"Contenció turística", relat trencat

Publicat originalment a dBalears (08-02-2026)

L'antic, i sempre estimat, Diccionari General de la Llegua Catalana Pompeu Fabra (edició d'abril del 1978) defineix  la paraula relat com a "relació de fets reals o imaginaris; efecte de relatar", i, tot seguit, aclareix que "relatar" és l'acció de "referir o contar de paraula o per escrit (alguna cosa)". Ara bé, en qualsevol diccionari d'avui en dia hi trobareu noves accepcions, com ara "recurs creatiu consistent a explicar una història real o de ficció que reflecteixi els valors d'una marca, amb l'objectiu d'establir un vincle emocional amb el públic objectiu i fer-li arribar de manera eficaç un missatge determinat". Vet aquí el quid del relat polític actual (vincle emocional, públic objectiu, missatge determinat, i, sobretot, valors d'una marca).

Tant se val si el contingut és veritat o mentida. En el diàleg públic institucional, el relat té una mena de vida pròpia, la seva tècnica, que, com gairebé tot allò teòricament rellevant, té el seu anglicisme, "storytelling", una expressió que ajunta dues paraules, història (story) i contar (telling). En la política institucional contemporània, compte més el relat que la veritat, més el màrqueting que la rendició democràtica i veraç de comptes, més moure emocions que millorar les condicions materials de la majoria social, més la presa de pèl que el respecte a la ciutadania. Definitivament, el llibre de Michael P. Lynch "La importància de la veritat per a una cultura pública decent" (2005) no ha estat mai, ni ho és ara, entre les lectures de la majoria de la classe política.

El recurs al relat, sent una pràctica ecumènica en la política institucional, és hiperbòlic en la pràctica política de l'extremada i extrema dreta, representada a casa nostra per l'artefacte PPVox. I aquests dies se n'ha romput un de relat importantíssim. Un relat fals que ha posat nom, ni més ni menys, a la política turística del Govern Prohens, és a dir, a l'engreix, a base de desestacionalització, de la turistificació.

Les dades oficials -IBESTAT i INE- publicades aquests dies han trencat el relat de la "contenció turística". Les xifres corresponents a 2025 són tossudes: A les Illes Balears han vingut un total de 19.053.592 turistes, un 1,7% (318.000) més que l'any anterior. A Mallorca es bat un màxim històric amb un nombre total de turistes arribats que s'enfila fins a 13.557.606, un 1,35% (167.683) més que els arribats el 2024. Per tant, de contenció res de res. No hi ha aturador al creixement!

Les dades trenquen un altre dels relats fal·laços governamentals: El que fa referència a la sostenibilitat, un relat articulat, amb bombo i platerets, entorn del "Pacte per la Sostenibilitat Econòmica, Social i Ambiental de les Illes Balears". Les dades palesen una certa desestacionalització d'una temporada alta ja prolongada. En un altre temps, desestacionalitzar tingué el significant d'aplanar la corba d'arribades de turistes, fent abaixar els pics més alts. En la disbauxa actual s'ha capgirat el concepte. Ara  significa fer créixer els pics baixos sense descens dels alts, i accelerar una dinàmica de desestacionalització a l’alça de l’indicador de pressió humana  que ha donat a conèixer Terraferida. Tot plegat és un disbarat que no fa possible que ecosistemes fràgils com Mallorca tinguin etapes significatives de regeneració dels sistemes naturals, ni de desestrès de la societat i de la biodiversitat.

A sobre, les dades oficials ens informen d'una nova baixada de l'estada mitjana: En el conjunt de les Illes Balears, la baixada interanual és d'un -2,62%, i a Mallorca, d'un -1,16%, sent l'estada mitjana de 6,22 i 6,38 nits respectivament. Això, en un context de crisi climàtica, és ambientalment catastròfic: El volum d'arribades turístiques va associat a un nombre més elevat d'arribades d'avions, i, per tant, les emissions de CO₂ van en augment.

Permeteu-me una petita digressió nostàlgica: Enyor un temps en què alguns sindicalistes ens entossudirem a reivindicar "una desestacionalització respectuosa amb els límits de la sostenibilitat ecològica" i polítiques empresarials per a la prolongació de les estades.

La casualitat ha volgut que el coneixement d'aquestes dades turístiques coincidís amb la publicació de l'Enquesta de Condicions de Vida de 2025 que, entre altres coses, ens informa que gairebé una de cada quatre (el 24,7%) de les llars de les Illes Balears no poden permetre's anar-se'n de vacances almenys una setmana a l'any. Són les dues cares de la turistificació.

El relat governamental de Marga Prohens és, no ens enganyem, una enganyifa que amaga un projecte de societat basat en la cobdícia d'una minoria. Triomfarà o acabarà derrotat? Dependrà de la persistència en la mobilització social i de l'altura de mires de les forces de l'esquerra amb impuls transformador per teixir unitats, si més no, tàctiques. En qualsevol cas, és qüestió imprescindible que el relat del poder no  esdevingui un analgèsic dels malestars.

 

Als cinc anys del Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (05-02-2026)

El 22 del proppassat mes de gener va fer cinc anys de l'entrada en vigor del Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN), el primer tractat internacional que prohibeix de manera total aquestes armes, i reconeix el mal causat a les persones i als territoris que han patit els horrors d'aquest armament.

Han estat cinc anys en què el TPAN està contribuït a deslegitimar les armes nuclears, a exigir justícia per a les víctimes, a reduir el finançament de la seva producció, i a enfortir un moviment global que reclama la seva eliminació definitiva. Fins avui noranta-nou països ja s'han adherit al tractat, demostrant-se que avançar cap a un món lliure d'armes nuclears no sols és necessari, sinó que és possible. Malauradament, i incomprensiblement, entre aquest grup de països que han signat el TPAN no hi és Espanya. En qualsevol cas, tenint en compte el context de rearmament global, de militarisme rampant, d'unes relacions internacionals que el trumpisme ha convertit en una imposició tavernària del més fort, no és poca cosa el camí recorregut pel TPAN.

Ara bé, tinc la sensació que el seu contingut i importància són poc coneguts per l'opinió pública. Explicat succintament, el TPAN és el primer acord multilateral aplicable a escala mundial que prohibeix íntegrament les armes nuclears. És també el primer acord que conté disposicions per abordar les conseqüències humanitàries relacionades amb l'assaig i l'ús d'aquest armament. Per això, el TPAN és la clau de volta dels acords internacionals vigents sobre armes nuclears, en particular, el Tractat sobre la no proliferació de les armes nuclears, el Tractat de prohibició completa dels assajos nuclears, i altres acords que estableixen zones lliures d'armes nuclears (entre les quals, dit sigui de passada, no està la Badia de Palma, com va demostrar la recent visita del portaavions nuclear USS "Gerald R. Ford").

Afegim que el TPAN va ser aprovat per una conferència diplomàtica celebrada a l'ONU el 7 de juliol de 2017; va entrar en vigor, com ja s'ha dit, el 22 de gener de 2021, i, això és molt important, reconeix que l'ús d'armes nuclears seria abominable a la llum dels principis d'humanitat i dels dictats de la consciència pública. En conseqüència, la prohibició integra d'armament nuclear, és a dir, el fet de regular que l'ús de l'armament nuclear és un supòsit explícitament i especialment prohibit per l'ordenament jurídic internacional, es fa en virtut del Dret Internacional Humanitari (DIH).

Malgrat el molt relatiu coneixement públic d'aquest tractat internacional, també va fent camí a Mallorca. Crec no equivocar-me si afirm que en aquest fer camí va ser fonamental el fet que la plataforma cívica Mallorca per la Pau, l'estiu de 2024, s'integrés en l'Aliança pel Desarmament Nuclear, i, de retruc, s'adherís a la Campanya Internacional per a l'Abolició de les Armes Nuclears (ICAN, per les seves sigles en anglès). Des de llavors, s'ha fet molt present en els escrits i reivindicacions del modern moviment pacifista mallorquí la petició al Govern del Regne d'Espanya perquè signi l'adhesió al TPAN, es treballa en  algunes mocions municipals en aquest sentit, etc.

En qualsevol cas, l'actual context mundial d'amenaça bèl·lica global i dinàmica exterminista de la crisi ecològica ens exigeix redoblar els esforços per a poder afrontar els desafiaments i els conflictes actuals des d'altres paradigmes, des dels paradigmes civilitzatoris del pacifisme. En aquest sentit, fer que les armes nuclears passin a la història és anar en el "bon sentit humà", en paraules de Manuel Sacristán Luzón, que en 2025 hagués complert cent anys, i que ens va deixar escrit en un article publicat a El País del 16 de gener de 1983 titulat "El perill d'una guerra amb armes nuclears" que  persistir en l'armament nuclear era [i és!] fer passos "cap a la monstruositat de morts i sofriments que condueix la perversió del realisme de la política i l'estratègia tradicionals". Avui, més que mai, en plena època trumpista, és imprescindible fer universal el TPAN i alliberar-nos del monstruós perill nuclear.

EPA, regularització, precarietats

 

Publicat originalment a dBalears (01-02-2026)

I. Aquesta setmana s'ha publicat l'Enquesta de Població Activa (EPA) del quart trimestre de l'any passat. Per tant, ja coneixem les grans xifres del mercat laboral del 2025. A grans trets, els resultats mitjans són els següents: La població total va ser d'1.065.300 persones, de les quals 622.000 foren població ocupada, 60.300 persones aturades, i les inactives van ser un total de 383.000. La variació en relació a 2021 -any posterior al tancament total per la pandèmia de la covid 19-,  és del +7,2%, +15,6%, -32,9%, i +4,8%, respectivament.

D'aquestes variacions se'n poden extreure moltes conclusions, però, simplificadament, hom diria que vivim un procés intens d'augment de població i de persones ocupades; un moderat creixement de la població inactiva, i, per contra, una gran minva de població aturada. Ara bé, la metodologia de l'EPA és molt perversa pel que fa a la qualificació de persones ocupades i aturades. Per ser considerada ocupada, basta que, durant la setmana de referència (la de l'enquesta), una persona hagi treballat, fins i tot de manera esporàdica o ocasional, tan sols una hora a canvi d'un sou, salari, o una altra forma de retribució. Per contra, una persona només és qualificada d'aturada si reuneix tot un seguit de requisits, com ara, processos actius de cerca d'ocupació, controls administratius, etc. Per tant, les dades més robustes són, a parer meu, les que fan referència al total de població i a la població inactiva (les dedicades a tasques de la llar, pensionistes i jubilats, estudiants...).

II. La setmana que deixam enrere també ha estat la del gran anunci de la regularització d'immigrants. Una excel·lent notícia, únicament criticable des de postulats purament demagògics, racistes, aporofòbics, i d'elogi a la descohesió social. Quina repercussió tindrà aquesta regularització en les tendències abans esmentades? Potser tindrà algun efecte estadístic, però de poca importància.

Sobre el total de població, serà, molt probablement, inapreciable. Les persones immigrades que podran regularitzar la seva situació administrativa i tenir formalment més drets ja viuen aquí, ja malviuen amb nosaltres. En qualsevol cas, la tendència a l'augment poblacional seguirà lligada a la tendència al no decreixement de la turistificació. Pel que fa a la població inactiva, tampoc són esperables canvis rellevants. On són més plausibles alguns modestos canvis són en les poblacions ocupada i desocupada. En fi, la regularització revolucionarà l'obtenció de drets, no el mercat laboral en les seves grans magnituds.

III. Durant molts d'anys s'ha associat la precarietat laboral, principalment, amb l'eventualitat i temporalitat del contracte. Era -i és- cert, només en part. Una eventualitat o una parcialitat ben, o molt ben, pagada, no generava precarietat vital. La precarització laboral sempre ha estat associada als baixos salaris, i a la insuficiència salarial per fer front a les necessitats bàsiques de la vida. Ara, formalment, hi ha menys eventualitat i parcialitat. I, no obstant això, segons dades de l'EPA, en el 2025, del total de 512.100 persones assalariades a les Illes Balears, 108.600, el 21%, tenien una antiguitat a l'empresa inferior a un any (fa cinc anys eren el 18%). Alhora, els salaris estan absolutament desacoblats dels preus de l'habitatge, i d’altres necessitats vitals. Per tant, vivint una època d'intensa precarietat laboral i vital. Al segle XIX, l'escriptor i polític conservador britànic Benjamin Disraeli va encunyar una frase cada cop més vigent: "hi ha mentides, grans mentides, i estadístiques".