Un article que m’han publicat avui a L’Ara Balears
Hi ha un nou fantasma que recorre
Europa: els McJobs. En
àmbits acadèmics, s'utilitza aquest terme per definir les noves precarietats de
les relacions laborals postcrisi. Els mercats laborals s'estan transformant en
la direcció de la turboflexibilitat laboral que ha caracteritzat la totèmica
marca de menjar ràpid arreu del món. ElsMcJobs més autèntics són els contractes que
permeten als ocupadors no estipular quantes hores han de treballar els
empleats, que han d'estar disponibles per la càrrega de feina de l'empresa. Al
Regne Unit, més d'un milió de persones treballen en aquestes condicions, i
algunes corporacions ja l'han convertida en la modalitat contractual més
emprada per gestionar les seves plantilles, com és el cas de McDonald's, que
contracta fins al 90% dels seus efectius laborals amb aquesta flexibilitat
incorporada. Però no és únicament una dinàmica britànica. A Alemanya,
l'extensió del que ells han anomenat MiniJobs
ha provocat que els working
poor (treballadors i
treballadores pobres) hagin arribat a ser més de set milions. I basta llegir
les peripècies del comissari Kostas en alguna novel·la de Petros Márkaris per
entendre que els McJobs mal pagats són la columna vertebral de
l'actual mercat laboral grec. En definitiva, la devaluació salarial i la
transformació del treball que tenia alguns elements d'estabilitat (la
flexiseguretat) en una precarització total han provocat que la situació de working poor hagi passat de ser pròpia dels mercats
laborals de l'altra banda de l'Atlàntic a ser una situació ben nostra. Avui,
tenir feina no garanteix no estar en risc de pobresa o d'exclusió social. Fa
només uns dies el comissari europeu d'ocupació, Lazló Andor, ha declarat que:
"Desafortunadament, no podem dir que tenir un treball equival
necessàriament a un estàndard de vida decent ". I s'ha quedat tan ample!
Les dades de l'EPA, conegudes dijous
passat, posen de manifest que a les Illes Balears avançam en aquesta direcció
de progressiva degeneració de les condicions laborals, la qual cosa agreuja els
problemes històrics del mercat laboral illenc (estacionalització, baixa
productivitat, dèficits formatius, moderada mobilitat sectorial) i, gairebé,
impossibilita afrontar, amb garantia d'èxit, les patologies noves que ha creat
una crisi tan perllongada com la que encara ara patim. Sens dubte la més
important d'aquestes noves problemàtiques és la del creixent nombre de persones
"inocupables". Joseph E. Stiglitz, parlant de la situació del mercat
laboral als EUA, comenta que " els
treballadors nord-americans són considerats productes bàsics descartables,
se'ls deixa de banda si no poden mantenir-se al dia amb els canvis tecnològics
i el mercat. La diferència ara és que aquests treballadors ja no constitueixen
una petita fracció de la població ".
Precisament, les dades de l'EPA ens confirmen que a les Illes Balears aquest
fenomen ja és ben present entre nosaltres: les mitjanes de l'any 2013 ens
informen que gairebé el 10% de la població aturada no ha treballat mai i la
taxa d'atur de llarga durada és del 10,79%.
En qualsevol cas, el que més sorprèn
és que les veus governamentals parlin de recuperació econòmica, de superació de
la crisi o de creació d'ocupació. Sensatament no es pot parlar de millora en el
mercat laboral illenc si resulta que l'any 2013 acabà amb una taxa d'atur del
22,91% i una població aturada de 134.600 persones. La hipòtesi de creació
d'ocupació durant l'any 2013 era plausible prenent en consideració que l'any
2012 es va arribar al rècord de població aturada. Cal recordar que la taxa
mitjana d'atur de 2012 va ser del 23,17% (140.200 persones). Per tant, era
gairebé segur que les dades d'atur baixessin, com era improbable un escenari de
més atur. Aquesta millora podia donar-se amb creació d'ocupació o sense. Ha
succeït el segon.
A les dades del quart trimestre de
2013 observam que la població aturada en relació al trimestre anterior ha pujat
un 21,6% (29.100 persones). Aquesta dada demostra que el mercat laboral illenc
és dels més estacionals d'Europa! En qualsevol cas allò que té més importància
és observar la variació sobre el mateix trimestre de l'any anterior, i en
aquest cas l'atur baixa en 9.500 persones (un -6,58%) respecte de 2012. S'ha
creat, idò, ocupació? Tot indica que no. L'atur estimat baixa perquè baixa la
població activa (la gent que està en condicions de fer feina i en vol fer) en
5.600 persones. És més, com que baixa la població ocupada (la gent ocupada per
compte propi, per compte d'altri, en el mercat laboral formal o a l'informal)
en 3.900 persones i també baixa la població assalariada en 1.800 persones, hom
pot concloure que estem encara en un escenari de pèrdua d'ocupació.
Tanmateix hi ha una línia
complementària d'anàlisi que explica l'aparent creació d'ocupació conseqüència
de l'estimació a la baixa de població aturada. El procés de degradació de les
condicions laborals (la hiperprecarització o extensió dels McJobs ) a força de temporalitat, en molts
casos extrema, amb contractes d'alguns dies, i del top model de la desregularització laborals del
PP, el treball a temps parcial, provoca un efecte estadístic que estira a la
baixa l'estimació d'atur de l'EPA. Per què passa això? Perquè l'EPA no és una
enquesta feta en una data fixa, és una enquesta contínua durant el trimestre i,
en la mesura que hi ha més gent que treballa amb contractes molt curts o unes
hores per setmana, hi ha manco probabilitats que contestin que estan a l'atur.
Val a dir que aquesta no és una qüestió menor, ja que la població illenca
ocupada a jornada parcial arribà a 65.875 de mitjana durant l'any 2013, i les
persones assalariades amb contractes temporals freguen el 30% del total de tota
la població que treballa per compte d'altri.
Per arrodonir l'assumpte resulta que
l'EPA ens informa que convivim amb 66.800 persones (un 4% més que en el quart
trimestre de 2012) illenques aturades de llarga durada; que 41.900 llars
illenques tenen tots els membres actius a l'atur (1.900 més que el 2012); i que
només una de cada tres persones aturades percep alguna prestació de
desocupació. Però... ens diuen que " Sabemos
lo que hay que hacer y lo vamos a hacer y por eso hacemos lo que hemos dicho
que íbamos a hacer… ".
Deu ser un bon camí únicament per a les elits riques.