Els salaris de la desigualtat (i de la pobresa laboral)

 

Publicat originalment a dBalears (05-07-2026)

Fa uns dies l'Agència Tributària Espanyola va publicar l'Estadística de declarants de l'IRPF. És una estadística amb dos anys de decalatge, és a dir, són dades corresponents a l'exercici fiscal 2024. És un retard absolutament normal, car l'exercici de 2025 acaba de ser formalment tancat. El cas és que aquesta estadística ens proporciona informacions rellevants. Sens dubte, una de les informacions més llamineres és la que fa referència a les rendes dineràries o rendes salarials de les 658.522 persones declarants.

Aquesta informació posa en relleu la gran desigualtat salarial a les Illes Balears. Vegem, per sintetitzar, les tres dades claus que justifiquen aquesta afirmació: Segons les seves declaracions d'IRPF, 698 persones (0,11% del total) declararen un ingrés salarial de més de 601.000 €/any i 7.512 persones (l'1,14% del total) declararen salaris entre 150.000 i 600.000 €/any. Salaris mensuals de més de 50.000 € o, inclús, de més de 12.500 € contrasten amb els declarats per un total de 326.821 contribuents (el 55% del total) que no arriben, algunes ni prop fer-hi, als 21.000 € anuals (1.750 €/mensuals).

Per una altra banda, l'esmentada estadística ens permet fer una aproximació a la magnitud de la pobresa laboral a casa nostra. La fotografia és esfereïdora: Un total de 195.924 persones (més del 28% del total) són treballadors i treballadores pobres, amb un salari mensual inferior als 1.000 €, de les quals un 68% són treballadors i treballadores extremadament pobres amb salaris anuals inferiors als 6.000 euros.

Avancem algunes possibles conclusions de tot plegat: (i) En l'anomenat mercat laboral illenc hi ha molt salari complementari al de la persona sustentadora principal de la llar. (ii) El treball remunerat falla com a element de distribució de la riquesa generada i de garantia d'integració social individual de la gent. Per tant, la retribució salarial no garanteix per se que les persones gaudeixin d'una certa llibertat. (iii) La gairebé plena ocupació no significa que la qüestió laboral vagi bé. (iv) En qualsevol cas, en les anàlisis sociolaborals, no em parlin de mitjana salarial. Parlin-me de salari modal, és a dir, del salari més freqüent.

Ara bé, crec que la conclusió més transcendent és que les diferències salarials tan extremades i un pes tan significatiu de la pobresa laboral dibuixa una situació laboral estressada. Les males condicions materials de bona part de la població – el binomi que constitueixen els salaris baixos i l'augment del cost de vida- són una font principal de l'agreujament dels problemes de salut mental.

I la conclusió final seria que això no es combat individualment, que cal organització i conflicte social multifacètic. En resum, cal llegir -o rellegir- el llibre de Jean-Philippe Kindler intitulat "A la merda l'autoestima: doneu-me lluita de classes”.

Infàmia europea

Publicat originalment a dBalears (28-06-2026)

Dels "Desconeguts a la porta de casa" de Zygmunt Bauman (Arcàdia, 2016), a "la infàmia de deportar a persones a l'Afganistan dels talibans". Si no fos per la llargària, aquest hauria pogut ser el títol d'aquestes ratlles.

El cas és que han passat només deu anys d'ençà que Bauman publiqués aquest imprescindible llibret d'emergència (i onze de la històrica i dramàtica fotografia de l'infant Alan mort a una platja de Turquia). El filòsof d'origen polonès defensava la idea "d'un planeta, una humanitat" contra, en paraules del papa Francesc, "la globalització de la indiferència".

Alhora Bauman ens planteja, entre moltes altres, dues reflexions claus per a el que vull comentar: "Des de l'inici de la modernitat, els refugiats que fugen de la cruesa de la brutalitat de les guerres i dels despotismes o d'una existència de fam i desprotecció salvatges han trucat a la porta d'altres persones. Per als de l'altre costat d'aquella porta, aquests refugiats sempre han estat -i són encara ara- uns desconeguts". La segona de les reflexions ve a dir que és inútil intentar "tancar les portes al planeta globalitzat", és a dir, que és una absurditat voler tancar "les portes que fa temps que van perdre les frontisses (o, més ben dit, que se'ls van fer malbé) i que, per tant, ja no són útils".

Són reflexions plenes d'actualitat en un temps en què la imatge del petit cos d'Alan mort sobre la sorra ja no tindria el mateix grau d'impacte en les opinions públiques europees que va tenir en el seu dia. L'avanç dels marcs d'extrema dreta, del solucionisme cruel, envileix bona part d'aquestes opinions públiques. Això explica -però no justifica- que la Unió Europea hagi perpetrat una autèntica infàmia avalant una victòria ideològica del reaccionarisme global.

Fa temps que la infàmia es vènia forjant. Però es va accelerar el proppassat dia 1 de juny, quan el Parlament Europeu i el Consell Europeu van aprovar inicialment un acord sobre el nou Reglament de Retorn de persones migrants. Aquest acord endureix moltíssim la política d'expulsió de migrants, i, sobretot, preveu la possibilitat de crear centres d'expulsió en països no europeus, fins i tot  en els què el respecte als drets humans és inexistent. Aquest acord ha anat passant els pertinents tràmits per a esdevenir en definitiu, i aquests dies hem pogut veure com va implementant-se.

Malgrat l'intent de secretisme, s'ha sabut que el dimarts de la setmana passada un equip de la Comissió Europea i representants de 15 estats membres (entre els quals, afortunadament, no hi és Espanya) es van reunir amb els talibans per a accelerar la deportació de migrants a l'Afganistan. El mateix dia ens assabentàvem que "Alemanya col·labora amb els talibans per a deportar a persones migrants a l'Afganistan i programa fins a tres vols xàrter al mes". Es consumà la infàmia i un greu retrocés civilitzatori. Per afrontar els reptes d'època, la UE, pel que fa a principis democràtics i de no repetició del feixisme, a cada bugada  perd un llençol.

Benestar sí, guerra no

Publicat originalment a dBalears (21-06-2026)

La no explicada presència del secretari de defensa dels EUA, Pete Hegseth, i del secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, a la reunió de ministres de Defensa a Brussel·les el dijous, 18 de juny, demostra, a parer meu, la submissió de la UE en matèria armamentista i guerrera a allò que ordenin els poders estatunidencs. És una submissió perillosíssima. No debades, Hegseth va aprofitar la inauguració de l'esmentada reunió per esbroncar als europeus que no aporten el 5% del PIB a l'OTAN, i va criticar, sense embuts, les preocupacions i despeses europees en matèria de canvi climàtic o igualtat de gènere (sic). Tanmateix, el retret més fort de l'home de Trump en els assumptes de la guerra va ser contra les despeses  en l'estat del benestar europeu d'ençà del final de la Segona Guerra Mundial i la minsa despesa militar feta des de llavors. Poca broma!

L'obsessió dels EUA i, òbviament de l'OTAN, per retallar despeses socials i transferir-les a lo militar no és nova. Recordeu les declaracions de Mark Rutte de desembre de 2024 en les quals afirmava: "Els ciutadans dels estats membres de l'OTAN han d'acceptar fer sacrificis, com ara retallades en les seves pensions, sanitat i sistemes de seguretat social, per a augmentar la despesa en Defensa". La concreció de la submissió de la UE als EUA és el pla anomenat ReArm Europe que, anunciat el març de 2025, preveu mobilitzar 800.000 milions d'euros per a armament, uns recursos que es desvien de l'educació, la sanitat, la protecció social, i l'acció climàtica.

Per oposar-se a aquest despropòsit -a aquesta, en paraules de l'Arcadi Oliveres, "malaltia que no para de créixer i que es diu guerra"- més de 800 organitzacions de la societat civil, sindicats i moviments socials, agrupats a la plataforma Stop ReArm Europe, es van manifestar diumenge passat, 14 de juny,  a Brussel·les i a altres ciutats del continent europeu. La mobilització va tenir lloc només uns dies abans que els líders de la UE es reunissin els dies 18 i 19 de juny en un Consell Europeu. Aquest Consell  és l’inici de negociació  del pròxim pressupost septennal de la UE -el que s'anomena Marc Financer Plurianual (MFP) 2028-2034-. Segons advertiren els i les convocants d'aquestes manifestacions s'està redissenyant per canalitzar desenes de milers de milions d'euros cap a la indústria armamentística. Val a dir que l'antimilitarisme europeu denuncià també, i amb més força que mai, la creixent influència del lobby armamentístic, i per això cal la mobilització social.

Les organitzacions que es manifestaren,  subratllaren que el 14 de juny no era, ni prop fer-hi, un punt final. Ans al contrari, aprofitaran la trobada per planificar els pròxims passos d'una campanya a escala continental que impulsi accions locals sota la reivindicació de: els diners públics s'han de destinar al benestar, no a la guerra.

El moviment pacifista mallorquí faria bé de fer-se seu el lema "Benestar sí, guerra no", i participar activament en aquest cicle de mobilitzacions. Som-hi.

En el cinquanta aniversari de la Marxa de la Llibertat, que va tenir un gran significant arreu dels Països Catalans -jo consider que el continua tenint-, permeteu-me que manllevi i adapti el seu històric lema: "Poble mallorquí, posa't a caminar".