EPA IVT2017: Desconstrucció de l’ocupació

Fa temps que sabem que el concepte ‘desconstrucció’ és quelcom molt més important que una tendència i tècnica gastronòmica. Des dels anys seixanta del segle passat, el filòsof Jacques Derrida ens va ensenyar que els textos i els llenguatges de les ciències socials adquireixen un nou significat a la llum dels seus propis supòsits i absències. Pel que fa a l’ocupació retribuïda, em sembla escaient parlar de la seva desconstrucció, considerant els supòsits reals de la precarietat i l’absència de garantia d’inclusió social (absència de risc de pobresa i/o exclusió social) de l’ocupació retribuïda postcrisi-estafa.

Així ho corroboren tot un seguit d’institucions i organitzacions tan diferents com ara l’Organització Internacional del Treball (OIT), que, en el seu nou informe de Perspectives socials i de l’ocupació al món. Tendències 2018, adverteix que el Regne d’Espanya no està al marge de la consolidació del precariat i de l’augment del nombre de persones treballadores amb ocupacions vulnerables; o Oxfam-Intermón, que en el seu recent informe Realitat o ficció? La recuperació econòmica en mans d’una minoria posa sobre la taula el creixement del fenomen, i dels treballadors i de les treballadores vulnerables; o, per no allargar-me en excés, un treball que acaba de publicar Càritas de Barcelona (però amb conclusions perfectament aplicables a casa nostra) titulat Vides precàries. Quan la precarietat ho envaeix tot, i que ens parla a les clares dels efectes humans de la pobresa laboral.

En les següents línies intentaré esbossar una anàlisi de les principals dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del quart trimestre de 2017 des d’aquesta perspectiva. És a dir, intentaré fer una aproximació a la resposta a la següent qüestió: Es contraresta la dinàmica desconstructiva de l’ocupació retribuïda illenca oferint a cada vegada més treballadors i treballadores seguretat, suficiència econòmica, i trajectòries de vida dignes i esperançades de millora socioeconòmica? Val a dir que, per a un mercat laboral tan estacional com segueix sent el balear, el quart trimestre és relativament poc significatiu per captar les tendències de fons. Per a això caldrà esperar que, en unes setmanes, l’INE i l’Ibestat ens proporcionin els resultats mitjans de tot l’any 2017.

En qualsevol cas, el primer que cal comentar és que, en els tres darrers mesos de l’any passat, la població activa -la que vol i està en condicions d’incorporar-se a l’activitat laboral i, per això, és classificada com a ocupada o aturada- s’estima en 595.500 persones. En termes absoluts, les variacions en els darrers anys no són gaire significatives. Però no es pot dir el mateix pel que fa a la taxa d’activitat, que, amb un 61,6%, és la més baixa dels, almenys, darrers deu quarts trimestres. En termes de tendència, és especialment significativa la taxa d’activitat de la gent menor de 25 anys que, pel que fa al final de 2017, s’ha estimat en un 40,07%, la qual cosa suposa un 11,69% menys que el 2008. Tot indica, idò, que, en aquests anys de crisi d’ocupació, hi ha una major permanència (volguda o forçada) en el sistema educatiu. Sens dubte, això és una cosa molt positiva, però té un efecte que no es pot menystenir a l’hora d’analitzar l’evolució de la taxa de població ocupada i aturada.

Amb tot, una de les dades més rellevants és el rècord en la sèrie històrica del quart trimestre de població ocupada, estimada en 520.300 persones. Cal advertir que l’EPA considera persona ocupada aquella que ha treballat amb retribució, almenys, una hora en el trimestre. És, doncs, inevitable associar aquest rècord amb el de contractes de curta i molt curta durada (el nombre de contractes d’1 a 5 dies ha tingut un espectacular estirabot del 159% en el darrer decenni), tan habituals en mesos de finalització de temporada turística, i festes nadalenques. I, tanmateix, tot i que no acaba de reeixir la taxa d’ocupació -el percentatge de la població activa amb ocupació-, que, amb un 53,82%, queda mot lluny de taxes de l’entorn del 57% de fa deu anys, el que sí que millora són les estimacions de població aturada (75.100 persones en termes absoluts, i una taxa del 12,61%). Sens dubte, pot haver-hi alguns paranys estadístics (la “benevolència” de l’EPA per considerar les persones com a ocupades contrasta amb la “rigidesa” per a considerar-les aturades). Però el fet veritablement rellevant és, a parer meu, que les polítiques de desconstrucció de l’ocupació (conversió de les ocupacions en subocupacions) aconsegueixen reduir l’atur. Bona notícia? Ben segur que ho seria si no fos que, amb la devaluació salarial i la baixada espectacular de la taxa de cobertura de les prestacions per desocupació (gairebé 7 de cada 10 persones desocupades no han cobrat cap prestació durant el 2017), ara hi ha gent que, treballant, és més pobra que abans, estant en situació de desocupació!

La immensa majoria de les investigacions sobre el fenomen de les ocupacions amb salaris baixos conclouen que les causes que el provoquen són múltiples (la flexibilitat en la determinació dels salaris, la cobertura i estructura de la negociació col·lectiva, la legislació sobre el salari mínim, les prestacions socials tant a persones desocupades com ocupades, la protecció de l’estabilitat laboral i davant l’acomiadament, i la facilitació de determinades estratègies empresarials associades a la subcontractació i l’externalització). La Reforma Laboral de 2012 és, sens dubte, una clara i rotunda aposta per l’extensió d’aquest tipus d’ocupacions, i és causa de situacions de precarietat laboral com les que ha palesat aquesta darrera entrega de l’EPA: a) Hem tingut l’estimació rècord de temporalitat de la gent assalariada, amb 130.600 persones afectades (el 31% del total). b) El nombre estimat de persones ocupades a temps parcial és de 70.700. Són gairebé un 4% més que en el mateix període de l’any anterior, i, com és habitual, en la immensa majoria ho són involuntàriament. c) Un 36,6% de la població ocupada (154.300 persones en termes absoluts) ho està en les categories de ‘treballadors/es per compte propi’ i ‘empresaris/àries sense assalariats o treballador/a independent’. Aquesta última dada requereix un comentari desmitificador de les bondats de l’autoocupació (precària i majoritàriament no desitjada). Resulta que, amb dades estadístiques de l’OCDE, es conclou que els països més rics -i amb millor distribució de la riquesa generada- són aquells que tenen les taxes d’autònoms més baixes. Per tant, és fàcil concloure que la consolidació a l’alça de fenòmens com els denominats bogus self-employed, ‘falsos autònoms’ o ‘autònoms forçats’ no és més que una estratègia del capital per a la precarització més gran del factor treball.

En fi, a l’espera d’un balanç més concloent del que ha passat durant el 2017 en el mercat laboral illenc, crec poder avançar que estem on estàvem ara fa un any: en la disputa de més o menys justícia social com a fórmula de sortida de la crisi laboral i social. La desconstrucció de l’ocupació apunta a una clara sortida injusta.

Publicat originalment a l’Ara Balears (26/01/2018)

Vaga feminista 2018

Pel ja propvinent 8 de març està convocada una nova vaga feminista. Es tracta d'una mobilització d'abast internacional. Val a dir que, amb la consigna de "ni una menys, vives ens volem", les feministes argentines van llançar l'any passat la primera convocatòria d'aquestes vagues globals de dones.

Per aquestes contrades va ser una mobilització que va passar bastant desapercebuda. No obstant això, les impulsores de la vaga van fer un balanç de seguiment, globalment, força positiu. Pel que sembla, el 8 de març de 2017 milions de dones de 70 països, des d'Argentina a Polònia, des de Turquia als EUA, des de Brasil a Itàlia, passant per a alguns conats en el Regne d'Espanya, van ocupar els carrers per fer visibles els seus treballs, les seves demandes, i els seus cossos.

Les organitzadores de la vaga feministes del 8 de març de 2018 afirmen, amb tota claredat, que "el nostre és un crit global, transfronterer i transcultural. Som un moviment internacional divers que planta cara a l'ordre patriarcal, racista, capitalista i depredador amb el medi ambient, i que proposa altres vides i un altre món radicalment diferent. Formem part de les lluites contra les violències masclistes, pel dret a decidir sobre el nostre cos i la nostra vida, per la justícia social, l'habitatge, la salut, l'educació, la sobirania alimentària, i el laïcisme, contra l'extractivisme i els tractats de lliure comerç, l'explotació i moltes altres lluites col·lectives. Unides per una altra forma d'entendre i organitzar la vida, l'economia i les relacions. Perquè som antimilitaristes i estem contra les guerres, i les fronteres, contra els Estats autoritaris i repressors que imposen lleis mordassa i criminalitzen la protesta i la resistència feminista. Unides a les dones que defensen els drets humans i la terra, arriscant les seves vides. Formem part d'un procés de transformació radical de la societat, de la cultura, de l'economia, de les relacions. Volem ocupar l'espai públic, reapropiar-nos de la decisió sobre el nostre cos i la nostra vida, reafirmar la força política de les dones, lesbianes i trans i preservar el planeta en el qual vivim". Chapeau!

Em deman si el moviment feminista de casa nostra s'ha sumat a aquesta crida i està preparant ja una vaga que, com que la participació de les dones és nuclear en totes les esferes de la vida, va més enllà del que s'identifica com atur laboral. Aquesta vaga té sentit si aconsegueix també afectar altres treballs i espais: el de les cures, el consum, la vida estudiantil, associativa, cultural, artística... Esper i desig que ara i aquí s'estigui treballant ja en la preparació d'aquesta segona vaga feminista. Hi ha una feinada a fer perquè el 8 de març, que ja està a tocar, es paralitzi –encara que sigui parcialment- l'activitat en els àmbits de les llars, el consum, els estudis, i els treballs de tot tipus, legals o d'economia submergida, a l'àmbit públic o privat, incloent-hi també les tasques de cura a la societat i a la família; treballs que ningú veu, o bé que les dones fan amb una menor remuneració que quan els fan els homes. És clar que hi ha una feinada de difusió i organització!

És, sens dubte, una mobilització complicada, però possible. A l'àmbit insular és urgent concretar objectius com, a títol exemple: Aules buides de professores i alumnes, atur laboral en general, però especialment visualitzat en Les Kellys i cuidadores, vaga de dones professionals en els mitjans de comunicació, aturada de dones amb càrregs públics i de representació, pronunciament de dones artistes i intel·lectuals, concentració de dones pensionistes....

Pot ser que les dones feministes ho estiguin organitzant tot, i jo m'he ficat a on no em demanen. En qualsevol cas, ha estat amb l'ànim de recolzar una mobilització que em sembla molt justa i necessària. La filosofa Marina Garcés en el seu "Nova il·lustració radical" escriu: "Hi ha una distància entre el projecte civilitzador de dominació i l'aposta crítica per l'emancipació que necessita ser explorada novament". Sens dubte, aquesta vaga feminista forma part d'aquesta nova aposta crítica per l'emancipació. Sense por! Som-hi!

Publicat originalment a dBalears (22/01/2018)

Capitalisme canalla

Manllev aquest títol del llibre -així titulat- de César Rendueles. L'expressió canalla s'empra, doncs, segons la primera accepció del diccionari, que fa referència a "gent dolenta menyspreable". Per tant, res té a veure amb la forma col·loquial amb la qual, en algunes terres de parla catalana, es refereixen als infants. Manllev al professor de sociologia, investigador i escriptor el títol, i la següent idea: "El mercat lliure no és el resultat espontani d'un instint emprenedor innat en l'espècie humana. Fins a la modernitat, cap civilització ha estat tan idiota com per apostar la seva pròpia supervivència material a la ruleta comercial". Tots dos préstecs són per comentar un assumpte global, que té repercussions, com no podia ser d'altra manera, en un de local.

Un any més, coincidint amb l'inici del Fòrum Econòmic Mundial (World Economic Forum, WEF), que cada any reuneix les elits mundials a la muntanya de Davos (Suïssa), Oxfam-Intermón ha presentat un informe que posa xifres a aquesta actitud canalla del capitalisme del segle XXI. En aquesta ocasió, l'informe porta el suggeridor títol de 'Premiar el treball, no la riquesa' i, com és habitual en les anàlisis d'aquesta organització no governamental, que treballa per eradicar la pobresa i la injustícia, les dades sobre la coexistència de la riquesa i la pobresa extremes són colpidores. Vegem-ne alguns exemples: L'any passat, el nombre de persones amb fortunes que superen els mil milions va assolir el seu màxim històric, amb un nou milmilionari cada dos dies. En aquest moment, hi ha 2.043 milmilionaris (en dòlars) a tot el món, nou de cada deu dels quals són homes. La riquesa d'aquests milmilionaris també va experimentar un enorme creixement que, poca broma!, bastaria per poder acabar amb l'extrema pobresa al món fins a set vegades. El 82% del creixement de la riquesa mundial durant l'últim any va parar a les mans de l'1% més ric, mentre que la del 50% més pobre de la població mundial no va augmentar gens ni mica. L'informe d'Oxfam-Intermón prossegueix afirmant que "per posar fi a l'actual crisi de desigualtat, és necessari que tots els treballadors i treballadores del món gaudeixin de salaris i treballs dignes. A tot el món, l'economia de l'1% més ric es construeix a costa de treballs mal pagats, sovint ocupats per dones, que reben salaris miserables sense que es respectin els seus drets fonamentals". I així segueix, i segueix com una torrentada de dades, cada una d'elles més feridores...

Però, a més d'aquesta anàlisi global, cal fer referència a l'informe per a Espanya -'Realitat o ficció? La recuperació econòmica, en mans d'una minoria'-, al qual, en properes col·laboracions en aquest espai, caldrà fer, necessàriament, més d'una referència. Avancem, no obstant això, que -en bastant sintonia amb el que, referit a l'àmbit insular, he escrit en la majoria de col·laboracions amb l'ARA Balears- Oxfam-Intermón sosté que "la desigualtat fa que la recuperació econòmica no arribi a totes les persones igual. En termes de renda, la recuperació ha afavorit 4 vegades més els més rics que els més pobres. Entre 2013 i 2015, 29 de cada 100 euros provinents del creixement econòmic van anar a parar al 10% amb rendes més altes, mentre que només 8 han acabat en mans del 10% més pobre", i que "l'element fonamental de la persistència d'aquesta desigualtat, tant al món com a Espanya, és el desigual repartiment en els guanys de l'activitat econòmica que persisteixen en mans dels amos de capital a costa de la precarització del mercat laboral, on els salaris i les condicions laborals cada vegada són pitjors".

És a dir, la desigualtat és el punt que marca l'actual etapa de superació de la recessió econòmica. Unes desigualtats que, en el cas de les Illes Balears, són especialment rellevants com a conseqüència d'unes polítiques de suposada lluita contra la crisi que s'han aplicat -i se segueixen aplicant- a una societat en la qual el sector hegemònic del seu model productiu, el turístic, si ha patit alguna crisi, ha estat una crisi de creixement de beneficis empresarials.

El cas és que aquí segueixen en vigor les reformes laborals (la de 2010 i, especialment, la de 2012) que incentiven les desigualtats socials i que, alhora, permeten situacions tan extraordinàriament canalles com les del tancament de la planta embotelladora palmesana de Pepsi-Cola. Si la multinacional americana -com van fer abans Coca-Cola, Bimbo, etc.- clausura les seves instal·lacions a Mallorca, i acomiada la plantilla, no és perquè el negoci no els funcioni. Ans al contrari, els funciona força bé i, per tant, no existeixen raons econòmiques per a un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO). Tant se val, les raons al·legades són de "reorganització productiva", que, en el capitalisme canalla actual, és un eufemisme en comptes de dir clarament que el motiu és que la riquesa dels directius de PepsiCo ha de seguir creixent.

Definitivament, el d'ara és un capitalisme canalla, altrament dit, turbocapitalisme, i/o capitalisme sense complexos. Ha passat a la història aquell capitalisme que associava democràcia amb impuls igualitari, o en el que les autoritats democràtiques tenien capacitat formal d'intervenció en els ERO i, així, defensar l'interès general de frenar la mortalitat empresarial, que solament es justifica per l'ànim d'enriquiment insaciable del capital.

Serem, parafrasejant l'esmentat César Rendueles, tan idiotes com per apostar la nostra pròpia supervivència material a la ruleta del comerç global del capitalisme canalla? Hi estarem atents!

Publicat originalment a l’Ara Balears (25/01/2018)

Un malestar que reclama un altre paradigma cultural i social

Pot ser que, a la llarga, haurem  d'agrair la, diguem-ho suaument, inestabilitat de la política cultural dels governs dels Acords pel Canvi. Com ha plogut damunt banyat, aquesta situació ha propiciat un cert malestar de la gent del món de la cultura, especialment del precariat cultural illenc i, alhora,  s’ha propiciat una major visibilització del  pensament crític en aquests àmbit. Per una altra banda, pot ser que, més prest que tard, haurem d'agrair que el Pla de Cultura de les Illes Balears avanci tan lentament. El lliurament per capítols d'aquest esperat pla potser sigui una altra oportunitat per repensar que, abans de planificar el camí cap a l'horitzó, convé saber cap a on es vol anar, i com arribar-hi.

Val a dir que els pactes per se –independentment dels continguts- em fan més por que el Dimoni Cucarell. Generalment, aquests "acords d'estat" o "pactes entre antagònics" serveixen perquè s'imposi el "sentit comú" neoliberal. Si, per contra, es pretenen planificar les fites per arribar a un mínim comú denominador cultural no neoliberal pur, potser convindria tenir més o menys definit aquest horitzó. Per exemple: s'ha d'afrontar la problemàtica de la precarietat laboral i vital dels i de les artistes? Ha d'haver-hi més transparència i participació real entorn del projecte governamental de l'Institut d'Indústries Culturals? Són  preguntes escaients car en els àmbits del "neoliberalisme progre" (els Acords pel Canvi no són altra cosa) se sosté  -encara que sigui amb una dissimulada vehemència- que qui s'ha d'ocupar de l’assumpte de l'existència material de les persones creadores d'art, o de l'eficiència i garantia d'igualtat d'oportunitats en, posem per cas, el citat l'Institut d'Indústries Culturals, en  expressió de Rodrigo Rato, “es el mercado, amigo".

Precisament els aspectes socioeconòmics, més enllà de PIB, associats al món de la cultura són, a parer meu, essencials perquè, entre altres coses, no es pot deixar únicament al mercat la solució de les conflictives relacions entre pobresa i creació, entre existència material i llibertat de creació. En aquest sentit, els debats sobre cultura no haurien de ser aliens als que es produeixen entorn de la proposta d'una Renda Bàsica Incondicional que, a més de ser una poderosíssima eina per a la distribució de la riquesa i l'erradicació de la pobresa, és, en garantir el dret d'existir, garantia de llibertat de debò de tots els ciutadans i ciutadanes.

Sigui com sigui, en aquesta legislatura autonòmica, que entra en la seva recta final, i en la qual s'havia promès que la cultura i les formes de participació ciutadana en les polítiques públiques culturals serien un factor de canvi essencial, s'ha demostrat que, al marge de les institucions, hi ha vida per debatre, i, per què no, problematitzar qualsevol àmbit del món cultural. Una d'aquestes demostracions ha estat el col·lectiu "Afta perfecta" (@AftaPerfecta) que, després del seu cicle Emergències, ara ha organitzat -el propvinent 26 de gener a les 19,30 hores a la sala d'actes de la Misericòrdia de Palma- una taula rodona amb el títol de "Polititzacions del malestar. Converses sobre participació i política cultural'.

Si no ho tinc mal entès, el debat s'articularà entorn del llibre que porta també el títol de "Polititzacions del malestar", però que incorpora el subtítol: "Dret a l'angoixa. L'art i els processos creatius com a instrument per canalitzar el malestar". El volum, amb l'edició a cura de Nora Ancarola, Laia Manonelles i Daniel Gasol, és una reflexió molt coral i prou fidel al que s'anuncia al títol i subtítol. És un d'aquests llibres que ajuden a esvair la desconfiança que la modernitat turbocapitaliste genera envers noves (ecològiques, feministes, alliberadores) concepcions de progrés. Explica molts arguments, experiències i projectes de gran utilitat per enfrontar-se a la ideologia de la negació de qualsevol millora  de les conquestes socials, entre elles òbviament el dret a la cultura i a la seva creació.  Són unes 260 pàgines que -tot i que, en paraules Henry David Thoreau en el seu Passejades, "de vegades, sens dubte, ens costa escollir la direcció, perquè encara no existeix clarament en la nostra idea"- ajuden, i molt, a carregar les motxilles per transitar el camí cap a un altre paradigma social i cultural.

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 23/01/2018)

París

Aquest any, fart de reis de debò, tocava esperar els reis mags a una república. Concretament, a la república francesa, i, més en concret, a la "República de Paris". Cert que ni Melcior, ni Gaspar, ni Baltasar van aparèixer pels carrers parisencs. Ens conformarem, i en molt, amb les corones reials sobre les Galettes des Rois. Tocava començar l'any 2018 a Paris. Massa temps des de l'última visita. I, a més, enguany és el cinquantè aniversari del maig del 68.

Encara que vam tenir escassament una setmana, teníem un pla perfectament organitzat: 1. Marató de museus. 2. Trescar molt. 3. Fotografiar gàrgoles. 4. Una nit de jazz. 5. Tenir algunes experiències gastronòmiques.

I. Com és gairebé impossible tenir una estona a París i no anar a presentar homenatge a la Victòria de Samotràcia en el Louvre; o com les peces de les col·leccions permanents canvien tan freqüentment, i cada vegada que vas sembla que visites un museu diferent, donar un cop d'ull a les plantes 4 i 5 del Centre Georges Pompidou; es van unir aquestes dues visites a l'objectiu prioritari de fer primeres visites al Musée du Quai de Branly - Jacques Chirac, al Musée National des Arts Asiatiques - Guimet, al Musée d'Art Moderne de la Ville de Paris, i, sobretot, al Museu Marmottan - Monet. Val a dir que encara no m'explic com no havíem visitat abans aquest últim museu, on, entre moltes meravelles, s'exposa una molt interessant curiositat: El quadre de Claude Monet "Impression. Solei Levant" de 1873, que, pel que sembla, és l'origen de la denominació d' impressionisme.

Pel que fa als altres museus esmentats, dir que el Guimet és fantàstic, amb una museística excepcional, però no és el mateix contemplar les peces in situ. Els temples cambodjans tenen la seva pròpia vida a Cambodja. En el d'Art Moderne de la Ville es pot gaudir d'una bona selecció de les diferents tendències de l'art del segle XX. En qualsevol cas, el que més va cridar l'atenció va ser la Sala Dufy. En la que l'enorme "La Fée Electricité" de Raoul Dufy narra la història de l'electricitat des dels seus començaments.

I, què dir del Quai de Branly? Doncs que és un magnífic museu etnològic de les diferents civilitzacions del planeta, amb unes moderníssimes instal·lacions, i una tècnica museística valentament innovadora. A més de les immenses col·leccions permanents, hi ha exposicions temporals prou interessants. En aquesta ocasió es tractava de "Le Pérou avant les Incas", un recorregut per l'origen i l'organització del poder a les ciutats abans de l'imperi Inca.

II. Per conèixer alguna cosa a una ciutat, cal petejar-la. I fer-ho a Paris és un d'aquests plaers. A més del centre més turístic (voltants de l'Opera, Champs Elysees, Montmartre, Les Halles, les voreres del Sena...), hi ha altres llocs on perdre's. Per exemple, el barri Le Marais Nort (imprescindible el mercat des Enfants Rouges), o la Rue du Faubourg-Saint-Denis, a on està el llegendari bar Sully, que passa per ser un dels més barats de Paris. En aquesta ocasió no vàrem visitar-la expressament,  però  la Tour Eiffel és gairebé omnipresent ...

III. L'interès d'aquesta estada parisenca no era visitar l'interior de Notre Dame, sinó pujar a les seves torres i fotografiar, tranquil·lament, les gàrgoles. Objectiu complit: Poca gent, i temps suficient per a diferents plànols de la lletjor de la majoria d'aquests éssers.

IV. Ens preguntàvem on estaven els turistes que massificaven el Louvre. Doncs sembla que eren tots als carrers peatonalitzats de Le Quartier latin (el Barri Llatí), on també està el Club de Jazz (amb una bona pista de swing) Le Caveau de la Huchette. Potser que el fet que allí es filmessin les escenes de jazz de la pel·lícula La La Land hagi popularitzat més la sala. No obstant això, l'ambient i els preus estan molt bé. Una molt bona nit precedida d'un sopar de crepès salades i dolses!

V. El punt difícil a Paris és menjar malament. Tinc la sensació que la gent que treballa a la restauració ha millorat molt en amabilitat. El meu particular gaudir de la gastronomia parisenca ha transitat des d'uns formatges al Marché couvert Saint-Quentin (a París, cada barri té el seu mercat), a una copiosa ració de Tripes au Calvados a La Tour Montlhéry - Chez Denise.

Fora de "programa" una sorpresa: A l'Ajuntament de Paris hi havia l'exposició "Le Che à Paris". Ente fotografies de l'estança del Che a la capital francesa, es podia contemplar l'original de la famosíssima foto de Korda al Che, i la Norton amb la que va fer el mític viatge per Llatinoamèrica en el que l'Ernesto es va convertir en el Che.

Una de les frases del Che que es presenten en els plafons de l'exposició és una adreçada a sa mare l'any 1955 que diu: "Visiter Paris est une nécessité biologique, un objectif auquel il m'est impossible de renoncer me faudrait-il traverser l'Atlantique à la nage”.

Ses dubte, s'ha d'anar a Paris més sovint.

Palma precària

A tocar la festa gran de la Ciutat de Palma, no puc estar-me d'escriure unes línies sobre la Palma laboralment precària. Per això faré dues coses: d'una banda, polemitzar amb la regidora de Turisme, Comerç i Treball, Joana Maria Adrover; i, d'altra banda, oferir als lectors i lectores algunes dades oficials sobre la magnitud de la temporalitat laboral a Palma que, incomprensiblement, no són, a parer meu, suficientment conegudes.

Comencem per això últim, les dades: En els últims 10 anys, del total de contractes registrats, tant en el conjunt de les Illes Balears com a Palma, més del 85% han estat temporals. Si comparam aquest percentatge de temporalitat del recentment finalitzat any 2017 amb el de 2012 –any de l'entrada en vigor de l'última reforma laboral–, observarem que el percentatge de Palma es manté en el 86%, mentre que el del conjunt insular descendeix dos punts (del 87% al 85%). Primera conclusió: el mercat laboral palmesà és una mica més temporal que el de les Illes Balears.

Però això no és el determinant per poder parlar d'una Palma precària. El quid de la qüestió està en el creixement impressionant de la temporalitat de curta i molt curta durada. Segons les dades proporcionades per l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB), resulta que, en el període 2010-2017, en el qual s'han decretat les dues últimes reformes laborals, els contractes temporals de menys d'un mes de durada han crescut un 94% (dels 29.661 de 2010 als 57.552 de 2017). Sent això greu, cal afegir el més feridor: els contractes de fins a 15 dies de durada s'han més que duplicat (24.727 fa vuit anys, 51.688 el proppassat 2017). Per acabar d'arrodonir aquesta succinta radiografia de la temporalitat laboral palmesana de molt curta durada, diguem que el nombre dels contractes d'1 a 5 dies de durada s'ha disparat –gairebé s'ha triplicat– en passar de 17.690 el 2010 a 43.085 el 2017. Amb aquesta volatilitat en l'entrada i sortida del mercat laboral de Palma, no és estrany que el registre d'afiliacions a la Seguretat Social bati rècords de registres administratius, que res o poc tenen a veure amb la creació neta d'ocupacions.

I ara polemitzarem amb el discurs oficial de l'Ajuntament de Palma en matèria de situació laboral. Val a dir que el discurs de la citada regidora palmesana, responsable d'aquest àmbit, és, des de l'inici de legislatura, el mateix: Segons ella, mes rere mes creix l'ocupació i l'atur (el registrat) descendeix. És, sorprenentment, el mateix discurs sigui qui sigui qui ostenti la vara de comandament a Cort. Tant se val si és Mateo Isern, José Hila o Antoni Noguera. No hi ha cap matís. Zero referència a la temporalitat contractual que les dades abans exposades palesen. Zero reconeixement al fet que, en bona part, l'augment de l'ocupació a Palma és conseqüència del parany estadístic d'equiparar altes d'afiliacions a la Seguretat Social amb ocupacions creades, i que el descens de l'atur registrat s'ha d'associar a l'augment de "l'atur desanimat", i a l'augment de les "subocupacions". És a dir, a Palma la desocupació registrada descendeix, entre altres coses, perquè, en paraules de Yanis Varufakis, "molts treballs precaris i mal pagats es van crear per reemplaçar treballs millor pagats i a temps complet. El que és, en altres paraules, una catàstrofe per al treball assalariat ha estat celebrat com a recuperació econòmica. En realitat, la crisi s'està fent més profunda, més tòxica, més permanent".

Per tant, contràriament al manifestat per la regidora Joana Maria Adrover, en afirmar que "aquestes dades mostren una evolució molt positiva del mercat laboral a Ciutat, i demostren que Palma continua sent la locomotora de l'economia balear", seria més cert afirmar que aquestes dades mostren una evolució molt positiva de la precarietat del mercat laboral a Ciutat, i demostren que Palma va en la mateixa direcció que la locomotora de la temporalitat i la precarietat laboral de l'economia balear. No estaria de més una mica d'empatia amb el precariat palmesà!

Una Palma que, segons Exceltur, està entre les ciutats amb major pressió turística requereix una anàlisi del seu mercat laboral i del seu grau d'inserció (no és el mateix un mercat laboral inclusiu que un de dinàmic en la generació de pobresa laboral) bastant més complex que el que fa l'Ajuntament de Ciutat. Si el llenguatge és clau a l'hora d'analitzar la situació laboral de les Illes Balears, en el cas de Palma l'encara ho és més. Dit sense embuts: seria motiu de celebració que el creixement de l'ocupació a Palma es produís en un context de menor turistització, de derogació de les Reformes Laborals de 2010 i 2012, d'inexistència d'explotació laboral, i de pobresa laboral zero. Al cap i a la fi, la pregunta clau –mal governant és el que no es fa preguntes– si les coses van tan bé, per què s'ha de modificar el model productiu, i derogar la legislació laboral d'excepció instigada pels causants de la crisi-estafa?

Palma estimada no pot ser una Palma precària. Acab amb un "Visca Sant Sebastià!" perquè també és la festa del precariat palmesà.

Publicat originalment a l’Ara Balears (18/01/2018)

La democràcia... i el color del groc...

No es pot al·legar desconeixement. Amb el que està passant a Catalunya, amb el PP governant a Espanya (malgrat els seus múltiples casos de corrupció), sense que ningú hagi "il·legalitzat" la llotja del Bernabéu –una autèntica icona del capitalisme més corrupte-, sense que existeixi la necessària transparència de la Casa Reial, sense que, en fi, no s'hagi avançat, ans al contrari, en un sistema democràtic més participatiu... hom no pot fer-se el despistat sobre la baixíssima intensitat de la democràcia del Règim del 78.

I tanmateix, no deixa de sorprendre veure, negre sobre blanc, que un informe recent del Consell d'Europa deixa clar que en el Regne d'Espanya no han estat implementades satisfactòriament cap de les onze mesures, plantejades pel mateix Consell d'Europa, sobre independència judicial i lluita contra la corrupció. Poca broma!

Val a dir que l'informe fa retrets a tots els membres del parlament, no només al partit governant. És, dit sense embuts, un problema estructural. Es critica, per exemple, el mal funcionament del parlament espanyol que, entre altres coses, encara no ha regulat la relació dels membres amb qualsevol lobby o grup de pressió que pugui -i de fet ho fa- influir en la forma de legislar. A parer meu, el més cridaner de l'informe és la pèssima valoració que es fa del Poder Judicial: Ni independència del Consell General del Poder Judicial, ni de les Audiències Provincials, ni de l'Audiència Nacional, ni del Tribunal Suprem... La conclusió és demolidora: no funciona la separació de poders. Un breu informe –tot just 12 pàgines-, però difícilment es pot ser més contundent.

El que més m'emprenya de tot plegat és que sembla que la força d'aquell 15-M, que a les places clamava per democratitzar la democràcia (l'econòmica també), es va diluint entre els plecs de la moqueta institucional. Cal posar novament sobre la taula el dilema “democràcia radical o barbàrie” al que ens interpel·là  el filòsof i economista francès  Cornelius Castoriadis.

En aquest sentit, aquesta setmana em sembla especialment escaient recordar que "el dret de vaga s'aconsegueix fent vagues; el dret de reunió, reunint-se; el dret d'associació, associant-se; i tots aquests atributs de la llibertat, és únicament l'acció de masses la que pot acabar imposant-los". Són paraules de Marcelino Camacho en el "Charlas en la prisión: El movimiento obrero sindical" (1976). Diumenge d'aquesta setmana, 21 de gener, Marcelino Camacho compliria 100 anys. Fem nostres aquestes paraules de la, en moltes ocasions, necessària desobediència. La democràcia es democratitza democratitzant-la, l’autodeterminació determinant-nos, la sobirania construint  sobiranies des de la base.... Per molts d’anys, Marcelino Camacho en el record!

En qualsevol cas, en una setmana tan rellevant quant a festes populars es refereix, em ve de gust acabar aquestes línies fent una crida: El color groc –el que reivindica la llibertat dels presos polítics catalans- és el mateix que el de l'Orgull Llonguet. Omplim, idò, de groc els carrers i places de Palma en aquest Sant Sebastián. I recordeu que cal estar "atent, perquè el podrit present no viurà eternament" (At Versaris).

Visca Sant Antoni! Visca Sant Sebastià!

Publicat originalment a dBalears (15/01/2018)

Precarietat laboral: vius i ungles amb el llenguatge!

Hi ha un marc mental de les esquerres nostrades diferent del de les dretes per analitzar el que s'anomena mercat laboral? Al meu entendre no està prou clara l'existència d'un marc mental clarament diferenciat en aquest àmbit transcendental per a la vida de les persones. Si fos així, i seguint George Lakoff i el seu ‘No pensis en un elefant. Llenguatge i debat polític’, els i les progressistes no haurien d'utilitzar el mateix llenguatge en les anàlisis de la situació del treball remunerat. I manco ho haurien de fer en aquesta fase en la qual sembla consolidar-se la superació de la recessió econòmica, alhora que es manté una aguda crisi de l'ocupació com a garantia d'integració social i de no perpetuació dels riscos de pobresa i/o exclusió social.

Vet aquí un exemple recent del que vull dir: El passat 3 de gener es van publicar les dades d'atur registrat i d'afiliacions a la Seguretat Social corresponents al mes de desembre del 2017. El Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social publicà dues notes informatives amb els següents titulars: "L'any 2017 finalitza amb el menor nombre d'aturats dels últims vuit anys", i "L'afiliació mitjana anual creix en 611.146 persones, el millor resultat d'un mes de desembre des de 2005". Per la seva banda, el titular de la nota oficial del Govern de les Illes Balears va ser el següent: "L'any 2017 tanca amb el nivell d'ocupació més elevat des de la crisi econòmica". Com poden observar, malgrat que són missatges de governs de signe diferent (un del PP, i l'altre de PSOE-MÉS amb suport de PODEMOS), la semblança és més que evident.

L'èmfasi d'ambdós és sobre unes suposades millores en els aspectes quantitatius, però tots dos es resisteixen a introduir en els seus missatges que és possible que el que realment creixi sigui la subocupació (ocupacions molt precàries). Els dos governs emfasitzen el creixement del nombre mitjà d'afiliacions a la Seguretat Social, però res diuen sobre les notes metodològiques del registre administratiu de la Seguretat Social, en les quals es diu que "ha d'indicar-se que el nombre d'afiliats no es correspon necessàriament amb el de treballadors, sinó amb el de situacions que generen obligació de cotitzar; és a dir, la mateixa persona es comptabilitza tantes vegades com situacions de cotització tingui". És més que plausible que el creixement del nombre de contractes de molt curta durada (1-5 dies) resulti determinant en la ‘millora’ d'aquestes dades d'afiliacions. A més, les notes informatives esmentades obvien parlar de "l'atur desanimat", és a dir, la gent que davant la manifestament millorable capacitat d'oferir treballs dels serveis públics d'ocupació (el SOIB a casa nostra), i de la dramàtica desprotecció per desocupació, no s'inscriu en demanda d'ocupació, i, a més a més, oculta que els Fixos Discontinus en desocupació no computen com a aturats registrats. En definitiva, són extraordinàriament antipedagògiques perquè el que interessa és el missatge segons el qual "les coses van bé". En aquest afany, el Govern del PP arriba a ocultar que la característica post-recessió econòmica del mercat laboral és la precarietat. El Govern del PSOE-MÉS+PODEMOS relativitza aquest aspecte parlant de "la millora de les xifres de qualitat de l'ocupació".

Fer ressaltar des de l'esquerra que la qualitat –a més de la quantitat– de l'ocupació millora amb la Reforma Laboral del PP en vigor és un disbarat de tal magnitud que converteix en absurda la reivindicació de la seva derogació. Des d'un àmbit no conservador –encara que estigui governant– no haurien de deixar de problematitzar-se les anàlisis del mercat laboral illenc que creix en pobresa laboral polièdrica (salari, prestació per desocupació, pensió). I, alhora, cal no abaixar la guàrdia davant alguns debats ideològics i estratègics que ja estan presents en l'àmbit del dret laboral, i, òbviament, en el clàssic conflicte capital-treball. Per exemple, la professora Amparo Serrano Pascual, al ‘Sociólogos contra el economicismo’ adverteix que "les transformacions operades en la regulació de l'ocupació [reformes laborals] corren paral·leles amb un procés de redefinició del significat del treball com a categoria central de l'ordenament social".

Cal, idò, un marc mental d'anàlisi de la situació sociolaboral propi d'un govern no conservador. I cal que utilitzi un llenguatge diferenciat dels neoliberals purs. No es pot, ni directament ni indirectament, normalitzar socialment la precarietat! Ni tan sols es pot fer en el llenguatge. Si es perd el marc propi, es perd el relat, i sense marc mental i relat no es transforma la realitat. Per tant: vius i ungles amb el llenguatge!

Publicat originalment a l’Ara Balears (11/01/2018 )

Pla d'Economia Social de les Illes Balears 2018-2022

A les darreries de l'any passat es va produir una molt bona notícia a l’àmbit socioeconòmic que no es pot menystenir. Em referesc a l'aprovació del Pla Director d'Economia Social de les Illes Balears 2018-2022. Em consta que la directora general de Treball, Economia Social i Salut Laboral, Isabel Castro, fa temps que treballava de valent en aquest projecte que, per fi, a mitjans del desembre passat es va poder presentar públicament.

Crec que cal, d'una banda, celebrar el consens aconseguit, encara que, personalment, trob a faltar el concepte i la pràctica d'economia solidària. Dit d'una altra manera, haguera preferit que aquest pla fos d'Economia Social i Solidària. D'altra banda, cal saludar, per ambiciós, però possible, que l’objectiu principal sigui incrementar el pes de l'economia social per arribar a representar el 5% del PIB, en lloc de l'1,5% actual. Un pla amb aquest objectiu és, sens dubte, un veritable canvi de política en relació al que es va fer a l'anterior legislatura autonòmica de majoria absoluta i absolutista del PP.

Ras i curt: Un pressupost de 3,7 milions d'euros per al període 2018-2022 (700.000 € per aquest 2018) és una aposta seriosa de l'administració autonòmica per a la promoció d'aquest tipus d'economia i de gestió empresarial. El contrast és brutal amb el dic sec de suport institucional i econòmic amb el qual va ser castigat durant la legislatura pasada aquest sector de l'economia social illenca, i, de retruc, el conjunt de la societat de les Illes Balears.

Una de les accions previstes en el pla que consider més importants és la que fa referència a l'establiment de mecanismes formals de col·laboració i coordinació entre el Govern de les Illes Balears, els consells insulars, i els ajuntaments. En economia social i solidària és bàsica l'economia de proximitat, de quilòmetre zero. En aquest sentit, crec que és lamentable que el Govern de l'Ajuntament de Palma incompleixi tan flagrantment el text "Bases per conformar un govern de canvi a Palma" en el qual es pot llegir: "Impulsarem i fomentarem l'economia social i solidària (cooperatives, empreses d'inserció laboral), democratitzant el teixit empresarial". Perquè els governants de la capital balear, a través de Palma Activa, no s’ “inspiren" una mica amb el que fa l'actual govern municipal de Barcelona?

Per acabar aquest comentari sobre el Pla Director d'Economia Social de les Illes Balears 2018-2022, m'agradaria compartir un cert neguit: El moviment de l'Economia Social i Solidària no hauria d'acostumar-se a les ajudes públiques per a la seva expansió, enfortiment i diversificació. El seu potencial transformador requerirà, en més d'una ocasió, caminar a pas ferm, i a contracorrent dels interessos dels poders institucionals. Això és prou rellevant pels que seguim pensant que un altre sistema econòmic és possible, i, en aquest sentit, esperem molt de l'economia social i solidària perquè, "esperar fins a ser la meitat més un és el programa de les ànimes tímides que esperen que el socialisme arribi per un reial decret signat per dos funcionaris" (Antonio Gramsci, a "Odi als indiferents)".

Publicat originalment a dBalears (08/01/2018)

2018: Creixement econòmic, pors socials

Si fem cas a les previsions de les institucions autonòmiques, i d’altres 'influencers' econòmics illencs, l'any que acabem d'estrenar serà un bon any econòmic. Totes les previsions apunten a un creixement entorn del 3,5% del PIB. Lògicament –o, millor dit, contra tota lògica–, cap d'aquests influenciadors públics o privats assenyalen les limitacions del PIB per mesurar la qualitat del creixement econòmic. Hi ha creixements que provoquen morir d'èxit, i n'hi ha que s'aconsegueixen a força d'accelerar la injustícia social i ecològica.

És cert que aquesta relativitat o insuficiència del valor del PIB per mesurar l'estat real de la salut socioeconòmica i socioambiental no és una novetat. El punt nou és que, des de l'esclat el 2007-2008 de la crisi-estafa, l'evolució del PIB serveix molt poc per dissipar les percepcions socials d'incertesa de la majoria de la ciutadania. Per més que el PIB creixi, el 2018 no deixarem d'estar instal·lats en la societat amb pors, és a dir, en la situació que Tony Judt va anomenar el 2010, poc abans de deixar-nos, "nova era del temor".

Prenguem com a exemple la pujada del salari mínim, que ha quedat fixat en 14 pagues mensuals de 736 € per al 2018, i amb unes pujades per al 2019 i per al 2020 que el situaran en 850 €. Tot i que aquesta decisió és, a parer meu, insuficient perquè relega 'ad calendas graecas' situar-ho a 1.000 €/mes, i complir així amb la Carta Social Europea que estableix que aquest salari mínim ha de ser equivalent al 60% del salari mitjà, aquesta podria haver estat una notícia positiva per alleujar incerteses i temors. Però el missatge 'esperançador' queda aigualit en condicionar les pujades de 2019 i 2010 al fet que es registri cada any un creixement del PIB real superior al 2,5%, i un augment de l'afiliació mitjana a la Seguretat Social superior a les 450.000 persones. Res és, doncs, segur. Es persisteix en la incertesa i es consolida el que el sociòleg alemany Heinz Bude defineix en el seu últim llibre com la "societat de la por".

Em tem que les 'bones' previsions de creixement del PIB balear poc alleugeriran la motxilla d'incerteses, pors, temors i precarietats vitals d'una bona part de la societat illenca. Si els citats 'influencers' econòmics volguessin influir per alleugerir tal motxilla de pors i temors socials, els seria útil llegir un llibre recentment publicat –acuradament editat per Debat, i amb exquisides il·lustracions de Miriam Sugranyes– en el qual es reedita el cèlebre article de 1983, signat per l'enyorat José Luis Sampedro, intrigantment titulat 'El reloj, el gato y Madagascar'. El professor Sampedro reivindica l'economia com a ciència social, amb algunes estirades d'orelles a aquests prescriptors tan entusiàstics del PIB. Vegin-ne un exemple: "... l'error d'aquests economistes consisteix a voler estudiar la realitat social amb instruments conceptuals únicament aptes per analitzar sistemes mecànics [el rellotge], i, només en certa mesura, els biològics [el moix]".

Seguint a José Luis Sampedro, per analitzar i, consegüentment, fer previsions de com afecta l'evolució de l'economia en el Madagascar del títol del citat article, fan falta altres indicadors. Si parlam de les Illes Balears, bé estan les previsions optimistes de PIB, però quines són les previsions sobre, posem per cas, els següents àmbits: a) Pressupostos familiars (la temporalitat extrema i la parcialitat no desitjada continuaran minvant els salaris reals?, continuarà caient la protecció per desocupació?, les famílies empobrides continuaran sent les que més paguen a Europa per serveis bàsics necessaris per dur una vida amb uns mínims de dignitat?...); b) Reducció de desigualtats (es reduirà el 'gap' entre salari màxim i mínim i la bretxa salarial per gènere?, continuaran aguditzant-se les carències materials severes, atès que l'Indicador Públic de Renda d'Efectes Múltiples (IPREM) no es revaloritzarà?, hi ha alguna previsió de derogació de la Reforma Laboral de 2012?...); c) Capacitat de debò d'emancipació de la gent jove (continuarà proliferant el frau dels becaris i dels falsos autònoms, emmascarats en suposats emprenedors?, millorarà l'eficàcia del programa de Garantia Juvenil?...); d) Millora de la justícia social (veurem complir alguna de les reivindicacions de les Kellys?, milloraran les pensions?...).

En qualsevol cas, feliç 2018, perquè –com ens recorda José Luis Sampedro en l'últim paràgraf de l'article esmentat– Neruda ens cantà "no es hacia abajo ni hacia atrás la vida".

Publicat originalment a l’Ara Balears (04/01/2018) 

El rellotge, el moix i Madagascar

"El rellotge, el moix i Madagascar" no és un conte juvenil, ni una novel·la d'intriga, ni un text de literatura surrealista. El març de 1983 el professor José Luis Sampedro va publicar, amb aquest metafòric títol – "El reloj, el gato y Madagascar", en castellà- un article en el primer nombre de la Revista d'Estudis Andalusos. En aquell temps va ser un text que va provocar "divisió d'opinions" entre el mainstream econòmic, social i polític de l'època, i l'incipient moviment crític amb la globalització neoliberal al que conduïa el nou estadi de l'economia mundial. No podia ser d'una altra manera doncs una bona part del món vivia la confrontació d'idees entorn del que es va resumir en articles periodístics -El País d'aquells anys era una altra cosa al que és ara- com ara "Galbraith contra Friedman" o "Friedman contra Galbraith". Es confrontaven dues concepcions de la ciència econòmica que es podien sintetitzar en "Regulació o misèria", enfront de "Desregulació o misèria". Com és sabut, en el que és substancial, va triomfar la segona d'aquestes concepcions, i es va expandir l'economia de les desigualtats, la injustícia social, i el col·lapse ecològic.

L'esmentat text de José Luis Sampedro va aparèixer en aquest context, en el qual s'anava consolidant la idea econòmica del dogmatisme economètric. L'autor del text que coment fa una lúcida -en contingut i forma- defensa d'una qüestió elemental: l'economia és una ciència social, afirmant, a tall d'exemple, que: "en altres paraules – i a això al·ludeix el títol, deliberadament intrigant, d'aquestes reflexions-, allò que semblen oblidar els conreadors de l'economia anomenada positiva és alguna cosa tan elemental com que una màquina difereix irreductiblement d'un animal, i ambdues d'una societat; no sent aquesta reductible a cap de les altres dues".

L'article de l'enyorat Sampedro va desmuntant, paràgraf rere paràgraf, els principals tòpics neoliberals. Per exemple, i prou important, sobre la presumpta eficàcia neoliberal, tot recordant que Friedman havia declarat que "el programa econòmic de Pinochet és excel·lent", escriu: "No sé si Pinochet estarà d'acord, doncs crec que ha canviat fa poc de ministre. En fi, allà ells dos". A més, no falta el desmuntatge de concepcions com les que pontificaven que per reduir la inflació calia augmentar l'atur, la suposada i sarcàstica "capacitat d'elecció" en el sistema neoliberal, la inexistent "competència perfecta", etc.

Val a dir que "El rellotge, el moix i Madagascar" no és –no ho era el seu autor- un text que consideri el sistema de mercat com un mal absolut, sinó "com 'mal' relatiu, com a dolent per a la nostra època". Aquesta és, al meu entendre, una idea de molta actualitat. Igualment, són tan actuals com fa gairebé un quart de segle idees com que "la causa d'aquest distanciament entre el model teòric convencional [en el que es basa el neoliberalisme de l'austeritat autoritària] i els problemes reals està en el fet d'utilitzar veritats parcials; és a dir, de reduir, a rellotge o, tota la resta, a moix, la complexitat de relacions humanes a Madagascar"; la reivindicació de Ramon Llull com a precursor de la idea de les estructures diferents (mecànica, biològica i social, en el cas que ens ocupa), la cultura com "la variable oblidada" en les anàlisis econòmiques, i, una força important i actual a casa nostra: "La reducció economicista... ha imposat el creixement material com a dimensió prioritària del sistema de vida, a costa dels altres components de vida quotidiana".

Malgrat que, com queda dit, "El rellotge, el moix i Madagascar" no és ni un conte per a gent jove, ni un relat d'intrigues, ni un text inspirat en el Manifest Surrealista d'André Bretón, és, atès que l'editorial Debate acaba de re-publicar el text de José Luis Sampedro en un format de llibre acuradament editat i genialment il·lustrat per Mariam Sugranyes, un bon regal per a aquestes festes del solstici d'hivern.

Publicat originalment a dBalears 01/01/2018