Acomiadament, com a causa de precarietat vital

Publicat originalment a Diario der Mallorca (23-04-2026)

Per a no perdre els bons costums, amb el Primer de Maig a tocar, s'escau escriure sobre un assumpte cabdal en les relacions laborals: L'acomiadament com a causa de precarietat vital.

La precarietat laboral és una qüestió complexa sobre la qual, paradoxalment, s'ha practicat sovint la simplificació. S'ha pretès -i, en bona part, s'ha aconseguit- inocular a l'opinió pública que la precarietat laboral gairebé només té a veure amb la temporalitat contractual i amb la durada dels contractes. Però la realitat és una altra. Per dir-ho en poques paraules, la qüestió d'unes relacions laborals precàries és una qüestió holística, polièdrica, que depèn del conjunt d’elements  del dret laboral i de Seguretat Social. Que hi hagi institucions precaritzadores o no és la clau. En definitiva, la precarietat laboral té a veure amb el com s'entra al mercat laboral (tipus de contracte, període de prova, primeres experiències laborals, etc.), com s'hi roman (capacitat adquisitiva dels salaris, jornada laboral, conciliació laboral i personal, igualtat de gènere, càrregues de treball, etc.), i, finalment, com se'n surt o se n'és expulsat (normativa sobre Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO), acomiadaments individuals, protecció de desocupació, pensions de jubilació i d'invalidesa, etc.).

Ara bé, la clau del que passa avui és que acumulam dècades de neoliberalisme que ha produït una profunda mutació de les normes laborals. S'han tenyit de tonalitats de precarietat. Aquest és un procés minuciosament analitzat pel professor Carlos Prieto en el seu llibre "Las metamorfosis del trabajo y de la relación salarial. El caso español" (Catarata, 2024). Una metamorfosis que, com calia suposar, ha afectat les qüestions vitals de les persones treballadores i al model de societat, configurant-se el que la professora Isabell Lorey anomena "Estat d'inseguretat".

Malgrat que la darrera Reforma Laboral -la que va entrar en vigor el 2022- va suposar una interrupció en la dinàmica de "reforma laboral permanent a pitjor", i va introduir millores substancials en relació a la del 2012 -la que va imposar la majoria absoluta del PP-, no va derogar tot l'arsenal d'artefactes precaritzadors d'aquella monumental retallada als drets laborals i de protecció social del govern de M. Rajoy. El cas més significatiu de permanència de la precarització laboral ultra neoliberal de "moto serra" és la regulació de l'acomiadament que, val a dir-ho, va ser un element fonamental d'aquella Reforma de l'Estatut dels Treballadors. Es va imposar un model d'acomiadament (quasi)lliure i una rebaixa substancial del seu cost, que històricament ja era molt baix, especialment si es compara amb la resta d'Europa. Avui les indemnitzacions per acomiadament són de vint dies per any treballat, fins a percebre com a màxim el sou d'un any en cas d'acomiadaments objectius i col·lectius (ERO), i de 33 dies per any, fins a una indemnització de dos anys de sou, en cas d'acomiadament improcedent. A sobre, Espanya és l'únic estat en el qual l'empresari és qui té la potestat de readmetre o no les persones treballadores.

És rellevant recordar que, a instàncies de CCOO i d'UGT, el Comitè Europeu de Drets Socials ha dit que, efectivament, la indemnització per acomiadament improcedent a Espanya no és prou dissuasiva ni suficientment elevada. Aquest Comitè assenyala que la legislació espanyola viola l'article 24 de la Carta Social Europea (CSE), que garanteix el dret dels treballadors a una protecció adequada en cas d'acomiadament. Concretament, estableix que ningú ha de ser acomiadat/da sense que existeixin raons vàlides per fer-ho, siguin per la seva actuació o per la situació de l'empresa. I, en cas de ser-ho, ha de rebre "una indemnització adequada o una altra reparació apropiada".

La manca de protecció suficient en els casos d'acomiadament és una causa importantíssima de precarietat laboral, no sols individual: És una qüestió de model social, de seguretat o inseguretat vital. Segons les darreres dades disponibles del Ministeri de Treball i Economia Social, en 2024, el total d'acomiadaments a les Illes Balears va ser 15.496 (no dispòs de les dades de baixes a la Seguretat Social per motius d'acomiadament, però segur que són superiors a les del ministeri) i la Indemnització mitjana tot just va arribar als 5.870,5 euros. Una indemnització que, dit sigui de passada, només supera la d'Andalusia, Castella la Manxa, Canàries, Múrcia, Extremadura i Ceuta i Melilla. Les Illes Balears són laboralment unes illes insegures, precàries per a la gran majoria de treballadors i treballadores.

 

La Línia Verda de Xipre

Mur de la Línia Verda en ple centre històric de Nicòsia. 

Publicat originalment a dBalears (12-04-2026)

L'illa de Xipre és una meravella arqueològicament parlant, amb una història i cultura interessantíssima. Val a dir que el nom de Xipre és llegendari car, segons la mitologia grega, de les aigües xipriotes va néixer la deessa Afrodita. Però avui en dia és, des del punt de vista geoestratègic (cal tenir en consideració que és el país de la Unió Europea més proper a l’Orient Mitjà, situat a tan sols  200 quilòmetres del Líban i a 1.300 de l'Iran), i sociològic una realitat, si més no, complexa.

La Línia Verda és una zona desmilitaritzada que divideix l'illa —i la seva capital, Nicòsia— en dues parts. És una divisió territorial, política, religiosa, social i —això té molta importància— sociològica. Aquesta situació es manté des de fa més de mig segle, i, en bona part, és conseqüència de la complexa història de Xipre, amb un passat comú de grecs i turcs, que van conviure durant 500 anys.

Anotem succintament els grans trets de la història xipriota més pròxima al present: En el segle XIX els greco-xipriotes es van rebel·lar contra l'Imperi Otomà, i es van fixar en Grècia com un model a seguir. Veritablement, la seva idea era unir-se a Grècia. Va ser un sentiment  nacional de resposta als tres segles de control otomà. Per la seva part, els turc-xipriotes van reaccionar desenvolupant el seu nacionalisme com a reacció a l'ocupació grega de la península turca d'Anatòlia. D'altra banda, el Regne Unit va arribar a Xipre a la fi del segle XIX i, després de 80 anys de colonialisme, en 1960, Grècia, el Regne Unit i Turquia —tots tres membres de l'OTAN i en plena guerra freda—, van arribar a un acord (el Tractat d'Independència de Xipre) que, realment, no era el que volien els xipriotes. Certament, la “solució” va ser un estat independent, però amb importants concessions, com ara les dues bases militars britàniques sobiranes (Akrotiri i Dhekelia) a l'illa. No són bases que Xipre pugui recuperar quan vulgui, ja que, legalment, són territori de l'antiga metròpoli colonial.

Sigui com sigui, després d'una guerra de guerrilles que havia començat cinc anys abans, en 1960 Xipre va aconseguir la seva independència, i va néixer la República de Xipre. Per a això, va ser necessària la signatura i entrada en vigor de tres tractats principals: el Tractat de Creació de la República, el Tractat de Garantia, i el Tractat d'Aliança, acordats per Xipre, Grècia, Turquia, i Gran Bretanya. Així, aquests tres estats es van convertir en les “potències garants” de la independència i la integritat territorial de Xipre, es van comprometre a respectar la seva sobirania, i a garantir la seva integritat territorial i la seva Constitució. A més, van acordar que l'illa no podia ser totalment o parcialment unida a un altre Estat, ni podia ser dividida en parts. Per aquest motiu, Grècia, Turquia i Gran Bretanya van mantenir el seu dret a intervenir militarment si es violaven alguns d'aquests acords, amb l'únic propòsit de restablir l’statu quo creat pels esmentats tractats. El cert i segur és que la Constitució de Xipre de 1960 va arribar a ser considerada “única en el món” per la seva gran complexitat i la multiplicitat de garanties per a reconèixer els drets de les comunitats grega i turc xipriota a l'illa. Però, en menys de tres anys, pels uns i els altres, la Constitució va esdevenir totalment inoperant. Això va provocar la necessitat d'una reforma constitucional que va fer créixer la tensió entre les dues comunitats (grega i turc xipriota ) fins a tal punt que el nord va començar un procés de més autonomia i va crear enclavaments militars a Nicòsia i altres parts de l'illa. Això va portar Nacions Unides a establir en 1964 l'esmentada Línia Verda.

El 20 de juliol de 1974 va començar l'Operació Àtila, el nom que Turquia li va donar a la seva invasió del nord de l'illa, i, d’ençà que el 16 d'agost d’aquell mateix any va finalitzar aquesta invasió, Xipre és una illa dividida. És cert que la invasió turca, la divisió, l'estabilització de la Línia Verda, i la presència dels efectius de l'ONU es van produir en el context de la guerra freda, de turbulències en les presidències del primer president electe de Xipre, l'arquebisbe Makarios III, del cop d'estat dels generals grecs... En qualsevol cas, és un conflicte no resolt encara ara.

Per què? Idò perquè Xipre és un lloc molt important estratègicament per a Turquia, l'únic estat del món que reconeix la anomenada República Turca del Nord de Xipre, és a dir, el Xipre ocupat (un terç de l’illa). Alguns especialistes en aquest conflicte sostenen que Xipre és com un gran portaavions fix en el Mediterrani oriental per a operacions militars des d'Orient Mitjà. Geogràficament, és un encreuament de camins en mig de la Mediterrània, amb cables submarins i de dades, i de possibles vies de subministrament energètic i elèctric. Hi ha un projecte molt ambiciós d'un gasoducte que connectaria Israel amb Grècia a través de Xipre i Creta. I també perquè hi ha una important bossa de gas natural, però està en disputa entre Xipre i Turquia per qüestió d'aigües territorials. En fi, l'illa on va néixer Afrodita, té ara la mala sort d'estar en un encreuament de camins geopolítics i geoestratègic. Els interessos del Regne Unit, del sionisme, de Turquia i de Grècia, i la inoperància de l'ONU fa que passin els anys sense la descolonització completa de Xipre i la seva reunificació sota una lògica confederal.

Passejar pel complex turístic fantasma de Varosha, o passar els checkpoints que permeten creuar la Línia Verda al carrer Ledra —el carrer principal de la capital xipriota, Nicòsia— és una experiència que et transporta a esdeveniments històrics del segle passat. És també una immersió en la maleïda  dels interessos del capital  que s'imposa a la llibertat i convivència amable i pacifica dels pobles. A sobre t'impregna d'una forta sensació que socialment la ferida de 1974 continua sense cicatritzar.

 

Fer possible el que és aparentment impossible

Publicat originalment a dBalears (05-04-2026)

Fa temps que les Illes Balears van deixar de ser realment una comunitat autònoma, una regió amb certa capacitat d'autogovernar-se. El model de creixement -la forma d'integració de les Illes Balears a la globalitat capitalista- ha fet que esdevinguem en un mer "destí turístic". Territoris, llengua pròpia, cultura, drets de les persones residents, forma de ser... tot està al servei de la turistificació.

Una turistificació oficialment sostenible en tots els àmbits (ecològic, econòmic, social, cultural, lingüístic, etc.). Això és el que el govern autonòmic ven a les fires turístiques, amb la comunicació i propaganda oficial, i al seu que fer politicoinstitucional. La tècnica governamental és pròpia de l'ecopostureig empresarial.

L'ecopostureig -dit també ecoblanqueig o greenwashing- és la pràctica empresarial, o comercial, consistent a difondre informació i missatges, fer declaracions i propaganda, utilitzar etiquetes o estratègies publicitàries que indueixin a error als consumidors, al mercat o a les autoritats respecte del grau real de sostenibilitat, respecte ambiental o impacte ecològic d'una activitat, producte o servei. Identificar a les Illes Balears, essencialment i en la practica, com un destí turístic -talment com una zona d'una república caribenya- és una confessió del real projecte polític del govern autonòmic de la Sra. Prohens. Insistir que això és sostenible és més que un error. És una aposta contra els drets bàsics de la gran majoria de persones residents. Una amenaça d' "ecofeixisme". És a dir, d'extensió de l'odi com a forma de salvació front una situació d'escassetat de recursos que desemboqui en un totalitarisme per a acaparar-los. La manca de voluntat política per afrontar el gran repte d'un canvi de model de creixement i repartiment, amb un important decreixement turístic, de veritable diversificació econòmica, genera aquests monstres.

Tinc la impressió que s'acosta un altre estiu de tensió entre insostenibilitat absoluta del que hi ha i un desig de canvi cada cop més radical. Ben mirat, no sé si és una impressió o, més aviat, un desig de fer realitat les paraules de Mark Fisher: "... la política emancipatòria ha de perseguir la destrucció de tota aparença d' 'orde natural', és a dir, posar en evidència que allò que es presenta com a necessari i inevitable és mera contingència, de la mateixa manera que ha de fer que sembli assolible allò que fins aquell moment s'ha presentat com a impossible".