diumenge, 26 de novembre del 2023

Explotació laboral

Publicat originalment a Diario de Mallorca (24-11-2023)

En el llenguatge col·loquial se sol identificar "explotació laboral" amb pràctiques empresarials extremadament greus contra els drets dels treballadors i les treballadores. S'identifica així el que tipifica el Codi Penal com a "delictes contra els drets dels treballadors", és a dir, la imposició de condicions il·legals en el treball, el tràfic il·legal de mà d'obra, l'afavoriment a la migració il·legal, la discriminació laboral, les practiques contra el dret de vaga i la llibertat sindical, les que ho són contra la seguretat i salut dels treballadors, o les que impedeixin la protecció –per manca d'alta- de la Seguretat Social.

De fet, no és agosarat sostenir que el sentit comú hegemònic identifica fonamentalment dues pràctiques d'explotació laboral: les que provoquen –per mor de jornades laborals o càrregues laborals excessives, per incompliment de les normes de prevenció de riscos laborals, etc.- riscos físics i/o psíquics molt evidents per als treballadors i les treballadores, i les situacions relacionades amb màfies d'immigració i per frau organitzat la Seguretat Social. Per exemple, ningú va dubtar que aquella sèrie de detencions d'empresaris de la restauració esdevinguda el setembre de 2017 a Mallorca obeís a casos d'explotació laboral. Recordi's que Diario de Mallorca va titular "Detenidos los dueños de siete restaurantes cuyos empleados no libraron en años", alhora que subtitulava el 15 de setembre d'aquell any que "Durante los últimos años más de 200 personas han sido contratadas por los arrestados para trabajar en sus locales. Eran sometidos a jornadas de más de 12 horas, sin posibilidad de librar ningún día". No és sobrer recordar que un dels restaurants tancats a col·lació d'aquella batuda policial va ser el "Diplomatic", situat just enfront de la seu del Parlament de les Illes Balears. Les pràctiques empresarials d'esborronadora explotació laboral convivien amb la classe política autonòmica de l'època que freqüentava aquell local de restauració (sic).

Ara bé, és necessari ampliar el focus sobre allò que s'entén com a explotació laboral. En aquest sentit, s'escau recordar que l’Organització Internacional del Treball (OIT), en una de les seves accepcions defineix el fenomen com l'acte o sèrie d'actes comesos per grups o individus que abusen de la vulnerabilitat d'uns altres amb finalitats de lucre. Per tant, moltíssims dels abundosos casos d'infraccions de la normativa laboral, tan freqüents en les nostrades relacions laboral estiuenques, poden qualificar-se com a casos d'explotació laboral.

Convé, doncs, contextualitzar el concepte en l'època de les precarietats laborals múltiples en un model de monocultiu turístic com el de casa nostra que no ha superat –ni prop fer-hi- les dinàmiques estructurals que reforcen la precarietat laboral i accentuen la devaluació del treball en el turisme (unes dinàmiques perfectament identificades per Ernest Canyada al llibre "Turistificación Global"), i que molt tenen a veure amb les correlacions extraordinàriament desiguals de poder en les relacions laborals en els contextos turistificats.

Per això, en l'actual fase neoliberal en què el treball remunerat gaudeix d'una baixa protecció institucional conseqüència de l'afebliment de la tutela sindical i del reforçament del poder empresarial, com a resultat d'una pluralitat de factors entre els quals, a parer meu, destaquen la facilitat i baix cost de l'acomiadament individual i col·lectiu, i la prerrogativa empresarial gairebé omnímoda d'imposar canvis substancials en les condicions de treball; en l'època en què, per tant, el treball remunerat no garanteix, ni de bon tros, la inclusió social, ni, per descomptat, el dret a un habitatge digne; en definitiva, en aquests temps en què tenir un treball remunerat no és sinònim de garantia de no viure una vida angoixada per l'amenaça del risc de pobresa, fer ploure sobre mullat és una autèntica aposta a favor de les elits, dels poderosos, i d'una major descohesió social.

Això és el que ha fet el govern autonòmic de Marga Prohens en anunciar la retallada dels controls laborals els mesos de major activitat turística. Amb l'anunciada supressió de la campanya especial de controls contra el frau laboral durant els mesos de juliol i agost, independentment dels seus resultats –que en qualsevol cas sempre han estat positius, encara que probablement no òptims- el missatge que es transmet és demolidor per a la ciutadania laboralment precària, i que gaudeix, en el millor dels casos, d'un estatus de ciutadania social d'inseguretat. El missatge no és un altre que el següent: L’estiu vinent es treballarà amb menys protecció laboral, amb més inseguretat vital, amb més risc d'explotació laboral, sigui quina sigui la seva intensitat. És un missatge negacionista de l’existència de l’explotació laboral, i que, alhora, ens recorda que els bàrbars ja són aquí! 

 

#FreePabloGonzález

 

Publicat originalment a dBalears (19-11-2023)

El nom de Pablo González –si no em vaig despistar- no va ser citat en el debat d'investidura del president Pedro Sánchez de la setmana passada. El cas d'aquest periodista, retingut des de fa dos anys i escaig a Polònia, sembla que -malgrat coincidir amb la setena prolongació de la presó preventiva- no va interessar a cap dels portaveus dels distints grups parlamentaris. Sorprenentment (o no), hi ha molt poca atenció dels grans mitjans de comunicació sobre la situació de Pablo González, que ja fa dos anys que està empresonat a un estat de la UE, sense judici, sense gairebé cap contacte amb la seva família, i sense que s'hagin sustentat les acusacions contra ell. En fi, una situació intolerable. Un imperdonable oblit de l'alta política institucional i del món mediàtic mainstream.

Per això, crec que paga la pena comentar aquest assumpte. De fet, fa temps que volia dir la meva sobre aquest despropòsit que l'agenda política i mediàtica situa a la perifèria del debat públic. A parer meu, hauria d'estar en el centre d'aquest debat, ja que tot allò que envolta el cas del periodista Pablo González és conseqüència del decreixement democràtic, de l'ambient bèl·lic, i de l'escreix militarista estructural (força associat al negoci del ChatGPT i d’altres artefactes de la Intel·ligència Artificial) que ho emmetzina tot. Drets humans, principis democràtics, dignitats de les persones i dels pobles resten subjugats als mercats armamentistes.

Que un periodista espanyol pel fet d'informar sobre el que ocorria en les primeres setmanes de la guerra conseqüència de la invasió d'Ucraïna per la Rússia de Putin, estigui tancat des de fa més de mil dies en una presó de Polònia, en aïllament, sense proves, ni garanties processals, per una inconcreta i vaga acusació de ser un espia que treballa per a Rússia, és un escàndol. Però el fet més escandalós és la poca acció del "govern més progressista de la història" sobre aquest assumpte.

I encara més escandalosa és la falta de mobilització de la majoria de col·legues de professió de Pablo González. En aquest sentit, s'escau citar unes paraules de Kapuściński: "El veritable periodisme és intencional, això és: aquell que fixa un objectiu i que intenta algun tipus de canvi. No hi ha un altre periodisme possible. Parlo, òbviament, del bon periodisme. Si llegiu els escrits dels millors periodistes –les obres de Mark Twain, d'Ernest Hemingway, de Gabriel García Márquez-, comprovareu que es tracta sempre de periodisme intencional. Estan lluitant per alguna cosa. Narren per aconseguir, per obtenir alguna cosa. Això és molt important en la nostra professió. Ser bons i desenvolupar en nosaltres mateixos la categoria de l'empatia". Veritablement, el periodisme que calla sobre el cas de Pablo González també en fa de periodisme intencional. És un periodisme deliberadament contrari als drets humans, en el millor dels casos, de molt baixa intensitat democràtica, empàtic amb el capital armamentista d'avui en dia.

La fotoperiodista de la Revista 5W Anna Surinyach va dir en una ocasió: "no sé si una imatge val més que mil paraules, però sí que sé que les imatges han de generar més de mil preguntes". Parafrasejant-la diria que no sé si la llibertat de Pablo González val més que mil sospites, però si sé que la continuació del seu insuportablement llarg empresonament i la indecent manca de garanties generen mil preguntes sobre la salut de la democràcia a la UE. Més que mai, #FreePabloGonzález.


divendres, 17 de novembre del 2023

Posar fi al genocidi a Gaza

L'horabaixa de dimarts passat, 7 de novembre, un altre cop sortírem als carrers de Palma per reclamar la fi del genocidi a Gaza, i solidaritzar-nos amb el poble palestí i amb la seva justa lluita. En acabar la manifestació, amb una veïna del barri què havíem fet junts el tram final de la manifestació, vam enfilar el camí cap on vivim. Jo arrib a casa i, en acomiadar-nos, la companya em comenta que encara té temps de passar per Carrefour a fer unes compres d'urgència

Sobtat, li vaig explicar a correcuita que aquesta empresa és objecte de boicot de consum estratègic per part del moviment de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS, o BNC per les seves sigles en anglès). Segons BDS, Carrefour és una de les moltes empreses acuradament seleccionades a causa del seu historial provat de complicitat amb l'apartheid israelià. No sé si l'amiga em va fer cas o no sobre la incoherència de manifestar-se a favor de la causa palestina, i, alhora, consumir a empreses que fan possible l'actual genocidi a Gaza i altres crims de guerra per part de l'estat d'Israel.

Però l'anècdota em va recordar al tantes vegades citat en aquestes col·laboracions dominicals a dBalears, Arcadi Oliveres. Ell deia: "No podem dir ‘no a la guerra' i obrir un pla de pensions, que són diners que el banc ens reté, i que, molt probablement, utilitzarà per finançar algunes empreses il·lícites, com per exemple les de l'armament".

Manifestar-se contra el genocidi televisat de Gaza i el brutal apartheid que des de fa dècades pateix el poble palestí és fonamental. Però, no basta! Cal, entre altres coses, exigir polítiques estatals i locals veritablement concordes amb la legalitat internacional, que els drets humans deixin de ser una qüestió retòrica. Que es multipliqui l'exemple dels estibadors de Barcelona de no permetre "l'activitat dels vaixells que continguin material bèl·lic", o dels sindicats belgues que “es planten i bloquegen el trànsit d'armes estatunidenques cap a Israel”. Potser és arribat el punt d'accions de més impacte. I, òbviament, cal participar en les campanyes de boicot –que, dit sigui de passada, tanta incidència tingueren en la fi de l'apartheid a Sud-àfrica- proposades pel moviment de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS).

La humanitat ens hi juguem molt amb tot plegat. El punt urgent és posar fi al genocidi a Gaza, però pensar que és possible capgirar les lògiques colonials i bel·licistes que dominen la política internacional és, en paraules de Rebecca Solnit, canviar l'imaginari del canvi.

 Publicat originalment a dBalears (12-11-2023)