dijous, 30 de juny de 2022

OTAN NO

Publicat originalment a dBalears (26-06-2022)

Diuen que l'Aliança Atlàntica renovarà en la cimera del 29 i 30 de juny a Madrid la seva estratègia per a la següent dècada. És a dir, la reunió de l'OTAN d'aquesta setmana és per a reafirmar-se en un renovat bel·licisme a l’engròs per tal de “gestionar” els escenaris de guerra oberta, fins i tot nuclear, i per a afrontar els grans conflictes geoestratègics del món d'avui.

Front aquesta (i)lògica que, en paraules del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, posa al centre la guerra, el militarisme i l'augment de la despesa militar (que generarà més deute, i, a curt termini, noves retallades socials), cal enarborar, més que mai, els principis del pacifisme. Hi ha alternatives al militarisme rampant!

Sembla –l'OTAN no és un exemple de transparència- que els objectius d'aquesta cimera són fonamentalment dos: La reforma del famosíssim article 5 de l'OTAN, en el qual els membres de l’organització acorden que “un atac armat contra una o més parts, que tingui lloc a Europa o a Amèrica del Nord, serà considerat com un atac dirigit contra totes elles”. Però mai s'ha especificat què es considera un “atac armat”. La investigadora Tica Font, una de les fundadores del Centre Delàs, es pregunta: “Un atac cibernètic seria motiu de resposta? I un atac rus a un comboi d'armes dels EUA a Ucraïna? I si es tracta d'un atac a un satèl·lit en l'espai?”. Com veuen, la cosa té molta substància. També en té substancia el fet que mai no s'ha desenvolupat com s'activa l'esmentat concepte de defensa col·lectiva. Ara ho volen aclarir.

El segon dels objectius de la cimera madrilenya de l'OTAN d'aquesta setmana és, atenció, revisar un altre dels grans conceptes que regeixen des de fa més de set dècades la geopolítica mundial: la dissuasió nuclear. Al complex militar industrial actual no li basta l'amenaça contínua de l'holocaust radioactiu per a guanyar guerres sense lluitar-les, i la destrucció mútua assegurada per a evitar xocs directes entre les grans potències. La bogeria de l'espiral militarista de les elits del “món post neoliberal” necessita concretar un terrorífic assumpte: Com i quan s'utilitza l'armament atòmic. Amb tot plegat, em sembla que mai com ara va ser tan oportú aquell eslògan de deixeu-nos en pau!

La utopia possible –l'OTAN, i tot el que ella representa, és una distòpia perillosíssima, pur necrocapitalismo- és la de la resolució de conflictes per la via diplomàtica, la de convertir el pacifisme en el valor hegemònic de la humanitat. És fonamental mirar cap a un horitzó en el qual no sigui necessari insistir en #OTANno #NoALesGuerres #PerLaPau.

Depèn de nosaltres. En paraules del poeta del poble:

“Des del reducte

d’aquest íntim silenci

que m’acompanya

proclamo l’esperança

que mai no m’abandona:

la pau possible

depèn de tots nosaltres

i sols en ella

podem tots juts trobar-hi

el goig de la bellesa”

(Proclama. Miquel Martí i Pol)

 

Fa calor


Publicat originalment a dBalears (19-06-2022)

Durant els primers dies de l'onada de calor no podia treure'm del cap la cançó dels Antònia Font intitulada "Fa calor" i que diu: "Fa calor, / Què tal si encetam una síndria, / Què tal si me dius que m'estimes / Durant es següents trenta mil dematins".

Però, malgrat aquests bons desitjos mal cantussejats, aprofitant l'avinentesa, l'organització ecologista Greenpeace em feia a mans un comunicat que començava dient que "estam en la pitjor onada de calor al juny en 20 anys, amb temperatures entre 5 i 10 °C superiors a les normals per a la data. I això és només una mostra del que està per venir". Continuava recordant que "el panell d'experts de Nacions Unides assenyala en el seu últim informe que cada vegada els impactes climàtics estan apareixent amb major rapidesa i seran més greus que abans", i que "la realitat que estam veient és que el canvi climàtic costa vides humanes, i el preu de negar-lo o no fer res ho paguen amb la seva vida poblacions senceres, especialment aquelles en situació de gran vulnerabilitat (que, generalment, tenen petites petjades de carboni). En altres paraules, els que menys han fet per a contribuir als impactes negatius de la crisi climàtica, seran els que més la sofriran". El comunicat de Greenpeace acabava reclamant mesures de mitigació i d'adaptació al canvi climàtic, mesures absolutament imprescindibles perquè la humanitat es pugui continuar estimant "durant es següents trenta mil dematins".

Per afegir-hi al banyat –perdó a la calor-, mentre intentava (sense aconseguir-ho) adaptar-me als efectes de l'onada de calor, no se'm va ocórrer una altra cosa que donar un cop d'ull a l'estudi "Els episodis d'altes temperatures com a risc laboral. El seu impacte en la salut, la seguretat i el benestar de la població treballadora i en les desigualtats socials", que fa poc ha publicat la Fundació, lligada al sindicat CCOO, 1º de Mayo.

Sens dubte, la perspectiva descrita en el subtítol de l'estudi és especialment suggerent: Ras i curt: Les temperatures extremes són un factor de descohesió social! Perquè, entre altres coses, les polítiques d'adaptació al canvi climàtic, per a l'àmbit laboral, continuen estant pendents. No debades, l'estudi inicia les seves conclusions afirmant el següent: "El fet que la calor en el treball representa un perill per a la salut i la seguretat és notori; però a Europa encara no està plenament reconeguda ni atesa la nova amenaça per a la salut, la seguretat i el benestar de les persones treballadores que plantegen els episodis d'altes temperatures. Les previsions són que el desafiament que suposen aquests episodis continuï creixent, fins i tot si s'adopten les necessàries mesures per a la mitigació del canvi climàtic. Les projeccions climàtiques per a les pròximes dècades assenyalen que el conjunt d'Europa s'enfronta a l'amenaça d'un escalfament continu i accelerat, que donarà lloc a episodis d'altes temperatures més llargs i freqüents, i a més episodis de temperatures extremes".

Continuo cantussejant la cançó dels Antònia Font: "Fa calor, / Què tal si nedam en pilotes, / Què tal si deixam que sa parra / Devalli es termòmetres a vint-i-cinc". Tot seguit, pens que Déu nos en guard de confiar amb l'ombra de la parra per abaixar les temperatures extremes. Millor confiar en la ciència. Millor fer cas a l'informe del comitè d'experts per a la transició energètica i el canvi climàtic de les Illes Balears
 

diumenge, 19 de juny de 2022

Cançons per al Sàhara Occidental

Publicat originalment a dBalears (12-06-2022)

“Singing through the wall, songs for Western Sahara” -que traduït al català ve a ser “Cantant a través del mur, cançons per al Sàhara Occidental”- és el títol de dues caixes de CDs editats per l’associació Club 44. Val a dir que el mur a què fa referència el títol d'aquesta formidable col·lecció de cançons -conegut com a Mur de la vergonya-, és la zona militar amb búnquers, tanques, i camps de mines, formada per un conjunt de vuit murs de seguretat d'una longitud superior als 2.720 km construïts pel Marroc que divideix territori del Sàhara Occident, poble i famílies sahrauís.

Tant en el volum I (2 CDs) com en el volum II (3 CDs) hi participen el que podem dir, sense por a equivocar-nos, els millors artistes actuals del gènere musical conegut com a “música americana” (un poc de folk, rock, country, blues, bluegrass, rhythm and blues, country alternatiu, rockabilly, ...).

Juan Soroeta, un dels fundadors de Club 44, explicava al programa de ràdio que l’Associació d'Amics Del Poble Saharaui de les Illes Balears fa a Ona Mediterrània, “Veu Sahrauí”, que la idea de posar en marxa el Club 44 va sorgir bevent unes cerveses–que és quan es prenen les bones decisions!- al Altxerri Jazz Bar, el local de concerts amb més solera de Donosti. Des de llavors, i ja fa uns quants anys, organitzen un concert mensual. Soroeta, que és professor de dret internacional públic de la Universitat del País Basc, expert en el conflicte del Sàhara Occidental, i activista de la causa sahrauí, es va adonar que molts dels músics que participaven no sabien massa cosa de la situació d’injustícia en que fa gairebé mig segle viu el poble sahrauí. D’aquí, segons ens explicà a “Veu Sahrauí”, va sorgir la idea de gravar “Singing through the wall, songs for Western Sahara”. Els músics aporten solidàriament una cançó, l’associació Club 44 edita les caixes dels CDs que incorporen un molt bon material informatiu que permet als artistes conèixer el conflicte de descolonització inconclusa de l’última colònia d’Àfrica, i es fa difusió de la justa causa sahrauí. És un de tants exemples de la capacitat creativa del moviment solidari amb el Poble Sahrauí.

He volgut explicar aquesta història perquè, a més dels trets prolongats (guerra invisibilitzada; brutal conculcació dels drets humans als territoris ocupats pel Marroc; duríssima vida als campaments de persones refugiades que són, no s’oblidi, els més antics del món; diàspora; espoli de recursos naturals, malgrat les sentències del Tribunal de Justícia de la UE; incompliment, dia si i dia també, de la legalitat internacional; empresonaments i tortures a les presons marroquines d’activistes sahrauís; fastigosa inactivitat de l'ONU, ...), des de fa alguns mesos sembla que tot sobre el Sàhara Occidental gira entorn a la nova traïció de Pedro Sánchez i a la posició d’Algèria que, com és sabut, ha congelat les operacions comercials amb Espanya després del trencament del tractat d'amistat entre tots dos estats.

Ara bé, la pregunta que em faig és la següent: Què hi ha de nou en la posició del president del Gobierno de España? Veritablement no hi ha res de res. La genuflexió davant el Marroc de política espanyola ha sigut, per acció o omissió, una constant. El crit de “Marroc culpable, Espanya responsable” no ha sigut mai debades. Què hi ha de nou en la posició d’Algèria? Ben poca cosa! El recolzament algerià a la lluita per l’autodeterminació i independència del Sàhara Occidental és una qüestió d’estat!

L’ensenyament de “Singing through the wall, songs for Western Sahara” és que, al marge de la maleïda geopolítica que no entén de Drets Humans, i de la politiqueria dels  sense principis, hi ha una persistent intergeneracional voluntat d’autodeterminació del Poble Sahrauí, i un robust i tossut moviment internacional de solidaritat amb la causa sahrauí. Una combinació invencible que, mentrestant vencem, amb Pau Alabajos, cantam: “Almenys vivim amb la consciència tranquil·la, / Perquè hem fet tot el possible per tal de canviar el món. / D'acord, nosaltres som els il·lusos / Guardians de causes perdudes, / Inconformistes tossuts. / Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos / Darrere de les paraules, ara passem a l'acció".