ESTRUCTURA SALARIAL 2009

La setmana passada l’INE publicà l’Enquesta Anual d’Estructura Salarial corresponent a l’ any 2009. Aquesta estadística és molt important per mesurar un tema cabdal del mercat laboral, com ara, el guany brut anual dels treballadors i treballadores. Aquesta informació es desglossa en funció de la jornada laboral, el gènere, l’activitat econòmica i l’ocupació. Ens permet visualitzar elements estructurals del tarannà de les relacions laborals formals com per exemple les desigualats internes de la classe treballadora. És cert que, donada la complexitat de la seva elaboració, és produeix un cert retard en la publicació. També he d’advertir que no he tingut massa temps per aprofundir en les microdades de Balears. Però així i tot em sembla convenient comentar el següent:
El salari mitjà de les Illes Balears, amb 21.070,14 euros anuals, es situa a la franja mitjana del conjunt del Regne d’Espanya. No sorprèn gens que les CCAA amb uns salaris més elevats siguin les de País Basc, Catalunya i Comunitat de Madrid que tenen una forta activitat industrial i els “beneficis de Capitalitat de l'Estat”; ni que les que els tenen més baixos siguin Canàries, Extremadura i Galicia amb una presència del sector primari molt important. A Balears hi ha una important diferència entre el salari mitjà dels homes i el de les dones (la ratio dona/home és del 89,3) amb una tendència de major creixement salarial dels homes que el de les dones.
Altres informacions, referides al conjunt del Regne d’Espanya, que ens proporciona l’enquesta que comentem són: 1.- l’activitat econòmica d’hostaleria és la que té els salaris més baixos. 2.- L’ocupació que té pitjor retribució és la que es correspon amb la de “Treballadors no qualificats en serveis (excepte transports). 3.- El guany salarial en jornada a temps complet fou de més del doble que el de les persones amb jornades a temps parcial. 4.- La gent amb un contracte no estable tenen una pèrdua salarial de quasi el 26% en relació a qui és estable en el seu lloc de treball. 5.- Les remuneracions més elevades es corresponen amb treballadors i treballadores de nacionalitat espanyola i que tenen més etiquetat a l’empresa i, per tant, més edat.
Amb aquestes dades em temo que, a casa nostra, l’estructura retributiva del factor treball va en sentit contrari d’allò que diu l’Organització Internacional del Treball (OIT): “Ocupació i creixement equilibrat dels ingressos: factors clau per a la recuperació sostenible”.
Per què parlen, idò, de flexibilitat laboral quant volen dir acomiadament lliure i molt barat? Per què parlen de austeritat quan volen dir retallades a l’Estat del benestar?

Foto de la exposició “Una luz dura, sin compasión. El movimiento de la fotografia obrera, 1926-1939” (Museo Reina Sofia (Madrid)div>

DE LA PARITAT AL MASCLISME

La reacció del feminisme i de la militància per a la igualtat real entre dones i homes a la manca de paritat en la composició del primer Govern presidit per Bauzá, ha estat sorprenentment tova. Una sola dona en la taula del Consell de Govern (tot just el 14%) , és una exhibició de masclisme institucional que mereixia una contestació social a l’alçada de la malifeta. Vull pensar que aquesta manca de reacció, és deguda als estats d’ànim per els resultats electorals del 22 de maig. Però que no quedi sense dir que la manca de paritat del Govern és, al meu parer, una agressió masclista de magnitud.

Per explicar aquesta opinió, anem a pams:

Hom pot acceptar que el Sr. Bauzá -i el seu PP- tingui una opinió negativa sobre les “quotes”. Al cap i a la fi aquesta política de quotes, no es més que un instrument que científicament ha demostrat la seva eficàcia i eficiència per avançar cap a una societat més igualitària, anant superant l’ancestral patriarcat i sostres de cristall. El que és inacceptable és aquest “berlusconisme” de nomenar una sola Consellera –que sí serveix per ser la quota eivissenca- i fer-ho ignorant que la Llei Orgànica 3/2007, per a la igualtat efectiva de dones i homes estableix que “Els poders públics han de procurar atendre el principi de presència equilibrada de dones i homes en els nomenaments i les designacions dels càrrecs de responsabilitat que els corresponguin” (article 16). És evident que la presencia de dones en el Govern del PP no és equilibrat, ni sembla que el Sr. Bauzá ho hagi procurat.

Crec que és tolerable que el Sr. Bauzá hagi volgut fer el Govern amb la gent “més preparada” per desenvolupar la tasca encomanada, però igualment és necessari demanar-se com ha mesurat aquesta preparació, perquè tothom sap que no hi ha cap metodologia per mesurar capacitats per ocupar Conselleries. Ara bé, prenent en consideració el que diuen organismes internacionals i europeus, el que és impossible és que el Sr. Bauzá només hagi trobat una dona capacitada per ocupar un càrrec de màxima rellevància a la CAIB. Aquest fet només es pot interpretar com a una decisió des del masclisme conscient i volgut. Convindria recordar que cada vegada esta més demostrat que no hi ha eficàcia governamental, ni cohesió social, ni progrés social ni econòmic sense la participació efectiva i en peu d’igualtat del 50% -o més- de les poblacions.

Tot plegat, jo en trec dues conclusions. La primera és que la dreta que ens governa – a poc que rasquis- mostra el llautó amb un programa ideològic “més vell que el fil negre” i que encara no s’ha “modernitzat” el més mínim. La segona és la més important: En els propers anys haurem de construir una plural xarxa de resistències i entre els temes haurà d'estar el de la igualtat i paritat de gènere en el poder polític. Crec que, per tenir èxit, els homes hem de ser molt més actius i visibles en aquesta lluita.

Ah! per cert: El mantra de l’austeritat no és excusa de res i menys per fer polítiques masclistes. És més, l’austeritat en abstracte és un mite que aconsegueix la perpetuació de privilegis i, en aquest cas, és clar que els homes són els privilegiats!

Foto de la exposició “Una luz dura, sin compasión. El movimiento de la fotografia obrera, 1926-1939” (Museo Reina Sofia (Madrid)

Conciliar vida laboral i familiar: una inversió rendible

Article publicat a "Diario de Mallorca" de 21.06.2011

No fa massa dies, la OCDE senyalava que Espanya necessita millorar les polítiques de conciliació. Per fer aquesta afirmació, l´Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, aporta gran quantitat de dades que palesen que les dificultats objectives de conciliar el treball amb la vida familiar comporta, entre altres coses, que les taxes d´ocupació femenina i les taxes de fecunditat siguin baixes en comparació de nivells internacionals. Òbviament, sense voler –ni poder– arribar tant lluny a la Fundació Gadeso (www.gadeso.org) hem volgut fer una aproximació d´aquest tema a la nostra comunitat autònoma.
El primer que convé dir és que en temps de crisi aquest tema de la conciliació, pot semblar a algunes persones un tema secundari i, fins i tot, poc rellevant en comparació al nombre de persones en situació d´atur o al nombre de llars amb tots el seus membres en atur. Amb la publicació, a principis de maig d´engany, de l´esmentat document de la OCDE s´esvaeix aquesta interpretació i, alhora, guanya força la idea que la implantació de polítiques publiques i privades de conciliació poden ser útils per sortir de la crisi actual.
Previ a comentar les dades que hem analitzat, cal fer una altre consideració referida als ígens de les anomenades polítiques de conciliació. És clar que són europeus i que es desenvolupen a partir de la directiva 96/34/CE del Consell de 3 de juny de 1996 que té com a objectiu "...facilitar la conciliació de les responsabilitats professionals i familiars dels pares que treballen". Això es concretarà amb un seguit de polítiques públiques de permisos per motiu de naixement o adopció d´un fill i per a la cura d´altres familiars, i no en la creació i desenvolupament de serveis públics d´escoles infantils de 0 a 3 anys. Aquesta aposta d´origen marca l´estat de situació actual. Val a dir que hi ha hagut propostes alternatives com ara la defensada per Gösta Esping-Andersen que, a una ponència presentada en la cimera europea de caps d´Estat celebrada a Lisboa el mes de març de 2000, deia que: "...com més gran sigui la inversió en recursos socials per als infants, major serà la recompensa posterior en quant a capacitats i reajustament d´aprenentatge i menor serà el cost de compensar als perdedors".
Sigui con sigui, les dades diuen el següent: els darrers dos anys s´observa poc dinamisme pel que fa a l´activitat econòmica definida com a "educació preprimària", m´inclino a pensar que aquest comportament es deu a que l´augment percentual de la població de 0-3 anys escolaritzada ha estat una tasca quasi exclusiva del sector públic. No obstant això s´ha de valorar el de l´índex d´ocupabilitat tenen ocupacions com la del professorat d´ensenyament infantil. Per una altre costat és fonamental fer esment al d´escolarització de la població menor de 3 anys, tot just frega el 50% de aquesta població (composta per 36.057 nins i nines) i, tot i que s´ha de valorar positivament el creixement de 6,3 punts en el darrers anys, és obvi que estem molt lluny dels objectius establerts a la LOGSE, que en el seu article 2 estableix que "La educación infantil tendrá carácter voluntario. Las administraciones públicas garantizarán la existencia de un número de plazas suficientes para asegurar la escolarización de la población que la solicite".
Finalment hem de fer referència a la quasi residual participació masculina en els permisos de maternitat ja que sobre un total de 8.087 durant l´any 2010 només varen ser gaudits pels homes (1,12%). feminització és també eloqüent pel que fa a les excedències per cura de fills, els pares mai arriben a 6 de cada cent persones amb aquet tipus d´excedència. A on s´observen alguns símptomes de corresponsabilitat en les tasques de conciliació es troben únicament a la prestació del permís de paternitat. Aquesta nova prestació de la Seguretat Social que es va posar en marxa el mes de març de 2007 ha tingut una molt bona acollida, i de fet en els anys complets de vigència sempre ha estat per damunt dels sis mil beneficiaris.
Davant aquest panorama la Fundació Gadeso fem un seguit de propostes entre les que vull ressaltar la d´un pacte social i polític per ajuntar esforços públics i privats per crear les condicions i infraestructures abastaments perquè sigui real i efectiva la conciliació de les responsabilitats laborals, familiars i personals. No hi ha dubte que allò que és, econòmica i socialment rendible, és el treball reproductiu i el treball productiu i alhora fomentar una relació de gènere més igualitària.

La foto és de la exposició “Una luz dura, sin compasión. El movimiento de la fotografia obrera, 1926-1939” (Museo Reina Sofia (Madrid)

Que ens vegin!

Una de les imatges de les acampades del Moviment 15 - M que més m’ha cridat l’atenció –i amb la que m’identifico molt- ha estat un cartell que deia: “No anem a poc a poc, és que anem molt lluny”. Idò, per anar lluny hem d’anar fent camí i una fita important és sortir al carrer diumenge, dia 19 de juny,
L'anomenat Pacte de l'Euro és, sens dubte, la concreció de les malifetes dels “fanàtics del dolor” que diria algú tan poc sospitós de radicalitat com és en Paul Krugman. El Pla d’Estabilitat que ens volen imposar, no és altra cosa que més retalls socials i salarials, menys democràcia social i més i més desigualtat. És la recepta a una diagnosi esbiaixada i falsa de les causes i orígens de la crisi.
Esbiaixat a favor del poderosos i equivocat com ho prova que cada vegada hi hagi més científics socials que raonen que els orígens de la crisi són socials i no financers. La rel del desori econòmic i social mundial s’ha de cercar a les insuportables taxes de desigualtat provocades per un model ultra-consumista. Cal recordar que, oficialment, el procés d’acumulació dels darreres anys ha provocat que el 10% de la població acapari més de la meitat de la riquesa del món.
Algú -no recordo qui- ha dit que el 15-M representa allò que no es veu. Potser tingui raó. Però jo crec que val la pena que el diumenge ens vegin. I que siguem molta gent!

LA CITA A PALMA ÉS DIUMENGE 19 DE JUNY les 18:30 a l'Hort del Rei

PRIVATITZAR, PRIVATITZAR, PRIVATITZAR

El discurs d’investidura de José Ramón Bauzá es podria resumir amb una paraula: privatitzar. Aquest és el únic Déu vertader del ideari del PP. Privatitzar les polítiques turístiques, educatives, territorials, sanitàries, agroalimentàries i de medi ambient... En el discurs del imminent President de les Illes Balears, la administració té un paper subsidiari en tot. Fins i tot parla de productivitat com si fos el president del Consell d’ Administració d’una gran multinacional i no com a valor de sostenibilitat i inclusió social.
En el discurs hi ha moltes mancances (a tall de exemple citaré que no hi ha una sola paraula sobre Diàleg Social); també hi ha algunes frases antològiques com ara la que diu “El meu comprimís és llevar tot el que sobra”; algun disbarat important com ho és la proposta de creació d’un “nou contracte juvenil de formació” (això és competència de l’Estat). Perquè no hi sobri res, hi ha l’anunci radicalment ideològic de “reducció de personal mitjançant amortització de llocs..., tot això encaminat a abaixar impostos...”
Tanmateix el que és substancial és la privatització de quasi tot. Aquests experiments socials, consistents en transferir patrimoni i recursos públics al sector privat, poden ser electoralment rendibles uns anys, però són la llavor d’una crisi com la que estem patint i el cas d’Islàndia n’és un exemple paradigmàtic. El discurs de Bauzá dibuixa escenari de s retrocessos en equitat social i ecològica. Seran temps de resistència!

Foto de la exposició “Una luz dura, sin compasión. El movimiento de la fotografia obrera, 1926-1939” (Museo Reina Sofia (Madrid)

PSOE: Contra direcció

Hom desitjava que desprès de la bufetada que els electors i electores progressistes donaren al PSOE el passat 22 de maig, la socialdemocràcia espanyola espavilés i, encara que fos suaument, fessin algun gir per no anar sempre contra direcció. Però sembla que la submissió als mercats és irreversible... De reforma en reforma fins a la derrota final!
La reforma legal per a la Negociació dels Convenis Col•lectius i el nou reglament pels Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) que ha aprovat el Govern de ZP és una autentica maçada per a la base social del PSOE. Tanmateix, el que més em preocupa és que són dues incitives que van en contra de qualsevol visió progressista del Dret del Treball. El professor Javier Pérez Royo, a un recent article a la Revista de la Fundació 1º de Mayo, explica que abans de “constitucionalitzar-se” amb els equilibris propis en el Dret Laboral, les relacions laborals eren "puras relaciones de poder, de fuerza". Sembla cada dia més clar que la crisi, provocada pels capitalistes, és aprofitada per tornar a escenaris de poder absolut del capital.
No cal entendre d’altre manera que les empreses puguin fer un ERO si preveuen pèrdues transitòries (previsió i no constatació de pèrdues ¡ , transitòries i no definitives!), o que els convenis col•lectius hagin d’incloure per llei "medidas para contribuir a la flexibilidad interna en la empresa, que favorezcan su posición competitiva en el mercado...”
Són només uns exemples -a manera de tasts- dels continguts d’aquestes normes, sobre les que més endavant faré algunes anàlisis més pausades. Però ara deixeu-me que vos digui que, desprès del Consell de Ministres de divendres dia 10 de juny, hi ha més motius per indignar-se i reaccionar. Això és un desastre!



Una altra de la exposició “Una luz dura, sin compasión. El movimiento de la fotografia obrera, 1926-1939” (Museo Reina Sofia (Madrid)

MERCAT DE TREBALL MAIG 2011: UNA ALTRA MIRADA

Ahir es van fer públics les dades del mes de maig referits a atur registrat, contractació i afiliacions mitjanes a la Seguretat Social. Avui –amb els matisos rituals- tothom parla del lideratge de Balears en la reducció d’atur, del augment de la contractació, de la minsa pujada d’afiliacions, dels efectes estacionals, del turisme com a sector clau per a qualsevol sortida a la situació de crisi... Més i més de allò mateix!

Malauradament es parla poc de les següent qüestions:

• 
  
  Del total de 75.772 de persones registrades en atur n’hi ha 22.878 (30,2% del total) amb més de dotze mesos ininterromputs en demanda d’ocupació. És a dir l’atur de llarga durada ha crescut un 12,8% en el darrer any.
  


• 
  
  El 69,4% dels contractes registrats el mes de maig (29.480) tenen una durada màxima de sis mesos. És a dir la temporalitat extrema va en augment.


• 
  
  
  És possible que ningú hagi reparat que des de el dia 7 de maig està en vigor l’amnistia a la contractació irregular i que, per tant, les dades sobre altes a la Seguretat Social estan “contaminades” per aquesta regularització?
  
  Si no recordo malament en el conte d’ Alicia al País de les meravelles de Lewis G. Carrol, hi ha un diàleg molt semblant al següent:
  - Quin camí he de prendre?
  - Depèn d' on vulguis anar.
  - En realitat no ho sé.
  - Llavors dóna el mateix.
  
  Idò, als que volem anar cap a una superació de la crisi amb més igualtat i equitat no ens dóna igual l’anàlisi que es faci del mercat de treball.
  
  Més fotos de la exposició “Una luz dura, sin compasión. El movimiento de la fotografia obrera, 1926-1939” (Museo Reina Sofia (Madrid)