Sortir de Mallorca i travessar l’Atlàntic amb la
idea de fugir de les celebracions religioses de la Setmana Santa i Pasqua no és
sempre possible. No ho és si aterres a Ciutat
de Guatemala i, tot d’una, parteixes
cap a Antigua Guatemala. És una
immersió a una religiositat diferent de la beateria. Per dir-ho d’alguna
manera, és una religiositat “de masses i laica”. Només arribar ens trobam les
espectaculars catifes de serradís de colors. Algunes ja estan acabades, unes
altres en construcció. La processó -una mescla de sincretisme i xaranga-
transcorre pels carrers d’una ciutat essencialment colonial. Sense monuments espectaculars, la bellesa
d'Antigua és la seva normalitat a base d’arquitectura renaixentista amb
fatxades barroques i ruïnes d’esglésies. Els terratrèmols no han aconseguit
acabar amb la modesta planta senyorial d’una ciutat mot turística, però
habitada amb la més absoluta normalitat pels natius que, amb les seves típiques
vestimentes, donen autenticitat arreu. És una mescla colorista de guiris i locals, tant se val si és a una
terrassa, un restaurant, un mercat o l’interior d’una església. Hi ha dues
coses que convé comprar a Antigua:
Pastissos a la pastisseria de “Deliciosos Dulces Típicos Doña María Gordillo”
que, segons indica el rètol, va ser fundada l’any 1872. L'altra cosa a comprar
és un drap. Amb la primera compra et lleparàs els dits, i amb la segona
quedaràs alliberat de l’assajament de les venedores de teles de tot color.
D’Antigua
partim cap al Lago Atitlán, amb
parada a les ruïnes de la ciutat maia d’ Iximche.
És un bon tast per a la immersió en “territori maia” que tenim reservada pels
darrers dies del viatge. Malauradament no trobam al xaman. És dilluns, i sembla
que aquest dia el xaman descansa (també té el dia lliure la persona que obre el
petit museu). Amb algunes bones fotos abandonam la ciutat que, en 1542, es
convertí en la primera capital dels genocides saquejadors espanyols a Guatemala. Seguim el camí cap Atitlan i, sense tenir-ho programat,
fem parada a la ciutat de Sololá.
Imprescindible visita al mercat, necessari fer un mos i ... segona sorpresa no
prevista: Visita a Concepción, un
fantàstic poblet del qual en vaig fer un breu comentari a l’article sobre la
situació política i social de Guatemala
que vaig publicar a El Periscopi. En arribar al poble ens trobam que tothom és al carrer.
Serà una manifestació reivindicativa o de protesta? O, pot ser, és una processó
de Setmana Santa? Tal vegada, car se sent la música d’una banda, són les festes
del poble? Idò no. La multitud que ocupa el carrer és la comitiva d’un funeral
que, al so de la banda de música i entre un núvol d'encens, acompanya el taüt
en direcció a l’església que hem de visitar amb certa rapidesa abans que
s’ompli d'encens, de gent i d’algú que plora. No acabam d’aclarir si la
cerimònia funerària la dirigeix un capellà, un xaman o ambdós. Tanmateix, és el
moment “surrealisme màgic” del viatge.
Atitlán és la parada més turistitzada. Els voltants del llac són
molt apreciats com a llocs de turisme local. En qualsevol cas el paisatge és
autènticament centreamericà: Miris on miris a l’horitzó hi ha un volcà.
L’ambient és tant agradable com cosmopolita. Un bon lloc per a fer algunes
compres i sopar al so d’una marimba tocada per tres noies. L'endemà agafam la
llanxa pública per anar a l’altra banda del llac i visitar Santiago Atitlán, el poble de la pintura Zutujil a l’oli. En
desembarcar si hom vol veure una vista inoblidable del Lago Atitlán ha de pujar al cim del poble. Per fer-ho, té dues
opcions: Trencar-te les cames o llogar una moto-taxi. Tenim bona sort per
partida triple: Coincidim amb una celebració local plena de sincretisme, és dia
de mercat local, i encertam en entrar al Café Rafá a on, a més de beure un cafè
de primera qualitat, podeu comprar-ne en gra i de collita pròpia, ecològica i
amb criteris certificats de comerç just. Dinar, reposar un poc per agafar
forces i cap a San Antonio Palopó.
Pot ser és el poble més pintoresc dels que hem visitats. El color predominant
és el blau dels “huipiles”, és a dir les bruses brodades, i els “cortes” (les
faldilles llargues) de les dones del poble. Es nota amb força
l'autoorganització de la comunitat indígena (cooperatives, tallers
comunitaris), una autoorganització que s’aprecia fins i tot en el repartiment
de la llenya pel foc de les cuines. A San
Antonio Palopó es poden veure algunes cases originals dels maies. De camí,
fem la primera visita a un cementiri amb totes les tombes pintades de colors
ben vius amb vistes envejables al Lago
Atitlán.
La
següent estació del viatge és Chichicastenango.
Les guies turístiques descriuen el mercat de Chichi com un
impressionant mercat indígena que en segles ha variat poc i et recomanen
visitar l’ Església de Santo Tomás i la Capella del Calvario. No van mal
encaminades, però cap guia turística -i molt manco jo- pot descriure
l’autenticitat del mercat i del conjunt d’esglésies. El contacte físic amb els
autòctons (elles empenyen amb tota naturalitat per avançar entre les
multituds), els regatejos per a comprar qualsevol cosa (des d'una tela típica a
un litre de mel provinent de les d’abelles que els indígenes cuiden com un
tresor), la salutació al xaman (no podem parlar massa perquè gairebé no parla
ni una paraula en castellà i ha d'atendre a molts de seguidors), les olors i
els sons són sensacions tant sentides com difícils de descriure. Dues coses que
sí puc explicar amb tota claredat: La primera és que Chichicastenango és un gran oasi guatemalenc enfront de la
globalització, la vulgarització i l’homogeneïtzació a base de franquícies De
moment -i esper que per sempre més- Inditex no hi té res a fer. La segona és
una recomanació: L’Hotel Santo Tomás és ideal per dinar i beure un Ron Zacapa.
Jo el vaig olorar per primera vegada en aquest hotel –quasi museu-. Val a dir
que el ron Zacapa és prou especial: Empren el verge de canya de sucre en lloc
de melassa, i la canya de sucre està cultivada en un sòl volcànic ric en
minerals i als nombrosos rius que reguen la zona.
Costa
deixar Chichicastenango, però ens
esperen unes tres hores de carretera per arribar a Ciudad de Guatemala. Arribats, dutxats i sopats en el millor
restaurant de cuina tradicional, el Kakao, i a descansar. L'endemà visitam el
centre de la ciutat: El Parc i el Mercat Central, la Catedral Metropolitana
(impressionat memorial a les víctimes de la dictadura les columnes del reixat
enfront de la fatxada de la catedral). Molt recomanable passejar per la Sexta
Avenida, i observar un molt interessant Edifici de Correus, el reformat edifici
de l’antic Ministerio del Interior on es torturava i assassinava a l’engròs, o
un Café a on et reben amb un cartell que diu “... aquí no discriminamos por orientación sexual”. En els altres
sí que discriminen? A Ciudad de
Guatemala segueixen les processons de Setmana Santa, i més catifes de
serradís de colors...
A
la tarda hem de volar -amb una avioneta d'hèlixs- cap a Flores, i amb un transport terrestre arribar al Parc Nacional de Tikal. En passar el
control del parc ja és de nit fosca. El formigueig en l'estómac va in crescendo
per mor de la proximitat del parc arqueològic que, en les darreres setmanes,
s’ha convertit en una obsessió d’aquest viatger insaciable de conèixer món. La
nit, acompanyada dels sons de la selva, es fa llarga.
En
rompre el dia, ens espera la ciutat maia de Tikal... i el viatge entra en una altra dimensió. A l’article abans
esmentat que vaig publicar a El Periscopi, ja feia una referència a l’ història
d’aquesta metròpoli maia. Però, des del punt de vista de les sensacions del
viatger, deixau-me dir que és un lloc inoblidable, imprescindible. Caminar
entre aquestes ruïnes rodejades de selva, durant el dia, la nit, a l’alba, és
de les experiències que justifiquen qualsevol incomoditat o privació del
trescamón. Qualsevol de les places (la més concorreguda és la Gran Plaça), de
les acròpolis, dels temples o dels conjunts de piràmides -alguns encara no
“rescatats” de la selva (això és el que vol dir “restauració”) serveix per
recordar el que diu El Gènesi dels maies:
“Y
los días se echaron a caminar.
Y
ellos, los días, nos hicieron.Y
así fuimos nacidos nosotros,los
hijos de los días,los
averiguadores,los
buscadores de la vida.”
Una
vegada has contemplat sortir el sol des del temple IV t’adones que no som més
que fills i filles dels dies. Pot ser
per això, un dels dies de la nostra estada a la reserva de la biosfera maia,
visitam Yaxhá. Un conjunt
arquitectònic poc visitat, que et deixa bocabadat. La casualitat vol que el
xofer de la furgo amb què fèiem el trasllat de Tikal a l’antiga capital cachiquel i viceversa, és un de tants buscadores de la vida: No fa massa, ha
tornat a Guatemala, després d’uns
anys de treballar “il·legalment” als EUA a on
arribà, com tants “mojados”, via Mèxic. Desitj que tingui bona sort i
que pugui progressar i ser feliç en el seu país que sembla viurà aviat un canvi
polític que ho hauria de fer possible.
Nosaltres,
averiguadores, hem d’anar acabant el
viatge. Amb una visita ultra exprés a l'illa-ciutat
de Flores, abans d’arribar a l’aeroport per volar cap a Ciutat de Guatemala. El matí de
l'endemà el dedicam a visitar dos museus imprescindibles. El Nacional
d’Arqueologia i Etnologia i el Popol Vuh, una bona dosis de cultura maia per, a
la tarda, posar rumb cap a Palma.
A l’avió de tornada, acab de llegir la novel·la Sicilià sense mots, de
Guillem Frontera. Malgrat tot, a Mallorca
és on los días, nos hicieron. Y así
fuimos nacidos nosotros
