Publicat a Diario de Mallorca (30-03-2020)
I.- La traducció més literal de wishful thinking és il·lusió, però en la
politologia i en la sociologia del treball anglesa és una expressió sovint
emprada per definir la presa de decisions i l'articulació d'estratègies d'acord
amb el que desitgen els qui decideixen i posen en marxa determinats plans.
Aquesta expressió té un clar biaix negatiu en estar associada a programes
il·lusoris, sabent que ho són. Per exemple, per molt que el neoliberalisme hagi
convertit, especialment des dels anys 70 i 80 del segle passat, la "teoria
del degoteig", en la, diguem-ho així, "veritat econòmica
canònica", aquesta teoria, segons la qual afavorir a la població més rica
–a les persones i empreses que major capital acumulen- tendeix al seu torn a
afavorir a la resta de la societat, mitjançant la filtració d'un degoteig que
"mulla" a la resta de les classes socials menys riques, no deixa de
ser un immens wishful thinking.
El
cas és que es corre el risc que per fer front a la crisi economicosocial a la
qual, sens dubte, ens aboca la pandèmia del coronavirus COVID-19, es
persisteixi en aquesta il·lusió. Sent cert que les mesures preses fins ara
-especialment el Reial Decret llei 8/2020, de 17 de març, de mesures urgents
extraordinàries per a fer front a l'impacte econòmic i social del COVID-19-
estan molt lluny de les mesures d'austericidi que, en aquestes contrades, van
caracteritzar els plans de sortida de la crisi iniciada el 2007/2008, són
insuficients i tenen massa reminiscències a la comentada "teoria del
degoteig". Així ho indica el fet que dels 200.000 milions d'euros
mobilitzats pel citat RDL 8/2020, les transferències de doblers públics per a
finançar polítiques a favor de persones, famílies, i empreses més vulnerables,
només són 17.000 milions. La resta van a avals de crèdits per a intentar
garantir, com més aviat millor, mantenir l'activitat econòmica amb la
il·lusòria esperança que es produeixi el degoteig cap avall.
II.- La ciutadania no rica necessita
certeses -i no il·lusions- davant les pors d'un més que possible empobriment.
Entre altres coses perquè la crisi social, provocada per la crisi sanitària del
COVID-19, ens agafa amb les "defenses socials" extraordinàriament
afeblides amb relació a l'inici de l'anterior crisi: 1) Segueixen, excepte
petits retocs, en vigor i provocant estralls (entre d'altres, el debilitament de
la capacitat negociadora del sindicalisme) les Reformes Laborals de 2010 i
2012; 2) el poder adquisitiu dels salaris de bona part de la població ocupada
va, independentment de pujades salarials legals o convencionals, a la baixa per
l'encariment especulatiu de necessitats tan bàsiques com l'habitatge; 3) fa
prou temps que és innegable que el fenomen dels treballadors i treballadores
pobres és una realitat a casa nostra; 4) les bretxes de gènere persisteixen amb
força; 5) no s'ha ratificat el Conveni 189 de la OIT sobre les treballadores i
els treballadors domèstics; 6) les contractacions efímeres (les de molt curta
durada) ja no són una forma d'entrada a l'ocupació formal, sinó que s'han
convertit en una manera d'estar-hi; 7) no hi ha constància que hagi disminuït
el nombre de falsos autònoms, i, no obstant això, n'hi ha de que han aparegut
noves situacions “laborals”, com ara la de les persones externalitzades, o la
dels “riders”; 8) la seguretat real de la població assalariada no temporal és,
per mor de les facilitats d'acomiadament i de veure's afectada per un ERO, molt
relativa; 9) la "guardiola de les pensions" està en mínims; 10) els
estalvis dels "padrins" han minvat; 11) les taxes de cobertura de les
prestacions per desocupació estan lluny de ser òptimes; 12) tenim una
jurisdicció social col·lapsada; 13) no tenim una fiscalitat més justa, ni s'ha
avançat substancialment en l'eliminació dels paradisos fiscals; 14) anys i anys
d'un mal -i injust- finançament autonòmic han afeblit els serveis públics de
salut i d'ensenyament, i l’atenció a les persones en situació de dependència, i
els serveis socials acumulen tota classe
de dèficits; etc. En definitiva, tal com indiquen, entre altres, els estudis de
FOESSA-Càritas, o de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió
Social (EAPN), la precarietat laboral i vital s'ha estès a tota la població no
rica, i ha augmentat amb escreix la desigualtat.
III.- Davant les pors al sorgiment o
augment de carències materials més o menys severes, per a esvair incerteses de
poder continuar vivint vides sense precarietats vitals, es necessiten
polítiques que vagin molt més enllà de "mesures humanitàries", com
les que de moment s'han posat en marxa. Insistesc; benvingut sigui aquest
humanitarisme, en contrast de l'austericidi despietat de, fa no fa, una dècada.
I, tanmateix, davant l'embat personal i col·lectiu que suposa aquesta crisi, és
l'hora dels drets incondicionals.
Sens
dubte, el primer dret incondicional ha de ser el de l'existència material, la
llibertat de debò, i la igualtat real d'oportunitats, és a dir, al dret a viure
vides de "bon viure", altrament dit, vides sumak kawsay, que en diuen els anglosaxons, com a alternativa a les
vides precàries que precaritzen la llibertat, i converteixen quelcom remotament
semblant a la igualtat d'oportunitats en una quimera. Val a dir que aquest dret
a viure una "bona vida" res té a veure amb el consumisme balafiador.
Ans al contrari, cal associar-ho amb l'austeritat corresponsable amb el bé comú
de la societat en què es viu, de la humanitat en el seu conjunt, i del planeta.
IV.- És l'hora, doncs, de la Renda
Bàsica (RB), d'aquesta assignació pública monetària que rebria periòdicament i
indefinidament tota la població, que és universal, incondicional, individual,
suficient, i complementària al que coneixem com a estat del benestar. La RB és
una mesura possibilista a partir d’una millor distribució de la riquesa
existent, amb d'una fiscalitat justa. Per tant, amb la RB no tothom hi guanya.
La població rica hi perd, i la molt rica hi perd molt. Però els qui hi guanyen
segur són els grans segments de la població amb risc de precarització.
En
el després de la crisi del coronavirus COVID-19, els governants del Regne
d'Espanya en les diferents administracions, i, fins i tot, en els àmbits de
decisió a la UE, tindran molt difícil continuar defugint la proposta de RB com
a part essencial del nou "contracte social". Ara, immediatament,
l'aposta hauria de ser pel que ja s'ha anomenat "Renda de Quarantena",
que consistiria en una renda bàsica incondicional i universal, d'una durada de,
per exemple, fins que finalitzi l'any, i per un import mínim a determinar.
V.- La situació és greu, i cal
prendre una direcció per esvair les pors provocades per la, aparentment
inevitable, crisi social sistèmica que ens ve a sobre. En aquest sentit, em
sembla escaient recordar que les pors socials, històricament, han generat
construccions politicosocials monstruoses. Recordem també, encara que siguin
dies de confinament, i no de passejar, el text intitulat "Passejades"
on Henry David Thoreau ens diu que "hi ha una direcció correcta; però som
molt propensos, per distracció i estupidesa, a prendre l'equivocada". La
direcció no equivocada és, sens dubte, la d'un nou "contracte social",
que generalitzi la incondicionalitat de drets, i, entre ells, la Renda Bàsica.
Esperem que no hi hagi ni distraccions ni estupideses.