diumenge, 19 de juliol del 2026

Salvar la vida de Naama Asfari

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (18-07-2026)

Naama Asfari és un pres polític sahrauí que compleix una condemna de trenta anys a la presó marroquina de Kenitra. Va ser detingut en el context del desmantellament de l'anomenat Campament de la Dignitat de Gdeim Izik. Aquest campament, aixecat en 2010 als afores d'Al-Aaiun ocupat, va ser l'epicentre d'unes massives protestes dels sahrauís sotmesos a un cruel règim d'apartheid en els territoris sahrauís il·legalment ocupats pel Marroc. Naama Asfari fa més de quinze anys que està empresonat.

Cal recordar que el Grup de Treball de Nacions Unides sobre la Detenció Arbitrària va examinar el cas dels divuit presos sahrauís de Gdeim Izik, i va concloure que la seva privació de llibertat era arbitrària, i contrària a la Declaració Universal dels Drets Humans i al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Naama Asfari és, per tant, una persona arbitràriament detinguda per raons polítiques. El seu únic delicte, com el de la resta dels presos polítics sahrauís, és la seva lluita per un Sàhara Occidental lliure, per l'autodeterminació i independència del seu poble.

Ara mateix l'estat de salut de Naama Asfari és crític després d'una prolongada -més d'un mes- vaga de fam iniciada per reclamar el compliment dels pronunciaments internacionals sobre els presos de Gdeim Izik i contra les indignes condicions amb les quals el Marroc tracta als presos polítics sahrauís.

Dit sense embuts, les presons marroquines són territoris en els quals no existeixen els Drets Humans, especialment són inexistents els relacionats amb les persones sahrauís privades de llibertat. De fet, Nacions Unides ha requerit en reiterades ocasions al Marroc que remeiés la situació sense demora, i adeqüés el tractament d'aquests detinguts a les seves obligacions internacionals. No obstant això, Naama Asfari i els seus companys continuen empresonats i sotmesos a unes condicions que han provocat reiterades alertes sobre el seu estat físic i psicològic. Naama Asfari roman aïllat, allunyat de la seva família, i sense rebre l'atenció mèdica urgent que necessita.

El cas dels presos polítics sahrauís és un exemple palmari que la situació del Sàhara Occidental és, certament, una qüestió humanitària, de necessària solidaritat, d'empatia amb la dignitat d'un poble, però, sobretot, és un conflicte polític, de no aplicació de la legalitat internacional, d'un procés de descolonització inconclús. En aquest context, la passivitat davant la situació dels sahrauís arbitràriament detinguts i empresonats és, potser, la cara més cruel de la traïció del Govern d'Espanya al poble sahrauí. És indignant que, davant la situació crítica de Naama Asfari, el ministeri d'afers exteriors, Unió Europea i cooperació del Regne d'Espanya no mobilitzi tots els seus recursos diplomàtics per a salvar una vida innocent.

Tanmateix, el moviment solidari amb el Poble Sahrauí no es resigna. En aplicació de les resolucions de l'ONU -específicament del dictamen del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària, abans citat-, exigeix l'alliberament immediat i incondicional de tots els presos polítics sahrauís. De forma especialment urgent, sol·licita l'alliberament de Naama Asfari, per a qui exigeix atenció mèdica urgent i accés humanitari immediat, que es permeti l'entrada a la presó de la seva família, de l'Oficina de l'Alt Comissionat de l'ONU per als Drets Humans (ACNUDH), i del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR).

La campanya "Salvem la vida de Naama Asfari" està en marxa. Qui vulgui col·laborar pot posar-se en contacte amb l’Associació d’Amics del Poble Sahrauí de les illes Balears (AAPSIB). Som hi!



Desobediència contra turistificació

Publicat originalment a dBalears  (12-07-2026)

Amb la publicació a les xarxes socials -que ni són xarxes ni socials, tot sigui dit de passada- del "Manual d'acció contra la turistificació" de la plataforma Menys Turisme, Més Vida, s'ha armat un sidral d'unes dimensions forassenyades. No n'hi ha per a tant! Potser ha sigut una publicació de certa inoportunitat atès que ha aconseguit desviar un poc l'atenció del punt principal: El gran, plural i transversal malestar social pels efectes de la turistificació que sortirà al carrer el pròxim 26 de juliol. Però el seu contingut no és altra cosa que un petit recull de propostes d'accions i de metodologia per expressar la ràbia, emprenyamenta i desobediència davant l'estat de la situació social i ambiental del règim de turistificació.

De sempre, els malestars i els moviments reivindicatius han sigut sinònims de conflicte, d'enfrontament d'interessos, de certa acció directa i desobediència a les normes establertes. Per exemple: Quan a casa nostra es feien vagues en el sector bancari, a la nit o matinada anterior a l'inici de la vaga, la silicona corria com la pólvora. Quan les vagues es feien -i no només s'anunciaven per ser desconvocades- a l'hostaleria, els cartells de convocatòria no es penjaven en els, posem pel cas, cementeris municipals sinó a les portes de bars, restaurants i hotels. De fet, no hi hagut vaga en l'hostaleria en què els piquets informatius no hagin estat acusats per les patronals i la policia de violents. És més, algú recorda alguna vaga general sense les clàssiques -i quasi enyorades- pintades o els recurrents talls de carrers o avingudes? És cert que en aquell temps les instruccions per a aquestes coses no es publicaven, es xiuxiuejaven. Però, abans i ara, l'acció directa és part intrínseca del conflicte que no se substancia,  com algun dirigent empresarial hoteler ha suggerit, només en una controvèrsia d'opinió o sobre la conveniència de quan i com exercir el dret de manifestació.

La gegantina repercussió mediàtica, l'allau de crítiques i condemnes (fins i tot provinents de foc amic, com ara les d'algunes entitats que formen part de la plataforma Menys Turisme, Més Vida), l'anunciada judicialització de l'assumpte, etc. no és altra cosa que un mesquí intent de criminalització de la part més desobedient de la lluita contra la turistització. Tal vegada convé tenir present el "cas confeti" per comprendre que no és balder qualificar de mesquí l'intent de criminalització present.

En aquest context, ve a tomb recordar -i recomanar-ne la lectura- del llibre de Howard Zinn intitulat "Desobediència i democràcia. Nou fal·làcies sobre la llei i l'ordre" (Sembra Llibres, 2020). La quarta d'aquestes fal·làcies que Zinn desfà és que la desobediència civil ha de ser perfectament no-violenta, tot afirmant que "la tensió inevitable que acompanya la transició d'un món violent a un món no-violent, la tria dels mitjans gairebé mai serà pura, i que inclourà tantes complexitats que la distinció entre violència i no-violència no serà una guia suficient". Zinn ens planteja la discussió sobre la noció mateixa de violència, advertint-nos que qualsevol plantejament rigorós del tema obliga a una comprensió adequada de la gradació d'accions violentes, començant, òbviament, per la distinció entre violència contra les coses o contra les persones.

En aquest sentit, qualificar de violentes les accions proposades en el "Manual d'acció contra la turistificació" de la plataforma Menys Turisme, Més Vida és una grollera banalització del concepte de violència. Ho és qualificar de violents alguns dels efectes de la turistificació? Pens que no. Per això, malgrat que tingui mala premsa, i tregui de polleguera a les elits, contra la turistificació és clar que cal ser desobedients. No violents, però desobedients!

 

dimecres, 15 de juliol del 2026

Xipre

 

Kato Pafos

"Fer un viatge t'obliga a tres esforços: el primer, pensar; el segon, fer els preparatius; el tercer, desplaçar-se. I pensar és el major", va dir el savi jueu medieval, Jafudà Bonsenyor, en el "Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs". Tot i estar molt d'acord, en aquesta ocasió l'esforç major van ser els preparatius, car la guerra d'Israel i EUA contra l'Iran ens va obligar a suspendre el bot de Xipre a Jordània (finalment ajornat pel "Pont de la Constitució"), amb el corresponent ajustament d'itinerari i de dies d'estada a “l’illa d'Afrodita". Uns canvis que al final van ser a fi de bé: Ens va permetre arrodonir l'estada Pafos, i tenir prevista una segona visita, fonamentalment, a Petra i a Wadi Rum, per a final d'any.

D’entrada diré que Xipre és un indret que val molt la pena. Però, per a un mediterrani de Mallorca, l'atractiu no són les platges, ni les cales, ni les costes. Tanta sort que som bastant friquis dels jaciments i museus arqueològics, i dels conflictes internacionals no resolts, com ara la divisió de l'illa de Xipre (aquí un article publicat ressent arribat a casa).

La zona turística de Ayia Napa (al districte de Famagusta) és un "no lloc" del que el màxim interès és la seva ubicació. Estant a tocar la Línia Verda, et permet creuar a la part ocupada per Turquia i gaudir del jaciment arqueològic més gran de Xipre, l'antiga ciutat de Salamina. No només és la magnitud, és que el jaciment és, exceptuant  el teatre, excessivament reconstruït, esplèndid. La vegetació -una combinació de verd i groc- acompanya a donar-li una certa màgia. El mar, on cal imaginar el port que, segons la llegenda, va possibilitar que Salamina fos durant segles la ciutat més important de Xipre, està calma. Mar calma, màquina de fotos cansada...

Salamina

Però haver entrat a la part turca de l'illa té altres recompenses: 1. Molt a prop de Salamina hi ha el Monestir de Sant Bernabé amb icones i frescos prou interessants. El monestir és un museu, i no queda clar si va ser abandonat pels monjos, o aquests varen ser expulsats pels turcs atès el fet que la zona va passar a ser controlada pels turcs arran de la invasió de 1974. El cas és que la cripta que conté la tomba de l'apòstol Bernabé continua sent un lloc de peregrinació dels grecs xipriotes. 2. La gran sorpresa del dia: La ciutat fantasma de Varosha -millor dit, el complex turístic fantasma del qual en parl a l'article esmentat- és una inoblidable experiència. 3. La visita a la ciutat antiga de Famagusta és un imprescindible. Una animada ciutat emmurallada que alberga dues joies. La primera, la Catedral de Sant Nicolau, que és un exemple de l'espectacularitat del gòtic mediterrani convertit en mesquita, i la segona joia és la pastisseria (Pastaneleri) Petek.

Varosha

Ayia Napa és també el no lloc ideal des d'on fer una excursió per la Costa del Cap Greco (part sud-est de l'illa de Xipre). Es poden veure espectaculars formes rocoses, coves, i  espectaculars vistes.

Costa del Cap Greco

Tirant cap al sud, i de camí cap a Nicòsia, férem una breu visita, però ben aprofitada, a la ciutat de Làrnaca. En qüestió de, fa no fa, tres hores visitarem la Plaça Europa, el famós Passeig de Palmeres (Finikoudes), la interesantíssima Església de Sant Llàtzer, la Mezquita Djami Kebir, i el Fort Medieval.

Església de Sant Llàtzer (Làrnaca)

En arribar a Nicòsia ens adonam que l'hotel està a tocar de la Línia Verda, i que el centre històric (dins murades) de la part grec xipriota és relativament petit i abordable caminant. Nicòsia és una ciutat interessant, però sense grans atractius. 

 Nicòsia

Potser el que és més engrescador és poder passejar pel carrer Ledra –la més important artèria comercial (sense cap franquícia ni botiga de marca!)- al centre de Nicòsia i que conserva, ara amb forma de checkpoint per a control de passaports, l'antiga barricada que va dividir la ciutat. Els grecs xipriotes no ho recomanaran, però és imprescindible creuar el checkpoint i visitar a part turc xipriota. Entre les "dues nicosies" vam passar la primera tarda, acabant sopant al restaurant Anamma al carrer Ledra que, dit sigui de passada, de fora no crida l'atenció, però que a la part posterior del local, és ple d'autenticitat, ambient, i menjars locals. 
Nicòsia

L'endemà va tocar visita la capital xipriota amb la guia Anastasia. Sorprenentment, la visita guiada només incloïa la Nicòsia del Sud, és a dir, la no ocupada. L'animadversió entre la població grec xipriota i la turc xipriota és molt evident, i indissimuladament expressada.

Tot i que la passejada va ser únicament de muralles endins, vam veure tot l'imprescindible: Muralles, l'Església ortodoxa Faneromeni (el cor històric i espiritual de Nicòsia del Sud), Catedral Nova, pintorescs carrerons i carrers (l'Ayiou Ioannou, per exemple), el Palau Episcopal, el Monument a la Llibertat enfront de l'Aqüeducte Otomà, la Porta Famagusta... Acabarem el matí, passant per la Porta de Pafos, amb una visita pel nostre compte importantíssima: El museu arqueològic. Senzillament imprescindible.

Nicòsia ocupada

Els indrets protagonistes de la tarda foren la nova plaça Eleftheria -l'avantguardista projecte de Zaha Hadid Architects que pretén dialogar entre modernitat, tradició i diplomàcia en una ciutat dividida, sense que, a parer meu, ho aconsegueixi-, el Carrer Ledra per enfilar cap a la Nicòsia ocupada. Una vegada passats els controls, les proximitats del checkpoint és una gran zona molt animada, amb molt ambient de "basar turc" i oferta de restauració, i edificis extraordinaris com ara alguns caravanserralls, i, sobretot, la mesquita catedral. Acabarem la tarda amb una bona infusió turca a un local amb ambient una mica alternatiu on es reivindicava la reunificació de l'illa, la solidaritat amb Palestina, i, sobretot, es lluïa un cartell amb el següent missatge: "Warning. No stupid people. Beyond this point". I el dia l'acabarem amb un sopar a un bon menjar ràpid grec xipriota.

Una de les Esglésies Pintades

Deixarem la ciutat i posarem rumb a la regió muntanyosa de Troodos. El gran atractiu d'aquesta regió és el paisatge, la cultura etnològica, i el patrimoni històric. En el patrimoni històric destaquen les Esglésies Pintades. Però, alerta, pintades per dins, i, a sobre, on està estrictament prohibit fer fotos. De camí al poble de Kalopanayiotis en visitarem tres d'aquestes esglésies totes amb unes pintures precioses. També visitarem Kakopetria. L'altitud del poble li dona un encant especial amb molt soroll de riu que corre i força arquitectura tradicional. Un lloc extraordinari per fer un cafè. Tanmateix, Kakopetria té dos monuments emblemàtics: La "Roca Maligna" que dona nom al poble, i el nucli antic, conegut com a Palia Kakopetria.

Kalopanayiotis

En arribar a Kalopanayiotis -una preciositat de poble en una vall de les muntanyes de Troodos-, és parada obligatòria al Monestir de Sant Joan Lambadistis i la seva impressionant església pintada (potser no és la més bella de les esglésies que visitarem per la zona, però és la més gran). No m'ho acab de creure, però vaig acabar la ruta per les fantàstiques esglésies pintades sense fer una sola foto a les pintures. No em va resultar fàcil contenir-me i acomplir la nota de "no fotos". La veritat és que el fet que Anastasia no em perdés de vista ho va fer possible.

Una vegada instal·lats al xulíssim Casale Panayiotis, recorreguérem el poble de baix a dalt, férem unes compres ("delícies turques xipriotes" i espècies) a un supermercat local, i soparem al restaurant de l'hotel del plat del lloc: Truita de riu. Un bon colofó del dia.

El matí és plujós, les muntanyes de Troodos i la carretera en direcció a Pafos són gairebé invisibles per mor d'una boira molt espessa. Però el dia acabarà sent lluminós i l'itinerari força variat: Primera parada (encara a la regió de Troodos) en el turístic però molt interesant poble vinícola d'Omodos. Malauradament, no era hora de vi i les vinoteques estaven tancades. Vàrem canviar el vi per un molt reconstituent cafè. La segona parada, ja allunyats de l'atmosfera de Troodos, al castell de Kolossi, una antiga fortalesa dels croats força interessant i molt fotogènica.

Castell de Kolossi

Acostant-nos a la costa feim la tercera aturada al jaciment arqueològic de Kourion, una ciutat fundada pels grecs en el segle IX aC, en què hi ha restes arqueològiques de diverses èpoques, entre elles hel·lenística, romana i cristiana. El més destacat són els mosaics, una basílica paleocristiana de la qual, després d'un gran terratrèmol en el segle IV dC, no queden més que la planta, uns arcs molt fotogènics, i algunes columnes, i un teatre romà molt reconstruït. Kourion s'ha de visitar amb una certa calma, contràriament al que, pel que sembla, fan les excussions des de Pafos que només visiten el recinte dels mosaics i poc més. Això va ser el que inicialment ens va mostrar Anastàsia. Tanta sort que en la portada de la nostra guia apareixia una foto de la basílica i ens entossudirem a veure-la. Va ser, sens dubte, el millor de la visita.

 Kourion

A tocar de Kourion férem la penúltima visita del dia: El Santuari d'Apol·lo Hylates. En aquest petit jaciment sobresurten les restes (dues columnes que subjecten un tros del friso) d'un temple (dedicat a Apol·lo?). Malgrat que sembla bastant reconstruït és força fotogènic en un paisatge ple de margalides grogues.

Santuari d'Apol·lo Hylates

L'última parada, abans d'arribar a Pafos, era una visita que em semblava seria una turistada: la , també coneguda com a Petra tu Romiú (roca del romà). Segons una llegenda, aquesta roca és el lloc de naixement de la deessa Afrodita, i és un indret efectivament molt turístic (tothom vol la seva selfie). Malgrat tot, la zona és molt maca i hi ha una bona foto.

Roca d'Afrodita

A l'arribada a Pafos, ens acomiadarem d'Anastacia i ens instal·larem a l'hotel situat a la part costanera de la ciutat. L'horabaixa va donar per a una passejada pel passeig marítim, sopar a un restaurant a la zona més turística, i a descansar, que calia recarregar les piles. A Pafos hi ha molta feina a fer. No debades és un dels enclavaments arqueològics més fascinants del món antic. Des de 1980 és Patrimoni Mundial de la UNESCO i s'articula en dos nuclis complementaris: Kato Pafos (o Nea Pafos, la ciutat fundada a la fi del segle IV aC que es va convertir en capital de l'illa sota Roma), i Palaipafos (Kouklia), on s'aixecava el cèlebre santuari d'Afrodita, venerat a tot el món grec.

Els tres dies de Pafos:

Kato Pafos

1. Parc arqueològic Kato Pafos. És un dels grans atractius de Pafos on destaquen les cinc domus romanes que compten amb un gran i extraordinari grup de mosaics, que donen nom a aquestes espectaculars mansions. Els mosaics a cobert, i molt ben presentats, són espectaculars, però, ho són més els que s'exposen a l'aire lliure entre altres magnífics restes de la gran ciutat romana. Especialment fotogèniques em van semblar les restes del Castell de Saranta.

Castell de Saranta

Els complements del dia van ser: El Castell Medieval, i la interessantíssima Església Agia Kyriaki de Sant Pau (Sant Pau té una estreta relació amb l'església xipriota) i el petit "jardí" amb restes arqueològics que l'envolta. Hi havia missa i l'església estava plena de gom a gom, la qual cosa va retardar la visita. Va ser una espera ben pagada per poder veure els interiors de l'església i desfruitar dels voltants amb algunes fotos, tot i que se'm va oblidar de fotografiar allò més important del lloc: El Pilar de Sant Pau.

Després d'admirar una esplèndida posta de sol des del balcó de l'hotel, finalitzarem, un dia rodó, amb un sopar rodó a un dels millors restaurant del viatge, el Lichnari Taverna. Un restaurant tradicional amb uns menús, vins i ambient locals i poc turístics.

Decoració urbana amb motius pasquals 

2. Centre de la ciutat nova. Dia d'anar i tornar en autobús de línia, de mercats (bastant turístics), de carrers comercials, de barris singulars, d'alguns interessants tallers de ceràmica, de monuments i fatxades neoclàssiques, i d'aroma colonial. Molta presència de decoració urbana amb motius pasquals i de pluja. Sobre tot, dia de l'extraordinari Museu Arqueològic (magnífic aixopluc d'una forta pluja).

Figura del Museu Arqueològic

3. Tombes dels Reis. Un grandiós complex de tombes subterrànies del segle IV aC, que malgrat el nom, sembla estaria destinat a oficials d'alt rang i no tant a reis. Algunes de les tombes estan decorades amb columnes dòriques i amb frescos murals. La visita va començar amb una forta pluja que es va aclarir ràpidament, i ens va deixar un dia d'esplèndid sol. Va ser una de les visites que va superar amb escreix les expectatives que ja eren altes.

Una de lesTombes dels Reis

El dia va tenir un gran complement: El Temple d'Afrodita (o Santuari d'Afrodita), situat a Palaipafos. És un conjunt de ruïnes modest, però de gran interès en un bell paisatge. Sobresurt el mosaic que representa la Leda i a Zeus reencarnat en un cigne i el seu petit museu, on es mostra la pedra negra que es venerava en el santuari. Va resultar ser una excursió extraordinària per arrodonir l'últim dia a Xipre.

Mosaic representamt l Leda i a Zeus reencarnat en un cigne

Ens acomiadarem amb un extraordinari sopar a un extraordinari restaurant de Pafos que es diu Argo. Un absolut imprescindible! De camí a l'hotel vaig fer balanç del viatge per concloure que Xipre és molt més que turisme de costa, tot el que envolta la línia verda, i mitologia d'Afrodita.