31-D: Una altra Mallorca és possible

Un article compartit que avui publica l’AraBalears 

"I a l'alba [31-XII-1229] fou decidit que oíssim les misses i que rebéssim el cos de Jesucrist. I oïdes les misses i rebut el cos de Jesucrist , diguérem que s'armessin tots, cadascú de les armes que devia portar...".

La festa de l'Estendard és més que un dia de festa institucional palmesana. És la festa cívica més antiga d'Europa i recorda la conquesta catalana de Mallorca. L'homenatge, que es fa ininterrompudament des del segle XIII, a la senyera de les quatre barres és per recordar els nostres orígens com a poble. No tenim cap dubte que el 31 de desembre hauria de senyalar en els calendaris el dia de la Diada de Mallorca. I tanmateix no en farem qüestió, de la institucionalització d'aquesta data, tant se val si n'hi ha més de dies que ens recordin els orígens i la catalanitat del poble mallorquí. Allò que realment ens preocupa i ocupa és l'arrelament popular i social del 31 de Desembre, com a data de reafirmació del que som, per plantar cara als que volen liquidar qualsevol senyal de la nostra identitat i inserir-nos a una mundialització neocapitalista, per la via de l'espanyolització més barroera.

Per nosaltres, el 31 de desembre és una data per manifestar cívicament el nostre compromís de continuar lluitant per una altra Mallorca. Cal repensar el procés d'integració de la Mallorca actual en la globalització hegemonitzada pel capitalisme salvatge. No acceptam que el nostre destí com a poble sigui la irrellevància en el món del segle XXI. Fa temps que Karl Marx ens ensenyà que el capital s'ha convertit en una "força a la qual hem de sotmetre'ns", en un poder que desenvolupa "una energia cosmopolita, universal, que fa fallir qualsevol límit i qualsevol vincle i es presenta com l'única política, l'única universalitat, l'únic límit i l'únic vincle", per això el nostre sobiranime és, alhora, voluntat d'emancipació del poder universal del capital avui concretat en el neoliberalisme que ens ofega.

Tanmateix, el 31 de desembre de 2013 ha de ser un reconeixement a la capacitat de mobilització del poble mallorquí en defensa de la nostra llengua pròpia, l'ensenyament públic i de qualitat, la sanitat per a tothom, les prestacions socials per a les persones en situació de dependència, els drets laborals i sindicals, els serveis socials i la cultura catalana i el territori. Un reconeixement a totes les dones i a tots els homes que treballen de valent per una Mallorca millor. Aquest apoderament és, sense menystenir els orígens, la nostra identitat moderna.

És possible una altra Mallorca, és necessària una altra Mallorca. En aquests moments històrics que ens ha tocat viure, tot està per fer i tot és possible. La igualtat torna a ser una fita ineludible. Cal rebel·lar-se contra la política de l'austeritat i de retallades de l'estat del benestar; la política laboral que abarateix l'acomiadament i fa que creixi el nombre de persones treballadores pobres; la dèria recentralitzadora del govern de Rajoy, el desballestament dels serveis municipals i la injustícia fiscal (enorme frau, paradisos fiscals i unes balances fiscals absolutament injustes amb les Illes Balears).

La Mallorca per fer és la d'una illa amb perspectives de prosperitat compartida; amb un sector turístic com a motor de la nostra economia, però amb criteris d'economia de bé comú; amb una economia productiva diversificada, innovadora i internacionalitzada; de l'ocupació de qualitat, l'economia social i solidària, i la radical protecció del territori i de la costa.

La Mallorca possible és la d'una societat amb més i millor democràcia, amb mitjans de comunicació públics en català al servei de la pluralitat i la cultura, que lluita de debò per eradicar la violència de gènere i qualsevol altra manifestació de masclisme, que disposa d'uns potents serveis socials que impedeixen l'exclusió social. La Mallorca per fer i possible és la que no consent els desnonaments dels dèbils ni la corrupció; que s'enorgulleix dels seus mestres, professors; dels seus serveis públics de sanitat; de la seva gent que treballa en els serveis públics, a la pagesia i a la mar; de les seves energies no contaminants; dels seus industrials i productors locals, dels seus investigadors... La d'una societat emprenedora que recerca posar fi a l'actual augment aclaparador de les desigualtats i al deteriorament ecològic del planeta.

En el Llibre dels Fets de Jaume I el Conqueridor (edició a cura de Jordi Bruguera), el fragment sobre la presa de la Ciutat de Mallorca s'inicia amb la cita del començament d'aquest article i acaba així: "I, quan nós fórem aquí, ells no es defeneren; però un sarraí, que sabia el nostre llatí, ens digué que els donéssim homes que els guardessin de mort, i que retrien l'Almudaina". "Nostre llatí" és l'expressió habitual de Jaume I per designar la llengua catalana. Idò ara, amb el nostre llatí, cal posar Mallorca en el mapa europeu per empènyer cap a una Europa de la cohesió social i la civilitat. I al món per fer possible aquest altre món necessari pel qual tants de companys i companyes lluiten dia a dia arreu. No hi ha altra Almudaina a retre!

MIQUEL ROSSELLÓ, RAFEL BORRÀS, LILA THOMAS, BIEL PÉREZ, JOSEP VALERO, MARIA SALLERAS I JOSEP TRUYOLS 

Felicitació solstici hivern 2013

“Más madera, es la guerra”

Amb el títol de “La societat dual que s’albira” la Fundació Gadeso ha publicat el número 24 de TEMES SOCIOECONÒMICS GADESOque ens presenta els principals resultats de l’ Enquesta de Condicions de Vida (ECV) feta pública per l’INE el 20 de novembre, que aporta dades definitives de l’any 2012 i algunes de provisionals del 2013, i del Mòdul, fet públic el 3 de desembre, que incorpora a l'esmentada ECV dades específiques sobre les condicions de l’habitatge.

Les dades més rellevants són: a) La renda mitjana individual ha baixat un 8% en el període 2008-2012 i un 12% en el quadrienni 2009-2012, i la renda mitjana de les llars han descendit un 9% i un 13% en els períodes 2008-2012 i 2009-2012, respectivament. b) Els ingressos anuals per determinar el llindar a partir del qual es considera l'existència de risc de pobresa són de 7.040 euros per a llars d’una persona i de 14.784 en les de dos adults i 2 nens. En el quinquenni 2000-2013 aquesta xifra ha baixat un 8,7%. c) En el període 2008-2012 la taxa de risc de pobresa ha augmentat un 9,8% i s’ha enfilat fins a un 24,2% en l’any 2012. d) Un 22,9% de les persones i un 20,8% de les llars tenen dificultats i moltes dificultats per a arribar a fi de mes. e) El 7,5% i el 6,3% de llars i persones, respectivament, pateixen carències nutritives. f) En el 6,3% de les llars illenques no es poden mantenir temperatures adequades. g) Un 33,6% de les llars illenques i un 35,9% de les persones no tenen capacitat per a afrontar despeses imprevistes. h) Un 14,2% de les llars illenques tenen retards en el pagament de despeses relacionades amb qüestions bàsiques de l’habitatge. Pel que fa a les persones en aquesta situació, s’ha arribat a un màxim històric amb un 17,5%. i) Un 6,1% de les llars i un 5,9% de les persones no poden permetre’s disposar d’un automòbil. j) Un 4,3% de les llars i un 5,7% de la ciutadania no poden disposar d’un ordinador personal, i k) Un 42,2% dels illencs i illenques i un 40,6% de les llars no poden anar de vacances ni una setmana a l’any. Informacions colpidores, veritat?

Idò encara n'hi ha més: Per calcular la Taxa de Risc de Pobresa o d’Exclusió Social definida a l’anomenada Estratègia Europea 2020 els components relacionats amb la quantitat i qualitat de l’ocupació són claus, i a les Balears aquesta taxa s’ha incrementat en un 7,8% des de 2008 a 2012. A l’any 2012 afectava gairebé a 3 de cada 10 persones illenques. Aquest indicador europeu copsa a la perfecció el deteriorament d’un mercat laboral formal amb un creixent augment de la nova precarietat, entre altres causes, per:

1.- L’augment de la contractació a temps parcial però, en la majoria dels casos, amb disponibilitat de tota la jornada per a l’empresari, la qual cosa impedeix que la persona amb aquesta relació laboral pugui, a la pràctica, tenir alhora dos o més contractes temporals. Amb el Real Decret Llei aprovat pel Govern espanyol el divendres passat, aquesta gran disponibilitat de la persona contractada a temps parcial a un sol ocupador s’ha fet total i en qualsevol circumstància.  Aquest aprofundiment de la dèria precaritzadora  iniciada amb la Reforma Laboral de 2012, constitueix una nova fita, de la revolució neoconservadora del mercat laboral. El president de la CEOE, Juan Rosell, no ho pot dir més clar: “Vamos a crear empleo ya el año que viene. Y ese es un dato muy, muy importante. Eso sí, va a ser un empleo distinto, con mucha contratación a tiempo parcial... “

2.- Extensió dels contractes de formació, fins i tot per a persones de més de 30 anys, sense res a veure amb allò que s’ha estudiat inicialment en el sistema educatiu.

Val a dir que en ambdues situacions es pot cobrar legalment un salari que no arriba als 500 euros mensuals. Si això és el que passa en el mercat laboral legal, ja podem intuir el que està succeint en l’ informal que, cal dir-ho, durant les crisis sempre ha tingut estirabots importants. Aquí no hi ha flexibilitat, hi ha turbo precarietat.

No és estrany idò, que la Taxa de Risc de Pobresa o Exclusió Social augmenti. La legislació laboral del PP és una autèntica màquina per a generar treballadors i treballadores pobres. El Real Decret Llei aprovat en el mateix Consell de Ministres que aprovà la immoral reforma de la Llei d’Avortament, no és altra cosa que “más madera” a l'empobriment de la majoria de la població. “Es la guerra” i de moment la guanyen els rics i molt rics.

Publicat a www.elperiscopi.com

14-D: democràcia amb passió per la igualtat

Article publicat al Ara Balears  el dia 14.12.2013

Aquest dissabte, dia 14 de desembre, farà 25 anys de la mítica vaga general de l’any 1988. Crec no equivocar-me si afirm que aquell dimecres es va desenvolupar la vaga general amb més impacte de les que s’han fet en l’actual etapa democràtica. La seva convocatòria i preparació va ser l’inici de la unitat d’acció dels dos grans sindicats confederals, el fi de les decimonòniques corretges de transmissió sindicals i la normalització de la plena autonomia sindical en relació als  partits polítics “germans”. L' èxit de convocatòria que va assolir la convertiren en la primera vaga general realment seguida de forma massiva.

Passat un quart de segle, se m'amunteguen els records. Records d’uns dies previs d’intens treball sindical, d’assemblees a on es copsava una mescla de por i de voluntat de mobilització. L’atur i la contractació temporal sense causa justificada havien començat a fer estralls en el mercat laboral illenc, però es percebia que les polítiques dels Governs de Felipe González (reconversions industrials, injusta distribució dels sacrificis per tal de convergir amb l’actual UE, creixement de l’atur, especialment dels joves, etc.) provocaven una ruptura en la base social progressista i configuraven un model social amb una cohesió social mal mesa. En aquella època es va fer famosa una frase del Ministre Solchaga que deia: “Espanya es el país donde uno se puede hacer rico más rápidamente”. La por i la indignació estaven ben justificades. Una por incentivada amb missatges apocalíptics contra el dret de vaga, que era vençuda per l'inqüestionable lideratge sindical.

Encara són més vius els records de les hores prèvies. A l’assemblea dels piquets informatius de la nit (la vaga començava al cap de les zero hores del dia catorze) algú va explicar que vivíem una fita històrica, que el futur estava a les nostres mans, que una societat organitzada i mobilitzada és clau per aprofundir en la democràcia. Avui aquest company és un activista de la Plataforma Crida per una educació publica i de qualitat. Record que tot just acabada aquella assemblea ens assabentarem que la vaga començava arreu del Regne d’Espanya sense emissió de la TVE, ja que els treballadors de “el pirulí” es sumaven al 14-D i tallaven l’emissió de l’única televisió de les hores. Del dia de la vaga anotaré dues imatges que record nítidament: Una Platja de Palma, a on vaig dirigir els piquets informatius durant la jornada de vaga, manco estacional i amb molta més activitat que ara i una desbordada manifestació a la tarda que omplia les Avingudes de Palma com mai s’havia vist a Ciutat.

Òbviament, la situació socioeconòmica actual és diferent que la de fa un quart de segle: Per una banda, la taxa d’atur era del 18,3% al conjunt del Regne d’Espanya i del 10,0% a Balears; mentre les taxes actuals són del 26,02% i del 24,30% (l’atur juvenil rondava llavors el 35% i ara entorn al 50%); i, per altra banda, es vivia una generalitzada pèrdua de capacitat adquisitiva de les rendes salarials i de les pensions, però que en cap cas s’aproximava a l’actual devaluació conseqüència de l’austeritat sense pietat per als no rics. Però tanmateix el que més m’interessa és plantejar algunes ensenyances pel futur d’aquella vaga general, que va ser qualque cosa més que una gran mobilització laboral, i que va esdevenir una profunda assetjada democràtica.

Les reivindicacions del 14-D foren: la retirada del “Pla d’Ocupació Juvenil”, que no era altra cosa que una mena de MiniJobs juvenils; l’augment de les pensions (més del 80% estaven per davall del Salari Mínim Interprofessional) i dels salaris dels empleats públics; i l’augment de la capacitat adquisitiva de la població laboral. Però més enllà de les reivindicacions concretes, el 14-D tenia la pretensió de provocar un gir a les polítiques econòmiques que s’aplicaven en contra del programa electoral compromès amb la ciutadania. També tenia l’objectiu d’acabar amb la indiferència de l'incipient poder autonòmic envers la qüestió social i d’instaurar el diàleg social autonòmic, negat soca-rel pels governs de Gabriel Cañellas. En definitiva, es tractava que aquelles generacions de classes mitjanes i baixes que havien fet molts sacrificis des dels Pactes de la Moncloa es cobressin allò que, en una expressió de l’època, es va anomenar el “deute social”. I, efectivament es va aconseguir: Començà a generalitzar-se la Renta Mínima d’Inserció, les pensions guanyaren capacitat adquisitiva i equitat, nasqué la negociació col·lectiva pels funcionaris, i, fins i tot, el Diàleg Social Autonòmic acabà en el text de l'Estatut d’Autonomia de les Illes Balears.

Hi ha un fet que a mi em sembla històricament inqüestionable: L’ establishment que, aprofitant l’actual crisi-estafa, no s’assacien mai de demanar més i més flexiprecarietat a les relacions laborals i retallades a balquena a l’estat del benestar, són els mateixos que, des de l'endemà del 14 de desembre de 1988, no han deixat de queixar-se per l'aproximació de la despesa pública social a les mitjanes europees prèvies a la imposició de la política d’austeritat neoliberal.

Hi ha, això no obstant, una gran diferència: A finals de l’any 1988 s’havia generalitzat la percepció social d’uns sacrificis mal repartits. Una percepció que es va convertir en hegemònica en el bon punt que varen ser visibles els primers símptomes reals de millora econòmica. A finals de 2013 aquesta percepció encara és minoritària, tal vegada perquè els símptomes de millora econòmica només són perceptibles en les fantasies dels governants i d’alguns banquers. En qualsevol cas, convé recordar que les grans mobilitzacions socials i democràtiques solen coincidir amb els repunts econòmics reals. Si millora l’economia i no millora el repartiment de la riquesa es posa en qüestió la democràcia. Al final d’aquesta crisi, tard o d’hora, s’haurà de pagar el nou “deute social”. A la democràcia  no li pot faltar la passió per la igualtat.

Invisibilització de la pobresa *

En el discurs de clausura de l’assemblea constituent de MÉS, la coportaveu de la coalició, Fina Santiago, va dir, sense embuts, que un govern amb el suport de MÉS prendria les següents decisions a la primera reunió del Consell de Govern: Derogar el TIL, retornar les targetes sanitàries a tothom, i implantar una renda mínima per a les persones amb mancança severa de recursos. Les dues primeres propostes tingueren un considerable ressò en els mitjans de comunicació i la tercera va ser silenciada. Potser aquesta proposta de millora de la política social per a salvar persones i famílies no fos audible a una sala ensordida d’aplaudiments a cada proposta que verbalitzava Fina Santiago. En qualsevol cas el que ja em resulta més preocupant és que la proposta de renda garantida també hagi desaparegut de l’editorial de L’altra mirada del mes de novembre passat.

La renda garantida “invisibilitzada” és una prestació econòmica que estava, amb més o menys claredat, en el Decret de Cartera de Serveis que desenvolupa la Llei de Serveis Socials de les Illes Balears. Significaria la fi del vergonyós bloqueig que, mitjançant una disposició transitòria de la llei de pressupostos de la CAIB , manté el Govern de JR Bauzá al desplegament de la llei de serveis socials que, no debades, s’aprovà a la legislatura passada.

És una proposta relativament moderada que seria factible amb una partida pressupostària de vint-i-cinc a trenta milions d’euros. Precisament una de les esmenes del Grup Parlamentari de MÉS als pressupostos de la CAIB va en aquesta direcció.

Més enllà de propostes concretes, el que ara m’interessa és reflexionar sobre el perquè dels silencis cap a propostes de rendes com a polítiques socials i/o econòmiques alternatives al que s’està fent. Apunt tres possibles hipòtesis explicatives:

I.- La confusió conceptual de les distintes i diverses propostes que existeix en aquest àmbit. No és el mateix la Renda Mínima d’Inserció que funciona des de fa més de 20 anys, la Renda Garantida de Ciutadania del tipus que, mitjançant una ILP, es planteja a Catalunya, la renda garantida per a tot el Regne d’Espanya que reivindica CCOO, o la Renda Bàsica de Ciutadania que defensam des de la Xarxa de Renda Bàsica. La similitud de noms per referir-se a coses radicalment diferents és una font de confusió que dificulta que el missatge arribi amb suficient claredat i, fins i tot, fa que ens embullem entre nosaltres mateixos. És fonamental aclarir els termes del debat perquè el que em sembla indiscutible és que la lògica del sistema de garantia d’ingressos mínims actuals s’ha de revisar. I ha de prevaler una política social redistributiva i preventiva de l’exclusió social.

II.- La absència d’informació sobre la situació de pobresa. A les acaballes d’any hi ha només dades provisionals de 2013 sobre, per exemple, la taxa de carència material (que mesura el percentatge de persones i llars que es troben en almenys 3 de les següents situacions: a) no poden fer un menjar de carn, pollastre o peix, almenys cada dos dies; b) no poden mantenir l’habitatge amb una temperatura adequada; c) no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes; d) han tingut retards en el pagament de despeses relacionades amb l’habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat...) en els últims 12 mesos; e) els és impossible disposar d’un automòbil; f) no poden permetre’s disposar d’un ordinador personal; o g) no poden permetre’s anar de vacances almenys una setmana a l’any). Aquesta taxa ha passat d’un 11,6% l’any 2008 a un 23,7% l’any 2013 en el cas de les persones, i d’un 9,6% a un 21,9% en el cas de les llars. Malauradament, la darrera Enquesta de Condicions de Vida publicada el passat 20 de novembre només incorpora dades consolidades de l’any 2012 i calcula una taxa de risc de pobresa per a l’any 2012 del 24,2% a Balears s’ ha produït un estirabot del 5,7% en un any.

En quant a indicadors més estructurals, com ara la taxa AROPE (acrònim de l’anglès At-risk-of poverty and exclusion), la darrera dada que coneixem és del 2011! Dada que, per cert, situava a Balears en un escandalós 24,5%, és a dir, gairebé una de cada quatre persones de Balears eren pobres en els termes d’aquest indicador sintètic que té en compte altres tres indicadors: la població que viu sota el llindar de pobresa, la població afectada per una privació material severa i la població amb baixa intensitat de treball per llar.

Estic segur que, si cada mes o cada trimestre, els responsables polítics donessin comptes de l’evolució de la xifra de risc de pobresa, de les carències de la ciutadania, de la pobresa infantil, o de la pobresa energètica, les propostes de rendes garantides tindrien un major impacte mediàtic i polític.

En qualsevol cas, és imprescindible tenir indicadors periòdics de pobresa en l’estadística oficial.

III.- La tercera hipòtesi explicativa és que l’hegemonia dels valors neoliberals és aclaparadora. Parlar de pobresa -tot i que sigui relativa- és conflictiu perquè és una manera de qüestionar l’ statu quo. La difícil convivència de capitalisme i democràcia és cada cop més evident, entre altres coses perquè, com afirma el catedràtic d’economia aplicada de la UB, Antón Costas: “Si la desigualtat continua la seva tendència actual, la lògica desigualitària del capitalisme financer acabarà xocant amb la lògica igualitària de la democràcia”.

Tanmateix, tinc per segur que les polítiques d’austeritat imposades per la Troica (CE-BCE-FMI) no constitueixen un pla per a sortir de la crisi econòmica i social de la zona euro. Ans el contrari, els programes de reformes dels Estats membres de la UE en el darrer decenni no tenen l’objectiu d’aprofundir en una economia social de mercat, ni fer sustentable ecològicament l’activitat econòmica. D’ençà que l’any 2003 la Comissió Europea declarà que els aspectes socials i mediambientals de l’Agenda de Lisboa no eren una prioritat, “l’Estat del Benestar” està immers en un procés de desmuntatge amb etapes de més o manco intensitat.

En el Regne d’Espanya i a les Illes Balears, amb el PP en els Governs, en vivim una etapa molt intensa de retallades de drets socials i de qüestionament de la democràcia com tendència a la igualtat. En aquest context, la invisibilització d’ una política social alternativa, profundament redistributiva no m’estranya. Però m’emprenya!

*Article publicat en el numero de desembre de la revista L'ALTRA MIRADA 

Foto: R. Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA

Dades laborals: Precarietat que empobreix

El mercat laboral de les Illes Balears avança cap un nou paradigma: La flexibilitat total i empobridora. Al marge de les variacions pròpies de l’estacionalitat, tan característica de la nostra especialització productiva de turisme de sol i platja, l’atur registrat baixa mes rere mes en relació a l’any anterior. Però això no és un símptoma segur de millora econòmica i/o social. És sabut que en totes les crisis d’una certa gravetat i durada els mercats laborals legals generen “mecanismes d’auto contenció estadística” (gent desanimada que deixa de cercar una ocupació retribuïda, emigració geogràfica cap al submón del treball submergit, substitució del treball a temps complet per a un a temps parcial, etc.). És a dir, com que no es generen més hores de feina, la dinàmica és d’expulsió de molta gent a fora del mercat laboral i, alhora, el treball legal ja no garanteix una retribució per a no ser un treballador o treballadora pobre. Això els nord-americans ho aprengueren en els anys 30 del segle passat, i després de la Gran Depressió no hi ha cap president dels EUA que parli de millora del mercat labora USA sense precisar que són millores d’ocupació a jornada completa i amb retribucions suficients que permetin participar en  el consum.

A aquestes contrades fem tot el contrari i ens entossudim a analitzar el mercat laboral amb els resultats de registres mensuals, com ara els d’atur registrat, que no passarien cap test de rigor estadístic, ja que estan dissenyats per a altres coses (intermediació entre l'oferta i la demanda d’ocupació, reconeixement de prestacions, eventual participació en programes de polítiques actives d’ocupació (PAO), rebre orientació laboral). Amb les dades de novembre publicades ahir va tornar a produir-se la cerimònia mensual de la manipulació.

A Balears hi ha, a finals de novembre,  oficialment 91.498 persones en atur registrat. Però si afegim a les persones aturades Fixes Discontínues i altres situacions (com ara els ERO’s temporals, etc.), la xifra de “demandants d’ocupació” registrats s’enfila fins a 150.402 persones. Així, la baixada interanual de l’atur registrat és del 5,06%, però si prenem en consideració la dada de Demandants d’Ocupació aquest descens queda reduït a un 2,98%. És a dir, la baixada d’atur registrat “amaga” una part de l'estirabot de la població laboral fixa discontínua (la darrera dada que tinc disponible és de setembre de 2013 amb un total de 59.296 persones d’alta a la Seguretat Social (un 4% més que l’any passat). Aquest creixement de Fixos Discontinus és majoritàriament procedent de conversions de relacions laborals de tot l’any a relacions laborals de temporada. Aquesta és una pràctica que s’ha facilitat en extrem per la Reforma Laboral de 2012. Per tant, cada pic hi ha més gent treballant i cobrant salaris manco hores a l’any.

Val a dir que els registres de l'atur segueixen baixant per l'enorme impacte dels “mecanismes d’auto contenció estadística” abans esmentats. Per una banda, en un any del total del descens d’atur registrat (4.879 persones),  el 47% són persones estrangeres, la qual cosa ens indica la intensitat del procés d’emigració. Per un altre costat, és inqüestionable que en un mercat laboral amb més d’un 30% d’atur de llarga durada (27.861 persones en el mes de novembre), “l’atur desanimat” és un fenomen creixent.

Pel que fa a les afiliacions a la Seguretat Social s’han d’analitzar amb extraordinària cura. En el mes de novembre hi havia a Balears una mitjana de 354.236 afiliacions. La variació mitjana interanual és d’un minso 0,33 (+1.158 afiliacions, en termes absoluts), però quantes afiliacions hi ha aquest mes de novembre a temps parcial? Només dispòs de dades a 30 de setembre de 2013, segons les quals les afiliacions a temps parcial havien crescut un 2,5% en relació al mes de setembre de l’any anterior. Cada pic hi ha més gent que treballa a temps parcial en contra del seu desig i/o voluntat. Aquest és un factor determinant per a la crescuda dels treballadors i treballadores pobres: ja són legió la gent que, tenint treball, té greus dificultats per arribar a fi de mes, per fer front als deutes, o per afrontar despeses imprevistes.

I tanmateix, per saber si s’ha frenat la destrucció d’ocupació les comparacions s’han de fer en termes homogenis. Recordeu allò que deia la nota de l’INE sobre la Comptabilitat Nacional del tercer trimestre de 2013, referint-se al conjunt del Regne d’Espanya: “L'ocupació, mesurada en termes de llocs de treball equivalents a temps complet, disminueix el seu decreixement anual en set desenes, fins al –3,2%. Aquesta taxa anual suposa la reducció de 522.000 ocupacions netes a temps complet en un any.” Per tant, amb un miserable augment mitjà interanual no homogeni del 0.33%, és gairebé segur que a Balears hi ha pèrdua d’ocupació.

La peça que completa la precarietat que empobreix el mercat laboral illenc és la temporalitat en la contractació: En els onze mesos transcorreguts de l’any 2013, el 89,11% dels contractes registrats són temporals, i del total dels registrats en el mes de novembre, el 49% són de menys de 3 mesos.

Aquesta progressió de la precarietat del mercat laboral explica que la taxa de risc de pobresa o exclusió social (en els termes establerts en l’estratègia Europea 2020, i que també es va fer publica ahir) hagi arribat al 28,2% l’any 2012. La precarietat va a més i, per tant, la taxa de pobresa de 2013 pot ser encara més escandalosa.

Malgrat tot, el Govern diu que  anam pel bon camí. Molta barra!  

Publicat a www.gadeso.org 

Esclaus en Amazon

 

  Un de tants casos que justifiquen  el següent logo  en aquest blog

 

Reivindicar i repensar el sindicalisme

El fracàs mobilitzador exhibit pels sindicats aquest cap de setmana (és increïble que la retallada més gran mai feta al sistema púbic de pensions no tingui una major contestació social) em rondava al cap, i el calfred provocat per les noticies sobre UGT m’ha decidit a dedicar aquest espai a esbossar una modesta opinió sobre el sindicalisme d’avui i de demà.

Parteix de cinc certeses: 1.- Els sindicats han estat unes organitzacions imprescindibles per civilitzar el capitalisme i són ara, més que mai, absolutament necessàries per fer front a la barbàrie turbocapitalista. 2.- Fa molts anys que la classe obrera ha canviat, i ara vivim una nova revolució neoconservadora dels mercats laborals amb una precarietat estructural, l’externalització productiva com a organització habitual de l’empresa, centres de treballs difusos, i preeminència dels sectors dels serveis i de la micro empresa. 3.- Per a aprofundir en la democràcia, avançar en ciutadania econòmica i fer una societat sense diferències astronòmiques, cal organització sindical fortament implantada al centre de treball. 4.- El treball remunerat en el segle XXI no serà “el” factor central d’organització social; tenir un treball ja no és garantia de no exclusió social. I 5.- Els ideals igualitaristes originals del moviment sindical són ara compartits per altres moviments socials. És més, no es pot fer camí envers la igualtat sense preservar el planeta.

Per tant, pens que cal repensar el sindicalisme del Regne d’Espanya, i de les Illes Balears en particular. Un repensar que ha d’abastar el discurs, el relat, les estructures organitzatives i de direcció, de les pràctiques i de les formes i maneres de l’acció sindical. Davant la gravetat de la crisi, la monumental campanya antisindical, i els casos puntuals de corrupteles sindicals, cal un revulsiu. Cal posar fre al robatori de la “ciutadania laboral”. Persones tan moderades com el President de l'Associació Espanyola de Dret Laboral i de la Seguritat Social , el catedràtic Jesús Cruz Villalón, afirma que “Lo preocupante es el círculo vicioso de provocar el incremento de los trabajadores pobres, el colapso del consumo interno, el impago de las deudas pendientes y el daño colateral al propio saneamiento bancario”.

No té sentit la competència sindical. No paga la pena voler mantenir allò existent. Cal un procés constituent sindical que unifiqui en una sola organització a tots els sindicats que, amb voluntat i visió no corporativista, hi vulguin participar. El procés hauria de ser radicalment democràtic, hauria de servir per depurar responsabilitats en els casos de corrupteles (per raons de legalitat, ètica o estètica) i assegurar una total transparència i fiançament independent de qualsevol poder.

La situació sociolaboral és d’emergència per la qual cosa hi ha urgència per posar en marxa el nou sindicalisme. Potser algunes organitzacions sindicals de base i/o territorials haurien d'exercir el seu dret a decidir i rompre les possibles resistències de les burocràcies. El perill d’un neoautoritarisme polític, econòmic i social és evident. Convindria que els i les dirigents sindicals no ens fallessin als no rics.

Amb petites modificacions aquest article  es va publicar a www.elperiscopi.com  el dia 28.11.2013 

De la flexiseguretat a la flexiprecarietat

El darrer número de la publicació digital “Panorama Sociolaboral GADESO” (disponible a www.gadeso.org ) acaba amb una doble preocupació. Per una banda, l’empitjorament dels Índexs de Qualitat en el Treball en aspectes estructurals, com ara, la qualificació del capital humà, i, per l’altra, la tendència a la baixa de la taxa de protecció de les prestacions de desocupació (i de la seva quantia). La primera de les preocupacions ens indica que, si no hi ha canvis en les polítiques públiques i privades en aquesta matèria, el model econòmic de Balears podrà tenir problemes a mig i llarg termini. En qualsevol cas, seria una catàstrofe social sortir de la crisi amb uns efectius laborals amb menys qualificació i amb trajectòries laborals extraordinàriament precàries. La segona preocupació, de ben segur, ens indica que el procés de devaluació social no ha acabat. Sembla evident idò, que caldria repensar la política de prestacions socials per mantenir uns mínims de cohesió social i de capacitat de consum.

Ambdues preocupacions estan bassades en la lectura del conjunt d’informes inclosos en el cos d’aquest número 14 de Panorama Sociolaboral. El seu contingut ens suggereix la necessitat d’insistir en la diferència entre una certa recuperació d’algunes magnituds macroeconòmiques i una superació de la crisi social. Val a dir que és una constant històrica que les entrades a les crisis econòmiques i socials es produeixen de sobte, mentre que les sortides són lentes. La diferència en el cas de la situació actual és que, si no ho evitam, se’n sortirà amb menys drets socials, amb unes classes mitjanes i mitjanes baixes empobrides. Al meu entendre, una societat dual, amb un mercat laboral de molt mala qualitat no pot ser l’horitzó de la societat de les Illes Balears.

Cal un altre horitzó i, conseqüentment, un altre camí. La política econòmica i social basada en l’austeritat a balquena només funciona per a implantat un model de societat més desigual i manco cohesionada. No debades cada pic són més les previsions que aconsellen relaxar el dogma de les retallades. En aquest sentit, paga la pena consultar els documents del Centre de Predicció Econòmica (CEPREDE); Milagros Dones i Julián Pérez, que en formen part, afirmen que “Más de una década de limitación del mercado laboral ahonda en la dificultad de incrementar la actividad por efecto expansivo del mercado interno y, al mismo tiempo, limita la posibilidad de recortar el elevado déficit público desde su componente de ingresos”.

Tanmateix, el que és segur és que avançam envers una major fragmentació i precarització del mercat laboral i, conseqüentment, de les vides de molta gent. A les formes “clàssiques“ de precarització, com ara, contractes extremadament temporals (menys de 3 mesos i fins i tot, en alguns casos, de dies), treball a temps parcial no desitjat, falsos autònoms, externalització de parts de l’activitat productiva i/o de prestació de serveis del centre de treball, etc., s’hi sumen noves formes. El treball en projectes i els freelances són noves tendències a l’alça, és a dir, cada pic hi ha més gent que treballa fora d’un centre de treball formal. El nou lloc de treball pot ser el domicili particular o l'ordinador personal però, en tot cas, amb una situació laboral i de protecció social marginal respecte de les condicions, probablement convenientment devaluades, de la resta de treballadors de l'empresa.

La pràctica neoconservadora d’organització de les relacions laborals consisteix en tot el contrari d’allò que no fa massa temps es presentava com el model més productiu, el de la “flexiseguretat”, és a dir, aquella proposta europea que implicava un equilibri entre flexibilitat i seguretat en les relacions laborals. Per la via de la imposició, hem passat d’una possibilitat de flexiseguretat a una flexiprecarietat real. Però no està escrit enlloc que sempre hagi de ser així!

Artccle publicat a Diario de Mallorca, 27.11.2013

Prou indiferència cap als no rics!

Article publicat a www.gadeso.org

(Una versió reduïda s’ha publicat a l’Ara Balears  de 22.11.2013

Cada pic hi ha més evidències microeconòmiques que deixen palès que hi ha un creixent nombre de llars illenques sense cap tipus d’ingrés. Basta repassar les publicacions de la Xarxa per a la Inclusió Social (EAPN-Illes Balears), Càritas, Creu Roja, Intermón Oxfam o d’algunes fundacions sindicals i d’entitats de reconegut prestigi social, com ara, la Fundació Lluís Vives, per tenir-ne coneixement d’aquesta realitat. Hi ha excel·lents i molt rigorosos treballs d’anàlisi sobre els costos humans de la crisi social que patim. No és possible al·legar ignorància ni manca d’informació sobre la creixent evolució quantitativa i qualitativa de la pobresa i de l'augment de les desigualtats. Que cada dia hi ha més gent amb privacions materials i que, alhora, aquestes privacions són cada cop més extremes és una cosa sabuda. Per si de cas hi ha algun dubte, aconsell donar una ullada, posem pel cas, als estudis elaborats per la Federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), disponibles a www.acciosocial.org .

I tanmateix, per més lectures que es recomanin, no crec que alguns i algunes abandonin la seva indiferència amb les víctimes de les seves polítiques (agreujament de les desigualtats i  desmuntatge estructural de l’estat del benestar).  Sobre aquesta gairebé malaltissa indiferència dels poderosos cap als no rics, l’analista de qüestions internacionals Mariano Aguirre ens ofereix una encertada explicació en afirmar que “ni una sola de les decisions vinculades amb “l'austeritat” que adopten els alts càrrecs polítics, econòmics i financers els afecta personalment o al seu entorn immediat. Al no sofrir-les, les mesures “anticrisi” són un espectacle llunyà que coneixen a través de les macro xifres, els mitjans periodístics, quan reben alguna pregunta incòmoda al Parlament o en aquests breus moments en què els increpen quan surten d'un edifici o de la seva casa i caminen set passos fins al cotxe amb xofer. Si la protesta puja de to, es prenen mesures repressives...” En aquesta lògica cal interpretar l’avantprojecte  de Llei de Seguretat Ciutadana del ministre Jorge Fernández Díaz o les ordenances municipals que pretenen castigar la mendicitat.

Malgrat la indiferència de les elits, la situació és, tal com ho corroboren la literatura especialitzada i les dades oficials, d’alarma social. Val a dir que, en una situació d’atur massiu, es generen “mecanismes d’auto contenció estadística” (gent desanimada que deixa de cercar una ocupació retribuïda, emigració geogràfica i al submón del treball submergit, substitució del treball a temps complet per a un a temps parcial, etc.), la qual cosa provoca que les estadístiques reflecteixin només una part de la magnitud de la població aturada. No obstant això, si prenem  com a referència l'estimació que fa l’EPA, observarem que la població illenca aturada en el trimestre de més activitat econòmica i laboral (el tercer) ha tingut un estirabot del 91% en els darrers cinc anys, passant de ser un col·lectiu de 55.300 persones l’any 2008 a un de 105.600 enguany. I el que és més important, la població aturada de llarga durada (dos anys o més) ha augmentat un 1.125% (ha passat de 2.800 persones en el 2008 a 34.300 aquest estiu). Amb aquestes dades, com poden els governats seguir indiferents als sofriments que provoca l’empobriment que hi ha darrere aquestes xifres?

Però àdhuc és més important prendre en consideració que, en un context de devaluació brutal de la renda de la majoria de la població, el trànsit de la “normalitat” a la pobresa material relativa  es produeix en molts casos amb una extraordinària rapidesa. A tall d’exemple, de l’acceleració dels processos d’empobriment personal i familiar cal citar la Reforma Laboral de 2012, que ha augmentat els procediments exprés per l’acomiadament gairebé gratuït; la retallada de les prestacions de desocupació per a les persones majors de 55 anys; o l’exclusió de col·lectius com a beneficiaris de l'ajut del Programa “PREPARA”. Però els mecanismes estadístics oficials no estan preparats per copsar amb certa actualitat l’estat de la pobresa en l’actual entorn de crisi social. La darrera Enquesta de Condicions de Vida publicada el passat 20 de novembre només incorpora dades consolidades de l’any 2012 i calcula una taxa de risc de pobresa l’any 2012 del 24,2% a Balears (s’ ha produït un estirabot del 5,7% en un any).

De l’any 2013 hi ha només dades provisionals, com ara la taxa de carència material (que mesura el percentatge de persones i llars que es troben en almenys 3 de les següents situacions: a) no poden fer un menjar de carn, pollastre o peix, almenys cada dos dies; b) no poden mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada; c) no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes; d) han tingut retards en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat...) en els últims 12 mesos; e) els és impossible disposar d'un automòbil; f) no poden permetre's disposar d'un ordinador personal; o g) no poden permetre's anar de vacances almenys una setmana a l'any). Aquesta taxa ha passat d’un 11,6% l’any 2008 a un 23,7% l’any 2013 en el cas de les persones, i d’un 9,6% a un 21,9% en el cas de les llars.

En qualsevol cas, no hi ha dubte que la pobresa relativa i severa han esdevingut un problema estructural. De fet, l'anomenada taxa AROPE (acrònim de l’anglès At-risk-of poverty and exclusion) se situava en un escandalós 24,5% l’any 2011. És a dir, gairebé una de cada quatre persones de Balears eren pobres en els termes d’aquest indicador sintètic que té en compte altres tres indicadors: la població que viu sota el llindar de pobresa, la població afectada per una privació material severa i la població amb baixa intensitat de treball per llar. Durant els anys 2012 i 2013 aquesta taxa, sens dubte, haurà augmentat.

Amb les dades disponibles no és exagerat parlar d’emergència social, tot i que, amb estadístiques més actualitzades (hi ha dades oficials de PIB cada trimestre, mentre que les de pobresa són escasses i s’ofereixen amb molt de retard), podríem observar amb més precisió l’agreujament del problema en els darrers dotze mesos. Davant aquesta situació, què ha fet fins ara  el Govern? Bàsicament bloquejar –via disposició transitòria de la llei de pressupostos de la CAIB–  el desplegament de la Llei de Serveis Socials de les Illes Balears, aprovada en l'anterior legislatura, i que es disposava a “atendre a les situacions de manca de recursos bàsics i les necessitats socials”.  La discussió parlamentària del pressupost de la CAIB de 2014 podria ser el marc per aprovar una autèntica política contra la pobresa i l’exclusió social. En cas contrari, hauria de ser el torn de la societat civil, que té els instruments de la mobilització i de la proposta via Iniciativa Legislativa Popular (ILP). Cal estar preparats per reivindicar de debò una Renda Garantida de Ciutadania, que és absolutament realista i possible (seria factible amb una partida pressupostària de vint-i-cinc a trenta milions d’euros). Una RGC pensada com un nou instrument de política social redistributiva i preventiva de l’exclusió social. En definitiva, una petita passa en la direcció d’un nou paradigma social en el qual el dret a la llibertat material estigui garantit mitjançant una Renda Bàsica universal i incondicionada.

Ara mateix, dir prou indiferència cap els no rics! ha esdevingut una exigència ètica, si més no perquè, en paraules d’Antonio Gramsci “la indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. Per això odiï als indiferents”.

Foto: R. Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA- Títol: Guevara, 1968.  Obra de Claudio Tozzi (Brasil  1944)- 1963)

Creixement sense ocupació?

 

 

 

Des de fa alguns anys hi ha una importat producció teòrica sobre el creixement econòmic clàssic -el mesurat únicament en augments de PIB- sense ocupació. Pot semblar paradoxal però cada cop es parla més, fins i tot, de creixement amb pèrdua d'ocupació o “Joblost growth”. És a dir, avui en dia un augment de PIB (ni encara que sigui per sobre del 2%) assegura creixements d’ocupació i disminució d’atur. Sense tanta teorització, a la Fundació Gadeso també fa bastant de temps que advertim que són possibles i plausibles “escenaris de creixements turístics sense creixements significatius d’ocupació”. Val a dir que, hem d’insistir una altra vegada, no és el mateix crear ocupació que reduir l’atur. L’atur registrat i estimat pot baixar per raons alienes al tarannà de l’economia, com ara, descensos de la població activa, migracions, creixement de l’atur desanimat, engrandiment del mercat laboral irregular, etc.

 

Malgrat l’aclaparadora ofensiva oficial i d’opinió publicada, sóc de l’opinió que la situació de les Illes Balears és ja de Joblost growth. Això és el que s’intueix de la lectura del número 23 de la publicació digital TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO al que podeu accedir a www.gadeso.org . Sota el títol de “Un estiu laboral que no albira la sortida de la crisi social” s’analitzen els trets més rellevants del mercat laboral durant el trimestre estiuenc per excel·lència, és dir, els mesos de juliol, agost i setembre. Telegràficament els resultats que considero més rellevants d’aquest anàlisi són els següents: Pel que fa específicament al sector turístic la principal conclussió és que les arribades de turistes creixen de 2012 a 2013 en un 1,4%, mentre que l’ocupació turística (Afiliacions a la Seguretat Social) baixa un 0,6,% en aquest mateix període. A més, em sembla important senyalar que la temporalitat de l’ocupació turística frega el 41% i que en els mesos centrals de l’estiu hi ha una mitjana superior a 11.000 persones registrades en demanda d’ocupació en el sector d’hoteleria (allotjament i restauració).

 

En quant al mercat laboral general, cal apuntar les següents informacions del quinquenni 2009-2013 : a) L’atur registrat ha oscil·lat entre les 67.000 i les 76.000 persones, amb un creixement del 4,1%, i, segons dades de l’EPA, la població aturada ha augmentat un 17%. b) L’ atur registrat de més d’un any ininterromput assoleix la xifra mitjana record de 27.802 persones, i, amb dades de l’EPA, la població aturada de més de dos anys creix un 577% i la de més d’un any (sense arribar al dos) ho fa en un 52%. c) S’han perdut gairebé un 2% d’afiliacions a la Seguretat Social. e) La contractació temporal extrema (contractes de menys de 3 mesos) creix fins a superar el 61% sobre el total de contractes registrats. f) La població assalariada amb contracte temporal ja representa el 29,2% del total de persones assalariades. g) La població ocupada a temps parcial segueix sent majoritàriament femenina, però el creixement més gran es produeix entre els homes (amb un augment de 3,6 punts percentuals). I h) Amb les dades d'incorporació a la prestació de desocupació contributiva podem intuir que entre 23.546 i 25.378 persones perden, d’una manera o d’altra, l’ocupació durant els mesos d’estiu.

 

Segur que és necessari insistir en la conveniència d’un pacte apolític, econòmic i social en matèria turística perquè, pot ser que el turisme sigui part del nostre problema, però, seguint amb el raonament de Miquel Puig en el seu llibre “La sortida del laberint. El camí per superar la crisi creant llocs de treballs decents”, un millor turisme seria part de la solució. Sense un revulsiu qualitatiu al statu quo del nostre model econòmic, tenim assegurat el camí d’una llarga decadència. El mateix camí que ha fet caure entre 2001 i 2012 un 13,2% el PIB per càpita i marca una continua tendència a la baixa del Índex de Desenvolupament Humà de les Illes Balears.

Article publicat avui a Diario de Mallorca

Foto: R. Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA-

L’alternativa de repartir i compartir

Ahir vaig tenir el plaer de presentar un acte organitzar per l’Ateneu Pere Mascaró i la Fundació Emili Darder. A Can Alcover ens vàrem reunir per parlar del repartiment del treball. Era la segona activitat d’un cicle que amb el suggerent titot “Alternatives a la crisi” han engegat ambdues fundacions, i que fa unes setmanes s’inicià tractant d’energies renovables.

El ponent va ser Florent Marcellesi que, a més de ser Coordinador d’Ecopolítica i membre del Consell assessor de la Fundació EQUO, és un activista i pensador ecologista, un bon divulgador de l’ecologia política i l’ ecosocialisme. Florent, cal dir-ho, s’ha convertit en una persona de referència en l'elaboració teòrica sobre la reducció de la jornada laboral, sobre el repartiment del treball. La seva aportació a aquest debat és ben original. Està inserida en una proposta d’economia baixa en carboni i lligada a la proposta britànica jornada laboral de 21 hores a la setmana o al seu equivalent en jornada anual.

“Plantear una semana laboral de 21 horas no es sólo un ejercicio de prospectiva: es también un ejercicio de realidad. Permite pensar en una nueva economía, baja en carbono y en la que nuestra huella ecológica se reduce de forma drástica” diu en el pròleg del llibret sobre la proposta de 21 hores.

Una proposta, aquesta de la jornada laboral de 21 hores, de la qual discrep en algunes coses. La realitat de l’Europa mediterrània no és la de Gran Bretanya, l’ús dels temps és força diferent, els problemes associats al treball parcial no desitjat d’aquí va associat a processos de precarització i empobriment, i a parer meu se li dóna un paper massa marginal a la Renta Bàsica per bastir la proposta. Però, en qualsevol cas, el repartiment  del treball amb reducció del màxim legal de jornada laboral és part de l’alternativa.

La coincidència ha volgut que fes aquesta presentació uns dies després de parlar a l’Obra Cultural Balear de Manacor. Aquesta molt activa delegació de l’ OCB, entre altres activitats, desenvolupa un cicle de conferències sota el títol genèric de “Els dilluns de l’Obra”. Aquest dilluns vaig parlar de “Unió Europea: De la seguretat laboral a la precarietat social” per acabar amb tres idees:

1.- Les economies regionals són les economies reals. És a dir, la base econòmica del territori, la integració de les seves activitats i recursos, al seu mercat interns i els exteriors són cada cop més importants. Els mercats Estatals a Europa ja no existeixen, els capitals no inverteixen en funció de l'Estat sinó que tenen més en compte les característiques de la regió, les seves infraestructures i els seus recursos humans, les seves connexions amb el continent i amb el món, les relacions socials i la qualitat de vida, etc. És, idò, un error haver abandonat la política activa envers a l’Euroregió Pyrinénèes Mediterranée. És un greu error una acció de govern que no aposti per la identitat lligada al turisme, territorial, producte local i cultural.

2.- No hi ha futur sense repartir i compartir. La prosperitat ha de ser compartida. Per tant caldria parlar de: Renda Garantida de Ciutadania en el camí cap a una Renda Bàsica, de pacte per a l'eradicació de les noves formes de pobresa, de fiscalitat radicalment progressiva, de taxa d’estades turístiques, d’una altra política turística o de l’economia social i solidària.

3.-Les Illes Balears han de superar la crisi amb ocupacions dignes. “La sortida del laberint: El camí per superar la crisi creant llocs de treball dignes”. (Miquel Puig) exigiria no seguir retallant en educació, posar en marxa un autèntic Sintema de Qualificacions Professionals de Balears, revolucionar el SOIB.

Tot això pot semblar molt utòpic. A mi em sembla molt més utòpic pretendre mantenir l’actual cacau neoliberal. En tot cas les utopies quotidianes es construeixen amb petites lluites, amb modestes organitzacions socials. En aquest sentit benvinguda sigui l'Associació de Majors Aturats per l’Ocupació deBalears. Una utopia sense festa no val la pena. Per tant repartiu i compartiu repartiu i compartiu la festa amb un bon Dijous Bo!

Dades d'atur d'octubre: més embulls i mentides

Tinc la convicció que qualsevol estadística oficial d'àmbit econòmic, social o laboral, serà, tant sí com no, interpretada pels governants com una bona notícia en el camí de la sortida de la crisi. És la consigna del PP. Passi el que passi avançam pel camí de la recuperació econòmica i la millora del mercat laboral. No diuen a quina sortida de la crisi es refereixen ni de quina recuperació econòmica parlen. Les reformes que han posat en marxa tenen un doble objectiu claríssim: 1.- Un mercat laboral poblat de treballadors i treballadores pobres i sense drets. 2.- Una economia devaluada, amb unes classes mitjanes i baixes empobrides i amb unes desigualtats exacerbades. Anam pel bon camí d'assolir aquest doble objectiu.

Ahir tinguérem un altre dia d'embulls i mentides entorn de les dades d'octubre de l'atur registrat i les afiliacions a la Seguretat Social. Recordem succintament les dades: a) L'octubre acaba amb 82.486 persones registrades formalment en atur. Un creixement del 13,93% (10.088 persones) en relació al mes anterior i un descens del 5,35% (4.665 persones) en relació al mateix mes que l'any anterior. Durant tots els mesos d'estiu el Govern i el PP s'aferraven a les variacions positives mensuals per afirmar que la recuperació de l'ocupació era un fet. Demagògicament i de forma molt pueril amagaven que obeïen a les variacions estacionals de gairebé tota la vida. Ahir no en feren menció perquè la variació mensual és dolenta (l'any passat aquesta variació estacional a l'alça de l'atur registrat fou menor que la d'enguany, concretament del 12,20%). Creix l'estacionalitat? Quants Fixos Discontinus han acabat el seu contracte durant el mes d'octubre? Recorden que els Fixos Discontinus aturats no figuren al registre d'atur?

De què ens val saber que les afiliacions a la Seguretat Social han augmentat en un any un 0,92% (3.817 afiliacions en nombres absoluts) si resulta que la majoria de les noves afiliacions són de mitja jornada? Afirm que, en termes homogenis d'afiliacions a jornada completa, les afiliacions interanuals baixen!

En qualsevol cas l'atur registrat baixa perquè hi ha molts d' estrangers que “agafen els tapins” i retornen als seus llocs d'origen o van cap a l'economia submergida. Quina altra explicació té que de les 4.665 persones que han deixat d'estar apuntades al registre, 2.060 (el 44%) siguin estrangeres? Cal recordar una i una altra vegada que Balears fou la comicitat autònoma amb una major presència relativa d'estrangers en el seu mercat laboral? Algú pensa que, amb un atur registrat de llarga durada (de més de 2 mesos ininterromputs en demanda d'ocupació) estancat des de fa anys per sobre del 30% del total d'atur registrat, no augmenta l'atur desanimat i hi ha moltes persones que no renoven la demanda d'ocupació malgrat que no hagin trobat feina?

Aquestes, diguem-ne manipulacions, són coses que he comentat gairebé cada mes. Estic un poc fart de reiterar obvietats. Però no queda més remei que insistir perquè com diu José Felix Tezanos: “ Junto a este ímpetu regresivo, de efectos netamente antisociales, la práctica de los lenguajes engañosos -¿por qué dicen “reformas estructurales” cuando quieren decir precarización laboral?- va acompañada de una estrategia precisa orientada a sesgar y manipular los datos estadísticos, para intentar que no ofrezcan una imagen tan preocupante de la realidad laboral como la que se da en países como España”. (Revista TEMAS para el debate, núm. 227, octubre 2013)

I tanmateix hi ha dades que no són manipulables: 1.- El mes d'octubre acaba amb un atur registrat de llarga durada que suposa un 33,7% del total (27.778 persones). 2.- La contractació temporal és el 89,13 % del total dels contractes registrats en els 10 primers mesos de l'any. 3.- Durant el mes de setembre 8.657 persones sol.licitaren la prestació de desocupació contributiva, són, per tant, persones que han perdut la feina durant el mes. 4.- En el mes de setembre només el 32,5% de persones aturades registrades cobraven la prestació de desocupació (846,9 euros de mitjana), el 32% cobraven algun subsidi i el 34,5% restant no tenia cap prestació.

Trista manera d'acabar una de les “millors”  temporades turístiques de la nostra historia. Sembla que allò de la prosperitat compartida no va amb d'ideari  neoliberal!

Article publicat a www.elperscopi.com

Foto: R. Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA- Títol: Jefe de sierpes, 1923.  Obra de Alejandro Xul Solar (Argentina 1887 - 1963)