Pàgines

dissabte, 28 de setembre del 2019

Després de la fallida de Thomas Cook, més del mateix?


Publicat originalment a “Illa Global” (26-09-2019)
Sens dubte, les urgències associades a la fallida del Tour Operador Thomas Cook són les d'evitar que aquesta crisi empresarial esdevingui en crisi social. Dit sigui de pas, i com a hipòtesi absolutament indesitjable, si no es garanteix aquest objectiu: "Que cremi Troia!”.
Però, una vegada encarrilat aquest paquet de mesures socials, caldrà abordar dos assumptes, un en el curt, i un en el mitjà termini. El primer té a veure amb el, diguem-ho així, "bon govern de les grans corporacions". Ara mateix és difícil de saber del cert tots els ets i uts que han fet que Thomas Cook se n'anés en orris. Però sí que es pot intuir que el model empresarial de capitalisme opac de la financiarització, gestionat per unes persones indecentment retribuïdes, té molt a veure amb aquesta fallida. Per tant, hauria de ser un esperó per a abordar d'una vegada el futur immediat del model de gran empresa. Transparència i participació real de gent treballadora i d'accionistes, limitació de l'endeutament-dopatge, i renda màxima per a directius (recordin el titular de La Vanguardia de 25/09/2019: "Els CEO [els Chief Executive Officer] de Thomas Cook van rebre prop de 40 milions d'euros en 12 anys, malgrat els problemes financers") és un mix necessari, encara que no suficient, per al seu debat, i posterior implementació, sense massa dilacions.
El segon assumpte té a veure amb el que, en l'última dècada del segle passat i la primera d'aquest XXI, alguns anomenarem "model d'inserció balear a la globalització neoliberal", és a dir, té a veure amb el model de creixement de tot turisme i construcció, sustentat en unes relacions laborals i socials amb altes dosis de precarietat. La fallida de Thomas Cook és un fet que constata que aquesta aposta està esgotada. Hauria, idò, de ser un símbol totèmic de l'inici d'una altra via d'estar en la globalització. Al meu entendre, es tracta d'atendre el que el Banc Mundial -sí, el BM i no alguna subversiva internacional roja-verda!- estableix com els grans reptes actuals: canvi climàtic, revolució digital, i repte migratori.
Tret que l'establishment polític econòmic illenc s'entossudeixi a ignorar Einstein, en el sentit que és una bogeria fer el mateix una vegada i una altra, i esperar resultats diferents, el terratrèmol que ha causat la fallida de Thomas Cook hauria de ser suficient per a posar fil a l'agulla en l'atenció de l'emergència climàtica que, en el cas de les Illes Balears i Pitiüses, com ens indica la comunitat científica (entre d’altres, el Laboratori Interdisciplinari sobre Canvi Climàtic de la Universitat de les Illes Balears, LINCC-UIB), passa inexorablement pel decreixement turístic. Val a dir que el decrement desitjat és el planificat, amb justícia social i amb una gestió racionalment justa de la immigració, no el disruptiu decreixement dickensià, propi de pràctiques neocolonials i/o extractivistes, com seria el cas del gran TTOO fallit, i dels fons d'inversions internacionals que, talment voltors carronyers, ja ronden sobre les "ruïnes" de Thomas Cook.
Diuen que qui no és consola és perquè no vol, però en aquest cas la dita popular s'equivoca: la població empobrida no es consola perquè no pot. Però el cas és que el daltabaix del gran Tour Operador hauria de ser un revulsiu per fer balanç de quin és el grau de revolució digital operant en el turisme d'aquestes illes. D'entrada, hom diria que és al·lucinant que encara ara es comercialitzin tantes estades turístiques per l'antiquíssim sistema de la tour operació. Certament, a la revolució digital cal associar-li altres assumptes de força transcendència, com ara la necessitat de reducció de la jornada laboral, de la Renda Bàsica Incondicional, la posició social del factor treball, etc. En qualsevol cas, això són figues d'un altre paner. Sí que és cosa del paner de la fallida de Thomas Cook interrogar-nos sobre si la modernització turística ha estat sobretot créixer en nombre d'unitats d'allotjament i de turistització del territori, i, per contra, molt poc en digitalització de vendes. D'aquí plora, en bona part, la criatura!

Demoscòpia a favor d'un fals sentit comú


Publicat originalment a dBalears (23-09-2019)

Gramsci deia que el pensament "burgès" tendeix sempre a l'hegemonia, que li és necessària per a què els seus interessos estiguin en primer pla, marquin les prioritats, i acabin sent “d’interès general", i d'aquí ve la construcció social del mal anomenat "sentit comú". Parafrasejant al polític comunista i filòsof italià, hom diria que els instruments per convertir el pensament de l'estat espanyol i del neoliberalisme en un inqüestionable  pensament únic, altrament dit  “sentit comú”, funcionen amb una sincronització gairebé perfecta.
En aquest conjunt d'accions fetes al mateix temps -en això consisteix la sincronització- s'inclou el no fer segons quines coses. El contingut i el tractament comunicacional de la, diguem-ho així, demoscòpia publica n'és un bon exemple. No és una cosa menor que el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) no demani l'opinió de la ciutadania del Regne d'Espanya sobre la monarquia. Que no se'n parli té com a objectiu que el "sentit comú" esdevingui, per sempre més, monàrquic borbònic!
Dos exemples més del que coment els trobam a l'enquesta postelectoral de les eleccions autonòmiques del passat 26 de maig, que el CIS publicà el proppassat 12 de setembre:
1. Pel que fa a les Illes Balears, la valoració de la ciutadania illenca sobre la tasca del Govern de la legislatura autonòmica 2015-2019 en els àmbits de l'educació, la sanitat, les infraestructures (carreteres, ferrocarrils), polítiques socials, i habitatge, és, majoritàriament, regular. La pitjor nota és, sens dubte, per a les polítiques d'habitatge, valorades com a dolentes o molt dolentes per un 22,4% i un 13,7% de la població, respectivament. Però el que és més rellevant d'aquesta enquesta és el que no es demana: no interessa la valoració de la ciutadania de les Illes Balears sobre les polítiques de cultura, llengua pròpia, o turisme? Evidentment, per al fals "sentit comú" no i interessa¡ Val a dir que el no fer res del Govern autonòmic en aquest assumpte de la demoscòpia púbica és part rellevant del problema.
2. Per una altra costat, la mateixa enquesta ens proporciona les següents informacions: a) Un 16,8% i el 3,8% de la població es considera més de cada una de les illes que espanyols o espanyoles, o únicament illencs i illenques, respectivament. És a dir, el 20,6% de la ciutadania de casa nostra no se sent prioritàriament espanyola. b) Al 22,8% de la població illenca li agradaria un major grau d'autonomia. Fins i tot, un gens menyspreable 6,7% voldrien viure en un Estat en el qual es reconegués a les comunitats autònomes la possibilitat de convertir-se en Estats independents. No obstant això, cap d'aquestes informacions ha ocupat un titular de premsa, o una entrada d'un informatiu radiofònic o televisiu mainstream. No sigui cosa que s'hagi de començar a reconèixer que, més enllà de resultats electorals, el sobiranisme illenc, si més no el social, és més gran del que ells volen i diuen.
Desenganyeu-vos: res de tot plegat es fa per casualitat!

Agenda política, utopies, i distòpies


Diguem-ho sense embuts: En la modernitat neoliberal, les utopies emancipadores no cotitzen a l'alça, si és que alguna vegada ho han fet en els mercats borsaris-electorals del capitalisme. Ni tan sols les "utopies per a realistes", en afortunada expressió de Rutger Bregman, estan presents a l'agenda política. S'ha instal·lat, excepte pel que fa als feminismes, una mena d' "immunodeficiència ideològica" de tot projecte polític realment alternatiu a l'statu quo. Hom diria que, com a alternativa al neoliberalisme pur, ha esdevingut hegemònic un cert conservadorisme d'esquerres.
Vet aquí alguns exemples concrets d'allò que vull dir:
I.- El Govern de Nova Zelanda, presidit per la laborista Jacinda Ardern, ha presentat enguany el seu primer "pressupost del benestar". En lloc de projectar objectius de creixement del PIB, els objectius del pressupost neo-zelandès per a 2019 són millorar la salut mental, reduir la pobresa infantil, abordar les desigualtats que sofreixen els i les indígenes maoris, prosperar en l'era digital, i transitar cap a una economia mediambientalment sostenible, i baixa en emissions. Queda clar, idò, que amb una determinada agenda política, sí que es pot impulsar una concepció econòmica i social més enllà del PIB. Mentrestant, aquí se segueix idolatrant el PIB com a indicar de quasi tot.
II.- Una de les que consider grans aportacions teòriques del pensador marxista André Gorz és la que se sintetitza en aquesta frase seva: "... el socialisme no val molt més que el capitalisme si no canvia d'eines". És a dir, si es vol una perspectiva no capitalista –o, fins i tot, de pràctiques postcapitalistes- seria convenient canviar, almenys, alguns instruments de mesurament del nivell de cohesió social, com és el cas del Risc de Pobresa o Exclusió Social (AROPE). Segons les últimes dades disponibles, l'any 2018 la taxa d'aquest indicador va ser d’un 18,1%, i d’un 26,1% a les Illes Balears, i al Regne d'Espanya, respectivament. Però, cal tenir en compte que l'AROPE, i altres indicadors de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV), es calculen sobre bases dineràries, i, conseqüentment, es valoren únicament carències materials. La qüestió -sembla que utòpica- és que si, per exemple, s'apliqués la metodologia de l'Índex de Pobresa Multidimensional del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) i la Universitat d'Oxford que, a diferència de l'ECV, mesura com s'experimenta la pobresa en salut, educació, i nivell de vida, la taxa de pobresa abans indicada tindria un estirabot de, tirant a la baixa, un 25%. Si l'agenda política vol combatre de debò les desigualtats, s'ha de conèixer bé quina és la seva magnitud.
III.- La problematització de la qüestió laboral és profunda i polièdrica. D'una banda, està la precarització estructural que, tal com torna a posar de manifest l'Informe sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya 2019 de la Fundació FOESSA, fa que l'ocupació remunerada (especialment des de 2011) hagi entrat en un pendent de pèrdua de capacitat d'integració social de difícil reversió. No obstant això, se celebren els augments estadístics d'ocupació com a veritables èxits sociopolítics indubtables. Car els veritables rècords són de subocupacions, i, per tant, de treballadors i treballadores pobres, hi ha, a l'agenda política, una insòlita autoenganyifa.
D'altra banda, avança inexorablement el procés de digitalització i robotització que s'ha denominat "Quarta Revolució Industrial i de Serveis (4RIS)". La cosa va de bo. Per exemple, a un model econòmic com el balear, tan bolcat en els serveis i la construcció, té un doble repte (una doble utopia?): Modificar el patró de creixement (amb menys creixement, i més desenvolupament), i, alhora, afrontar les conseqüències, que són a tocar, de la 4RIS. No debades, per exemple, el número de juliol i agost de la revista especialitzada en assumptes turístics "Hosteltur" dedica el tema central a les "Ocupacions híbrides", la Comissió Europea no deixa d'impulsar el debat entorn de "La transformació digital en el sector de la construcció", la banca no digital és ja una espècie en extinció (se salvarà Colonya?), o és a tocar la digitalització de les línies de caixes de les grans, mitjanes, i petites superfícies comercials.
No es tracta de promocionar un pensament neoludita. Ans al contrari! Però, una de les grans distòpies de l'agenda política d'aquesta primera meitat del segle XXI pot venir per la falta de reflexió de l'esquerra sobre els efectes que, tot plegat, pugui tenir en les nostres societats. Un fet sembla inqüestionable: La 4RIS posiciona, d'entrada, amb major força al factor capital en el ben vigent conflicte capital-treball. Es necessiten, per tant, renovades (o no tant) utopies que equilibrin aquesta correlació de forces. Un trípode imprescindible -però absent de l'agenda política- és el format per: Renda Bàsica (RB) que, com a tal, ha de ser incondicional i universal; reducció de la jornada laboral sense minva de salari; i desacomplexada estratègia de reforçament del sindicalisme.
La conclusió és que la problematització de la qüestió laboral és, fonamentalment, un problema de poder. Cal, idò, molta lluita de classes, que el "diàleg social" no sigui un desactivador de conflictivitat laboral. Cal, en definitiva, recordar insistentment la frase de Sèneca a Neró: "El teu poder rau en la meva por; si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder" (citat al llibre "Ho tornarem a fer" de Jordi Cuixart).
IV.- Fet i fet, la petjada ecològica s'ha fet immensament insostenible. S'han superat amb escreix els límits insulars (i planetaris). Hem arribat al bon punt en què el "Sense límits no hi ha futur" ha esdevingut en insuficient. Immersos en el que ja es considera la Sexta Gran Extinció, a l'agenda política es continua conjugant prioritàriament el verb "transitar" (transició ecològica, transició climàtica, etc.). I, mentre es transita, es creix, i es pensa en futurs "creixements verds". Per acabar d'arrodonir-ho, tot i quedar-nos escassament onze anys perquè l'escalfament global sigui irreversible, es transita lentament.
La crisi ecosocial no és conseqüència de que les majories socials visquin per sobre de les seves possibilitats ecològiques. És fruit, essencialment, d'una construcció social impulsada per un capitalisme plutocràtic. Altrament dit: "El capitalisme extractivista i consumista resulta incompatible amb una noció assenyada de bona vida referida al conjunt de la humanitat. La destrucció de la naturalesa no és el preu inevitable que cal pagar per aconseguir una vida de qualitat, sinó més aviat la conseqüència d'una manera de producció econòmica i de dominació de classe que posa en riscos totes dues coses escindint a la humanitat". (Santiago Álvarez Cantalapiedra, José Bellver Soroa, Nuria del Viso Pabón, Mónica Di Donato, Lucía Vicent Valverde. FUHEM Ecosocial).
Si no volem transitar cap a una terriblement injusta distòpia, s'imposa, si o si, que l'agenda política prioritzi la conjunció del verb decréixer. Decreixement amb justícia social o barbàrie! Aquesta és la disjuntiva dels nostres dies.
V.- Com hem passat d'aquella màxima emancipadora segons la qual "només la cultura fa ciutadans [i ciutadanes] lliures", a una agenda política de les indústries culturals, de la cultura desestacionalitzadora de l'activitat turística, del producte cultural turístic, etc., no queda més remei que reapropiar-se de la capacitat emancipadora del fet cultural. Aquesta expropiació de la cultura per part del capitalisme no és un fenomen nou. Té, això sí, característiques noves associades a l'actual capitalisme extractivista. Però els ensenyaments de E. P. Thompson entorn del concepte de "cultura plebea" són avui dia extraordinàriament vigents i útils. En aquest sentit, és imprescindible acceptar que la frase "hi ha una guerra de classes, i l'estam guanyant els rics", pronunciada pel multimilionari Warren Buffett, és especialment transcendent en l'estratègia de fons de les polítiques culturals institucionals, i hegemòniques. La contra hegemonia cultural ha esdevingut peça clau en qualsevol estratègia emancipadora.
Per a concloure, si es vol fer front al desori de les distòpies neoliberals, cal una altra agenda politico-institucional. Amb André Breton, calen, fort i no et moguis, utopies per "transformar el món, com volia Marx, i canviar la vida, com va proclamar Rimbaud".

Publicat originalment a “Illa Global” (02-08-2019)

¡Viva La Via Campesina!


Publicat originalment a “Illa Global” (01-07-2019)

"Més ignorats encara pels mitjans de comunicació, que són els que amb les seves informacions i anàlisis conformen la nostra visió del món, estan els moviments de protesta pagesos que actuen arreu del món per a impedir que l'avanç dels programes de desenvolupament depredador de les empreses internacionals els privin dels seus mitjans de vida...", "Però tal vegada el més important sigui que aquest moviment compta amb un organisme internacional, La Via Campesina, creat el 1993, que té en l'actualitat organitzacions afiliades en 70 països [ara ja són 81] d'Àfrica, Àsia, Europa i Amèrica...",  escriví el mestre Josep Fontana a l'imprescindible llibre "El futur és un país estrany. Una reflexió sobre la crisi global de començaments del segle XXI" (Pasado y Presente, 2013), un llibre que, no debades, acaba amb el següent paràgraf:
"No es tracta, no obstant això, de limitar-se a resistir, sinó que cal aspirar a renovar el que es combat. La lliçó dels pagesos que han passat de la demanda de reformes a la formulació de nous programes agroecològics, desenvolupats en un entorn de cooperació, és un exemple alliçonador. La tasca més necessària al fet que hem d'enfrontar-nos és la d'inventar un món nou que pugui anar reemplaçant a l'actual, que té les seves hores comptades".
De ben segur, el caràcter nítidament anticapitalista, a partir de pràctiques clarament postcapitalistes de La Via Campesina, és el que fa que les seves activitats, mobilitzacions, i la seva pròpia existència siguin, en general, ignorades pels grans (i no tan grans) mitjans de comunicació. Per això, el seu recentment publicat Informe d'Activitats corresponents a 2018, ha tingut una repercussió mediàtica extraordinàriament modesta. Res a veure amb la que tenen documents similars de, posem per cas, Amnistia Internacional, o Oxfam Intermón.
I, no obstant això, és imprescindible que en els àmbits no estrictament neoliberals fem un esforç per conèixer què fa el moviment pagès internacional. Per a conèixer-ho es pot seguir el seu dia a dia a les xarxes socials (especialment al compte de Twitter @via_campesinaSP), i, més reposadament, al seu web.
Els temes que s'inclouen en el citat informe són de rellevància: I. Terra, aigua, i territoris. II. Construir solidaritat contra la criminalització i l'assassinat de pageses i pagesos. III. Agroecologia, llavors, i biodiversitat. IV. Les lluites contra les empreses transnacionals, l'OMC, els Tractats de Lliure Comerç, i altres problemàtiques comercials. V. La justícia ambiental i climàtica. VI. Migració i treballadors rurals. VII. Quatre temes claus pel futur del moviment: l'articulació de les persones joves, de les dones, els temes relacionats amb la comunicació, i les estratègies per a l'enfortiment del moviment pagès.
A més a més, hi ha tres assumptes que tenen especial rellevància per a les actuals lluites emancipatòries: primer el que fa referència al gran triomf de La Via Campesina el 2018: La "Declaració de Nacions Unides sobre els drets dels pagesos i altres persones que treballen a zones rurals" (UNDROP), i que ara La Via Campesina pretén mobilitzar a les pageses i als pagesos d'arreu del món perquè la seva aplicabilitat sigui real.
En segon lloc, cal destacar el que fa referència a la permanent construcció del moviment. La Via Campesina és ja un moviment admirablement plural, sense que per això perdi un gram d'eficàcia. Però, cal enfortir l'organització, i, conseqüentment, es planteja eixamplar la seva base, la seva pluralitat, i mantenir la seva dinàmica de construcció inacabada. Especialment interessants són els seus objectius d'aliances per a compartir lluites.
En últim terme expositiu, però no menys rellevant, La Via Campesina a l'Informe Anual 2018 es compromet a "mirar cap endavant", tot fixant prioritats i desafiaments que, bàsicament, són: l'aplicació de la Declaració UNDROP, la lluita en pro de l'agroecologia pagesa (per a La Via Campesina la producció agroecològica és la resposta fonamental a la crisi climàtica), el compromís solidari i fraternal amb la migració per causes econòmiques, climàtiques, i de conflictes bèl·lics. Finalment, i com a conseqüència de la situació relatada en el capítol "Construir solidaritat contra la criminalització i l'assassinat de pageses i pagesos", es planteja que "un desafiament cada vegada més important és el de contrarestar les agressions i la violència dels grups i governs autoritaris i de dretes i protegir-nos contra elles".
En definitiva, la publicació d'aquest Informe d'Activitats de 2018 és una excel·lent oportunitat per conèixer i donar suport a La Via Campesina. Junt amb el moviment feminista, i al moviment pel clima impulsat per Greta Thunberg, el moviment pagès internacional és, sens dubte, un dels, en paraules de David Harvey, "espais d'esperança" contra el capitalisme depredador.
¡Viva La Via Campesina!  I ara més que mai:  Visca la terra, mori el mal govern!

Parlem de la classe treballadora de les Illes Balears


Publicat originalment a “Illa Global (02-06-2019)
Però, n'hi ha de classe treballadora? La pregunta és pertinent perquè part de l'esquerra majoritària -la que ha abraçat acríticament el neoliberalisme, encara que sigui practicant un "neoliberalisme progre", del tot inconsistent amb objectius estructuralment igualitaris- durant molt de temps ha sostingut que, en general, i, particularment a casa nostra, el que veritablement articulava la nostra societat eren els diferents extractes d'una classe mitjana que no deixava d' "eixamplar la seva base".
En segon lloc, no es pot negligir que no va ser una reedició editorial de, posem per cas, "El Capital" de Karl Marx la que va desfer l'ensomni del progressisme neoliberal. Va ser el multimilionari Warren Buffett qui, el 2013, posés les coses en el seu lloc, i proclamés amb tot el "sentit comú" que "hi ha una guerra de classes, i l'estam guanyant els rics". A partir de la declaració de Buffett, el Banc Mundial va començar a parlar de "classes vulnerables" com a conseqüència del que el Fòrum de Davos va denominar "poblacions sobrants en el mercat de treball".
I, en tercer lloc, val la pena recordar que, en el context del procés d'inversió dels ascensors socials, descrit per Oliver Nachtwey en la seva imprescindible obra intitulada "La societat del descens. Precarietat i desigualtat en l'era postdemocràtica", Guy Standing va llançar el concepte de "precariat". Des de la publicació, el 2011, del llibre en el qual Standing va argumentar que el precariat és una nova classe social, la polèmica no ha cessat. Hi ha divisió d'opinions sobre si estam o no en presència de, en puritat, una nova classe social. En qualsevol cas, amb la precarietat estructural realment existent, sembla poc discutible que "pot arribar-se a una tirania de la majoria, simplement perquè el precariat està desorganitzat no se li para esment a causa de la seva atomització i manca de veu en el procés polític" (Guy Estanding en "El Precariat"). Per exemple, les kellys estan presents en el procés polític, i comencen a esser els "riders" de Glovo, però no hi són les treballadores de "call centers", o les persones que treballen en el "servei domèstic". Tampoc hi són, ni se les espera, els treballadors i les treballadores dels tours turístics gratuïts. Són les cambreres de pis part de la classe treballadora, i la resta de col·lectius del precariat?
Tant se val. El que és veritablement rellevant és aplicar en aquestes contrades el missatge d'aquell grafit a una paret d'un barri d'una ciutat de Llatinoamèrica que deia: "Proletaris del món uniu-vos. Últim avís". Sí, últim avís per a capgirar el paradigma on la desigualtat ha deixat de considerar-se un defecte del sistema o del model econòmic per a esdevenir, sense embuts , en un recurs de competitivitat, productivitat, i creixement. Competir a força de produir més creixement del mateix és accelerar la irreversibilitat de la crisi ecològica-climàtica. Per això, avui és una entelèquia sostenir que el conflicte capital-treball és dissociable del conflicte capital-canvi climàtic, o capital-planeta.
Una vegada justificada la pregunta, intentaré abordar la qüestió suggerida en el títol d'aquestes línies. Per a això recorreré a l'Enquesta de Població Activa (EPA). Les dades de 2018, en termes de mitjana, i presentades per l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT), permeten observar que la població major de 16 anys, és a dir, la que està en edat d'incorporar-se a l'anomenat "mercat de treball", arriba a la xifra de 982.700 persones (50,4% dones vs 49,6% homes); que la població activa (la que està ocupada, més la que desitja o necessita estar-ho) s'estima en un total de 633.100 persones, de les quals un 54% són homes i un 46% dones. Primera conclusió: El 64% de la població illenca major de 16 anys no és inactiva. Altrament dit, no són rendistes, ni persones dedicades exclusivament a les tasques de la llar, ni pensionistes o jubilades, ni estudiants.
Ara bé, aquesta dada no resol l'interrogant plantejat. Per a continuar intentant-ho cal saber que la xifra de persones ocupades, assalariades o no assalariades (ocupadors, autònoms sense assalariats o independents, cooperativistes, i persones que ajuden al negoci familiar), és de 560.100 (54% homes vs 46% dones), i que la xifra de població aturada és de 72.900 (56% homes vs 44% dones). En aquest punt, val la pena advertir que, en l'era de l'emprenedoria i l'autoocupació neoliberal, és freqüent que les societats combinin altes taxes d'ocupació amb altes taxes de precarietat a força de jivaritzar en extrem les seguretats en l'ocupació amb falsos autònoms, falsos cooperativistes, contractes de curta i molt curta durada, etc.
En qualsevol cas, la dada definitiva per contestar la pregunta de si hi ha de classe treballadora és la que fa referència a la població assalariada. Idò, aquesta s'enfila a la xifra de 456.800 persones, de les quals un 51% són homes i un 49% dones. Per tant, tenim una població treballadora que, almenys, representa un 46% la població major de 16 anys, un 72% de la població activa, i un 82% de la població ocupada.
La classe treballadora de les Illes Balears té, idò, un pes prou rellevant. Però, aquesta població que forma la classe treballadora illenca és extraordinàriament heterogènia, i molt desigual. En ella conviuen les situacions de bones posicions socioeconòmiques, amb les feridores situacions de precarietat vital de les persones treballadores pobres. Potser per això és també escaient preguntar-se pel seu paper en el procés de canvi social.
Certament, això són figues d'un altre paner, però si es vol fer una aproximació a aquest debat, resulta del tot recomanable el llibre que han coordinat Adrián Tarín Sanz i José Manuel Rivas Otero en el que, sota el títol de "La clase trabajadora. ¿Sujeto de cambio en el siglo XXI?, hi fan una polièdrica i imprescindible reflexió sobre aquest assumpte un selecte grup de pensadors i pensadores. Amb ells i elles,  pensem-hi nosaltres!

dimecres, 25 de setembre del 2019

No hi haurà ocupació decent a un planeta mort!


Publicat originalment a Diario de Mallorca (24-09-2019)

M'afany a aclarir que utilitz l'expressió "ocupació decent" en els termes de l'Organització Internacional del Treball (OIT), és a dir, per referir-me a aquell treball remunerat amb una alta seguretat d'inclusió social, i garanties democràtiques durant la jornada laboral. L' "ocupació decent" és, doncs, incompatible amb la precarietat integral de les actuals relacions laborals i socials. Una precarietat que afecta, tant o més, als treballs no remunerats essencials per a la vida de l'espècie humana com són els treballs reproductius i de cures. Aclareixi's també des de l'inici d'aquestes línies que l'eslògan "no hi haurà ocupació a un planeta mort" va ser una síntesi de les reflexions que, ja a la fi de 2013, realitzava el sindicalisme internacional (UNI Global Union i Confederació Sindical Internacional), amb manifestacions dels seus dirigents com ara: "... no hi ha res més important ara mateix que estigui enfrontant la humanitat que els perills de l'escalfament global del planeta. No tenim temps a perdre", o "... la transició justa ha de començar ara".
Vénen a tomb aquestes reflexions sobre l'ocupació, els treballs, i les urgències d'actuacions per aturar la catàstrofe climàtica perquè, passat més d'un lustre, estem on estem: amb totes les alarmes científiques activades, les agendes polítiques, en el millor dels casos, alentides, i la crisi climàtica avançant. Però, esperançadament, la setmana de mobilitzacions pel clima d'aquest mes de setembre pot esdevenir en l'inici d'una mobilització ciutadana permanent. Sens dubte, per eixamplar dita mobilització, cal sumar-li alguns actors socials que, al meu entendre, haurien de ser molt més actius. Dit sense embuts, capgirar la petjada humana destructiva del planeta requerirà una gran mobilització social, a més de decisions institucionals que transformin la naturalesa i dinàmica del capitalisme actual!
Ja posats a rememorar eslògans de mobilitzacions sociecologistes, recordem el "What's Good for the Environment is Good for the Economy" (Alguna cosa així com "El que és bo per al medi ambient és bo per a l'economia"), que s'exhibia, el maig de 2014, en les pancartes d'una manifestació a Londres d'oposició al "fracking" en el sud d'Anglaterra. Una frase que resumeix el clam sobre la necessitat de repensar els models econòmics, i, alhora, construir un nou contracte social. Un nou contracte social pel qual deixi de ser utòpic continuar vivint en el planeta en unes condicions de major justícia social, o, dit d'una altra manera, en condicions de "bon viure" per a tothom. Aconseguir aquest nou contracte social hauria de ser l'objectiu essencial de l'anomenada "transició justa". S'ha de passar ja de les paraules als fets, i, en aquest sentit, es requereixen, entre altres coses, infinitat de canvis grans i petits en àmbits com el de la normativa laboral, social, etc. Per exemple: no és anecdòtic que els sindicats alemanys reivindiquin el dret a la migdiada per als treballadors a causa del canvi climàtic, sembla evident que la nostra normativa de prevenció de riscos laborals s'ha d'ajustar a les circumstàncies del canvi climàtic; o no deixa de ser preocupant que àdhuc estiguin en vigor els aspectes més precaritzadors de les dues darreres reformes laborals, la qual cosa dificulta -o impossibilita- l'avanç cap a un nou Estatut dels Treballadors i les Treballadores en el qual no puguin ser, per exemple, causa d'acomiadament objectiu (individual i/o col·lectiu) els efectes en l'activitat empresarial de l'escalfament global. Però, en qualsevol cas, una veritable transició d'aquest tipus, a parer meu, ha de basar-se en el trípode estructural de decreixement, reducció substancial de la jornada laboral, i renda bàsica universal i incondicional. Són tres avanços civilitzatoris que han deixat de ser una utopia. Més aviat al contrari, no implementar-los s’ha convertit distòpic perquè, entre altres coses, la crisi climàtica no fa una altra cosa que agreujar la precarització laboral i vital, fent que les vides de la gent no estrictament rica siguin cada pic menys mereixedores de ser viscudes.
La catàstrofe climàtica planetària, també en aquesta illa del tot turisme que tant contribueix a l'escalfament global, és reversible. Depèn de la capacitat de rebel·lar-nos enfront de la decadència dels poderosos i les poderoses, contra la malaltissa avarícia d'uns pocs, i el negacionisme de la crisi climàtica que ens vol moribunds i moribundes. Els actuals són temps de gran desafiament civilitzatori, per tant sembla escaient recordar el discurs de 1955 sobre el colonialisme d'Aimé Césaire: "Una civilització que es mostra incapaç de resoldre els problemes que suscita el seu funcionament és una civilització decadent. Una civilització que tria tancar els ulls davant els seus problemes més crucials és una civilització malalta. Una civilització que fa paranys amb els seus principis és una civilització moribunda". Prenguem-ne nota i actuem!

diumenge, 22 de setembre del 2019

Atureu l'autopista (darrer avís)

Publicat originalment a dBalears (23-09-2019)

Primer va ser la mentida de qualificar la cartera Llucmajor-Campos de "Carretera de la Muerte". Seguidament, algú declarà, amb una manca de dignitat i seny fora mida, que no volia tenir morts a les seves espatlles. Després, quan la Plataforma Antiautopistes va posar en dubte que el Consell de Mallorca tingués dobles per pagar les obres, l'administració insular va ser incapaç -i encara ho és- d'aclarir amb transparència i, diguem-ne, "bon govern" què punyetes passa amb els euros del "Conveni de Carreteres". Tot plegat ha anat acompanyat de molta propaganda sobre la necessitat de la dita autopista –perdó, desdoblament amb macro rotondes (sic)-, propaganda i més propaganda tot i que el Pla Director Sectorial de Mobilitat de les Illes Balears, aprovat inicialment el mes de juny de 2018, va en una lògica totalment contrària i, si no record malament, res diu d’ampliació del nombre de carrils de les infraestructures viàries ja existents.  Tanmateix l’episodi més sonat de mentides va ser aquell anunci de reducció del projecte ja iniciat que, segons el PSIB-PSOE, MÉS per Mallorca, i PODEMOS, ja havia "redimensionat" el del PP.
La traca final -de moment!- ha sigut la denúncia de la Plataforma Antiautopistes entorn de la utilització d'escòries. Els vuits i nous, i les cartes que no lliguen del Consell de Mallorca, la Conselleria de Medi Ambient i Territori (i Comissió de Medi Ambient de les Illes Balears) en aquest assumpte és d'antologia. Són tantes les contradiccions, les mentides, i les mitges veritats que m'és imposable fer-ne un resum. En qualsevol cas els mitjans de comunicació n'han parlat prou, i, per si de cas, aquí teniu la informació de la Plataforma Antiautopistes sobre aquest assumpte i d'altres.
El cas és que la història per a no dormir de les escòries -tot i no ser exactament el mateix- m'ha recordat aquella campanya de "No volem ser el femer d'Europa" que, val a dir-ho, cada cop que veig les obres s'ajunta amb el record de la més antiga campanya de "Qui estima Mallorca no la destrueix". Aquests darrers dies la imatge de la megarotonda ha sigut força colpidora! Em permetran, senyores i senyors que governeu en el Consell de Mallorca, que els reclami coherència amb els continguts aquestes campanyes que, no ho oblidin, són patrimoni de la lluita –que és “llarga i constant”- per una Mallorca socialment i ecològicament decent.
Vet aquí el que crec és una crida molt compartida per la ciutadania mallorquina "progressista": atureu l'autopista de les mentides, del malbaratament de doblers públics. Atureu l'autopista tòxica territorialment, mediambientalment, i humanament. Atureu la toxicitat d'aquesta macro -i del tot innecessària- obra viaria per a la credibilitat de les forces "progressistes" de casa nostra. Si voleu, hi sou a temps, però no us en sobra molt de temps. Rectificar és cosa de savis, i, alhora, és possible. Certament aturar l’autopista és més laboriós que  mantenir la inèrcia dretana-asfaltadora sense límits  en el departament de carreteres del Consell de Mallorca. Aturar és, en aquesta ocasió,  una actuació valenta o, millor dit, intel·ligent. Seria, al cap i a la fi, un fet de política transformadora.
 Atureu una autopista que segueix aplaudint el "trifachito"; fet i fet, no deixa de ser un mal tràngol de la dreta, molt dreta, i extrema dreta no poder estar al pont de comandament de l'execució d'aquesta maleïda obra. Atureu l'autopista que resta qualsevol credibilitat a una nova política de mobilitat coherent amb la crisi ecosocial en la que Mallorca està immersa.
Si no record malament, fou Eduardo Galeano qui primer va fer referència a una clàssica i celebèrrima consigna, amb un afegitó que, diguem-ho així, la modernitzava. En una paret d'una ciutat llatinoamericana (Bogotà, crec), algú havia escrit: "¡Proletarios de todos los países, uníos! (Último aviso)". Parafrasejant-la, hom podria dir: Atureu l'autopista (darrer avís).

dijous, 19 de setembre del 2019

Zimbabwe, Botswana: Tras la senda de los elefantes, y de algunos libros de viaje

Elefantes en la Reserva de Savuti 

“La esencia de África consiste en su infinita diferenciación”
, escribió Kapuscinski. El periodista, escritor, y ensayista polaco conoció tanto África que, de hecho, cambió la narrativa de las historias de los africanos y las africanas. Una vez más, tenía razón sobre la infinita diferenciación del continente africano. Cada viaje a África es diferente, cada día del viaje es distinto al anterior, y poco se asemejará al siguiente. Así ha sido cada vez que he viajado allí.
Y este viaje a Zimbabwe y Botswana ha sido especialmente diferente. Lo ha sido desde la decisión de hacerlo en grupo, el transporte elegido, los alojamientos, en definitiva, la estructura del viaje. Para nosotros, que solemos viajar solos, era un riesgo que, por razones de presupuesto, no nos quedaba más remedio que asumir. Un riesgo superado muy satisfactoriamente. Pero vayamos al ritmo africano, es decir, despacio.
Nada más iniciar el traslado desde el aeropuerto de Victoria Falls al Hwange National Park, donde está nuestra primera parada y fonda, se produce la desconexión total: acacias, termiteros, el color del cielo, las primeras pistas por las que circula nuestro camión con las primeras polvaredas del limpio polvo africano, y algún baobab. Sobre estos árboles tan típicamente africanos, aunque también los haya en Australia, Javier Reverte en “Vagabundo en África (Editorial Plaza & Janés, 2004) escribe: “… son los árboles menos árboles de todos los árboles. Parecen seres con alma inteligente y sufridora”. Sea como sea, ¡Esto es África austral!
Impalas  en  Hwange National Park       
Primera tarde tranquila para cargar las pilas, un tanto desgastadas después de cualquier vuelo nocturno de bastantes horas. Primer contacto con la fauna (impalas, gallinas de guinea, búfalos, algunas cebras, papiones, algún que otro marabú africano) que podemos observar en la poza de nuestro alojamiento. Intuimos una puesta de sol africana, nos resarcimos de la siempre manifiestamente mejorable comida de avión con una buena cena, y… a dormir a una hora temprana con el silencio de la sabana.
Al día siguiente empiezan los “platos fuertes del viaje”. Como algún chofer dijo, refiriéndose a los saltos que provocan los baches de las pistas, al despuntar el día empieza el “rock and roll”: safari por el Parque Nacional de Hwange, que es considerado el mejor parque de Zimbabwe. No sé si es el mejor, pero es ciertamente fantástico. Un paisaje hermosísimo, los primeros elefantes, las primeras jirafas, jabalís con cuernos, hipopótamos, cebras, impalas, varios pájaros –especialmente interesante uno con el pico como un plátano (lophoceros nasutus), algunos cocodrilos. De momento, los felinos no han hecho acto de presencia…
La tarde la dedicamos a una visita muy especial: el Centro de Recuperación de licaones (o perros salvajes, Painted Dog Conservation). Estos animales, nativos de África, están en serio peligro de extinción –cuando lo visitamos tienen dos ejemplares en rehabilitación avanzada, pero con graves problemas para reinsertarse en su hábitat natural- y esta entidad, no gubernamental y sin ánimo de lucro, hace una encomiable labor para su salvación. Vale la pena apoyarlos.
Por la noche toca safari nocturno ¡De noche los elefantes son más grandes y tienen unos andares más paquidérmicos!
La siguiente estación es el Parque Nacional de Matobo. Pero, antes de llegar, pasaremos por la, con casi toda seguridad, situación más surrealista de estos días en Zimbabwe: cómo explico en este artículo, las, digámoslo suavemente, extravagancias de la presidencia de la Republica de Zimbabwe y de su gobierno nos impiden comprar alguna cosa en el mercado, o en alguno de sus comercios, que es lo único que se puede hacer en la ciudad de Bulawayo, excepto algunas fotos, y recordar el estremecedor relato “El color de las jacarandas”, que incluye el reciente libro titulado “Indestructibles” de Xavier Aldekoa (Editorial Península, 2019). Menos mal que en uno de los parques de la ciudad podemos hacer la primera comida preparada por Layton, el cocinero del camión en el que viajamos.
Seguimos haciendo kilómetros con el camión por carreteras con algunos trozos arreglados, aunque en la mayoría el asfalto solamente se intuye, y, ya acostumbrados a la inseparable compañía del polvo, llegamos a un lugar con una geología de ensueño: Matobo. Nos da tiempo para ver unas pinturas rupestres próximas a las instalaciones del “Big Cave Camp”, donde nos alojamos, pasear entre las impresionantes formas de las rocas, ver una espléndida puesta de sol, ducharnos (por única vez con agua caliente en este lugar de cuento), y cenar.
Las formas rocosas de Matobo
A la mañana siguiente tenemos una de las citas más esperadas del viaje: safari a pie para buscar rinocerontes. Los rangers no tienen demasiada dificultad para localizar un grupo de rinocerontes que podemos ver y fotografiar a escasos metros. La experiencia le deja a uno sin palabras. Recordado ahora, con algo de perspectiva temporal, aunque cumplimos con todas las sugerencias para no molestar ni inquietar a los rinocerontes, y aunque la presencia de los rangers da sensación de seguridad, pienso que estar tan cerca de estos animales, siendo lo único que nos separaba de ellos un cuantos arbustos, es una prueba fehaciente de que el gran Claudio Magris tiene toda la razón del mundo cuando, en su imprescindible libro “El infinito viajar” (Anagrama, 2008), escribe: “Todas las veces que se viaja o se parte, algunos sentidos se agudizan y otros se embotan”. Sin duda, se nos agudizó la curiosidad, el querer ver… y, quizás, algo se nos embotó el sentido de un, aunque infundado, miedo.
Rinocerontes en Matobo 
Seguidamente -muy oportunamente para completar la mañana después de los rinocerontes-, primer contacto con la artesanía de Zimbabwe, y puesta en práctica de las técnicas del regateo. Contribuimos algo a la economía local, aunque he de recocer que en la mayoría de los mercadillos africanos, y de todo el mundo, casi siempre el mejor recuerdo que me llevo son las fotos de primeros planos de las mercancías a la venta.
La tarde empieza con un corto trekking por los Montes de Matobo que, además de unas caprichosas formaciones rocosas, nos ofrece unos interesantes refugios -donde al parecer vivían en su trashumancia las tribus bosquimanas- que albergan una serie excepcional de pinturas rupestres.
Para acabar el día, tenemos que elegir entre la visita a un poblado de la etnia Ndebele, o a la tumba del empresario, colonizador, y político británico Cecil J. Rhodes, que, a su muerte, dio nombre a lo que fue la República de Rhodesia. En el grupo se produjo una rápida unanimidad a favor de la primera opción. Me alegré, pues recordaba, aunque no en los términos exactos, que Javier Reverte no era un entusiasta del lugar. Consultado el texto del escritor madrileño, sin duda, elegimos bien. Escribe Reverte en su ya citado “Vagabundo en África”: “… acuden a la tumba de Rhodes como los españoles franquistas al Valle de los Caídos”, aunque añade “si Cecil Rhodes fue un gran canalla en vida, hay que reconocerle que tuvo buen gusto para organizar su muerte”, refiriéndose a los parajes de Matobo. La cuestión es que acabamos la jornada con la visita al poblado. Realmente es el habitáculo de una unidad familiar con cierto interés etnológico. Como viene siendo habitual en estas visitas en África, lo que más me impresiona es la cocina sin chimenea. Hay que recordar que, según la OMS, las largas horas que las mujeres pasan en estas cocinas tragando humo son una causa importantísima de enfermedad y mortalidad femenina. Nos despedimos de la anfitriona del poblado mientras presenciamos una modesta puesta de sol africana.
Al día siguiente dejaremos Zimbabwe y entraremos en Botswana. El camino se hace largo. Los trámites aduaneros son relativamente rápidos; la compañía es buena; el camión perfectamente conducido; el paisaje entretenido ¿Por qué, entonces, se me hace largo el camino? Pura ansiedad de pasear por, en palabras de Xavier Moret, la “tierra de diamantes”, de tocar estos baobabs sobre los que Moret, en su libro “A la sombra del baobab. Viaje en busca de las raíces de África” (Altaïr Viajes, 2006) escribe: “… hay que convenir que los baobabs de Botswana figuran entre los más notables, tanto por su tamaño como por la historia que atesoran. Crecen en distintas partes del país, pero los más espectaculares son los que reinan en las cercanías del desierto del Kalahari; su aspecto rocoso, contundente, y las protuberancias de sus troncos les otorgan la inquietante apariencia de gigantes petrificados que montan una larga, inútil y polvorienta guardia en medio de una inmensa nada de arena y sol”.
Baobabs... entrando en  Botswana
Proseguimos viaje, aproximándonos a la zona más desértica, adentrándonos al desierto del Kalahari. Dejamos los paisajes de Matobo, y, con uno de los amaneces más emocionantes que he vivido en mi vida, nos adentramos al conocido como Santuario de Aves de Nata. La nada no deja ser hermosa. Impresiona, y, a la vez, preocupa cómo la crisis climática que padece el planeta lo está trastocando todo. Estaba preparado para “quemar” la máquina haciendo fotografías a los flamencos que -pocos o muchos- pudiera haber. Sin embargo, no hay ni uno. Tuve la sensación de haberme equivocado elevando tanto las expectativas, y siento cierta desilusión al pensar que no tendré ninguna fotografía de flamencos que pueda competir con el cromo del álbum “Vida y Color” de mi infancia. Pero, como escribe mí admirado Paul Theroux en “El último tren a la zona verde” (Alfaguara, 2015), “Equivocarse y desilusionarse parecen consecuencias inevitables de cualquier viaje serio por África”, y este -aunque a un buen compañero del grupo le pareciera inicialmente un disparate, e, incluso, un despropósito- es un viaje serio.
El compañero viajero hablaba de ese supuesto disparatado despropósito para referirse a lo que iba a suceder en las próximas casi 48 horas. Resumidamente pasó esto: Después de almorzar a pie de camión en el recinto del lodge Planet Baobab, donde disfrutamos de una magnifica concentración de baobabs, iniciamos camino hacia las Makgadikgadi Pans. Resulta ser un trayecto largo, que prolongamos con una infructuosa búsqueda de suricatos, y con la espera de parte del grupo, que finalmente llega en quads porque su 4x4 ha pinchado. Vemos una carrera de avestruces, que parecen competir en paralelo a nuestro vehículo. Llegamos al destino cuando el sol ha iniciado su puesta y la luna inicia su salida… Al menos en mi caso, descendí del 4x4 con cierta intranquilidad ¿Cuál era nuestro destino? Inicialmente parecía un lugar de los descritos por el escritor sudafricano Laurens van der Post en “El mundo perdido del Kalahari” (Ediciones Península, 2007). Pero no. Se trataba de una acampada salvaje en medio del inmenso salar, sin tiendas de campaña, con el único techo del cielo estrellado, o iluminado, como fue nuestro caso, por la luna. Pero no es un lugar perdido, es, más bien, un lugar con una organización sorprendentemente perfecta: nos entretenemos con el “arte” que tiene el chofer-guía de hacer fotos con los móviles en las que aparecemos haciendo simpáticas figuras. Mientras tanto, encienden una hoguera, y empiezan a preparar la cena. Entre que desplegamos unos grandes, cómodos, y calientes sacos de dormir (¡El punto lujoso es que antes de acostarnos nos ponen una botella de agua caliente!), ha llegado la hora de la cena. Junto a la hoguera cenamos unas carnes a la brasa. La noche se va cerrando, pero las linternas frontales son innecesarias. La Vía Láctea, la Cruz del Sur, Orión, Escorpio, etc. no nos acompañan. Una gran luna llena se refleja sobre el blanco del salar. A la hora de meterse en la cama es imposible “apagar la luz”…
Pasada la noche constatamos que, en África, no hay cama incomoda. Nos ponemos en marcha con el despuntar del sol. Después de un ligero desayuno en este lugar algo fantasmagórico pero, a la vez, profundamente bonito, tenemos una tarea matutina ineludible: encontrar a los suricatos que la tarde anterior nos fueron esquivos. El viento está ausente en esta mañana luminosa lo que propicia que, nada más, salir de la parte más dura del salar, encontremos una concurrida colonia de estos simpáticos animalitos.
Suricatos 
La experiencia de dormir al aire libre ha estado muy lejos de ser nada disparatado. Más bien, como comentó el compañero de viaje que sospechaba que era un despropósito, fue todo lo contrario: una muy buena experiencia, a repetir en una noche en la que, con permiso de la luna llena, luzcan las estrellas. En cualquier caso, Claudio Magris, en el libro ya mencionado más arriba, a propósito del viajar, nos recuerda que “… al salir de la cueva de Montesinos, don Quijote cuenta todas las maravillas y los encantamientos que ha visto, pero cuando Sancho le objeta que a su entender no son sino despropósitos, el hidalgo le responde. ‘Todo pudiera ser’”. Por tanto, pudiera ser que la experiencia de la noche en el salar no sea apta para todos los públicos.
Seguimos nuestra ruta yendo al encuentro del camión, que nos espera en el Planet Baobab, e, inmediatamente, iniciamos nuestra inmersión en el Parque Nacional de Makgadikgadi Pans, donde se producen dos de los momentazos del viaje: un enorme elefante se planta ante nosotros, y nos lanza un potente gruñido. Parecía advertirnos que, aunque no nos viera con claridad –los elefantes tienen problemas, digamos que “oftalmológicos”-, por sus otros sentidos sabía que estábamos allí. Más tarde observamos la preciosa estampa de una migración de, las siempre tan fotogénicas, cebras.
Cebras en el Parque Nacional de Makgadikgadi Pans
El día queda coronado con una cena consistente en unas fantásticas albóndigas con patatas fritas que, al parecer, son la especialidad de Layton, nuestro chef.
La despedida del equipo del camión en la ciudad de Maun es el inicio del camino hacia el Delta del Okavango, más concretamente hacia la zona de Xaxaba, dentro de la Reserva Natural de Moremi. Cuando la sequía no es tan extrema es un trayecto que se hace con lanchas rápidas, pero las consecuencias de la crisis climática nos obliga a hacerlo en coche. En camino es largo, nunca había dado tantos saltos en un 4x4. Entre bache y bache, de sobresalto en sobresalto, mientras pasaban las horas transitando sobre dunas de arena del Kalahari, me acordé en más de una ocasión de las aventuras que nos cuenta, en su ya citado libro, Xavier Moret en torno a los pinchazos de las ruedas de la furgo pick-up que él y su compañero de aventuras, Andoni Canela, vivieron por estos lugares. No hubo pinchazos, y la velocidad con la que circulamos estaba justificada: Aunque fuera un poco tarde, teníamos que llegar al campamento a una hora que nos permitiera almorzar, descansar un poco, dar un paseo en mokoro (una especie de góndola que, al menos, antaño, era el transporte por excelencia en un Delta del Okavango con un nivel de agua bastante superior al actual, saludar a unos hipopótamos, tomarse un gin-tonic, ducharse en la ducha de campaña, cenar, estrenar la tienda de campaña (un lujo), en fin, que teníamos faena, y no era cuestión de entretenerse demasiado con los pequeños grupos de elefantes, jirafas o impalas que nos encontramos por el camino, ni, por supuesto, con el estado de mis cervicales que, por cierto, llegaron tan intactas –la sequedad del clima sudafricano les sientan fantásticamente- como las ruedas de los 4x4.
Xavier Moret publicó “A la sombra del baobab” en 2006, y en el capítulo titulado “El delta del Okavango o el edén perdido” ya escribía sobre la sequía. En un momento de la narración un piloto de avioneta les advierte a él y a Andoni que “el Okavango no está en su mejor momento”, que “medio delta está sin agua y escasean los animales”. La narración de Moret se sitúa en la época de lluvias, pero no es descartable que por el calentamiento global la situación no haya hecho más que empeorar. Seguramente no es el edén de antaño pero, sin duda, sigue siendo una maravilla.
Navegando en mokoro en el Okavango 
Coincido con Josep M. Ferrer-Arpí que, en su libro “El primer estel del capvespre a Angkor. 40 destins, 40 viatges interiors” (Editorial Arrela, 2014), se refiere al delta del Okavango como “Un delta enmig de l’aridesa” y escribe:Jo he vist animals a dojo [...] al Ngorongoro i al Serengeti, de Tanzània, i al Masai Mara, de Kenia. Però si en el nostre safari volem ajuntar el plaer de veure animals amb el plaer de conèixer un dels indrets més interesants del continent, llavors hem d’anar a Botswana i passar uns dies perduts entre les planúries inundades del delta del l’Okavango”.
El viaje que narra Ferrer-Arpí –con menos terrenos inundados, y sin sustos provocados por hipopótamos que se empecinaran a entrar en las tiendas de campaña- es muy parecido al que hicimos nosotros: parada y fonda en dos campamentos -en el primero de ellos, de la mano de la magnífica cocinera Rita, comí la mejor seswaa (carne desmigada) de cabra, el mejor sadza, y descubrí la deliciosa lephutsi (calabaza con canela)-. Esplendidas noches en las que los compañeros de viaje contaban que oían animales, que incluso rozaban las tiendas de campaña –yo, si algo oí, y no lo recuerdo, fue en sueños-. Relajados paseos (con amaneceres y puestas de sol incluidas) en mokoro. Safari a pie en el que los animales parecen estar de vacaciones. Visita al poblado de Xaxaba, en el que el mercadillo de artesanía sufre una desbocada inflación especulativa. Vuelo en avioneta desde la pista de Xaxaba hasta Khwai,  con vistas aéreas impresionantes, y, a la vez, esenciales para apreciar que verdaderamente, y a pesar de la sequía, el delta del Okavango sigue siendo una maravilla, y que algún día fue un auténtico edén. Safaris diurnos y nocturnos por la zona de Khwai. En estos safaris, y en el camino hacia el tercer campamento, ya fuera del delta, pudimos fotografiar impalas, cebras, papiones, hipopótamos, alguna hiena, jirafas (sobre las que Josep M. Ferrer-Arpí escribe. “Les girafes, silencioses, fiten l’horitzó esperant…), algún cocodrilo, bastantes elefantes, unos jabirúes africanos (de los que conseguí una de las mejores fotografías del viaje), y ¡Por fin, aparecieron los felinos! Pudimos ver leopardos (unos cachorros en el hueco de un árbol, un adulto plácidamente descansando subido a un árbol, y un imponente ejemplar en un espacio despejado en el que pudimos observar su majestuosidad y belleza, mientras aparentaba posar en un tronco caído en el suelo y andar muy cerca de nuestro 4x4. Realmente ni posaba ni paseaba, verdaderamente estaba al acecho de alguna presa… El silencio del grupo fue atronador. Unos de estos instantes que, en palabras de Claudio Magris, es “El infinito viajar”.
Leopardo en la zona de  Khwai
Dejamos atrás el delta del Okavango rumbo al tercer campamento en la Reserva de Savuti. De camino tres momentazos más: una gran manada de elefantes de todas las edades entorno a una charca; dos guepardos que, recostados, parecen digerir la ingesta de alguna presa; y aunque fuera de lejos (¡Bendito zoom y benditos prismáticos!), unos cachorros de leones. A la llegada al campamento nos espera una ducha (de campaña colectiva, pero ducha, al fin y al cabo), una buena cena a base de ternera a la plancha, y una tarta para celebrar el cumpleaños de una compañera del viaje (Hay que decirlo: ¡Hacer al fuego de leña un buen bizcocho no es cosa fácil!), algún gin-tonic, y el reposo del fatigado viajero ¡Nadie nos dijo que fuera fácil la vida del viajero!).
El reposo reparador y el desayuno nos ponen a punto para otro de los grandes momentos del viaje: antes de alejarnos del campamento y dejar atrás la reserva de Savuti, Lyon y Chis –los conductores de los 4x4– se desvían para acercarse a una familia de leones. El león macho, como suele ser habitual durante el día, está dormido haciendo la digestión de su probable comilona (tienen muy cerca carne en abundancia pues hay un elefante muerto, al parecer, por muerte natural). La leona está en plena actividad, vigilando a una media docena de cachorros. Primero se mueven entre arbustos, lo que dificulta que sean fotografiados. Pero al cabo de un rato, la leona seguida de los cachorros emprenden camino hacia la fuente de agua. Para ello tienen que adentrase en un terreno estepario, diáfano para la visualización, y las fotos. Sus andares son un auténtico espectáculo. Se puede ser muy crítico con la situación socioeconómica y ambiental de África austral, de hecho Paul Theroux en “El último tren a la zona verde” lo es, y esto no le supone ningún obstáculo para escribir que “en la sabana africana, incluso en el peor día, el cielo y el espacio ofrecen consuelo”. Como no era, ni de lejos, el peor día, y además del cielo y el espacio, estaban la leona y sus cachorros, el momento ofrecía bastante más que consuelo. Yo diría que algo parecido a un momento feliz.
Leona en  la Reserva de Savuti.
Almorzamos en ruta, y, después recorrer un camino acompañados de imponentes baobabs, de preciosas acacias, de un elefante sin colmillos, y de reencontrarnos con el asfalto, llegamos al penúltimo alojamiento del viaje: un lodge enfrente del rio Chobe. La tarde se completa con un “safari” en barco para despedirnos del Parque Nacional de Chobe. La parte del parque que visitamos tiene un cierto aire a parque temático, con una representación de casi todos los animales, excepto felinos, que hemos visto en Botswana de la que, en escasas horas, nos despediremos. En cualquier caso, la puesta de sol es esplendida.
Al día siguiente seguimos por carretera asfaltada, y, de pronto, uno siente añoranza del polvo limpio de África ¡Presagia el comienzo del fin del viaje! Los trámites aduaneros son más rápidos de lo previsto pues de algo -más bien de mucho- sirve madrugar. Entramos nuevamente a Zimbabwe, dirección a Victoria Falls. Nueva despedida del camión y, por dos días, nuestro nuevo campamento será el histórico y colonial Victoria Falls Hotel. Dos cosas recordaré de por vida de este hotel: los huevos Benedictine del desayuno, y que, talmente como  tenía la Reina Madre, me gustaría poder tener habitación siempre reservada.
La pequeña ciudad de Victoria Falls no pasa de ser un conjunto de calles de servicios turísticos (bares, restaurantes, tiendas, agencias de excursiones y deportes de riesgo…), y algunos mercadillos. Hay que regatear sin complejos en los mercadillos de artesanía, y en los mercados locales, aunque, por su intensa turistización, no es cosa fácil. Fue un gusto ponerse de acuerdo con el precio en el mercado de las telas, y, sin embargo, sigo lamentando no haber hecho una compra en una tienda donde no se practicaba el regateo: tuve en mis manos un CD del saxofonista de jazz zimbabuense Dumi Ngulube, fallecido en 2010 a la corta edad de 41 años. No compré el CD pensando que estaría en Spotify, pero resulta que Dumi Ngulube dejo poca música grabada, y hoy es un músico que hay que buscar en las profundidades de Internet (He aquí un ejemplo). ¡Lección aprendida: No todo está en Spotify!
Primera jornada en Vic Falls: compras; comida compuesta de una suculenta hamburguesa, acompañada de una Zambezi Premium Lager; excursión en helicóptero a las Cataratas Victoria; y cena en el, muy auténtico y con buena música en vivo, restaurante Mama África.
Vista parcial de las Cataratas Victoria 
Segunda jornada: visita tranquila y relajada a las Cataratas Victoria, es decir a Mosi-Oa-Tunya “el humo que truena” o “la humareda que ruge”. Muchas fotos, a ratos mojados por el “sifón” que provoca la caída del curso del rio Zambeze. Me temía cierta masificación turística, pero, aunque en algún mirador hay algo de gente, puedes, en palabras de Javier Reverte “… imaginar, sin embargo, lo que debió sentir Livingstone en aquel día de 1855 en que las vio por vez primera”. Comemos un tentempié en el mismo parque de las cataratas para, seguidamente, encaminarnos hacia la frontera de Zambia. Nuestro destino es la Isla de Livingstone para sumergirnos en la “Piscina del diablo”, que pasa por ser la más alucinante piscina natural del mundo.
El corto recorrido a la isla en un potente bote a motor ya es fantástico. Pero acercarse nadando a la piscina es un potente subidón de adrenalina, y nadar en la Piscina del Diablo es del todo alucinante. Desde ahí presencias un espectáculo inenarrable del Mosi-Oa-Tunya. Josep M. Ferrer-Arpi lo define así: “El soroll ensordeix, el núvol de vapor t’embolcalla i la majestuositat de l’espectacle et deixa bocabadat”. Acabamos nuestra estancia en la Isla de Livingstone con un exquisito aperitivo, y, una vez recargadas las pilas, sin prisa pero sin pausa, emprendemos el regreso al Victoria Falls Hotel. Llegada, ducha, ropa limpia, y cena en el Lola's Tapas and Carnivore Restaurant. Comida, vino y servicio exquisitos (un camarero bastante pesado de tanta amabilidad). No obstante, constatamos que no somos unos entusiastas de las carnes salvajes.
Y, al final, llegan las despedidas. Nada de lo que hemos vivido y disfrutado en este viaje hubiera sido posible sin los eficaces servicios de nuestra habitual Agencia de Viajes TourArt, sin el diseño y buena organización del tour por parte de Ratpanat, y, sobre todo, sin Teri, una persona excepcional, que no fue solamente una gran guía, su pasión por acompañar a los viajeros y viajeras fue parte del propio viajar. Estoy convencido que, a pesar de algún susto, el viaje del grupo trascurrió relativamente bien gracia al buen hacer de Teri ¡Que la suerte siga acompañando a todas y todos los miembros de esta expedición! Ahora –y por lo que pueda ser- ayudados y ayudadas por la buena suerte que, seguro, nos proporcionarán los Nyami Nyami que nos regaló Teri.
El libro de Xavier Moret, que he citado en reiteradas veces, acaba así:
“-Volveremos algún día a África.
Más que un propósito, sonó como una promesa.
- Tenlo por seguro -dije sonriendo-. Nos lo hemos ganado. Piensa en todos los días que hemos dormido a la sombra de un baobab”.
Y esta entrada de este humilde blog acaba así:
-Volveremos muy pronto a África. No es una pregunta. Es una afirmación. En la cabaña del Planet Baobab dormimos a la sombra de un baobab.
Jabirúes africanos.Una de mis fotografías
 preferidas de este viaje)
Interior del camión (No es un adiós, es un hasta luego)