Aixecau-vos, que els pirates ja són aquí!

Publicat originalment a diari JORNADA (27-07-2018)

Aquesta és la darrera columna d’opinió abans del parèntesi estiuenc. A la Mallorca turísticament saturada, explotada i malmesa pel capitalisme desfermat, l’estiu és, també, època de representacions de dignitat i de resistència. Posem per cas el 2 d’agost, dia de La Patrona de Pollença, la festa que ha començat a les cinc de la matinada amb la banda municipal tocant l’himne pollencí de l’Alborada i... en tocar la darrera campanada que marca que són les 19 hores, la plaça de l’Almoina tornarà a ser l’escenari on Joan Mas farà el crit de: «Mare de Déu dels Àngels, assistiu-mos. Pollencins, aixecau-vos, que els pirates ja són aquí!».

Un any més, començarà la batalla contra els sarraïns invasors. L'heroi local conduirà al poble alçat, rebel·lat i determinat a una victòria del tot imprevisible. David tornarà a vèncer a Goliat. És un nostrat «Sí que es pot!».

És la Patrona de Pollença com a metàfora d’un «aixecau-vos» contra la ignomínia de les morts a balquena a la Mediterrània; contra les manades masclistes i una insuportable violència contra les dones; contra una suposada «sortida de la crisi» —la crisi és del conjunt del sistema— que precaritza vides laborals i vitals; contra la dinàmica desposseïdora de drets socials i cívics del capitalisme contemporani amb la negació de drets bàsics, com ara el d’un habitatge digne o el de no ser pobre, i contra el monstre del tot turisme que arrasa les illes i les converteix en una gran urbanització al servei únicament del tourist business. Un «aixecau-vos» contra els i les corruptes que no tornen els doblers robats. Un «aixecau-vos» amb el GOB, per participar activament a la campanya Salvar Mallorca és #ARAOMAI. I, per no passar-me d’espai, per la llibertat de presos polítics i preses polítiques, i per la llibertat de Valtònyc.

Els pirates ja són aquí des de fa temps. Són pirates disfressats de neofeixisme i, a vegades, de neoliberalisme progre o de pijoecologisme, o de... Tanmateix, cada dia ha de ser 2 d’agost i caldria recordar, amb Antonio Gramsci, que «els detinguts haurien de ser immediatament alliberats, i hauria de ser detingut el senyor Capitalisme».

Una mirada crítica a les xifres oficials de l’atur

Publicat originalment a diari JORNADA (28-07-2018)

Ja fa més de deu anys que es va publicar Mesurar les nostres vides. Les limitacions del PIB com a indicador de progrés, el llibre en què Joseph E. Stiglitz, Amartya Sen i Jean-Paul Fitoussi van formular les seves objeccions al PIB com a indicador macroeconòmic sacrosant i, alhora, van suggerir construir un nou paradigma —més proper a l’Índex de Desenvolupament Humà— per a la quantificació de l’assoliment de progrés i cohesió social de les societats.

Després de la transformació radical que ha experimentat el mercat laboral com a conseqüència de les reformes laborals durant la crisi estafa, potser ha arribat el moment que la «ciència econòmica» qüestioni l’Enquesta de Població Activa (EPA) com a instrument de mesurament cabal de la situació laboral.

Al meu entendre, la metodologia d’aquesta enquesta de l’INE fa que, ara mateix, hagi perdut molta precisió a l’hora de captar el caràcter de l’ocupació i la desocupació. Intentaré explicar aquesta idea, atenent als resultats publicats el 26 de juliol, corresponents al segon trimestre del 2018.

Parem esment, en primer lloc, a la població ocupada. Els resultats són que, en el conjunt de l’estat espanyol, s’aconsegueix, amb 19.344.100, el rècord de persones ocupades en un segon trimestre en l’última dècada. Aquest record s’aconsegueix també als Països Catalans, amb poblacions ocupades de 3.360.400, 574.200, i 2.051.500 persones a Catalunya, les Illes Balears el i País Valencià, respectivament. Però, cal advertir que l’EPA considera persones ocupades les de 16 anys o més que en la setmana en què són enquestades han treballat a canvi d’una retribució durant almenys una hora. Amb percentatges de població assalariada temporalment del 26,8% a l’estat espanyol i del 29,9%, 21,6% i 28,8% a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, respectivament, i tenint en compte el creixement del nombre de contractes d’una durada inferior als sis dies, ens quedem sense saber quina taxa de subocupació hi ha en aquestes xifres d’ocupació.

Fixem-nos ara en la població aturada. En el conjunt de l’estat espanyol es registra, amb 3.490.100, la xifra més baixa de població aturada de l’última dècada. El mateix succeeix a Catalunya i al País Valencià (432.000 i 380.300 persones, respectivament). No obstant això, a les Illes Balears, amb un registre de població a l’atur de 72.500 persones, augmenta el 0,7% respecte del mateix trimestre de l’any anterior, en el qual sí que es va registrar la xifra de població aturada més baixa dels darrers deu anys.

 En tot cas, encara que siguem lluny de qualsevol situació semblant a la de plena ocupació, no són males xifres formals d’atur. Bones notícies, doncs? No necessàriament, atès que la metodologia de l’EPA és, en contrast amb la laxitud per definir la població ocupada, extraordinàriament rígida a l’hora de considerar que una persona és a l’atur. S’exigeix que en la setmana de l’enquesta aquesta persona hagi estat sense ocupació, disponible per treballar i en recerca activa d’ocupació (es defineixen nou formes concretes per al compliment d’aquesta darrera exigència).

És a dir, s’avalua més si la població aturada compleix amb unes exigències, i s’exclou a qui no les compleix que no pas a qui és realment a l’atur. El fenomen de l’«atur desanimat» no es té en compte, i les persones aturades desanimades —la majoria amb raons objectives— són estadísticament culpabilitzades del seu desànim. El cert i segur és que hi ha alguns estudis que calculen que a l’estat espanyol la taxa d’atur ajustada és fins al 6% més alta que la taxa oficial. Fins i tot hi ha alguna iniciativa institucional que manifesta preocupació per saber la xifra real de la població desocupada. És el cas d’un recent acord unànime del Parlament del País Basc pel qual s’insta el Govern Basc a estudiar diferents metodologies amb l’objectiu de mesurar l’atur real a Euskadi.

En definitiva, que l’EPA ens informi d’una certa revifada de l’ocupació i d’una relativa disminució de la desocupació ja no vol dir que augmenti la taxa de població amb un estàndard de vida acceptable. Els falsos autònoms, els contractes de curta i molt curta durada, les plantilles de les empreses multiserveis, les persones externalitzades, els treballs a temps parcial no desitjats, les treballadores i treballadors de la llar, etc., han convertit per a moltes persones en un luxe el fet de ser mileurista. L’oferta d’ocupació publicada fa uns dies pel Servei d’Ocupació de les Illes Balears (SOIB), en la qual s’oferia treball d’empleada de la llar interna, amb una jornada laboral de 24 hores diàries i un dia lliure a la setmana, per 602 euros bruts mensuals, amb les pagues extres incloses, és quelcom més que una anècdota.

Certament, al trio d’il·lustres economistes que van proposar de complementar el PIB amb altres indicadors que repercuteixen més en la vida quotidiana de les persones no se’ls va fer gaire cas, i el PIB segueix regnant, gairebé en solitari, a les comptabilitats estatals i regionals.

I, tanmateix, potser hem arribat al bon punt que, per analitzar els mercats laborals, s’hagi d’intentar incloure nous ítems a l’EPA, o, en cas contrari, caldrà recórrer a l’«epidemiologia popular» que ja ens indica que l’actual creixement de l’ocupació va associat a un creixement del nombre de persones amb ocupació (mal)retribuïda, usuàries dels serveis socials i de les ONG de lluita contra la pobresa, la fam o l’exclusió social.

Fonamentalisme turístic

Publicat originalment a dBalears (23-07-2018)

El diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix el mot "fonamentalisme" com: "Corrent extremista i intolerant que deriva d'algunes ideologies polítiques i confessions religioses" i, com a segona accepció, afegeix "conservadorisme extrem". És molt evident, doncs, que el mainstream polític i econòmic parla molt de "turismefòbia", quan, veritablement, el que patim, com mai, és un greu fonamentalisme turístic. La setmana passada en vàrem viure dos d'episodis d'aquest fonamentalisme:

I. L'Autoritat Portuària de Balears (APB) va presentar l'estudi que la UIB els ha fet per encàrrec. No van regatejar-li impacte institucional a la presentació. Des de quan el Rector de la UIB dóna suport a presentacions d'estudis com aquests? L'objectiu teòric de l'estudi -denominat SmartSensPort- és avaluar la contaminació de l'aire i del renou que es produeix al Port de Palma. Però, veritablement, del que es tracta és d'invertir doblers públics, i d’utilitzar a la institució universitària de les Illes Balears per enaltir les bondats de l'arribada de creuers.

El que es coneix de l'estudi –en escriure aquestes línies únicament es coneixia això- és d'una manca rigor que esborrona. Un mesurament de renous i partícules entre setembre i abril no permet cap conclusió robusta. I menys permet insinuar, com fa el president de l'APB, Juan Gual de Torrella, que la seva opinió favorable als creuers és científica, i, per contra, les opinions crítiques són conseqüència de fòbies. Difícil trobar un millor exemple de fonamentalisme turístic!

El fonamentalisme és obscurantisme. El pensament crític és transparència i claredat. Per això, és del tot pertinent insistir en les 5 mesures concretes per minimitzar la contaminació provocada pels creuers que, no fa massa temps, presentaren la plataforma #FinsAquíHemArribat, amb la FAAVV Palma, i Amics de la Terra. Si l'Autoritat Portuària i la No Portuària fossin menys fonamentalistes en matèria de turisme de creuers, ja haurien engegat aquestes propostes. Això permetria que ara centréssim els esforços en esbrinar, a tall d'exemple, què hi ha de l'explotació laboral, i de l'elusió fiscal dels creuers que visiten els ports de les Illes Balears. I tanmateix, una activitat turística que es basa en una estança de curtíssima durada és ecològicament insostenible.

II. La campanya del PP, amb la pancarta amb el lema 'We love tourism', i proclamant que "Volem visitants" pot semblar un "déjà-vu" de la propaganda turística espanyola durant el franquisme, és a dir, quan el turisme encara no era de masses. Però, és quelcom més. És un aggiornamento del fonamentalisme turístic d'aquella frase icònica de la batalla hotelera contra l'ecotaxa (l'única que ha existit, ja que l'Impost Turístic d'ara és una altra cosa) "hay que quitar al president o matar al conseller".

Tinc per segur que el fonamentalisme turístic del PP en ple segle XXI no està prou ben representat per la pancarta exhibida. Hagués estat millor representar-lo amb una foguera de la cobdícia i, en lloc de retratar-se amb castellets, s'hagueren retratat millor cremant llibres clàssics, com ara, "Els carnissers" de Guillem Frontera, "Cròniques d'un mig estiu" de Maria Antònia Oliver, “Procés al turisme” de Bartomeu Bennàssar, o de més moderns,  per exemple la novel·la la de Joan Buades “Crui. Els portadors de la torxa” o “Viaje al turismo basura” de Joan Lluís Ferrer. Fan por!

Contractes de dies

Publicat originalment a diari JORNADA (13-07-2018)

El govern més progressista que hem tingut en les Illes Balears des que som una Comunitat Autònoma del Regne d'Espanya inicià el seu què fer governamental amb algun símptoma que la transparència era quelcom més que el que apareixia primer en el rètol de la conselleria de Transparència, Cultura i Participació. Només eren petits gestos que denotaven un tarannà més transparent. A tall d'exemple, els primers mesos del govern dels Acords pel Canvi, en presentar les dades mensuals d'atur registrat, afiliacions a la Seguretat Social, i contractes registrats, s’incloïen a la documentació publicada les dades dels contractes de curta i molt curta durada. I, sobretot, es feia una valoració d'aquestes dades. Però els gestos de transparència van durar poc.

Des de fa anys aquesta informació de contractacions per dies es coneix si es sol·licita. Així, prèvia sol·licitud, podem conèixer que, a Balears, durant el primer semestre de 2018 s'han registrat, com a mínim, un total de 55.090 contractes (el 23% del total de contractes temporals) d'una durada màxima d'un mes. Val a dir que el nombre d'aquestes contractacions de curta durada ha crescut un 64% des que es va engegar la Reforma Laboral del PP (2012). Però el més rellevant és que el nombre de contractes d'una durada inferior a sis dies (36.937 durant els sis primers mesos d’enguany) ha tingut un estirabot  d’un 103% en el mateix període.

Al final, la informació es coneix, però seguim orfes de la valoració del govern. Una valoració  que és important, almenys, per dues raons: Una estadística, car ¿quantes d'aquestes persones contractades per menys d'un mes, o, fins i tot, amb contractes que no arriben a la setmana, són afiliades a la Seguretat Social més d’un pic en el mateix mes, amb la qual cosa s'infla artificialment la xifra que, suposadament, indica la creació d'ocupació? I una segona, més important, algú pot pensar assenyadament que la majoria d'aquestes persones contractades per dies pot exercir de debò qualsevol dels seus minvats drets laborals?

Una proposta (parcial) contra una societat de McJobs

Publicat originalment a Dario de Mallorca (22-07-2018)

La distopia social actual -la de la modernitat neoliberal- s'allunya cada vegada més d'aquella societat utòpica de plena ocupació inclusiva. Avui, tenir una ocupació remunerada –cada vegada més mal remunerada- no garanteix estar lliure del risc d'exclusió social, no és una "finestra d'oportunitat" per a l'accés a un habitatge digne, i l'anomenat mercat de treball fa temps que va deixar de funcionar amb uns mínim de decència, car la part més feble d'aquest suposat mercat no pot dir "no". Sempre hi haurà algú a qui llurs circumstàncies de manca de llibertat l'obligaran a dir "sí" a, posem pel cas, ofertes d'ocupació com aquella publicada fa uns dies pel SOIB en la qual s'oferia treball d'empleat/da de llar inter/na amb una jornada laboral de 24 hores diàries, i un dia lliure a la setmana, per 602 euros bruts mensuals, amb les pagues extres incloses.

Amb aquest procés d'empobriment, aturada dels ascensors socials, i falta de llibertat per escollir unes vides desitjades, hi tenen molt a veure les polítiques laborals de precarització que s'han anat aprofundint des que la reforma laboral de 1984 (llei 32/ 1984) va normalitzar la precarització laboral com a forma d'evolució de la normativa laboral espanyola. Aquesta  precarització laboral és conseqüència de diversos factors, com ara, la llibertat fàctica d'acomiadament, i el seu modest cost; l'extrema devaluació dels costos de la mà d'obra juvenil; l'aparició de noves figures laborals associades a la mal anomenada economia col·laborativa (falsos autònoms, entre d'altres); el model d'empresa outsourcing (externalitzacions, empreses multiservei, Treballador Autònom Econòmicament Depenent -TRADE-, etc.); el debilitament de la negociació col·lectiva, i, de retruc, del sindicalisme, especialment en el si de l'empresa; la permanència de col·lectius laborals, com ara les empleades i els empleats de la llar, en situació de "perifèrics" i "perifèriques" d'una centralitat normativa laboral ja de per si degradada. I, no cal dir-ho, l'anul·lació pràctica del principi de causalitat per a la contractació temporal, i la total flexibilització del contractat a temps parcial.

El Grup Parlamentari Confederal Units Podem-En Comú Podem-En Marea va presentar el passat 28 de juny en el Congrés dels Diputats una Proposició de Llei sobre aquest últim factor de precarietat laboral. La dita proposta legislativa, que han denominat "Contra la precarietat i per l'estabilitat en l'ocupació", és, digui's d'entrada, un abordatge parcial a la polièdrica problemàtica de la precarietat, i de la inestabilitat de l'ocupació. Aborda la reforma –en profunditat, i, a parer meu, en la direcció correcta- dels aspectes legals directament i indirectament relacionats amb la contractació temporal, a temps parcial, i fixa discontinua, i, alhora, expulsa de la legislació les modalitats contractuals que, en si mateixes, res no tenen a veure amb el principi de causalitat que justifiqui la temporalitat, com és el cas del contracte de suport als emprenedors, i el de primera ocupació jove.

No es tracta de fer en aquestes línies una anàlisi detallada i excessivament tècnica de l'articulat proposat. No obstant això, sí que em sembla pertinent deixar anotades tres qüestions d'aquesta Proposició Llei: a) L'extensa exposició de motius permet contextualitzar històricament l'evolució del fenomen de la temporalitat i la parcialitat laboral en el Regne d'Espanya, i els seus efectes econòmics, socials, laborals, sociològics, i desdemocratitzadors. En aquest últim aspecte, el de la desdemocratització, es posa el dit a la nafra d'un assumpte no sempre posat suficientment en valor com és el reforçament del poder disciplinari que, en el conflicte capital-treball, atorga la precarietat laboral al primer, tant és així que es "dificulta l'exercici dels drets sindicals i compromet l'estatus de ciutadania a l'empresa". b) Es fa una bona proposta de simplificació, clarificació, i seguretat de la modalitat contractual de fix discontinu. Emfatitzar que la relació laboral com a fix discontinu va íntimament lligada a la causalitat estacional de l'activitat, i no a la reiteració de contractes temporals durant diverses temporades, no pot més que beneficiar a un mercat laboral com el de les Illes Balears, en el qual els fixos discontinus i les fixes contínues són un col·lectiu de cabdal importància (87.807 d'alta a la Seguretat Social el juny d'enguany). c) La proposta d'Units Podem-En Comú Podem-En Marea preveu nous instruments per a la intervenció dels poders públics en la seva obligació de vetllar pel compliment real de la legalitat, i, per tant, per atacar el frau estructural en matèria de contractació laboral precària.

Insistesc que la proposta és parcial. Per revertir íntegrament les polítiques laborals de precarització fan falta, a més, menys externalitzacions (no basta igualar el salari de les persones externalitzades amb el de les què no hi estan externalitzades, cal, a més a més,  acabar amb l'increment de la dificultat d'organització sindical que comporta l'externalització), menys "flexibilitats" per a l'acomiadament, i més sindicalisme a les empreses, més drets laborals de nova generació, i més poder sindical en la negociació col·lectiva (retornar a la "ultraactivitat", és a dir, que els convenis col·lectius segueixin íntegrament en vigor mentre es negocia un de nou, o que el conveni sectorial sigui prevalent al d'empresa). Però, qualsevol avanç en la direcció d'impedir la consolidació de la precarietat laboral ha de ser democràticament ben rebut. Una democràcia amb impuls igualitari és incompatible amb una societat de turbo precarietat o de McJobs, és a dir, d'ocupacions fast food o de mala qualitat.

Mitologia turística balear

Publicat originalment al Diari JORNADA (13-07-2018)

El model balear i pitiús de «tot turisme» per tal de fonamentar la part irracional del sistema ideologicoturístic ha necessitat sempre mites. Com ara el que diu que «vivim del turisme», o el que postula la inexistència d’activitat industrial illenca en la fase preturística.

Un dels mites de la modernitat neoliberal és el de la suposada inversió que fan a casa nostra les grans companyies hoteleres. A tall d’exemple, vet aquí la versió mitològica: la setmana passada la premsa local més entregada a la ideòloga turística informava que Meliá Hotels International ha invertit a la zona de Magaluf més de 200 milions d’euros en els últims anys. La presidenta Armengol, present a l’acte d’inauguració de l’Hotel Calvià Beach The Plaza i Momentum Plaza, afirmà que «el treball ha estat dur, així com la inversió realitzada, però el resultat final compensa aquest esforç...». El batle de Calvià, Alfonso Rodríguez, no s’estava d’agrair l’aposta de Meliá per l’esforç inversor en la reconversió de Magaluf.

Ara, la versió no mitològica: fa unes quantes setmanes, en el curs Economia i ecologia política del turisme, organitzat pel GOB, Alba Sud i La Hidra Cooperativa, Ismael Yrigoy presentava una ponència titulada Empreses hoteleres, hotels i finances i explicava que una de les noves estratègies de les hoteleres és la creació de noves companyies en aliança amb fons d’inversió. Un exemple paradigmàtic és el cas de Meliá a Magaluf car: 1) el 2012 «Meliá Hotels International (50%) i Avenue Capital (50%) creen una nova companyia, anomenada Evertmel, per llançar el Calvià Beach Resort»; 2) el 2015 «Melià ven sis hotels per 176 milions d’euros a una nova empresa, participada en un 70% per un fons d’inversió americà (Starwood Capital) i en un 30% per Melià», i 3) el juliol del 2017 «la participació de Starwood en un hotel es ven per 230 milions d’euros a London&Region Properties». Qui i quant ha invertit? Quant deute s’ha llevat de sobre Meliá i, de rebot, quin ha estat l’increment del benefici/habitació?

Ens volen colònia turística i res pus. Mentrestant ens fan empassolar la nostra pròpia mitologia turística. Només faltaria!

Aeroports lliures d'explotació laboral, ja!

Publicat originalment a dBalears (16-07-2018)

Les denúncies sobre la precarietat laboral extrema en els aeroports illencs s'han convertit en un clàssic dels estius de saturació turística. Enguany no és una excepció. A tall d'exemple, el diari Última Hora de divendres  13 de juliol publicava una esfereïdora informació en la qual s'afirmava que molts dels treballadors de les companyies de handling de Son Sant Joan han de treballar a dues empreses per arribar a fi de mes. Això fa que "la jornada de molts excedeixi les dotze hores entre tots dos treballs, i la combinació dels horaris de les dues companyies els impedeix, en molts casos, anar a les seves llars a descasar, o menjar de manera decent. Per poder quadrar els horaris d'ambdues empreses, els canvis de torn estan estesos entre els treballadors, i compten amb el vistiplau dels gerents de les empreses". És a dir, la complicitat empresarial és total, i, segons els treballadors "Aena i les companyies de handling són conscients de la precarietat que hi ha...". Val a dir que la situació ha arribat a tal nivell de gravetat que, a principis d'aquest mes de juliol, dBalears va publicar una notícia segons la qual el comitè d'empresa d'Aena a l'aeroport de Son Sant Joan alertava que les pèssimes condicions de treball fins i tot pot posar en risc el passatger (sic).

Tornant a la informació d'Última Hora, és molt rellevant el que diu un treballador: "La culpa més grossa de tota aquesta situació la té Aena, que és la que fa les subcontractes, i sempre es tira a l'oferta baixa, per la qual cosa, al final, ho paguen els treballadors. De vegades se subcontracta un servei fins a dues vegades". Fins fa poc, hom podia culpabilitzar de l'existència d'aeroports amb extrema precarietat –gairebé explotació- laboral als autors de la reforma laboral del 2012, és a dir, al PP. Ara ja no hi excuses. El Gobierno de España del PSOE ha de revertir aquesta vergonyosa situació. I ho ha de fer ja!

El ministre de Foment, José Luis Ábalos, tot i que ja ha renunciat a revertir la privatització d'Aena (i de la cogestió Comunitat Autònoma-Estat no n'ha dit res), ha garantit que la dita privatització no anirà a més, i que l'Estat seguirà mantenint  el 51% del capital, i ja hi ha nou director d'Aena, el català Maurici Lucena. Per tant, ja estan trigant a posar fil a l'agulla perquè la precarietat laboral dels aeroports no segueixi sent un dels costos humans no avaluats en els balanços dels costos i beneficis que ens genera el turisme a la ciutadania de les Illes Balears.

Avui, dilluns 16 de juliol, ens visita la ministra d'Indústria, Comerç i Turisme, Reyes Maroto. S'anuncia que es reunirà amb agents socials i representants del sector turístic illenc, i que estarà acompanyada de la delegada del Govern a les Illes, Rosario Sánchez, i per la també mallorquina secretària d'Estat de Turisme, Bel Oliver. Tindran el coratge d'anunciar i comprometre's a què, a partir de ja, per aquestes contrades hi haurà aeroports lliures d'explotació laboral? Pel que fa al Govern, no pot menystenir que Aena ha esdevingut en una de les demostracions més punyets del capitalisme extractiu d'aquesta terra, no només pels dobles que ens espolia, sinó també per com guanya aquests doblers: amb explotació laboral i zero responsabilitat social i ecològica. Cal dir prou!

Empobrecerse: el único derecho garantizado

Publicat originalment a Sin Permiso 29/06/2018

Zygmunt Bauman —en su libro Desconocidos en la puerta de casa— nos advertía sobre «la angustia agobiante» de la llamada clase mediana por «la alta probabilidad de caer en la pobreza». Son las consecuencias de la globalización neoliberal y de los programas europeos de austeridad sin piedad para los débiles. Cada vez resulta más evidente que en el Reino de España, verdaderamente, no es la economía en mayúsculas -con reparto y sostenibilidad ecológica de verdad— lo que ha mejorado, sino que la única mejora sustancial sólo afecta a la situación de las clases poderosas.

La Encuesta de Condiciones de Vida (ECV), que cada año publica el Instituto Nacional de Estadística español (INE), es un instrumento imprescindible para intentar objetivar esta angustia. Pero, antes de analizar, aunque sea sucintamente, los resultados de 2017, recientemente publicados, conviene hacer dos consideraciones previas:

Primera: Cuando, de acuerdo con la ECV, se habla de personas pobres, con riesgo de pobreza o de exclusión social, no nos referimos sólo a la situación de la gente que pide limosna a la puerta de, por ejemplo, una iglesia o un supermercado, o de la que es usuaria permanente de los servicios sociales. En estas categorías están incluidas las personas con unos ingresos económicos y en especie que no los permiten llegar a final de mes con las necesidades básicas decentemente atendidas. Por ejemplo: no pueden hacer frente al coste de una cesta de alimentos suficientemente sana, el dinero no les alcanza para atender un copago farmacéutico, los recibos de alquiler, de la comunidad de vecinos, o de la luz, una actividad extraescolar, o los gastos de los libros de texto, o no les llega el presupuesto para cambiarse las gafas, o pagarse la salud bucodental. Son personas para las cuales unos días de vacaciones al año, o unos módicos consumos culturales son lujos inalcanzables.

Segunda consideración: el “umbral de pobreza” equivale al 60% de la media española de ingresos en el año anterior al de la encuesta, por unidad de consumo (persona u hogar). En lo que hace referencia a la ECV de 2017, este umbral ha quedado fijado para las personas en 8.522 €/año (313 € más que el año anterior). Es imprescindible tener en cuenta que esta es una cifra media que incorpora, como todos los indicadores de renta del INE o de la Agencia Tributaria, rentas muy elevadas y rentas extraordinariamente modestas. Esto podría estar indicando que la situación de pobreza y las diferencias sociales se extreman. Dicho de otra manera, cada vez hay más personas y hogares muy por debajo de este umbral de pobreza. Por otro lado, hay que tener en consideración la distorsión geográfica de este indicador, puesto que, dado el coste de la vida, las carencias materiales serán más severas si se vive, por ejemplo, en Palma, que si se reside en Lugo.

Dicho lo anterior, anotemos los principales resultados: el porcentaje de población en riesgo de pobreza —que no supera el umbral de pobreza— se situó en el conjunto del estado español en un 21,6%, un 0,7% menos que el año anterior. Pero atención: en los Países Catalanes, especialmente en las Islas Baleares, el porcentaje de riesgo de pobreza de 2017 es superior al de 2016, puesto que Cataluña, las Islas Baleares y el País Valenciano registran, respectivamente, un 15%, 21,3% y 25,6% para 2017, frente a un 13,2%, 15,5%, y 24,4% del año anterior.

No obstante, interesa poner especialmente de relieve que el indicador AROPE (At-Risk-Of Poverty and Exclusion)- que es el homologado en la UE, y que, además de si se llega o no al umbral de la pobreza, incorpora elementos de calidad en la ocupación y de carencias materiales- presenta resultados con la misma tendencia que el anterior: el estado español un 26,6% en 2017 versus un 27,9% en 2016; Cataluña, las Islas Baleares y el País Valenciano, un 19,4%, 24,7% y 31,3% en 2017 versus un 17,9%, 19,1%, y 30,5% en 2016.

Antes de continuar, aclaro que las referencias a los Países Catalanes (el conjunto de comunidades autónomas de habla catalana, y con grandes lazos históricos y culturales) se justifican por el hecho de que una versión previa y más breve de este artículo fue publicada originalmente en un periódico cuyo ámbito lingüístico y de distribución son, precisamente, los Países Catalanes. Ahora añado otra justificación que es más importante: Estas tres comunidades autónomas han puesto recientemente en funcionamiento nuevos subsidios condicionados (Renta Valenciana de Inclusión, Renta Social Garantizada de Baleares, y Renta Garantizada de Ciudadanía de Catalunya). Los tres incorporan novedades diferenciadas en cada caso, pero les une una característica nada novedosa, como es su inutilidad para la erradicación de la pobreza y/o del riesgo de exclusion social.

La ECV nos proporciona mucha más información que la que se ha comentado en las líneas precedentes. Por ejemplo, en conjunto del Reino de España, se constata que la pobreza sigue teniendo cara de mujer (tasa femenina de riesgo de pobreza 22,2% vs. tasa masculina 21%, y AROPE 27,1% para las mujeres vs 26% para los hombres); que la pobreza infantil es intolerable, puesto que el 28,1% de la población de menos de 16 años está en riesgo de pobreza, y el 31% en riesgo de pobreza o exclusión social según el indicador AROPE; y que la perdurable reforma laboral precarizadora cronifica situaciones de exclusión social, incluso para las personas que tienen un trabajo (mal) remunerado, puesto que, al menos, el 46,3% de las personas ocupadas tienen dificultades para llegar a fin de mes.

En cuanto a las carencias materiales concretas, el panorama es el siguiente: en el 34,4% de los hogares ninguno de sus miembros puede permitirse ir de vacaciones al menos una semana al año; en el 8,3% no se puede mantener la vivienda con una temperatura adecuada; en el 37,3% no se tiene capacidad para afrontar gastos imprevistos (por ejemplo, una enfermedad, una subida del alquiler, etc.); y en el 7,4% ha habido retrasos en el pago de gastos relacionados con la vivienda principal (hipoteca o alquiler, recibidos de gas, comunidad...) en los últimos 12 meses.

En fin, con las imperfecciones que se quiera, la ECV permite una, digamos, bastante precisa fotografía del empobrecimiento y de las carencias materiales que padece la población. Una información que convine no obviar ya que permite evidenciar que, sin una Renta Básica (universal, incondicional, individual, suficiente, y complementaria al que conocemos como Estado del Bienestar), el único derecho garantizado de verdad para los y las débiles es el de empobrecerse. Es esta una agobiante angustia de consecuencias inciertas.

(Nota: Una versión en catalán y más breve de este artículo fue publicada en el diario JORNADA del 23 de junio de 2018).

Illes Balears: desigualtats invisibilitzades

Publicat originalment a dBalears (09-07-2018)

En un article anterior vaig comentar els trets principals de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de 2017, tot concloent que les Illes Balears van “Pas a pas fins a la definitiva dualització social”. He d’afegir ara que l'ECV incorpora cada any un tema per aprofundir en algunes qüestions de la vida de les llars. A l'edició de 2017 va incloure l'assumpte de la salut, i els resultats es van publicar el divendres passat. Les dades conegudes evidencien, entre altres coses, que, en matèria de salut i hàbits saludables, en el Regne d'Espanya existeixen importants desigualtats en funció de la situació socioeconòmica de les llars, i de l'edat i el nivell educatiu de les persones.

Vet aquí les desigualtats que aquest mòdul de l'ECV posa en relleu en funció de la situació socioeconòmica: a) Les persones amb majors ingressos van acudir amb major freqüència que aquelles amb ingressos baixos a l'especialista (57,7% vs. 43,8%) i al dentista (60,6% vs. 35,3%). b) L'obesitat va afectar més a les persones amb ingressos baixos (15,0%) que a les d'ingressos alts (9,0%). c) Les persones amb ingressos alts van dedicar una mitjana de 232 minuts setmanals a practicar activitats físiques i esport, mentre que entre les d'ingressos baixos el temps mitjà es va reduir a 180 minuts. d) Pel que fa a la freqüència de consum de fruita, el 69,4% de les persones amb ingressos baixos va consumir fruita diàriament, enfront del 83,6% de les persones amb ingressos alts, i, per acabar d’arrodonir la informació sobre hàbits alimentaris, diguem que el 58,4% de les persones amb ingressos baixos va prendre verdures, amanides o llegums diàriament, enfront del 69,3% de les d'ingressos alts.

Dues dades més que em semblen particularment simptomàtic d'aquestes desigualtats: La població menor de 16 anys havent necessitat assistència dental no la va rebre en el 0,7% de llars amb ingressos alts, mentre que en cas de llars amb ingressos baixos aquest percentatge se'n filà al 8,1%. La càrrega sobre els pressupostos familiars de les despeses en serveis sanitaris és també desigual segons el nivell d'ingressos. Concretament, al 5,6% de les llars amb ingressos alts li van suposar una càrrega pesada, enfront a un 9,8% de les llars amb ingressos baixos. I el mateix va succeir amb la càrrega ocasionada per les despeses d'assistència dental (17,3% vs. 28,9%) i medicaments (4,6% vs. 11,9%).

Exposades aquestes dades pel conjunt del Regne d’Espanya, la pregunta pertinent és: Quines són les xifres d'aquestes desigualtats a les Illes Balears? La resposta és molt senzilla: No hi ha dades. Per aquestes contrades en els darrers anys s'aplica molt sovint la dita "d'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n dol". Les persones responsables polítiques de l'Institut Balear d'Estadística (IBESTAT) no deuen voler que veiem algunes coses perquè el cor no ens dolgui. I no obstant això, malgrat que la decisió política sembla ser no mesurar les desigualtats, i visibilitzar-les (se’n fan poques o cap d'explotació autonòmica sobre desigualtats), aquestes existeixen i dolen molt!

I de la desigualtat, què?

Publicat originalment a DIARIO de MALLORCA (11-07-2018)

Cansa, i, alhora, preocupa, que el Govern dels Acords pel Canvi segueixi, fort i no et moguis, obviant l'evolució de les desigualtats en les anàlisis oficials de la situació econòmica, social, i laboral. En aquest aspecte no hi ha hagut massa canvi. Serveixi com a exemple que, mentre a la fi de juny, el Govern de les Illes Balears bravejava en una piulada de ser "l'única Comunitat Autònoma on conflueix creixement econòmic, creació d'empreses, ocupació de qualitat, i augment substancial de salaris", res va dir sobre l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) 2017 que, entre altres coses, ens informava que, en termes de l'indicador AROPE (per les sigles en anglès d' At-Risk-of-Poverty or Exclusion) –que, a més de ser l'indicador homologat a la UE, i de si s'arriba o no al llindar de la pobresa, incorpora elements de qualitat en l'ocupació, i de carències materials-, el 24,7% de la població estava en risc de pobresa i/o d'exclusió social.

Val a dir que el missatge governamental a la xarxa social es referia a: creixement de PIB, sense incorporar, al més pur estil neoliberal, cap matís crític a aquest indicador; creació d'empreses sense prendre en consideració, en un context de gairebé nul·les polítiques de segona oportunitat, la vida mitjana d'aquestes empreses; ocupació de qualitat (se suposa que fent referència al relatiu augment de contractes indefinits, ja que seria un sarcasme que es referissin a una millora en matèria de, posem per cas, sinistralitat laboral); i, finalment, esmentava un augment substancial de salaris (referint-se, segurament, a alguns convenis col·lectius, com ara, el d'hostaleria).

Sobre aquests dos últims aspectes cal fer, almenys, uns breus comentaris: És molt agosarat xerrar de millora de la qualitat de l'ocupació centrant-se únicament en un augment de contractes formalment no temporals, sense tenir en consideració que "... el contracte indefinit, ha deixat de ser sinònim d'estabilitat en perdre les seves característiques bàsiques de seguretat, i, per tant, d'infinitud" (Raúl Lorente Campos i Adoración Guamán Hernández a Cuadernos de Relaciones Laborales (1) 2018). D'altra banda, convé advertir que els increments salarials pactats en els convenis col·lectius, sent molt positius i d'absoluta justícia, no garanteixen, per se, una millora de tots els pressuposts individuals i/o familiars si, alhora, no es redueix el nombre dels minijobs més característics del nostre mercat laboral, és a dir, si no es redueix la temporalitat contractual de curta i molt curta durada.

La qüestió clau és que, com les "polítiques de reforma laboral permanent" -accelerades per la Reforma Laboral de 2012, i següents- han tingut un permanent biaix cap a la generació d'estructures de profunda segmentació laboral, o s'inverteix aquesta situació, o seran versemblants escenaris amb creixements de PIB, d'empreses, d'ocupacions formalment no temporals, i d'increments col·lectius de salaris, que convisquin amb una societat segmentada, com a conseqüència de la cronificació del fenomen dels working poor (persones assalariades que no superen el llindar de la pobresa), altes taxes de població en situació d'AROPE, i augment de les desigualtats.

Contràriament al discurs oficial, una de les preocupacions prioritàries d'un govern progressista hauria de centrar-se en  l'evolució de la contractació de curta i molt curta durada perquè, d’aquesta evolució, depèn que es mantingui l’escenari de desigualtat creixent abans descrit, i molt menys cofoi que el dibuixat en la piulada governamental abans comentada. I, en aquest sentit, les dades del primer semestre de 2018 són qualsevol cosa menys motiu per bravejar: Dels 241.959 contractes temporals registrats, 55.090, és a dir, el 23% del total, ho van ser d'una durada inferior a un mes. Però, sobretot, retinguin la següent dada: 36.937 –més del 15% del total- van ser contractes d'una durada màxima de 5 dies.

Tot plegat em permet concloure que no hauríem de "normalitzar" aquests percentatges de precarietat laboral perquè, en fer-ho, normalitzaríem nivells de desigualtat intolerables. És un risc que no ens podem permetre. En aquest sentit, la Proposició de "Llei contra la precarietat i per l'estabilitat en l'ocupació", que recentment ha presentat al Congrés dels Diputats el Grup Parlamentari d'Units Podem, és una excel·lent iniciativa en el bon camí d'aquesta no normalització de la precarietat laboral i vital de grans sectors de la societat. Els continguts concrets d'aquesta iniciativa legislativa són "figues d'un altre paner", que requereixen un altre article. Així serà.

La precarietat laboral (i vital) del meu barri

Publicat originalment al diari JORNADA (06-07-2018)

Des de fa unes quantes setmanes faig més vida de barri i tinc més temps per observar el tarannà de la gent que hi viu i hi treballa. És una zona de Palma que s’ha poblat de forns-cafeteries. Veritablement són com bars de tota la vida, però és habitual que als treballadors i treballadores se’ls apliqui el conveni col·lectiu dels forns i no el d’hostaleria. Tenen, idò, unes condicions salarials i laborals sensiblement pitjors a les que els correspon per la feina que fan.

L’altre negoci que triomfa són els restaurants de Sushi. L’emprenedoria d’origen asiàtic ja no pot atendre per si sola l’augment de clientela. L’altre dia vaig ser en un d’ells i, en veure que hi havia personal nou, vaig demanar si eren família dels amos. Em van contestar: «No! Autònoms».

Al barri queda algun bar que no s’amaga de ser-ho. Em creguin si els dic que he perdut el compte de les diferents persones que, en qüestió de mesos, m’han servit el cafè de gairebé cada matí. Per cert, segons les dades laborals de juny, a Mallorca baixa l’atur registrat i puja la mitjana d’afiliacions a la Seguretat Social. Segurament les persones que m’atenen deuen ser part d’aquestes que han signat algun dels 23.932 contractes registrats (més del 40% del total) al juny i que tenen una durada de menys de 90 dies.

Tenim també start-ups, negocis innovadors, comerços modernitzats... En gairebé cap es veuen empleats o empleades d’una certa antiguitat. Fins i tot a les fruiteries ateses per veïns i veïnes d’origen pakistanès aparenten una rotació laboral terrible! On hi ha poca rotació és en el grup de voluntaris i voluntàries de Càritas de la parròquia. M’expliquen que el fonamentalisme del benefici no té en compte la grandària de l’empresa. Potser per això cada vegada atenen més pobres que tenen ocupacions (mal) remunerades. Els de Stop Desnonaments em comenten que la turistització del barri va en paral·lel al creixement de les amenaces de desnonaments de llogaters i llogateres.

Tant se val si la ministra de Treball i Seguretat Social, Magdalena Valerio, no visità el meu barri. Seguirem en la lluita quotidiana per una vida no precària i per trajectòries vitals desitjades.

UE: Necropolítica, por, sofriment inútil ...

Publicat originalment a dBalears (02-07.2018)

Matinada del divendres passat. S'anuncia l'acord del Consell Europeu sobre migració, refugiats, i concessió de dret d'asil. De l'acord, veritablement, se'n saben pocs detalls, i, en qualsevol cas, el que és més cridaner és la decisió de la UE de construir centres dins del seu territori per classificar els migrants. Els Caps d'Estat més cofois són els més neofeixistes, com ara, l'italià Giuseppe Conte, o l'hongarès Viktor Orbán... Guanya, idò, l'extrema dreta. De victòria en victòria fins a plasmar  –si no els barram el pas- en els textos comunitaris la "necropolítica" com a raó de ser de la Unió Europea. Recordi's que aquest terme l'hi devem al filòsof camerunès Achille Mbembe, i que podríem resumir aquesta pràctica com la política basada en la idea que per al poder unes vides tenen valor i unes altres no; i solament tenen valor les vides dels qui les multinacionals consideren que poden ser consumidors. Tot plegat, a aquest Consell Europeu es manté la política europea dictada per les multinacionals.

Aquesta deriva autoritària és, a parer meu, conseqüència d'un neoliberalisme que cada pic és més un neoliberalisme de la por. Una globalització de lliure circulació financera i de mercaderies amb fronteres per a les persones, pèrdua de drets socials arreu, i superació amb escreix de tots els límits ecològics és una autèntica màquina de generació de pors. Val a dir que la por ha estat, en èpoques passades, llavor del feixisme, i no està escrit que no ho pugui tornar a ser-ho. En aquest sentit, Rob Riemen escriu en el seu llibre "Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme" -un text que he citat en diverses ocasions en aquestes col·laboracions a dBalears- que "... el feixisme és el conreu polític dels nostres pitjors sentiments irracionals: ressentiment, odi, xenofòbia, desig de poder i por!"

Si no bastaven els espanyols Centres d'Internament d'Estrangers (CIE) -uns centres que són autèntiques presons, on el respecte pels drets humans és inexistent-, ara en tindrem d'europeus. La inhumanitat d'aquests centres queda palesada a un recentment publicat informe de SJM-E. Corresponen aquestes sigles a alguna organització o plataforma esquerrana radical antisistema? Doncs no, és l'acrònim de Servei Jesuïta a Migrants-Espanya. L'Informe de SJM-E corresponent a 2017 és la crònica documentada de com "els CIE van funcionar com a nous llatzerets, en els quals van patir un sofriment inútil milers de migrants nouvinguts a Espanya irregularment, abans de ser posats, majoritàriament, en llibertat". Ara sembla que es tracta d'europeïtzar aquests confinaments a llimbs invisibilitzats de no drets humans.

La situació europea és greu. Em recorda bastant al que diu el personatge principal (l'Ange) del "Tocats pel foc" de Manuel de Pedrolo: "... posseir ens obliga a pensar en uns altres termes. L'home que té, és també home que té por de perdre. De perdre allò que posseeix, és clar. Això provoca una actitud de recel, de desconfiança envers els altres homes... Ben aviat acaba per identificar-se amb allò que té, i no amb allò que és." Tanmateix, una altra Europa sense necropolítica, ni por, ni sofriment inútil, és possible!

Pla balear contra l’explotació laboral?

Publicat originalment al diari JORNADA (29-06-2018)

«Aprovarem un pla contra l’explotació laboral» era el titular de l’entrevista al president del govern d’Espanya que, diumenge passat, va publicar El País. Pedro Sánchez posava com a exemple les Balears, on «s’han mobilitzat recursos a la inspecció laboral per fer emergir aquesta realitat d’explotació laboral que sofreix desgraciadament molta gent al nostre país». Però... realment ha passat això, a les Illes Balears?

La història és la següent: l’estiu del 2015, just quan el govern dels Acords pel Canvi començava a caminar, es va engegar un Pla de Lluita contra l’Explotació Laboral. Els sindicats i la progressia aplaudiren la iniciativa. Les patronals i les forces conservadores, que arrufaren el nas, no perderen el temps, i van iniciar les tasques de pressió perquè les coses tornessin a mare, és a dir, es tornés al «realisme màgic neoliberal», segons el qual els casos d’explotació laboral són absolutament excepcionals. Els dos estius següents el Pla de Lluita contra l’Explotació Laboral va esdevenir formalment el «Pla de Lluita contra la Precarietat en el Treball».

La formalitat coincidia amb la realitat, puix mai havia estat una altra cosa que una de les campanyes extraordinàries de la Inspecció de Treball i Seguretat Social (ITSS), l’objectiu principal de la qual és l’esmena de la irregularitat en la temporalitat i la parcialitat, fonamentalment, mitjançant la conversió dels contractes temporals irregulars en fixos o fixos discontinus, i els parcials en contractes de jornada completa, i el pagament de les cotitzacions a la Seguretat Social deixades de pagar. En qualsevol cas, res a veure amb la persecució de conductes empresarials tipificats com a «delictes contra els drets dels treballadors» en el títol XV del Codi Penal.

La balearitat del pla es limita a la participació de les autoritats autonòmiques illenques a la planificació de l’acció inspectora, a fer un gran desplegament mediàtic i propagandístic i a donar-li cobertura política. No és poca cosa, però és el que és: un anar fent, en espera d’una Inspecció de Treball amb millors mitjans tècnics i amb recursos humans més propers a les ràtios que marca l’OIT (un inspector o inspectora per cada 10.000 treballadors i treballadores), i un autèntic pla contra l’explotació laboral, realment existent i invisibilitzada.

Colòmbia

I.- A Bogotà el dia despertà plujós. No obstant això, decidim no fer cas a les recomanacions turístiques, segons les quals l'imprescindible és sortir de la capital colombiana, i dirigir-se als afores per visitar, entre altres llocs, Zipaquirá i Guatavita. No entenc aquest poc interès dels operadors turístics per mostrar Bogotà. La qüestió és que, sense por a la pluja, ni al cel encapotat que ens podia privar de les vistes panoràmiques de la gran ciutat, ens dirigim al Cerro de Monserrate. L'últim tram de l'ascens cal fer-ho amb un telefèric que et porta a un complex de peregrinació de gent de tota Colòmbia. Crec que els déus precolombines de la pluja són cinc, doncs bé, tots ells ens van protegir, i el cel es va netejant de núvols suficientment com per passejar i contemplar unes fantàstiques vistes panoràmiques.

Vista panoràmica de Bogotà

Bogotà, com totes les ciutats llatinoamericanes, són diverses ciutats. Els centres històrics estan extraordinàriament gentrificats cap a zones de negocis, hotels, centres comercials, oferta de restauració, i residencials (de major o menor classe social). Es necessita molt temps per visitar aquestes "bogotàs", però a la zona del Parque El Virrey, on tenim parada i fonda, hi ha un d'aquests locals que s'han de visitar: El BBC (Bogotà Beer Company) que es presenta com "la cerveseria petita més gran de Colòmbia", i ofereix una varietat de "polas" artesanals d'elaboració pròpia molt interessant. Aclarim que a Colòmbia, popularment, es diu "pola" a la cervesa doncs la primera que es va comercialitzar en el 1911 i es va popularitzar la van etiquetar amb el nom de "La Pola" en homenatge a l'heroïna de la independència Policarpa Salavarrieta. Ara la cervesa més popular és la "Club Colòmbia", de la qual es distribueixen tres varietats: rossa, vermella i negra.

Tot seguit, partim amb un taxi (que barats són!) cap al Museo del Oro. Només entrar hi ha un panell que contextualitza el significat d'aquest museu. Diu així: "La metalúrgica, como en general las tecnologías, se entrelaza con la cosmovisión, la política, la economía y la organización social. Cundo las poblaciones orfebres de Colombia eligieron los materiales, las técnicas de manufactura y la organización de la producción, lo hicieron no sólo bajo la influencia de requerimientos técnicos, sino también, y principalmente, por factores culturales y sociales. Pero a la vez que era un producto de ella, la metalúrgica transformó la sociedad". I tanmateix, amb el que allà tenen exposat, et fas més conscient de l'espoli que van perpetrar els conqueridors espanyols en aquelles terreres. A la sortida t’adones que has afegit a la motxilla una altra experiència inoblidable. Però, a Bogotà, a més de la Plaza Bolívar, la Catedral, la zona de la Candelaria, el Callejón del Embudo, la Iglesia de San Francisco, el Museo Botero, hi ha altres tresors: El Museo de Santa Clara, una veritable joia del segle XIX, imprescindible, i la modesta però deliciosa xocolateria artesanal "Cacao y más cacao".

 Laguna de Guatavita

L'últim dia a Bogotà sí sortim als afores. Primera parada la Laguna de Guatavita: Un passeig imprescindible pel que va ser "El Dorado", en el qual no trobem or, però si paisatges inoblidables, i una magnífica flora. Segona parada a Zipaquirá per menjar el primer ajiaco -un dels plats estrella de la gastronomia colombiana-, i visitar la molt interessant -i en alguns aspectes espectacular- Catedral de Sal. Tercera i última parada del dia: La carretera de retorn a Bogotà, col·lapsada per un embós monumental.

II.- Pereira és la capital del departament, i la principal ciutat del "Eje Cafetero" de Colòmbia. Els "paisas" -l'apòcope de «paisà» o «muntanyenc», que defineix a un dels grups socioculturals dels colombians i de les colombianes de la zona d'Antioquia- estan molt orgullosos de la seva capital. La veritat és que és una ciutat que consider prescindible, però on es pot menjar una bona "morraja fregida". A Colòmbia es fregeix de meravella! D'altra banda, la ciutat ens va brindar l'oportunitat de fotografiar algunes celebracions de la Setmana Santa colombiana.

Una altra cosa són els voltants de Pereira. Les Haciendas que l'envolten (ens allotjarem de luxe a l' Hacienda San José, els paisatges amb abundància de bambú (guadua), els pintorescs i tradicionals pobles de Filandia (aquí vam menjar el millor bunyol de pasta fregida de tot el viatge), o Salento (on hi ha una interessant oferta comercial que aprofitarem per fer algunes compres entre elles, com no podia ser d'una altra manera, un capell). Tots aquests poblets, cada vegada més bolcats al turisme, estan inserits al Valle del Cocora, on es poden veure les famoses "palmas de cera del Quindio". Són unes palmeres extraordinàriament altes, d'una bellesa imponent, i en perill d'extinció. Per revertir aquest perill, provocat principalment pel desistiment humà, s'han implantat programes de replantació, als quals són convidats els viatgers. S' "adopta" una palma petita (a la nostra li vam posar el nom de Tula, una benvingudíssima gosseta, que ens va abandonar sent massa jove) que plantes en una mena de vivers amb les teves pròpies mans, i, quan està suficientment robusta i crescuda, és trasplantada a la vall. Esperam que en uns anys puguem visitar a la nostra Tula, ja crescuda i lluint la seva bellesa en un lloc d’ aquestes impressionants valls colombianes. Ho celebrarem amb un "canelazo" (un combinat  a base d'aiguardent local, canyella, aigua de panela, i sucre o sal).

Vista panoràmica del Valle del Cocora

L'últim dia per la zona dels cafeters la dediquem a una visita memorable: La Hacienda de San Alberto. Vam aprendre a apreciar encara més el cafè. Va augmentar la nostra preocupació per la substitució dels cafeters per les més "productives" plantacions d'alvocats. I constatam que la gent colombiana té molta raó quan diuen que "el bon cafè no necessita sucre, i el dolent no la mereix".

La Hacienda de San Alberto

III.- Medellín és molt Medellín. És "cultura metre" i "cultura metre-cable"; és "orgullo paisa" i ciutat natal i museu –i "placeta"- de Botero; és turistización de les malifetes de Pablo Escobar i l'art urbà de, posem per cas, el col·lectiu @chota_13. Medellín és Comuna 13 –i la seva memòria històrica de la brutal repressió estatal soferta- i basíliques, ermites i catedrals (de la Candelaria, de la Veracruz, la Metropolitana...); és Museu de Antioquia i és barri de San Javier, és el "Pueblo Paisa" en el Cerro Nutibara i la peatonal Calle 54 o la Plaza Cisneros, és l'hedonisme de la burgesia local dels barris burgesos. 

Grafit a Comuna 13 (Medellín)

És impossible sintetitzar en poques línies les sensacions viscudes a Medellín des de les humils comunes de barraques, fins al barri de El Poblado (si hi van, no deixin de visitar el millor cafè de la ciutat, el "Cafè Pergamíno"). Medellín és, finalment, molt "fast food" però també és Restaurante Hacienda (que serveix les típiques i copioses Bandejas Paisas), o el popular Mondongos (on se serveix el tradicional mondongo).

Vista panoràmica de Medellín

Medellín és molt Medellín, i, fins i tot, és els seus voltants. Sant Jerónimo és un bonic poble de molta arquitectura colonial i republicana, i façanes i finestres blaves Però l'imprescindible és Santa Fe de Antioquia. Cal petejar-lo pam a pam, sense massa pressa. Aquest poble, que en el seu moment va ser capital d'Antioquia, té un microclima local que fa que la temperatura sigui sempre elevada... Però no es preocupin, car hi ha suficients ombres en els seus carrerons, comerços locals d'allò més pintorescs, atesos per paisans i paisanes súper amables, i, quan es necessita reposar forces, sempre hi ha el Bar Restaurant La Comedia. A més de recuperar-te de la set amb una freda cervesa Club Colombia, o de la gana amb qualsevol menjar típic colombià, a La Comedia recarregues forces vitals amb la banda sonora del local (el disc Ballands de John Coltrane), o amb l'actuació d'algun parroquià. Nosaltres vam tenir l'oportunitat que un acordionista ens amenitzarà el nostre dinar, amb algunes peces del gran Piazzolla.

IV.- L'arribada a l'aeroport de Santa Marta ens va situar en una altra dimensió del viatge: Ja estàvem molt a prop del Carib. De l'aeroport, directament al Parque Nacional Natural Tayrona. Pur Carib. Un luxe de naturalesa. Un lloc ideal per, fent senderisme per aquí i per allà, reposar forces mentals per afrontar la immersió en l'última estació del viatge: Cartagena d'Índies.

Vista del Parque Nacional Natural Tayrona

Però per arribar a aquesta última cita férem el trajecte en cotxe amb una molt bona companyia de dos xavals. Ens explicaren mil i una anècdotes sobre les ciutats i pobles que anàvem travessant. Per exemple, quan passarem pel municipi de Ciénaga ens explicaren la història de la "massacre de les Bananeres", que va ser una massacre de treballadors de la United Fruit Company que es va produir entre el 5 i el 6 de desembre de 1928 per posar fi a una vaga en reivindicació de condicions de treball dignes. O, en passar pels voltants de la ciutat de Barranquilla, ens expliquen que aquesta ciutat és famosa –a més de ser-ho per la cançó "¡'Pa' Barranquilla me voy!"- per ser una ciutat autènticament "de primera". Resulta que els embussos són tan constants que els cotxes han de circular sempre amb la primera posada.

Els dos companys que ens van acompanyar eren entusiastes seguidors del candidat progressista a la presidència de Colòmbia, Gustavo Petro. El seu entusiasme em va animar a acabar aquest article amb esperances i desitjos que a Colòmbia s'obrís una etapa de pau i de justícia social i ambiental. Petro no va guanyar la presidència, però els seus excel·lents resultats fan que a Colòmbia res no sigui igual. Segur!

V.- Cartagena val, per si mateix, un viatge. És molt més que 13 quilòmetres de murs colonials, i és qualque cosa més que la ciutat llatinoamericana més densament turistitzada que hagi vist.

Vista de Cartagena de Indias

Fora dels murs, cal veure el Monasterio i la Iglesia de La Pola per entendre la religiositat de la gent d'aquelles contrades; la fortalesa de San Felipe de Barajas per fer-se a la idea de la importància estratègica de l'enclavament en la seva època, i la capacitat arquitectònica militar dels espanyols de mil set-cents i escaig. Fora de la ciutat emmurallada cal observar també la part nova, amb grans edificis moderns, per fer-se a la idea de la capacitat destructiva de la modernitat, i que aquesta ciutat del Carib també corre risc de morir d'èxit. Almenys, hi ha dues zones més fora de les muralles que cal visitar: La zona dels pescadors i del mercat de fruites, verdures, carn i peix. L'absència absoluta de glamur, però etnogràficament imprescindible, fa que pel barri no es vegi ni un turista. L'altra és el barri de Getsemani que és, d'una banda, la zona per a motxilles i batxilleres amb més encant i glamur que he vist en la meva vida, i, d'altra banda, una zona víctima d'una gentrificació galopant.

Vista del barri de Getsemani a Cartagena de Indias

I dins de les muralles? Doncs cal veure-ho absolutament tot, carrer a carrer, racó a racó, plaça a plaça, monument a monument, façana a façana... i deixar-se portar per l'espectacle de Cartagena de Indias. Si hagués de citar uns pocs llocs, citaria: La Puerta del Reloj, la Plaza de la Aduana, la Plaza de Bolívar, el Museo del Oro Zenú, el Convento e Iglesia de San Pedro Claver (és curiós veure textos en català d'aquest monjo català que ajudava, com podia, als esclaus arribats d'Àfrica); el Museo de la Inquisición, la Catedral... A més de l'àmplia oferta comercial (és gairebé impossible sortir de Cartagena sense haver comprat almenys una bossa o motxilla Wayúu, o una maragda), el lloc ideal per acabar de fer les compres són Las Bóvedas... No s'ha estat a Cartagena si no s'ha contemplat una posta de sol des del Cafe del Mar, no s'ha pres una copa en el Quiebra-Canto, no s'ha esmorzat a la Pasteleria Mila, no s’ha ballat salsa al “Donde Fidel”, no s'ha sopat de cebiches en La Cevicheria, o, fins i tot, no s'ha visitat el popularíssim Restaurant Coroncoro.

Detall de les muralles de Cartagena de Indias

De camí a l'aeroport em vaig recordar del llibre "L'infinit viatjar" de Claudio Magris, on es pot llegir: "Movent-se endavant i enrere a l'espai, sense seguir recorreguts obligats i encomanant-se a la digressió més que a la línia recta, el viatger suspèn durant breus instants el temps, ho té una mica en escac com el malabarista que deixa suspesos en l'aire molts bolos al mateix moment àdhuc sabent que, abans o després, li cauran en el cap". Així ha estat el viatge per Colòmbia. Esper que el malabarista que hi ha en un dels terrats de la Plazoleta del Chorro de Quevedo de Bogotá segueixi amb els bolos a l'aire...

Terrat de la Plazoleta del Chorro de Quevedo de Bogotá