Publicat originalment a Diario de Mallorca (12-11-2026)
Fa uns dies llegia
a Diario de Mallorca que el recompte del sensellarisme i l'exclusió residencial
a les Illes Balears, impulsat per l'Observatori Social de la UIB i l'EAPN-Xarxa
per la Inclusió Social de les Illes Balears, ens ha aportat una estimació de
3.152 persones en aquestes situacions. És la primera vegada que a casa nostra
es fa una recerca d'aquestes característiques que permet tenir una primera
fotografia molt més aproximada a la realitat polièdrica de l'exclusió
residencial que la que, fins ara, dibuixaven les dades sobre sensellarisme que
han presentat adesiara les institucions. Per tant, gràcies i enhorabona als impulsors
i participants, entre altres coses, perquè res que no es conegui amb dades
rigoroses es podrà transformar.
El grup de més de
400 voluntaris i voluntàries que ha fet possible aquest primer cens de
l'exclusió residencial ha inclòs en aquest esfereïdor recompte no sols a les
persones que estrictament malviuen al ras. Coneixent només allò que han
publicat els mitjans de comunicació, crec no errar si dic que, aproximant-se a
la tipologia de situacions de privació d'habitatge denominada ETHOS (European Typology of Homelessness
and Housing Exclusion), han inclòs les persones que malviuen
en tendes de campanya, poblats de barraques, caravanes, cotxes, casetes o
edificis i naus abandonades, i també a les allotjades en recursos com ara
albergs, etc. És a dir, gran part -no tota- de la població exclosa del dret a
viure en un habitatge, diguem-ho així, normalitzat. Ara bé, els impulsors de
tot plegat ja han anunciat la seua intenció d'aprofundir en la investigació del
fenomen, car aquesta primera entrega no inclou totes les situacions d'exclusió
residencial. Per exemple no s'inclouen a aquelles persones que malviuen en
habitatges insegurs, famílies que viuen en habitacions, en pisos amuntegats, o
en habitatges sense serveis bàsics.
En qualsevol cas,
penso que, encara que siguin provisionals a l'espera de conèixer més detalls,
de la recerca comentada se'n poden extreure algunes conclusions:
I. Es constata que
la manca de dades oficials sobre la dimensió del fenomen de l'exclusió
residencial i la passivitat d'engegar mecanismes per conèixer-ho amb més rigor
i quantificar-ho tant com es pugui és conseqüència d'un colossal menfotisme de
les administracions. És, ni més ni manco, una voluntat política. Una decisió
politicoadministrativa pròpia dels tres micos savis: "no veure, no
escoltar, no dir", i, en conseqüència, no planificar polítiques socials
adequades per superar aquesta greu crisi de cohesió social.
II. És una crisi
que s'agreuja a toc d'ordenances municipals repressores, de desallotjaments
sense cap solució residencial seriosa. La "solució repressora" a un
problema social és històricament un fracàs democràtic perquè en cap cas mai no
ha resolt la injustícia.
III. Erradicar el
sensellarisme i l'exclusió residencial és una inversió de futur. És una manera
de contribuir a la humanització de les nostres ciutats i pobles, i de la
societat en el seu conjunt. Bonisme? Idò sí. Sempre serà millor que el malisme
a base de sadisme social.
IV. Fer front al
sensellarisme i l'exclusió residencial i fer polítiques per erradicar-lo de
debò i no només amagar-lo de la foto turística i de l'hedonisme consumista, és
una obligació política de les institucions (article 16 i 22 de l'Estatut
d'Autonomia de les Illes Balears). Ara bé, és, sobretot, una obligació ètica.
Recordem que en grec la paraula ètica (êthos/êthos), en sentit etimològic,
significa llar, residència, costum, caràcter.
V. Que les
institucions no vulguin saber la magnitud de la tragèdia del sensellarisme i de
l'exclusió residencial no deixa de ser una forma d'aporofòbia, és a dir, una
manera de governar amb rebuig, aversió o menyspreu cap a les persones pobres i
empobrides. Tanta sort que, una vegada més, l'acadèmia i la societat civil ha
estat a l'altura de les necessitats inherents a una societat que vol ser més
justa.
