ADÉU 2009, BENVINGUT 2010

El meu particular balanç de l’any que se’n va és el següent:

L’any de l’agudització de la crisi pels més dèbils: Amb més de 90.000 persones enregistrades a l’atur. Amb una taxa de temporalitat, que segons l’EPA és del 27,6%, és a dir, més de 14 punts per sobre de la taxa de la UE 27 (això és especialment greu tenint en compte que la destrucció de l’ocupació ha estat majoritàriament temporal). Amb un col·lectiu cada vegada més gran de persones que no tenen recursos per cobrir les necessitats més bàsiques: menjar, llar, vestir... Amb uns serveis socials desbordats, la fam i la misèria s’han fet presents als nostres pobles i ciutats. I amb unes mesures de protecció social per l’atur insuficients i no ajustades a la realitat del segle XXI. (Nous models de família, agudització de la temporalitat, reestacionalització, fenomen migratori.)

L’any en el qual han conviscut de mala manera els problemes dels més dèbils amb els beneficis empresarials que se continuen comptabilitzant amb dos dígits i amb la vergonya per les imputacions i les condemnes a causa de la corrupció de la passada legislatura.

L´ any de la retòrica sobre el Diàleg Social i el Pacte de Competitivitat, l’ocupació i la cohesió social a les Illes Balears, però amb poques realitzacions pràctiques, tal com denuncia la Campanya de CCOO “Ara toca complir”.

L’any de la decepció pel nou model de finançament autonòmic. Que, a més a més de resultar injust, és insuficient per finançar els costos de transició del canvi a un nou model de creixement. (A no ser que es vulgui fer per la via del “despotisme il·lustrat”)

L’any que ha nascut una petita –i tal vegada darrera- esperança de creació d’un instrument polític que des de la seva absoluta independència pugui pensar globalment i actuar a nivell del nostre petit país. L’esperança és fer un gran bloc per posar-se, de debò, al costat dels pobres i dels marginats, per defensar un major autogovern, per construir un espai fort d’allò que és públic, per impulsar realment un canvi de patró de creixement sostenible, per fer de la consecució de la igualtat un irrenunciable nord ...

L’any, com no podia esser d’una altra manera, del novè congrés de CCOO de les Illes Balears i del comiat injust de José Antonio Villalón i de Rosa Bueno.

No soc capaç de fer previsions per l’any 2010. Però, paga la pena fer declaració d’intencions, de seguir en la lluita per a millorar les coses, i fer-ho tenint en compte un proverbi africà que, més o menys, diu així “Si vols arribar aviat, vés a soles. Si vols arribar lluny, vés amb altres.”

FIXOS DISCONTINUS, CCOO I PERE SAMPOL

Ganes de embullar la troba amb el dèficit de protecció social!

Aquests dies han estat noticia les vicissituds d’una esmena a les Corts Generals sobre la protecció d’atur per les persones amb relació laboral fixa discontinua. La importància d’aquest col·lectiu a les Illes Balears és fora de qualsevol dubte. En quant a dades quantitatives val a dir que en el mes de juliol d’enguany hi havia a les Illes un total de 51.592 persones fixes discontinues de alta en el Regim General de la Seguretat Social i que en el mes de maig aquest col·lectiu de treballadors i treballadores estacional representava el 14% d’aquest Regim General. És a dir, son molts però encara son més importants, ja que aquesta relació laboral és la que permet donar resposta, des de la lògica de la estabilitat, a les situacions productives o de prestació de serveis estacionals com el nostre turisme.

L’origen de l’esmena objecte d’aquests comentaris és -sens dubte- la situació de crisi que patim amb una temporada turística, la de 2009, extraordinàriament curta i amb moltes de persones que no han cotitzat 180 dies i que, per tant, se’ls hi ha complicat moltíssim poder tenir dret a prestacions per desocupació. Aquesta situació obliga a tots els que hi tenim alguna cosa a fer en el món de les relacions laborals i de seguretat social a cavil·lar i a actuar per trobar-li solucions. En aquest sentit crec que és just dir que hi ha molta gent que, en aquests darrers mesos, hi ha fet molta feina des de la Conselleria de Treball i Formació, la Tresoreria de la Seguretat Social a les Balears, fins als experts i tècnics que varen debatre sobre aquest tema a Palma el passat dia 4 de desembre a una Jornada organitzada per CCOO. En aquest assumpte –com en tants d’altres- n’hi ha que son fidels practicants del mínim esforç i, alhora, es dediquen a exigir el màxim als demés o a menysprear el que son incapaços de fer ells. A les estultícies del sindicalista de retòrica fàcil ni cas... el que fa falta son colzes i ganes i capacitat de compartir.

L’esmena presentada pel Senador Pere Sampol i que va ser aprovada pel Senat obeeix a una petició que CCOO va adreçar, el passat 5 de novembre, a tots el partits politics i que malauradament no hem pogut comentar ni amb el PP ni amb el PSIB-PSOE. En aquella comunicació dèiem que “la proposta ara mateix passa per una modificació de la Llei General de la Seguretat Social (LGSS) que permeti que per accedir a les prestacions d’atur a les persones amb contracte de Fix Discontinu cada dia cotitzat els hi compti com un dia i mig. És a dir, estendre el benefici que ja es té per la jubilació i la invalidesa a les prestacions d’atur”. A més a més afegíem que “en la nostra opinió, el tràmit més adequat seria la tramitació als Pressupostos Generals de l’Estat o la discussió parlamentària del RDL 27/2009, de mesures urgents per al manteniment i el foment de l’ocupació”.

La campanya de CCOO de les Illes Balears, de moment, no ha aconseguit la modificació legal que és necessària per dignificar i fer socialment sostenible el treball fixo discontinu però, a més de comptar amb el recolzament massiu als centres de treball, ha compromès a bona part dels representants parlamentaris amb un acord èxplicit d’EU, PSM, ERC i UM i amb un anunci del parlamentari del PSIB-PSOE, Pablo Martin, per a concretar, a partir de febrer del 2010, una proposta per contemplar la realitat actual d’aquest col·lectiu. Per tant, cal suposar que si ara no s’ha solucionat, al manco, s’ha reconegut el problema i s’ha fet propòsit de solucionar-lo. L’esmena del Senador Sampol ha aconseguit que hi hagi aquest moviment i, alhora, des de CCOO hem preparat tota una bateria d’informes i argumentacions per defensar aquesta proposta a quantes meses s’obrin en el mar del Diàleg Social; però, cal recordar que en aquest tema hi ha pressa i que, un possible acord social a l’àmbit estatal, no pareix imminent. Per això, la tramitació del RDL de mesures urgents per al manteniment i el foment de l’ocupació era una ocasió immillorable per intentar-ho.

Jo no som ningú per defensar el rigor que el Senador del Bloc posa en les seves tasques polítiques –segur que ho fa millor ell que jo-, però en aquesta ocasió s’han dit alguns dois importants per oposar-se a una proposta molt ben articulada tècnicament. Així sorprèn la manca de rigor del portaveu socialista al Senat, un tal Sr. Pliego Cubero, que referint-se a la problemàtica que comenten digué “ ... pueden no tener derecho a una prestación contributiva por desempleo, aunque sí a otras medidas adoptadas por el Gobierno, como la de los 421 euros”; això es fals ja que l’article 2.4 de la Llei 14/2009 que regula la prestació dels 421 euros famosos exclou expressament als fixos discontinus. L’altre doi important és el que fa referència a una suposada discriminació a favor del treball fixo discontinu si se acceptava la esmena comentada. De moment el que si hi ha son discriminacions negatives per aquest col·lectiu tan important per les Balears. Per raons d’espai només comentaré la ja citada de no gaudir del dret a l’ajut extraordinari de 421 euros o que cada dia treballat per una persona fixa discontinua a jornada completa (la immensa majoria dels Illencs i que en els mesos centrals de temporada treballen 8 o més hores al dia) equivalgui a un dia cotitzat als efectes de tenir dret a la prestació d’atur, mentre que una persona que treballa a temps parcial cada 5 hores tenen la equivalència de jornada completa. És a dir, a l’actualitat hi ha discriminacions, l’esmena que el Congrés de Diputats a rebutjat les reduïa i no les incentivava com maliciosament s’ha dit.

En qualsevol cas, segur que més prest que tard ens donaran la raó perquè la tenim, i ho celebrarem amb humilitat i amb l’orgull de fer el treball que cal fer per millorar les condicions social dels més dèbils

LA MANIFESTACIÓ A MADRID DEL 12 DE DESEMBRE

Potser sigui políticament incorrecte que faci públiques les dues principals reflexions que m’ha produït la meva participació a la gran mobilització sindical del dissabte 12 de desembre pels carrers de Madrid. Però, amb tot, crec que és pitjor callar.

Reflexió primera: No tots els sindicats de les Balears que convocàvem la moguda madrilenya han estat a l’alçada de les circumstàncies i dels compromisos assolits. La presència de les Comissions Obreres de les Balears ‑de Mallorca, d’Eivissa i Formentera i de Menorca‑ va lluir tant com l’absència dels companys i companyes ugetistes illencs. És curiós que aquestes invisibilitats coincideixin amb una gran visibilitat mediàtica, quasi sempre acompanyada d’una retòrica esquerrana, moralitzadora i de discurset sobre la necessitat de mobilitzar-se. Cada dia està més clar que hi ha qui, per més anys i anys que perdurin en el màxim càrrec sindical, no saben què és això tan senzill i sa de predicar amb l’exemple.
Reflexió segona: La justesa de la mobilització s’ha reforçat amb la reacció dels mitjans de comunicació més dretans i filofeixistes. Ha quedat palès amb rotunda claredat que la dreta no ens perdona als sindicats que no convoquem la Vaga General contra Zapatero. Permeteu-me que acabi d’explicar aquesta reflexió amb un paràgraf d’un article escrit aquest estiu pel mestre Antonio Baylos: “Tampoco cree la asociación patronal que la ruptura del diálogo social le genere un coste en términos de conflicto. Piensa, como algún famoso político español, que el sindicalismo confederal es más peronista que socialdemócrata y que por tanto está más preparado para organizar un conflicto puntual frente al poder público que para sostener un tiempo de presión colectiva ante el poder privado de las empresas”. No es pot dir més clar ni amb més fonament.

Contra la corrupció amb la dreta? NO, GRÀCIES!

FOTO: Desert de Tunísia: La corrupció desertitza la democràcia

No vaig anar a la manifestació anticorrupció del dissabte 12 de desembre. Era a Madrid, a la magnífica manifestació convocada per CCOO i UGT per plantar cara a la crisi, als abusos empresarials i a les febleses governamentals a l’hora de fer polítiques a favor dels més damnificats. En qualsevol cas, no hi hagués anat.

Encara que l’empipada sigui molta, la indignació estigui tocant al límit i consideri que la ciutadania té l’obligació moral i ètica de mobilitzar-se contra la corrupció i les persones corruptes... no em cerqueu pels saraus convocats des de l’anonimat que proporciona el Facebook o altres plataformes. Jo vull saber qui em convoca, a què em convoca i a favor de quines solucions anticorrupció em mobilitzo.

Ho diré amb la major claredat que sóc capaç: amb gent del PP jo no em manifest contra la corrupció. No va ser el Partit Popular de n’Aznar el que, de males maneres, va cessar el Sr. Carlos Jiménez Villarejo com a Fiscal General Anticorrupció provocant així anys d’impunitat per als corruptes i les seves malifetes? Algú pensa que en Jaume Mates, na Maria Antònia Munar, en Nadal, n’Ordines (la de la llauna del Cola-Cao), en Vicens, en Cardona... haurien fet el que presumptament han fet sense un “Estat de Dret” tan tolerant amb la corrupció que proporcionà els anys de les majories parlamentàries del PP? Cal recordar, a tall d’exemple, que no hi va haver un Ministeri Fiscal tan potent i cabdal com per investigar un dels casos de major corrupció institucional: el canvi de la voluntat popular a l’Assemblea Autonòmica de Madrid. Per tant, no tots són iguals, i la lluita contra la corrupció és política, n’hi ha de dretes i d’esquerres.

És cert que les nostres dretes tenen dificultats històriques per tractar políticament la corrupció i que han tingut algun tractament individual molt lloable. També és cert que a l’àmbit de les esquerres ha hagut febleses i indecisions polítiques i de comportament individual poc exemplars, però avui i aquí la possible alternativa al desgavell que tenim era el Jaume Mates al Consolat de Mar, el Miquel Nadal a Cort i la Rosa Estaràs, amb aire fresc, és clar, al Consell de Mallorca. Amb el que ara coneixem, i que sense el canvi de l’any 2007 probablement no coneixeríem, és un escenari que em sembla aterrador només pensar que ha estat possible.

Malgrat tot, i gràcies a les majories actuals, tenim un president de les Illes Balears, una batlessa de Palma, una presidenta de Mallorca, un president de Menorca i un de Formentera sense cap ombra de dubte sobre la seva honradesa. Lamentablement no puc dir el mateix del president d’Eivissa i de la presidenta del Parlament. Convé no oblidar-ho i ser radicalment rigorosos en la lluita contra la corrupció. A més, en qualsevol manifestació de rebuig a les pràctiques corruptes s’hauria d’afegir, en la meva opinió, la defensa de les institucions democràtiques i, òbviament, la Fiscalia ho és. Però, alerta, molt alerta... la brutor corrupta és una mena de metàstasi de la dreta política i de bona part de l’anomenat centredreta regionalista. Calen poques bromes i molt de seny per fer la campanya més contundent de “mai més corrupció a les institucions” i fer-ho en clau de regeneració democràtica i de defensa de l’autogovern. En cas contrari, que no m’hi esperin.

Que no s’aprofitin de la crisi

Demà dia 12 del 12 a les 12 hores hi haurà una àmplia presència de sindicalistes de CCOO de les Illes Balears pels carrers de Madrid manifestant-nos per a plantar cara als efectes de la crisi i per a resistir a les pràctiques empresarials que s’aprofiten del fracàs de les polítiques neoliberals. L’atur va en augment, la capacitat de consum de la majoria de la població a la baixa, el sistema financer ha rebut ingents quantitats d’ajuts, i les famílies i les empreses petites i mitjanes segueixen tenint cada vegada menys capacitat de endeutament per afrontar les necessitats vitals i per a la consolidació de l’activitat econòmica que generi ocupació.
Avui per avui ja quasi ningú es recorda d’aquell suposat objectiu de “reconstruir el capitalisme” i molts dels que el formulaven són els mateixos que plantegen l’abaratiment de l’acomiadament com a única solució a la crisi d’ocupació. Tal vegada perquè la proposta de refundació capitalista tenia molt més a veure amb el paradigma econòmic del segle dinou que amb les modernes intencions del Global Pact de la Responsabilitat Social Empresarial, o era una qüestió senzillament semàntica, tan incongruent com dir-li acomiadament a l’expulsió no desitjada i violenta del lloc de treball de les persones que no tenen altra manera de guanyar-se dignament la vida...
Ens manifestarem per dir no a tota aquesta gent que se n’ha aprofitat, de la crisi, i hi veu un terreny d’especulació i guanys; i alhora ens manifestarem per dir sí a una negociació col·lectiva per a l’any 2009 racional, per dir sí a la recuperació del diàleg social i reclamar a les organitzacions empresarials un acord plurianual que abordi la política salarial, l’excedent i els beneficis empresarials, i l’ocupació, amb la finalitat d’eradicar la temporalitat injustificada fomentant el manteniment i la recuperació de l’ocupació. Per tot això, paga la pena manifestar-se pels carres de Madrid el dia 12 del 12 a les 12.
Però n’hi ha moltes més, de raons. Vet aquí algunes d’elles: consolidar i millorar la protecció per desocupació ‑com la dels treballadors/es fixos discontinus, tants i tan importants a les Illes Balears‑; reorientar l’actuació dels Serveis Públics d’Ocupació i potenciar les polítiques actives de tal manera que el SOIB pugui ser un potent instrument públic al servei de l’ocupabilitat i que els programes estatals de polítiques actives d’ocupació estiguin més d’acord amb la realitat de la nostra comunitat autònoma; o escometre nous programes d’inversió pública en infraestructures i transports, i per a això cal accelerar la construcció de centres educatius i sanitaris públics i desplegar l’aplicació de la Llei de dependència. Fins i tot reclamarem la prioritat en les inversions en R+D+I, la creació d’un marc regulador de la política energètica per assegurar-ne la suficiència, l’estalvi i la sostenibilitat, i l’enfortiment del sistema públic de pensions i la millora del sistema educatiu, especialment la Formació Professional. Ja ho crec, paga la pena fer l’esforç de ser-hi, a la mobilització del 12 del 12 a les 12.
Des del sindicalisme confederal creiem que el que reivindiquem és possible si es fa una reconsideració del conjunt del sistema fiscal, per fer-lo més equitatiu, progressiu i suficient a l’hora de finançar les polítiques que necessitem, i també si es revisa el funcionament del sistema financer, per a garantir que flueixi el crèdit a les famílies i a les PIME. Per això CCOO de les Illes Balears no podia faltar a Madrid el dia 12, del mes 12 a les 12 hores.

ALLÒ PACTAT OBLIGA: “Pacta sunt servanda”

FOTO: Ruïnes de la mítica i resistent ciutat de Palmira (Síria)

El mes de desembre comença amb una forta pujada de l’atur enregistrat que ja arriba gairebé als 90.000 parats, amb una neoestacionalització espectacular de l’activitat econòmica; amb noves imputacions per les malifetes de la legislatura d’en Matas i dels seus còmplices en aquell maleït PDMT (Pla de Destrucció Massiu de Territori) que provocà tanta precarietat laboral i treball low cost; i amb una crisi institucional de cal déu que s’ha duit per endavant el segon conseller de Turisme de la legislatura, de moment.

La situació de crisi social, d’ocupació, ecològica i econòmica que pateix la gent i el territori de les Illes Balears exigeix una estabilitat institucional i una mirada a llarg termini. Però convé mirar a l’esquerra perquè segur que el més importat és com i cap a on sortirem del túnel. És mentida que qualsevol sortida és bona.

És per això que em permeto recordar que en el tan anomenat Pacte per la competitivitat, l’ocupació i la cohesió social de les Illes Balears hi ha els següents acords:

“Elaboració, durant el segon semestre l’any 2009, d’un Pla Estratègic per a la desestacionalització de cada una de les Illes, el qual ha de contenir una diagnosi de la situació i les mesures concretes que s’hauran de desenvolupar.”

“El Govern de les Illes Balears elaborarà plans sectorials per pal·liar els efectes dels ajusts laborals que siguin necessaris. Aquests complementaran les mesures sociolaborals que el Govern central ha consensuat amb els Agents Econòmics i Socials.”

“Elaborar per part dels signants del Pacte per la competitivitat, l’ocupació i la cohesió social un pla que contengui un paquet de mesures d’àmbit sociolaboral per als treballadors i les treballadores del sector comerç de les Illes Balears, dins 2009.”

Paga la pena intentar-ho. Allò pactat obliga, ara compta complir… i no se m’acut una altra manera que sent fidels als pactes polítics de l’any 2007 i als econòmics i socials del 2008.

PER QUÈ NO ES REBEL•LEN ELS/LES TREBALLADORS/ES PRECARIS/ÀRIES?

FOTO: Escala d’un palau de Santiago de Compotela (Galicia)
Espiral de temporalitat cap a l’immobilisme social?

Cada vegada és més nombrosa la literatura especialitzada que, amb algun matís lògic, coincideix amb la següent idea: Els efectes de la precarietat laboral van més enllà de la fragmentació de classe entre treball i capital ja que el que provoca és una infinitat de trajectòries laborals i vitals ben distintes que, al seu torn, impliquen diferents maneres d’estar en societat. No hi ha classe proletària precària, per contra el que hi ha és un exèrcit d’individus amb problemàtiques de subsistència: mileuristes, nouvinguts amb o sense papers, gent amb manca de coneixements en competències bàsiques, relacions laborals d’algunes hores, homes i dones atrapats en l’economia submergida... Tots i totes solen tenir una característica comuna: són, laboralment parlant, temporals. Es comprendrà així que la precarietat laboral provoqui un efecte d’immobilisme social de grans dimensions.

Així, no s’ha d’esperar que la precarietat laboral cohesioni un moviment de solidaritat i d’emancipació entorn del treball, quan n’és precisament l’element que distancia la persona precària de la societat, de les seves institucions i de la seva “lògica” de consum. L’experiència acumulada demostra que en aquest tema ha resultat fals el sil·logisme segons el qual qui pateix una situació injusta, com és el cas de la precarietat laboral, mostra més tard o més d’hora una conducta reactiva i contundent en sentit oposat i de la mateixa intensitat i contundència que la injustícia patida.

En la meva opinió, aquesta problemàtica resulta molt més complexa a la nostra terra des del moment que una gran part de la societat balear són treballadors i treballadores en situació de precarietat que no n’han conegut d’altra distinta. És a dir, hi ha cada vegada més gent adulta i formada que segueix sent mileurista, nouvinguts que no saben què és una relació laboral estable, joves amb sobrequalificació que mai han treballat més de 5 hores a la setmana... i es comença a veure algun indici de xenofòbia en el submón de l’economia submergida.

Amb una ullada ràpida a les dades sobre la temporalitat laboral de les Illes Balears ens adonem que, al tercer trimestre de 2009, la situació era la següent:
· La taxa de temporalitat és del 27,6% (14% a la UE 27). Ha baixat quasi un punt per mor de la massiva destrucció d’ocupació temporal.
· Del conjunt de persones amb contractació a temps parcial més del 39% són temporals i, per tant, molt probablement són relacions laborals a temps parcial no desitjades.
· En el sector públic (suposat paradís de la estabilitat) hi ha una taxa de temporalitat que frega el vint-i-quatre per cent.
· Entre les persones assalariades estrangeres hi ha un 44,57% que són amb contractes temporals, més de 22 pp que les de nacionalitat espanyola.
· De cada cent joves entre 16 i 30 anys del nostre mercat de treball, més de quaranta són temporals .

Les dades anteriors són de l’EPA. Hi podem afegir dues informacions més:

· Segons la TGSS, al setembre el 31,67% de població assalariada afiliada ho era amb un contracte temporal.
· Segons dades del SOIB, el 87,6% dels contractes registrats entre gener i setembre són temporals.

Ja sé que la temporalitat laboral no és, per si mateixa, sinònim de precarietat, però no hi ha dubte que n’és la seva característica bàsica i alhora n’és l’element comú de totes les precarietats, i per això resulta interessant conèixer aquesta realitat del nostre mercat laboral.

La solució és francament complicada perquè encara que unes de les majors injustícies d’avui siguin precisament la temporalitat i la precarietat laboral, no hi ha manera que provoquin la rebel·lió dels tan injustament tractats pel sistema. En qualsevol cas, la resposta rau en els complexos mecanismes i sinergies solidàries del sindicalisme de classe i confederal.

MORRO EMPRESARIAL

FOTO: Detall d’una sala del Museu de Pergamo (Berlín) ) Hi ha “morros” perillosos

La CAEB ha presentat aquests dies un informe en el qual es pretén justificar una espectacular pujada de la pressió fiscal dels Ajuntaments. Si aquests comptes que ha fet l’organització empresarial els haguessin presentat com a treball escolar del primer trimestre del curs, segur que haurien tret molt mala nota. Jo sempre he dubtat del rigor tècnic dels informes econòmics d’aquesta patronal que, curiosament, tenen un ressò mediàtic impressionant, però en aquesta ocasió han mostrat massa el llautó i s’han oblidat d’aplicar la inflació a l’hora de fer comparacions dels darrers trenta anys i ens han volgut vendre una suposada pujada de la pressió fiscal amb una evident pujada de la recaptació. Val a dir que si la recaptació d’imposts municipals ha pujat és, entre d’altres coses, perquè ara hi ha ordinadors i les administracions recapten millor els tributs. Tal vegada la CAEB té enyorança d’aquelles administracions tributàries d’ara fa trenta anys en què la manca de democràcia era directament proporcional a la manca d’equitat en les taxes i la precarietat de mitjans era directament proporcional a la precarietat de les llibertats. Al meu poble no hi havia cap senyor afecto al régimen que pagués un cèntim, i segur que em creureu si us dic que de fems en feien més que a casa dels meus pares, que ni eren afectos ni del régimen.

En resum, com sempre els empresaris es queixen de pagar impostos i ho fan amb eufemismes i embulls. Però si alhora es demana a les institucions inversions multimilionàries a la Platja de Palma per seguir fent rendible allò que ells i només ells han exprimit anys i anys, s’exigeix la immediata construcció del Recinte Firal, o es reivindica més i més promoció turística (també municipal, és clar) i es pressiona fins a dir basta perquè continuï amb diners públics la conflictiva construcció del Palau de Congressos: és, senzillament, una demostració descomunal de tenir molt de morro.

El divendres 20 de novembre “L’encruia” del Diari de Balears ens mostrava a dos senyors amb pinta d’empresaris. Un exclamava: “exigirem rebaixes fiscals” i l’altre demanava, amb cara de certa preocupació, “en blanc o en negre?”. Pareix que aquesta és, amb crisi o sense crisi, la primera preocupació empresarial. Em recorda un grafit de fa alguns anys que deia així: “Els impostos que els pagui l’Estat!”. Els autors de la pintada oblidaren especificar si l’Estat havia de pagar en blanc o en negre...

NECESSITATS I URGÈNCIES EN EL MERCAT DE TREBALL

Foto: “Zoco” de Damasc (Síria)

Amb les dades del tercer trimestre de 2009 proporcionades per l’EPA hem conegut que la població activa a les Illes Balears continua augmentant i assoleix un rècord històric en nombres absoluts. Ja són 607.100 les persones que treballen o estan en disposició de fer-ho. Això suposa una taxa d’activitat del 68,05%, la més elevada de l’Estat espanyol, molt per sobre de la taxa del 59,81% corresponent a la mitjana estatal. En termes interanuals, les Illes Balears tenen una variació positiva del 2,97% amb la incorporació de 17.500 persones actives.
Hi ha 335.500 homes en situació activa, o el que és el mateix, una taxa d’activitat masculina del 75,23%, molt similar a la de l’any 2008. Per contra, amb un total de 271.500 dones la taxa d’activitat femenina puja i passa del 58,45% al 60,87%, el que suposa que s’han incorporat 14.200 dones al mercat de treball en un any. És significatiu que l’únic grup d’edat que evoluciona a la baixa, amb un descens de l’11,21%, siguin els joves de 16 a 19 anys. Així mateix, hi ha una baixada del 13,93% dels actius estrangers comunitaris i en canvi pugen els espanyols en un 1,72% i els estrangers no comunitaris ho fan amb un destacat 4,35%.
Crec que és necessari comentar les dades de la població inactiva ja que al conjunt de l’Estat creix un 0,8% per mor d’un fort increment de quasi cinc punts dels homes inactius, que contrasta amb una baixada de més d’un punt i mig de la inactivitat femenina. En el cas de les Illes Balears, la població inactiva total baixa un 1,6% i, igual que al conjunt d’Espanya, tenim un important increment de més de tres punts de la població masculina inactiva. El més rellevant i diferenciador és que les dones inactives són menys que ara fa un any, concretament el nombre de dones inactives baixa en un 4,5%.
Però, ¿quins canvis qualitatius ha sofert la població inactiva? Segons les dades del tercer trimestre de 2009 proporcionades per l’EPA, hi ha dues qüestions, en la meva opinió, de molta importància: la primera és que el grup de persones inactives estudiants creix tant al conjunt d’Espanya com a les Balears ‑Espanya té una taxa de creixement del 6,9% mentre que a les Illes el creixement relatiu és de només el 3,8%‑. La segona qüestió cabdal és la que fa referència a la població inactiva que declara dedicar-se a les “tasques de la llar”. Aquest grup experimenta un descens al conjunt d’Espanya de quasi quatre punts i mig i a les Balears ho fa amb una espectacular baixada de més de 10 punts.
Si analitzem amb cura aquestes darreres dades, ens adonem que la pujada masculina d’inactius “estudiants” és al voltant del 8%, tant al conjunt espanyol com a l’illenc, i en els inactius de “tasques de la llar” hi ha una considerable diferència entre la pujada del 27% a Espanya i la del 13,3% a les Illes. En qualsevol cas, en termes absoluts l’augment no és molt elevat. Pel que fa a les dones, les coses són diferents ja que la pujada de la inactivitat lligada als estudis és molt minsa i tot just arriba a l’1%, mentre que al conjunt de l’Estat és del 6%. Per contra, el descens de la població inactiva femenina classificada com a “tasques de la llar” és d’un 12% a la nostra comunitat autònoma ‑que suposa un decreixement absolut de -10.600 inactives menys en aquesta classe‑ i d’un -6% a tot l’Estat espanyol.
Amb aquestes informacions podem intuir que, per una banda, són més els i les joves que abandonen el mercat laboral per continuar possiblement amb la formació davant la dificultat de trobar una feina, mentre que continua augmentant l’activitat entre la població estrangera fonamentalment no comunitària. Amb tot, el més destacable és la incorporació de dones inactives espanyoles ‑sobretot majors de 45 anys‑ a la població activa. I per l’altre costat, pareix que el desànim ha afectat la població activa masculina, atès que una part d’ells deixa de considerar-se en actiu mentre que són moltes les dones que, front a situacions familiars adverses, haurien decidit passar a l’activitat possiblement aprofitant el desenvolupament de sectors d’atenció molt feminitzats i relacionats, entre d’altres, amb el desplegament del sistema d’atenció a la dependència.
Aquests canvis en la població activa ens indiquen comportaments de fons en el mercat laboral balear, en una conjuntura de destrucció d’ocupació especialment elevada que en el cas de l’EPA es quantifica en 17.200 treballadors/es. I si parlem de l’evolució de l’afiliació, el resultat és encara més negatiu ja que, segons les dades de la Tresoreria General de la Seguretat Social, hi ha 34.062 afiliats menys de mitjana trimestral, el que representa una variació a la baixa del 6,88%. Aquesta destrucció d’ocupació té la seva correspondència amb la informació del DIRCE (Directori Central d’Empreses) segons la qual entre l’1 de gener de 2008 i l’1 de gener de 2009 han desaparegut 1.509 empreses.

La conjuminació dels canvis en la població activa i la conjuntura de pèrdua d’ocupació i descens demogràfic d’empreses fan que, amb tot, el tema més preocupant siguin les 90.000 persones que diuen estar aturades o les 67.645 enregistrades com a tals a les oficines d’ocupació. En la meva opinió, és sobre aquesta diagnosi que s’han de fer les polítiques públiques d’ocupació. Perquè hi ha coses urgents a fer, com ara ampliar prestacions i contractacions directes i induïdes per part de les administracions, i alhora n’hi ha d’altres, com per exemple la requalificació del capital humà, els resultats de les quals es veuran a mitjan termini. En definitiva, es tracta d’evitar que hi hagi més gent que intenti cremar-se a l’estil bonze i de fer camí cap a aquest canvi de patró de creixement tan invocat sense aturar-se.

CCOO: “UNEIX I DIRIGIRÀS”

El dilluns 9 de novembre a CCOO de les Illes Balears vàrem celebrar una important reunió: la del Consell Confederal, el màxim òrgan de direcció entre congressos. Era el primer Consell Confederal que tenia lloc des de que Katiana Vicens és la secretària general de CCOO de les Illes. Per això crec que té un cert caràcter d’esdeveniment social important. Però el més important és el que es va aprovar en l’informe de la companya. Aquest és el meu resum personal:
I.- Enfortiment del sindicat: Es mantenen valors positius en les xifres d’afiliació i a més a més s’ha passat de 2.540 delegats i delegades a la fi de l’any 2008 a 2.593 delegats i delegades a 30 de setembre de 2009, i això ha servit perquè continuem sent el sindicat que més creix en el conjunt de les Illes Balears. Tot i això, s’han de millorar aquests bons resultats.
II.- Unitat d’acció sindical: Una vegada foren felicitats els companys de la UGT pel seu recent congrés es fa la proposta que “en els propers mesos intentem sustentar la necessària i estratègica unitat d’acció en un document programàtic amb el suficient contingut que permeti que el que acordem sigui qualque cosa mínimament sòlida i concreta”.
III.- No a ETA: Es reafirma, amb total contundència, la condemna dels actes terroristes d’ETA que acabaren amb la vida de dos guàrdies civils a Palmanova, donant suport a les actuacions de la policia per intentar acabar amb el terrorisme i un vot de confiança a la unitat dels demòcrates.
IV.- Preocupació per la construcció europea: “Europa ha de resoldre immediatament la profunda desconfiança que originen les seves institucions en la ciutadania, tal com va quedar de manifest en el baix nivell de participació obtingut a les passades eleccions al Parlament Europeu, de les que CCOO va fer una valoració negativa per dos motius fonamentalment: l’alt percentatge d’abstenció i l’augment d’escons per part dels partits conservadors europeus. Avui, podem afegir també la mala notícia de la reelecció al capdavant de la Comissió Europea, amb el suport dels socialistes espanyols, de Durao Barroso, qui creu convenient reprendre l’aplicació de la Directiva de serveis, més coneguda com Directiva Bolkestein.”
V.- Donar volada a dues iniciatives: a la ILP “Televisió sense fronteres” i a la Xarxa Sindical de l’Euroregió.
VI.- Proposar, mobilitzar i organitzar-se per plantar cara a la crisi: Per fer front a la crisi es dóna suport a la proposta de “Pacte de legislatura per a l’economia, l’ocupació i la cohesió social. Es posa de manifest la preocupació per la feble capacitat mobilitzadora i es fa el propòsit de canviar aquesta situació; en concret es diu que: “Les CCOO de les Balears hi han de ser, a la manifestació de Madrid del 12 del 12 a les 12, i hi han de ser amb una destacable delegació com a tal, una delegació de les Illes Balears”.
VII: Crítica al Govern Zapatero: Que “ha deixat passar, amb els PGE per a 2010, l’oportunitat d’emprendre una autèntica reforma que introduís mesures de progressivitat en el repartiment de la càrrega fiscal mitjançant una reforma estructural de l’IRPF i amb la recuperació de figures impositives com l’impost de patrimoni o de successions, eliminats en anteriors reformes, i tampoc es fa cap aposta clara per lluitar contra el frau fiscal. D’altra banda, es veu minvada la inversió en R+D+I, un dels motors necessaris per avançar cap un altre model de creixement”
VIII.- Balears en crisi, crisi, crisi: L’econòmica: “És molt complicat sortir de l’actual crisi si no hi ha canvis substancials en l’àmbit internacional, i pel que fa a les Illes Balears és encara més difícil sortir-ne si en l’àmbit europeu no es recuperen algunes economies com ara la d’Alemanya o la del Regne Unit, ja que som una Comunitat Autònoma majoritàriament turística i a més som unes illes amb un territori petit i feble que no pot suportar massa més tones de ciment i CO2. El concepte de sostenibilitat ecològica té especial rellevància per nosaltres, i en aquest sentit he de reiterar una valoració que ja vàrem fer abans del Congrés: per caminar cap un canvi de model de creixement, el canvi de Govern era condició necessària però, evidentment, no suficient”. La política: “És en aquest context on trobem l’explicació de les tensions i la crisi de Govern. Hi ha qüestions –si em permeteu‑ anecdòtiques i d’embolics partidistes (per exemple, UM ha tingut tres líders en aquesta legislatura), però l’anomena’t Decret Nadal, el golf de Son Baco, el Pla de carreteres, les dificultats en els traçats ferroviaris a Mallorca o les diverses posicions envers la imprescindible Llei del sòl, són tensions en el trànsit cap a un altre model de creixement”. La de la corrupció: “Davant la qual “CCOO no podem quedar com a simples observadors d’un espectacle penós” i es proposa donar “suport a àmbits unitaris amplis, sense cap protagonisme, per mobilitzar la ciutadania en contra de la corrupció i en defensa de les institucions, les quals, en situació de crisi, són molt necessàries perquè atenguin les necessitats dels més desfavorits”. La de l’ocupació: “Les darreres dades d’atur enregistrat del mes d’octubre fetes públiques pel MTIN no han fet altra cosa que confirmar l’empitjorament d’aquestes tendències. Recordeu que l’atur afecta 81.683 persones, tot un trist rècord. La baixada mensual d’afiliacions ha estat d’un -5,81% (-26.682) i la variació anual del -6,65% (-30.836). A més a més, les dades de prestacions per desocupació relatives al mes de setembre ens diuen que el nombre de perceptors de prestacions suposa un 70,3%; per tant, un 30% dels aturats es troben sense prestació (21.433 parats).”
IX.- Canvi de patró de creixement i defensa de l’Estat del Benestar: “A les Illes Balears, quan CCOO parla d’un altre model de creixement, què volem dir? En primer lloc, volem posar de manifest que, més enllà de la crisi, és impossible garantir el suficient creixement futur sobre els mateixos eixos de creixement d’aquests darrers 15-20 anys. No és, per tant, una qüestió que es pugui improvisar ni realitzar de forma immediata, requereix planificació a curt i mitjà termini, constància i un grau de consens social considerable. Però no oblidem que, dialècticament parlant, el conflicte social és el que ha fet avançar els processos socials. Per tant, no hem de descartar el conflicte en clau de canvi de model de creixement.” Tenint en compte que “el canvi de patró de creixement ha de ser també el canvi de la temporalitat i la precarietat cap a l’estabilitat i la qualitat en el treball.”
“Ara mateix el que ha de dir CCOO és que l’actual model productiu dificulta l’enfortiment de l’Estat del Benestar balear ja que el patró de creixement de les Illes pivota damunt avantatges competitius en costos laborals amb baixos salaris, temporalitat i baixa qualificació. Això és insostenible econòmicament i socialment. Al mateix temps hem d’emfatitzar que sense un mercat de treball de qualitat i inclusiu és molt dificultós parlar d’un Estat del Benestar robust. És cert que per donar aquestes primeres passes cap al canvi de patró de creixement són imprescindibles: recursos suficients amb un acord de finançament autonòmic just i una fiscalitat adequada, una profunda voluntat política i un Diàleg Social reforçat i lleial per part de les institucions i els agents socials i econòmics.”
X.- Les dificultats més immediates: ”La crisi per la corrupció que resta impuls polític, les debilitats del Govern autonòmic en matèria fiscal, les insuficiències més que evidents del nou model de finançament i la situació de paràlisi en el desenvolupament del “Pacte per la Competitivitat , l’ocupació i la cohesió social”, són tots ells elements d’atonia i d’incertesa de com sortirem de la crisi”.
XI.- Aposta pel diàleg social autonòmic: “Malgrat tot, el que val la pena retenir és que amb més o menys bondat en els continguts, aquí, al nostre àmbit, tenim pactades les orientacions bàsiques per caminar cap a un canvi de paradigma econòmic. El que hi ha escrit en els 17 pactes és un excel·lent compendi de propostes per transitar amb solidaritat per aquesta crisi i sortir-ne amb més fortaleses i més igualtat i equitat.
Ara bé, el repte de convertir aquest full de ruta en un catàleg de realitzacions és d’una magnitud considerable i que ara mateix té dificultats molt serioses.
La primera, els pressupostos de la CAIB per a l’any 2010, uns pressupostos regressius que també desaprofiten la capacitat que té la nostra Comunitat Autònoma en política fiscal i en la qual el rendiment dels tributs propis per a l’any 2010 suposen només l’1,55% dels nostres ingressos; uns pressuposts que destinen 122 milions d’euros menys a polítiques socials, educatives, sanitàries i d’ocupació; uns pressupostos que suspenen l’aplicació dels acords signats als àmbits sanitari, educatiu i de serveis generals de la CAIB, un fet ‑permeteu-me la comparació‑ que posa la nostra Administració Pública al mateix nivell de les patronals empresarials que tenen bloquejats els convenis col·lectius arreu de tot l’Estat i que suposa un atac directe al dret a la negociació col·lectiva, el qual mereix una resposta contundent i unitària per part de CCOO”. La segona, el desenvolupament del POIB i les mesures extraordinàries per fer front a la crisi posades en marxa per la Conselleria de Treball. En aquest sentit, la CEC va aprovar no donar suport a aquestes mesures, per insuficients, mal enfocades i per manca de negociació. Precisament aquesta forma d’actuar de la Conselleria de Treball és una bona part del problema, ja que confon diàleg i consulta amb negociació. Això fa que les polítiques de treball s’escorin a favor de les tesis patronals”.
XII.- La campanya “ARA TOCA COMPLIR”: “ té més sentit que quan la vàrem engegar. És fonamental que totes les organitzacions confederades facin seva aquesta campanya, que cadascú l’adapti a allò que més l’afecta i que, entre tots i totes, lliguem aquesta exigència amb les reivindicacions de diàleg social estatal i amb les iniciatives mobilitzadores a l’àmbit estatal, com la del 12 del 12 a les 12 a Madrid”.
Una dotzena de temes que mereixen una discussió. Idò no es creguin que això interessà tots els/les dirigents de les CCOO illenques. N’hi ha que la comandera només els hi permet aplicar allò tan sabut de “Divideix i venceràs” i varen partir abans de començar el debat. Na Katiana va reforçar el seu lideratge aplicant la dita menys coneguda però més sàvia de Goethe, aquella que diu “UNEIX I DIRIGIRÀS"

DOLORES IBÁRRURI EN EL RECORD

ALS VINT ANYS DE LA MORT DE “PASIONARIA”, LA LLUITA PER UN ALTRE MÓN CONTINUA.
http://www.youtube.com/watch?v=MPKiDccbWRA

EL MANTRA DEL CANVI DE MODEL DE CREIXEMENT

Hi ha una certa coincidència a dir que més enllà de conjuntures que precisen plans d’incentius de l’activitat econòmica, el que cal és sortir de la crisi econòmica i d’ocupació amb més fortalesa econòmica, amb més cohesió social, amb una millora substancial de la governança i, per tant, amb avenços en la democràcia econòmica. Dic bé “hi ha certa coincidència” perquè hi ha qui el seu egoisme insaciable o la seva irresponsabilitat quasi delictiva els fa impossible fer costat a aquesta raonable consideració. Entre els egoistes, n’hi ha més d’un “parell mallorquí” de dirigents empresarials, i entre els irresponsables l’exemple més recent podem trobar-lo en les declaracions de la dirigent del PP Sra. Cabrer, que reclamava el Pla de Carreteres de Mallorca més desenvolupista possible com a solució a l’atur. És a dir, la responsable del Pla de Destrucció Massiva de Territori (PDMT) de la legislatura del Molt Imputat Matas ens proposa sortir de la crisi amb més ocupació precària i amb més asfalt...

No obstant això, en són molts més els que pertot arreu, i aquí a les Illes, sostenen que si superam l’actual crisi sense un canvi de patró de creixement, serà una sortida en fals i un gran sacrifici debades dels més desfavorits... Però, què és això del canvi de patró o model de creixement? Com es fa? Qui l’ha d’impulsar?

El que pareix clar és que no es pot materialitzar d’un dia per l’altre, que és un procés, una planificació d’objectius generals amb fites concretes i progressives que tenen a veure amb les debilitats i les fortaleses de les empreses i dels sectors productius i del territori on operen, amb les infraestructures i les energies, amb l’eficàcia del sistema laboral i de la cohesió social, amb el sistema educatiu, amb la R+D+i, amb la integració del nostre model de benestar, amb la fiscalitat, i amb l’eficàcia de l’Administració que, en el nostre cas, té molt a veure amb el desplegament de l’Estatut reformat i especialment amb les transferències als Consells Insulars.

Per fer aquest camí poden ser útils impulsos com ara l’anunciada Llei de l’economia sostenible, encara que el que de moment es coneix no augura grans alegries de canvi. Tant de bo la imminent cimera de Copenhaguen sigui el començament d’una transició cap a una economia baixa en diòxid de carboni i amb més progrés social. Mentrestant em permeto recomanar dues lectures: l’Informe de la Fundación 1º de Mayo titulat “Reflexiones y propuestas para el cambio de modelo productivo en España” i el llibret de Carles Manera L’eixam i les abelles. Per un nou model de creixement a les Illes Balears.

Segur que una vegada gireu la darrera pàgina d’aquests textos el mantra del canvi de model de creixement seguirà i seguirà... Per cert, és segur que hem de créixer?

FOTO: Cala Sant Vicenç (Mallorca), novament amenaçada per més urbanitzacions. És això nou model de creixement?

VIRATGE A ESTRIBORD?

La Conselleria de Treball i Formació ha aprovat un paquet de mesures extraordinàries que, diuen, són per fer front a la crisi. Em permetran que qüestioni la seva qualificació d’extraordinàries i la seva utilitat per fer front al tsunami que pateix el mercat de treball balear. A més a més, el Govern presenta aquestes sis mesures com a fruit del diàleg i del consens social. Segur que algun dels perspicaços lectors i lectores ja s’haurà adonat que això del consens no deu ser del tot cert ja que no ha hagut foto de la signatura. Efectivament, CCOO ha dit no, i ho ha dit basant-se en diversos motius.
Crec que no té res d’extraordinari gastar-se 13,5 milions d’euros en contractacions de persones aturades mitjançant convenis amb els ajuntaments o a través de les empreses públiques. Extraordinari ho va ser l’any passat, quan es va posar en marxa per primera vegada una iniciativa d’aquesta naturalesa. Però per a enguany bé pagava la pena analitzar els resultats en termes d’ocupabilitat de la gent i en termes de rendibilitat econòmica i d’inversió en el canvi de model productiu del qual tant se’n parla. Seran aquestes 1.700 persones aturades que es contractaran majoritàriament provinents del sector de la construcció?, se’ls oferirà la possibilitat real de reciclatge o serà un contracte més?, si no tenen competències bàsiques per a una futura requalificació, tendran l’oportunitat real i incentivada d’adquirir-la? Em tem que la resposta sigui afirmativa a la primera interrogació i negativa a la resta. Per tant, d’extraordinari i innovador, res de res.
Sorprèn encara més ‑de fet, és per deixar bocabadat a qualsevol observador de les polítiques públiques d’ocupació‑ que es presenti com a extraordinària la despesa d’un milió d’euros en incentius a la contractació. Ha llegit el Govern l’informe del Ministeri de Treball sobre aquest assumpte? Cal suposar que no, ja que en el treball d’investigació del departament del ministre Corbacho les evidències d’inutilitat d’aquests incentius són clamoroses. A més, em deman si l’augment de l’atur és conseqüència de la manca d’activitat econòmica i, per tant, de llocs de treball o té a veure amb les dificultats per contractar. Convindria una resposta clara i llampant per saber quina és l’opinió de la consellera de Treball sobre la polèmica reforma laboral reivindicada per la CEOE.
Em sap greu, però he de dir que em sembla molt insolidària la inversió d’1 milió dos-cents mil euros per al foment de l’autoocupació i zero pressupost extraordinari per a economia social o per a l’orientació laboral. En la meva opinió, és sagnant que això es faci amb arguments maniqueus com el que consta en el document de la Conselleria i que diu que “un dels camps d’actuació més dinàmics per a la inserció laboral és el de l’autoocupació”. Idò bé, el que no diuen és que hi ha altres camps que són tant o més dinàmics.
I per acabar aquests concentrats comentaris a les mesures, voldria deixar dit que, en la situació del mercat de treball actual, em sembla un luxe improductiu gastar-se 4,5 milions en programes de formació amb alternança en l’ocupació i amb préstec per a la formació. A CCOO no estam en contra d’aquestes iniciatives, però el que volem deixar clar és que han de ser part d’una estratègia comuna i concertada per al desplegament de la Llei de les qualificacions professionals a les Illes Balears, i en aquest sentit hi ha altres prioritats com ara la posada en marxa del Centres Integrals d’FP o garantir un bon sintema balear d’orientació laboral per als treballadors, les treballadores i les empreses de les Balears.
Amb l’excepció de la mesura de contractació de 1.700 persones, la qual, com ja he dit, creiem que és un error fruit tal vegada de les precipitacions i de la poca voluntat d’acord substituït per un procés burocràtic de consulta, la resta de mesures són un seguit de cessions a plantejaments empresarials; tant és així que el conjunt ha quedat absolutament desequilibrat. He de confessar la meva perplexitat amb el quefer de la Conselleria de Treball i Formació, ja que pensava –equivocadament, és clar‑ que per la militància socialista actual, George Lakoff era una de les lectures obligatòries. El cas és que el lingüista nord-americà en el seu famós llibret No pensis en un elefant explica molt bé que, a diferència de la dreta, l’esquerra no pensa estratègicament, que els progressistes necessiten missatges progressistes i que aquesta manca d’estratègia a mitjà termini i l’absència de missatges progressistes explica en bona part el radical conservadorisme que governà els EUA durant massa anys. Però això segur que és filar massa prim i en aquest cas basta recordar que una esquerra que fa política de dretes només serveix per preparar el retorn de l’original, en paraules de Paolo Flores d’Arcais. Encara hi ha temps i espai per a la rectificació.

FOTO: Un paisatge de Noruega: Pedres en equilibri

A LA MERDA LA CORRUPCIÓ!

FOTO: Venda de sabó. Mercat de Aleppo (Síria)

Potser és cert que es necessita estabilitat institucional per intentar fer front als efectes de la crisi econòmica. Potser no és políticament correcte demanar dimissions preventives. Potser en els governs de les principals institucions illenques només hi sobra el partit de l’oposició. Potser els grollers munts de doblers gastats en aquella campanya electoral dels Matas-Estaràs-Cirer tinguin molt a veure amb els casos de corrupció que ara coneixem. Potser que sigui inconvenient donar la paraula al poble per acabar amb l’espectacle d’un Parlament amb diputats que no són a presó perquè han pagat fiança i un 10% dels diputats i diputades estan imputats per casos de corrupció... Potser, potser, potser... Potser ha arribat l’hora que la ciutadania, la immensa majoria de la gent que no tenim res a veure amb els negocis bruts i segurament il·lícits, els d’abaix, els que més paguem les conseqüències de la crisi, diguem PROU! I ho diguem abans que sigui massa tard.

Recordau la canço “Pilar” de Lluís Llach? (Crec que la lletra és conjunta amb l’enyorable Miquel Martí i Pol). Jo no me la puc llevar del cap. Diu així:

Au, anem cap a casa, Pilar, que és tard i demà caldrà alçar-se.
Tens raó, Pilar,
aquí els nostres peus es fan vells
trepitjant esbarzers, cagallons de cabra i pissarra.
Aquí, Pilar, no en calen bones sabates,
Anem... anem... Pilar... es fa tard... i els masos ens cauen.
Però a fora, Pilar, hi ha tanta merda, merda, merda.
La merda dels banquers que caguen misèria pels pobres de merda.
La merda dels polítics amb horitzons de merda.
La merda dels nous intel·lectuals amb cervells de micròfon
que des de poltrones llepaires ens manen idees de merda.
Anem, Pilar... es fa tard... i els masos ens cauen.

Crec que els masos de la dignitat no ens han de caure. Estic segur que demà caldrà que el moviment sindical illenc i de classe s’alci per reclamar més justícia social, i ho hem de fer amb la dignitat dels deures morals complits. En moments de crisi, per als humils és important que les institucions siguin qualque cosa més que solls i merda corrupta. Anem, doncs, cap a la mobilització de la dignitat dels humils. A la merda els i les corruptes! Tots i totes al carrer per cridar ben fort: Prou de corrupció, amb les institucions. Contra la crisi, solucions solidàries!

CONDOL, RÀBIA I ESPERANÇA

Foto: Espiral de sentiments...

Successos com el de l’esbucament de l’edifici d’habitatges del carrer Rodríguez Arias de Palma em provoquen tres sentiments: el primer és de condol. No crec que s’hagi d’explicar massa, però en qualsevol cas set vides perdudes en un accident evitable són males d’empassolar. El segon és de ràbia. No em puc avenir que això passi a una terra on el tsunami constructiu i especulatiu ha enriquit uns pocs i consumit territori a balquena i, encara ara, en plena crisi, la rehabilitació pareix ser una quimera. I el tercer sentiment és d’esperança en els serveis públics i de gestió pública. En el combat ideològic sembla que els neoliberals sempre tenen les de guanyar i, com hi ha neoliberals fins i tot a la files socialdemòcrates, tot pareix privatitzable. Però en circumstàncies dramàtiques com la que coment és quan es posa de manifest la poca raó que tenen. Algú s’imagina què hauria passat el vespre de l’esbucament sense uns serveis públics de bombers, de sanitaris, de seguretat...?
Aquests dies de l’accident i les seves repercussions ha coincidit amb les meves lectures del llibre Ensayos Completos de Natalia Ginzburg. Mentre rumiava aquests sentiments m’ha fascinat la manera de defensar la necessitat d’un subjecte polític que defensi de debò l’espai d’allò públic i de la igualtat d’oportunitats. Reflexió de plena actualitat sobre la política italiana i balear, tan farcides de corrupció i privatització.

EPA 3r TRIMESTRE: UN COMENTARI D’URGÈNCIA

Alguns hem vist algunes espurnes de millora en el mercat de treball. A uns altres no els ha agradat els resultats de l’EPA i s’han dedicat a maleir l’enquesta ignorant que és la principal operació estadística existent als països de l’OCDE i de la UE, destinada a conèixer el mercat laboral i que, tot i tenir limitacions, no en té més que qualsevol altra operació estadística ‑encara que sigui de registres. Fins i tot algú ha volgut veure que anam millorant o empitjorant segons el seu interès polític.

Jo som dels qui ha volgut veure algun lleuger símptoma de millora perquè en un context de pujada de la població activa, les tendències són de fre a la pujada de l’atur alhora que s’observa un menor ritme en la destrucció d’ocupació.

Mentre la població activa al conjunt d’Espanya creix en els últims dotze mesos un 0,21%, a les Illes Balears hi ha un augment del 2,97% i ja són 607.100 les persones que es troben en actiu. És cert que l’any passat hi havia un augment de població activa del 4,87%, però hem de tenir en compte que la duresa de la crisi ha provocat que molts d’estrangers surtin del mercat de treball i que molta gent jove perllongui la seva estada al sistema educatiu i que, per tant, no faci augmentar al mateix ritme que anys passats el gruix de la població activa. El que és aparentment contradictori és que en un context de crisi que ja dura mesos hi hagi més gent que vulgui treballar. L’explicació més provable és que els fenòmens de marxa lenta o ralentí (que afecten sobretot estrangers i joves) encara són menys importants que els de la incorporació de la dona com a resposta a la pèrdua del treball de l’home. No és casual que aquestes dades del l’EPA ens informin que durant el tercer trimestre a Balears ha hagut una disminució en termes interanuals de 10.600 persones inactives procedents de la classe d’inactivitat “treball de la llar”.

La disminució en el ritme de creixement de l’atur i de la destrucció d’ocupació és una bona notícia encara que era previsible. El nombre d’atur és tan gran que qualsevol augment percentual ha de ser per força més moderat que quan creixíem sobre una base quantitativa més petita. Tot i això, una població aturada de 90.000 persones en els tres mesos de més activitat econòmica és insuportable, per molt que la variació anual hagi anat del 121% de l’any passat al 63% d’enguany.

Especial interès té i tendrà en el futur analitzar les dades referides a la Població Ocupada, la qual en aquest tercer trimestre se situa en 517.100 persones amb una baixada anual del 3,22%, superior a la de l’any 2007 quan la pèrdua va ser del 0,52%. La desagregació de la pèrdua d’ocupació ens mostra realitats molt diferents a les de l’any 2008 que indiquen l’expulsió del mercat laboral dels més vulnerables, com ara les dones estrangeres no comunitàries, alhora que augmenta el treball parcial entre les dones espanyoles.
Amb les dades més reposades i amb les anàlisis complementàries, tornarem a parlar-ne, d’aquestes dades. Per canviar les coses, convé conèixer bé com estam.

Foto: Cartell per un carrer de Palma: La disminució del ritme de creixement de l’atur i la destrucció de llocs de feina, s’ explica per l’augment estacional de l’ocupació en el sector turístic i pels efectes del pla E.

PER L’EUROPA SOCIAL, ATUREM BLAIR!

El projecte institucional de la Unió Europea s’està obrint camí amb moltes dificultats, però fa passes. El resultat del referèndum en segona volta d’Irlanda és d’aquestes notícies que donen legitimitat al procés de radicació del Tractat de Lisboa. Però, en la meva opinió, fa més Europa sentències com la del Tribunal de Justícia de les Comunitats (STJCE), de gener de 2009. Aquest pronunciament judicial europeu fa referència a l’anomenat Assumpte Shultz – Hoff i interpretava la Directiva de la UE 2003/88 que regula la normativa mínima en matèria de Salut i Seguretat Laboral, en relació a l’ordenació del temps de treball arreu d’Europa. Aquesta sentència ha fet variar la doctrina del Tribunal Superior espanyol, i ara si un treballador o una treballadora que ja té les vacances programades i abans de començar-les entra en una situació d’Incapacitat Temporal, tindrà dret a què l’empresa li concedeixi un altre període de vacances una vegada finalitzat el període de la incapacitat.

Però per a la construcció d’una Europa Social i Progressista abunden les males notícies: La dretanització (gir a la dreta) del Parlament Europeu sortint de les darreres eleccions europees fa perillar la victòria de la lluita social contra aquella Directiva sobre el temps de treball que permetia jornades laborals inhumanes. La impresentable presidència txeca i la ineficaç presidència sueca, per avançar en drets socials i en més democràcia o en la lluita contra el canvi climàtic i a favor de les energies renovables, en són alguns exemples, d’aquestes males notícies...

El cert és que mentre es mantenen les incerteses sobre què farà la República Txeca o què farem amb Turquia, que no atura d’incomplir els drets humans amb especial acarnissament en menysprear els drets sindicals, no s’avança en una resposta europea a la crisi de l’ocupació, i el que hauria de ser una transició suau del Tractat de Niça vers al Tractat de Lisboa pot convertir-se en un correfoc d’aquests que ara volen prohibir des de Brussel·les.

Amb tot, l’elecció del dirigent de la dreta Sr. José Manuel Durão Barroso com a president de la Comissió Europea és la pitjor notícia dels darrers temps. Si ara hi afegim la probable elecció de Tony Blair com a president del Consell Europeu, ja seria massa. Aturem-ho i aturem-lo!

FOTO: Mur de Berlín: Vint anys de la caiguda i... Europa està com està

ALGUNES DADES QUANTITATIVES DEL MERCAT DE TREBALL BALEAR

Procuraré parlar de tant en tant de la situació del mercat de treball balear. Avanço que l’evolució de les dades dels darrers mesos són molt preocupants. Comento ara les dades quantitatives (en una altra ocasió parlarem de l’aspecte qualitatiu) referides al segon trimestre d’enguany: La taxa d’ocupació és del 54,65% i hi ha 486.100 ocupats. El descens en l’ocupació és del -7,48% (-39.300). La mitjana d’afiliats/des a la Seguretat Social ha estat de 448.757. Aquesta afiliació baixa en termes interanuals en un -7,55%. A totes les Illes es perd ocupació, excepte a Formentera. A Mallorca la població afiliada mitjana és de 364.137 i l’afiliació ha baixat en un any un -7,67%. A Menorca, amb 31.914 afiliats, la taxa de variació és de -8,76%. A Eivissa la taxa és de -7,53% i la mitjana d’afiliació ha estat de 48.397 persones. A Formentera, amb 3.105 afiliats, l’ocupació puja un 0,68%.

La destrucció d’ocupació afecta homes i dones, però més als primers. L’ocupació masculina és de 263.300. En un any l’ocupació masculina baixa en un -12,41% (-37.300). La taxa d’ocupació masculina és del 59,2%. En el cas de les dones, el volum d’ocupació és de 222.800, amb un descens anual de solament un -0,89% (-2.000). La taxa d’ocupació entre les dones és del 50,1%. Pel que fa a les dades d’afiliació, cal dir que s’observa una baixada en el nombre d’afiliats, tant homes com dones, i la pèrdua d’afiliació afecta per igual els treballadores i les treballadores del règim general com del règim d’autònoms.

L’ocupació balear es concentra en el sector serveis. Aquesta concentració és més intensa entre les dones que no pas entre els homes, els quals presenten una major diversificació sectorial. Entre les dones, serveis concentra el 94,33% de l’ocupació mentre que entre l’ocupació masculina el pes del sector serveis és del 62,32% i el de la construcció és del 24,42%.

En nombres absoluts les principals pèrdues d’ocupació es produeixen entre els homes de la construcció, que perden 18.600 ocupats, i els del sector serveis, que perden -17.000 llocs de feina. Sobre el total de la pèrdua d’ocupació masculina, la caiguda de la construcció explica el 47,33% de la destrucció de llocs de feina i la menor activitat en el sector serveis el 43,26%. La creació d’ocupació és poc significativa i destaca la pujada de l’ocupació en la branca de “Comerç a l’engròs i al detall, reparació de vehicles de motor i motocicletes; transport i emmagatzematge i hostaleria”, que puja amb +5.700 dones ocupades més. És una pro de la segmentació per gènere de determinades activitats econòmiques.

L’evolució de l’atur és la dada més negativa, i la població aturada és a les Illes de 107.800 persones, el que situa la taxa d’atur en el 18,15%. En un any l’atur creix en un 124,21% (+59.700). El fort creixement de l’atur s’explica sobretot per la pèrdua d’ocupació, encara que també l’augment de població activa explica part del creixement. En el cas de l’atur enregistrat, la mitjana trimestral situa l’atur en 67.632 persones. Al segon trimestre la pujada anual és del 77,04% (+29.431). Aquesta evolució de les taxes de variació interanual indica que s’accentua de manera molt acusada l’atur. A Mallorca, amb 54.417 aturats, l’atur puja un 79,38% (+24.081); a Menorca, amb 4.978, l’increment és del 68,99% (+2.032); a Eivissa els aturats són 7.882 i l’augment ha estat del 67,82% (+3.185); i a Formentera amb 355 aturats, l’atur puja un 59,43% (+132). La majoria de l’atur, és a dir, el 95%, s’explicaria per la destrucció d’ocupació.

Les dades relatives a cada un dels sectors ens mostren un creixement molt elevat en el cas dels treballadors sense ocupació anterior, que veuen augmentar el nombre d’aturats en un 122,03%. La construcció i la indústria presenten també creixements interanuals superiors al 100%. En el cas dels serveis, la pujada és també molt elevada ja que se situa en un 64%. Però el més preocupant és la durada de la situació d’atur, que és una de les variables que més es correlacionen amb una major o menor possibilitat de trobar ocupació. En aquest sentit, i segons l’EPA, el 15,68% dels aturats que no han trobat feina fa menys de 3 mesos que estan a l’atur. El percentatge s’eleva al 46,01% si es tracta de menys de 6 mesos d’atur. L’atur de llarga durada, és a dir, d’un any a menys de dos anys, representa segons l’EPA el 13,27%. En el cas de l’atur de molt llarga durada, de dos anys o més, el percentatge és del 3,8%. L’atur de llarga durada és en el període que ens ocupa de 18.400 persones, la majoria de les quals, 14.300, fa menys de dos anys que està a l’atur i la resta, 4.100, dos anys o més.

Finalment, s’ha d’anotar que l’explotació dels registres de l’atur que ens proporciona el SOIB per als mesos del segon trimestre ens mostra que, amb valors mitjans, la proporció d’atur de llarga durada és, amb 10.141 registres, del 15%. Pel que fa a l’evolució interanual, el percentatge de creixement de l’atur de llarga durada és de +48,56% (+3.315).

En aquest panorama, cal demanar-se si les polítiques econòmiques i laborals que s’estan implementant són les més adequades per fer que les persones siguin, de debò, el més important. Ho anirem comentant.

CONTRACTE D’APRENENTATGE

Justificació d’aquest bloc
La paraula contracte té un significat molt clar en el món del treball. El té també en qualsevol disciplina del Dret, i qui més qui manco ha signat un contracte de treball, de lloguer, mercantil...; hi ha qui, per estrany que em sembli, signen contractes matrimonials. En aquest bloc, l’empraré en la seva accepció de contracte social, és a dir, l’acord entre els individus o entre aquests i la comunitat que hom suposa generalment implícit com a base de l’organització social, segons el diccionari. Intentaré compartir reflexions sobre el paper clau del factor treball en qualsevol procés de canvi. És obvi que la gran mentida del fi de la història era —a més a més— la coartada per al lladronici del poder financer que ha provocat la crisi actual. Sí, som dels convençuts que la sortida de la situació actual només serà possible amb la revalorització dels valors fundacionals de les organitzacions obreres.

Esper comentar amb vosaltres qüestions relacionades principalment amb el món del treball, però també d’altres curolles meves, com ara el turisme i el territori. De Treball, Turisme i Territori n’hi ha molt per parlar arreu del món i, naturalment, a les Illes Balears. Intentaré ser suficientment provocador de debats, i per fer-ho tendré present que “... disentir es uno de los dos derechos que le faltan a la Declaración de Derechos Humanos. El otro es el derecho a la herejía, com diu Saramago.

Escriure de tant en tant, compartir amb vosaltres idees, discrepàncies i coincidències, serà per mi un plaer i alhora un aprenentatge. No obstant això, vull que quedi clar que, en la meva opinió, no hi ha aprenentatge sense esforç. Sigueu, per tant, indulgents amb les ficades de pota d’aquest aprenent que s’esforça a aprendre.

FOTO: Posta de sol a Nord Cap, un lloc excel·lent per començar qualsevol camí.