Papa Lleó XIV: Jo no t'esper!

 Publicat originalment a dBalears (31-05-2026)

Compartesc fil per randa el manifest "Per la laïcitat i contra els privilegis públics de la visita del Papa Lleó XIV". Com bé diu aquest text, el compromís amb la laïcitat és un principi fonamental de convivència, i, òbviament, la laïcitat ha d'entendre's com "el marc que garanteix la llibertat de consciència i la separació efectiva entre l'Estat i les confessions". De totes les confessions! Encara que aquestes siguin tan plurals com les religions dels utopians. A l'illa Utopia de Thomas Moro seria inimaginable una visita d'un cap d'alguna de les seves religions amb tants privilegis com la que els poders públics espanyols l'hi ha muntat al Papa Lleó XIV.

El Papa Lleó XIV pot ser -en el meu cas ho és- un líder, diguem-ho així, que cau simpàtic als no neofeixistes, i, fins a cert punt, té un lideratge referencial. Sens dubte, el seu plantar cara al trumpisme imperial, la seva defensa dels drets de les persones migrants, o la molt important primera encíclica del seu papat, "Magnifica humanitas", sobre les afectacions per a la humanitat de la intel·ligència artificial i del tecnofeixisme en són uns bons exemples d'un tarannà pacifista i humanitari tan necessari com escàs avui en dia.

Ara bé, en la visita papal al Regne d'Espanya entre el 6 i el 9 de juny els privilegis són grans i evidents. Entre d'altres, tractes de favor com ara una intervenció al Congrés dels Diputats; o desgravacions fiscals ad hoc per als finançadors dels esdeveniments de la visita d'un líder religiós, i, de retruc, per a una confessió religiosa, s'avenen poc o res amb la proclamada aconfessionalitat de l'estat.

Tornant al manifest esmentat a l'inici, aquesta visita del Papa Lleó XIV és una excel·lent ocasió per mobilitzar-se reclamant garanties de neutralitat de les institucions públiques davant aquesta visita, i la fi de la pràctica de destinar recursos públics a l'organització d'actes de caràcter confessional, que els representants institucionals no participin en actes litúrgics en qualitat de càrrec públic, la revisió de la cobertura dels mitjans públics per assegurar el pluralisme i evitar tractes de favor, avanços en la derogació dels Acords amb la Santa Seu, acabar amb el finançament públic de les confessions religioses, que es garanteixi una educació plenament laica, o la radical revisió dels privilegis fiscals i patrimonials de l'Església catòlica, incloses les immatriculacions. Ras i curt: una veritable democràcia inclusiva només és possible amb la separació efectiva entre l'Estat i les religions. Per això, cal fer radicalment real el no confessionalisme legal i formal per apropar-nos a un quasi laïcisme de fet. En aquesta direcció, seria molt convenient que els i les laïcistes mallorquines -que tinc per segur som més dels que ells volen i diuen- ens organitzarem i ens féssim escoltar.

En qualsevol cas, jo no t'esper Papa Lleó XIV. Mentre sigueu per Barcelona, Canàries i Madrid, em refugiaré del  tsunami mediàtic papal (un altre privilegi) i  aprofitaré per rellegir el llibre "Per què no soc cristià" de Bertrand Russell que, dit sigui de passada, estant a tocar del cinquanta aniversari de la seva publicació en castellà, fins on jo conec, malauradament no hi ha encara una traducció al català.

 

El no dret a l'habitatge com a font de desigualtat

Publicat originalment a dBalears (24-05-2026)

El règim de turistificació que el capital ha imposat a la ciutadania de Mallorca és incompatible amb el dret universal a un habitatge digne. Altrament dit, turistificació és sinònim de no dret a l'habitatge. I, recordem-ho, sense sostre no hi ha vida digna.

En les primeres dècades del segle XXI s'ha produït un canvi substancial de model de societat: D'aquella "societat de propietaris" o "societat d'hipotecats" que va sustentar bona part del contracte social de finals del segle XX i principis del XXI (la celebèrrima extensió de la classe mitjana fruit d'anys d’expansió d'un turisme de zona turística -polígons industrials turístics- i de esclavitzants jornades laboral), s'ha passat a una situació de polarització patrimonial. És a dir, una brutal bretxa social entre les persones que tenen habitatge en propietat, o possibilitats de tenir-ne, i les que la possibilitat de ser propietari en la vida d'una llar és una autèntica quimera. Són les conseqüències d'haver convertit l'habitatge en un bé d'especulació, i, alhora, element essencial de la consolidació del règim de turistificació que patim els residents a Mallorca.

El context és, idò, que aquesta situació, a més d'una important bretxa generacional de repercussions imprevisibles, l'anomenada "generació de l'emancipació tardana", "generació del lloguer", del "lloguer compartit", del "lloguer precari"..., hagi esdevingut en un fenomen que no serà passatger.

Relacionat amb tot plegat, aquests dies s'ha publicat un important document rubricat per Fundación Alternativas, Fundación Primero de Mayo i OXFAM Intermón intitulat "Informe sobre la Desigualdad en España 2026" que identifica els baixos ingressos com un dels principals malestars, l'habitatge com a principal problema social, i el no dret a l'habitatge com una font principalíssima de desigualtat social. I quan les democràcies no tenen pulsió igualitària, se desdemocratitzen!

Això és així perquè, diguem-ho sense embuts, hi ha necessitats d'habitatge que mai podran ser ateses pel mercat, per la qual cosa és imprescindible una potentíssima intervenció d'estat, de l'àmbit públic, per regular fèrriament el mercat de l'habitatge. Des de posar topalls al preu dels lloguers, passant per a retornar l'activitat turística a zones ad hoc, a qüestionar el dret omnímode a la propietat privada. Les polítiques de no-intervenció i els subterfugis de les d'incentius als propietaris no són altra cosa que cortines de fum basades en quincalla ideològica.

La complexitat de la problemàtica, el seu caràcter estructural, la necessitat de temps dilatats perquè les mesures tinguin efectes requereixen posar fil a l'agulla sense demora, tot tenint present que la situació a Mallorca s'agreuja per mor de la situació de turistificació. És, per tant, urgent engegar una transició ecosocial, de canvi de model de creixement -cal conjugar el verb decréixer- que faci factible que el dret universal a l'habitatge sigui real. Mentrestant, l'habitatge continuarà sent, i amb el temps s'agreujarà, una font de desigualtat, i descohesió social. Parafrasejant David Harvey, continuarem vivint en un món on la propietat privada i el marge de benefici passa per sobre de qualsevol altre dret humà.

Des dels campaments de refugiats sahrauís

Publicat originalment a dBalears (17-05-2026)

Avui escric aquestes ratlles des dels campaments de refugiats sahrauís de Tindouf (Algèria). Estic aquí en un viatge organitzat per l'Associació d'Amics de Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB). Alguns i algunes ens hem retrobat amb les nostres famílies sahrauís, d'altres coneixen a les famílies biològiques dels infants que han acollit en el Programa Vacances en Pau, tots i totes tenim un programa frenètic de visites a institucions sahrauís, i a programes de solidaritat gestionats per l'AAPSIB i finançats per institucions illenques.

D'aquests primers dies del viatge, voldria compartir només dues anotacions del meu particular quadern de bitàcola:

I. La situació en els campaments és complicada. La ruptura -novembre de 2020- per part del Marroc de l'alto el foc signat el 1991 amb el Front POLISARIO ho ha complicat tot perquè les necessitats són, des de llavors, més grans i, a sobre, en plena ona reaccionària, el món ha esdevingut més insolidari, més cruel, més inhumà. No debades, el Consorci d'ONG, integrat per 19 organitzacions humanitàries presents en els campaments, va llançar a les darreries de novembre de l'any passat una crida urgent a la comunitat internacional per fer front a la greu crisi humanitària que travessa el poble sahrauí. Tot just trepitjar l'arena de l'hamada no m'he pogut estar de recordar el que l'ONG basca Mundubat fa uns mesos denunciava: "Retallar l'ajuda posarà en perill la vida de les persones sahrauís refugiades". Ara bé, aquí es respira capacitat de resistència i de resiliència, aptitud demostrada de superar les dificultats. En tot cas, cal més solidaritat amb el poble sahrauí, és imprescindible capgirar les retallades de la ajuda internacional, europea, i estatal a la cooperació i al desenvolupament, és de la màxima urgència proveir recursos suficients per afrontar les necessitats reals del Programa Mundial d'Aliments. Hem de vèncer els discursos d'odi contra l'ajuda humanitària!

II. Pel que fa a la situació del conflicte, és a dir, del procés inconclús de descolonització, la meva impressió és que aquí es té clar: Autodeterminació, o res de res!

Hi ha molta efervescència en la narrativa: Moltes declaracions sobre un suposat "impuls" al procés polític; suports internacionals al pla marroquí d'una impossible autonomia en un marc dictatorial com el del Marroc; moviments estratègics en el pla militar (amb la guerra entre els exèrcits marroquí i sahrauí es poden complicar encara més les coses a la regió, amb la situació del Sahel de rerefons); suposades converses i pressions per a que la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO) redefineixi el conflicte oblidant-se del referèndum d'autodeterminació, etc. Però la realitat fàctica és que no hi ha avanços en el referèndum d'autodeterminació, ni acords concrets entre les parts, ni cap canvi del mandat de la MINURSO que alteri l'statu quo. El conflicte continua empantanegat per l'incompliment de la legalitat internacional.

En definitiva, el Sàhara Occidental torna a situar-se en un terreny molt conegut: Una cosa és la retòrica i la narrativa, i una altra la realitat. Mentre el llenguatge polític parla d'oportunitats i d'impuls, el procés continua sense resoldre la qüestió central: el dret del poble sahrauí a la independència. Es noten alguns símptomes de cansament. Són molts anys de resistència. Però no hi ha símptomes de defalliment, en tot cas n'hi ha de ràbia, perseverança i determinació.

Pos punt final a aquestes notes -he de seguir l'intens programa- amb el tercer pas de la primera cerimònia dominical del te. Recordin que el primer és amarg com la vida, el segon és dolç com l'amor, i el tercer és suau com la mort. Vida, amor i mort. Per això el te sahrauí defineix tan bé l'essència d'aquest noble i valent poble.