Persones sense drets

És mal de fer qualificar de digna una societat que no garanteix a tothom els drets humans. Altrament dit, la dignitat d'una col·lectivitat depèn del grau d'efectivitat, entre altres normes, del Pacte Internacional de Drets Socials i Culturals (article 6), la Carta Social Europea (article 1), la Constitució espanyola (article 35) o l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears (article 13).

Un d'aquests drets que dignifica una societat és, sens dubte, el dret al treball, car en el sistema econòmic actual –i en absència de polítiques predistributives per garantir el dret a l'existència material de tothom mitjançant una Renda Bàsica– l'ocupació retribuïda, en teoria, ha de garantir els ingressos suficients per assolir un nivell adequat (digne) de vida. Val a dir que totes les estimacions serioses calculen que un poc més del 75% de la renda disponible a les llars de les Illes Balears –i en el conjunt del Regne d'Espanya– procedeix del treball remunerat. Hom pot concloure, doncs, que les persones en desocupació i els treballadors i treballadores pobres, víctimes de la precarietat laboral, d’una política de devaluació salarial i de les retallades en la protecció per desocupació, són persones sense drets.

Segons l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de 2015, que es va fer púbica dimarts passat i que fixa el llindar de risc de pobresa en uns ingressos anuals de 8.011 € en llars d'una persona i de 16.823 € per a llars de dues persones adultes i dues menors, les persones sense drets econòmics –o amb drets econòmics de baixa intensitat– són les dones i els homes que es troben en alguna o diverses d'aquestes situacions: 1. El 21,7% (la taxa més alta de l'últim quinquenni) de la població està en risc de pobresa, és a dir, tenen uns ingressos que no arriben al llindar de risc de pobresa. 2. El 26,3% (23,8% l'any anterior) de persones està en risc de pobresa o exclusió social (indicador AROPE, que és l'homologat a la UE i incorpora elements de qualitat en l'ocupació). 3. El 16,5% i el 19,9% de llars tenen, respectivament, moltes dificultats i bastants dificultats per arribar a fi de mes. 4. El 7,5% de llars no poden permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada (és a dir, que pateixen pobresa energètica). 5. El 38,1% de llars no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes (ni tan sol les derivades, posem per cas, d’una malaltia). En fi, paga la pena fer cas de l'OIT que, en el seu recent ‘Informe 2016 de perspectives socials i de l'ocupació en el món’, ens adverteix que a Europa s'ha registrat un augment de la pobresa i que, per revertir la situació, cal transformar l'ocupació per eradicar la pobresa.

Però el dret a una vida adequada (digna) rau també en la possibilitat de tenir cobertes necessitats bàsiques, com ara l'habitatge, l'alimentació, el vestit, la cultura, l'educació i la sanitat. Hom pot afirmar que són llars sense drets o amb drets força dèbils, per exemple: el 17,5% de llars que han tingut problemes en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca, lloguer, etc.); el 38,8% que no pot permetre's anar de vacances ni una setmana a l'any; el 2,7% que no pot menjar carn, pollastre o peix almenys cada dos dies, o les que sense drets econòmics tenen dificultats per exercir els drets de salut (copagaments) i educació (activitats extraescolars, programes de reforç, etc.).

En conclusió, l'ECV de 2015 ens mostra que la de les Illes Balears és una societat en la qual a una part important de la seva gent se'ls nega d'arrel o en plenitud els Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC). Tal vegada és arribada l'hora de preocupar-nos per l'evolució de les persones sense drets, com l'establishment ho fa amb el PIB, la productivitat o l'arribada de turistes. No seria mala cosa que la societat civil illenca engegués un Observatori Balear dels DESC. Si més no, ens faria una societat un poc més digna, perquè es preocuparia pels drets de la seva gent.

Publicat originalment al Ara Balears 29-V-2016 

La distribució de la renda a les Illes Balears

La setmana passada vàrem conèixer l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) corresponent a 2015. Pel que fa a les Illes Balears, s’ha parlat bastant de la taxa de risc de pobresa que s’ha enfilat fins al 21,7% de la població illenca (el percentatge més alt de l’últim quinquenni). Potser, no obstant això, convingui precisar que aquest indicador no mesura la, diguem-ne, “pobresa de solemnitat”. Concretament, es refereix a les persones que tenen uns ingressos que no arriben al llindar de risc de pobresa, que està situat en 8.011 € anuals. És a dir, quan es parla de la taxa de pobresa de l’ECV, es parla de pobresa relativa.

També s’ha parlat bastant del 26,3% de persones illenques (23,8% l’any anterior) que estan en risc de pobresa o exclusió social, seguint els criteris de l’estratègia Europa 2010. Aquest és un indicador d’Eurostat -anomenat AROPE per les sigles de At Risk Of Poverty or social Exclusion- que sintetitza: a) Situació de risc de pobresa. b) Situació de carència material extrema. I, c) Situació de precarietat laboral. És, sens dubte, l’ indicador que reflecteix millor la situació de les condicions de vida de la població.

Tanmateix l’ECV inclou una conformació de la qual se’n parla poc, tot i que, a parer meu, és força important. Em refereix als percentatges de la població per quintils (en quintes parts) de renda. M’he entretingut a analitzar-los i, com “una imatge [un gràfic en aquest cas] val més que mil paraules”, vet aquí aquests tres gràfics aquí)

Segur que se’n poden fer interpretacions diverses. La meva és que avançam cap a una societat cada pic més dualitzada. Per què? Idò perquè el grup que es considera de renda alta creix per mor de l’afecte estadístic d’un llindar de la pobresa que va força a la baixa. En aquest context, que el grup de renda baixa gairebé es mantingui en percentatge no és una bona noticia perquè són, cada vega més, randes baixes que freguen el risc de pobresa i/o exclusió social. Finalment, que el grup de població amb rendes intermèdies vagi a la baixa és tot un símptoma que les anomenades “classes mitjanes” van a menys, i són les grans perjudicades de les polítiques d’austeritat i retallades. En qualsevol cas, sigui aquesta interpretació correcta o no, ben bé paga la pena discutir-la.

Publicat originalment a El Periscopi 30-V-2016

Final de cicle

 La Fundació Gadeso publicà el maig de 2011 el número 1 de Temes socioeconòmics sota el títol "Pensions públiques: millorar la informació estadística per defensar-les millor" Disponible aquí). Des de llavors ens hem entestat a reivindicar més i millor informació estadística, i, la disponible, hem procurat analitzar-la i presentar-la a l'opinió publica sempre tenint en compte que darrere les xifres hi ha homes i dones. Hem intentat fugir de tecnicismes deshumanitzats, i empatitzar amb les persones, perquè "el pensament 'economicista' que hem promogut durant trenta anys no és intrínsec als humans. Hi havia una vegada en què vivíem les nostres vides d'una manera diferent" (Tony Judt).

Per tancar el cicle, acabam de publicar el número 73 de Temes socioeconòmics (disponible aquí)  amb el títol "Les pensions a les Illes Balears (2009-2015)" en el qual fem una aproximació a l'evolució dels principals trets de les pensions a Balears en els darrers set anys. L'assumpte és dels més rellevants dels que hem tractat a les publicacions socioeconòmiques de la Fundació Gadeso, ja que cal tenir en compte que, en el període 2009-2015, el nombre de persones beneficiàries de pensions públiques (més de cent vuitanta-dos mil l'any passat) ha augmentat gairebé en un 11%, és a dir, entre el 15% i 16,5% del total de la població resident a Balears és pensionista de la Seguretat Social. Una dada prou important si es pren en consideració que, en el període de crisi, moltes i molts pensionistes han esdevingut en sustentadores principals en moltes llars, o s'han convertit en un importantíssim matalàs per a no agreujar el procés d'empobriment de les llars colpejades per la greu crisi, l'atur, i les polítiques de retallades dels altres serveis socials bàsics.

Més enllà d'això, les informacions més rellevants que trobareu a aquest darrer Temes socioeconòmics són: a) Les pensions de jubilació representen el 61% del conjunt de la cistella de pensions, i les de viudetat el 25%. b) Entre 2009 i 2015, el valor mitjà de la cistella de les pensions públiques ha augmentat un 19,3%. c) El valor mitjà del conjunt de pensions públiques segueix sent a Balears inferior al de la mitjana estatal, amb una diferència entre el -9,3% i el -7,9% pel període analitzat. d) En el període 2009-2015 s'han incorporat al sistema de pensions públiques un total de 78.288 persones perceptores de les diverses pensions, amb un augment del seu valor mitjà d'un 17%. Les noves pensions tenen un valor entorn d'un 20% més que la mitjana del total de la cistella de pensions. e) El nombre de pensionistes per jubilació ha augmentat en els darrers set anys un 16,6% (16.194 persones en termes absoluts). f) En el septenni 2009-2015, la quantia de les pensions de jubilació illenques en vigor han augmentat en 165,17 euros, és a dir, un 21,2%. El valor mitjà de les pensions per jubilació a Balears segueix sent inferior al de la mitjana estatal amb un diferencial que passa del -9,6% en 2009 al -8,3% en 2015. g) La quantia de les pensions per jubilació noves s'ha incrementat un 14% en el septenni 2009-2015 i tenen un valor superior al conjunt de les que estan en vigor d'entre un 26% i un 33,8%. h) En el període 2009-2014 el nombre total de pensionistes contribuents a l'Agencia Tributària s'ha incrementat un 4%. i) En aquest sexenni, la quantia mitjana de les pensions declarades a hisenda ha augmentat un 17,3%. j) Les dones són majoria entre la població pensionista, però tenen unes pensions més baixes. La bretxa de gènere en el cas de les pensions oscil·la entre el 26,5% i el 27,7% en el període 2009-2014.

Pel que fa a les conclusions destacaria, per una banda, que en el període 2009-2015 les pensions illenques han seguit millorant la seva quantia, car el sistema púbic de pensions és l'àmbit de l'Estat del benestar que manco retallades ha sofert. No obstant això, el ritme de millora s'ha moderat força, i el més versemblant és que en el futur immediat especialment a partir de 2019 quan entri en vigor la part substancial de l'última reforma de les pensions s'entri, per primera vegada en la història, en un escenari de descens del valor de les noves pensions. Per una altra banda, també és ressenyable que, ara mateix, la preocupació principal envers el sistema de pensions públiques hauria de focalitzar-se en la pèrdua de recaptació de cotitzacions socials, i en la sagnia a la "guardiola de les pensions" que l'extensió i l'agreujament de la precarietat i la pobresa laboral estan provocant.

Val a dir que, uns mesos abans d'aquell primer Temes Socioeconòmics, el desembre de 2010, havíem engegat la publicació Panorama sociolaboral que ha completat la capçalera amb la següent declaració de principis: "Una visió crítica de els anàlisis del mercat laboral balear". Idò des d'aquesta mirada critica i compromesa amb una societat menys desigual, a ambdues publicacions hem analitzat des del procés de transformació del nostre mercat laboral amb la pèrdua del seu, gairebé segur, efecte inclusió, la importància quantitativa i qualitativa de l'economia social i solidaria, o l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, fins a la dinàmica d'empobriment de bona part de la població illenca, el creixement de les desigualtats, o la situació de les pensions.

Ara, que tanquem aquest cicle, em plau acabar compartint dues coses. La primera, el neguit de no haver pogut investigar a base d'històries de vida de les víctimes illenques de la crisi, en la línia del recent llibre d'Enric Sanchis Los parados. Cómo viven, qué piensan, por qué no protestan (2006, PUV). I, la segona, el desig que Panorama sociolaboral i Temes socioeconòmics hagin ajudat modestament a una comprensió dels efectes humans de la crisi. Com editor d'ambdues publicacions, sempre he tingut present que els viatges molt sovint no són només a on vas, sinó per on passes i que n'aprens. Amb l'aprenentatge d'aquests anys, en els quals hem passat de la inestabilitat a la pobresa laboral, el viatge l'Ítaca, si voleu segueix sent el d'aconseguir una societat que garanteixi la dignitat humana en el lloc de treball i, en tot cas, un grau de cohesió social que asseguri de debò el dret material d'existència dignament a tothom. I per això s'ha d'analitzar amb rigor el que passa, perquè, en paraules J. Stigliz, "el que mesurem afecta a les decisions que prenem".

Publicat originalment a Diario de Mallorca (24-V-2016)

Mala qualitat de l'ocupació = Males condicions de vida

He sostingut durant aquests últims mesos que allò que és fonamental és posar el focus d'atenció en la qualitat de l'ocupació, i no tant en la quantitat. Fa força temps que sostinc que el mercat laboral s'ha transformat, amb la generalització del que he anomenat “noves precarietats” (contractació parcial, temporalitat extrema, falsos autònoms, salaris baixos), i que tenir una ocupació remunerada no garanteix no entrar en risc d'exclusió o pobresa relativa. Doncs bé, el 6 de maig passat la Fundació BBVA i l’Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas (Ivie) –dues entitats sospitoses de qualsevol cosa menys de “rojas, separatistes, o antisistema” van presentar un estudi titulat “Distribución de la renta, crisis económica y políticas redistributivas” on es pot llegir. “El aumento del empleo a tiempo parcial, la contratación temporal y el trabajo autónomo amplían la dispersión [desigualtat] de los ingresos de los trabajadores”. Més endavant, a l'apartat de conclusions, s'afirma que “las mejoras del empleo contribuyen más a reducir la desigualdad de ingresos si aumentan la calidad y estabilidad de las ocupaciones”.

Com resulta que, segons totes les estimacions serioses, una mica més del 75% de la renda disponible en les llars de les Illes Balears (i del conjunt del Regne d'Espanya) procedeix del treball, no haurien d'estranyar a ningú els resultats de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) corresponent a 2015 que es va fer pública ahir.

No haurien d'estranyar, malgrat les dades referides a Balears són alarmants: 1.- Taxa de risc de pobresa: 21,7% (la més alta de l'últim quinquenni). 2.- Taxa de risc de pobresa o exclusió social (indicador AROPE, que és l'homologat en la UE i incorpora elements de qualitat en l'ocupació): 26,3% (23,8% l'any anterior). 3.- Llars que no poden permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada (pobresa energètica): 7,5%. 4.- Llars que no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes: 38,1%. 6.- Llars amb dificultats per arribar a fi de mes: 16,6% (molta dificultat), 19,9% (dificultat) i 19,9% (certa dificultat).

Caldria concloure, doncs, que ja no n’hi ha prou amb invocar el dret al treball remunerat, i, per contra, resulta imprescindible parlar de treball decent, ocupació de qualitat, i ocupacions suficientment retribuïdes que posin fi a la pobresa laboral.

Publicat originalmet a www.elperiscopi.com (25-V-2016)

“Las Kellys” a la sala de les Cariàtides

“Las Kellys” és un moviment autoorganitzat de les cambreres de pisos d’arreu del Regne d’Espanya -i de Mallorca, és clar- per a fer visibles les seves invisibilitzades històries de precarietat sociolaboral i, alhora, plantejar les seves reivindicacions. Són extraordinàriament actives en la mobilització a peu d’hotel i, sobretot, a lesxarxes socials. “Las Kellys”, la campanya Mundial de la UITA per a la dignificació del treball de les cambreres de pisos, el llibre d’Ernest Cañada “Las que limpian los hoteles“, el treball d’Alba Sud, tot plegat, amb el suport dels sindicats CCOO i UGT, està aconseguint èxits fins fa poc temps inimaginables. Si més no, èxits de denúncia i visibilització d’aquesta cara oculta de l’hostaleria.

La sala de les Cariàtides de l’antic Círculo Mallorquín acull l’hemicicle del Parlament de les Illes Balears. Supòs que aquest dimarts, a aquesta sala que en el seu dia va ser d’ús exclusiu de l’emergent classe burgesa mallorquina, hi haurà més d’una cambrera de pisos, i no precisament per a servir a la decadent burgesia illenca d’avui. De segur, estaran dignament assegudes en els seients del públic per testimoniar el seu acord amb una “Proposició no de llei” que el grup parlamentari de PODEM defensarà sota el títol de “Millora de les condicions laborals en l’hoteleria balear”.

Em sembla un debat parlamentari particularment escaient, ara que acaba de començar una temporada turística que pot batre tots els rècords (des del de saturació turística, fins al d’explotació laboral). El contingut de la PNL és, bàsicament, el següent: 1.- Insta al Govern de les Illes Balears a vigilar que la càrrega de treball de les cambreres de pisos sigui adequada, i que s’estableixi, sempre tenint en compte les característiques de cada hotel i a través dels comitès de salut i seguretat laboral, un màxim diari d’habitacions (normals i de “sortides”) a netejar. 2.- S’insta al Govern de les Illes Balears a realitzar un estudi sobre ergonomia en els hotels per a poder posar les mesures necessàries perquè les cambreres de pisos puguin realitzar el seu treball de forma “no lesiva i digna”. 3.- Es reclamen més efectius humans per a la Inspecció de Treball, i que es millori la política preventiva en matèria de salut laboral, especialment en allò relacionat amb la detecció i reconeixement de les malalties professionals associades a la càrrega de treball de les cambreres de pisos en els hotels. 4.- S’insta al Govern d’Espanya a canviar les condicions de la jubilació avançada per a aquelles persones que tinguin una malaltia professional causada per una elevada càrrega de treball durant anys.

A parer meu, i al marge de tecnicismes, aquests continguts són assenyats. Però no ens enganyem, sense derogació de les dues darreres reformes laborals (la qual cosa es demana en el punt sisè de la PNL), una legislació que reforci de debò el sindicalisme en el si de les empreses, i un procés constituent que garanteixi l’efectivitat dels drets, com ara, la prohibició de tractes inhumans o degradants que solen reconèixer les constitucions modernes, poca cosa millorarà.

En qualsevol cas, s’ha de reconèixer l’oportunitat d’aquesta PNL de PODEM, però també que la lluita per la dignitat humana en els llocs de treball de l’hostaleria illenca ve d’antic. Justament ara que està a tocar el trenta aniversari d’una importantíssima vaga d’hostaleria pel Conveni Col·lectiu de Balears en la que es va aconseguir, entre d’altres reivindicacions, que els treballadors i treballadores Fixos Discontinus tinguessin un període mínim anual garantit de treball remunerat, s’ha d’insistir que aquesta lluita és, com canta Raimon, “una lluita que és sorda i constant”.

Publicat originalment a dBalears (23-V-2016)

Generació d’ocupació?

Ahir Diario de Mallorca ens va oferir un magnífic reportatge signat per Alberto Magro. El titular de portada no podia ser més contundent: “El sector turístico generará este verano 30.000 nuevos puestos de trabajo en Baleares“.

Per fer aquest titular -i gran part del contingut del citat reportatge- es parteix d’una idea molt estesa, segons la qual les altes en la Seguretat Social mesuren ocupacions. Aquesta idea és la que condueix al periodista a escriure coses com ara: “El anterior récord histórico de trabajadores de alta en la Seguridad se registró en el mes de julio de 2007, cuando la economía de las islas pagaba 512.543 nóminas“, o “La tendencia apunta a que en julio habrá casi 30.000 contratados más que el verano pasado. Las islas emplearán así a 530.000 personas , un nuevo máximo de cotizantes...”.

Tenint en compte que Mariano Rajoy és l’únic president d’un estat membre de la UE en utilitzar el registre d’altes de la Seguretat Social per mesurar l’ocupació (la resta utilitza la EPA de cada estat, que és, dit sigui de pas, el que recomana l’Oficina Estadística de la UE Eurostat, en la qual, òbviament, les afiliacions a la Seguretat Social espanyola no apareixen), és bastant comprensible que periodísticament s’hagi imposat aquesta pràctica.

Val a dir que, seguint l’exemple del, encara ara, president del Govern Espanyol en funcions, el Govern autonòmic del PP de Bauzá va fer ús i abús d’aquest registre administratiu, que no té cap rigor estadístic, per vendre’ns la idea que a Balears es creava ocupació mes rere mes. El sorprenent és, al meu entendre, que el govern actual faci exactament el mateix. Esperava que seria més rigorós i que utilitzaria per a mesurar l’eventual generació d’ocupació el paràmetre homologat en la UE, que no és un altre que el de població ocupada de la EPA. Però, malauradament, s’entesten a computar l’eventual generació d’ocupació amb les altes a la Seguretat Social.

El cas és  que, si vostès entren a la web de l’Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB) de la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria, i consulten les notes metodològiques, podran comprovar que, pel que fa referència a la “Afiliación de trabajadores al Sistema de la Seguridad Social” s’afirma: “Així mateix, ha d’indicar-se que el nombre d’afiliats no es correspon necessàriament amb el de treballadors, sinó amb el de situacions que generen obligació de cotitzar; és a dir, la mateixa persona es comptabilitza tantes vegades com a situacions de cotització tingui…”. Més clar… aigua… No?

Publicat originalment a El Periscopi (23-V-2016)

Apujar salaris de la mà del Govern?

La presidenta Francina Armengol, a l'acte d'obertura del congrés d'UGT de Balears, va reivindicar "una pujada dels salaris perquè el creixement previst d'un 3,5% en l'economia de les illes es transformi en benestar per a tothom". El missatge que l'economia insular va bé i que el mercat laboral millora en quantitat i qualitat, i que, per tant, ara "toca apujar salaris" és una constant des de les instàncies governamentals, molt especialment, és una mena de mantra que, en cada ocasió que pot, repeteix el titular de la conselleria de Treball, Comerç i Indústria.

Discrep d'aquesta suposada millora -excepte en alguns aspectes conjunturals- de la situació laboral, i tanmateix aquest no és el tema sobre el qual vull reflexionar en aquestes línies. Em vull referir a aquesta invocació governamental a apujar els salaris.

Val a dir que em sembla indiscutible l'efecte positiu d'una tendència alcista dels salaris sobre el dinamisme d'una economia com la illenca. El patró de creixement illenc necessita un major equilibri via, entre altres coses, la millora de la capacitat de demanda i consum de la població resident, i no únicament de la visitant. És sabut que la massa salarial és la que té una major propensió al consum, i que les rendes salarials són la font d'ingressos no financers més decisiva en el suport de les administracions i del sistema de benestar. Valguin com a exemple dues dades: 1. En 2008 la massa salarial representava en el conjunt del Regne d'Espanya prop del 50% del PIB a preus corrents. La reforma laboral la va fer caure de forma accelerada, fins a representar al voltant del 47% en 2014. 2. En 2015, malgrat l'increment de l'afiliació mitjana en un 3,16%, els ingressos per cotitzacions solament ho van fer en un 0,94%. Mentre el dèficit de la Seguretat Social augmentà per les cotitzacions precàries, i és causa important que el deute públic no deixi de créixer, i fregui ja el 100% del valor del PIB espanyol. Per tant, em sembla igualment indiscutible que, si no s'acaba amb les polítiques d'austeritat compulsiva i les desregulacions neoliberals de les normes que regeixen el mercat de treball, no es modificarà el "cercle virtuós": a major dosis d'austeritat neoliberal, es requereix augmentar la dosis ad infinitum.

La necessitat d'apujar salaris em sembla evident per justícia social i eficiència econòmica. Però l'assumpte és destriar què volen dir concretament Armengol i Negueruela. Potser estan reivindicant una intervenció governamental en la negociació en curs del Conveni Col·lectiu del Comerç de les Illes Balears? Supòs que no. Cal dir, no obstant això, que aquesta negociació -com totes les que estiguin en curs- es desenvolupa amb les regles imposades per la Reforma Laboral de 2012 que, no s'oblidi, és un artefacte dissenyat per a la devaluació salarial a l'engròs, no pel contrari. O, tal vegada, se suggereix que es reobri el Conveni Col·lectiu d'Hostaleria amb vigència fins a 2018? No ho crec. El que vull dir és que, com els salaris es regulen majorment per Negociació Col·lectiva i els governs tenen més aviat nul·la capacitat d'intervenció, excepte en la regulació de les "regles de joc" de tal negociació, el missatge del Govern de les Illes Balear és, en el millor dels casos, pólvora mullada.

És cert que, en menor mesura, es pot fer créixer la massa salarial mitjançant la fixació dels salaris del personal al servei de les administracions públiques en els pressupostos públics. El missatge d'Armengol i Negueruela és que hi haurà una pujada extra dels salaris dels empleats i empleades públics a càrrec de l'administració autonòmica? Com tampoc crec que vagin per aquí els tirs, començ a pensar que només hi ha focs d'artifici en el missatge de la presidenta i el conseller sobre apujar salaris.

Se m'acut una última hipòtesi: es proposa una pujada substancial del Salari Mínim Interprofessional (SMI)? Però això és competència del Govern d'Espanya i, a més, tant Armengol com Negueruela van manifestar el seu acord amb el pacte PSOE-C's que contempla una insultant, per ridícula, pujada d'aquest SMI.

Tot plegat, em sembla que aquesta reivindicació governamental d'apujar els salaris és una cortina de fum. Un quedar bé... Podria no ser-ho? Evidentment que sí, però, per a això, Armengol i Negueruela haurien de liderar la idea d'implantació d'un Salari Mínim de les Illes Balears. És això una utopia? Doncs no! Ja hi ha importants ciutats americanes que han aprovat un Salari de Ciutat i a Europa tenim l'exemple d'alguns Länders alemanys que han fet el mateix en l'àmbit regional.

Als aspectes més tècnics i jurídics em referiré en un proper article, però no vull acabar sense dir, per una banda, que, aquests salaris de ciutat i/o de regió tenen limitacions però, encara que sigui modestament, fan créixer la massa salarial i milloren les condicions vitals de la gent. Per una altra banda, la seva implantació, com no podia ser d'altra manera, és una qüestió de voluntat i valentia política.

Publicat originalment a dBalears (16-V-2016) 

El model de pobresa laboral

Fa unes setmanes es va celebrar a Barcelona una jornada d'estudi i debat sobre "Treballadors pobres, l'exclusió social dins del mercat laboral", organitzada per Càritas, la Universitat Ramon Llull i la fundació Pere Tarrés. En el marc d'aquesta jornada, Xavier Orteu que, entre altres coses, és director d'Insercoop, una prestigiosa societat cooperativa d'iniciativa social dedicada a la gestió integral de dispositius d'inserció professional, i membre del Grup de Recerca en Educació Social (GRES), va deixar dita una frase que podria resumir el contingut de la jornada: "La feina ha passat de ser un espai de drets a un espai de vulnerabilitat". És una molt precisa i brillant forma de resumir el que, d'ençà de fa alguns anys, des de la Fundació Gadeso hem advertit a les nostres publicacions Panorama Sociolaboral i Temes Socioeconòmics que, com sempre, estan disponibles a www.gadeso.org.

Aquesta transformació del mercat laboral, de la que parla Orteu, és clau per a entendre si els símptomes de millora econòmica (no se sap massa bé si conjunturals, o ja estructurals) ens permeten albirar una sortida de la crisi amb reversió del model de pobresa laboral(Reforma Laboral de 2012, entre altres mesures de polítiques austericistes), i que la inserció laboral torni a ser, en general, sinònim d'inserció social. Cada vegada està més clar que les anàlisis de la situació laboral illenca han d'incorporar, com factor prioritari, aquest vessant associat a la precarietat laboral, diguem-li, extrema, alhora, es constata que no basta avaluar quantitativament l'atur, l'ocupació, o les contractacions. Com el model de pobresa laboral és un model polièdric de societat, per copsar si aquesta avança, es manté o recula, cal fer anàlisis de les seves diferents cares. En aquest sentit, a les darreres setmanes a la Fundació Gadeso hem publicat dos números, el 71 i 72, de Temes Socioeconòmics.

El primer fa referència a l'evolució de l'ocupació en el sector públic a les Illes Balears, a partir de les dades de l'EPA. Hi ha dues informacions que em semblen especialment rellevants: Per una banda en el període 2010-2015 l'ocupació pública (població assalariada) ha descendit un 11,5%; i, per una altra banda, el percentatge de població assalariada en el sector públic illenc representaen 2015 un 15,8% del total de població assalariada, registrant una caiguda d’un 2,5% en relació al percentatge de 2010. Val a dir que, segons el Boletín Estadístico del personal al Servicio de las Administraciones Públicas (juliol 2015), del total d'efectius laborals del conjunt de les administracions, a les Illes Balears, un 21% es dediquen a la docència no universitària i un 25% a les institucions sanitàries. És, idò, versemblant pensar que l'ocupació pública s'ha encongit especialment en aquests sectors nuclears de l'Estat del Benestar.

El segon d'aquests Temes Socioeconòmics du l'explícit títol de "Persones estrangeres: 46% menys de salari", i les principals conclusions són que, amb dades de l'Agencia Tributària, en el període 2009-2014, la pèrdua salarial és d'un -4,95% entre les persones assalariades de nacionalitat espanyola, i d'un -4,43% entre les de nacionalitat estrangera i, el que ésmés important, durant els anys de crisi no s'ha modificat la gran diferència salarial (46%) entre ambdós col·lectius, la qual cosa ens pot estar indicant que les persones estrangeres, sense descartar casos directes de discriminació salarial, ocupen les categories laborals pitjor retribuïdes, són majoria en sectors especialment precaris (el dels treballs de serveis domèstics n'és un clar exemple), i tenen un pes molt important en el mercat laboral informal.

La disminució de l'ocupació publica, associada al deteriorament dels serveis públics bàsics, les retallades salarials i de capacitat adquisitiva de les persones assalariades, i el manteniment de les desigualtats són aspectes del polièdric model de pobresa laboral, en el qual tenir un treball ja no és la frontera de l'exclusió.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (10-V-2016)

Turisme de creuers a Palma: Debat o propaganda?

Segons informa l’Autoritat Portuària de Balears l’Autoritat Portuària de Balears (APB), avui se celebra a Palma “una jornada d’alt nivell” per parlar de “l’evolució del turisme de creuers i el seu impacte positiu en els llocs de destí, sobretot en tot allò que es refereix a la creació de llocs de feina, desenvolupament d’infraestructures, desenvolupament econòmic, i promoció del destí”. Hi participaran, a més dels organitzadors (APB), CLIA Europe, que és la principal associació de creuers del món, representants del Govern de les Illes Balears, sectors empresarials, la Cambra de Comerç de Mallorca, i la Fundació Palma 365.

Sorprèn l’objectiu tan limitat i esbiaixat de la jornada. Més que una reunió de debat, reflexió, i recerca, sembla que el que s’ha convocat és un “aquelarre” per enaltir una sola i vertadera veritat: el turisme de creuers té únicament un impacte positiu. Pot ser per això que no s’ha convidat a la jornada a cap veu mínimament critica. Ni associacions de veïns, ni ecologistes, ni sindicats, ni científics, o investigadors/res de la UIB.

Però el que em sorprèn més és que aquest sectarisme en el debat es produeixi mentre les principals institucions estan governades pels #AcordsPelCanvi. Com queda el discurs de la participació, de la transparència de la sostenibilitat? Hi ha opinions que s’ha d’escoltar, com ara, la dels que coincidim amb Elizabeth Becker quan afirma que: “Los cruceros prometen que un número de pasajeros gasta una cantidad de dólares que en realidad no gasta, y que los negocios locales van a ganar. Pero no ocurre porque tienen muchos acuerdos con empresas para llevar allí a los clientes. Está también el coste de la contaminación: cuando un crucero atraca no se conecta a la electricidad, se deja ir, y genera una contaminación equivalente a 12.000 coches. Eso va al agua. Y pagan sueldos horribles. 50 dólares (46 euros) al mes a un camarero… Viven de las propinas. No se preocupan de las normas laborales y hay un verdadero interrogante sobre si siguen las normas medioambientales …¿Y dónde están las fuentes de agua? ¿Dónde están los cuartos de baño? ¿Quién recoge su basura? ¿Adónde va?”.

Mal peça al taler si no es volen posar sobre la taula els inconvenients del turisme de creuers, i la necessitat imperiosa de limitar-lo. Mala estratègia la de la confrontació. Només ens queda, com han fet a Barcelona, sortir a protestar al carrer?

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (12-V-2016)

Discriminació laboral per raó d’edat

Jo pensava que les normes laborals, tant en l’àmbit del Regne d’Espanya, com en l’europeu, i, fins i tot, en l’internacional, impedien la discriminació laboral per raó d’edat. És més, pensava que aquesta no discriminació era aplicable a totes les fases vertebradores del dret al treball, és a dir, tant en la fase de selecció i accés a un lloc de treball, com en la fase de permanència i sortida del mateix. No obstant això, l’evidència ens mostra que aquestes discriminacions per raó d’edat es produeixen dia si i dia també.

Pensava que, per combatre les situacions de discriminació per raó d’edat, es feien plans, com ara el Pla d’Ocupació de les Illes Balears (POIB) en el qual, entre altres coses, s’afirma que “la intermediació entre demanda i oferta d’ocupació forma part de l’àmbit de gestió dels serveis públics d’ocupació”, es fixa com un dels objectius promoure la igualtat d’oportunitats, i, fins i tot, s’afirma que les persones de més edat són un col·lectiu prioritari de les polítiques d’ocupació.

Pensava que el suport institucional dels partits, i de bastants organitzacions patronals a associacions com l’Associació de Majors Aturats de les Illes Balears(AMPEB) era alguna cosa més que retòrica.

No obstant això, sóc conscient que: 1. La jurisprudència fixa que algunes lesions del dret al treball de les persones de més edat poden estar justificades en ocasions molt concretes. 2. Reforma laboral sobre de reforma laboral, retallada que retalla el que ja havia estat retallat, s’ha anat produint la consegüent minva del caràcter protector de la normativa sobre la part més feble al món del treball. 3. És urgentíssim recuperar el terreny perdut per tornar a unes relacions laborals equilibrades, doncs, en paraules de TonyJudt, “l’efecte d’aquesta mena de protecció social era i és tenir a ratlla la inseguretat, a costa de forçar el funcionament pretesament neutral del mercat de treball”.

Doncs bé, tot saben tot això, m’indigna la indiferència política i social amb un anunci com el publicat almenys a un diari, el Diari de Mallorca, el passat cap de setmana i que il·lustra aquestes línies.

Serà  que ja tic una certa edat?

Publicar originalment a www.elperiscopi.com  (10-V-2016) 

Les dones en el treball (Tendències mundials de 2016)

L'Organització Internacional del Treball (OIT) ha començat a organitzar el seu 100 aniversari. L'Agència de l'ONU dedicada al món del treball s'hi posa amb temps, ja que fins a l'any 2019 no compleix el primer centenari de la seva fundació, però aquest marge de temps és necessari si vol complir el compromís de desenvolupar les "set iniciatives per al centenari" relatives a la governança, les normes, les empreses, les ocupacions verdes, la pobresa, les dones, i el futur del treball.

Parlem avui del que ja es coneix sobre la iniciativa referida a les dones. De moment, es preveu realitzar una avaluació important -i sense precedents- de la situació de les dones en el món del treball, mobilitzant un gran nombre de persones expertes d'arreu del món, i dedicant recursos econòmics i materials suficients. El passat 8 de març -Dia Internacional de la Dona- es va iniciar el procés de reflexió sobre aquesta iniciativa, amb diversos actes, debats i, sobretot, amb la publicació de l'informe "Women at work. Trends 2016" (Les dones en el treball. Tendències 2016), en el qual s'examinen dades de fins a 178 països, i es conclou que les desigualtats entre dones i homes persisteixen en el mercat de treball mundial. A més, l'informe assenyala una qüestió clau: al llarg de les dues darreres dècades, els importants progressos aconseguits per les dones a l'educació no s'han traduït en millores comparables en la seva posició en el món treball.

Entre les moltes informacions que ens proporciona el citat informe, en destac tres: 1. A escala mundial, la bretxa de gènere en la taxa d'ocupació ha disminuït només el 0,6% des de 1995. La relació ocupació-població en 2015 va ser 46% per a les dones, i gairebé 72% per als homes. 2. Les dones segueixen treballant un nombre major d'hores al dia que els homes, tant en el treball remunerat com en el no remunerat. Val dir que, en termes generals, les dones realitzen, com a mitjana, almenys dues vegades i mitja més treball domèstic i de cura familiar que els homes. En les economies desenvolupades, les dones amb ocupacions remunerades (i tant si aquestes són per compte propi o assalariades) treballen, com a mitjana, 8 hores i 9 minuts sumant treball remunerat i no remunerat, enfront de les 7 hores i 36 minuts treballades pels homes. 3. Les dones encara guanyen com a mitjana el 77% del que guanyen els homes. A l'informe de l'OIT s'assenyala que, encara que s'han registrat algunes petites millores en la reducció de la bretxa salarial de gènere, si la tendència actual persisteix, seran necessaris altres 70 anys per eliminar completament les diferències salarials per gènere.

Pot ser que a algú el que faci o proposi l'OIT li sembli irrellevant o, en tot cas, amb cert interès només en societats més empobrides que el nostre "paradís turístic". Qui així pensi s'equivoca. Tinc per segur que si la societat de les Illes Balears –i el seu peculiar mercat laboral- no és més desigual i les bretxes de gènere no són àdhuc més pronunciades es deu, en bona part, als convenis fonamentals de l'OIT en matèria d'igualtat en el treball, i a la Convenció de les Nacions Unides sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (CEDAW).

En la perspectiva de l'any 2019, no estaria de més que les institucions i agents socials i econòmics de les Illes Balears, com a potència turística que som, volguessin contribuir al centenari de l'OIT, sent líders en igualtat de gènere al món del treball en aquest sector. És una bona ocasió perquè arreu del món ens deixin de conèixer pel fenomen de la "balearització", i ens identifiquin amb un turisme amb ocupació digna i sense bretxes de gènere.

Publicat originalment a dBalears (09-V-2016)

En eI 1r de maig 2016: Intens impuls del Precariat balear

El dijous passat vam conèixer les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponents al primer trimestre de 2016, i el diumenge era 1 de maig. Els resultats de l'EPA eren, si més no, preocupants. A tall d'exemple, la xifra de 110.800 persones en atur equival a una taxa d'atur del 18,41% (la d'atur juvenil s'enfila fins al 51,94%); només un 26,0% d'aquesta població aturada té algun tipus de protecció, perquè no s'han revertit les retallades en els subsidis per a majors de 45 i 55 anys i la legislació de protecció de la desocupació no s'ha adaptat a la crisi d'ocupació ocasionada per la "Gran Recessió"; o el nombre de persones assalariades amb menys d'un any d'antiguitat del contracte augmenta un 31,4% en relació al mateix trimestre de l'any anterior. Aquestes dades es poden complementar amb la baixada de salaris que, pel que sembla, es detecta a les declaracions de renda que aquests dies s'estan presentant a l'Agència Tributària. Tot plegat contrasta de forma molt cridanera amb les xifres d'arribada de turistes a les illes que, en el mateix període de l'EPA, augmentà un 39,5% pel que fa referència a turistes estrangers, als quals cal afegir els espanyols.

En aquest context, és molt frustrant que el Govern de les Illes Balears posi gairebé tota la seva atenció en un, segons la literalitat de la presentació del Conseller de Treball, Comerç i Indústria, "intens impuls de creació neta d'ocupació". De quina ocupació estan parlant? D'ocupació inclusiva, o de treballadors i treballadores pobres? És una pregunta escaient, car mai hauria pensat que aquest Govern dels #AcordspelCanvi canviaria tan de pressa el discurs sobre la necessitat de certs canvis en el model econòmic o de derogar la Reforma Laboral per tal de poder millorar el mercat laboral illenc. Ara resulta que, amb el mateix patró de creixement i amb la pitjor legislació laboral i de Seguretat Social que hem sofert –la del PP de Rajoy-, estem immersos en un "intens impuls de creació neta d'ocupació" (sic)?

Hom podrà dir que estem davant una aparent perduda d'empatia amb les víctimes de la crisi. La Direcció General d'Ocupació i Economia, a través, entre d'altres, de les anàlisis de l'EPA i de la recentment presentada nova publicació titulada "Quaderns d'Economia", s'ha entestat a analitzar la situació illenca d'ocupació segons les hores treballades. No negaré, el valor economicista d'aquesta anàlisi, però em sembla més pròpia de l'àmbit acadèmic del mainstream neoliberal, que d'un responsable d'un govern progressista (Quantes d'aquestes hores són no retribuïdes? (Sobre aquest assumpte vegeu aquí)?, Quantes són a causa de les esclavitzants jornades dels autònoms forçats o dels becaris?). En qualsevol cas, si d'hores treballades hem de parlar, jo preferesc analitzar les hores treballades en termes de "llocs de treball a temps complet equivalents". No és una preferència tècnica, és simplement tenir en compte que quan parlem de "mercat laboral" o de "mercat de treball" estem parlant de persones, i sovint la seva dignitat va associada a disposar d'una ocupació decent i retribuïda dignament. Convé no oblidar que el llenguatge polític també és un camp de batalla entre els progressistes i els conservadors (George Lakoff).

En llegir anàlisis de la situació laboral afirmant  que hi ha més ocupació perquè hi ha més hores treballades, no em puc estar de recordar el que Santiago Alba Rico, en el seu llibre Penúltimos días. Mercancías, máquinas y hombres, escriu: "Aceptamos con tanta naturalidad en Europa la expresión 'mercado laboral' que se nos olvida lo que realmente representa: el hecho de que los brazos y las piernas, el celebro con todas sus neuronas, el cuerpo en general y, por así decirlo, el tiempo específicamente humano (tan distinto del tiempo geológico o del tiempo de los insectos) es objeto de compraventa y, por tanto, de manipulaciones, de desplazamientos, explotación y consumo, como si se tratase de una silla, una máquina o una mula". Em pregunt si ja s'ha oblidat, a l'hora d'analitzar la situació laboral i social, parlar prioritàriament de les persones, i no només de les xifres.

Em tem que de l'únic "intens impuls" del que es pot parlar és el del precariat balear. A això responia que el lema de les manifestacions del Primer de Maig d'aquest any fora: "Contra la pobresa salarial i social, treball i drets". Dit sense embuts: El Govern dels #AcordspelCanvi hauria d'utilitzar manco tecnicismes, i posar bastants més valors a l'hora d'analitzar l'evolució del dret al treball, i del treball amb drets.

Publicat originalment a dBalears (02-V-2016)

Atur registrat i ocupació, més enllà de les xifres

El divendres passat MERCADONA publicava a la xarxa una oferta de treball per cobrir 100 llocs de treball en els seus supermercats de Mallorca. En set minuts s’havien apuntat 3.700 persones. Aquesta xifra de demandants d’ocupació  ja supera les 6.000 demandes.

Per una altra banda, del 12 al 14 d’abril es va celebrar la Fira de l’Ocupació de Palma Activa. Una amiga, que sap que m’agrada combinar l’estudi i anàlisi de les estadístiques sociolaborals i la teoria amb el coneixement empíric de la realitat, va presentar una sol·licitud de treball a una empresa multinacional de contractació d’hostalatge turístic. Al cap d’uns dies va rebre un correu electrònic en el qual, entre altres coses, li deien:

“Nos gustaría saber un poquito más de ti…Tu motivación para formar parte de nuestro equipo y cuál podría ser tu fecha de incorporación.Tu experiencia laboral, ya sea en un puesto similar como en otros ámbitos (si lo deseas también puedes adjuntarnos tu CV)Si tienes posibilidad de convenio con tu universidad o centro de estudios destaca este aspecto“.

Ahir vam conèixer les dades dels registres del SOIB i de la Tresoreria de la Seguretat Social (recordeu les imperfeccions d’aquests registres a les quals m’he referit en multitud d’ocasions), i resulta que el passat mes d’abril va acabar amb 58.441 persones registrades com aturades a les oficines del SOIB, és a dir, un -11,63% (-7.693 persones) menys que el mes anterior, i un -12,46% (-8.315 persones) menys que el mes d’abril de l’any 2015. Hi ha dues dades que no haurien de passar desapercebudes: 1. D’aquestes persones registrades, 44.441 (el 76% del total) “cerquen treball” en el sector serveis. 2. L’atur de llarga durada (més de 12 mesos) afecta a 20.043 persones, el 34,2% del total de l’atur registrat. 3. Pel que fa als contractes, en el mes d’abril es van registrar un total 46.744, dels quals el 86% van ser temporals, i, d’aquests, el 12,5% són d’una durada inferior a tres dies, i el 15,5% no passen dels cinc dies. 4. D’altra banda, anotem que la mitjana d’afiliacions a la Seguretat Social (que no de persones afiliades) va ser de 441.506, la qual cosa representa un increment del 8,55% mensual, i d’un 5,16% anual.

Amb tot, la dada que em sembla més rellevant és que al març (aquesta informació es publica amb un mes de retard) el 80% de les persones apuntades en atur registrat cobraven alguna prestació. Per tant la cobertura de la prestació per desocupació segueix baixant (el mes de març de 2015 era del  82% de l’atur registrat).

Xifres i més xifres… Mentrestant la temporada turística de 2016 comença a caminar amb rècords de turistes assegurats, alhora que, els sindicats denuncien abusos laborals massius en el sector turístic, i la gent, encara que no estigui inclosa en el registre de “atur registrat”, cerca desesperadament un treball retribuït per subsistir (o un canvi d’ocupació per fugir, com mal menor, de la pobresa laboral absoluta). Això és el que ens demostra el cas de l’oferta de MERCADONA. És a dir, la vella teoria marxista de la desocupació com a “exèrcit de reserva” és molt vigent. Però, té algunes novetats importants: El proletariat ha esdevingut en precariat i, com a part important d’aquesta nova categoria social, ha sorgit amb força el “becariat”, com demostra  el correu  rebut per la meva amiga al qual abans he fet referència.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (5-V-2016) 

Mercat laboral i 1 de maig: canvi de discurs?

Atocar el Primer de Maig de 2016, es va publicar l’Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de l’any. Qualsevol que s’aproximi a les xifres amb una mica d’empatia amb la gent que, necessitant-ho i buscant-ho, no troba una ocupació remunerada, i/o sofreix precarietat i pobresa laboral, conclourà que són unes dades molt dolentes.

Pel que fa a les Illes Balears, les dades de l’EPA d’aquest primer trimestre s’han d’analitzar tenint en compte l’acusada estacionalitat del mercat laboral illenc. En aquest sentit, tot tenint en compte que estam parlant d’una enquesta contínua, és a dir, que no es realitza en una data concreta sinó durant tot el trimestre, i que, per tant, recull amb major nitidesa la situació a la part central d’aquest període de realització (febrer), no es pot menysprear que enguany el gruix de les vacances de Pasqua ha caigut en el primer trimestre. Idò, en aquestes circumstàncies la xifra estimada de persones en situació de desocupació és de 110.800. És una xifra, en termes de cohesió social i eficiència econòmica, insostenible, màxim si es pren en consideració que representa, en relació al trimestre anterior, un creixement de 9.000 persones en termes absoluts, i d’un 7,73% en termes percentuals. Val a dir que la taxa d’atur se situa en el 18,41% (un 1,39% més que el trimestre anterior i un -3,88% en relació al mateix trimestre de 2015). S’ha posat l’èmfasi en aquesta baixada interanual de la taxa d’atur, però si es té en compte que aquest indicador és el percentatge de persones en atur respecte del total de la població activa, és a dir, del total de població amb ocupació o que està en disposició de treballar, aquesta suposada millora de la taxa interanual d’atur s’ha de relativitzar perquè es dóna en un context de creixement de la dita població activa (un 2.5% respecte de 2015).

Tanmateix, les dades que més ens haurien de preocupar, perquè denoten una insuficient capacitat inclusiva i importants ineficiències del nostre mercat laboral, són les següents: 1. La taxa d’atur juvenil (persones menors de 25 anys) s’ha enfilat fins al 53,01% (fa un any era del 51,94%). 2. El percentatge de llars amb totes les persones actives (és a dir, en condicions i disposició de tenir una ocupació) en atur és de més del 8,35%. 3. Només un 26,0% de la població aturada té algun tipus de prestació (el 2011 aquest percentatge era de gairebé el 43,5%). 4. Les situacions de precarietat laboral de la població ocupada només reculen en part: per una banda, en relació al primer trimestre de 2015, el nombre de persones assalariades amb contractes temporals augmenta un 17% (i les de menys d’un any d’antiguitat del contracte un 31,4%), i, per una altra banda, el col·lectiu dels “empresaris sense assalariats o treballadors independents” -la majoria són “falsos autònoms”- continua creixent (un +2,2% en termes interanuals). Únicament es pot valorar com a relativament positiva l’evolució de la parcialitat de l’ocupació, que en termes interanuals ha baixat un modest 0,5%, molt probablement com a resultat de les campanyes contra l’explotació laboral. Amb aquestes dades, que contrasten amb les d’arribades de turistes en els tres primers mesos d’enguany, crida l’atenció que el Govern de les Illes Balears posi èmfasi en un suposat “intens impuls de creació neta d’ocupació”. En rigor, tot indica que, de moment, si s’ha de parlar d’intens impuls, és malauradament del precariat illenc, i de la pobresa laboral i, per això, sorprèn el canvi de discurs, en el qual la gran novetat és que el mercat laboral pot millorar sense canvis en el model de creixement, ni en el sistema de relacions laborals i de protecció social. Curiós! Amb aquest canvi discursiu, es corre el risc d’anar com més va pitjor, és a dir, avançant cap a l’abisme d’una dualització social de difícil i molt costosa reversió. Tant de bo m’equivoqui!

Per si de cas, avui, 1r de Maig, en contrast amb el canvi de discurs governamental, cal reivindicar la coherència del discurs i pràctica del sindicalisme. En el manifest de la Confederació Sindical Internacional (CSI) s’afirma: “molts [sindicalistes, treballadores i treballadors] marxaran sota pancartes per la llibertat i contra els conflictes i l’esclavitud, molts es manifestaran demanant justícia per als refugiats, molts defensaran uns salaris mínims vitals i negociació col·lectiva, i s’oposaran a la cobdícia corporativa, molts exigiran justícia climàtica i molts d’altres donaran la benvinguda als refugiats. En totes aquestes reivindicacions estan els principis fonamentals d’igualtat i justícia social que inspiren les accions dels sindicalistes cada dia”. Idò, des de les principals ciutats de les Illes Balears, compartirem aquestes pancartes amb la resta del món.

Original publicat  a l'Ara Balears  (01-V-2016) 

Primer de maig 2016: “Els molts” i “los nadies”

Feia anys que no m’identifica tant amb el manifest de la Confederació Sindical Internacional amb motiu del Primer de Maig. Especialment m’identific quan afirma que “molts marxaran sota pancartes per la llibertat i contra els conflictes i l’esclavitud, molts es manifestaran demanant justícia per als refugiats, molts defensaran uns salaris mínims vitals i negociació col·lectiva i s’oposaran a la cobdícia corporativa, molts exigiran justícia climàtica i molts d’altres donaran la benvinguda als refugiats. En totes aquestes reivindicacions estan els principis fonamentals d’igualtat i justícia social que inspiren les accions dels sindicalistes cada dia.” Seré un d’aquests “molts” que em manifestaré en defensa d’aquestes reivindicacions.

Partint d’aquest plantejament  del sindicalisme internacional  (només   falta que ara, en lloc de practicar l’internacionalisme proletari d’avui dia, algú  qualifiqui  al moviment sindical internacional de “venut al capital”) no sembla justificable que les manifestacions 1r. de maig no siguin totalment unitàries. Pens que, més d’hora que tard, s’ha de ser capaç de superar burocratismes i competències de sigles. Pot ser és arribat l’hora de, per una banda, alliberar a les organitzacions sindicals de la competència entre elles (i canviar el model de mesurar la representativitat sindical), i recordar que la competència i la competitivitat és part important del “verí neoliberal”. D’altra banda, potser, només potser, ha arribat el moment que siguem “los nadies” –recordant  Eduardo Galeano- els qui impulsem un moviment de base per un Primer de Maig de tots els sindicalistes i de totes les sindicalistes.

Sincerament crec que “los nadies” ens mereixem una explicació del perquè no ens manifestem fent  tothom pinya per defensar aquestes reivindicacions que formulen els grans sindicats. Mentrestant compartirem  els carrers al so de la Internacional (aquí una de les meves versions preferides)

Visca el Primer de Maig!

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (30-IV-2016) 

28 Abril: No emmalaltir -ni morir!- treballant

Demà, com cada 28 d’abril, es commemora el Dia mundial de la seguretat i la salut en el treball. Com cada any, a casa nostra i arreu, hi haurà declaracions institucionals i actes sindicals. Em sembla molt bé que se celebri aquesta jornada, però estaria millor si se centrés a fer balanç de les polítiques actives de prevenció de riscos laborals que les institucions, les empreses i els sindicats han implementat. No em referesc únicament al fet que, en el millor dels casos, ens presentin unes estadístiques, uns plans, o unes propostes. Desig que aquest dia sigui el de “rendir comptes” sobre les coses concretes que s’han fet perquè la gent deixi d’emmalaltir i morir en el lloc de treball. En l’àmbit insular crec que seria necessari fer balanç de l’últim any sobre: Les malalties professionals que s’han reconegut, els hotels que han adaptat ergonòmicament el treball a les habitacions, i, sobretot, saber com evoluciona la investigació sobre els dos treballadors que, el passat 22 de setembre, van morir a les obres d’un hotel en construcció a s´Arenal de Palma, i conèixer les mesures que s’han pres, a tots els nivells, perquè un accident d’aquestes característiques no torni a succeir.

Tanmateix, cada any que passa, això de “la seguretat i la salut en el treball” em sembla més un de tants eufemismes neoliberals. Per què? Doncs perquè per a que hi hagi seguretat de debò en el lloc de treball ha de ser segur el treball en si. En un context de precarietat laboral estructural, parlar de seguretat és una fal·làcia! D’igual manera, parlar de “salut en el treball” és una altra fal·làcia. Del que cal parlar és de salut pública i de qualitat. Per ventura les malalties de les cambreres de pisos dels hotels no són una autèntica, però no reconeguda, epidèmia de salut pública? En aquest sentit, no és cosa intranscendent, que la OIT proposi, en l’estudi “Estrès en el Treball: Un repte col·lectiu” publicat amb motiu de la jornada del 28 d’abril d’aquest any, “promoure en col·laboració amb l’OMS un enfocament integral a escala mundial, combinant la salut en el treball i la promoció de la salut per al benestar dels treballadors”.

En fi, com diumenge passat es van complir tres anys d’aquell fatídic dia en el qual més de 1.100 treballadors i treballadores morissin a la fàbrica Rana Plaza (Bangla Desh) sense que, en el capitalisme global, la situació de la seguretat laboral hagi millorat substancialment, em semblaria més oportú considerar el 28 d’abril com Jornada Internacional de commemoració dels treballadors morts i ferits. En molts indrets del món, no emmalaltir ni morir treballant per a viure és un autèntic oxímoron. Per això em sembla que és una bona causa d’un nou internacionalisme proletari.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (27-IV-2016)