Renta Básica Universal e Incondicional (RB), y de la aplicación de la “Ley de bienestar para las generaciones presentes y futuras de las Islas Baleares” ha transitado por una estrategia integral de decrecimiento turístico, en la que han desaparecido las diversas angustias de las clases no estrictamente ricas y muy ricas, se ha superado la insostenibilidad democrática de las grandes desigualdades, donde las clases subalternas tienen garantizada la existencia material al margen del mercado de trabajo, y se ha sustituido el PIB como el indicador macroeconómico supremo por un indicador de calidad de vida con criterios de consumo ecosociales.

2. Ha dejado de ser una plataforma de multinacionales turísticas que exportan estractivismo medioambiental y cultural, y negación de la efectiva aplicación de los DDHH (de la declaración que este año cumple 75 años y de los DDHH emergentes). Me gusta imaginarme que todo ello ha sido conseguido mediante un no descafeinado “Instrumento internacional jurídicamente vinculante sobre empresas y derechos humanos” del que los movimientos sociales de Mallorca (y del mundo) hayan sido fundamentales en su consecución.

Coda: El colofón de la Contracumbre Social del Turismo fue la manifestación de la tarde del lunes, 30 de octubre. La mera convocatoria ya fue un éxito. No es poca cosa la valentía de que una pluralidad de organizaciones, en un contexto de desmovilización y de transformación del modelo de “Todo Turismo” en uno de “Tiranía Turística”, convocaran a la ciudadanía mallorquina a reclamar "Menos turismo, más vida". Que la manifestación fuera muy concurrida fue un indicativo de que el hartazgo del estractivismo turístico sobre las vidas de las personas residentes va en aumento.

Timothy Snyder, en su libro "Sobre la tiranía" -muy pertinente en los tiempos que nos toca vivir, resistir y luchar-, afirma: "Solo somos libres cuando somos nosotros mismos quienes trazamos la línea entre cuando nos ven y cuando no nos ven"[ii]. La manifestación demostró que es posible movilizarse contra esa Tiranía Turística ¡Que podemos ser libres, porque nos vieron!




[i] El sector de servicios es el que concentra más ocupación (85,5%), seguido de la construcción (8,4%), la industria (5,4%) y la agricultura (0,7%). Datos EPA IVT2023

[ii]  Traducción mía del texto en catalán.

Jaime Bueno, exemple d'un republicà plebeu

Intervenció a l’acte homenatge a Jaime Bueno.  Palma, 9-11-2023 

Bona tarda.

Idò sí, he tingut la immensa sort de conèixer a Jaime Bueno. Però, sobretot, he tingut el privilegi de compartir amb ell militància sindical (a CCOO) i política (al PC i a EU).

Així i tot, tinc la impressió que en aquest acte de record i homenatge, amb la pluralitat i diversitat de gent i d'organitzacions que estem aquí, el relat de records personals, de les anècdotes, de les alegries, i de més d'una emprenyamenta, de les victòries, i, també, de les derrotes compartides, perd tota importància.

El privilegi de poder dir aquestes paraules, el vull emprar per reivindicar, tot i que sigui molt breument, l'empremta col·lectiva d'en Jaime Bueno. Perquè, diguem-ho sense embuts: Segur que en les darreres dècades a aquesta terra, hi ha poques causes justes sense la petjada professional i del compromís militant d'en Jaime.

Tanmateix, no em puc estar de fer-ne menció a un record que, de segur, és compartit amb molts vosaltres. M'agrada recordar-lo pels carrers de Palma, en els entorns dels despatxos on va treballar, i dels jutjats, caminant de pressa amb una carpeta o papers davall del braç. Semblava tenir sempre coses que fer i pressa. Bastant pressa...

No debades n'hi ha tantes d'injustícies per combatre! I tanta pressa per eliminar-les!

Malgrat el desfavorable context polític, ecològic, social,  econòmic, de respecte als DDHH actual, el millor homenatge a  Jaime Bueno és no defallir de caminar amb tanta presa com ell  ho feia, i agafar velocitat en el camí cap a una societat, no només, un poc més justa. Si no justa de debò, radicalment justa i democràtica!

Però, amigues i amics, serà molt mal de fer semblar-se a la seva manera de passar per la vida,  amb tanta dignitat i bonhomia. 

Atenint-me a l'escaleta de l'acte, toca dir unes paraules sobre el sindicalisme i la tasca de Jaime Bueno com a advocat laboralista.

Ras i curt: Jaime Bueno va ser un advocat laboralista que, a parer meu, no va perdre mai la utopia de fer realitat un dret laboral protector de les classes subalternes, un dret laboral reparador, si més no en part, de les injustícies en el món del treball remunerat.

Val a dir que, amb en Jaime, compartia –em consta- que "La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá ¿Entonces para qué sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar", en paraules de l'estimat Eduardo Galeano.

En la carrera professional d'advocat laboralista de Jaime Bueno, mantenir aquesta utopia, crec, ha sigut fonamental per a indignar-se –en Jaime s'indignava molt!- però no defallir en la perseverança d'un horitzó millor.

Tinguin en compte que, en les tasques d'advocat laboralista del company que avui homenatgem, les seves eines legals han sigut estructuralment cada cop menys favorables a les persones treballadores. L'època del –segur que momentani- triomf del constructe politicosocial del neoliberalisme, de reforma laboral permanent, amb en balanç global  de desprotecció del treball,  farcit de precarietats i inseguretats laborals i vitals no va ser –ni ho és encara ara-  fàcil per  a un laboralista vocacionalment decidit a reclamar justícia social, fossin quines fossin les ferramentes legals que podia emprar.

El cas és que Jaime Bueno fou capaç de ser l'advocat  defensor  dels drets i la dignitat de molts col·lectius laborals de casa nostra. Però deixeu-me donar-li les gràcies per haver sigut de forma destacada l’advocat del precariat, un professional laboralista contra la tirania dels mercats.

Reconec l’error: Amb en Jaime, girava la llengua. Com, malauradament,  és massa tard per rectificar:

¡Gracias, Jaime por tu ejemplo de republicanismo plebeyo!