diumenge, 5 de desembre de 2021

Advertiments, límits al creixement... i Patti Smith

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (08-10-2021)

Fa molt temps que no es pot al·legar ignorància. Especialment, des de la publicació, el 1972, del celebèrrim informe "Els límits del creixement" sabem que no podem seguir creixent de manera infinita en un planeta finit. Foren uns advertiments que, amb les successives actualitzacions d'aquest informe -"Més enllà dels límits del creixement", de 1992, i "Els límits del creixement: 30 anys després", de 2004- i el pas dels anys, van derivar en alarma.

Mentrestant, la inserció de les Illes Balears en la globalització neoliberal es va fer a cop de considerar com una bogeria qualsevol estratègia de desenvolupament que posés de debò límits al creixement turístic. Ans al contrari, durant dècades les elits no es van estar de considerar, panxacontents, els hotels com les "nostres fabriques sense fum"; de desestacionalitzar obviant tota consideració als límits ecològics; d'abandonar quelcom semblant a programes estèticament decreixentistes d'esponjaments (enderrocar hotels per guanyar espais públics) i, per contra,  abraçar el sant adveniment de les polítiques de "creixement modernitzant"; d'enviar a norris el consens explícit de no barrejar espai turístic amb espai residencial; d'obviar qualsevol aniversari rodó [enguany és el 85è] de l'aprovació del Conveni núm. 52 de l'Organització Internacional del Treball (OIT) sobre el dret a les vacances pagades, mentre s'impulsa la indústria del luxe per terra, mar i aire. El cas és que el monocultiu turístic esdevingué en una mena de "too big to fail", és a dir, massa gran per fer fallida, sense greus efectes econòmics i socials sistèmics.

I, tanmateix, la pandèmia de la covid-19 el va situar, de sobte, en fallida. Però, tampoc es podia al·legar que l'esdeveniment pandèmic fora del tot imprevist. Posem per cas els advertiments successius dels informes de l'Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC), o el de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) intitulat "Un món en perill" que, el setembre de 2019, ens advertia que, a conseqüència de l'estrès climàtic, de biodiversitat, i d'espais naturals, "el món corre greu perill de patir epidèmies o pandèmies d'abast regional o mundial, i de conseqüències devastadores, no sols en termes de pèrdua de vides humanes, sinó de desestabilització econòmica i caos social". Encara més: El fet que el Govern de les Illes Balears declarés, el 8 de novembre de 2019, l'emergència climàtica, portava implícit un missatge que, al marge de la sinceritat o la politiqueria de qui la va aprovar, venia a dir que el punt intel·ligent era decréixer turísticament per anar cap a un model econòmic més equilibrat.

Durant l'entotsolament pandèmic forçós en circularen a balquena d'advertiments. Des dels que eren pura porqueria, fins als més provocadors –i alhora més suggerents- com, a tall d'exemple, el que feia Owen Jones tot apuntant que "la crisi climàtica mata molta més gent a tot el món que no pas el coronavirus", passant pels que, amb el pas de les onades de la covid-19, han esdevingut en cosa contrastada. D'aquests darrers, el que em sembla més rellevant són les paraules de Daniel Innerarity a "Pandemocracia. Una filosofía de la crisis del coronavirus", en escriure que "puede ocurrir que sea más fácil encontrar una vacuna, que aprender de una crisis como esta".

En aquestes estam. Mentre a casa nostra, maldestrament, s'aposta substancialment per tornar a la situació del monocultiu turístic "too big to fail" d'abans de la pandèmia, el secretari general de l'ONU, el Sr. Antonio Guterres, obrí l'Assemblea General de Nacions Unides del proppassat setembre advertint que el recent informe de l’IPCC indica que no estam en camí de complir els objectius de l'Acord de París i mantenir la temperatura mitjana de la Terra en 1,5 graus centígrads per sobre de l'era preindustrial, la qual cosa "és un codi vermell per a la humanitat". I, per una altra banda, l'Informe Mundial sobre la Protecció Social 2020–2022 de l'Organització Internacional del Treball (OIT), recentment publicat sota el títol de "La protecció social en la cruïlla: a la recerca d'un futur millor", conclou afirmant que "la finestra política excepcional oberta per la covid-19 hauria d'encoratjar als països a prendre mesures decisives sobre el futur de la protecció social i a adoptar amb fermesa un enfocament de les polítiques en el camí òptim. D'aquesta manera, les societats podran fer front a futures crisis i als reptes que plantegen el canvi demogràfic, l'evolució del món del treball, les migracions, els desafiaments ambientals i l'amenaça existencial del canvi climàtic".

Moltes veus, doncs, que ens adverteixen que l'aposta per tornar a l'(a)normalitat d'abans de la covid-19 significa que el xoc pandèmic –amb els seus impactes econòmics i social- actua com a un límit imposat per les elits a pensar un altre model de desenvolupament possible. Tanmateix, cal no tancar aquesta finestra política excepcional que ha significat aquesta pandèmia per impulsar canvis de debò. Potser, com mai, cal reivindicar el People Have The Power (La gent té el poder) de la gran Patti Smith.

Salaris pandèmics


Publicat originalment a dBalears (28-11-2021)

L'Agència Tributària espanyola publica cada octubre l'estadística "Mercado de trabajo y pensiones en las fuentes tributarias". Les dades que incorpora són, òbviament, les de l'exercici fiscal de l'any anterior. Per tant, les que s'han publicat aquests dies fan referència als salaris de 2020, l'any més dur de la pandèmia de la covid-19. La quantitat d'informació d'aquesta estadística és inabastable en un article no excessivament llarg, per això, només en comentaré algunes dades generals. Si s'escau, hi tornarem a aquesta estadística  en setmanes properes.

Al conjunt del Regne d'Espanya el total de persones assalariades que declararen IRPF va ser de 18.484.793, un 3,5% menys que l'any 2019. Aquesta moderada baixada de persones assalariades s'explica pel fet que va haver-hi un total de 3.661.509 persones en Expedient de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO). El volum de salaris declarats s'enfilà als 378.988.970.687 €, gairebé un -4% en relació a l'any anterior. Tanmateix, la dada que em sembla més significativa és la referida al salari mitjà anual: 20.503 €, amb una moderadíssima minva del 0,3% respecte a 2019. Però, atenció: El salari mitjà anual de les persones que no varen ser afectades per cap ERTO va ser de 21.942 €, mentre que el de les que si es van veure afectades es va reduir als 14.675 €. La diferència és de gairebé el 50%!

Vegem ara aquestes mateixes dades, però pel que fa a les Illes Balears. Total de persones assalariades: 486.650, un -11% en relació a l'any anterior. Tot i haver-hi 148.950 persones en ERTO, el gran nombre de persones formalment eventuals, que no tenen dret a ser-hi als ERTOS, provoca aquest estirabot a la baixa de la població assalariada. El conjunt de salaris declarats és de 8.959.815.967 €, un -17,4% en relació amb l'any anterior. El salari mitjà anual és de 18.411 €, amb una forta minva del 7,17% si el comparam amb 2019. Tanmateix, el punt més cridaner d'aquest conjunt de dades és el següent: El salari mitjà que declaren a hisenda les persones que no han patit un ERTO és de 21.132 €, mentre que el de les que si l'han patit tot just arribà als 12.243 €. La diferència és del 42%.

La primera conclusió d'aquesta entrega de l'estadística de l'Agència Tributària sobre salaris de 2020 és que es corrobora la hipòtesi ja avançada per gairebé tothom: Agreujament de les diferències entre la població expressament rica i la no rica, entre la població assalariada, i constatació que les persones amb una relació laboral formalment (i, en molts casos, il·legalment) eventual són les més perjudicades per la crisi laboral conseqüència de la pandèmia. Tot plegat és especialment greu a les Illes Balears pel gran pes de l'eventualitat. Coses del mal viure del turisme!


dimarts, 30 de novembre de 2021

És la Renda Bàsica una mesura feminista?

Publicat originalment a dBalears (21-11-2021)

A tocar el 25 de novembre, és a dir, el Dia internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones -de totes les violències masclistes, convindria dir-, ve a tomb recordar el manifest "Recursos i autonomia per a totes: Un manifest feminista per la Renda Bàsica". Va ser un manifest presentat a les acaballes de 2019. Les urgències per preparar el 8 de març d'aquell any, i l'esdeveniment de la pandèmia amb el confinament domiciliari feren que l'esmentat manifest no tingués la volada esperada, ni es va fer el debat que d' antuvi s'esperava.

En qualsevol cas, les impulsores del document tenen clar que la Renda Bàsica (RB) sí que ho és una mesura feminista. Entre altres coses argumenten que "una proposta és feminista o no ho és en la mesura en què aporta major autonomia a les dones, a la majoria de nosaltres. I, què no fa això els diners en el nostre món? Potser en un futur serem capaços de crear un altre tipus de societat, però, de moment, renda és autonomia. En el cas de les dones, a més, disposar de recursos també implica menor dependència respecte dels homes: més possibilitats de sortir d'una situació de violència masclista en la relació de parella, per exemple, o de no haver de suportar condicions laborals insultants o abusos sexuals en l'àmbit laboral per por de ser acomiadada. Disposar de recursos de manera incondicional ens alliberaria d'haver d'exposar-nos al paternalisme burocràtic, a la violència institucional per a obtenir el bàsic per a la vida quan el mercat de treball ens exclou o maltracta. La renda bàsica seria, en fi, una eina real, tangible davant les violències".

Casualment, els proppassats dies 19 i 20, a l'edifici històric de la Universidá d'Uviéu, i a la Casa de Cultura Teodoro Cuesta de Mieres se celebrà el XX Simposi anual de la Xarxa Renda Bàsica. Una de les primeres intervinents fou la periodista especialitzada en desigualtat i diplomada en antropologia social, Sarah Babiker Moreno, amb una ponència titulada "La RBUI y el movimiento feminista". Babiker, una de les impulsores d'aquell manifest, es lamentà de la invisibilitat del text, i del, per dir-ho així, feminisme partidari de la RB, i, alhora, repassà les diverses posicions –algunes força confrontades- que sobre aquest assumpte hi ha en el plural i divers moviment feminista.

Tanmateix em sembla evident que una proposta com la RB encaminada, a partir d'una garantia universal i incondicional de l'existència material, a assegurar la llibertat de debò a tothom, no acabaria amb el patriarcat, però algunes de les estructures patriarcals trontollarien. En qualsevol cas, debatem-ho fraternalment, i el 25-M tornem als carrers.