Un conte de Nadal

Publicat originalment a dBalears (21-12-2020) 

L'any següent al de la primera pandèmia global de l'època de l'antropocè, coincidint amb la commemoració del cinc-cents aniversari de la Germania, a Mallorca va haver-hi un potentíssim aixecament social. Els governants es veren obligats a crear una assemblea popular per acordar una autèntica planificació d'una transició ecosocial que, una vegada acordat i practicat, ho capgirà gairebé tot.

Començà la desturistització del model econòmic illenc; el futur econòmic es dissenyà amb la lògica –absolutament imprescindible per afrontar amb èxit la situació de crisi climàtica- "de menys mercat i més estat"; tot d'una es començaren a veure significatius tangibles de diversificació econòmica. El turisme, és clar que va seguir sent important, però no ho era tot. Es va acabar gairebé definitivament amb la dependència dels Tours Operadors Turístics. L'economia social i solidària va tenir un impressionat estirabot. Mai més -com sí que va succeir en el pressupost autonòmic de 2021- es van retallar les partides pressupostàries en R+D+i, ans al contrari, les Illes Balears i Pitiüses iniciaren un camí que les convertí en pocs anys en un referent mundial en recerca, desenvolupament, i innovació de tot allò que té a veure amb el "bé comú", i, per tant, amb el bé del planeta. No va haver-hi un cèntim públic més al "business as usual" de la R+D+i.

L'aixecament social va ser tan fort que a la metròpoli (Madrid) no li quedà més remei que acordar amb els i les representants dels pobles de les Illes Balears un sistema de finançament de l'autonomia ben igual que el del concert que tenen a Euskadi. Alhora, la immensa majoria de les persones superriques varen seguir l’exemple dels "Milionaris per la humanitat", i, a partir d'això, tothom, excepte qui no era expressament ric, començà a pagar més impostos.

Totes les administracions varen iniciar polítiques de mobilitat no subjugades als interessos de la indústria de l'automoció; el transport col·lectiu -especialment el tren-, la bicicleta, i caminar, esdevingueren en els elements hegemònics de la mobilitat. Ben aviat s'iniciaren les obres per desfer les, en paraules de l'enyorada Xesca Ensenyat, "protuberàncies del paisatge" de les més recents infraestructures viàries, com ara l'autopista Llucmajor-Campos, o la Variant Nord d'Inca a Mallorca, i d'altres ferides dels territoris insulars. L'alçament popular post pandèmia de la covid-19 no s'aturà fins que els aeroports i ports passaren a dependre exclusivament de les administracions insulars.

Es posaren en marxa un seguit de mesures econòmiques, socials i laborals que van aconseguir aturar de soca-rel el declivi de la classe mitjana; minvaren les grans desigualtats; i el risc de pobresa es reduí com mai s'havia vist. L'estratègia va ser la de posar la vida al centre de totes les polítiques amb garantia incondicional i universal de drets a l'existència material, a l'habitatge digne, a l'autonomia personal de les persones en situacions de dependència. Es va deixar d'avaluar-ho tot en termes de PIB. El nou indicador per mesurar el tarannà econòmic va passar a ser el trident de desenvolupament, petjada ecològica, i igualtat.

La insurrecció popular fou cosa de dones i d'homes, a parts iguals, i, en un tres i no res, les bretxes salarials de gènere, els "sostres de vidre", i "els sols enganxosos" minvaren. La coresponsabilitat en les tasques de cures i de la llar es convertí en quelcom normal. Una impressionant munió d'homes varen dir "ja n'hi ha prou" de violència masclista, i aquesta començà –massa a poc a poc, és cert- a convertir-se en una pandèmia d'un temps passat. En aquesta, diguem-li, "Germania triomfant del segle XXI" hi participaren activament ciutadanes i ciutadans procedents d'arreu, de tota forma d'estimar, i amb qualsevol de les capacitats diferents que us pugueu imaginar. Mallorca, Eivissa, Menorca i Formentera esdevingueren en illes lliures de racisme i xenofòbia, exemple mundial d'acolliment de persones d'arreu del món, on l'ILGTBIfobia s'aproximava a zero, i la discriminació a qualsevol àmbit o les barreres de qualsevol mena eren gairebé inexistents.

Els governats deixaren d'anar -i gastar recursos públics- a fires turístiques. I, no obstant això, no s'estaven d'assistir a tots els fòrums –inclús els impulsaven- on es debatés sobre temes crucials, com ara la justícia fiscal i el combat contra l'evasió, i els paradisos fiscals; la implantació d'una Renda Bàsica Universal i Incondicional; la reducció de la jornada laboral; la democratització de les empreses mitjançant la participació dels treballadors i treballadores en les decisions empresarials estratègiques; les formes practicables de decreixement econòmic per a preservar el planeta amb justícia social..., en definitiva, en  tot allò que tenia a veure amb garantir que les generacions actuals siguem bons ancestres per a les generacions futures.

Tot plegat fou possible per un conjunt de factors. Un dels principals va ser que, després de la pandèmica coronavírica de la covid-19, es practicaren unes polítiques educatives i culturals desindustrialitzades que aconseguiren baixar espectacularment la taxa d'abandonament primerenc i fracàs escolar, un escreix en l'hàbit de lectura, i, òbviament, de comprensió lectora. Qui més qui manco havia llegit "Història de dues ciutats". La comprensió del començament de la novel·la, és a dir, quan Charles Dickens escriu "era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, l'era de la saviesa, l'era de l'estupidesa", fou diàfana: Malgrat la duresa de la pandèmia, calia optar per la saviesa i rebutjar l'estupidesa, que, tard o d’hora, tornaria a conduir a la ciutadania illenca al pitjor dels temps.

Vespre de Nadal, amb el Sàhara Occidental!

 Publicat originalment a Diario de Mallorca (23-12-2020)

Fa gairebé un quart de segle que l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears ens convoca cada horabaixa del 25 de desembre a fer palesa la solidaritat amb el poble sahrauí, i a practicar un recurs tan lligat a la mobilització en defensa dels Drets Humans com és l'encesa d'espelmes. Ara més que mai el poble sahrauí necessita l'immens moviment de solidaritat amb la causa de la seva llibertat. Ara més que mai cal encendre espelmes tot exigint la llibertat dels presos polítics; i justícia, veritat, i reparació per a les persones sahrauís desaparegudes. La cita és divendres, 25 de desembre, a les 20 h a la plaça de Cort de Palma.

La situació actual d'aquest llarguíssim conflicte de descolonització no conclosa és especialment greu. No debades, a la convocatòria d'enguany, la nostrada Associació d'Amics del Poble Sahrauí no s'està de manifestar la seva "consternació i preocupació davant la greu situació que travessa el nostre poble germà sahrauí, en situació de guerra a conseqüència de la violació de l'alto al foc per part del règim marroquí", i, alhora, el desig de "retre un homenatge i exigir la llibertat de tots els presos polítics que es troben a presons marroquines en situacions de gran precarietat, sent víctimes de maltractaments i tortures, privats d'atenció mèdica, incomunicats de les seves famílies, per manifestar-se i exigir la llibertat del seu poble". No cal dir que, amb la pandèmia de la covid-19, la situació d'aquestes persones presoneres polítiques no ha fet altra cosa que agreujar-se.

I sí, una altra vegada el conflicte del Sàhara Occidental és, malauradament, també un conflicte bèl·lic que es desencadenà el dia 13 de novembre quan l'exercit del Marroc atacà a un grup de sahrauís que es manifestaven en el Guerguerat. Val a dir que el pas -fonamentalment de mercaderies espoliades al poble sahrauí- que Marroc té obert al Guerguerat és il·legal, i que la zona, d'acord amb les resolucions de Nacions Unides, és un territori lliure d'armes, en el qual no està permesa la presència d'efectius militars. I, malgrat això, ¿què va fer la MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental) per defensar els drets humans de protesta i manifestació pacifica dels saharauis? Doncs mirar cap a una altra banda, o, com es crida a les manifestacions de suport a la justa causa sahrauí, "la MINURSO es dedica a prendre el té".

Si l'actitud de l'ONU -de la comunitat internacional, com se sol dir- és patètica, la del Marroc és, directament, mentidera i criminal. Ho és tan mentidera que, ara mateix, arriba al paroxisme de negar l'evidència de la nova situació de guerra. No és una actitud baldera, car el Regne Alauí fa anys i panys que menteix per mantenir l'statu quo, és a dir, l'ocupació i saqueig dels recursos naturals del Sàhara Occidental, i el no respecte dels DDHH del poble sahrauí. ¿Es pot qualificar d'altra manera que no sigui de criminal acordar amb Donald Trump –un president dels EUA derrotat democràticament, que està "temps de descompte"- el reconeixent de la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental, obviant la legalitat internacional, i la més que probable desestabilització de la pau al nord d’Àfrica? Ras i curt: Qui busca la guerra i no acarona la pau és un criminal!

I, tanmateix, la pau és quelcom més que l'absència de guerra. El poble sahrauí sap molt bé que viure en un territori ocupat, o refugiat en uns campaments de la inhòspita Hamada algeriana, amb la seva terra dividida pel que és el mur més gran que ara hi ha al món (el "Mur de la Vergonya"), i amb un desplegament de mines antipersones descomunal, no és viure en una situació de pau. El poeta saharaui Luali Leshan, en el  poema "Sobrevivir a la guerra", ho expressa així:

"Quién dijo

que se terminó la guerra.

Quizá para los muertos.

Sobrevivir a la guerra

es llevar a cuestas el cuerpo ausente.

Y el corazón emboscado en una batalla

llena de gritos que nos congelan el alma."

Perquè és una vergonya que l'ONU no hagi fet en dècades el que tocava fer per tal que el referèndum d'autodeterminació acordat ja s'és celebrat. Perquè és una vergonya que el Regne d'Espanya no hagi assumit (ni sembla tenir intenció de fer-ho ara que al govern espanyol hi ha ministres, a més del PSOE, que ja és tradició que traeixi als sahrauís, de Podemos i d'Izquierda Unida) les seves obligacions com a potència Administradora del Sàhara Occidental. No és tan  complicat: s’està amb el bàndol de la legalitat internacional, dels Drets Humans, de la  dignitat..., és a dir, s’està amb el legítim representant del poble sahrauí, el Front POLISARIO, o no s’hi està. 

En fi, com volem que s'aturi aquesta guerra, i volem un Sàhara lliure, ens veiem a la plaça de Cort de Palma el dia de Nadal al vespre. Som-hi!

 

Més que un nyap: és el colmo!

Publicat originalment a dBalears (14—12-2020)

Malauradament, els i les que, tot just aprovar-se, vàrem qualificar l'Ingrés Mínim Vital (IMV) com a un Insuficient Mínim Vital, ens equivocàrem. Aquesta ajuda estatal per "assistir" a les famílies en pobresa forçà severa es va presentar com una de les grans apostes del Gobierno Progresista de Coalición per fer front a la pobresa extrema, i com a part de l'"Escudo Social” posat en marxa pel Gobierno de España amb l'objectiu d'apaivagar els efectes socials de la pandèmia coronavírica.

Sí, ens equivocàrem! A més a més de les seves evidents insuficiències de quantia i d'abast (contra l'escreix d'empobriment causat per la pandèmia de la covid-19 calien canvis de debò en les polítiques, com ara la Renda Bàsica), ha resultat ser un rotund fracàs. L'inquisitorial cúmul de condicionants per accedir a aquest subsidi, la complexitat de la seva tramitació administrativa, i la falta de personal per fer-ho amb agilitat han fet que l'IMV se’n anés en orris en el seu suposar objectiu de garantir uns mínims de renda a les famílies especialment pobres. Al capdavall la brutal crisi social es gestiona amb molta macroeconomia, acompanyada d'ingent burocràcia, i poca d'humanitat!

S'acumulen les denegacions. No basta haver-se empobrit per tenir-hi dret. S'ha de ser molt i molt pobre! Si no es justifica que la família viu en una situació de pobresa de solemnitat, no hi ha res a fer! S'acumulen "sine die" els retards en la tramitació de les sol·licituds. A les persones pobres se'ls aplica un rigor administratiu en la lògica neoliberal de culpabilitzar-les de la seva situació, i de fer-les sospitoses de frau. Val a dir que això no passa en els àmbits dels, posem per cas, "business", on s'ha estès l'ús de l'anomenada "declaració de responsabilitat", és a dir, "vostè faci, i ja comprovarem si tot està en regla". El rigor administratiu aplicat a la gent empobrida ha esdevingut en rigor mortis pel que fa a les seves expectatives, sustentades en les reiterades promeses de "no dejar a nadie atrás".

Per una altra banda, fa alguns mesos a aquesta entrevista, entre altres coses, esmentava el sorprenent silenci sobre la invasió competencial que representa la forma jurídica donada a l’ IMV car "les competències de serveis socials són exclusives de la Comunitat Autònoma. L'Estat ha fet una martingala, creant una prestació pròpia de serveis socials, i encabint-la en l'àmbit de la Seguretat Social".

Per acabar d'arrodonir el nyap, la setmana passada ens assabentàrem que la conselleria autonòmica d'afers socials i esports facilitarà el cobrament de la RESOGA [la Renda Social Garantida autonòmica per a gent en situació constatada de pobresa bastant severa] davant el retard en les resolucions de l'IMV. S'arriba així al súmmum del despropòsit. En cèlebre expressió en seu parlamentària de Pere Sampol, això és el colmo! Certament, el fet que una financerament paupèrrima comunitat autònoma hagi d'atendre a les persones més desfavorides per mor de la ineficàcia i ineficiència del Regne d'Espanya, ho és el colmo.

En fi, tot plegat és més que un nyap! Em reserv qualsevol qualificatiu per a descriure com ha acabat el tan insuficient com necessari Ingrés Mínim Vital.

Xenofòbia salarial?

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com / (06-12-2020)

Fa poc més d'un any analitzava per a Illa Global unes dades de l'Agència Tributària que ens permeten fer una aproximació a la nostrada pobresa laboral. El passat novembre es publicaren aquestes dades referides a l'exercici fiscal de 2019, sobre les quals, si és del vostre interès, aquí en teniu una anàlisi. Tot seguit –i a partir d'aquesta mateixa font estadística- em propòs fer una aproximació a les diferències salarials a les Illes Balears entre les persones amb nacionalitat espanyola y estrangera.

Anem per feines: El salari anual mitjà de les persones amb nacionalitat espanyola fou de 21.330 €, mentre que el de les de nacionalitat estrangera només arribà als 13.906 €. És a dir, la població estrangera assalariada tingué, de mitjana, un 35% menys de salari que l'espanyola. És, si més no, una dada impressionant, sobre la qual paga la pena reflexionar.

Fem algunes aproximacions més: El salari anual mitjà dels homes espanyols va ser de 23.265 €, i el dels estrangers  un 36% menys (14.828 €). Pel que fa a les dones, el salari de les de nacionalitat espanyola (19.364 €) fou  un 34 % superior al de les estrangeres (12.772 €).

Per una altra banda, la majoria de la població illenca tenia edats incloses en les següents franges: Entre 26-35 anys, 16.802 persones; entre 36-45 anys, 34.806; entre 46-55 20.840. En els tres grups d'edats les persones amb nacionalitat espanyola declararen percepcions salarials superiors als estrangeres en un 29%, 35%, 37%, respectivament.

Amb tot plegat no em sembla exagerat interrogar-nos si a l'anomenat mercat laboral illenc existeix certa situació que hom podria qualificar de "xenofòbia salarial". Ras i curt: La discriminació salarial per raó de nacionalitat estrangera és consubstancial amb aquesta boja teoria econòmica -molt estesa a casa nostra- segons la qual l'enriquiment més gran dels més rics és la millor recepta per al progrés econòmic.  Pensem-hi!

Pobresa laboral juvenil generalitzada

Publicat originalment a dBalears (07-12-2020)

Un dels titulars que el passat dijous publicava dBalears afirmava que "els joves han d'invertir el 90% del seu sou en el lloguer de l'habitatge". En el desenvolupament de la notícia s'especificava que la dada fa referència als joves assalariats de les Balears, i és part de la informació de l'Observatori d'Emancipació, que recull l'Anuari de la Joventut 2020.

L'esmentada notícia em suggereix una doble reflexió:

1. Les dificultats d'emancipació del nostre jovent assalariat són una constatació de la pèrdua de garantia d'integració social del treball remunerat. Tot observant les dades de l'Agència Tributària corresponents a l'exercici fiscal de 2019, i que es publicaren el proppassat 18 de novembre, la situació es podria qualificar de pobresa laboral juvenil generalitzada.

Les dades, succintament presentades, són les següents: El salari mitjà anual per a tota la població illenca assalariada fou de 19.834 €. Però, atenció: Per a les persones de 18 a 25 anys, un col·lectiu de 68.755 persones, aquest salari anual es redueix a 8.546 € (9.102 € per als homes, i 7.969 € per a les dones, és a dir amb una bretxa de gènere del 12,45%). Amb aquests salaris és impossible imaginar quelcom semblant a qualsevol inici de procés d'emancipació.

2. Una segona dada de l'Agència Tributària per a esbossar la segona reflexió: Els menors de divuit anys (un col·lectiu de 3.086 persones) tingueren un salari anual de pobresa extrema, concretament de 2.439 €. A més a més, s'ha d'afegir -com és fàcil de concloure amb les dades de la Hisenda espanyola- que en la població illenca assalariada menor de 35 anys és en la que es concentra el major percentatge de salaris que no arriben al Salari Mínim Interprofessional (900 €/mes) Tot plegat ens hauria de convidar a reflexionar sobre les conseqüències socials com ara, entre d'altres, els joves ni-ni (ni treballen ni fan feina), o les "males experiències inicials d'incorporació al món de l'ocupació". Una vegada reflexionat l'assumpte, potser hauria arribat l'hora de posar en marxa polítiques -especialment juvenils- com les que els anglosaxons genèricament anomenen "making work pay", que ve a ser quelcom com "fer que el treball [remunerat] compensi".

Sigui com sigui, per eficiència econòmica, com a garantia de cohesió social, i per decència democràtica, cal acabar, més aviat que tard, amb aquesta situació de pobresa laboral juvenil generalitzada.

La indecència de la "realpolitik" al Sàhara Occidental

 Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/   (28-11-2020)

El 21 d'octubre un centenar de refugiats sahrauís residents als campaments de Tinduf van iniciar pacíficament el bloqueig –exercint el dret humà a la manifestació i a la protesta- del pas fronterer entre el Sàhara Occidental i Mauritània. En el Guerguerat, el Marroc ha construït una entrada il·legal per la qual circulen en direcció a Àfrica Occidental, fonamentalment, recursos naturals il·legalment espoliats al Poble Sahrauí. La protesta sahrauí aconsegueix un gran col·lapse de les il·legals mercaderies. La reivindicació dels manifestants és un crit -que ens recorda al d'un altre octubre geogràficament més proper, el de 2017- de "volem votar!".

Davant la paralització sine die del compliment de la Resolució 690 del Consell de Seguretat de l'ONU, que estableix l'obligació de l'organització del Referèndum d'Autodeterminació acordat en l'alto-el-foc signat pel Regne del Marroc i el Front POLISARIO (Frente Popular de Liberación de Saguía el Hamra y Río de Oro) en 1991, i la permanent i creixent conculcació dels Drets Humans dels i les sahrauís per part del Marroc, s'exerceix el dret a la protesta. I es fa en una zona que, d'acord amb les resolucions de l'ONU, és un territori lliure d'armes, en el qual no està permesa la presència d'efectius militars.

Malgrat això, el 13 de novembre l'exercit del Marroc hi fa presència, i ataca als manifestants sahrauís. És una clara transgressió de l'alto-el-foc, a la qual el POLISARIO no pot més que contestar, donant per trencat aquest cessament de la utilització de les armes. Des de llavors l'escenari és de guerra. Ja se sap que, quan esclata la guerra, una de les primeres víctimes és la veritat, i per això el Marroc es permet negar l'existència d'aquest nou i lamentable conflicte bèl·lic. És molt útil per a entendre millor la situació llegir aquesta "Nota explicativa de la representació del Front Polisario en les Nacions Unides".

A partir d'aquí, hi hauria molt a dir d'aquesta llarga lluita, que s'acosta al mig segle, per la llibertat del Poble Sahrauí: de les torrentades de solidaritat d'arreu del món amb la seva causa; del cúmul de traïcions; dels flagrants incompliments de la legalitat internacional, europea, i espanyola; del vergonyós menfotisme en l'aplicació dels Drets Humans quan es tracta de mantenir el business as usual; dels lligams, encara ara, existents -recordeu allò de "atado y bien atado"- de l'anomenada "transició espanyola a la democràcia" (cada vegada està més de demostrat [gràcies, CIA per desclassificar papers!] que Joan Carles I va malvendre el Sàhara Occidental al Marroc a canvi de garantir-se la restauració borbònica), etc. Però em detindré en dos aspectes que van més enllà del conflicte sahrauí, i em permeten plantejar una discussió sobre el que entenc dues peces claus de la "realpolitik" que en els nostres dies han tingut una impressionant embranzida. Cal recordar que la "realpolitik" va ser així definida per Otto von Bismarck en la segona meitat del segle XIX, i la traducció de l'alemany voldria dir "política realista", però, veritablement, significa fer la política que l'establishment considera que s'ha de fer. Sense embuts: política sense ideologia, sense ètica, sense principis, sense valors...

Dos són, al meu entendre, els assumptes de debat entorn d'aquesta "realpolitik del segle XXI" a col·lació de la lluita per un Sàhara Lliure: La llei de renúncia per aproximació al poder formal, i la conceptualització de la societat de l'externalització en què vivim.

La llei de renúncia per aproximació al poder formal és aquella que provoca que, quan s'aconsegueixen posicions institucionals en les què es podrien fer –o almenys intentar-lo-, no es facin polítiques coherents amb el que s'ha defensat abans d'arribar a tals posicions. Hi ha molts exemples d'aquesta aparentment inexorable llei: La defensa de la Renda Bàsica Incondicional i Universal, del decreixement, de les mesures per fer front a l'emergència climàtica, de la radical defensa dels Drets Humans, de la fiscalitat veritablement justa i de la lluita contra els paradisos fiscals, etc., defensa que perd intensitat en la mesura que l'apropament a aquest poder formal és major.

En el cas del procés de descolonització del Sàhara Occidental l'efecte d'aquesta llei és paradigmàtic, des de la traïció històrica de Felipe González, fins a l'actual Govern de Coalició. La llei de renúncia per aproximació al poder formal opera només en els àmbits en els quals realment s'haurien d'executar les polítiques. En altres àmbits és possible la, diguem-ho així, politiqueria. A tall d'exemple, és possible que els partits polítics que signen, posem per cas, la Declaració de partits polítics que formen part de l'Intergrup "Pau i Llibertat per al Poble Sahrauí" en suport al Poble Sahrauí davant l'escalada de la tensió a la zona del Guerguerat, o la Declaració de la Junta de Portaveus sobre la situació al Sàhara Occidental" del Parlament de Catalunya, dos textos realment compromesos, i que van al moll de l'os de l'assumpte, no subscriguin una cosa semblant quan són ells mateixos qui han d'executar el que es proposa.

Tant és així que el Govern de Coalició espanyol ha eliminat de les seves declaracions qualsevol referència al dret a l'autodeterminació del poble sahrauí, al mateix temps que pràctica una equidistància netament esbiaixada als interessos del Marroc. Un exemple és una piulada del passat 25 de novembre de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament instant a reprendre "el procés negociador i s'avanci cap a una solució política mutuant acceptable" (sic). L'AECID sap que dient això, no sols practica un lamentable llenguatge diplomàtic, sinó que és un missatge al Regne del Marroc de suport al manteniment de l'actual statu quo. En el cas del Sàhara Occidental, la llei de renúncia per aproximació al poder formal és molt cruel. Ho és tant que el delegat del Front Polisario per a Espanya, Abdulah Arabi, no es va poder estar de declarar: "D'Espanya no esperem res; que no ens faci més mal".

La societat de l'externalització en què vivim és el segon assumpte de l'actual "realpolitik" relacionat amb la causa del poble sahrauí que vull plantejar. Va al dir que manllev el terme a Stephan Lessenich –autor del llibre "La sociedad de la externalización"- que explica que les societats de capitalisme democràtic són societats externalitzadores, que la seva reproducció opera a través d'un conjunt complex de mecanismes, començant per l'apropiació dels recursos, particularment, recursos humans i naturals, a costa d'expropiar pobles i terres d'altres parts del món.

Ras i curt: Aquesta és la perversa lògica de la brutal espoliació de recursos naturals (minerals, energètics, pesquers...) que practiquen el Marroc i la UE al Poble Sahrauí. En aquest sentit, ve a tomb citar unes paraules de Lessenich força rotundes: "La perversió de la nostra societat de l'abundància és que, per mantenir les condicions de vida, es fa necessari danyar a uns altres". Pot ser, doncs, interessaria contenir l'irrefrenable consumisme, i, per una altra banda, fer un pensament sobre la contradicció entre la gran i persistent solidaritat dels pobles de les Illes Balears amb el del Sàhara Occidental, i, alhora, viure consumint acríticament productes procedents d'aquest espoli, com, entre altres coses, construir amb sorra robada als germans i les germanes sahrauís.

En qualsevol cas, malgrat la maleïda "realpolitik", tard o d'hora, el Sàhara Occidental serà lliure. Personalment, m’identific molt amb les següents paraules escrites per Maider Saralegi Gutierrez en un extraordinari article: "En mi primer viaje allí descubrí como al pueblo saharaui podrían robarle muchas cosas, pero jamás podrán robarle soñar. Una sociedad que sueña con recuperar lo que les arrebataron de la noche a la mañana; sus tierras y sus derechos humanos".

Mentrestant, i ara més que mai: Marroc culpable, Espanya  (UE, i ONU)  responsable!

Pensions pobres, pensions riques

Publicat originalment a l’Ara Balears (05-121-2020)

Amb les últimes dades disponibles –novembre 2020– sabem que el total de pensions de la Seguretat Social espanyola a les Illes Balears és de 195.802. La pensió mitjana és de 944,34 €/mes, i ocupa en el rànquing de comunitats autònomes una posició intermèdia, ja que, normalment, entre sis i set comunitats autònomes tenen una mitjana inferior. Sens dubte, el percentatge de població illenca beneficiària d'aquestes prestacions contributives és força important i creixent (el 2019 es van incorporar un total de 12.027 pensions, i les baixes només van ser 8.254). En qualsevol cas, convé precisar el següent: les contingències pensionades molt majoritàries són les jubilacions (127.606) i les viduïtats (44.565), que representen, respectivament, el 65% i el 23% del total. La resta de contingències són les d'incapacitat permanent (17.318), orfandat (6.193) i a favor de familiars (120), que, sobre el total de pensions, tenen un pes relatiu bastant i molt modest (8,8%, 3,1% i 0,1%, respectivament). També és imprescindible tenir en compte que la quantia mitjana de la pensió varia molt segons la contingència protegida. El novembre passat la pensió de jubilació mitjana va ser de 1.078,51 €; la d'incapacitat permanent, de 912,12 €; la de viduïtat, de 655,00 €; la d'orfandat, de 358,67 €, i la d'ajuda a familiars, de 599,33 €.

Com es pot observar, les quanties majors corresponen a les contingències associades a situacions d'absència de treball retribuït, i al que s'ha cotitzat per determinar la quantia inicial de la pensió. Val a dir que la mitjana total de les pensions a les Balears, en l'última dècada, ha anat escalant posicions en el citat rànquing de comunitats autònomes en la mesura que les quanties de les pensions de recent reconeixement –especialment les de jubilació– han tingut un menor  gap amb la mitjana estatal, i de la majoria comunitats espanyoles. Cal recordar que en l'anterior crisi, iniciada el 2008, part d'aquest col·lectiu –les persones amb una pensió posem que superior al llindar de la pobresa– van ser considerades com un matalàs social essencial en l'ajuda al manteniment de moltes llars de descendents. Això va possibilitar que els estralls socials d'aquella crisi no fossin encara majors.

Hi ha, però, una altra font d’informació per analitzar les pensions, les dades de l'Agència Tributària, que, pel que fa a l’exercici fiscal de l’any passat, es publicaren el proppassat 18 de novembre. Segons aquesta font, el total de persones que van rebre al llarg de l'any 2019 algun tipus de pensió, públiques o privades, dineràries o en espècie, és de 193.174 (51% dones, 49% homes). S'ha de precisar que aquesta dada de la hisenda espanyola es refereix a persones (encara que hagin percebut diverses pensions), mentre que la dada de la Seguretat Social està referida a pensions pagades i, per tant, no són dades comparables. En qualsevol cas, i això és l'important, la informació de l'Agència Tributària ofereix un retrat molt interessant de la bretxa de gènere en pensions, i de les diferències realment existents entre les pensions pobres i molt pobres –les que no arriben al salari mínim interprofessional (900 €/mes)–, i les pensions riques i molt riques –les que sobrepassen entre 7,5 i 10 vegades aquest salari mínim.

Doncs bé, la pensió mitjana anual subjecta a IRPF l’any 2019 va ser de 15.112 € (17.467 € per a homes i 12.872 per a dones). Per tant, la bretxa de gènere és d'un 26,3%. D'altra banda, el 22% (43.152 en termes absoluts) són pensions pobres, de les quals més del 29% són molt pobres. I, atenció: el 61% d'aquestes pensions pobres és percebut per dones! En l'altre extrem, les pensions riques, que representen un molt minoritari 0,3% (629 en termes absoluts), i de les quals el 21% són pensions molt riques (de mitjana, 165.069 €/any), tenen cara d'home, ja que el 79% de les persones que les cobren són homes.

Per arrodonir les dades de l'Agència Tributària, anotem que, entre un extrem i l'altre, hi ha el gruix de les pensions de les Illes Balears. Un grup de 98.458 persones amb pensions modestes (entre 10.513 € i 15.585 € de mitjana anual), i un grup de 50.935 persones amb pensions altes, amb mitjanes anuals que oscil·len entre 24.573 € i 42.469 €.

I, tanmateix, allò veritablement rellevant i preocupant és que, en parlar de pensions (vegeu el recentment renovat Pacte de Toledo), gairebé sempre el territori de vulnerabilitat social de les pensions pobres sol col·locar-se en un angle mort. L'assumpte no és balder. En aquesta crisi social coronavírica, aquestes pensions pobres difícilment podran ser –tampoc no ho van ser en l'anterior crisi– sustentadores de vides decents. A més a més, en contrast amb les riques i molt riques, constitueixen tot un exemple de les grans desigualtats existents en les nostres societats.

Com que la pobresa d'algunes pensions és un component més del mix que fa que el risc de pobresa i/o exclusió social tingui un fort component hereditari, en l'abordatge de la solució a aquesta problemàtica el debat sobre una renda bàsica incondicional i universal es presenta com a ineludible.

Perill: col·laboració publicoprivada a l'engròs!

 Publicat originalment a dBalears (30-11-2020)

Les pressions dels lobbies empresarials entorn del suculent fons europeu NextGeneration-EU són brutals. Feia temps que no hi havia quelcom tan llaminer per al capital com aquests 140.000 milions d'euros. En la situació de coronacrisi, el gran debat d'ara mateix hauria de ser, dins dels condicionants de la UE, per a què s'empraran tants dobles.

La quantitat d'euros disponible serà tanta que mai més podrà posar-se l'excusa que una autèntica transició ecosocial és infinançable. Per molt alts que siguin els costos socials d'aquesta transició, quan es vol, hi ha suficients recursos econòmics. Però, tot indica que el model estructuralment neoliberal de la UE empeny –sense discussió possible- en la direcció d'una recuperació de la economia malmesa per la crisi de la covid 19 a base de greenwashig, és a dir, d'una gran rentada verda dels models de creixements preexistents, de, per tant, falses solucions a la triple crisi ecologia (climàtica, biodiversitat, ecosistemes). Per una altra banda, sembla que -lluny de promoure reformes laborals que retornin a l'ocupació la seva, gairebé assegurada, capacitat d'integració social i possibilitat d'ascens social, la tendència és la del socialwashing, que no és una altra cosa que una "rentada social". L'empresariat considera especialment útil aquesta renovada Responsabilitat Social Corporativa –voluntària i a base d'accions caritatives, és clar- per a guanyar-se respecte social, i apaivagar el conflicte social en un temps d'agudíssima crisi social.

Per què no es discuteix d'aquestes coses? Doncs perquè a les elits li interessen altres debats, per exemple, el grau de gestió del fons a través del tòtem neoliberal de la col·laboració publicoprivada. Lluny d'una "planificació estratègica" per a impulsar un canvi de model econòmic, s'imposa l'interès sectorial empresarial. Vet aquí un exemple a les Illes Balears: "la CAEB presentarà els projectes reclamats per les empreses de les illes davant el Govern central amb el suport de la CEOE, CEPYME i de l'Executiu de Francina Armengol", i un a l'àmbit del Regne d'Espanya: "La CEOE reclama que l'Estat no gasti més d'un terç dels fons europeus en inversió pública" i que el 75% restant sigui cosa de les empreses privades en exclusiva. Així va la cosa ..., i el Govern d'Espanya sembla que ja ha comprat l'estratègia de gestió dels recursos del NextGeneration-EU per la via de la col·laboració publicoprivada.

Un altre debat que interessa a les elits empresarials és "l'agilització dels fons". Per aconseguir-ho no s’estan de rebaixes de requisits ambientals o dels controls anticorrupció. Sabent l'espanyolitat de "l'economia de BOE", o de "l'economia de la llotja del Bernabéu", el perill és màxim. Per evitar-los a aquests perills, suggeriria llegir (o rellegir) tres obres imprescindibles: el llibre de Roberto Velasco, "Las cloacas de la economía" " (especialment el capítol dedicat a l'economia de la corrupció), el d'Andrés Villena Oliver "Las redes de poder en España. Élites e intereses contra la democracia", i, sobretot, "Taxonomía del lucro", del mestre José Manuel Naredo. Tres llibres que, amb les experiències del passat, ens adverteixen de la necessitat de la taxonomia (la classificació) dels processos dels més que possibles enriquiments -en molts casos contraris als interessos de les majories socials i el medi ambient- lligats al NextGeneration.

Veurem com acaba tot plegat. De moment, perill: col·laboració publicoprivada a l'engròs!