I.- A Bogotà el dia despertà plujós. No obstant això,
decidim no fer cas a les recomanacions turístiques, segons les quals
l'imprescindible és sortir de la capital colombiana, i dirigir-se als afores
per visitar, entre altres llocs, Zipaquirá i Guatavita. No entenc aquest poc
interès dels operadors turístics per mostrar Bogotà. La qüestió és que, sense
por a la pluja, ni al cel encapotat que ens podia privar de les vistes panoràmiques
de la gran ciutat, ens dirigim al Cerro de Monserrate. L'últim tram de l'ascens
cal fer-ho amb un telefèric que et porta a un complex de peregrinació de gent
de tota Colòmbia. Crec que els déus precolombines de la pluja són cinc, doncs
bé, tots ells ens van protegir, i el cel es va netejant de núvols suficientment
com per passejar i contemplar unes fantàstiques vistes panoràmiques.
|
Vista panoràmica de Bogotà |
Bogotà, com totes les ciutats llatinoamericanes, són diverses ciutats. Els
centres històrics estan extraordinàriament gentrificats cap a zones de negocis,
hotels, centres comercials, oferta de restauració, i residencials (de major o
menor classe social). Es necessita molt temps per visitar aquestes
"bogotàs", però a la zona del Parque El Virrey, on tenim parada i
fonda, hi ha un d'aquests locals que s'han de visitar: El BBC (Bogotà Beer
Company) que es presenta com "la cerveseria petita més gran de
Colòmbia", i ofereix una varietat de "polas" artesanals
d'elaboració pròpia molt interessant. Aclarim que a Colòmbia, popularment, es
diu "pola" a la cervesa doncs la primera que es va comercialitzar en
el 1911 i es va popularitzar la van etiquetar amb el nom de "La Pola"
en homenatge a l'heroïna de la independència Policarpa Salavarrieta. Ara la
cervesa més popular és la "Club Colòmbia", de la qual es
distribueixen tres varietats: rossa, vermella i negra.
Tot seguit, partim amb un taxi (que barats són!) cap al Museo del Oro.
Només entrar hi ha un panell que contextualitza el significat d'aquest museu.
Diu així: "La
metalúrgica, como en general las tecnologías, se entrelaza con la cosmovisión,
la política, la economía y la organización social. Cundo las poblaciones
orfebres de Colombia eligieron los materiales, las técnicas de manufactura y la
organización de la producción, lo hicieron no sólo bajo la influencia de
requerimientos técnicos, sino también, y principalmente, por factores
culturales y sociales. Pero a la vez que era un producto de ella, la
metalúrgica transformó la sociedad". I tanmateix, amb el que allà tenen exposat, et fas més conscient de
l'espoli que van perpetrar els conqueridors espanyols en aquelles terreres. A
la sortida t’adones que has afegit a la motxilla una altra experiència
inoblidable. Però, a Bogotà, a més de la Plaza Bolívar, la Catedral, la zona de
la Candelaria, el Callejón del Embudo, la Iglesia de San Francisco, el Museo
Botero, hi ha altres tresors: El Museo de Santa Clara, una veritable joia del
segle XIX, imprescindible, i la modesta però deliciosa xocolateria artesanal
"Cacao y más cacao".
|
Laguna de Guatavita |
L'últim dia a Bogotà sí sortim als afores. Primera parada la Laguna de
Guatavita: Un passeig imprescindible pel que va ser "El Dorado", en
el qual no trobem or, però si paisatges inoblidables, i una magnífica flora.
Segona parada a Zipaquirá per menjar el primer ajiaco -un dels plats estrella
de la gastronomia colombiana-, i visitar la molt interessant -i en alguns
aspectes espectacular- Catedral de Sal. Tercera i última parada del dia: La
carretera de retorn a Bogotà, col·lapsada per un embós monumental.
II.- Pereira és la capital del departament, i la principal ciutat del
"Eje Cafetero" de Colòmbia. Els "paisas" -l'apòcope de
«paisà» o «muntanyenc», que defineix a un dels grups socioculturals dels
colombians i de les colombianes de la zona d'Antioquia- estan molt orgullosos
de la seva capital. La veritat és que és una ciutat que consider prescindible,
però on es pot menjar una bona "morraja fregida". A Colòmbia es
fregeix de meravella! D'altra banda, la ciutat ens va brindar l'oportunitat de
fotografiar algunes celebracions de la Setmana Santa colombiana.
Una altra cosa són els voltants de Pereira. Les Haciendas que l'envolten
(ens allotjarem de luxe a l' Hacienda San José, els paisatges amb abundància de
bambú (guadua), els pintorescs i tradicionals pobles de Filandia (aquí vam
menjar el millor bunyol de pasta fregida de tot el viatge), o Salento (on hi ha
una interessant oferta comercial que aprofitarem per fer algunes compres entre
elles, com no podia ser d'una altra manera, un capell). Tots aquests poblets, cada
vegada més bolcats al turisme, estan inserits al Valle del Cocora, on es poden
veure les famoses "palmas de cera del Quindio". Són unes palmeres
extraordinàriament altes, d'una bellesa imponent, i en perill d'extinció. Per
revertir aquest perill, provocat principalment pel desistiment humà, s'han
implantat programes de replantació, als quals són convidats els viatgers. S' "adopta"
una palma petita (a la nostra li vam posar el nom de Tula, una benvingudíssima
gosseta, que ens va abandonar sent massa jove) que plantes en una mena de
vivers amb les teves pròpies mans, i, quan està suficientment robusta i
crescuda, és trasplantada a la vall. Esperam que en uns anys puguem visitar a
la nostra Tula, ja crescuda i lluint la seva bellesa en un lloc d’ aquestes impressionants
valls colombianes. Ho celebrarem amb un "canelazo" (un combinat a base d'aiguardent local, canyella, aigua de
panela, i sucre o sal).
|
Vista panoràmica del Valle del Cocora |
L'últim dia per la zona dels cafeters la dediquem a una visita memorable:
La Hacienda de San Alberto. Vam aprendre a apreciar encara més el cafè. Va
augmentar la nostra preocupació per la substitució dels cafeters per les més
"productives" plantacions d'alvocats. I constatam que la gent
colombiana té molta raó quan diuen que "el bon cafè no necessita sucre, i
el dolent no la mereix".
|
La Hacienda de San Alberto |
III.- Medellín és molt Medellín. És "cultura metre" i
"cultura metre-cable"; és "orgullo paisa" i ciutat natal i
museu –i "placeta"- de Botero; és turistización de les malifetes de
Pablo Escobar i l'art urbà de, posem per cas, el col·lectiu @chota_13. Medellín
és Comuna 13 –i la seva memòria històrica de la brutal repressió estatal
soferta- i basíliques, ermites i catedrals (de la Candelaria, de la Veracruz,
la Metropolitana...); és Museu de Antioquia i és barri de San Javier, és el "Pueblo
Paisa" en el Cerro Nutibara i la peatonal Calle 54 o la Plaza Cisneros, és
l'hedonisme de la burgesia local dels barris burgesos.
|
Grafit a Comuna 13 (Medellín) |
És impossible
sintetitzar en poques línies les sensacions viscudes a Medellín des de les
humils comunes de barraques, fins al barri de El Poblado (si hi van, no deixin
de visitar el millor cafè de la ciutat, el "Cafè Pergamíno").
Medellín és, finalment, molt "fast food" però també és Restaurante
Hacienda (que serveix les típiques i copioses Bandejas Paisas), o el popular Mondongos
(on se serveix el tradicional mondongo).
|
Vista panoràmica de Medellín |
Medellín és molt Medellín, i, fins i tot, és els seus voltants. Sant
Jerónimo és un bonic poble de molta arquitectura colonial i republicana, i
façanes i finestres blaves Però l'imprescindible és Santa Fe de Antioquia. Cal petejar-lo
pam a pam, sense massa pressa. Aquest poble, que en el seu moment va ser
capital d'Antioquia, té un microclima local que fa que la temperatura sigui
sempre elevada... Però no es preocupin, car hi ha suficients ombres en els seus
carrerons, comerços locals d'allò més pintorescs, atesos per paisans i paisanes
súper amables, i, quan es necessita reposar forces, sempre hi ha el Bar
Restaurant La Comedia. A més de recuperar-te de la set amb una freda cervesa
Club Colombia, o de la gana amb qualsevol menjar típic colombià, a La Comedia
recarregues forces vitals amb la banda sonora del local (el disc Ballands de
John Coltrane), o amb l'actuació d'algun parroquià. Nosaltres vam tenir
l'oportunitat que un acordionista ens amenitzarà el nostre dinar, amb algunes
peces del gran Piazzolla.
IV.- L'arribada a l'aeroport de Santa Marta ens va situar en una altra
dimensió del viatge: Ja estàvem molt a prop del Carib. De l'aeroport,
directament al Parque Nacional Natural Tayrona. Pur Carib. Un luxe de
naturalesa. Un lloc ideal per, fent senderisme per aquí i per allà, reposar
forces mentals per afrontar la immersió en l'última estació del viatge:
Cartagena d'Índies.
|
Vista del Parque Nacional
Natural Tayrona |
Però per arribar a aquesta última cita férem el trajecte en cotxe amb una
molt bona companyia de dos xavals. Ens explicaren mil i una anècdotes sobre les
ciutats i pobles que anàvem travessant. Per exemple, quan passarem pel municipi
de Ciénaga ens explicaren la història de la "massacre de les
Bananeres", que va ser una massacre de treballadors de la United Fruit
Company que es va produir entre el 5 i el 6 de desembre de 1928 per posar fi a
una vaga en reivindicació de condicions de treball dignes. O, en passar pels
voltants de la ciutat de Barranquilla, ens expliquen que aquesta ciutat és
famosa –a més de ser-ho per la cançó "¡'Pa' Barranquilla me voy!"-
per ser una ciutat autènticament "de primera". Resulta que els
embussos són tan constants que els cotxes han de circular sempre amb la primera
posada.
Els dos companys que ens van acompanyar eren entusiastes seguidors del
candidat progressista a la presidència de Colòmbia, Gustavo Petro. El seu
entusiasme em va animar a acabar aquest article amb esperances i desitjos que a Colòmbia s'obrís
una etapa de pau i de justícia social i ambiental. Petro no va guanyar la
presidència, però els seus excel·lents resultats fan que a Colòmbia res no
sigui igual. Segur!
V.- Cartagena val, per si mateix, un viatge. És molt més que 13 quilòmetres
de murs colonials, i és qualque cosa més que la ciutat llatinoamericana més
densament turistitzada que hagi vist.
|
Vista de Cartagena de Indias |
Fora dels murs, cal veure el Monasterio i
la Iglesia de La Pola per entendre la religiositat de la gent d'aquelles
contrades; la fortalesa de San Felipe de Barajas per fer-se a la idea de la
importància estratègica de l'enclavament en la seva època, i la capacitat
arquitectònica militar dels espanyols de mil set-cents i escaig. Fora de la
ciutat emmurallada cal observar també la part nova, amb grans edificis moderns,
per fer-se a la idea de la capacitat destructiva de la modernitat, i que
aquesta ciutat del Carib també corre risc de morir d'èxit. Almenys, hi ha dues
zones més fora de les muralles que cal visitar: La zona dels pescadors i del
mercat de fruites, verdures, carn i peix. L'absència absoluta de glamur, però
etnogràficament imprescindible, fa que pel barri no es vegi ni un turista.
L'altra és el barri de Getsemani que és, d'una banda, la zona per a motxilles i
batxilleres amb més encant i glamur que he vist en la meva vida, i, d'altra
banda, una zona víctima d'una gentrificació galopant.
|
Vista del barri de
Getsemani a Cartagena de Indias |
I dins de les muralles? Doncs cal veure-ho absolutament tot, carrer a
carrer, racó a racó, plaça a plaça, monument a monument, façana a façana... i
deixar-se portar per l'espectacle de Cartagena de Indias. Si hagués de citar
uns pocs llocs, citaria: La Puerta del Reloj, la Plaza de la Aduana, la Plaza
de Bolívar, el Museo del Oro Zenú, el Convento e Iglesia de San Pedro Claver
(és curiós veure textos en català d'aquest monjo català que ajudava, com podia,
als esclaus arribats d'Àfrica); el Museo de la Inquisición, la Catedral... A
més de l'àmplia oferta comercial (és gairebé impossible sortir de Cartagena
sense haver comprat almenys una bossa o motxilla Wayúu, o una maragda), el lloc
ideal per acabar de fer les compres són Las Bóvedas... No s'ha estat a
Cartagena si no s'ha contemplat una posta de sol des del Cafe del Mar, no s'ha
pres una copa en el Quiebra-Canto, no s'ha esmorzat a la Pasteleria Mila, no s’ha ballat salsa al “Donde Fidel”, no
s'ha sopat de cebiches en La Cevicheria, o, fins i tot, no s'ha visitat el
popularíssim Restaurant Coroncoro.
|
Detall de les muralles de
Cartagena de Indias |
De camí a l'aeroport em vaig recordar del llibre "L'infinit
viatjar" de Claudio Magris, on es pot llegir: "Movent-se endavant i enrere a l'espai, sense seguir recorreguts
obligats i encomanant-se a la digressió més que a la línia recta, el viatger
suspèn durant breus instants el temps, ho té una mica en escac com el
malabarista que deixa suspesos en l'aire molts bolos al mateix moment àdhuc
sabent que, abans o després, li cauran en el cap". Així ha estat el
viatge per Colòmbia. Esper que el malabarista que hi ha en un dels terrats de
la Plazoleta del Chorro de Quevedo de Bogotá segueixi amb els bolos a l'aire...
|
Terrat de la Plazoleta del Chorro de Quevedo de Bogotá |