PER QUÈ NO ES REBEL•LEN ELS/LES TREBALLADORS/ES PRECARIS/ÀRIES?

FOTO: Escala d’un palau de Santiago de Compotela (Galicia)
Espiral de temporalitat cap a l’immobilisme social?

Cada vegada és més nombrosa la literatura especialitzada que, amb algun matís lògic, coincideix amb la següent idea: Els efectes de la precarietat laboral van més enllà de la fragmentació de classe entre treball i capital ja que el que provoca és una infinitat de trajectòries laborals i vitals ben distintes que, al seu torn, impliquen diferents maneres d’estar en societat. No hi ha classe proletària precària, per contra el que hi ha és un exèrcit d’individus amb problemàtiques de subsistència: mileuristes, nouvinguts amb o sense papers, gent amb manca de coneixements en competències bàsiques, relacions laborals d’algunes hores, homes i dones atrapats en l’economia submergida... Tots i totes solen tenir una característica comuna: són, laboralment parlant, temporals. Es comprendrà així que la precarietat laboral provoqui un efecte d’immobilisme social de grans dimensions.

Així, no s’ha d’esperar que la precarietat laboral cohesioni un moviment de solidaritat i d’emancipació entorn del treball, quan n’és precisament l’element que distancia la persona precària de la societat, de les seves institucions i de la seva “lògica” de consum. L’experiència acumulada demostra que en aquest tema ha resultat fals el sil·logisme segons el qual qui pateix una situació injusta, com és el cas de la precarietat laboral, mostra més tard o més d’hora una conducta reactiva i contundent en sentit oposat i de la mateixa intensitat i contundència que la injustícia patida.

En la meva opinió, aquesta problemàtica resulta molt més complexa a la nostra terra des del moment que una gran part de la societat balear són treballadors i treballadores en situació de precarietat que no n’han conegut d’altra distinta. És a dir, hi ha cada vegada més gent adulta i formada que segueix sent mileurista, nouvinguts que no saben què és una relació laboral estable, joves amb sobrequalificació que mai han treballat més de 5 hores a la setmana... i es comença a veure algun indici de xenofòbia en el submón de l’economia submergida.

Amb una ullada ràpida a les dades sobre la temporalitat laboral de les Illes Balears ens adonem que, al tercer trimestre de 2009, la situació era la següent:
· La taxa de temporalitat és del 27,6% (14% a la UE 27). Ha baixat quasi un punt per mor de la massiva destrucció d’ocupació temporal.
· Del conjunt de persones amb contractació a temps parcial més del 39% són temporals i, per tant, molt probablement són relacions laborals a temps parcial no desitjades.
· En el sector públic (suposat paradís de la estabilitat) hi ha una taxa de temporalitat que frega el vint-i-quatre per cent.
· Entre les persones assalariades estrangeres hi ha un 44,57% que són amb contractes temporals, més de 22 pp que les de nacionalitat espanyola.
· De cada cent joves entre 16 i 30 anys del nostre mercat de treball, més de quaranta són temporals .

Les dades anteriors són de l’EPA. Hi podem afegir dues informacions més:

· Segons la TGSS, al setembre el 31,67% de població assalariada afiliada ho era amb un contracte temporal.
· Segons dades del SOIB, el 87,6% dels contractes registrats entre gener i setembre són temporals.

Ja sé que la temporalitat laboral no és, per si mateixa, sinònim de precarietat, però no hi ha dubte que n’és la seva característica bàsica i alhora n’és l’element comú de totes les precarietats, i per això resulta interessant conèixer aquesta realitat del nostre mercat laboral.

La solució és francament complicada perquè encara que unes de les majors injustícies d’avui siguin precisament la temporalitat i la precarietat laboral, no hi ha manera que provoquin la rebel·lió dels tan injustament tractats pel sistema. En qualsevol cas, la resposta rau en els complexos mecanismes i sinergies solidàries del sindicalisme de classe i confederal.

MORRO EMPRESARIAL

FOTO: Detall d’una sala del Museu de Pergamo (Berlín) ) Hi ha “morros” perillosos

La CAEB ha presentat aquests dies un informe en el qual es pretén justificar una espectacular pujada de la pressió fiscal dels Ajuntaments. Si aquests comptes que ha fet l’organització empresarial els haguessin presentat com a treball escolar del primer trimestre del curs, segur que haurien tret molt mala nota. Jo sempre he dubtat del rigor tècnic dels informes econòmics d’aquesta patronal que, curiosament, tenen un ressò mediàtic impressionant, però en aquesta ocasió han mostrat massa el llautó i s’han oblidat d’aplicar la inflació a l’hora de fer comparacions dels darrers trenta anys i ens han volgut vendre una suposada pujada de la pressió fiscal amb una evident pujada de la recaptació. Val a dir que si la recaptació d’imposts municipals ha pujat és, entre d’altres coses, perquè ara hi ha ordinadors i les administracions recapten millor els tributs. Tal vegada la CAEB té enyorança d’aquelles administracions tributàries d’ara fa trenta anys en què la manca de democràcia era directament proporcional a la manca d’equitat en les taxes i la precarietat de mitjans era directament proporcional a la precarietat de les llibertats. Al meu poble no hi havia cap senyor afecto al régimen que pagués un cèntim, i segur que em creureu si us dic que de fems en feien més que a casa dels meus pares, que ni eren afectos ni del régimen.

En resum, com sempre els empresaris es queixen de pagar impostos i ho fan amb eufemismes i embulls. Però si alhora es demana a les institucions inversions multimilionàries a la Platja de Palma per seguir fent rendible allò que ells i només ells han exprimit anys i anys, s’exigeix la immediata construcció del Recinte Firal, o es reivindica més i més promoció turística (també municipal, és clar) i es pressiona fins a dir basta perquè continuï amb diners públics la conflictiva construcció del Palau de Congressos: és, senzillament, una demostració descomunal de tenir molt de morro.

El divendres 20 de novembre “L’encruia” del Diari de Balears ens mostrava a dos senyors amb pinta d’empresaris. Un exclamava: “exigirem rebaixes fiscals” i l’altre demanava, amb cara de certa preocupació, “en blanc o en negre?”. Pareix que aquesta és, amb crisi o sense crisi, la primera preocupació empresarial. Em recorda un grafit de fa alguns anys que deia així: “Els impostos que els pagui l’Estat!”. Els autors de la pintada oblidaren especificar si l’Estat havia de pagar en blanc o en negre...

NECESSITATS I URGÈNCIES EN EL MERCAT DE TREBALL

Foto: “Zoco” de Damasc (Síria)

Amb les dades del tercer trimestre de 2009 proporcionades per l’EPA hem conegut que la població activa a les Illes Balears continua augmentant i assoleix un rècord històric en nombres absoluts. Ja són 607.100 les persones que treballen o estan en disposició de fer-ho. Això suposa una taxa d’activitat del 68,05%, la més elevada de l’Estat espanyol, molt per sobre de la taxa del 59,81% corresponent a la mitjana estatal. En termes interanuals, les Illes Balears tenen una variació positiva del 2,97% amb la incorporació de 17.500 persones actives.
Hi ha 335.500 homes en situació activa, o el que és el mateix, una taxa d’activitat masculina del 75,23%, molt similar a la de l’any 2008. Per contra, amb un total de 271.500 dones la taxa d’activitat femenina puja i passa del 58,45% al 60,87%, el que suposa que s’han incorporat 14.200 dones al mercat de treball en un any. És significatiu que l’únic grup d’edat que evoluciona a la baixa, amb un descens de l’11,21%, siguin els joves de 16 a 19 anys. Així mateix, hi ha una baixada del 13,93% dels actius estrangers comunitaris i en canvi pugen els espanyols en un 1,72% i els estrangers no comunitaris ho fan amb un destacat 4,35%.
Crec que és necessari comentar les dades de la població inactiva ja que al conjunt de l’Estat creix un 0,8% per mor d’un fort increment de quasi cinc punts dels homes inactius, que contrasta amb una baixada de més d’un punt i mig de la inactivitat femenina. En el cas de les Illes Balears, la població inactiva total baixa un 1,6% i, igual que al conjunt d’Espanya, tenim un important increment de més de tres punts de la població masculina inactiva. El més rellevant i diferenciador és que les dones inactives són menys que ara fa un any, concretament el nombre de dones inactives baixa en un 4,5%.
Però, ¿quins canvis qualitatius ha sofert la població inactiva? Segons les dades del tercer trimestre de 2009 proporcionades per l’EPA, hi ha dues qüestions, en la meva opinió, de molta importància: la primera és que el grup de persones inactives estudiants creix tant al conjunt d’Espanya com a les Balears ‑Espanya té una taxa de creixement del 6,9% mentre que a les Illes el creixement relatiu és de només el 3,8%‑. La segona qüestió cabdal és la que fa referència a la població inactiva que declara dedicar-se a les “tasques de la llar”. Aquest grup experimenta un descens al conjunt d’Espanya de quasi quatre punts i mig i a les Balears ho fa amb una espectacular baixada de més de 10 punts.
Si analitzem amb cura aquestes darreres dades, ens adonem que la pujada masculina d’inactius “estudiants” és al voltant del 8%, tant al conjunt espanyol com a l’illenc, i en els inactius de “tasques de la llar” hi ha una considerable diferència entre la pujada del 27% a Espanya i la del 13,3% a les Illes. En qualsevol cas, en termes absoluts l’augment no és molt elevat. Pel que fa a les dones, les coses són diferents ja que la pujada de la inactivitat lligada als estudis és molt minsa i tot just arriba a l’1%, mentre que al conjunt de l’Estat és del 6%. Per contra, el descens de la població inactiva femenina classificada com a “tasques de la llar” és d’un 12% a la nostra comunitat autònoma ‑que suposa un decreixement absolut de -10.600 inactives menys en aquesta classe‑ i d’un -6% a tot l’Estat espanyol.
Amb aquestes informacions podem intuir que, per una banda, són més els i les joves que abandonen el mercat laboral per continuar possiblement amb la formació davant la dificultat de trobar una feina, mentre que continua augmentant l’activitat entre la població estrangera fonamentalment no comunitària. Amb tot, el més destacable és la incorporació de dones inactives espanyoles ‑sobretot majors de 45 anys‑ a la població activa. I per l’altre costat, pareix que el desànim ha afectat la població activa masculina, atès que una part d’ells deixa de considerar-se en actiu mentre que són moltes les dones que, front a situacions familiars adverses, haurien decidit passar a l’activitat possiblement aprofitant el desenvolupament de sectors d’atenció molt feminitzats i relacionats, entre d’altres, amb el desplegament del sistema d’atenció a la dependència.
Aquests canvis en la població activa ens indiquen comportaments de fons en el mercat laboral balear, en una conjuntura de destrucció d’ocupació especialment elevada que en el cas de l’EPA es quantifica en 17.200 treballadors/es. I si parlem de l’evolució de l’afiliació, el resultat és encara més negatiu ja que, segons les dades de la Tresoreria General de la Seguretat Social, hi ha 34.062 afiliats menys de mitjana trimestral, el que representa una variació a la baixa del 6,88%. Aquesta destrucció d’ocupació té la seva correspondència amb la informació del DIRCE (Directori Central d’Empreses) segons la qual entre l’1 de gener de 2008 i l’1 de gener de 2009 han desaparegut 1.509 empreses.

La conjuminació dels canvis en la població activa i la conjuntura de pèrdua d’ocupació i descens demogràfic d’empreses fan que, amb tot, el tema més preocupant siguin les 90.000 persones que diuen estar aturades o les 67.645 enregistrades com a tals a les oficines d’ocupació. En la meva opinió, és sobre aquesta diagnosi que s’han de fer les polítiques públiques d’ocupació. Perquè hi ha coses urgents a fer, com ara ampliar prestacions i contractacions directes i induïdes per part de les administracions, i alhora n’hi ha d’altres, com per exemple la requalificació del capital humà, els resultats de les quals es veuran a mitjan termini. En definitiva, es tracta d’evitar que hi hagi més gent que intenti cremar-se a l’estil bonze i de fer camí cap a aquest canvi de patró de creixement tan invocat sense aturar-se.

CCOO: “UNEIX I DIRIGIRÀS”

El dilluns 9 de novembre a CCOO de les Illes Balears vàrem celebrar una important reunió: la del Consell Confederal, el màxim òrgan de direcció entre congressos. Era el primer Consell Confederal que tenia lloc des de que Katiana Vicens és la secretària general de CCOO de les Illes. Per això crec que té un cert caràcter d’esdeveniment social important. Però el més important és el que es va aprovar en l’informe de la companya. Aquest és el meu resum personal:
I.- Enfortiment del sindicat: Es mantenen valors positius en les xifres d’afiliació i a més a més s’ha passat de 2.540 delegats i delegades a la fi de l’any 2008 a 2.593 delegats i delegades a 30 de setembre de 2009, i això ha servit perquè continuem sent el sindicat que més creix en el conjunt de les Illes Balears. Tot i això, s’han de millorar aquests bons resultats.
II.- Unitat d’acció sindical: Una vegada foren felicitats els companys de la UGT pel seu recent congrés es fa la proposta que “en els propers mesos intentem sustentar la necessària i estratègica unitat d’acció en un document programàtic amb el suficient contingut que permeti que el que acordem sigui qualque cosa mínimament sòlida i concreta”.
III.- No a ETA: Es reafirma, amb total contundència, la condemna dels actes terroristes d’ETA que acabaren amb la vida de dos guàrdies civils a Palmanova, donant suport a les actuacions de la policia per intentar acabar amb el terrorisme i un vot de confiança a la unitat dels demòcrates.
IV.- Preocupació per la construcció europea: “Europa ha de resoldre immediatament la profunda desconfiança que originen les seves institucions en la ciutadania, tal com va quedar de manifest en el baix nivell de participació obtingut a les passades eleccions al Parlament Europeu, de les que CCOO va fer una valoració negativa per dos motius fonamentalment: l’alt percentatge d’abstenció i l’augment d’escons per part dels partits conservadors europeus. Avui, podem afegir també la mala notícia de la reelecció al capdavant de la Comissió Europea, amb el suport dels socialistes espanyols, de Durao Barroso, qui creu convenient reprendre l’aplicació de la Directiva de serveis, més coneguda com Directiva Bolkestein.”
V.- Donar volada a dues iniciatives: a la ILP “Televisió sense fronteres” i a la Xarxa Sindical de l’Euroregió.
VI.- Proposar, mobilitzar i organitzar-se per plantar cara a la crisi: Per fer front a la crisi es dóna suport a la proposta de “Pacte de legislatura per a l’economia, l’ocupació i la cohesió social. Es posa de manifest la preocupació per la feble capacitat mobilitzadora i es fa el propòsit de canviar aquesta situació; en concret es diu que: “Les CCOO de les Balears hi han de ser, a la manifestació de Madrid del 12 del 12 a les 12, i hi han de ser amb una destacable delegació com a tal, una delegació de les Illes Balears”.
VII: Crítica al Govern Zapatero: Que “ha deixat passar, amb els PGE per a 2010, l’oportunitat d’emprendre una autèntica reforma que introduís mesures de progressivitat en el repartiment de la càrrega fiscal mitjançant una reforma estructural de l’IRPF i amb la recuperació de figures impositives com l’impost de patrimoni o de successions, eliminats en anteriors reformes, i tampoc es fa cap aposta clara per lluitar contra el frau fiscal. D’altra banda, es veu minvada la inversió en R+D+I, un dels motors necessaris per avançar cap un altre model de creixement”
VIII.- Balears en crisi, crisi, crisi: L’econòmica: “És molt complicat sortir de l’actual crisi si no hi ha canvis substancials en l’àmbit internacional, i pel que fa a les Illes Balears és encara més difícil sortir-ne si en l’àmbit europeu no es recuperen algunes economies com ara la d’Alemanya o la del Regne Unit, ja que som una Comunitat Autònoma majoritàriament turística i a més som unes illes amb un territori petit i feble que no pot suportar massa més tones de ciment i CO2. El concepte de sostenibilitat ecològica té especial rellevància per nosaltres, i en aquest sentit he de reiterar una valoració que ja vàrem fer abans del Congrés: per caminar cap un canvi de model de creixement, el canvi de Govern era condició necessària però, evidentment, no suficient”. La política: “És en aquest context on trobem l’explicació de les tensions i la crisi de Govern. Hi ha qüestions –si em permeteu‑ anecdòtiques i d’embolics partidistes (per exemple, UM ha tingut tres líders en aquesta legislatura), però l’anomena’t Decret Nadal, el golf de Son Baco, el Pla de carreteres, les dificultats en els traçats ferroviaris a Mallorca o les diverses posicions envers la imprescindible Llei del sòl, són tensions en el trànsit cap a un altre model de creixement”. La de la corrupció: “Davant la qual “CCOO no podem quedar com a simples observadors d’un espectacle penós” i es proposa donar “suport a àmbits unitaris amplis, sense cap protagonisme, per mobilitzar la ciutadania en contra de la corrupció i en defensa de les institucions, les quals, en situació de crisi, són molt necessàries perquè atenguin les necessitats dels més desfavorits”. La de l’ocupació: “Les darreres dades d’atur enregistrat del mes d’octubre fetes públiques pel MTIN no han fet altra cosa que confirmar l’empitjorament d’aquestes tendències. Recordeu que l’atur afecta 81.683 persones, tot un trist rècord. La baixada mensual d’afiliacions ha estat d’un -5,81% (-26.682) i la variació anual del -6,65% (-30.836). A més a més, les dades de prestacions per desocupació relatives al mes de setembre ens diuen que el nombre de perceptors de prestacions suposa un 70,3%; per tant, un 30% dels aturats es troben sense prestació (21.433 parats).”
IX.- Canvi de patró de creixement i defensa de l’Estat del Benestar: “A les Illes Balears, quan CCOO parla d’un altre model de creixement, què volem dir? En primer lloc, volem posar de manifest que, més enllà de la crisi, és impossible garantir el suficient creixement futur sobre els mateixos eixos de creixement d’aquests darrers 15-20 anys. No és, per tant, una qüestió que es pugui improvisar ni realitzar de forma immediata, requereix planificació a curt i mitjà termini, constància i un grau de consens social considerable. Però no oblidem que, dialècticament parlant, el conflicte social és el que ha fet avançar els processos socials. Per tant, no hem de descartar el conflicte en clau de canvi de model de creixement.” Tenint en compte que “el canvi de patró de creixement ha de ser també el canvi de la temporalitat i la precarietat cap a l’estabilitat i la qualitat en el treball.”
“Ara mateix el que ha de dir CCOO és que l’actual model productiu dificulta l’enfortiment de l’Estat del Benestar balear ja que el patró de creixement de les Illes pivota damunt avantatges competitius en costos laborals amb baixos salaris, temporalitat i baixa qualificació. Això és insostenible econòmicament i socialment. Al mateix temps hem d’emfatitzar que sense un mercat de treball de qualitat i inclusiu és molt dificultós parlar d’un Estat del Benestar robust. És cert que per donar aquestes primeres passes cap al canvi de patró de creixement són imprescindibles: recursos suficients amb un acord de finançament autonòmic just i una fiscalitat adequada, una profunda voluntat política i un Diàleg Social reforçat i lleial per part de les institucions i els agents socials i econòmics.”
X.- Les dificultats més immediates: ”La crisi per la corrupció que resta impuls polític, les debilitats del Govern autonòmic en matèria fiscal, les insuficiències més que evidents del nou model de finançament i la situació de paràlisi en el desenvolupament del “Pacte per la Competitivitat , l’ocupació i la cohesió social”, són tots ells elements d’atonia i d’incertesa de com sortirem de la crisi”.
XI.- Aposta pel diàleg social autonòmic: “Malgrat tot, el que val la pena retenir és que amb més o menys bondat en els continguts, aquí, al nostre àmbit, tenim pactades les orientacions bàsiques per caminar cap a un canvi de paradigma econòmic. El que hi ha escrit en els 17 pactes és un excel·lent compendi de propostes per transitar amb solidaritat per aquesta crisi i sortir-ne amb més fortaleses i més igualtat i equitat.
Ara bé, el repte de convertir aquest full de ruta en un catàleg de realitzacions és d’una magnitud considerable i que ara mateix té dificultats molt serioses.
La primera, els pressupostos de la CAIB per a l’any 2010, uns pressupostos regressius que també desaprofiten la capacitat que té la nostra Comunitat Autònoma en política fiscal i en la qual el rendiment dels tributs propis per a l’any 2010 suposen només l’1,55% dels nostres ingressos; uns pressuposts que destinen 122 milions d’euros menys a polítiques socials, educatives, sanitàries i d’ocupació; uns pressupostos que suspenen l’aplicació dels acords signats als àmbits sanitari, educatiu i de serveis generals de la CAIB, un fet ‑permeteu-me la comparació‑ que posa la nostra Administració Pública al mateix nivell de les patronals empresarials que tenen bloquejats els convenis col·lectius arreu de tot l’Estat i que suposa un atac directe al dret a la negociació col·lectiva, el qual mereix una resposta contundent i unitària per part de CCOO”. La segona, el desenvolupament del POIB i les mesures extraordinàries per fer front a la crisi posades en marxa per la Conselleria de Treball. En aquest sentit, la CEC va aprovar no donar suport a aquestes mesures, per insuficients, mal enfocades i per manca de negociació. Precisament aquesta forma d’actuar de la Conselleria de Treball és una bona part del problema, ja que confon diàleg i consulta amb negociació. Això fa que les polítiques de treball s’escorin a favor de les tesis patronals”.
XII.- La campanya “ARA TOCA COMPLIR”: “ té més sentit que quan la vàrem engegar. És fonamental que totes les organitzacions confederades facin seva aquesta campanya, que cadascú l’adapti a allò que més l’afecta i que, entre tots i totes, lliguem aquesta exigència amb les reivindicacions de diàleg social estatal i amb les iniciatives mobilitzadores a l’àmbit estatal, com la del 12 del 12 a les 12 a Madrid”.
Una dotzena de temes que mereixen una discussió. Idò no es creguin que això interessà tots els/les dirigents de les CCOO illenques. N’hi ha que la comandera només els hi permet aplicar allò tan sabut de “Divideix i venceràs” i varen partir abans de començar el debat. Na Katiana va reforçar el seu lideratge aplicant la dita menys coneguda però més sàvia de Goethe, aquella que diu “UNEIX I DIRIGIRÀS"

DOLORES IBÁRRURI EN EL RECORD

ALS VINT ANYS DE LA MORT DE “PASIONARIA”, LA LLUITA PER UN ALTRE MÓN CONTINUA.
http://www.youtube.com/watch?v=MPKiDccbWRA

EL MANTRA DEL CANVI DE MODEL DE CREIXEMENT

Hi ha una certa coincidència a dir que més enllà de conjuntures que precisen plans d’incentius de l’activitat econòmica, el que cal és sortir de la crisi econòmica i d’ocupació amb més fortalesa econòmica, amb més cohesió social, amb una millora substancial de la governança i, per tant, amb avenços en la democràcia econòmica. Dic bé “hi ha certa coincidència” perquè hi ha qui el seu egoisme insaciable o la seva irresponsabilitat quasi delictiva els fa impossible fer costat a aquesta raonable consideració. Entre els egoistes, n’hi ha més d’un “parell mallorquí” de dirigents empresarials, i entre els irresponsables l’exemple més recent podem trobar-lo en les declaracions de la dirigent del PP Sra. Cabrer, que reclamava el Pla de Carreteres de Mallorca més desenvolupista possible com a solució a l’atur. És a dir, la responsable del Pla de Destrucció Massiva de Territori (PDMT) de la legislatura del Molt Imputat Matas ens proposa sortir de la crisi amb més ocupació precària i amb més asfalt...

No obstant això, en són molts més els que pertot arreu, i aquí a les Illes, sostenen que si superam l’actual crisi sense un canvi de patró de creixement, serà una sortida en fals i un gran sacrifici debades dels més desfavorits... Però, què és això del canvi de patró o model de creixement? Com es fa? Qui l’ha d’impulsar?

El que pareix clar és que no es pot materialitzar d’un dia per l’altre, que és un procés, una planificació d’objectius generals amb fites concretes i progressives que tenen a veure amb les debilitats i les fortaleses de les empreses i dels sectors productius i del territori on operen, amb les infraestructures i les energies, amb l’eficàcia del sistema laboral i de la cohesió social, amb el sistema educatiu, amb la R+D+i, amb la integració del nostre model de benestar, amb la fiscalitat, i amb l’eficàcia de l’Administració que, en el nostre cas, té molt a veure amb el desplegament de l’Estatut reformat i especialment amb les transferències als Consells Insulars.

Per fer aquest camí poden ser útils impulsos com ara l’anunciada Llei de l’economia sostenible, encara que el que de moment es coneix no augura grans alegries de canvi. Tant de bo la imminent cimera de Copenhaguen sigui el començament d’una transició cap a una economia baixa en diòxid de carboni i amb més progrés social. Mentrestant em permeto recomanar dues lectures: l’Informe de la Fundación 1º de Mayo titulat “Reflexiones y propuestas para el cambio de modelo productivo en España” i el llibret de Carles Manera L’eixam i les abelles. Per un nou model de creixement a les Illes Balears.

Segur que una vegada gireu la darrera pàgina d’aquests textos el mantra del canvi de model de creixement seguirà i seguirà... Per cert, és segur que hem de créixer?

FOTO: Cala Sant Vicenç (Mallorca), novament amenaçada per més urbanitzacions. És això nou model de creixement?

VIRATGE A ESTRIBORD?

La Conselleria de Treball i Formació ha aprovat un paquet de mesures extraordinàries que, diuen, són per fer front a la crisi. Em permetran que qüestioni la seva qualificació d’extraordinàries i la seva utilitat per fer front al tsunami que pateix el mercat de treball balear. A més a més, el Govern presenta aquestes sis mesures com a fruit del diàleg i del consens social. Segur que algun dels perspicaços lectors i lectores ja s’haurà adonat que això del consens no deu ser del tot cert ja que no ha hagut foto de la signatura. Efectivament, CCOO ha dit no, i ho ha dit basant-se en diversos motius.
Crec que no té res d’extraordinari gastar-se 13,5 milions d’euros en contractacions de persones aturades mitjançant convenis amb els ajuntaments o a través de les empreses públiques. Extraordinari ho va ser l’any passat, quan es va posar en marxa per primera vegada una iniciativa d’aquesta naturalesa. Però per a enguany bé pagava la pena analitzar els resultats en termes d’ocupabilitat de la gent i en termes de rendibilitat econòmica i d’inversió en el canvi de model productiu del qual tant se’n parla. Seran aquestes 1.700 persones aturades que es contractaran majoritàriament provinents del sector de la construcció?, se’ls oferirà la possibilitat real de reciclatge o serà un contracte més?, si no tenen competències bàsiques per a una futura requalificació, tendran l’oportunitat real i incentivada d’adquirir-la? Em tem que la resposta sigui afirmativa a la primera interrogació i negativa a la resta. Per tant, d’extraordinari i innovador, res de res.
Sorprèn encara més ‑de fet, és per deixar bocabadat a qualsevol observador de les polítiques públiques d’ocupació‑ que es presenti com a extraordinària la despesa d’un milió d’euros en incentius a la contractació. Ha llegit el Govern l’informe del Ministeri de Treball sobre aquest assumpte? Cal suposar que no, ja que en el treball d’investigació del departament del ministre Corbacho les evidències d’inutilitat d’aquests incentius són clamoroses. A més, em deman si l’augment de l’atur és conseqüència de la manca d’activitat econòmica i, per tant, de llocs de treball o té a veure amb les dificultats per contractar. Convindria una resposta clara i llampant per saber quina és l’opinió de la consellera de Treball sobre la polèmica reforma laboral reivindicada per la CEOE.
Em sap greu, però he de dir que em sembla molt insolidària la inversió d’1 milió dos-cents mil euros per al foment de l’autoocupació i zero pressupost extraordinari per a economia social o per a l’orientació laboral. En la meva opinió, és sagnant que això es faci amb arguments maniqueus com el que consta en el document de la Conselleria i que diu que “un dels camps d’actuació més dinàmics per a la inserció laboral és el de l’autoocupació”. Idò bé, el que no diuen és que hi ha altres camps que són tant o més dinàmics.
I per acabar aquests concentrats comentaris a les mesures, voldria deixar dit que, en la situació del mercat de treball actual, em sembla un luxe improductiu gastar-se 4,5 milions en programes de formació amb alternança en l’ocupació i amb préstec per a la formació. A CCOO no estam en contra d’aquestes iniciatives, però el que volem deixar clar és que han de ser part d’una estratègia comuna i concertada per al desplegament de la Llei de les qualificacions professionals a les Illes Balears, i en aquest sentit hi ha altres prioritats com ara la posada en marxa del Centres Integrals d’FP o garantir un bon sintema balear d’orientació laboral per als treballadors, les treballadores i les empreses de les Balears.
Amb l’excepció de la mesura de contractació de 1.700 persones, la qual, com ja he dit, creiem que és un error fruit tal vegada de les precipitacions i de la poca voluntat d’acord substituït per un procés burocràtic de consulta, la resta de mesures són un seguit de cessions a plantejaments empresarials; tant és així que el conjunt ha quedat absolutament desequilibrat. He de confessar la meva perplexitat amb el quefer de la Conselleria de Treball i Formació, ja que pensava –equivocadament, és clar‑ que per la militància socialista actual, George Lakoff era una de les lectures obligatòries. El cas és que el lingüista nord-americà en el seu famós llibret No pensis en un elefant explica molt bé que, a diferència de la dreta, l’esquerra no pensa estratègicament, que els progressistes necessiten missatges progressistes i que aquesta manca d’estratègia a mitjà termini i l’absència de missatges progressistes explica en bona part el radical conservadorisme que governà els EUA durant massa anys. Però això segur que és filar massa prim i en aquest cas basta recordar que una esquerra que fa política de dretes només serveix per preparar el retorn de l’original, en paraules de Paolo Flores d’Arcais. Encara hi ha temps i espai per a la rectificació.

FOTO: Un paisatge de Noruega: Pedres en equilibri

A LA MERDA LA CORRUPCIÓ!

FOTO: Venda de sabó. Mercat de Aleppo (Síria)

Potser és cert que es necessita estabilitat institucional per intentar fer front als efectes de la crisi econòmica. Potser no és políticament correcte demanar dimissions preventives. Potser en els governs de les principals institucions illenques només hi sobra el partit de l’oposició. Potser els grollers munts de doblers gastats en aquella campanya electoral dels Matas-Estaràs-Cirer tinguin molt a veure amb els casos de corrupció que ara coneixem. Potser que sigui inconvenient donar la paraula al poble per acabar amb l’espectacle d’un Parlament amb diputats que no són a presó perquè han pagat fiança i un 10% dels diputats i diputades estan imputats per casos de corrupció... Potser, potser, potser... Potser ha arribat l’hora que la ciutadania, la immensa majoria de la gent que no tenim res a veure amb els negocis bruts i segurament il·lícits, els d’abaix, els que més paguem les conseqüències de la crisi, diguem PROU! I ho diguem abans que sigui massa tard.

Recordau la canço “Pilar” de Lluís Llach? (Crec que la lletra és conjunta amb l’enyorable Miquel Martí i Pol). Jo no me la puc llevar del cap. Diu així:

Au, anem cap a casa, Pilar, que és tard i demà caldrà alçar-se.
Tens raó, Pilar,
aquí els nostres peus es fan vells
trepitjant esbarzers, cagallons de cabra i pissarra.
Aquí, Pilar, no en calen bones sabates,
Anem... anem... Pilar... es fa tard... i els masos ens cauen.
Però a fora, Pilar, hi ha tanta merda, merda, merda.
La merda dels banquers que caguen misèria pels pobres de merda.
La merda dels polítics amb horitzons de merda.
La merda dels nous intel·lectuals amb cervells de micròfon
que des de poltrones llepaires ens manen idees de merda.
Anem, Pilar... es fa tard... i els masos ens cauen.

Crec que els masos de la dignitat no ens han de caure. Estic segur que demà caldrà que el moviment sindical illenc i de classe s’alci per reclamar més justícia social, i ho hem de fer amb la dignitat dels deures morals complits. En moments de crisi, per als humils és important que les institucions siguin qualque cosa més que solls i merda corrupta. Anem, doncs, cap a la mobilització de la dignitat dels humils. A la merda els i les corruptes! Tots i totes al carrer per cridar ben fort: Prou de corrupció, amb les institucions. Contra la crisi, solucions solidàries!