Contra l'armamentisme per egoisme

Publicat originalment a dBalears (03-05-2026)

En els àmbits del moviment pacifista més o manco d'arrel, sovintegen els arguments filosòfics, morals, ètics, humanitaris, de respecte als drets humans, del mal menor geoestratègic... Compartesc gairebé tot aquest argumentari que el malisme sol etiquetar de bonisme. Fins i tot, hi són aquests arguments en els entorns del "no a la guerra" tàctic-electoral. Amb aquests hi coincidesc menys perquè una cosa són els eslògans, i una altra són els fets, com ara, combregar amb el militarisme per mantenir la guerra de l'OTAN a Ucraïna, o les estratègies governamentals per ressituar la indústria no militar a favor de més militarització europea.

Ara bé, n'hi ha un altre d'argument en contra de l'espiral armamentística molt potent, i, en l'actual conjuntura bèl·lica, extraordinàriament convenient i mobilitzador: el de l'egoisme. Així ens ho va explicar la presidenta del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, Tica Font, en les 2es. Jornades per la Pau, organitzades per la plataforma Mallorca per la Pau el proppassat 25 d'abril.

Succintament, la qüestió és la següent: La bogeria del rearmament europeu ve de lluny, d'abans de l'arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA per segona vegada. Des de 2017, la UE, en el marc de la PESCO (un instrument que permet als Estats de la UE desenvolupar conjuntament les seves capacitats de defensa, i subministrar unitats de combat per a determinades missions), ve donant-li voltes al rearmament. Tot havia començat a la cimera de l'OTAN de 2014 on Barack Obama va anunciar que els seus interessos es desplaçaven al Pacífic i que, en conseqüència, Europa s'havia de sufragar la seva "seguretat".

El cas és que, en l'actual conjuntura de "règim de guerra", la UE va accelerant la feina en la direcció del rearmament. D'aquí el "Pla ReArmar Europa 2025-2029", un monstruós acord per incrementar la despesa militar en 800.000 milions d'euros en quatre anys. D'aquest total, 150.000 milions els posa, mitjançant crèdits, la Comissió Europea, la resta (650.000 milions) els han d'aportar els estats membres.

I ara ja es comencen a veure algunes concrecions d'aquelles amenaces -de desembre del 2024- del secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, a la ciutadania dels estats membres de l'OTAN perquè acceptessin "fer sacrificis", com ara, retallades en les seves pensions, sanitat, i sistemes de seguretat social, per a augmentar la despesa en  armamentisme a la UE.

Per una banda, revifa l'apologia al keynesianisme militar que, a més a més, de les seves il·lusions i perills, sempre és pitjor que el keynesianisme del benestar. A tall d'exemple, amb dades del Centre Delàs, per cada milió d'euros gastat en indústries militars es generen 6,9 llocs de treball, mentre que si s'inverteix en indústria eòlica se'n generen 8,4, en educació 14,3, i en sanitat 19,2.

Per un altre costat, aquesta passada setmana hem sabut que el Govern alemany ha anunciat una dràstica retallada de l'estat del benestar per reduir el dèficit i pagar el rearmament. Quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar! Val a dir que Alemanya no és un veí qualsevol. 

Les retallades al benestar de les majories socials  són inherents al capitalisme armat. Per tant, oposar-se a l'armamentisme per egoisme col·lectiu de voler mantenir, consolidar i millorar l’estat del benestar hauria de ser part d’un nou sentit comú a favor de la pau.

 

Tecnofeixisme

Publicat originalment de dBalears (26-04-2026)

Aquell gest histriònic d'Elon Musk alçant el braç a la romana, és a dir, fent la salutació feixista, va ser quelcom més que una anècdota. Hi ha gestos que ajuden molt a conèixer veritablement el tarannà ideològic de qui els fa. Tampoc no va ser anecdòtic abandonar la xarxa, mal anomenada social, X (l'antic Twitter) i migrar a altres plataformes respectuoses amb els drets humans i a on és possible mantenir un debat civilitzat. Allò que ni entenc ni compartesc és que la gent, els mitjans de comunicació, les entitats i ONGs, les institucions, les empreses... amb tarannà radicalment democràtic, i, per tant, antifeixistes, continuïn sent usuàries i usuaris de X. No em val allò de "combatem l'enemic des de dins". Au, va! El cert i segur és que, com bé va dir la Audre Lorde, "les eines de l'amo no desmantellaran mai la casa de l'amo".

Ara bé, reconec que potser s'ha sigut fins i tot menys diligent -jo el primer- a no declarar-se insubmís a la utilització de les tecnologies dels anomenats "technobros" que, a tall d'exemple, van acompanyar a Trump en la seva presa de possessió. És a dir, no hem assimilat com un element essencial de l'antifeixisme del segle XXI el boicot a les tecnològiques amb caps –els "technobros"– que tenen una ingent capacitat de recol·lectar i analitzar dades en temps real, i de posar aquest coneixement al servei de l'ofensiva global reaccionària algorítmica. Ja sigui en el genocidi contra el poble palestí, la guerra de l'Iran, el militarisme en general, les grandíssimes desigualtats, la militarització racista de les fronteres, l'atac als drets LGBTIQ+, el dret a l'autodeterminació de les nacions sense estat, o el neocolonialisme. Per cert, les malifetes d'aquest neocolonialisme de la tecnològica Palantir  estan acreditades en la utilització de la seva Intel·ligència Artificial en el genocidi de Gaza, els atacs a l’Iran, o en el segrest del president veneçolà, Nicolás Maduro, i la seva companya Celia Flores.

Precisament una de les notícies de la setmana passada que més em va interessar va ser la que fa referència a la desvergonyida forma en què Palantir ven la seva teoria tecnofeixista de governança global, de desdemocratització mitjançant l’algoritme. Ras i curt: La publicació pel CEO d'aquesta tecnològica d'un manifest que ens hauria d'alertar a tots els demòcrates del món és un assumpte greu. Aquí podeu llegir literalment les vint-i-dues "tesis" del document. Tot seguit només faig referencia a algunes dels punts que em pareixen claus: "La qüestió no és si es fabricaran armes basades en la IA, sinó qui les fabricarà i amb quina finalitat". "El servei militar hauria de ser un deure universal". "L'era atòmica arriba a la seva fi, i una nova era de dissuasió, basada en la IA, està a punt de començar". "La neutralització d'Alemanya i el Japó després de la guerra ha de ser revertida. El desarmament d'Alemanya va ser una correcció excessiva, per la qual Europa paga avui un alt preu. Un compromís similar i altament teatral amb el pacifisme japonès, si es manté, amenaçarà també d'alterar l'equilibri de poders a Àsia". O una aferrissada defensa de la “Pax Americana” (punt XIV del manifest). Tot plegat és una proposta, articulada des del concepte explicat per Yanis Varoufakis de "tecnofeudalisme", de "règim de guerra global", del qual parlàvem la setmana passada. Afegim-li la proposta de model cultural únic quan en el punt tercer diu “[...] la decadència d'una cultura o d'una civilització, i de fet de la seva classe dirigent, només serà perdonada si aquesta cultura és capaç de generar creixement econòmic i seguretat [militar] per a la ciutadania”.

Tanmateix, el fonamental és el punt final del manifest: "Hem de resistir la temptació superficial d'un pluralisme buit i sense sentit. Nosaltres, als Estats Units, i més àmpliament a Occident, hem resistit durant l'últim mig segle la definició de cultures nacionals en nom de la inclusió. Però la inclusió en què?". És tecnofeixisme en estat pur. Estem avisats. Els amics i amigues dels tecnofeixistes ja condicionen o participen en els governs de les nostrades institucions municipals, insulars i autonòmiques. Vius i ungles!

 

Acomiadament, com a causa de precarietat vital

Publicat originalment a Diario der Mallorca (23-04-2026)

Per a no perdre els bons costums, amb el Primer de Maig a tocar, s'escau escriure sobre un assumpte cabdal en les relacions laborals: L'acomiadament com a causa de precarietat vital.

La precarietat laboral és una qüestió complexa sobre la qual, paradoxalment, s'ha practicat sovint la simplificació. S'ha pretès -i, en bona part, s'ha aconseguit- inocular a l'opinió pública que la precarietat laboral gairebé només té a veure amb la temporalitat contractual i amb la durada dels contractes. Però la realitat és una altra. Per dir-ho en poques paraules, la qüestió d'unes relacions laborals precàries és una qüestió holística, polièdrica, que depèn del conjunt d’elements  del dret laboral i de Seguretat Social. Que hi hagi institucions precaritzadores o no és la clau. En definitiva, la precarietat laboral té a veure amb el com s'entra al mercat laboral (tipus de contracte, període de prova, primeres experiències laborals, etc.), com s'hi roman (capacitat adquisitiva dels salaris, jornada laboral, conciliació laboral i personal, igualtat de gènere, càrregues de treball, etc.), i, finalment, com se'n surt o se n'és expulsat (normativa sobre Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO), acomiadaments individuals, protecció de desocupació, pensions de jubilació i d'invalidesa, etc.).

Ara bé, la clau del que passa avui és que acumulam dècades de neoliberalisme que ha produït una profunda mutació de les normes laborals. S'han tenyit de tonalitats de precarietat. Aquest és un procés minuciosament analitzat pel professor Carlos Prieto en el seu llibre "Las metamorfosis del trabajo y de la relación salarial. El caso español" (Catarata, 2024). Una metamorfosis que, com calia suposar, ha afectat les qüestions vitals de les persones treballadores i al model de societat, configurant-se el que la professora Isabell Lorey anomena "Estat d'inseguretat".

Malgrat que la darrera Reforma Laboral -la que va entrar en vigor el 2022- va suposar una interrupció en la dinàmica de "reforma laboral permanent a pitjor", i va introduir millores substancials en relació a la del 2012 -la que va imposar la majoria absoluta del PP-, no va derogar tot l'arsenal d'artefactes precaritzadors d'aquella monumental retallada als drets laborals i de protecció social del govern de M. Rajoy. El cas més significatiu de permanència de la precarització laboral ultra neoliberal de "moto serra" és la regulació de l'acomiadament que, val a dir-ho, va ser un element fonamental d'aquella Reforma de l'Estatut dels Treballadors. Es va imposar un model d'acomiadament (quasi)lliure i una rebaixa substancial del seu cost, que històricament ja era molt baix, especialment si es compara amb la resta d'Europa. Avui les indemnitzacions per acomiadament són de vint dies per any treballat, fins a percebre com a màxim el sou d'un any en cas d'acomiadaments objectius i col·lectius (ERO), i de 33 dies per any, fins a una indemnització de dos anys de sou, en cas d'acomiadament improcedent. A sobre, Espanya és l'únic estat en el qual l'empresari és qui té la potestat de readmetre o no les persones treballadores.

És rellevant recordar que, a instàncies de CCOO i d'UGT, el Comitè Europeu de Drets Socials ha dit que, efectivament, la indemnització per acomiadament improcedent a Espanya no és prou dissuasiva ni suficientment elevada. Aquest Comitè assenyala que la legislació espanyola viola l'article 24 de la Carta Social Europea (CSE), que garanteix el dret dels treballadors a una protecció adequada en cas d'acomiadament. Concretament, estableix que ningú ha de ser acomiadat/da sense que existeixin raons vàlides per fer-ho, siguin per la seva actuació o per la situació de l'empresa. I, en cas de ser-ho, ha de rebre "una indemnització adequada o una altra reparació apropiada".

La manca de protecció suficient en els casos d'acomiadament és una causa importantíssima de precarietat laboral, no sols individual: És una qüestió de model social, de seguretat o inseguretat vital. Segons les darreres dades disponibles del Ministeri de Treball i Economia Social, en 2024, el total d'acomiadaments a les Illes Balears va ser 15.496 (no dispòs de les dades de baixes a la Seguretat Social per motius d'acomiadament, però segur que són superiors a les del ministeri) i la Indemnització mitjana tot just va arribar als 5.870,5 euros. Una indemnització que, dit sigui de passada, només supera la d'Andalusia, Castella la Manxa, Canàries, Múrcia, Extremadura i Ceuta i Melilla. Les Illes Balears són laboralment unes illes insegures, precàries per a la gran majoria de treballadors i treballadores.