Saturació, també, de precarietat laboral

No és exagerat afirmar que en els tres mesos de major activitat econòmica a les Illes Balears, a més de patir una saturació turística insuportable, n’hem patida una de precarietat laboral sense precedents. Per què dic això? Doncs perquè les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre de 2016 ho corroboren.

L’EPA és, sens dubte, la font de dades més important per analitzar la situació laboral. Però amb aquesta estadística (com amb totes) cal anar amb compte, perquè pot provocar malentesos. Amb rigor s’escau advertir (i no es fa a bastament) que fer l'EPA, per tractar-se d'un seguit de dades que intenten sintetitzar una enorme quantitat de variables, obliga a utilitzar una metodologia que sovint distorsiona el coneixement real i polièdric del món laboral.

Als efectes de l’EPA, l'INE aplica des de fa temps, entre d’altres, els següents criteris: a) Les persones ocupades són aquelles que han treballat de forma remunerada un mínim d'una hora durant la setmana anterior a la realització de l'enquesta. b) Les que han efectuat una activitat específica de cerca d'ocupació durant els 15 dies anteriors a l'enquesta són les persones que formen part de la població activa. c) Les que no estan incloses en cap dels dos grups anteriors són persones inactives. És a dir, la persona que ha treballat poques hores en una activitat precària no és una persona aturada, és una persona ocupada. Qui no ha fet una acció específica de cerca (enviar currículums, participar en un curs de formació...) no és una persona aturada, és una persona inactiva. S’ha d’observar, doncs, que el criteri estadístic de l'ocupació és prou lapse i, diguem-ho així, generós. Per contra, el criteri per poder ser considerat una persona aturada és bastant restrictiu i rigorós. Val a dir que moltes persones en atur de llarga o molt llarga durada deixen de cercar ocupació activament, es desanimen i passen a ser comptabilitzades com a inactives; i que força persones amb la consideració estadística d'ocupades són veritablement subocupades o, directament, treballadors pobres.

En alguns països, les autoritats estadístiques ofereixen diferents indicadors de la situació de l'ocupació que permeten un coneixement del tarannà dels seus mercats laborals major i més exacte. Per exemple, als EUA es publiquen fins a quatre indicadors, dels quals, per raons d'espai, em referiré als dos més importants: En primer lloc, la taxa de desocupació, és a dir, el percentatge de la força de treball total que està aturada però que busca activament ocupació. I en segon lloc, l'indicador “d'atur real” o “d’ocupació insuficientment retribuïda”, que suma el percentatge de persones inactives que no han cercat activament ocupació però que desitgen trobar-ne; la gent que té ocupacions marginals, de molt poques hores; i totes aquelles persones que tenen una ocupació a temps parcial no volgut (que voldrien treballar a temps complet, però no en troben). Normalment, el segon dels indicadors doblega el primer.

Si disposàssim d'uns indicadors similars als dels EUA (cosa gens desgavellada si prenem en consideració que el mercat laboral illenc té cada vegada més estàndards de precarietat dels EUA i menys estàndards de flexiseguretat de la UE preaustericidi), a les Illes Balears segurament ens fixaríem menys que, en el tercer trimestre, les estimacions de l’EPA són d'una taxa d'atur del 10,6% (un -3,28% que l'any anterior) i la xifra de població aturada, de 67.900 persones (amb un descens interanual del 24%). De ben segur, focalitzaríem l'atenció en ‘l'atur real o l’ocupació insuficientment retribuïda’. És a dir, es posaria en relleu el percentatge molt elevat de les 66.300 persones amb ocupacions parcials que desitgen, i necessiten, tenir una ocupació a jornada completa; el pràcticament inamovible percentatge (31,3%) de persones assalariades temporalment amb contractes de durada cada vegada més curta; l'elevadíssim percentatge dels 70.900 "empresaris sense assalariats o treballadors independents", que, veritablement, són autònoms forçats a autoprecaritzar les seves vides; i la gent que, a tall d'exemple, ha sofert l'extrema precarietat treballant en els ‘handlings’ aeroportuaris i els que han fet la temporada a Eivissa, malvivint en pisos pasteres i en campaments il·legals.

Podem concloure amb una doble pregunta clau: sense modificar l’actual patró de creixement, podem esperar altra cosa que saturació turística i, sense derogar la reforma laboral de 2012, que augmenti la saturació de precarietat laboral?

Publicat originalment a l’Ara Balears  (30-X-2016) 

Què no som d'aquest món?

La setmana passada -del 17 al 20 d'octubre de 2016- s'ha celebrat a Quito (Equador) la Tercera Conferència de Nacions Unides sobre Habitatge i Desenvolupament Urbà Sostenible, més coneguda com a "Hàbitat III". Formalment, l'esdeveniment tenia l'objectiu d' "enfortir el compromís polític global en favor del desenvolupament sostenible de pobles, ciutats i altres assentaments humans, tant rurals com a urbans". Oficialment, es tractava de revigoritzar i engegar una "Nova Agenda Urbana", mitjançant nous compromisos i obligacions, establint una renovada estratègia global entorn de la urbanització per a les dues dècades vinents. Però si filam una mica més prim, ens adonarem que els temes més rellevants discutits han estat els relacionats amb la governança, i amb la concepció del que és públic i del que és comú.

M'ha semblat una llàstima que cap institució balear –ni autonòmica, ni insular, ni local- hagi assistit a l'Hàbitat III. I, alhora, ha estat una oportunitat perduda car aquesta conferència se celebra cada 20 anys -la primera es va fer en Vancouver el 1976, i la segona en Istanbul fa 20 anys- i, pot ser que l'any 2036 sigui un poc tard per abordar alguns  assumptes.  Tanmateix, em preocuparia més que no els interessés el debat, i, per això, tot i que no han estat part activa, esper que les institucions promoguin el debat entorn de les conclusions (oficials i alternatives) d'Habitat III.

Com crec que els grans canvis s'han produït, se segueixen, i se seguiran produint a les ciutats i les seves zones metropolitanes, lament especialment que Palma no hagi estat present en les discussions de Quito. Seguesc pensant, amb Benjamin Barber (“Si els alcaldes governessin el món”), que les autoritats de les grans ciutats tenen molt a aportar a la resolució dels problemes globals com ara la creixent desigualtat, el canvi climàtic, i la desdemocratització de la democràcia. En el context mundial, Palma no és una gran ciutat en extensió i nombre d'habitants, però és una ciutat insular (sense que l'illa sigui un estat) que, per la seva situació geoestratègica (situada en la part del Mediterrani en pau), compendia alguns d'aquests grans problemes globals. Al meu entendre l'Ajuntament de Palma hauria d'haver assistit institucionalment a l'Hàbitat de Quito. No debades, el document final fa explícitament referència al dret a la ciutat, al dret a l'habitatge, i al dret al medi ambient. Es tracta de "garantir que tots els habitants, sense cap forma de discriminació, puguin habitar i produir ciutats justes, sanes, accessibles, assolibles, resistents i sostenibles, per promoure prosperitat i qualitat de vida per a tots. Notem els esforços de certs governs nacionals i locals per consagrar aquesta visió, anomenada "dret a la ciutat", en la seva legislació, declaracions polítiques i estatuts".

És cert que la “Nova Agenda Urbana”, acordada al “Habitat III”, com  va  recordar en l'acte de clausura Joan Clos, Director Executiu d'ONU-Hàbitat, “és un esforç per crear una estratègia que serveixi de guia per als reptes del procés d'urbanització. Però això, finalment, és un assumpte de política nacional, no és possible en aquest cas un tractat internacional que forci accions. En aquest sentit, l'Agenda ha de ser entesa com un seguit de línies d'actuació per generar debats nacionals que siguin implementats a nivell local”. Això no li lleva importància al que s’ha debatut a la ciutat de Quito, ja que, per exemple, si les ciutats volen fer alguna cosa contra l'escalfament global del planeta, bé està que interactuïn amb els i les activistes de la Lliga Per als Vianants o del Fòrum Mundial de la Bicicleta.

Però, fins a on tinc informació, no només han  sigut les institucions les que han estat absents d'aquesta conferència internacional. Els moviments socials d'àmbit autonòmic, insular, o local, han seguit, en el substancial, en els "seus assumptes concrets" . Cal salvar d'aquest mirar-se el melic, sens dubte, als d'oposició als tractats de "lliure privatització", "lliure enderrocament del dret del treball", i de "lliure mercantilització de la salut" com el TTIP, el CETA, o el TISA. Per canviar les coses, no queda més remei que els moviments actuïn localment però pensin globalment. No podem esperar 20 anys per participar en el proper Hàbitat Alternatiu o a la propera Resistència Hàbitat III. Debatem, idò, les seves conclusions i actuem ja. Perquè, encara que tenim problemàtiques pròpies, som d'aquest món que cal canviar. Clar que sí! Of course!

Publicat originalment a  dBalears (24-X-2016)

Precarietat empresarial

Sens dubte, el teixit empresarial d’un país és fonamental. Ho és per a l’articulació de l’activitat econòmica, per a la canalització de l’emprenedoria mercantilitzable, per a la producció i distribució de determinats béns i serveis, o per a la generació d’ocupació retribuïda. Cap d’aquestes funcions són exclusives de les empreses privades  ni de les que tenen forma de societat mercantil. El sector públic, i l’econòmica social i solidària juguen un paper molt important en les societats que tenen un major dinamisme i una menor corrupció empresarial. Pel que es refereix a la demografia de les empreses, la productivitat no lligada a la precarització laboral, i l’eficiència del model econòmic solen anar associades a un parc d’empreses amb una grandària equilibrada, és a dir, amb un nombre significatiu de grans unitats empresarials (fins i tot amb presència significativa de les denominades born globals, és a dir, empreses nascudes amb vocació global i d’assolir una gran grandària), encara que la majoria siguin de petita i mitjana grandària. Totes les recerques corroboren que una societat amb hegemonia de microempreses en el seu teixit empresarial- i a on és baixa o gairebé inexistent la col·laboració entre elles- és, en general, una societat amb baixa productivitat. Aquest és el cas de les Illes Balears.

Dit l’anterior, cal desfer un doble mite propagandístic que se sol emprar  bastant en les anàlisis conjunturals de la situació sociolaboral: D’una banda, el creixement del nombre d’empreses no garanteix un creixement del dinamisme empresarial,  car, en moltes ocasions, és un indicatiu d’augment de la precarietat laboral i social pel fet que cada vegada hi hagi més empreses formals que, veritablement, són falsos autònoms, o autònoms forçats a realitzar les funcions que abans realitzaven persones assalariades. D’altra banda -i aquest és el segon mite a desfer- l’associació entre creació de noves empreses i creació de noves ocupacions retribuïdes és molt qüestionable.

Aquesta última qüestió ha estat objecte d’un molt interessant anàlisi del període 2008-2016 per part del Consell Econòmic i Social (CES) del Regne d’Espanya que es pot consultar a l’ “Informe sobre la creación  de empresas en España y  su impacto en el empleo”. Aquest treball, que es va fer públic la setmana passada, és prou interessant per algunes de les reflexions que es fan, i per les dades -poques amb el pertinent desglossament per comunitats autònomes- que aporta. Tot i que  hi ha poques novetats al que s’ha dit des de fa anys i panys, també val la pena reparar en les dues dotzenes de conclusions i propostes que es fan.

Pel que respecta a les escasses dades de les Illes Balears, una és molt rellevant: En 2008 el nombre d’empreses amb persones assalariades era de 46.168, i a 1 de gener de 2016 de 40.387,  és a dir un -12,5%. Sembla, doncs, que anem sortint de l’actual fase de la crisi-estafa amb una disminució d’empreses amb plantilles assalariades. No sembla un reforçament d’un sa i sostenible dinamisme empresarial, ans al contrari: La precarietat també és empresarial.

Lligat a aquesta dada, em sembla pertinent fer referència a una de les reflexions que el CES espanyol  fa en el treball que coment: “El trabajo por cuenta propia ha venido, en efecto, experimentando una intensa transformación al calor de la propia modernización de la economía española, siendo ahora más complejo y heterogéneo que hace sólo unos pocos decenios”. Val a dir  que, en l’argot de les elits -també de les del diàleg  social i el consens com ara el CES-, “modernització” equival a precarització o, amb Ulrich Beck,  a “Societat del Risc“.

Acab amb una de les propostes que em sembla especialment oportuna en aquestes contrades:  “Garantizar la supervivencia de las nuevas iniciativas empresariales y facilitar que las empresas alcancen un tamaño óptimo desde el punto de vista económico-financiero, es decir, supervivencia y crecimiento empresarial, son los aspectos que permiten que esas nuevas iniciativas generen empleo potencialmente estable”. Crec que això és fonamental, si no volem que les Illes Balears avancin cap a la seva consolidació com una “ryanair society” o “low cost society“.

Publicat originalment a El Periscopi   (26-X-2016)

Precarietat cultural, precarietat del canvi

L'actual Govern de les Illes Balears és el que gaudeix del major suport parlamentari esquerrà i sobiranista de tota la història autonòmica de les Illes Balears i Pitiüses. A més, en el gabinet autonòmic presidit per Francina Armengol el soberanisme de Mallorca i Menorca té un pes polític mai vist als governs autonòmics capitanejats pel president Antich. Potser per això, a alguns ens preocupa la deriva d'algunes polítiques en els seus continguts, i en les formes de fer-les. Posem per cas les de la Conselleria d'assumptes diversos, entre ells, els de cultura.

Resulta que, en un curt espai de temps, els responsables autonòmics dels assumptes culturals han presentat dos estudis que, pel que sembla, s'emmarquen "dins el pla de treball de la Direcció General de Cultura per tal de fonamentar el futur Pla de Cultura del Govern en dades objectives". Com ja ha passat gairebé la meitat de la legislatura hom pot exclamar que "després de romput el cap es posen cervellera!".

Tant l'estudi "El consum cultural a les Illes Balears"[i], com el que han titulat "Aproximació a la determinació de l'impacte econòmic de la cultura a les Illes Balears"[ii], s'han presentat com uns treballs de recerca pioners. Això és, si més no, una fal·làcia que, potser, pretengui ocultar la falta de transparència, participació i eficiència en l'elaboració d'aquest imprescindible Pla de Cultura que ja hauria d'estar en marxa. Diguem-ho sense embuts: En cap dels citats estudis hi ha massa de pioner ni d’innovador. El substancial d'allò que s'ha "estudiat" en el primer dels esmentats treballs ja se sabia només consultant alguns productes estadístics de l' INE, de l' IBESTAT, i, sobretot, els anuaris d'estadístiques culturals del Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, amb una novetat important: El que en aquestes estadístiques es nominen hàbits i pràctiques culturals, a l'informe del Govern més progressista de la nostra història autonòmica s'han transformat en consums culturals. Com només consumeix qui pot consumir, i, per a un percentatge important de la nostra societat, el salari, pensió o subsidi, no li basta per arribar a fi de mes, m'ha recordat a l'eslògan de la socialdemocràcia més dretana –la de la "Tercera Via”  de Tony Blair- de "Consumiu, consumiu, maleïts rics".

Pel que fa al segon dels informes, cal dir que és un assumpte ja estudiat, i sobre el qual existeix una abundant informació de fàcil accés. A tall d'exemple, citem el número 63 de revista de la Fundació Gadeso Temes Socioeconòmics[iii] que, al desembre de 2015, analitzava l'ocupació i la demografia empresarial en el sector cultural illenc. Però, sobretot, s'han de citar com a fonts d'informació els anuaris de la Fundació de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE)[iv], o de la Fundació Impulsa Balears. Amb això vull dir que, si aquestes dades i informacions fossin veritablement tan imprescindibles per engegar les polítiques del canvi en matèria cultura, amb unes poques i senzilles operacions matemàtiques, es podrien haver tingut a la disposició del Govern abans que acabés l'estiu de 2015.

Amb tot, el punt més preocupant és el llenguatge amb el qual sembla es vol encarar la política cultural pública d'aquesta terra: Al meu entendre sobren referències a consums, a PIB, a llocs de treball sense adjectivar-los de dignes; a empreses sense aclarir quantes són falsos autònoms o "autònoms forçats"; etc. És com si les autoritats culturals autonòmiques haguessin oblidat -si és que l'han coneguda alguna vegada- la maledicció d'"Alícia en terra de meravelles" de Lewis Carroll segons la qual les paraules tenen amo. De les empleades fins ara en aquests estudis, els amos no som els que votàrem canvi.

Les nostres paraules són unes altres. Van associades a la necessitat de desmercantilitzar certs hàbits culturals, a la no turistització de la cultura, i si a l’ orgull d'un patrimoni i d'una cultura per a compartir amb la resta del món, a promoure una percepció social positiva cap als béns culturals comuns,  a l’absència de precarietat laboral i empresarial en el sector cultural, a una fiscalitat incentivadora de l’activitat cultural, a la cultura de la igualtat de gènere, dels incentius a l'emprenedoria cultural i les seves segones oportunitats, a la igualtat d'oportunitats de debò en la creació i en el gaudi de cultura, a la problemàtica dels creadors/es en risc de pobresa o d’exclusió social ... Per a dir-ho d'una altra manera, segueixen molt associades a aquell manifest titulat "Per un nou impuls a la cultura"[v] que, en un ja llunyà maig de 2011, va fer públic el col·lectiu "Cultura i País. Grup d'anàlisi i d'opinió" amb els següents epígrafs: 1. El valor de la cultura com a factor de formació de les persones i els països. 2. La centralitat de la cultura en la vida dels ciutadans i també en el funcionament de la societat. 3. Cultura i cohesió social. 4. Compatibilitat entre la identitat cultural i la universalitat. 5. La dimensió econòmica productiva del fet cultural. 6. La necessitat de dissenyar un sistema cultural per als Balears. 7. La cultura, una altra víctima de l'espoli fiscal. 8. La necessitat d'un mapa competencial clar en la gestió de la cultura. 9. La creació de nous públics. 10. Cultura i noves tecnologies. 11. Un patrimoni important que és menysvalorat. 12. La precarietat dels equipaments culturals existents. Malauradament, tot i que no sóc un expert en gestió cultural, i que les meves particulars preocupacions i ocupacions en aquest àmbit es limiten a les que tenen a veure amb el "precariat cultural", els potencials nínxols d'ocupació de qualitat en l’àmbit cultural, i la superació de les carències materials en qüestions culturals,   em sembla una temàtica tan actual ara com aleshores.

Els acords del canvi haurien de significar, sens dubte, més planificació publica i realitzacions culturals i menys presentacions d'inútils i despistants estudis.  I tanmateix no hi ha possible comparació amb el quadrienni negre de Bauzá i de "sa Moma del Trepitja", per tant no em cerquin en el grup del "no és això companys, no és això...". Em trobaran, si de cas, amb els que, recordant Manuel Vázquez Montalbán i el seu "Panfleto desde el planeta de los simios", pensen  que "no se puede renunciar al sueño hacia delante. Nunca. Aun sabiendo que todo futuro será imperfecto".

Publicat originalment a Diario de Mallorca (25-X-2016)

---

[i]http://www.caib.es/govern/pidip/dadesComunicat.do?lang=ca&codi=8918060

[ii]http://www.caib.es/govern/sac/fitxa.do?codi=2720155&coduo=11&lang=ca

[iii]http://www.gadeso.org/sesiones/gadeso/web/mytable_temas/ca_63.pdf

[iv]http://www.anuariossgae.com/anuario2016/home.html

[v]https://culturaipaisbalears.wordpress.com/2011/05/25/per-un-nou-impuls-a-la-cultura-el-document

Empobriment

Des de 1992, l'any en què l'Assemblea General de l'ONU va aprovar la resolució 47/196, cada 17 d'octubre se celebra el Dia Internacional per a l'eradicació de la pobresa. Durant anys, especialment en el període de la bombolla immobiliària i financera, la pobresa era, per aquestes contrades, sinònim de marginalitat, de "fallada del sistema". Vivíem en una situació de gairebé plena ocupació tècnica, i les grans desigualtats existents, com a conseqüència d'una injusta distribució de la renda, van ser compensades per una certa capacitat de consum a crèdit. La percepció social sobre   les desigualtats era tènue. La temporalitat era la norma al mercat laboral, però un contracte laboral era una certa garantia de no exclusió social. Per a molta gent, el salari i les consegüents prestacions substitutives (prestacions per desocupació, pensions, etc.) bastaven per pagar la hipoteca, o el préstec del cotxe, per vestir-se, menjar, i fer algunes despeses, per a l'oci, la cultura i altres consums, i... estalviar poc.

Amb la crisi-estafa, i amb un mercat laboral no inclusiu per la seva extrema precarietat i baixos salaris, la percepció social, política i acadèmica  sobre  les desigualtats s'ha disparat a casa nostra. Existeix –excepte per a la dreta illenca que és extraordinàriament darwinista, i per a alguna esquerra molt despistada- preocupació pel procés d'empobriment de l'anomenada classe mitjana i mitjana baixa, i per l'agudització de les desigualtats que estan provocant la bombolla turística i les polítiques d'austeritat compulsiva.

La preocupació està força justificada, car segons l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de 2015, que publicà l'INE en el mes de maig d'enguany, i una vegada feta l'explotació per l'Institut d'Estadística de les illes Balears (IBESTAT), les dades més rellevants de l'empobriment de la societat illenca són les següents: 1. El 25,9% de la població (la taxa més alta, si més no, des de 2009) està en risc de pobresa, és a dir, té uns ingressos que no arriben al llindar del risc de pobresa. 2. El 30,4% de persones (25,3% l'any anterior) està en risc de pobresa o exclusió social (indicador AROPE, que és el que està integrat a l'Eurostat, i que incorpora, a més de criteris de renda, elements de qualitat de l'ocupació). Val a dir que també aquesta taxa és la més alta, al manco, del darrer sexenni. 3. El 37,8% i el 19,4% dels illencs i illenques tenen, respectivament, dificultats i certa dificultat per arribar a fi de mes. 4. El 7,4% de ciutadans i ciutadanes no poden permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada (és a dir, pateixen pobresa energètica). 5.- El 40,2% no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes (ni tan sols les derivades, posem per cas, d'una malaltia). 6.- Al nostre "país turístic-vacacional", el 38,3% de la població no pot permetre's anar de vacances almenys una setmana a l'any.

Convé no oblidar que la quantitat d'ingressos a partir de la qual es calcula el llindar de risc de pobresa és la mateixa arreu del Regne d'Espanya, i que (segons les darreres dades disponibles) entre 2011 i 2014 ha baixat un 4,7%, és a dir, ha passat d'una quantitat anual de 8.357,7 € a 7.96,3 €. Per tant, les situacions de pobresa i/o de carències materials han esdevingut més extremes.

Aquestes dades indiquen que calen canvis a la política econòmica europea, estatal i regional. Cal posar les millores de productivitat al servei de les persones i les famílies -i no únicament al servei dels comptes de resultats i beneficies empresarials-; cal gestionar el dèficit públic amb una fiscalitat suficient, molt més progressiva, i sense evasió fisca –i no mitjançant retallades de despeses socials i productives-.

Altrament dit, mentre persisteixi l'austericidi, les administracions públiques, com ara, les de les Illes Balears, només –i en el millor dels casos- tenen capacitat econòmica per fer polítiques que alguns autors/as denominen, pel seu caràcter tremendament condicional i subjectes a disponibilitats pressupostàries, d’ “entreteniment als pobres". Què és, sinó, la Renda Social Garantida? Sense austeritat -i amb un finançament autonòmic no colonial- serien factibles polítiques estructurals que, sense ser la solució definitiva d'una Renda Bàsica Incondicional, minimitzarien de debò els processos d'empobriment de la ciutadania illenca, i garantirien la inclusió social de tothom.

No es tracta, doncs, d'eradicar una abstracta situació de pobresa. Veritablement el que cal eradicar són unes polítiques econòmiques que empobreixen a la població no estrictament rica. El 17 d'octubre és un altre dia de lluita per una altra política economia que, a més de ser possible, és molt necessària.

Publicat originalment a dBalears (17-X-2016)

Poder empresarial, democràcia SA (o SL)

La centralitat del paper de les empreses privades en les actuals societats de capitalisme desfermat forma part del pensament únic neoliberal, i és, alhora, extraordinàriament hegemònic més enllà dels àmbits purament neoliberals. Encara que sigui empíricament fals, es dóna per fet que, per exemple, són les empreses privades les que generen l’ocupació (encara que el volum més gran d’ocupació creada sigui en el sector públic), se’ls atorga, gairebé en exclusiva, la capacitat de recerca, desenvolupament i innovació (encara que, amb diferència, qui més R+D+i ha aportat -i aporta- a la humanitat és l’àmbit públic), o se’ls suposa una capacitat de bona gestió insuperable (encara que, generalment, les crisis, són creades per vergonyoses males gestions empresarials privades).

Per què es produeix aquesta interpretació hegemònica? Doncs perquè el projecte neoliberal ha aconseguit crear un cos ideològic prou potent a favor d’allò que és privat. Tant és així que el “sentit comú neoliberal” porta a les empreses privades a tenir un gran pes en el contingut dels afers públics, és a dir, assistim impàvids al que J. A. Estevés Araujo denomina “privatització de la producció jurídica”, i, per tant, “privatització dels drets” (vegin aquí). Hom podria parlar, també, d’una privatització de la democràcia.

Tot  el que antecedeix no són cabòries teòriques allunyades del nostre dia a dia illenc. L’actualitat està farcida de casos d’aquesta pràctica privatitzadora de decisions que haurien de ser qüestions de la representació democràtica, guiades pel “bé comú”.

Vegem alguns exemples d’aquesta última setmana:

I.- FAN Mallorca Shopping: El Consell de Mallorca vol fer un enllaç nou per evitar col·lapses al Coll d’en Rabassa, tot per tal d’evitar el caos de circulació que aquest centre comercial ha creat amb la seva recent inauguració. Això és un exemple de manual del que Karl W. Kapp va definir com un cost social de l’empresa privada. Kapp, en el seu llibre “Los costes sociales de la empresa privada“, assenyalava que “mitjançant la translació de part dels costos de producció a terceres persones o a la comunitat sencera, els empresaris poden apropiar-se d’una proporció del producte nacional major que la part que normalment els correspondria”. En aquest cas, el punt rellevant és la privatització de la decisió democràtica de la mobilitat de Mallorca –i més concretament de Palma- segons els interessos d’una empresa privada, aquesta i no una altra és la qüestió.

II.- Hotelers pollencins: L’equip de govern de l’Ajuntament de Pollença ha hagut de fer marxa enrere en la seva intenció d’ apujar l’Impost de Béns Immobles (IBI) a les grans  empreses del municipi. La decisió no obeeix a un debat democràtic sobre suficiència o progressivitat de la pressió fiscal municipal, ni tan sols és fruit de la discussió sobre necessitats i/o prioritats socials i de com finançar-les. La causa són les pressions dels hotelers que, sense passar per les urnes, s’han imposat a la sobirania del ple municipal pollencí.

III.- Palau de Congressos de Palma convertit en “Meliá Palma Bay”: La privatització d’aquesta innecessària i costosíssima infraestructura pública és un exemple icònic de “extractivisme empresarial”. La conclusió de la sospitosa gestació i de la penosa gestió d’aquesta obra pública ha acabat en una pura i simple “gestió de negocis“. És a dir, una gestió més orientada al mercat que a les veritables necessitats de la ciutadania. Un exemple paradigmàtic del que Sheldon S. Wolin defineix com a “Democràcia SA“.

Podria seguir posant exemples però en algun moment cal posar el punt final a aquest article. Ho faig en la convicció que cal seguir lluitant per la democràcia de debò. I aquesta, encara que segueixi mantenint bona part de democràcia representativa, haurà de tenir molt de participativa. El poder ha de ser del poble i no de les grans i poderoses elits empresarials.

Publicat originalment a El Periscopi (19-X-2016)

El suposat “mal menor” de l'abstenció del PSOE

Ningú millor que Antonio Gramsci per definir  la  ximpleria en la qual s'ha embolicat la direcció del PSOE. Això que l'abstenció perquè governi el PP és el “mal menor” és un  disbarat.  

Fa més de 70 anys Gramsci ho va definir aixi:

“El concepto de mal menor es uno de los más relativos. Enfrentados a un peligro mayor que el que antes era mayor, hay siempre un mal que es todavía menor aunque sea mayor que el que antes era menor.  Todo mal mayor se hace menor en relación con otro que es aún mayor, y así hasta el infinito. No se trata, pues, de otra cosa que de la forma que asume el proceso de adaptación a un movimiento regresivo, cuya evolución está dirigida por una fuerza eficiente, mientras que la fuerza antitética está resuelta a capitular progresivamente, a trechos cortos, y no de golpe, lo que contribuiría, por efecto psicológico condensado, a dar a luz a una fuerza contracorriente activa o, si ésta ya existiese, a reforzarla.”

    [Quaderno, 16 (XXII)]

Traducció al castellà  de  Antoni Domènech per a Sin Permiso (07-XI-2010)

Digau-li empobriment, no pobresa

L'Assemblea General de les Nacions Unides, l’any 1992, va declarar el 17 d'octubre Dia internacional per a l'eradicació de la pobresa. S'ha avançat poc en aquest objectiu. Les resolucions dels Objectius del Mil·lenni, l’Agenda de Desenvolupament Sostenible 2030, etc. han quedat, de moment, molt per sota dels seus objectius declarats. Cap sorpresa, car fa temps que, entre altres, el mestre Josep Fontana, en explicar l'impuls a l'empobriment i a les desigualtats que, per a Mèxic, va suposar el NAFTA (l'Acord de lliure comerç d'Amèrica del Nord i el país mexicà), advertia que "no és veritat que això de la globalització generi sempre beneficis per als més pobres" ('La construcció de la identitat'. 2015). Atenció, doncs, amb els efectes que poden tenir tractats com els que ara negocia la UE amb els EUA (TTIP) i el Canadà (CETA) en termes d'extensió de la pobresa en aquest costat de l'Atlàntic i d'agudització de la desigualtat arreu. Val a dir que l'objectiu d'eradicació de la pobresa sembla incompatible amb aquests tractats de lliure comerç de nova generació en els quals la cosa prioritària és reduir barreres no aranzelàries, com ara estàndards de seguretat social, o de normes que afavoreixen el treball decent, és a dir, una ocupació justament retribuïda, amb drets de ciutadania mentre es treballa, i amb seguretat social per a les situacions de necessitat i d'envelliment.

A més dels efectes de la globalització neoliberal, l'objectiu d'eradicació de la pobresa topa amb dos contratemps prou importants: 1. L'escalfament global, que empobreix encara més les poblacions ja de per si empobrides. 2. Les polítiques d'austeritat imposades a la zona euro, que, diguem-ho sense embuts, han transformat el projecte europeu de prosperitat compartida (ara i amb les generacions futures) i de solidaritat internacional en un de desigualtat estructural i exclusió interna i externa. Els resultats demostren que, si la política econòmica europea –i de retruc l'estatal i regional– va orientada gairebé en exclusiva a guanyar productivitat per la via de reduir els salaris, precaritzar les normes laborals i disminuir el dèficit públic mitjançant retallades de despeses socials i productives i no amb l'elevació d'ingressos, no hi ha possible eradicació de la pobresa. Abans al contrari, es cronifiquen les situacions de pobresa i exclusió social, i s'aguditzen les desigualtats.

Arribats a aquest bon punt, cal demanar-se quin és el grau d'empobriment a casa nostra. Les dades oficials (Ibestat) són que l'any 2015, segons l'indicador Arope –que és el que empra Eurostat i que incorpora elements de qualitat en l'ocupació–, el 26,3% (23,8% l'any anterior) de persones estava en risc de pobresa o exclusió social. Més enllà d'això, cada vegada són més les llars que no poden fer front a despeses imprevistes o que no arriben a fi de mes. Malauradament, situacions no fa gaire desconegudes per aquestes contrades, com ara la dels treballadors/es pobres, la pobresa energètica, la pobresa infantil, l’exclusió tecnològica, l’exclusió financera o la pobresa en l'envelliment, han esdevingut realitats molt nostrades.

Bé estan celebracions internacionals, com les del 17 d'octubre, però el que és imprescindible és 'picar pedra cada dia', és a dir, que la ciutadania no estrictament rica ens organitzem per reclamar un canvi global de política econòmica. Des dels moviments socials –posem per cas el Fòrum Social Mundial (FSM) o la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN)– s'hi està fent ja un molt bon treball. Des de l'acadèmia, cada vegada hi ha més evidències que és possible aquest canvi. En aquest sentit, crec imprescindible tenir en compte els 15 consells continguts en el llibre 'Desigualtat. Què podem fer?' d'Anthony B. Atkimson.

Una societat amb més justícia social i ambiental és qüestió de voluntat –i correlació de forces– política. Mentrestant, cal parlar d'empobriment provocat per les polítiques neoliberals i no d'una espècie de maledicció bíblica anomenada pobresa.

Publicat originalment a l’Ara Balears (16-X-2016) 

No t'espanti aquest vent: Aturem el CETA

"No t'espanti aquest vent. Reflexions per a una esquerra del segle XXI" és el recentment publicat llibre del cupaire Lluc Salellas i Villar (Angle Editorial, 2016).  CETA és l'acrònim d'Acord Econòmic i Comercial Global, és a dir de l'acord de lliure comerç transatlàntic entre la Unió Europea i el Canadà.

El llibre de Salellas conté, a parer meu, una narrativa imprescindible. No és un gran text programàtic, ni de complicades i avorrides anàlisis del procés català cap a la independència. No hi ha res de "procesisme", ni tan sols en el capítol final que titula "El com: l'etern debat". Però, l'actual diputat de la CUP no s’enreda en el debat de com fer la independència. Des d'una "desconnexió" amb Espanya ja feta -si més no mentalment i intel·lectualment-, ens ofereix més de 150 pàgines de reflexions sobre el reguitzell de canvis transformadors, i no sols estètics, necessaris per a viure en una societat amb manco desigualtat, i, per tant, amb justícia social i ambiental.

A les planes d'aquest llibre hi ha molta autocrítica, però, sobretot, traspuen l'alegria de qui no dubta que hi ha alternativa al desordre neoliberal. Salellas, amb amabilitat i modèstia, ens ve a dir que l'esquerra del segle XXI necessita tenir un projecte emancipador, adaptat als temps actuals. En cap cas, no basta gestionar l'estatus quo, encara que sigui amb més honradesa, eficàcia i humanitat que ho fa la dreta.

Hi he trobat aportacions, per a mi, noves pel que fa a la construcció del projecte emancipador. A tall d'exemple la importància que dóna a la problemàtica de les persones amb discapacitat. No s'està d'escriure: "Quantes vegades hem situat aquest debat en la centralitat política del discurs estratègic dels moviments populars d'alliberament social i/o nacional?". També hi he trobat mancances, com ara, el discurs turístic, que em sembla un poc naïf, una gairebé nul·la reflexió entorn del món laboral (i del precariat), i sobre l'actual conflicte capital-treball, o en relació a com afronten propostes per a garantir el dret ciutadà a l'existència i llibertat material. Malauradament, en acabar el llibre no  coneixem l’opinió del diputat cupaire  sobre la Renda Bàsica.

I, tanmateix, el que crec més interessant són les reflexions sobre les noves formes de fer política, car, segons Lluc Salellas, això de fer política va d'un "somni que no s'ha de somniar, sinó que s'ha de viure". I s'ha de viure trencant rols patriarcals i propis de la política professional deshumanitzada. Llegeixin, per favor, amb atenció aquest paràgraf: "I ja que parlem de rols, aprofito per expressar un neguit: som una colla, els que estem farts de recriminacions cap als homes que plorem. De fet, de plorar ho fem tots, però em refereixo a la gran dosi de reprensió que hem patit aquells que hem decidit plorar en públic. Des de petits se'ns ha inflat el cap amb la idea que expressar el que sentim és un error, especialment si plorem. Diuen que així mostrem feblesa, tot i que, en realitat, expressem autenticitat i vitalitat. Així doncs, benvinguts plors". M'apunt a aquesta colla!

Val a dir que el començament del títol és part d'un vers de Narcís Comadira, que, per cert, signa el pròleg. "No t'espanti aquest vent, que du temps dolços" és la frase sencera. D'acord, que res ens espanti, però, com "es tracta de recuperar sobiranies, poder democràtic de gestió col·lectiva", cal donar batalles per a què els temps que han de venir no siguin agres.

Ara mateix, una batalla importantíssima és  la d'aturar els nous tractats TTIP, CETA i TISA, suposadament de "lliure comerç", però que, veritablement, són tractats per a donar tot el poder a les multinacionals, i llevar sobirania als pobles (vegin  informació aquí).

Quan Lluc Salellas escriu “allò que no es pugui explicar, val més que no sigui decidit” és bo de fer relacionar-ho amb l'ocultisme  que envolta la negociació d’ aquests tractats. Però, si ens ajuntem, podem impedir que els poderosos decideixin tot allò que volen. Anotau-vos, idò, a l'agenda que la Plataforma No al TTIP Mallorca ha convocat a la ciutadania a una concentració i cadena humana, el dissabte vinent, 15 d'octubre, a les 18 hores, davant la Delegació del Govern espanyol a Palma (carrer Constitució) contra l'aprovació imminent del CETA. Que el futur dugui temps dolços depèn d’una societat  alegre i mobilitzada. Som-hi!

Publicat originalment a dBalears (10-X-2016)

CETA: La imminent usurpació de drets

Ja ho deia Susan George en el seu llibre publicat l'any passat i titulat: Los usurpadores. Cómo las empresas transnacionales toman el poder: "Temen que el TTIP pueda convertirse en una repetición del AMI, el Acuerdo Multilateral de Inversiones que colapsó en 1998, cuando las protestas ciudadanas llevaron al gobierno francés a retirarse y otras naciones le siguieron." I afegia, tot comparant el TTIP amb un vampir, "... recordad a Drácula, que no puede soportar la luz del día. Cuanto más sabe la gente, más se resiste y más profundamente le clava la estaca en el corazón del vampiro." Doncs bé, les negociacions entre la UE i els EUA del Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP per les seves sigles en anglès,Transatlantic Trade and Investment Partnership) no passa pel seu millor moment.

Les filtracions dels seus continguts, el treball d'alguns grups polítics en el Parlament Europeu i un ampli i plural moviment de resistència a un costat  i a l'altre de l'Atlàntic,  han aconseguit que l'opinió pública conegués els perills d'aquest tractat i es mobilitzés fins al punt de fer trontollar aquestes negociacions. La del TTIP no és, ni d'aprop fer-se, una batalla guanyada, però està ben encaminada perquè guanyi la gent no estrictament rica, la democràcia, i la decència.

Hi ha, no obstant això, batalles menys encaminades i que, alhora comporten perills que són imminents: El Govern espanyol en funcions vol donar i llum verda al CETA en la Cimera Europea dels pròxims dies 18 i 21 d'octubre.

¿Què és el CETA? És l'Acord Econòmic i Comercial Global, és a dir l'acord de lliure comerç transatlàntic entre la Unió Europea i el Canadà. Altrament dit el CETA, és el TTIP canadenc.

Val dir que TTIP, CETA -i Trade in Services Agreement (TiSA) o Acord en Comerç de Serveis- són tractats comercials de nova generació suposadament de "lliure comerç" però que veritablement reinterpreten i formalitzen el poder de les multinacionals mitjançant la utilització dels usos i costums internacionals, les normes dels estats nacionals, i el conjunt de contractes, convenis, tractats i normes de comerç i inversions de caràcter multilateral, regional i bilateral, les decisions dels tribunals d'arbitratge i el Sistema de Solució de Diferències (ISDS) de l'Organització Mundial del Comerç. És a dir, aquests tractats són, sens dubte, la plasmació practica i jurídica del que es coneix com a "Lex mercatoria", o més aviat com l'han definit Juan Hernández Zubizarreta i Pedro Ramiro: "Nueva lex mercatoria" que no és una altra cosa que la rendició de la democràcia amb impuls igualitari davant el poder gairebé omnímode de les multinacionals.

Tot allò que s'ha dit sobre els continguts i conseqüències del TTIP és  aplicable, fil per randa,  al CETA que, insistesc, el govern del PP de Mariano Rajoy (al que sembla que el PSOE facilitarà que segueixi governant) vol aprovar en la cimera de la UE que se celebrarà en uns dies. És fonamental tenir en compte que les multinacionals nord-americanes utilitzarien el CETA a través de les seves filials canadenques per tenir accés al mercat europeu, i es produiria un efecte que alguns han anomenat del "Cavall de Troia d'un TTIP fallit". És a dir, seran imminents els efectes sobre la privatització dels serveis públics; els efectes desastrosos sobre les PIMES i les explotacions agràries i ramaderes locals; els segurs efectes nocius sobre la salut humana, animal i vegetal, i sobre el medi ambient.

Sol ser habitual que aquestes col·laboracions dels dimecres en El Periscopi de la Fundació Gadeso, les meves reflexions i comentaris girin, prioritàriament, entorn de l'àmbit laboral. Aquesta no serà una excepció: Amb aquests tractats els usurpadors han dissenyat una operació de gran envergadura -i de molta complexitat de tècnica jurídica- per a la degradació més gran dels drets laborals i socials que s'hagi produït a Europa. El dret laboral europeu, el nostre Estat del Benestar, i l'objectiu de la plena ocupació -o almenys del que queda de tot això després dels anys de austericidi- és considerat per al "lliure comerç de nova generació" com una “Barrera No Aranzelària” que ha de caure àdhuc a costa d'una monumental transferència de renda des del treball al capital com mai i, d'aquesta manera, aprofundir en l'economia de la desigualtat extrema.

Per entendre millor el que ens estem jugant en aquest àmbit dels drets laborals i socials, i, alhora, per ajudar-nos a desfer l'embull de picaplets que, per intentar dissimilar l'expropiació,  s'ha teixit en tractats com ara el TTIP o el CETA, permeteu-me que els recomani la lectura de "El CETA al descubierto: Las consecuencias del tratado entre la UE y Canadá sobre los derechos sociales" que signen Adoración Guzmán i Jorge Conesa.  

Però mentre ho llegeixen, si és el cas, no oblidin que quests dies s'han convocat nombroses mobilitzacions arreu d'Europa per aturar aquests tractats i, específicament contra l'aprovació imminent del CETA. A casa nostra la Plataforma No al TTIP Mallorca ha convocat a la ciutadania a una concentració i cadena humana, el dissabte vinent, 15 d'octubre, a les 18 hores, davant la Delegació del Govern espanyol a Palma (carrer Constitució); a Menorca s'ha convocat, el mateix dissabte 15 d'octubre a les 19,00 hores, una manifestació des de la Plaça Esplanada de Maó; i a Eivissa es desenvolupen diverses activitats durant tota la setmana. Hi esteu tots i totes convocats i convocades. Queda dit!

Publicat originalment a El Periscopi ( 12-X-2016) 

12 d’octubre: Dia de la resistència indígena

Octubre

12

El Descubrimiento

“En 1492, los nativos descubrieron que eran indios, descubrieron que vivían en América,  descubrieron que estaban desnudos, descubrieron que existía el pecado,  descubrieron que debían obediencia  a un rey y a una reina de otro mundo y a un dios de otro cielo, y que ese dios había inventado la culpa y el vestido y había mandado  que fuera quemado vivo quien adorara al sol y a la luna y a la lluvia que la moja.”

Del llibre “Los hijos de los días”

Eduardo Galeano 

Foto: R. Borràs (2015). Santiago Atitlán, Guatemala 

Agregats estadístics o persones?

Aclarim-ho de bon principi: Amb aquest títol em referesc a la dicotomia que hi ha entre les millores quantitatives de les estadístiques del mercat laboral en general, i del de les Illes Balears en particular, i la situació real de les persones i les llars. Correm el risc d'encegar-nos amb les millors quantitatives de les estadístiques, i no veure les profundes bretxes d'exclusió que han provocat i provoquen les actuals normes reguladores de les relacions laborals i de la protecció per desocupació. Tot indica que la millora estadística del mercat laboral illenc es produeix per unes temporades turístiques impensables en els anys inicials de la crisi-estafa, i per una certa revitalització de l'activitat constructiva, no precisament associada a la rehabilitació o a l'eficiència energètica dels edificis i habitatge ja existents. És a dir, el model de creixement illenc no ha sofert cap innovació, però ha incorporat l'absència de garantia d'inclusió social d'un mercat laboral revolucionat per la Reforma Laboral de 2012 i per altres retallades. A l'absència de límits legals a un model econòmic amb, des de fa temps, símptomes de insostenibilitat, s'ha ajuntat el risc legal d'exclusió social i pobresa laboral com a element estructural del mercat de treball de casa nostra. Mala peça al teler bravejar d’haver aconseguit un mix de creixement econòmic que combina insostenibilitat ambiental i exclusió social.

Una d'aquestes bretxes d'exclusió és la discriminació i/o absència d'igualtat d'oportunitats que sofreix el col·lectiu de persones aturades majors de 45 anys, i que, amb molt encert, denuncia AMPEB (l'Associació de Majors Aturats per l'Ocupació de les Balears).

L'exclusió i discriminació d'aquest col·lectiu d'aturats i aturades d'una certa edat és tal que frega la marginació política, mediàtica i social. Valgui com a exemple que, de les darreres dades d'atur registrat pràcticament ningú, excepte AMPEB, va reparar que gairebé la meitat de les 48.270 persones en atur registrat a Balears en acabar el mes de setembre passat eren majors de 45 anys, amb un pes relatiu sobre el total d'atur registrat que va en ascens: un 48,7% en setembre d'aquest any, enfront un 46,9% de fa un any.

Aquesta dada de setembre no hauria de ser considerada conjuntural. Ans al contrari, allò  intel·ligent  és prendre en consideració que és bastant coincident amb les tendències de fons. Unes tendències que queden palesades en l'Informe del Mercat de Treball dels Majors de 45 anys que, amb dades globals de 2015, fa poc va publicar el Ministerio de Empleo y Seguridad Social (MEySS). Pel que fa a les Illes Balears, què ens diu, de rellevant, aquest informe? 1.- Que el percentatge de contractes a majors de 45 anys sobre el total de contractes va ser del 19,15% (el segon més baix del conjunt del Regne d'Espanya, superant només a Catalunya). 2.- Que l'atur registrat d'aquest col·lectiu va ser un 39,37% del total.

D'altra banda, un recent estudi de l'empresa d'intermediació laboral Adecco constatava que només un paupèrrim 2,2% de les ofertes d'ocupació a Balears són per a majors de 46 anys, i que l'edat mitjana sol·licitada per les empreses (31,7 anys) és de les menors del conjunt de les comunitats autònomes espanyoles.

Mentrestant, el col·lectiu de persones aturades majors de 45 anys pateix, en la pràctica, una discriminació estructural de gairebé tot el sistema de protecció social -des dels subsidis de desocupació estatals, fins a les ajudes municipals- en exigir-se, per accedir-hi, tenir "càrregues familiars". A certa edat, les "càrregues familiars" en la majoria dels casos s'han "emancipat" -tret que siguin persones, també aturades, que hagin de malviure de la renda salarial de la família o de la pensió dels pares o padrins-, o no tenir-ne és conseqüència d'una opció vital pròpia d'una ciutadania lliure.

Però això no és tot. Plou sobre banyat per la poca atenció que les Polítiques Actives d'Ocupació (PAO) implementades pel Govern de les Illes Balears dispensen a aquestes persones majors de 45 anys. En aquest sentit, convé recordar que el programa de PAO de la CAIB s'articula, bàsicament, entorn de dos programes: 1) El de "Joves qualificats"; i 2) El "Programa públic de contractacions", integrat per tres iniciatives, adreçades a tres col·lectius molts específics: D'una banda, els menors de 30 anys que ni estudien ni treballen (Garantia Juvenil); en segon lloc, els majors de 29 anys aturats (Programa 30); i, finalment, els majors de 45 anys aturats de llarga duració i amb càrregues familiars (Visibles).

Val a dir que els programes destinats a les persones joves són als que es destina la major part del pressupost, i que l'exigència de "càrregues familiars" impedeix aplicar el principi d'igualtat d'oportunitats per a moltes persones aturades d'avançada edat. Per acabar-ho d'arrodonir, el recentment presentat Programa de Formació Dual en sectors estratègics -en el qual s'invertirà la important quantitat de 9 milions d'euros- va dirigit únicament a persones menors de 30 anys.

Arribats a aquest punt, crec pertinent preguntar-se si per ventura la població aturada illenca major de 45 anys no té carències formatives i necessitats de requalificació i orientació? Tot indica que així és. Valgui, a tall d'exemple, el ja esmentat informe del MEySS, segons el qual, d'aquesta població, el 7,9% no tenia estudis, el 66,2% tenia estudis primaris i ESO, amb i sense titulació, el 11.8% batxiller, el 9,4% FP de grau mitjà i superior, i el 4,6% estudis superiors.

Enric Sanchis en el seu imprescindible llibre "Los parados. Cómo viven, qué piensan, por qué no protestan", entre altres coses, conclou que "... los parados son un agregado estadístico, no un grupo social. Su falta de identidad colectiva les impide actuar de forma cohesionada y su estado de anímico les induce antes a resignarse que a rebelarse". Aquesta és la situació en general, i molt especialment en el col·lectiu d' aturats de més edat. Si la frase "amb aquesta edat ja ningú em contractarà" fos una piulada de Twiter, probablement seria cada dia Trending Topic mundial. Encara sort que hi ha gent , com ara la  d' AMPEB, que no es resignen i segueixen exigint que es restitueixi la perspectiva del dret a un treball o a una o prestació social decent. És qüestió de lesa democràcia!

Publicat originalmet a Diario de M allorca (11-X-2016)