Pàgines
▼
diumenge, 30 d’octubre del 2011
Pronòstic amb Rajoy a la Moncloa
Poc a poc el programa electoral del PP es va coneixent. La duresa dels retalls són tan brutals per als més dèbils que té lògica que no es digui a les clares el que pensa fer Mariano Rajoy una vegada sigui a La Moncloa. Crec que la debilitat del projecte polític del PSOE consistent en una renúncia a practicar polítiques socialdemòcrates reals quan es governa (recordem que el ZP passarà a la historia per ser molt poc socialdemòcrata en temes socioeconòmics, especialment en fiscalitat, i per ser un demòcrata progressista que va fer una molt important ampliació dels drets civils de ciutadania) i modificacions de posicionaments electorals d'àmplies franges de l'electorat (vegeu el document de la Fundación Alternativas i el de la Fundación Sistemas) faran que el PP guanyi les properes eleccions espanyoles.
Deia que poc a poc es coneixen coses del programa del PP: Reforma de la Negociació Col•lectiva esbiaixada a favor del poder empresarial, de la “unidad de mercado” i de l'estigmatització del fet sindical al sí de l’empresa. Mini reforma fiscal per introduir més elements d'iniquitat. Més contractació temporal –tot i que l’anomenin contracte únic- i abaratiment i debilitament de la tutela judicial de l'acomiadament. I, finalment, instaurar la “millor política social” que és, segons ells, la creació d’ocupació.
Però, què vol dir en boca dels peperos això de que “la mejor política social es la creación de empleo”? L’exemple el tenim aquí, a Balears, amb la fixació de prioritats: Retalls i endarreriments en el pagaments dels deutes al sectors socials i prioritat absoluta en el pagament, zero retalls, als poderosos com ara Acciona que construeix un Palau de Congressos de molt dubtosa rendibilitat, i dogmàtica oposició a recaptar més impostos al més rics (però sí que es pot apujar el preu del viatge en el Bus de Palma, l'IBI en el mateix percentatge pels habitatges de, posem pel cas, Camp Redó i els de Son Vida. Això extrapolat a una política macroeconòmica d’estat vol dir clar i llampant una transferència de recursos i poder de la cosa pública a la privada. Per fer quadrar els números retallaran, entre altres coses, les prestacions per desocupació. En aquest sentit s’ha de recordar que la Vaga General de juny de l’any 2002 aturà la retallada del Govern d'Aznar d’aquestes prestacions. En aquella època l’excusa era el “dèficit zero” que era incompatible amb l’increment de la despesa de les polítiques passives d’ocupació que provocava l'extraordinària rotació en el lloc de feina per mor de la abusiva contractació temporal injustificada en uns moments que l’economia precisava una ma d’obra intensiva. Ara la crisi ha fet disparar aquesta despesa i, s’ha de reconèixer, els governs del PSOE han adaptat els pressupostos a la norma i no a l'inrevés.
Tot plegat, el meu pronòstic és que amb Mariano Rajoy a la Moncloa hi haurà de 3 a 4 milions de persones fora del paraigües de l'Estat del Benestar i, tal vegada, es crearà ocupació al sector de la vigilància privada per reprimir els esclats de conflictivitat social en els suburbis.
De moment -i malgrat la duresa de la crisi en termes d’atur- les mobilitzacions han estat tan i tan pacífiques (les sindicals) i interclassistes (les del 15-M) que sembla increïble. Això pot canviar desprès del 20-N.
dilluns, 17 d’octubre del 2011
L’immensa pancarta del 15 - O
Els dies 26 i 27 de setembre es reuniren a Paris els ministres de Treball i Ocupació del G20, òbviament per parlar i intentar coordinar algunes polítiques públiques d’ocupació. Aquest encontre dels responsables de treball és una prèvia d’una cimera molt més important: la que han de fer a Canes els caps d’estat i de govern els propers dies 3 i 4 de novembre. Aquest cap de setmana s’han reunit a la capital francesa els ministres de finances del G20, per parlar de les seves coses.. .
Fa unes setmanes el President del Banc Mundial, Robert B Zoellick, aprofitava la conferència de premsa inaugural de les Reunions Anuals 2011 del BM i del FMI, per dir que “Els dos temes clau d'aquestes reunions són els referents a gènere i ocupació. Encara que les oscil•lacions dels mercats financers ocuparan els titulars dels mitjans que vostès representen, són aquests temes estructurals els que poden assentar les bases d'un creixement sostenible”. En el mes de novembre de l’any passat els dirigents polítics mundials reunits a la ciutat de Seul es comprometeren a “situar l’ocupació a l'epicentre de la recuperació, proveir protecció social i treball digne”.
L'abast de la crisi social es va posar oficialment de manifest amb el document que l’Organització Internacional del Treball (OIT) lliurà el setembre de 2009 a la classe dirigent i a la ciutadania mundial sota el títol de “Protegir a les persones i promoure l’ocupació: de les respostes davant la crisi a la recuperació i el creixement sostenible”. Discursos, reunions, cimeres, declaracions.... i l’atur, la misèria i la cobdícia dels poderosos no s’atura.
“Els polítics parlen, els líders actuen " deia la pancarta que Juantxo i altres companys i companyes de Greeampace desplegaren a Copenhaguen. EL 15 - O desplegarem una que deia que els líders –la ciutadania- actua ocupant els carres i les places.
divendres, 14 d’octubre del 2011
Va Pensiero, 15-M i 15 Octubre....
Ricardo Muti, director de l'orquestra, declarà al "Times":
"L'òpera es va desenvolupar normalment fins que arribam al famós cant "Va pensiero". Immediatament vaig sentir que el públic es posava en tensió. Hi ha coses que no es poden descriure, però que un les sent. Era el silenci del públic el que es feia sentir fins llavors, però quan va començar el "Va Pensiero", el silenci es va omplir de veritable fervor. Es podia sentir la reacció del públic davant el lament dels esclaus que canten: "Oh pàtria meva, tan bella i tan perduda."
Quan el cor arribava a la seva fi, el públic va començar a demanar un bis, mentre cridava "Visqui Itàlia" i "Viva Verdi".
A Muti no li sol agradar fer un bis a la meitat d'una representació. Però en aquesta ocasió, en un gest teatral, Muti es va donar la volta, va mirar al públic i a Berlusconi alhora, i es va sentir que algú entre el públic va cridar: "Llarga vida a Itàlia!". I Muti va dir: llavors:
"Llarga vida a Itàlia", però jo ja no tinc 30 anys, he viscut ja la meva vida com a italià i he recorregut molt món. Avui sento vergonya del que succeeix al meu país. Accedeixo, doncs, a la vostra petició d'un bis del "Va Pensiero". No és només per el goig patriòtic que sento, sinó perquè aquesta nit, quan dirigia al Cor que va cantar "Ai el meu país, bell i perdut" , vaig pensar que si seguim així matarem la cultura sobre la qual es va construir la història d'Itàlia. En tal cas, la nostra pàtria, estaria de debò "bella i perduda... Jo he callat durant molts anys. Ara hauríem de donar-li sentit a aquest cant. Els proposo que s'uneixin al cor i que cantem tots el "Va pensiero"
Tota l'òpera de Roma es va aixecar. I el cor també.
No callem, demà a la Mani, 19 hores Parc de la Mar (Palma)
"L'òpera es va desenvolupar normalment fins que arribam al famós cant "Va pensiero". Immediatament vaig sentir que el públic es posava en tensió. Hi ha coses que no es poden descriure, però que un les sent. Era el silenci del públic el que es feia sentir fins llavors, però quan va començar el "Va Pensiero", el silenci es va omplir de veritable fervor. Es podia sentir la reacció del públic davant el lament dels esclaus que canten: "Oh pàtria meva, tan bella i tan perduda."
Quan el cor arribava a la seva fi, el públic va començar a demanar un bis, mentre cridava "Visqui Itàlia" i "Viva Verdi".
A Muti no li sol agradar fer un bis a la meitat d'una representació. Però en aquesta ocasió, en un gest teatral, Muti es va donar la volta, va mirar al públic i a Berlusconi alhora, i es va sentir que algú entre el públic va cridar: "Llarga vida a Itàlia!". I Muti va dir: llavors:
"Llarga vida a Itàlia", però jo ja no tinc 30 anys, he viscut ja la meva vida com a italià i he recorregut molt món. Avui sento vergonya del que succeeix al meu país. Accedeixo, doncs, a la vostra petició d'un bis del "Va Pensiero". No és només per el goig patriòtic que sento, sinó perquè aquesta nit, quan dirigia al Cor que va cantar "Ai el meu país, bell i perdut" , vaig pensar que si seguim així matarem la cultura sobre la qual es va construir la història d'Itàlia. En tal cas, la nostra pàtria, estaria de debò "bella i perduda... Jo he callat durant molts anys. Ara hauríem de donar-li sentit a aquest cant. Els proposo que s'uneixin al cor i que cantem tots el "Va pensiero"
Tota l'òpera de Roma es va aixecar. I el cor també.
No callem, demà a la Mani, 19 hores Parc de la Mar (Palma)
dimecres, 12 d’octubre del 2011
LA REFORMA LABORAL DE ESCARRER
A mi m’ensenyaren -i no precisament en uns cursets de marxisme-leninisme- que en economia empresarial, es denomina actiu a allò que es posseeix i passiu a allò que es deu.
A les classes de comptabilitat de fa bastants d’anys també m’ensenyaren que, dins del balanç de situació de les empreses, l'actiu reflecteix totes les partides o comptes que pertanyen a aquesta empresa. En el mateix balanç de situació, el passiu detalla els deutes de l'empresa en diferents comptes.
Aquestes elementals nocions de economia i de comptabilitat em vingueren al cap llegint, a una entrevista publicada a el Diario de Mallorca de diumenge dia 9 d’octubre, la frase següent de Gabriel Escarrer Jaume :
“La reforma [laboral] debe ser de más calado. Si no se establece esa flexibilidad laboral que permita ver que un empleado es un activo y no un pasivo laboral, el empresario se mantiene hiperconservador y no asume riesgos innecesarios”
Aquesta és l’explicació del vicepresident i conseller delegat de Meliá Hotels Internacional a la pregunta de perquè una temporada turística amb molts de turistes no ha generat pràcticament res d’ocupació.
Sembla que allò que es vol implantar és l’estètica caribenya, model de ressort de tot inclòs a l’hostaleria de Mallorca (el projecte de Magaluf, n’és un bon exemple). Això necessita unes relacions laborals pròpies d’un indret del Mar Carib. És a dir, unes relacions prelaborals on els treballadors i les treballadores són propietat dels hotelers, a canvi del treball no hi ha altre deute empresarial que aquell que el propietari vulgui. Fantàstic i clarificador!
Òbviament això és impossible fer-ho tal qual per aquestes contrades. Però un contracte únic que faci a tothom eventual, un major abaratiment del acomiadament, una reforma que individualitzi la negociació dels convenis col•lectius, i una rebaixa a les prestacions de desocupació .... s’hi sembla bastant.
Complirà el programa del PP les expectatives de Gabriel Escarrer Jaume?
FOTO: R.Borràs, Estiu 2011
Les condicions de treball a Luang Prabang (Laos) són, malgrat el turisme, molt precàries.
dilluns, 10 d’octubre del 2011
United for #globalchange
El dissabte 15 d'octubre hi ha una mobilització internacional. Es pretén que la indignació ocupi els carrers i les places. Des d'Amèrica a Àsia, des d'Àfrica a Europa i aquí, a Mallorca, a les 19,00 hores al Parc de la Mar de Palma.
Pot ser que el Moviment del 15-M no hagi quallat en forma de programa i d’alternatives articulades. Tan se val! Allò que si esta clar és que segueix sent un corrent de fons del malestar per la dictadura dels mercats i per els demèrits i mancances de la política suposadament emancipadora.
“Si en 2008 hubiera habido izquierda -en Europa, en EEUU- estaríamos hoy en una nueva etapa de la historia de la humanidad”,escriu Jorge Riechmann en el contundent pròleg del llibre de Daniel Tanuro titulat “El imposible capitalismo verde”.
En qualsevol cas el dissabte serem molts els anònims que sortirem als carrers. No farem –encara que tinguem Partit- utilització partidista del moviment. No ho necessitem per palesar que rebutgam el model neoliberal de sortida de la crisi, que volem més igualtat, i que un altre món, unes altres illes són possibles amb més i millor democràcia. És a dir, amb menys mercat, amb menys cobdícia dels poderosos.
diumenge, 9 d’octubre del 2011
Contra la sindicalofòbia: democràcia
La crisi ens obliga a qüestionar-nos moltes coses i no hi ha res que sigui vetat a aquesta necessària reflexió. Per tant, nosaltres pensam que és adient reflexionar, en aquest marc de crisi, sobre el paper passat, present i futur dels sindicats. A més de la legitimitat constitucional dels sindicats i de les seves funcions de regulació i defensa dels drets i interessos de les persones assalariades, el sindicalisme és part consubstancial a la nostra democràcia. Els nostres sindicats poden tenir una taxa d´afiliació qüestionable –no més que els partits polítics–, però tenen una gran representativitat aconseguida mitjançant les eleccions als centres de treball cosa que, per cert, no ha fet cap organització patronal.
Cert que, com qualsevol membre de la biodiversitat institucional democràtica, els sindicats són subjectes susceptibles de crítica i que, al nostre parer, haurien de fer una profunda avaluació crítica del seus resultats a l´hora d´enfrontar-se a les causes i als efectes de la crisi i alhora reflexionar sobre el seu paper de futur. És, en la nostra opinió, imprescindible que incorporin a aquest debat temes com ara la repercussió que la crisi econòmica d´aquest començament de segle ha suposat en la percepció ciutadana sobre el fet sindical, el canvi ocupacional al mercat laboral i a les relacions laborals o les seves limitacions per a l´elaboració d´alternatives. El significant de fons del moviment 15-M és una clara interpel•lació a l´aggiornamento sindical i a la revisió de les formes d´organització i d´acció sindical a un mercat de treball precari en extrem.
Però el que consideram intolerable és la campanya desqualificadora i sistemàtica a qualsevol cosa que facin el sindicats (a l´hora d´impugnar l´acció sindical, tant se val si és per una mobilització, per un acord o per un període de desmobilització) que des de l´àmbit local al global duen a terme els poderosos. L´agudització d´aquesta impugnació de soca-rel als sindicats –sembla qüestionar la seva pròpia existència– coincidint amb la fase més dura de la crisi econòmica i de l´ocupació, és un símptoma claríssim que allò que es pretén és retallar drets de ciutadania i imposar sense límits la lògica mercantilista en les relacions laborals i als serveis públics propis de l´Estat del Benestar. En aquesta direcció no hi ha dubte que la decisió del Govern del senyor Bauzá d´eliminar el nombre d´alliberats sindicals de l´Administració publica i d´altres drets sindicals–o d´aplicar-los una dràstica reducció– sense cap intent de negociar-ho, no té altra explicació que la "sindicalofòbia" imperant. Plantejar aquests retalls com a una contribució a la superació de la crisi és igual que si algú plantegés finançar els objectius del mil•lenni amb una recol•lecta local del Domund, és afegir-se a la demagògia de l´extrema dreta.
Tot i que som conscients que els sindicats no surten gens ben parats en els sondeigs d´opinió i que acumulen uns nivells d´impopularitat importants, hem d´advertir que guanyar o perdre popularitat és propi del sistema democràtic. En democràcia les percepcions ciutadanes varien i, per contra, en els règims autoritaris l´opinió ciutadana no val un gafet. Per això, en aquest context d´opinió adversa (n´hi ha prou a observar els comentaris dels lectors i lectores del diaris digitals sobre la decisió del Govern de suprimir els anomenats alliberats sindicals de l´administració autonòmica), volem fer pública la nostra defensa del fet sindical. Ho fèiem convençuts i convençudes que la nostra societat deu als sindicats bona part del progrés aconseguit en els anys de democràcia i d´autonomia. És inqüestionable la seva contribució a l´autoregulació del conflicte social, la civilització d´unes relacions laborals sempre complexes, la introducció de normes de seguretat i flexibilitat en les formes de treballar en un sector tan important a les Illes Balears com és el dels serveis turístics o el lideratge de la lluita democràtica per a l´aplicació dels criteris d´igualtat, mèrit i capacitat, a l´hora de dotar les institucions autonòmiques d´una administració publica professional. En definitiva, la acció i mobilització sindical –que fou cabdal en la lluita antifeixista i en l´esdeveniment de la democràcia– també ha estat clau per progressar en els nivell de benestar i d´igualtat d´oportunitats a la democràcia. Amb l´atac als drets sindicals, posant d´excusa la crisi, el que pretenen és posar el fre i la marxa enrere a aquets camí de progrés social.
Les situacions de crisi com a que patim exigeixen capacitat de lideratge i no d´imposició. Així que defensar els sindicats és defensar el diàleg social, defensar els drets sindicals és defensar la democràcia. Fer el contrari és menysprear-la, per això el president Bauzá i el govern que presideix haurien de rectificar.
DAVID ABRIL, FINA SANTIAGO, MIQUEL ROSSELLÓ, PEP VILCHEZ, MARIA BONNIN, BERNAT RIUTORT, NEUS SANTANER, MARIAN SUÁREZ, RAFAEL BORRÀS, JOAN LÓPEZ CASASNOVAS, PERE POLO, GUILLEM MESQUIDA, TONI BAOS, LILA THOMÀS I BEL NORA
divendres, 7 d’octubre del 2011
EL PARLAR EN CRISI
Em temo que la crisi hagi posat en crisi el significat de les paraules. Vegem
alguns exemples:
I.- Si la realitat és que el deute privat frega el 360% del PIB espanyol i el
públic nomes és del 64%, perquè s’assimila tot el deute amb el deute públic?
La insostenibilitat de les finances té més a veure amb la fallida dels
pressupostos privats, però es retallen els públics.
II.- Quan es dona tanta importància a la “confiança” que certifiquen les
Agencies de Rènting , es vol dir que el sistema de laissez faire (el deixar fer) és
l’únic possible? La crisi és conseqüència no només de l'extraordinària
liberalització, sinó de la desregularització. És possible donar confiança amb el
campi qui campi?
III.- Si a Espanya hi ha més d’un milió d'empreses més que a Alemanya, es
reactivarà la nostra economia amb més empreses i emprenedors? Per què es
diu que no hi ha emprenedors a casa nostra?
IV.- Amb més de 2,5 milions de persones treballant en el sector públic, com és
pot dir, dia si i dia també, que només la iniciativa privada genera ocupació?
Amb un 40% que no té plaça en propietat i, per tant, està en condicions de
precarietat similars als treballadors i treballadores del sector privat, és un
privilegi fer feina a les administracions públiques?
V.- Quan el Governador del Banc d’Espanya reclama noves lleis per fer la
contractació laboral més flexible i dur la negociació salarial a la baixa, vol dir
que reclama lleis que facin il•legal les multimilionàries retribucions i
indemnitzacions de directius d'entitats financeres com ara els de
Novacaixagalicia i el de la CAM?
Només els pobles amb conviccions tenen esperança, deia Bertolt Brecht. Per
tenir conviccions col•lectives ens hem d’entendre. Idò, s’ha de parlar clar.
alguns exemples:
I.- Si la realitat és que el deute privat frega el 360% del PIB espanyol i el
públic nomes és del 64%, perquè s’assimila tot el deute amb el deute públic?
La insostenibilitat de les finances té més a veure amb la fallida dels
pressupostos privats, però es retallen els públics.
II.- Quan es dona tanta importància a la “confiança” que certifiquen les
Agencies de Rènting , es vol dir que el sistema de laissez faire (el deixar fer) és
l’únic possible? La crisi és conseqüència no només de l'extraordinària
liberalització, sinó de la desregularització. És possible donar confiança amb el
campi qui campi?
III.- Si a Espanya hi ha més d’un milió d'empreses més que a Alemanya, es
reactivarà la nostra economia amb més empreses i emprenedors? Per què es
diu que no hi ha emprenedors a casa nostra?
IV.- Amb més de 2,5 milions de persones treballant en el sector públic, com és
pot dir, dia si i dia també, que només la iniciativa privada genera ocupació?
Amb un 40% que no té plaça en propietat i, per tant, està en condicions de
precarietat similars als treballadors i treballadores del sector privat, és un
privilegi fer feina a les administracions públiques?
V.- Quan el Governador del Banc d’Espanya reclama noves lleis per fer la
contractació laboral més flexible i dur la negociació salarial a la baixa, vol dir
que reclama lleis que facin il•legal les multimilionàries retribucions i
indemnitzacions de directius d'entitats financeres com ara els de
Novacaixagalicia i el de la CAM?
Només els pobles amb conviccions tenen esperança, deia Bertolt Brecht. Per
tenir conviccions col•lectives ens hem d’entendre. Idò, s’ha de parlar clar.
Publicat a www.gadeso.org
dimarts, 4 d’octubre del 2011
Jornada Mundial per el Treball Digne
QUE PAGUI LA PENA TREBALLAR
Els sindicats CCOO i UGT ens tornen a convocar a manifestar-nos el dia 6 d’octubre. En aquesta ocasió es tracta de fer costat a la crida del sindicalisme internacional amb la Confederació Sindical Internacional (CSI) al front per reivindicar TREBALL DIGNE ARREU DEL MÓN. Per reivindicar, a casa nostra, que les polítiques dels governs girin a l'esquerra i prestin més atenció als d’a baix i menys als poderosos. Per reivindicar ocupació estable, prestacions socials, per defensar els serveis públics com ara l’educació, la salut i l’atenció a les persones en situació de dependència. I, fins i tot, per reafirmar els drets sindicals i de negociació col•lectiva.
La JMTD és una bona ocasió per recordar que hi ha aspectes fonamentals a reivindicar. És vergonyós que es parli tant de la “prima de risc” i tan poc dels Objectius del Mil•lenni. És penós que parlem tant dels rescats del sistema financer i tant poc del com acabar amb pobresa extrema i la malnutrició de milions de persones. Una bona ocasió per omplir els carrers en demanda de la implantació de la Tasa Tobin i els drets humans a tot el Món. (També a la Xina) .
Però els sindicats han titulat el manifest d’aquesta jornada (que encara que la mani és el dia 6, es celebra per tot el món el dia 7 d’octubre) amb el següent lema: EN TREBALL DECENT NO ÉS UN PRIVILEGI. En sembla extraordinàriament assenyat i oportú. Reivindicatiu i d’autoafirmació de la tasca sindical que, al meu parer, té molt que veure amb el donar valor al treball. És a dir, front a la pressurització extrema, al treball com a condemna: Treball amb drets, treball amb seguretat, treball ben pagat.
És mot escaient, de tant en tant, tornar als clàssics i en aquesta ocasió crec especialment adient recordar la següent cita de Marx:”(El proletariat) que té la missió de satisfer les seves necessitats, igual que qualsevol altre home, i que ni tan sols pot donar satisfacció a les necessitats que li són comuns amb els altres homes, a qui la necessitat de treballar catorze hores diàries equipara a una bèstia de càrrega, a qui la competència degrada al plànol d'una cosa, d'un article comercial, que es veu desplaçat de la seva posició de força productiva, l'única que se li tolera, per altres forces productives més eficaces; aquest proletariat rep ja amb això i per això la missió real de revolucionar les seves condicions de vida” (La ideologia alemanya, 1845 K. Marx, en col•laboració amb F.Engels)
Quanta raó tenia el mestre: Que pagui la pena treballar, aquesta és la qüestió