Protestar per poder protestar

Publicat originalment a dBalears (14-07-2024)

El cas Tsunami ha estat arxivat. Tot i que, amb la capacitat creativa d'inventar delictes i de prevaricar de la cúpula judicial espanyola mai se sap del cert, sembla que l'arxivament és definitiu. Tant se val que el motiu hagi estat un error en la instrucció. El fet a celebrar és que els independentistes catalans exiliats a Suïssa s'han alliberat d'una terriblement falsa acusació de terrorisme i ja són a casa. Tsunami Democràtic va ser un magnífic moviment de protesta pacífica contra una sentència injusta. En aquest cas, l'acusació de terrorisme s'ha d'associar inevitablement a la rebel·lió judicial contra la Llei d'Amnistia, però convé recordar que, sense l'ampliació dels contorns del delicte de terrorisme aprovada per PP i PSOE el 2015, hauria sigut més difícil aquesta barbaritat. Tampoc es pot oblidar que va haver-hi un cert abonament amb, per exemple, aquelles declaracions del ministre Marlaska: "La violencia en Catalunya ha sido de mayor impacto que en el País Vasco". D'aquella pols ha vingut aquest fang.

Ara bé, criminalitzar l'exercici del dret de protesta és, malauradament, molt habitual amb la Llei Mordassa de 2015 que encara ara fa estralls. Posem per cas el patiment dels joves d'Altsasu, dels sis antifeixistes de Saragossa, o la infinitat de multes que s'han imposat a ecologistes, sindicalistes, i activistes d’altres moviments socials, de solidaritat internacional o protestataris. D'ençà que entrà en vigor la Llei Mordassa fins a desembre de 2022 s'ha recaptat, segons les dades del ministeri d'Interior, un total d'1.114.639 d'euros en multes per protestes pacífiques.

Tot plegat és una estratègia per apaivagar les resistències i dissidències. Una estratègia estesa arreu d'Europa. Coincidint amb l'arxivament del cas Tsunami Democràtic, Amnistia Internacional (IA) ha publicat un informe (Under Protected and Over Restricted: The state of the right to protest in 21 European countries) que ho documentà amb tots els ets i uts. Catrinel Motoc, encarregada de campanyes sènior de l'Oficina Regional per a Europa d'Amnistia Internacional, manifesta que "la protesta ha de ser facilitada i no silenciada, i la repressiva xarxa de lleis promulgades ha de ser reformada perquè aquestes s'ajustin a les obligacions internacionals en matèria de drets humans". Però el vent bufa en sentit contrari:  El tiroteig durant un míting de Trump a Pensilvània, que l’ha deixat  ferit lleu, és un impuls a un autoritarisme mundial. El món sembla encaminar-se a una desdemocratització brutal.     

Arribats a aquest punt em permetran una anècdota: Dimecres passat, a la protesta contra el lloguer turístic va haver-hi algunes "identificacions" de les persones que protestàvem davant l'edifici on és de domini públic que es practica una activitat turística il·legal. L'explicació de la Policia Nacional per fer aquestes identificacions va ser "No podéis impedir el paso a una propiedad privada". És a dir, primer la defensa de l'ús de la propietat privada -sigui aquest ús legal o il·legal- i molt subsidiàriament el dret a la protesta ciutadana.

Fa temps que David Harvey ens ho adverteix: "vivim en un món on la propietat privada i el marge de benefici passa per sobre de qualsevol altre dret humà". El dret de protesta està tan en disputa que haurem de continuar protestant per construir un altre món on tinguem, de debò, dret a protestar.

 

UIB: “Prohibido entrar con perros”

Publicat originalment a dBalears (07-07-2024)

Amb una certa regularitat particip a la tertúlia "Taula d'anàlisi", dels dimarts  a Ona Mediterrània. No fa massa temps, en un d'aquests diàlegs radiofònics que, per cert, aquell dia compartia amb dues persones que han sigut docents i investigadores de la UIB, vaig opinar que, en el context de males notícies que comentàvem (atacs al català i al territori, bel·licisme, avanç de les extremes dretes, genocidi de Gaza, guerra d'Ucraïna, efectes de la turistificació, etc.), ho pagava molt posar en relleu les bones notícies que, amb certa freqüència, informaven dels resultats de grups de recerca, de la transferència d'aquests resultats a la societat, i, fins i tot, del retorn econòmic a les arques de la UIB d'algunes d'aquestes recerques patentades. No tinc cap problema per mantenir aquest "chapeau!" per a el  personal docent i investigador de la nostra universitat pública, ans al contrari. Ara bé, pel que fa a l'equip rectoral encapçalat pel Dr. Jaume Carot, malauradament, no podria dir lo mateix.

El desallotjament dels membres de l'Acampada per Palestina, l'entrada al campus de la policia, les explicacions donades... deixaren al Rectorat de la UIB com un equip de govern que no condemnà a les clares el bestial i evident genocidi de Gaza. Mala peça al teler haver d'arrossegar a aquest llegat històric.

No obstant això, l'objectiu principal d'aquestes ratlles és comentar un acord del Consell de Direcció de la UIB, publicat al Full Oficial el divendres 21 de juny, "pel qual s'aprova la normativa sobre les condicions d'accés amb animals als edificis de la Universitat de les Illes Balears". Pot semblar una qüestió de poca importància, però la decisió de convertir la UIB en un espai públic vetat a les mascotes té substància suficient com per a fer-hi un comentari.

En lloc d'apuntar-se a la modernitat; en compte de manifestar empatia amb les tendències animalistes, és a dir, de les idees que propugnen la defensa dels drets dels animals i estan en contra de la seva explotació i maltractament; en bescanvi d'apuntar-se al, encara minoritari, però creixent, moviment d'espais i establiments "pet friendly", la UIB tria el caspós "prohibida la entrada con perros". És una llàstima que no s'hagi optat per la innovació en la forma de relacionar-nos amb els animals de companyia. Ben segur que, amb el pas dels temps, se'ls farà costerut a les persones responsables d'aquesta decisió explicar-la i justificar-la.

Parlant d'explicacions i justificacions arribem al bessó de l'assumpte: A l'exposició de motius de l'Acord Executiu s'afirma: "En el cas dels centres de la UIB, es considera que l'accés d'animals de companyia als edificis podria comportar riscs, tant higiènics i sanitaris com de seguretat per integrar-los. Això, unit a la necessitat de garantir una prestació de qualitat del servei públic de l'educació superior i els drets de tot el personal que presta els seus serveis a la UIB, aconsella limitar-hi la presència d'aquests animals de companyia". Podria comportar riscs? O no! La màxima institució pública de recerca hauria de prendre les decisions sustentades en evidències científiques i no en suposicions. Quines són les evidències que l'entrada de mascotes devalua la qualitat dels serveis? Sens dubte s'han de garantir els drets del personal que presta els seus serveis a la UIB. Però, què no es respecten els drets del personal dels establiments i edificis públics i privats "pet friendly"? La institució universitària s'ha de limitar a la defensa dels drets corporatius o dels drets de tothom?

Tot plegat fa pudor de cinofòbia. I el missatge a la societat és de reforçament de les tendències immobilistes i cinofòbiques. En fi, cal revocar aquesta desencertada decisió. Ens posem les piles, moviment animalista?

Índex de coherència

Publicat a Diario de Mallorca (06-07-2024)

La paraula coherència té, segons l'àmbit del qual xarrem, diverses accepcions. Per exemple, en l'àmbit de la lingüística la coherència d'un text és l'articulació de la informació i les idees que el fan fàcilment interpretable. A veure, idò, si aconseguesc una certa coherència en aquestes ratlles, cosa que, dit sigui de passada, no és sempre bo de fer.

En l'àmbit de la política institucional la coherència -definida com l'absència de contradicció entre les parts d'un argument, d'un discurs, o, sobretot, la inexistència de dissonància entre argumentari discursiu i pràctica política- és, malauradament, un bé escàs. Una certa incoherència es pot explicar (no justificar) per la complexitat de la tasca politicoinstitucional i la dificultat de la governació d’avui en dia marcada per la policrisi en què estem immersos. Ara bé, un excés volgut d’incoherència política s’aproxima massa al cinisme o a la mala fe. En aquestes estem!

La posada en marxa de l'anomenat Pacte Social i Polític per la Sostenibilitat de les Illes Balears és una iniciativa política que frega el cinisme i s'endinsa en la pèrdua de valors democràtics: Simular un procés participatiu envers la sostenibilitat, mentre es practica una política contrària a tal fi. Per exemple, el mal anomenat "decret de simplificació administrativa" que, veritablement, és, en la seva part fonamental, una derogació -tàcita o explicita- de mesures i instruments que modestament alentien el col·lapse o albiraven polítiques de contenció de l'acceleració de la, en paraules de Greta Thunberg, "extensió massiva". El cinisme d'aquest procés, formalment participatiu, és evident pels límits marcats d'antuvi en un element clau exemplificat en el "ni hablo ni hablaré nunca de decrecimiento" de la presidenta Marga Prohens.  Per tant, debat dintre d'un estricte ordre!

Per molt que en el frontispici del web "#TuTries Les Illes que t'estimes més" (pacteperlasostenibilitat.org) s'afirmi que "es tracta d'una plataforma oberta a propostes, informacions, dades, coneixement i recerques que alimentarà, a partir del mes de juliol, la feina de dotze grups de treball, i s'orientarà, des d'un diàleg profund i constructiu, a identificar i delimitar problemes, a fixar els objectius de transició i a escollir les vies de transició. Per tal de promoure la generació d'un coneixement robust que tengui implicacions pràctiques en la presa de decisions, públiques i privades, aquest procés comptarà, també, amb l'aportació de coneixement del comitè d'experts, coordinat pel doctor Antoni Riera Font", la incoherència del missatge és clara: No hi cabran propostes, informacions, dades, coneixement, recerques , ni vies de transició en lògiques decrecionistes. Tot plegat em sembla un projecte per obstruir projectes com, per exemple, el llançat pel I Congrés de Turisme de la Societat Civil, conclòs el proppassat 26 de juny, o el que du implícit la mobilització del pròxim 21 de juliol, impulsada per la plataforma Menys Turisme, Més Vida, reclamant un canvi de rumb que posi de debò límits al turisme.

Deia més amunt que, a parer meu, aquest Pacte Social i Polític per la Sostenibilitat de les Illes Balears s'endinsa en la pèrdua de valors democràtics. Per què? Idò, entre altres coses, pel menyspreu envers les anàlisis, conclusions i propostes ja existents d'organismes de la institucionalitat democràtica com ara el CES de les Illes Balears, l'Assemblea Ciutadana pel Clima de Mallorca, o el Comitè d'Experts per a la Transició Energètica i el Canvi Climàtic de les Illes Balears, entre d'altres. Però, sobretot, per la sobrerepresentació de l'elit turismofílica neoliberal en el grup de convocats, i la suposada expertesa neutra de qui elaborarà les propostes i qui dictaminarà allò que és possible o no ho és. Això és gravíssim en un debat que és, essencialment, en tot el sentit de la paraula, polític. És a dir, el debat va del futur de la polis. En qualsevol cas, sobre allò que és possible o impossible en aquest temps de malestars per la massificació a conseqüència de la turistificació empobridora de drets a la ciutadania no explícitament rica i molt rica, ve a tomb citar a l'admirada Marina Garcés: "Una mica d'impossible o m'ofego".

Abundant en les accepcions del mot coherència, val a dir que, en l'àmbit de l'estadística, la coherència és el grau de plausibilitat entre uns fets observats i una teoria que pretén explicar-los. En aquest sentit, s'escau recordar que internacionalment existeix l'Índex de Coherència (INDICO, disponible a indicedecoherencia.org). L'INDICO no està pensat ni dissenyat per avaluar el grau de coherència dels tarannàs democràtics i de les polítiques públiques que s'apliquen. Malauradament, per a això no serveix. Però en ser una eina que mesura la relació entre el desenvolupament econòmic i la insostenibilitat ambiental, fora bo -però no passarà- que es tingués molt present a l'hora d’analitzar les dades per definir els "objectius de transició i escollir les vies de transició". Sigui com sigui, a Mallorca -i al conjunt de les Illes Balears i Pitiüses- no en manquen de dades per assegurar que la disputa estratègica gira entorn de decreixement just o injust, planificat o al lliure albir del mercat, pensat en un turisme molt majoritàriament elitista o amb un important component plebeu.