Per esvair les pors socials: Renda Bàsica!

Publicat a Diario de Mallorca (30-03-2020)

I.- La traducció més literal de wishful thinking és il·lusió, però en la politologia i en la sociologia del treball anglesa és una expressió sovint emprada per definir la presa de decisions i l'articulació d'estratègies d'acord amb el que desitgen els qui decideixen i posen en marxa determinats plans. Aquesta expressió té un clar biaix negatiu en estar associada a programes il·lusoris, sabent que ho són. Per exemple, per molt que el neoliberalisme hagi convertit, especialment des dels anys 70 i 80 del segle passat, la "teoria del degoteig", en la, diguem-ho així, "veritat econòmica canònica", aquesta teoria, segons la qual afavorir a la població més rica –a les persones i empreses que major capital acumulen- tendeix al seu torn a afavorir a la resta de la societat, mitjançant la filtració d'un degoteig que "mulla" a la resta de les classes socials menys riques, no deixa de ser un immens wishful thinking.

El cas és que es corre el risc que per fer front a la crisi economicosocial a la qual, sens dubte, ens aboca la pandèmia del coronavirus COVID-19, es persisteixi en aquesta il·lusió. Sent cert que les mesures preses fins ara -especialment el Reial Decret llei 8/2020, de 17 de març, de mesures urgents extraordinàries per a fer front a l'impacte econòmic i social del COVID-19- estan molt lluny de les mesures d'austericidi que, en aquestes contrades, van caracteritzar els plans de sortida de la crisi iniciada el 2007/2008, són insuficients i tenen massa reminiscències a la comentada "teoria del degoteig". Així ho indica el fet que dels 200.000 milions d'euros mobilitzats pel citat RDL 8/2020, les transferències de doblers públics per a finançar polítiques a favor de persones, famílies, i empreses més vulnerables, només són 17.000 milions. La resta van a avals de crèdits per a intentar garantir, com més aviat millor, mantenir l'activitat econòmica amb la il·lusòria esperança que es produeixi el degoteig cap avall.

II.- La ciutadania no rica necessita certeses -i no il·lusions- davant les pors d'un més que possible empobriment. Entre altres coses perquè la crisi social, provocada per la crisi sanitària del COVID-19, ens agafa amb les "defenses socials" extraordinàriament afeblides amb relació a l'inici de l'anterior crisi: 1) Segueixen, excepte petits retocs, en vigor i provocant estralls (entre d'altres, el debilitament de la capacitat negociadora del sindicalisme) les Reformes Laborals de 2010 i 2012; 2) el poder adquisitiu dels salaris de bona part de la població ocupada va, independentment de pujades salarials legals o convencionals, a la baixa per l'encariment especulatiu de necessitats tan bàsiques com l'habitatge; 3) fa prou temps que és innegable que el fenomen dels treballadors i treballadores pobres és una realitat a casa nostra; 4) les bretxes de gènere persisteixen amb força; 5) no s'ha ratificat el Conveni 189 de la OIT sobre les treballadores i els treballadors domèstics; 6) les contractacions efímeres (les de molt curta durada) ja no són una forma d'entrada a l'ocupació formal, sinó que s'han convertit en una manera d'estar-hi; 7) no hi ha constància que hagi disminuït el nombre de falsos autònoms, i, no obstant això, n'hi ha de que han aparegut noves situacions “laborals”, com ara la de les persones externalitzades, o la dels “riders”; 8) la seguretat real de la població assalariada no temporal és, per mor de les facilitats d'acomiadament i de veure's afectada per un ERO, molt relativa; 9) la "guardiola de les pensions" està en mínims; 10) els estalvis dels "padrins" han minvat; 11) les taxes de cobertura de les prestacions per desocupació estan lluny de ser òptimes; 12) tenim una jurisdicció social col·lapsada; 13) no tenim una fiscalitat més justa, ni s'ha avançat substancialment en l'eliminació dels paradisos fiscals; 14) anys i anys d'un mal -i injust- finançament autonòmic han afeblit els serveis públics de salut i d'ensenyament, i l’atenció a les persones en situació de dependència, i els serveis socials acumulen  tota classe de dèficits; etc. En definitiva, tal com indiquen, entre altres, els estudis de FOESSA-Càritas, o de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN), la precarietat laboral i vital s'ha estès a tota la població no rica, i ha augmentat amb escreix la desigualtat.

III.- Davant les pors al sorgiment o augment de carències materials més o menys severes, per a esvair incerteses de poder continuar vivint vides sense precarietats vitals, es necessiten polítiques que vagin molt més enllà de "mesures humanitàries", com les que de moment s'han posat en marxa. Insistesc; benvingut sigui aquest humanitarisme, en contrast de l'austericidi despietat de, fa no fa, una dècada. I, tanmateix, davant l'embat personal i col·lectiu que suposa aquesta crisi, és l'hora dels drets incondicionals.

Sens dubte, el primer dret incondicional ha de ser el de l'existència material, la llibertat de debò, i la igualtat real d'oportunitats, és a dir, al dret a viure vides de "bon viure", altrament dit, vides sumak kawsay, que en diuen els anglosaxons, com a alternativa a les vides precàries que precaritzen la llibertat, i converteixen quelcom remotament semblant a la igualtat d'oportunitats en una quimera. Val a dir que aquest dret a viure una "bona vida" res té a veure amb el consumisme balafiador. Ans al contrari, cal associar-ho amb l'austeritat corresponsable amb el bé comú de la societat en què es viu, de la humanitat en el seu conjunt, i del planeta.

IV.- És l'hora, doncs, de la Renda Bàsica (RB), d'aquesta assignació pública monetària que rebria periòdicament i indefinidament tota la població, que és universal, incondicional, individual, suficient, i complementària al que coneixem com a estat del benestar. La RB és una mesura possibilista a partir d’una millor distribució de la riquesa existent, amb d'una fiscalitat justa. Per tant, amb la RB no tothom hi guanya. La població rica hi perd, i la molt rica hi perd molt. Però els qui hi guanyen segur són els grans segments de la població amb risc de precarització.

En el després de la crisi del coronavirus COVID-19, els governants del Regne d'Espanya en les diferents administracions, i, fins i tot, en els àmbits de decisió a la UE, tindran molt difícil continuar defugint la proposta de RB com a part essencial del nou "contracte social". Ara, immediatament, l'aposta hauria de ser pel que ja s'ha anomenat "Renda de Quarantena", que consistiria en una renda bàsica incondicional i universal, d'una durada de, per exemple, fins que finalitzi l'any, i per un import mínim a determinar.

V.- La situació és greu, i cal prendre una direcció per esvair les pors provocades per la, aparentment inevitable, crisi social sistèmica que ens ve a sobre. En aquest sentit, em sembla escaient recordar que les pors socials, històricament, han generat construccions politicosocials monstruoses. Recordem també, encara que siguin dies de confinament, i no de passejar, el text intitulat "Passejades" on Henry David Thoreau ens diu que "hi ha una direcció correcta; però som molt propensos, per distracció i estupidesa, a prendre l'equivocada". La direcció no equivocada és, sens dubte, la d'un nou "contracte social", que generalitzi la incondicionalitat de drets, i, entre ells, la Renda Bàsica. Esperem que no hi hagi ni distraccions ni estupideses.

Una altra traïció al poble sahrauí?

Publicat originalment a dBalears (23-03-2020)

Si no hagués estat per la pandèmia del coronavirus COVID-19, aquest dilluns tot just hauria arribat dels campaments de refugiats sahrauís de Tindouf, en un viatge organitzat per l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears i el Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació. Com la crisi sanitària passarà -esperem que més aviat que tard-, de seguida que es pugui tornaré a omplir la motxilla de solidaritat i comprimís per anar-hi.

Ras i curt: Són temps d'enfortir el compromís polític amb la causa de la independència del Sàhara Occidental. Sense dubte, la solidaritat humanitària –publica i privada- és importantíssima, imprescindible; però, el prolongat en el temps, conflicte saharià no té res a veure amb una catàstrofe natural, o d'una escassetat de recursos. Ans al contrari, és un assumpte clarament polític, de negació dels drets humans i polítics dels seus ciutadans i ciutadanes, d'una mena de virus d'injustícia que afecta greument la comunitat internacional. Són temps d'elevar la intensitat del "Marroc culpable, Espanya responsable", que resumeix aquesta injusta situació que, per paga, ja dura més de quatre dècades.

Malauradament, són temps en els que és molt versemblant que la causa del Sàhara Occidental sofreixi una altra -i ja són moltes- traïció. M'explic: Del bipartidisme espanyol no calia esperar massa cosa. El PSOE va transitar d'aquell famós discurs de Felipe González el 14 de novembre de 1976 en els campaments de refugiats de Tinduf, a posar-se capcot a les ordres dels interessos de la monarquia marroquina en el minut zero d'entrar a La Moncloa. El PP -encara que durant anys el recolzament al poble sahrauí (en molts casos amb la frase de "donar suport a la celebració del Referèndum al Sàhara en compliment de les resolucions de Nacions Unides") ha estat present en els seus programes electorals-, quan ha governat, també s'haagenollat davant el Marroc. Ara, el PP de Pablo Casado no amaga el seu propòsit per redoblar la col·laboració amb el Marroc, i oblidar-se del conflicte del Sàhara Occidental.

Però, d'un Gobierno del Regne d'Espanya amb la participació d'UNIDAS PODEMOS, se'n podia espera molt més que els silencis del text de l'acord de govern de "Coalición Progresista", i dels primers "gestos" en la seva acció de govern. En aquest sentit, la declaració de CEAS-Sàhara (Coordinadora estatal d'Associacions Solidàries amb el Sàhara), "amb motiu del 44 aniversari de la RASD, i davant la nova traïció al poble sahrauí", és força explícit.

Per tot plegat, ara mateix cal, a parer meu, reforçar -i (re)polititzar- el moviment solidari amb el poble sahrauí. No seré jo qui negui l'immens valor de les accions de solidaritat humanitària. Tant de bo es multipliquin amb escreix! Però, en paral·lel, no podem defallir en la tasca d'intensificar el moviment de reclamació a que aquest govern de "Coalición Progresista" es comprometi immediatament amb tres coses plenes de sentit progressista: 1. Acabar amb el robatori de recursos naturals al poble sahrauí. 2. Exigir al Marroc la immediata llibertat de les persones preses polítiques, i el respecte dels Drets Humans en els territoris ocupats. 3. Treballar, de debò, per concretar un calendari per al Referèndum d'Autodeterminació.

El President de la República Àrab Sahrauí Democràtica, i secretari general del Front Polisari, Brahim Gali, en l'obertura del Fòrum Internacional de la Joventut per a la Solidaritat amb el Sàhara Occidental, celebrat a principis d'aquest mes de març a Auserd, recordava que "el conflicte actual entre la República Sahrauí i el Regne del Marroc només necessita implementar els requisits del Pla de Pau Africà, i de les Nacions Unides de 1991, que va ser signat per totes dues parts i ratificat pel Consell de Seguretat de l'ONU", i afirmava que "la causa sahrauí ha de ser escoltada com a causa justa en tots els fòrums internacionals. S'ha de posar fi a l'ocupació militar marroquina il·legal de parts de la República Sahrauí. L'última manifestació del colonialisme en el continent africà, l' 'última colònia a Àfrica', ha d'acabar".

Sembla que no queda més remei que el moviment solidari amb el poble sahrauí li recordi aquestes obvietats al govern de "Coalició Progressista", alhora que, a alguns dels seus integrants (PODEMOS i IU), cal exigir-los que siguin coherents amb els seus compromisos històrics amb la causa de la llibertat del poble sahrauí. En definitiva, hem de vèncer, també, el virus de la injustícia amb el poble sahrauí que sembla infectar a tothom amb cartera ministerial espanyola.

PS: No m'ha sigut fàcil escriure unes línies que no tinguessin a veure amb la crisi del coronavirus COVID-19. Aquesta crisi, que és polièdrica, va per llarg, i hi haurà temps per opinar de tot plegat. De moment, cuidau-vos!

Prou racisme! #Stopfeixisme

Publicat originalment a dBalears (16-03-2020)

21 de març de 1960 a Sharpeville, Sud-àfrica, va haver-hi una manifestació pacífica contra les lleis de passades de l'apartheid. La policia va obrir foc i va assassinar 69 persones. Aquest és l'origen del Dia Internacional de l'Eliminació de la Discriminació Racial, que l'ONU proclamà el 1966, sis anys després d'aquella massacre.

Enguany, de cara a la commemoració del 21-M, l'ONU xerra, entre altres coses, de la necessitat de “mitigar i contrarestar l'augment de les ideologies de supremacia extrema” que “alimenten el racisme, la discriminació racial, la xenofòbia, i les formes connexes d'intolerància, sovint dirigeixen les seves accions a migrants i refugiats, així com a persones d'ascendència africana”. Els missatges de les institucionals internacionals s'endureixen en la mesura que el racisme avança i assoleix posicions de poder molt rellevants, com ara, la Casa Blanca a Washington DC, el Palácio do Planalto a Brasília, o el Palau Sándor a Budapest.

Però, el fet més important és que la commemoració del Dia Internacional de l'Eliminació de la Discriminació Racial de 2020 ha esdevingut arreu -també a Mallorca-  una data assenyalada al calendari de mobilitzacions socials contra el racisme, i, lògicament, contra el feixisme. Aquestes mobilitzacions són, sens dubte, molt necessàries; adés minoritàries a casa nostra, però de ben segur aniran in crescendo. Al virus del racisme i de la xenofòbia se’l venç sortint al carrer, però el 21-M d’enguany un altre celebèrrim virus (el coronavirus Covid-19) ens tindrà confinats... però amb actitud combatent!

I, tanmateix, la pesta del feixisme es combat amb coratge, intel·ligència, i compromís de lluita col·lectiva. Xerrant, en el context d'aquestes línies, de pesta no m'he pogut estar de pensar en Albert Camus. Concretament, en el coratge, intel·ligència, i no entotsolar-se capcot de Camus en general, i, particularment, a “Cartes a un amic alemany”. Aquest meravellós llibret, editat el proppassat 2019 per Lleonard Montaner Editor, conté quatre cartes que l'autor de “La pesta” dirigeix, entre juliol de 1943 i juliol de 1944, a un fictici amic nazi. L'admirat filòsof Xavier Antich escriu  al pròleg: “Quan els esdeveniments han passat, sempre és fàcil veure-hi clar. El que no és tan fàcil és veure-hi, i, sobretot, veure-hi clar, lúcidament, enmig de la foscor”. Aquest és el gran mèrit d’aquestes cartes, traduïdes al català per Míriam Cano. Permeteu-me afegir que quan vaig llegir que David Fernández a l’epíleg, es demana “com es pot dir tant en tan poc”, tot advertint que “no és una lloança literària ni estilística, sinó una defensa de la claredat en brevetat”, vaig pensar que m’havia llegit el pensament.

En gairebé acabar la tercera carta, datada l’abril de 1944, Albert Camus, etziba al seu fictici amic alemany: “El combat que lliurem té la certesa de la victòria perquè té l’obstinació de les primaveres”. Idò això, obstinadament, a cuidar-se per poder seguir lluitant conta el racisme, la xenofòbia, i tota casta de feixismes. També dels, en paraules de Boaventura de Sousa Santos, feixismes socials, generalment associats a altres pandèmies, com ara la de la fam. Potser no és mal dia per recordar que la FAO alerta que cada dia moren per culpa de la fam entorn de 25.000 persones al món.

"Estatut dels Treballadors del segle XXI": Ampliar la disputa

Publicat originalment a www.illaglobal.com (12-02-2020)

L'acord de "Coalició Progressista" entre el PSOE i UNIDAS PODEMOS, que constitueix el programa de legislatura del Govern d'Espanya, inclou tot un seguit de compromisos sobre assumptes cabdals pel treball remunerat. N'hi ha tres que són especialment rellevants: i) elaboració d'un "Estatut dels Treballadors del segle XXI"; ii) recuperació dels drets laborals arrabassats per la reforma laboral de 2012 mitjançant un procediment que –encara que en el text es parli de derogació d'aquesta reforma laboral- sembla més aviat apuntar a un procés de desconstrucció, és a dir, de desmuntar-la gradualment pel que fa als seus aspectes més nocius i generadors de precarietat i desigualtat; iii) reforma de les normes sobre contractació. Val a dir que, a l'hora de definir aquests compromisos, són recurrents expressions, com ara, "previ diàleg amb els agents socials", "en el marc del diàleg social", o "impulsarem el diàleg social per a...".

En qualsevol cas, i tenint en compte que venim de l'aplicació dels programes de polítiques de vulnerabilitat i sofriment per a les majories socials a conseqüència de, seguint a Bernat Riutort en el seu llibre "La gran ofensiva", la consolidació, en els decisius anys vuitanta, de la nova relació de forces [extraordinàriament favorable al capital], no és poca cosa la proposta en matèria laboral del primer govern de coalició del Regne d'Espanya. No obstant això, l'aparent subordinació al tan citat "diàleg social" és, si més no, motiu de neguit que aquests objectius s'aigualeixin. Diguem-ho sense embuts: El "diàleg social" ha estat una metodologia per a gestionar el consens previ entorn d’un cert "estat social". Una vegada dinamitat aquest consens previ, té sentit mantenir les dinàmiques de diàleg, acord o pacte social, sense problematitzar dites dinàmiques? Serveix per a afrontar les transformacions del treball remunerat d'avui dia? Més concretament, l'anunci que l' "Estatut dels Treballadors del segle XXI" s'elaborarà previ diàleg amb els agents socials, es refereix a la clàssica participació dels sindicats i patronals, com si les dinàmiques del capitalisme actual –i les resistències anticapitalistes- fossin les mateixes que el segle passat?

Mala peça al teler si aquesta és la proposta del Govern de Coalició Progressista. D'una banda, els nous reptes exigeixen capgirar el model empresarial (després de tantes reformes laborals, ja va sent hora d'una autèntica reforma empresarial), i no el manteniment de privilegis corporatius atorgats a organitzacions patronals. I, tanmateix, el punt més important és que el sindicalisme assumeixi que, per a establir unes noves regles de joc en les relacions laborals d'aquest segle, convé tenir ben present l’actual correlació de forces que, en paraules de les promotores i els promotors de la Plataforma per la Democràcia Econòmica, és de "debilitamiento de los sindicatos en los países centrales, el predominio absoluto de los principios neoliberales en la academia, la utilización de las crisis como excusa para la disciplina social, el debilitamiento de lo público... son el contrapunto a la hegemonía absoluta de las grandes corporaciones regidas por un nuevo paradigma: ya no se interesan por la creación de beneficios económicos a largo plazo sino por la maximización inmediata de su cotización bursátil".

Per a engegar un procés d'elaboració d'un Estatut dels Treballadors i les Treballadores del segle XXI, a més de prendre en consideració, com ja s'ha dit, la real correlació de forces, res millor que fer cas a Bruno Trentin -un dels clàssics del sindicalisme europeu, secretari general de la CGIL italiana, i autor del gran llibre intitulat "La cità del laboro. Sinistra e crisi del fordisme"- que, ja en 1997, assenyalava la imprescindibilitat que els sindicats fossin portadors d'un projecte de societat, i no sols agents centrats en aspectes contractuals, salarials, o normatius. Amb el permís de Trentin, diria que un projecte de societat que no sigui la continuïtat de la institucionalització de valors, principis, i practiques prototípicament neoliberals que posen en perill la continuïtat del planeta i de la vida, requereix, sens dubte, les aportacions imprescindible del sindicalisme, però també les dels reeixits moviments feminista i ecologista.

En aquest sentit, no m'imagín un l'Estatut dels Treballadors i les Treballadores del segle XXI que vagi en la direcció d’un nou contracte social, sense el diàleg entre els moviments sindical, feminista, i ecologista, i que, alhora, a conseqüència d’aquest diàleg, ampliï l’agenda de la disputa. Altrament dit, l'aliança de sindicalisme, feminisme, i ecologisme és essencial per bastir una proposta per a unes altres relacions laborals, a partir d'un imaginari contrahegemònic. Per exemple: 1. Enfront del capitalisme de despossessió, drets incondicionals per a viure una vida digna i amb dignitat. 2. Contra el model de precarietat integral, garantir estàndards d'estabilitat laboral i seguretat social. 3. Com a model alternatiu a una democràcia de baixa intensitat, més i millor democràcia igualitària. 4. Partint de la premissa que l'escalfament global també modificarà el món laboral, i contra la distopia neodarwinista de creació d' "oasis climàtics per a les elits", associar escenaris de decreixement al d'una significativa reducció de la durada màxima de la jornada laboral. (Vegeu el document "Escenarios de trabajo en la transición ecosocial 2020-2030" d'Ecologistes en Acció). 5. Per a frenar les resistències a la (des)patriarcalització del treball remunerat (per una combinació de factors, des del pes més gran de la parcialitat a la població ocupada femenina, passant per una major segregació horitzontal de les dones cap a sectors pitjor retribuïts, i amb una gran presència d'ocupacions efímeres, fins als persistents sostre de cristall i sòl enganxós, el treball remunerat de les dones ha perdut major capacitat d'integració que el dels homes), una nova regulació integral de les relacions laborals ha d'incorporar una visió integral de gènere que, al costat d'altres instruments legals, reverteixi aquesta situació fàctica de desigualtat entre homes i dones en el si de les empreses.

Un sisè tema d'ampliació de l'agenda de disputa capital-treball entorn de l'Estatut dels Treballadors i les Treballadores del segle XXI, al qual em vull detenir una mica més, és el de la participació de treballadors i treballadores a l'empresa. Anem a pans:

L'abans esmentada Plataforma per la Democràcia Econòmica inicia el seu manifest assumint que "hablar hoy de Democracia Económica supone adentrase en un terreno sobre el que se ha producido una pérdida casi absoluta de referencias comparada con épocas pasadas. Términos como autogestión, cogestión o participación del trabajo en las empresas, que en los 70 significaban para sindicatos, organizaciones sociales y partidos progresistas un intento serio de superar la democracia formal y avanzar en la igualdad real de las personas, están hoy rodeadas de un silencio ensordecedor, caídas en el profundo olvido". És molt escaient el recordatori, car la proposta de participació de les persones treballadores a l'empresa va ser un clàssic del programa progressista en el període dels "anys gloriosos" de la socialdemocràcia europea, i que, amb el triomf del neoliberalisme, va desaparèixer de qualsevol imaginari alternatiu a l'statu quo neoliberal. Dit això, malda assenyalar com a imprescindible tornar a imaginar que la democràcia econòmica és una peça clau per a acabar amb l'actual desori civilitzatori. Cal anar a l'ofensiva a una disputa complicada, entre altres coses, perquè, com ens recorda Ignacio Sánchez-Cuenca, "siempre resulta más fácil defender el statu quo que su modificación. Para cambiar las cosas hay que tener buenas razones, así como una idea clara de las consecuencias que puede traer el cambio. Sin embargo, para defender lo que ya hay basta con apelar a la realidad, que siempre está de parte del conservadurismo"[i].

Òbviament, no n'hi ha prou amb la nostàlgia d'uns temps passats, en els quals la consigna "La democràcia no ha de detenir-se a la porta de les fàbriques"[ii] era present en els programes electorals i de govern de les forces politicosocials progressistes europees. Avui hi ha renovades aportacions teòriques i polítiques per a avançar en aquesta disputa. Per exemple, l'economista Thomas Piketty, en el seu decàleg de propostes per a reduir les grans desigualtats, situa en primer lloc la següent: "Els assalariats ocuparan la meitat dels llocs en els consells d'administració". Però és que, a l'altra banda de l'Atlàntic, la democratització de la de l'economia és molt present en el debat polític, com ho demostra que la senadora Elizabeth Warren, i el senador Bernie Sanders, des de fa algun temps, proposin la cogestió o codecisió, és a dir, que els treballadors i les treballadores de les majors empreses estatunidenques puguin triar, almenys, el 40% dels membres del consell d'administració.

Per tant, ningú, amb dos dits de front, hauria d'escandalitzar-se davant reivindicacions tendents a democratitzar les empreses capitalistes. Al cap i a la fi, no es proposa altra cosa que una certa reforma empresarial per a civilitzar un poc el sistema. Però, arribats al punt actual de turbocapitalisme desfermat, és una proposta que esdevé contrahegemònica a l'erm d'idees no imposades per l'establishment.

Em direu que plantejar l'ampliació de la disputa esbossada en aquestes línies és utòpic. Potser teniu raó, però, per si de cas, no oblidem que, en els temps que ens ha tocat viure, que són els de, en feliç definició de Boaventura de Sousa Santos,"las ruinas de los dos grandes modelos de trasformación social: la revolución y el reformismo social"[iii], renunciar al "Voler l'impossible ens cal, / i no que mori el desig" de Marià Villangómez és acceptar la distopia neoliberal.

---

[i] “La izquierda fin de (un) ciclo”. Ignacio Sánchez-Cuenca.  Pàg. 79. Catarata, 2019.

[ii] Paraules del ministre d'economia suec de 1932 a 1949,  Ernst Wigforss.

[iii] “Aprendizajes globales. Descolonizar, desmercantilitzar y  despratriarcalizar desde las epistemologías del Sur”. Boaventura de Sousa Santos i Antoni Aguiló. Pàg. 94. Icaria, 2019.

Embafat de coronavirus

Publicat originalment a dBalears (09-03-2020)

L'Organització Mundial de la Salut defineix els coronavirus com "una extensa família de virus, alguns dels quals poden ser causa de diverses malalties humanes, que van des del refredat comú fins al SRAS (síndrome respiratòria aguda severa)". Per tant, convé prestar-hi atenció, puix els coronavirus poden tenir afectació per a la salut, especialment per a alguns col·lectius de la població. Però, no cal exagerar, ja que, de fet, l'expertesa en la matèria fa temps que ha explicat que la humanitat conviu amb quatre coronavirus que ens produeixen refredats cada hivern. Per això, convé vacunar-se de la grip, rentar-se sovint i bé les mans, emprar mocadors d'un sol ús, etc.

Dit això, hom pot entendre que, com del Covid-19 no se'n té memòria científica, ni vacuna, s'extremin les precaucions. Ara bé, que gairebé monopolitzi l'atenció informativa és del tot incomprensible. S'ha perdut l'oremus, i s'ha creat una alarma global del tot innecessària, i contraproduent. Sembla que el Covid-19 sigui com una d'aquelles plagues bíbliques d'Egipte, i, com a tal, la més important de les crisis d'avui en dia.

Tant de bo l'atenció es focalitzés molt més a les crisis que tenen un índex de moralitat infinitament més elevat que el celebèrrim coronavirus Covid-19, com ara, l'epidèmia d'Ebola; el canvi climàtic, que ja té greus afectacions per a les classes subalternes mundials (des de la mortalitat per contaminacions als EUA, a la plaga de llagostes que afecta l'Àfrica oriental, passant pels efectes socioambientals i laborals dels incendis d'Austràlia); la invisibilitzada sisena gran extinció d'espècies, que ja està en marxa; la -segons l'Organització Internacional del Treball (OIT)- pandèmia de precarietat laboral que, a més de provocar desigualtats de rendes mai vistes, fa que moltes persones emmalalteixin i morin com a conseqüència de la seva ocupació; la vergonyosa crisi migratòria global; o la violència masclista estructural a un món dominat pel patriarcat que, a tall d'exemple, provoca que, sense incloure l'assetjament sexual, el 35% de les dones de tot el món hagin sofert violència física i/o sexual per part d'un company sentimental, o violència sexual per part d'un altre home diferent del seu company sentimental en algun moment de les seves vides, que tres milions de nines siguin víctimes d'ablació cada any, que 15 milions de nines siguin obligades a casar-se cada any contra la seva voluntat, o que el 71% de les víctimes de tràfic siguin dones i nines.

En fi, que estic embafat de tanta alarma amb el coronavirus, i, alhora, espantat de tan poc alarmisme vers les veritables crisis mundials, i locals. Zygmunt Bauman, al llibre "Desconeguts a la porta de casa", ens deixà escrit: "La presència de les 'restes' és un fenomen d'abast mundial, no pas limitat a Europa". Potser les crisis que no són la del coronavirus Covid-19 resulten tan poc mediàtiques i alarmen tan poc als governs i als "mercats" perquè es tracta de crisis que afecten prioritàriament -i algunes en exclusiva- a les poblacions mundials restants.

Sostre de vidre, sòl enganxós, 8 de marc 2020...

Publicat originalment a dBalears (02-03-2020)

Som a tocar el 8 de març, i no m'he pogut estar de pensar que, a casa nostra, se'n xerra poc dels nostrats sostre de vidre i sòl enganxós. I com no se'n xerra a bastament d'aquestes dinàmiques patriarcals, que són -encara que no en exclusiva- causa de moltes bretxes sociolaborals de gènere, no s'avaluen. Hi ha xifres de, posem per cas, el PIB regional, de l'anomenat mercat laboral insular, fins i tot, hi ha algunes xifres de la percepció social sobre la felicitat (de la infelicitat millor "no meneallo", no sigui cosa que...) de la ciutadania illenca.

Però, ben poca cosa hi ha d'avaluació de la magnitud dels efectes de la barrera invisible que representen les limitacions amb què es troben les dones per a ascendir en la seva carrera professional fins als càrrecs de més responsabilitat, és a dir, del que s'ha anomenat "sostre de vidre"; o del "sòl enganxós", que és una metàfora per fer referència a les estructures del sistema patriarcal i les càrregues de feina de cures que se'n deriven, i que mantenen a moltes dones atrapades a la base de la piràmide laboral, econòmica, social, i política.

Em sembla que una societat veritablement democràtica ha de conèixer (almenys amb xifres aproximatives) l'abast d'aquestes barreres patriarcals que impedeixen la igualtat entre homes i dones. És més, unes institucions que s'autodefineixen feministes, haurien d'apostar, sense embuts, per la investigació i la recerca en aquests assumptes.

Val a dir que, si a l'anàlisi d'algunes dades sociolaborals de les Illes Balears, incorporam la preocupació per l'existència d'aquestes construccions socials patriarcals, hi trobarem algunes pistes de tot plegat. A tall d'exemple, en relació amb el sostre de vidre, segons l'Enquesta de Població Activa (EPA-INE) del proppassat any 2019, en termes de mitjana anual, el nombre de dones ocupades en la categoria d'ocupador -altrament dit, empresàries- és gairebé la meitat que el d'homes.  Si fa no fa, el mateix passa si xerram de persones ocupades en categories per fer tasques de direcció i/o gerència.

Per una altra banda, si tenim en compte que segons l'EPA les dones són el 86,5% de la població inactiva illenca que declara ser-ho perquè es dedica a les tasques de la llar, i, que les dades de la Seguretat Social informen que, d'un total de 1.480 excedències per cura de familiar tramitades durant el 2019, un 85% varen ser sol·licitades per dones, hom pot pensar que, si més no, aquest gap permet intuir un efecte del sòl enganxós illenc força important.

I, tanmateix, al marge de les meves curolles sobre estadístiques i xifres, aquest 8 de març el punt important de debò és, en paraules d'Angela Davis a una conferència al CCCB el 9 d'octubre de 2017, que "la revolució capgira els processos conformes a la norma: els basats en les classes socials, els basats en el gènere, els basats en la raça, els basats en l'orientació sexual, els basats en les competències personals. La llista és molt més llarga. És per això que sempre hi haurà revolucions esperant a l'horitzó".

Les persistents bretxes de gènere en els treballs

Avançat el segle XXI, i en plena quarta ona del feminisme, sembla fora de qualsevol dubte que el moviment per a la igualtat de gènere és imparable. S'ha avançat molt, però, no obstant això, queda molt per fer. Les estructures socials de l ‘heteropatriarcat són tossudament resistents, i resilients a les conquestes d'igualtat de debò entre dones i homes. Un dels àmbits on es manifesten amb tota cruesa aquestes forassenyades resistències és en els treballs, concretament en el treball mercantilitzat, per tant, remunerat (el que normalment anomenam ocupació), i en el treball absolutament vital per a la vida, però que no es remunera, ni és valorat econòmicament i/o socialment (el conegut com treball de cures).

Les anomenades bretxes de gènere en l'àmbit sociolaboral són l'expressió d'aquesta persistència en la discriminació de les dones. Les dades de les Illes Balears són tossudes, i, en matèria de treball remunerat, l'Enquesta de Població Activa (EPA-INE) del proppassat any 2019 ens informa que, en termes de mitjana anual, existiren, entre d'altres, les següents bretxes: a) La taxa d'activitat (percentatge de persones en condicions de treballar remuneradament, i amb voluntat i/o necessitat de fer-ho) masculina és més d'un 10% superior a la femenina, concretament, d'un 69,49% per als homes, i d'un 59,39% per a les dones. b) La taxa d'ocupació (percentatge de persones que durant la setmana que foren enquestats han treballat, com assalariades o autònomes, durant almenys una hora a canvi d'una retribució) masculina és d'un 62,34%, per un 51,42% en el cas de les dones, és a dir, el gap frega l'11%. c) La població assalariada (470.900 persones) és, amb un 60%, majoritàriament masculina, però la temporalitat és un 2,2% més gran entre les dones. d) En qualsevol cas, d'aquest primer grup de dades, allò més rellevant és que la precarietat laboral segueix tenint cara de dona: La població ocupada a temps parcial és molt majoritàriament femenina (un 70% del total).

Paga molt la pena fer un comentari especial sobre la taxa d'atur que, per a ambdós sexes, fou d'un 11,74% (10,29% d'homes, 13,41% de dones). Un gap a la taxa d'atur femení superior al 3% és quelcom no vist, al menys en el darrer decenni. D'ençà de 2010, la taxa d'atur femenina s'havia situat per sota de la masculina en la majoria dels anys, i, en els pocs que ho havia fet per sobre, mai no ho havia fet amb una diferència superior al 1,65% que es registrà el 2012. L'alentiment en la creació d'ocupació –encara que sigui efímera, de baix cost i generadora de pobresa laboral- comença a afectar més a les dones que als homes?

Per acabar aquest bloc de dades anotem que, tal com succeeix en els darrers anys, les dones tenen una formació superior als homes. A tall d'exemple, el 41% de la població femenina ocupada ha acabat estudis  superiors, mentre que el percentatge d'homes ocupats amb aquest nivell de formació tot just arriba al 30%. Per una altra banda, les dones ocupades en el sector públic –que, en general, requereix un major grau d'objectivitat i transparència en la meritocràcia- són, amb més del 52%, majoritàries.

No obstant això, aquestes millors posicions formals (nivell formatiu i major presencia en el sector públic), no impedeix que la precarietat sociolaboral sigui de major intensitat per a les dones. Això és un fet corroborat per l'informe "Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries" de l'Agència Estatal de l'Administració Tributària (AEAT) que, amb dades de l'exercici fiscal de 2018, entre altres coses, ens informa de: 1. El salari anual mitjà a les Illes Balears va ser de 19.153 €, sent el dels homes de 20.767 €, i el de les dones de 17.409 €. Per tant, la bretxa salarial de gènere supera el 19%. 2. La pobresa laboral extrema (persones amb un salari anual que no arriba al Salari Minin) afecta majoritàriament a les dones, car, del total de persones assalariades (534.832), un 29,2% (156.468 en termes absolutes) no arribà a un salari anual de 10.303 €. D'aquest grup de persones assalariades pobres, un 52,6% són dones.

Pel que fa a les pensions, les dades de l'AEAT són prou esclaridores de la persistència estructural de les bretxes de gènere: Una pensió mitjana, ja relativament pobre (14.382 € anuals), té un gap de gènere de gairebé el 38%, car la pensió dels homes és de 16.717 €, mentre que la de les dones és de només 12.132 €. No cal dir que les pensions que no arriben al Salari Mínim són molt majoritàriament pensions de dones.

Per reblar el clau, fem sis cèntims sobre bretxes de gènere en els treballs no remunerats. Recordem que fa algunes setmanes l'ONG Oxfam Intermón publicà un informe sota el títol de "Temps per a les cures", que posava en relleu el "motor ocult" que representen aquest tipus de feines, i quantificava que tres quartes parts del treball de cures no remunerat que es fan al món recauen en la població femenina. L'estudi calcula que dones i nines hi dediquen 12.500 milions d'hores diàries, fet que representa una contribució a l'economia d'almenys 9,7 bilions d'euros anuals. Com, malauradament, per aquestes contrades els impactes de tota mena del treball no mercantilitzat no es mesuren, i, en paraules de Joseph Stigliz, "allò que mesuram afecta a les decisions que prenem”, és difícil de saber del cert les bretxes de gènere en aquest àmbit. Però, a mode indiciari, apuntem que, segons l'EPA, les dones són el 86,5% de la població inactiva illenca que declara ser-ho perquè es dedica a les tasques de la llar, i que de les dades de la Seguretat Social, es desprèn que, d'un total de 1.480 excedències per cura de familiar tramitades durant el 2019, un 85% varen ser sol·licitades per dones.

Per acabar, dues reflexions: Les dades presentades tenen les limitacions de les metodologies d'unes estadístiques oficials impermeables a la terrabastada de la darrera gran crisi i de les Reformes Laborals, que han revolucionat els marcs laborals i socials. Les bretxes de gènere serien, amb tota seguretat, més grans si incorporéssim metodologies de la epistemologia popular. La segona reflexió final és per a no deixar de dir que el context de precarietat integral fa que les bretxes de gènere representin un plus de precarietat per les dones. Per tot plegat, la mobilització del 8 de març és tant justa com necessària.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (02-03-2020)