Fa temps que sabem que el
concepte ‘desconstrucció’ és quelcom molt més important que una tendència i
tècnica gastronòmica. Des dels anys seixanta del segle passat, el filòsof
Jacques Derrida ens va ensenyar que els textos i els llenguatges de les
ciències socials adquireixen un nou significat a la llum dels seus propis
supòsits i absències. Pel que fa a l’ocupació retribuïda, em sembla escaient
parlar de la seva desconstrucció, considerant els supòsits reals de la
precarietat i l’absència de garantia d’inclusió social (absència de risc de
pobresa i/o exclusió social) de l’ocupació retribuïda postcrisi-estafa.
Així ho corroboren tot un seguit
d’institucions i organitzacions tan diferents com ara l’Organització Internacional
del Treball (OIT), que, en el seu nou informe de Perspectives socials i de
l’ocupació al món. Tendències 2018, adverteix que el Regne d’Espanya no està al
marge de la consolidació del precariat i de l’augment del nombre de persones
treballadores amb ocupacions vulnerables; o Oxfam-Intermón, que en el seu
recent informe Realitat o ficció? La recuperació econòmica en mans d’una
minoria posa sobre la taula el creixement del fenomen, i dels treballadors i de
les treballadores vulnerables; o, per no allargar-me en excés, un treball que
acaba de publicar Càritas de Barcelona (però amb conclusions perfectament
aplicables a casa nostra) titulat Vides precàries. Quan la precarietat ho
envaeix tot, i que ens parla a les clares dels efectes humans de la pobresa
laboral.
En les següents línies intentaré
esbossar una anàlisi de les principals dades de l’Enquesta de Població Activa
(EPA) del quart trimestre de 2017 des d’aquesta perspectiva. És a dir,
intentaré fer una aproximació a la resposta a la següent qüestió: Es
contraresta la dinàmica desconstructiva de l’ocupació retribuïda illenca
oferint a cada vegada més treballadors i treballadores seguretat, suficiència
econòmica, i trajectòries de vida dignes i esperançades de millora
socioeconòmica? Val a dir que, per a un mercat laboral tan estacional com
segueix sent el balear, el quart trimestre és relativament poc significatiu per
captar les tendències de fons. Per a això caldrà esperar que, en unes setmanes,
l’INE i l’Ibestat ens proporcionin els resultats mitjans de tot l’any 2017.
En qualsevol cas, el primer que
cal comentar és que, en els tres darrers mesos de l’any passat, la població
activa -la que vol i està en condicions d’incorporar-se a l’activitat laboral
i, per això, és classificada com a ocupada o aturada- s’estima en 595.500
persones. En termes absoluts, les variacions en els darrers anys no són gaire
significatives. Però no es pot dir el mateix pel que fa a la taxa d’activitat,
que, amb un 61,6%, és la més baixa dels, almenys, darrers deu quarts trimestres.
En termes de tendència, és especialment significativa la taxa d’activitat de la
gent menor de 25 anys que, pel que fa al final de 2017, s’ha estimat en un
40,07%, la qual cosa suposa un 11,69% menys que el 2008. Tot indica, idò, que,
en aquests anys de crisi d’ocupació, hi ha una major permanència (volguda o
forçada) en el sistema educatiu. Sens dubte, això és una cosa molt positiva,
però té un efecte que no es pot menystenir a l’hora d’analitzar l’evolució de
la taxa de població ocupada i aturada.
Amb tot, una de les dades més
rellevants és el rècord en la sèrie històrica del quart trimestre de població
ocupada, estimada en 520.300 persones. Cal advertir que l’EPA considera persona
ocupada aquella que ha treballat amb retribució, almenys, una hora en el
trimestre. És, doncs, inevitable associar aquest rècord amb el de contractes de
curta i molt curta durada (el nombre de contractes d’1 a 5 dies ha tingut un
espectacular estirabot del 159% en el darrer decenni), tan habituals en mesos
de finalització de temporada turística, i festes nadalenques. I, tanmateix, tot
i que no acaba de reeixir la taxa d’ocupació -el percentatge de la població
activa amb ocupació-, que, amb un 53,82%, queda mot lluny de taxes de l’entorn
del 57% de fa deu anys, el que sí que millora són les estimacions de població
aturada (75.100 persones en termes absoluts, i una taxa del 12,61%). Sens
dubte, pot haver-hi alguns paranys estadístics (la “benevolència” de l’EPA per
considerar les persones com a ocupades contrasta amb la “rigidesa” per a
considerar-les aturades). Però el fet veritablement rellevant és, a parer meu,
que les polítiques de desconstrucció de l’ocupació (conversió de les ocupacions
en subocupacions) aconsegueixen reduir l’atur. Bona notícia? Ben segur que ho
seria si no fos que, amb la devaluació salarial i la baixada espectacular de la
taxa de cobertura de les prestacions per desocupació (gairebé 7 de cada 10
persones desocupades no han cobrat cap prestació durant el 2017), ara hi ha
gent que, treballant, és més pobra que abans, estant en situació de
desocupació!
La immensa majoria de les
investigacions sobre el fenomen de les ocupacions amb salaris baixos conclouen
que les causes que el provoquen són múltiples (la flexibilitat en la
determinació dels salaris, la cobertura i estructura de la negociació
col·lectiva, la legislació sobre el salari mínim, les prestacions socials tant
a persones desocupades com ocupades, la protecció de l’estabilitat laboral i
davant l’acomiadament, i la facilitació de determinades estratègies
empresarials associades a la subcontractació i l’externalització). La Reforma
Laboral de 2012 és, sens dubte, una clara i rotunda aposta per l’extensió
d’aquest tipus d’ocupacions, i és causa de situacions de precarietat laboral
com les que ha palesat aquesta darrera entrega de l’EPA: a) Hem tingut
l’estimació rècord de temporalitat de la gent assalariada, amb 130.600 persones
afectades (el 31% del total). b) El nombre estimat de persones ocupades a temps
parcial és de 70.700. Són gairebé un 4% més que en el mateix període de l’any
anterior, i, com és habitual, en la immensa majoria ho són involuntàriament. c)
Un 36,6% de la població ocupada (154.300 persones en termes absoluts) ho està
en les categories de ‘treballadors/es per compte propi’ i ‘empresaris/àries
sense assalariats o treballador/a independent’. Aquesta última dada requereix
un comentari desmitificador de les bondats de l’autoocupació (precària i
majoritàriament no desitjada). Resulta que, amb dades estadístiques de l’OCDE,
es conclou que els països més rics -i amb millor distribució de la riquesa
generada- són aquells que tenen les taxes d’autònoms més baixes. Per tant, és
fàcil concloure que la consolidació a l’alça de fenòmens com els denominats
bogus self-employed, ‘falsos autònoms’ o ‘autònoms forçats’ no és més que una
estratègia del capital per a la precarització més gran del factor treball.
En fi, a l’espera d’un balanç més
concloent del que ha passat durant el 2017 en el mercat laboral illenc, crec
poder avançar que estem on estàvem ara fa un any: en la disputa de més o menys
justícia social com a fórmula de sortida de la crisi laboral i social. La
desconstrucció de l’ocupació apunta a una clara sortida injusta.
Publicat originalment a l’Ara Balears (26/01/2018)