La qüestió laboral en el lloguer turístic

Publicat originalment a Diario de Mallorca (27-12-2022)

D'ençà que se'n va anar en orris el consens –més explícit que implícit- sobre la separació d'espais turístics i espais residencials, la polièdrica problemàtica del lloguer turístics ha sigut escrutada des de gairebé totes els vessants. Entre altres coses –i no és menor l'intens retrocés de posicions salarials i de drets socials de les classes subalternes-, la crisi de 2008 provocà una gran embranzida a una transformació sense precedents del capitalisme turístic. Sens dubte, l'impuls de l'economia anomenada col·laborativa i/o de plataforma presagiava un canvi que, aleshores, ni pronosticàrem ni imaginarem tan disruptiu. A Mallorca es passà –en un tres i no res en termes històrics- del debat sobre "canvi d'usos" d'establiments hotelers i de les inconveniències de barrejar població resident amb població turística, a una invasió turística arreu del territori insular per mor de l'eclosió del lloguer turístic a l'engròs.

La, diguem-ho així, desclosa del lloguer turístic es produí sense massa debat. Tot i que el batec de la "Gran Recessió" ja era fragorós, o que Airbnb s'havia fundat el 2008, el segon "Llibre Blanc del Turisme de les Illes Balears", que es publicà l'abril de 2009 sota el títol "Cap a una nova cultura turística", concloïa que els tres reptes de futur del turisme a les Balears eren els de la complexitat, la competitivitat, i la sostenibilitat ambiental. Ni mitja paraula, ni tan sols una reflexió probabilística entorn al fenomen del lloguer turístic. En fi, hem aconseguit ser campions de massificació turística, però som una calamitat en capacitat de prospectiva.

Ex post, és a dir, una vegada la bola del lloguer turístic ja era -parafrasejant l'expressió "Too Big to Fail" referida a les entitats bancàries neoliberals- "massa gran per limitar-la de debò", s'iniciaren els debats sobre la seua regulació, els efectes suposadament positius, les conseqüències nefastes en l'exercici del dret a l'habitatge (fa tan sols uns dies –el 7 de desembre d'enguany- Diario de Mallorca titulava "Dos de cada cinco viviendas de la oferta inmobiliaria de Baleares entre 2015 y 2021 son de alquiler turístico"), o la contribució cabdal a la massificació turística. Associat als processos de gentrificació i turistificació de zones residencials de Palma es recuperà –feliç recuperació!- la reivindicació del text "El dret a la ciutat" d'Henri Lefebvre en la formulació de "Ciutat per a qui l'habita, no per a qui la visita". En aquest temps han proliferat conceptes com ara "ciutat-negoci" [illa-negoci, en el nostre cas], "zona residencial convertida en zona de consum", i, amb tot plegat, es comença a interpretar -a col·lació de les reflexions de David Harvey sobre urbanització de l'espai com a element clau de l'absorció de capital i plusvàlua laboral- la gentrificació i la turistificació com a una nova lluita de classes.

Al temps que es continuen qualificant de "turismefòbics" els moviments de resistència a un model turístic en el qual el lloguer turístic és part essencial del mix de despossessió, proliferen els estudis acadèmics que, des d'una perspectiva crítica, investiguen les conseqüències del fenomen des de gairebé totes les disciplines de les ciències socials. Des dels aspectes jurídics als econòmics, des de l'antropologia a la psicologia (el proppassat 18-12-2022 Diario de Mallorca publicà una molt sucosa entrevista de M. Elena Vallés a l'investigador Agustín Cocola-Gant de la que el titular era: "La transformación turística de los barrios daña la salud mental de sus habitantes".

No obstant això, sorprèn l'absència de debat i investigació sobre els aspectes jurídic-laborals i de  Seguretat Social en el lloguer turístic d'habitatges, i, si s'escau, el com fer efectiu el control d'aquesta legalitat. A tall d'exemple, l'especialista en economia col·laborativa i dret laboral, Adrián Todolí, sosté que els llogaters de pisos turístics que hi fan treballs personals i directes (gestions amb la plataforma, comercialització directa, gestions amb els clients com ara entrega de claus, la neteja, etc.) haurien de donar-se d'alta com autònoms.

En qualsevol cas, en un context d'esvaïment de qualsevol miratge d'economia col·laborativa associada al lloguer turístic, allò que és absolutament rellevant és que a Mallorca –i al conjunt de les Illes Balears i Pitiüses- no tenim ni una aproximació de quantes persones treballen en els lloguers turístics, i molt manco sabem en quines condicions ho fan. Tanta sort que el treball d'Ernest Cañada i Carla Izcara publicat a Alba Sud sota el títol "Qui neteja els pisos turístics?" (https://www.albasud.org/noticia/1521/qui-neteja-els-pisos-turistics), tot i referir-se a Barcelona, ens ofereix pistes per sospitar de l'existència a casa nostra de focus d'activitat laboral sense drets, amb casos d'explotació laboral, d'una feminització de la pobresa laboral insultant, de subcontractacions irregulars, d'absència de mesures de prevenció de riscos i malalties laborals, de sindicació impossible.

És sabut que el que no es mesura, no es pot millorar. També ho és de sabut que la porció d'un camp visual que queda fora de la vista s'anomena angle mort. Cal, doncs, visibilitzar la qüestió laboral en el lloguer turístic a les Illes Balears. Acabar amb aquest angle mort és possible i necessari. És qüestió de justícia social!

"Feliç falsedat" i la meva playlist nadalenca d'enguany

Publicat originalment a dBalears (25-12-2022)

Escric aquesta darrera col·laboració de 2022 a dBalears en les primeres hores del matí de Nadal. No sé massa sobre què escriure. No em veig amb coratge de fer un resum de l'any que s'acaba, i em reserv per a diumenge vinent comentar les previsions per l'any que estam a punt de començar que fan alguns prestigiosos organismes i think tanks. Avanç que no són previsions de flors i violes. La situació actual, a casa nostra i al món, tampoc no és de felicitat per a molta gent. Com l'alegria col·lectiva en què vivim aquests dies nadalencs, tenen quelcom semblant a una falsedat col·lectiva i global. No me n'he sabut estar de continuar escrivint acompanyat del tema "Feliz Falsedad" dels musicalment inclassificables Soziedad Alkoholika.

Malgrat aquesta introducció, aquest no és un article per aixafar la guitarra a ningú. Ans al contrari. No se m'ha ocorregut altra manera de començar per suggerir una playlist nadalenca:

Res millor per a desdejunar el matí de Nadal que el doble CD "Aires de Glòria". Una selecció de lo millor de les cantates de J.S. Bach. La selecció comença amb un fragment de la Cantata 147.

A l'hora del vermut va bé ser un poc gamberro amb, per exemple: "Mistress For Christmas" d'AC/DC, "Afunfun Afanfan" de Siniestro Total, “Merry Christmas (I Don't Want To Fight Tonight)” de The Ramones, i, òbviament, "Aquí és Nadal i estic content" de La Pegatina.

A la cuina, tot preparant el dinar, que no hi faltin Sau amb "Cançó de Nadal", Txarango amb "Compta amb mi", i Els Catarres amb "És Nadal al món", i Joan Dausà amb "Si ens veiessis".

L'horabaixa de Nadal, com tantes altres horabaixes, és de jazz. No hi poden faltar tres clàssics imprescindibles: "Blue Xmas", "Greensleeves Take 4", i "I've Got My Love to Keep Me Warm" interpretats, respectivament, per Miles Davis, John Coltrane, i la grandíssima Billie Holiday.

Quan l'horabaixa ja ha avançat, toca un poc de nostàlgia grunge amb “Let Me Sleep (It's Christmas Time)” de Pearl Jam, i la malvada “Christmas Card From A Hooker In Minneapolis” de Tom Waits, la meva cançó de Nadal preferida.

I a la nit Nadal, a les 20 hores a la plaça de Cort de Palma hi ha la concentració i encesa d'espelmes convocada per l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears. De camí la banda sonora molt bé pot ser la gran diva saharaui, Mariem Hassan, per exemple amb aquesta interpretació de “Rahy El Aaiún Egdat”.

Que la música vos acompanyi!

Acaba el mundial de Qatar, però no la infàmia

Publicat originalment a dBalears (18-12-2022)

Quan escric aquestes ratlles encara no s'ha jugat la final del mundial de futbol masculí de Qatar 2022. Tant se val que alci la copa de campiona la selecció argentina o la francesa, tant se val que la guanyi Messi o Mabppé. Sigui com sigui, s'acaba el mundial de la màxima corrupció, de la conculcació a l'engròs dels drets humans, de la pràctica sense embuts de l'esclavatge. Altrament dit, acaba, en el bon sentit de la paraula, l'espectacle. Però no acaben –ni de bon tros- el futbol-negoci, ni la màfia futbolística, ni el menfotisme futboler sobre drets laborals, drets de les dones, de les persones LGTBIQ+, envers l'emergència climàtica, l’esclavatge modern ...

La dinàmica de l’organització criminal internacional coneguda com a FIFA no té aturador. Continuarà fent-ne de les seves. Per entendre aquesta criminalitat estructural de la Federation Internationale de Football Association és força útil llegir el recentment publicat llibre de Fonsi Loaiza intitulat "Qatar, sangre dinero y fútbol". Loaiza presenta un seguit de veritats incòmodes, però que, certament, són veritats com a punys: la claveguera capitalista del futbol masculí al descobert, i els inconfessables interessos econòmics de les elits espanyoles.

Per si hi havia algun dubte, a la fase final del Qatar 2022, esclata el "Qatargate", és a dir, s'ha descobert, pels serveis secrets belgues, una xarxa de corrupció paneuropea per influir de manera il·legal –mitjançant el suborn- en les decisions del Parlament Europeu. Quins són els principals protagonistes de tot plegat? Idò Qatar i Marroc. El primer per influir en decisions sobre la imatge de l'emirat qatarià, de la qual el mundial de futbol masculí 2022 és peça cabdal. El segon per condicionar la política de la UE en relació amb el procés de descolonització inconclusa del Sàhara Occidental. La presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, ha qualificat el "Qatargate" com un "atac a la democràcia europea" per part d' "actors malignes lligats a països autocràtics". Encerta en qualificar-ho d'atac a la democràcia, però erra en la segona part de la seua declaració: els països autocràtics són malignes per se.

La cosa té una derivació local: Com immundícia ètica i moral són inseparables de José Ramon Bauzá -l’expresident balear i actual l'eurodiputat de Ciudadanos-, no hi podia faltar a aquest sarau. Caldrà posar-hi atenció a l'evolució del cas QatargateBauzá.

Potser només en un altre món, en un món postcapitalista amb plena, efectiva, i amb una mirada del segle XXI, aplicació global de la Declaració dels Drets Humans, sigui possible un altre futbol masculí. Però, malgrat que la dificultat d'imaginar un sistema futbolístic amb decència sigui gegantina, hi ha esperança. No ens manquen referents com ara l'antifeixista exfutbolista francès (davanter del Manchester), Éric Cantona, o l’anticapitalisme del Futbol Club San Pauli.

Mentrestant la infàmia continuarà. N'és un bon exemple el cridaner silenci del món del futbol entorn de la condemna a mort del jugador iranià, Amir Nasr-Azadani.

 

Patent de cors

Publicat originalment a dBalears (11-121-2022)

De camí a Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma encara em bategava al cap la recent lectura del informe "Injustícia ambiental, crisi climàtica, aigua i migracions". Un document que analitza l'afectació de les múltiples crisis actuals (ecològica, social, democràtica ...) en llocs concrets del Senegal, Colòmbia, la regió àrtica i els pobles Inuit, Vietnam, i, més a prop, al Mar Menor, el delta de l'Ebre, i el transvasament del riu Siurana. L'informe acaba amb aquesta reflexió: "cal que les vies institucionals incloguin una participació efectiva i la perspectiva de la població afectada i de la societat civil organitzada: és fonamental el paper actiu d'aquestes en el disseny i implementació de polítiques públiques i programes institucionals per atendre les migracions ambientals".

El concepte de "migracions ambientals", associat a les pasteres que arriben a les costes de casa nostra i a la deshumanització amb què es tracten aquests assumptes, era el que em voltava persistentment pel cap... No era un consol, però m'alleujava pensar que, com afirma l'esmentat informe, "no tota la humanitat és igualment responsable d'aquesta crisi ambiental global, sinó que els Estats i grans corporacions del Nord global tenen una major responsabilitat".

Tot just entrar al museu vaig recordar que l'historiador israelià Yuval Noah Harari sosté que la cooperació ha sigut clau del nostre èxit evolutiu com a espècie. Em disposava a visitar l'exposició "Patent de cors" de Daniel García Andújar.

L'exposició està centrada en el Mediterrani i els seus fluxos migratoris al llarg de la història, tant per causes sociopolítiques (com ara les provocades per la derrota de la Segona República, amb especial menció, per cert, a la història del menorquí Deseado Mercadal Bagur), com els actuals moviments migratoris analitzats en l'informe "Injustícia ambiental, crisi climàtica, aigua i migracions". Daniel García Andújar ens presenta, de forma genial, la diferència entre una expulsió i un anar-se'n d'una terra a una altra pel mar.

En sortir de l'exposició pensava que potser convé matisar la idea de Yuval Noah Harari referida a la cooperació com a factor d'èxit evolutiu de la humanitat. Hi ha hagut, al llarg de la història, massa períodes amb "patents de cors", és a dir, amb documents lliurats per les autoritats d'un territori, pels quals el propietari d'un navili tenia permís de l'autoritat per a espoliar els vaixells de terres enemigues.

L'actual època de capitalisme extractivista és una mena de reinstauració generalitzada de les "patents de cors" concedides per les elits. L'espoliació ara és, potser, més terrible. És l'espoliació de la possibilitat de viure vides que valguin la pena ser viscudes.

Sigui com sigui, no us perdeu l'esplèndida exposició "Patent de cors" de Daniel García Andújar. Afanyeu-vos que només hi ha temps fins al pròxim 22 de gener de 2023.

 

José Luis Escrivá: un perill per a la democràcia

Publicat originalment (04-12-2022)

El ministre d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, ha tornat a fer-la grossa (en castellà en dirien que "la ha liado parda"). Ha proposat una extensió progressiva del període de còmput de la pensió dels actuals 25 anys fins als 30, podent triar els millors 28 anys. Ras i curt: això vol dir retallar la quantia de les pensions. Ho sabem del cert. Els números canten: D'ençà del 2013 s'ha augmentat progressivament el període de càlcul de 15 a 25 anys, i el resultat és una retallada del 5% en la quantia de les pensions.

Sobre aquest assumpte, l'economista Julen Bollain publicà un excel·lent article on, entre d'altres coses, afirmava que una defensa clara i contundent del nostre sistema de pensions públiques és summament important "perquè actualment el percentatge de persones majors de 65 anys que es troben en risc de pobresa a Espanya és del 6,8%, mentre a Alemanya és un 38% superior, al Regne Unit un 97%, al Japó un 185%, als EUA un 216%, i a Corea del Sud un 629%. És a dir, una de cada dues persones majors de 65 anys a Corea del Sud viu en situació de pobresa, i és per això que més d'un milió d'ancians sud-coreans treballen remuneradament per a poder complementar les seves raquítiques pensions".

La situació de les Illes Balears és, a parer meu, pitjor que la del conjunt d'Espanya. Segons l'última estadística "Mercat de treball i pensions en les fonts tributàries" (la corresponent a l'exercici fiscal 2021), del total de 199.640 persones pensionistes, 12.193 cobraren una pensió inferior a la meitat del salari mínim (la quantia mitjana anual va ser 2.401€). És a dir, el percentatge de pensionistes amb una pensió extremadament paupèrrima és lleugerament superior al 6%. Però, atenció: Va haver-hi un grup de 40.144 persones (el 20% del total) amb una pensió mitjana anual de 7.001€. I, encara hem d'afegir que per a un total 60.337 persones la pensió mitjana anual va ser de 10.999€. No és, idò, agosarat afirmar que el percentatge de persones majors de 65 anys en situació de risc de pobresa a Balears és sensiblement superior al del conjunt del Regne d'Espanya.

Les dades de l'Agència Tributària també ens informen que la pensió mitjana anual dels homes va ser de 18.005€ i la de les dones 13.632€. Per tant, la bretxa de gener és de 4.373€. Més del 28%!

Des d’una mirada no estrictament neoliberal, sembla lògic concloure que el problema del sistema públic de pensions no és la seva suposada "generositat". Ans al contrari! Com reclama el moviment de pensionistes, allò que és urgent, entre altres coses, és acabar amb les pensions de pobresa i amb la bretxa de gènere.

José Luis Escrivá és, definitivament, un perill públic. Sembla voler penalitzar a més gent a malviure en risc de pobresa. Segurament ha oblidat –o no ho ha pres mai en consideració- que, en paraules del sociòleg Loïc Wacquant, "la penalització de la pobresa és, en definitiva, un abandó de societat democràtica".

 

Els salaris de la ira

Publicat originalment a Diario de Mallorca (01-12-2022)

No ho he sabut evitar: He manllevat el títol d'aquestes ratlles de l'imprescindible llibre de Miquel Puig precisament intitulat "Els salaris de la ira". Un text que –amb moltes coincidències i algunes discrepàncies- em sembla força interessant per entendre la prolongada en el temps devaluació salarial -la Llarga Congelació Salarial l'anomena el doctor en economia- que, amb més o menys intensitat, patim des de mitjans de la dècada dels anys setanta del segle passat. Ara bé, del llibre esmentat allò que em sembla cabdal és l'explicació de per què "també des de mitjans dels setanta, uns salaris s'han disparat en relació amb els de la majoria".

La qüestió és que, en fer el primer cop d'ull a les dades sobre salaris que, cada novembre, publica l'Agència Tributària, no m'he pogut estar de recordar el cridaner, però precís, subtítol de l'assaig rubricat pel Miquel Puig: "L'empobriment de molts amenaça la democràcia de tots". I és que, de l'abundant informació que ens proporciona l'última entrega (la corresponent a l'exercici fiscal 2021) de l'estadística "Mercat de treball i pensions en les fonts tributàries", la que em sembla políticament més rellevant és la que palesa les grans diferències salarials entre una elit privilegiada i el cada vegada més gran grup de treballadors i treballadores pobres.

Vegem succintament algunes dades que, malgrat certa distorsió causada per les retribucions via ERTOS, no invalida en absolut allà a on vull arribar. Convé deixar dit que, com no s'observen grans diferències percentuals en l'anàlisi de les dades del conjunt del Regne d'Espanya i de les Illes Balears, em centraré a aquestes darreres, les de casa nostra: L'Agència Tributària calcula  que hi ha un total de 515.198 persones assalariades (52% homes, 48% dones) amb un salari mig estimat anual (SMEA) de 19.791 € (21.214 € els homes, 18.234 € les dones). Un primer punt a comentar és que la quantia de l'estimació del salari més comú és tan sols un 27% superior al Salari Mínim Interprofessional (SMI), que en 2021 era de 15.516,62 € anuals. En qualsevol cas, el punt en què vull posar èmfasi és el següent: Un 42% de les persones assalariades té un SMEA que, en el millor dels casos, arriba al Salari Mínim Interprofessional, és a dir, podrien ben bé ser considerats treballadors i treballadors pobres, car llurs percepcions salarials anuals es mouen en la forquilla de 3.194 € a 10.048 €. Per contra, el grup privilegiat –l'1,9%- tenen uns ingressos salarials estimats entre 112.764 € i 219.122 € anuals.

Amb aquestes dades de l'Agència Tributària, hom pot intuir que hi ha malestars socials que tenen sòlides bases reals i objectivables en, entre altres factors, carències materials essencials, projectes d'emancipació del jovent que han esdevingut quimèrics, col·lapse dels ascensors socials. Tot plegat és, sens dubte, part de l'explicació del perquè s'estén la percepció de desigualtat i absència d'igualtat de possibilitats d'arribada. Abans que aquesta percepció sigui democràticament ingovernable, calen polítiques per capgirar de debò la situació. Lucas Chancel afirma que "costa predir com evolucionaran les tendències, però, sense polítiques públiques que apuntin a reduir aquestes desigualtats, tot apunta al fet que la bretxa continuarà ampliant-se" (Desigualtats insostenibles. Per una justícia social i ecològica, pàg. 82).

És clar que una altra política salarial és imprescindible. Potser ha arribat l'hora d'avaluar críticament la política de consens social sense conflictivitat en el repartiment primari de la riquesa generada. No és mai sobrer recordar al mestre Josep Fontana –com, per cert, fa Miquel Puig a les primeres pàgines del llibre esmentat al principi d'aquest article- que a "El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914" sosté que "la causa fonamental que ha conduït a la degradació actual del treball ha estat la reculada dels sindicats, atacats des del poder en alguns països..." (pàg. 599). Ara i aquí –al Regne d'Espanya i a les Illes Balears- l'absència d'atacs governamentals als sindicats no significa absència d'atacs dels poders de debò. "Salari o conflicte" hauria de ser quelcom més que un encertat eslògan. Ens hi juguem molt: Salaris que no permeten arribar a fi de mes, treballar només per a malviure, i pornogràfics ventalls salarials poden desfermar una tempesta d'ira antidemocràtica.

Llibertat incondicional

Publicat originalment a dBalears (27-11-2022)

Aquest pròxim dimarts, 29 de novembre, a les 19 hores, a la palmesana Llibreria Quars es presenta el llibre de David Casassas intitulat "Llibertat incondicional. La Renda Bàsica en la revolució democràtica". En direu -amb raó- que a Palma, de prestacions de llibres n'hi ha a balquena. Però aquesta és un xic especial, si més no, per dues raons:

En temps d'ayusisme banalitzador del concepte de llibertat és imprescindible posar els punts damunt de les is. En aquest sentit, "aquest llibre es compromet amb una idea de llibertat per a la qual la independència socioeconòmica d'individus i grups juga un paper fonamental" (pàg. 23). En aquesta idea amb profundes arrels en el republicanisme plebeu, la Renda Bàsica Universal i Incondicional com a proposta transformadora per garantir de debò l'existència material de tothom, n'és un element crucial. Com d'aquests assumptes hi ha molt poca literatura en català, l'existència d'aquest volum, editat per Tigre de Parer (2022), esdevé en la segona raó que fa especial la presentació de "Llibertat incondicional. La Renda Bàsica en la revolució democràtica".

Tanmateix, el punt cabdal és que estem davant un assaig de filosofia política que qüestiona gairebé tots el artefactes teòrics-ideològics del sentit comú del neoliberalisme més barroer i del progressisme resignat. A tall d'exemple, David Casassas sosté que "la llibertat no es pot pensar des de la justícia (re)distributiva. La llibertat és un fi en si mateix que no pot dependre d'atzars socials que puguin invitar a formes d'assistència ex post" [...] "La llibertat no ha d'estar en joc. La llibertat, senzillament, no pot naufragar" (pàg. 26).

En aquest sentit, la renda bàsica que defensa David Casassas -i tothom que ho fem amb una indissimulada perspectiva de transformació social alliberadora- és una proposta (pre)distributiva, sostinguda econòmicament sobre una profunda reforma fiscal radicalment justa, que, en actuar ex ante, garanteix el dret a la subsistència, i, conseqüentment, la llibertat de poder viure vides no estrictament condicionades a mecanismes que exigeixen una permanent petició de permís. L'autor de "Llibertat incondicional" sosté, amb tota la raó, que "la renda bàsica no condueix inevitablement a escenaris socials de naturalesa postcapitalista. Però la renda bàsica es mostra capaç de desactivar un dels principals mecanismes disciplinants que trobem a les societats capitalistes, incloses les que incorporen dispositius benestaristes: el caràcter obligatori, forçat, del treball assalariat" (pàg. 228).

Per evitar distraccions i emperons malintencionats, convé insistir que la universalitat i incondicionalitat d'aquesta renda bàsica ha de ser part d'un renovat i enrobustit estat social no mercantilitzat (les propostes turboneoliberals de xec substitutiu de sanitat, ensenyament, serveis d'atenció a la dependència, pensions... públiques, són absolutament antònimes amb el que aquí es proposa i defensa). També paga la pena desmentir el "cunyadisme" segons el qual la renda bàsica és sinònim de vagància i apatia emprenedora. Ans al contrari, es vol llibertat incondicional per què se’ns deixi fer... "en el sentit que ens aixequem i ens atrevim a disposar políticament, entre tot i totes, d'aquells recursos –per què no una renda bàsica, entre d'altres?- que ens facin personalment independents, per, a partir d'aquí, anar filant una interdependència que puguem reconèixer com a cosa nostra i per a les nostres vides" (pàg. 102).

Doncs, ja ho sabeu: D'aquestes suggerents reflexions, i de les que lliurement i incondicionalment ens plagui, en podrem parlar amb la regidora de l'Ajuntament de Palma, Neus Truyol, el professor d'ètica i teoria política de la UIB, Bernat Riutort, i, és clar, amb l'autor de "Llibertat incondicional. La Renda Bàsica en la revolució democràtica", David Casassas, el 29 de novembre, a les 19 hores, a la Llibreria Quars.

 

“Recordant Joan F. López Casasnovas"

Publicat originalment a dBalears (20-11-2022)

Ahir, 19 de novembre, es va celebrar l'acte "Recordant Joan F. López Casasnovas". Aquestes van ser, més o manco, les meves paraules de presentació:

No és sobrer recordar que aquest acte per recordar Joan F. López Casasnovas l'hem impulsat un grup d'amics i amigues d'en Joan. El gran nombre d'adhesions (de les entitats més importants del país i de les que són més modestes, de sindicats i de partits) fa evident que l'acte era necessari. I ho era que en aquest, diguem-li homenatge, s'emfatitzés el valor de l'amistat. Un d'aquests valors que a la societat de mercat cotitza a la baixa, però que en Joan cultivà –i ens ensenyà a fer-ho- com ningú.

Gràcies a totes les entitats, partits polítics, i sindicats que us heu adherit. Esperem que les institucions estiguin a l'altura i honorin, com corresponguí, a Joan F. López Casasnovas.

Agraïment especial al fotògraf menorquí David Arquimbau, que ens ha cedit la fotografia del cartell per a aquest acte. No és casualitat que hàgim emprat una fotografia del Joan activista. Del Joan contra la Llei Mordassa.

Evidentment, gràcies immenses a les persones que m'acompanyen a aquesta taula. De seguida ens varen comunicar la seva predisposició de ser-hi!

I, finalment, gràcies per totes les facilitats que la gent de Can Alcover ens ha donat perquè ara puguem estar aquí. Des d'un bon principi, els impulsors vam creure que aquesta casa era on s'havia de fer l'acte de record a Joan F. López Casasnovas, premi 31 de desembre Josep M. Llompart de 2019, que atorga l'OCB.

Potser, no sóc la persona més indicada per fer el que estic fent. La meva relació amb Joan F López Casasnovas va ser relativament tardana.

El vaig conèixer personalment quan ja era parlamentari al Parlament de les IB. En tinc un especial record d'acompanyar-lo, amb Vicente Izquierdo que aleshores estava molt implicat a l'Associació de Veïns del barri, a una visita als habitatges del Polígon de Llevant interessant-se, com a parlamentari, de la greu problemàtica que els veïns i veïnes d'aquell barri palmesà tenien en aquells anys. Va ser una lliçó de fer política institucional d'una altra manera. De fer-la de debò. Res a veure amb el màrqueting de l'anomenada "Nova Política".

Però, n'he tingut moltíssima més relació i coneixement de la seva obra en els darreres 10-15 anys.

Bé, el cas és que no sóc jo qui ha de parlar d'en Joan.

I aquestes van ser les meves paraules de presentació de les persones que sí que havien de parlar d’en Joan:

A un dels seus articles setmanals de gener de 2021, Joan F López Casasnovas escriví: Fora la miopia dels de la «realpolitik», convé no perdre de vista que lluitar per la sobirania nacional, la democràcia, i posar-la al servei de les persones és imprescindible per poder decidir quina direcció volem donar a l'economia i a la nostra societat. Segurament, açò és anar contra l'oligarquia i el sistema que la sosté".

D'amistat i d'aquesta radicalitat democràtica d'en Joan, ningú millor que el seu gran amic, Antoni Casero, per parlar-ne.

Al llibre "Un Malson. Viatge de Juan Rodríguez Niebla per les presons de Franco" (editorial Ses Voltes, 2015), en Joan escriu: "Fer memòria no és sols mirar enrere, sinó que és mantenir viva l'alerta i mirar endavant". Òbviament, ho escriu fent referència a la memòria de les víctimes  de la repressió franquista, emperò, pens que és una reflexió aplicable també a la història més recent.

Si volem aprofundir la capacitat d'autogovern –ser més sobirans o, si així ho voleu dir, menys dependents-, convé fer memòria dels inicis d'aquest constructe dit Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Na Nekane Domblás ja exercia de periodista en el Parlament de les Illes Balears en les dues legislatures que en Joan López Casasnovas va ser parlamentari.

Malauradament per un problema personal (no massa greu, però, al cap i a la fi, problema) na Nekane Domblás no ha pogut esser aquí. Però hem tingut la sort immensa que, ara fa tot just vint minuts, Cosme Aguiló -filòleg i amic d’en Joan- hagi acceptat dirigir-nos unes paraules.

"Tanmateix, entre nosaltres el cosmopolitisme ha d'implicar necessàriament desprovincialització, la qual cosa passa per la recuperació de la consciència i l'exercici de la catalanitat des de les Illes". Això ho escrivia en Joan a un llibre col·lectiu (editat per Res Publica Edicions el 1997) intitulat "9 reflexions sobre l'esquerra de les Illes i el repte de 1999". L'aportació seua es titula "Reflexions sobre les esquerres de les Illes" on fa una reivindicació de l'Entesa de l'Esquerra de Menorca i suggereix la conveniència d'estendre l'experiència al conjunt de les Illes. El cas és que no crec que ens hagem desprovincialitzat massa, però les esquerres guanyaren el repte de 1999 i Damià Pons fou el primer Conseller d'Educació i Cultura d'un Govern Autonòmic de Progrés. És un plaer tenir-lo aquí.

Si no m'equivoc, el darrer article d'en Joan publicat a Última Hora i al Menorca va ser el de la primera setmana del passat juliol.

Referint-se a les activitats dels mandataris mundials participants en la cimera de l'OTAN i de llurs parelles, escriu: "Fotos davant Las meninas de Velázquez, visita dels partenaires a un lloc d'acollida per a exiliats ucraïnesos (i per què no als de les CIES, on, malvivint, esperen el rebuig centenars de migrants de pells i procedències diverses?). Més endavant ens parlava dels negocis de la guerra, dels impresentables guanys de les petrolieres, etc. I de la certa apatia social amb tot plegat.

Tanmateix, el que consider especialment rellevant d'aquest –insistesc–, si no vaig errat darrer article de Joan publicat a la premsa local, és la darrera frase: "Qui posa el picarol al moix si no una ciutadania conscient per ben informada?".

Recordar a Joan López Casasnovas, difondre la seva obra, perseverar tossudament en el seu exemple, és, al meu entendre, condició necessària per a una ciutadania conscient.

I en Rafel Ribó tancà l'acte.

 

Promoció turística: el fi de l’omertà?

Crec no equivocar-me si dic que, un cop separat el gra de la palla, la fira turística de Londres -la World Travel Market- d'enguany es pot resumir en una sorpresa rellevant, i dos clàssics en anys preelectorals i en els previs a l'inici de la negociació del conveni col·lectiu d'hostaleria.

Les declaracions de la presidenta de la Federació Hotelera de Mallorca fent una impugnació gairebé global a la política turística del govern autonòmic, i donant oxigen electoral a l'extrema dreta, no pot sorprendre a ningú. És el que passa sempre –i es repetirà en cada un dels esdeveniments del calendari de fires turístiques d'aquests mesos vinents- quan estem a tocar d'eleccions. Els hotelers mai no s'estan d'aprofitar el sarau ferial turístic per prendre partit.

A les grans fires turístiques immediatament anteriors a l'inici de les negociacions del conveni col·lectiu d'hoteleria de Balears, els hotelers es repeteixen més que madò llora. Repassin l'hemeroteca i comprovaran que, indefectiblement, declaren la seva modèstia en beneficis. Ho fan sempre, i en qualsevol circumstància: Tant se val si hi ha guerra o hi ha pau, si la inflació frega el zero o s'enfila als dos dígits. La cantarella és sempre la mateixa: Abans de la negociació del conveni els hotelers ens volen fer creure que gairebé treballen a pèrdues. Per fer-ho no hi ha escenari millor que els de les fires turístiques. En aquests dos temes, a la World Travel Market 2022 s'ha escenificat el guió esperat.

La sorpresa ha saltat entorn de la promoció turística. Això sí que és una novetat força positiva. A la fi el tabú que plana, des de sempre, sobre aquest assumpte sembla que es comença a rompre. Sense posar límits a la despesa publica en promoció turística, no hi ha futur que no sigui més turistificació. Coincidint, per casualitat, amb la World Travel Market 2022, els companys i companyes d'Alba Sud em publicaren un article en què, sobre aquest tema, escric: "Aquest [la promoció turística] és un assumpte cabdal, i, alhora, complex. L'ingent negoci de la promoció turística és extraordinàriament opac, i, en moltes ocasions, està vorejant la il·legalitat. Vegeu, a tall d'exemple, el que diu l'informe de Greenpeace en el que analitza les subvencions d'ajuntaments i comunitats autònomes al sector aeri que opera en els aeroports de la península Ibèrica". Acab afirmant que "la demanda de transparència sobre la totalitat de la promoció turística pública i la reivindicació de "ni un cèntim públic per a promoció turística!" haurien de revifar amb força."

L'esmentat informe de Greenpeace explica els mecanismes d'enginyeria legal de les companyies aèries –amb col·laboració de les institucions- per saltar-se la prohibició que la UE fa al fet d'atorgar  subvencions públiques directes, tot afirmant que "el mecanisme preferit és el «patrocini publicitari», pel qual es liciten ajudes que no subvencionen el bitllet ni paguen a les companyies per les rutes establertes, sinó que pretenen que l'import de les ajudes es destini a campanyes de promoció turística d'aquelles ciutats o comunitats que aporten la subvenció". Per tant, semblen escaients dues preguntes: ¿Quants dobles públics en subvencions encobertes a companyies aèries hi ha darrere del anunci a bombo i platerets fet pel govern que la pròxima temporada de turisme britànic començarà en febrer de 2023? Quan en el marc de la World Travel Market 2022, la presidenta de la Federació Hotelera de Mallorca critica al Govern de les Illes Balears perquè, segons ella, no ha fet tot allò que hauria de fer per millorar la connectivitat ¿Vol dir que no s'han "invertit" suficients doblers públics en subvencions encobertes a les companyies aèries? Contestin i posin un poc de llum sobre la foscor (l'opacitat) de la promoció turística!

En qualsevol cas, benvinguda sigui la disputa pública sobre la promoció turística. Tant de bo sigui el començament de la fi de l'omertà en aquesta matèria!

Publicat originalment a dBalears (13-11-2022)

El Medinaceli de Miquel Tugores

Publicat originalment a Diario de Mallorca  (14-11-2022)

Fóra bo que en l'època d’un pensament mainstream fortament esbiaixat cap a les concepcions molt radicalitzades de l' "homo economicus" parléssim més del valor social de l'amistat. Sóc de l'opinió que, enfront de la suposada racionalitat de l'ésser humà que maximitza l'obtenció dels majors beneficis econòmics possibles (malgrat que els guanys d'un pocs provoquin la gravíssima crisi climàtica i social que patim les majories socials), és possible una racionalitat alternativa: Un sentit comú inspirat en, posem pel cas, allò que Aristòtil (384 aC-322 aC) va anomenar "l'amistat del bo", aquesta amistat en què es comparteix una apreciació del bo i virtuós de la vida, sense cap pretensió de treure-n'hi profit. O, fins i tot, pens que hi podem contraposar a la (i)lògica integrista d' "homo economicus", la lògica de la concepció del pensador Michel de Montaigne (1533-1592) segons la qual "la vida en comú troba la seva perfecció en l'amistat". Tanmateix, per qüestió de pudor no m'és fàcil escriure d'un amic. Emperò, com l'ocasió s'ho paga, en faré una excepció.

L'amistat amb Miquel Tugores ve de lluny, dels últims anys de la lluita contra la dictadura franquista. Una amistat nascuda en la militància clandestina -"del nostre compromís amb un món millor des de jovenets", em deia en Miquel no fa massa dies- que va ser determinant, entre altres coses, del fet que durant dècades em dediqués al sindicalisme. Una amistat que resistí la gairebé nul·la comunicació durant força anys. Els camins de la vida ens van portar per indrets diferents.

El cas és que, en retrobar-nos, en Miquel ja habitava a l'Espanya buidada, i jo a la Mallorca omplerta, col·lapsada, saturada. "Todo el mundo sabe que es difícil encontrar / en la vida un lugar /donde el tiempo pasa cadencioso sin pensar", cantava el grup de rock espanyol Gabinete Caligari en el seu tema segurament més popular, intitulat "Camino Soria", que publicà en els anys vuitanta del segle passat. Efectivament, Medinaceli és un poble de Soria, però, en el Medinaceli de Miquel Tugores, el temps ni passa cadenciós ni molt menys sense pensar. Millor dit, com en Miquel no atura ni de fer coses, ni de pensar projectes, sospit que amb la seva presència s’ha revolucionat, a cop de cultura i art, la tranquil·litat i el cadenciós mode de viure la vida de la vila soriana.

Una "revolució" que començà fa una dotzena d'anys amb la posada en marxa de la fundació que presideix. La "Fundación DEARTE Contemporáneo", amb un petit però excel·lent equip, organitza festivals de música (òpera, jazz, folk ...) i de teatre, concerts de música clàssica, mostres de cinema, exposicions d'art modern, concursos de cant, i, molt important: exposa l'àmplia col·lecció personal d'en Miquel. Tot en un marc veritablement incomparable com és el Palau Ducal de Medinaceli, extraordinàriament i curosament condicionat per a poder  encabir-hi tota aquesta activitat de màxima qualitat, i amb noms rellevants del panorama artístic i cultural espanyol i internacional.

L'origen preromà del poble està fora de qualsevol dubte (basta visitar-lo), però pel que fa al nom sembla que hi ha certa controvèrsia sobre l'etimologia del mot "Medinaceli". Està molt estesa l'opinió que considera que és un híbrid entre àrab i llatí a partir de Medina Coeli (ciutat del cel), però fa l'efecte que és més científica la teoria que adjudica l'origen del mot exclusivament a l'àrab i que ve de "Madīnat Sālim", és a dir, quelcom com ara "Ciutat del sa". En qualsevol cas, el Medinaceli d'avui dia –el Medinaceli de Miquel Tugores- ha esdevingut, permetin-me la hipèrbole, en una mena de Macondo on passen coses màgiques: Per exemple, des de fa temps la delicada salut de l'amic Miquel, que el va fer sortir de Mallorca, no fa altra cosa que millorar.

L'últim encanteri succeït al Medinaceli de Miquel Tugores ha sigut la inauguració, el proppassat 29 d'octubre, de La Maison d´Eros, una àgora d'art eròtic singular en el panorama artístic i cultural. A una casa del segle XIX –comprada per un grup d'amics i amigues d'en Miquel a proposta seva, molts d’ells i d'elles de Mallorca- artistes de totes les disciplines artístiques (pintura, escultura, fotografia, videoart, poesia, literatura, etc.) tenen a la seva disposició les sales expositives per fer-nos gaudir de l'art inspirat en el cos humà. Tanta sort que en Miquel Tugores estarà a l'aguiat dels nous encanteris que, ben segur, succeiran en aquest originalíssim espai... La màgia de l'amistat i la utopia d'un món millor hi tindran molt a veure!

És clar que si es pot!

Publicat originalment a dBalears (06-11-2022)

La pujada dels preus –en general, però, especialment, els dels productes bàsics per a una existència material digna- és un tema crucial. La dinàmica inflacionista és un turbo accelerador de les desigualtats, altrament dit, els més perjudicats amb escreix per la pujada de preus són els sectors socials no rics, és a dir, la majoria social. Aquest és el problema polític, i no la inflació que pugui "patir", posem pel cas, la indústria del luxe que, dit sigui sense embuts, m'importa un rave!

Ras i curt: la situació de necessitat de les persones humils no amainarà sense mesures estructurals. Per exemple, amb polítiques antimonopolistes, major pes del sector públic en sectors essencials, reforma fiscal que garanteixi de debò una certa justícia fiscal, etc. Però, també poden ajudar a apaivagar-la amb mesures conjunturals, com ara intervenir en la fixació de topalls de preus de determinats productes de primeríssima necessitat.

Això de la intervenció pública de determinats preus era el que, fa unes setmanes, semblava proposar la vicepresidenta segona i ministra de treball i economia social d'Espanya, Yolanda Díaz. Pot ser que m'hagi despistat, però em sembla que aquesta proposta, que ben segur alleujaria la gravetat de carències matèries de molta gent empobrida o en risc d'empobriment, ha desaparegut del debat polític i social. Si no record malament, es va titllar la proposta d'impossible, de contrària a la legislació de la UE. S'impugnà a base de xerrameques de mitologia neoliberal. En definitiva, operà el mecanisme de "There is no alternative", és a dir, del famós TINA, l'eslògan de Margaret Thatcher de "No hi ha alternativa", o "No hi ha elecció".

Però, com la mentida té les cames curtes, la setmana passada ens assabentàvem que el Govern de Grècia posava topalls als preus de productes bàsics. Veritablement, ens assabentàvem amb dificultats car la mesura del govern d'Atenes va passar inadvertida a gairebé tots els mitjans de comunicació d'abast estatal i local. Tanta sort que algun "diari de províncies" se'n va fer ressò.

Tinc per segur que l'objectiu d'una democràcia decent hauria de ser garantir a tothom el que es proposa en un recentment publicat estudi de FOESSA i Càritas: Un "Pressupost de Referència per a unes Condicions de Vida Dignes". El contrari és entrar a un pantà de desdemocratització força perillós.

En qualsevol cas, i tornant a l'assumpte que motiva d'aquestes ratlles, amb l'escassa informació disponible, sóc incapaç de fer una valoració de les mesures concretes que s'han posat en marxa al país hel·lè en matèria de control de preus de productes bàsics. Però, i això és el que és fonamental, em basta per afirmar: És clar que si es pot!

 

"Arcadistes"

Publicat originalment a dBalears (30-10-2022)

Malauradament, el món postpandèmic manté unes dinàmiques tenebroses. La invasió russa d'Ucraïna no ha fet més que incentivar-les. A casa nostra s'albirava certa possibilitat de, en paraules de Tomeu Martí i Florit, "revisar inèrcies, fer un reset". Tanmateix, de moment, les elits guanyen la disputa, i, com hem pogut comprovar aquest estiu, no hi ha reset, les dinàmiques són les d'abans de la pandèmia: Un capitalisme de monocultiu turístic que, per sobreviure, necessita créixer sense límits. Dinàmiques -globals i locals- atziagues en termes ecològics, socials i de militarisme a dojo. En definitiva, dinàmiques desdemocratitzadores.

Entotsolar-nos és, sens dubte, la pitjor alternativa per capgirar aquest panorama. I és que, malgrat tot, "hi ha moltes persones, amb molta energia, duent a terme petits projectes i esbossant idees que ajuden a transformar el planeta i fer-lo una mica més just, més respectuós i més igualitari", conclou l'Arcadi Oliveres.

Ho fa en acabar una llarga jornada d'un dia qualsevol de la seua vida. Una jornada que comença amb una xerrada a una escola, segueix amb les classes a l'Autònoma, i amb un encontre a la seu de Justícia i Pau a Barcelona amb el Ranjid i la Jaineba, que són els portaveus de les persones migrades que fan una tancada en una església de la ciutat catalana. La tarda la comença amb un debat a una ràdio, i, tot seguit, una estona amb la seva companya i dos dels seus fills que preparen pancartes per a una manifestació. Després assistència a la dita manifestació, per acabar la jornada amb una altra xerrada, aquesta, fora de Barcelona.

En aquest dia intens, el protagonista de la història, l'Arcadi Oliveres, ha parlat de capitalisme, decreixement, pacifisme, consum responsable, migracions, frau fiscal, deute extern i intern (legítim i il·legítim), comerç just versus comerç injust, democràcia, drets, desobediència civil...

D'aquestes paraules per a la resistència –d'una resistència que és vida- va l'àlbum il·lustrat intitulat "L'Arcadi al país de les oliveres", signat per Bernat Oliveres i Mar Valldeoriola, i editat per la editorial La Finestra Lectora.

A la contraportada de l’àlbum s'indica que amb aquesta publicació es pretén "apropar l'Arcadi Oliveres als lectors i lectores més joves". Fan bé en no recomanar-lo a un públic lector d'una determinada franja d'edat. A més dels lectors joves que, potser, coneguin de noves l'Arcadi, els "arcadistes", de qualsevol l'edat, també gaudireu de passejar pel "país de les oliveres", és a dir, per aquest altre món que, a més de possible, és cada cop més necessari.

“The Wire” a propòsit de les dades de l'EPA estiuenca

Publicat originalment a Diario de Malcora (01-11-2022)

Un policia presenta les estadístiques de delinqüència del Districte Oest de Baltimore. Explica una gràfica intentant demostrar als ciutadans i ciutadanes que l'escolten la bondat de les xifres. La gent s'emprenya. Una dona força exaltada interromp al policia, i, referint-se a la gràfica com a "dibuixet", li etziba al policia quelcom semblant a: "Deixi's de dibuixets, ens comptin el que ens comptin, els nois [els venedors de drogues] tornen a les cantonades i no puc entrar a la meva casa". Tot seguit el major de la policia Howard "Bunny" Colvin -el personatge de The Wire interpretat per l'actor Robert Wisdom- li diu a la dona "em sap greu que amb les estadístiques i les gràfiques hàgim donat una impressió falsa". L'escena del començament d'aquest capítol de l'obra mestra de David Simon segueix amb el compromís del major de fer alguna cosa diferent. En ser preguntat sobre què és el que farà, Bunny contesta: "No ho sé, però no serà una mentida". El que fa és posar en marxa "Hamsterdam", és a dir, tres zones del Districte Oest de Baltimore on es "legalitza" la venda de tota classe d'estupefaents, amb la contrapartida que la resta de carrers i cantonades restin netes de droga. L'experiment funciona, si més no, pel que fa a la baixada de conflictivitat delictiva.

Com David Simon no dona puntada sense fil, l'escena pot ser vista com una metàfora de coses diverses. Sens dubte que la legalització de les drogues és una qüestió a debatre. Ara bé, si he sigut capaç de descriure –esper que amb suficient fidelitat- de memòria aquests minuts de la tercera temporada de The Wire és perquè d'ençà que la vaig veure –i d'això ja fa algun temps-  em va semblar una bona forma d'explicar el fet que, per entendre les realitats socials, no basten les estadístiques. Les vides de les persones són més complexes que allò que, en moltes ocasions, ens mostren els "dibuixets".

Tot plegat ve a tomb de les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre d'enguany. Amb les xifres hom diria que tot va bé i millor: Creix la població activa (la que té una ocupació laboral, i la que està en disposició i necessitat de tenir-la), assolint la xifra de 694.200 persones (una variació interanual positiva d'un 1,75%). La taxa d'activitat, és a dir, el percentatge de la població en edat de treballar que és activa, se situa en un molt positiu 66,8%. La població ocupada aconsegueix un rècord històric d'ençà que tenim registres de l'EPA en situar-se en 654.100 persones. Això representa que, en aquests mesos centrals de l'estiu, la població amb ocupació ha crescut un 7,1% en termes interanuals, i que la taxa d'ocupació (percentatge de persones ocupades en relació amb la població en edat de treballar) és del 62,9%. Tercera dada estadística, també positiva: La població aturada se situà en 40.200, amb una espectacular variació negativa en relació al tercer trimestre de 2021 de més del 44%. Endemés, la taxa d'atur és del 5,8%, la qual cosa vol dir que, des de l'òptica mainstream d'anàlisi dels "mercats de treball", la situació és de gairebé plena ocupació.

Fins aquí les dades més rellevants de l'EPA estiuenca. Seguint amb la metàfora de l'escena de The Wire, la senyora de Baltimore que increpà al policia ens podria dir que ens deixem de dibuixets de la situació laboral, que, diguin el que diguin les estadístiques, resulta que durant aquest estiu les cues de treballadors i treballadores pobres no han aturat d'allargar-se a les portes de les entitats de caritat, que les professionals dels serveis socials públics han tingut gairebé tanta càrrega de feina com les Kellys. I és que, l'últim informe de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN) emfatitza que no és la desocupació el que defineix la pobresa, i que, per contra, dins del grup de persones pobres, aquelles que tenen ocupació són el grup més nombrós. D'aquí plora la criatura, ara per ara, en matèria de descohesió social!

 

Edimburg

Agost 2022. Mallorca, d'onada en onada de calor, i amb massificació turística. A uns 1.875 kilòmetres en línia recta hi ha una ciutat de refugi. Un indret que vessa d'oferta cultural, d'espectacles de carrer a balquena, temperatura agradable, hi ha turistes i també molta gent local que gaudeix de la ciutat... és Edimburg, és el Festival Internacional de la capital d'Escòcia, és el festival alternatiu Fringe.

Són cinc dies intensos dedicats a:

Trescar per la Royal Mile, del Castell d'Edimburg al palau de Holyroodhouse (més conegut com a palau de Holyrood), tot redescobrent Old Town, la Catedral de St. Giles, els close (carrerons estrets), les façanes de colors de Victoria Street, la corba de Cockburn St., la tomba i el monument del gos Bobby, el fantàstic National Museum of Scotland, el parlament escocès ... Tanmateix, a l'agost la Royal Mile i els seus voltants són Fringe, és a dir, arts escèniques i musicals al carrer. També és Royal Edinburgh Military Tattoo (el festival de bandes militars i llums) que, sent una de les grans atraccions turístiques de l'estiu d'Edimburg, per a nosaltres té un interès zero.

Descobrir la St. Mary's Cathedral i els seus voltants, l'antic llogaret moliner de Dean Village, recorre part de la ciutat nova d'Edinburgh en direcció a l'antic port de Leith.

Visitar de bell nou el petit pujol de Calton Hill (des d'on es poden fer les millors fotos panoràmiques que la capital escocesa), i la zona portuària The Shore.

Anar de museus com ara el ja esmentat National Museum of Scotland, i la seva molt recomanable terrassa, el curiós Museu d'Edimburgh, la Galeria Nacional d'Art Contemporani que, composta per la Galeria Dean i la Galeria d'Art Modern, està situada fora del centre d'Edimburg, a la bucòlica zona de Dean Village, i la Galeria Nacional.

Gaudir de la confortabilitat i excel·lent ubicació d'un hotel a tocar del monument a Walter Scott, i de la bona gastronomia escocesa. Especialment recomanables els restaurats Makars Mash Bar, i el Mussel In Sea Food. Els musclos escocesos, quin gran descobriment! Tot acompanyat d'una pinta de cervesa. Dit sia de passada: Visca qualsevol scottish breakfast, però que mori el porridge¡

Malgrat la vaga de recollida de fems, Edinburgh estava guapo. Malgrat l'ús i abús dels flyers publicitaris, i el meu molt deficient anglès, m'agrada el Fringe!

 

Refugiats sahrauís, crisi alimentària i el preu de les tomàtigues de ramellet

Publicat originalment a dBalears (23-10-2022)

Dilluns, 17 d'octubre, vaig arribar d'una visita als campaments de refugiats sahrauís a Tindouf (Algèria). Arribava amb la motxilla a vessar d'emocions, plena de compromís amb la causa del poble sahrauí que, dit sia sense embuts ni eufemismes, és la independència del Sàhara Occidental. Vaig arribar a Palma amb un feix de conviccions reafirmades, entre d'altres: La RASD és una realitat. Té carències de consolidació com a estat independent, però és una realitat fàctica en l'àmbit internacional i en l'intern (serveis de salut, d'ensenyament, de seguretat, etc.). La determinació del Front POLISARIO de no rendir-se és absoluta, només hi ha una solució al conflicte: Referèndum, on l'opció de la independència hi ha de ser sí o sí. Val a dir que la cantarella de "solución política mutuamente acceptable" és cinisme en estat pur, és tractar d'iguals ocupants i ocupats, agressors i agredits. La decència política obliga a reclamar l'aplicació, agradi o no agradi a la monarquia medieval del Marroc, de la legalitat internacional. La guerra -reiniciada el novembre de 2020 a conseqüència de la ruptura per part de Marroc de l'alto el foc que operava d'ençà de 1991- es nota als campaments de persones refugiades. Moltes famílies sahrauís que vivien en els territoris alliberats s'han traslladat als campaments per allunyar-se del front de batalla. Una quarta convicció reafirmada és que la cooperació de Balears amb el poble sahrauí salva vides. El programa integral de salut infantil sahrauí (PISIS) i el d'urologia són dos programes cabdals per al sistema de salut sahrauí. Ho són per la seva llarga continuïtat i qualitat preventiva i assistencial. No en tenia dubte, emperò aquesta segona anada als campaments m'ha reafirmat que l'hospitalitat i generositat de la gent sahrauí és immensa. Cada vegada que ens donen les gràcies pel suport a la seva causa de la societat i les institucions illenques, no em puc estar de contestar: Gràcies a vosaltres, germanes i germans sahrauís, gràcies per l'exemple de resistència i dignitat que donau al món!

Tanmateix, la gran convicció reafirmada és que, malgrat gairebé mig segle d'ocupació, de ser l'última colònia de l'Àfrica, de la persistent conculcació dels drets humans per part de l'ocupant marroquí, i el tossut mirar cap a un altre costat de l'anomenada comunitat internacional, i en particular d'Espanya com a potència administradora que és; malgrat les precàries condicions de vida, malgrat els quaranta-set anys de resistència i lluita per tancar aquest procés de descolonització inconclús, el poble sahrauí, les institucions de la RASD, el Front POLISARIO no pateixen allò que Ngũgĩ wa Thiong'o suggereix anomenar "alineació colonial". És a dir, per més que vulguin alguns traïdors i un nombre indeterminat de venuts als colonitzadors, l'acceptació de qualsevol forma de "marroquinitat" del Sàhara Occidental és radicalment inversemblant.

Ara bé, també vaig tornar amb alguna preocupació. La més punyent, la crisi alimentària que plana sobre els campaments de refugiats sahrauís. En aquest sentit, és fonamental fer-se ressò d'aquesta crida humanitària del Consorci d'ONGs en resposta a la crisi alimentària en els campaments de població refugiada sahrauí i actuar en conseqüència. No debades s'acaba fent "una crida a la responsabilitat de la comunitat internacional i a la solidaritat de la societat civil, per a mobilitzar el suport necessari enfront d'aquesta crisi oblidada, abans de lamentar danys irremeiables per a la població refugiada sahrauí".

De fet, en aquesta estada als campaments de Tindouf va haver-hi molts encontres força importants –puc assegurar-vos que la reunió amb el President de la RASD i secretari general del Front POLISARIO, Brahim Gali, va ser el culmen de tot plegat-, però, personalment, em va impactar molt l'encontre amb el president de la Mitja Lluna Roja Sahrauí (MLRS) que ens va explicar, amb ets i uts, la magnitud de la probable crisi humanitària per manca d'alimentació. La situació inflacionària mundial ha fet que les necessitats d'aliments agafin perfils dramàtics. Buhubeini Yahya Buhubeini ens recordà que el més que probable escreix de malnutrició, anèmies, etc. que plana sobre la població sahrauí refugiada no és conseqüència d'una desgràcia natural. Ho és del fet de voler autodeterminar-se i acabar amb qualsevol colonització.

En arribar a casa, m’adono que la dinàmica inflacionista global i la crisi climàtica són motiu de conversació recorrent per mor de la pujada del preu de les nostrades tomàtigues de ramellet. Què tal si deixam de minar-nos el melic i el motiu de conversació el centram, si més no en part, en la inflació de necessitats bàsiques de la població refugiada sahrauí?