2022: "''Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig"

Publicat originalment a dBalears (27-12-2021

Darrer article de 2021. La pandèmia és ben present. Sembla que hem après poca cosa d'aquest avís planetari. L'obsessió de la majoria de les representacions polítiques i dels anomenats "agents socials" de retornar a la situació prepandèmica és un disbarat que sembla consolidar-se. Amb la manca d'impuls a canvis sistèmics, més aviat que tard, haurem de lamentar noves pandèmies derivades de les crisis ecològiques (climàtica, d'espais naturals, de biodiversitat), i de les grans desigualtats. Agradi o no, a les Illes Balears és una insensatesa el projecte de les elits: la TuristitzacióNextGenerationEU econòmica, social, cultural, vital ... Això si, tot amb plaques solars, hidrogen verd, i mobilitat elèctrica ... Aviat ens voldran fer creure que a la pròxima fira turística es presentarà l'avió de zero emissions de CO₂!

A tocar els dos anys de pandèmia de la COVID-19, el temps prepandèmic encara està en disputa. En aquesta confrontació val la pena rescatar dues opinions de tot just haver-se declarat la pandèmia. El filòsof, antropòleg, i sociòleg de la ciència francès Bruno Latour reflexionava així: "Si tot s'atura, tot pot ser qüestionat, modificat, seleccionat, triat, interromput a fi de bé o, al contrari, accelerat. [...] El darrer que cal fer és reprendre de manera idèntica tot el que fèiem abans". Alhora, l'economista Dani Rodrik pronosticava que la pandèmia "podria no alterar – i encara menys capgirar – les tendències evidents abans de la crisi. El neoliberalisme continuarà la seva mort lenta. Els autòcrates populistes es faran encara més autoritaris. La hiperglobalització es mourà a la defensiva, mentre els estats nació recuperen espai polític. La Xina i els Estats Units continuaran el seu rumb de col·lisió. I la batalla dins dels estats nació entre oligarques, populistes autoritaris, i internacionalistes progressistes s'intensificarà, mentre l'esquerra lluitarà per establir un programa que atregui a la majoria dels electors". A parer meu, aquesta segueix sent la situació global –i, fa no fa, local- a les acaballes d'aquest 2021.

Per això, mentre seguim insistint que el canvi de model del "Tot Turisme Modernitzat" no és una opció,  sinó una imperiosa necessitat vital i democràtica, potser estaria bé que aquella, diguem-ho així, pintoresca Plataforma Vacunes Salut i Economia expliqués per què no es reconverteix en “Plataforma Vacunes per a tot el món. Salut pública i de qualitat. Economia del bé comú”. Tot plegat significaria que els seus impulsors i integrants –majoritàriament les elits locals, i alguna organització despistada- han entès que cal capgirar el guió de prioritats.

Sigui com sigui, per encarar el temps postpandèmic, res millor que, amb Marià Villangómez, ''Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig." Bon i combatiu 2022!

 

El Hierro

L'illa canària de El Hierro és molt més que la sèrie televisiva "Hierro", però, a l'hora de decidir l'escapada des de Tenerife, la ficció dirigida per Jorge Coira i protagonitzada per Candela Peña i Darío Grandinetti hi va tenir un paper determinant.

A la sèrie te'n fas al cas que a l'illa podràs contemplar volcans, bugades de lava, abruptes penya-segats, panoràmiques i piscines naturals de vertigen, savines que s'agenollen davant el vent, la petita capital que és la concentració urbana més gran , Valverde, o els sorprenents hivernacles on es conreen els plataners a tocar l'Atlàntic. Si has vist "Hierro" saps que no has d'anar-te'n sense provar "la quesadilla", les postres típiques de El Hierro.

Saps que no et pots perdre anar a La Restinga, Tacorón (amb les primeres piscines naturals que visitam, i el gran hivernacle de la "Platanera de Díaz"). Has de fer el camí de Valverde al Mirador de la Peña, i quedar bocabadat dels paisatges i de l'edifici construït per César Manrique. A més de les piscines naturals de Tacorón, és imprescindible visitar les de Charco Manso, Charco de Los Sargos, La Maceta, Charco Azul, i, sobre tot, les del Pozo de las Calcosas i el petit poblat costaner amb les seves peculiars cases amb teulades de palla que necessàriament has de creuar per arribar a les piscines. Saps, òbviament, que has de dedicar un poc de temps a visitar Valverde, on hi ha moltes de les localitzacions de la sèrie (la presó en la ficció televisiva estava just a tocar l'hotel Boomerang on ens vàrem allotjar). Saps que no te'n pots anar de El Hierro sense apropar-te a l'Ermita de Nuestra Señora de los Reyes, i, des d'allà, posar rumb al Sabinar per contemplar i fotografiar la Sabina que apareix a la capçalera de la sèrie "Hierro", un trajecte que és molt recomanable fer caminant per gaudir de paisatges i vegetació; ni sense haver visitat el seu Parador (bon cafè, vistes esplèndides, i l'imprescindible Roque de la Bonanza); ni l'aeroport, una pista a ran del mar en un entorn privilegiat; ni sense haver comprat Quesadillas herreñas a la petita fabrica Adrián Gutieerez e hijas a Valverde. Nosaltres sabem, endemés,  que hi vàrem fer, probablement, la darrera compra de la temporada. Ja era fosquet i ens advertiren que tancaven per vacances.

Però hi ha indrets que no surten a la sèrie, com ara, els pinars de pi canari (amb abundant laurisilva), la part de l'illa del Mirador de El Lomo Negro, el Faro de Orchilla, o les imatges de la fumera del volcà Cumbre Vieja de La Palma que vam poder contemplar des del Mirador de la Llania. Amb la sèrie tampoc en saps massa cosa de la tranquil·litat total, i del tarannà dels herreños. Dues anècdotes sobretot plegat: Arribarem a El Hierro un dimarts, i a la nit soparem al restaurant "La Mirada Profunda a Valverde". No hi ha carta, el cuiner t'explica una llarga llista de suggeriments, amb bastant gastronomia local. Costa retindre per decidir, i és impossible saber si t'has ajustat al pressupost o no. El cas és que, sens dubte, hem encertat l'elecció del restaurant. El problema va ser la nit de l'endemà. Volíem un sopar que fos un poc especial per acomiadar-nos de Valverde. Però va resultar impossible: Tota la restauració tancava la nit dels dimecres (un símptoma de societat, feliçment, preturística o turística de baixa intensitat). Soparem a un bar del centre de la ciutat que, sense ser gens especial, va ser més que correcte.

La segona anècdota succeí al desdejuni a l'hotel. Entre la clientela hi havia una britànica que no xerrava ni una paraula en castellà, i la cambrera que ens atenia no xerrava ni una paraula d'anglès. Veure que  algú té problemes d'idioma per demanar uns ous fregits amb bacó, i que, per molt que insisteixi en demanar "fried eggs with bacon", no l'entenen és, si més no, una situació curiosa i inusual. Coses que, segurament, només poden passar a un hotel a El Hierro.

Definitivament, El Hierro és molt més que la sèrie "Hierro". "La terra és en realitat la millor obra d'art" va dir en una ocasió Andy Warhol. El Hierro no fa més que donar-li la raó.

Tenerife

 Al tercer intent, a principis de novembre, aterrarem a l'aeroport de Tenerife-Norte. En dues ocasions vam haver de suspendre el viatge per mor de la pandèmia de la covid-19. Hi havia ganes de conèixer amb una certa calma Tenerife. Coneixia alguns indrets de l'illa molt superficialment i apressadament d'una anterior visita per qüestions de feina. S'imposaven, doncs, uns dies a un ritme lent, que, a l'hora de la veritat, esdevingueren en una mena de slow sense aturar.

En qualsevol cas, començar la immersió canària a La Laguna ajudà a ambientar-se en l'autenticitat i història de l'illa. Declarada patrimoni mundial de la UNESCO, La Laguna ens presentà un centre històric amb una arquitectura colonial molt ben cuidada, magnífiques i acolorides façanes, l'imprescindible Museu d'Història i Antropologia de Tenerife, bona restauració, bon ambient nocturn... Una tarda la dedicam a anar en autobús de línia al Mirador de Jardina: Extraordinàries vistes de la costa i del Teide a la llunyania. La caminada de tornada a La Laguna va ser compensada amb un sopar típicament canari (amb cervesa Dorada) al Bodegón Viana. Cada dia que matinarem a La Laguna va ser visita obligatòria per començar el dia la Churrería Cafetería El Buen Paladar.

La visita a Santa Cruz de Tenerife, a més de voltar pel centre de la ciutat, té quatre estacions claus: L'Auditori de Tenerife i els seus envoltants, el Tenerife Espacio de las Artes (TEA), el Mercado de Nuestra Señora de África, i la Playa de las Teresitas. Del primer cal destacar que, sent una obra de Santiago Calatrava, allà segueix en peus exhibint la seva poca originalitat. Preferesc la passejada pels seus voltants. Del segon, el millor és l'edifici de construcció avantguardista, tot i que les exposicions no permanents eren força interessants. Del mercat, val la pena ressaltar la boníssima oferta gastronòmica que hi vàrem trobar. Sobre la Playa de las Teresitas dos comentaris: Sorprèn lo cofois que estan amb aquesta platja els vilatans. Amb ulls mediterranis, és veritablement sorprenent. Però té una explicació: a Tenerife no abunden les platges d'arena. Aquesta, amb l'arena procedent de l'espoli de recursos naturals del Sàhara Occidental, és gairebé l'única del nord de l'illa.

Des de Puerto de la Cruz –ciutat turística amb alguns racons que han resistit a la vulgarització de la turistificació- la immersió tinerfeña -a la que, de tant en tant, li acompanyen les plantacions de plataners que s'integren al paisatge urbà, o es presenten en uns espectaculars envelats- segueix per: La Orotava -una vila amb construccions i balconades colonials (molt recomanable visitar la casa museu "Casa de los balcones") i visita obligatòria per comprar gofio al "Molino de gofio La Máquina"; Icod de los Vinos on allò més interessant, amb el conegut "Drago milenario", tot i que oficialment té 800 anys, és el Parque del Drago i els seus voltants; el pintoresc poble de costa atlàntica Garachico; la impressionant zona de Punta Teno, amb el Faro de Punta Teno (al que únicament s'hi pot arribar caminat, o en un bus amb la qual cosa es limita l'afluència de visitants); els penya-segats Los Gigantes, amb els miradors, les piscines naturals; i ... alguna zona absolutament capolada per la turistificació. Ara bé, el zenit de la destrossa territorial és, sens dubte, Costa Adeje (turisme de qualitat o ensementada de qualitat? El fet d'anar i venir acaba a la població de Candelaria, on resulten més interessants la incipient posta de sol i les ones atlàntiques, que no la visita de la Basílica de Nostra Senyora de la Candelaria.

De camí cap a Puerto Cruz, mentre fosquejava, observarem la silueta majestuosa del Teide i recordem el "plat principal" de la nostra estada a Tenerife: El Parc Nacional del Teide. Va ser un dia tan complet com meteorològicament fantàstic. En arribar del nord la primera aturada va ser el Centre de Visitants (Portillo de la Villa) amb completíssima informació sobre què es pot fer i com fer-ho d'acord amb el "Plan Rector de Uso y Gestió del Parc". Tot seguit enfilàrem la ruta en direcció nord, una aturada per fer un cafè, impressionants vistes arreu, fotos i més fotos especialment des dels miradors ... Arribam a l'extrem sud on hi ha el museu etnogràfic Juan Évora. Retrocedim fins al celebèrrim Roques de García. El Roque Cinchado, La Catedral, i La Cascada, llueixen la seva majestuositat per mèrits propis, però hi ajuda que estiguin ben enmig de l'enorme esplanada de Las Cañadas del Teide.

Una vegada assaciats de l'espectacle dels Roques, partirem en direcció a les instal·lacions del telefèric per pujar al pic del Teide. Allà a dalt, miris on miris, tot és espectacularment bell: les formes capritxoses de les roques de lava, la mar de núvols, els paisatges que semblen d'altres planetes ... i quan tanques els ulls, notes que, fins i tot, respirar (amb mascareta o sense ella) produeix una sensació estranyament relaxant. Ens va costar acomiadar-nos del Parc Nacional del Teide. En començar el camí de sortida del Parc un treballador de la "Red de Control y Vigilancia de la Calidad del Aire de Canarias" ens comentà que el temps canviaria ben aviat, que la claredat que hem gaudit anirà a menys. L'endemà el Teide estava tapat de núvols.

Posar llum a la foscor del crim contra el Poble Sahrauí

El proppassat 10 de desembre, amb motiu de la commemoració del Dia dels Drets Humans, l' Associació d'Amics Del Poble Saharaui de les Illes Balears (AAPSIB), publicà a les xarxes socials el següent resum de la situació del conflicte de descolonització del Sàhara Occidental: "Fa més d'un any que el Marroc va violar l'alto el foc, i el Govern de la República Àrab Sahrauí Democràtica, RASD, va decretar l'estat de guerra per protegir als civils sahrauís. En l'últim més s'han produït diversos atacs amb drons marroquins a població civil sahrauí. Han assassinat el menor Aban Sidi Ahmayen, de quinze anys. L'activista sahrauí Sultana Jaya es troba sota arrest domiciliari des del 19 de novembre de 2020, i tant ella com la seva família reben constantment atacs físics i psicològics de les forces de seguretat marroquines. Fa més de quaranta-cinc anys que el Marroc va envair el Sàhara Occidental, i part dels sahrauís es veuen obligats a viure com a refugiats als Campaments del desert de Tindouf (Algèria). Són 176.000 sahrauís que depenen de l'ajuda internacional per sobreviure. Dues generacions de sahrauís nascudes a l'exili a l'espera de retornar a la seva terra. Fa més de quaranta-cinc anys que els sahrauís de les zones ocupades pel Marroc viuen una constant vulneració de tots els seus drets, i espoli dels seus recursos naturals. Quaranta-dos presos polítics sahrauís a les presons marroquines per haver exercit el dret a manifestar-se, amb condemnes de cadena perpètua, 30, 20, i 10 anys de presó. Més de 500 sahrauís desapareguts des de l'any 1975. 1.400 km de costa del Sàhara Occidental controlada per l'Estat marroquí, el qual es beneficia dels recursos pesquers. Marroc és el primer productor de pop del món. La venda de fosfats sahrauís és una de les majors fonts d'ingressos del Marroc. Espoli de l'arena de les platges del Sàhara Occidental. Dos mil set-cents km de mur, la barrera més gran militar operativa del món. Vuit milions de mines antipersones divideixen les zones ocupades de les zones alliberades i separen tot un poble".

És una bona fotografia del crim de lesa humanitat que, des de fa massa temps, s'està perpetrant contra la població de la que va ser la 53 província espanyola. Un crim envoltat de foscor informativa, de bruts interessos econòmics, d'inconfessables relacions entre les monarquies borbònica i alauita, d'hipocresies i traïcions al poble sahrauí de governs espanyols de tot color... En aquest sentit, és indignant la passivitat del "gobierno más progresista del mundo" envers la situació de Sultana Jaya. Molt bla, bla, bla sobre DDHH, però, en tocar el Regne de Marroc, aquests DDHH esdevenen coverbos. Vergonyós! Tanmateix, dones com ara Sultana Jaya donen significat a paraules com ara "resistència" o “dignitat".

Però la determinació del Front POLISARIO i del Govern de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) en la lluita per la llibertat del Sàhara Occidental és indeleble. El conflicte no té altra solució que no sigui la independència. I el compromís del moviment solidari amb el poble sahrauí no té aturador. De segur que, parafrasejant a Carles Porta i el seu "Crims" -l' exitós programa de TV3 i Catalunya Ràdio-, seguirà infatigablement treballant per posar llum a la foscor del crim contra el Poble Sahrauí. Justament, un altre any, l'AAPSIB ens convoca a la plaça de Cort (Palma) a les 20 hores de l’horabaixa del  dia de  Nadal a una concentració i encesa d'espelmes per posar llum sobre l'exigència de la llibertat de tots els presos polítics sahrauís que es troben injustament i inhumanament reclosos a les presons del Marroc, sobre els més de 500 desapareguts sahrauís des de 1975, sobre la lluita del poble sahrauí per la seva llibertat. Som-hi!

 

PIB: delirant dogmatisme neoliberal

Publicat originalment a dBalears (13-12-2021) 

L'obsessió del Govern de les Illes Balears per retornar amb tots els ets i uts a la situació economicosocial prepandèmica comença a ser malaltissa. Això és el que es transmet en les anàlisis que trimestralment que ens presenten els responsables de la conselleria amb un nom llarg que comença per "model econòmic". Tot s'ha de dir: "canvi de model econòmic" no figura al rètol de la dita conselleria.

Segons aquetes anàlisis els punts importants són les variacions del PIB (no del progrés social), de les altes a la Seguretat Social (no de l'evolució de la taxa de pobresa laboral), de la xifra de persones autònomes registrades (no del comportament de l'autoocupació precària i extremadament precària)... i així amb tot. Val a dir que, sobre allò que no s’analitza, no es prenen decisions polítiques. Altrament dit, s'invisibilitzen els ítems socioeconòmics generadors dels malestars socials, es dibuixa una conjuntura repleta d'angles morts que poden derivar en seriosos problemes polítics.

Amb tot, el fet més rellevant és aquesta insistència sense matisos en el PIB com a indicador totèmic de la nostra evolució econòmica. Tant es val que en una recent entrevista al diari El País (26-09-2021) Nadia Calviño digués literalment: "El PIB es un indicador muy importante, pero no refleja adecuadamente factores clave de progreso económico, por ejemplo, sobre el medioambiente, la digitalización y la cohesión social". Per una vegada que la vicepresidenta econòmica espanyola té tota la raó, els seus col·legues illencs no li fan ni punyeter cas.

A hores d'ara, continuar utilitzant el PIB com gairebé únic indicador de l’evolució de la riquesa econòmica d'un país és bastant inconseqüent pels qui tenim una concepció progressista de la societat. Recordi's que les mètriques del PIB, entre altres indecències, inclouen l'aportació de la prostitució i del tràfic de drogues a aquesta "riquesa". En qualsevol cas, en l'actual escenari de grans desigualtats i de triple emergència ecològica (climàtica, de biodiversitat, i d'ecosistemes), obviar que el PIB no mesura si la riquesa generada es reparteix bé, o el cost que suposa la seva obtenció per al medi ambient és, senzillament, una insensatesa pròpia d’un delirant dogmatisme neoliberal.

 

La vaga del 14-D, 33 anys després

Publicat originalment a Diario de Mallorca (14-12-2021)

Cal que digui, no fos cas que me n'oblidés, que conec, i pràctic, el costum de recordar els esdeveniments històrics en els seus aniversaris rodons. Però la conjuntura del present és també un bon motiu per a rememorar-los. En la situació sociolaboral d'avui ve a tomb recordar la vaga general del 14 de desembre de 1988, que –sense menystenir anteriors mobilitzacions socials en el tardofranquisme i en els primers anys de la recobrada democràcia- a molta gent de la meva generació ens va permetre viure "a peu d'obra" la llibertat segons el poeta Joan Margarit: "la llibertat és quan comença l'alba / en un dia de vaga general". S'escau recordar-ho en l'actual conjuntura de trivialització de la paraula "llibertat"!

Efectivament, a trenc d'alba d'aquell dimecres Mallorca –i la resta del Regne d'Espanya- era una societat en vaga general, ho era d'ençà que a les zero hores s'enfosquí el senyal de TVE. El dia acabà amb una gegantina manifestació pels carrers de Palma. El fet detonant de la vaga fou la posada en marxa pel Gobierno presidit per Felipe González d'un "Pla d'Ocupació Juvenil" que situava a les persones d'entre 16 i 25 anys en una mena "d'apartheid sociolaboral". Altrament dit, en termes tècnics, instaurava una regulació laboral de caràcter especial pel jovent (com encara ara sofreixen les empleades i empleats de la llar), extraordinàriament precaritzadora i discriminatòria que, entre altres coses, abolia el precepte de "a igual treball igual salari". Tanmateix, hi havia altres motivacions en la convocatòria a mobilitzar-se. No debades, la crida de CCOO i UGT a la vaga concloïa amb el següent reguitzell de proclames: "Joven: Por el derecho a un trabajo digno. Mujer: Por la incorporación al empleo sin discriminación. Desempleado: Por un plan de empleo para todos. Pensionista: Por pensiones suficientes. Eventual: Por la igualdad y estabilidad en el trabajo. Funcionario: Por el derecho a la negociación colectiva. Trabajador: Por el reconocimiento de la dignidad de tu trabajo. Todos, por una política favorable a la mayoría social. ¡JUNTOS PODEMOS!”. Sens dubte, en aquests trenta-tres anys s'ha avançat molt en la conquesta formal d'aquesta mena de taula reivindicativa, però allò que en la conjuntura actual cal posar en relleu és la seva vigència pel que fa a la seua garantia material. No cal dir que la conjuntura sociolaboral dels nostres dies ve determinada pels estralls provocats -i que segueixen provocant- per les polítiques (a)socials de l'austericidi, singularment, les reformes laborals de 2010 i 2012.

Sigui com sigui, a parer meu, el 14-D, vist ara amb retrospectiva, va ser, sobretot, un toc d'atenció contra la precarització laboral i vital en general, però molt especialment del jovent. Les inseguretats i precarietats laborals es varen constituir en clau de volta de les polítiques neoliberals, que, al so del TINA (There is no alternative), és a dir, del "No hi ha alternativa", o "No hi ha elecció" de Margaret Thatcher, s'estaven imposant arreu.

Amb estires-i-arronses, en aquests darrers trenta-tres anys s'ha consolidat  un quadre sociolaboral juvenil de primeres experiències laborals frustrants; de temporalitat extrema; de becaris i becàries explotats; de noves generacions de falsos autònoms; de prolongades transicions ocupacionals amb baixos salaris i minses cotitzacions a la Seguretat Social; de sobrequalificació per a l'ocupació trobada (però, majoritàriament, no desitjada); de joves emigrats als quals la ministra, d'infaust record, Fátima Báñez va tenir el desvergonyiment de descriure com a "mobilitat exterior"; de ser les víctimes més visibles dels treballs amb plataformes digitals, que en són molts més que els/les riders; de carreres professionals –en molts casos amb un enorme esforç en formació de la gent jove i econòmic de les famílies- que no garanteixen, ni de bon tros, que els ascensors socials deixin d'estar avariats; de ser les principals víctimes de l'extracció de renda dels rics als no rics mitjançant l'habitatge pel cercle pervers en el qual els pobres no poden comprar, i, en el millor dels casos, amb un esforç salarial que els empobreix, lloguen als rics que sí que poden comprar; etc.

Tanta sort de les resistències que, tot i no capgirar el guió neoliberal, han dificultat la normalització ecumènica de la cantarella segons la qual el fet normal és que les noves generacions visquin pitjor que les precedents. Ara, amb la negociació sobre la compromesa derogació de la reforma laboral de 2012, hi ha una bona oportunitat per seguir resistint amb més intensitat. Les notícies que, mentre escric aquestes línies, m'arriben semblen indicar que no hi ha massa pulsió derogatòria en assumptes cabdals, com ara externalitzacions, temporalitat, o acomiadament. Veurem com es conclou tot plegat. Tant de bo que, trenta-tres anys després d’ haver tastat la llibertat "margaritiana", comenci l'alba d'unes relacions laborals que garanteixin vides no precàries.

 

“La Palma que volem"

 Publicat originalment a dBalears (06-12-2021)

Aquest era el títol del "debat ciutadà" que, organitzat per la Federació d'Associacions de Veïns de Palma (FAAVV), se celebrà el proppassat dijous dos de desembre. És un debat molt necessari, i, en el marc de la discussió del nou Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU) de Palma, absolutament escaient. Tanta sort que en els grans esdeveniments per  a la construcció de Palma mai ens falla la FAAVV, i, òbviament, un PGOU ho és un gran esdeveniment per a l'habitabilitat, la cohesió social, i, en definitiva, per fer efectiu el dret a la ciutat

En la jornada de la setmana passada es tractava de debatre sobre els grans trets del futur immeditat de la ciutat. Això és fonamental fer-ho abans que el moviment veïnal concreti la seva posició i contribució entorn del document de planificació que ara està en fase d'exposició pública i d'al·legacions per part de la ciutadania. La planificació del futur de Palma no és una qüestió tècnica, ans al contrari, és un assumpte eminentment polític. Per això, la participació ciutadana no pot ser un tràmit formal i poca cosa més. L'escolta a la ciutadania ha de permetre que l'Ajuntament de Palma inventariï les posicions antagòniques existents sobre el model de ciutat, i prengui partit en la disputa entre la pulsió de posar la vida al centre, i el model de, en paraules de China C. Cabrerizo, "ciutat negoci".

Val a dir que això de "posar la vida al centre" és un concepte bastant inconcret. Personalment l'empro en el sentit que ho defineixen Yayo Herrero, Marta Pascual, i María González Reyes en el llibre "La vida en el centro. Voces y relatos ecofeministes" on afirmen: "Poner la vida en el centro es construir políticas, culturas, economías y comunidades que tengan como prioridad garantizar una vida decente, una vida que merezca la pena vivirse para el conjunto de las personas. Poner la vida en el centro es garantizar que construimos comunidades en donde nadie tiene miedo al futuro, en donde nadie sufre pensando en qué es lo que le va a pasar mañana". Per contra, esmentant la "ciutat negoci" és claríssim que es fa referència a l'atractiu pel business as usual que, amb més o menys intensitat, tenen les forces actualment representades al Ple de l'Ajuntament de Palma.

A les esmentades jornades, l'enginyer de camins, i expert en mobilitat, vianants, transport públic i seguretat viària, Ole Thorson –per a mi un savi que gosa dir les coses sense embuts com ara que "no existeix el dret a aparcar cotxe gratis al carrer"-, plantejà que el PGOU de Palma hauria d'incloure unes declaracions bàsiques del disseny de la ciutat del segle XXI. Vet aquí la clau de tot plegat. El context en què es desenvolupa la discussió del futur de Palma és força complex: Emergència climàtica, aguda crisi global de biodiversitat i espais naturals (amb el perill associat de noves pandèmies), grans desigualtats sistèmiques, crisi del treball remunerat com a factor de garantia de certa integració social, els ascensors socials avariats des de fa alguns anys, una ciutat en la qual l'emancipació de les noves generacions ha esdevingut en un somni impossible, la bèstia del feixisme de segle XXI a l'aguait ... Palma avui és, doncs, una ciutat amb por. Hi ha por en el sentit que el sociòleg Heinz Bude descriu, en el llibre "Sociedad del miedo", en afirmar que la por és símptoma d'una situació social d'incertesa.

Combatre aquest tipus de por hauria de ser, pensant globalment i actuant localment, una d'aquestes declaracions bàsiques del nou PGOU de Palma que suggerí Ole Thorson. Entre altres coses, per lesa democràcia, i com -en paraules de l'arquitecta experta en participació ciutadana i urbanisme, Itziar González- "el veritable rostre del carrer són les persones", perquè no hi hagi cap persona pels carrers de Palma amb rostre de por pels malestars de la incertesa vital.

Crònica (molt personal) del XX Simposi de la Xarxa Renda Bàsica

 Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (25-11-2021)

Uviéu, especialment el centre històric, em sembla un excés de senyoriu. Tot està ben col·locat, massa net, ... Té un no sé què de plató cinematogràfic. L'edifici històric de l' Universidá d'Uviéu n'és un exemple d'aquest tarannà. Idò aquest edifici –que sembla ignorar la necessària neteja de qualsevol simbologia franquista- va ser una de les seus del XX Simposi de la Xarxa Renda Bàsica (XRB) que se celebrà els proppassats dies 19 i 20 de novembre. Tanta solera, haver de creuar el claustre de l'edifici, on són tan visibles a les parets i les columnes les petjades de les bales de la Revolució de l'octubre de 1934... per casualitat, aquests dies, al mateix edifici, es pot visitar una fantàstica exposició de fotos dels fotoperiodistes Eduardo Urdangaray i Ramón Jiménez intitulada "Tierra Negra. Minas y mineros" que maridava millor amb la reunió. Val a dir, també, que, a tocar del centre de la capital asturiana, tot i que no surten als mapes turístics, hi ha espais força interessants, i que res tenen a veure amb el senyoriu "carbayonés", com ara el "Manglar. Ecosistema cultural".

La segona seu va ser la Casa de Cultura de Mieres, que porta el nom del poeta, escriptor, músic, i folklorista Teodoro Cuesta. Debatre sobre la RB a aquest espai municipal em va semblar que tenia un cert simbolisme: La mineria del carbó que s'acaba, i amb ella s'esgota la forma més important d'ingressos materials per a la gent de la localitat (amb les pensions de jubilació dels miners, és clar), i, mentrestant, lo nou, com ara la Renda Bàsica Universal i Incondicional (RBUI), no acaba de nàixer.

De tots -i en són uns quants- simposis de la XRB als que he participat, torn a casa amb la motxilla plena d'idees, i d'un seguit d'informacions. El d'enguany  (vegeu aquí el programa) no ha sigut una excepció. En aquesta crònica em limitaré, una vegada ordenades les meves notes, a compartir-les.

Comencem amb les informacions més rellevants: a) S'estenen els espais de coneixement i recerca acadèmica sobre la RBUI. La participació institucional de la Universidá d'Uviéu en l'organització del simposi, i el nombrós grup de professores i professors universitaris que intervingueren, i presentaren les seves investigacions acabades i/o en marxa n'és bona prova. S'incorporarà algun dia la UIB a aquesta dinàmica? b) La proposta de RBUI teixeix cada vegada més aliances amb entitats i moviments socials. La participació i implicació en el seminari d'Uviéu dels companys i companyes d'Astúries de l'EAPN va ser molt interessant. Potser s'haurien d'intensificar més les aliances amb el moviment ecologista i els feminismes. No debades, Sarah Babiker Moreno proposà una major confluència de l'agenda feminista i la de la RBUI. Per una altra banda, a la taula "El papel de la RBUI en el cambio de modelo productivo" hi vaig trobar a faltar una veu genuïnament  ecologista. c) A hores d'ara ja sabem que no n'hi ha cap dels 80 plans pilot de RBUI d'arreu del món que sigui perfecte, però el que es comença a engegar a Catalunya pot esdevenir en el més ambiciós. Hi ha convicció política per part de la Generalitat catalana, i sembla que hi haurà pressupost a bastament. En qualsevol cas, en el seminari planejava la qüestió següent: ¿Si conceptualitzem la RBUI com un dret, quin sentit té fer plans pilots, quan en la implementació d'altres drets no s'hafet? d) La recollida de signatures de la Iniciativa Ciutadana Europea per Una Renda Bàsica Incondicional avança, emperò cal donar-li un impuls. e) Daniel Raventós assegurà que el discurs del Cap d'Estat del Vaticà en què defensà "un salari universal i una reducció de la jornada laboral", conté una veritable i correcta defensa de la RBUI. Per un altre costat, Agustín Santos Maraver, Representant Permanent del Regne d'Espanya a Nacions Unides, explicà que a l'ONU el debat ha girat sobre Renda Bàsica/treball decent, fins que, amb la crisi generada per la pandèmia guanyà terreny la idea de RBUI, i de construir un nou contracte social. Alguna cosa es mou!

Pel que fa a les idees, vet aquí algunes en forma encara ara inevitablement desordenada: 1. La llibertat republicana va de democratitzar les condicions de vida material, que és condició necessària per a ser lliures. 2. Les dretes han generat la idea segons la qual ells no intervenen en els mercats, i, per contra, les esquerres sí que ho fan. És una idea totalment falsa, car tot mercat està intervingut. La discussió és a favor de qui s'intervé. 3. El fet rellevant no és el cost de la RBUI, el punt que ens hauria de preocupar és el cost de la no RBUI. 4. Si conceptualitzem la RBUI com un dret incondicional i universal a una "paga d'emancipació", s'apreciarà la seva evident rendibilitat social. 5. Cal sortir de les zones de conforts propositives. Per exemple, en la disputa del temps, no basta la reducció de jornada laboral, la RBUI pot esdevenir clau per fer voluntari el treball assalariat a temps parcial, i tenir més temps per a la vida. 6. El problema dels subsidis condicionats per a pobres no és la seva major o menor generositat, burocratització, o estigmatització. El problema és de disseny. En actuar ex-post, ni erradiquen la pobresa, ni el risc d'exclusió social. 7. El finançament de la RBUI d'esquerres (jo preferesc adjectivar-la d'emancipadora) té a veure amb el repartiment de la riquesa, capgirar la tendència a la seva acumulació, i disminuir les grans desigualtats. És un assumpte polític, no tècnic. 8. La RBUI té encaix en la filosofia de la Declaració Universal dels DDHH. En qualsevol cas, la de 1948 és una declaració que hauria d'actualitzar-se en la direcció de la Declaració Universal dels Drets Humans Emergents. 9. Les persones en situació de pobresa laboral se senten culpables de la seva situació. Una autoinculpació que reforça la idea que la RBUI augmenta la capacitat negociadora de les classes subalternes. 10. La precarització estructural de l'ocupació li ha restat tota capacitat subministradora de certeses. La manca de certeses vitals és una de les causes de l'epidèmia de mala salut mental que patim. Amb una RBUI de quantia suficient, aconseguiríem desplaçar l'ocupació del centre de la (mala)vida per col·locar-hi les persones. Això és clau en època d'inajornable canvi de model econòmic.

Per bé que la idea fonamental és que la RBUI és viable econòmicament, jurídicament, socialment ... La qüestió és perquè no ho és políticament? El company de XRB que intervingué en la inauguració del XX Simposi comentà que aquest assumpte de la inviabilitat política (que no figuri en les agendes de prioritats polítiques) li causava impaciència. Coincidesc que, en aquest assumpte, és hora d'oblidar-se dels elogis a la lentitud i a la paciència d'autors com ara Carl Honoré, i ser elogiosos amb la impaciència. Cal vèncer, abans que sigui massa tard, el mentrestant de l'actual atzucac socioambiental.

Advertiments, límits al creixement... i Patti Smith

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (08-10-2021)

Fa molt temps que no es pot al·legar ignorància. Especialment, des de la publicació, el 1972, del celebèrrim informe "Els límits del creixement" sabem que no podem seguir creixent de manera infinita en un planeta finit. Foren uns advertiments que, amb les successives actualitzacions d'aquest informe -"Més enllà dels límits del creixement", de 1992, i "Els límits del creixement: 30 anys després", de 2004- i el pas dels anys, van derivar en alarma.

Mentrestant, la inserció de les Illes Balears en la globalització neoliberal es va fer a cop de considerar com una bogeria qualsevol estratègia de desenvolupament que posés de debò límits al creixement turístic. Ans al contrari, durant dècades les elits no es van estar de considerar, panxacontents, els hotels com les "nostres fabriques sense fum"; de desestacionalitzar obviant tota consideració als límits ecològics; d'abandonar quelcom semblant a programes estèticament decreixentistes d'esponjaments (enderrocar hotels per guanyar espais públics) i, per contra,  abraçar el sant adveniment de les polítiques de "creixement modernitzant"; d'enviar a norris el consens explícit de no barrejar espai turístic amb espai residencial; d'obviar qualsevol aniversari rodó [enguany és el 85è] de l'aprovació del Conveni núm. 52 de l'Organització Internacional del Treball (OIT) sobre el dret a les vacances pagades, mentre s'impulsa la indústria del luxe per terra, mar i aire. El cas és que el monocultiu turístic esdevingué en una mena de "too big to fail", és a dir, massa gran per fer fallida, sense greus efectes econòmics i socials sistèmics.

I, tanmateix, la pandèmia de la covid-19 el va situar, de sobte, en fallida. Però, tampoc es podia al·legar que l'esdeveniment pandèmic fora del tot imprevist. Posem per cas els advertiments successius dels informes de l'Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC), o el de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) intitulat "Un món en perill" que, el setembre de 2019, ens advertia que, a conseqüència de l'estrès climàtic, de biodiversitat, i d'espais naturals, "el món corre greu perill de patir epidèmies o pandèmies d'abast regional o mundial, i de conseqüències devastadores, no sols en termes de pèrdua de vides humanes, sinó de desestabilització econòmica i caos social". Encara més: El fet que el Govern de les Illes Balears declarés, el 8 de novembre de 2019, l'emergència climàtica, portava implícit un missatge que, al marge de la sinceritat o la politiqueria de qui la va aprovar, venia a dir que el punt intel·ligent era decréixer turísticament per anar cap a un model econòmic més equilibrat.

Durant l'entotsolament pandèmic forçós en circularen a balquena d'advertiments. Des dels que eren pura porqueria, fins als més provocadors –i alhora més suggerents- com, a tall d'exemple, el que feia Owen Jones tot apuntant que "la crisi climàtica mata molta més gent a tot el món que no pas el coronavirus", passant pels que, amb el pas de les onades de la covid-19, han esdevingut en cosa contrastada. D'aquests darrers, el que em sembla més rellevant són les paraules de Daniel Innerarity a "Pandemocracia. Una filosofía de la crisis del coronavirus", en escriure que "puede ocurrir que sea más fácil encontrar una vacuna, que aprender de una crisis como esta".

En aquestes estam. Mentre a casa nostra, maldestrament, s'aposta substancialment per tornar a la situació del monocultiu turístic "too big to fail" d'abans de la pandèmia, el secretari general de l'ONU, el Sr. Antonio Guterres, obrí l'Assemblea General de Nacions Unides del proppassat setembre advertint que el recent informe de l’IPCC indica que no estam en camí de complir els objectius de l'Acord de París i mantenir la temperatura mitjana de la Terra en 1,5 graus centígrads per sobre de l'era preindustrial, la qual cosa "és un codi vermell per a la humanitat". I, per una altra banda, l'Informe Mundial sobre la Protecció Social 2020–2022 de l'Organització Internacional del Treball (OIT), recentment publicat sota el títol de "La protecció social en la cruïlla: a la recerca d'un futur millor", conclou afirmant que "la finestra política excepcional oberta per la covid-19 hauria d'encoratjar als països a prendre mesures decisives sobre el futur de la protecció social i a adoptar amb fermesa un enfocament de les polítiques en el camí òptim. D'aquesta manera, les societats podran fer front a futures crisis i als reptes que plantegen el canvi demogràfic, l'evolució del món del treball, les migracions, els desafiaments ambientals i l'amenaça existencial del canvi climàtic".

Moltes veus, doncs, que ens adverteixen que l'aposta per tornar a l'(a)normalitat d'abans de la covid-19 significa que el xoc pandèmic –amb els seus impactes econòmics i social- actua com a un límit imposat per les elits a pensar un altre model de desenvolupament possible. Tanmateix, cal no tancar aquesta finestra política excepcional que ha significat aquesta pandèmia per impulsar canvis de debò. Potser, com mai, cal reivindicar el People Have The Power (La gent té el poder) de la gran Patti Smith.

Salaris pandèmics

Publicat originalment a dBalears (28-11-2021)

L'Agència Tributària espanyola publica cada octubre l'estadística "Mercado de trabajo y pensiones en las fuentes tributarias". Les dades que incorpora són, òbviament, les de l'exercici fiscal de l'any anterior. Per tant, les que s'han publicat aquests dies fan referència als salaris de 2020, l'any més dur de la pandèmia de la covid-19. La quantitat d'informació d'aquesta estadística és inabastable en un article no excessivament llarg, per això, només en comentaré algunes dades generals. Si s'escau, hi tornarem a aquesta estadística  en setmanes properes.

Al conjunt del Regne d'Espanya el total de persones assalariades que declararen IRPF va ser de 18.484.793, un 3,5% menys que l'any 2019. Aquesta moderada baixada de persones assalariades s'explica pel fet que va haver-hi un total de 3.661.509 persones en Expedient de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO). El volum de salaris declarats s'enfilà als 378.988.970.687 €, gairebé un -4% en relació a l'any anterior. Tanmateix, la dada que em sembla més significativa és la referida al salari mitjà anual: 20.503 €, amb una moderadíssima minva del 0,3% respecte a 2019. Però, atenció: El salari mitjà anual de les persones que no varen ser afectades per cap ERTO va ser de 21.942 €, mentre que el de les que si es van veure afectades es va reduir als 14.675 €. La diferència és de gairebé el 50%!

Vegem ara aquestes mateixes dades, però pel que fa a les Illes Balears. Total de persones assalariades: 486.650, un -11% en relació a l'any anterior. Tot i haver-hi 148.950 persones en ERTO, el gran nombre de persones formalment eventuals, que no tenen dret a ser-hi als ERTOS, provoca aquest estirabot a la baixa de la població assalariada. El conjunt de salaris declarats és de 8.959.815.967 €, un -17,4% en relació amb l'any anterior. El salari mitjà anual és de 18.411 €, amb una forta minva del 7,17% si el comparam amb 2019. Tanmateix, el punt més cridaner d'aquest conjunt de dades és el següent: El salari mitjà que declaren a hisenda les persones que no han patit un ERTO és de 21.132 €, mentre que el de les que si l'han patit tot just arribà als 12.243 €. La diferència és del 42%.

La primera conclusió d'aquesta entrega de l'estadística de l'Agència Tributària sobre salaris de 2020 és que es corrobora la hipòtesi ja avançada per gairebé tothom: Agreujament de les diferències entre la població expressament rica i la no rica, entre la població assalariada, i constatació que les persones amb una relació laboral formalment (i, en molts casos, il·legalment) eventual són les més perjudicades per la crisi laboral conseqüència de la pandèmia. Tot plegat és especialment greu a les Illes Balears pel gran pes de l'eventualitat. Coses del mal viure del turisme!

És la Renda Bàsica una mesura feminista?

Publicat originalment a dBalears (21-11-2021)

A tocar el 25 de novembre, és a dir, el Dia internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones -de totes les violències masclistes, convindria dir-, ve a tomb recordar el manifest "Recursos i autonomia per a totes: Un manifest feminista per la Renda Bàsica". Va ser un manifest presentat a les acaballes de 2019. Les urgències per preparar el 8 de març d'aquell any, i l'esdeveniment de la pandèmia amb el confinament domiciliari feren que l'esmentat manifest no tingués la volada esperada, ni es va fer el debat que d' antuvi s'esperava.

En qualsevol cas, les impulsores del document tenen clar que la Renda Bàsica (RB) sí que ho és una mesura feminista. Entre altres coses argumenten que "una proposta és feminista o no ho és en la mesura en què aporta major autonomia a les dones, a la majoria de nosaltres. I, què no fa això els diners en el nostre món? Potser en un futur serem capaços de crear un altre tipus de societat, però, de moment, renda és autonomia. En el cas de les dones, a més, disposar de recursos també implica menor dependència respecte dels homes: més possibilitats de sortir d'una situació de violència masclista en la relació de parella, per exemple, o de no haver de suportar condicions laborals insultants o abusos sexuals en l'àmbit laboral per por de ser acomiadada. Disposar de recursos de manera incondicional ens alliberaria d'haver d'exposar-nos al paternalisme burocràtic, a la violència institucional per a obtenir el bàsic per a la vida quan el mercat de treball ens exclou o maltracta. La renda bàsica seria, en fi, una eina real, tangible davant les violències".

Casualment, els proppassats dies 19 i 20, a l'edifici històric de la Universidá d'Uviéu, i a la Casa de Cultura Teodoro Cuesta de Mieres se celebrà el XX Simposi anual de la Xarxa Renda Bàsica. Una de les primeres intervinents fou la periodista especialitzada en desigualtat i diplomada en antropologia social, Sarah Babiker Moreno, amb una ponència titulada "La RBUI y el movimiento feminista". Babiker, una de les impulsores d'aquell manifest, es lamentà de la invisibilitat del text, i del, per dir-ho així, feminisme partidari de la RB, i, alhora, repassà les diverses posicions –algunes força confrontades- que sobre aquest assumpte hi ha en el plural i divers moviment feminista.

Tanmateix em sembla evident que una proposta com la RB encaminada, a partir d'una garantia universal i incondicional de l'existència material, a assegurar la llibertat de debò a tothom, no acabaria amb el patriarcat, però algunes de les estructures patriarcals trontollarien. En qualsevol cas, debatem-ho fraternalment, i el 25-M tornem als carrers.

 

90 anys de vacances pagades

Publicat originalment  a Diario de Mallorca  (22-11-2021)

I. Aquest mes de novembre, concretament el dia 22, es compleixen noranta anys de la publicació a la "Gaceta de Madrid" –el BOE de l'època- d'una llei en la qual es disposava: "El trabajador tendrá derecho a un permiso ininterrumpido de siete días, al menos si su contrato de trabajo ha durado un año. El patrono, de acuerdo con el obrero, determinará la fecha en la que este haya de comenzar la vacación. El disfrute de está no supone descuento del salario que cobre el trabajador. La parte del salario en especie será pagada como de ordinario, o debidamente compensada". El govern de la Segona República, presidit per Manuel Azaña, estenia així el dret a totes les persones assalariades a vacances pagades, un dret que en una llei de 1918 s'havia establert únicament pel funcionariat. Estem, doncs, de celebració del noranta aniversari de la conquesta d'un dret social de grandíssima importància que avui dia està constitucionalitzat. Una celebració que, en aquesta època –prepandèmica i postpandèmica- d'onada de fons i de llarga durada de retallades socials, no hauríem de negligir.

II. La reivindicació de vacances pagades era una de les demandes més preuades pel moviment obrer de les primeres dècades del segle passat. Marx havia teoritzat bastant abans sobre la necessitat d'espais temporals en els quals alliberar-se de la tirania existent durant el temps de treball assalariat. En el capítol de El Capital (1867) sobre jornada laboral, després d'una esgarrifosa descripció de les interminables jornades a les fàbriques angleses, valora el que aquestes jornades laborals (en les quals pensar en vacances pagades era una quimera) li roben a la vida (allò que en l'argot econòmic se sol definir com a "cost d'oportunitat vital"). El que se'ls roba als obrers –escriu Marx- és "temps per a educació, pel desenvolupament intel·lectual, pel compliment de les funcions socials, per a les relacions socials, pel lliure joc de les forces físiques i espirituals de la vida, fins i tot per a santificar el diumenge, encara que sigui al país dels beats del precepte dominical". D'aquí ve, a parer meu, la importància de la reducció de la jornada laboral i les vacances pagades en la taula reivindicativa del sindicalisme de finals del segle XIX i principis del XX.

III. Aquesta conquesta, rubricada en forma de llei pel llavors ministre de Treball, Francisco Largo Caballero, cal inserir-la en la dinàmica en, si em permeten l'analogia, el rastre que deixava el fantasma que recorria Europa conquerint drets socials. Per exemple, les que passen per ser les primeres vacances pagades – dues setmanes a l'any- de la història van ser fruit, després d'un llarg i festiu moviment vaguista (les "vagues alegres", per desenvolupar-se en un ambient festiu de música i ball a les fàbriques i tallers), dels "Acords Matignon" del 7 de juny de 1936 entre el Govern francès del Front Popular de Léon Blum i els sindicats. Poc temps després, a Gran Bretanya una llei de 1938 va establir la setmana de vacances anuals pagades, i així en gran part del continent europeu. Ras i curt: Arreu les vacances pagades són una conquesta de les classes subalternes, i no un regal graciosament atorgat per ningú.

IV. En el cas espanyol el dret a gaudir de vacances amb salari ha tingut una evolució complexa des d'aquella llei de 1931. Entre altres coses perquè la Segona República no va tenir temps d'ampliar i millorar el dret que va instaurar. Durant la llarga dictadura franquista poc es va millorar, fins que arribà el període del tardofranquisme, i la primera conflictivitat social d'envergadura molt lligada al naixement i desenvolupament de les Comissions Obreres. Els convenis col·lectius i les Ordenances Laborals van ser els marcs de prolongació minsa, i de forma desigual del temps de vacances, fins a arribar a 1976 en què la Llei de Relacions Laborals va establir un mínim de 21 dies per a tots els assalariats. Després, ja en l'etapa democràtica, va arribar l'Estatut dels Treballadors de 1980, que va ampliar una mica més el període mínim de descans en 23 dies naturals, fins a la seva reforma de 1983 que va elevar aquest mínim legal de vacances pagades a 30 dies.

V. En aquests 90 anys, el dret a vacances ha acompanyat a diversos processos socials d'envergadura global i local, com ara: 1. Sense el dret conquistat pel moviment obrer de vacances pagades, no hauria existit l'esponerós desenvolupament de la "indústria de les vacances", és a dir, del turisme de masses. 2. L'hegemonia de la visió econòmica ortodoxa ha aconseguit que desaparegui qualsevol referència no mercantilitzada en les anàlisis del treball remunerat. El productivisme i el competitivisme no entenen d'espais de satisfacció vital en les vides laborals de les persones convertides en "capital humà". En aquest sentit, les vacances són comptabilitzades com un cost, i, conseqüentment, en economia laboral s'imposa el patró de cost salarial per hora realment treballada. 3. El dret a vacances ha sofert el mateix procés de precarització que les altres institucions laborals. En l'època de, en paraules de Zygmunt Bauman, "gairebé ocupacions", el que és realment existent és un "gairebé dret a vacances mal pagades" que explica que un 34,4% i un 31,7%, respectivament, de la població espanyola i de les Illes Balears no pugui permetre's anar-se'n de vacances almenys una setmana a l'any.

VI. En qualsevol cas, aquest noranta aniversari de la conquesta de les vacances pagades hauria de servir per a reflexionar sobre la importància de conjuminar activitat econòmica amb ampliació de drets socials i de ciutadania no precaris. Avui la disputa entre, aquí cit a Donatella Della Porta, "política progressiva i regressiva" està en posar la vida de tothom al centre de tot, o, per contra, posar-hi la incertesa i la por de les majories socials al futur.

 

Contra el “bla, bla, bla”: ILP "Avui per demà"

Publicat originalment a dBalears (15-11-2021)

El GOB ha tornat a encertar-la en engegar una Iniciativa Legislativa Popular anomenada "Avui per demà", promovent l'aprovació pel Parlament de les Illes Balears de la "Llei de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears". Una llei que té per objecte "vetllar perquè les actuacions de les institucions públiques de les Illes Balears garanteixin el benestar ecològic, econòmic i social de les generacions presents i futures de les Illes Balears".

A parer meu, el text de la proposta articulada de llei és impecable, entenedora, i de fàcil aplicació. I, tanmateix, allò que em sembla cabdal són els fins a set objectius de benestar que es reflecteixen en l'article tres de la proposta de llei de la ILP "Avui per demà". Noti's que els sacrosants indicadors, com ara creixement del PIB, o augment de la productivitat i la competitivitat no hi són a la proposta d'objectius per garantir el benestar d'avui i demà. Les mètriques proposades per a mesurar-lo són unes altres, entre les quals hi figura en darrer lloc la següent: "La responsabilitat, entesa com la necessitat d'atendre i assumir la repercussió de les accions pròpies en la resta del planeta, cercant una contribució positiva al benestar global".

Encara que figuri en últim terme, aquest objectiu de benestar és especialment important, i, alhora, innovador en una societat tan turistitzada com la nostra. Cal recordar la transcendental petjada de carboni de la indústria turística, i, per una altra banda, no es pot negligir que el model neoliberal de gran indústria turística exemplifica extraordinàriament bé el fenomen que Stephan Lessenich ha anomenat "societats de l'externalització", és a dir, d'aquelles societats benestants que, per a ser-ho, han d'externalitzar gran part dels impactes ecològics i socials negatius a les societats empobrides. En aquest sentit, hom diria que la cerca d’ “una contribució positiva al benestar global” exigeix qüestionar la construcció social de les grandíssimes desigualtats globals i locals, i de l'actual "sistema de necessitats" (consumisme voraç vs. carències materials severes).

Amb tot plegat, s'escau persistir en allò de "pensa globalment, actua localment". El sus de la ILP "Avui per demà" ha coincidit amb la 26a Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP26). Durant la cimera climàtica reunida a Glasgow, el moviment ecologista –especialment Fridays For Future- ha criticat amb força el “bla, bla, bla" dels poderosos del Món, s’ha mobilitzat contra la incomprensible “poca ambició” per a aconseguir –amb la concreció de polítiques- el modest objectiu de l'Acord de París de limitar l'escalfament global a 1,5 °C, i d'implementació de quelcom semblant a la justícia climàtica. Al final, la COP26 ha acabat malament perquè, com afirmen Ecologistes en Acció, en una situació d’emergència en la que #NoHiTemps, l'acord final prorroga l'improrrogable.

Per combatre a casa nostra el "bla, bla, bla", la ILP "Avui per demà" necessita persones fedatàries i signants. Com més firmes la recolzin més mal de fer ho tindrà el Parlament de les Illes Balears per justificar la seva no aprovació. Actuem localment. Som-hi!

La inmodèlica transició espanyola i el Sàhara Occidental

Publicat originalment a dBalears )08-11-2021)

Diumenge d'aquesta setmana, 14 de novembre, es compliran quaranta-sis anys d'un dels més vergonyosos episodis de la història recent d'Espanya: la signatura dels Acords Tripartits de Madrid, pels quals Espanya va cedir el Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània. L'agència algeriana APS (Algeria Press Service) afirmava aleshores que, en acceptar aquest acord, "Madrid repudia tots els seus compromisos previs acceptats davant els organismes internacionals ... trepitja un principi reconegut internacionalment i nega al poble saharauí el seu dret a xerrar i expressar-se en llibertat". D'aquí plora la criatura en aquest llarguíssim conflicte de descolonització inconclusa del Sàhara Occidental, de la que va ser la província 53 de l'estat espanyol.

Tanmateix, varen ser uns acords que, d'ençà que foren signats, no han tinguin l'aval de la legalitat internacional, i, malgrat les monumentals pressions, l'ONU no ha considerat mai al Marroc (ni, en el seu moment, a Mauritània) com a potències administradores del territori del Sàhara Occidental, que segueix figurant en la llista de l'ONU com a únic territori d'Àfrica pendent de descolonització. Per això, legalment, Espanya és, encara ara, la potència administradora de la seva antiga colònia. En el prolongat sofriment del poble saharauí hi ha molts culpables: Des de Marroc (potencia ocupant, i executora d'una brutal repressió i sistemàtica conculcació dels DDHH sobre la població saharaui), fins a la Comunitat Internacional, passant per la UE (per la seva passivitat, i complicitat en el manteniment de l'actual situació de no resolució democràtica mitjançant l'exercici del dret a l'autodeterminació i independència del poble saharauí). Però hi ha un clamorós responsable: España!

Els anomenats "acuerdos tripartitos de Madrid" són un de tants exemples que la transició de la dictadura franquista a la restauració de la monarquia borbònica va ser qualsevol cosa menys modèlica. Els acords se signaren en contra de la resolució del Tribunal Internacional de Justícia, dictada el 16 d'octubre de 1975 que consagrava per sempre el dret a l'autodeterminació i a la independència del poble saharauí. Tot seguit, mort el dictador, i substituït al cap de l'estat pel seu designat, l’avui Borbó emèrit, s'inicià el procés d'imposició de la monarquia, de la desmemoria democràtica, de barrar el dret a l'autodeterminació dels pobles, d'un model econòmic genuïnament especulatiu i farcit de corrupció, de silencis sobre les víctimes de la transició... i, òbviament, sobre la vergonyosa traïció d'Espanya al poble saharauí.

Als quaranta-sis anys d'aquella ignomínia, el Sàhara Occidental segueix sense haver-se autodeterminat, el poble saharauí segueix sofrint una violentíssima ocupació, un exili duríssim, una diàspora desesperant, un espoli de recursos naturals brutal i il·legal que posa en perill un futur en llibertat i prosperitat economicosocial. Malgrat tot, no defalleix en la lluita. El moviment de solidaritat amb la causa saharauí no flaqueja. Però cal no oblidar, i saltar el mur del silenci alçat entorn del conflicte saharauí. En aquest sentit, aquesta setmana de l'aniversari dels Acords Tripartits de Madrid, és una bona ocasió per donar un cop d'ull al documental-web intitulat "Provincia 53". 

En paraules de Maria Aurèlia Capmany i Farnés, "la veritat necessita ser dita, perquè si no es diu no existeix”. Idò s’ha de dir que la no descolonització del Sàhara Occidental ha sigut un vergonyós “win-win” per a la monarquia alauita i la borbònica –i dels corifeus afins als dos règims- a costa dels DDHH i la decència! 

Dret a consumir en català: De debò?

 Publicat originalment a dBalears (01-11-2021)

Vull suposar que estem d'acord que, perquè puguin fer-se efectius, els drets han d'anar associats a uns deures i unes responsabilitats. Aquest axioma -és a dir aquest principi, en termes aristotèlics, evident i irreductible- és aplicable en matèria de drets lingüístics en l'àmbit del consum? La pregunta ve a tomb d'alguns continguts de l'esborrany de l'avantprojecte de llei de protecció de les persones consumidores i usuàries de les Illes Balears.

Sens dubte, és positiu que a l'article 29 de l'esmentat esborrany d'avantprojecte de llei -el que fa referència a la llengua utilitzada en les relacions de consum- s'estableixi que "en les relacions de consum que regula aquesta Llei, els consumidors tenen dret a ser atesos en alguna de les llengües oficials de les Illes Balears, i no poden ser discriminats o atesos incorrectament per raó de la llengua oficial que emprin".

En cas d'aplicar-se efectivament aquest precepte legal, desapareixerien d'arrel bona part dels casos de vulneració de drets lingüístics, que tan insistentment i encertadament denuncia, com cap altre mitjà de comunicació, dBalears. Altrament dit, als comerços i als locals i terrasses de restauració tindrem dret de ser atesos en català, a més de per normativa lingüística,  per normativa de consum.

Però tinc la impressió que, de facto, no hi ha ni deures ni responsabilitats que garanteixin aquest nou dret com a consumidors. A tall d'exemple, no conec que hi hagi cap intenció d'acabar amb la vergonyosa absència absoluta de formació ocupacional de català, i en català. I, encara més important: No hi ha notícies sobre la imprescindible modificació del Decret 20/2015, de 17 d'abril que, en el seu article 111, estableix que en els establiments de restauració de les Illes Balears "s'ha de disposar de personal que parli alguna de les llengües oficials de la comunitat autònoma". La conclusió és evident: seguirà sent legal que no hi hagi cap persona a la plantilla que tingui el deure de saber que és "un cafè amb llet", i, a sobre, a l’hora d’exigir responsabilitats tothom farà més voltes que un ca dins una senalla.

Vaga i fems

 Publicat originalment a dBalears  (25-10-2021)

Vaga: Els dies de vaga efectiva dels treballadors de recollida de fems a Menorca, i a bona part dels pobles de Mallorca, ha sigut exemplars: Una mobilització massiva; amb una dinàmica assembleària, i, conseqüentment, d'empoderament dels treballadors; sense cap incident; amb un impecable funcionament, malgrat els "serveis mínims" abusius, dels piquets informatius. És un conflicte transcendent, en un context de gairebé absència absoluta de vagues en el món illenc de les precarietats laborals i vitals. Aquesta vaga fa evident que "l'efecte disciplinari" que la precarietat provoca sobre les classes subalternes és vencible. Potser, aquest és el valor simbòlic més gran de la vaga! Unes paraules plenes de lògica en un moment de vaga "ajornada i no desconvocada”, segurament descontextualitzades i difoses maliciosament, del dirigent de CCOO Miguel Pardo poden ser un pretext per linxar a un sindicalista, i, de retruc, al dret a vaga, i poca cosa més.

Val a dir que, qualsevol vaga en els serveis públics, siguin o no especials per a la comunitat, té efectes directes sobre la ciutadania. En aquest sentit, el moviment vaguista de recollida de fems planteja una qüestió rellevant: Si la gestió dels serveis públics es privatitza, amb quins criteris es gestiona el conflicte entorn de la negociació col·lectiva? A unes empreses concessionàries, generalment multisectorials, i, en alguns casos, multinacionals, i amb forta participació de fons d'inversió voltors, que tenen com a objectiu únic els beneficis empresarials, se les pot tractar amb "cera del Corpus" en temes, com ara, serveis mínims, o "restauració de la normalitat" una vegada el conflicte s'ha acabat o està en un téntol? O caixa o faixa: O gestió pública (amb l'exigència d'autoregulació del dret de vaga), o gestió privada amb totes les conseqüències.

En el cas de la vaga dels treballadors de recollida de fems s'ha posat damunt la taula una altra qüestió força cridanera: La insensibilitat de les institucions municipals afectades envers les condicions de treball precàries d'aquest sector. La problemàtica no és nova, ni ho és la conflictivitat. Sobta, idò, que, si més no, els ajuntaments, especialment aquells amb equips de govern d'esquerra diversa, hagin fet tan poc per posar fi a la precarietat d'uns treballadors que presten un servei municipal tan rellevant. La precarietat i la desigualtat són marca de les dretes, però sembla que per a la diversitat d'esquerra municipal la qüestió sociolaboral de les empreses que subcontracten no és una de les seves prioritats. Parafrasejant al que fou dirigent de la CGIL (el gran sindicat italià que fa unes setmanes va sofrir un atac per part de les hordes feixistes a la seu de Roma) i del PCI, Bruno Trentin, la qüestió és si l'esquerra vol canviar el treball [precari] i la vida [precària], o només conquerir el poder [de gestió del que hi ha].

Fems: Els fems que s'han de retirar per via d'urgència són en els que habita el pseudofeixisme: Els que puden a desigualtat i a precarietat vital, l'artefacte al complet de la legislació laboral de l'austericidi (singularment les Reformes Laborals de 2010 i 2012), la precarietat, la pobresa laboral, la manca de democràcia en la jornada laboral, la gestió privada dels serveis públics, el -diguem-ho així- "sentit comú neoliberal" que idealitza el diàleg social sense conflicte... En aquest objectiu cal reforçar tarannàs democràtics. El veto no ho és gens democràtic!