A reveure, ambaixadors de la causa sahrauí

Publicat originalment a Diario de Mallorca (29-08-2024)

L'horabaixa d'aquest divendres, 30 d'agost, acomiadarem les nines i els nins sahrauís que han participat enguany en el programa "Vacances en Pau" que, d'ençà fa 37 anys, organitza l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB). La cita és a les 19.00 h a la palmesana plaça de Cort on es farà una concentració lúdic-reivindicativa. Ben segur que també serà una acció plena d'emoció i agraïment.

L'emoció que transmeten les cares d'aquests infants condemnats, per la indiferència de l'anomenada "comunitat internacional" i les traïcions dels governs espanyols, a néixer i créixer en un campament de refugiats, i, per tant, a tenir incerts projectes de vida. Són les conseqüències del procés de descolonització inconclús del Sàhara Occidental, de la conculcació sistemàtica de la legalitat internacional, de la no aplicació efectiva dels drets humans, de la dictatorial ocupació pel Marroc del territori que només pertany al poble sahrauí, que, diguem-ho sense embuts, vol ser un estat democràtic i independent i no una pseudoautonomia de la dictadura medieval marroquina.

He escrit procés de descolonització inconclús del Sàhara Occidental. És, val a dir-ho, una construcció semàntica per a referir-se a l'ignominiós -i no saldat amb dignitat i justícia- passat colonial d'Espanya en el continent africà. Justament sobre això aquest estiu s'ha publicat un llibre, "Arena en los ojos. Memoria y silencio de la colonización española de Marruecos y el Sáhara Occidental" de Laura Casielles, que paga molt la pena llegir. Per exemple, en un dels capítols dedicats al Sàhara Occidental, Casielles escriu: "El descubrimiento de los fosfatos iba a marcar la historia del Sáhara Occidental desde entonces en adelante, convirtiéndola, para empezar, en algo extemporánea. Mientras en la mayor parte de África los distintos países iban declarando la independencia, aquí en los años cincuenta y sesenta lo que ocurrió con la colonización es que se intensificó". Una intensificació colonial que, afegesc, la "transacció a la democràcia" no va voler corregir amb una sortida ajustada a la legalitat internacional.

Tornant a la concentració d'acomiadament de “Vacances en Pau” 2024, he esmentat abans el mot agraïment. N'hi haurà, i molt!, a les famílies acollidores, a les institucions que fan possible el programa, i a la solidaritat amb la causa sahrauí de la immensa majoria de la societat illenca que, en temps de discursos d'odi, ens honora com a poble. Deixau-me emfatitzar l'agraïment a les famílies acollidores i dir-lis que, a més d'una tasca humanitària impagable, fan costat a la lògica d'aquelles paraules de l'estimat Eduardo Galeano: "Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, puede cambiar el mundo". Per tant, emoció, agraïment, i, òbviament, reivindicació: "Per un Sàhara lliure!".

Val a dir que en aquestes setmanes estiuenques que els infantes sahrauís ens han acompanyat han succeït dues coses que em semblen força rellevants: i) La xarxa social X es feia ressò de la intervenció sobre la situació en els campaments de Tindouf en el Congrés dels Diputats del representant de la Fundació Mundubat (una entitat basca d'absoluta solvència) amb declaracions com ara: "Hi ha una bretxa entre l'ajuda humanitària internacional enviada als campaments sahrauís i el que realment necessiten. Fa falta voluntat política per a tancar-la. El poder legislatiu i executiu de l'Estat espanyol són responsables d'aquesta situació". "Hi ha un nivell d'inseguretat alimentària severa del 6,5% i la moderada és del 57%. A penes l'1% de la població sahrauí gaudeix d'una condició de seguretat alimentària". ii) El president de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i secretari general del Front POLISARIO, Sr. Brahim Ghali, ha dirigit una carta al secretari general de les Nacions Unides fent menció de "la greu situació en les Zones Ocupades Sahrauís, a causa de la contínua opressió i violència exercida pel Marroc, l'Estat ocupant, contra els civils sahrauís", tot destacant "la política de terra cremada duta a terme per les autoritats d'ocupació marroquines mitjançant l'expropiació de les terres propietat dels sahrauís, la destrucció de les seves llars, la crema de les seves tendes de campanya, soscavant els seus mitjans de subsistència, matant el seu bestiar i enverinant els seus pous amb l'objectiu declarat de desarrelar-los de les seves llars i terres i assentar més colons marroquins i altres en el Territori, com a part d'una política intensiva d'assentaments el principal objectiu dels quals és canviar la composició demogràfica del Territori i perpetuar l'ocupació".

Per tot plegat, és ben necessari ser-hi a la concentració just al costat de l'olivera -símbol de la pau- de Cort i al so dels companys i companyes de "Tambors per la Pau" que mai fallem. Com la pau no és només absència de guerra, al Sàhara Occidental és sinònim d'independència. En qualsevol cas, que la batucada solidària s'escolti en els campaments de refugiats sahrauís, i que la nostra presència sigui prova d'un indeleble compromís en l'efectiva defensa dels drets humans. Els millors ambaixadors de la causa sahrauí es mereixen un acomiadament com cal i molt més. Arreveure!

 

Limitar la compravenda d'habitatge per part de no residents és possible

Publicat originalment a dBalears (18-08-2024)

Un fantasma recorre Europa... el fantasma del comunisme! van escriure Marx i Engels en ple segle de les revolucions proletàries. Avui a Mallorca -i al conjunt de les Illes Balears i Pitiüses- ben bé podríem parafrasejar-los tot escrivint que el fantasma que recorre les Illes és l'especulació immobiliària. És un dels signes del segle de les revolucions de les elits, dels molt rics, del capitalisme atroç.

Especulació immobiliària és sinònim d'explotació de les classes subalternes, de proletarització del jovent, d'ascensors socials avariats, i de passarel·les dinamitades per accedir al club de les vaporoses classes mitjanes. En fi, és la negació al dret humà de tothom a un habitatge digne. És un component essencial del constructe social de turistificació expropiadora de drets.

No és d'estranyar, doncs, que la primera demanda del manifest de la gran mobilització del 21 de juliol de "Menys turisme, Més vida" fos la següent: "L'habitatge, dret garantit. Implantar mesures reals per treure l'habitatge del mercat i que tothom hi pugui accedir: per exemple, regular la compra-venda d'habitatge a no residents, establint requisits com un temps mínim de residència; polítiques actives d'increment del parc públic d'habitatge apostant per la rehabilitació i/o canvis d'usos en contextes de planificació i reconversió urbanístiques; promoció d'habitatge assequible amb promotors socials i cooperatius".

Una demanda que la seva aplicació és qüestió de voluntat política. I, com és sabut, aquesta voluntat política és qüestió de correlacions de forces, fonamentalment, de la disputa de forces expressada amb la mobilització social. Sense conflicte, gairebé tot és impossible, excepte les revolucions de les elits.

Ara bé, en aquest combat contra l'especulació immobiliària hi ha un àmbit de confrontació especialment volgut pels lobbies de l'especulació: el del Dret, el de la legalitat, el del que es pot i no es pot fer segons les normes d'aplicació. En moltes ocasions, les elits elaboren un "discurs jurídic" que és de part, i el converteixen en la "veritat revelada del Déu Mercat". Pel que fa a l'especulació immobiliària, un cas paradigmàtic és el de regular la compra-venda d'habitatge a no residents. La seva suposada impossibilitat legal ha esdevingut en una mena d'ecumenisme. Però, és fals.

Per això, té tant valor que l'Observatori DESCA -que, per a qui no ho sàpiga, és un centre per a la defensa dels Drets Humans que concentra els seus esforços en desmuntar la percepció devaluada dels Drets Econòmics, Socials, Culturals i Ambientals (DESCA)- hagi elaborat i publicat dos informes que avalen la restricció de compravenda d'habitatges per a ús especulatiu o turístic. Fent, per cert, referència a les Illes Balears, es conclou que "la mesura de limitar la compra-venda d'habitatges a no residents, que hauria d'acompanyar-se d'altres com la declaració prèvia a la transacció, eines d'inspecció i un sistema sancionador, seria conforme a l'ordenament jurídic". És legal, amb la mobilització cal fer que sigui possible!

 

Hiroshima, 8:14 h, 6 d'agost de 1945

Publicat originalment a Diario de Mallorca (06-08-2024)

Els rellotges marcaven les 8:15 h d'un sis d'agost d'ara fa setanta-nou anys, i, de sobte, setanta mil persones morien. Acabava d'impactar, per primera vegada en la història de la humanitat, una bomba atòmica sobre una població civil. L'objectiu va ser la ciutat japonesa d'Hiroshima. Setanta mil vides esfumades en un tres i no res. Incalculables seqüeles en les dècades següents que, encara ara, perduren. Tres dies després es repetia l'horror a Nagasaki amb la mort d'unes altres 40.000 persones. Sens dubte, el 6 i 9 d'agost es rememoren uns importants episodis del període que Eric Hobsbawm va anomenar "l'era de les catàstrofes".

Em sembla interessant recordar que l'historiador britànic deia que "el segle XX no pot concebre's dissociat de la guerra, sempre present fins i tot en els moments en els quals no se sentia el so de les armes i les explosions de les bombes". Però, en el cas de les dues ciutats japoneses, quines van ser les causes per les quals el govern estatunidenc va recórrer a l'ús d'armament de destrucció massiva? Si prenem en consideració que, en el moment de les dues primeres explosions de bombes nuclears sobre  poblacions civils, la guerra a Europa havia conclòs i el Japó es trobava en franca retirada (les ciutats estratègiques del Japó, com ara Tòquio i Kyoto eren devastades per l'aviació dels EUA) i camí de la derrota, no sembla solament una decisió militar. Més aviat foren dues bombes per consolidar el poder imperial nord-americà, i inauguraren un món amb armament nuclear capaç d'autodestruir-se. Una de les més grans estupideses del poder!

Em direu, amb raó, que aquestes ratlles millor les hagués escrit l'any vinent que commemorarem un aniversari rodó -el vuitantè- de la fi de la Segona Guerra Mundial i de les explosions de les bombes nuclears a Hiroshima i a Nagasaki. Però tinc dos motius (un de  personal i un altre polític) per fer-ho ara.

La qüestió personal és que ha sigut enguany quan he visitat Hiroshima. L'urbanisme del gran centre d'Hiroshima, amb el Parc Commemoratiu de la Pau al centre de tot plegat, és un udol a favor de la pau. La ciutat és intransitable sense trepitjar el "Passeig de la Pau". En els 122.100 metres quadrats del Parc hi ha molts monuments a visitar tot i que, a parer meu, els més emblemàtics són l'edifici de la Cúpula de la bomba atòmica (el Genbaku Domu) i el de la Flama de la Pau. L'altre lloc imprescindible és el Museu Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima. Dels molts d'objectes de les víctimes de l'explosió, documents, fotografies, panells informatius, etc. que alberga el museu, un em va impactar especialment: Un home assegut a les escalinates de l'entrada d'una oficina bancària a Hiroshima el matí del dilluns 6 d'agost de 1945 esperava per fer unes gestions. Va esclatar la bomba i la temperatura, que s'enfilà fins al milió de graus centígrads, va fer que el seu cos quedés reduït a una ombra en el sòl. El museu exposa els esglaons amb l'ombra com a resta d'aquell ésser humà. D'aquest anomenat "efecte ombra" o "ombra radioactiva" n'hi ha altres exemples a Hiroshima, i supòs que també n'hi ha a Nagasaki, que són ombres de persones que caminaven pels carrers, d’arbres, etc., però el del client del banc Sumitomo és el més emblemàtic. La sensació de calfred és inevitable. Interioritzes un inevitable i conscient, "Armes Nuclears: Mai més!".

El motiu polític que justifica que aquestes ratlles no esperin l'any vinent és el naixement, el proppassat  maig, de la plataforma cívica Mallorca per la Pau. És un fet polític molt rellevant que el moviment pacifista mallorquí revifi, s'organitzi, i tingui vocació de mobilitzar a la ciutadania. És una mena de "ho tornarem a fer" rememorant aquelles massives mobilitzacions de 2003 contra la invasió de l'Iraq, convocades inicialment sota l'eslògan "Aturem el negoci de la guerra. No sang per petroli! Sadam [Hussein] és l'excusa" per la Plataforma per la Democràcia i la Globalització Social. Avui no és l'Iraq, però és la guerra entre Rússia i l'OTAN a Ucraïna, és el genocidi palestí, són les guerres silenciades en el continent africà i arreu del món. És la bogeria del volum de despesa militar mai vist, el fet d'estar a les ordres de l'OTAN i no de la democràcia, la imposada normalització de viure en un autèntic règim de guerra. És, insistesc, políticament transcendental la constitució d’una plataforma tan plural, diversa, heterogènia, però capaç de desafiar al pensament únic de l'hedonisme neoliberal i sintetitzar l'objectiu del "No a la Guerra", "Alto el foc", "Despesa militar per a despesa social i transició ecològica".

Pel que fa a l'aniversari del bombardeig atòmic sobre Hiroshima, en el manifest constitutiu de Mallorca per la Pau en la, diguem-ho així, taula reivindicativa s'inclou el següent punt: "Instem al govern espanyol a la firma immediata del Tractat sobre la prohibició de les Armes Nuclears (TPAN)". Per cert, en relació a aquesta petició, al Parc Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima, concretament al complex monumental que acull la Flama de la Pau, hi ha una inscripció que diu: "La Flama d'Hiroshima cremarà fins que no hi hagi armes nuclears al món". Va sent hora que s'apagui aquesta flama!

Turisme, perspectives crítiques, paraules manllevades

Publicat originalment a dBalears (11-08-2024)

En aquests temps d'explosió dels malestars provocats per la turistificació, i de mobilitzacions massives de la ciutadania, es publiquen molts articles d'opinió que poden encabir-se en la categoria del pensament crític sobre el fenomen turístic neoliberal. D'aquestes opinions, n'hi ha que són imprescindibles. Us en recoman, si més no per refrescar idees, mitja dotzena d'aquestes imprescindibles, de les que, a tall d'espòiler, en manlleu unes frases.

Comencem per un text signat per Belén García de la Torriente que, sota el títol "Un análisis crítico del turismo", publica el número d'aquest estiu  de la revista Ecologista. La activista d'Ecologistas en Acción és contundent: "El turismo es el nuevo circo del "panem et circense" romano, la paz social conseguida a través de un consumo superfluo." Però la idea que m'interessa posar en relleu d'aquest boníssim text és la següent: "El turismo no es solo un sector económico, es una actividad personal encaminada a la gestión del ocio, pero no un derecho. El derecho adquirido es el de un periodo no laboral remunerado y la gestión personal de ese descanso".

Continuam amb un article d'Ernest Cañada i Ivan Murray intitulat "Contra la turistificació: nou cicle de mobilització" publicat per Alba Sud. És un article que té tota la pinta d'esdevenir canònic. Els dos autors encerten en advertir que "quan l'accent de la crítica al turisme es posa en la saturació o en la idea d'invasió, situant el debat en termes de quantitats, es corre el risc d'estar preparant el terreny perquè les transformacions es produeixin solament per a reduir el turisme de les classes populars i es dona ales a l'elitització. El problema, més que en el fet de ser o no massiu, està en la turistificació, és a dir, en un procés de transformació sòcioespacial com a conseqüència d'un creixement de les activitats turístiques que, sota l'hegemonia del capital, fa que tota la vida econòmica i social es vegi subordinada a aquestes, desplaçant altres necessitats i usos". Aquesta és una idea que, des de la perspectiva crítica del turisme, és clau. Una idea en què Ernest Cañada insisteix en una entrevista de la qual el digital El Salto n'extreu com a titular aquestes paraules de l'entrevistat: "Si nos centramos en la masificación turística ponemos la alfombra roja al turismo de ricos".

Un altre text fonamental, també publicat a Alba Sud, és el que signa Ivan Murray i que titula "El mode de vida turístic xoca contra els límits ecosocials planetaris: una reflexió des de les Illes Balears". És un text farcit de sòlids augments que en situen d'on venim en matèria de turistificació, i cap a on ens convindria transitar (cap al decreixement del tot turisme i la desturistificació). Tot i que, en aquest cas, com els subratllats de l'article d'Ivan Murray són tants, em resulti molt mal de fer ressaltar només una idea o unes frases, he optat per aquesta: "Recollint el terme encunyat per Ulrich Brand i Markus Wissen sobre el mode de vida imperial, podríem dir que el turisme és una expressió d'aquest mode de vida, el que podem denominar mode de vida turístic. Aquest mode seria una versió extrema o exagerada de l'anterior, ja que el consum turístic es pot llegir com un parèntesi espaciotemporal respecte a la quotidianitat que, molt sovint, correspon a un moment d'exaltació de les extravagàncies del mode de vida imperial". Això és, a parer meu, fonamental  tenir-ho en compte, entre altres coses, perquè s'ha d'associar a l'auge del neofeixisme a Europa basant en la defensa d'una "forma de vida" que la ultradretana Confederació Llibertat i Independència de Polònia resumeix en el famós eslògan: "Una casa, un poc de gespa, una barbacoa, dos cotxes, i vacances".

 

Passant a un altre aspecte -el de la turistificació de les festes populars, l'antropòleg José Mansilla publicà un interessantíssim article a Catalunya Plural. El títol -"La turistificació com a dissolvent cultural"- no pot ser més cridaner. Però és que la reflexió s'ho val: "La turistificació de carrers i places, considerant-la com aquella dinàmica que altera els processos socials d'un territori de manera que fa impossible entendre'ls sense tenir-los en consideració, pot arribar a alterar les festes, a dissoldre el seu caràcter cultural intrínsec de celebració ritual, de manera que es perdi aquesta funció essencial de la mateixa". Gran debat aquest de la turistificació com a dissolvent cultural.

Precisament, com si fos d'una revista de la cultura del collage, el número de juliol-agost d'Alternativas Económicas ens presenta una preciosa portada amb el gran titular "Malestar en Turismolandia". No hi ha articles expressament d'opinió, sinó més tost reportatges. Però en un d'ells intitulat "Cambiar el turismo es posible" opinen les companyes de l'interessant iniciativa "Som Turisme", i la cap del Departament d'Intel·ligència de Mercats i Competitivitat de l'Organització Mundial del Turisme (OMT), Sandra Carvão, proposa que, en alguns casos, la recaptació  per taxes turístiques podria destinar-se, com fa Alaska amb el petroli, a una Renda Bàsica Universal. Tot i que la proposta de finançament d'aquesta possible RBU em sembla una proposta del tot forassenyada, és molt oportú debatre, en el marc de les mobilitzacions associades als malestars de la turistificació, la proposta d'economia predistributiva de la Renda Bàsica finançada a partir d'una fiscalitat justa.

Acabem amb un article que la presidenta del GOB Mallorca, Margalida Ramis, ha titulat "Després del 21-J, continuam". És a dir, malgrat els intents de confondre, de discursos hipòcrites, de posturejos contradictoris de les elits representades pel Govern Prohens, després de la grandíssima manifestació del 21-J la lluita per "Menys Turisme, Més Vida", continua. Amén!

I si passa que Salvador Illa és president?

Publicat originalment a dBalears (04-08-2024)

És versemblant que el líder del PSC, Salvador Illa, sigui el pròxim president de la Generalitat de Catalunya. Però, tot i que sigui un pronòstic molt plausible, millor no dir blat fins que sigui al sac i ben lligat. En qualsevol cas, em deman, i si passa que Salvador Illa és president? Idò que ho serà en funció d'un acord programàtic signat entre PSC i ERC, i un altre assolit entre el PSC i els Comuns. Ho serà perquè, més enllà de la retòrica de Junts i ERC, s'haurà imposat la lògica autonomista. Així va la cosa. En aquest sentit, només afegir: Quanta raó tenia el President Quim Torra quan va afirmar: "He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l'autonomia".

S'escauen, però, alguns comentaris sobre els acords signats pel PSC. Sobretot perquè el dels socialistes catalans és un partit molt esbiaixat a la dreta dintre de l'actual família socialdemòcrata europea. Són els campions del socioliberalisme, altrament dit, del neoliberalisme progre. Per això, són, si més no, sorprenents alguns continguts d'ambdós acords. I, com sempre hi ha lectures diverses dels textos, tecnicismes ..., els dubtes sobre el seu compliment són més que raonables. Posaré tres exemples:

L'assumpte del sistema de finançament ha concentrat la màxima atenció. És lògic que així hagi estat. Sens dubte, és una millora importantíssima -i justa- per a les finances de la Generalitat catalana. Enveja és el sentiment que tinc, car les Illes Balears, per a canviar de debò el rumb, han de canviar, si o si, el model de fiançament autonòmic. No obstant això, potser convindria una mica de moderació en el discurs públic. L'acord PSC-ERC "per un nou model de finançament singular" és això, singular, i un avanç envers la sobirania fiscal del Principat de Catalunya. Però no és "la sobirania". Ni tan sols el Concert Econòmic Basc, ni el Conveni Navarrès, tal com explica Joseba Permach en aquest article, ho són.

Sota el rètol de "L'Oficina del Pla Pilot per implementar la Renda Bàsica Universal, una eina essencial per assegurar el progrés social", a més de descriure molt correctament què és la RBU en els següents termes "és un dret humà emergent per fer efectiu el dret de totes les persones a viure en condicions de dignitat, promoure la llibertat real de les persones, la seva autonomia en la presa de decisions i la participació política i cultural, i busca reduir la desigualtat, l'exclusió social i la pobresa. Per tot això, s'articula com una assignació monetària, universal, individual, incondicional i suficient", el PSC s'ha compromès amb ERC a donar continuïtat a l'esmentada Oficina del Pla Pilot de la RBU, i, molt important, a la implantació del pla pilot per implementar la RBU. Això és importantíssim. Rarament els socialistes es comprometen tan clarament amb la RBU. Encara més, el Pla Pilot de la RBU al Principat de Catalunya (el més ambiciós fet mai arreu del món i pactat a l'acord d'investidura de Pere Aragonès d'ERC-CUP) va ser explícitament paralitzat pel PSC en el pacte pressupostari de 2023. Dur a terme aquest compromís amb Salvador Illa al capdavant de la Generalitat catalana sembla complicadíssim, gairebé un impossible.

I, per acabar els exemples, a l'acord PSC-Comuns s'afirma: "El Govern no facilitarà projectes com el macrocasino del Hard Rock, i, per aquest motiu, eliminarà la reducció de la fiscalitat del joc prevista a la llei 6/2014". Com quedam? La causa per enviar a la paperera els pressupostos de 2024 i provocar l'avançament de les eleccions al Principat de Catalunya no va ser la impossibilitat d'assumir per part d'ERC aquesta demanda dels Comuns, que, per altra banda, els republicans no podien acceptar per les exigències del PSC a tirar endavant el macrocasino?

Tot plegat sembla massa gir envers polítiques igualitaristes d'un partit, el PSC, totalment "business-friendly. Veurem...

Mentrestant recordem que el 2015 es va publicar un llibre intitulat "I si passa, què ens passa?" que compilava 33 articles per a la reflexió sobre les possibles repercussions a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera de la independència de Catalunya. L'article de l'enyorat Joan F. López Casasnovas comença amb aquestes paraules: "Quan vindrà el temps de les cireres... cantarem, és clar i farem una festassa! Le temps des cerises, la cançó de Jean-Baptiste Clément, que se cantava pel carrers de Paris durant la primera revolta proletària (Marx dixit) entre el 18 de març i el 28 de maig de 1971..." La festassa, i el cant de "Quand nous chanterons le temps des cerises / Sifflera bien mieux le merle moqueur", fa algun temps que va quedar suspesa, però no anul·lada.

Estat d’inseguretat laboral

Publicat originalment a dBalears (28-07-2027)

El proppassat divendres, 26 de juliol, es va publicar l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre de 2024. Les dades més rellevants són les següents: En termes interanuals creix la població ocupada en un 1,7% (de 619.500 a 629.900 persones); igualment ho fa un 1% la població assalariada, que passa de 529.300 a 534.700 persones. La població aturada, 47.500 persones en el segon trimestre de l'any passat, augmenta enguany fins a 54.400, és a dir, creix un 14%. En aquesta dada d'atur -que és la més rellevant pel que fa a variació interanual- hi ha un cert component estacional (les festes de pasqua de 2024 van ser a finals del primer trimestre), i un fet cada cop menys qüestionable: "El creixement de l'ocupació turística té límits". No obstant això, ens movem en taxes d'atur inferiors al 8%.

Tot plegat dibuixa una situació laboral de "plena ocupació insegura". Plena ocupació coherent amb una situació de saturació turística, i insegura a conseqüència d'unes normes laborals que, en aspectes substantius, no han revertit les retallades de l'època de l'austeritat autoritària contra les persones no riques, i d'un model econòmic -el Tot-Turisme- que és estructuralment generador d'inseguretats laborals.

Afegim-li a les dades abans exposades que el percentatge de persones assalariades amb contracte temporal no supera el 12% del total ¿Vol dir això que gairebé el 80% de la població assalariada (no autònoma, ni falsa autònoma) gaudeix de vides laborals amb les seguretats que se suposa proporciona una contractació fixa?

Malgrat que aquest és el marc que s'ha imposat en el llenguatge públic, és una fal·làcia: El concepte de seguretat laboral és més complex que la denominació formal i la corresponent classificació estadística del contracte ¿És garantia de seguretat vital un contracte  fix discontinu -que es classifica com fix- sense una garantia d'ocupació anual? ¿Ho és la contractació fixa amb les actuals facilitats formals per a qualsevol acomiadament i, a sobre, amb "preus de patató", absència de salaris de tramitació, i col·lapse dels jutjats de lo social? ¿Es pot caracteritzar com a segur -i no precari- un mercat laboral en què la finalització a cost zero a causa de la "no superació del període de prova" en els contractes fixos s'ha incrementat de forma estratosfèrica? ¿Hi ha seguretat vital en un contracte indefinit amb un salari que no garanteix la capacitat adquisitiva per a les necessitats bàsiques, entre elles l'habitatge?

En l'àmbit de la qüestió laboral cal subvertir el marc del llenguatge públic neoliberal per redefinir, si més no, dos conceptes: Després de la Segona Guerra Mundial, a Europa, "Plena Ocupació" va ser sinònim de construcció i manteniment de l'Estat del Benestar. Avui dia, a les portes de -si amb la mobilització d'un potent moviment pacifista no l'aturem- la Tercera Gran Guerra, no és un antònim d'estat de precarietats múltiples. I, sobretot, ens cal redefinir què és estabilitat i seguretat laboral.

Ens cal una definició contrahegemònica d’allò que l'admirada Isabell Lorey ens descriu -a força de fer-se més preguntes que donar-nos respostes- al seu llibre "canònic" sobre les precarietats intitulat "Estat d'inseguretat. Governar la precarietat". En paraules de Lorey, "... les condicions precàries de vida i de treball no sols signifiquen veure's imposats a l'imprevisible, a la inseguretat, no ser capaces de fer plans a llarg termini i, per tant, ser explotables per això", també significa una certa potenciació de la capacitat de rebel·lió. Altrament dit, un nou concepte de seguretat laboral significa avançar en la llibertat de les classes més o menys subalternes, acabant amb allò que un Karl Marx especialment lúcid i, a parer meu, molt actual, ens va deixar diagnosticat per a escenaris d'explotació generalitzada o, d'allò més actual, per a una situació estructural i complexa de precarietat laboral i “vides plorades”: "Només es pot treballar amb el permís d'aquests (que s'han apoderat de la propietat de les condicions objectives del Treball), és a dir: només es pot viure amb el seu permís". En aquest sentit, seguretat laboral de debò (viure sense haver de demanar permís) és part de la llibertat del republicanisme plebeu. 

 

Konnichiwa, Japó

 

Gran Tori de Miyajima

El Japó és un país complex. Ho és geogràficament (illes amb abundants plegaments i dislocacions geològiques, intensa activitat volcànica, moviments sísmics, etc.); històricament (complexa història dels samurais, les successives i canviants eres dels emperadors, les culpes o no culpes japoneses del desastre d'Hiroshima i Nagasaki...); sociològicament (fanàtics de la tecnologia, del consum, creients religiosos de la productivitat i el treball, i, alhora, respectuosos d'una tradició que pesa molt); i socialment (altes dosis d'individualisme, soledat, gregarisme, i, fins i tot, altes taxes de suïcidi, tot mesclat amb una important capacitat de socialitzar i de manteniment la desigualtat de gènere, etc.). De mites sobre el Japó n'hi ha a balquena, la qual cosa li afegeix complexitat i fascinació. També hi ha molta simplificació d'aquesta complexitat. Pot ser la més estesa és la reducció de la gastronomia japonesa al sushi, obviant el complex món del ramen, l'udon o el yakitori.

Però, sobretot, viatjar al Japó era, per distintes circumstàncies, una assignatura pendent que vàrem superar el març de 2024 quan aterrarem a l'aeroport Kansai d'Osaka.

Osaka

Barri de Dotonbori - Canal 

Va ser acabar els tràmits aeroportuaris, mentre esperàvem el conductor per traslladar-nos a l'hotel, i topar-me amb la primera sorpresa: El vàter del bany és d'alta tecnologia, té tants comandaments i automatismes que em deixa astorat. El trajecte fins a l'hotel és la segona sorpresa: És de nit, i el fet de transitar per una llarga carretera sobre la mar em sembla de ciència-ficció.

Arribats a l'hotel -ben situat, a tocar del barri de Dotonbori-, després del primer sopar de yakitori (broquetes) a un petit, i súper animat, restaurant devora del canal, i d'estirar les cames per rescabalar-nos de les hores d'avió, apag la llum de la petita habitació. La petitesa de les habitacions dels hotels japonesos no és un mite.

Primer matinar i primer desdejunar japonès a base de ramen (sopa amb fideus) i cafè. Ja absolutament descansats, anem per feines: La ciutat d'Osaka ens serveix de base per fer algunes visites que, habitualment, es fan des de Kyoto. Comencem fort, i, sota una lleugera pluja, que a poc a poc amainà, arribem al bosc de bambú d'Arashiyama. Sens dubte, és un dels racons més al·lucinants i inspiradors del Japó. La quantitat de gent que hi ha i l'abundància de paraigües oberts no ens impedeix gaudir d'una experiència inoblidable i fer algunes bones fotografies. Amb menys gent i amb els paraigües plegats, continuam amb la visita a l'espectacular jardí del temple Tenryu-ji. Abans de deixar Arashiyama, uns queviures comprats al mercadet de la zona ens serveixen per carregar piles i seguir l'itinerari del dia.

Bosc de bambú

La següent estació és Kinkaku-ji, és a dir, el Temple del Pavelló Daurat que, i no és cap exageració, ens meravella per la seva l'exuberant elegància. El daurat es reflecteix al calmat llac malgrat que no hi ha sol! Costa deixar Kinkaku-ji però, ens esperen el temple Todai-ji i el parc dels voltants a la ciutat de Nara. El Todai-ji val molt la pena per la grandiositat del "Buda que brilla com el sol" que alberga. Segons diuen els japonesos, aquesta és la figura de Buda més gran del món. El parc dels voltants és un poc decebedor donat que la seva atracció principal són els cervos sika que hi pasturen. I quina és la característica essencial d'aquests cervos? Idò les seves astes ben desenvolupades. Els de Nara no en llueixen d'astes, les hi han tallades.

De tornada a Osaka, passeig per la gran avinguda comercial i de neons de Dotonbori. Provarem les típiques bolletes farcides de polp (Takoyaki) que, dit sigui de passada, no ens varen agradar gens. I, per acabar el dia, soparem a una Izakaya (bodega) especialitzada en carn de vedella de Kobe acompanyada d'una freda cervesa Sapporo.

El segon dia a Osaka fou per passejar per la ciutat. Osaka és una de les ciutats japoneses reconstruïdes després de la Segona Guerra Mundial, per tant, és una ciutat nova. En moltes zones és una ciutat amb diverses altures (estacions de metro i d'altres serveis ferroviaris, galeries amb oferta gastronòmica, centres comercials...) i amb grans gratacels. Després de visitar el Castell de Hideyoshi -que, tot i haver estat reconstruït com la ciutat, manté una majestuositat gens menyspreable- i de dinar d'okonomiyaki (plat típic japonès que consisteix en una massa amb diversos ingredients cuinats a la planxa), coneguérem el popular barri de Shinsekai plegat de restaurants amb decoracions bastant espectaculars i amb cert regust rònec, tendes i, òbviament, la torre metàl·lica Tsutenkaku. Amb tot, el que més em va interessar de Shinsekai van ser alguns racons d'autenticitat, com ara, un cafè ple de senyors locals jugant a un joc de taula local.

De camí a l'hotel passarem pel districte de la "subcultura otaku", és a dir, del manga, anime, videojocs, electrònica, senyoretes de Maid Cafe, i altres fricades japoneses. Passant per la zona de Namba, ens acomiadarem de Dotonbori, el canal, i, pràcticament d'Osaka. Check-in, arrossegar equipatge fins a l'estació de tren... i en una mitja hora ens plantarem a Kyoto.

Kyoto

Santuari Fushimi Inari-taisha

El primer que sobta en arribar a Kyoto és la impactant estació. Tot i haver estat inaugurada el 1997, manté el seu aspecte futurista. En sortir de la infraestructura projectada pel famós arquitecte Hiroshi Hara, segona sorpresa: la icònica torre de telecomunicacions i d'observació anomenada oficialment com "Torre de Ràdio del Japó", però popularment coneguda simplement com a Torre de Kyoto. Arribarem quan ja havia fosquejat, per la qual cosa la il·luminació de l'estació i de la torre realçaven la seva respectiva esplendor.

Molt a prop de l'estació i del temple budista de Higashi Hongan-ji, tenim l'hotel. Per començar bé l'estada a Kyoto, res millor que sopar d'una excel·lent tempura i sashimi a una izakaya gairebé a tocar de l'hotel.

Kyoto fa honor a la capitalitat imperial que va tenir. En ser una ciutat no destruïda pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, hi conviu arquitectura moderna amb una aclaparadora presència d'edificis de l'Era Edo (1603-1868). A Kyoto vaig apreciar una certa "identitat kiotense", pronunciada per la personalitat que li donen el riu Kamo i els seus voltants; el mercat Nishiki; el barri de Gion amb les Geiko (que és com anomenen a les Geishas a Kyoto) i Maikos; Pontocho -el barri per mi més tradicional, i, alhora, més elegant-; l'interessant temple Otani Hombyo, l'espectacularitat del Kiyomizu-dera, la popularitat del Yasaka Jinja... Esperar el vespre en el carreró de Hōkan-ji Temple (Pagoda Yasaka), va ser un regal per acabar el dia abans d'un sopar de sushi.

Carreró de Hōkan-ji Temple (Pagoda Yasaka)

Xavier Moret en el seu llibre "Historias de Japón" escriu: "Kioto es la ciudad más tradicional de Japón y, en algunos de sus rincones, la más maravillosa del mundo, ...". Potser que un d'aquests racons sigui la Pagoda de Yasaka. Però, Kyoto té algunes coses decebedores. Per exemple, la que venen com a "Cerimònia del te amb geisha". Té zero interés! El col·loqui amb la geisha és una representació depriment del patriarcat (em vaig contenir, però, a punt vaig estar de preguntar si -i com- es podia sortir de l' "ofici de geisha"). Si, a sobre, el te matcha tendeix a agradar-te poc, l' "experiència" esdevingué en mala experiència.

Tanta sort que l'endemà –tot començà amb un desdejuni japonès i el trasllat en un taxi en el qual ens comunicarem amb el taxista mitjançant el traductor del mòbil (cosa que al llarg del viatge descobrirem que era bastant habitual)- tinguérem una de les millors experiències japoneses. Tinc per a mi que la deïtat màxima de Kyoto és la Deessa Inari. Ella és, en paraules de X. Moret, la que vetlla per les bones collites d'arròs, i, per extensió, pels negocis i la riquesa. A nosaltres ni collites, ni negocis... però sí més riquesa en experiència viatgera: El Santuari Fushimi Inari-taisha, malgrat que és un de tants dedicats a la Deessa Inari arreu del Japó, no és qualsevol cosa. És el més famós i fotografiat pels nombrosos toris (les portes que simbòlicament marquen la transició d'allò mundà al que és sagrat) que hi ha. Veritablement, és impressionant. Per arrodonir la jornada  vam visitar el Temple Kiyomizudera, un conjunt de recintes religiosos de fusta imponents, alguns d'ells construïts sense claus, situats a l'alt d'un vessant. A la sortida del temple el camí de baixada estava col·lapsat de gent. Ens ho prenem amb tranquil·litat: Primer un gelat de te matcha, després un te negre, i quan el carrer ja estava buidat la compra d'un decoratiu batedor de bambú natural que tradicionalment s'utilitza per a batre el te matcha.

El darrer matí a Kyoto, en direcció a l'estació ferroviària, férem parada al temple Higashi Hongan-ji, que a l'arribada estava tancat i a les fosques. Va ser una excel·lent forma d'acomiadar l'antiga capital imperial nipona abans de pujar al Shinkansen en direcció a Hiroshima.

Hiroshima

Cúpula de la bomba atòmica (Genbaku Domu)

La visita a Hiroshima és, sens dubte, un imprescindible, i una mostra emblemàtica dels contrastos del Japó. Fonamentalment, van fer dues coses: Submergir-nos en el dolor del record d'aquell fatídic 6 d'agost de 1945, data del bombardeig nuclear de la ciutat. No m'entretindré en aquest assumpte que, recent haver arribat del viatge, vaig comentar en aquest article intitulat "La flama d'Hiroshima".

Temple de Itsukushima

Però en contrast amb l'anterior, des d'Hiroshima amb ferri, visitarem un autèntic top del viatge: L'Illa de Miyajima. Miyajima significa illa-santuari, i aquest és el nom popular, encara que, l'oficial sigui Itsukushima. Ho és un imponent santuari xintoista, un jinja. Però, sobretot, és un santuari de bellesa i elegància (d'aquesta elegància que solen tenir els temples xintoistes). Val a dir que aquesta és una de les tres visites més emblemàtiques del Japó segons els japonesos, i, les japoneses.

Els cinc imprescindibles de Miyajima són: la gran Tori (símbol gairebé oficial del Japó), majestuosament plantada enmig d'una mar que varia d'aspecte segons van o venen les marees; el temple de Itsukushima, un dels indrets més bells del Japó; el saló de fusta Senjokaku devora la Pagoda de cinc pisos; les vistes al mar; i el bullici dels carrerons de tendes i restaurats. Ara bé, a la nostra visita hi va haver una convidada especial: Començava a fer-se present, encara de forma tímida, la sakura (les flors del cirerer japonès). Uns cirerers que, per cert, no donen cireres. Són exclusivament ornamentals.

Dos vespres a Hiroshima, dos sopars interessants. El primer -exquisit- a una izakaya "sense nom", el segon a un restaurat d'una cadena de sushi (un tant "fast food" però amb una bona Kirin Beer) i amb l'interès de fer el que fa bona part de la població local. Per cert, no va ser fàcil elegir els restaurants a Hiroshima. Vàrem percebre un cert rebuig envers una parella occidental, i, en alguns casos, poques ganes de superar els problemes idiomàtics.

En qualsevol cas "arigato gozaimasu" (moltes gràcies) per tant, Hiroshima.

Shikoku amb Kató sam

Posta de sol des de Kotohiki Park

És arribar a l'Illa de Shikoku amb el ferri des del port d'Hiroshima -un trajecte molt agradable que es fa en qüestió de mitja hora- i tenir la sensació que t'has transportat a molts de kilòmetres. Shikoku és un altre Japó. Un Japó de tranquil·litat, pocs turistes, espiritualitat, autenticitat, tradició, sorpreses ...

Trobar-se, just abaixats del ferri, amb qui ens va fer de conductor els dies que vàrem rodar per Shikoku, Kató san, va ser sorprenent. Kató és un home de certa edat, vestit amb tratge, armilla, i corbata, que parlava fluixet i que no s'estava de repetir aquesta mena de reverència tan japonesa, que en ajudar-nos a ficar la maleta en el capó del cotxe es posà els guants blancs que emprà gairebé sempre que conduïa. Un excel·lent conductor i millor acompanyant. Semblava desfruitar amb el que feia, era evident que s'estimava Shikoku... El Japó de Shikoku és, per a mi, indestriable de Kató san.

Shikoku és indústria de la tovallola, i el Museu de Tovalloles Ichihiro (a Imabari) una al·lucinada per inesperat; bon lloc per fer unes compres de tovalloles decoratives i dinar. És les vistes espectaculars de l'Estret de Kurushima des del Mirador Kirosan. És passar unes nits tots sols a una casa Ryokan a un barri de la ciutat de Mitsuhama i sopars a unes izakaya del barri populars, però excel·lents en qualitat, servei, i preu (l'Ibuki és imprescindible!). Imprescindible és, també, el districte històric d'Utico amb el seu extraordinari teatre Uchiko-za, que avui dia segueix en ple funcionament, amb obres de kabuki i funcions de bunraku o marionetes tradicionals, els carrers i cases tradicionals i tendes artesanals on comprarem una preciosa caixa artesanal de bento.

Shikoku és matinar i dirigir-te cap al Castell de Matsuyama, passar per la Vall d'Iya (la informació turística afirma que és on hi ha els congosts més aïllats i espectaculars del Japó; com no conec tot el Japó no puc assegurar que sigui cert, ara bé, l'aïllament i espectacularitat són fascinants) Val la pena aturar-se al llogaret de Shikoku Mura i travessar el pont de fusta. A la Vall d'Iya va ser -ja sense cap timidesa- on la sakura va explotar, i, de sobte, es va crear un problema: des de l'esplet de les flors dels cirerers no sabia què fotografiar... Un dia que el començarem al Castell de Matsuyama l'acabarem al Kotohiki Park. Aquest parc està en el mont Kotohiki i és famós per la seva espectacular platja i, sobretot, per albergar una obra d'art feta amb sorra en forma d'una gran moneda. Tanmateix, el punt veritablement espectacular va ser la posta de sol. El "País del sol naixent" també té meravellosos instants de sol acomiadant-se fins a l'endemà.

A Shikoku és possible que el dia comenci a la ciutat Matsuyama i acabi al poble de Kotohira a un hotel Ryokan -situat a tocar de les escalinates per pujar al majestuós al Santuari Kotohira-gū- sopant d'unes bones gyozas a una izakaya de població local, amb una estada al bany públic de l'hotel (el sentō, en japonès), i recarregant piles per a l'última jornada a Shikoku.

El dia de comiat de Shikoku va començar amb un desdejuni tradicional japonès (una infinitat de platets) i la pujada al Santuari Kotohira-gū. Iniciarem l'ascens gairebé tots sols, i al llarg de la visita seguirem bastant entotsolats. La sakura era esplendorosa, els més de 1.300 escalons no són feixucs perquè tot és tan espectacular que flotes. És una meravella inoblidable!

El dia va seguir en direcció a les "granges de bonsais", parada a un autèntic temple de l'Udon per dinar, i fer una visita imprescindible al jardí Ritsurin a Takamatsu. Una preciositat de paisatgisme japonès. 

Jardí Ritsurin

I del jardí a l'estació Takamatsu per, amb el Shinkansen, posar rumb a Tokyo. Abans toca acomiadar-se de Kató san i deixar anotat que a Shikoku fan els millors udons del món, que és mal de fer ser més amable que la persona que regentava la casa ryokan de Mitsuhama ("el sonrrisas" li dèiem), i que dormir a un ryokan amb el matalàs enterra, però a sobre del tatami (una unitat de mesura i, alhora, una mena de catifa) és molt més còmode del que sembla, i, el més important: Tot el que he explicat fins aquí de Shikoku no és el més rellevant. No és el motiu determinant que, per mor d'un reportatge de Xavier Moret, ens havia encuriosit i entossudit a viatjar a Shikoku...

Shikoku és, sobretot, el pelegrinatge pels 88 temples budistes

Temple 66 Unpenji

Nosaltres només vàrem poder fer un tast de la ruta: Començarem pel Temple Iwayaji, el nombre 45, on tenim una tasca fonamental: Comprar el Llibre del Pelegrí a on a cada temple de la peregrinació que es visita (el llibre està enumerat i cada pàgina correspon a un temple), un monjo estampa un segell i et fa una preciosa cal·ligrafia amb una oració o una benedicció. No cal dir que a canvi d'una donació. Els temples i santuaris japonesos -tant se val si són budistes o sintoistes- estan supermercantilitzats. Tot -des del popular amulet japonès, l'omamori, fins a les tires de paper de la fortuna (els horòscops japonesos) anomenades omikujis- es paga.

El Temple Iwayaji (núm. 45) es caracteritza per una llarga escalinata amb una gran porta d'entrada i moltes figuretes a les voreres i les estructures del temple gairebé incrustades a les roques de la muntanya, en un entorn de bosc força verd.

El segon segell al Llibre del Pelegrí és el del Temple Inside-ji (el 51). Està situat a un entorn urbà, la qual cosa li resta, en principi, encant. Ara bé, en entrar és com endinsar-se a un oasi d'espiritualitat. Potser el punt més característic sigui la grandiosa estàtua de Buda que s'albira per darrere del bosc del temple.

El tercer temple visitat és el número 66, l'Umpen-ji que vol dir "el que planeja sobre els núvols". És el meu favorit dels visitats. La pujada amb telefèric, les espectaculars vistes de la vall per una banda i, per l'altra, del mar, i, sobretot, els centenars d'estàtues de pedra -cada una d'elles amb una expressió diferent- que envolten el temple, el fan molt especial. A la baixa vaig menjar el millor udon de ma vida!

La nostra peregrinació va ser curta perquè va acabar al quart temple visitat: El Yashima (núm. 84). Un temple del qual, per cert, Kató san no tenia el segell i la cal·ligrafia. Havia oblidat al seu Llibre del Peregrí i va haver de tornar enrere a buscar-lo al cotxe. Se'l veia orgullós del seu llibre, i content una vegada el monjo li va cal·ligrafiar l'oració i estampar el segell. La característica que em sembla més rellevant del temple és la seva ubicació: En un turó volcànic amb unes bones vistes al Mar Interior de Seto i abundant sakura.

En ser una peregrinació per temples budistes el que toca és acabar l'oració i l'ofrena amb silenci, contràriament als sintoistes que les acaben en dos aplaudiments. Però com acabàvem el camí dels temples, estàvem molt pròxims a l'acomiadament de Shikoku, i els japonesos són a estones budistes i a estones sintoistes, no em vaig poder estar d'un aplaudiment. I, alhora, era el moment de guardar amb cura el Llibre del Peregrí, sens dubte el record de viatge més curiós dels que tinc al que li queden moltes pages per omplir!

Tòquio

Parc Ueno

Arribarem a Tòquio quan ja havia enfosquit. Anant cap a l'hotel, situat al barri de Nihonbashi, ens endinsarem a un carres plens de sakura i amb façanes il·luminades amb color rosa. Un espectacle! Amb una ubicació excel·lent, serveis correctes, bon desdejuni (la millor sopa de miso de tot el viatge), habitació no massa gran, i amb mobiliari excessiu per tots els costats que va dificultar la col·locació de la maleta i la resta del campament. Ho aconseguirem i vam apagar la llum. La resta de dies apreciarem el tetris on encaixaven totes les peses, la proximitat a l'estació de tren (en una ciutat de la immensitat de Tòquio i dels molts serveis ferroviaris que la ciutat posa a l'abast de locals i visitants, això és importantíssim), i els voltants de l'hotel.

El primer dia a Tòquio va començar molt malament. Teníem una excursió contractada al mirador de la quinta estació del Mont Fuji, apujar amb telefèric a Hakone, i navegar pel llac Ashi. Era un matí plujós, el Mont Fuji només es va deixar intuir parcialment a primera hora i des de la llunyania; Hakone, i el llac Ashi ho van visitar entre pluja i boira. Un desastre d'excursió i un pitjor servei de l'empresa que l’ofereix, com a alternativa a l'aproximació al Mont Fuji, una visita a un poblat artificial i sense gens d'interès.

Resignats que a Tòquio la disjuntiva que ens havia tocat era o sakura o Mont Fuji, aprofitarem l'horabaixa per iniciar l'exploració de la gran ciutat japonesa: L'elegant zona de Ginza va ser el nostre destí i el punt final del dia, que tot i que no havia començat gens bé, va ser ben autèntic: Sopar de yakitori amb cervesa a un xibiu de carrer a tocar l'estació Yurakucho. Bé està el que bé acaba!

I tant que hi va estar bé. Els dies següents van ser frenètics. Tot va començar amb un tour privant amb transport públic acompanyats per un guia local: Enfilarem cap al districte de Shibuya per fer una visita obligada al Santuari Meiji (un complex sintoista rodejat d’un immens bosc urbà amb molta gent i dificultats per fer fotos sense massa intrús). En qualsevol cas, va ser una formidable manera de començar el dia. Seguirem per Shinjuku, Akihabara i voltants: el famós anunci del moix en 3D; el no menys famós Carreró dels Records -o dels pixats-; la zona del frikisme del manga, anime, etc. que, més aviat m'interessa poc; la presència de Godzilla que guaita per darrere dels edificis; gent estranya; gent que entra a sales immenses de joc (Pachinko i Pachinslot) que no són teòricament jocs amb premis de dobles, però sí que ho són (els premis es retribueixen amb unes bolletes que es bescanvien per un val que potser amb espècies o en metàl·lic). Una raresa més del Japó i un negoci multimilionari que fa tota la pinta controla la Yakuza (màfia japonesa).

Abans d'endinsar-nos per allò més friqui de Tòquio, havíem pujat a l'espectacularment elevat Edifici del Govern Metropolità. Unes vistes panoràmiques igualment espectaculars i una anècdota: Entorn de l'edifici es veien grupets de "sense sostre" que semblava sostenien alguna protesta. El cas és que tot estava tan endreçat que els "sense sostre" semblaven assessorats per Marie Kondo!

Acabarem el tour al Temple de Sensoji (el més antic de Tòquio). Abans d'entrar-hi parada per fer una foto des de l'atura d'un extens bulevard i un antic carrer comercial, anomenat Nakamise, que condueixen al temple. Del temple destacaria; el fanalet gegant de la porta, la pagoda de cinc pisos, els jardins amb una bonica estàtua de Buda i amb alguns cirerers amb flor veritablement bells. És, potser, el temple més animat de Tòquio.

Per rematar el dia -molt a prop del "Asakusa Donki", és a dir el "Asakusa Don Quijote!"(un gran magatzem caòtic )- unes refrescants cerveses i sushi per sopar i a descansar que l'endemà havíem de matinar.

Santuari Nikkō Tōshō-gū

Matinar per anar amb autobús al santuari xintoista de Nikkō Tōshō-gū. A més de ser una meravella -construcció i decoració xintoista amb una evident petjada de budisme-, conté el mausoleu del shōgun (literalment "comandant de l'exèrcit" en referència a un rang militar i títol històric concedit directament per l'emperador) Tokugawa. Em va agradar tant el Nikkō Tōshō-gū que no és exagerat parafrasejar als tres micos savis representats en el frontispici d'un dels edificis del santuari: A Nikkō Tōshō-gū no es veu cap mal, no es sent cap mal, no es diu cap mal: tot és perfecte i en harmonia.

Ens atracarem al Llac Chuzenji on, entre boira i neu, va ser impossible gaudir de cap vista, que segur són espectaculars, del llac natural situat a major altura del Japó. Hi ha indrets japonesos que convé visitar-los en una època que no coincideixi amb la sakura.

Ara bé, altres indrets són especialment visitables durant les setmanes de sakura. És el cas del parc de Chidorigafuchi, on ens vàrem dirigir tot just arribats del Llac Chuzenji a Tokio. Tot i que ja havia enfosquit, res va impedir el gaudi de passejar sota cirerers en flor a prop del Palau Imperial i dels pícnics nocturns de la gent local. Ens vàrem entretenir tant que per poc en quedarem sense sopar. La zona de restauració de l'Estació Central i voltants ja no admetien clients. Tanta sort d'una izakaya a la zona de l'hotel, i tantíssima sort del sushi!

De la resta de dies de la nostra estada a Tòquio en tinc un record d'un anar i venir trepidant però, curiosament assossegat, i de gaudir de cada minut: Visita als grans magatzem d'electrònica Yodobashi Akiba amb compres mínimes (una bateria per a la càmera de fotos i poca copsa més) i sorprès pels elevats preus i la tecnologia incorporada als vàters. L'encantador i tradicional barri de Yanaka (l'anomenat barri dels moixos, i, veritablement, un lloc en el centre de Tòquio que conserva trets de vida tradicional no turistitzada). Shibuya o l'estupidesa turistificada de convertir un encreuament i cents de milers de persones al dia creuant-lo en una atracció turística de primer ordre. Encara sort que a Shibuya hi ha l'estàtua de Hachiko (el famós i lleial gos que va acompanyar cada dia al seu amo, el professor Ueno, a l'estació de Shibuya i l'esperava allà que tornés del treball. Fins i tot ho va fer cada dia durant els següents nou anys després de la mort del seu amo). No és fàcil retratar a Hachiko sense gent fent-se selfies amb ell. Ho vaig aconseguir! Els voltants de l'encreuament de Shibuya són el lloc per a dues proves pendents: Provar una hamburguesa a Mos Burger i anar a un karaoke. La primera superada amb escreix; la segona fracàs total: S'ha de ser japonès o anar amb un grup per això del karaoke. Ens va semblar més aviat depriment.

Jardí Nacional Shinjuku Gyoen National Garden

La voràgine va seguir pel Jardí Nacional Shinjuku Gyoen National Garden: Un immens oasi que havia estat reservar a la reialesa i que ara poden gaudir els súbdits de l'Emperador. Una extensió de més de 60 hectàrees per a goig de la ciutadania ja és impressionat. Si a sobre està en plena sakura és mal de fer trobar-li una descripció. Potser, en atenció a les cares de les famílies, les parelles, els grups d'amics, una possible descripció seria un indret per ser-hi, almenys aparentment, feliç. No és poca cosa per a una societat que ha "normalitzat el suïcidi" (fins i tot, segons explica Xavier Moret al llibre "Historias d Japón", "La línia favorita [del metro] de los suicidas es la de Chuo, puesto que sus convoyes son los que van más rápidos por el centro de Tokio”). En qualsevol cas, el nostre estat de felicitat puja en sopar al barri del Canal Meguro a un restaurant especialitzat en Udon, tot i que les gyozas també estan exquisides. Dues paraules sobre el Canal Meguro: de nit i amb poca il·luminació la sakura continua sent molt bella.

El darrer dia el dedicarem al Museu Nacional de Tòquio, ubicat dins el parc Ueno. Pel seu contingut i continent és imprescindible. El jardí interior de l'edifici principal és preciós. Era festiu i el parc Ueno està ple de gent. Hi ha bastants llocs de menjar de carrer. Ens barrejarem amb aquella massa de japonesos i japoneses, compartirem l'aperitiu, passejarem sota la gran sakura, i, fins i tot, vam fer la darrera compra a un interessant mercadet d'antiquaris: una pepa japonesa de fusta. Tot seguit, ens traslladarem al barri de Marunouchi i dinarem a un restaurant d'un immens centre comercial a tocar de l'estació Central. Un Udon i una gerra de sake van ser l'acomiadament gastronòmic.

De camí a l'hotel per fer el checkout i agafar el tren a l'aeroport, vaig fer les últimes fotos del barri de Nihonbasi que, per cert, eren les primeres amb llum solar (solíem sortir de l'hotel a primera hora del matí i arribàvem de nit). L'última de totes és la que tanca aquest relat. Em sembla una metàfora d'una certa idea -molt matisable, cert- del que és el Japó: Tradició, modernitat, dificultats, i sempre mirada endavant per a superar les adversitats.

Però abans de tancar el relat, deixeu-me afegir que quan viatj les hores semblen dies i els dies setmanes ... i, tanmateix, el temps passa aviat. Aprenc moltíssim, i alhora, em faig conscient que em queda molt més per aprendre. Per això he titulat aquesta entrada al bloc amb un" Konnichiwa, Japó" ("Hola, Japó"). Perquè ja hi hem estat i hem conegut bastants coses i indrets del Japó, però en un futur cal completar i aprofundir el coneixement d'aquest fascinat i contradictori país. Fins aviat!