Capacitat adquisitiva, habitatge, pensions, malestars...

Publicat originalment a dBalears (01.09-2024)

Les condicions materials de la gent són determinants, tot i que no siguin suficients, per garantir projectes de vida dignes per a tothom. Hi ha altres factors que fan que una vida valgui conscientment la pena ser viscuda o que no ho sigui, però sense garanties i certeses per a l'existència material difícilment són materialitzables aquests projectes vitals. Per als que mantenim una perspectiva analítica marxista, les condicions materials de la gent són claus en la determinació de la consciència de pertinència, o no, a una classe social. En aquest sentit, no és balder que, pràcticament tots els estudis sociològics seriosos, detectin una tendència a la baixa de la gent que es considera classe obrera en la mesura que creixen les economies de serveis i decreixen les industrialitzades. En qualsevol cas, per allò que es vol tractar en aquestes ratlles, això són figues d'un altre paner.

Ara bé, les condicions materials, des de qualsevol perspectiva que s'analitzi la realitat, condicionen els tarannàs socials. Altrament dit, expliquen les profundes corrents sociològiques i polítiques que travessen la nostra societat. Una d'aquests corrents és que s'han instal·lat diversos malestars molt generalitzats. Uns concrets, com ara, els que genera la turistificació. Uns altres difusos, com els que tenen a veure amb les condicions materials, la seva distribució, i les immenses desigualtats entorn de elles. Malestars que tenen unes conseqüències molt perilloses per a la democràcia: nivells baixos de confiança en les institucions i creixement de l'extrema dreta.

Centrant-me en els malestars difusos abans esmentats, el fet és que s'ha instal·lat en la ciutadania l'opinió que la generació dels fills viurà pitjor que la dels seus pares. I no és una percepció ociosa perquè: Amb dades de Pew Research de 2022, el 72% de la ciutadania del Regne d'Espanya (malauradament, com a conseqüència del desinterès de les autoritats autonòmiques per tenir instruments demoscòpics propis que ens permetin conèixer millor la realitat de casa nostra, no hi ha dades de les Illes Balears) creu que els seus fills viuran pitjor que ells, i, segons dades d'IPSOS, en 2023 el 61% pensava que anem per mal camí. Per això, per revertir aquests malestars, caldria posar al centre del debat públic i de les mobilitzacions socials, una triple qüestió: Capacitat adquisitiva de la majoria de la ciutadania, dret a l'habitatge, i pensions.

Per garantir una capacitat adquisitiva suficient per atendre les necessitats materials bàsiques no basta apujar els salaris segons l'Índex de Preus del Consum (IPC), calen salaris ajustats als preus reals de la màxima proximitat. Per exemple, el Salari Mínim ofereix una capacitat adquisitiva molt diferent a, posem pel cas, Sòria que a Mallorca. En matèria d'habitatge, a més de polítiques públiques que garanteixen de debò el dret, el que no pot ser és que el preu d'una habitació (no d'un habitatge) sigui ara mateix de més de 500 euros al mes, o que el salari mitjà del nostre jovent no basti per a pagar un lloguer. Senzillament, són realitats que ajuden a impugnar el funcionament de la democràcia i donar ales als que la volen buidar de contingut social.

L'assumpte de les pensions és especialment rellevant per combatre la percepció-malestar que els fills viuran pitjor que els pares. Però, en lloc de corregir els dèficits del sistema públic de pensions (entre d'altres, el fet que més d'una quarta part de les pensions tinguin una quantia inferior al llindar de la pobresa, la persistència d'una important bretxa de gènere, la pèrdua de poder adquisitiu real, els retrocessos en l'anticipació de la jubilació -el cas de les Kellys és sagnant-), els poders públics, patronals i sindicals institucionalitzats no fan altra cosa que incentivar aquesta percepció d'incertesa.

No es poden qualificar d'altra manera fets com ara la negociació de plans de pensions privats en el sector de l'hoteleria, o, com afirma la Coordinadora Balear per la Defensa de les Pensions Públiques, en qualsevol altre sector, la negligència envers  informes crítics com el de Xabier Pérez Davila sobre el Pla de pensions de la construcció d'àmbit estatal. El nou acord social per  continuar promovent el retard de l'edat de jubilació i ampliar les competències de les Mútues patronals és afegir-hi al banyat de la incertesa, i, per a arrodonir-ho, notícies com la que explica que un estudi –d'autoria gens sospitosa d'esquerranisme- conclou que "retardar l'edat de jubilació augmenta el risc d'una mortalitat primerenca, de manera que, demorar un any la sortida del mercat laboral eleva 'significativament' el risc de morir entre els 60 i els 69 anys, especialment en els sectors i ocupacions físicament més exigents i subjectes a un major nivell d'estrès emocional i mental", i la que ens informa que la conversió de salaris en capital financer no és una anècdota, evidencien  que anem per mal camí. En aquesta matèria també cal canviar el rumb!

 

El nadar contra corrent de l'Economia Social i Solidària

Publicat originalment a dBalears (25-08-2024)

La política concreta -i, si se separa el gra de la palla, de bona part de la retòrica discursiva- del Govern de les Illes Balears es sintetitza en el desplegament d'un marc sense complexos d'unes "Illes dels doblers", és a dir, d'una "zona franca business friendly" en què la necessària pulsió democràtica per a la cohesió social, l'impuls per a la reducció de les desigualtats, les polítiques públiques per a garantir a tothom els drets essencials de ciutadania, com ara, el d'un habitatge digne, el de no ser una persona treballadora pobra, la possibilitat certa d'exercir el sa hàbit  d'estalviar (si és possible amb un estalvi ètic i no especulatiu), etc., són poc més que coverbos. El missatge subtilment justificatiu és que, en un context de turistificació desbocada, qui no fa doblers és perquè no vol, o és un babau.

No és, idò, estrany que en el discurs polític autonòmic l'Economia Social i Solidària (ESS) hagi desaparegut. Tant se val que la UE recomani impulsar-la, tant és que al Regne d'Espanya els assumptes de l'ESS tinguin rang ministerial amb el Ministerio de Trabajo y Economía Social. Malauradament, ha emmudit el debat públic sobre l’esdevenir d’aquell Pla Director d'Economia Social de les Illes Balears 2018-2022, soscavat en la seva aplicació per la pandèmia de la covid-19, i que, atenció, preveia incrementar el pes de l'ESS per arribar a representar el 5% del PIB!

Impulsar veritablement l'ESS i, alhora, la zona franca business friendly, és incompatible. Amb d'economia especulativa a dojo s'hi diu més el discurs neoliberal sobre emprenedoria, innovació, economia circular... És clar que sempre en el marc dels valors monetaris d'unes Illes dels dobles.

S'escau fer referència a les reflexions de l'Investigador en Economia Social i Solidària Jordi García Jané, que són sempre útils per donar perspectiva històrica i projecció transformadora a l'assumpte. Vet aquí un exemple: "Crear mercats socials en el si de la societat capitalista podria representar per al postcapitalisme el que van suposar les repúbliques urbanes durant l'edat mitjana per al naixement del capitalisme".

Tot plegat ve al cas d'una recent visita a un museu al bell mig de l'oceà Atlàntic, a la perifèria geogràfica més extrema de la UE. El modest museu de Santa Cruz das Flores, a l'açoriana illa de Flores, té algunes importants curiositats.  Una d’elles és l’explicació de la següent història:

"La  situació  geogràfica da Ilha das Flores va esdevenir estratègica quan en el segle XV l'Atlàntic es va convertir en un espai per a grans transaccions comercials i d'un important joc de poders polítics. Les necessitats de proveïment de queviures d'aquest gran comerç transatlàntic i l'escassetat de territori de l'illa per a satisfer-los va ser una de les contradiccions que van marcar la història de l'Illa de les Flors durant bona part dels segles XVI, XVIII, i XIX”.

Amb aquesta història acumulada, a principis del segle XX es va produir un episodi socioeconòmic molt rellevant. Tots els petits ramaders i productors de lactis formaren un sindicat que va impulsar la creació de cooperatives per a comercialitzar directament les seves produccions, sobretot la mantega (en 1916 el municipi de Santa Cruz de Flores va exportar, fonamentalment al Portugal continental, un total de 69 tones de mantega), i no dependre de la gran indústria. Ho van aconseguir, però el poder polític dominat per la indústria làctia va prendre represàlies contra els cooperativistes que van arribar a tenir emmagatzemades 30 tones de mantega. En 1920 les autoritats locals van prohibir les exportacions de bestiar i mantega a les cooperatives. Va ser per a la Ilha das Flores una dura batalla de model econòmic (cooperativisme vs. capitalisme a ultrança). A més d'aquest conflicte, el sector va travessar problemes diversos (climàtics, preus, competència, transport dels productes lactis, etc.). En 1991 es va fundar la Unió de Cooperatives da Ilha das Flores que ha estat clau per a solucionar -o, almenys, mitigar- alguns d'aquests problemes. Hi ha batalles que es guanyen per la persistència i la lògica de les coses.

Aquesta és una història que corrobora que l'animadversió del poder capitalista envers l'ESS en general i el cooperativisme en particular és universal i ve de lluny. Per tot plegat, té molt mèrit la infatigable feina de les persones i entitats que formen part del Mercat Social de les Illes Balears. Naden contra corrent, però ho fan en el costat correcte de la Història.

 

A reveure, ambaixadors de la causa sahrauí

Publicat originalment a Diario de Mallorca (29-08-2024)

L'horabaixa d'aquest divendres, 30 d'agost, acomiadarem les nines i els nins sahrauís que han participat enguany en el programa "Vacances en Pau" que, d'ençà fa 37 anys, organitza l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB). La cita és a les 19.00 h a la palmesana plaça de Cort on es farà una concentració lúdic-reivindicativa. Ben segur que també serà una acció plena d'emoció i agraïment.

L'emoció que transmeten les cares d'aquests infants condemnats, per la indiferència de l'anomenada "comunitat internacional" i les traïcions dels governs espanyols, a néixer i créixer en un campament de refugiats, i, per tant, a tenir incerts projectes de vida. Són les conseqüències del procés de descolonització inconclús del Sàhara Occidental, de la conculcació sistemàtica de la legalitat internacional, de la no aplicació efectiva dels drets humans, de la dictatorial ocupació pel Marroc del territori que només pertany al poble sahrauí, que, diguem-ho sense embuts, vol ser un estat democràtic i independent i no una pseudoautonomia de la dictadura medieval marroquina.

He escrit procés de descolonització inconclús del Sàhara Occidental. És, val a dir-ho, una construcció semàntica per a referir-se a l'ignominiós -i no saldat amb dignitat i justícia- passat colonial d'Espanya en el continent africà. Justament sobre això aquest estiu s'ha publicat un llibre, "Arena en los ojos. Memoria y silencio de la colonización española de Marruecos y el Sáhara Occidental" de Laura Casielles, que paga molt la pena llegir. Per exemple, en un dels capítols dedicats al Sàhara Occidental, Casielles escriu: "El descubrimiento de los fosfatos iba a marcar la historia del Sáhara Occidental desde entonces en adelante, convirtiéndola, para empezar, en algo extemporánea. Mientras en la mayor parte de África los distintos países iban declarando la independencia, aquí en los años cincuenta y sesenta lo que ocurrió con la colonización es que se intensificó". Una intensificació colonial que, afegesc, la "transacció a la democràcia" no va voler corregir amb una sortida ajustada a la legalitat internacional.

Tornant a la concentració d'acomiadament de “Vacances en Pau” 2024, he esmentat abans el mot agraïment. N'hi haurà, i molt!, a les famílies acollidores, a les institucions que fan possible el programa, i a la solidaritat amb la causa sahrauí de la immensa majoria de la societat illenca que, en temps de discursos d'odi, ens honora com a poble. Deixau-me emfatitzar l'agraïment a les famílies acollidores i dir-lis que, a més d'una tasca humanitària impagable, fan costat a la lògica d'aquelles paraules de l'estimat Eduardo Galeano: "Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, puede cambiar el mundo". Per tant, emoció, agraïment, i, òbviament, reivindicació: "Per un Sàhara lliure!".

Val a dir que en aquestes setmanes estiuenques que els infantes sahrauís ens han acompanyat han succeït dues coses que em semblen força rellevants: i) La xarxa social X es feia ressò de la intervenció sobre la situació en els campaments de Tindouf en el Congrés dels Diputats del representant de la Fundació Mundubat (una entitat basca d'absoluta solvència) amb declaracions com ara: "Hi ha una bretxa entre l'ajuda humanitària internacional enviada als campaments sahrauís i el que realment necessiten. Fa falta voluntat política per a tancar-la. El poder legislatiu i executiu de l'Estat espanyol són responsables d'aquesta situació". "Hi ha un nivell d'inseguretat alimentària severa del 6,5% i la moderada és del 57%. A penes l'1% de la població sahrauí gaudeix d'una condició de seguretat alimentària". ii) El president de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i secretari general del Front POLISARIO, Sr. Brahim Ghali, ha dirigit una carta al secretari general de les Nacions Unides fent menció de "la greu situació en les Zones Ocupades Sahrauís, a causa de la contínua opressió i violència exercida pel Marroc, l'Estat ocupant, contra els civils sahrauís", tot destacant "la política de terra cremada duta a terme per les autoritats d'ocupació marroquines mitjançant l'expropiació de les terres propietat dels sahrauís, la destrucció de les seves llars, la crema de les seves tendes de campanya, soscavant els seus mitjans de subsistència, matant el seu bestiar i enverinant els seus pous amb l'objectiu declarat de desarrelar-los de les seves llars i terres i assentar més colons marroquins i altres en el Territori, com a part d'una política intensiva d'assentaments el principal objectiu dels quals és canviar la composició demogràfica del Territori i perpetuar l'ocupació".

Per tot plegat, és ben necessari ser-hi a la concentració just al costat de l'olivera -símbol de la pau- de Cort i al so dels companys i companyes de "Tambors per la Pau" que mai fallem. Com la pau no és només absència de guerra, al Sàhara Occidental és sinònim d'independència. En qualsevol cas, que la batucada solidària s'escolti en els campaments de refugiats sahrauís, i que la nostra presència sigui prova d'un indeleble compromís en l'efectiva defensa dels drets humans. Els millors ambaixadors de la causa sahrauí es mereixen un acomiadament com cal i molt més. Arreveure!