Vull pagar impostos!

Publicat originalment a dBalears 28-05-2023

La publicació de l'Informe "L'Estat de la Pobresa a les comunitats autònomes", que cada any elabora l'EAPN (European Anti Poverty Network), ha posat en relleu algunes qüestions claus per a l'anàlisi mínimament crítica de la nostra realitat econòmica i social.

D'aquest informe corresponent a 2022 s'han d'emfatitzar algunes dades certament força importants. A tall d'exemple: 1. La renda mitjana per persona per a l'any 2022 -amb un creixement de l'11%- se situà en 12.450 €-, malgrat això, continua per sota de la renda mitjana estatal. És cert que sobre aquesta dada falta saber si la millora relativa va acompanyada d'un augment de les desigualtats, perquè ja se sap que les mitjanes estan condicionats per l'anomenat "teorema del mig pollastre" que, resumidament, es planteja així: si dues persones seuen a una taula on es menja un pollastre, la mitjana estadística ens diu que n'han menjat mig pollastre cadascuna, malgrat que una de les persones s'hagi menjat el pollastre sencer i l'altra res de res. Siga com siga, amb un valor de l'Índex de Gini del 28,3, hem de continuar parlant d'una situació de considerable desigualtat. 2. Que un 22% de la ciutadania, segons l'indicador europeu AROPE, estigui en situació de risc de pobresa i/o exclusió, o que un total de 199.440 persones, el 16,9% de la població, es trobi en risc de pobresa, il·lustra a les clares que la de les Illes Balears continua sent una societat amb altes taxes de precarietat social.

Tanmateix, allò que em sembla més rellevant és que –aquí cit textualment l'informe de l'EAPN- "en 2022 l'acció de les administracions públiques també va aconseguir contenir la pobresa a Balears. Així, gràcies a les transferències de pensions de jubilació i supervivència, la taxa de pobresa es va contenir en 9,1 punts percentuals. Al seu torn, si no existís cap mena d'aportació pública, dues cinquenes parts de la població balear (40,8%) situarien els seus ingressos de la llar per sota del llindar de pobresa". És a dir, no és només el mecanisme de repartiment primari de la renda generada (el salari que retribueix el treball productiu) el que fa que la societat sigui menys desigual. Les transferències monetàries publiques també juguen un paper determinant en l'assoliment d'una certa –a parer meu molt defectuosa- cohesió social. Per a això són necessaris els impostos. Qui fa campanya contínuament de rebaixa d'impostos a balquena veritablement proposa fer una societat amb menys cohesió social. Per això, ho dic sense embuts, vull pagar impostos. Per això cal lluitar sense defallir per a una fiscalitat justa.

Amb aquesta idea –i amb olor d'alfabeguera-, en haver enviat aquestes ratlles a dBalears, me n'aniré a votar amb el desig que la majoria votem de tal manera que Vargas Llosa pugui dir que hem votat malament. Molt malament!

Tanmateix, votaré!

Publicat originalment a dBalears (21-05-2023)

He parat, ho confés, una atenció molt relativa a la primera setmana de la campanya electoral oficial per a les eleccions del 28 de maig. Sospit que aquesta segona setmana no apujarà massa el meu seguiment de les notícies, enquestes, debats, declaracions, picabaralles, etc. referides a les eleccions del diumenge que ve. Potser la causa de tot plegat sigui doble: Per una part, que l'atenció d'aquests dies la tingui concentrada en els debats que es desenvolupen en el marc de la segona edició del #LAP d'Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma, i que, malauradament, no són del món de la campanya electoral, però són part dels debats veritablement imprescindibles per fer que el món sigui millor.

Per l'altre costat, segurament he desconnectat bastant de la bullícia electoral perquè d'allò que m'arriba, em sembla que –amb major o menor mesura- no hi ha cap discurs polític contrahegemònic com ho seria, posem pel cas, la proposta i explicació d’una estratègia holística balear decrecionista. Gairebé tot es mou en els paranys del "realisme capitalista" que Mark Fisher explicà en el seu llibre així titulat, i del que l'octubre de 2022 se'n va publicar la primera edició en català.

Tant de bo en aquesta setmana prèvia al 28-M hi hagi propostes que em cridin l'atenció i em reenganxin a la campanya electoral. A tall d'exemple: Posar en el centre de l'acció institucional l'efectiva aplicació dels Drets Humans arreu, o situar les Illes Balears en el mapa internacional de regions del món que experimenten sobre l'eventual aplicació d'una Renda Bàsica Universal i Incondicional (RBUI), serien propostes en la lògica de capgirar d'arrel les coses.

Per què ho són? Idò perquè si es proposés la posada en marxa -seguint l'exemple del que s'està fent a Catalunya- d'un Centre Balear d'Empresa i Drets Humans, significaria un interès per treure de l'empantanegament el procés d'aprovació d'un instrument internacional jurídicament vinculant sobre empreses i drets humans. En un món d'impunitat per a les multinacionals (entre altres les nostrades multinacionals hoteleres) és clarament una proposta de contingut contrahegemònic. Igualment, en una societat com la illenca que, més enllà del funcionament dels seus mercats de treball i de les seves institucions d'un model d'Estat del Benestar amb lògica de segle XX, té zones força importants d'inseguretat vital, la RBUI es presenta com una finestra d'oportunitats per capgirar la situació.

Tanmateix, votaré. És clar que votaré! No m'és indiferent qui governi les institucions. Encara que només fos per posar en bones mans el desenvolupament de la "Llei de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears", per barrar el pas al feixisme del segle XXI, votaré.

Votaré recordant aquestes dues setmanes de debats a Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma, continuant buscant respostes reparatives a les precarietats (a les vides viscudes amb greus carències materials). No són fàcils les respostes. Tanmateix ''voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig'' (Marià Villangómez).

 

Demonitzar als de baix

Publicat originalment a dBalears (14-05-2023)

L'hegemonia política –i, sobretot, cultural- del neoliberalisme va trencar el consens existent entorn del concepte de cohesió social. Altrament dit, amb la imposició ideològica del neoliberalisme (el mentider triomf del “no hi ha alternativa”), desaparegué l'objectiu politicoinstitucional de l'eradicació dels riscos d'empobriment i d'exclusió social. S'esfumà el pacte social de després de la Segona Guerra Mundial. En el capitalisme de les grans desigualtats, l'existència de la part de la societat empobrida s'ha normalitzat. S'ha renunciat a fer de la política democràtica una veritable palanca per garantir l'existència material digna per a tothom. Les situacions d'empobriment i/o d'exclusió social són, en el món neoliberal, inevitables, i, per tant, el que cal fer és, amb més o menys generositat i pietat, gestionar-les.

Per acabar-ho d'arrodonir, la visió ultraconservadora de l'estratificació social atribueix l'exclusió social a factors individuals, i no al model social i econòmic realment existent. Per això, el "facherío" necessita demonitzar als de baix. Això no és nou. Per exemple, Owen Jones a "Chavs. La demonització de la classe obrera", sosté, amb raó, que "demonitzar als de baix ha estat un mitjà convenient de justificar una societat desigual al llarg dels segles".

Com aplicar ara mateix aquesta, diguem-ho així, tàctica de les elits neoliberals? Un dels vectors explicatius és que com han convertit el dret a l'habitatge –un element clau per a la cohesió social, i per a una democràcia amb impuls igualitari- en un bé de grandíssima especulació, intenten enfosquir la llum del focus sobre la històrica manca de polítiques públiques d'habitatge. Els efectes  sobre la tendència especulativa de la recent i esperada llei estatal d'habitatge són, si més no, força incerts.

Alhora, posen intensament la llum del focus en la polièdrica problemàtica de l'ocupació de cases i edificis buits. Polièdrica perquè l'ocupació de, posem pel cas, un habitatge buit propietat d'un fons voltor, de la Sareb, o d'un gran banc no és el mateix que l'ocupació d'una modesta segona residència. O res té a veure el moviment okupa llibertari amb l'ocupació per necessitat vital.

En temps de campanya electoral, la demonització de les persones excloses pel sistema. Vet aquí un exemple que motiva aquesta reflexió: La setmana passada alguns mitjans de comunicació publicaren una notícia –millor dit, una falsa notícia- amb titulars com ara "El cuartel de Son Busquets, sin vigilancia ante el peligro de la okupación", "Vía libre a okupas y drogadictos en Son Busquets tras eliminarse la vigilancia privada".

S'han permès, fins i tot, alarmar a la ciutadania "informant" que ja s'han detectat signes d'ocupació de les esmentades instal·lacions. Com visc just a tocar de Son Busquets sé del segur que, en el moment d'escriure aquestes ratlles, els únics signes d'ocupació detectats a aquest indret palmesà són els de la flora i fauna d'un estiu avançat a conseqüència de la crisi climàtica.

És, aquesta falsa notícia, una anècdota a la qual no cal prestar-li atenció? Pens que no ho és. És un clar exemple de demonització dels de baix, d'un tractament mediàtic d'una, en paraules de Xavier Antich, moralitat fast food. Abonament justificatiu dels feixismes del segle XXI,  com ara Desocupa.