Reivindicar i repensar el sindicalisme

El fracàs mobilitzador exhibit pels sindicats aquest cap de setmana (és increïble que la retallada més gran mai feta al sistema púbic de pensions no tingui una major contestació social) em rondava al cap, i el calfred provocat per les noticies sobre UGT m’ha decidit a dedicar aquest espai a esbossar una modesta opinió sobre el sindicalisme d’avui i de demà.

Parteix de cinc certeses: 1.- Els sindicats han estat unes organitzacions imprescindibles per civilitzar el capitalisme i són ara, més que mai, absolutament necessàries per fer front a la barbàrie turbocapitalista. 2.- Fa molts anys que la classe obrera ha canviat, i ara vivim una nova revolució neoconservadora dels mercats laborals amb una precarietat estructural, l’externalització productiva com a organització habitual de l’empresa, centres de treballs difusos, i preeminència dels sectors dels serveis i de la micro empresa. 3.- Per a aprofundir en la democràcia, avançar en ciutadania econòmica i fer una societat sense diferències astronòmiques, cal organització sindical fortament implantada al centre de treball. 4.- El treball remunerat en el segle XXI no serà “el” factor central d’organització social; tenir un treball ja no és garantia de no exclusió social. I 5.- Els ideals igualitaristes originals del moviment sindical són ara compartits per altres moviments socials. És més, no es pot fer camí envers la igualtat sense preservar el planeta.

Per tant, pens que cal repensar el sindicalisme del Regne d’Espanya, i de les Illes Balears en particular. Un repensar que ha d’abastar el discurs, el relat, les estructures organitzatives i de direcció, de les pràctiques i de les formes i maneres de l’acció sindical. Davant la gravetat de la crisi, la monumental campanya antisindical, i els casos puntuals de corrupteles sindicals, cal un revulsiu. Cal posar fre al robatori de la “ciutadania laboral”. Persones tan moderades com el President de l'Associació Espanyola de Dret Laboral i de la Seguritat Social , el catedràtic Jesús Cruz Villalón, afirma que “Lo preocupante es el círculo vicioso de provocar el incremento de los trabajadores pobres, el colapso del consumo interno, el impago de las deudas pendientes y el daño colateral al propio saneamiento bancario”.

No té sentit la competència sindical. No paga la pena voler mantenir allò existent. Cal un procés constituent sindical que unifiqui en una sola organització a tots els sindicats que, amb voluntat i visió no corporativista, hi vulguin participar. El procés hauria de ser radicalment democràtic, hauria de servir per depurar responsabilitats en els casos de corrupteles (per raons de legalitat, ètica o estètica) i assegurar una total transparència i fiançament independent de qualsevol poder.

La situació sociolaboral és d’emergència per la qual cosa hi ha urgència per posar en marxa el nou sindicalisme. Potser algunes organitzacions sindicals de base i/o territorials haurien d'exercir el seu dret a decidir i rompre les possibles resistències de les burocràcies. El perill d’un neoautoritarisme polític, econòmic i social és evident. Convindria que els i les dirigents sindicals no ens fallessin als no rics.

Amb petites modificacions aquest article  es va publicar a www.elperiscopi.com  el dia 28.11.2013 

De la flexiseguretat a la flexiprecarietat

El darrer número de la publicació digital “Panorama Sociolaboral GADESO” (disponible a www.gadeso.org ) acaba amb una doble preocupació. Per una banda, l’empitjorament dels Índexs de Qualitat en el Treball en aspectes estructurals, com ara, la qualificació del capital humà, i, per l’altra, la tendència a la baixa de la taxa de protecció de les prestacions de desocupació (i de la seva quantia). La primera de les preocupacions ens indica que, si no hi ha canvis en les polítiques públiques i privades en aquesta matèria, el model econòmic de Balears podrà tenir problemes a mig i llarg termini. En qualsevol cas, seria una catàstrofe social sortir de la crisi amb uns efectius laborals amb menys qualificació i amb trajectòries laborals extraordinàriament precàries. La segona preocupació, de ben segur, ens indica que el procés de devaluació social no ha acabat. Sembla evident idò, que caldria repensar la política de prestacions socials per mantenir uns mínims de cohesió social i de capacitat de consum.

Ambdues preocupacions estan bassades en la lectura del conjunt d’informes inclosos en el cos d’aquest número 14 de Panorama Sociolaboral. El seu contingut ens suggereix la necessitat d’insistir en la diferència entre una certa recuperació d’algunes magnituds macroeconòmiques i una superació de la crisi social. Val a dir que és una constant històrica que les entrades a les crisis econòmiques i socials es produeixen de sobte, mentre que les sortides són lentes. La diferència en el cas de la situació actual és que, si no ho evitam, se’n sortirà amb menys drets socials, amb unes classes mitjanes i mitjanes baixes empobrides. Al meu entendre, una societat dual, amb un mercat laboral de molt mala qualitat no pot ser l’horitzó de la societat de les Illes Balears.

Cal un altre horitzó i, conseqüentment, un altre camí. La política econòmica i social basada en l’austeritat a balquena només funciona per a implantat un model de societat més desigual i manco cohesionada. No debades cada pic són més les previsions que aconsellen relaxar el dogma de les retallades. En aquest sentit, paga la pena consultar els documents del Centre de Predicció Econòmica (CEPREDE); Milagros Dones i Julián Pérez, que en formen part, afirmen que “Más de una década de limitación del mercado laboral ahonda en la dificultad de incrementar la actividad por efecto expansivo del mercado interno y, al mismo tiempo, limita la posibilidad de recortar el elevado déficit público desde su componente de ingresos”.

Tanmateix, el que és segur és que avançam envers una major fragmentació i precarització del mercat laboral i, conseqüentment, de les vides de molta gent. A les formes “clàssiques“ de precarització, com ara, contractes extremadament temporals (menys de 3 mesos i fins i tot, en alguns casos, de dies), treball a temps parcial no desitjat, falsos autònoms, externalització de parts de l’activitat productiva i/o de prestació de serveis del centre de treball, etc., s’hi sumen noves formes. El treball en projectes i els freelances són noves tendències a l’alça, és a dir, cada pic hi ha més gent que treballa fora d’un centre de treball formal. El nou lloc de treball pot ser el domicili particular o l'ordinador personal però, en tot cas, amb una situació laboral i de protecció social marginal respecte de les condicions, probablement convenientment devaluades, de la resta de treballadors de l'empresa.

La pràctica neoconservadora d’organització de les relacions laborals consisteix en tot el contrari d’allò que no fa massa temps es presentava com el model més productiu, el de la “flexiseguretat”, és a dir, aquella proposta europea que implicava un equilibri entre flexibilitat i seguretat en les relacions laborals. Per la via de la imposició, hem passat d’una possibilitat de flexiseguretat a una flexiprecarietat real. Però no està escrit enlloc que sempre hagi de ser així!

Artccle publicat a Diario de Mallorca, 27.11.2013

Prou indiferència cap als no rics!

Article publicat a www.gadeso.org

(Una versió reduïda s’ha publicat a l’Ara Balears  de 22.11.2013

Cada pic hi ha més evidències microeconòmiques que deixen palès que hi ha un creixent nombre de llars illenques sense cap tipus d’ingrés. Basta repassar les publicacions de la Xarxa per a la Inclusió Social (EAPN-Illes Balears), Càritas, Creu Roja, Intermón Oxfam o d’algunes fundacions sindicals i d’entitats de reconegut prestigi social, com ara, la Fundació Lluís Vives, per tenir-ne coneixement d’aquesta realitat. Hi ha excel·lents i molt rigorosos treballs d’anàlisi sobre els costos humans de la crisi social que patim. No és possible al·legar ignorància ni manca d’informació sobre la creixent evolució quantitativa i qualitativa de la pobresa i de l'augment de les desigualtats. Que cada dia hi ha més gent amb privacions materials i que, alhora, aquestes privacions són cada cop més extremes és una cosa sabuda. Per si de cas hi ha algun dubte, aconsell donar una ullada, posem pel cas, als estudis elaborats per la Federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), disponibles a www.acciosocial.org .

I tanmateix, per més lectures que es recomanin, no crec que alguns i algunes abandonin la seva indiferència amb les víctimes de les seves polítiques (agreujament de les desigualtats i  desmuntatge estructural de l’estat del benestar).  Sobre aquesta gairebé malaltissa indiferència dels poderosos cap als no rics, l’analista de qüestions internacionals Mariano Aguirre ens ofereix una encertada explicació en afirmar que “ni una sola de les decisions vinculades amb “l'austeritat” que adopten els alts càrrecs polítics, econòmics i financers els afecta personalment o al seu entorn immediat. Al no sofrir-les, les mesures “anticrisi” són un espectacle llunyà que coneixen a través de les macro xifres, els mitjans periodístics, quan reben alguna pregunta incòmoda al Parlament o en aquests breus moments en què els increpen quan surten d'un edifici o de la seva casa i caminen set passos fins al cotxe amb xofer. Si la protesta puja de to, es prenen mesures repressives...” En aquesta lògica cal interpretar l’avantprojecte  de Llei de Seguretat Ciutadana del ministre Jorge Fernández Díaz o les ordenances municipals que pretenen castigar la mendicitat.

Malgrat la indiferència de les elits, la situació és, tal com ho corroboren la literatura especialitzada i les dades oficials, d’alarma social. Val a dir que, en una situació d’atur massiu, es generen “mecanismes d’auto contenció estadística” (gent desanimada que deixa de cercar una ocupació retribuïda, emigració geogràfica i al submón del treball submergit, substitució del treball a temps complet per a un a temps parcial, etc.), la qual cosa provoca que les estadístiques reflecteixin només una part de la magnitud de la població aturada. No obstant això, si prenem  com a referència l'estimació que fa l’EPA, observarem que la població illenca aturada en el trimestre de més activitat econòmica i laboral (el tercer) ha tingut un estirabot del 91% en els darrers cinc anys, passant de ser un col·lectiu de 55.300 persones l’any 2008 a un de 105.600 enguany. I el que és més important, la població aturada de llarga durada (dos anys o més) ha augmentat un 1.125% (ha passat de 2.800 persones en el 2008 a 34.300 aquest estiu). Amb aquestes dades, com poden els governats seguir indiferents als sofriments que provoca l’empobriment que hi ha darrere aquestes xifres?

Però àdhuc és més important prendre en consideració que, en un context de devaluació brutal de la renda de la majoria de la població, el trànsit de la “normalitat” a la pobresa material relativa  es produeix en molts casos amb una extraordinària rapidesa. A tall d’exemple, de l’acceleració dels processos d’empobriment personal i familiar cal citar la Reforma Laboral de 2012, que ha augmentat els procediments exprés per l’acomiadament gairebé gratuït; la retallada de les prestacions de desocupació per a les persones majors de 55 anys; o l’exclusió de col·lectius com a beneficiaris de l'ajut del Programa “PREPARA”. Però els mecanismes estadístics oficials no estan preparats per copsar amb certa actualitat l’estat de la pobresa en l’actual entorn de crisi social. La darrera Enquesta de Condicions de Vida publicada el passat 20 de novembre només incorpora dades consolidades de l’any 2012 i calcula una taxa de risc de pobresa l’any 2012 del 24,2% a Balears (s’ ha produït un estirabot del 5,7% en un any).

De l’any 2013 hi ha només dades provisionals, com ara la taxa de carència material (que mesura el percentatge de persones i llars que es troben en almenys 3 de les següents situacions: a) no poden fer un menjar de carn, pollastre o peix, almenys cada dos dies; b) no poden mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada; c) no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes; d) han tingut retards en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat...) en els últims 12 mesos; e) els és impossible disposar d'un automòbil; f) no poden permetre's disposar d'un ordinador personal; o g) no poden permetre's anar de vacances almenys una setmana a l'any). Aquesta taxa ha passat d’un 11,6% l’any 2008 a un 23,7% l’any 2013 en el cas de les persones, i d’un 9,6% a un 21,9% en el cas de les llars.

En qualsevol cas, no hi ha dubte que la pobresa relativa i severa han esdevingut un problema estructural. De fet, l'anomenada taxa AROPE (acrònim de l’anglès At-risk-of poverty and exclusion) se situava en un escandalós 24,5% l’any 2011. És a dir, gairebé una de cada quatre persones de Balears eren pobres en els termes d’aquest indicador sintètic que té en compte altres tres indicadors: la població que viu sota el llindar de pobresa, la població afectada per una privació material severa i la població amb baixa intensitat de treball per llar. Durant els anys 2012 i 2013 aquesta taxa, sens dubte, haurà augmentat.

Amb les dades disponibles no és exagerat parlar d’emergència social, tot i que, amb estadístiques més actualitzades (hi ha dades oficials de PIB cada trimestre, mentre que les de pobresa són escasses i s’ofereixen amb molt de retard), podríem observar amb més precisió l’agreujament del problema en els darrers dotze mesos. Davant aquesta situació, què ha fet fins ara  el Govern? Bàsicament bloquejar –via disposició transitòria de la llei de pressupostos de la CAIB–  el desplegament de la Llei de Serveis Socials de les Illes Balears, aprovada en l'anterior legislatura, i que es disposava a “atendre a les situacions de manca de recursos bàsics i les necessitats socials”.  La discussió parlamentària del pressupost de la CAIB de 2014 podria ser el marc per aprovar una autèntica política contra la pobresa i l’exclusió social. En cas contrari, hauria de ser el torn de la societat civil, que té els instruments de la mobilització i de la proposta via Iniciativa Legislativa Popular (ILP). Cal estar preparats per reivindicar de debò una Renda Garantida de Ciutadania, que és absolutament realista i possible (seria factible amb una partida pressupostària de vint-i-cinc a trenta milions d’euros). Una RGC pensada com un nou instrument de política social redistributiva i preventiva de l’exclusió social. En definitiva, una petita passa en la direcció d’un nou paradigma social en el qual el dret a la llibertat material estigui garantit mitjançant una Renda Bàsica universal i incondicionada.

Ara mateix, dir prou indiferència cap els no rics! ha esdevingut una exigència ètica, si més no perquè, en paraules d’Antonio Gramsci “la indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. Per això odiï als indiferents”.

Foto: R. Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA- Títol: Guevara, 1968.  Obra de Claudio Tozzi (Brasil  1944)- 1963)

Creixement sense ocupació?

 

 

 

Des de fa alguns anys hi ha una importat producció teòrica sobre el creixement econòmic clàssic -el mesurat únicament en augments de PIB- sense ocupació. Pot semblar paradoxal però cada cop es parla més, fins i tot, de creixement amb pèrdua d'ocupació o “Joblost growth”. És a dir, avui en dia un augment de PIB (ni encara que sigui per sobre del 2%) assegura creixements d’ocupació i disminució d’atur. Sense tanta teorització, a la Fundació Gadeso també fa bastant de temps que advertim que són possibles i plausibles “escenaris de creixements turístics sense creixements significatius d’ocupació”. Val a dir que, hem d’insistir una altra vegada, no és el mateix crear ocupació que reduir l’atur. L’atur registrat i estimat pot baixar per raons alienes al tarannà de l’economia, com ara, descensos de la població activa, migracions, creixement de l’atur desanimat, engrandiment del mercat laboral irregular, etc.

 

Malgrat l’aclaparadora ofensiva oficial i d’opinió publicada, sóc de l’opinió que la situació de les Illes Balears és ja de Joblost growth. Això és el que s’intueix de la lectura del número 23 de la publicació digital TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO al que podeu accedir a www.gadeso.org . Sota el títol de “Un estiu laboral que no albira la sortida de la crisi social” s’analitzen els trets més rellevants del mercat laboral durant el trimestre estiuenc per excel·lència, és dir, els mesos de juliol, agost i setembre. Telegràficament els resultats que considero més rellevants d’aquest anàlisi són els següents: Pel que fa específicament al sector turístic la principal conclussió és que les arribades de turistes creixen de 2012 a 2013 en un 1,4%, mentre que l’ocupació turística (Afiliacions a la Seguretat Social) baixa un 0,6,% en aquest mateix període. A més, em sembla important senyalar que la temporalitat de l’ocupació turística frega el 41% i que en els mesos centrals de l’estiu hi ha una mitjana superior a 11.000 persones registrades en demanda d’ocupació en el sector d’hoteleria (allotjament i restauració).

 

En quant al mercat laboral general, cal apuntar les següents informacions del quinquenni 2009-2013 : a) L’atur registrat ha oscil·lat entre les 67.000 i les 76.000 persones, amb un creixement del 4,1%, i, segons dades de l’EPA, la població aturada ha augmentat un 17%. b) L’ atur registrat de més d’un any ininterromput assoleix la xifra mitjana record de 27.802 persones, i, amb dades de l’EPA, la població aturada de més de dos anys creix un 577% i la de més d’un any (sense arribar al dos) ho fa en un 52%. c) S’han perdut gairebé un 2% d’afiliacions a la Seguretat Social. e) La contractació temporal extrema (contractes de menys de 3 mesos) creix fins a superar el 61% sobre el total de contractes registrats. f) La població assalariada amb contracte temporal ja representa el 29,2% del total de persones assalariades. g) La població ocupada a temps parcial segueix sent majoritàriament femenina, però el creixement més gran es produeix entre els homes (amb un augment de 3,6 punts percentuals). I h) Amb les dades d'incorporació a la prestació de desocupació contributiva podem intuir que entre 23.546 i 25.378 persones perden, d’una manera o d’altra, l’ocupació durant els mesos d’estiu.

 

Segur que és necessari insistir en la conveniència d’un pacte apolític, econòmic i social en matèria turística perquè, pot ser que el turisme sigui part del nostre problema, però, seguint amb el raonament de Miquel Puig en el seu llibre “La sortida del laberint. El camí per superar la crisi creant llocs de treballs decents”, un millor turisme seria part de la solució. Sense un revulsiu qualitatiu al statu quo del nostre model econòmic, tenim assegurat el camí d’una llarga decadència. El mateix camí que ha fet caure entre 2001 i 2012 un 13,2% el PIB per càpita i marca una continua tendència a la baixa del Índex de Desenvolupament Humà de les Illes Balears.

Article publicat avui a Diario de Mallorca

Foto: R. Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA-

L’alternativa de repartir i compartir

Ahir vaig tenir el plaer de presentar un acte organitzar per l’Ateneu Pere Mascaró i la Fundació Emili Darder. A Can Alcover ens vàrem reunir per parlar del repartiment del treball. Era la segona activitat d’un cicle que amb el suggerent titot “Alternatives a la crisi” han engegat ambdues fundacions, i que fa unes setmanes s’inicià tractant d’energies renovables.

El ponent va ser Florent Marcellesi que, a més de ser Coordinador d’Ecopolítica i membre del Consell assessor de la Fundació EQUO, és un activista i pensador ecologista, un bon divulgador de l’ecologia política i l’ ecosocialisme. Florent, cal dir-ho, s’ha convertit en una persona de referència en l'elaboració teòrica sobre la reducció de la jornada laboral, sobre el repartiment del treball. La seva aportació a aquest debat és ben original. Està inserida en una proposta d’economia baixa en carboni i lligada a la proposta britànica jornada laboral de 21 hores a la setmana o al seu equivalent en jornada anual.

“Plantear una semana laboral de 21 horas no es sólo un ejercicio de prospectiva: es también un ejercicio de realidad. Permite pensar en una nueva economía, baja en carbono y en la que nuestra huella ecológica se reduce de forma drástica” diu en el pròleg del llibret sobre la proposta de 21 hores.

Una proposta, aquesta de la jornada laboral de 21 hores, de la qual discrep en algunes coses. La realitat de l’Europa mediterrània no és la de Gran Bretanya, l’ús dels temps és força diferent, els problemes associats al treball parcial no desitjat d’aquí va associat a processos de precarització i empobriment, i a parer meu se li dóna un paper massa marginal a la Renta Bàsica per bastir la proposta. Però, en qualsevol cas, el repartiment  del treball amb reducció del màxim legal de jornada laboral és part de l’alternativa.

La coincidència ha volgut que fes aquesta presentació uns dies després de parlar a l’Obra Cultural Balear de Manacor. Aquesta molt activa delegació de l’ OCB, entre altres activitats, desenvolupa un cicle de conferències sota el títol genèric de “Els dilluns de l’Obra”. Aquest dilluns vaig parlar de “Unió Europea: De la seguretat laboral a la precarietat social” per acabar amb tres idees:

1.- Les economies regionals són les economies reals. És a dir, la base econòmica del territori, la integració de les seves activitats i recursos, al seu mercat interns i els exteriors són cada cop més importants. Els mercats Estatals a Europa ja no existeixen, els capitals no inverteixen en funció de l'Estat sinó que tenen més en compte les característiques de la regió, les seves infraestructures i els seus recursos humans, les seves connexions amb el continent i amb el món, les relacions socials i la qualitat de vida, etc. És, idò, un error haver abandonat la política activa envers a l’Euroregió Pyrinénèes Mediterranée. És un greu error una acció de govern que no aposti per la identitat lligada al turisme, territorial, producte local i cultural.

2.- No hi ha futur sense repartir i compartir. La prosperitat ha de ser compartida. Per tant caldria parlar de: Renda Garantida de Ciutadania en el camí cap a una Renda Bàsica, de pacte per a l'eradicació de les noves formes de pobresa, de fiscalitat radicalment progressiva, de taxa d’estades turístiques, d’una altra política turística o de l’economia social i solidària.

3.-Les Illes Balears han de superar la crisi amb ocupacions dignes. “La sortida del laberint: El camí per superar la crisi creant llocs de treball dignes”. (Miquel Puig) exigiria no seguir retallant en educació, posar en marxa un autèntic Sintema de Qualificacions Professionals de Balears, revolucionar el SOIB.

Tot això pot semblar molt utòpic. A mi em sembla molt més utòpic pretendre mantenir l’actual cacau neoliberal. En tot cas les utopies quotidianes es construeixen amb petites lluites, amb modestes organitzacions socials. En aquest sentit benvinguda sigui l'Associació de Majors Aturats per l’Ocupació deBalears. Una utopia sense festa no val la pena. Per tant repartiu i compartiu repartiu i compartiu la festa amb un bon Dijous Bo!

Dades d'atur d'octubre: més embulls i mentides

Tinc la convicció que qualsevol estadística oficial d'àmbit econòmic, social o laboral, serà, tant sí com no, interpretada pels governants com una bona notícia en el camí de la sortida de la crisi. És la consigna del PP. Passi el que passi avançam pel camí de la recuperació econòmica i la millora del mercat laboral. No diuen a quina sortida de la crisi es refereixen ni de quina recuperació econòmica parlen. Les reformes que han posat en marxa tenen un doble objectiu claríssim: 1.- Un mercat laboral poblat de treballadors i treballadores pobres i sense drets. 2.- Una economia devaluada, amb unes classes mitjanes i baixes empobrides i amb unes desigualtats exacerbades. Anam pel bon camí d'assolir aquest doble objectiu.

Ahir tinguérem un altre dia d'embulls i mentides entorn de les dades d'octubre de l'atur registrat i les afiliacions a la Seguretat Social. Recordem succintament les dades: a) L'octubre acaba amb 82.486 persones registrades formalment en atur. Un creixement del 13,93% (10.088 persones) en relació al mes anterior i un descens del 5,35% (4.665 persones) en relació al mateix mes que l'any anterior. Durant tots els mesos d'estiu el Govern i el PP s'aferraven a les variacions positives mensuals per afirmar que la recuperació de l'ocupació era un fet. Demagògicament i de forma molt pueril amagaven que obeïen a les variacions estacionals de gairebé tota la vida. Ahir no en feren menció perquè la variació mensual és dolenta (l'any passat aquesta variació estacional a l'alça de l'atur registrat fou menor que la d'enguany, concretament del 12,20%). Creix l'estacionalitat? Quants Fixos Discontinus han acabat el seu contracte durant el mes d'octubre? Recorden que els Fixos Discontinus aturats no figuren al registre d'atur?

De què ens val saber que les afiliacions a la Seguretat Social han augmentat en un any un 0,92% (3.817 afiliacions en nombres absoluts) si resulta que la majoria de les noves afiliacions són de mitja jornada? Afirm que, en termes homogenis d'afiliacions a jornada completa, les afiliacions interanuals baixen!

En qualsevol cas l'atur registrat baixa perquè hi ha molts d' estrangers que “agafen els tapins” i retornen als seus llocs d'origen o van cap a l'economia submergida. Quina altra explicació té que de les 4.665 persones que han deixat d'estar apuntades al registre, 2.060 (el 44%) siguin estrangeres? Cal recordar una i una altra vegada que Balears fou la comicitat autònoma amb una major presència relativa d'estrangers en el seu mercat laboral? Algú pensa que, amb un atur registrat de llarga durada (de més de 2 mesos ininterromputs en demanda d'ocupació) estancat des de fa anys per sobre del 30% del total d'atur registrat, no augmenta l'atur desanimat i hi ha moltes persones que no renoven la demanda d'ocupació malgrat que no hagin trobat feina?

Aquestes, diguem-ne manipulacions, són coses que he comentat gairebé cada mes. Estic un poc fart de reiterar obvietats. Però no queda més remei que insistir perquè com diu José Felix Tezanos: “ Junto a este ímpetu regresivo, de efectos netamente antisociales, la práctica de los lenguajes engañosos -¿por qué dicen “reformas estructurales” cuando quieren decir precarización laboral?- va acompañada de una estrategia precisa orientada a sesgar y manipular los datos estadísticos, para intentar que no ofrezcan una imagen tan preocupante de la realidad laboral como la que se da en países como España”. (Revista TEMAS para el debate, núm. 227, octubre 2013)

I tanmateix hi ha dades que no són manipulables: 1.- El mes d'octubre acaba amb un atur registrat de llarga durada que suposa un 33,7% del total (27.778 persones). 2.- La contractació temporal és el 89,13 % del total dels contractes registrats en els 10 primers mesos de l'any. 3.- Durant el mes de setembre 8.657 persones sol.licitaren la prestació de desocupació contributiva, són, per tant, persones que han perdut la feina durant el mes. 4.- En el mes de setembre només el 32,5% de persones aturades registrades cobraven la prestació de desocupació (846,9 euros de mitjana), el 32% cobraven algun subsidi i el 34,5% restant no tenia cap prestació.

Trista manera d'acabar una de les “millors”  temporades turístiques de la nostra historia. Sembla que allò de la prosperitat compartida no va amb d'ideari  neoliberal!

Article publicat a www.elperscopi.com

Foto: R. Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA- Títol: Jefe de sierpes, 1923.  Obra de Alejandro Xul Solar (Argentina 1887 - 1963)