Deu
dies al Senegal ben aprofitats donen per a molt. Com aprofitar-los bé? La
nostra formula ha estat la següent. 1.- Triar un itinerari en el qual es van
descartar les zones turístiques de platja. La veritat és que vam fer una
excepció amb la zona de Saly en la qual, per cert, el mar s'ha empassat
totalment la platja. Una conseqüència més de l'escalfament global que tant es
deixa notar a Àfrica. Allà vam fer una curta parada tècnica per dinar -en un
"xiringuito" de la part no turística- i una altra, encara més breu,
per canviar euros a CEFAS. Al Senegal el que és normal és canviar divises al
mercat informal. 2.- Anar-se amb les piles ben recarregades per fer condir els
dies. 3.- Confiar en la professionalitat de qui ens ajuda a organitzar els
nostres viatges (TourArt)
que, en aquesta ocasió va encertar plenament amb el guia-conductor (vegin aquí).
Aterrem
a Dakar a la nit. Res millor que anar-se'n a dormir. L'endemà al matí primer
visita: Illa de Gorée. Fa calor. Però se suporta excel·lentment amb les primeres
impressions -i les primeres fotos- del viatge. La gent s'amuntega en
l'embarcador, hi ha pocs turistes, sobresurt l'espectacularitat de la
vestimenta de les dones. Sembla que totes van a una festa! El transbordador
surt amb puntualitat més britànica que francesa. Començar per Gorée és un poc
dur (vegeu comentari aquí)
però, Casa dels Esclaus a part, no deixa de ser un bonic lloc amb profund
aspecte africà. Un tast d'allò que ens espera.
De
tornada al continent iniciam un periple per la Corniche i el conjunt de la
costa de la península de la capital del Senegal. Sorprèn la mescla de
precarietat i bellesa, des de les famoses Platges del Dakar (no aptes per a
banys), fins als pujols de Les Mamelles, passant pel passeig per als vianants
des d'on s'observen les Illes de Medeleine i que les tardes sol estar ple de
senegalesos fent deport -les senegaleses estan totalment absents d'aquestes
pràctiques esportives- i diversos barris de pescadors. En aquests barris tenim
el primer contacte amb les llanxes dels pescadors, amb la intensa olor a mar,
amb el primer peix i les primeres gambes a la planxa i amb les primeres
cerveses Gazelle. Ja a la tarda, curt passeig pel barri històric de Dakar, el
primer regateig al mercat de Kermel, sopar i a dormir.
L'endemà i de camí cap a Saint-Louis fem parada
en el Llac Rosa.
Aquí
tenia la meta el famós ral·li París-Dakar. A la nostra arribada el cel està
nuvolós i, malgrat l'elevadíssim grau de salinització del llac, no es veu gens
rosat. El lloc, que és un oasi entre la sabana i l'oceà, no ho és quant a la
duresa de les condicions de vida i treball del Senegal, ni de les persones que
venen coses. Senegal és un immens top manta! La gent treballa -gratant la sal
del fons del llac, dipositant-la i transportant-la en unes petites embarcacions-
ficats en l'aigua súper salada del llac. Supòs que el greix protector que es
posen ajuda que els cossos siguin veritablement llustrosos.
En definitiva, la
bellesa d’aquest paratge, la fotogènia de tot plegat, és directament
proporcional amb la duresa del lloc, el treball i la vida… Ah!, els núvols van
desaparèixer en fer la primera dotzena de fotos i, òbviament, el llac es va
posar rosa. I tant!
Seguint el camí cap a
Saint-Louis hem travessat el primer bosc de baobabs. Antoine de Saint-Exupéry,
posa en boca del Petit Príncep les següents paraules: “Cada dia aprenia alguna
cosa sobre el planeta, sobre la partida, sobre el viatge; molt pausadament, a
l'atzar de les reflexions. És així com el tercer dia vaig conèixer el drama
dels baobabs.”
Nosaltres,
al tercer dia del nostre viatge, ja coneixíem la situació dramàtica del planeta
i del Senegal en particular (vegin aquí un comentari sobre aquest tema).
Per això, més aviat vam conèixer la majestuositat dels baobabs amb les seves
fulles pròpies de l'època de pluges.
A
la que abans de Dakar va ser la capital del Senegal, hi arribam a mitjan tarda.
És creuar el pont de Faidherbe que et porta del barri de Sor a l'illa de Saint
Louis, i entrar en una altra dimensió. Et dónes de cara amb l’ Hôtel de La
Poste i entres en una ciutat colonial extraordinàriament deteriorada, però amb
un encant irresistible. Si a més tens la sort d'allotjar-te en el Siki Hotel
(l'antiga casa del boxador Battling Siki, al centre del nucli antic de Saint
Louis) tens assegurada una estada difícil d'oblidar en aquesta ciutat que,
entre moltes altres coses, és molt musical. No debades cada mes de maig allà se
celebra un dels Festivals de Jazz més
anomenats d'Àfrica. Aquesta –la del festival de jazz- és una visita
pendent. En aquesta ocasió m'he conformat de carregar música en CD (algunes
còpies pirates, com no?) de vells coneguts com ara Ismaël Lô, Orchesta Baobab o
Africando). Però en una preciosa llibreria-galeria -L’Agneau Carnivore- vaig
descobrir una autèntica joia: el disc “African Jazz Roots” de
Ablaye Cissokko & Simon Goubert. Ha estat la meva contribució a la
indústria discogràfica formal. Per cert, L’Agneau Carnivore està regit per una
francesa molt simpàtica, però que no deixa d’aparentar una posició de pertànyer
a qui va ser potència colonitzadora. En comentar-li que de Saint Louis ens
dirigiríem a Lompoul, no es va estar de dir-nos que, amb una mica de sort, per
aquella part del país trobaríem un territori més net i cuidat perquè,
segons ella, en matèria mediambiental la majoria de senegalesos i senegaleses
apliquen una molt estesa actitud de “inshallah...”. La veritat és que una
mica de raó té. En l'article en El
Periscopi reflexion sobre la
necessitat d'un potent i rigorós pla de control de la natalitat. Hauria d'haver
parlat també de la imperiosa urgència d’un pla per a l'eliminació dels
abocadors i dels plàstics que envaeixen les volaries de totes les parts
habitades del país.
Tanmateix, en els dies que vam estar en Saint
Louis, vàrem viure l'experiència sens dubte més impressionant del viatge: La
visita al barri de pescadors de Guet Ndar. A aquest barri -el més africà dels que
he visitat- s'hi arriba per un pont que uneix l'illa de Saint Louis amb la Langue de Barbarie. Una vegada has creuat
el pont, de sobte et submergeixes en una espècie
de Franja de Gaza, més petita però absolutament amuntegada de gent i moltíssima
canalla. Aquí res de ximpleries turístiques, tot és autèntic: No fotos,
assecador de peix que put, cementiri musulmà no visitable (per a no molestar
els que descansen eternament…). Com s'apropa la celebració de la festa
musulmana del be, hi ha bes per tot el barri i algun pelicà que sembla
domesticat.
Excepte molestar la pau eterna dels difunts, he incomplit totes les
regles i, amb algunes bregues incloses, ho he fotografiat tot.
Saint
Louis és un bon lloc per fer algunes compres. Hi ha algunes botigues de Comerç
Just (Commerce Équitable) i algunes de plata procedent de la veïna i propera
Mauritània. Lamentablement no trobem música en viu. Definitivament cal tornar
en un festival de jazz!
La
nostra propera estació són les dunes de Lompoul (em neg a parlar de desert). De
camí visitem la Reserva de Barbarie i
naveguem pels meandres del riu Senegal i, abans de la petita incursió per les
dunes d’arena, fem una passejada per la zona costanera del llogaret de Lompoul
sud Mer. Una altra preciosa platja plena de llanxes de pescadors, el seu
corresponent assecador de peix, i dones amb les típiques i vistoses vestimentes
senegaleses. És ja mitja tarda i tenim la sort de poder contemplar l'espectacle
de l'arribada d'alguns pescadors i de les maniobres per encallar les llanxes
sobre la platja. Arribem a les dunes, ens instal·lem en el lodge, contemplació
de la posta de sol, sopar d'un excel·lent cuscús de pollastre, i… el gran espectacle:
En un cel ple d’estels es podia contemplar nítidament la Via Làctia. A la
llunyania s'observava la tempesta que, a mitjanit, va arribar sobre la nostra
tenda de campanya. Una cremallera no tancava bé i el bat de la lona
incrementava la sensació d'impotència davant els fenòmens de la natura. La
tempesta va passar i refrescà l’ambient. Se dormia tan bé que començà a
clarejar sense que ens assabentéssim.
Deixam les dunes i ens dirigim cap a la regió de Saloum. El paisatge cada vegada és més verd. Parada tècnica per dinar a Saly. Arribada al poble de Simal. Ens allotgem en un rústic -però molt confortable, amb piscina inclosa- campament just al costat del riu i en ple Parc Nacional de Sine Saloum. Nit de tempesta. Un tronc d'un arbre cau a escassos metres de la nostra cabanya!
L'endemà,
navegació pel riu on es pot observar, d'una banda, la repoblació de manglars
que van estar en procés d'extinció a causa que abans els tallaven per agafar
les ostres que creixen en les seves arrels. Ara la recol·lecció d'ostres es fa
sense sacrificar el que fa possible l'existència de la mateixa ostra, és a dir,
els manglars. Val a dir que els boscos originals que queden són impressionants.
D'altra banda, es pot observar una interessant fauna d'aus. Vam tenir la sort
de poder contemplar la primera colònia de flamencs arribats aquest any. Solien
començar a arribar ja entrat setembre, però el canvi climàtic ho trastoca tot!
L'excursió inclou una estona de pesca. La pesquera prendrà part del menjar del
migdia. Migdiada i tot seguit caminada pel parc, a fotografiar ocells, a
visitar alguns pobles Sereres i una posta de sol fantàstica. Dies molt bé
aprofitats en l’hàbitat natural que més ens va agradar del Senegal.
De
tornada a Dakar passem per Joal-Fadiouth. El camí ens ofereix uns dels
paisatges més bonics del viatge: Palmerars i boscos de baobabs. Ibra ha posat
música. Sona, una altra vegada, el gran Youssou N’Dour. Els garantesc que en
aquest marc sona diferent. La màgia s'acaba en arribar al poble de Joal.
L'immens assecador de peix entre aigües fecals i abocadors et retorna a la
realitat africana. L'illa de Fadiouth (de les petxines) té el seu interès
etnogràfic i religiós, ja que és un lloc on els cristians són majoria. A les
guies turistes es presenta Joal-Fadiouth com un lloc amb molt encant. No l'hi
vam saber trobar. Potser hi feia massa sol i hi havia massa calor.
Arribada
a Dakar. Dutxa, una mica de descans i, previ acord en el preu del taxi, sopar
en el Just For You. Un restaurant que ofereix música senegalesa en viu i
serveix menjars locals amb una lentitud tremenda, directament proporcional a la
calor que fa en el local. Malgrat tot, val la pena.
L'endemà
al matí toca conèixer, amb més tranquil·litat, el barri del Plateau i
especialment el mercat de Sandaga, on fem els últims regatejos per a les
darreres compres (teles, bijuteria, alguna camiseta). Seguidament posem rumb al
molt recomanable Museu Théodre Monod (antic IFAN), amb una excel·lent
col·lecció d'art africà. De camí a l'hotel ens desviem per conèixer L’Hotel de
Ville de Dakar (l'ajuntament) i, en un parc proper que commemora l'abolició de
l'esclavitud en 1794, beure’ns l'última Gazelle.
Ja
enfilant el nostre camí cap a l'hotel ràpida visita a la Galerie Nationale
(bonica exposició de pintura naïf de paisatges, gent i motius senegalesos) i
visita al Casino. Casino de Joc? Doncs no. És el nom d'un supermercat de
capital francès on compram un pícnic a base de formatges francesos per matar la
gana abans d'agafar el vol de tornada a casa. I és que tot el que és bo s'acaba
aviat… el Malarone durarà una setmana més.