diumenge, 1 d’octubre de 2023

Repensar per millorar la protecció del treball

Publicat originalment a Diario de Mallorca (28-09-2026)

Com és sabut, l'Organització Internacional del Treball (OIT) és l'agència de l'ONU encarregada de dissenyar unes normes laborals de mínims que garanteixin el treball decent. La particularitat de l'OIT en l'entramat de Nacions Unides és el seu caràcter "tripartit", és a dir, reuneix governs, empresaris i representants de treballadors de 187 estats membres. És, per dir-ho d'alguna manera, la seu internacional del diàleg i el consens social, i, per tant, gaudeix d'una indiscutible -excepte per part de l'extrema dreta- "auctoritas" moral i de guiatge envers unes relacions laborals justes. Com en tot allò que té a veure amb la governança global, la "potestas" de l'OIT són figues d'un altre paner. No obstant això, transitar per camins hostils a la justícia sociolaboral no deixa de ser una indecència i una tendència de desdemocratització de la democràcia, si més no, en els seus continguts materials i d'impuls igualitari.

Aquestes ratlles introductòries venen a tomb del fet que a les acaballes del passat mes d'agost l'OIT va emetre un comunicat que es resumia així: "La protecció laboral és la base d'una mà d'obra justa i pròspera", una nota que venia acompanyada d'un seguit d'iniciatives que posen l'accent en els drets, la seguretat i el benestar de les persones treballadores. Ara bé, en la conjuntura actual, i amb la correlació de forces realment existent (cal recordar que avui és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme), el repte de protegir el treball és ingent. En aquest sentit, el professor i investigador Rodrigo Palomo Vélez, a un article publicat a la revista digital (www.cielolaboral.com) de la Comunidad para el Estudio Laboral y Ocupacional (CIELO laboral), ho resumeix així: "La protección del trabajo ha estado en permanente crisis. Nace de una crisis, como fue la primera Revolución Industrial, y distintas crisis han acompañado y marcado su evolución. Pero las crisis actuales [demogràfica, climàtica i tecnològica] no son una más. [...] Así las cosas, la protección del trabajo llegó a una frontera entre un antes y un después. El impacto de las crisis actuales en el trabajo y las relaciones laborales es enorme, inconmensurable. Por tanto, la reformulación de la protección del trabajo debe pensarse con largo alcance, porque las cosas no volverán a ser como antes".

A parer meu, aquesta reformulació de la imprescindible protecció del treball passa, fonamentalment, per legislar la democratització de l'empresa (amb la participació real de treballadors i treballadores en la presa de decisions estratègiques); noves formes d'organització del treball (jornada laboral de 32 hores i quatre dies de feina a la setmana, garantia de debò de conciliació entre vida laboral i personal, una nova generació de drets en matèria de protecció de riscos i malalties laborals, etc.); evitació de la pobresa laboral i la bretxa salarial de gènere i la jeràrquica (salaris mínims regionals en funció del cost de vida, retribucions màximes per a els directius i directives, entre d'altres mesures); o introducció d'aspectes laborals en les regulacions administratives sectorials (com, a tall d'exemple, els llits elevables als hotels).

És aquest un plantejament utòpic? Evidentment no ho és. Allò que és una veritable utopia és pensar que el futur del treball ha de ser un futur de mala qualitat de vida per a qui ha de treballar per viure. És una barbaritat impulsar constructes socioeconòmics que, en lloc de crear valor per a la societat, només ho facin per els beneficis empresarials i per retribuir l'accionariat i, per tant, societats amb creixent descohesió social. En definitiva, una distopia de protecció total per al capital i zero proteccions per el treball, és un futur indesitjable.

En qualsevol cas –i només a tall d'exemple-, posar en dubte la continuïtat de l'obligació de la instal·lació de llits elevables als hotels, alentir el mesurament de les càrregues de treball de la totalitat dels llocs de feina de l'hostaleria, o continuar ignorant les més que presumibles pèssimes condicions de treball en el lloguer turístic, com fa el Govern de les Illes Balears, és contradictori amb el missatge de protecció laboral justa promoguda per l'OIT. Igualment ho és la legislació laboral recentment aprovada a Grècia (setmana laboral de 6 dies, 13 hores de treball diàries, 78 hores de jornada laboral setmanal, jubilació als 74 anys). Una vertadera involució reaccionària que, fins i tot, contradiu la normativa de la UE en matèria d'ordenació de la jornada de treball. Però els tambors de guerra contra la justícia laboral no només sonen per aquestes contrades mediterrànies. L'executiu de Costa Rica està impulsant una reforma laboral que farà retrocedir al país gairebé un segle, car després d'acabar amb la jornada laboral de vuit hores fa uns pocs d'anys, ara vol estendre-la a 12 hores diàries i 78 setmanals, i posar més traves encara a l'exercici del dret de vaga.

Ben segur que la nova legislació laboral grega i la costa-riquenya en preparació són els exemples que té al cap –un veritable somni humit- el president de la Confederació d'Hosteleria d'Espanya, José Luis Yzuel, que fa uns dies defensà que "els cambrers han treballat sempre mitja jornada: de 12 a 00 hores". Tant a Grècia com a Costa Rica una de les "excuses" d'aquestes involucions laborals i socials és la "necessitat" que té el sector turístic de més i més desregulació laboral. És a dir: Menys drets laborals. A les Illes Balears del tot i més turisme, ens convé estar a l'aguait!

 

Oligarquia borda contra la nostra llengua


Publicat originalment a dBalears (24-09-2023)

L'arribada de PPVOX als governs de les principals institucions locals, insulars i autonòmiques augurava una política holística contra el català com no s'havia fet mai d'ençà que som una comunitat autònoma del Regne d'Espanya. Els auguris es van confirmant.

Amb formes més crosses, i sense que manquin somriures, amb menys fatxenderia i cara de pomes agres que José Ramón Bauzá, l'objectiu és el mateix: Fer irrellevant, tant com puguin, l'ús social, mediàtic, institucional  del català: Eliminant el requisit del català a la sanitat, sense descartar eliminar-lo al conjunt de l'administració pública autonòmica, envestides anti català als ajuntaments..., tot era alegria hilarant pels entorns del Madrid més fatxa.

Però, vet aquí que el començament de la setmana passada no va ser bo per a l'ofensiva inmisericordi contra la llengua pròpia d'aquesta terra. Qualsevol avanç del català –sigui a l'àmbit que sigui- és una batalla guanyada en aquesta guerra genocida. El reconeixement del dret d'utilitzar en tots els àmbits de l'activitat parlamentària del Congreso el català (i el basc i el gallec), és, indubtablement, un gran avanç institucional. Ho és també un avanç el fet que aquesta passada setmana no s'hagin tancat les portes al reconeixement del català a les institucions europees.

Semblava, idò, que l'ofensiva PPVOX sofria, almenys, un contrapeu. Però la setmana acabà amb la presentació de la proposició de llei al Parlament de les Illes Balears de l' "Oficina de Garantía de la Libertad Lingüística". El nom és un eufemisme d’ "Oficina sinistre per a la persecució de les persones catalanoparlants i d'impuls al segregacionisme lingüístic". Els escarafalls de la part "pepera" del PPVOX entorn d'aquest cop d'estat lingüístic no crec que siguin altra cosa que un posat i gesticulacions. Tot allò que no sigui fer anques enrere, és politiqueta. Temps al temps! I, en qualssevol cas, ja se sap que "qui es fica al llit amb nens petits, es lleva amb el cul mullat".

No record de qui és la frase "sóc qui sóc perquè parlo el que parlo", però parafrasejant-la, diria que "som qui som perquè xerram el que xerram". Tant se val de qui sigui l'autoria, són unes paraules molt escaients per a situar la magnitud de l'envit. Ara bé, sí que record que Guillem Forteza i Pinya (1892-1943), en un text datat entre el 1916 i el 1926, deia que "per la llengua, balears, catalans, rossellonesos i valencians, sabem quina és l'extensió de la 'nostra' terra". L'autor de "Pel ressorgiment polític de Mallorca" [el text consultat és l'edició d'Editorial Moll de 1978] definia el caciquisme de la seva època –tan present per aquestes contrades i tan poc mallorquinista- com a "oligarquia borda".

Coda triple: 1. El sorollós silenci de la nostrada oligarquia borda del segle XXI davant l'emergència lingüística, la fa còmplice de l'ofensiva genocida de PPVOX contra el català. 2. Tinc poques dubtes que la mobilització social haurà de ser massiva, plural, intergeneracional... però molt popular. 3. S'escau fer-ho la setmana que commemorarem el 10è aniversari de la grandiosa manifestació del 29 de setembre de 2013 i, endemés, com Raimon acaba de publicar "Personal i transferible" no m'he pogut estar de citar-lo: "T'adones, amic / T'adones, company / Que hem de sortir al carrer / Junts, molts, quan més millor / Si no volem perdre-ho tot".

diumenge, 24 de setembre de 2023

Capitalisme de roba usada

Publicat originalment a dBalears (17-09-2023)

Han passat cinc anys d'ençà que, en tornar d'un viatge a Madagascar, dBalears em va publicar un article en què, entre altres coses, afirmava: "He vist una població gairebé tota ella vestida amb roba de segona mà. La "friperie" ha arrasat. S'ha carregat la indústria tèxtil local, i la forma de vestir tradicional. La "friperie" és, en poques paraules, una gran distribuïdora de roba usada que ONGs recullen, principalment a Europa, i que es ven a un preu molt econòmic a multitud de petites botigues i llocs de carrer que trobes per tot Madagascar. Com sóc mal pensat, sospit que algú fa un gran negoci amb la roba que recullen gratuïtament aquestes ONGs".

Des de llavors no m'ha deixat d'interessar l'assumpte de l'aclaparadora presència de roba emprada -procedent molt majoritàriament de la UE i EUA- a l'Àfrica. Mentre la Xina i Rússia guanyen terreny geopolític i geoeconòmic en el continent africà, les elits europees i ianquis l'envaeixen amb milers de tones de roba usada.

No és, a parer meu, un tema menor aquest del negoci de la roba rebutjada pels europeus, europees, nord-americans i nord-americanes. Té a veure amb el boig consumisme de roba, l'externalització dels residus del consumisme esmentat, la crisi climàtica, i la desigualtat mundial. En definitiva, aquest ingent negoci és part essencial del que s'ha anomenat "societat de l'externalització", allò que, a tall d'exemple, Stephan Lessenich al seu llibre així intitulat, defineix com a una suposada bona vida a expenses d'altres, o el mètode de viure i deixar morir en el que es basa el capitalisme neocolonialisme actual d'intercanvi barroerament desigual.

A què ve parlar d'aquest assumpte ara? Doncs perquè aquest mes de setembre he conegut que el president d'Uganda, Yoweri Museveni, ha anunciat la prohibició d'importació de peces de roba usades al seu país. El govern ugandès al·lega que la situació actual impedeix el creixement de les indústries tèxtils nacionals.

Tot i que, aparentment, l'anunci pretén desviar l'atenció interna per la repercussió internacional de la recent aprovació de la llei que endureix la ja existent legislació homofònica ugandesa, i, sobretot per l'anunci de possibles repercussions pel que fa a l'ajuda exterior a conseqüència d'aquesta brutalitat; el cas és que, segons un informe de l'Economic Research Policy Centre, la importació a Uganda de roba de segona mà es va multiplicar per cinc entre 2001 i 2016, dels 25,6 milions  als 128 milions d'euros. Encara més, Uganda importa una mitjana de 6.668 tones mètriques de roba de segona mà cada mes, i recapta 19.880 milions d'euros amb ella, segons l'Autoritat Tributària del país. Per tant, en cas de fer-se realitat la mesura anunciada pels governants ugandesos, tindrà repercussions en la macroeconomia del país, i en la forma de guanyar-se, encara que sigui precàriament, la vida de moltes persones. Però... vés a saber, els deliris del sàtrapa Yoweri Museveni són inescrutables.

En qualsevol cas, aquesta pràctica d'exportació a fora de roba d'un o pocs usos de les societats de l'opulència consumista ha assolit un volum econòmic molt i molt important. És una activitat econòmica que, en benefici d'uns pocs, ocasiona greus problemes ecològics a la majoria. A tall d'exemple: Greenpeace adverteix que materials com el polièster, que no són biodegradables, acaben, després de ser cremats o rebutjats, a la cadena d'alimentació d'animals i humans en forma de microplàstics, o a Ghana -que és el país africà que més roba usada importa- s'han detectat gravíssims problemes de contaminació dels rius.

Mentrestant "Inditex continua disparada i preveu nou rècord de beneficis per al primer semestre. Els analistes estimen que la tèxtil gallega augmentarà un 35% el seu benefici net”. Tot normal: És el capitalisme, estúpid!