Gràcies per tant, Antoni Tarabini

Publicat originalment a Diario de Mallorca (25-09-02026)

Vaig saber de l'existència d'Antoni Tarabini a les acaballes de la dictadura franquista i durant els anys de l'anomenada "transició". El vaig conèixer personalment en els anys de la meva activitat sindical: a cada negociació del Conveni Col·lectiu de les Illes Balears no faltaven les seves trucades i els encontres amb ell per interessar-se per "com anaven les coses". Igualment, record que s'interessà, i molt, per les negociacions del diàleg social autonòmic que durant el segon Govern del president Antich, es varen concretar en el "Pacte per a la competitivitat de l'economia, l'ocupació i la cohesió social a les Illes Balears". En aquells anys, em sorprenia gratament l'interès sincer d'Antoni Tarabini per aquestes coses, i per la tasca general del sindicalisme.

Des de finals de 2008 fins a maig de 2010 em va tocar la desagradable tasca de presentar les evolucions del mercat de treball illenc de la crisi. Mensualment, analitzàvem públicament les dades del SOIB-INEM i de la Seguretat Social, i trimestralment les de l'EPA-INE. Des de CCOO procuràvem anar en les anàlisis més enllà de la qüestió quantitativa -que era horrorosa-, i començàvem a reflexionar sobre els efectes sociològics negatius de la gran recessió (les classes mitjanes s'empobrien fins a creuar el llindar de la pobresa). No oblidaré mai aquelles cridades telefòniques de Tarabini tot just acabades les habituals rodes de premsa: eren un autèntic interrogatori i, alhora, un fantàstic diàleg sobre el tarannà del mercat laboral d'aquell mes o trimestre i els continguts dels darrers Quaderns Gadeso publicats. Crec que es va crear una certa complicitat en les anàlisis sobre allò que passava i les seves repercussions de futur.

A finals de maig de 2010 vaig deixar, de sobte, tota responsabilitat en el sindicat CCOO de les Illes Balears, i només començar 2011 es va iniciar el meu lligam professional amb Antoni Tarabini. Em va "fixar" per a treballar a la Fundació Gadeso. Després de molts anys dedicat a la tasca sindical, i, per tant, de participar activament en la regulació d'alguns mecanismes del mercat laboral illenc (negociació de convenis, d'expedients de regulació d'ocupació, de convocar i impulsar vagues i altres protestes sindicals, etc.), Tarabini em va donar l'oportunitat d'observar la situació sociolaboral des d'una perspectiva molt més pausada i analítica.

Antoni Tarabini em va encarregar posar en marxa un "Observatori del mercat de treball de les Illes Balears", amb -fidel a la seva vocació de "les coses clares i la xocolata espessa"- una sola instrucció: posar a l'abast de tothom les xifres més rellevants, la seva evolució, i, això era fonamental!, una interpretació fàcilment entenedora d'aquestes dades. Una vegada consolidat l'Observatori, vam posar em marxa dues publicacions digitals: Panorama Sociolaboral Gadeso (una lectura comentada dels estudis més rellevants sobre el treball i els afers socials que es feien), i Temes Socioeconòmics Gadeso on posàvem el focus en aspectes claus com ara la pobresa laboral, els indicadors de descohesió i exclusió social, la pèrdua de garantia d'integració del treball remunerat, la desigualtat en les pensions públiques, la feminització de la pobresa,  les noves precarietats, etc. Van ser uns anys de, com calia esperar amb en Tarabini, innovació, i de posar en circulació nous conceptes. Però, sobretot, va ser un temps de reflexió conjunta, de conèixer-nos més, de teixir complicitats i amistat.

Gràcies per tant, Antoni Tarabini! 

 

Repensar la utilització de l'IPC

 Publicat originalment a dBalears (20-09-2026)

El dimarts de la setmana passada vam conèixer una notícia força important: l'Índex de Preus de Consum (IPC) a les Illes Balears va pujar fins al 4,4% a l'agost respecte a un any abans, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE). Val a dir que l'objectiu macroeconòmic de l'ortodòxia econòmica és que aquest indicador no superi el 2%, però això són figues d'un altre paner. Ara m'interessa reflexionar sobre si cal o no repensar la utilització de l'IPC.

Per començar, anotem que l'IPC és, sens dubte, un dels indicadors econòmic més coneguts i populars. Formalment, l'IPC té com a objectiu proporcionar una mesura estadística de l'evolució del conjunt de preus dels béns i serveis que consumeix la població. És una dada d'especial importància en els càlculs macroeconòmics car la inflació es calcula mesurant la variació percentual de l'IPC. Ara bé, allò que per a aquestes ratlles més interessa és la repercussió que té l'IPC en les condicions de vida de les persones perquè, entre altres coses, és determinant -o si més no referència obligada- per a l'actualització dels salaris, pensions, prestacions socials, determinades taxes i preus públics, etc.

La popularitat de l'IPC és, potser, inversament proporcional al coneixement de la metodologia per al seu càlcul. Bàsicament és la següent: la mostra estadística es fa només en un total de 177 municipis del conjunt de l'Estat espanyol (dels quals 4 pertanyen a les Illes Balears: Palma, Inca o Manacor, Ciutat d'Eivissa i Maó), i, per diversos mètodes, s'analitzen les variacions de preus d'un total de 487 articles que, alhora, s'agrupen en 13 sectors als quals se'ls assigna una ponderació. Aquests grups, i les respectives ponderacions, són els següents: Alimentació i begudes no alcohòliques 17,41%; begudes alcohòliques i tabac 3,51%; vestit i calçat 3,58%; habitatge 12,26%; mobles i articles de la llar 4,74%; sanitat 5,23%; transport 15,47%; informació i comunicacions 3,75%; activitats recreatives, esport i cultura 7,48%; serveis d'educació 1,61%; restaurants i serveis d'allotjament 17,03%; assegurances i serveis financers 2,27%; i cura personal, protecció social i béns i serveis diversos 5,67%. És a dir, a tall d'exemple, en plena crisi residencial (causa important de pobresa relativa), les despeses d'habitatge només tenen un pes del 12,26% en el resultat de l'IPC; o en l'espiral de creixement dels preus d'alimentació els aliments només pesen un 17,41%. Sens dubte són ponderacions fortament desacoblades de la realitat de la pujada de preus.

Com l'evolució de l'IPC és la referència per a l'actualització de salaris, pensions, i altres prestacions socials monetàries, els desacoblaments abans esmentats provoquen una pèrdua de la capacitat adquisitiva real, una minva que, en moltes ocasions, empeny a les persones i famílies a creuar el llindar de risc de pobresa. Cal, idò, repensar la utilització de l'IPC . Com a indicador macroeconòmic necessita un reajustament de les ponderacions dels productes, i pel que fa a les repercussions sobre els pressupostos familiars convé transitar envers els salaris de referència -com el que va calcular la Fundació Intercoopera per a CCOO de les Illes Balears- que són imprescindibles per a una vida digna sense risc de pobresa.

Mentrestant, per a saber quant han crescut els preus, fixar-vos més en els comptes del supermercat, la pujada del lloguer, les despeses de la comunitat de veïns i veïnes,  la benzinera, etc. i no tant en l'IPC.

“Maleïdes siguin les guerres i els canalles que les fan”

Publicat originalment a dBalears (13-09-2026)

La Plataforma Mallorca per la Pau acaba de celebrar una assemblea força important i que ha servit, a més de retre un senzill, però sentit i emotiu homenatge a Salva Martínez, per enfortir el compromís amb la cultura de la pau i la voluntat de mobilitzar a la societat mallorquina contra l’armamentisme que recorre el món.

En un context internacional, europeu i espanyol, en el que es revifa amb escreix la carrera armamentista, la dissuasió militar i la guerra, la mobilització pacifista, antimilitarista i, en definitiva, a favor de la pau, és absolutament necessària. Sonen arreu tambors de guerra... I, tanmateix, convé recordar que l’evidència històrica demostra que l’armamentisme, la (in)cultura del militarisme, no ha proporcionat mai a la humanitat la pau, la llibertat, la prosperitat, ni la justícia social. Ans al contrari: A despesa militar més gran, menor despesa social; a més beneficis empresarials del complex industrial militar, menys justícia i cohesió social; i, a sobre, les polítiques bel·licistes solen anar associades a retallades de les llibertats amb l'excusa d’una suposada defensa d’un enemic generalment inventat perquè l’opinió pública recolzi el gran increment de la despesa militar, i, alhora, enemic necessari com a falsa justificació de la nova política de rearmament.

Ara bé, fa temps que experts -posem pel cas els del Centre Delàs d’Estudis per la Pau- ens adverteixen que l'increment de la despesa militar eleva la probabilitat de conflictes armats i la participació en disputes bèl·liques. En aquestes estem!

A la Unió Europea la nova política de rearmament s’articula entorn del Pla ReArm, que va ser presentat per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, dient que “si Europa vol evitar la guerra, Europa s’ha de preparar per a la guerra” (sic). Aquest preparar-se per a la guerra, no és altra cosa que una retallada de l’Estat de Benestar per incrementar la despesa militar. En aquest sentit, el secretari general de l'OTAN Mark Rutte va afirmar, a finals de 2024, que “els ciutadans europeus han d'acceptar sacrificis amb retallades en les seves pensions, sanitat i seguretat social”. A partir d'aquest advertiment començaren, paral·lelament amb l’estirabot de la despesa militar, les retallades socials al Regne Unit, Alemanya, etc. Espanya, l’any 2025, va incrementar la seva despesa en defensa un 50% i va superar el 2% del PIB per primera vegada en tres dècades, tot i que formalment no hi ha retallades -una altra cosa és la realitat si tenim en compte la inflació- perquè no hi ha hagut pressupostos generals de l’Estat en tota aquesta legislatura.

Per tot plegat, el Dia Internacional de la Pau d’enguany té una especial importància. No pot ser un dia més del calendari de commemoracions anuals de l’ONU. Certament, l'any 1981, l'Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el 21 de setembre com a Dia Internacional de la Pau, una jornada destinada a commemorar i enfortir els ideals de pau, a reclamar la pau mundial, i, específicament, l'absència de guerra i violència. No basta, però, que sigui una celebració únicament de discursos retòrics. Cal sortir al carrer.

Per això,  la Plataforma Mallorca per la Pau ens convoca a una concentració el dilluns, 21 de setembre, a les 19 hores a la plaça de Cort de Palma. A l’ombra de l’olivera de Cort (l’olivera és símbol de pau) cal cridar ben fort aquelles icòniques paraules de Julio Anguita: “Maleïdes siguin les guerres i els canalles que les fan”. Només amb la mobilització social serà possible construir un dels espais socials d’esperança que David Harvey va teoritzar. No hi ha espai d'esperança més urgent i necessari que el de la pau.