Pàgines

dissabte, 27 de març del 2010

“Turismo a contracorriente”

He iniciat una col·laboració amb la Federació Estatal d’Hoteleria i Turisme de CCOO (FECOHT-CCOO) que he titulat “Turismo a contracorriente”. De tant en tant, intentaré aportar alguna cosa al necessari debat sobre el turisme espanyol.. Aquí va el primer article.

Turismo y dialogo social

Es sabido que el día 1 de marzo el Gobierno presentó el documento titulado “Acuerdo político para la recuperación del crecimiento económico y la creación de empleo”. Con esta propuesta se iniciaba el proceso de conversaciones entre los grupos políticos en el Palacio de Zurbano de Madrid. Dicho documento consta de una Introducción, un capítulo dedicado a medidas prioritarias para la creación de empleo y la reactivación de crédito y acaba proponiendo “Cuatro ejes de actuación.”

El primero de esos ejes es el dedicado a las medidas para mejorar la competitividad de la economía española y fomentar la creación de empleo, entre las que se encuentran las dedicadas al turismo. Cuatro son las medidas que se plantean: 1.- Ampliación del programa Turismo Senior Europa, 2.- Plan de incentivos a la desestacionalización, 3.- Colaboración del sector privado en la promoción exterior del turismo y 4.- Ampliación hasta 500 millones de euros de la línea ICO-FuturE para apoyar la renovación del sector. Las cuatro iniciativas gubernamentales son, en mi opinión, acertadas y necesarias aunque insuficientes. La mayor parte de la industria turística española necesita pasar por un auténtico proceso de reconversión y no únicamente de modernización de la planta hotelera y de la mal llamada oferta complementaria. Tal proceso será costosísimo y muy largo en el tiempo y, por eso, es fundamental un Pacto de Estado sobre la materia. Si no es así, es una quimera pensar en la posibilidad de reconvertir los destinos turísticos españoles.

Pero más allá de esta importante ausencia en el documento del Gobierno, cuya insuficiencia se ha agravado en el documento de síntesis de 25.03.10, lo que me ha sorprendido más es que, mientras en el apartado dedicado al “Plan Integral de Política Industrial 2020” se hace una referencia explícita a la participación de los Agentes Sociales (a través de la Mesa del Diálogo Social reforzado), en el caso de turismo ni se menciona tal participación. Quizás se piense que es suficiente la consulta en el ámbito del Consejo Español de Turismo, pero ya se sabe que una cosa es ser consultado y otra interlocutor necesario. Creo que no podemos estar más tiempo sin reivindicar con mucha fuerza que la política turística española se incluya en el catálogo del Diálogo Social reforzado.

Es mucho el empleo que está en cuestión en el sector del turismo. No es un asunto marginal. Seguramente para salir de la crisis las empresas y los destinos tendrán que hacer cosas nuevas y una vez superada esa recesión no sabemos cómo actuará el consumidor de turismo. Dicho en otras palabras, la crisis ha provocado cambios en el comportamiento de los consumidores y consumidoras, tales como reducción del gasto en el destino turístico, aumento de las estancias en todo incluido, crecimiento de las reservas de última hora y del turismo de proximidad, etc.; cambios que las empresas los han gestionado con ajustes en empleo para mantener beneficios
Ahora mismo la gran pregunta es, si después de la crisis el comportamiento del mercado turístico volverá a las pautas previas a la situación crítica o si, por el contrario, se mantendrán durante largo tiempo estas pautas de insostenibilidad económica y social. El gran reto depende de las políticas públicas que implementen las administraciones públicas, por eso debería ser materia de Diálogo Social Reforzado.

Nou model de creixement sense llei del sòl?


Aquests dies que en Jaume Mates, ex Molt Honorable president de les Illes Balears, compareix davant la justícia i, com a mínim, declara ser un delinqüent fiscal, em ve a la ment la legislatura en què, a més a més de saquejar les arques públiques, la dreta d’aquest país va malmenar el territori posant en perill el desenvolupament social de la gent més dèbil. Val a dir que aquelles campanyes de “Qui estima Mallorca no la destrueix” o la magnifica lluita de resistència contra les macro autopistes d’Eivissa, amb vaga general inclosa, eren lluites també per un futur millor en termes socials i econòmics.

Probablement en l’actual legislatura —amb tanta inestabilitat, tanta brutor heretada i trames de corrupció que, afortunadament, s’han pogut dissoldre a temps— no s’haurà pogut visualitzar que hi ha suficient seny i consens per aplicar un elemental criteri econòmic: el principi de precaució. La lògica del rendiment de l’economia de mercat ha de ser ordenada i estructurada per una lògica de precaució i de responsabilitat en qualsevol indret, però molt més en uns territoris insulars petits i que són, i ho volen seguir sent, especialistes en turisme. En aquestes coses convé recordar el missatge del Gran Cabdill Seattle al president dels Estats Units d’Amèrica l’any 1855, quan per exemple l’indi li diu al president Franklin:

“És que, per ventura, podeu comprar
els bisons,
quan ja n’heu mort
el darrer?”

El model territorial és clau per fer passes cap a un canvi de model de creixement i, en aquest sentit, paga la pena deixar clares dues qüestions. La primera és que les coses conegudes no són les que millor es coneixen i per això s’ha d’insistir a dir que el creixement ràpid i incontrolat de la construcció unit a l’apujada de preus i a l’absència d’habitatges socials, ha general un estoc immobiliari sobredimensionat i de baixa qualitat que, per cert, gran part de la ciutadania no pot habitar ni comprar. I això s’ha fet amb una bimbolla especulativa que ha causat bona part de la crisi que patim. La segona de les qüestions és que a força de desitjar el que no tenim, podem menysprear allò que sí tenim. Amb aquesta darrera afirmació vull dir que una política territorial i urbanística força proteccionista i rígida és, amb molta seguretat, la millor política turística que podem fer.

Per tant, la lògica d’un país turístic com les Illes Balears és que tingui un consens suficient en matèria d’ordenació turística i urbanística que li permeti progressar econòmicament i socialment. És imprescindible un acord d’arrel, perquè quan l’alternança política es produeix democràticament no signifiqui un capgirar-ho tot.

La “estretor” institucional dels partits de la dreta espanyola i mallorquina probablement faci que aquesta legislatura acabi sense que el Parlament aprovi una llei del sòl. Es voldrà fer creure que és quasi una cosa impossible. És mentida, i tenim la prova en un dictamen del CES de les Illes Balears. No ha estat fàcil conjuminar la diversitat d’interessos que hi ha al CES, però la voluntat de superar els entrebancs ha permès aprovar un dictamen que, tot i ser crític amb l’esborrany de llei del Govern, fa afirmacions com ara la següent: “Aquest CES valora l’esforç del Govern de les Illes Balears per elaborar una norma comprensiva tant de l’ordenació del territori com de l’urbanisme. Valoram positivament, doncs, la presentació d’aquest Avantprojecte de llei que, independentment del seu contingut ha de modernitzar la legislació autonòmica en matèria de territori, sòl i urbanisme, que en molts de sentits data dels anys setanta.” No és poca cosa.

dijous, 25 de març del 2010

Responsabilitat Social de les empreses transnacionals?

Ahir vaig anar a la seu de la Cambra de Comerç de Mallorca a escoltar la conferència que sobre RSE dictava el president Antich. L’acte era el prolegomen a la Conferència Europea sobre la institucionalització de la Responsabilitat Social de les Empreses que, en el marc de la Presidència espanyola de la UE, té lloc a Palma avui i demà.

La intervenció del Sr. president va ser interessant, un text ben construït i, com és habitual en ell, va fer reiterades mencions al Diàleg Social i al Pacte per la Competitivitat, l’Ocupació i la Cohesió Social. Però va cometre una equivocació quan va lligar la RSE amb la Negociació Col·lectiva. La RSE és una qüestió interessant que convé promocionar i impulsar des de la voluntarietat. La negociació col·lectiva, i el caràcter vinculant del convenis col·lectius, és un dret que la Constitució Espanyola estableix a l’article 37 del seu títol segon, és a dir, en el nucli dur dels deures i drets constitucionalment protegits. No hi calen comparacions. Ja voldrien els ultraliberals que la negociació col·lectiva fos qualque cosa semblant a la RSE!

El Sr. Antich va ser presentat pel vicepresident de la cadena Sol Melià, qui ‑sembla ser fora de programa‑ va fer una llarga intervenció lloant les pràctiques de responsabilitat social empresarial que s’aplica a l’empresa que dirigeix la seva família. Curiosament (o no) ni el president ni l’empresari varen fer la més mínima referència al Codi Ètic Mundial del Turisme, de Nacions Unides i de l’Organització Mundial del Turisme.

Segur que en el cas del president va ser un oblit que, tal vegada, no s’hagués produït si el Govern complís amb més diligència els acords del Pacte per la Competitivitat, l’Ocupació i la Cohesió Social. En aquest sentit, cal recordar que en el pacte sobre turisme hi ha un acord per divulgar aquest Codi Ètic Mundial del Turisme. Res s’ha fet i l’oblit em fa pensar que és encara més necessària aquesta divulgació. En el cas de l’hoteler Sebastian Escarrer, em tem que no pot dir, sense faltar a la veritat, que tenen incorporat el codi ètic a les seves pràctiques empresarials arreu del món. Ja se sap que els discursos de les empreses transnacionals són molt acomodaticis
.

dilluns, 22 de març del 2010

Turisme, competitivitat i sostenibilitat




Quan vaig obrir aquest bloc em vaig comprometre amb mi mateix i amb vosaltres a escriure, de tant en tant, sobre turisme i territori. Un compromís que fins ara –que deixaré algunes coses escrites sobre el turisme‑ no he complit. Em compromet a dir la meva sobre territori en la pròxima entrada. La crisi i els problemes del mercat de treball m’han tingut massa ocupat i la crisi institucional provocada pels casos de corrupció, molt preocupat.

Per a aquesta primera entrada sobre turisme, aquí teniu algunes reflexions en forma d’interrogants:

I.- És positiu que vingui un milió més de turistes? Totes les cròniques de la Fira Turística de Berlín (la ITB) ho donen per fet i, a més a més, ho han presentat com una excel·lent notícia. Alguns han volgut veure-hi els primers símptomes de sortida de la recessió que patim. No obstant això, no és gens segur que sigui una bona notícia per ella mateixa. Malauradament, ja s’ha oblidat tota la literatura envers la inconveniència de créixer en nombre de turistes, si no era per desestacionalitzar, i que és impossible competir en preus, en qualsevol cas. Amb tota claredat, un milió més de turistes concentrats en els mesos de juny, juliol, agost i setembre pot ser un mal negoci per les Illes Balears. I pot ser pitjor si l’estada mitjana no va a més. Segons a quin preu es comercialitzí, pot ser, efectivament, un bon negoci per alguns empresaris; però, qui era que deia allò de: “El turismo somos todos”?

II.- Hem assumit, de debò, el repte de la sostenibilitat turística? Aparentment ja ningú es recorda d’aquella nova cultura turística de què parlava el LLIBRE BLANC DEL TURISME DE LES ILLES BALEARS de l’any 2009. Lamentablement no ha estat aquest el debat estratègic de la legislatura actual. L’esmentat Llibre Blanc ens adverteix que “Ignorar el repte de la sostenibilitat té alts costos per al turisme balear, atès que condiciona almenys tres aspectes: (1) l’assoliment del repte de la competitivitat per tal com els principis orientadors de la sostenibilitat sustenten la dimensió a llarg termini de la competitivitat turística; (2) el desenvolupament d’activitats més avançades que, com els serveis quaternaris i quinaris, sorgeixen arran de l’adopció d’un patró de creixement sostenible, són fàcilment connectables amb l’especialització turística, impulsen la productivitat i reporten un major valor afegit; i (3) el compliment dels compromisos internacionals en matèria de sostenibilitat i, consegüentment, la transposició a l’àmbit regional de les mesures econòmiques, socials i ambientals corresponents.” Però el grans debats d’aquests anys han estat centrats en els codhotels, en l’amnistia de les places hoteleres il·legals, en el mal anomenat Decret Nadal... I aquests dies, en l’IVA turístic. A la cap i a la fi, coses de conjuntura.
Es podrà dir que la conjuntura de la crisi ho ha condicionat tot. No hi estic d’acord. Les explicacions més provables estan en els presumptes robatoris a l’INESTUR que la “Operació Voltor” ha posat al descobert, en el rècord de quatre consellers de Turisme en tres anys i en la manca d’una estratègia turística de país per part d’UM, que era qui regia la Conselleria de Turisme fins fa unes setmanes.

III.- Malgrat tot, podria ser pitjor? A aquestes alçades està més que demostrat que l’expansió d’un model de turisme residencial és inversament proporcional a la generació de renda per càpita i que la combinació de les construccions residencials amb les turístiques fa que la competitivitat del destí turístic se’n vagi a la baixa de forma accelerada. Idò, malgrat aquestes evidències, el PP insisteix a promoure el canvi d’usos de les infraestructures hoteleres obsoletes en instal·lacions residencials. Això és el més important (i preocupant) de la moció presentada pel Grup Popular i que es va debatre el passat dia 9 de març al Parlament. Per tant, em tem que la situació podria ser pitjor.

IV.- Desenvolupament sense turisme? Per acabar aquest primer post sobre turisme, em ve de gust fer-ho amb una confessió: crec que el desenvolupament de les Illes Balears i la cohesió social que podem gaudir la gent que hi vivim i hi treballam, depenen del turisme. És per això que és tan important la seva sostenibilitat econòmica, social i ecològica. El professor Josep Fontana, en el seu llibre La construcció de la identitat, diu que l’expressió desenvolupament sostenible és en realitat un pleonasme, perquè si no és sostenible no és desenvolupament. Una idea perfectament aplicable al turisme balear.

divendres, 12 de març del 2010

Límits i debilitats del mercat de treball balear

Ja entrats en el mes de març, tenim la suficient perspectiva temporal i de consolidació de fonts d’informació per avaluar què va ocórrer en el mercat de treball balear durant l’any passat i dur-ho més enllà de les anàlisis extraordinàriament conjunturals que es fan quasi dia a dia. D’ençà d’uns quants anys, des de CCOO oferim tota una sèrie d’estudis que pretenen ser una mena de successió de fotografies en 3-D de la nostra situació laboral i que teniu a la vostra disposició a la secció Estadístiques del Mercat de Treball del web www.ib.ccoo.es.
Pel que fa a l’any 2009, la perspectiva de les dades ens mostra alguns trets fonamentals. Així, ha hagut un deteriorament quantitatiu i qualitatiu del mercat laboral: la pujada de l’atur ha estat considerable, tant en termes de dades EPA (un augment del 82%) com si observam els registres del SOIB (un 55,23%). Sigui com sigui, tenim al voltant de 40.000 persones de mitjana anual que volen i necessiten treballar i no troben on fer-ho. Queda clar que l’atur augmenta per la combinació, d’una banda, de la destrucció d’ocupació que, segons l’EPA, ha afectat un total de 30.850 persones i que en termes d’afiliacions a la Seguretat Social serien més de 29.600, i d’altra banda, per l’increment de la població activa en més de 16.600 persones. Però el deteriorament també ha estat qualitatiu, com queda palès, per exemple, en una taxa de temporalitat masculina que frega el 26% en un context en què el 90,8% de la destrucció d’ocupació assalariada entre els homes és temporal, o una agudització de la precarietat del treball femení amb una major estacionalització i un augment d’ocupacions informals de tipus puntual, associades a estratègies familiars per fer front a situacions de manca d’ingressos. Un altre fenomen que il·lustra aquest deteriorament són les dificultats d’entrada i permanència de la població jove al mercat de treball, ja que la taxa d’ocupació de les persones menors de 25 anys ha davallat 6,7 punts percentuals en un any i, per contra, la taxa d’atur ha crescut en més de 14 punts. Com no podia ser d’una altra manera, el deteriorament ha afectat singularment la població estrangera no comunitària, la qual, cal recordar-ho, l’any passat gaudia d’un percentatge d’ocupació masculina superior al 80% i en un any ha caigut en gairebé un 15%.
Amb tot, la situació més sagnant és que baixa la intensitat de la cobertura de la prestació d’atur, i de cada deu perceptors sis ho són de prestacions contributives i quatre de prestacions de subsidi, mentre que fa un any la proporció era de set i tres, respectivament. Encara és més significatiu que més del 80% del creixement de prestacions sigui únicament de subsidis. Aquesta situació està directament associada a l’augment del 100,1% de l’atur de llarga durada.
També s’han accentuat els límits i les debilitats del mercat de treball que ja coneixem des de fa alguns anys; així constatam que l’estructura del nostre mercat de treball continua centrada en el sector serveis del mercat turístic, en la construcció i, en menor intensitat, en l’Administració pública. Mentrestant els sectors lligats a la nova economia són anecdòtics i no arriben a ser sectors emergents. Aquest límit ve acompanyat de la gran debilitat del nostre capital humà, confirmada amb la dada que el 47,2% de la població ocupada té una qualificació de primera etapa de secundària o inferior, mentre que la proporció de persones amb estudis superiors és del 25% i, per tant, molt enfora de la taxa espanyola del 35,4%. Aquesta mancança educativa i formativa és un risc de futur i un problema de present perquè en el 2009 l’ajust a la baixa de l’ocupació s’ha fet, una altra vegada, entre els ocupats i les ocupades amb una nivell formatiu baix, i alhora augmenta l’ocupació de les persones amb estudis superiors.
Malgrat tot, la major debilitat del mercat laboral illenc segueix sent, al meu parer, la temporalitat contractual injustificada i fraudulenta en la immensa majoria dels casos. Aquesta incultura empresarial de la precarietat laboral fa possible que les relacions laborals tinguin mecanismes automàtics d’ajust a baix cost i que les formes d’entrada, de permanència i de sortida del mercat de treball siguin tan i tan flexibles que arribin a ser quasi informals. Això és molt greu perquè a nivell internacional està comprovat que amb relacions laborals tan precàries i informals, no hi ha economia basada en el talent i en R+D+i.
En la meva opinió, el que ens hauria de preocupar i ocupar és la superació d’aquestes debilitats. En aquest sentit, paga la pena recordar allò que ha dit tantes vegades el president del EUA, Barack Obama, durant la seva campanya electoral: “No desaprofitis cap crisi”. Jo em deman si amb el retard en l’aplicació dels acords del Pacte per la Competitivitat, l’Ocupació i la Cohesió Social, amb uns pressuposts d’educació a la baixa i sense un “comandament autonòmic únic” en matèria de formació per a l’ocupació, sense una aposta clara i llampant per l’estabilitat laboral com a símptoma de progrés i de competitivitat, no estarem desaprofitant la nostra crisi particular.
(Publicat a "Diario de Mallorca" de 12.03.10)


dimarts, 9 de març del 2010

Tres fets importants que han passat desapercebuts. O no

Primer: El 19 de febrer els sindicats alemanys i espanyols signaven i feien pública la Declaració sobre el Progrés Social per a Europa. El seu contingut és cabdal per entendre el tarannà actual del sindicalisme europeu. Una declaració que comença dient que “Europa corr un gran perill: mentre els governs i els bancs centrals a Europa han salvat, amb gran esforç, els bancs, el sector financer ara es torna en contra dels governs i contra les persones”. I segueix amb idees com: “Posar les persones en primer lloc, no al mercat: aquest és el vertader sentit d’Europa” o reclamant a la presidència espanyola de UE que impulsi de debò un new deal (nou pacte) social que inclogui als tractats europeus un Protocol Social és, al meu parer, un document mereixedor de més atenció mediàtica.

Segon: Per obligació (segur que em creieu si us assegur que no va ser per devoció), vaig assistir a la clausura del Congrés del PP de les Balears. El que més em va impressionar del discurs d’en Mariano Rajoy va ser la defensa aferrissada d’un contracte per als Joves. Literalment no va dir que la seva proposta és la que va fer pública la CEOE, però ho va parèixer tant que el seu raonament conduïa indefectiblement cap a un contracte sense drets, sense prestació i amb poc salari. Curiosament, cap mitjà de comunicació n’ha fet menció especial.

Tercer: Confés que m’ha indignat el tractament informatiu que Diario de Mallorca ha donat als actes i activitats ciutadanes del 8 de Març, Dia Internacional de la Dona. Han col·locat tota la informació a la pàgina 47, tot just després de quatre planes dedicades a l’entrega dels premis Oscar, és a dir, a la secció de “Sociedad y Cultura” i, per tant, molt a prop de les pàgines de publicitat de contactes sexuals. Bravo pel Diario de Mallorca!, que se suposa el més progre. Beneïda coherència aquesta de reduir l’assumpte de la igualtat de dones i homes a un tema de “sociedad” i no com un tema de rellevància política. Fan igual que el que es feia quan relegaven les notícies sobre la violència masclista a les pàgines de succeïts...

dimarts, 2 de març del 2010

8 DE MARÇ: reafirmar la lluita per la igualtat en el treball

La sorpresa del trigo (1936) de MARUJA MALLO

Jo no sé si és bo o dolent, però la realitat és que el dia 8 de març s’ha institucionalitzat fins a uns extrems, al meu parer, excessius. Només falta que l’incloguem en el calendari de dies de festes no laborables i, ja que ens hi hem posat, tal vegada no seria mala idea la celebració del Dia Internacional de les Dones com una de les festes rellevants del calendari. El dia 1 de maig és laboralment festiu i això no impedeix que hi hagi actes reivindicatius, manifestacions...

Aquesta proposta, més bé insinuació, de declarar festa laboral el 8 de març té a veure amb la transformació que de forma quasi imperceptible s’ha produït en el motiu de la celebració. No fa gaire el dia 8 de març era el Dia de la Dona Treballadora, ara, insistesc que no sé prou be per què, s’ha convertit en el Dia de la Dona. És cert que el treball és l’element bàsic de ciutadania i que, per tant, la dona que vol treballar i no ho pot fer, és privada d’aquest dret de cohesió social, i que la dona, pel fet de ser-ho, té un seguit de desigualtats de tot tipus, fins i tot la de ser víctima de la criminal violència masclista; però, així i tot, em sembla que la lluita per la igualtat en el treball té substantivitat pròpia com per seguir reivindicant que el 8 de marc, més enllà dels orígens històrics de la data, és el Dia de la Dona Treballadora.

La qüestió és que la desigualtat de la dona a l’àmbit laboral és una radical realitat a pesar de l’important avenç en polítiques de gènere que ha significat la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes. Per molt important que sigui que l’article 51 de l’esmentada llei digui que “Les empreses estan obligades a respectar la igualtat de tracte i d’oportunitats en l’àmbit laboral i, amb aquesta finalitat, hauran d’adoptar mesures dirigides a evitar qualsevol tipus de discriminació laboral entre dones i homes, mesures que hauran de negociar, i si escau acordar, amb els representants legals dels treballadors en la forma que es determini en la legislació laboral”, les solucions passen per resoldre temes estructurals com ara: la contractació a temps parcial, que és preferentment femenina i no desitjada; la temporalitat contractual injustificada; els baixos salaris femenins, que ho són fins i tot en persones amb alts nivells de qualificació; la manca de reconeixement de la formació adquirida; la manca de mesures eficaces per compatibilitzar els temps de vida i treball mitjançant la universalització pública de l’educació de zero a tres anys; el desplegament i finançament efectiu de la Llei d’atenció a les persones en situació de dependència; i la posada en pràctica de polítiques de suport a la família basades en drets subjectius. Tot un programa reivindicatiu per sortir al carrer aquest proper 8 de març i els que vinguin...

En aquests dies es publicaran dades sobre la situació laboral de la dona a les Illes Balears, unes dades que, amb tota seguretat, palesaran aquestes situacions de discriminació i manca d’igualtat de la dona treballadora. Us avanç algunes d’aquestes informacions que, com cada any, CCOO farà públiques properament: a l’any 2009 la taxa mitjana de parcialitat femenina era del 20,1% i per contra la masculina se situà en un 4,5% en el tercer trimestre de l’any passat –el de major activitat laboral estacional‑; les diferències entre dones i homes eren en tres indicadors claus: en taxa d’activitat una diferència negativa per les dones del 14,36, en taxa d’ocupació la diferència també negativa era del 7,97 i en taxa d’atur hi havia un significatiu registre negatiu del 6,43, la qual cosa vol dir que l’atur dels mesos d’estiu és especialment de sectors molts masculinitzats com ara la construcció. En matèria de discriminació salarial, les dades són especialment significatives: segons l’INE la bretxa salarial de 2007 (darrera dada disponible) era negativa per les dones en un 15,6% en tots els sectors i en un 21,47 en el sector serveis. En relació a l’any 2008 –en què també disposam de la darrera dada disponible‑, l’Agència Tributària ens informa que la bretxa salarial és negativa per les dones en un 22,53%.

Les dades, i no els capricis institucionals, ens demostren que la condició de dona treballadora segueix sent una realitat, com ja ens deia magistralment el tan admirat Miquel Martí i Pol en un poema:

“L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre”



En qualsevol cas, amb més a menys institucionalització, no falteu el proper dilluns, dia 8 de març, a les 20 hores a la Manifestació del “Dia Internacional de la Dona”. Sortirem de la plaça de Cort i anirem fins a la plaça d’Espanya. Aquesta “mani” està organitzada a Palma per la Plataforma per la Igualtat. Els i les que no pugueu venir a Ciutat segur que ho podreu fer arreu de les Illes perquè hi ha actes commemoratius i potser que també n’hi hagi, de reivindicatius. No hi falteu!