200 dilluns opinant a dBalears

Publicat originalment a dBalears (27-05-2019)

Si no m'he descomptat, que tot és possible, aquest és l'article que fa 200 dels que he escrit per a dBalears. Crec que em vaig estrenar un dilluns, l'11 de maig de 2015, amb unes línies  titulades “Municipis lliures de paradisos fiscals", i aquí segueix. En aquests quatre anys he compartit reflexions sobre el "món i la bolla". Sobretot he escrit, sempre des d'una perspectiva crítica, de la situació social i laboral, el turisme i el model econòmic de casa nostra, i la política i la societat illenca. També ha estat un espai en el qual he deixat constància del meu compromís amb moltes mobilitzacions socials, algunes opinions sobre assumptes internacionals a propòsit d'algun viatge, i no hi han faltat el record d'algunes efemèrides significatives, el meu compromís amb la memòria democràtica, l’antifeixisme, o els valors i propostes del republicanisme democràtic. Han sigut 200 articles escrits des de l'absoluta llibertat. Gràcies infinites, amigues i amics de dBalears!

Escriure aquests articles -o fer-los alguns retocs- i enviar-los, s'ha convertit en una mena de rutina dels meus quefers de les horabaixes dels diumenges. Aquest diumenge d'eleccions europees, autonòmiques, insulars i municipals no ha sigut una excepció. Però quan escric aquestes línies encara no s'han obert les urnes, i em resulta del tot impossible embastar qualsevol opinió sobre resultats, pactes, etc. A més, sincerament, em venia de gust "celebrar" amb vosaltres això dels 200 dilluns opinant a dBalears.

I, tanmateix, no em puc estar de fer dues breus reflexions relacionades amb aquest diumenge electoral:

Primera: En entrar en el col·legi electoral he tornat a verificar –aquest pic de forma extraordinàriament evident-  que el principi democràtic de vot lliure i secret no es compleix del tot. Per garantir-lo de debò serien necessaris alguns canvis de la llei i de l'administració electoral. El principal seria que només existissin paperetes dintre de la cabina de votació, i que fos obligatori entrar-hi sense cap companyia per triar-les. A més, és urgent començar a pensar en un sistema de vot electrònic.

Segona: En agafar el sobre de votació pel Consell Insular he pensat amb la necessitat de democratitzar aquesta institució. Observi's que el procés de transferències competencials de l'administració autonòmica a la insular té la derivada d'augmentar els àmbits exclosos de quelcom com el control parlamentari. Els Consells Insulars són, certament, institucions democràticament elegides, amb un fort biaix presidencialista, molt semblant al dels ajuntaments, però amb competències pròpies de "govern regional". Per exemple, la transferència de les competències en matèria turística a una institució on no és possible –o molt dificultós- el control parlamentari més o menys estàndard és fer realitat el somni humit del lobbisme turístic. Mala peça al taler si els “autèntics governs insulars” tenen zones fosques al control democràtic.

Bona setmana postelectoral! Fins dilluns que ve, que serà el meu 201 dilluns opinant a dBalears.

Un tast de Polònia en quatre estacions

Vista panoràmica de Cracòvia 

Cinc nits i quatre dies donen per a poc. Per tant, cal aprofitar el temps, i emprar bé el bon servei de tren per a traslladar-se d'un lloc a un altre. Aterram a mitjana tarda a Varsòvia, amb la intenció de partir com més aviat millor cap a Cracòvia (en polonès, Kraków). El tren està complet i hem d'esperar el pròxim. Arribem a l'antiga capital de Polònia, just per a deixar el lleuger equipatge a l'hotel, i, amb una mica de pressa, arribar a la Plaça del Mercat per sopar i per beure la primera de les magnifiques cerveses poloneses.  La primerenca  impressió d'aquesta plaça medieval que passa per ser, amb 40.000 metres quadrats, la més àmplia de tota Europa, és que la ciutat té molt més encant del previst. Conclusió cal descansar per a carregar piles. La caminada de l'endemà serà llarga...

Pac Mariacki. A l’entorn de la Plaça del Mercat de Cracòvia 

Trepitjant Cracòvia: Sens dubte Cracòvia es gaudeix passejant a peu. Hi ha, per dir-ho d'alguna manera, passejos per diversos "mons".

Pel món del Pujol de Wawel, amb molta història al voltant de la Catedral de Wawel i el Castell Real. I de la llegenda concentrada en la cova del drac. Segurament la famosa escultura de bronze del drac és el més fotografiat. Però les fotografies més interessants són les de les campanes, i les vistes panoràmiques des de la torre de Segismundo de la Catedral que dóna nom a aquest pujol.

Pel món de la Plaça del Mercat (Rynek Główny, en polonès). Aquí està l'autèntic cor de la ciutat. Un es pot asseure i veure passar la gent local i turistes durant el matí, la tarda, i la nit. És un no aturar. Però, a més, convé acostar-se al proper parc Planty (una zona verda en forma de ferradura que envolta el barri antic de la ciutat), i dedicar temps per a visitar els monuments més emblemàtics, com ara la Llotja dels draps, amb els seus llocs de venda d'artesanies, o la Basílica de Santa Maria, on es pot veure un impressionant retaule de fusta del segle XV que, amb més de 200 figures tallades i amb 12 metres de longitud, diuen és el més gran de tota Europa. I, perquè no, conèixer curiositats com l'entrada de l'Hotel Francuski amb una escala que, pel que sembla, va inspirar la del Titànic.

En qualsevol cas el meu lloc preferit d'aquest món de la Plaça del Mercat de Cracòvia és la modesta Plac Mariacki.

Pel món del Barri Jueu (Kazimierz). Un exemple de convivència entre sinagogues i esglésies catòliques, dels carrers i places (singularment la Plaça Nowy), bars de copes, i extraordinaris restaurants kosher, per exemple l'Ariel. El Kazimierz és l'avantsala perfecta a l'entrada al món del Gueto de Cracòvia. Una imprescindible immersió a la memòria democràtica i antifeixista. Probablement, els seus "reclams més turístics" són la Farmàcia de l'Àguila (al farmacèutic de la qual li va dedicar Polanski la pel·lícula "El pianista"), i la fàbrica Schindler, popularitzada arran de l'èxit de la pel·lícula de Steven Spielberg. No obstant això, el més impressionant per a mi són les cadires buides, que, simbolitzant els jueus que van haver de deixar les seves llars i anar-se'n de la seva casa sense res en direcció als camps d'extermini, estan instal·lades en la Plaça Bohaterów Getta o Plaza dels Herois del Ghetto.

En qualsevol cas hi ha tres coses que no s'han de deixar de fer a Cracòvia: Anar al Museu Nacional de Cracòvia per a poder gaudir, en una intimitat impressionant, del quadre de Leonardo da Vinci "Dama amb un ermini"; menjar alguna rosca de pa (obwarzanek) que només es poden comprar a Cracòvia; i acostar-se a la petita Galeria Luelue del Barri Jueu.

Entrada d'Auschwitz

Auschwitz-Birkenau: Una experiència dura. Una visita que, tot i no ser imprescindible per a entendre l'horror nazi, sí que és aconsellable com a homenatge a les víctimes, compromís antifeixista, i antinegacionista de l'holocaust. Auschwitz-Birkenau és especial. Va ser un conjunt de camps expressament d'extermini. Pot ser que, per part d'algunes persones visitants, es produeixin alguns comportaments banals propis de la turistització, però no es visita un lloc turístic ni turistitzat. Amb una exquisida i molt respectuosa museïtzació, és un santuari de memòria pública com a element de cohesió social entorn dels valors democràtics. De record -com si aquesta experiència pogués oblidar-se!- em compro un exemplar de "Si això és un home", el llibre que inaugura la trilogia que Prímo Levi va dedicar als camps d'extermini nazis, i que, una vegada has trepitjat Auschwitz, es llegeix d'una altra manera.

Ciutat Vella de Varsòvia

Varsòvia: Hi ha quelcom postís a Varsòvia. Des de l'edifici del Palau de la Cultura i la Ciència, el més conegut de la capital polonesa que va ser un regal del Poble de la Unió Soviètica als polonesos, fins a la ciutat vella (Plaça del Mercat, les muralles, Castillo Real, etc.), passant per la cèntrica i animada Ruta Real. La torre "soviètica" sembla traslladada des de Moscou, el centre està reconstruït en gairebé la seva integritat, ja que va quedar arrasat en més del 80% durant la Segona Guerra Mundial. I, no obstant això, la Ciutat Vella té el seu encant, especialment la vista que es té quan s'entra a la Plac Zamkowi des de la Ruta Real. Una ruta, la Real, que té les seves curiositats: allà hi van viure Fréderic Chopin i Joseph Conrad, i allà està l'Hotel Bristol, més conegut com "l'hotel dels nazis" car, com va ser el lloc on s'allotjaven les autoritats nazis, va ser dels pocs edificis que van quedar en peus.

No falten diversos memorials en el que va ser el Gueto de Varsòvia. Sens dubte, el principal i més imponent és el moderníssim Museu Jueu. D'altra banda, i allunyant-se del centre històric, en una gran ciutat com la capital de Polònia no hi pot faltar algun barri d'avantguarda. Doncs bé, l'avantguarda varsoviana està en el barri de Praga.

Per cert, ningú hauria d'anar-se de Varsòvia sense menjar alguna cosa en algun dels locals de la cadena de restaurants Zapiecek (com ara uns típics pierogi).

 Grua medieval de Ddansk

Gdansk: Les tres hores d'anada des de Varsòvia i les tres de tornada són una excel·lent inversió. Visitar Gdansk és, a parer meu, imprescindible. A pocs passos de l'estació del servei de tren polonès està el Panorama Restauracja (Restaurant Panorama), un lloc amb unes vistes panoràmiques de les famoses drassanes de la ciutat, on prendre's un cafè per a iniciar la jornada. Molt a prop està la plaça amb el monument als treballadors de les drassanes, i a tocar d'ella l'imprescindible Centre Europeu de Solidaritat (Europejskie Centrum Solidarności, en polonès). A partir d'aquí, es pot posar rumb en direcció a la part més cèntrica i històrica de Gdansk. Hi ha, almenys, dos llocs imprescindibles: El "Moli gros", un dels majors edificis industrials de l'Europa medieval, que en la nostra visita estava en plena restauració, i l'Oficina de correus i la plaça que està just en la seva entrada. En aquest lloc Hitler i les seves tropes van iniciar la invasió de Polònia, que va significar, en 1939, l'inici de la Segona Gran Guerra.

Seguidament, convé endinsar-se per la part riberenca del riu Moldava i els seus voltants. Molt bon ambient, molta botiga d'ambre, bastant turista local i forà, impecables edificis restaurats. El més interessant? Potser la gran Grua medieval, el carrer Mariacka, els voltants de l'Església de Santa Maria...

Tant es val. L'encant de Gdansk és el seu conjunt que transmet un sorprenent estat de benestar. Si es té en compte que en finalitzar la Segona Guerra mundial les tropes soviètiques van arrasar la ciutat per a despullar-la de qualsevol vestigi germà, té, encara que es faci a càrrec dels fons de la UE invertits en la seva modernització, el seu mèrit.

Per a arrodonir la visita a Gdansk, una excel·lent idea és dinar o sopar en el restaurant Pod Lososiem.

Comiat a la Placa del Mercat de Varsòvia

Fi: Abans de posar rumb cap a l'aeroport per a tornar a Palma, fem una passejada matutina per la part antiga de Varsòvia. És diumenge, i hi ha poca gent pels carrers. La Plaça del Mercat està deserta. Hi ha un home de mitjana edat, amb trage i corbatí vermell, fa sonar un orguenet (una mena de caixa de música), canta una cançó amb una melodia que em recorda a les que se senten en algunes pel·lícules de nazis, recull algunes monedes... Em vaig, sorprès per l'interessant que es Cracòvia, enamorat de Gdansk, impactat per l'experiència de la visita a Auschwitz-Birkenau, interessat a conèixer més Varsòvia, preocupat per la deriva ultraconservadora de Polònia.

Contra les desigualtats i la pobresa: silenci administratiu!

A tocar el final d'aquest llarg cicle electoral (eleccions estatals, municipals, autonòmiques i europees) no s'ha produït un dels debats que consider cabdals. És el següent: han augmentat les desigualtats durant aquesta legislatura? S'ha sigut eficient i eficaç en l'eradicació de la pobresa? En funció de la resposta: què es proposa?

La meva opinió és que, a les Illes Balears, han augmentat les desigualtats, i hi ha hagut molta ineficàcia i ineficiència en la lluita contra la pobresa. El drama és que no puc sustentar aquesta opinió en dades empíriques subministrades per l'administració autonòmica. Durant la legislatura s'ha repetit ad nauseam que millorava l'ocupació, i, en conseqüència, es disminuïen les desigualtats, i s'ha bravetjat molt de la posada en marxa de la Renda Social Garantida de les Illes Balears (RESOGA).

Però, mentre hi ha hagut recursos econòmics i voluntat política per a finançar, per exemple, la realització d'uns indicadors de competitivitat turística, no n'hi ha hagut per avaluar l'evolució de les desigualtats, o de fins a quin punt l'ocupació que es crea ara mateix ha perdut la funció de salvavides de caure en risc de pobresa i/o exclusió social de. Si es fa cas al discurs oficial, hom diria que les Illes Balears és un territori lliure de treballadors i treballadores pobres! I, per acabar-ho d'arrodonir, és molt decebedor que no disposem d'indicadors sintètics i robustos sobre l'eficàcia i eficiència de la RESOGA en la lluita de debò contra la pobresa. En aquest àmbit, el "Bon Govern" ha estat un desastre.

A partir d'aquí, que es proposa en matèria de lluita contra la pobresa? L'oferta electoral va des del no-res, passant pel socorregut "s'estudiarà", a millorar allò que hi ha. És a dir, innovació zero. En el millor dels casos es pot llegir: "Augmentarem la cobertura i els recursos de la Renda Social Garantida". Per seguir amb el mateix grau d'ineficàcia i ineficiència?

Diguem-ho sense embuts: la difícil convencia en una societat amb creixents desigualtats, casos freqüents de pobresa extrema, i amplis sectors de les classes mitjanes empobrides amb carències materials cada vegada més greus, només té remei amb una Renda Bàsica (RB) incondicional. El contrari és una aposta pel silenci administratiu, com queda palesat en la feridora història de Carmen i Beatriz, les protagonistes del magnífic relat de Sara Mesa, titulat "Silencio Administrativo. La pobreza en el laberinto burocrático".

Beatriz intenta ajudar a Carmen a tramitar un ajut condicionat per a pobres (una REGOSA a l'andalusa). Carmen és una persona molt empobrida que viu al carrer, però per tenir dret a l'ajut ho ha d'acreditar. Aquest, car el seu estat d'exclusió ha impedit que s'empadronés, és un requisit d'impossible compliment. Aquest és el desencadenant d'una peripècia d'un ésser humà, Carmen, a qui ningú vol llogar una habitació digna perquè "en su estado se considera que ni siquiera merece ya la dignidad". Com no es tracta de fer spoiler del llibre de Sara Mesa, i sí de recomanar la seva lectura, acab amb un de tants descobriments que en el relat fa Beatriz, que fins que va conèixer a Carmen no coneixia massa a les víctimes de la pobresa i l'exclusió social. Descobreix la gran veritat de la definició de pobresa del filòsof i economista Amartya Sen: la pobresa és manca de llibertat.

Idò, per garantir la llibertat de tothom, cal garantir dignament l'existència material de tothom. Cal una Renda Bàsica Incondicional (RB) per a tothom.

Publicat originalment a dBalears (20-05-2019)

El nostrat mal viure del turisme

FOESSA, és a dir, la fundació Foment d'Estudis Socials i Sociologia Aplicada, està íntimament lligada a Càritas Espanyola, i, per tant, a l’ Església Catòlica. Des de la profunda discrepància amb les solucions als problemes socials que planteja, sempre he reconegut el rigor i sensibilitat dels seus diagnòstics. Les seves propostes de solucions estan en l'àmbit de la caritat, i en la lògica del, en feliç definició de la filòsofa Marina Garcés, "dogmatisme solucionista", és a dir, dels pegats foradats al sistema neoliberal. En el meu cas, estic convençut que els grans problemes de casa nostra, i del planeta, exigeixen un canvi de sistema. Per exemple: en lloc de "creixement inclusiu", decreixement amb justícia social; front la caritat, i les pobres rendes condicionades per a persones pobres, renda bàsica incondicional (RB); contràriament a les normes laborals precaritzadores, flexibilitat volguda, amb seguretat garantida. Aquest canvi del guió neoliberal no és gens extremista. Més aviat, és una posició pragmàtica en la lògica que "no es poden resoldre els nostres problemes amb les mateixes idees que els van crear" (Albert Einstein, dixit).

Tot plegat ve a tomb de la recent publicació del document del Comitè Tècnic de la Fundació FOESSA intitulat "La vulneració del dret al treball decent: ocupació i exclusió social". És, sens dubte, una contundent impugnació al missatge mainstream que sosté que a casa nostra gairebé vivim en un paradís laboral com a conseqüència del, diuen, viure del turisme.

Vegem algunes dades molt reveladores sobre les Illes Balears corresponents a 2018: I.- La taxa de llars amb algun membre treballant, i que no estan en situació d'integració plena, és del 60,0%! És la taxa més elevada del rànquing de comunitats autònomes espanyoles. II.- Un conjunt d'indicadors que ens aproxima a la magnitud del fenomen dels treballadors i les treballadores pobres: a) Taxa de vulnerabilitat en l'ocupació: 18,2%. b) Taxes de pobresa i exclusió en població treballant: pobresa severa 1,8%, exclusió 14,4%, exclusió severa 5,0%. c) Taxa d'exclusió en persones amb contracte temporal i amb contracte indefinit: 30,2% i 13,4%, respectivament. d) El percentatge de persones amb jornada parcial indesitjada s'enfila al 53,9%. D'aquestes, el 39,4% està en situació d’exclusió social, i un 13 3% en exclusió social severa. III.- Un tercer bloc de dades és el que fa referència a la situació de pobresa i exclusió de les llars illenques, que convé consultar a les taules 6 a 10 de l’ esmentat document de FOESSA. Val a dir que aquesta informació és valuosíssima, en tant que es presenta tenint en compte les carències materials més importants sofertes a les llars, i, molt important, segons el gènere de la persona sustentadora principal de la llar.

En fi, una altra vegada FOESSA torna a posar el dit a la nafra: en matèria d'ocupació i integració social, el mostrat viure del turisme és, veritablement, i cada vegada per a més gent, un mal viure del turisme.

Publicat originalment a dBalears (13-05-2019)

La nova cursa armamentista

Publicat originalment a dBalears (06-05-2019)

“La despesa militar mundial creix fins als 1,8 bilions de dòlars el 2018” és el titular de la notícia més punyent dels darrers dies. Són dades de 2018 que ha presentat l'Institut Internacional d'Estudis per a la Pau d'Estocolm (SIPRI).  Anotin: El pressupost públic que els estats dediquen a activitats militars com l'exèrcit, la recerca, o la compra d'armes l'any passat va créixer un 2,6% (87.000 milions en termes absoluts) respecte a 2017. S’ha arribat a l'astronòmica quantitat de dòlars citada al titular. Retinguin que, en l'actualitat, la despesa militar mundial és un 76% més alta que el mínim històric, registrat després de la Guerra Freda, en 1998.

Els grans responsables d'aquesta orgia de despesa armamentista són els EUA i la Xina, amb 649.000 i 250.000 milions de dòlars respectivament (3,2% i 1,9% sobre el seu respectiu PIB). Els segueixen Aràbia Saudita, l'Índia, França, Rússia, Regne Unit, Alemanya, i el Japó, amb despeses militars que van des dels 67.600 als 46.600 milions de dòlars. Destaca l’impressionant pes, el 8,8%, que aquesta despesa té sobre el PIB d'Aràbia Saudita. Val de dir que el Regne d'Espanya ocupa; amb 18.200 milions (1,3% del PIB), la destacada posició setze en aquest vergonyós rànquing.

El cas és que aquesta enorme despesa mundial en armament, que representa el 2,1% del PIB global, i equival a 239 dòlars per persona, s'ha de qualificar, sense embuts, de nova cursa armamentista. Una desfermada carrera que, en paraules de Jordi Calvo, coordinador del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, “si no hi ha un canvi, ens podem trobar un món amb més armes que persones, i això pot ser una catàstrofe". Malauradament, no sembla albirar-se  cap canvi en aquesta tendència.

Mentrestant, l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides progressa lentament, i el risc planetari més apressant, com és l'Escalfament Global, avançà cap a la irreversibilitat. Tot plegat, és un despropòsit. Potser ha arribat el bon punt que no quedi més remei que fer cas de debò a Antonio Gramsci quan en “Odi als indiferents” ens proposa, amb la seva característica agudesa, que “els detinguts haurien de ser immediatament alliberats, i hauria de ser detingut el senyor Capitalisme”.  És a dir, frenar l'actual cursa armamentista té a veure amb frenar el capitalisme desfrenat.

Precarietat laboral normalitzada?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (06-05-2019)

M'agradaria equivocar-me, però hi ha motius per a la preocupació. Preocupació per quin motiu? Idò per l'aparent renúncia de PSOE a una ràpida derogació (total o dels aspectes més precaritzadors) de la Reforma Laboral de 2012, és a dir, d'aquella peça essencial dels plans de càstig social que, al mateix temps que es rescatava la banca, va implantar el Govern del PP. En rigor no es pot negligir que aquesta duríssima involució estructural del dret del treball va ser una volta de rosca a la legislació laboral, que inaugurà en 2010 -de la mà d'un Govern del PSOE, amb un ministre de Treball i Seguretat Social, Celestino Corbacho, que avui forma part de l'espai polític de Ciudadanos- el cicle de retallades més dures de les últimes dècades per a la població no estrictament rica.

Sens dubte, són preocupants les declaracions de Pedro Sánchez proposant un nou Estatut dels Treballadors (i de les Treballadores, supòs) sense anunciar, ara que té majoria parlamentària més que suficient per fer-ho, cap derogació de l'Estatut dels Treballadors actual; com ho és també el fet que el "Programa Nacional de Reformes" que el Regne d'Espanya recentment ha remès a la Comissió Europea no citi cap reforma derogatòria de l'àmbit de la legislació laboral; o un article del Conseller de Treball, Comerç i Indústria, Iago Negueruela, publicat a aquestes mateixes pàgines de Diario de Mallorca de Diari l'1 de maig, sorprenentment poc concret sobre la necessitat de derogar l'actual legislació laboral, hereva del PP de la majoria absolutista, i de les absolutes retallades socials.

Val a dir que la necessitat d'un nou "Estatut dels Treballadors i les Treballadores" és tan evident com complexa en la seva concreció en un text normatiu. Serà, en el millor dels casos, un procés llarg de treball tècnic, i d'estira-i-arronses polítiques, sindicals, empresarials, de lobbys, etc. Per tant, la pregunta clau és si mentrestant es vol continuar aplicant a les treballadores i als treballadors els sofriments d'aquella brutal revolució neoconservadora del dret del treball que, recordem-ho, tenia com a objectiu la devaluació salarial a l'engròs (amb una dosi important de polarització salarial), la precarització estructural de l'ocupació, i el desequilibri de les relacions laborals, amb l'afebliment sindical (a la thatcheriana) en la negociació col·lectiva i en el si de les empreses. Dit sense embuts: la pèrdua de capacitat adquisitiva de les classes mitjanes, que fa pocs dies analitzava l'OCDE, té molt a veure amb aquest assumpte. Per tant, és urgent capgirar aquesta dinàmica!

Amb tot, el que més em preocupa és que, en lloc de capgirar polítiques, es capgiri el discurs i l'anàlisi de la situació. M'explic amb un exemple: en la interpretació governamental del tarannà de la situació laboral illenca s'emfatitza que la nova ocupació creada presenta millores qualitatives, amb avanços en ocupacions indefinides, i minva en la taxa de temporalitat i parcialitat. Això és senzillament un disbarat si no s'especifica quina és la referència de la millora. En relació a l'ocupació que es creava abans de les Reformes Laborals de 2010 i 2012? Clar que l'ocupació nova és una mica menys precària que en el període més dur de la crisi-estafa. Però aquesta no és la qüestió. El veritablement important és si normalitzam que, seguint a César Rendueles, el treball sigui una merda, formar una família una utopia, que no tenir un projecte de futur sigui habitual, i que res d'això no importi perquè a canvi les persones laboralment precàries tenen "l'oportunitat de viure moltes vides gràcies a un mercat de treball flexible". És a dir, volem normalitzar la precarietat laboral com a horitzó, i no només com a parèntesi? I, de retruc, volem normalitzar vides laborals de pobresa material i vital?

1r de maig 2019

Publicat originalment a dBalears (29-04-2019)

Aquesta setmana he dubtat entre comentar els resultats electorals o la commemoració, un any més, del Primer de Maig, que està a tocar. Tot i que he optat pel segon assumpte, deixau-me dir que, com amb més del 80% del vot escrutat el PSOE i Ciudadanos sumen una còmoda majoria absoluta al Congreso de los Diputados, la presumpta clau és si Pedro Sánchez aclarirà si el pacte PSOE+Cs està del tot descartat o no ho està. Per lesa democràcia ho hauria de fer abans del 26 de maig!

Anem al tema del 1r de maig: La situació socioeconòmica, diguin el que diguin els portaveus del neoliberalisme (progre, conservador, ultradretà), no és de superació de la crisi social. Més aviat al contrari. Hom diria que, d'una manera o d'una altra, amb més o menys intensitat, es va consolidant la substitució del que es va conèixer com a societats amb àmplies "classes mitjanes", per societats amb àmplies "classes precaritzades". Encara que només sigui per això, tot i que breument, paga la pena detenir-se en el passat, el present, i en el possible futur immediat, d'una data reivindicativa com la de l'1 de maig.

I.- El Primer de Maig té l'origen als fets de Chicago de 1886, és a dir, en un dels moments històrics més rellevants per a les lluites obreres del segle XIX en reivindicació d'una jornada laboral de 8 hores diàries. En aquest sentit, ve al cas recordar que s'acaba de complir el centenari de la primera legislació espanyola relativa a una jornada de vuit hores o quaranta-vuit hores de treball setmanal. Va ser mitjançant el Reial decret del 3 d'abril de 1919, i fou una conquesta de les grans mobilitzacions, com ara una reeixida vaga general a Catalunya que va seguir a –o va ser conseqüència de- la mítica vaga de la Canadenca de la qual el mes de febrer d'enguany s'ha commemorat el primer centenari.

El citat Reial decret del Govern, presidit aleshores pel comte de Romanones, es va publicar oficialment, però la patronal no el va complir, i el moviment obrer va haver de continuar lluitant per una efectiva jornada laboral de 8 hores. Aquesta és una lluita que segueix encara ara. Les legislacions sobre jornada laboral màxima solen ser de les més incomplides per part dels empresaris, especialment en contextos de precarietat laboral i teixits empresarials en els quals són hegemòniques les petites i les micro empreses. I, tanmateix, és l'hora d'organitzar l'ofensiva per una legislació  que reguli una jornada màxima de 32 hores setmanals!

II.- Un aspecte de la realitat més pròxima ve donat per la publicació d'un recent informe del sindicat CCOO. El seu títol és "Consum de fàrmacs en cambreres de pis", i descriu la següent situació: 1. El 95% d’aquestes cambreres sofreix símptomes clínics d'ansietat. 2. Quatre de cada deu presenten símptomes depressius. 3. El 74% té problemes de concentració, i el 82% falta d'energia. 4. El 70% afirma tenir entre 4 i 7 zones de dolor muscular. 5. El 71,5% consumeix fàrmacs per al dolor. Una situació provocada per les càrregues de treball, les formes imposades quant a organització del treball, i l'absència de mesures reals de prevenció de risc laborals.

La lluita contra l'explotació, directa o indirecta, és part de la història del Primer de Maig. Ho segueix sent en l'actualitat. A tall d'exemple, ja n'hi ha prou de quedar bé amb les Kellys! El que urgeix són mesures concretes per a corregir de debò aquesta situació d'haver de treballar emmalaltint! Per cert, no he vist cap proposta electoral que es comprometi a introduir en la legislació turística (especialment a l'autonòmica) obligacions de, per exemple, la utilització a les habitacions dels hotels de mobiliari que permetin treballar-hi amb unes mínimes condicions ergonòmiques.

III.- I el futur? En l'immediat, sense menystenir la tradició històrica de lluita del moviment sindical, convé teixir aliances entre el moviment sindical i altres moviments emancipadors. Pot ser que no estigui massa lluny el Primer de Maig en què la consigna de la mobilització sigui "Stop explotació de l'algorisme". I, en el context neoliberal, no sembla que els algorismes entenguin de justícia social, sobiranies, feminisme, ecologisme, ...