Treballadors i pobres?

Dibuix de Joan Grau “Retrat social del capitalisme liberal”

 



Aquí vos deixo un article publicat a Diario de Mallorca i a Diario de Menorca

Durant molts d´anys la percepció social majoritària ha associat la pobresa material de les persones amb situacions prolongades d´atur, de gairebé total carència de recursos i de xarxa familiar, amb majors exclosos de l´àmbit contributiu de les pensions de la Seguretat Social, amb persones malaltes, amb trajectòries professionals i vitals fracassades de nouvinguts, amb projectes fallits d´emprenedoria... en definitiva, amb falles de l´Estat social. Aquesta percepció obeïa a una realitat: la situació de bonança econòmica que, malgrat tenir els peus de fang i generar grans diferències socials, propiciava un mercat de treball que assegurava una retribució suficient que garantia que la immensa majoria dels que hi participaven no correguessin perill de caure en una situació de pobresa. Amb la crisi ha canviat la percepció i la realitat. Avui és més freqüent del que ens pensam trobar-se amb una persona i fer-ho en dos escenaris molt diferent el mateix dia: el mati al bus camí de la feina i a la tarda fent cua a un menjador social. Aquesta és la realitat a la que des de la Fundació Gadeso ens hem volgut aproximar amb la publicació del número 14 de la revista digital Temes socioeconòmics titulat "L´empobriment de les persones amb ocupació" al que podeu accedir entrant aquí.

.
Val a dir que aquesta problemàtica dels treballadors i treballadores pobres, de la població ocupada en risc de pobresa o de la pobresa laboral „tant se val„ és un tema present des de fa molt de temps en els debats acadèmics, socials i polítics de tot arreu i que, en la darrera dècada, s´ha incrementat força a l´àmbit europeu. No debades la UE a l´any 2003, en el marc de l´Estratègia Europea d´Ocupació, va introduir un indicador per avaluar aquestes tendències mitjançant la European Union Survey Income Living Conditions (EU-SILC), de la qual l´Enquesta de Condicions de Vida (ECV) espanyola en forma part. Però l´interés per conèixer el grau d´empobriment de la població no és només europeu, com ho demostra el fet que, des de l´any 2009, l´OCDE hagi introduït en els seus informes anuals sobre ocupació l´anàlisi d´aquests fenòmens. Però, malgrat aquest creixent interès, poca cosa s´ha fet per conèixer la nostra situació concreta. És ben hora, idò, que des dels àmbits acadèmics i des dels organismes d´estadística pública i d´estudi del mercat laboral (singularment OTIB i IBESTAT) s´estudiï, delimiti i segueixi el fenomen en l´àmbit concret de les Illes Balears.

És cert que definir i avaluar l´abast de la problemàtica de la combinació de treball retribuït i pobresa és un assumpte complex i hi intervenen molts factors, com ara, els contextos familiars, els aspectes personals, com són el gènere, l´edat o la nacionalitat d´origen, l´afebliment dels recursos socials de l´Estat de benestar, la disminució del salari nominal i l´erosió del salari real per mor de la pujada del cost de la vida en general, i en particular d´algunes necessitats bàsiques, entre elles, l´habitatge i la precarització de les condicions de treball. La complexitat és tal que alguns teòrics parlen de "categoria híbrida" però gaire bé tots els estudiosos del fenomen dels treballadors pobres coincideixen en la incidència clau de les situacions stricto sensu de precarietat laboral. En aquest sentit al número de Temes socioeconòmics Gadeso esmentat, a més d´analitzar la precarietat socioeconòmica (ingressos mitjans, taxa de risc de pobresa i atur de llarga durada), ens em detingut a observar l´evolució del treball a temps parcial i dels autònoms dependents o "falsos autònoms" com a noves formules de precarietat laboral i fragilitat econòmica. Hem descartat l´anàlisi de l´excessiva temporalitat i l´increment de contractacions de molt curta durada perquè els seus efectes s´associen més al fenomen de pobresa genèrica.

Amb tot això les dades més rellevants que val la pena tenir en compte són, per una banda, que en el dos primers anys del període recessiu (2008-2009) els ingressos mitjans de les llars illenques han baixat un 10%, una tendència que, amb tota seguretat, s´ha accentuat en els anys 2011 i 2012 i que fa que la severitat de la pobresa sigui major; mentrestant la taxa de pobresa de Balears en 2011 fou del 18,5% i l´augment de l´atur de molt llarga durada (dos anys i més) a Balears entre 2007 i 2012 ha estat de 20,9 punts. I, per una altra banda, el col·lectiu de "subocupats" (ocupats a temps parcial) arriba a Balears en el tercer trimestre de 2012 a la xifra de 70.200, la qual cosa vol dir que des l´any 2007 ha crescut un 29,52% a la nostra comunitat, mentre que al conjunt d´Espanya ho ha fet en un 9,30% i que el percentatge de subocupats és a Balears el 14,4% del total de la població ocupada, mentre que en el mateix trimestre (el tercer) de l´any 2007 era de l´11,1%. Finalment, una qüestió molt important: en el tercer trimestre de 2012 hi havia a Balears un total 62.400 persones qualificades com a "empresaris sense assalariats o treballadors independents". Moltes d´aquestes persones tenen aquesta qualificació estadística però són "falsos autònoms" o treballadors amb la condició no desitjada d´autònom. De fet, no és pot explicat d´altra manera que, en plena atonia econòmica i restricció del crèdit a la nova emprenedoria, el percentatge balear d´aquest empresaris sense assalariats o treballadors independents (12,3%) sigui el més alt des de que hi ha memòria estadística.

En definitiva, no es pot seguir menystenint aquest fenomen de la població amb ocupació i alhora pobre, ans al contrari cal donar-li importància i rellevància política i social. La crisi i les polítiques aplicades per sortir-ne colpegen severament als sectors socials més febles, però també de forma molt punyent a les classes mitjanes. És, sens dubte, el problema de descohesió social més gran al que hauríem de fer front. Però ja se sap "quan el savi assenyala la lluna, el ximple mira el dit". En aquest cas la lluna haurien de ser les persones i s´hauria de deixar de mirar tant el dit en forma de dèficit públic.

Per un 2013 millor !

Unitat sindical

La gent que viu i treballa a Catalunya és gairebé sempre pionera i avançada en tot allò  que té relació amb el sindicalisme. Ja ho va ser en el transcurs del segle  passat  (l’anarcosindicalisme català és una bona prova del que dic).  A les acaballes de la dictadura franquista Barcelona  va ser seu d’un esdeveniment històric per a el esdeveniment del sindicalisme d’aquest  anys. Allà es celebrà , l' 11 de juny de 1976,  la  Assemblea de Barcelona  de les Comissions Obreres que, en aquella època eren “il·legals” però amb una impressionant presencia dintre del món obrer i avantguarda de la lluita antifranquista.  Aquella assemblea marcà el tarannà del sindicalisme en el Regne d’Espanya  en aquestes dècades de democràcia.  Ara, una altra vegada, des de el sindicalisme confederal català  arriba la proposta més “revolucionaria”i, al meu parer, molt necessària: Avançar qualitativament en la unitat d’acció  de CCOO i UGT en la perspectiva de la unitat orgànica.

A principis d’octubre vaig tenir el plaer de  presentar José Luis López Bulla en un acte organitzat per l’Ateneu Pere Mascaró entorn al llibre de Antonio Baylos  “Para qué sirve un sindicato”. Aquí teniu la meva intervenció  i aquí la important, la de  José Luis. Mentre l’escoltava em preguntava si les cúpules de les  organitzacions  sindicals serien capaces de posar a la practica allò que es proposava (rèquiem per a els Comitès de Empresa, i unitat orgànica de UGT, CCOO i més organitzacions sindicals. És una idea reiterada, bastant en solitari, per López Bulla, especialment des de el blog Metiendo Bulla, que ara pren força amb la proposta de constitució d’un Comitè d’Enllaç dels dos grans sindicats catalans.  

Estic convençut que aquest és el camí. La crisi és sistèmica. També produirà canvis en el moviment sindical. La unitat orgànica del sindicalisme de classe hauria de  ser una fita més en el necessari procés d’acumulació de forces per a resistir a la ofensiva per terra, mar i aire del neoliberalisme. Cal construir les trinxeres del segle XXI. La defensa del dret del treball, el treball digne  i  la negociació col·lectiva n’és una de les principals. 

No és un camí fàcil. Hi ha els normals problemes de “cada cofradía” que diria López Bulla.  No obstant, en la meva opinió, l’entrebanc més gruixut seria que la idea neocapitalista de la competència en el “mercat de sigles sindicals”   hagués substituït  la idea del  bon socialisme de tota la vida:  de la unitat de la classe obrera.

Maleïdes retallades!

Avui, a www.elperiscopi.com, he fet aquest comentari:   

 

Un veí:  “Rafel tu que estàs ficat en aquestes coses: ¿És veritat que hauré de pagar 5  o més euros cada cop que la ambulància dugui a la meva dona a rehabilitació?.  No ho podrem pagar, la pensió no dóna per a més...”. És la darrera situació real que m’ha  posat  de cara a la crueltat de les retallades. I mentrestant,  sembla que allò que més preocupa  en el  Consolat  de la Mar (seu del govern autonòmic) és garantir que el Sr. Bauzá segueixi sent President, administrador d’algunes empreses i titular d’una mercantil dedicada a la farmàcia i a la parafarmàcia. Es tracta de garantir-li ingressos suficients  per a el seu particular ascens en el rànquing social d’aquesta societat dual que esta construint. Fa bé l’oposició de dur  aquest assumpte  de la incompatibilitat de Bauzá a la barra, però la impugnació és, sobre tot, ètica.

 Amb tot, allò més indignant  és la persistència de negar els catastròfics resultats de les polítiques d’austeritat neoliberal. Sense anar més lluny  -mentre ens arriben les notícies dels acords   del Consell Europeu sobre supervisió bancària i de reafirmació de les  polítiques d’austeritat- ,  ahir mateix Intermón Oxfan va presentar un informe titulat  “Crisi, desigualtat i pobresa” en el que, sobre la base de l’experiència practica  dels efectes causats pel les polítiques neocons  a altres indrets del món, s’afirma que: “Si segueix pel camí de l'austeritat i les retallades, Espanya arribaria als 18 milions de persones en situació de pobresa el 2022. Ens situaríem en un 40% de pobresa en deu anys, és a dir, 2 de cada 5 espanyols serien pobres, i el 20% de persones més riques a Espanya ingressarien 15 vegades més que el 20% més pobre. En conseqüència  es trigaríem 25 anys en recuperar els nivells de benestar anteriors a la crisi”. El vídeo  que acompanya al informe és prou explicatiu.  

Una altra situació real: Una amiga, ahir al vespre: “Rafel ha anat molt bé l’acció reivindicativa en  defensa de l’escola publica de qualitat i en contra de els retallades. Hem enllaçat el col·legi amb globus verds...” Mentre hi hagi capacitat de resistència hi ha esperança. Hi ha alternatives i així ho proclamen alguns líders.  “Los proyectos que se basen exclusivamente en la austeridad llevarán al fracaso a los países que siguen esas vías” ha dit la presidenta brasilera i el president francès ha afegit que: “Crecimiento, empleo, medio ambiente y lucha contra las desigualdades, estas son nuestras cuatro prioridades”. Són d’un altre món o,  com també ha dit Rousseff , per sortir de la crisi cal construir un món nou ?

L’austeritat mal entesa, només provoca patiment

Aquí teniu un article que avui publica el Diario de Mallorca

 

La societat comença a percebre amb força que “això no és una crisi, és una estafa” és qualque cosa més que un ximple eslògan de les manifestacions. No ens hauria de sorprendre aquesta presa de consciencia social envers al cercle viciós que estan provocant els plans de reducció accelerada dels dèficits públics com a poció màgica anticrisi. A una crisi bàsicament provocada per la desregularització dels mercats se li fa front amb manco regulacions i més privatitzacions dels bens tangibles i intangibles públics. La història ens ha ensenyat que si es vol revertir un cicle recessiu cal un estirabot de despesa publica, però les elits han decidit imposar el dogma de la reducció del deficit i aplicar una mal entesa austeritat creant un autèntic cercle viciós: amb més austeritat hi ha més atur, amb més atur hi ha més recessió, i amb més recessió hi ha més atur i així ad infinitum . No és estrany, idò, que bona part de la ciutadania es senti estafada al percebre que, més enllà de les retallades, als governants sembla no importar-los les privacions i patiments de la gent. Actuen com si el l’únic que els importés fos salvaguardar les gran empreses, els bancs, les grans fortunes...

D’aquesta dinàmica és del que parla el número 10 de Panorama Sociolaboral GADESO que s’acaba de publica i que teniu disponible a www.gadeso.org . Aquesta publicació digital conté una lectura comentada dels informes i estudis sobre el mercat laboral amb especial atenció a tot allò publicat que fa referència a les Illes Balears. Desprès de repassat allò que han dit organismes oficials, entitats privades, agents socials i el món acadèmic és pot afirmar que no s’albiren millores quantitatives ni qualitatives del mercat laboral illenc. Davant unes previsions dels organismes internacionals i nacionals pessimistes, ningú és capaç de donar una contestació, ni tan sols aproximativa, a una pregunta molt pertinent: fins a on arribarà la taxa d’atur?

Val a dir que no es pot al·legar sorpresa per l’estat atònit dels mercats de treball. Hi ha hagut advertències més que sobrades del que passaria amb el dogma de l’austeritat. A tall de exemple podem citar un informe del mes de juliol passat de l’Institut Internacional d’Estudis Laborals de l’ OIT, que advertia de que per afrontar l’actual crisi calen “plans fiscals realistes de suport a la creació de llocs de treball al mateix temps que es compleixen els objectius de dèficit a mitjà termini”. Però la pràctica política molt poc té a veure amb l’anàlisi real de la situació. Vivim una mena de retorn a l’època de la pre-il·lustració i la ciència econòmica i social és substituïda pel dogma.

Aquesta dinàmica dogmàtica de control del dèficit públic té conseqüències especialment desastroses a un mercat laboral regional fràgil (per la seva insularitat i doble insularitat i per una altíssima especialització en serveis) com el de les Balears. La crisi no es solventarà per aquest camí però és molt provable que caminem envers una agudització dels problemes estructurals, com ara, la consolidació d’escenaris de creixement del nombre de turistes sense un creixement de l’ocupació laboral i una precarització (no flexibilització) del mercat laboral amb un gran contingent de persones amb relacions laborals a temps parcial no desitjades i de Treballadors Autònoms Econòmicament Dependents (TRADE).

Tanmateix el que considero més rellevant i sagnant del que esta provocant la política aplicada és que l’atur de llarga durada, l’increment del nombre de llars amb tots els seus membres actius en atur, el fracàs en la requalificació per una nova ocupació laboral d’un gran contingent de mà d’obra desocupada procedent del sector de la construcció, entre d’altres fenòmens, han provocat que apareixen força símptomes de descohesió social que, amb les actuals polítiques de retallades, només poden agreujar-se.

Per redirigir la situació ens atrevim a seguir suggerint una política de pactes, al manco en alguns aspectes, com ara, Pla d’Ocupació de les Illes Balears, Pacte Educatiu, Política Turística, Serveis Socials i lluita contra l’exclusió social. Cada cop ho fem amb més convicció i, alhora, amb manco esperança de que ens facin cas. Potser alguns pensin que la crisi és una excel·lent excusa per desmentir aquella idea segons la qual les Illes Balears no podien competir per la via d' abaratir els costos laborals i malmenar la cohesió social. Sincerament penso que és una opinió profundament equivocada econòmicament, terriblement injusta socialment i democràticament representativa d’una poderosa minoria. En qualsevol cas el que no em podreu negar és què una cosa és l’austeritat neoliberal i una altra, molt diferent, l’austeritat com a valor compartit i de solidaritat de tota la societat i amb el planeta, de la que parlava Tony Judt.

Rafael Borràs Ensenyat  Editor de PANORAMA SOCIOLABORAL i TEMES
SOCIOECONÒMICS. Fundació Gadeso

L’atur de novembre 2012 a Balears: Cap alegria

Avui he posat aquest comentari a www.elperiscopi.com

Ahir es publicaren les dades de registres (atur registrat i afiliacions de la Seguretat Social) del mercat laboral corresponents al mes de novembre. A primera vista, i pel que fa a les Illes Balears, semblaven unes dades contradictòries. Efectivament, amb els registres de persones aturades a fi de mes i els de la mitjana mensual d’afiliacions a la Seguretat Social de Balears es donava la situació paradoxal: ser l’única comunitat autònoma que restava atur en relació al mes de novembre de l’any anterior i, alhora, sumava baixes a les afiliacions. És a dir, en relació a ara fa un any, seguim acumulant dades de destrucció d’ocupació, al mateix temps que baixa el nombre de persones inscrites com aturades. És possible això?

El primer que cal dir és que la qualitat de les dades registrals és molt deficitària (no debades la UE només pren en consideració les dades EPA-INE. No sempre els registres es produeixen amb condicions òptimes. Imperfeccions habituals, com ara, que l’atur registrat no reculli a totes les persones que estan aturades (aquí teniu una explicació) s’agreugen en un mercat laboral tan estacional i amb tanta presència de Fixos Discontinus com és el nostre cas. Aquests mesos d’octubre i de novembre se l'hi ha afegit una situació extraordinària: Per primera vegada en molts anys, aquest any 2012 no s’ha contractat personal de reforç per fer front a l’allau d’expedients per a la tramitació de prestacions d’atur que es produeix cada finalització de temporada turística a les oficines de l’antic INEM. La lentitud extraordinària d’aquesta tasca administrativa retarda la inscripció en el registre de persones formalment aturades que ha de fer el SOIB. La conclusió és evident: La xifra de persones inscrites com aturades registrades té un valor estadístic d’impossible comparació amb el d’anys anteriors. Son efectes “col·laterals” de les retallades. Els efectes directes poden ser una disminució de la despesa nadalenca per mor dels retards en el cobrament de les prestacions d’atur de molts d’afectats.

Per tant , les dades rellevants de novembre són:

• 96.377 persones en atur registrat (sense comptar els fixos discontinus), un 12,20% més que el mes anterior, la qual cosa vol dir que l’estacionalitat no minva (la mateixa variació mensual de l’any passat va ser d’un 11,96%).
• L’atur en el sector d’hoteleria ha crescut un 30% mensual i un 0,7% anual.
• L’atur de llarga durada, és a dir, de persones amb més de 12 mesos ininterromputs inscrites en demanda de treball a les oficines del SOIB i sense participar a cap programa de Polítiques Actives d’Ocupació, representa el 29,7% del total d’atur registrat i ha augmentat un 17,3% en relació a novembre de l’any anterior.
• Amb tot, allò més rellevant és que el nombre de afiliacions a la Seguretat Social baixen amb força: 59.611 persones (-14,44%) en relació al mes d’octubre passat   i de 11.486 persones  (-3,15%) en relació al mes de novembre de l’any 2011.

Segur que la sortida de la Seguretat Social de les persones cuidadores de gent en situació de dependència, que ha estat provocada per les retallades en aquesta matèria constitueix una part de la pèrdua d’afiliacions; però allò substancial és que per una banda, la reforma laboral que facilita i abarateix l’acomiadament provoca, un altre mes, destrucció d’ocupació per compte aliena i, per un altre costat, l’absència d’una política econòmica que no sigui austeritat i imposts indirectes té els seus resultats en destrucció d’ocupacions d’autònoms. Qualsevol altra excusa, com la de la Ministra d’Ocupació, és de mal pagador; de mala pagadora, en aquest cas.

Joves amb futur incert

Article publicat a www.gadeso.org

El títol fa referència a l’incert futur que tenen les persones amb una edat que no supera els 30 anys per exercir el que alguns anomenam la seva “ciutadania laboral”, i no a altres aspectes de la vida que no són objecte d’aquests cometaris ni en soc capaç de tenir una opinió mínimament formada. La qüestió és que els estralls que la crisi, i fonamentalment les polítiques que s’apliquen per fer-li front, sobre les poblacions s’han de mesurar en termes de patiments presents i incerteses de futur. Cada cop és més pertinent plantejar-se la qüestió de si estem en presència d’unes retallades de l’Estat del Benestar conjunturals i reversibles o si el que està passant és una autèntica obra d’enderrocament de les peces bàsiques de l’arquitectura que ens ha permès viure aquests darrers lustres amb certa equitat i amb alguna igualtat d’oportunitats. Soc dels que pensen que la crisi és una hàbil excusa per plantejat les retallades com a medicina per a garantir el benestar futur, però el que realment es fa és un planificat desmantellament de l’Estat Social.

Aquesta situació de retrocés social que, si no l'aturem, canviarà les trajectòries de vida de la ciutadania (potser al 99% per empitjorar-les i al 1% per millorar-les), afecta de forma especial a la població jove. Potser moltes persones que encara no han complit els 30 anys no coneixeran un mercat laboral amb un funcionament, més o menys, equilibrat, que va establir aquell Estatut dels Treballadors del 1.980 que deixava enrere anys i anys de dictadura.

Però, quina és la situació dels joves en el nostre mercat de treball? Per tenir-ne una bona aproximació paga la pena consultar un estudi que publicà aquest estiu[1] el Servicio Público Estatal de Empleo (l’antic INEM) amb dades de 2011. Les principals variables son:

• A les Illes Balears la població de menors de 30 anys arriba a 372.010 persones. En els últims cinc anys es produeix un increment del 8% de la població total, que en el cas dels menors de 30 anys solament suposa un 1,53%. En els anys 2010 i 2011 aquesta població jove registra descensos del 0,91% i de l'1,53% respectivament, enfront de les pujades en el total de la població, que foren del 0,97% i 0,64%, respectivament. Les causes principals d’aquest menor pes percentual de la població jove sobre el total són la major esperança de vida, el descens de la natalitat i també, a causa de la crisi, el retorn de la població estrangera per falta de treball.
• Des de l'any 2007 es produeix una caiguda ininterrompuda en l'afiliació a la Seguretat Socials dels joves. Així en cinc anys (2007-2011) l'afiliació cau un 41,84%, caiguda molt més gran que la que pateix el total d'afiliats (14,97%). D'altra banda, els joves, que en 2007 representaven el 22,67% del total dels afiliats, en 2011 solament tenen un pes del 15,51%. És a dir, es produeix una pèrdua de pes de 7,17 punts percentuals.
• La taxa d'estabilitat (percentatge de contractes indefinits sobre el total de la contractació) passa del 12% en 2007 al 9,07% en 2011. Els joves tenen gairebé tres punts percentuals més de temporalitat que els majors de 30 anys.
• En el quinquenni estudiat, la mitjana de contractes a temps parcial per a joves va ser del 36,52% del total, per damunt del pes del total de la contractació (32,36%). Respecte a 2011, els contractes a jornada completa decreixen un 3,30%, enfront dels increments del 5,66% i del 4,59% dels de jornada parcial i fixa discontínua respectivament i, en ambdós casos, es tracta, en una immensa majoria d’una opció no desitjada.
• A 31 de desembre de 2011 el nombre d'aturats menors de 30 anys va assolir la xifra de 25.330 aturats, la qual cosa representa el 25,82% del total d’atur registrar. En el quinquenni 2007-2011 el percentatge d’atur jove es mou entorn del 20%.
• Un de cada deu aturats menors de 30 anys és aturat de llarga durada (inscrits en demanda d’ocupació durant un període superior a 365 dies ininterromputs).

La situació dels joves illencs en el mercat laboral mereixeria dels Governs (tant de l'espanyol com de l'autonòmic) qualque cosa més que la supressió del Consell de la Joventut de les Illes Balears o les invitacions a sortir a cercar-se la vida a altres indrets del món

I tanmateix, en cap cas convé apuntar-se a la resignació, perquè això té solució, hi ha alternativa. Sí, es pot! Ja ho digué Mario Benedetti, un savi que va ser jove tota la vida:

“¿Qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de paciencia y asco?
¿Sólo grafitti? ¿Rock? ¿Escepticismo?
también les queda no decir amén
no dejar que les maten el amor
recuperar el habla y la utopía
ser jóvenes sin prisa y con memoria
situarse en una historia que es la suya
no convertirse en viejos prematuros “

---

[1] Aquets document l’he conegut fa poques  setmanes i, si no recordo malament,  els mitjans de comunicació se n’han fet poc resò. He estat “víctima” d’una duplicitat administrativa. Considero incomprensible que si tenim un Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB) que fa informes del Mercat Laboral balears, alhora, el departament ministerial faci el mateix

Indult a la tortura

El meu comentari d’avui a www.elperiscopi.com

Els patiments que ens provoquen les polítiques de retallades, tan insaciables com inútils per a superar la crisi, no haurien de fer-nos perdre de vista altres crisis que pateix el Regne d'Espanya. Aquests dies ha sortit a la llum amb tota la cruesa la crisi dels Drets Humans: Restriccions sanitària als immigrants, retrocessos en la lluita contra la xacra de la violència de gènere... i ara l' indult a uns funcionaris policials condemnant per ser torturadors.

La política d'indults del Govern de Rajoy és un escàndol des del principi. Igualment va ser escandalós l'indult concedit pel Govern de Zapatero al banquer del Banco Santander, Alfredo Sáenz. M'atreveixo a dir que aquestes pràctiques generen desafecció per un tub envers la política, els polítics i les institucions representatives. Fa la impressió que els Governs indulten els amics, els que poden pagar aquesta mesura de gràcia o, senzillament, es passen la divisió de poders pel forro i indulten a les persones condemnades per sentències que no els hi agraden. S'ha arribat a un punt en que qualsevol programa de regeneració democràtica hauria d'incloure la revisió a fons de la llei que permet indultar al personal condemnat judicialment.

Mentrestant haurem d'aguantar la vergonya que provoca el cas de l'indult dels quatre mossos d'esquadra i que, tan de bo, ha provocat una contundent protesta de un grapat de jutges. Cal recordar que aquests quatre mossos, ara indultats, van ser sentenciats l'any 2008 com autors d'un delicte de tortures, condemna que va ser confirmada en allò substancial pel Tribunal Suprem. El febrer passat, el Govern del PP va aprovar un primer indult rebaixant la pena a dos anys de presó i canviant la d'inhabilitació per la suspensió. Amb aquesta decisió s'aconseguien dos objectius: primer que no ingressessin a la presó, i segon que poguessin tornar al cos policial amb tota normalitat i cap retret.

Em semblen molt assenyades totes i cada una de les paraules del manifest dels jutges. Particularment quan afirmen que l'acció del Govern “supone una actuación contra la dignidad humana”, que “la tortura es uno de los peores actos realizables contra la dignidad de la persona”, o que “la decisión del Gobierno es impropia de un sistema democrático de derecho, ilegítima y éticamente inasumible”.

Orgullós estic de ser d'Amnesty International!

Els perdedors de la crisi

Article publicat avui a Diario de Mallorca

 

És evident que hi ha alternatives a les polítiques de retallades indiscriminades. Cada cop hi ha més evidències empíriques que la causa principal desencadenant de la crisis fou el nivell de desigualtat... No obstant, dia a dia podem comprovar com les polítiques aplicades, lluny de solucionar alguna cosa, ho compliquen quasi tot, entre altres coses perquè neguen dogmàticament l'existència d’alternatives i creen noves i més profundes desigualtats socials. Un contrasentit o una qüestió de poder?  En qualsevol cas i arribats a aquest punt, considero que el realment important, al manco des d'un punt de vista social, és conèixer qui estan sent els autèntics "perdedors" i "guanyadors" d'aquesta crisi.

És clar que els perdedors són els cada vegada més nombrosos grups de ciutadans i ciutadanes que veuen com les condicions econòmiques personals i/o de les seves llars es "precaritzen" i empobreixen. A la Fundació Gadeso hem dedicat el número 13 de la nostra revista digital TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO, que teniu disponible a www.gadeso.org, a analitzar aquests processos. Ho hem fet a partir de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) que el passat 22 d’octubre publicà l’INE.

És sabut que la privació material afecta cada cop a més gent i que, en alguns casos, s’ha de parlar directament de “pobresa clàssica”. Però en uns altres la cosa no és tan clara i hauríem de parlar de “pobresa difusa” per definir aquelles situacions personals i/o familiars de carències materials que no es visualitzen a un primer cop d’ull. Feta aquesta precisió, val a dir que la dada més rellevant que trobareu a la publicació que comentam és que la taxa balear de pobresa ha passat del 16% de 2007 al 18% de l’any 2011 i la tendència és que aquesta taxa de les Illes Balears s’iguali a la del conjunt d’Espanya. Cal tenir en compte que la quantitat d’ingressos considerada com a llindar de la pobresa s’ha situat a l’any 2012 en 7.355 €/any i que en els darrers quatre anys aquest llindar ha descendit en 625 €, és a dir, un 4,49%. Això implica que les persones que són considerades pobres ho són més que abans de començar la crisi.

 

Hi ha més dades que considero rellevants per conèixer el grup de perdedors d’aquesta crisi: a) Als anys 2009, 2010 i 2011 el percentatge de persones de les Illes Balears amb dificultats per arribar a fi de mes s’ha situat entorn al 19,5% i el de les llars fou d’un 18,8% com a mitjana en aquests tres anys. b) En el quadrienni 2007 – 2010 les persones perden a Balears un 5,07% d’ingressos mitjans (un 4,86% per damunt de la mitjana espanyola) i les llars illenques un 5,61% (un 1,96% més que les del conjunt de l’Estat Espanyol). c) El percentatge de llars balears que no poden fer front a despeses imprevistes ha passat del 22,8% en 2007 al 32,3% en 2012. d) El 43,1% dels illencs i illenques no poden fer vacances, ni tan sols una setmana a l’any. Des de l’any 2007 al 2012, a les Illes Balears aquest percentatge ha augmentat un 17,7%, mentre que al conjunt de l’Estat ho ha fet en un 9,4%. I e) El 13,7% de llars de Balears tenen retards en pagaments d’hipoteques o lloguers, rebuts de gas, comunitat, etc. de l’habitatge principal. Durant els anys de crisi, a les Illes Balears aquest percentatge és sempre superior al d’Espanya.

L'augment de la pobresa i de la precarietat econòmica de les llars fa que les polítiques socials siguin més necessàries que mai. No obstant això, lluny de tota lògica, les mesures que estan duent a terme els Governs per sortir de la crisi indiquen que el camí és el contrari, la qual cosa suposa deixar sense futur

a una gran part de la població. Per no seguir per aquest camí equivocat, a la revista TEMES SOCIOECONÒMICS que, no debades hem titulat “Augmenten les condicions precàries de vida”, se suggereix actuar en tres àmbits: Per una banda cal combatre la culpabilització de les persones en risc de pobresa; per una l’altra és molt convenient impulsar la implicació de la societat civil en la construcció de xarxes per col·laborar en la cohesió social i finalment –tot i que ho considero el principal– es planteja com a imprescindible canviar les polítiques econòmiques i de lluita contra l'exclusió social, reforçant l’Estat del Benestar.

 

En definitiva, en l’actual fase de la crisi, o les polítiques socials tenen un paper central en la redistribució de la riquesa realment existent i s’assegura, de debò, la participació de la ciutadania en el ple exercici dels drets i llibertats socials, o el selecte club de l’1% seguirà sent el guanyador de la crisi. Ho serà no només ara, sinó per molts d'anys. A tall d'exemple: o s’acaben les retallades en educació o es provocarà una important transmissió intergeneracional de la pobresa i de els carències materials , o es frena el desballestament del sistema públic de salut i de R+D+i o la esperança de vida deixarà de ser igual per a tothom. Serà l’adéu definitiu de les classes mitjanes, tal com les hem conegudes en les darreres dècades.

Tinc la impressió que el multimilionari Warren Buffet va ser molt sincer en afirmar que “Això ha estat una guerra. I l'han guanyat els meus: els rics”, però li mancà precisió: Hauria de haver dir que els guanyadors són molt rics.

Canvi de model econòmic o demagògia

Avui he publicat a digital www.elperiscopi.com aquest comentari:

El President José Ramon Bauzá, en el llarg discurs que obrí  el debat de política general   de la Comunitat Autònoma d’ abans-d’ahir, va parlar de canvi de model econòmic. Uep! De què parla? De R+D+i?. De sostenibilitat ambiental?  De desestacionalització  del nostre  producte turístic? De potenciar les exportacions? De diversificació productiva? D’augmentar el talent  i millorar el capital humà? ... Idò no, el President parlà d’un canvi  inajornable de model econòmic que passa única i exclusivament, per “deixar enrere l’economia de la subvenció, la cultura de la subvenció, per apostar fermament per l’economia productiva”. Ja ho sabeu: Així de senzill, i l’empresari que hagi tingut una subvenció -ja sigui, posem per cas,  per engegar projectes de biotecnologia, modernitzar el comerç familiar o  introduir  energies renovables en el seus processos de producció-  pertany a una guarda de subvencionats a extingir. Això funciona així i el JR Bauzá ho sap.  La subvenció és una forma jurídica –que existeix a tot  arreu- mitjançant la qual l'administració reverteix part del que ha recaptat del impostos  a la ciutadania, al teixit empresarial, al sector cultural ...  a la Església Catòlica!, etc.  Una altra cosa és que la política de subvencions sigui una o una altra.  A mi em  semblen   impresentable les subvencions que rep la Duquesa de Alba  i, per contra,  em semblarien molt bé que les rebessin els companys i companyes  de Sánchez Gondillo.  Sospito que el Sr JR Bauzá això de  subvencionar a la noblesa no ho considera part de la  detestable “cultura de la subvenció”.

No obstant, el súmmum és quan -amb la solemnitat del discurs i amb les Cariàtides de testimoni , el President diu que “El 2010 es van concedir subvencions per valor de 10,8 milions d’euros només a sindicats, patronals i mitjans de comunicació”. Ho diu com un exemple del que no s’ha de fer. És coneguda l’al·lèrgia que el sindicats provoquen al President balear. Animadversió que el du a fer ridículs institucionals com el de posar una demanda contra Lorenzo Bravo i, és clar, perdre-la. Comencen a ser freqüents els seus desencontres  amb determinades patronals que no diuen amén. La seva dèria contra la llengua pròpia d’aquesta terra és memorable. Aquesta és la realitat. El que demagògicament no diu  el President  és que amb aquetes subvencions es mantenien serveis essencials per a una societat copejada per la crisi i amb perill de descohesió.  No es tracta de fer un inventari extens, però el que ha volgut dir JR Bauzá és que està orgullós d' haver tancat  serveis d’orientació laboral per a treballadors en atur i en actiu; que ha paralitzat qualsevol procés de reconeixement de l'experiència laboral; que ha liquidat els serveis d'orientació per a nous emprenedors; que se’n fot que Balears estigui a la cua del rànquing autonòmic en participació de la població adulta en l’ensenyament no reglat  i, per això, elimina quantitat de programes formatius que gestionaven els sindicals i les patronals i aconsegueix  que el dret a la formació al llarg de la vida sigui impracticable. En aquest inventari no hi podia faltar la celebració del Presiper  haver dificultat la viabilitat de la premsa en català. Negar que hi ha molta retallada ideològica és fer demagògia i mantenir el mateix model econòmic que ens ha portat  a l’actual crisi!

14-N , un anàlisi d’urgència

Avui el meu comentari a www.elperiscopi.com a estat  aquest:

 “Entre la por I el malestar

S'equivocarà el Govern si segueix tractant el que va passar ahir com un conflicte d'ordre públic. Cometrà un greu error si gestiona el conflicte que ahir es va materialitzar en un vaga general relativament seguida i unes manifestacions massives, a base de manipulació informativa, reprensió i argumentaris absurds.

És realment absurd que el PP es mogui permanentment en el reduccionisme bipartidiste i en l'antidemocràtic “i tu més” (segons l'argumentari per a la jornada d'ahir sembla que el PSOE fos el convocant de la vaga i de les manifestacions), és literalment aberrant que, a aquestes alçades, ens vulguin prendre el pèl amb les suposades bondats de la Reforma Laboral. Excepte la perversió de les paraules (es denomina estable al contracte amb un any de període de prova, per exemple) no hi ha cap estudi amb una mica de solidesa que demostri que ha ajudat a la creació d'ocupació, ans al contrari. El PP i el Govern i el PP haurien de començar a comprendre que les seves mentides són part de la irritació social. Cada cop irrita més sectors: La foto és d'un aparador d'un petit comerç del carrer 31 de Desembre de Palma.

Sembla evident que cada cop és més complicat que la ciutadania laboral exerceixi els seus drets en el dia a dia. El mercat laboral espanyol i el balear han canviat força. De les darreres dades de l'EPA hom pot comprovar una major temporalitat laboral, un increment del treball a temps parcial no desitjat i una proliferació dels treballadors autònoms dependents. El cost d'un dia de vaga desequilibra molts de pressupostos personals i familiars. Dit clarament: Cada vegada hi ha més treballadors i treballadores que fàcticament no poden exercir el dret de vaga. És un dret formal que s'ha convertit impracticable. Tot i així, la vaga tingué un seguiment molt important entre els que poder exercir la seva ciutadania laboral el plenitud, sense por.

En el moment que la ciutadania laboral esdevingué ciutadania, el malestar esclatà i les manifestacions foren massives. En qualsevol cas: Hi ha alternatives. Hi ha marge. Si, es pot! “

 Hi afegiria, en aquest blog d’axó i d’allò,  dues coses:

Primera: 50.000 persones a les manifestacions de Palma segons la informació oficial, vol dir que érem més. Uep!

Segona:  Els efectes desmobilitzadors sobre les persones de la Reforma Laboral del PP  tornen a posar d’actualitat un llibre que va fer furor fa uns anys: “El acoso moral. El maltrato psicolñogico en la vida cotidiana” de Marie-France Hirigoyen (1998).

Un tast: “Esta destrucción moral existe desde siempre, tanto en las familias, en las que se mantiene  oculta, como en la empresa, donde las victimas, en épocas de pleno emplee, se acomodaban a ella porque tenían la posibilidad de marcharse. Hoy en día, las victimas se aferran desesperadamente a su lugar de trabajo en detrimento de su salud física y psíquica”

Palma: crisi laboral, social i de ciutadania

Article publicat a Diario de Mallorca

A la ciutat de Palma en quatre anys (2008–2011) la mitjana d´atur registrat ha crescut un 79,2%. És a dir, l´any passat hi havia una mitjana de 35.734 palmesans i palmesanes que reunien tots el requisits formals „ que no són pocs!„ per ser considerades aturades registrades. Val a dir que en aquests quatre anys de crisi l’atur registrat ha crescut a Palma 9,7 punts més que a Balears i que el creixement de l’atur a la capital de les Illes Balears, malauradament, no afluixa tal com demostra el fet de que la mitjana del primer semestre d´enguany ja és de 38.827 persones aturades i inscrites com a tals a les llistes del SOIB. Amb tot, la importància de l´atur a Palma es compren millor si es té en compte que l´any passat concentrà de mitjana el 42,9% del total d´atur registrat a Balears mentre que la població de Palma representava un 36´6% de la població de Balears.

Aquestes dades ja són pou significatives per interessar-se per l´impacte de la crisi en el mercat laboral de la ciutat; però n´hi ha més: l´atur de llarga durada creix un 15,3%, passant d´un 18,4% l´any 2008 a un 33,7% l´any 2011; els nous contractes registrats cauen un 26,5% i, alhora, els contractes temporals pugen casi tres punts fins arribar a l´impressionant percentatge del 89%. Això passa en un context en el que la ciutat de Palma ha perdut una mitjana de 20.806 llocs de treball un total de 1.714 empreses i 3.318 autònoms. És a dir, vivim a una ciutat amb una creixent part de la ciutadania en atur, amb més persones que estan més de dotze mesos ininterromputs en demanda d´ocupació, amb menys contractacions però més temporals i precàries. Palma s´ha convertit, en aquest darrers anys, en una ciutat en la que la demografia empresarial va a la baixa.

 

D´aquestes coses, amb més detall i profusió de dades, parla el darrer número de la revista digital Temes Socioeconòmics que la Fundació Gadeso acaba de publicar. A partir d´aquestes dades interessa fer una doble reflexió:

La crisi, que té l´origen en les profundes desigualtats produïdes per les polítiques econòmiques neoliberals hegemòniques en els darrers anys, té uns efectes particularment punyents en els àmbits urbans. És a dir, les ciutats tenen la seva pròpia biografia i relat de les víctimes principals d´aquesta crisi i és que "La crisi econòmico-financera materialitza els seus impactes principals als territoris fortament urbanitzats, que presencien amb certa perplexitat i comprensible angoixa el creixement accelerat de la desocupació, la reducció de les inversions privades i públiques i la transferència de fons públics al sector financer sense que això es tradueixi en crèdits. A això s'afegeix la pèrdua dels habitatges hipotecats per falta de pagament, l'extensió de la pobresa i de la marginalitat i un creixent sentiment col·lectiu d'inseguretat i incertesa". Aquesta cita pertany al llibre de Jordi Borja "Llums i ombres de l´ urbanisme a Barcelona" i, tot i que ja figura al text del Temes Socioeconòmics Gadeso titulat "La crisi i els ciutadans de Palma", l´he volguda dur a aquest article perquè, en la meva opinió, resumeix mol bé la literatura que hem pogut consultar sobre crisi, ciutats i ciutadania.

La segona reflexió va lligada a la pèrdua de la qualitat de la democràcia que provoquen els efectes de la crisi. L´atur massiu, la precarietat laboral convertida en inestabilitat de projecte personal de vida, l´atur de llarga durada, les desigualtats creixents i la pèrdua d'estatus socioeconòmic de molta gent i, sobre tot, la insuportable incertesa de millora, provoca el que alguns analistes socials anomenen "erosió de la ciutadania". Dit amb unes altres paraules, la combinació de manca d´ocupació i de polítiques únicament d´austeritat que debiliten els serveis bàsics de l´Estat del Benestar produeix un debilitament de la democràcia, entre d´altres coses, perquè és quasi impossible comptar amb ciutadans i ciutadanes amb igualtat d´oportunitats i amb possibilitats plausibles de progressar. Aquest deteriorament de la qualitat de la democràcia es produeix a tot arreu, però a les ciutats, com ara Palma, el fenomen de pèrdua d´empatia amb les institucions democràtiques és major. No és l´únic causant, però el fet de que a les grans orbes les xarxes informals (familiars, veïnals, etc.) per fer front a la crisi siguin més difuses que a altres indrets fa que aquesta flaquesa de la democràcia sigui major.

 

És a partir d´aquestes consideracions que s´han d´entendre les propostes incloses al Temes Socioeconòmics Gadeso dedicat a Palma: Un Pacte per a l´Ocupació com a conseqüència del diàleg social entre el Govern de Cort i els agents socials i econòmics de la ciutat i el suggeriment a la xarxa associativa palmesana d'incloure en les seves prioritats la cohesió social, són algunes d´aquestes propostes. Les potencialitats de Palma per a la creació d´ocupació, i, alhora, assegurar cohesió social, són evidents. El Govern de Cort té instruments per aconseguir-ho (Consell Social de la Ciutat, Observatori Municipal, Palma Activa....) Val la pena intentar-ho.

Persones aturades, persones sacrificades

Aquest és el meu comentari d´avui a www.elperiscopi.com

Cada vegada que observo les dades del mercat laboral , em ve al cap allò que escrigué , el sociòleg i etnòleg francès Georges Balandier: “Toda sociedad, según los principios que la definen y organizan, sacrifica a una parte de los que la constituyen”. En els dies que hem conegut les dades de l' EPA amb 122.600 persones aturades a les Illes Balears i 7.778.100 en el conjunt del Regne d'Espanya, la ministra Fátima Báñez parlava de senyals encoratjadors per a la superació de la crisi. Hom podia atribuir aquestes paraules a la insensibilitat de la ministra per la seva procedència social i afiliació partidària. Però no basta aquesta explicació tan simple.

Mentre intento entendre les dades d'octubre del mercat laboral, em va sobresaltar la declaració del comissari europeu Joaquin Aluminia dient que: “La crisis está empezando a ser superada”. ¿Comença a ser superada la crisi amb 4.833.521 persones registrades com aturades en els serveis públics d'ocupació del Regne d'Espanya i de 87.151 en el SOIB?

Amb declaracions com les de la ministra i les del comissari europeu, ¿algú dubta perquè els polítics i la política cotitzen tant a la baixa en els rànquing de credibilitat i prestigi?

La crua realitat és que en el mes d'octubre a les Illes Balears l'atur registrat a pujat un 12,20% (9.474 persones més que el mes anterior i un 0,26% més que ara fa un any). Les dades laborals d'octubre serien encara més penoses si incorporessin al registre oficial d'aturs als Fixos Discontinus que han acabar el seu període de feina anual i a un nombrós col•lectiu de persones que, per manca de personal a les oficines del SPEE-SOIB), no han pogut ser inscrites a les llistes d'aturats oficials. L'atur en el sector de hostaleria ha augmentat el 50,7% en relació al mes anterior i sembla que, lentament però imparable, s'ha ha iniciat l'augment interanual de l'atur d'hostaleria (1,3% aquest mes d'octubre). Les persones aturades inscrites ininterrompudament a les llistes del SOIB des de fa més d'un any ja són el 32,3% del total d'atur registrat (28.115 persones). Aquest atur de llarga durada creix un 2,4% en relació al mes anterior i un 17,1% si ho comparam amb el mes d'octubre de 2011.

No sembla un senyal de superació de la crisi el fet que s'hagin perdut un total de 32.452 (-7,29%) afiliacions a la Seguretat Social si comparem la mitjana d'octubre amb la de setembre d' enguany. Manco bona senyal és que en termes interanual la baixada d'afiliacions hagi set de 7.153 (-1,7%).

Definitivament hom pot dir, amb Balandie, que les polítiques aplicades fins ara, semblen sacrificar a les persones en atur. Al cap i a la fi, només són les víctimes d'unes elits que abraçaren els principis neocons que provocaren unes desigualtats causants de la crisi que ara patim. En temo que si no hi ha polítiques que redueixin aquestes desigualats no hi haurà creació d'ocupació i reducció de l'atur. La contenció del dèficit i la facilitació del acomiadament provoca atur.

A més atur, menys polítiques d'ocupació

A més atur, menys polítiques d'ocupació

Un article que he publicat al web de la Fundación Gadeso

 

Feu clic aquí

Quatre notes sobre les eleccions de Galícia i Euzkadi

Aquí teniu el meu comentari d’avui a www.elperiscopi.com

I.- Eren dues eleccions diferents i amb entitat pròpia cada una cada una d’elles. Però tant a Galícia com al País Basc creix el soberanisme de dretes i d’esquerra. Amb els resultats que es preveuen a Catalunya el proper dia 25 de novembre, aquests resultats electorals posaran al centre del debat polític el model d’Estat. No em semblaria malament que aquest fos un dels centres del debat si no fos perquè pot desplaçar el conflicte econòmic i social. Ja hi ha declaracions que situen la disjuntiva de “Sobirania per a sortir de la crisis” en lloc de “ Basta de retallades per sortir de la crisis”.Ambdós conflictes són les cares d’una mateixa moneda.

II.- L’ espectacular victòria del PP a Galícia no pot amagar la pèrdua del entorn  de 130.000 vots. No crec que es pugui dir que aquesta majoria parlamentaria (no de vots) absoluta reforçada “popular” avali la bondat de les polítiques d’austeritat només per als pobres que Rajoy practica. La abstenció, i la revifada d’algunes forces d’esquerra indiquen el contrari. En qualsevol cas, en els propers dies sabrem què vol fer Rajoy amb les pensions, el rescat i coneixerem algunes cosa més del Pressupostos Generals de l’Estat per a 2013. De moment, atenció a les declaracions del cap per a Europa de Goldamn Sachs: “Para España lo peor está por llegar”. S’ha de reconèixer que, amb el despiste de l’oposició parlamentaria, el PP gestiona bé per a els seus interessos electorals la política d’austeritat. Pot ser que amb les eleccions d’Andalusia i Astúries aprenguessis que “ Per mantenir-se en el poder els conservadors necessiten el suport de molts pobres. És a dir, necessiten que un percentatge significatiu dels pobres i de la classe mitjana votin en contra dels seus interessos econòmics” (George Lakoff: No pensis en un algefaent).

III.- Segueix, elecció rere elecció, la baixada del PSOE. El problema dels socialistes no és conjuntural. No és només un problema de lideratge, de tipus d’oposició que practica Rubalcaba o record de la darrera etapa del Govern Zapatero. És un problema de calat que precisa examinar autocràticament el paper de la socialdemocràcia durant els trenta anys de neoliberalisme. Cal revisar els efectes devastadors de les polítiques -més dissimulades o sense complexos- que Poul Krugman anomenà de “Gran Divergència”. És a dir, quan es sofreixen els efectes de tres lustres de complicitats amb les polítiques de la “Gran Desigualtat”, l’electorat progressista, i el socialdemòcrata en particular, es desmobilitza de manera estructural.

IV.- És molt i molt complicat, però sembla que qualsevol expectativa d’una força d’esquerra distinta del PSOE només es pot albirar si es fa a partir de la diversitat de les realitats territorials del Estat Espanyol. En qualsevol cas convindria que ningú del àmbit progressista no ho vulgui inventar tot de bell nou. La justícia social, la igualtat, la “socialització del progrés”, la ecologia política, el repartiment del treball, l’ecosocialisme...poden semblar conceptes antics, però no és veritat. Tal com ens recorda, de tant en tant, Vicenç Navarro la llei de la gravetat és molt antiga però no antiquada.