Bon any 2012

Bon any 2012: noves lluites, noves resistències, el compromís de sempre!

“Ahí donde llega todo

y donde todo comienza

canto que ha sido valiente

siempre será canción nueva.”

IMPRESSIONS D’UNES JORNADES SOBRE TURISME

El passat dia 2 de desembre se celebrà a Palma el “FORO PREFERENTE DE LOS ARCHIPÍELAGOS”. Aquestes són les meves notes:

CONTRATS DE DISCURSOS PRESIDENCIALS

Paulino Ribero: Per sortir de la crisi no basten polítiques d’austeritat. Per això l’estratègia turística canària passa per: 1.- Pla Renove per generar ocupació en el sector de la contracció (amb eliminació de places hoteleres velles i créixer moderadament en places noves) 2.-Baixar cost als aeroports per augmentar competitivitat. J.R. Bauzá: La política turística balear passa per Canvi d’Usos i Condohotel.

Em donà la impressió que un parlava del que sabia i un altre llegí el que li havien escrit.

AEROPORTS: PÚBLICS, PRIVATS, COGESTIÓ?

Tothom defensa la titularitat publica dels aeroports insulars. Per interès social i estratègic no a la participació privada. El model dels Ports és accentuable, però el President canari només ho acceptaria com una mesura transitòria. El seu plantejament estratègic és que els aeroports siguin competència exclusiva i única de la Comunitat Autònoma. Hi ha unanimitat en ressaltar que no pot ser que Espanya tingui les taxes aeroportuàries més elevades de la UE.

Em donà la impressió que ningú sabia què fer (com reaccionar) davant una hipotètica privatització dels nostres aeroports.

PERSPECTIVES TEMPORADA 2012

Tot i que tothom sap que el mes de gener és clau per saber que és el que passa amb les reserves, es pot avançar que hi ha un creixement important de reserves se slots (què vols dir?) a tots els aeroports insulars. En qualsevol cas s’apuntaren algunes coses que em semblen especialment interessants i que poden ser estructurals en el turisme del futur: 1.- Els alemanys surten de la crisi de forma diferent a com hi entraren. Ara són més pobres. 2.- Al Regne Unit el mercat ha canviat tan i tan ràpidament, que els TTOO no han estat capaços d’adaptar-se. 3.- La “Primavera Àrab” seguirà desviant clients –sobretot famílies- a les Zones Turístiques Espanyoles . 4.- El mercat espanyol està molt malament per mor de les restriccions del consum en general i del turístic en particular.

Em donà la impressió que la batalla competitiva segueix estant en els preus i en una segura extensió del Tot Inclòs.

SOBRE EL TURISME QUE VEUna vegada escoltats el topic: Estacionalitat versusconnectivitat; innovació versusqualitat i diversificació; destinacions obsoletes versus remodelacions integrals amb facilitats per al sector privat , em donà la impressió que ja ho havia escoltat tot.

I vaig partir....

FOTO: Platja de Palma (Tardor 2010) R. Borràs

ENSOPEGAREM AMB EL MATEIX TOTXO ?

Article publicat avui a “Diario de Mallorca”

“Perill d’ ensopegar amb els mateixos errors” és el títol del Panorama Sociolaboral que la Fundació Gadeso ha publicat recentment. No ens cansarem d’insistir en allò que és una constant en les nostres anàlisis socials i econòmiques: el mercat de treball és un dels eixos de referència obligada en qualsevol anàlisi i interpretació de la crisi econòmica, social i de valors que patim. Precisament amb l’observació dels estudis més rellevants del mercat laboral balear –que és el que conté la publicació que comentam- ens permet plantejar-nos algunes preguntes molt pertinents, com ara, què ha passat?, quines estratègies es poden implementar? i, quins errors no hauríem de tornar a cometre? A les següents línees intentaré esbossar alguna resposta:

Tot i que la destrucció d’ocupació, la manca de dinamisme en la contractació i l’espectacular increment de l’atur, és el més sagnat del que ha passat en el mercat laboral illenc, no ens ha de fer perdre de vista que en el darrer decenni s’ha produït un intens procés a l’alça quantitativa i de profunda transformació qualitativa del factor treball. Si observem les dades fora de la conjuntura puntual, ens adonarem que les Illes Balears continua sent la comunitat autònoma amb major taxa de població estrangera, que la baixada de la població assalariada afecta únicament a l’ocupació indefinida, que la incidència de l’ocupació a temps parcial s’ha més que duplicat des del 2002 al 2010, o que la taxa d’ autoocupació és del 19,8% i té una evolució a l’alça. Malgrat tot el que s’ha dit i escrit sobre la fallida del sector immobiliari Balears és, àdhuc, una de les regions europees amb major percentatge d'ocupació en el sector de la construcció i de la indústria que li és associada alhora que els Índexs de Qualitat del Treball no milloren en allò que té a veure amb la qualitat del Capital Humà. En aquest àmbit continuam a la darrera posició de l’Estat pel que fa al major percentatge de joves d’entre 18 i 24 anys que han abandonat l’ensenyament de manera prematura i en conseqüència tenim una posició particularment baixa a un indicador estratègic pel futur: l'habilitat i l'aprenentatge.

Aquestes són, en la meva opinió, algunes de les coses més importants que han passat i que trobareu abundantment argumentades a les pàgines del número 6 de Panorama Sociolaboral. En qualsevol cas, hi afegiria dues preocupacions pendents de corroboració: per una banda, els símptomes d’esgotament de la capacitat de restar atur que s’observa en el major nombre d’arribades de turistes i en les recuperacions moderades de rendibilitats hoteleres i per una altra, un cert agreujament de l’ estacionalització de l’activitat laboral. Curiosament, en aquest context, s’observa una evolució dels costs laborals unitaris per damunt de la inflació.

És evident que no hi ha receptes màgiques per solucionar la crisi en general ni la laboral en particular. Em tem que el factor temps jugarà un paper clau en la seva solució i en aquest sentit cal tenir en compte que si es mesura aquest trànsit temporal en sofriment de la gent, els resultats seran diferents si hi ha equitat o no n’hi ha en el repartiment dels esforços. És per això que des de la Fundació Gadeso insistim en la necessitat d’una estratègia autonòmica de sortida de la crisi que pivoti sobre dos pactes: un per caminar junts cap a la sortida de la crisi, sent la política turística de Balears un tema cabdal d’aquest pacte, i un acord contra l’exclusió social provocada per la crisi.

És evident que les administracions publiques han de practicar polítiques d’austeritat, però també és evident que l’austeritat en exclusiva el que farà es aprofundir el cicle recessiu i provocar una ruptura de la cohesió social de complicada i costosa reversibilitat. Crec sincerament que no podem acceptar una mena de discurs de la inevitabilitat consistent en que l’atur no pot fer altra cosa que augmentar i que la flexibilització del mercat laboral ha de ser sinònim de més precarització que empobreixi encara més el consum i la dinàmica econòmica. També penso que ha arribat l’hora que el Govern de les Illes Balears expliqui si està d’acord -o no- amb l’Estratègia Espanyola d’Ocupació d’octubre de 2011 que, val a dir-ho, és un document d’elaboració conjunta entre l’Administració General de l’Estat i les CCAA i derivat del “Acuerdo Social y Económico” per la qual cosa té l’aparent acord institucional i social. No és aquesta una qüestió menor ja que, a tall d’exemple, a casa nostra la pèrdua d’embranzida dels darrers mesos en la disminució de l’atur de les persones menors de 25 anys i la millora de les habilitats i l'aprenentatge dels treballadors i treballadores (actius i aturats) té molt a veure amb aquest assumpte. En qualsevol cas, seria útil que, per engegar de bon de veres aquesta estratègia d’acords, els agents socials i institucionals tinguessin presents algunes de les lliçons dels professors Sargent i Sims -guanyadors del Nobel d’Economia 2011- que expliquen la importància de la interacció d’aquets agents (famílies, empreses, administracions) a l’hora de crear expectatives econòmiques positives.

Finalment cal contestar, encara que sigui breument, la qüestió de quins errors no hauríem de tornar escometre? En la meva opinió, són tres els riscos que s’haurien de sortejar: el primer, confondre la suma d’interessos particulars i/o sectorials amb l’interès general i el segon, pensar que la despesa en millorar el capital humà és una despesa subjecta a l’austeritat i no una invasió ineludible. El tercer, em permetran que el contesti reproduint un paràgraf del Panorama Sociolaboral Gadeso: ... l’opinió dels empresaris i directius illencs reflectida a l’estudi de KPMG : “La millora de la qualitat del sector turístic i la diversificació sectorial de l'economia balear a través d'activitats no consumidores de recursos i creadores de valor i ocupació, són les dues mesures que es consideren fonamentals per assegurar la sostenibilitat de l'economia balear “. Per la nostra part hi podríem afegir que la gravetat de la situació no pot ser, en cap cas, una excusa per ensopegar amb el mateix totxo.

REFORMA LABORAL AGAIN

Els dies 17 i 18 de novembre vaig assistir a unes Jornades sobre les Reformes Laborals. Compateixo les meves notes.

Margarita Tarabini: La doble escala salarial es un ejemplo de equilibrio de derechos sin que la Ley lo tenga previsto (“habilitación legal”)

Ángel Jurado: Las últimas reformas laborales están descontextualizadas. Sólo han reformado las causas, no el fondo. Son reformas malas porque la situación exige más flexibilidad. No basta con despedir. La protección frente al despido es poco equitativa. La ley sique siendo un problema en los despidos por causa económica ya que establece que debe existir “razonabilidad” en la decisión extintiva de la empresa. Frente a una mayor flexibilidad con más incertidumbre, la solución es el “Contrato único” sin control judicial: los problemas de encaje constitucional y los derivados de las pegas jurídicas que se desprenden de algunos Convenios de la OIT son superables. La tutela judicial únicamente debería versar sobre el hipotético “abuso de derecho” en analogía con el derecho laboral italiano.

Erick Monreal: La ley 11/1994 fue un cambio radical a favor de las tesis empresariales. Y la jurisprudencia desde el año 2011 ha hecho que el Convenio de Empresa prevalezca en la conflictiva concurrencia en materia de tiempo de trabajo. El artículo 85.3 del Estatuto de los Trabajadores establece 90 horas anuales flexibles por la cara.

Jesús Lahera: No existen elementos disuasorios a la utilización fraudulenta de la contratación temporal. La última reforma laboral de Zapatero (la que ha eliminado el tope de encadenamiento de contratos temporales) confirma que se están dando vueltas y vueltas para acabar siempre el lo mismo: La dualidad del mercado de trabajo. La solución es iniciar una transición hacia el “Contrato único” aunque, reconozcámoslo, de lo que se trata es de establecer un despido único ya que, en la actividad económica, hay y habrá causas de contratación eventual.

Javier Thibault: En la última reforma de la Negociación Colectiva (2011) se tendría que haber limitado el tiempo y los efectos de la ultraactividad de los convenios colectivos. Hay que ir al modelo francés de remodelación del convenio colectivo en vigor.

Nota final: No vaig reconèixer cap sindicalista entre el públic. Tothom -especialment els estudiants- aplaudien les intervencions més flexibilitzadores i desregularitzadores. Ningú parlà del caràcter protector als dèbils que històricament ha tingut el Dret Laboral.

Em vaig anar preocupat...

FOTO:Espacio y forma divergentes (1971) de Jordi Pericot(Il patrimonio artisticodella CGIL)

Opinions que m'interessen especialment

Sobre islas y utopías

Publicat a Público el 20 dic 2011

Miguel Ángel Sanz Loroño

Doctorando e investigador de la Universidad de Zaragoza

Es sabido desde Oscar Wilde que un mapa sin la isla de Utopía es un mapa que no merece la pena. Sin embargo, que Islandia haya pasado de niña bonita del capitalismo tardío a proyecto de democracia real, nos sugiere que un mapa sin Utopía no sólo es indigno de nuestra mirada, sino también un engaño debido a una cartografía defectuosa. El faro de Utopía, lo quieran los mercados o no, ha comenzado a emitir tenues señales de aviso al resto de Europa.

Islandia no es Utopía. Es conocido que no puede haber reinos de libertad en el imperio de la necesidad del capitalismo tardío. Pero sí es el reconocimiento de una ausencia dramática. Islandia es la prueba de que el capital no tiene toda la verdad sobre este mundo, aun cuando aspire a controlar todos los mapas que de él disponemos.

Con su decisión de frenar la rueda trágica de los mercados, Islandia ha sentado un precedente que puede amenazar con romper el espinazo del capitalismo tardío. Por ahora, esta pequeña isla, que está haciendo lo que decían que era imposible por irreal, no parece sumirse en el caos, aunque sí en el silencio informativo. ¿Cuánta información tenemos de Islandia y cuánta de los préstamos a Grecia? ¿Por qué Islandia está fuera de unos medios que deberían contarnos lo que sucede en el mundo?

Hasta ahora, ha sido patrimonio del poder definir lo que es real y lo que no, lo que puede pensarse y hacerse y lo que no. Los mapas cognitivos empleados para conocer nuestro mundo han tenido siempre espacios ocultos donde reside la barbarie que sustenta el dominio de las élites. A esos puntos ciegos del mundo les suele acompañar la eliminación de su opuesto, la isla de Utopía. Ya lo escribió Walter Benjamin: todo documento de cultura es a la vez un documento de barbarie.

Estas élites, ayudadas por teólogos y economistas, han venido definiendo lo que es real y lo que no. Lo que es realista, de acuerdo con esta definición de la realidad, y lo que no lo es y por tanto es una aberración del pensamiento que no cabe considerar. Es decir, lo que cabe hacer y pensar y lo que no. Pero lo han hecho de acuerdo con el fundamento del poder y su violencia: el temible concepto de la necesidad. Es necesario hacer sacrificios, dicen con el gesto transido. O el ajuste, o la catástrofe inimaginable. Y es que el capitalismo tardío ha expuesto su lógica de un modo perversamente hegeliano: todo lo real es necesariamente racional y viceversa.

En enero de 2009, el pueblo islandés se rebeló contra la arbitrariedad de esta lógica. Las manifestaciones pacíficas de la multitud provocaron la caída del gabinete conservador de Geir Haarde. El Gobierno recayó en una izquierda en minoría parlamentaria que convocó elecciones para abril de 2009. La Alianza Socialdemócrata de la primera ministra, Jóhanna Sigurðardóttir, y el Movimiento Izquierda-Verde renovaron su coalición gubernamental con mayoría absoluta. En otoño de 2009 se inició por iniciativa popular la redacción de una Constitución mediante un proceso de asambleas ciudadanas. En 2010, el Gobierno propuso la creación de un consejo nacional constituyente cuyos miembros habrían de ser elegidos al azar. Dos referéndums (el segundo en abril de 2011) negaron a los bancos el rescate y el pago de su deuda externa. Y en septiembre de 2011 el antiguo primer ministro, Geeir Haarde, fue enjuiciado por su responsabilidad ante la crisis.

Olvidar que el mundo no es una tragedia griega en la que la rueda del destino o del capital gira sin atender a razones humanas es negar la realidad. Es obviar que esa rueda es movida por seres humanos. Todo aquello que podamos imaginar como posible es tan real como lo que los mercados nos dicen que es la realidad. La posibilidad y la imaginación, recuperadas en Islandia, nos enseñan que ellas son tan ciertas como la necesidad pantagruélica del capitalismo. Sólo tenemos que atender a esa llamada para descubrir la trampa que se pretende hacernos creer. No hay otra alternativa, claman. ¿Acaso alguno de los que nos anuncian sacrificios se ha molestado en revisar su mapa del mundo?Islandia ha demostrado que nuestra cartografía tiene más cosas de las que nos dicen. Que es posible dominar, y ahí reside el principio de la libertad, la necesidad.

Islandia, sin embargo, no es un modelo. Es una de las posibilidades de lo diferente. El intento de la multitud islandesa de construir el futuro con sus decisiones y su imaginación nos muestra la realidad de una alternativa. Porque la posibilidad de la diferencia proclamada por la multitud es tan real como la necesidad de lo mismo exigida por el capital. En Islandia han decidido no dejar que el mañana lo dicte la rueda trágica de la necesidad. ¿Seguiremos los demás dejando que lo real quede definido por el capital? ¿Continuaremos entregando el futuro, la posibilidad y la imaginación a los bancos, las corporaciones y los gobiernos que dicen hacer todo lo que realmente se puede hacer?

Todo mapa de Europa debería tener a Islandia en su punto de fuga. Ese mapa debe construirse con la certeza de que lo posible está tan dentro de lo real como lo necesario. La necesidad es sólo una posibilidad más de lo real. Hay alternativa. Islandia nos lo ha recordado al proclamar que la imaginación es parte de la razón. Es la multitud la que definirá qué es lo real y lo realista usando la posibilidad de la diferencia. De este modo, no alentaremos consuelo de soñadores, sino que nos asentaremos en una parte de la realidad que el mapa del capital quiere borrar por completo. La existencia de Utopía depende de ello. Y con esta el concepto mismo de una vida digna de ser vivida.

REFORMA LABORAL I MÉS INIQUITAT SOCIAL?

PUBLICAT A www.gadeso.org

Aquesta setmana s’ha iniciat la X legislatura de l’actual etapa democràtica del Regne d’Espanya. L’imminent President Rajoy ha avançat en el si de la junta directiva del PP, algunes línies –certament confoses- d’actuació en política econòmica. A l’espera del discurs d’investidura ens hem de conformar amb vagues al·lusions a la consecució dels compromisos fiscals, a la reforma del sistema financer i a la del mercat laboral. El missatge que jo capto és el següent: Majors retallades socials i alguna pujada d’impostos indirectes com ara l’IVA, la creació -directa o indirectament- d’un anomenat “banc dolent ” amb la conseqüent aportació de cabdals públics per a la reestructuració bancària i l’abaratiment del factor treball.

Sigui com sigui, el Sr. Rajoy començarà la seva etapa de President del Govern del Regne d’Espanya en un escenari socioeconòmic força complicat. El mateix Rajoy ha reconegut que durant l’any 2012 el creixement de l’economia estarà molt influenciat per les mesures d’austeritat i que l’atur tindrà un comportament a pitjor. Amb afirmacions com aquesta, no fa altra cosa que fer-se ressò de l’opinió quasi unànime dels analistes. En aquets sentit i a tall d’exemple Funcas acaba de pronosticar per l’any que ve un escenari recessiu amb una taxa d’atur del 22,2%.

Amb aquest tauló de joc les peces es poden moure poc però ho poden fer cap a una major o menor iniquitat. En aquest sentit, s’ha de recordar que recentment l’OCDE ha publicat un informe que demostra que a Espanya la desigualtat s’ha incrementat en els dos darrers anys a causa de les polítiques fiscals aplicades però, segons el citat informe, el que més ha influït en el creixement de la desigualtat ha estat l’augment del nombre de persones treballadores amb baixes remuneracions. Per tant, em sembla obvi que si s’aprofundeix en una estratègia d’abaratiment nominal del cost laboral unitari es produirà una major desigualtat.

L’àmbit més immediat en el qual s’observarà si l’acció del Govern Rajoy s’orienta cap a una major o menor equitat serà, sens dubte, el de la Reforma Laboral. En la meva opinió els nyaps que el Govern socialista ha fet en els anys 2010 i 2011 a la legislació laboral espanyola-insisteixo que em refereixo a la normativa laboral i no a la social ni de Seguretat Social que, al meu criteri, ha estat encertada- “legitima”als nous governants a fer una nova reforma de l’Estatut dels Treballadors, la qual cosa m’omple d’angoixa. Tres sons les meves preocupacions:

Primera: Que als àmbits pròxims al PP és parli cada vegada menys de “flexibilitat” i més d’ “abaratiment”. En aquest nou discurs els Minijobs són la peça clau.

Segona: Que els think tanks més influents en aquestes matèries hagin assolit uns nivells de radicalització preocupants. A tall d’exemple, citaré només el darrer informe de l'Institut Internacional Cuatrecasas – ManpowerGroup en el qual s’hi poden llegir coses tant insòlites com la seguent: “ Despido disciplinario y productividad: se requiere una mayor clarificación y seguridad jurídica en el ejercicio del poder disciplinario en la empresa, dado la incidencia que dicho poder tiene en garantizar la adecuada convivencia y productividad en la organización empresarial”.

Tercera: A l’imaginari col·lectiu s’ha instal·lat una percepció molt positiva de la situació laboral d’Alemanya. De fet, aquesta certa idealització del model alemany se sol emprar per justificar la implantació d’algunes reformes a la normativa laboral espanyola (els minijobs realment són kurzfristige). La situació actual -no la de principis de segle XXI- del mercat de treball d’Alemanya és el reflex d’una economia centrada en l’exportació i descuidada en tot el que tingui a veure amb el consum intern. Les darreres dades disponibles posen de manifest que els excedents pels augments de productivitat no han millorat salaris ni protecció social la qual cosa pot explicar que el 20% del assalariats alemanys siguin treballadors pobres.

Tres preocupacions que es resumeixen en una sola i cabòria: el desig de seny, capacitat d’acord i saviesa perquè el nous governants sàpiguen fer una reforma laboral que ens allunyi de les “aterridores escenes d'un món futur profundament dividit entre nosaltres i ells, estripat per la sospita mútua, amb odi a l'autoritat des de baix i menyspreu per la gent des de dalt”. Ho escrigué, l’any 1974 l’economista E.F. Schumacher a la seva obra “Small is Beautiful”. Seria lamentable que fos realitat en el porpres anys.


FOTO: Botons d’una botiga de Santa Catalina (Palma)
R,Borràs estiu 2010

Opinions que m'interessen especialment:
La Casa Real, laimpunidad y “Lo que el viento se llevó”

Juan Carlos Monedero
nuevaTribuna, 14 Desembre 2011

Lo más llamativo de los más que presuntos desfalcos tramados y ejecutados por Urdangarín con el paraguas de la Casa Real es, una vez más, la impunidad. Qué tendrán algunos, especialmente la aristocracia de cuna, que creen que este país es su cortijo, las personas sus perrunos lacayos y dios y los obispos sus testigos. Desde que nos alcanza la memoria. Desde, cuando menos, los Reyes Católicos. Insaciables señoritos.La derecha mallorquina lleva años quejándose del enriquecimiento del yerno presunto ladrón, dolida, como siempre, porque no les alcanzaba su cuota parte. Llegado un punto, parece que los reyes ni siquiera reparten entre sus cortesanos. Fue una de las quejas de Javier de la Rosa con el lío de las Torres Kio y los dineros de Kuwait. Ya lo había dicho Talleyrand-recogido por Stefan Zweig en su Fouche-: “Es costumbre real el robar. Pero los Borbones exageran”. El enfado de la derecha, sin embargo, tiene vieja data. Hay una parte, que viene del falangismo, a la que no le gustan los reyes. Otra parte, nostálgica de la CEDA, cree que el nacional-catolicismo se gestiona mejor con una estructura republicana. Otros están simplemente dolidos por el abandono. Hay un lamento de la derecha porque los Borbones se llevan mejor con los socialistas del PSOE que con las diferentes familias del PP. Algún día el PSOE encontrará algún hilo propio. Mientras, sigue desmadejando con paciencia de Ariadna el tapiz trenzado por el franquismo. La alegría que Felipe González tuvo un día con Fraga –hasta lo nombró Jefe de la Oposición para perpetuarlo-es la que tiene el PP con un PSOE al que mueve con soltura de títere. Y como se lleva bien con el Monarca ¿para qué preocuparse de, pongamos por ejemplo, el Estado social?Que Urdangarín se lo estaba llevando en Mallorca y aledaños era vox populi. De ahí que el Rey, en vez de denunciarlo y ponerle delante de los tribunales, lo invitara a marcharse a la metrópoli, que las penas en la distancia parecen menos. Algo que la madre de la Infanta –que no hay más que una- afeara al licencioso de Juan Carlos, interesado solamente en su cargo, su descendencia inmediata y sus caprichos. La Reina Sofía de Grecia viajó a Washington con el Hola y se dejó fotografiar en esos momentos de tribulación al lado de los cuestionados. Pero hay veces en que ni siquiera llenando la Gran Vía de elefantes puedes ocultar un elefante. Qué no habrá visto el marido de la Infanta Cristina de Borbón en las comidas de Navidad familiares para permitirse el lujo de presuntamente robar con tanto descaro y, además, saber que su esposa iba a verlo todo con entera naturalidad. Pobre Cristina (pobre en términos morales). Cuando estudiaba ciencias políticas en la Complutense miraba con recelo esa pendiente. Pero la carga de la corona vence, parece, cualquier escrúpulo.Hace años, Jesús Cacho escribió en El Mundo que la corrupción en Madrid era una derivación del quehacer del Rey Juan Carlos, multimillonario y comisionista que, además de recibir dinero público de todos los españoles, no cesa de hacer negocios privados que abultan su cuenta de resultados a cifras escandalosas. El comportamiento del Rey sería la patente de corso para el resto de asuntos que desembocaron en la crisis del ladrillo. No en vano, una buena parte de los amigos del Rey –esos con los que caza- han pasado por la cárcel: los Albertos, Prado y Colón de Carvajal, Mario Conde… No hay que olvidar que su abuelo, Alfonso XIII, perdió la Corona ante la República. Un rey en el exilio es teatralmente enternecedor. Ante una situación penosa, aquel personaje gritó desde la implacable necesidad “A Dios pongo por testigo que no podrán derribarme. Sobreviviré, y cuando todo haya pasado, nunca volveré a pasar hambre, ni yo ni ninguno de los míos. Aunque tenga que mentir, robar, ¡ A Dios pongo por testigo que jamás volveré a pasar hambre! “.Pero ya sabemos que no hablamos ni de la Transición a la democracia ni del rey Juan Carlos, sino de Scarlett O’Hara en “Lo que el viento se llevó”.El viento que se llevó la democracia en 1936.Dicen algunos que la crisis de la Casa Real se solventa con la abdicación del rey y su sustitución por el príncipe Felipe y consorte. Qué fijación tiene el PSOE con los Borbones. ¿Felipe de Borbón Rey? ¿El que dijo que renunciaba a la luna de miel para luego enterarnos -porque la policía norteamericana les revisó las maletas- que había contratado en secreto un avión para irse a una isla caribeña con sus colegas pijos? ¿El que nunca ha encontrado tiempo para visitar a los trabajadores en ninguna situación dolorosa? ¿El que nunca ha renunciado, aún sin serlo todavía, a vivir a cuerpo de rey?Hace unos meses, y al calor de la crisis económica, el príncipe Felipe pedía una “segunda transición”. Quizá tenía razón, aunque la que necesitamos es bien diferente a la que el alevín de monarca se desea. Es tiempo de una asamblea constituyente que nos permita encarar la crisis, terminar con una herencia franquista que se ha enquistado en la corrupción política y hacer de la tercera república un lugar de corresponsabilidad ciudadana alejada de las tutelas regias y las imposiciones autoritarias. ¿Nos atrevemos a ser mayores de edad de una maldita vez? Hay películas que están envejeciendo fatal

ATUR: COM MÉS VA PITJOR

La majoria de comentaris, opinions i anàlisis sobre les dades laborals de Balears corresponents al mes de novembre s’ han centrat , com no podia ser d’altra manera, en la xifra rècord de 97.320 persones aturades.
Aquesta preocupant dada d’atur registrat -val a dir que exclou als milers de persones fixes discontínues que han acabat el seu període de feina- no pot enlluernar-nos i deixar d’observar alguns trets qualitatius del mercat de treball illenc.
Vet aquítres aspectes que em semblen particularment importants: I.- En el mes de novembre hi ha un total de 13.265 persones menors de 25 anys en situació d’atur registrat (el 13,6% del total). L’increment mensual és de 1.989 persones (un 17,6%) i el descens interanual –el menor dels darrers mesos- és només de 106 registres, és a dir, d’un -0,8% II.- 24.347 persones (25,0% del total) fa més de 12 mesos que estan ininterrompudament a les llistes de l’atur. Són 1.393 persones més que ara fa un any, és a dir, un increment del 6,1%. III.- El 43,45% dels contractes registrats
tenen una duració prevista de menys de 3 mesos.

En aquets tres àmbits, el Govern de les lles Balears hi pot intervenir. Si el Govern Bauzá no implementa Polítiques Actives d’Ocupació per millorar l’ocupació juvenil, per reduir l’atur de llarga durada i combatre la temporalitat extrema, és perquè no vol. Recursos polítics i econòmics en té!
La foto pertany a “L'Arte in CGIL”

UNA URGÈNCIA SOCIAL

El secretari general de Sanitat ha confirmat avui que el dret a la sanitat no és universal. Hi ha unes 200.000 persones parades de llarga durada que poden tenir bloquejada la seva tarja sanitària perquè han esgotat fa més de tres mesos tota prestació d’atur. Quantes d’aquestes persones són de Balears?

El Govern del PP acaba d’aprovar un Decret llei de mesures tributàries que, entre altres bonificacions, n’estableix una del 100% en el pagament del impost sobre patrimoni. La UTE Bauzá&Delgado deixa d’ingressar a les arques publiques autonòmiques uns 23 milions d’euros que ben bé es podrien invertir en politiques publiques per pal·liar la situació de les persones en atur amb més necessitats.
Mentre l’OCDE ens presenta previsions econòmiques i d’ocupació regressives i constata l’augment de la desigualtat dels ingressos, el Govern Bauzá&Delgado només fa política de retalls, res de polítiques publiques d’ocupació, res de polítiques d’igualtat.

Les dades sociolaborals de novembre: 97.320 persones en atur registrat (moltes més si contem els Fixos Discontinus), una reducció interanual de 9.987 (un 2,67%) d’afiliacions a la Seguretat Social, 24.374 persones que fa més de 12 mesos que estan en atur (un increment anual del 6,1%), amb un 89,18% de contractes temporals del total del registrats durant els onze mesos de l’any... convindria reivindicar un pla d’urgència contra l’atur i l’exclusió social.
El Govern del PP Balear té autèntica al•al·lèrgia a tot allò que és públic, per això s’ha de recordar que les anomenades Polítiques Actives d’Ocupació sempre han estat publiques des de que allà per els anys 70 del segle XX s’implementaren les primeres Iniciatives Locals d’Ocupació. També les volen privatitzar?

Foto: Cartell de la CGIL: “TREBALL: L'ÚNICA CURA PER AL PAÍS”

UN ALTRE 25 NOVEMBRE

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA

“Cuando era niña en Chile, escuché muchas veces un
dicho que era común en esa época: “quien te quiere te aporrea” que significa algo
así como “quien te quiere te trata mal”. Esta frase -aceptada entonces sin
muchos cuestionamientos- hoy a todas luces se ha convertido en lo que
verdaderamente es: un silencio cómplice frente a la violación a los derechos
humanos de las mujeres. En sociedades que avanzan decididamente hacia mayor
igualdad, justicia y equidad, la violencia de género es una amenaza contra la
democracia, la paz y la estabilidad de nuestros países.”

Del missatge De la Directora Executiva d' ONU Dones, Michelle Bachelet, amb motiu del Dia Internacional
per a l'Eliminació de la Violència contra la Dona, 2011

Amb cinquanta i quatre dones assassinades en el conjunt de l’Estat espanyol (dues a Balears), milers de denuncies, estadístiques que parlen de quasi mig milió de dones maltractades i algun indigne jutge, hom té la sensació que no avancem en la lluita contra aquestaxacra social.

La violència masclista és la manifestació més devastadora de la discriminació per raó de gènere. Negar el dret fonamental de les dones a la vida és, sens dubta, una bestialitat que requereix canvis estructurals de poder. Però, amb dificultats, anem avançant. No hem de negligir de la responsabilitat de seguir lluitant! Sobretot els homes!

FOTO: Detall Mur de Berlin. R. Borràs, estiu 2009

PODER ABSOLUT

Article publicat a www.gadeso.org:

La majoria absoluta (absolutíssima) del PP assolida en el dia ahir és, sens dubte, històrica. Des de la restauració de la democràcia desprès de la mort de Franco mai una força política havia acumulat tant de poder institucional com ara el PP. Recordi’s que el mateix partit que ara presidirà el Govern d’Espanya ja governa a practica totalitat de les Comunitats Autònomes i la immensa majoria del Ajuntaments de les principals ciutats de l’Estat espanyol. Amb els resultats del 20-N dels populars a Andalusia és previsible que, d’aquí uns mesos, la Junta d’ Andalucia tingui president popular. Al País Basc sembla que l’ experiència d’un lehendakari socialista serà cosa de només quatre anys... En qualsevol cas és evident que es completa un cicle electoral que ha esdevingut en desastre per els socialistes. Ja hi ha qui parla, donada l’ acumulació de poder i la debilitat de l’oposició, de “regim”

En aquest primer anàlisi d’urgència m’interessa anotar dues idees:

Primera: No crec que la majoria absoluta del PP sigui un recolzament absolut d’un programa o d’una política. Cal recordar que les eleccions més que guanyar-se es perden i aquest axioma és extraordinàriament contundent en el marc de la crisi que patim. En qualsevol cas l’ estratègia del principal assessor electoral del PP, Pedro Adriola, ha aconseguit que no sapiguem massa cosa del que pensen fer els guanyadors que –cal recordar-ho- ho son amb el 44,62% del vot i amb 186 escons. Poc més de cinc-cents cinquanta mil vots que a l’any 2008.

Segona: Les estratègies anticrisi dels socialistes han estat discutides i discutibles però, al meu parer, en el resultat electoral del 20-N ha pesat mésl ’ absència d’un relat amb explicació i pedagogia. Quan s’han donat explicacions s’han situat a la defensiva i quan s’ha volgut ser pedagògic s’ha manllevat al discurs de la dreta (el cas de la reforma exprés de la Constitució és paradigmàtic). Tot plegat ha creat, en paraulades de George Lakoff, un marc comunicacional i emocional desfavorable a les idees progressistes. Això explica la pèrdua de més de quatre milions tres-cents mil vots dels socialistes i que s’hagi produït el major càstig a un partit governant des de la desintegració d’UCD en 1982.

I per acabar uns apunts referits a Balears:

I.- Els cinc diputats del PP augmenta la hegemonia institucional de José Ramon Bauzá i hi pot haver-hi temptacions d’extremar el discurs i practica política. II.- Els resultats modestos de la Coalició PSM-Iniciativaverds-Entesa-Equo, són insuficients per consolidar un espai polític que rendibilitzi en presencia institucional el vot progressista no socialista en unes eleccions generals.. És de les poques opcions electorals amb un resultat acceptable en processos electorals autonòmic i locals i que no tenen presència al Parlament Espanyol. III.- El PSIB-PSOE té un present molt complicat però és evident que seguirà sent el “pal de paller” de l’alternança política a les institucions autonòmiques i locals de les Illes Balears. IV.- Ara hi ha un període sense conteses electorals a l’horitzó immediat, és l’hora idò, d’intentar posar en marxa la política de l’acord amb uns mínims comuns denominadors entre les forces parlamentaries sobre la diagnosi i sobre el que fer per sortir de la crisi. Ja sé que és més provable un escenari de confrontació, però és el menys productiu. Tanmateix qui governa a les Illes Balears i qui ho farà a Espanya, convé que recordi que “el concepte de veritat cobra rellevància social: ens permet distingir entre el que succeeix i el quels qui ostenten el poder creuen que succeeix”, ho diu Michael P. Lynch en el llibre “La importància de la veritat per a una cultura publica decent.” Veritat, cultura publica, consens i decència, bons elements per governar sempre, i més en temps de crisi.

PACTE PER L'OCUPACIÓ I LA COHESIÓ SOCIAL?

Un dels documents més interessants que he llegit en aquesta etapa pre-electoral és el document conjunt UGT i CCOO de propostes de política econòmica que segons els sindicats s’hauria d’articular entorn a un pacte que recuperés la centralitat de l'ocupació. És un document amb bones propostes i assenyades diagnosis. A tall d'exemple diuen que: “El tejido productivo español está construido sobre unas bases tecnológicas, de innovación y formación muy débiles, que lo abocan reiteradamente a una estrategia de competitividad de reducción de costes salariales. Y ello se ha logrado y se sigue logrando empresarialmente con elementos de desregulación (autónomos), de externalización de riesgos (subcontratas, Empresas de Trabajo Temporal y empresas de servicios integrales) o de elevada flexibilidad externa (contratación temporal o despido automático). Se trata de un modelo de relaciones laborales que es coherente con un tejido productivo en el que la valoración del capital humano ha sido lisa y llanamente sustituida por la dura y antañona concepción del trabajo como una mercancía que es preciso obtener y de la que conviene desprenderse a los costes más bajos posibles.” (pag. 9)

El problema no és del text, sinó del context: Si es confirma la majoria del PP que les enquestes albiren, la situació serà de confrontació pura i dura. Les propostes de pacte resultaran extemporànies i , el que és pitjor, deslegitimadores del moviment sindical. El que caldrà, al meu parer, serà bastir una bona plataforma per resistir, resistir i resistir. Organitzar-se més i millor per ser més, amb lluites grans i petites, amb victòries i derrotes parcials... Excepte, és clar, que no guanyin els...¿?

ARA MÉS QUE MAI: PENSA DIFERENT

"Quan les paraules
no diuen res,
quan són promeses
que s’endu el vent,
quan l'aire costa respirar,
hi ha cadenes per deslligar,
hem de trencar-les
per poder-ne escapar.”

Els temps estan canviant de SAU

Que tal si desprès del 20 de novembre hi ha algú al Congrés dels Diputats que faci honor a la paraula donada, faci feina per materialitzar els compromisos adquirits i, a més a més ho faci de manera participativa i perquè s’oregin les institucions? Que vos sembla que desprès del proper diumenge hi ha algú d’aquí que trenqui les cadenes del bipartidisme? Vos imagineu a algú d’aquestes illes a les Corts Generals de l’Estat fora de la lògica de la dictadura del mercats i sense lligams amb els partits de l’establiment espanyol? Idò això no és un somni, és possible. Però el que és una passada és que puguin ser en Miquel Ensenyat o en David Abril.

La situació actual és la següent: O sortim de la crisi -que han provocat els més especuladors dels capitalistes- amb solidaritat amb els més febles, amb més democràcia, amb una economia menys especulativa, amb garanties de sostenibilitat ecològica i mantenint els avanços en drets civils i d’autogovern; o anem cap una sortida a favor dels poderosos amb una política fiscal encara més injusta, amb menys drets laborals i socials, amb retallades en allò que és clau per a la cohesió social: educació, sanitat, cultura, amb poca economia productiva. Aquesta vegada no hi valen “mitges tintes”

Per una alternativa de sortida progressista veus i esforços com els de PSM-INICIATIVAVERDS-ENTESA-EQUO son imprrscinibles. Si el que toca és batallar i fer resistència a una sortida imposada pels poderosos i els mercats, igualment s’hi ha de ser. Per sumar capacitats i albirar futurs escenaris polítics, socials i institucionals de progrés a l’Estat i a Europa hi hem de ser.

Els fixos discontinus també voten

Article publicat avui a Diario de Menorca:

Si no recordo malament, fou el sociòleg francès Émile Durkheim (1858-1917) qui parlà de l’anomalia o incapacitat de l’estructura social de posar a l’ abast de la seva població allò necessari per aconseguir fites de progrés de la societat i, potser, que aquesta sigui la situació que vivim en aquests temps de crisi. En qualsevol cas un esdeveniment democràtic com les properes eleccions generals hauria de servir per sacsejar-nos d’aquets riscos però –i a tall de exemple- el recent debat electoral Rubalcaba-Rajoy és un exemple de la dificultat de concretar propostes realitzables per a millorar, de forma més o maco immediata, la situació de la població en general i d’alguns col·lectius en particular. Aquesta consideració que en la nostra opinió és d’aplicació al conjunt del Estat espanyol, s’accentua si parlem d’àmbits geogràfics més reduïts com ara les Illes Balears.

És evident que la ciutadania de Mallorca, Menorca Eivissa i Formentera té carències singulars que, per seguir amb Durkheim, l’ estructura social hauria de tenir en compte sempre, però molt més en un procés electoral com el del 20-N. Tot i que en aquesta ocasió és norma que el discurs polític sigui hegemònicament en lògica estatal, també és cert que no obstant hi ha propostes i compromisos electorals en clau balear. Però temes com el finançament de la CAIB, la insularitat, la cogestió aeroportuària, etc. sonen a déjà vu. La ciutadania els percep com molt superestructurals i allunyats de les necessitats que tenen les persones i famílies per fer front a la crisi. No és estrany, idò, que el grau de coneixement de les persones que aspiren a representar-nos a les cambres legislatives de l’Estat sigui minúscul tal i com queda corroborat a l’enquesta publicada al Quadern Gadeso núm. 201.

En qualsevol cas, el que voldríem posar sobre la taula és que en aquesta campanya electoral hi ha un clamorós oblit d’un assumpte molt i molt important pel futur immediat de molta de gent que viu i treballa en aquestes illes: El col·lectiu de treballadors i treballadores fixos discontinus que, a diferencia del que poden suposar per al conjunt de l’estat, per a nosaltres tenen una importància quantitativa i qualitativa cabdal. Sense anar més lluny el mes de juliol passat hi havia a Balears 56.061 persones donades d’alta a la Seguretat Social com a Fixos Discontinus, és a dir, més del 15% de les afiliacions del règim general de la Seguretat Social eren fixes discontinues. Lògicament aquest percentatge seria molt més elevat si el calculéssim només prenent en consideració les afiliacions del sector privat, però en qualsevol cas és més que indicatiu de la importància qualitativa del col·lectiu. Tanmateix el que més m’importa ressenyar és que no hi ha una altra Comunitat Autònoma que tingui un mercat laboral amb una presència significativa de Fixos Discontinus i que en el conjunt de l’ Estat tot just arriben al 2% del total d’afiliacions. Per això és un assumpte singularment balear!

La importància qualitativa d’aquesta modalitat de relació laboral és evident per a una estructura economia bàsicament turística i estacional com la balear. És el que possibilita que el factor treball gaudeixi d’un equilibri entre flexibilitat, seguretat i una acceptable -encara que amb mancances- protecció social i, alhora, permet que les empreses puguin gestionar un negoci estacional amb treball estable –encara que discontinuo- amb guanys evidents de productivitat a la que tindrien si ho fessin amb pura temporalitat i inestabilitat laboral.

Les peculiaritats dels fixos discontinus en el Dret Laboral i de Seguretat Social Espanyol són tan evidents que, a tall de exemple, quan no fan feina i reuneixen els requisits establerts tenen dret a cobrar la prestació de desocupació i no obstant això no consten estadísticament com a persones en atur registrat. Això provoca un efecte estadístic pervers: puja la taxa de cobertura de la prestació de desocupació i, de fet, hi ha mesos que a Balears aquesta taxa supera amb escreix el 100%. Aquestes distorsions en el números oficial i, sobretot, els comptes de la despesa de protecció social han estat sovint les excuses per plantejar que s’havia de retallar radicalment aquest statu quo dels fixos discontinus. Ho va intentar fer el Govern del PP presidit per el Sr. Aznar en aquell decretàs que provocà la Vaga General de l’any 2002 i la posterior marxa enrere. Sense que es materialitzés en cap projecte legislatiu, l’any 2005 es posà una altra vegada en qüestió en el “Informe de la Comisión de Expertos para el Dialogo Social” que en teoria havia d’orientar el què fer en matèria de reforma del mercat laboral del Govern del PSOE presidit pel Sr. Zapatero.

Amb aquests precedents, en el context de la crisi actual i donada l’ambigüitat i nul·la referència als fixos discontinus del programa electoral del PSOE i del PP en matèria de protecció de desocupació és molt normal que hi hagi preocupació sobre el futur de la protecció social d’aquest col·lectiu. Els programes electorals dels dos grans partits polítics res aclareixen sobre aquest tema, és més amb redaccions com la del PSOE que parla de “mejorar la relación actual entre las políticas activas y pasivas” i o la del PP que -encara de forma més ambigua- parla de contituir “un fondo de capitalización individualizado para cada trabajador que contemple la cobertura frente al desempleo”, no fan altra cosa que confondre a l’elector i per això convindria que el candidats de Balears ens aclarissin que en pensen d’aquest tema.

Dit d’una altra manera: tenint en compte que el fixos discontinus també votem, es poden comprometre vostès a defensar a Madrid que l’equilibri entre seguretat, flexibilitat i protecció social del fixos discontinus en mantindrà?

NEIX EL CONSELL DE LA SOCIETAT CIVIL DE MALLORCA

No havia començat -ni molt menys- el 15-M ni el PP havia començat la ingent acumulació de poder institucional i, modestament, des de aquest blog ja es postulava la unió de esforços i la màxima pluralitat per tal de fer front a l’ onada turbocapitaliste que ha provat la cobdícia del poderosos. No puc més que manifestar que em sembla una magnifica noticia la constitució del CONSELL DE LA SOCIETAT CIVIL DE MALLORCA.

Sens dubta, la intensitat de l’atac als drets social i ciutadans que la arribada del PP als poders autonòmic, insular i local ha estat clau per a l’acceleració del sorgiment a Mallorca d’aquest nou subjecte mobilitzador de les consciencies, del pensament i que hauria de ser capaç de posar pacíficament en peu de guerra a amplis sectors de la societat mallorquina. Només una societat mobilitzada de forma sostinguda pot garantir futurs escenaris polítics i institucionals més favorables a la equitat social i ecològica.

La manifestació de demà hauria de ser de germanor amb les grans manifestacions del 15-M. Es tracta de passar de la indignació generalista a la reivindicació concreta. El Manifest del Consell de la Societat Civil de Mallorca ho deixa prou clar:

“Pels drets de la ciutadania, prou de retallades”


Davant els atacs de les institucions públiques de les Illes Balears als drets socials de la ciutadania i davant els intents d’ofegament de la xarxa associativa que fa feina per garantir-los, nosaltres, representants de la societat civil mallorquina, ens unim per fer front comú a les retallades i

Manifestam la nostra intenció d’avançar cap a un nou model que afavoreixi l’economia local i la diversificació dels sectors productius.
Afirmam que les persones i els seus drets estan per damunt els interessos dels mercats.
Defensam una societat on els valors de la vida en dignitat siguin els seus eixos fonamentals.
Reivindicam una sortida justa i equitativa de la crisi.
Defensam els serveis públics i els drets socials, i la recuperació de les prestacions eliminades durant els darrers mesos.
Defensam la tasca del teixit associatiu i denunciam la voluntat d’ofegar-lo econòmicament i de deslegitimar-lo.
Consideram que només la resposta ferma de tota la ciutadania pot canviar l’estat actual de recessions i greuges.
Convidam, per tant, a la participació i a l’acció ciutadana per construir una xarxa de suport a les persones i als sectors afectats.

Per això, deim ben fort:

Pels drets de la ciutadania, prou de retallades en educació. Sí a una escola pública de qualitat i en català.
Pels drets de la ciutadania, prou de retallades en sanitat. Sí a l’atenció gratuïta universal, no al copagament.
Pels drets de la ciutadania, prou de retallades en les prestacions socials.
Pels drets de la ciutadania, prou de retallades en els serveis d’inserció laboral.
Pels drets de la ciutadania, prou de retallades en joventut. Sí als serveis d’integració juvenil.
Pels drets de la ciutadania, prou de retallades en cultura.
Pels drets de la ciutadania, prou de retrocessos en política lingüística. Sí a la cohesió social i a l’ús de la nostra llengua.
Pels drets de la ciutadania, prou de retrocessos en medi ambient. No a l’especulació urbanística, sí a la defensa dels espais naturals amenaçats.
Pels drets de la ciutadania, prou de retallades en mobilitat. Sí al tren de Llevant, al tramvia de Palma, als serveis públics d’autobusos i als carrils bici.
Pels drets de la ciutadania, prou de retallades en habitatge.
Pels drets de la ciutadania, prou de retallades en agricultura.
Pels drets de la ciutadania, prou de retallades en cooperació. Sí a la integració de les persones immigrants.
Pels drets de la ciutadania, prou de retallades en els mitjans de comunicació públics. Sí a Ràdio Televisió de Mallorca.
Pels drets de la ciutadania, prou de retallades en patrimoni.
Pels drets de la ciutadania, prou de retrocessos en el procés de recuperació de la memòria històrica.
Pels drets de la ciutadania, prou de retallades en drets sindicals.
Pels drets de la ciutadania, prou de retallades en Igualtat. Sí a la lluita contra la violència de gènere. No a la discriminació per motius d’orientació sexual o d’identitat de gènere.
Pels drets de la ciutadania, prou de retallades en drets democràtics. Sí a la participació ciutadana.

4 de novembre de 2011

“NO AL PARO”

Dues informacions dels dares dies:

28.10.2011: Segons l’ EPA del tercer trimestre a Balears hi ha 109.600 persones aturades i
l ’atur de llarga durada afecta a 40.500 . Feu clic aquí

03.11.2011: El mes d’octubre acabà amb 86.924 persones inscrites com aturades a les llistes del SOIB. Balears és, amb molta diferència, la Comunitat Autònoma on més puja l’atur en relació al mes anterior. Feu clic aquí

Davant aquest panorama i de la demagògia de la dreta política, econòmica i social, m’ha vingut a la memòria aquest post que José Saramago escrigué en el seu Blog el dia 10 d’octubre de fa dos anys. De plena actualitat!

AQUÍ EL TENIU

Bauzá&Delgado SA

El seguit d’inversions que ens anuncia el Govern Bauzá&Delgado són d’aquestes coses que em donen la sensació d'un déjà-vu. Sincerament em sembla un mal somni que, a aquestes alçades, encara es parli del gran parc de pirates de l’empresa danesa o de projectes de 1.250 places per devers Sa Ràpita. És decebedor que l’única política turística que de moment han estat capaços d’esbossar sigui una nova expansió d'allò residencial i una aposta total pel tot inclòs caribeny (made in Magaluf). Sembla que la bandera de la “seguretat jurídica” consisteix en l’oblit de la posada en marxa de la borsa de places turístiques per legalitzar les que són fora d’ordenació o tancar-les d’una punyetera vegada. Em sap greu que Palma faci el ridícul inaugurant ja ben començat el segle XXI un palau de Congressos que serà ruïnós (arreu d’Europa, si poguessin, les tancarien quasi tots).
El Govern Bauzá&Delgado han formar una societat mercantil amb un únic fi social: Enriquir-se i enriquir als de la seva corda. Per fer-ho volen aplicar els “manuals d’èxit” que ja varen posar en pràctica en aquella legislatura presidida per un tal Jaume Mates. Precisament aquella legislatura acabà amb una ciutadania ben indignada i mobilitzada contra la destrucció territorial i amb una polèmica per bravejar de ser competitius per gaudir de salaris baixos. D’aquesta polèmica en parlà Sebastià Verd a aquest article de maig de 2.007. Segur que Sebastià el podria tornar a escriure, suposo que ens recordaria que per molt legítimes que siguin les decisions dels que governen, no garanteixen l’encert.

QUADERNS GADESO Nº 200

La publicació i presentació del número 200 de la col·lecció de Quaderns Gadeso ha coincidit amb la publicació de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre de 2011. Aquest Quadern extraordinari de la Fundació Gadeso és un document cabdal per entendre com afecta la crisi a les persones i quines són les percepcions ciutadanes davant aquests ja llargs anys de crisi. L’EPA és l’enquesta trimestral de l'INE que ens permet observar les tendències claus del mercat laboral. Pels que considerem que l’ocupació és la variable més humana de l’economia, l’indicador que hauríem d'acceptar per avaluar el terrabastall de la crisi financera, aquesta coincidència ens ha vingut molt bé per enfilar algunes reflexions:I.- En els anys 2007 i 2008 la preocupació ciutadana per l’atur era moderada, però hi havia una relativa preocupació per la inestabilitat laboral que provocava la contractació temporal de la incertesa de no saber què passaria desprès del tres, sis o nou mesos de contracte. Òbviament la preocupació ciutadana envers l’atur s’ha disparat i ha crescut moltíssim per la inestabilitat laboral que ja ha esdevingut en inestabilitat social. II.-Amb una taxa d'atur que ha passat del 4,45 en el tercer trimestre de 2007 al 17, 81 en el mateix trimestre d’engany; amb un 8% de llars que tenen tots els seus membres en atur; amb 40.500 persones aturades des de fa més d’un any o una taxa de temporalitat del mes del 30%, no és estrany l’evolució de les percepcions que la Fundació Gadeso ha calculat a l'àmbit del treball i de les baixes expectatives de les persones en atur de trobar un lloc de feina.III.-En la meva opinió, ha baixat el grau de preocupació ciutadana entorn a les condicions de feina relacionades amb l’ambient laboral en general, com ara, jornades laborals esgotadores, horaris que dificulten la conciliació de la vida laboral amb la personal i familiar, ritmes de treball intensos, deficiències en la integració empresarial en la prevenció de riscos laborals i, fins i tot, les condicions salarials. Cada cop hi ha més gent que considera un privilegi tenir un treball precari i un sou encara més precari. IV.- De l'atenta lectura del número 200 de Quaderns Gadeso i de la darrera EPA, trec la impressió que augmenta la incertesa d’una sortida, més o manco ràpida, de la temporalitat o d'aconseguir treballar una jornada completa per gaudir d’un sou suficient. Aquesta seria una causa –certament no l’ única- de l’atonia del consum. Això només ha estat un tast del que dona de si aquest Quaderns Gadeso. Les dades de l’EPA són molt més polièdriques del que ara he improvisat. Per tant, hi haurem de tornar a reflexionar sobre aquets assumptes de la crisi laboral que ja ha esdevingut crisi social.

Pronòstic amb Rajoy a la Moncloa

Poc a poc el programa electoral del PP es va coneixent. La duresa dels retalls són tan brutals per als més dèbils que té lògica que no es digui a les clares el que pensa fer Mariano Rajoy una vegada sigui a La Moncloa. Crec que la debilitat del projecte polític del PSOE consistent en una renúncia a practicar polítiques socialdemòcrates reals quan es governa (recordem que el ZP passarà a la historia per ser molt poc socialdemòcrata en temes socioeconòmics, especialment en fiscalitat, i per ser un demòcrata progressista que va fer una molt important ampliació dels drets civils de ciutadania) i modificacions de posicionaments electorals d'àmplies franges de l'electorat (vegeu el document de la Fundación Alternativas i el de la Fundación Sistemas) faran que el PP guanyi les properes eleccions espanyoles.
Deia que poc a poc es coneixen coses del programa del PP: Reforma de la Negociació Col•lectiva esbiaixada a favor del poder empresarial, de la “unidad de mercado” i de l'estigmatització del fet sindical al sí de l’empresa. Mini reforma fiscal per introduir més elements d'iniquitat. Més contractació temporal –tot i que l’anomenin contracte únic- i abaratiment i debilitament de la tutela judicial de l'acomiadament. I, finalment, instaurar la “millor política social” que és, segons ells, la creació d’ocupació.
Però, què vol dir en boca dels peperos això de que “la mejor política social es la creación de empleo”? L’exemple el tenim aquí, a Balears, amb la fixació de prioritats: Retalls i endarreriments en el pagaments dels deutes al sectors socials i prioritat absoluta en el pagament, zero retalls, als poderosos com ara Acciona que construeix un Palau de Congressos de molt dubtosa rendibilitat, i dogmàtica oposició a recaptar més impostos al més rics (però sí que es pot apujar el preu del viatge en el Bus de Palma, l'IBI en el mateix percentatge pels habitatges de, posem pel cas, Camp Redó i els de Son Vida. Això extrapolat a una política macroeconòmica d’estat vol dir clar i llampant una transferència de recursos i poder de la cosa pública a la privada. Per fer quadrar els números retallaran, entre altres coses, les prestacions per desocupació. En aquest sentit s’ha de recordar que la Vaga General de juny de l’any 2002 aturà la retallada del Govern d'Aznar d’aquestes prestacions. En aquella època l’excusa era el “dèficit zero” que era incompatible amb l’increment de la despesa de les polítiques passives d’ocupació que provocava l'extraordinària rotació en el lloc de feina per mor de la abusiva contractació temporal injustificada en uns moments que l’economia precisava una ma d’obra intensiva. Ara la crisi ha fet disparar aquesta despesa i, s’ha de reconèixer, els governs del PSOE han adaptat els pressupostos a la norma i no a l'inrevés.
Tot plegat, el meu pronòstic és que amb Mariano Rajoy a la Moncloa hi haurà de 3 a 4 milions de persones fora del paraigües de l'Estat del Benestar i, tal vegada, es crearà ocupació al sector de la vigilància privada per reprimir els esclats de conflictivitat social en els suburbis.
De moment -i malgrat la duresa de la crisi en termes d’atur- les mobilitzacions han estat tan i tan pacífiques (les sindicals) i interclassistes (les del 15-M) que sembla increïble. Això pot canviar desprès del 20-N.

L’immensa pancarta del 15 - O

Els dies 26 i 27 de setembre es reuniren a Paris els ministres de Treball i Ocupació del G20, òbviament per parlar i intentar coordinar algunes polítiques públiques d’ocupació. Aquest encontre dels responsables de treball és una prèvia d’una cimera molt més important: la que han de fer a Canes els caps d’estat i de govern els propers dies 3 i 4 de novembre. Aquest cap de setmana s’han reunit a la capital francesa els ministres de finances del G20, per parlar de les seves coses.. .
Fa unes setmanes el President del Banc Mundial, Robert B Zoellick, aprofitava la conferència de premsa inaugural de les Reunions Anuals 2011 del BM i del FMI, per dir que “Els dos temes clau d'aquestes reunions són els referents a gènere i ocupació. Encara que les oscil•lacions dels mercats financers ocuparan els titulars dels mitjans que vostès representen, són aquests temes estructurals els que poden assentar les bases d'un creixement sostenible”. En el mes de novembre de l’any passat els dirigents polítics mundials reunits a la ciutat de Seul es comprometeren a “situar l’ocupació a l'epicentre de la recuperació, proveir protecció social i treball digne”.
L'abast de la crisi social es va posar oficialment de manifest amb el document que l’Organització Internacional del Treball (OIT) lliurà el setembre de 2009 a la classe dirigent i a la ciutadania mundial sota el títol de “Protegir a les persones i promoure l’ocupació: de les respostes davant la crisi a la recuperació i el creixement sostenible”. Discursos, reunions, cimeres, declaracions.... i l’atur, la misèria i la cobdícia dels poderosos no s’atura.
“Els polítics parlen, els líders actuen " deia la pancarta que Juantxo i altres companys i companyes de Greeampace desplegaren a Copenhaguen. EL 15 - O desplegarem una que deia que els líders –la ciutadania- actua ocupant els carres i les places.

Va Pensiero, 15-M i 15 Octubre....

Ricardo Muti, director de l'orquestra, declarà al "Times":
"L'òpera es va desenvolupar normalment fins que arribam al famós cant "Va pensiero". Immediatament vaig sentir que el públic es posava en tensió. Hi ha coses que no es poden descriure, però que un les sent. Era el silenci del públic el que es feia sentir fins llavors, però quan va començar el "Va Pensiero", el silenci es va omplir de veritable fervor. Es podia sentir la reacció del públic davant el lament dels esclaus que canten: "Oh pàtria meva, tan bella i tan perduda."
Quan el cor arribava a la seva fi, el públic va començar a demanar un bis, mentre cridava "Visqui Itàlia" i "Viva Verdi".

A Muti no li sol agradar fer un bis a la meitat d'una representació. Però en aquesta ocasió, en un gest teatral, Muti es va donar la volta, va mirar al públic i a Berlusconi alhora, i es va sentir que algú entre el públic va cridar: "Llarga vida a Itàlia!". I Muti va dir: llavors:
"Llarga vida a Itàlia", però jo ja no tinc 30 anys, he viscut ja la meva vida com a italià i he recorregut molt món. Avui sento vergonya del que succeeix al meu país. Accedeixo, doncs, a la vostra petició d'un bis del "Va Pensiero". No és només per el goig patriòtic que sento, sinó perquè aquesta nit, quan dirigia al Cor que va cantar "Ai el meu país, bell i perdut" , vaig pensar que si seguim així matarem la cultura sobre la qual es va construir la història d'Itàlia. En tal cas, la nostra pàtria, estaria de debò "bella i perduda... Jo he callat durant molts anys. Ara hauríem de donar-li sentit a aquest cant. Els proposo que s'uneixin al cor i que cantem tots el "Va pensiero"

Tota l'òpera de Roma es va aixecar. I el cor també.

No callem, demà a la Mani, 19 hores Parc de la Mar (Palma)

LA REFORMA LABORAL DE ESCARRER

A mi m’ensenyaren -i no precisament en uns cursets de marxisme-leninisme- que en economia empresarial, es denomina actiu a allò que es posseeix i passiu a allò que es deu.

A les classes de comptabilitat de fa bastants d’anys també m’ensenyaren que, dins del balanç de situació de les empreses, l'actiu reflecteix totes les partides o comptes que pertanyen a aquesta empresa. En el mateix balanç de situació, el passiu detalla els deutes de l'empresa en diferents comptes.

Aquestes elementals nocions de economia i de comptabilitat em vingueren al cap llegint, a una entrevista publicada a el Diario de Mallorca de diumenge dia 9 d’octubre, la frase següent de Gabriel Escarrer Jaume :

“La reforma [laboral] debe ser de más calado. Si no se establece esa flexibilidad laboral que permita ver que un empleado es un activo y no un pasivo laboral, el empresario se mantiene hiperconservador y no asume riesgos innecesarios”

Aquesta és l’explicació del vicepresident i conseller delegat de Meliá Hotels Internacional a la pregunta de perquè una temporada turística amb molts de turistes no ha generat pràcticament res d’ocupació.

Sembla que allò que es vol implantar és l’estètica caribenya, model de ressort de tot inclòs a l’hostaleria de Mallorca (el projecte de Magaluf, n’és un bon exemple). Això necessita unes relacions laborals pròpies d’un indret del Mar Carib. És a dir, unes relacions prelaborals on els treballadors i les treballadores són propietat dels hotelers, a canvi del treball no hi ha altre deute empresarial que aquell que el propietari vulgui. Fantàstic i clarificador!

Òbviament això és impossible fer-ho tal qual per aquestes contrades. Però un contracte únic que faci a tothom eventual, un major abaratiment del acomiadament, una reforma que individualitzi la negociació dels convenis col•lectius, i una rebaixa a les prestacions de desocupació .... s’hi sembla bastant.

Complirà el programa del PP les expectatives de Gabriel Escarrer Jaume?

FOTO: R.Borràs, Estiu 2011
Les condicions de treball a Luang Prabang (Laos) són, malgrat el turisme, molt precàries.

United for #globalchange

El dissabte 15 d'octubre hi ha una mobilització internacional. Es pretén que la indignació ocupi els carrers i les places. Des d'Amèrica a Àsia, des d'Àfrica a Europa i aquí, a Mallorca, a les 19,00 hores al Parc de la Mar de Palma.

Pot ser que el Moviment del 15-M no hagi quallat en forma de programa i d’alternatives articulades. Tan se val! Allò que si esta clar és que segueix sent un corrent de fons del malestar per la dictadura dels mercats i per els demèrits i mancances de la política suposadament emancipadora.

“Si en 2008 hubiera habido izquierda -en Europa, en EEUU- estaríamos hoy en una nueva etapa de la historia de la humanidad”,

escriu Jorge Riechmann en el contundent pròleg del llibre de Daniel Tanuro titulat “El imposible capitalismo verde”.

En qualsevol cas el dissabte serem molts els anònims que sortirem als carrers. No farem –encara que tinguem Partit- utilització partidista del moviment. No ho necessitem per palesar que rebutgam el model neoliberal de sortida de la crisi, que volem més igualtat, i que un altre món, unes altres illes són possibles amb més i millor democràcia. És a dir, amb menys mercat, amb menys cobdícia dels poderosos.

Contra la sindicalofòbia: democràcia

UN ARTICLE PUBLICAT AVUI A “DIARIO DE MALLORCA”:

La crisi ens obliga a qüestionar-nos moltes coses i no hi ha res que sigui vetat a aquesta necessària reflexió. Per tant, nosaltres pensam que és adient reflexionar, en aquest marc de crisi, sobre el paper passat, present i futur dels sindicats. A més de la legitimitat constitucional dels sindicats i de les seves funcions de regulació i defensa dels drets i interessos de les persones assalariades, el sindicalisme és part consubstancial a la nostra democràcia. Els nostres sindicats poden tenir una taxa d´afiliació qüestionable –no més que els partits polítics–, però tenen una gran representativitat aconseguida mitjançant les eleccions als centres de treball cosa que, per cert, no ha fet cap organització patronal.
Cert que, com qualsevol membre de la biodiversitat institucional democràtica, els sindicats són subjectes susceptibles de crítica i que, al nostre parer, haurien de fer una profunda avaluació crítica del seus resultats a l´hora d´enfrontar-se a les causes i als efectes de la crisi i alhora reflexionar sobre el seu paper de futur. És, en la nostra opinió, imprescindible que incorporin a aquest debat temes com ara la repercussió que la crisi econòmica d´aquest començament de segle ha suposat en la percepció ciutadana sobre el fet sindical, el canvi ocupacional al mercat laboral i a les relacions laborals o les seves limitacions per a l´elaboració d´alternatives. El significant de fons del moviment 15-M és una clara interpel•lació a l´aggiornamento sindical i a la revisió de les formes d´organització i d´acció sindical a un mercat de treball precari en extrem.
Però el que consideram intolerable és la campanya desqualificadora i sistemàtica a qualsevol cosa que facin el sindicats (a l´hora d´impugnar l´acció sindical, tant se val si és per una mobilització, per un acord o per un període de desmobilització) que des de l´àmbit local al global duen a terme els poderosos. L´agudització d´aquesta impugnació de soca-rel als sindicats –sembla qüestionar la seva pròpia existència– coincidint amb la fase més dura de la crisi econòmica i de l´ocupació, és un símptoma claríssim que allò que es pretén és retallar drets de ciutadania i imposar sense límits la lògica mercantilista en les relacions laborals i als serveis públics propis de l´Estat del Benestar. En aquesta direcció no hi ha dubte que la decisió del Govern del senyor Bauzá d´eliminar el nombre d´alliberats sindicals de l´Administració publica i d´altres drets sindicals–o d´aplicar-los una dràstica reducció– sense cap intent de negociar-ho, no té altra explicació que la "sindicalofòbia" imperant. Plantejar aquests retalls com a una contribució a la superació de la crisi és igual que si algú plantegés finançar els objectius del mil•lenni amb una recol•lecta local del Domund, és afegir-se a la demagògia de l´extrema dreta.
Tot i que som conscients que els sindicats no surten gens ben parats en els sondeigs d´opinió i que acumulen uns nivells d´impopularitat importants, hem d´advertir que guanyar o perdre popularitat és propi del sistema democràtic. En democràcia les percepcions ciutadanes varien i, per contra, en els règims autoritaris l´opinió ciutadana no val un gafet. Per això, en aquest context d´opinió adversa (n´hi ha prou a observar els comentaris dels lectors i lectores del diaris digitals sobre la decisió del Govern de suprimir els anomenats alliberats sindicals de l´administració autonòmica), volem fer pública la nostra defensa del fet sindical. Ho fèiem convençuts i convençudes que la nostra societat deu als sindicats bona part del progrés aconseguit en els anys de democràcia i d´autonomia. És inqüestionable la seva contribució a l´autoregulació del conflicte social, la civilització d´unes relacions laborals sempre complexes, la introducció de normes de seguretat i flexibilitat en les formes de treballar en un sector tan important a les Illes Balears com és el dels serveis turístics o el lideratge de la lluita democràtica per a l´aplicació dels criteris d´igualtat, mèrit i capacitat, a l´hora de dotar les institucions autonòmiques d´una administració publica professional. En definitiva, la acció i mobilització sindical –que fou cabdal en la lluita antifeixista i en l´esdeveniment de la democràcia– també ha estat clau per progressar en els nivell de benestar i d´igualtat d´oportunitats a la democràcia. Amb l´atac als drets sindicals, posant d´excusa la crisi, el que pretenen és posar el fre i la marxa enrere a aquets camí de progrés social.
Les situacions de crisi com a que patim exigeixen capacitat de lideratge i no d´imposició. Així que defensar els sindicats és defensar el diàleg social, defensar els drets sindicals és defensar la democràcia. Fer el contrari és menysprear-la, per això el president Bauzá i el govern que presideix haurien de rectificar.

DAVID ABRIL, FINA SANTIAGO, MIQUEL ROSSELLÓ, PEP VILCHEZ, MARIA BONNIN, BERNAT RIUTORT, NEUS SANTANER, MARIAN SUÁREZ, RAFAEL BORRÀS, JOAN LÓPEZ CASASNOVAS, PERE POLO, GUILLEM MESQUIDA, TONI BAOS, LILA THOMÀS I BEL NORA

EL PARLAR EN CRISI

Em temo que la crisi hagi posat en crisi el significat de les paraules. Vegem
alguns exemples:

I.- Si la realitat és que el deute privat frega el 360% del PIB espanyol i el
públic nomes és del 64%, perquè s’assimila tot el deute amb el deute públic?
La insostenibilitat de les finances té més a veure amb la fallida dels
pressupostos privats, però es retallen els públics.

II.- Quan es dona tanta importància a la “confiança” que certifiquen les
Agencies de Rènting , es vol dir que el sistema de laissez faire (el deixar fer) és
l’únic possible? La crisi és conseqüència no només de l'extraordinària
liberalització, sinó de la desregularització. És possible donar confiança amb el
campi qui campi?

III.- Si a Espanya hi ha més d’un milió d'empreses més que a Alemanya, es
reactivarà la nostra economia amb més empreses i emprenedors? Per què es
diu que no hi ha emprenedors a casa nostra?

IV.- Amb més de 2,5 milions de persones treballant en el sector públic, com és
pot dir, dia si i dia també, que només la iniciativa privada genera ocupació?
Amb un 40% que no té plaça en propietat i, per tant, està en condicions de
precarietat similars als treballadors i treballadores del sector privat, és un
privilegi fer feina a les administracions públiques?

V.- Quan el Governador del Banc d’Espanya reclama noves lleis per fer la
contractació laboral més flexible i dur la negociació salarial a la baixa, vol dir
que reclama lleis que facin il•legal les multimilionàries retribucions i
indemnitzacions de directius d'entitats financeres com ara els de
Novacaixagalicia i el de la CAM?

Només els pobles amb conviccions tenen esperança, deia Bertolt Brecht. Per
tenir conviccions col•lectives ens hem d’entendre. Idò, s’ha de parlar clar.

Publicat a www.gadeso.org

Jornada Mundial per el Treball Digne

QUE PAGUI LA PENA TREBALLAR

Els sindicats CCOO i UGT ens tornen a convocar a manifestar-nos el dia 6 d’octubre. En aquesta ocasió es tracta de fer costat a la crida del sindicalisme internacional amb la Confederació Sindical Internacional (CSI) al front per reivindicar TREBALL DIGNE ARREU DEL MÓN. Per reivindicar, a casa nostra, que les polítiques dels governs girin a l'esquerra i prestin més atenció als d’a baix i menys als poderosos. Per reivindicar ocupació estable, prestacions socials, per defensar els serveis públics com ara l’educació, la salut i l’atenció a les persones en situació de dependència. I, fins i tot, per reafirmar els drets sindicals i de negociació col•lectiva.

La JMTD és una bona ocasió per recordar que hi ha aspectes fonamentals a reivindicar. És vergonyós que es parli tant de la “prima de risc” i tan poc dels Objectius del Mil•lenni. És penós que parlem tant dels rescats del sistema financer i tant poc del com acabar amb pobresa extrema i la malnutrició de milions de persones. Una bona ocasió per omplir els carrers en demanda de la implantació de la Tasa Tobin i els drets humans a tot el Món. (També a la Xina) .

Però els sindicats han titulat el manifest d’aquesta jornada (que encara que la mani és el dia 6, es celebra per tot el món el dia 7 d’octubre) amb el següent lema: EN TREBALL DECENT NO ÉS UN PRIVILEGI. En sembla extraordinàriament assenyat i oportú. Reivindicatiu i d’autoafirmació de la tasca sindical que, al meu parer, té molt que veure amb el donar valor al treball. És a dir, front a la pressurització extrema, al treball com a condemna: Treball amb drets, treball amb seguretat, treball ben pagat.

És mot escaient, de tant en tant, tornar als clàssics i en aquesta ocasió crec especialment adient recordar la següent cita de Marx:”(El proletariat) que té la missió de satisfer les seves necessitats, igual que qualsevol altre home, i que ni tan sols pot donar satisfacció a les necessitats que li són comuns amb els altres homes, a qui la necessitat de treballar catorze hores diàries equipara a una bèstia de càrrega, a qui la competència degrada al plànol d'una cosa, d'un article comercial, que es veu desplaçat de la seva posició de força productiva, l'única que se li tolera, per altres forces productives més eficaces; aquest proletariat rep ja amb això i per això la missió real de revolucionar les seves condicions de vida” (La ideologia alemanya, 1845 K. Marx, en col•laboració amb F.Engels)

Quanta raó tenia el mestre: Que pagui la pena treballar, aquesta és la qüestió