L'EPA i els 'McJobs' illencs

Un article que m’han  publicat avui a L’Ara Balears

Hi ha un nou fantasma que recorre Europa: els McJobs. En àmbits acadèmics, s'utilitza aquest terme per definir les noves precarietats de les relacions laborals postcrisi. Els mercats laborals s'estan transformant en la direcció de la turboflexibilitat laboral que ha caracteritzat la totèmica marca de menjar ràpid arreu del món. ElsMcJobs més autèntics són els contractes que permeten als ocupadors no estipular quantes hores han de treballar els empleats, que han d'estar disponibles per la càrrega de feina de l'empresa. Al Regne Unit, més d'un milió de persones treballen en aquestes condicions, i algunes corporacions ja l'han convertida en la modalitat contractual més emprada per gestionar les seves plantilles, com és el cas de McDonald's, que contracta fins al 90% dels seus efectius laborals amb aquesta flexibilitat incorporada. Però no és únicament una dinàmica britànica. A Alemanya, l'extensió del que ells han anomenat MiniJobs ha provocat que els working poor (treballadors i treballadores pobres) hagin arribat a ser més de set milions. I basta llegir les peripècies del comissari Kostas en alguna novel·la de Petros Márkaris per entendre que els McJobs mal pagats són la columna vertebral de l'actual mercat laboral grec. En definitiva, la devaluació salarial i la transformació del treball que tenia alguns elements d'estabilitat (la flexiseguretat) en una precarització total han provocat que la situació de working poor hagi passat de ser pròpia dels mercats laborals de l'altra banda de l'Atlàntic a ser una situació ben nostra. Avui, tenir feina no garanteix no estar en risc de pobresa o d'exclusió social. Fa només uns dies el comissari europeu d'ocupació, Lazló Andor, ha declarat que: "Desafortunadament, no podem dir que tenir un treball equival necessàriament a un estàndard de vida decent ". I s'ha quedat tan ample!

Les dades de l'EPA, conegudes dijous passat, posen de manifest que a les Illes Balears avançam en aquesta direcció de progressiva degeneració de les condicions laborals, la qual cosa agreuja els problemes històrics del mercat laboral illenc (estacionalització, baixa productivitat, dèficits formatius, moderada mobilitat sectorial) i, gairebé, impossibilita afrontar, amb garantia d'èxit, les patologies noves que ha creat una crisi tan perllongada com la que encara ara patim. Sens dubte la més important d'aquestes noves problemàtiques és la del creixent nombre de persones "inocupables". Joseph E. Stiglitz, parlant de la situació del mercat laboral als EUA, comenta que " els treballadors nord-americans són considerats productes bàsics descartables, se'ls deixa de banda si no poden mantenir-se al dia amb els canvis tecnològics i el mercat. La diferència ara és que aquests treballadors ja no constitueixen una petita fracció de la població ". Precisament, les dades de l'EPA ens confirmen que a les Illes Balears aquest fenomen ja és ben present entre nosaltres: les mitjanes de l'any 2013 ens informen que gairebé el 10% de la població aturada no ha treballat mai i la taxa d'atur de llarga durada és del 10,79%.

En qualsevol cas, el que més sorprèn és que les veus governamentals parlin de recuperació econòmica, de superació de la crisi o de creació d'ocupació. Sensatament no es pot parlar de millora en el mercat laboral illenc si resulta que l'any 2013 acabà amb una taxa d'atur del 22,91% i una població aturada de 134.600 persones. La hipòtesi de creació d'ocupació durant l'any 2013 era plausible prenent en consideració que l'any 2012 es va arribar al rècord de població aturada. Cal recordar que la taxa mitjana d'atur de 2012 va ser del 23,17% (140.200 persones). Per tant, era gairebé segur que les dades d'atur baixessin, com era improbable un escenari de més atur. Aquesta millora podia donar-se amb creació d'ocupació o sense. Ha succeït el segon.

A les dades del quart trimestre de 2013 observam que la població aturada en relació al trimestre anterior ha pujat un 21,6% (29.100 persones). Aquesta dada demostra que el mercat laboral illenc és dels més estacionals d'Europa! En qualsevol cas allò que té més importància és observar la variació sobre el mateix trimestre de l'any anterior, i en aquest cas l'atur baixa en 9.500 persones (un -6,58%) respecte de 2012. S'ha creat, idò, ocupació? Tot indica que no. L'atur estimat baixa perquè baixa la població activa (la gent que està en condicions de fer feina i en vol fer) en 5.600 persones. És més, com que baixa la població ocupada (la gent ocupada per compte propi, per compte d'altri, en el mercat laboral formal o a l'informal) en 3.900 persones i també baixa la població assalariada en 1.800 persones, hom pot concloure que estem encara en un escenari de pèrdua d'ocupació.

Tanmateix hi ha una línia complementària d'anàlisi que explica l'aparent creació d'ocupació conseqüència de l'estimació a la baixa de població aturada. El procés de degradació de les condicions laborals (la hiperprecarització o extensió dels McJobs ) a força de temporalitat, en molts casos extrema, amb contractes d'alguns dies, i del top model de la desregularització laborals del PP, el treball a temps parcial, provoca un efecte estadístic que estira a la baixa l'estimació d'atur de l'EPA. Per què passa això? Perquè l'EPA no és una enquesta feta en una data fixa, és una enquesta contínua durant el trimestre i, en la mesura que hi ha més gent que treballa amb contractes molt curts o unes hores per setmana, hi ha manco probabilitats que contestin que estan a l'atur. Val a dir que aquesta no és una qüestió menor, ja que la població illenca ocupada a jornada parcial arribà a 65.875 de mitjana durant l'any 2013, i les persones assalariades amb contractes temporals freguen el 30% del total de tota la població que treballa per compte d'altri.

Per arrodonir l'assumpte resulta que l'EPA ens informa que convivim amb 66.800 persones (un 4% més que en el quart trimestre de 2012) illenques aturades de llarga durada; que 41.900 llars illenques tenen tots els membres actius a l'atur (1.900 més que el 2012); i que només una de cada tres persones aturades percep alguna prestació de desocupació. Però... ens diuen que " Sabemos lo que hay que hacer y lo vamos a hacer y por eso hacemos lo que hemos dicho que íbamos a hacer… ". Deu ser un bon camí únicament per a les elits riques.

Una cara oculta del paradís turístic balear

Aquí teniu el meu comentari en El Periscopi sobre les dades de l’ EPA del  quart trimestre 2013.

Recercant entre les dades he obvervat  que:  

è A LES ILLES BALEARS Hi HA MÉS DE SETANTA MIL PERSONES PARADES QUE NO PERCEBEN CAP PRESTACIÓ.

è A LES  ILLES BALEARS LA TAXA DE COBERTURA DE LA PRESTACIÓ DE DESOCUPACIÓ ÉS DEL 34,2%. ÉS A DIR,  NOMÉS UNA DE CADA TRES PERSONES ATURADES PERCEP PRESTACIONS.

è La menor taxa de protecció la tenen els joves menors de 30 anys: Un 21,9%. Per tant  només un de cada cinc percep prestació. Hi ha gairebé trenta mil joves.  sense prestacions.  

è Les dones tenen una taxa de protecció  del 27,2%. Dotze punts inferior a la dels homes. 

è Les persones entre  30 i 44 anys  tenen una taxa de protecció del 33%.  Un de cada tres percep una prestació. Gairebé quaranta mil persones d'aquesta edat no són  perceptors de prestacions.

 Pel bon camí? #PelBonCamí

Foto: R. Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA-

Dues reflexions

Zygmunt Bauman:   “Es cierto. No hay un modelo de sociedad alternativo. La izquierda solo sabe decirle a la derecha, “cualquier cosa que hagan ustedes nosotros la hacemos mejor”. Cuesta distinguir entre Gobiernos de izquierda y de derecha, la verdad.”

Entrevista completa aquí. 

José Mato

La companya Lila Thomàs em posa sobre avís. He estat uns dies desconnectat de xarxes socials. No m'ho passo a creure. José Mato ha mort, i per a major sorpresa ha estat un maleït accident de trànsit. A pics el destí  és sorprenent. Amb prou feines fa unes setmanes, el dia 2 de gener d'enguany, vam estar a casa de Manolo Cámara  dinant  amb ell. Havia vingut uns dies a Mallorca a veure a amics i amigues, a companys i companyes, a la família... Em va sorprendre que hagués vingut des de Pontevedra a València en el seu cotxe i de València a Palma en el vaixell. Crec que José Mato tenia una irrefrenable necessitat de llibertat de moviment que li dificultava molt, als seus 80 i molts anys, no tenir a mà el seu cotxe.

Crec poder dir que vam ser amics. Però segur que hem estat companys i camarades de lluites i militàncies. Amb ell vaig militar en el PTE, amb ell vaig contribuir a l'aventura sindical de la CSUT. Ell va impulsar  un acord amb Manolo Cámara  que ens va conduir, a la pràctica totalitat de la CSUT, a ingressar, molt a principis dels anys 80 del segle passat, a CCOO. Més tard vaig coincidir amb ell en el PCIB-PCE i després a Esquerra Unida. Vam tenir discrepància en el si  CCOO i a EU. Però vull creure que mai vam perdre l'amistat i segur que mai vam perdre la camaraderia ni vam deixem de coincidir en la trinxera de la lluita pel socialisme. 

Esper i desig que l'esquerra mallorquina, i especialment el seu sindicat, CCOO, li rendeixi el merescut homenatge a aquest lluitador antifranquista i per una societat més justa. Gràcies José Mato per tot el que ens has donat. Estiguis on estiguis i amb qui estiguis, no lis donis  moltes bregues.

Pensions i desigualtat corrosiva

Un article que m’ha publicat Diario de Mallorca

Són temps de fer balanços i la Fundació Gadeso vol ser-hi. Per això hem començat un seguit de Temes socioeconòmics per esbrinar el que ha passat a les Illes Balears en l’àmbit social i laboral durant 2013. Amb el número vint-i-cinc d´aquesta publicació digital, a la que podeu accedir entrant a gadeso.org, iniciam aquesta tasca de retrospectiva parlant de l’evolució de la cistella de pensions públiques de la Seguretat Social (incapacitat, jubilació, viudetat , orfandat i a favor de familiars), tot i que posam especial atenció a les pensions de jubilació.

Les informacions més rellevants són les següents: a) El total de població balear beneficiària de pensions de la Seguretat Social arribà, l´any 2013, a 177.164 persones, el 16% del total de població censada. b) El col·lectiu majoritari és el de pensionistes de jubilació, amb 109.003 persones (el 61,5% sobre el conjunt de persones beneficiàries). c) El segon col·lectiu en importància és el de pensionistes de viudetat, que suma un total de 43.989 persones. És a dir, una de cada quatre pensions pagades ho és per la contingència de viudetat. d) L´any 2013 acabà amb un valor mitjà del total de pensions en vigor a Balears de 790,25 euros, i amb una pensió mitjana de jubilació de 903,96 euros. e) En el període 2009-2013 el nombre de pensions de jubilació s´ha incrementat en 11.383 persones (un 11,7%). f) La quantia del total de pensions de jubilació en vigor ha augmentat en 125,03 euros, és a dir un 16 %. Les del conjunt del Regne d´Espanya han crescut en 125,99 euros (un 14,6%). I g) Hi ha una lleugera disminució del diferencial negatiu del valor mitjà de les pensions de jubilació illenques en relació a les del conjunt de l´Estat. L´any 2009 aquesta diferència era de -9,3% i l´any 2013 acabà en un -8,3%.

Però, més enllà de les dades, m´interessa recordar que la reforma del sistema públic de pensions feta, en la més absoluta solitud social i parlamentaria pel PP, té els següents continguts: per una banda, pèrdues importants de poder adquisitiu de les pensions, amb la desvinculació de la seva actualització anual de l´IPC, i l´aplicació d´una nova fórmula d´actualització mínima del 0,25% durant els anys de crisi i sostre de l´IPC més el 0,25% durant els de no crisi; i, per un altre costat, estableix la vinculació, a partir de 2019, de la pensió inicial a l´esperança de vida de la persona en el moment d´abandonar el mercat laboral. Les conseqüències són, per una banda, tan immediates que el 2013 pot ser l´últim any de moderada, però sostinguda en el temps, millora de les pensions públiques, i, a mitjà termini, és evident que es provocarà una major desigualtat entre els que puguin finançar-se un pla privat de pensions i els que no ho puguin fer.

El camí de l´acord, la graduació, i la moderació, que durant anys ha marcat l´anomenat Pacte de Toledo i el pacte social, ha estat substituït pel camí de la radicalitat, amb una reforma de les pensions imposada per la troica (CE, BCE, i FMI) ) + PP que, tot s´ha de dir, és molt coherent amb l´economia de la desigualtat com a sortida neoliberal a la crisi. En aquest camí de la desigualtat com a paradigma social els consensos democràtics i sensibilitats socials són sobrers. En paraules del sociòleg alemany Ulrich Beck, vivim en un "estat d´excepció econòmica".

I tanmateix convé recordar que les pensions públiques, que sempre han estat claus per a la cohesió social i una peça fonamental de l´Estat del Benestar, s´han convertit en la crisi actual en un importantíssim matalàs familiar per a no agreujar el procés d´empobriment de moltes llars, i persones que sofreixen l´atur i les polítiques de retallades dels serveis socials bàsics. Precisament en aquest context de crisi, es posa en marxa aquesta nefasta reforma del sistema de pensions per agreujar la seva insuficiència i iniquitat. Sens dubte és un element més „en aquest cas molt important i estructural„ de la devaluació interna que empobreix únicament als no rics. Hi ha altres alternatives molt més sostenibles en termes econòmics i socials, encara que només sigui perquè, com escriví Tony Judt al magnífic llibre, El món no se´n surt, "la desigualtat és corrosiva. I podreix les societats des de dins".

FOTO: Chris Killip. Joven en un muro, Jarrow, Tyneside, 1976.

Ja sé que són temps de glosses, però .... Juan Gelman

Ja sé que són temps de glosses, però ....

Sobre la poesía

(Juan Gelman)

“ Habría un par de cosas que decir/
que nadie la lee mucho/
que esos nadie son pocos/
que todo el mundo está con el asunto de la crisis mundial/ y

con el asunto de comer cada día/ se trata
de un asunto importante/ recuerdo
cuando murió de hambre el tío juan/
decía que ni se acordaba de comer y que no había problema/

pero el problema fue después/
no había plata para el cajón/
y cuando finalmente pasó el camión municipal a llevárselo
el tío juan parecía un pajarito/

los de la municipalidad lo miraron con desprecio o desdén/murmuraban
que siempre los están molestando/
que ellos eran hombres y enterraban hombres/y no
pajaritos como el tío juan/especialmente

porque el tío estuvo cantando pío-pío todo el viaje hasta el crematorio municipal/
y a ellos les pareció un irrespeto y estaban muy ofendidos/
y cuando le daban un palmetazo para que se callara la boca/
el pío-pío volaba por la cabina del camión y ellos sentían que les hacía pío-pío en la cabeza/el
tío juan era así/le gustaba cantar/
y no veía por qué la muerte era motivo para no cantar/
entró al horno cantando pío-pío/ salieron sus cenizas y piaron un rato/
y los compañeros municipales se miraron los zapatos grises de vergüenza/pero

volviendo a la poesía/

los poetas ahora la pasan bastante mal/
nadie los lee mucho/ esos nadie son pocos/
el oficio perdió prestigio/ para un poeta es cada día más difícil

conseguir el amor de una muchacha/
ser candidato a presidente/ que algún almacenero le fíe/
que un guerrero haga hazañas para que él las cante/
que un rey le pague cada verso con tres monedas de oro/

y nadie sabe si eso ocurre porque se terminaron las muchachas/ los almaceneros/ los guerreros/ los reyes/
o simplemente los poetas/
o pasaron las dos cosas y es inútil
romperse la cabeza pensando en la cuestión/

lo lindo es saber que uno puede cantar pío-pío
en las más raras circunstancias/
tío juan después de muerto/ yo ahora
para que me quieras.”

Amén! 

La societat dual que s’albira

S'estenen com a taques d'oli les situacions legals en les quals és possible treballar amb sous que no arriben als 500 euros mensuals. Això és el que passa, cada pic amb major freqüència, per una banda amb els contractes de formació, fins i tot per a persones de més de 30 anys, sense res a veure amb allò que s'ha estudiat inicialment en el sistema educatiu. Però el que està més estès és la contractació a temps parcial que, en la majoria dels casos, va associada a una gran disponibilitat de tota la jornada a aquest treball teòricament de poques hores. És a dir, lluny de ser una oportunitat per conciliar la vida familiar i/o personal amb la laboral, o de ser una fórmula flexible d'accés a un mercat de treball amb poca oferta de contractació, el treball a temps parcial ha esdevingut en un factor clau de l'actual turboprecarització laboral. Amb el Real Decret Llei aprovat pel Govern espanyol el divendres 20 de desembre de 2013 aquesta gran disponibilitat de la persona contractada a temps parcial a un sol ocupador s'ha fet total i en qualsevol circumstància. No hi dubte que la legislació laboral del Govern del PP (el govern de la devaluació social, salarial i democràtica) és una màquina de creació de "treballadors i treballadores pobres". El gran èxit de la legislació laboral neoconservadora és haver aconseguit que tenir un treball no sigui sinònim d'integració social, de participació en la roda del consum, de no ser, en definitiva, una persona sense carències materials importants en aspectes bàsics per a una existència digna.

Amb un mercat laboral que no garanteix a tothom que hi participa uns drets mínims de ciutadania econòmica, no és estrany que a les Illes Balears la Taxa de Risc de Pobresa o d'Exclusió Social, definida a l'anomenada Estratègia Europea 2020 (a on els components relacionats amb la quantitat i qualitat de l'ocupació són claus), s'hagi incrementat en un 7,8% des de 2008 a 2012, i que a l'any 2012 afectés gairebé 3 de cada 10 persones illenques.

D'aquest procés d'empobriment en parlam al número 24 de TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO (disponible aquí) en el que presentam els principals resultats de la darrera Enquesta de Condicions de Vida (ECV). A més de l'abans esmentada taxa UE de pobresa, les dades més rellevants són: a) La renda mitjana individual ha baixat un 8% en el període 2008-2012 i un 12% en el quadrienni 2009-2012, i la renda mitjana de les llars han descendit un 9% i un 13% en aquests dos períodes. b) Els ingressos anuals per determinar el llindar a partir del qual es considera l'existència de risc de pobresa són de 7.040 euros per a llars d'una persona i de 14.784 a les de dos adults i 2 nens. En el quinquenni 2000-2013 aquesta xifra ha baixat un 8,7%. c) En el període 2008-2012 la taxa de risc de pobresa (les persones que no arriben al llindar anterior) ha augmentat un 9,8%, i s'ha enfilat fins a un 24,2% en l'any 2012. d) Un 22,9% de les persones i un 20,8% de les llars tenen dificultats i moltes dificultats per arribar a fi de mes. e) El 7,5% i el 6,3% de llars i persones, respectivament, pateixen carències nutritives. f) En el 6,3% de les llars illenques no es poden mantenir temperatures adequades. g) Un 33,6% de les llars illenques i un 35,9% de les persones no tenen capacitat per a afrontar despeses imprevistes. h) Un 14,2% de les llars illenques tenen retards en el pagament de despeses relacionades amb qüestions bàsiques de l'habitatge. Pel que fa a les persones en aquesta situació, s'ha arribat a un màxim històric, amb un 17,5%. i) Un 6,1% de les llars i un 5,9% de les persones no poden permetre's disposar d'un automòbil. j) Un 4,3% de les llars i un 5,7% de la ciutadania no poden disposar d'un ordinador personal, i k) Un 42,2% dels illencs i illenques no poden anar de vacances ni una setmana a l'any.

Aquesta radiografia de les carències materials que pateixen les persones i les llars de les Illes Balears és la que fa albirar una dualització social. Una realitat que en alguns titulars de premsa resumeixen així: "El paro es la causa de la pobreza del 70% de las familias de la isla que piden ayuda para comer". Hi ha conciutadans i conciutadanes que, tot i no necessitar ajudes per a menjar, pateixen, a tall, d'exemple, desnonaments o pobresa energètica.

Quina és la resposta dels governants a aquesta situació d'emergència social? La més comuna és parlar del dèficit pressupostari i d'austeritat per als no rics. N'hi hi alguna que és encara més punyent exemplificada el passat dia 12 de desembre en aquell titular d'un diari d'àmbit estatal que deia: "El Gobierno presenta un Plan de Inclusión social que ya existe". Si no entenen que els autèntics desficis són els democràtics i d'igualtat, no han entès absolutament res. Les persones i les famílies modestes no tenen perquè tenir una paciència infinita. Poden, si volen, albirar una altra sortida de la crisi.

Publicat a : MENORCA.info disponible aquí

Foto: R. Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA- 

L’altra cara de les xifres d’atur 2013

Article publicat a www.elperiscopi.com

L'última informació que conec del govern dels EUA sobre la situació del seu mercat laboral en novembre parlava d'un increment general de, fa no fa, 200.000 ocupats i de 215.000 llocs de treball nous en el sector privat. Però ni la nota ni els portaveus de la Casa Blanca deixaven d'insistir en allò que més els hi preocupava: la dada d'atur de llarga durada, que afecta el 37,3% dels aturats; la baixa taxa de participació laboral (les hores treballades en funció de la disposició), que en el 63% està al seu nivell més baix en tres dècades; i l'atur juvenil que està en el 20,8%. La mateixa informació oficial insistia que a les dades bones i a les dolentes se'ls hi havia de sumar una altra molt important per avaluar la situació laboral i social i la capacitat de consum interna que, no s'oblidi, és clau per a la bona salut de l'economia: Els 7,7 milions de persones USA forçades a treballar a temps parcial perquè no tenen una altra opció. Hi ha altres països seriosos que donen i valoren la informació dels seus respectius mercats laborals amb un rigor semblant al dels EUA. Serà per raons associades a l'estima que tenen a la veritat, a la valorització envers els seus sistemes estadístics, o per mor de la tradició luterana... En qualsevol cas saben que, al cap i a la fi, el que interessa és emprar les estadístiques per detectar falles i conèixer els problemes de la gent (les xifres no pateixen ni sofreixen).

Tant al conjunt del Regne d'Espanya com a les Illes Balears succeeix exactament el contrari. Es presenta com a una bona dada la de 4.701.338 persones registrades a les oficines públiques d'ocupació d'arreu de l'estat i la de 91.215 persones de Balears registrades a les oficines del SOIB en el mes de desembre. Però ningú repara atenció que el nombre de persones demandants d'ocupació inscrites és de 6.158.894 en el conjunt d'Espanya i de 155.212 a les Illes Balears. He comentat en moltes ocasions que la categoria estadística d'atur registrat exclou a molta gent (vegeu aquí una explicació). Especialment, durant l'any 2013 he explicat en bastants ocasions que la baixada de l'atur registrat té poc a veure amb la creació d'ocupació i molt a veure amb la sortida de persones estrangers i joves cap a altres indrets o al mercat laboral irregular. El descens de 4.620 persones registrades com a aturades (-4,82%) en el mes de desembre en relació al mateix mes de l'any passat, i la variació d'un -6% de la mitjana anual de 2013 en relació a la de 2012 (87.544 vs 82.282) és conseqüència del fort procés de retorn d'estrangers als seus països d'origen. No debades, si comparem les mitjanes d'enguany amb les de l'any passat observem que, del total de la baixada de persones registrades a les oficines del SOIB, 3.068 eren estrangeres, és a dir el 67%. La pèrdua de població activa, que explica bona part del descens d'atur registrat, es completa amb la sortida dels aturats i aturades joves a cercar-se la vida pel món, i si observem les estadístiques de mobilitat laboral, ens adonarem que la fuita d'efectius del mercat laboral illenc cap a altres comunitats autònomes és la tercera via de minoració d'efectius del nostre mercat laboral.

Un altre factor que fa baixar els registres d'atur és la gent que, una vegada acabada la prestació, no renova la inscripció. N'he parlat gairebé cada mes de l'anomenat “atur desanimat”, que va en augment per la manca d'esperança que el SOIB faci ofertes de feina. Avui afegiré una explicació que em sembla rellevant: El desmantellament dels instruments per millorar l'ocupabilitat de les persones aturades (formació, informació, orientació, programes d'ocupació social, Agents de Desenvolupament Local i altres Polítiques Actives d'Ocupació) del SOIB fa que les persones aturades desanimades siguin cada pic més nombroses. Si acaben les prestacions, no hi ha ofertes de treball, ni hi ha PAOs per a tothom, perquè han de romandre inscrites?

Quan es diu que qualsevol baixada de l'atur registrat és una bona noticia és perquè se sobreentén que és conseqüència d'alguna generació d'ocupació. Però això és fals. Amb les dades conegudes ahir, podem observar que la mitjana d'afiliacions a la Seguretat Social a Balears de l'any 2013 va ser de 400.101, la qual cosa representa un minso augment de 1.481 afiliacions en relació a l'any anterior. És a dir, mentre els registres dels SOIB baixen un 6%, les afiliacions només pugen un 0,3%. La lectura d'aquests dos percentatges desdiu l'assimilació interessada de baixada d'atur registrat amb creació d'ocupació. És més, si comparéssim les afiliacions a la Seguretat Social en termes homogenis de treball a temps complet resultaria que, a Balears, l'any 2013 ha estat un any de destrucció d'ocupació formal. De l' estirabot del treball a temps parcial no desitjat que s'ha produït durant l'any 2013 en parlaré en una altra l'ocasió, però deixau-me apuntar que a 31-11-2013 hi havia a Balears un total de 78.843 persones (un 33% del total) d'alta a la Seguretat Social amb una jornada laboral a temps parcial.

En definitiva, no es crea ocupació. Hi ha una moderació en la destrucció de llocs de feina i una gran transformació de l'ocupació existent en precària: Durant l'any 2013 el 89,12% dels contractes registrats a les Illes Balears han estat temporals. I alhora s'estén la precarització social: En el mes de desembre l'atur de llarga durada era del 30,7% del total i tots els símptomes (les dades es publiquen amb un mes de retard) apunten a una forta baixada de la taxa de cobertura de les prestacions de desocupació.

Si les dades de mercat laboral fetes públiques ahir les hagués presentat un portaveu USA, o algú amb un poc de seny i sensibilitat social, hauria dit que eren un desastre. Els portaveus d'aquí digueren que tot eren flors i violes.

Foto: R. Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA- Títol: Sudameríca nº 10, 1958. Obra de María Freire (Montevideo, Uruguay, 1917)