Pobresa 2013 i més

Publicat a El Periscopi de dia 28.05.2013

Ahir es publicaren els resultats definitius de 2013 de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV), una estadística de l’INE forma part de les estadístiques europees d’ Eurostat. És idò una font d’informació de tota solvència. Els indicadors als quals se sol posar més atenció són: a) La taxa de risc de pobresa, és a dir, el percentatge de persones amb ingressos per sota del llindar de pobresa l'any anterior (per a llars d'una persona, aquest llindar es va situar en 2013 en 8.114€, i per a llars compostes per dos adults i dos menors de 14 anys en 17.040€). b) Altre l'anomenat AROPE de risc de pobresa o exclusió social (que combina tres conceptes: el risc de pobresa, la carència material i la baixa intensitat en l’ocupació).

Les dades més significatives referides a les Illes Balears ens permeten observar que la taxa de risc de pobresa s’ha enfilat fins al 19,8%, quan a l’inici de la crisi tot just fregava el 13%. En qualsevol cas, convé parar especial atenció a l’indicador sintètic europeu AROPE, esmentat més amunt. Abans de l’any 2006 aquesta taxa gairebé no superà mai el 20% i, d'ençà que es fan els càlculs (2004), sempre havia estat inferior a Balears que al conjunt del Regne d’Espanya. Però vet aquí que, en els anys de govern del PP de JR Bauzá, ha passat del 25% en 2011 al 27,8% en 2013. Val a dir que per calcular aquest indicador es té en compte a la “població (de 0 a 59 anys) que està vivint en una llar amb baixa intensitat en el treball” o, dit en unes altres paraules, a la població aturada i amb ocupacions de curta durada i mal pagades. Aquesta pobresa laboral, més o menys, s’ha duplicat arreu, però el component illenc de carències materials severes ha augmentat més que el del conjunt de les Comunitats Autònomes. Això explicaria l’estirabot del risc de pobresa de les persones i famílies illenques, que supera -amb un 0,5%- per primer pic al del conjunt del Regne d’Espanya.

No em puc estar de citar, si més no, quatre dades de precarietats concretes a les llars illenques: 1.- El 42,5% (un 8.9% més que l’any anterior) no té capacitat per afrontar despeses imprevistes; una situació especialment conflictiva en un context de polítiques de copagaments dels serveis bàsics. 2.- Hi ha un 12,4% de llars que no poden permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada. És una dada esfereïdora, ja que significa que en un any el risc de pobresa energètica s’ha duplicat. 3.- El percentatge de llars que han tingut retards en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat...) ha passat del 14,2% de 2012 al 17,2% de 2013. 4.- Gairebé un 4% de les llars no poden fer un menjar de carn, pollastre o peix almenys cada dos dies.

Acab aquests primers comentaris del l’ECV-2013 amb una dada extraordinàriament rellevant que ens informa de l’avenç de la pobresa i la precarietat de moltes persones i famílies:  El  percentatge de llars illenques amb carències materials simultànies en quatre dels conceptes que s’empren per calcular l’ AROPE hagi arribat al 10,4%, gairebé duplicant el de l'any 2012 (5,7%).

Evidentment l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) aporta moltes més informacions que les que he resumit en els paràgrafs anteriors. I tanmateix són, a parer meu, suficients per sol·licitar que el tema dels riscos de pobresa i exclusió social ocupin  major espai en l’agenda de la política de les Illes Balears.

Les dades sobre els riscos de pobresa o exclusió social no ocupen les  portades dels diaris d’avui, però ni hi ha de les  conseqüències  d’aquest procés d’empobriment (Ultima Hora titula  “Preocupación en el pequeño comercio por la caída del consumo” i també ni hi ha que mostren una insensibilitat esborronadora (“Los hoteleros reclaman la potestad de bajar hasta un 20% los sueldos y ventajas fiscales”, és el titular de Diario de Mallorca). Amb aquests dirigents dels hotelers anam cap a la fractura social, a un deteriorament de la percepció social envers al turisme.  Mal camí! 

15-M (3er. aniversari)

Publicat a www.elperiscopi.com

El tercer aniversari del 15-M és, si més no, una bona ocasió per proclamar que ens sobren els motius per a indignar-nos. Tanmateix, si no hi ha indignació, no hi ha possibilitat de canvi. És cert que no basta indignar-se, però és condició necessària per comprometre's de debò i no rendir-se, baldament el present sigui complicat. Aquest és el missatge de fons de Stéphane Hessel: Indignació, compromís i no rendició enfront de la injustícia social i ecològica. Tres ingredients per a una vida digna i per anar construint una societat decent.

Al moviment 15-M se li han fet -encara ara se li fan- moltes crítiques. La majoria es formulen des de l'àmbit conservador i, per tant, no cal tenir-les en compte. Però també hi ha hagut crítiques -i a hores d'ara es mantenen- des de l'espai progressista. A aquestes crec que hi hem de parar atenció. Un “emperò progressista” molt estès al 15-M és la seva espontaneïtat i manca de concreció de propostes. En general puc coincidir en aquesta apreciació. Però hi ha excepcions.

L'assemblea de Barcelona del 15-M, abans d'aixecar l'acampada, va consensuar el següent programa mínim:

“1.- No al deute: Ni un euro més per a rescatar els bancs. Auditoria ciutadana del deute. No pagarem el deute il·legítim creat per aquells que van provocar la crisi.

2.- En defensa de la cosa pública: Educació i sanitat públiques, gratuïtes i de qualitat. No a les retallades de la despesa pública, no a la privatització dels serveis públics.

3.- Treball just: Repartiment del treball, salari digne i no a la prevaricació. Retirada de la Reforma Laboral.

4.- Habitatge digne: Dret Garantit a l'accés a un habitatge digne. Dació en pagament retroactiva. Parc d'habitatges de lloguer social. Promoció de cooperatives d'habitatge.

5.- Repartir la riquesa: Reforma fiscal que permeti distribuir de forma justa la riquesa que produïm entre tots i totes. Renda Bàsica universal per a totes les ciutadanes i ciutadans.”

Sóc de l'opinió que aquests 5 punts -que són molt vigents- han articulat, en bona mesura, la xarxa de resistències a l' autericidi neoconservador i la construcció d'una alternativa. Vegem: Primer: A la banda dels progressistes (intencionadament no dic “esquerra”) és gairebé hegemònica la idea que hi ha una part del deute que és impagable i que, si més no, s'ha de “reestructurar” (vegeu el manifest Un altre camí per a Europa). Segon: Les marees de tot color són noves formes de lluita i organització social que tenen un origen molt lligat al 15-M. La Plataforma Crida per una educació publica i de qualitat -L'Embut-, o l'Assemblea de Docents tenen molta aroma quinzemero. Tercer: Més que mai la reivindicació de treball just es lliga a la lluita contra les brutals desigualtats i a favor del treball digne. Quart: Algú dubta que la ILP de la PAH, i tot el que va seguir no hauria estat el mateix sense el 15-M? Avui hem de celebrar una altra victòria  a Alaior. Clar que es pot!

I Quint: La proposta de Renda Bàsica ha avançat força en aquests anys. Tant és així que, amb més o menys claredat, ara mateix hi ha cinc candidatures a les Eleccions Europees, amb possibilitats de tenir representació al Parlament Europeu, que duen la Renda Bàsica en els seus programes. Com diu Daniel Raventós en aquest article, fa uns anys això era impensable.

Tanmateix, abans del 15-M hi havia moltes coses que eren impensables!

Foto R. Borràs. Passejant per Amsterdam 

Darwinisme laboral

Els meus comentaris a El Periscopi dels  dies 7 i 8 de maig 2014

I.-

Ja són massa mesos explicant les mancances estadístiques del registre d’atur i d’afiliacions a la Seguretat Social. No insistiré en el fenomen migratori que patim, i en l'accelerada dinàmica de desànim i desafecció de les persones aturades envers als serveis públics d’ocupació (en el nostre cas envers al SOIB), com a causes principals del descens de l’atur registrat. M’interessa aprofundir en els aspectes de degradació de les condicions laborals que expliquen, en bona mesura, el lleuger augment d’afiliacions a la Seguretat Social. Aquest camí cap a un escenari de darwinisme del mercat laboral illenc és el que, amb bastant claredat, traspuen les dades referides al mes d’abril que ahir es varen fer públiques.

Deixau-me fer, això no obstant, algunes anotacions prèvies:

a) Efectivament lideram la baixada d'atur registrat perquè lideram els índexs de estacionalitat laboral del Regne d'Espanya i de bona part de la UE. 

b) La xifra de 75.789 aturades registrades en el mes d’abril de 2014 és, si més no, enganyosa. En rigor s’hauria de parlar de 111.601 persones inscrites a les llistes del SOIB com a demandats d’ocupació. Val a dir que una demanda d'ocupació és una sol·licitud d'ocupació per compte d'altri realitzada per un treballador o treballadora davant el SOIB, amb la finalitat d'inserir-se o reinserir-se en activitat laboral, o si ja té un treball per aconseguir-ne un altre o canviar-lo per un altre millor (aquest registre inclou, entres altes situacions excloses del registre d’atur, als Fixos Discontinus quan no tenen activitat laboral). En qualsevol cas les variacions -tant intermensuals com interanuals- d’atur registrat i de demandats d’ocupació són molt similars.

c) L’atur registrat de persones estrangeres en el mes d’abril arriba a les 14.829 persones. Una xifra que representa una baixada anual del -13,29% (-2.273 en termes absoluts) mentre que la baixada anual de l’atur total és del -9,82% (-8.252). Si ens fixam amb el col·lectiu de persones procedents de països de fora de la UE-27 la variació és de gairebé el -17%. Per tant hom pot intuir que encara perdura la migració d'estrangeres que arribaren a les Illes en major proposició que a les altres Comunitats Autònomes del Regne d’Espanya.

d) L’atur registrat de llarga durada (més d’un any ininterromput sense rebre cap oferta de treball ni participar en cap programa de Polítiques Actives d’Ocupació) s’enfila a la xifra de 27.662 persones (el 36,5% del total). Gairebé 4 de cada 10 persones aturades ho és de llarga durada i no es coneix cap programa especial del SOIB dirigit a aquest col·lectiu.

e) La mitjana d’afiliacions a la Seguretat Social és de 397.014, amb un augment interanual del +3.34% (12.845 afiliacions). És una dada també enganyosa per diverses raons. Per una banda s’ha d’advertir que és una mitjana dels tràmits administratius i no de persones afiliades, per tant, si es pren en consideració que el 36% del total dels contractes registrats en el mes d’abril han estat de menys de 3 mesos, la mitjana queda absolutament esbiaixada a l’alça. Per una altra banda cal saber -una dada que no es publicà ahir- quantes afiliacions noves són a temps parcial, no sigui cosa que, en termes homogenis d’afiliacions a temps complets la variació interanual sigui, contràriament al que ens volen fer creure, negativa.

Tal com deia a l’inici, em sembla molt més important parar atenció al canvi que s’està produint en l'ecosistema en les relacions laborals. Un canvi de model basat en la precarietat que, fins i tot, qüestiona el valor de la integració laboral per a la inserció social. Amb models de relacions laborals, com ara la reforma Laboral de 2012, que impulsen ocupacions precàries, inestables i mal pagades, es produeix allò que passa en tot procés de selecció darwinista, la forma de sobreviure en condicions canviants adverses és desenvolupar conductes adaptatives. En aquest cas les conductes adaptatives són convertir-se en autònom forçat o ser treballador ocasional, és a dir, temporals de molt curta durada i a temps parcial. Uns i els altres són persones cada pic més usuàries dels Serveis Socials i de les institucions de beneficència perquè estan exclosos dels mecanismes d’inclusius del treball remunerat i de la Seguretat Social que fins fa poc era lo habitual.

Aquesta adaptació darwinista a la pobresa laboral és allò que progressa en el mercat laboral illenc. Ho confirmen les dades d’atur registrat i d’afiliacions a la Seguretat Social d’abril 2014. Ho comentaré tot seguit.

II.-

... aunque el índice de productividad siempre será un criterio fundamental

de la “selección natural laboral”, la flexibilidad y el grado de adaptación

al cambio cobra ahora una importancia fundamental.

Rodrigo Llorente, manager a  People Excellence

Després de sis anys de crisi, de polítiques d’austeritat per als no rics, i devaluacions aplicades manu militari a les normes reguladores dels mercats laborals, s'estan produint els primer símptomes de les adaptacions darwinistes pròpies d’un mercat laboral no inclusiu, que ja no garanteix trajectòries laborals d’integració social. Les successives reformes laborals han augmentat tant la flexibilitat, i minvant tanta seguretat que han creat un statu quo nou. Aquest estat actual al de les coses té molta potencialitat per acabar amb les polítiques que garantien el que els anglosaxons anomenen marking work pay o MWP que, traduït al català, vendria a significar alguna cosa com “fer que el treball tingui compensació a bastament”. Amb les dades del mes d’abril de 2014 que ahir vaig començar a analitzar, es poden identificar almenys tres situacions molt pròximes al MWP.

1.- Joves: A les Illes Balears la taxa d’atur del col·lectiu de persones menors de 25 anys és superior al 53% (19.600 persones), però “només” 8.478 figuren com a aturades registrades. Per què? En la meva opinió per dues raons: Per una banda, la inoperància del SOIB per fer d’intermediari entre una demanda de feina amb deficiències formatives i d’hàbitats i les exigències curriculars d’una oferta d’ocupació que té molt a on triar. Quin sentit té per a una persona menor de 25 anys estar a les llistes de demandants d’ocupació del SOIB si tanmateix després d'haver entregat milenars de currículums no rep cap oferta d’ocupació? Per un altre costat influeix, cada pic més, les males experiències laborals inicials. La gent jove no renova la demanda d’ocupació després d’una primera ocupació mal pagada, amb pèssimes condicions laborals, plena de frustracions.

2.- Precarització extrema de la contractació: Fins i tot amb la famosa “Tarifa Plana a la Seguretat Social” per a la contractació indefinida, les dades de contractació d’abril són esborronadores: Del total de 39.310 contractes registrats durant el mes, 32.892 (el 84%) són temporals. Gairebé 4 de cada 10 contractes registrats són temporals de menys de 3 mesos. Però el fet més significatiu és que el 33% dels contractes registrats són a temps parcial. La presència del treball parcial no desitjant ha augmentat, fa no fa, un 60% des del mes d’abril anterior a la Reforma Labora del 2012. Val a dir que, segons les micró-dades de l’EPA del quart trimestre de 2013, les hores extres treballades no cobrades en els contractes a temps parcial,  havien tingut un augment molt més gran que en la resta de contractes, concretament del 104% en dos anys.

3.- L’ implosió dels TRADES (Treballadors Autònoms Econòmicament Dependents). S’ha presentat com una dada excel·lent l’augment d’afiliacions a la Seguretat Social en el mes d’abril. Anem a pams: En el comentari d’ahir ja matisava aquesta suposada bondat de la dada de 12.845 afiliacions més (un +3,34%) que el mes d’abril de l’any passat. Avui afegesc que el 20% d’aquestes noves afiliacions són d’autònoms! 2.545 nous emprenedors? De cap de les maneres! El que hi ha és cada pic més autònoms falsos, autònoms involuntaris i situacions absolutament precaritzades El darrer cas que conec personalment és el següent: Una persona aturada de molt llarga durada, de més de 64 anys i que ja ha esgotat totes les prestacions. S’ha donat d’alta com a autònom per poder cobrar pensió de jubilació en els pròxims mesos. Ha fet els càlculs i li surt a compte i, a més a més, la seva situació familiar li permet fer aquesta depesa.

La capacitat d’adaptació darwinista del mercat laboral sembla infinita, i la voracitat d'austeritat imposada també. Brussel·les reclama al Regne d'Espanya més retallades... En veurem de grosses!

EPA: S’agreugen les dinàmiques de desigualtat

Un article que l’ 1 de maig em va publicar l’Ara Balears

Convé començar aquestes notes sobre l’Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de 2014 amb una breu referència als ajustos que l’INE hi acaba d’incorporar. Amb el nou cens -que és una enquesta i no un cens pròpiament dit- s’ha descobert que a les Illes Balears hi ha menys població de 16 i més anys. El total d’aquesta població ha passat de les 928.100 persones de 2001 a 925.200 en 2011, és a dir, hem perdut un 2,9% de població el que pot provocar una millora aparent d’ alguna dada estadística -a tal d’exemple, la taxa d’atur baixarà-, però, si es consolida la tendència, pot ser un problema molt seriós en l’actual lògica del finançament de l’Estat del Benestar. Però això són figues d’un altre paner que ens podrien despistar d’uns succints comentaris a l’EPA dels tres primers mesos de l’any 2014.

Anem, idò, al moll de l’assumpte: Com que l’estacionalitat turística és cada pic més gran, l’absència de política industrial està a punt de convertir-nos en una de les regions europees més desindustrialitzades, i la construcció amb un enfocament de rehabilitació i estalvi energètic no és una prioritat, les dades quantitatives són sorprenentment dolentes. Sens dubte, la més cridanera és la taxa d’ocupació de les Illes Balears, és a dir, el percentatge de persones majors de 16 anys que han treballat almenys una hora durant el trimestre, que es situa en el 45,21% (un 1,43% menys que ara fa un any). De fet, aquesta taxa d’ocupació és la més baixa dels últims anys i és conseqüència d’una pèrdua anual del -2,55% de població ocupada (10.900 persones en termes absoluts). Per la seva part, una taxa d’atur del 26,7% (152.500 persones) no es pot interpretar més que com un absolut fracàs després de tants trimestres de sacrificis per als no rics amb l’excusa d’una suposada recuperació econòmica i generació d’ocupació. Val a dir que aquest fracàs és de major dimensió si s’observa, per una banda, que la taxa d’atur del col·lectiu de persones menors de 25 anys és del 53,17% (19.600 persones) i, per una altra, que el descens interanual del -11,17% de la població aturada illenca té molt a veure amb el descens de població activa (-30.100 persones en un any) i de la població ocupada estrangera que segueix migrant.

Però àdhuc els aspectes qualitatius són encara pitjors. L’atur de llarga durada és força preocupant (14,9% de més d’un any i 26,3% de més de dos anys), i, en els mesos d’hivern -el període de menys activitat laboral- el 23,7% de la població assalariada és temporal i el 14% de la població ocupada ho és a jornada parcial. Amb tot, d’aquest conjunt de dades la que em sembla més reveladora de la situació és la següent: El nombre de persones assalariades (333.200) és el més baix dels últims anys, mentre que el percentatge de persones ocupades amb la categoria de treballadors per compte propi assoleix, amb un 20,4%, un dels valors més elevats de la història de l’EPA. Sembla, idò, que la conversió de treball assalariat en treball autònom depenent -i amb tota seguretat precari- avança. Sigui com sigui, de les dades que ens proporciona l’EPA n’hi ha tres especialment feridores: a) En el primer trimestre de l’any hi ha 51.500 llars illenques (el 15,38%) amb tots els seus membres actius en atur. b) A les Illes Balears la taxa de protecció per desocupació és del 38,7%, per tant, només una de cada tres persones aturades percep alguna prestació (entre contributives i subsidis). c) Les persones aturades majors de 45 anys han perdut gairebé dotze punts de protecció en un any a causa de les retallades realitzades al subsidi per a elles.

Tot plegat hauria de fer pensar a tothom que la clau és saber si el mercat laboral, després de sis anys de crisi, segueix sent un mecanisme de repartiment de renda generada i generador d’un grau acceptable de cohesió social o, dit en unes altres paraules, és fonamental esbrinar si tenir un treball és encara ara un garantia més o menys segura de no patir una situació d’exclusió social. Sembla que l’estratègia de la devaluació salarial i social no repara en aquestes subtileses i els working poors (treballadors i treballadores pobres) i les persones inocupables (persones amb carències estructurals de formació i d’habilitats) comencen a ser trets ben presents en el mercat laboral illenc. Una nova realitat que ha generat una nova dinàmica de desigualtat sobre la que moltes institucions adverteixen dels perills que això provoca per a la cohesió social. A tall d’exemple, l’Organització Internacional del Treball (OIT) en un treball titulat “Desigualtats en el treball durant la crisi. Testimoni d’Europa”, afirma que “És fonamental controlar les conseqüències de la desigualtat [provocada en el si dels mercats de treball] no només a curt termini, sinó també a mitjà i més llarg termini. Els efectes en la desigualtat sovint es detecten només amb el pas dels anys, especialment si es tenen en compte indicadors qualitatius, com el capital humà i la qualitat de l’ocupació”. L’informe de l’OIT és de l’any 2012 i, a hores d’ara, seguim sense tenir un Pla d’Ocupació de les Illes Balears. Increïble, però cert.

Foto R. Borràs (Stedelijk Museum, Amsterdam).”Suprematic Composition” (1915) Obre de  Kazimir Malevich 

Proletarització del treball autònom

Un article que m’ha publicat Diario de Mallorca (30.04.2014) 

No fa massa temps es podia llegir a la premsa dels EUA que els conductors de camions del port de la companyia Pacific 9 Transportation havien guanyat el dret a ser considerats treballadors amb els avantatges de la llei nacional de relacions del treball, inclús tenien el vistiplau legal per formar un sindicat. Després de mesos d’un seguit d’accions, incloses vagues, realitzades pels camioners portuaris, la junta nacional de relacions laborals de EE UU considerà que els camioners havien estat incorrectament classificats com a "contractistes independents". Val a dir que a aquesta indústria arreu dels estats costaners, i especialment a Califòrnia, els treballadors per compte aliena ("treballadors sindicats" en els termes d’aquella part de l´Atlàntic) van ser la norma fins que la desregulació laboral els va convertir en "autònoms". Aquests camioners, com totes les categories laborals portuàries, tenien una bona retribució i unes condicions laborals pròpies de la classe mitjana nord-americana. Amb la conversió en antònoms, els guanys econòmics baixaren considerablement i les condicions laborals no milloraren. No és aquest un cas aïllat. Una investigació de l´ETT Kelly Services determina que el 44% dels treballadors als EE UU es classifiquen a si mateixos com a autònoms ("agents lliures" segons la seva terminologia) i la Unió d´Autònoms, calcula que 42 milions de persones nord-americanes són treballadors independents.

Aquesta història dels camioners californians i del procés de conversió del treball assalariat en treball autònom als EUA ve al cas de la publicació del primer número de la revista digital Autònoms & Autònomes (disponible a www.gadeso.org). Amb aquesta nova publicació, que hem posat en marxa la Fundació Gadeso i l´associació APTA-Autònoms de Balears, pretenem donar una mirada trimestral a la situació del treball autònom a les Illes Balears. Volem saber qui són i com són les persones que "habiten" el món del treball autònom illenc, i, alhora, copsar l´opinió dels especialistes en qüestions jurídiques, fiscals, de Seguretat Social, etc. Volem demanar-nos com s´entra, quines són les condicions de permanència, i amb quines condicions se´n surt d´ aquest món del Regim Especial del Treball Autònom (RETA). A més a més, ens hem proposat fer-ho demanant l´opinió dels propis autònoms i dels seus representants sectorials.

Tanmateix, això no ho podem fer al marge de l´anàlisi de la crisi en general i de la del mercat de treball en particular. Avui en dia és, a parer meu, gairebé impossible parlar del treball autònom i no parlar de la revolució neoconservadora del dret laboral (reformes laborals de 2010 i, especialment, de 2012) i de la conseqüent radical transformació del mercat laboral. D´un dret laboral que equilibrava posicions desiguals i promocionava la negociació col·lectiva, hem passat a unes normes absolutament esbiaixades cap a les tesis empresarials, al "campi qui pugui" menystenint la negociació col·lectava i deixant solament en flexibilitat aquell model de flexiseguretat. És a dir, del model europeu de mercats laborals socialment cohesionadors que, en certa mesura, garantien la no radical exclusió social, hem passat als models laborals anglosaxons amb una, cada pic, més gran presència dels treballadors pobres. Aquell fenomen dels working poors, tan característic del mercat laboral de EE UU, ja és ben present a casa nostra. Per això m´ha semblat adient començar aquest article amb una història nord-americana d’empobriment d’uns treballadors convertits involuntàriament en autònoms.

En un col·lectiu, que a les Illes Balears ronda les 82.000 persones afiliades a la Seguretat Social, hi ha de tot. Hi són els professionals i els empresaris autònoms de tota la vida, però a mi m´interessa posar en relleu els fenòmens nous que no són altres que els que provoca, per una banda, l´extensió del model d´empresa a base d´ externalitzar tot el que sigui possible i, per una altra, la deriva retòrica-ideològica neoliberal de l´emprenedoria. En el context actual, ser autònom per cobrir uns serveis o línia de producció externalitzada és sinònim de precarietat extrema. En aquest sentit, no deixa de ser paradoxal que, tot i tenir, des de l´any 2007, un Estatut del Treball Autònom que preveu una singular negociació col·lectiva per als Treballadors Autònoms Econòmicament Dependents (TRADE), no se´n conegui cap acord col·lectiu d´aquesta naturalesa. En un context d´atur massiu és indignant que es faci tanta propaganda de l´emprenedoria i tan poca cosa pràctica que possibiliti de debò l´auto ocupació.

Es sabut que el mateix Karl Marx, al llarg de la seva vida, va matisar bastant aquella màxima seva segons la qual "el ser social determina la consciència social". És gairebé segur que no existeix una consciència social pròpia i comuna dels treballadors i treballadores autònoms i, no obstant això, estic segur que s´avança força en la proletarització d´una gran part d´aquest col·lectiu.

Foto R. Borràs (Stedelijk Museum, Amsterdam).”Structure with Street” (1999) Obre de  Joaquin  Torres-García