Precarietat, tecnologització, la fi del treball...

A la Fundació Gadeso, coincidint amb aquestes dates estiuenques, hem publicat el primer Panorama Sociolaboral Gadeso especial d’una sèrie que durà el nom genèric de ‘Lectures sobre...’. Ens estrenam amb un tema prou suggeridor, car les lectures proposades són sobre la fi del treball i, amb aquesta temàtica, forçosament no podia faltar el llibre de Jeremy Rifkin La fi del treball, que és, sens dubte, un clàssic d’absoluta referència. L’altre és el llibre de Bruno Trentin La ciutat del treball que, tot i no haver tingut una gran difusió (la seva edició i distribució en castellà ha estat a cura de la Fundación 1º de Mayo), és considerat en molts àmbits acadèmics i sindicals un text essencial per a interpretar com evolucionarien els mercats laborals, si més no els europeus, de finals de segle XX.

Hom pot dir que la idea central de l’obra de Rifkin és la que parla “d’un procés imparable de substitució d’empleats per software ”. Ho concreta uns anys després de la primera edició (reedició de 2004) en afirmar: “L’economia mundial experimenta un canvi radical en la naturalesa del treball amb profundes conseqüències per al futur de la societat. En l’era industrial, la mà d’obra humana massiva treballava juntament amb les màquines per produir béns i serveis. En l’era de l’accés, les màquines intel·ligents, en forma desoftware [programari] d’ordinador, robòtica, nanotecnologia i biotecnologia, substitueixen progressivament la mà d’obra humana en l’agricultura, la indústria i el sector serveis”. Contràriament al que planteja Jeremy Rifkin, Bruno Trentin defensa que no estam davant la fi del treball, sinó que el que és fonamental és el canvi de la seva qualitat, del seu paper, de les raons mateixes del treball. És a dir, una de les preocupacions centrals de Trentin és la pèrdua de drets de ciutadania democràtica associada a una ocupació cada pic més precària. Ho expressa així: “ … quan la flexibilitat creixent de la prestació de treball -en la seva qualitat, els seus temps i la seva durada- posa fi a una de les condicions d’aquest intercanvi [entre capital i treball], la qüestió de l’objecte de treball, de l’obra a realitzar i de les noves certeses que, en termes de qualitat del treball, poden substituir les certeses que ofereix la durada indeterminada de la relació laboral del treball, adquireix una importància central. I la seva resolució és la condició de supervivència d’un contracte de treball que no torni a ser una relació de tipus servil”.

Al Panorama Sociolaboral Gadeso que coment (disponible aquí), hi trobareu més referències a aquests dos textos i un seguit de notícies, declaracions, articles d’opinió, reportatges, etc. sobre aquesta qüestió i la controvèrsia de la fi del treball versus la transformació del treball. Tot plegat palesa que no és un debat exclusivament teòric, ans al contrari. No debades en més d’un número anterior de Panorama Sociolaboral Gadeso hem analitzat aquest fenomen que ja afecta -encara que sigui de manera incipient- al mercat de treball illenc. Els escenaris de creixement turístic sense creixement equivalent d’ocupació estan associats, entre altres coses, a la creixent substitució del treball humà per màquines, i l’extensió del fenomen de la pobresa laboral a l’excés de precarietat laboral.

Tanmateix la meva opinió és que, amb el pas del temps (les obres de Rifkin i Trentin estan escrites en la dècada dels anys 90 del segle passat) i la consolidació de la globalització neoliberal, hi ha més coincidències de fons que no pas discrepàncies en les tesis del nord-americà i de l’italià. Per una banda, em sembla bastant evident que assistim a la fi de les societats de plena ocupació -ni tan sols es manté la plena ocupació masculina- i, per una altra banda, les precarietats laborals extremes ens estan portant a una gran precarietat social. Hom podria afirmar que la fi del treball digne està inserida en la perspectiva de la fi del treball. En aquest sentit, i a tall d’exemple, paga la pena recordar que en l’excel·lent treball periodístic que l’ARA Balears va publicar el diumenge 23 d’agost sobre un important article del New York Times en el qual es descrivia una situació de mal ambient laboral i múltiples precarietats entre la plantilla del gegant del comerç electrònic Amazon, un expert en tecnologies de la informació i professor de l’escola de negocis IE de Madrid, Enrique Dans, no s’està de dir que la gairebé situació d’esclavatge dels treballadors d’Amazon a Silicon Valley va ser una evolució lògica, ja que la companyia s’està preparant perquè la feina que fan aquests treballadors la facin robots a llarg termini.

En definitiva, la tecnologització és imparable i suposarà un canvi de paradigma molt més gran que el que suposà la producció de masses impulsada, a principis de segle XX, per Taylor i Ford. Potser és el moment de replantejar-se un nou contracte social que garanteixi els drets de ciutadania democràtica a tothom i que el treball humà remunerat es redueixi al volum de les necessitats reals (i no a la sobreproducció) i a les tecnologies disponibles. Per concloure, les principals disjuntives de futur són, al meu parer: reducció de la jornada laboral com a element de cohesió social, contra la precarietat laboral de la desigualtat; redimensionament del paper del treball remunerat com a factor de repartiment de la riquesa generada i implantació de la renda bàsica com a dret universal de ciutadania. Almenys, debatem-ho!

Publicat originalment a l’ Ara Balears (30.08.2012) 

Taxa turística o ecotaxa?

En el llibre “El cant de les sibil·les. Dones d’esquerres davant la crisis, la indignació i la llibertat”, Patrícia Gabancho ens recorda que el Club de Roma –una entitat que avui ha perdut rellevància, però que fa uns anys tenia molta influència en l’ establishment polític i financer- afirma que “els rics, quan dominen el panorama, creen una economia absurda. No només depreden sense consciència els recursos naturals, sinó que fomenten una desigualtat que no és sostenible. I a sobre, impedeixen que el sistema canviï o corregeixi aquests factors! Recordem que els pobres són sempre pobres siguin d'on siguin, però els rics s’adapten a les necessitats del mercat local: són financers a Londres i narcotraficants a Mèxic”. Segur que convindran amb mi que aquests rics illencs són hotelers. Que vull dir amb això? Idò que, en matèria de taxa turista o de ecotaxa, no hi ha acord possible amb les federacions hoteleres illenques. Entossudir-se en un consens quimèric és perdre el temps. Més valdria dedicar els esforços a altres coses més productives, com ara, rellegir el llibre de Joan Amer i Fernàndez, “Turisme i política. L’empresariat hoteler de Mallorca”. Potser l’autor i Edicions Documenta Balear s’haurien de plantejar una reedició d’aquest text de 2006.

Però anem al fons de l’ interrogant que titula aquestes línies: Taxa turística o ecotaxa? A parer meu aquest és el debat cabdal, una decisió política transcendent i no pas tècnica o jurídica sobre la qual l’Acord de Governabilitat per a les Illes Balears dóna més fum que llum al afirmar únicament que “es crearà un impost turístic”. Quin tipus d’impost? Finalista o generalista? De, diguem-ne, “fiscalitat verda o mediambiental”? Un impost per a incentivar més el tot turisme o per a impulsar una certa diversificació productiva? En definitiva, una cosa semblant a l’ impost sobre les estades en establiments turístics clarament en la lògica del desenvolupisme neoliberal turístic com el català o, per contra, una cosa més propera al destinat a “la dotació del fons per a la millora de l’activitat [turística] i a la preservació del medi ambient”, és dir, a la nostra “ECOTAXA” que va estar en vigor en el període 2001-2003?

Jo aposto sense embuts per recuperar –amb els ajustos tècnics i jurídics que calguin- l’ecotaxa balear. La decisió política que comporta aquesta opció és doble: Per una banda, apostar per un impost amb la finalitat de reparar l’externalitat econòmica -efecte negatiu- més important del turisme a les Illes Balears, que no és una altra que l’ecològica. En aquest sentit paga la pena recordar que la Llei 7/2001 de 23 d’abril, en el seu article 19 establia que la destinació de la recaptació de l’ecotaxa era per a: I) Remodelació i rehabilitació de zones turístiques per a potenciar-ne la qualitat, incloent la introducció, en aquest sector, de sistemes d’estalvi i eficiència de l’aigua, així com de tècniques d’estalvi, eficiència i desplegament d’energies renovables. II) Adquisició, recuperació, protecció i gestió sostenible d’espais i recursos naturals. III) Defensa i recuperació dels béns integrants del patrimoni històric i cultural en zones d’influència turística. IV) Revitalització de l’agricultura com a activitat competitiva, potenciant especialment la utilització de l’aigua derivada de la depuració terciària. V) Gestió sostenible dels espais naturals que permeti la conservació duradora de la seva biodiversitat. En especial, el desenvolupament de les figures de Reserva de la Biosfera, Parcs Naturals i d’altres prevists a la legislació vigent”.

Per un altre costat, recuperar l’ecotaxa de principi de segle XXI, inclou igualment una aposta per una gestió participativa i transparent de la recaptació. La ecotaxa illenca del 2001 ho feia en establir que els projectes a finançar requerien l’informe preceptiu del Consell Assessor del Turisme de les Illes Balears (un imperfecte organisme de participació social i ciutadana en la política turística que Bauzá&Delgado es varen carregar) i dels consells insulars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

En definitiva, finalitat prioritàriament mediambiental i certa participació ciutadana en la gestió de la recaptació, varen ser les singularitats i, alhora, elements més transformadors, d’aquella pionera ecotaxa que, amb tanta ferotgia, van combatre les forces dels privilegis. Ara toca emfatitzar el contingut ecològic de la taxa turística i reforçar la participació de la ciutadania i la transparència en la destinació dels fons recaptats. És únicament qüestió de voluntat política que s’hauria d’implementar ja. Que els hotelers tinguin venuts els paquets turístics per a la temporada de 2016 com excusa per retardar l’aplicació de la taxa turística compromesa fins a finals de 2016 o per a la temporada de 2017, tal i com ha insinuat el Govern, no deixa de ser un excusa de mal pagador. Per ventura s'ha retardat alguna vegada l'aplicació de, posem per cas, una pujada de l'IVA per molt tancats que hagin estat els contractes amb els Tour Operadors?

Publicat originalment a dBalears ( 24-08-2015)

Pla de lluita contra l'explotació laboral

Cal reconèixer que el Pla de lluita contra l'explotació laboral que ha engegat el Govern de les Illes Balears ha tingut, si més no, un gran impacte mediàtic. El pla impulsat per la conselleria que dirigeix Iago Negueruela ha saltat als mitjans de comunicació d'àmbit espanyol. Sense anar més lluny, el diumenge 23 d'agost, el diari El País li dedicava tota la primera pàgina de la secció de “Economía y Negocios”. Aquesta repercussió mediàtica és important. Entre altres coses, posa de manifest que a les turístiques Illes Balears, a més de residències i recepcions reals estiuenques, de iots i cases  de vacances de luxe, d'excessos etílics i mamadings …, també hi ha treballadors i treballadores. Resulta que, en aquest paradís de l'hedonisme turístic anomenat Illes Balears, hi ha una situació, més o manco estructural i reconeguda per part de les administracions, d'explotació laboral. A la fi el govern demostra que també vol ser el govern de la gent que sofreix les múltiples precarietats de l'anomenat mercat laboral. Que es manifesti preocupació i interès per la pèrdua de drets de ciutadania durant la prestació laboral de molts homes i moltes dones és més que un gest. Demostra una sensibilitat política i social absent durant els quatre tenebrosos anys de la legislatura de majoria absoluta del PP.

Val a dir que formalment aquest Pla de lluita contra l'explotació laboral s'articula sobre dos pilars: a) Un reforç extraordinari de la Inspecció de Treball amb de 32 inspectors i subinspectors, que realitzaran 1.300 actuacions programades durant la temporada turística per a corregir i sancionar les il·legalitats detectades. b) La creació d’ una unitat de seguiment de la qualitat de l’ocupació en el SOIB per vigilar les condicions de contractació i detectar possibles irregularitats. És a dir, per una banda, de forma excepcional i per un període de temps curt, a les Illes Balears la Inspecció de Treball tindrà una plantilla més ajustada a les necessitats reals per a realitzar les seves funcions, però encara molt lluny de les ràtios que hi ha arreu d’Europa (sí, a l’Europa neoliberal - fins i tot en la de cultura calvinista- les empreses reben moltes més inspeccions de treball que les que rebran les empreses illenques aquest estiu) o de les ràtios que marca l'OIT (un inspector/a per a cada 10.000 treballadors/es). Per una altra banda, sembla que se “institucionalitzarà” el seguiment de la contractació per a detectar eventuals irregularitats. Molt bé, però s’ha de prendre en consideració que, com a conseqüència de la legislació laboral impulsada pel PSOE i pel PP (reformes laborals de 2010 i 2012 respectivament), la majoria de les precarietats laborals són legals. No es pot menysprear que la veritable intenció de la política laboral del Govern de Mariano Rajoy ha estat, i segueix sent, la devaluació salarial sense complexos, la qual cosa fa que cada pic hi hagi més situacions de pobresa associada a l’ocupació.

En definitiva, la iniciativa del Conseller Iago Negueruela és, a parer meu, molt positiva. De bon segur que la repercussió mediàtica i la campanya de difusió tindrà efectes dissuasoris per a bastant empresari aficionat a la magarrufa laboral i que les actuacions dels inspectors/es i subinspectors /es corregirà barroeres irregularitats i il·legalitats. I, tanmateix, en l’era de la “precarietat laboral integral” si es vol combatre de debò l'explotació laboral cal capgirar la legislació laboral, encara que només sigui per a retornar un cert equilibri entre capital - treball en el mercat laboral.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (24-08-2015)

Senegal

Deu dies al Senegal ben aprofitats donen per a molt. Com aprofitar-los bé? La nostra formula ha estat la següent. 1.- Triar un itinerari en el qual es van descartar les zones turístiques de platja. La veritat és que vam fer una excepció amb la zona de Saly en la qual, per cert, el mar s'ha empassat totalment la platja. Una conseqüència més de l'escalfament global que tant es deixa notar a Àfrica. Allà vam fer una curta parada tècnica per dinar -en un "xiringuito" de la part no turística- i una altra, encara més breu, per canviar euros a CEFAS. Al Senegal el que és normal és canviar divises al mercat informal. 2.- Anar-se amb les piles ben recarregades per fer condir els dies. 3.- Confiar en la professionalitat de qui ens ajuda a organitzar els nostres viatges (TourArt) que, en aquesta ocasió va encertar plenament amb el guia-conductor (vegin aquí).

Aterrem a Dakar a la nit. Res millor que anar-se'n a dormir. L'endemà al matí primer visita: Illa de Gorée. Fa calor. Però se suporta excel·lentment amb les primeres impressions -i les primeres fotos- del viatge. La gent s'amuntega en l'embarcador, hi ha pocs turistes, sobresurt l'espectacularitat de la vestimenta de les dones. Sembla que totes van a una festa! El transbordador surt amb puntualitat més britànica que francesa. Començar per Gorée és un poc dur (vegeu comentari aquí) però, Casa dels Esclaus a part, no deixa de ser un bonic lloc amb profund aspecte africà. Un tast d'allò que ens espera.

De tornada al continent iniciam un periple per la Corniche i el conjunt de la costa de la península de la capital del Senegal. Sorprèn la mescla de precarietat i bellesa, des de les famoses Platges del Dakar (no aptes per a banys), fins als pujols de Les Mamelles, passant pel passeig per als vianants des d'on s'observen les Illes de Medeleine i que les tardes sol estar ple de senegalesos fent deport -les senegaleses estan totalment absents d'aquestes pràctiques esportives- i diversos barris de pescadors. En aquests barris tenim el primer contacte amb les llanxes dels pescadors, amb la intensa olor a mar, amb el primer peix i les primeres gambes a la planxa i amb les primeres cerveses Gazelle. Ja a la tarda, curt passeig pel barri històric de Dakar, el primer regateig al mercat de Kermel, sopar i a dormir.

L'endemà i de camí cap a Saint-Louis fem parada en el Llac Rosa. 

Aquí tenia la meta el famós ral·li París-Dakar. A la nostra arribada el cel està nuvolós i, malgrat l'elevadíssim grau de salinització del llac, no es veu gens rosat. El lloc, que és un oasi entre la sabana i l'oceà, no ho és quant a la duresa de les condicions de vida i treball del Senegal, ni de les persones que venen coses. Senegal és un immens top manta! La gent treballa -gratant la sal del fons del llac, dipositant-la i transportant-la en unes petites embarcacions- ficats en l'aigua súper salada del llac. Supòs que el greix protector que es posen ajuda que els cossos siguin veritablement llustrosos.

En definitiva, la bellesa d’aquest paratge, la fotogènia de tot plegat, és directament proporcional amb la duresa del lloc, el treball i la vida… Ah!, els núvols van desaparèixer en fer la primera dotzena de fotos i, òbviament, el llac es va posar rosa. I tant!

Seguint el camí cap a Saint-Louis hem travessat el primer bosc de baobabs. Antoine de Saint-Exupéry, posa en boca del Petit Príncep les següents paraules: “Cada dia aprenia alguna cosa sobre el planeta, sobre la partida, sobre el viatge; molt pausadament, a l'atzar de les reflexions. És així com el tercer dia vaig conèixer el drama dels baobabs.” 

Nosaltres, al tercer dia del nostre viatge, ja coneixíem la situació dramàtica del planeta i del Senegal en particular (vegin aquí un comentari sobre aquest tema). Per això, més aviat vam conèixer la majestuositat dels baobabs amb les seves fulles pròpies de l'època de pluges.

A la que abans de Dakar va ser la capital del Senegal, hi arribam a mitjan tarda. És creuar el pont de Faidherbe que et porta del barri de Sor a l'illa de Saint Louis, i entrar en una altra dimensió. Et dónes de cara amb l’ Hôtel de La Poste i entres en una ciutat colonial extraordinàriament deteriorada, però amb un encant irresistible. Si a més tens la sort d'allotjar-te en el Siki Hotel (l'antiga casa del boxador Battling Siki, al centre del nucli antic de Saint Louis) tens assegurada una estada difícil d'oblidar en aquesta ciutat que, entre moltes altres coses, és molt musical. No debades cada mes de maig allà se celebra un dels Festivals de Jazz més anomenats d'Àfrica. Aquesta –la del festival de jazz- és una visita pendent. En aquesta ocasió m'he conformat de carregar música en CD (algunes còpies pirates, com no?) de vells coneguts com ara Ismaël Lô, Orchesta Baobab o Africando). Però en una preciosa llibreria-galeria -L’Agneau Carnivore- vaig descobrir una autèntica joia: el disc “African Jazz Roots” de Ablaye Cissokko & Simon Goubert. Ha estat la meva contribució a la indústria discogràfica formal. Per cert, L’Agneau Carnivore està regit per una francesa molt simpàtica, però que no deixa d’aparentar una posició de pertànyer a qui va ser potència colonitzadora. En comentar-li que de Saint Louis ens dirigiríem a Lompoul, no es va estar de dir-nos que, amb una mica de sort, per aquella part del país trobaríem un territori més net i cuidat perquè, segons ella, en matèria mediambiental la majoria de senegalesos i senegaleses apliquen una molt estesa actitud de “inshallah...”. La veritat és que una mica de raó té. En l'article en El Periscopi reflexion sobre la necessitat d'un potent i rigorós pla de control de la natalitat. Hauria d'haver parlat també de la imperiosa urgència d’un pla per a l'eliminació dels abocadors i dels plàstics que envaeixen les volaries de totes les parts habitades del país.

Tanmateix, en els dies que vam estar en Saint Louis, vàrem viure l'experiència sens dubte més impressionant del viatge: La visita al barri de pescadors de Guet Ndar. A aquest barri -el més africà dels que he visitat- s'hi arriba per un pont que uneix l'illa de Saint Louis amb la Langue de Barbarie. Una vegada has creuat el pont, de sobte et submergeixes en una espècie de Franja de Gaza, més petita però absolutament amuntegada de gent i moltíssima canalla. Aquí res de ximpleries turístiques, tot és autèntic: No fotos, assecador de peix que put, cementiri musulmà no visitable (per a no molestar els que descansen eternament…). Com s'apropa la celebració de la festa musulmana del be, hi ha bes per tot el barri i algun pelicà que sembla domesticat.

Excepte molestar la pau eterna dels difunts, he incomplit totes les regles i, amb algunes bregues incloses, ho he fotografiat tot.

Saint Louis és un bon lloc per fer algunes compres. Hi ha algunes botigues de Comerç Just (Commerce Équitable) i algunes de plata procedent de la veïna i propera Mauritània. Lamentablement no trobem música en viu. Definitivament cal tornar en un festival de jazz!

La nostra propera estació són les dunes de Lompoul (em neg a parlar de desert). De camí visitem la Reserva de Barbarie i naveguem pels meandres del riu Senegal i, abans de la petita incursió per les dunes d’arena, fem una passejada per la zona costanera del llogaret de Lompoul sud Mer. Una altra preciosa platja plena de llanxes de pescadors, el seu corresponent assecador de peix, i dones amb les típiques i vistoses vestimentes senegaleses. És ja mitja tarda i tenim la sort de poder contemplar l'espectacle de l'arribada d'alguns pescadors i de les maniobres per encallar les llanxes sobre la platja. Arribem a les dunes, ens instal·lem en el lodge, contemplació de la posta de sol, sopar d'un excel·lent cuscús de pollastre, i… el gran espectacle: En un cel ple d’estels es podia contemplar nítidament la Via Làctia. A la llunyania s'observava la tempesta que, a mitjanit, va arribar sobre la nostra tenda de campanya. Una cremallera no tancava bé i el bat de la lona incrementava la sensació d'impotència davant els fenòmens de la natura. La tempesta va passar i refrescà l’ambient. Se dormia tan bé que començà a clarejar sense que ens assabentéssim.

Deixam les dunes i ens dirigim cap a la regió de Saloum. El paisatge cada vegada és més verd. Parada tècnica per dinar a Saly. Arribada al poble de Simal. Ens allotgem en un rústic -però molt confortable, amb piscina inclosa- campament just al costat del riu i en ple Parc Nacional de Sine Saloum. Nit de tempesta. Un tronc d'un arbre cau a escassos metres de la nostra cabanya!

L'endemà, navegació pel riu on es pot observar, d'una banda, la repoblació de manglars que van estar en procés d'extinció a causa que abans els tallaven per agafar les ostres que creixen en les seves arrels. Ara la recol·lecció d'ostres es fa sense sacrificar el que fa possible l'existència de la mateixa ostra, és a dir, els manglars. Val a dir que els boscos originals que queden són impressionants.

D'altra banda, es pot observar una interessant fauna d'aus. Vam tenir la sort de poder contemplar la primera colònia de flamencs arribats aquest any. Solien començar a arribar ja entrat setembre, però el canvi climàtic ho trastoca tot! L'excursió inclou una estona de pesca. La pesquera prendrà part del menjar del migdia. Migdiada i tot seguit caminada pel parc, a fotografiar ocells, a visitar alguns pobles Sereres i una posta de sol fantàstica. Dies molt bé aprofitats en l’hàbitat natural que més ens va agradar del Senegal.

De tornada a Dakar passem per Joal-Fadiouth. El camí ens ofereix uns dels paisatges més bonics del viatge: Palmerars i boscos de baobabs. Ibra ha posat música. Sona, una altra vegada, el gran Youssou N’Dour. Els garantesc que en aquest marc sona diferent. La màgia s'acaba en arribar al poble de Joal. L'immens assecador de peix entre aigües fecals i abocadors et retorna a la realitat africana. L'illa de Fadiouth (de les petxines) té el seu interès etnogràfic i religiós, ja que és un lloc on els cristians són majoria. A les guies turistes es presenta Joal-Fadiouth com un lloc amb molt encant. No l'hi vam saber trobar. Potser hi feia massa sol i hi havia massa calor.

Arribada a Dakar. Dutxa, una mica de descans i, previ acord en el preu del taxi, sopar en el Just For You. Un restaurant que ofereix música senegalesa en viu i serveix menjars locals amb una lentitud tremenda, directament proporcional a la calor que fa en el local. Malgrat tot, val la pena.

L'endemà al matí toca conèixer, amb més tranquil·litat, el barri del Plateau i especialment el mercat de Sandaga, on fem els últims regatejos per a les darreres compres (teles, bijuteria, alguna camiseta). Seguidament posem rumb al molt recomanable Museu Théodre Monod (antic IFAN), amb una excel·lent col·lecció d'art africà. De camí a l'hotel ens desviem per conèixer L’Hotel de Ville de Dakar (l'ajuntament) i, en un parc proper que commemora l'abolició de l'esclavitud en 1794, beure’ns l'última Gazelle.

Ja enfilant el nostre camí cap a l'hotel ràpida visita a la Galerie Nationale (bonica exposició de pintura naïf de paisatges, gent i motius senegalesos) i visita al Casino. Casino de Joc? Doncs no. És el nom d'un supermercat de capital francès on compram un pícnic a base de formatges francesos per matar la gana abans d'agafar el vol de tornada a casa. I és que tot el que és bo s'acaba aviat… el Malarone durarà una setmana més.

L’Illa de Gorée i l’esclavatge modern

Per poc temps que estiguis a Dakar és gairebé obligatori fer cinc coses: Donar un llarg passeig per la Cornisa de la ciutat, visitar algun barri de pescadors, regatejar a un mercat,  anar a un bar o restaurant amb música en directe i… visitar l'Illa de Gorée.

A l'Illa de Gorée s'hi arriba en uns vint minuts amb un transbordador que surt de l'embarcador que porta el nom de l'illa i està situat al costat del moll 1 del port de Dakar. Però, ¿Què té d'especial aquesta petita illa que, amb prou feines, té una extensió de 36 hectàrees? Doncs que, durant més de tres segles, fou un dels principals mercats africans d'esclaus. Ara, convertida en museu, es pot visitar la primera casa d'esclaus de l'illa, que construí un holandès el 1776, i va funcionar com a tal i, alhora, com habitatge dels negrers fins al 1848, quan França va abolir l'esclavitud.

En el pis d'a baix es poden visitar les cel·les on els negres d'una banda i les negres d’una altra, esperaven a ser venuts i venudes. En el pis d'a dalt vivien els negrers sense que, aparentment, el sofriment inhumà dels d'a baix els provoqués cap incomoditat. Tanmateix el que, en una recent visita a Gorée, més m'ha impressionat és la diminuta cel·la de càstig dels esclaus “reticents”. Sembla que quan el president de Sud-àfrica, Nelson Mandela, va estar de visita oficial a la Casa dels Esclaus de Gorée, entrà en aquesta cel·la de càstig i el protocol oficial es va interrompre. Madiba va necessitar el seu temps per sobreposar-se a la quantitat de dolor que contenen  aquestes quatre parets. Expliquen que, quan va sortir, va negar qualsevol comparació amb la cel·la de Robben Island en la qual va estar pres 18 anys, tot considerant que Gorée va ser infinitament molt més inhumà. L'altra cosa que em va esglaiar va ser la porta que s'obre a l'oceà Atlàntic, des d'on partien els esclaus cap a les terres americanes en un viatge sense retorn. Davant d’aquesta porta va ser el lloc que l'acompanyant senegalès va triar per recordar-me que ells “perdonen però no obliden”. Impressionant!

¿Què té a veure el tràfic d’esclaus africans d’entre els segles XVI i XIX amb la realitat de les societats del segle XXI? Idò més del que hom pot pensar. Yanis Varoufakis, en el llibre Economia sense corbata, explica la importància que, entre altres factors, tingué aquest tràfic d’esclaus en la transformació de les “societats amb mercats” en “societats de mercat”. Però no només és una qüestió del com històricament hem arribat a aquestes societats de mercat (planificat, lliure mercat o mixt). La realitat quotidiana és que en els mercats globalitzats hi ha quantitat de productes fabricats i serveis prestats  -d’ús corrent i de luxe- sota condicions d’esclavatge (ja siguin treballs forçats de diferents tipus, mà d’obra infantil, condicions de treball extremadament precàries i inhumanes, etc.). A explicar i denunciar aquestes situacions es dedica l’ONG Anti-Slavery International que, a parer meu, no és suficientment coneguda. Us confés que no vaig poder estar de pensar-hi durant aquesta estada estiuenca a l’Illa de Gorée.

Publicat originalment a dBalears (17-08-2015)

Cinc sensacions d’un viatge pel Senegal

I.- De precarietat vital. Senegal no és una “destinació” fàcil. Més aviat al contrari, la sensació de vides precàries ho envaeix gairebé tot. Poques hores després d'entrar al país de l'Àfrica occidental, vaig tenir la certesa de la vida extremadament precària que té la immensa majoria de la població senegalesa. En conèixer algunes zones de Dakar –fins i tot alguns llocs de la seva famosa cornisa-, i sobretot d'alguns pobles, entens fàcilment perquè tants intenten arribar a Europa, via Illes Canàries, en una humil llanxa (Les embarcacions típicament senegaleses, per a ells són “llanxes” i no “pasteres” o “caiucos”).

És una sensació que no sorprèn, car un ja sap més o menys que es trobarà.  Però impressiona. I és que, com diu el gran viatger Paul Theroux en el seu darrer llibre El último tren a la zona verde, “Hay muchos países en peligro o lugares cuyo futuro está amenazado. Pienso en la radiactiva Ucrania, o la anárquica Chechenia, o las abrumadas Filipinas, o la tiranizada Bielorrusia. Todos esos países necesitan ayuda, pero, cuando el famoso o el expresidente o el personaje público de turno quiere hacer una aparición humanitaria, casi siempre se dirige a África, por la atracción de lo exótico; ¿o es por la espectacularidad de los vivos contrastes en blanco y negro, o porque resulta hipnótico e ininteligible? En África, el viajero tiene licencia ilimitada, y el propio continente magnifica la experiencia como no puede hacerlo ningún otro lugar."

II.- D'hipocresia mundial. Qualsevol amb un mínim de sensibilitat social constatarà la hipocresia de l'anomenada “comunitat internacional”. Justament aquest viatge pel Senegal ha coincidit amb l'any en el qual els “Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni” establerts per Nacions Unides, s’haurien d’haver complit. Potser s’ha avançat en algun aspecte, però estem molt lluny  d‘una avaluació global positiva dels vuit objectius de: 1.- Eradicar la pobresa extrema i la fam. 2.- Assolir l'educació primària universal. 3.- Promoure la igualtat de gènere. 4.- Reduir la mortalitat infantil. 5.- Millorar la salut materna. 6.- Combatre la sida, la malària i altres malalties. 7.- Incentivar el desenvolupament sostenible. 8.- Desenvolupar una aliança global per al desenvolupament.

En qualsevol cas, vist el que he vist, penso que, o s’implementa un potent i rigorós pla de planificació de la natalitat, o hi haurà poca cosa a fer.

III.- De presència de l'escalfament global.- Uns dies abans de partir havia llegit una notícia titulada “África debe buscar su propia resiliencia al cambio climático”. No obstant això no creia que fos tan evident, que els efectes de l'escalfament global fossin tan presents. Impressiona observar la salinització d'alguns rius, o les platges que pràcticament han desaparegut (per exemple les de la zona turística de Saly).

IV.- De poble digne. Una de les visites més impactants va ser la que vàrem fer a la Casa d'Esclaus de l’illa de Gorée. Davant la porta que s'obre a l'oceà Atlàntic, des d'on partien els esclaus en un viatge sense retorn, el nostre acompanyant senegalès ens va recordar que ells “perdonen però no obliden”. 

V.- De país preciós. Definitivament Senegal concentra molta bellesa. En les seves gents, en les dones amb vestits de vius colors, en els paisatges, en la gastronomia, en les músiques i, com no, en els baobabs. Parlant de baobabs, recordin la frase del Petit Príncep: “El que fa bonic el desert és que en algun lloc amaga un pou...” Encara que només sigui per això, val la pena anar a Senegal... i viure una inoblidable experiència.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com  ((17-08-2015)

Pobres rendes per a pobres

Fa unes setmanes, a un article titulat “Renda Bàsica?” publicat a dBalears (disponible aquí), deia que som molt escèptic amb l’eficàcia de qualsevol política per a combatre la pobresa i reduir les desigualtats que no sigui la genuïna Renda Bàsica, concebuda com a dret de ciutadania i, per tant, radicalment incondicional. Alhora, afirmava que les polítiques de rendes condicionades s’han manifestat bastant ineficaces i ineficients, en molts casos amb efectes perversos, i sempre limitades per la sostenibilitat o insostenibilitat econòmica. Em comprometia a parlar-ne en un altre article, què és allò que tot seguit faig.

Els elements d’ineficàcia més obvis dels subsidis o rendes condiciones tenen a veure amb la seva naturalesa de polítiques “pal·liatives” o expost. Primer s’ha de demostrar la situació de pobresa i/o exclusió social per tenir dret a una determinada quantitat que, en general, és inferior al salari mínim i a la quantitat de renda considerada com llindar de la pobresa. En el millor dels casos, fan que una persona o una llar empobrida tingui una ajuda per suportar millor la situació de carències materials, més o menys severes, però sense canviar la situació d’exclusió social. La demostració de la situació de carència material o pobresa relativa incorpora els elements més importants d’ineficiència. Per què? Idò bàsicament per dues raons: La primera pels costos de gestió d’aquests programes. Hi ha casos que l’aparell burocràtic i tècnic per a avaluar qui pot ser beneficiari o no ho pot ser i el seu “seguiment” consumeix una part important dels pressupostos públics destinats a la lluita contra la pobresa i/o l’exclusió social. La segona és que una assignació monetària condicionada pot ser més o menys ineficient en funció dels requisits per a l'accés i si aquests són personals o per a les llars. Les prestacions “familiaristes” solen ser més ineficients per a aconseguir la no exclusió dels individus. Tanmateix a vegades hi ha requisits prou qüestionables pel seu biaix ideològic o la seva rigidesa. En aquest sentit, està bastant estès que s'exigeixi el compromís actiu en la cerca d’ocupació encara que la persona sol·licitant pateixi una situació de inocupabilitat. És més, en alguns casos el fet de tenir dret o no a una prestació condicionada depèn d’una valoració tècnica que, inevitablement, incorpora elements de subjectivitat com, a tall d’exemple, un cas real en el què es va considerar que una persona amb una vida sexual activa no podia estar en situació de risc d’exclusió o patir carències materials greus. En qualsevol cas no és aquest l’espai per a entrar en la gran casuística de les exigències a les persones empobrides per a ser beneficiàries d’aquestes rendes per a pobres, però sí que convé tenir present que, en paraules d'Albert Salas i Campos, “... la pobresa és una construcció social canviant en el temps i en l’espai en funció de factors econòmics, culturals, social i polítics.” (“El delicte de ser pobre. Una gestió neoliberal de la marginalitat”, p. 16).

Pel que fa als efectes perversos, cal citar com els més rellevants les denominades “trampes de pobresa”, és a dir, les situacions en les quals els subsidis condicionats –i incompatibles amb qualsevol ocupació retribuïda- són lleugerament superiors a les retribucions d'un mercat laboral instal·lat en la pobresa laboral. Per una altra banda, alguns subsidis condicionats van en la “lògica” de la “Renda complementària" que proposa Ciudadanos que, recordem-ho, seria una paga de l’estat per complementar els salaris de misèria que paguen els empresaris. És a dir, el colmo de la perversió! En ambdós casos la integració social resulta una quimera.

Les limitacions de finançament de les polítiques de rendes condicionades les tractaré en un tercer article. Ara acab amb una interessantíssima reflexió de l’ autor, entre d’altres, del llibre “El Precariat”, Guy Standing, qui afirma: “no només, tindria un gran avanç [la política d’esquerra] si es poguessin realitzar algunes proves pilot, si es pogués aplicar la Renda Bàsica en zones realment pauperitzades, per veure què succeeix. Estic segur que tindria uns resultats formidablement positius.”

Publicat originalment a dBalears (10-08-2015)

Aixecau-vos!

Dos d'agost. Plaça de l'Almoina de Pollença. Les campanades indiquen que són les set del capvespre. Expectació, emoció... Una espasa invasora xerica en tocar l’empedrat del Carrer Major. Dragut amenaça. Joan Mas li fa front. L'heroi pollencí aixeca la veu al cel: “Mare de Déu dels Àngels, assistiu-mos. Pollencins, aixecau-vos, que els pirates ja són aquí!” És la tradició, la festa. És La Patrona!

I tanmateix hom podria dir:

Mare de Déu dels Àngels, assistiu-mos...

Assistiu-mos d’una sortida de la crisi amb més desigualtat, pobresa, i iniquitat ecològica. De l’oblit governamental envers el gran moviment social que, mobilització a mobilització, va ser l’autèntic motor del canvi que es produí el 24 de maig. De confondre responsabilitat amb renúncia, i consens amb traïció als compromisos amb una ciutadania que, després de quatre anys en peu i al carrer, volem polítiques d’esquerra. Volem solucions valentes per als desnonats de les seves llars, per als desnonats dels serveis públics bàsics, per als desnonats de la memòria de les víctimes de la dictadura feixista, per als desnonats dels nostres drets lingüístics, culturals i de ciutadania. No ens basta que les coses es facin millor, amb més bon rotllo. Volem que es facin coses diferents.

... Pollencins, aixecau-vos...

Pollencins i qui no ho sigueu, aixecau-vos per fer front a les retallades del ja minso autogovern estatuari, a l’espoli fiscal neocolonial que patim, a l'atac a l’escola publica, integradora i en català que representa la LONQUE, al malbaratament del patrimoni, de la mar i del territori. Aixecau-vos per fer front a qualsevol intent especulatiu de tornar al “vici del totxo”, a un model de creixement econòmic insostenible de “Tot Turisme”, que ens empobreix a la majoria perquè cada pic genera més pobresa laboral.  Aixecau-vos contra la xenofòbia, el racisme, el masclisme i la seva màxima expressió que és la violència de gènere.

... que els pirates ja són aquí!

I tant que hi són! Alguns des de fa molts temps (els de l’austericidi, de la corrupció a balquena, de l’explotació laboral, els enemics del català, de l’autogovern, etc.). El 24 de maig de 2015 els vam plantar cara, però encara no hem guanyat del tot. Ni de bon tros!

Per si de cas, caldria recordar que la victòria dels pollencins sobre unes tropes sarraïnes molt més entrenades en les tasques del saqueig, la guerra i la invasió que el pacífic poble de Pollença, tingué un líder anomenat Joan Mas. Però el fet determinant per vèncer va ser la determinació i dignitat de tot un poble.

Publicat originalment a dBalears (03-08-2015)