El no dret a l'habitatge com a font de desigualtat

Publicat originalment a dBalears (24-05-2026)

El règim de turistificació que el capital ha imposat a la ciutadania de Mallorca és incompatible amb el dret universal a un habitatge digne. Altrament dit, turistificació és sinònim de no dret a l'habitatge. I, recordem-ho, sense sostre no hi ha vida digna.

En les primeres dècades del segle XXI s'ha produït un canvi substancial de model de societat: D'aquella "societat de propietaris" o "societat d'hipotecats" que va sustentar bona part del contracte social de finals del segle XX i principis del XXI (la celebèrrima extensió de la classe mitjana fruit d'anys d’expansió d'un turisme de zona turística -polígons industrials turístics- i de esclavitzants jornades laboral), s'ha passat a una situació de polarització patrimonial. És a dir, una brutal bretxa social entre les persones que tenen habitatge en propietat, o possibilitats de tenir-ne, i les que la possibilitat de ser propietari en la vida d'una llar és una autèntica quimera. Són les conseqüències d'haver convertit l'habitatge en un bé d'especulació, i, alhora, element essencial de la consolidació del règim de turistificació que patim els residents a Mallorca.

El context és, idò, que aquesta situació, a més d'una important bretxa generacional de repercussions imprevisibles, l'anomenada "generació de l'emancipació tardana", "generació del lloguer", del "lloguer compartit", del "lloguer precari"..., hagi esdevingut en un fenomen que no serà passatger.

Relacionat amb tot plegat, aquests dies s'ha publicat un important document rubricat per Fundación Alternativas, Fundación Primero de Mayo i OXFAM Intermón intitulat "Informe sobre la Desigualdad en España 2026" que identifica els baixos ingressos com un dels principals malestars, l'habitatge com a principal problema social, i el no dret a l'habitatge com una font principalíssima de desigualtat social. I quan les democràcies no tenen pulsió igualitària, se desdemocratitzen!

Això és així perquè, diguem-ho sense embuts, hi ha necessitats d'habitatge que mai podran ser ateses pel mercat, per la qual cosa és imprescindible una potentíssima intervenció d'estat, de l'àmbit públic, per regular fèrriament el mercat de l'habitatge. Des de posar topalls al preu dels lloguers, passant per a retornar l'activitat turística a zones ad hoc, a qüestionar el dret omnímode a la propietat privada. Les polítiques de no-intervenció i els subterfugis de les d'incentius als propietaris no són altra cosa que cortines de fum basades en quincalla ideològica.

La complexitat de la problemàtica, el seu caràcter estructural, la necessitat de temps dilatats perquè les mesures tinguin efectes requereixen posar fil a l'agulla sense demora, tot tenint present que la situació a Mallorca s'agreuja per mor de la situació de turistificació. És, per tant, urgent engegar una transició ecosocial, de canvi de model de creixement -cal conjugar el verb decréixer- que faci factible que el dret universal a l'habitatge sigui real. Mentrestant, l'habitatge continuarà sent, i amb el temps s'agreujarà, una font de desigualtat, i descohesió social. Parafrasejant David Harvey, continuarem vivint en un món on la propietat privada i el marge de benefici passa per sobre de qualsevol altre dret humà.

Des dels campaments de refugiats sahrauís

Publicat originalment a dBalears (17-05-2026)

Avui escric aquestes ratlles des dels campaments de refugiats sahrauís de Tindouf (Algèria). Estic aquí en un viatge organitzat per l'Associació d'Amics de Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB). Alguns i algunes ens hem retrobat amb les nostres famílies sahrauís, d'altres coneixen a les famílies biològiques dels infants que han acollit en el Programa Vacances en Pau, tots i totes tenim un programa frenètic de visites a institucions sahrauís, i a programes de solidaritat gestionats per l'AAPSIB i finançats per institucions illenques.

D'aquests primers dies del viatge, voldria compartir només dues anotacions del meu particular quadern de bitàcola:

I. La situació en els campaments és complicada. La ruptura -novembre de 2020- per part del Marroc de l'alto el foc signat el 1991 amb el Front POLISARIO ho ha complicat tot perquè les necessitats són, des de llavors, més grans i, a sobre, en plena ona reaccionària, el món ha esdevingut més insolidari, més cruel, més inhumà. No debades, el Consorci d'ONG, integrat per 19 organitzacions humanitàries presents en els campaments, va llançar a les darreries de novembre de l'any passat una crida urgent a la comunitat internacional per fer front a la greu crisi humanitària que travessa el poble sahrauí. Tot just trepitjar l'arena de l'hamada no m'he pogut estar de recordar el que l'ONG basca Mundubat fa uns mesos denunciava: "Retallar l'ajuda posarà en perill la vida de les persones sahrauís refugiades". Ara bé, aquí es respira capacitat de resistència i de resiliència, aptitud demostrada de superar les dificultats. En tot cas, cal més solidaritat amb el poble sahrauí, és imprescindible capgirar les retallades de la ajuda internacional, europea, i estatal a la cooperació i al desenvolupament, és de la màxima urgència proveir recursos suficients per afrontar les necessitats reals del Programa Mundial d'Aliments. Hem de vèncer els discursos d'odi contra l'ajuda humanitària!

II. Pel que fa a la situació del conflicte, és a dir, del procés inconclús de descolonització, la meva impressió és que aquí es té clar: Autodeterminació, o res de res!

Hi ha molta efervescència en la narrativa: Moltes declaracions sobre un suposat "impuls" al procés polític; suports internacionals al pla marroquí d'una impossible autonomia en un marc dictatorial com el del Marroc; moviments estratègics en el pla militar (amb la guerra entre els exèrcits marroquí i sahrauí es poden complicar encara més les coses a la regió, amb la situació del Sahel de rerefons); suposades converses i pressions per a que la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO) redefineixi el conflicte oblidant-se del referèndum d'autodeterminació, etc. Però la realitat fàctica és que no hi ha avanços en el referèndum d'autodeterminació, ni acords concrets entre les parts, ni cap canvi del mandat de la MINURSO que alteri l'statu quo. El conflicte continua empantanegat per l'incompliment de la legalitat internacional.

En definitiva, el Sàhara Occidental torna a situar-se en un terreny molt conegut: Una cosa és la retòrica i la narrativa, i una altra la realitat. Mentre el llenguatge polític parla d'oportunitats i d'impuls, el procés continua sense resoldre la qüestió central: el dret del poble sahrauí a la independència. Es noten alguns símptomes de cansament. Són molts anys de resistència. Però no hi ha símptomes de defalliment, en tot cas n'hi ha de ràbia, perseverança i determinació.

Pos punt final a aquestes notes -he de seguir l'intens programa- amb el tercer pas de la primera cerimònia dominical del te. Recordin que el primer és amarg com la vida, el segon és dolç com l'amor, i el tercer és suau com la mort. Vida, amor i mort. Per això el te sahrauí defineix tan bé l'essència d'aquest noble i valent poble.

El Parlament Europeu parla de nosaltres

Publicat originalment a dBalears (10-05-2026)

El Parlament Europeu considera "que el valor econòmic del turisme està cada vegada més amenaçat pels costos socials, culturals i mediambientals, incloses les pressions del mercat de l'habitatge, l'augment del cost de la vida per als residents, la fragmentació dels espais vitals, l'ús insostenible dels recursos i la creixent pressió sobre les infraestructures essencials; que dècades de creixement orientat al volum, juntament amb llacunes normatives i de governança, han fomentat un turisme desequilibrat; [...] que el turisme per si sol no és un problema i que evitar la turismofòbia requereix l'adopció d'una estratègia holística que conciliï el creixement econòmic amb el benestar social, la protecció del medi ambient, la salvaguarda del patrimoni cultural i la resiliència territorial a llarg termini". Això ho diu el Parlament Europeu gairebé en el frontispici  d'una llarga resolució de 28 d'abril de 2026 sobre "la millora de la connectivitat, la preservació del patrimoni cultural i l'impuls de l'excel·lència local en el turisme europeu: gestió de destins i creixement del turisme regional". És un text absolutament inserit en la lògica neoliberal del creixement i contrari al decreixement, però que, malgrat la xerrameca neoliberal, convé llegir perquè diu coses, entre altres, com les següents:

"El canvi climàtic està influint cada vegada més en el turisme, per la qual cosa és important adaptar en conseqüència les activitats, els plans, els productes i les instal·lacions relacionats amb el sector turístic...". "El transport representa la major part de la petjada de carboni del sector turístic [per tant] el turisme sostenible no pot aconseguir-se sense una mobilitat sostenible...". "Els indicadors de rendiment agregats i basats en el PIB no reflecteixen plenament les repercussions socials, territorials i mediambientals reals del turisme; [...] el turisme ha d'avaluar-se més enllà del creixement en termes de volum i a través d'indicadors de sostenibilitat com la cohesió social, la sostenibilitat territorial a llarg termini i la integritat mediambiental, [endemés] la capacitat de càrrega del territori i la protecció de la biodiversitat han de determinar els límits dels destins, els límits màxims de visitants i la planificació de les infraestructures...". "Augmentar la qualitat de l'ocupació mitjançant una remuneració justa, una ocupació estable i millors condicions de treball pot millorar la contractació...". "Les economies regionals dependents del turisme estan més exposades a les pertorbacions de la demanda i a la volatilitat laboral, la qual cosa fa que la diversificació econòmica i la reindustrialització siguin essencials per a l'estabilitat i el desenvolupament a llarg termini...". "La cultura, el patrimoni i la identitat són els pilars del producte turístic sostenible...". "Un turisme desequilibrat corre el risc d'exercir pressió sobre els destins, perjudicar les comunitats locals i als residents i d'erosionar l'atractiu mediambiental i cultural d'Europa...".

El document del Parlament Europeu prossegueix destacant " l'especial vulnerabilitat dels destins de gran intensitat turística, en els quals l'alienació de la població resident, les infraestructures sobrecarregades, els creixents impactes mediambientals i les amenaces a la cultura i el patrimoni locals són cada vegada més greus...", i assenyala que, en aquest context, en les destinacions turístiques amb determinades limitacions estructurals i geogràfiques, com les illes [...], les pressions del mercat relacionades amb el turisme, juntament amb la insuficiència d'habitatges assequibles i públics, agreugen la crisi de l'habitatge...". I, per a acabar aquest atapeït resum, anotin que l'esmentada Resolució subratlla que "la cultura, profundament lligada al nostre mode de vida, és fonamental per a l'atractiu turístic d'Europa i per a les nostres identitats nacionals i europees, i alhora recorda que "aquest teixit cultural abasta, entre molts altres elements, tradicions sostenibles, patrimoni arqueològic i llengües locals, la conservació de les quals reflecteix el respecte genuí de les identitats regionals i nacionals i la continuïtat de les comunitats locals...".

Resulta obvi que el Parlament Europeu parla de nosaltres, dels mals de la nostrada turistificació. Encerta en part del diagnòstic, i erra en la solució que, sent necessàriament  polièdrica, passa, inevitablement, pel decreixement turístic, i, a partir d'aquí, per una veritable diversificació econòmica. No obstant això, faria bé el govern autonòmic a incorporar aquestes consideracions a les seves anàlisis de la situació. Però allò que és obvi esdevé impossible quan es governa plàcidament emmanillat al neofeixisme. Una gran errada de tret que no sembla tenir retorn!