La “ryanair society” balear

No he coincidit mai en la idealització que ha fet la socialdemocràcia de les classes mitjanes. Sempre m’ha semblat una reducció de l’anàlisi social menystenint la desigualtat com element definitori de la societat. El grau de desigualtat es pot objectivar, la pertinença a la classe mitjana ha sigut -i encara ho és- una qüestió de percepció. Una percepció, per cert, que va tenir un fort estirabot en els anys que es podia viure del “vici del crèdit” que, alhora, engreixava la bombolla inmobiliaria-financera que acabà amb el rescat dels bancs i l’abandonament de les persones a base de retallades de renda i drets socials, desnonaments i ascensors socials aturats. (Va ser una bombolla o un miratge?) Tanmateix, ara s’ha posat de moda -l'abundant producció de literatura n’és una bona prova- parlar del fi de la classe mitjana, de la seva proletarització i, per tant, n’hi ha que teoritzen que la classe mitjana ja no és la burgesia. (Ho havia estat alguna vegada?).

El cert i segur és que, amb l’excusa de la crisi-estafa, s’han implementat polítiques que han transformat radicalment els mercats laborals, fins al punt que han deixat de tenir un caràcter inclusiu més o menys garantit. L’ocupació assalariada i autònoma era un element fonamental per a garantir la consolidació i creixement d’aquestes anomenades classes mitjanes i que, particularment, preferesc anomenar classes amb ciutadania laboral, fruit de la seva des proletarització. Ja no és així i, a tall d’exemple, algunes dades de l’EPA del primer trimestre d’enguany ens mostren com a les Illes Balears augmenten els factors de precarietat laboral i social: En termes interanuals, el nombre de persones assalariades amb contractes temporals augmenta un 5,3%, i entre les que tenen una jornada a temps parcial s’observa un estirabot del 25,3%, mentre que la població ocupada en la categoria de “treballadors independents o empresaris sense assalariats” –la denominació formal de molts falsos autònoms- creix un 9,4%, el percentatge de població aturada de molt llarga durada, és a dir de més de dos anys en cerca activa d’ocupació, s’enfila fins al 29,5% (+3,2), i la taxa de cobertura de la prestació per desocupació cau un 8,5%, situant-se en un 30,2%, la qual cosa vol dir que més de noranta mil persones aturades no perceben cap prestació. Si a aquestes dades hi afegim l'estacionalitat laboral i els baixos salaris, és fàcil concloure que en el mercat laboral illenc, creix la pobresa laboral en un volum molt preocupant. Val a dir que aquest augment de la pobresa laboral illenca es dóna en un context de retallades dels serveis socials bàsics.

Tot plegat fa que les Illes Balears cada pic funcionin més com una “ryanair society” o “low cost society”, és a dir, una societat extraordinàriament desigual com a conseqüència de la generalització de les baixes rendes, i del cada pic major nombre de treballadors i treballadores pobres. Però el capitalisme té una gran capacitat d’adaptació i, en el cas que ens ocupa, s’adapta provocant canvis estructurals en els hàbits de consum majoritaris. A poc a poc les indústries i serveis de baix cost es converteixen en quasi oligopolis en el subministrament de béns i serveis. Només les grans corporacions poden resistir (generalment reduint costos laborals i amb economia de gran escala) a la minva de renda disponible de la majoria de famílies i individus. En aquesta oligopolització qui hi perd és el productor i distribuïdor local. El desembarcament a Mallorca d’ALDI Supermercats és un bon exemple.

Publicat originalment a dBalears 

Baixa intensitat de treball: causes i efectes

Gairebé totes les anàlisis entorn de les dades de l'EPA del primer trimestre de 2015, seguiren un guió previsible: uns destacaren la disminució de població aturada i l'augment de la taxa d'ocupació, uns altres destacaren la precarietat laboral associada a aquestes aparents millores relatives del mercat laboral de Balears. Efectivament, durant els tres primers mesos de l'any, la població aturada ha descendit un 14%, tot i que la taxa d'ocupació ha crescut només un 3,6%. També és veritat que aquest modest augment del percentatge de persones majors de 16 anys que han treballat almenys una hora durant el trimestre es fa amb un elevant cost de precarietat laboral i social: en termes interanuals, el nombre de persones assalariades amb contractes temporals augmenta un 5,3%, i entre les que tenen una jornada a temps parcial s'observa un estirabot del 25,3%, mentre que la població ocupada en la categoria de "treballadors independents o empresaris sense assalariats" la denominació formal de molts falsos autònoms creix un 9,4%. Per acabar d'arrodonir el conjunt de dades sobre la precarització, anotarem dues de molt significatives: el percentatge de població aturada de molt llarga durada, és a dir de més de dos anys en cerca activa d'ocupació, s'enfila fins al 29,5% (+3,2), i la taxa de cobertura de la prestació per desocupació cau un 8,5%, situant-se en un 30,2%, la qual cosa vol dir que més de noranta mil persones aturades no perceben cap prestació.
Tot plegat, no és estrany que al número 52 de Temes socioeconòmics Gadeso (com sempre disponible a gadeso.org) tornem a insistir en una idea resumida en unes paraules del director general de l'Organització Internacional del Treball (OIT), Guy Ryder, segons la qual: "...la quantitat d'ocupació no es pot aconseguir amb la disminució de la qualitat". Tanmateix no ens limitam a parlar de mala qualitat i precarietat en abstracte. Ans al contrari, hem posat al debat públic si paga la pena seguir pel camí del deteriorament estructural de la qualitat de l'ocupació. Altrament dit, cal interrogar-se si podem seguir pel camí que condueix a l'augment del nombre de persones treballadores pobres i de llars que, com a conseqüència de la "baixa intensitat de treball" i la insuficient protecció per desocupació, tenen carències materials cada pic més grans. És a dir, què hi ha de bo en el fet de caminar cap a un mercat laboral amb una creixent disminució estructural dels estàndards de qualitat, i en l'acceleració del procés que el Banc Mundial ha nomenat de substitució de les classes mitjanes per unes noves "classes vulnerables"?
Però, anem a pams i expliquem que la "baixa intensitat de treball" és un component de l'indicador sintètic AROPE (l'acrònim de At-Risk-Of Poverty and Exclusion), que la UE empra per calcular el risc de pobresa i/o exclusió social, i que defineix la situació de les persones de 0 a 59 anys que viuen en llars en les quals els seus membres en edat de treballar ho van fer menys del 20% del seu potencial total de treball l'any anterior al de l'entrevista (període de referència dels ingressos). Es calcula el nombre de mesos en els quals els membres de la llar han estat treballant durant l'any de referència, i d'altra banda el total de mesos en els quals teòricament aquestes persones podrien haver treballat. A tall d'exemple d'aquest indicador, en una llar amb dos adults en la qual només treballa un a jornada completa, la intensitat de treball seria del 50%; si treballen els dos a jornada completa, la intensitat seria del 100%; si un dels adults treballa a mitja jornada i l'altre a jornada completa, la intensitat de treball seria del 75%. Les societats amb mercats laborals que tenen un fort component estacional, temporal, parcial, i d' "autònoms proletaritzats" són societats amb baixa intensitat de treball. És el cas de Balears, que cada pic funciona més com una Ryanair society o low cost society, és a dir, una societat en què la generalització dels baixos salaris, i el cada pic major nombre de treballadors i treballadores pobres, provoca canvis estructurals en els hàbits de consum majoritaris: les indústries i serveis de baix cost es converteixen en quasi oligopolis en el subministrament de béns i serveis. Només les grans corporacions poden resistir (generalment reduint costos laborals) a la minva de renda disponible de la majoria de famílies i individus. Qui perd sempre hi ha que hi perd és el productor i distribuïdor local. 
En altres paraules, el mercat laboral illenc és conseqüència d'un model productiu favorable al gran empresariat i d'unes normes de funcionament, com ara la reforma laboral i les retallades a la prestació de desocupació de 2012. Si no volem transitar de la societat de baix cost a una societat empobrida, d'una societat amb cohesió social imperfecta a una de desigualtats insostenibles, cal canviar una cosa i l'altra.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (18-05-2015)

Perquè parlen d’estabilitat laboral quan volen dir més precarietat?

El PP i C’s ja han aconseguit una gran sofisticació del llenguatge per referir-se a estabilitat laboral. El primer ho ha fet en la seva acció de govern amb la invenció del que he anomenat el contracte de "fix precari" (vegeu aquí). C´s, de moment, ho ha fet a l’àmbit de les propostes, car en el seu programa econòmic podem llegir que “totes les noves contractacions es faran amb un contracte indefinit amb indemnitzacions creixents, proporcionals a l'antiguitat del treballador en l'empresa”. Curt i ras: El que es proposa és el conegut “contracte únic” que fa temps reivindica l’Ibex-35 a través de la Fundació FEDEA que, no ho oblidin, és un dels més influents think tank neoliberals. El contracte únic és el súmmum del cinisme: veritablement el que es proposa és un acomiadament únic i sense tutela judicial.

A col·lació d’aquesta perversió cínica del llenguatge, convé comentar breument alguns aspectes perversos de dos avantprojectes de lleis estatals sobre els quals, la setmana passada, el CES (Consejo Económico y Social) emeté dictamen, per cert, amb bastants retrets.

El primer fa referència a la Ley de Sociedades Laborales y Participadas. L'Avantprojecte augmenta el volum d'hores-any treballades pels treballadors no socis al 49% del còmput total d'hores-any del conjunt dels socis treballadors, independentment de la grandària de la societat laboral. És a dir, aquestes societats laborals seran manco laborals, i s’obre un porta perquè la precarització de les relacions laborals entri amb més facilitat a l’àmbit empresarial de l’economia social.

L’altre avantprojecte és el relatiu a la Ley por la que se modifica y actualiza la normativa en materia de autoempleo y se adoptan medidas de fomento y promoción del trabajo autónomo y de la economía social. En relació al que coment, el fet més cridaner és la modificació que es fa de la figura del Treballador Autònom Econòmicament Depenent (TRADE), aquell que obté almenys un 75% dels seus ingressos d'un mateix client. L'Avantprojecte ha inclòs la possibilitat que aquest autònom contracti a un treballador/a interí/na per compte d'altri perquè el substitueixi en determinats supòsits derivats de l'exercici dels drets de conciliació del TRADE. És a dir, l’autònom proletaritzat s’ha de fer càrrec d’una contractació sempre precària, per poder tenir uns mínims drets de conciliació de la seva vida laboral amb la personal: Fotut i banyut!

El més indignant és que ambdues mesures s’argumenten per seguir progressant en la creació d’ocupació estable i de qualitat. Definitivament cal estar molt a l’aguait perquè no ens robin el significat de les paraules perquè, d’acord amb Owen Jones, “la seguretat laboral ha d'estar al centre d'un nou moviment progressista”.

Publicata originalment a EL PERISCOPI (18-05-2015) 

Guatemala

Sortir de Mallorca i travessar l’Atlàntic amb la idea de fugir de les celebracions religioses de la Setmana Santa i Pasqua no és sempre possible. No ho és si aterres a Ciutat de Guatemala i,  tot d’una, parteixes cap a Antigua Guatemala. És una immersió a una religiositat diferent de la beateria. Per dir-ho d’alguna manera, és una religiositat “de masses i laica”. Només arribar ens trobam les espectaculars catifes de serradís de colors. Algunes ja estan acabades, unes altres en construcció. La processó -una mescla de sincretisme i xaranga- transcorre pels carrers d’una ciutat essencialment colonial.  Sense monuments espectaculars, la bellesa d'Antigua és la seva normalitat a base d’arquitectura renaixentista amb fatxades barroques i ruïnes d’esglésies. Els terratrèmols no han aconseguit acabar amb la modesta planta senyorial d’una ciutat mot turística, però habitada amb la més absoluta normalitat pels natius que, amb les seves típiques vestimentes, donen autenticitat arreu. És una mescla colorista de guiris i locals, tant se val si és a una terrassa, un restaurant, un mercat o l’interior d’una església. Hi ha dues coses que convé comprar a Antigua: Pastissos a la pastisseria de “Deliciosos Dulces Típicos Doña María Gordillo” que, segons indica el rètol, va ser fundada l’any 1872. L'altra cosa a comprar és un drap. Amb la primera compra et lleparàs els dits, i amb la segona quedaràs alliberat de l’assajament de les venedores de teles de tot color.

D’Antigua partim cap al Lago Atitlán, amb parada a les ruïnes de la ciutat maia d’ Iximche. És un bon tast per a la immersió en “territori maia” que tenim reservada pels darrers dies del viatge. Malauradament no trobam al xaman. És dilluns, i sembla que aquest dia el xaman descansa (també té el dia lliure la persona que obre el petit museu). Amb algunes bones fotos abandonam la ciutat que, en 1542, es convertí en la primera capital dels genocides saquejadors espanyols a Guatemala. Seguim el camí cap Atitlan i, sense tenir-ho programat, fem parada a la ciutat de Sololá. Imprescindible visita al mercat, necessari fer un mos i ... segona sorpresa no prevista: Visita a Concepción, un fantàstic poblet del qual en vaig fer un breu comentari a l’article sobre la situació política i social de Guatemala que vaig publicar a El Periscopi. En arribar al poble ens trobam que tothom és al carrer. Serà una manifestació reivindicativa o de protesta? O, pot ser, és una processó de Setmana Santa? Tal vegada, car se sent la música d’una banda, són les festes del poble? Idò no. La multitud que ocupa el carrer és la comitiva d’un funeral que, al so de la banda de música i entre un núvol d'encens, acompanya el taüt en direcció a l’església que hem de visitar amb certa rapidesa abans que s’ompli d'encens, de gent i d’algú que plora. No acabam d’aclarir si la cerimònia funerària la dirigeix un capellà, un xaman o ambdós. Tanmateix, és el moment “surrealisme màgic” del viatge.

Atitlán és la parada més turistitzada. Els voltants del llac són molt apreciats com a llocs de turisme local. En qualsevol cas el paisatge és autènticament centreamericà: Miris on miris a l’horitzó hi ha un volcà. L’ambient és tant agradable com cosmopolita. Un bon lloc per a fer algunes compres i sopar al so d’una marimba tocada per tres noies. L'endemà agafam la llanxa pública per anar a l’altra banda del llac i visitar Santiago Atitlán, el poble de la pintura Zutujil a l’oli. En desembarcar si hom vol veure una vista inoblidable del Lago Atitlán ha de pujar al cim del poble. Per fer-ho, té dues opcions: Trencar-te les cames o llogar una moto-taxi. Tenim bona sort per partida triple: Coincidim amb una celebració local plena de sincretisme, és dia de mercat local, i encertam en entrar al Café Rafá a on, a més de beure un cafè de primera qualitat, podeu comprar-ne en gra i de collita pròpia, ecològica i amb criteris certificats de comerç just. Dinar, reposar un poc per agafar forces i cap a San Antonio Palopó. Pot ser és el poble més pintoresc dels que hem visitats. El color predominant és el blau dels “huipiles”, és a dir les bruses brodades, i els “cortes” (les faldilles llargues) de les dones del poble. Es nota amb força l'autoorganització de la comunitat indígena (cooperatives, tallers comunitaris), una autoorganització que s’aprecia fins i tot en el repartiment de la llenya pel foc de les cuines. A San Antonio Palopó es poden veure algunes cases originals dels maies. De camí, fem la primera visita a un cementiri amb totes les tombes pintades de colors ben vius amb vistes envejables al Lago Atitlán.

La següent estació del viatge és Chichicastenango. Les guies turístiques descriuen el mercat de Chichi com un impressionant mercat indígena que en segles ha variat poc i et recomanen visitar l’ Església de Santo Tomás i la Capella del Calvario. No van mal encaminades, però cap guia turística -i molt manco jo- pot descriure l’autenticitat del mercat i del conjunt d’esglésies. El contacte físic amb els autòctons (elles empenyen amb tota naturalitat per avançar entre les multituds), els regatejos per a comprar qualsevol cosa (des d'una tela típica a un litre de mel provinent de les d’abelles que els indígenes cuiden com un tresor), la salutació al xaman (no podem parlar massa perquè gairebé no parla ni una paraula en castellà i ha d'atendre a molts de seguidors), les olors i els sons són sensacions tant sentides com difícils de descriure. Dues coses que sí puc explicar amb tota claredat: La primera és que Chichicastenango és un gran oasi guatemalenc enfront de la globalització, la vulgarització i l’homogeneïtzació a base de franquícies De moment -i esper que per sempre més- Inditex no hi té res a fer. La segona és una recomanació: L’Hotel Santo Tomás és ideal per dinar i beure un Ron Zacapa. Jo el vaig olorar per primera vegada en aquest hotel –quasi museu-. Val a dir que el ron Zacapa és prou especial: Empren el verge de canya de sucre en lloc de melassa, i la canya de sucre està cultivada en un sòl volcànic ric en minerals i als nombrosos rius que reguen la zona.

Costa deixar Chichicastenango, però ens esperen unes tres hores de carretera per arribar a Ciudad de Guatemala. Arribats, dutxats i sopats en el millor restaurant de cuina tradicional, el Kakao, i a descansar. L'endemà visitam el centre de la ciutat: El Parc i el Mercat Central, la Catedral Metropolitana (impressionat memorial a les víctimes de la dictadura les columnes del reixat enfront de la fatxada de la catedral). Molt recomanable passejar per la Sexta Avenida, i observar un molt interessant Edifici de Correus, el reformat edifici de l’antic Ministerio del Interior on es torturava i assassinava a l’engròs, o un Café a on et reben amb un cartell que diu “... aquí no discriminamos por orientación sexual”. En els altres sí que discriminen? A Ciudad de Guatemala segueixen les processons de Setmana Santa, i més catifes de serradís de colors...

A la tarda hem de volar -amb una avioneta d'hèlixs- cap a Flores, i amb un transport terrestre arribar al Parc Nacional de Tikal. En passar el control del parc ja és de nit fosca. El formigueig en l'estómac va in crescendo per mor de la proximitat del parc arqueològic que, en les darreres setmanes, s’ha convertit en una obsessió d’aquest viatger insaciable de conèixer món. La nit, acompanyada dels sons de la selva, es fa llarga.

 En rompre el dia, ens espera la ciutat maia de Tikal... i el viatge entra en una altra dimensió. A l’article abans esmentat que vaig publicar a El Periscopi, ja feia una referència a l’ història d’aquesta metròpoli maia. Però, des del punt de vista de les sensacions del viatger, deixau-me dir que és un lloc inoblidable, imprescindible. Caminar entre aquestes ruïnes rodejades de selva, durant el dia, la nit, a l’alba, és de les experiències que justifiquen qualsevol incomoditat o privació del trescamón. Qualsevol de les places (la més concorreguda és la Gran Plaça), de les acròpolis, dels temples o dels conjunts de piràmides -alguns encara no “rescatats” de la selva (això és el que vol dir “restauració”) serveix per recordar el que diu El Gènesi dels maies:

“Y los días se echaron a caminar.
Y ellos, los días, nos hicieron.Y así fuimos nacidos nosotros,los hijos de los días,los averiguadores,los buscadores de la vida.”

Una vegada has contemplat sortir el sol des del temple IV t’adones que no som més que fills i filles dels dies. Pot ser per això, un dels dies de la nostra estada a la reserva de la biosfera maia, visitam Yaxhá. Un conjunt arquitectònic poc visitat, que et deixa bocabadat. La casualitat vol que el xofer de la furgo amb què fèiem el trasllat de Tikal a l’antiga capital cachiquel i viceversa, és un de tants buscadores de la vida: No fa massa, ha tornat a Guatemala, després d’uns anys de treballar “il·legalment” als EUA a on  arribà, com tants “mojados”, via Mèxic. Desitj que tingui bona sort i que pugui progressar i ser feliç en el seu país que sembla viurà aviat un canvi polític que ho hauria de fer possible.

Nosaltres, averiguadores, hem d’anar acabant el viatge. Amb una visita ultra exprés a l'illa-ciutat de Flores, abans d’arribar a l’aeroport per volar cap a Ciutat de Guatemala. El matí de l'endemà el dedicam a visitar dos museus imprescindibles. El Nacional d’Arqueologia i Etnologia i el Popol Vuh, una bona dosis de cultura maia per, a la tarda, posar rumb cap a Palma.

A l’avió de tornada, acab de llegir la novel·la Sicilià sense mots, de Guillem Frontera. Malgrat tot, a Mallorca és on los días, nos hicieron. Y así fuimos nacidos nosotros

En el quart aniversari del 15-M: Indignar-se no basta

No seria capaç d'escriure una sola paraula més clarivident i actual:

 “Però la indignació no és suficient. Si algú creu que n’hi ha prou amb manifestar-se pel carrers perquè les coses canviïn, s’equivoca. És necessari que la indignació es transformi en un autèntic compromís. El canvi requereix esforç. Està molt bé expressar el nostre rebuig a l’oligarquia, però al mateix temps cal proposar una visió ambiciosa de l’economia i de la política capaç de transformar la condició dels nostres països. No ens podem quedar en la protesta. Cal actuar.”

Stéphane Hessel. No us rendiu! (Pàgina 25) 

Municipis lliures de paradisos fiscals

Publicat originalment a dBalears 

No millorarem els nostres municipis si ens entestem perquè no canviï l’escala de valors amb la que estan administrats. La pedagogia de l’exemple és molt útil per, posem pel cas, lluitar per a l’eradicació de la immundícia del frau fiscal i, especialment, dels paradisos fiscals. Si realment volem esmerçar la situació que denuncia Intermón Oxfam a “La il·lusió fiscal. Massa ombres en la fiscalitat de les grans empreses”, hem de començar a fer coses concretes. I fer-les ja! Estaria bé, idò, que els governs dels ajuntaments que es constitueixen després de les eleccions del 24 de maig, declaressin lliures de paradisos fiscals els seus municipis. Encara estaria millor que a Palma, passéssim d’una ciutat significada en el mapa de la corrupció (cas Urdangarin - cas Ducs de Palma) a una ciutat lliure de paradisos fiscals.

La promoció de municipis lliures de paradisos fiscals és una campanya que, des de fa algun temps, impulsa la Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària. Una iniciativa que ja ha tingut resultats positius a alguns ajuntaments del Regne d’Espanya, i que ve precedida per la dinàmica de diverses regions franceses que, des de 2010, començaren a exigir més transparència en els comptes dels bancs amb els quals treballen, i per alguns municipis a Suècia, Noruega i Finlàndia que estan imposant fortes mesures per a una major transparència i responsabilitat fiscal en la gestió de les seves licitacions públiques.

Justament l' esmentada Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària, acaba de publicar un document amb 45 propostes per una fiscalitat municipal més justa. Entre aquestes propostes hi figuren la de “requerir que les grans empreses que concorren a concursos públics hagin de presentar informes de responsabilitat fiscal, especificant en quins països tenen filials i tributen impostos, d’acord amb els criteris de l’OCDE”, i la d’ “argumentar en els plecs de condicions que les empreses que tributen en paradisos fiscals no concorren en igualtat de condicions, i treure’ls punts en les convocatòries de concurs públic per aquest motiu”.

Em sembla que implicar-se, a través de les seves compres públiques (concursos públics i contractacions), en la lluita contra els paradisos fiscals i, alhora, per tal de garantir la igualtat d’oportunitats de les empreses que no fan “dumping fiscal” i que no tributen a paradisos fiscals, és una responsabilitat social exigible a qualsevol govern municipal decent.

Bombolla d’ocupació precària?

La pregunta del títol d'aquest article és escaient. Ho és si hom pren en consideració que cada pic hi ha més experts que, amb dades objectives i sòlids arguments, adverteixen que cal canviar el model laboral, fins i tot, per sobre de qualsevol fita numèrica de creació de llocs de treball. Sobre aquest assumpte gira el número 18 de Panorama sociolaboral que hem titulat "Una ocupació amb un excés de precarietat i una escassa productivitat no és sostenible" i que està disponible aquí. A la publicació digital de la Fundació Gadeso que, en aquesta ocasió, inclou més de vint estudis i informes sobre el mercat laboral publicats per entitats públiques i privades, institucions i agents socials i econòmics, hi ha una preocupació que planeja des de la introducció fins a les conclusions: si convertim la precarietat laboral i social en fórmula gairebé única de sortida de la crisi, voldria dir que s'ha après poc dels errors del passat, quan es creà una bombolla d'economia especulativa amb uns fonaments de sorra, i una ocupació tan precària que es va anar en orris tot just punxà la bombolla especulativa. Aquest és un tret diferencial important de la crisi espanyola i balear.

A parer meu, en els mesos vinents caldrà observar si es consoliden els símptomes de recuperació macroeconomia fruit dels lleugers canvis internacionals i, fonamentalment, del Banc Central Europeu. Tanmateix per fer aquest exercici d'observació caldrà analitzar l'evolució del mercat de treball des d'una triple perspectiva: la quantitativa (realment es crea ocupació en termes d'hores treballades?); la qualitativa (els mercats laborals ofereixen ocupacions amb uns mínims de seguretat d'inclusió social?); i la sostenibilitat de les noves ocupacions (seran ocupacions que es mantindran al llarg del temps o s'esmicolaran a la primera dificultat cíclica de l'economia?).

En aquest sentit la perspectiva immediata no és encoratjadora car la majoria d'informes inclosos en el Panorama sociolaboral que coment es podrien resumir amb la idea que un mercat de treball amb un excés de precarietat i una escassa productivitat no és sostenible. En aquest sentit paga posar especial atenció en els dos treballs que fan referència a l'índex de qualitat en el treball (IQT). El primer és l'actualització dels resultats de l'IQT de 2013, publicat per l'Observatori del Treball de les Illes Balears, i l'altre és el que ha publicat l'Ateneu Pere Mascaró amb el títol de "Crisi econòmica, mercat de treball i benestar social. El cas de les Illes Balears". Una lectura atenta del primer ens permet concloure que l'any 2003 Balears ocupava posicions baixes en gairebé totes les dimensions claus de l'IQT. Pel que fa al segon que ve signat per l'economista Ferran Navinés i les sociòlogues Antònia Puiggròs i Maria del Mar Ribas en relació a l'IQT s'afirma que als resultats de 2012, comparats amb els de l'any 2011 i 2010, s'observa que la posició de Balears ha empitjorat en relació a l'any 2012. 

En resum: apostar permanentment per la devaluació salarial i la desregulació laboral significa aprofundir en la desigualtat i, potser, la creació d'una "bombolla d'ocupació" de curt recorregut, car s'insisteix en un model de creixement insostenible en termes de distribució de renda. Per tant, perquè la recuperació econòmica ho sigui per a tothom, cal canviar el model laboral, en cas contrari haurem de concloure, amb el sociòleg Jean-William Lapierre, que "és difícil mantenir un concepte de ciutadania basat en la seguretat dels subjectes socials (i especialment laborals) quan tot el sistema econòmic actual busca fabricar riscos immensos per multiplicar els guanys del mercat". És a dir, superar la crisi amb el resultat d'un estat social de mínims, seria una doble estafa.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (06-05-2015) 

De la precarietat integral, a l'esclavitud light

Les dades de registres administratius que, mes a mes, es donen a conèixer i que, per cert, no estan dissenyats per observar l'evolució del mercat de treball, en cada lliurament necessiten un major treball de descodificació. Succintament les dades corresponents al passat mes d'abril són les següents: 1.- Atur registrat: 66.756 persones (variació mensual del -11,10% i interanual del -11,92%). 2.- Contractes registrats: 42.087 (un augment del 25,1% en relació al mes anterior, i un +7,1 en relació al mateix mes de 2014). 3.- Mitjana d'afiliacions a la Seguretat Social: 419.843 persones (+ 9,13% que el mes anterior i un creixement del 5,75% sobre el mes d'abril de l'any passat). 4.- Persones aturades beneficiàries d'alguna prestació al març (la informació se subministra amb un mes de retard): 61.436 (un 13% menys que l'any passat).

Descodifiquem aquestes xifres:

1.- La dada de persones apuntades a les llistes del SOIB (descomptat el cada vegada major nombre que, fruit del seu desànim, no s'apunten) o DENOS (acrònim en castellà de Demandants d'Ocupació No Ocupats). Aquesta categoria administrativa inclou als Fixos Discontinus que no estan treballant. Resulta que abril va tancar amb 68.406 DENOS, és a dir amb 1.650 persones més que la xifra oficial de “atur registrat”. Això ens podria estar indicant que, malgrat la “Setmana Santa”, a l'abril no han començat a treballar tots els Fixos Discontinus de la “indústria turística”, o que aquest tipus de relació laboral s'està estenent a activitats econòmiques que no són pròpiament cícliques. Òbviament el descens mensual d'atur registrat és purament estacional. Mentre que la variació negativa interanual té molt a veure amb dues claus: a) L'acceleració de la torbo-rotació en la contractació (tingui's en compte que la dada d'atur registrat és la de l'últim dia del mes i, no reflecteix les entrades i sortides durant el mes. b) Encara que es va alentint, àdhuc estem en presència d'una disminució de la presència de persones estrangeres al mercat laboral formal illenc. Aquest col·lectiu és el que més fàcilment es desanima i, una vegada acabades les prestacions, no renoven la demanda d'ocupació perquè tornen als seus països d'origen o migren cap al mercat laboral irregular. Aquesta és l'explicació que mentre la xifra global d'atur registrat baixi un 11,92% en un any, la del col·lectiu d'estrangers ho fa gairebé un 16%. c) Seguim amb un alt percentatge (35,6%) d'atur registrat de llarga durada, sense que ningú es preocupi per les persones que poden esdevenir en “inocupables”.

2.- Contractes registrats: Dels 42.087 contractes registrats, el 86,6% són temporals i d'aquests, el 42% són d'una durada inferior a tres mesos. Lamentablement, al moment d'escriure aquestes línies, no dispòs de la xifra de contractes nous a jornada partida. Però permetin-me recordar que, segons el Ministeri d'Ocupació, durant el primer trimestre de 2015, el 41% del total de contractes registrats en el regne d'Espanya eren a temps parcial.

3.-Afiliacions a la Seguretat Social: Aquesta és una dada que cada vegada explica menys coses. En primer lloc perquè, en ser una mitjana, no sabem quantes afiliacions de pocs dies d'una mateixa persona es computen per fer el càlcul. En segon lloc perquè, com no es publica l' informació de la seva evolució en termes homogenis a la d' afiliacions a temps complet, és possible que creixi el nombre de les afiliacions però baixi en moltes llars la intensitat de l'ocupació, i, com a conseqüència d'això, que augmenti el nombre de treballadors i treballadores en situació de pobresa laboral.

4.- Persones aturades beneficiàries de prestacions: Per saber el grau de protecció de les persones en atur registrat no podem utilitzar aquesta dada, car, per exemple, els Fixos Discontinus poden tenir prestació i mai figuren en atur registrat. Per calcular la taxa de protecció no ens queda més remei que acudir a l'EPA (veure aquí). Tanmateix, la dada feta públic ahir és un indicador més de la baixada de prestacions per desocupació i, alhora, de la degradació d'aquesta protecció: aquest any les prestacions contributives només representen el 37.6% (l'any passat eren el 39.8%).

A tall de conclusió: 1.- La contractació de molt curta durada, és cada vegada més una fórmula de control de la mà d'obra (i de reducció de costos laborals) que no es compadeix amb els pronòstics d'una temporada turística més o menys estable quant a la seva durada. 2.- El realment important és saber si, en paraules del filòsof Franco Berandi, el mercat laboral illenc es mou des d'una precarietat integral a una esclavitud light. No hi dubta que la reforma laboral de 2012 ha funcionat com un potent dissolvent del, encara que imperfecte, caràcter inclusiu del mercat de treball; i ho ha fet fins a tal punt que l'abordatge de la pobresa laboral comença a figurar als programes polítics. L'exemple més desvergonyit és el de Ciutadans que amb el nom tècnic de "Complement Salarial Anual Garantit” (vegeu pàgina 7 d'aquest  document)  proposa una ajuda –de quantia no especificada– que complementaria els ingressos laborals de les llars amb salaris baixos. És a dir, que els contribuents pagaríem part del que els empresaris no paguen per treballs de baixa remuneració. Una forma de suavitzar l'esclavitud o una forma de suavitzar la poca vergonya? Vostès diran!


Publicat originalment a EL PERISCOPI (6-5-2015) 

Bye, bye Aurelio Vázquez

Aurelio Vázquez deixa la Presidència de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca. Dit amb tot el respecte possible: Per a Mallorca -per a la necessària millora de la percepció social illenca del turisme- ha estat un pèssim president del gremi hoteler. En el millor dels casos, ha estat un lobbista amb sort. Una bona sort que no ha acompanyat a, posem per cas, als que han fet lobby per impedir l'expansió de les Grans Superfícies Comercials.

En aquests anys que Aurelio Vázquez ha estat al capdavant de la FEHM s'han trencat bastants equilibris amb els quals, en democràcia, convé governar. En aquesta legislatura autonòmica que està a punt de finalitzar, només es recordaran dos acords de fons entre el Govern de JR Bauzá i el que hem convingut en anomenar societat civil i agents socials i econòmics: L'acord amb els hotelers i el fet amb el Círculo Balear. Dos acords desequilibrats perquè es fan, bàsicament, en contra d’ algú o d'alguna cosa: El primer contra la resta de sectors del turisme i dels llogaters de pisos turístics. L'acord amb el Círculo Balear es fa en contra d'anys i anys de consens entorn de la normalització del català.

Però el problema més gran que Aurelio Vázquez ha creat a la percepció social del turisme, prové de les seves formes i estils: El sense complexos casa malament amb aquell eslògan de “Turisme som tots” que, no fa tant temps, va posar en circulació EXCELTUR. Què vull dir amb això? Idò que no és el mateix que la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM) es plantegi “como objetivos primordiales respecto a la actuación de las administraciones: que garanticen la seguridad jurídica a empresas, inversores y destinos, que impulsen la competitividad turística mediante la racionalización de los costes fijos de las empresas, y que aseguren la participación de las organizaciones empresariales y empresas en la toma de decisiones.” I una altra és endinsar-se en qüestions tan partidistes com les que Aurelio Vázquez, en la seva condició de president de (tots?) els hotelers de Mallorca, escrivia el passat diumenge en un article publicat per Diario de Mallorca. El primer, des de la discrepància, em sembla discutible, el segon és intolerable.

És cert que hi ha que marxa amb el mateix “sin complejos” que amb el que arribà; que el discurs de continuïtat de la nova presidenta de la FEHM, Inmaculada de Benito, no fa albirar grans canvis en el tarannà de la patronal hotelera; i que la presència a l’assemblea dels hotelers de la ministra Fátima Báñez -i no el titular de Turisme- dóna el missatge que el que es vol és seguir abaratint els costos laborals, i no pas millorar la competitivitat amb altres polítiques turístiques possibles (vegeu aquí un exemple).

Malgrat tot bé ens vindria a tots i a totes que la nova presidenta de la FEHM tingués present que, en paraules d’Antonio Caparrós Benedicto a la Conferència inaugural de les II jornades de turisme i medi ambient a les Illes Balears, 2002), “... el éxito de la acción política ya no radica en la mayor o menor presencia del poder político o del recurso de la autoridad directa de este poder político para solucionar los problemas sociales, sino en su capacidad para impulsar metas colectivas y crear intermediaciones entre agentes sociales contradictorios.” És a dir, ens vindria bé que recuperes els valors del diàleg social per, alhora, ser capaç de recuperar una millor percepció social del turisme, i una major empatia amb els menys afavorits d'aquesta societat illenca que, segons la mitologia hotelera, els deu gairebé la seva existència.