Població inactiva

Publicat originalment a dBalears 29-10-2018)

Dijous de la setmana passada es va publicar l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponent al tercer trimestre d'enguany. Aquest treball de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) ens informa de l'evolució del nombre de persones que estan en disposició, i volen o necessiten incorporar-se a un treball de mercat (és a dir, a una ocupació remunerada). Aquest grup s'anomena Població Activa, i es divideix entre persones ocupades i desocupades. Per ser inclosa entre les persones ocupades (assalariades o autònomes) n'hi ha prou que s'hagi treballat remuneradament una hora en la setmana en la qual aquesta persona és enquestada. No obstant això, per formar part del grup de persones desocupades, es requereixen una infinitat de requisits.

A hores d'ara, qui més qui manco, ha llegit, i, en alguns casos, ha comentat, les dades d'ocupació i atur sense majors aclariments metodològics, ni endinsar-se massa per a  les bardisses de la precarietat que fa que el treball remunerat cada vegada sigui socialment menys inclusiu.

El que em sembla estrany és la poca atenció que susciten les dades de l'altre grup del qual l'EPA informa: la Població Inactiva, és a dir, les persones que no estan en disposició, no volen, o no necessiten incorporar-se a un treball de mercat. Aquesta població es divideix, fonamentalment, en persones jubilades, pensionades o amb una incapacitat permanent, estudiants, i les que es dediquen a les "tasques de la llar".

Dels resultats de l'EPA del tercer trimestre de 2018 referits a aquesta població inactiva a les Illes Balears em sembla rellevant comentar que, en ple estiu, les persones inactives pel fet de ser estudiants en l'última dècada ha crescut  més del 36%, car han passat de ser  35.600 el 2009 a 48.500 enguany.  Car sembla haver-se contingut l’abandonament primerenc  del sistema educatiu per a incorporar-se al mercat laboral, és, sens dubte, una bona notícia.

Tanmateix, el que em sembla més rellevant és que les persones inactives per causa de la seva dedicació a "tasques de la llar" ha sofert poca variació (en els darrers deu anys s’ha mogut entre el 25% i el 30% de la població inactiva). Però, atenció: les dones són molt majoritàries (darrera dada: 9,8% homes, per 69,2% dones). En fi, hi ha coses -com el biaix patriarcal dels treballs de cura- que, ni amb una crisi-estafa monumental, ni amb els càstigs socials del neoliberalisme, no canvien, o ho fan massa a poc a poc!

Balears: una societat en descens?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (31-10-2018)

Fa poc més d'un any que es va publicar en castellà un llibre que, a parer meu, és força útil per entendre la involució que la crisi-estafa, altrament anomenada "Gran Recessió", ha provocat en el projecte democràtic amb impuls igualitari. Em referesc al text titulat "La societat del descens. Precarietat i desigualtat en l'era postdemocràtica", rubricat pel prestigiós analista, i membre de l'Institut de Recerca de Frankfurt, Oliver Nachtwey. Ara que la crisi es dóna per superada, gairebé definitivament (l'econòmica, no la social, és clar!), val la pena llegir-ho -o rellegir-ho, si és el cas- per entendre, en paraules de Nachtwey, "per què la mobilitat social ha sofert un revés, i ja no va en ascens sinó en descens?".

Mentre s'implantaven els càstigs socials de les retallades de drets socials, laborals i democràtics, es va fer bastant habitual reflexionar sobre l'aparent paradoxa que les generacions actuals visquessin pitjors vides (i fossin, en molts casos, vides menys volgudes) que les generacions precedents. La revolució neoliberal de les regles de funcionament de les relacions laborals (la "reforma laboral permanent", i, molt especialment, les Reformes Laborals de 2010 i 2012, entre altres mesures) van ser –i segueixen sent-ho- un factor clau, encara que no l'únic, perquè els ascensors socials ascendents hagin esdevingut en escales mecàniques cap avall.

La crisi laboral es començarà a superar quan el bon funcionament de l'anomenat mercat de treball provoqui una major participació dels salaris en la comptabilitat nacional, una millor distribució de la renda generada, que permeti a la gent no estrictament rica exercir, posem pel cas, el dret a un habitatge digne. Abans de 2010 la inseguretat laboral s'havia estès de forma inimaginable unes dècades abans, però, així i tot, es mantenien àmbits on la seguretat en el lloc de treball era, tot i que limitada (recordin el llibre d'Ulrich Beck "La societat del risc"), una realitat, i casos tan sagnants i  d’actualitat com el del tancament de la fàbrica de ciment de Lloseta, sense esser impossibles, eren molt més difícils car existien majors dificultats legals per a aquestes pràctiques empresarials tan descompromeses amb el compromís social.

Per això, tinc per a mi que, de les dades referides a les Illes Balears de l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponent al trimestre estiuenc d'enguany, que vam conèixer dijous passat, el més rellevant no és que l'ocupació hagi assolit nous màxims històrics, amb 621.700 persones ocupades, és a dir, amb un increment interanual del 6,1%, o que la taxa d'atur del 7,1% sigui la més baixa del Regne d'Espanya. Sent això important, el punt veritablement transcendent és saber si aquests resultats s'aconsegueixen amb rècords de treballadors i treballadores pobres. O dit amb unes altres paraules, en el que cal posar l'èmfasi és en saber si les dades de precarietat laboral, a tall d'exemple, les estimacions per a Illes Balears de l'EPA estiuenca d'enguany de 67.222 empresaris/es sense assalariats o treballador independent, de les quals una important proporció són falsos autònoms o autònoms forçats, i, per tant, extraordinàriament precaris; de 73.500 persones ocupades a temps parcial, l'11,8% del total, que és molt majoritàriament no desitjat i feminitzat, amb un 5,6% en el cas de l'ocupació masculina, i un 18,7% el cas de la femenina; o una taxa de temporalitat del 30,6%, amb una creixent temporalitat de curta i molt curta durada; junt d'altres indicadors, com ara, els baixos salaris nominals reals per atendre als pressupostos familiars, el risc de pobresa i/o exclusió social, o les desigualtats són prou importants, i ja es pot afirmar que la nostra és una societat en descens, regressiva, precària, i polaritzada. En la meva opinió, i amb alguna precaució, diria que ja som una societat de les descrites per Oliver Nachtwey. En qualsevol cas, i sigui quina sigui la percepció de cadascú, convindria ni despistar-se, ni badar perquè aquesta és la qüestió!

Renda Bàsica (RB)

Publicat originalment a Diari JORNADA (26-10-2018)

Dues cites anuals gairebé s'han encavalcat. Entre la publicació, el passat 21 d'octubre, de l'informe anual del Credit Suisse Wealth Report, corresponent al 2018, i el XVIII Simposi de la Xarxa Renda Bàsica, que s'inaugurarà a Barcelona aquest divendres, 26 d'octubre, amb prou feines haurà transcorregut una setmana. I què té què veure una cosa amb una altra? Anem a pams.

L'informe sobre la riquesa al món del Credit Suisse —una entitat sospitosa de tot, menys d'esquerrana— posa de relleu, any rere any, les vergonyes mundials de les grans desigualtats. Del lliurament del 2018 destacaria les següents dades: 1) L'1% de la població mundial més rica copa el 47% de la riquesa del món, mentre el 50% de les persones que menys tenen només es reparteixen l'1% d'aquesta riquesa; 2) el 10% de la població amb més doblers i propietats té el 85% de la riquesa global; 3) l'estat espanyol ocupa el catorzè lloc en el rànquing de països amb més persones que acumulen un patrimoni superior als 50 milions de dòlars, un club de persones «ultrariques» format pel reduït nombre de 2.086 socis, dels quals 1.367 acumulen una fortuna d'entre 50 i 100 milions, 658 d'entre 100 i 500 milions i 61 amb més de 500 milions, i 4) les grans perdedores en el repartiment de la riquesa i el patrimoni global són les dones (en el que va de segle s'ha estancat l'augment d'«ultrariques» i riques i, per contra, ha augmentat el nombre de dones pobres i molt pobres).

La Renda Bàsica (RB), universal, incondicional, individual, suficient, compatible i complementària amb el que coneixem com a Estat del Benestar, té com a principals objectius garantir l'existència material de tothom i la llibertat individual de debò; erradicar la pobresa, i ajudar a fer front als grans reptes del segle XXI (la crisi ecològica i la necessària transició justa cap al decreixement, el futur incert del treball remunerat com a primer distribuïdor de la riquesa, generat com a conseqüència de la robotització i la digitalització, entre d'altres). La RB no és una panacea que arregli tots els disbarats del capitalisme desfermat, però és condició necessària per a una societat decent.

Com pel finançament d'una RB que prengui part d'una estratègia emancipadora, cal una reforma fiscal de gran progressivitat i una implacable lluita contra el frau fiscal, que assegura una primera distribució de la renda. De retruc, l'empoderament a l'hora de negociar salaris, etc., que atorga una garantia a l'existència material —com ara la RB—, assegura una segona distribució.

Vet aquí l'associació entre l'informe anual del Credit Suisse i el XVIII Simposi de la Xarxa Renda Bàsica d'enguany. Val a dir que amb la RB es reduiria dràsticament la desigualtat i que els resultats de les recerques sobre la riquesa global del banc suís ens farien empegueir menys. Per una altra banda, no podia acabar aquestes col·laboracions amb la Jornada sense reflexionar sobre la necessitat inajornable de la RB.

Companyes i companys de la Jornada: s’ha intentat i ha valgut la pena. «L'únic segur és la lluita», A. Gramsci dixit.

Agenda de la setmana

Publicat originalment a dBalears 22-10-2018)

Pels que pensam, amb Antonio Gramsci, que "esperar fins a ser la meitat més un és el programa de les ànimes tímides que esperen que el socialisme [o, si més no, el canvi que garanteixi justícia social i ecològica] arribi per un reial decret signat per dos ministres", hi ha setmanes ben farcides d'activisme social. Aquesta setmana n'és una setmana força atapeïda.

Dilluns. Sembla que es produirà una de les imatges més vergonyoses d'aquesta legislatura: Inici de les obres de l'Autopista Llucmajor-Campos. I els polítics del govern del Consell de Mallorca no volen foto. De què s'amaguen? S'avergonyeixen d'alguna cosa? O és que, per ventura, cedeixen la inauguració "oficial" als i les representants de PP, Cs i PI? En qualsevol cas, vergonya, cavallers ,vergonya. Estarem a l'aguait per si la Plataforma Antiautopistes convoca alguna acció.

Dimarts. Tercera xarrada a barriades de Palma del cicle "La Renta Bàsica com a dret a l'existència material" al Casal de Barri de Son Gotleu (Carrer José de Diego, 4) a les 19 hores. El Grup Renta Bàsica Illes Balears explicarem "Què és la Renda Bàsica?". Parlarem idò, amb tots els ets i uts, d' aquesta assignació moderaria universal i incondicionat que res té a veure amb les insuficients, ineficients i estigmatitzadores rentes per a persones pobres

A les 20 hores a la plaça d'Espanya de Palma, IX Roda d'homes contra la violència masclista. Aquesta senzilla acció anual és la primera que es fa després de la magnífica mobilització feminista del passat 8 de març. Les protagonistes de la lluita feminista en general, i contra la violència masclista en particular, són -i han de seguir sent- les dones. A les rodes d'homes contra la violència masclista els protagonistes som els homes perquè el nostre silenci ens fa còmplices!

Dimecres. A les 19,30 hores al Teatre Municipal Catalina Valls primera activitat de l'interessantíssim cicle "1968 l'any de les revoltes", que ha organitzat l'Ajuntament de Ciutat, amb la projecció de la pel·lícula "Después de mayo" d'Oliver Assayas (França 2012).

Dijous. A primera hora, una primera ullada a les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre d'enguany. Com sempre, l'establishment polític, empresarial, sindical i mediàtic es fitxarà fonamentalment en les dades quantitatives. Als que el que ens interessa avaluar és el grau d'integració social del treball remunerat, farem, com sempre, uns altres comptes.

A migdia cap a Barcelona per assistir al XVIII Simposi de la Renta Bàsica, que se celebrarà el divendres i el dissabte. L'eix del simposi d'enguany és: "Dret a l'existència material, llibertat i igualtat", amb un programa ben potent.

I diumenge...  hauré d'escriure el proper article per al dBalears. És un no aturar!

Palma turística: posar límits a la incoherència!

Publicat originalment a Diari JORNADA (19-10-2018)

“Si nosaltres no posseïm la frescor de l'aire, ni la lluïssor de l'aigua, com ens ho podreu comprar? És que, per ventura, podeu comprar els bisons, quan ja n'heu mort el darrer?”. Parafrasejant aquestes paraules, contingudes en el missatge que el cabdill indi Seattle adreçà al president dels EUA l'any 1855, hom podria preguntar-se si és decent que el dret a la ciutat de Palma es mercantilitzi, i, alhora, interpel·lar-se sobre el risc de les persones que l'habitam a perdre tots els drets definits en 1968 per Henri Lefebvre en el seu cèlebre llibre El dret a la ciutat.

En els últims anys Palma ha transitat, en paraules de China C. Cabrerizo, d'una ciutat «ciutadana» a una ciutat franquícia-turística. El boom del lloguer turístic d'habitatges, impulsat per les multinacionals de l'economia immaterial, com ara les plataformes digitals, ha estat el principal responsable d'aquesta transformació del paisatge palmesà, entre altres coses perquè ha significat la voladura de la separació entre l'espai residencial i l'espai turístic.

Les administracions han intentat regular —ni prohibir, ni posar-hi un topall de debò— aquesta mercantilització de la ciutat. Val a dir que, sense sortir de la «lògica» del capitalisme neoliberal desfermat, el verb regular es conjuga amb criteris de privatització del que és públic. A més a més, aquestes regulacions són força artificials, sense un control dels paràmetres i limitacions de la dita privatització.

Amb tot plegat, no ens hauria de sorprendre, i, no obstat això, aquests dies assistim astorats a com les administracions —Govern de les Illes Balears i Ajuntament de Palma— discrepen sobre les irregularitats del «Poble Espanyol Apartments» (uns habitatges que operen com a lloguer vocacional, des d'almenys el març de l'any passat, tot i que, pel que sembla, no tenir cap llicència turística, ni cap concessió de “canvi d'usos»”. I, mentrestant, el barri de Son Espanyolet segueix el seu procés de magalluficació (o puntaballenaficació). O s'atura aquesta dinàmica expropiatòria del dret a la ciutat de la gent de Son Espanyolet, o l'estiu de 2019 hi veurem giris amb galledes de sangria tal qual veiem en alguns balnearis de Platja de Palma.

L'hemeroteca del 2016 i principis del 2017 delata el nul interès de la Conselleria de Turisme per perseguir el ja aleshores il·legal lloguer vacacional en plurifamiliars. A més de no haver apostat des del minut un per una Inspecció de Turisme amb suficients mitjans humans i materials, aquest és un dels drames d'aquesta legislatura autonòmica que està finalitzant. Si a la pròxima legislatura hi ha ocasió que no governin les dretes, la política turística mínima desitjable de les esquerres nominals en podria concretar amb unes paraules de Manuel Sacristán: “Posar límits a la incoherència!”.

Demografia, límits del creixement i l’envelliment

Publicat originalment a dBalerrs (15-10-2018)

La lliçó inaugural de l'any acadèmic 2018-2019 a la UIB, a càrrec del catedràtic de geografia humana, Pere A. Salvà Tomàs, és un document de gran interès, i que, a parer meu, hauria de servir per a què l'assumpte de la demografia, i les seves conseqüències se situés en el centre del debat polític illenc.

El Dr. Salvà ofereix un seguit de dades cabdals. No insistiré en les referides a immigració i migració, edat mitjana de la població, canvis en el model de família, etc. que, tanmateix, podeu consultar en el text titulat "La població de les Illes Balears al llarg dels quaranta anys de la UIB". Però sí que m’interessa emfatitzar el següent: a) Hem passat d'uns 627.000 habitants a la primavera de 1978, a, segons les dades provisionals del padró de població de l'1 de gener, 1.128.139, és a dir, al llarg del període 1978-2018 la població illenca ha crescut entorn d’un 72%. b) A la piràmide poblacional de 2018 es pot observar que, per primera vegada en els darrers quaranta anys, hi ha més persones de més de 65 anys que no joves de menys de 15 anys. c) En les darreres quatre dècades l'esperança de vida global (dones i homes) ha passat dels 74,74 anys als 82,77 anys.

Tot plegat ens interpel·la a fer reflexions polítiques, socioecològiques, i econòmiques de gran envergadura, i, alhora, obliga a l'esquerra a construir un programa de mínims veritablement transformador, i a implementar polítiques coherents amb aquest programa. En cas contrari, serà la dreta qui ho "gestionarà" en clau xenòfoba, de creixement il·limitat, i del negoci de, posem pel cas, la vellesa, o els reptes demogràfics.

En aquest sentit, fa molt temps que sabem que hem de practicar el decreixement. Ho sabem des que en 1972 es va publicar el primer informe encarregat pel Club de Roma sobre els límits del creixement. Un document que va demostrar que, si persistia la tendència a l'augment de la població, la producció agropecuària i industrial -inclosa la turística-, i l'emissió de deixalles esgotaria les matèries primeres, els embornals de pol·lució, i la fecunditat del sòl del planeta, i la societat industrial (turística i no turística) sofriria en el segle XXI un col·lapse econòmic i demogràfic de conseqüències inimaginables. En general, i a les Illes Balears en particular, el decreixement econòmic ha deixat de ser una opció. És un si o si, car més creixement en l'actual model de tot turisme –i, fins i tot, amb suaus rectificacions- és sinònim de creixements poblacionals.

Pel que fa a l'envelliment de la població, i a la prolongació de l'esperança de vida de la població illenca, el debat estratègic se situa en el com, i amb quins recursos fem front als treballs de cura de la fase final de la vida. Hi ha dues opcions: la neoliberal que, bàsicament, és la de fer negoci a costa de la gent gran. El que podríem sintetitzar en "atenció S.A. a l'envelliment"; o, per contra, la d'un reforçament d'allò què és públic, mitjançant un veritable repartiment de la riquesa. Sens dubte el debat, i la concreció de polítiques entorn d'una gestió amb preocupació per la justícia social i ecològica de la demografia illenca -més enllà de les pensions- hauria de tenir un lloc més preferent a les agendes progressistes.

En qualsevol cas, les previsions de l'INE que les Balears guanyaran 259.033 habitants fins al 2033 haurien de fer saltar totes les alarmes.

Quaranta anys d'ecologisme mediterrani... i seguim!

Publicat originalment a Diri JORNADA (11-10-2018)

Som a tocar el quaranta aniversari de les «Primeres jornades ecologistes del Mediterrani espanyol», celebrades a Dénia (Alacant) els dies 13, 14 i 15 d'octubre del 1978. Al seu dia, el Grup d'Ornitologia Balear (GOB), conjuntament amb el Centre d'Estudis Socioecològics (CESE) i l'Associació de Llicenciats en Ciències Biològiques (ALBE), va editar un fullet en què, a més d'altres materials, contenia el «Manifest en defensa del Mediterrani» amb les conclusions de les dites jornades.

Paga la pena llegir-lo per a adonar-se que en aquella època estava gairebé tot per fer en matèria ecològica. Les dictadures són terrorífiques per a la salut del planeta. Vist amb una mirada mallorquina, el balanç d'aquestes quatre dècades és ambivalent: Són moltes i importants les victòries de l'ecologisme mallorquí, i, no obstant això, la situació ecològica i mediambiental de Mallorca és crítica. El turbocapitalisme en general, i el turístic en particular, és igualment terrorífic per a la justícia ecològica i social.

El moviment ecologista mediterrani ja fa 40 anys que, entre altres coses, denunciava que «els recursos naturals del Mediterrani es van degradant per la contaminació i destrucció creixent [...] una situació que s'agreuja pel caràcter tancat d'aquest mar i pel paper de claveguera en què ho ha situat l'actual model de desenvolupament» i que «l'actual sistema de comunicacions està basat en el malbaratament energètic i en la primacia del transport privat».

D'altra banda, algunes de les coses que reclamava eren «la potenciació dels serveis ferroviaris com a estructura bàsica de transport»; «un canvi radical de l'actual enfocament en l'activitat turística» i «frenar la proliferació de ports esportius». Val a dir que el paper de claveguera del Mediterrani té ara més components: creuers i indústria nàutica. Es contiunen construint autopistes eufemísticament anomenades desdoblaments (ara més que mai, #AutopistaMai) per continuar potenciant el cotxe, alhora que no augmenten els quilòmetres de tren. I el canvi radical del turisme ha estat la massificació, la invasió de l'espai urbà i la turistització, fins i tot de les ments.

La història de l'ecologisme mallorquí és la història de lluites, victòries, derrotes i molta coherència (en el manifest del 1978 es pot llegir «rebutjam l'autopista com a concepció...»), com perquè passin les setmanes i el president del Consell de Mallorca, i candidat de MÉS a la presidència del Govern de les Illes Balears el 2018 no es disculpi per haver calumniat el GOB quan va afirmar que «quan governa el PP estan [la gent del GOB i de Terraferida] de vacances».

Des d'aquell manifest redactat a la Torre del Consell del Castell de Dénia han estat quaranta anys de molt treball i poques vacances. Ha valgut la pena. Seguim! Ara mateix, tots i totes amb Sant Llorenç i el Llevant de Mallorca!

Autopista en direcció al no canvi

Publicat originalment a dBalears (08-10-2018)

La lluita contra l'autopista Llucmajor-Campos és una lluita pel canvi de debò en matèria d'infraestructures, mobilitat, conservació i ordenació territorial, erradicació de la corrupció, formes de fer política, combat contra l’especulació, etc. Fins i tot, diria jo, és una batalla per avançar en un canvi de model de societat. Per això serà –ja ho és- una lluita dura, complicada, d'incert èxit. Encara que sigui un altre "David contra Goliat", com tants d'altres en aquesta terra, es pot guanyar. Tanmateix -en el supòsit que allò que representa #AutopistaMai sigui derrotat per les excavadores, l'asfalt, el cotxe, els poderosos lobbys, els doblers, etc.-, l'ecologisme guanyarà en dignitat.

Per que, per molt que s'entossudeixin -alguns més que uns altres, tot s'ha de dir- els partits del tripartit que governa el Consell de Mallorca, és mentida que aquest projecte sigui un compromís de governabilitat que cal complir. L'apartat d'infraestructures de l'"Acord de governabilitat pel Consell de Mallorca 2015-2019" és més polièdric. Entre altres coses, xerra de "redimensionar les infraestructures, i aprofitar la baixada de la pressió sobre la xarxa viària per derivar part dels viatges realitzats en transport privat cap al transport públic"; d' "avaluació i revisió dels projectes, contractes, i adjudicacions de la Direcció Insular de Carreteres, i efectuar una reconversió del departament de carreteres en un departament d'infraestructures i mobilitat sostenible"; de "revisar el PDS de Carreteres, i elaborar un Pla de Mobilitat, i desenvolupar aquests dos instruments de forma coordinada per evitar generar més trànsit, i impulsar millor el transport públic interurbà, realitzant una avaluació de sistemes per garantir la seguretat dels ciclistes i motoristes, i la convivència ordenada amb els vehicles, donant un nou impuls a la instal·lació de guarda-raïls per a motoristes"; de "revisar el Conveni de Carreteres, descartant noves macro-infraestructures, i reforçant o millorant el teixit existent (carreteres comarcals), incloent-hi major dotació pressupostària per rescatar Túnel de Sóller"; i, efectivament xerra de "redimensionar el projecte de desdoblament de la carretera Campos-Llucmajor, minimitzant l'impacte i el consum de territori".

Per tant,  "redimensionar el projecte de desdoblament de la carretera Campos-Llucmajor" es podria executar, en tot cas, en el context del conjunt d'aquestes qüestions pactades, i sense ser contradictori amb els altres punts. Al cap i a la fi, el PSIB-PSOE, MÉS per Mallorca, i PODEMOS el que haurien d'explicar és per què s'han entestat en aquest projecte, i no en un altre. Perquè aquest entossudiment en una infraestructura que és, veritablement, una autopista tan semblant a la projectada pel PP, que no ha requerit un període nou d'exposició pública. Hem passat del "govern de la gent", al un "sense complexos" impropi de forces polítiques no dretanes, i dels compromisos de transparència i participació, a la més grollera neollengua?

Tinguin per segur que aquesta autopista cap al no canvi és una fragant contradicció per avançar "Pel canvi segur" que predicava el PSIB-PSOE en 2015; una constatació que el lema de la campanya d'ara fa gairebé quatre anys de Podem -"És ara, Podem"- s'ha reconvertit en "És ara, Podem fer el que la casta ha fet tota la vida: asfaltar", i que, com afirmava en aquella campanya electoral MÉS per Mallorca, potser per aturar la construcció de l'autopista Llucmajor-Campo: “Indignar-se no basta!”. I, tanmateix, el que políticament i èticament és una traïdoria és ni tan sols indignar-se amb aquesta autopista en direcció al no canvi.

Renda bàsica: a debat a Palma

 Publicat originalment a Diari JORNADA (05-10-2018)

Aquesta tardor, a Palma s'està desenvolupant un cicle d'activitats que, sota el títol genèric de «La Renda Bàsica com a dret a l'existència material», ha organitzat el Grup Renda Bàsica Illes Balears (RGB-IB) en col·laboració amb l'Ajuntament de Ciutat. Es va inaugurar amb una conferència de Julen Bollain (membre de la junta directiva de la Xarxa de Renda Bàsica, de Basic Income Earth Network i parlamentari d'Elkarrekin-Podem), que va parlar de les limitacions —més aviat, del fracàs— dAquests pobres programes per a pobres fallen en la seva concepció. Així ho reconeixia la consellera de Serveis Socials i Cooperació de Govern de les Illes Balears en seu parlamentària quan va afirmar: «...Vostès [parlamentaris/es] mai ens hauran sentit, ni a mi ni a cap membre de l'equip de la conselleria de Serveis Socials, dir que la renda social servirà per no ser pobre, mai no ho hem dit». Val a dir que en la defensa de la renda bàsica (universal, incondicional, individual, suficient i complementària de l’actual estat del benestar) sí que se'ns sentirà a parlar —i molt— perquè serveix per radicar la pobresa.

e les rendes condicionades.

Bollain va explicar com la Renda de Garantia d'Ingressos (RGI) del País Basc —malgrat ser la «veterana» d'aquesta mena de subsidis, car va néixer en 1989, i ser la més «generosa» de les rendes condicionades que s'han engegat a l'estat espanyol— ha fracassat en l'objectiu de ser un instrument eficaç de lluita contra la pobresa i/o l'exclusió social; ni tan sols és un incentiu per a la cerca d'un treball decentment retribuït. Sigui pel seu caràcter estigmatitzador, per la seva insuficiència o pel «parany de la pobresa» —abans un subsidi pobre que una ocupació turboprecaritzada i amb salari de misèria—, a Euskadi l'índex de pobresa i/o exclusió social no ha baixat.

Els contes i els comptes del mercat laboral

Publicat originalment a Diario de Mallorca (09-10-2018)

Ras i curt: La tan pregonada millora del mercat laboral de les Illes Balears, és un conte. En tot cas, el que ha succeït és que s'ha engrandit, emperò, que sigui més gran, és a dir, que entri i surti més gent, no vol dir que hagi millorat. Per avaluar la millora o l'empitjorament dels mercats laborals -entre ells, òbviament, l'illenc- resulten imprescindibles indicadors sintètics, com ara, l'Índex de Qualitat del Treball (IQT) del que, per cert, fa anys res se'n sap per aquestes contrades. És, si més no, sorprenent que un conseller de treball tan actiu, mediàtic, i, en alguns aspectes, innovador, com Iago Negeruela, no abanderi el mètode d'IQT per avaluar la situació laboral.

Els comptes són que baixa l'atur registrat seguint el mètode vigent des de març de 1985  Una metodologia  que no ha tingut cap reforma, actualització i/o adaptació als canvis de les normes laborals, i de la realitat laboral produïda en els últims 33 anys. Per exemple, se segueix mesurant l'atur registrat igual que quan la cerca d'ocupació era un monopoli públic, sense comptabilitzar a les persones fixes discontínues quan no treballen, o considerant les Polítiques Actives d'Ocupació (PAO) un assumpte gairebé marginal per a persones excloses. Aquest peculiar registre provoca, com a mers exemples, situacions com ara: Que una persona que, com que no té cap prestació per desocupació, cerca una ocupació mitjançant els serveis de diverses ETTs no és, oficialment, una persona en atur; que una fixa discontínua que, posem per cas, aquest any ha treballat 5 mesos –i ja no treballarà més fins a la temporada següent-, durant els set mesos de no ocupació, tampoc computa com aturada registrada; o que una persona que, per més que necessiti urgentment un treball retribuït, s'hagi de "conformar" amb la participació en un programa de Política Activa d'Ocupació (un curs de formació per a persones parades, sense anar més lluny), també és exclosa del registre oficial d'atur.

En un anterior article, publicat l'11-09-2018 en aquestes mateixes pàgines amb el títol "Cal humanitzar les anàlisis de la situació laboral", ja em vaig referir a la incongruència d'assimilar nombre mitjà d'afiliacions a la Seguretat Social amb ocupació. No hi insistiré en les argumentacions, car aquest registre administratiu sense cap paràmetre de qualitat estadístic ha esdevingut, més aviat, en un indicador de l'evolució de la temporalitat extrema (dels contractes de durada inferior a la setmana o al mes). Si a com es computa l'atur registrat, i al fet que pel còmput d'una teòrica ocupació de tot l'any, cada pic són necessàries més afiliacions a la Seguretat Social, li afegim que, en paraules del professor del departament de Sociologia i Antropologia Social, Raúl Lorente, i de la professora de Dret del Treball i la Seguretat Social, Adoración Guamán -tots dos de la Universitat de València- "la figura del 'contracte indefinit' es presenta com un 'camaleó normatiu', que cada vegada es mimetitza més amb el contracte temporal", hom pot concloure que en aquests comptes hi ha molt comte.

Disposar d'un Índex de Qualitat del Treball (IQT) regional d'actualització periòdica és fonamental per deixar-se de tant conte. Prenguem en consideració que la resolució del Parlament Europeu, de 31 de maig de 2018, sobre lluita contra la precarietat i l'ús abusiu dels contractes de treball de durada determinada, subratlla que el risc de precarietat depèn del tipus de contracte, però també dels següents factors: 1. Escassa o nul·la seguretat laboral a causa del caràcter temporal del treball, com és el cas dels contractes de treball a temps parcial no voluntaris. 2. Horaris imprecisos i funcions que varien a causa del treball «a la carta». 3. Dèficits de protecció enfront de l'acomiadament i protecció social insuficient en cas d'acomiadament. 4. Remuneració insuficient per portar una vida digna. 5. Drets i prestacions de protecció social nul·les o limitades. 6. Protecció nul·la o limitada enfront de qualsevol forma de discriminació. 7. Perspectives nul·les o limitades de progrés en el mercat laboral o en matèria de desenvolupament i formació professional. 8. Baix nivell de drets col·lectius i dret a la representació col·lectiva limitat. I 9. Un entorn laboral que no respecta les normes mínimes de salut i seguretat. Els sona? Posem que xerram de la precarietat laboral en  l'Aeroport de Son Sant Joan, de la situació dels no subrogats, entre d'altres els de la finca de Raixa, de les condicions de treball del personal intern al servei de la llar, de les Kellys sense antiguitat a l'empresa, de les persones externalitzades, dels falsos autònoms o autònoms forçats, dels  homes i dones que treballen a empreses de micro grandària i d'efímera vida que floreixen a cada temporada turística, de la joventut s'incorpora al món laboral...

Per no seguir en l'ensomni dels contes, i passar als comptes resulta de gran utilitat la lectura del recentment publicat avanç (en la seva integritat es publicarà en 2019) de l'enquesta de Fundació vinculada a Càrites, Foment d'Estudis Socials i de Sociologia Aplicada (FOESSA), on, entre altres reflexions sustentades en comptes (i no en contes), es pot llegir: "La capacitat de l'economia per millorar les situacions de vulnerabilitat, una vegada recuperada la senda del creixement econòmic, passa perquè l'ocupació creada tingui suficient impacte sobre les situacions de vulnerabilitat descrites, i això no és el que està passant". Més clar: l'aigua clara!

Governs dels Acords pel Canvi: Impulsant decepcions

Se'm gira feina per inventariar les decepcions amb els Governs dels Acords pel Canvi. Vaig col·leccionant decepcions (grans, mitjanes, i petites) perquè em resistesc a acceptar que aquesta legislatura sigui una oportunitat històrica perduda per a un canvi de debò.

La darrera de les decepcions -fins al moment d'escriure aquestes línies- s'ha produït la setmana passada en conèixer la notícia segons la qual "Balears tendrà per primera vegada un índex de competitivitat turística gràcies a la col·laboració de Turisme i la Fundació Impulsa Balears". Presteu atenció: La vicepresidenta del Govern i Consellera d'Innovació, Recerca i Turisme, Bel Busquets, ha signat un conveni amb la Fundació Impulsa Balears (una entitat privada de l'àmbit de la gran patronal CAEB) perquè ens digui si el sector turístic illenc és o no competiu (sic). Segons explica la nota del govern aquest "índex de competitivitat turística s'elaborarà amb paràmetres que afavoreixen el desenvolupament econòmic sostenible per aproximar el patró de creixement balear al de les regions europees més avançades i permetrà fer-ne un seguiment". Com res es diu de quins paràmetres s'empraran, ni del que entén la Fundació Impulsa Balears per "regions europees més avançades", m'he posat a tremolar. Des d'àmbits empresarials i acadèmics neoliberals sovint es postula que les regions més avançades són aquelles amb mercats laborals turboprecaris, desfiscalització a balquena, i mínima regulació sectorial.

Amb una dotació econòmica de 65.000 € se'n pot fer molta d'ideologia del concepte de productivitat neoliberal! D'una esquerra mínimament transformadora hom esperava manco cultura del mercat, i més d’alguna cosa semblant a un Índex turístic d'excel·lència (concepte molt diferent del de qualitat turística), i de justícia social i ecològica, en la línia del que fa uns mesos proposava el Col·lectiu Alternatives en un document titulat "Pensar per avançar. Sector públic, planificació i sistemes d'informació: Alguns instruments per al canvi social".

Tot plegat hi ha una pregunta clau: ¿Estaria el govern en disposició d'impulsar i finançar un treball semblant al que en el 2003 rubricaren Neus Andreu, Macià Blàzquez, Sofia López, Llorenç Mas, Jaume Mateu, Felip Morell, Ivan Murray, i Gloria Truyols sota el títol de "La mesura de la sostenibilitat del turisme a les Illes Balears. Indicadors de Sostenibilitat del Turisme a les Illes Balears"? S'accepten messions!

I tanmateix com, en paraules de Tony Judt, “sense idealisme, la política es redueix  a una mera comptabilitat social, a l’administració  diària d’homes i coses. Els conservadors poden sobreviure perfectament a un escenari així. Per a l’esquerra, però, és una catàstrofe”: #AutopistaMai.

CIS sense perspectiva de gènere

Publicat originalment a Diari JORNADA 28-09-2018)

«Quan el savi assenyala a la Lluna, el neci mira al dit». Fa més de 2.500 anys que Confuci va pronunciar aquesta celebèrrima frase i, no obstant això, en bastantes qüestions de l'actualitat se segueix focalitzant l'atenció en allò que és accessori, mentre que el focus s'aparta del que és essencial. La publicació del Baròmetre de setembre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) aquesta setmana és un bon exemple de la vigència de la màxima confucianista.

L'atenció s'ha centrat en la intenció de vot i en les preguntes sobre una eventual reforma de la Constitució espanyola, amb uns resultats, per cert, força interessants: el 69,6% de les persones enquestades pensen que ha de reformar-se, i, d'aquestes persones, un 63,3% s'inclinen per una reforma important o gairebé total. (Sobre la monarquia espanyola se segueix sense preguntar, no sigui cosa que...)

El focus s'ha posat també, tot i que amb menys intensitat, en el posicionament de la ciutadania envers la situació política, econòmica i social, o sobre quins són els principals problemes que hi ha a l’estat espanyol i quins són els que afecten personalment la gent. Val a dir que la situació política és considerada dolenta i molt dolenta per un 63,8% de les persones i que un 39,5% consideren que el principal problema de l'Estat segueix sent l'atur, que és, alhora, el principal que els afecta personalment, a un 22,2%.

Tot plegat és molt interessant; emperò, per mi, no és l'essencial. El punt veritablement cridaner és que l'operació demoscòpica més important de l'estat espanyol (molt costosa en recursos públics, i més amb la nova periodicitat, ja que aquests Baròmetres passen de trimestrals a mensuals) no incorpora la perspectiva de gènere. M'explic: el CIS presenta les dades desagregades per sexe. Per exemple, en l'últim Baròmetre se’ns informa que la violència contra les dones és el principal problema de l'estat espanyol per a un 0,4% del total de la població, per al 0,3% dels homes i per al 0,6% de les dones. Però no es fa una pregunta clau que donaria perspectiva de gènere a l'assumpte: quin és el principal problema per a les dones? De ben segur els resultats sobre violència masclista, i tants d'altres, serien diferents. Posem, idò, el focus en la manca de perspectiva de gènere en els Baròmetres del CIS. No fer-ho és de necis!