Des dels campaments de refugiats sahrauís

Publicat originalment a dBalears (17-05-2026)

Avui escric aquestes ratlles des dels campaments de refugiats sahrauís de Tindouf (Algèria). Estic aquí en un viatge organitzat per l'Associació d'Amics de Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB). Alguns i algunes ens hem retrobat amb les nostres famílies sahrauís, d'altres coneixen a les famílies biològiques dels infants que han acollit en el Programa Vacances en Pau, tots i totes tenim un programa frenètic de visites a institucions sahrauís, i a programes de solidaritat gestionats per l'AAPSIB i finançats per institucions illenques.

D'aquests primers dies del viatge, voldria compartir només dues anotacions del meu particular quadern de bitàcola:

I. La situació en els campaments és complicada. La ruptura -novembre de 2020- per part del Marroc de l'alto el foc signat el 1991 amb el Front POLISARIO ho ha complicat tot perquè les necessitats són, des de llavors, més grans i, a sobre, en plena ona reaccionària, el món ha esdevingut més insolidari, més cruel, més inhumà. No debades, el Consorci d'ONG, integrat per 19 organitzacions humanitàries presents en els campaments, va llançar a les darreries de novembre de l'any passat una crida urgent a la comunitat internacional per fer front a la greu crisi humanitària que travessa el poble sahrauí. Tot just trepitjar l'arena de l'hamada no m'he pogut estar de recordar el que l'ONG basca Mundubat fa uns mesos denunciava: "Retallar l'ajuda posarà en perill la vida de les persones sahrauís refugiades". Ara bé, aquí es respira capacitat de resistència i de resiliència, aptitud demostrada de superar les dificultats. En tot cas, cal més solidaritat amb el poble sahrauí, és imprescindible capgirar les retallades de la ajuda internacional, europea, i estatal a la cooperació i al desenvolupament, és de la màxima urgència proveir recursos suficients per afrontar les necessitats reals del Programa Mundial d'Aliments. Hem de vèncer els discursos d'odi contra l'ajuda humanitària!

II. Pel que fa a la situació del conflicte, és a dir, del procés inconclús de descolonització, la meva impressió és que aquí es té clar: Autodeterminació, o res de res!

Hi ha molta efervescència en la narrativa: Moltes declaracions sobre un suposat "impuls" al procés polític; suports internacionals al pla marroquí d'una impossible autonomia en un marc dictatorial com el del Marroc; moviments estratègics en el pla militar (amb la guerra entre els exèrcits marroquí i sahrauí es poden complicar encara més les coses a la regió, amb la situació del Sahel de rerefons); suposades converses i pressions per a que la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO) redefineixi el conflicte oblidant-se del referèndum d'autodeterminació, etc. Però la realitat fàctica és que no hi ha avanços en el referèndum d'autodeterminació, ni acords concrets entre les parts, ni cap canvi del mandat de la MINURSO que alteri l'statu quo. El conflicte continua empantanegat per l'incompliment de la legalitat internacional.

En definitiva, el Sàhara Occidental torna a situar-se en un terreny molt conegut: Una cosa és la retòrica i la narrativa, i una altra la realitat. Mentre el llenguatge polític parla d'oportunitats i d'impuls, el procés continua sense resoldre la qüestió central: el dret del poble sahrauí a la independència. Es noten alguns símptomes de cansament. Són molts anys de resistència. Però no hi ha símptomes de defalliment, en tot cas n'hi ha de ràbia, perseverança i determinació.

Pos punt final a aquestes notes -he de seguir l'intens programa- amb el tercer pas de la primera cerimònia dominical del te. Recordin que el primer és amarg com la vida, el segon és dolç com l'amor, i el tercer és suau com la mort. Vida, amor i mort. Per això el te sahrauí defineix tan bé l'essència d'aquest noble i valent poble.

El Parlament Europeu parla de nosaltres

Publicat originalment a dBalears (10-05-2026)

El Parlament Europeu considera "que el valor econòmic del turisme està cada vegada més amenaçat pels costos socials, culturals i mediambientals, incloses les pressions del mercat de l'habitatge, l'augment del cost de la vida per als residents, la fragmentació dels espais vitals, l'ús insostenible dels recursos i la creixent pressió sobre les infraestructures essencials; que dècades de creixement orientat al volum, juntament amb llacunes normatives i de governança, han fomentat un turisme desequilibrat; [...] que el turisme per si sol no és un problema i que evitar la turismofòbia requereix l'adopció d'una estratègia holística que conciliï el creixement econòmic amb el benestar social, la protecció del medi ambient, la salvaguarda del patrimoni cultural i la resiliència territorial a llarg termini". Això ho diu el Parlament Europeu gairebé en el frontispici  d'una llarga resolució de 28 d'abril de 2026 sobre "la millora de la connectivitat, la preservació del patrimoni cultural i l'impuls de l'excel·lència local en el turisme europeu: gestió de destins i creixement del turisme regional". És un text absolutament inserit en la lògica neoliberal del creixement i contrari al decreixement, però que, malgrat la xerrameca neoliberal, convé llegir perquè diu coses, entre altres, com les següents:

"El canvi climàtic està influint cada vegada més en el turisme, per la qual cosa és important adaptar en conseqüència les activitats, els plans, els productes i les instal·lacions relacionats amb el sector turístic...". "El transport representa la major part de la petjada de carboni del sector turístic [per tant] el turisme sostenible no pot aconseguir-se sense una mobilitat sostenible...". "Els indicadors de rendiment agregats i basats en el PIB no reflecteixen plenament les repercussions socials, territorials i mediambientals reals del turisme; [...] el turisme ha d'avaluar-se més enllà del creixement en termes de volum i a través d'indicadors de sostenibilitat com la cohesió social, la sostenibilitat territorial a llarg termini i la integritat mediambiental, [endemés] la capacitat de càrrega del territori i la protecció de la biodiversitat han de determinar els límits dels destins, els límits màxims de visitants i la planificació de les infraestructures...". "Augmentar la qualitat de l'ocupació mitjançant una remuneració justa, una ocupació estable i millors condicions de treball pot millorar la contractació...". "Les economies regionals dependents del turisme estan més exposades a les pertorbacions de la demanda i a la volatilitat laboral, la qual cosa fa que la diversificació econòmica i la reindustrialització siguin essencials per a l'estabilitat i el desenvolupament a llarg termini...". "La cultura, el patrimoni i la identitat són els pilars del producte turístic sostenible...". "Un turisme desequilibrat corre el risc d'exercir pressió sobre els destins, perjudicar les comunitats locals i als residents i d'erosionar l'atractiu mediambiental i cultural d'Europa...".

El document del Parlament Europeu prossegueix destacant " l'especial vulnerabilitat dels destins de gran intensitat turística, en els quals l'alienació de la població resident, les infraestructures sobrecarregades, els creixents impactes mediambientals i les amenaces a la cultura i el patrimoni locals són cada vegada més greus...", i assenyala que, en aquest context, en les destinacions turístiques amb determinades limitacions estructurals i geogràfiques, com les illes [...], les pressions del mercat relacionades amb el turisme, juntament amb la insuficiència d'habitatges assequibles i públics, agreugen la crisi de l'habitatge...". I, per a acabar aquest atapeït resum, anotin que l'esmentada Resolució subratlla que "la cultura, profundament lligada al nostre mode de vida, és fonamental per a l'atractiu turístic d'Europa i per a les nostres identitats nacionals i europees, i alhora recorda que "aquest teixit cultural abasta, entre molts altres elements, tradicions sostenibles, patrimoni arqueològic i llengües locals, la conservació de les quals reflecteix el respecte genuí de les identitats regionals i nacionals i la continuïtat de les comunitats locals...".

Resulta obvi que el Parlament Europeu parla de nosaltres, dels mals de la nostrada turistificació. Encerta en part del diagnòstic, i erra en la solució que, sent necessàriament  polièdrica, passa, inevitablement, pel decreixement turístic, i, a partir d'aquí, per una veritable diversificació econòmica. No obstant això, faria bé el govern autonòmic a incorporar aquestes consideracions a les seves anàlisis de la situació. Però allò que és obvi esdevé impossible quan es governa plàcidament emmanillat al neofeixisme. Una gran errada de tret que no sembla tenir retorn!

L'altra cara de l'EPA

Publicat originalment a Diario de Mallorca (12-05-2026)

Si un ésser extraterrestre aterrés a la Terra i, amb intel·ligència artificial o sense ella, donés un cop d'ull a les dades més rellevants referides a les Illes Balears de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de 2026, i les comparés amb les immediatament anteriors a la pandèmia de la COVID-19, de segur en faria una anàlisi força positiva. Tots els indicadors cabdals milloren quantitativament: La població major de setze anys creix des de 997.000 a 1.076.000 persones; la taxa d'ocupació va del 51,77% al 53,32% (de 516.100 a 573.800 persones, respectivament); la població assalariada s'enfila de 419.000 a 473.400 persones; la taxa d'atur es redueix del 17,06% al 13,79%, tot i que, en termes absoluts, ens continuem movent en xifres elevades (106.200 i 91.800 persones, respectivament).

Ara bé, per a la visió d'un terrestre preocupat pels aspectes qualitatius de l'ocupació laboral -que són claus per a la cohesió social i el progrés socioeconòmic compartit sustentable en el temps- l'anàlisi no pot ser tan positiu. Els creixements de les xifres macro laborals, fruit d'una inexistent transició de canvi de model de turistificació (sectorialment allò que creix és la mà d'obra en turisme i construcció), van braç a braç de la permanència estructural de les precarietats i de la pèrdua d'efecte d'integració segura del treball remunerat, a conseqüència del desacoblament amb el cost real de vida del salari modal, és a dir, del salari més freqüent o repetit, no de les mitjanes salarials distorsionades pels elevats salaris de directius i d'altres categories professionals relativament minoritàries. Paga la pena recordar que un recent informe d'Oxfam posa en relleu que, a Espanya, un director general d'una gran empresa guanya en un any el que una persona treballadora trigaria gairebé un segle a cobrar. Les illes Balears no estan al marge d'aquesta dinàmica!

Vegem, a tall d'exemple, algunes dades d'aquesta altra cara de l'EPA que corroboren la persistència del fenomen de la precarietat íntimament associat al nostrat model productiu: Mentre el percentatge de persones assalariades amb una antiguitat consolidada a l'empresa (de quinze anys o més) s'estanca entorn d'una de cada quatre, les d'antiguitat inferior a un any augmenten gairebé un punt i mig percentual, situant-se, en el primer trimestre de 2026, en un molt considerable 21%. Amb una taxa d'abandonament escolar primerenc del 15,47% -en el primer trimestre de l'any, és a dir lluny de la finalització del curs escolar!-, creix el nombre de persones menors de vint-i-sis anys amb baix nivell d'estudis, passant de 63.000 a 71.600. Augmenta el nombre de persones majors de cinquanta-cinc anys en situació d'atur...

En qualsevol cas, tal com estan les coses, només seria possible fer una valoració positiva del tarannà de la situació laboral a les Illes Balears si es produís una transició decreixentista en turisme i totxo pactada (no imposada per la inevitabilitat del mercat) amb pau i cohesió social.

Val a dir que, mentre analitzava les dades de l'EPA dels tres primers mesos d'enguany, em vaig topar amb la Resolució del Parlament Europeu, de 28 d'abril de 2026. Un important document que té un nom estrany "sobre la millora de la connectivitat, la preservació del patrimoni cultural i l'impuls de l'excel·lència local en el turisme europeu: gestió de destins i creixement del turisme regional", però que diu algunes coses força interessants. Per exemple, que "els indicadors de rendiment agregats i basats en el PIB no reflecteixen plenament les repercussions socials, territorials i mediambientals reals del turisme; que el turisme ha d'avaluar-se més enllà del creixement en termes de volum i a través d'indicadors de sostenibilitat com la cohesió social, la sostenibilitat territorial a llarg termini i la integritat mediambiental, i que la capacitat de càrrega del territori i la protecció de la biodiversitat han de determinar els límits dels destins ...". O que "augmentar la qualitat de l'ocupació mitjançant una remuneració justa, una ocupació estable i millors condicions de treball pot millorar la contractació i la retenció, donant suport al canvi del sector cap a un desenvolupament sostenible i d'alt valor afegit, fent front al mateix temps a l'escassetat de mà d'obra i a la sostenibilitat social...". I per a acabar amb aquest tast: "les economies regionals dependents del turisme estan més exposades a les pertorbacions de la demanda i a la volatilitat laboral, la qual cosa fa que la diversificació econòmica i la reindustrialització siguin essencials per a l'estabilitat i el desenvolupament a llarg termini de major valor afegit...".

Malauradament, tot això, tot i ser dit en un document ben esbiaixat a les tesis neoliberals, és literatura del gènere del realisme màgic per al Govern de la Sra. Margalida Prohens, cada vegada més còmodament segrestada pels representants de l’antieuropa amb certes reminiscències socials i ecològiques.