La coherència de Raül Romeva

Publicat originalment a dBalears,  21 setembre 2015

Com no estic censat al Principat, i la situació allà és tan diferent de la de Mallorca i de la de les Illes Balears, no ve al cas explicitar les meves simpaties de vot en la molt decisiva cita electoral del 27-S. Però si és el cas de deixar per escrit la meva discrepància amb els improperis –alguns de ben gruixuts- que alguns amics i amigues d’antiga militància sindical i partidista dirigeixen a Raül Romeva. Pot ser que en campanya electoral els excessos verbals estiguin més o menys justificats, però, des del rigor, és mal de fer parlar d’ incoherència d’una persona que, sense renunciar a les seves conviccions ecosocialistes, encapçala la llista de Junts pel Si per la circumscripció electoral de Barcelona.

El cas és que fa just un any, Romeva publicava “Som una nació europea (i una carpeta incòmoda)”. Aquest llibre, editat per Rosa dels Vents, és, al meu entendre, un exercici exemplar, i poc habitual, de rendició de comptes del treball fet pel llavors eurodiputat al Parlament Europeu. Però, sobretot, és un text amb un gran de compromís social i una proposta política feta des d'una no menys habitual lucidesa de l'esquerra europea d'avui dia. En llegir les poc menys de dues-centes pàgines del llibre, em van quedar poques dubtes que Raül Romeva és sobiranista en la mesura que s’enfronta democràticament als “nacionalismes recentralitzadors”, com ara, el nacionalisme espanyol que sofrim des de fa tres-cents anys.

En el citat text, i a tall d'exemple, es pot llegir: “ Mentre la màxima preocupació d’alguna gent rau a impedir que Europa es fragmenti encara més amb l’aparició de nous estats, la veritat és que aquesta ja està en procés de fragmentació social des de fa temps. I val a dir que les demandes de més sobirania de Catalunya no hi tenen cap culpa. La té la nefasta gestió de l’economia global, i en particular de l’Europa, que han fet els actuals estats i, per extensió, les institucions europees que depenen” (Pàgina 177) .

Aquest tarannà em sembla totalment coherent amb què ara Romeva es mulli per aconseguir un estat propi per defensar un projecte de país amb una constitució republicana que, entre altres coses, constitucionalitzi l'existència d'un banc públic, un model avançat de benestar, unes relacions laborals que garanteixin empreses de qualitat i treball digne, unes pensions i una protecció social garantides, i a més, avançar cap a una renda garantida de ciutadania, una escola catalana inclusiva i d’èxit educatiu. Es a dir un nou contracte social que faci possible i viable un nou estat del benestar per a tothom...

És cert que el programa electoral de Junts pel Sí no especifica el grau d’exigibilitat que tindrà la nova constitució de la República Catalana, tanmateix, per això estan els processos constituents i, és clar, això dependrà de les correlacions de forces (parlamentària, social i d’hegemonia). Esperem que, en el cas català, tots i totes siguin, almenys, tan coherentment rupturistes com Raül Romeva ho ha estat fins ara.  Rupturistes en què?  Idò amb qüestions tant de l’ establishment com ara la banca que, pel que sembla, estaria d’acord amb el que Manuel Castells considerava en un recent article (La Vanguardia 5.9.15) com a fonamental  per l’espanyolisme polític, econòmic i financer: “l'existència d'Espanya, com l'existència de Déu, no se sotmet a votació”.

Govern Balear: Llegeixin (o rellegeixin) Lakoff !

Encara no hem arribat als 100 primers dies del primer govern autonòmic de les esquerres. Ha passat molt poc temps de la fi de la legislatura de la dreta més horrorosa. I, tanmateix, cada dia que passa, sembla més evident l'absència d'un relat més o menys comú de la majoria parlamentària que forma i, suposadament, dóna suport al Govern de Francina Armengol. La percepció ciutadana majoritària, després de l'enterrament del TIL i de la Llei de Símbols i de l'aprovació de la devolució de la Targeta Sanitària a tothom (quantes se n’han retornat?), és de manca de pla estratègic. Altrament dit, quin és el rumb i la meta que es vol per a aquesta legislatura? No és suficient remetre's burocràticament a l'Acord de Governabilitat de les Illes Balears. En termes del que George Lakoff defineix com a marc cognitiu (no està de més rellegir-se de tant en tant el llibret “No Pensis en un elefant. Llenguatge i debat polític”), l'executiu balear hauria de preguntar-se per què s'ha passat, amb tanta rapidesa, de l'eufòria i entusiasme del “poble d'esquerres i de les samarretes verdes” a un evident desànim i certa decepció.

M'expliquen que en els àmbits de la cultura hi ha molta decepció per uns anuncis de tebiesa en matèria lingüística, que en els dels moviments socials no s'entén com es pot tenir un missatge tan tou  i esquivo en relació al TTIP com el que manifesta el cap de la representació de la Comissió Europa per a Catalunya i Balears, Ferran Tarradellas, en afirmar: “... en el cas del TIPP que em comenta, efectivament, hi ha una gran mobilització perquè hi ha dubtes sobre si afavorirà o no les grans corporacions. En qualsevol cas, del que ens hem d’alegrar és que hi hagi debat, perquè només amb una participació i implicació real de tots aconseguirem que la UE respongui als desafiaments que tenim com a societat.”

En altres ambients, no s'entén com es pot consentir que una alt càrrec,  en la seva condició de tal, afirmi que: "A nadie le gustan los impuestos, pero ...”. Seguint amb els ensenyaments del professor de Ciència Cognitiva i Lingüística de la Universitat de Califòrnia, hom podria dir que afirmacions com aquesta pertanyen a un marc cognitiu conservador, molt a l'estil de la castissa Esperanza Aguirre. A més de ser una afirmació que, segons les més recents recerques sociològiques sobre fiscalitat, és falsa; els progressistes haurien de dir que “ens agraden els impostos justs ”, i parlar de la necessitat que tots paguin uns impostos progressius i suficients. L'horitzó no és una societat sense, o amb pocs impostos, és una societat amb major igualtat.

En fi, s’hauria d’evitar, si o si, qualsevol altra votació parlamentaria pinça PP-Podem, i el Govern, a més de fer un poc d’autocrítica per la política de nomenaments (la percepció social és la que és, independentment de la vàlua i idoneïtat de les persones), hauria d’optar, seguint amb Lakoff, per un llenguatge molt afirmatiu d'un sistema conceptual unificat que doni coherència a les seves posicions i realitzacions polítiques i que, alhora, siguin coherents amb valors i sentiments ètics que mobilitzi emocions progressistes i sobiranistes. Si canviem emocions per neguits, no hi haurà canvi de debò.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (23.09-15) 

Empresariat o Precariat?

Segons les dades de 2015 que ens proporciona el Directori Central d'Empreses (DIRCE), publicat per l'INE el passat dia 31 de juliol, en el teixit empresarials de Balears es mantenen els principals dèficits estructurals que, per una altra banda, són històrics: Petita mida de les empreses, manca de diversificació, desindustrialització, i poca iniciativa empresarial privada en recerca i desenvolupament. Entorn d'aquest tema gira el número 27 de Temes socioeconòmics Gadeso que, com sempre, teniu a la vostra disposició aquí. Abans de comentar breument el seu contingut, deixau-me que expliqui molt succintament què és això del DIRCE.

El Directori Central d'Empreses és una estadística que, amb una periodicitat anual i presentant les dades a data 1 de gener de cada any, desenvolupa l'INE des de 1989 amb l'aval de l'Oficina d'Estadística de la Unió Europea (Eurostat). És a dir, estam parlant d'unes informacions estadístiques que són de referència per als organismes internacionals en relació a la demografia d'empreses i als locals on aquestes desenvolupen les seves activitats. Personalment, per observar l'evolució del teixit empresarial, em fio més del DIRCE que no pas de les dades més freqüentment emprades de la Tresoreria General de la Seguretat Social que, no ho oblidin, provenen d'un registre administratiu que no està pensat amb criteris estadístics, ans al contrari, és un instrument per a desenvolupar les tasques de recaptació de la Seguretat Social i, per tant, obeeix a aquesta lògica i no a criteris d'excel·lència estadística.

Dit això, els trets més rellevants de la foto a 1/1/2015, que es pot visualitzar en el Temes socioeconòmics Gadeso que coment, són els següents: La xifra total d'empreses és de 87.111 i, d'aquest total, el 54% no tenen cap persona assalariada, el 42% en tenen d'una fins a nou, i el 4% tenen una plantilla assalariada de més de 10 persones. Pel que fa a la distribució sectorial, l'hegemonia de les empreses que es dediquen a activitats de serveis és abrumadora (més del 78% del total), mentre que el grup d'empreses industrials tot just arriba al 5% del conjunt del teixit empresarial balear. Paga la pena ressaltar que el nombre d'empreses dedicades a la recerca i desenvolupament és força baixa i la seva evolució descendent: D'un total de 497 empreses que es dedicaven a l'activitat d'R+D l'any 2010, hem passat a 137 l'any 2015, és a dir, en pocs anys hem registrat un descens de més d'un 72%.

I, tanmateix, per sobre d'altres qüestions, allò que em sembla més destacable és que la tendència a la baixa en el nombre total d'empreses, que s'ha mantingut any rere any d'ençà de l'inici de la crisi, s'interromp en 2015 i canvia cap a una tendència a l'alça amb un +3,4%. Però aquesta aparent millora cal contextualitzar-la en el marc d'un estirabot del 6,6% de les empreses sense persones assalariades. És a dir, un nombre més gran d'empreses que sembla molt més associat a l'augment dels Autònoms Econòmicament Depenents (TRADE) i els "falsos autònoms" que, alhora, s'ha d'associar a un element de precarietat laboral, econòmica i social i com fórmula de supervivència en un mercat laboral extraordinàriament precari que no pas a una dinàmica pròpiament creixent de projectes empresarials.

Per tant, el DIRCE 2015, a més d'oferir-nos la informació de la, diguem-ho així, cronificació dels dèficits estructurals del teixit empresarial illenc, ens dóna sòlides pistes sobre l'extensió de la precarietat sociolaboral. Tot indica que cada pic hi ha més casos en què la constitució d'una empresa no és una opció desitjada, sinó imposada per la manca d'alternatives ocupacionals i que, com indica Guy Standing, aquestes persones involuntàriament empresàries van configurant, amb altres grups socials afectats per les diverses precarietats, el que s'ha anomenat el precariat.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (12-09-2015) 

Per una informació amb llum i taquígrafs sobre pensions: Signin!

Veritat que els sona que, cada mes, es publiquen les dades sobre les quanties de les pensions de la Seguretat Social? Segur que es donen per informats/des que a les Illes Balears tenim unes pensions d’una quantia mitjana inferior a la del Regne d'Espanya. Segurament també sabran que el valor mitjà de la pensió de jubilació –la més important pel nombre de persones, i perquè és la més clarament substitutòria de qualsevol altra percepció monetària associada a un salari- és de les més baixes del conjunt de l'Estat. Per exemple, com el Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social li dóna bastant difusió, és relativament fàcil saber que en el mes d'agost passat (darrera dada coneguda) el valor mitjà del conjunt de la cistella de pensions (jubilació, invalidesa, viduïtat, orfandat i ajuda a familiars) va ser de 817,31 €, i el de la pensió de jubilació de 938,69 €. Seguint amb el que és habitual, únicament Andalusia, Extremadura, Galícia i Múrcia van registrar valors inferiors.

Val dir que aquestes xifres fan referència al total de les pensions pagades, és a dir, a la mitjana aritmètica de la quantia mensual pagada per pensions que van ser reconegudes fa molt temps (amb les bases de cotització de fa anys) i les pensions reconegudes recentment, és a dir, amb les bases de cotització actuals. Per saber quines pensions es reconeixen ara mateix és prou important tenir informació sobre la quantia que tenen aquestes noves pensions. Aquesta dada és molt menys coneguda que l'anterior, car se li dóna poca difusió. Tanmateix, amb un poc d'interès es pot accedir a la dita informació. Així, podem saber que, a casa nostra, en el mes de juliol d’enguany (darrera dada disponible) es van reconèixer un total de 803 pensions noves amb un valor mitjà de 983,84 €, de les quals 449 eren pensions de jubilació amb una quantia mitjana de 2.249,95 €.

Però, i si volem saber el valor de les pensions a Balears segons sexe o edat? Doncs no ho podem saber. Sorprenentment el govern d'Espanya no publica aquestes dades per comunitat autònoma. Amb això, d'una banda, s'incompleix la Llei Orgànica per a la igualtat efectiva entre dones i homes de 2007, que obliga a desagregar per sexe aquest tipus d'informacions i, d'altra banda, se'ns oculta el grau d’iniquitat del sistema públic de pensions per efecte edat. Els pos un exemple: La dada més recent que dispòs correspon a la nòmina de pensions pagada a 1 de desembre de 2012 (extreta de l'última Memòria que va publicar el CES de les Illes Balears abans del seu tancament per “ordeno y mando” de Bauzá) i ens informava que hi havia un total de 23.794 persones de 85 i més anys que cobraven una pensió d'una quantia mitjana de 573,42 €. Cal advertir que les baixes pensions són un factor clau de l'empobriment de la població major. Com ha evolucionat aquesta situació? ¿Chi lo sa?

Doncs bé, tot això ve al cas de la interessant campanya que l'infatigable Padrí Flauta, Gabriel Huguet, ha posat en marxa mitjançant la plataforma Avaaz.org en la que se sol·licita a la Ministra d'Ocupació i Seguretat Social que desglossi la informació de les pensions contributives per trams d’edat i sexe de la persona beneficiària. Els deman que la firmin clicat aquí,  tot i que pens que, a més de la ministra, qui ha de garantir una informació amb llum i taquígrafs sobre l'estat de les prestacions del sistema públic de pensions, és l'administració autonòmica. Entre altres coses perquè, com va dir el premi Nobel Joseph Stigliz, “el que mesuram afecta les decisions que prenem”. Idò hom pot dir que, si no mesuram i coneixem bé els elements d’iniquitat i de discriminació per gènere del sistema públic de pensions, difícilment es podrà mantenir i millorar.

Publicat originalment  a dBalears (14-09-2015) 

Democratització de la política turística, o no?

Diumenge passat, l’Ara Balears va publicar un molt recomanable dossier sobre la Taxa Turística. El que més em va interessar va ser l'entrevista que se li fa a la Presidenta Executiva de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca, Inma de Benito, en la qual, entre altres coses afirma: “La cooperació publicoprivada portada al seu màxim desenvolupament és fonamental perquè les decisions que es prenguin en l’àmbit executiu no estiguin allunyades de la realitat econòmica i empresarial. Hem de consolidar el camí de creixement assolit i el pla de treball que hem dissenyat amb el nou Govern se centra en això: a continuar enfortint el cercle virtuós de la inversió. En aquests moments, estam iniciant les reunions tècniques per desenvolupar-lo. El clima de treball és molt bo...”

Aquesta afirmació em va posar a l’aguait, i ahir dilluns, vaig dedicar una mica de temps a esbrinar si algú sabia què era això del “pla de treball que hem dissenyat amb el nou Govern”. Els meus contactes polítics, sindicals i periodístics no em van donar llum. Que jo sàpiga ningú del Govern ha desmentit o matisat l'existència d'aquest pla de treball fruit de la cooperació publicoprivada hotelera. Ja saben que quan una cosa no està clara convé posar-hi llum, però en aquesta ocasió -i no saben quant ho sent- sembla que per uns (FEHM) o per uns altres (Govern) es prefereix donar fum. La qüestió és molt senzilla: A pesar que l'Acord de Governabilitat per les Illes Balears, subscrit per PSOE, PODEM i MÉS, no és gens clar respecte al Diàleg Social, el que s'ha d'aclarir és si, en matèria turística, és aplicable allò que diu l'article 15 del vigent Estatut d'Autonomia: “Els poders públics promouran la participació dels agents  econòmics i socials del conjunt de la societat civil en els assumptes públics” o, per contra, s'opta per una gestió de la política turística en funció d'acords amb lobbys. Jo sóc dels qui pensa que la FEHM s'ha convertit en un lobby en tota regla, alhora, que ha perdut  capacitat i voluntat de diàleg social excepte en allò, per imperatiu legal, no li queda un altre remei, com és el cas d'alguns assumptes laborals i poc més.

Una segona afirmació de la Presidenta Executiva de la FEHM que em va cridar poderosament l'atenció és aquesta: “El sector hoteler és un gran desconegut en termes de solidaritat. Les accions que es podrien enumerar sobre la solidaritat del sector hoteler serien interminables. Estam treballant precisament en una memòria de responsabilitat social que presentarem properament i que demostra aquest fet que us coment...” Esquena contra paret!, que sembla que ens amenacen de demostrar-nos que tots els no hotelers i no hoteleres  que vivim a aquestes illes, som una colla de desagraïts i desagraïdes.

Per si de cas, avancem  que no existeix un consens general quant al significat de la RSE, però si hi ha acord que no cal parlar de responsabilitat social sectorial. Per això la “Estratègia renovada de la UE per 2011-2014 sobre la responsabilitat social de les empreses” recomana avaluar empresa a empresa, i fer-ho  sobre la base de: les Directrius de l'OCDE per a Empreses Multinacionals; els 10 Principis del Pacte Mundial de Nacions Unides en matèria de drets humans, treball, medi ambient i anticorrupció; la norma ISO 26000 sobre Responsabilitat Social; la Declaració tripartida de l’OIT de principis sobre les empreses multinacionals i la política social; i els Principis Rectors de les Nacions Unides sobre empreses i drets humans. Esperem que la FEHM no ens expliqui un conte sobre Responsabilitat Social Hotelera  i faci bé els comptes amb paràmetres científics o, en cas contrari, les faci el Govern de les Illes Balears.

Diàleg social, transferència en la governança de la política turística, i explicació veraç i empàtica de la contribució del turisme a la societat illenca, són claus per la democratització de la política turística d’aquest terra.  Estarem atents!

Publicat originalment a El Periscopi (15-09-2015) 

Explotació laboral i èxit turístic

La relació entre precarietat estructural de l’ocupació assalariada i autònoma i els casos d’autèntica explotació laboral, amb el creixement del negoci turístic illenc, és un assumpte recurrent. A tall d’exemple diré que, a finals dels anys 90 del segle passat i en els primers anys d’aquest segle XXI, alguns ja ens plantejàvem si, aleshores, existien unes condicions de feina al nivell de la Comunitat Autònoma líder en renda per càpita o bé érem els líders en renda per càpita perquè treballàvem en pitjors condicions que els altres. Ja no som els líders en renda per càpita, però continuam amb unes condicions laborals deplorables. Potser ara la qüestió s'hauria de formular en els següents termes: És possible parlar, com fan els hotelers, d’èxit turístic sense poder parlar d’excel·lència en les relacions laborals? Aquesta és la qüestió.

És evident que la indústria turística illenca viu una situació econòmica envejable: a la Mediterrània gairebé no hi ha competència a una oferta de sol i platja segura com la balear i la pitiüsa; la legislació turística feta a mida dels interessos dels hotelers ha possibilitat que el temps necessari per a la recuperació de la inversió aquí s’apropi al temps amb què es recuperen les inversions caribenyes; i la legislació laboral de la devaluació interna (reforma laboral de 2012 i el seu desplegament) ha abaratit, com mai, els costos laborals. És a dir, una situació privilegiada en aquests anys de crisi financera, econòmica i social que des de 2008 sacseja Europa. Gairebé tots els sectors empresarials han redimensionat a la baixa la seva capacitat de producció, prestació de serveis i volum de negoci que, cada pic, depèn menys del volum i més del valor afegit i del preu final. Però, vet aquí que el sector turístic hoteler illenc ha tingut i té un tarannà ben diferent de la resta del món empresarial. Hom podria dir que les polítiques europees d’austeritat per als no rics no han restat mercat de vacances d’estiu i, en el pitjor dels casos, la baixada de l’estada mitjana s’ha compensat amb escreix amb un major volum d’arribades. Això explica que, en plena crisi i mentre els industrials reduïen producció i els constructors desmuntaven grues, els hotelers demanessin i aconseguissin augmentar el nombre d’habitacions en els hotels. És cert que l’austeritat sí que ha afectat les possibilitats de fer vacances no estiuenques a les classes, diguem-ne, mitjanes-baixes europees, com ara d’alguns col·lectius de pensionistes alemanys que han tingut una considerable pèrdua de poder adquisitiu i que, alhora, s’han convertit en sustentadors principals de llars on hi ha molt actiu amb ‘minijobs’. La resposta a aquesta situació no ha estat una altra que la de més estacionalitat.

En resum, el sector hoteler, sense patir els efectes de la crisi, ha gaudit i gaudeix d’un marc laboral, teòricament per fer-li front, i que veritablement allò que ha fet és minvar drets laborals i socials (d’estabilitat laboral, protecció de l'acomiadament, suficiència salarial, salut laboral, etc.) i, alhora, ha afeblit el paper dels sindicats en els centres de treball. En aquest context sembla gairebé lògic que creixi la precarietat i l'explotació laboral. Què fer?

Amb la minvada capacitat d’autogovern de les Illes Balears, no és una tasca fàcil la d’aconseguir un lideratge turístic amb bons llocs de treball. Tot i que la legislació laboral és competència exclusiva de l’Estat (no podem fer una regulació autonòmica de l’externalització), hi ha coses que sí que es poden fer des d’aquí. Alguns exemples: millorar estructuralment la Inspecció de Treball per poder garantir la competència d’execució de les polítiques laborals amb uns mínims de decència i eficàcia; modificar la Llei turística, introduint la fixació de plantilles mínimes en els hotels i garantint unes condicions saludables de treball (llits i carros de roba ergonòmics, etc.); fer de les Illes Balears un referent del treball decent en el turisme amb activitats conjuntes amb l’Organització Internacional del Treball (OIT) i l’Organització Mundial del Turisme (OMT) , i convertir-nos en líders en R+D+i en prevenció de riscos i malalties laborals en el turisme.

El que no convé fer és amagar, darrere de suposades campanyes de demonització del turisme, les evidències. Al Govern li toca liderar un acord social que planti cara a la realitat per a transformar aquesta realitat de precarietat i d’explotació laboral en una de treballs que garanteixin el funcionament dels ascensors socials ascendents. En qualsevol cas, el pitjor negoci per a la nostra societat seria transformar les ànsies de canvi en un simple neguit d’impotència.

Publicat originalment a l’Ara Balears (13-09-2015)

Monument de Sa Feixina: Fora, ja!

En el codi ètic que, exemplarment, s’han auto imposat les forces polítiques que conformen el govern de l’Ajuntament de Palma s'estableix: “Acompliment de la labor institucional amb lleialtat a la ciutadania, integritat, senzillesa, compromís, honradesa, moralitat, transparència, austeritat, exemplaritat, plena dedicació al servei públic, i amb rendició de comptes”. La millor forma de ser fidel a aquests principis és fer dues coses: La primera no exercir d’especuladors-privatitzadors-mercantilitzadors amb un bé comú com és la ciutat de Palma, i la segona és acomplir la paraula donada. Sobre el tema que ens ocupa, el pacte del Govern de Canvi a Palma és diàfan: “Desmuntatge i retirada del monument “Baleares” de sa Feixina”.

Com, de moment, no hi ha cap raó per pensar que el govern de Cort vulgui enviar en orris el citat codi ètic, no hi hauria d’haver preocupació sobre la imminència del desmuntatge del monument palmesà que honora als feixistes del creuer Baleares. I no obstant això, entre les víctimes del franquisme, els seus familiars, les associacions memorialistes i de reivindicació republicana, i en part de la ciutadania comença a haver-hi un cert run run d’incertesa i de dubte. Abans que aquest neguit vagi en augment, convindria posar-hi data per a executar el compliment de tornar la dignitat democràtica al Parc de Sa Feixina.

No es tracta de fer altra cosa que justícia i reparar l’error -i l’horror- d’un intent de “contextualització” impossible. Tal vegada es poden contextualitzar els llocs i, en definició de Marc Augé, els “no llocs” d’una ciutat, però és inversemblant qualsevol contextualització de la injustícia que l’Estat encara ara exerceix amb les víctimes del franquisme i la seva memòria. Mentre el monòlit de sa Feixina, que serví per exaltar a la dictadura feixista, es mantingui en peu, serà impossible que en l'àmbit ciutadà de Palma es deixin de ferir els sentiments d'aquestes víctimes, els seus familiars, companys, companyes i amistats que, encara ara, reclamen veritat, justícia i reparació. Pot haver-hi democràcia de debò sense aquesta necessària veritat, justícia i reparació?

És per això que em sembla molt oportuna la campanya que han posat en marxa la Unitat Cívica per la República (UCxR) i l’Associació Memòria de Mallorca reclamant “Monument Sa Feixina, fora ja!”. Ho dic amb la convicció que el millor patrimoni que hem de preservar és el d’una memòria democràtica que pugui ser compartida i que, alhora, tingui un gran contingut cohesionador de la ciutadania democràtica. Malauradament encara n’hi ha (PP i C’s) que no volen compartir absolutament res, i que la cohesió social els importa molt poc. Tanmateix, segur que al Govern de Canvi a Palma sí que, en la seva gestió, vol conjugar els verbs compartir i cohesionar. Per tant: No ens falleu!

Publicat originalment a dBalears (07-09-2015)

Són els pobles qui fan la història!

Avui, 11 de setembre, és un d'aquests dies per recordar algunes lectures i reiterar algunes conviccions. Per tant recordem, per commemorar el 42 aniversari del cop d'estat de Pinochet, unes paraules del company president Salvador Allende:

“La historia es nuestra y la hacen los pueblos”

Ara com ara que vivim moments de confusió, incertesa i, perquè no dir-ho, “distracció” ideològica, convé recordeu al Allende més actual que mai: A Catalunya, la història no la fa l'Advocacia de l'Estat ni una fossilitzada Constitució, la fa el poble català.  A Grècia, és el poble el que acabarà per prendre la història a les seves mans, malgrat les Institucions (la Troica), l'Eurogrup o a qui sigui. En la crisi humanitària dels refugiats ja són els pobles els qui estan fent historiés de solidaritat, humanitat i fraternitat. La història es fa des de Occupy Wall Street, a l'última lluita indígena, passant pels companys i companyes que lluiten per unes condicions laborals dignes en qualsevol indret del món, i no tant des de, posem per cas, l'FMI. En l'objectiu d’aturar l'escalfament global, qui farà història de debò serà el movent ecologista mundial i no els buròcrates de Conferència de les Nacions Unides que es reunirà en Paris el pròxim mes de desembre...  Serà al poble, i no operacions polítiques de laboratori, qui haurà de garantir que el canvi polític en el Regne d'Espanya es produirà aquest cap d’any. Parl de  canvi i no alternança. I torn a Salvador Allèn:

“Nosotros creemos que ha llegado la hora de que los partidos auténticamente populares creen una conciencia cívica  capaz de brindarle a Chile un salida política, una alternativa distinta, una solución nueva, y esta  salida política la estamos labrando en el Frente  de Acción Popular; la estamos trabajando, los partidos que lo integran, a sabiendas de que hemos cometido errores…”  (Desembre de 1956)

L' 11 de setembre de 1973 Salvador Allende va arribar a les 7,30 hores del matí al palau de La Moneda. Una hora i mitja més tard,  es dirigia al poble xilè el que seria el seu darrer missatge radiofònic amb la famosíssima frase de:

“Sigan ustedes sabiendo que mucho más temprano que tarde de nuevo abrirán las grandes alamedas  por donde pase el hombre para construir una sociedad mejor”

... i al voltant de les deu d’aquell terrible matí, el President va reunir en un saló del palau presidencial a totes les persones que l’acompanyaven (ministres, familiars, treballadors de la Presidència, el seu equip mèdic i de seguretat personal) i va donar la darrera ordre:

“A las  compañeras no les pido, sino les ordeno que abandonen  La Moneda. A los compañeros que no tienen tareas que cumplir o no tienen o no saben usar armas, les pido que salgan ahora, que tienen todavía la posibilidad de hacerlo. Algunos deberán contar lo que ha ocurrido. Yo combatiré, porque tengo un mandato de los trabajadores y el pueblo, que, como a través de toda mi vida, cumpliré con lealtad”

L' 11 de setembre de 1973 es va barrar, amb les armes, un camí emancipador. Però la història no es va acabar, tot el contrari, va néixer un exemple de dignitat que persisteix. Un exemple que ens ajuda a seguir, mes que mai, el compromís i la lluita per un món i una societat millor.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (11-09-2015)

“Mallorca terra d'acollida”

La tarda de divendres passat va ser, com el mati, plujosa. Anant cap a Can Alcover va caure un fort aiguat que, a mig camí, em va obligar a deixar la bicicleta i a llevar-me els auriculars. En aquell precís moment començava a sonar la cançó “Exilis”, de Sopa de Cabra:

Amagant-se entre la gent,/ rodejat pels pensaments,/ respirant llarg, buidant el cap,/ mira d'oblidar, cansat.

Frontera enllà, amb l'hivern se'n va./ Ve d'una ciutat/ molt aprop del mar/ on l'odi un dia va esclatar/ i ara l'alba es confon/ amb el foc de cent canons/ que ningú pot aturar.

Mullant i expectant arrib a la reunió, Només creuar el portal de Can Alcover m'adon que la convocatòria és un rotund èxit de convocatòria. Hi ha una gentada. El local s'ha quedat petit. Enfront d'un govern espanyol i d'unes institucions europees indignes, una societat dignament solidaria i mobilitzada per ajudar als refugiats. Tot seguit vaig pensar: Orgull de Governs de canvi! Entre la gent anònima, representants de sindicats, partits polítics, associacions d'immigrats, entitats socials de tota casta, col·legis professionals, especialistes en crisis humanitàries (Metges del Món i Creu Roja) ... es mesclaven els responsables del Govern de les Illes Balears, del Consell de Mallorca, de l'Ajuntament de Palma i de molts pobles de Mallorca.

Tots a una! La societat civil mallorquina i les seves institucions coordinades per estar a l'altura de l'exigència ètica que la gran crisi humanitària dels refugiats. Però s'hi ha d'estar amb seny, sense improvisacions. Els experts ens han de dir què és el que millor podem fer la ciutadania per a aconseguir que la solidaritat sigui efectivament efectiva i positiva per a les persones que fugen de la seva gairebé segura mort.

Aquí podeu consultar els acords de la reunió, i ja podeu preparau-vos per la convocatòria aquesta setmana de concentracions als diferents municipis de Mallorca, per denunciar de la posició insolidària de les institucions europees i la manca de generositat del govern espanyol. Ca exigir una resposta a l'alçada de la gravetat de la situació.

Al acabar la reunió ja no plovia, però Palma estava mullada. Acabava de constituir-se la plataforma “Mallorca terra d'acollida”. Malgrat alguns tòpics, quan cal la gent d'aquesta terra ens mullem!

Cap a casa, torn a posar-me els auriculars. Segueix la cançó “Exilis”, de Sopa de Cabra:

Naixeran milions d'estels,/ s'obrirà clar l'horitzó./ El món serà un lloc per tothom,/ no hi haurà captius, combats, inferns, exèrcits ni combats,/ si som tots un al final.

Rere el núvols s'amaga el sol,/ dins del negre tots els colors./ Les portes s'obriran,/ la vida ensorrarà/ les ambicions i els imperis.

Tots serem iguals.

Publicat originalment  a www.elperiscopi.com (07-09-2015) 

Més PIB i menys felicitat?

El dijous 27 d'agost es van publicar els resultats corresponents al segon trimestre de la Comptabilitat Nacional d'Espanya. Del que més elogiosament s'ha parlat és del creixement del 3,1% del PIB respecte al mateix trimestre de l'any anterior. Val dir que el PIB (producte interior brut, conegut també com a producte brut intern, PBI) és una magnitud macroeconòmica que expressa el valor monetari de la producció de béns i serveis de demanda final d'un país, o una regió durant un període determinat de temps. El pensament hegemònic (acadèmic, polític i mediàtic) ha fixat en la societat que qualsevol  creixement del PIB és símptoma de millora econòmica, social i, fins i tot, condició imprescindible per al benestar social. Discrep d'aquest pensament que, en paraules de Gramsci, no deixa de ser un d'aquests pensaments “burgesos” que tendeixen sempre a l'hegemonia que li és necessària perquè els seus interessos [els dels “burgesos”] estiguin en primer plànol, marquin les prioritats i acabin sent percebuts com a interès general.

Tanmateix la realitat és tossuda i,  sens dubte, els països serien més viables, més justs i més ecològicament sostenibles, amb un PIB decreixent, però millor i més justament repartit. Però és que a més la comptabilitat que incorpora el PIB és,  si més no, bastant indecent.  Des de l'any passat s’incorporaren  en el seu càlcul com a inversió la despesa en R+D en armament i les activitats il·legals com la prostitució, el tràfic de drogues o el contraban (Sic). Però la indecència d'aquest indicador macroeconòmic, tan volgut pel mainstream benpensant, ve dels seus orígens. Vegem alguns exemples: El PIB puja més quan hi ha catàstrofes com ara un incendi forestal (la pèrdua de massa forestal i de biodiversitat no resta PIB, però si suma el querosè que utilitzen els avions necessaris per a l'extinció del foc); quan usem el cotxe puja més el PIB que quan usem la bicicleta; el càlcul del PIB menysprea tot allò que no tingui valor de canvi i, per tant, treballs vitals per a la vida però no remunerats (treball domèstic i de cura); a més despesa en calefacció, aire condicionat o a més ingressos monetaris d' arribades de creuers li correspon a més PIB, però l’augment de contaminació no li resta valor; les activitats amb renous en una ciutat o poble com, posem pel cas, les terrasses o zones de diversió, generen PIB, encara que sigui acosta de les molèsties que provoquen als veïnats. Podria posar molts més exemples però crec que són suficients per entendre perquè els que som crítics amb la idolatració del PIB,  sempre advertim que en el seu càlcul no s'incorpora cap externalitat econòmica, social o ecològica  negativa.

La conclusió és òbvia: En matèria de PIB no sempre més és millor, i no obstant això el creixement d'altres indicadors sí que pot ser un símptoma de millorança. És el cas de, entre d’altres, el recent informe de Nacions Unides, World Happiness Report 2015, l'Índex Better Life de l'OCDE o el Happy Planet Index que, amb diferents metodologies, intenten mesurar l'estat de la felicitat de les societats.

Valdria la pena incorporar algun d'aquests indicadors -i de mesurament de l'impacte mediambiental- al debat sobre la situació de les Illes Balears. Els nous governs haurien de fer cas a l’expresident uruguaià, Pepe Múgica, que en més d'una ocasió va dir que “La política és la lluita perquè la majoria viva millor, que no és solament tenir més, sinó també ser més feliç”.

Publicat originalment a dBalears  (31-08-2015) 

Mercat laboral: No tothom ha fet l’agost

El nombre de persones apuntades com aturades a les oficines del SOIB en acabar el mes d’agost era de 54.437. La qual cosa significa que aquesta xifra ha baixat un -12,74% (-7.945 persones) en relació al mateix mes de l’any anterior. Per un altre costat, la mitjana d’afiliacions a la Seguretat Social s’ha enfilat fins a 505.241, registrant un increment interanual del +4,9% (+23.605 afiliacions en termes absoluts). En un context d’estabilitat i “normalitat” en el mercat laboral, hom podria intuir que aquestes xifres representen una millora de la situació de l’ocupació durant el recentment acabat mes d’agost. Però, com el mercat laboral illenc –i el de la resta d’Espanya- pateix la màxima inestabilitat i anormalitat de la història contemporània, una situació que alguns i algunes definim com de  “precarietat integral”, no hi ha cap certesa que efectivament es pugui parlar de millora, encara que sigui estacional, de la capacitat d’ ocupabilitat de la nostra economia estiuenca.

Cada pic hi ha més evidències científiques que l'evolució de l’ocupació (assalariada i autònoma) s’ha de correlacionar amb l’evolució de les condicions laborals. No cal interpretar com evolució positiva un descens de l’atur registrat ni de l’augment mitjà de persones afiliades a la Seguretat Social si va acompanyada d’un deteriorament greu en les formes en què es treballa.  A les Illes Baleares, les pèssimes condicions de treball semblen evidenciades amb les denúncies de gairebé esclavitud i, fins i tot, d’actuacions institucionals, com ara el Pla de lluita contra l’explotació laboral que ha posat en marxa el Govern. Per contra, no hi ha  certeses empíriques que la baixada d’atur registrat no sigui conseqüència, en gran mesura, de l'anomenat “atur desanimat” (persones que, tot i seguir en atur, no renoven la demanda d’ocupació perquè han acabat les prestacions i la paciència), i que la pujada de la mitjana de cotitzacions a al Seguretat Social no sigui el resultat de moltes afiliacions de molt curta durada i de poques hores. Val a dir que si les dades d'afiliacions ens indiqués l’evolució de la creació d'ocupació, a l’agost de 2015 tindríem un mercat laboral amb un nombre d’efectius gairebé igual que el del mateix mes de l’any 2007 (508.574) i superior al del 2008. (504.812). És una hipòtesi absolutament inversemblant.

Del que sí hi ha prou evidència és que, amb el canvi de Govern, hi ha un canvi de discurs a l’hora d'analitzar el tarannà del mercat laboral illenc. Posaré dos exemples de la presentació governamental de les dades d’ahir: Primer s’afirma sense embuts que “les dades reflecteixen una recuperació econòmica acompanyada de precarietat laboral”. Una afirmació que sustenta en les següents dades: El 90.1% dels contractes fets el mes d’agost són temporals, el 38.5% eren a temps parcial, i el 19% són de fins a dos dies. I després, no s'estan de dir que hi ha “alguns elements de preocupació: 1.- Hi ha 21.600 persones aturades de llarga durada. 2.- El 75% dels aturats té, com a molt, els estudis obligatoris bàsics. 3.- Un gran nombre de persones aturades no cobra cap tipus de prestació”.

És d’agrair que torni la racionalitat, la intel·ligència i la sensibilitat social perquè, com bé diu la presentació del Govern “la millora econòmica i la tendència a la reducció de l’atur no ha de fer invisibles els aturats”. I, tanmateix, jo ho matisaria i parlaria de millora econòmica únicament per a alguns i algunes, i d’una tendència a la reducció de l’atur sense una evidència prou clara, més aviat al contrari, de creació de bones ocupacions. En definitiva, enguany tampoc, no tothom ha fet l’agost.

Per cert, parlant del que és important: “En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se'n.”  (Article 14.1  de la  Declaració Universal de Drets Humans)

Publicat originalmnet a www.elperiscopi.com (03-09-2012) 

Economia social i solidària per a un país més digne

Fa algun temps, en els anys inicials de la crisi, Daniel Jover afirmava que "vivim un període [de crisi] inquietant i estrany perquè la mateixa impotència dels poderosos deixa un espai obert a la llibertat i a la iniciativa cooperativa per impulsar les idees de respecte, justícia i igualtat als quals han aspirat totes les societats decents". Jover que, entre altres coses, és soci-fundador de l'Equip de "Promocions. Xarxa de coneixements" i escriptor, potser ara no mantindria la idea sobre la impotència dels poderosos que han demostrat sobradament que la seva tossuderia en aplicar polítiques d’ austericidi per als no rics no ve de cap impotència sinó, més aviat, de la seva cobdícia. Però, de ben segur, mantindria allò que, pel que en aquest article vull tractar, és substancial: La crisi ha deixat un espai prou important per a què una altra activitat econòmica no exclusivament de mercat convencional, és a dir, l'economia social i solidària, tingui un espai en el conjunt de l'economia illenca.

Justament aquest assumpte es tracta en l'Informe sobre l'economia social i solidària a Balears 2006-2013 que recentment s'ha publicat en el número 55 de Temes socioeconòmics Gadeso (disponible aquí). Amb aquesta investigació s'ha pretès un doble objectiu: 1.- Mantenir les sèries d'aquesta informació, que es va interrompre amb la suspensió, per part del Govern de Bauzá, de l'activitat del Consell Econòmic Social de Balears; i 2.- Posar en relleu un sector amb molt valor econòmic, que genera ocupació ajudant a la integració de col·lectius amb especials dificultats i que, sobretot, és una mostra pràctica que els negocis i l'activitat econòmica es poden fer d'una altra manera, incorporant valors no borsaris i, òbviament, cercant el retorn del guany a les inversions i a l'activitat empresarial però sense que això sigui contradictori amb el bé comú.

Val a dir que hi ha diverses definicions de què és l'economia social i solidària i del seu abast. Per aquest motiu convé precisar, per una banda, que l'informe que coment fa referència a les empreses, iniciatives i entitats de caràcter privat que estan regulades per la llei espanyola d'economia social, de 29 de març de 2011. L'article 4 d'aquesta normativa legal defineix els principis orientadors del seu marc conceptual de la següent manera: a) Primacia de les persones i del fi social sobre el capital, que es concreta en una gestió autònoma i transparent, una democràcia participativa que fa prioritzar la presa de decisions, en funció de les persones, les seves aportacions al treball, i els serveis prestats a les entitats, més que en relació a les aportacions de capital. b) Aplicació dels resultats obtinguts, de l'activitat econòmica, principalment en funció del treball aportat, el servei o l'activitat realitzada pels seus socis o partícips al fi social, objectiu de l'entitat. c) Promoció de la solidaritat interna i amb la societat, que afavoreixi el compromís amb el desenvolupament local, la igualtat d'oportunitats entre homes i dones, la cohesió social, la inserció de persones en risc d'exclusió social, la generació de llocs de feina estable i de qualitat, la conciliació de la vida personal, familiar i laboral i la sostenibilitat. d) Independència respecte als poders públics.

Per una altra banda, també s'ha de precisar que, per determinar l'abast del sector de l'economia social i solidària, no és tan important la fórmula jurídica com la pràctica diària de l'organització empresarial que, òbviament, s'ha d'ajustar als principis orientadors abans esmentats. Idò, en funció aquest criteri i ajustant-nos al Sistema Europeu de Comptes, presentam la classificació de l'Economia Social a les illes agrupada en productors de mercat (les empreses i entitats que actuen en els mercats amb competència) i en productors de no mercat (institucions sense afany de lucre al servei de les llars). En el primer grup hi estan incloses cooperatives i societats agràries de transformació, societats laborals, confraries de pescadors, centres especials d'ocupació, empreses d'inserció, iniciatives de responsabilitat social corporativa (RSC) i d'agricultura ecològica, l'ONCE, entitats de finances ètiques i mutualitats de previsió social. Les associacions d'acció social (iniciatives de comerç just i d'inserció sociolaboral), fundacions socials, institucions humanitàries sense finalitats lucratives, com ara Creu Roja i xarxes socials, formen el segon grup.

I, tanmateix, el més important és que aquest heterogeni món d'empreses i entitats illenques presenta un balanç, com es desprèn de la lectura de l'informe publicat en el Temes socioeconòmics Gadeso, força positiu. Per raons d'espai només apuntaré el següent tast: En el període 2006-2013, l'economia social i solidària ha tingut un increment del 21,7% en el nombre d'empreses i entitats (201 en termes absoluts), mentre que l'ocupació s'ha reduït en un -3,3% (267 persones). És un balanç que evidencia una major capacitat de resistència a la crisi per part de l'economia social i solidària si es compara amb els resultats globals de l'economia: Disminució d'empreses del -4,8% (5.542 en xifres absolutes) i de persones afiliades a la Seguretat Social del -14,3% (43.311 afiliacions).

Aquests resultats em semblen una excel·lent noticia, entre altres coses, perquè un país sense un sector d'economia social i solidària sòlid i solvent seria, en la meva opinió, un país socialment menys digne i econòmicament més vulnerable. Cal esperar que els nous governants autonòmics, insulars i locals prenguin en consideració aquesta altra realitat econòmica i li prestin tant suport com els anteriors governants varen donar a l'anomenat capitalisme castís o crony capitalisme, que no és altra que aquell sistema en què un grup d'amics remenen les cireres en benefici propi, ja sigui des de la llotja del Bernabeu, o amb lleis turístiques i territorials fetes a mida d'una selecta i poderosa minoria.

Publicat originalment  a Diario de Mallorca (01-09-2015) 

Els silencis sobre l'esclavisme laboral als hotels illencs

Matías Vallés, en la seva imprescindible secció dominical, Boulevar, del diumenge passat -30 d'agost de 2015- sota el títol “El canal alemán ZDF documenta la explotación hotelera”, entre altres coses, afirma que: “En apenas media hora, una edición de su programa Zoom titulada “Los negocios de TUI” documentó la cadena de television alemana [ZDF] el 18 de agosto las condiciones de esclavismo en que trabajan las camareras de hoteles de grandes cadenes”, o “que las trabajadoras de hostelería consumen fármacosvariados para paliar el estrés de sus excesos horarios. Según un médico de Felanitx, sufren si no acaban las treinta habitaciones que tienen asignadas, y esto les produce mucha ansiedad. Consumen ansiolíticos constantemente y pueden acabar en una depresión”. Vegin aquíl'article complet.

Per què parl d'aquest assumpte quan han passat dos dies des de la publicació de Vallés? Han hagut de passar més de 48 hores per reposar-me de la sorpresa o de l'ensurt? Doncs no. En aquests assumptes tinc poc marge de sorpresa. Basta estar una mica atent a la recerca crítica del turisme d'aquí i d'arreu, per exemple la que fa Alba Sud. Perquè no em sorprenguin segons quines coses, m'ajuda molt conservar alguns amics sindicalistes que em tenen informat del brutal deteriorament de les relacions laborals en el sector de l'hostaleria illenca. La crisi –millor dit les polítiques aplicades per teòricament superar-la– té els seus guanyadors i les seves víctimes. Recordin aquelles preclares paraules del megamilionari, Warren Buffett: “Hi ha una guerra de classes, i l'estem guanyat els rics”.

Per què parl, llavors, aquest assumpte que, per la sobre informació que patim, ja no és notícia? Doncs precisament per això: Per l'impressionant i cridaner silenci, per la falta de reaccions polítiques, empresarials i socials que l'emissió del reportatge (aquí el poden visualitzar íntegrament) ha provocat. Se'n recorden de la moguda que va ocasionar l'any passat el vídeo del “mamading”? Què és més escandalós, les fel·lacions en un bar de Punta Balena o l'esclavisme gairebé estructural que mostra el reportatge de la ZDF?  O és que parlar d'explotació laboral en alguns hotels és "demonitzar" al sector turístic?

Esper ansiosament una contundent reacció de la Presidenta, del Vicepresident i Conseller de Turisme i del Conseller de Treball. L'esper abans de concloure que l'esquerra illenca no vol veure la realitat de sofriment i d'esclavitud moderna amb la qual convivim. El “Pla de lluita contra l'explotació laboral” pot quedar com un lloable intent de posar portes al camp. Necessitem una legislació turística exigent amb les bones pràctiques laborals, antiexplotació laboral, en la qual les companyies es vegin obligades a relacionar la categoria de l'establiment turístic amb uns mínims de plantilla laboral i amb una Responsabilitat Social Corporativa avaluable i demostrada davant l'administració turística.

Recordin que Lilian Hellman, l'esquerrana escriptora nord-americana, una vegada superat el malson del maccarthisme que va sofrir, va escriure: “El liberalisme va perdre per a mi la seva credibilitat. Crec que ho he substituït per quelcom un poc més privat, alguna cosa que solc anomenat, mancada d'un terme més precís, decència”. El malson de Bauzá ja és passat. Ara toca governar i fer-ho amb menys “liberalisme” [en l'accepció que se li dóna a aquest terme en els EUA]  i amb molta més decència.

Publicat originalmnet a www.elperiscopi.com 01-09-2015