Un Nadal amb el Sàhara Occidental i amb Palestina

Publicat originalment a dBalears (22-12-2024)

No tinc dades fiables sobre consum a les Balears, i, tanmateix, no en calen de dades per afirmar que vivim una de les èpoques de l’any més consumistes. Consumisme compulsiu, buit, sense conhort, en això han esdevingut les festes de Nadal. De tota casta d’administracions, entitats, i empreses hi ha per terra, mar, i aire, impulsos per incentivar un consum desbocat. Encara no tinc dades de la generació de residus i d’emissions de gasos d'efecte d'hivernacle a conseqüència de la disbauxa consumista nadalenca. Ara bé, els contenidors de fems de Palma -almanco els del barri a on visc-, fa dies que van plens de residus de cartó, d’embalatges de productes del comerç electrònic que, com és obvi, no han arribat a casa nostra en un vaixell de vela mediterrània. L’escreix de l’aviació és aberrant. AENA fa caixa!

Tot plegat, és força penós. Ho és tant que fa ganes de plorar! Una plorera que ja va deixar descrita Joan Salvat-Papasseit en el seu poema “Nadal” (1921) que acaba així: “Demà posats a taula oblidarem els pobres / -i tan pobres com som- / Jesús ja serà nat / Ens mirarà un moment a l'hora de les postres / i després de mirar-nos arrencarà a plorar”. Idò, això!

Ara bé, hi ha altres maneres possibles de celebrar Nadal: Es pot posar com a fita important de les commemoracions nadalenques participar a la concentració i encesa d'espelmes en suport al poble sahrauí que, un any més -i ja en són devers vint-i-cinc-, convoca l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB). La convocatòria, com és tradicional, és el vespre del dia de Nadal a la palmesana plaça de Cort a partir de les 20 h. Una convocatòria que té un caràcter humanitari (les necessitats als campaments de persones sahrauís refugiades són aclaparadores), però s’encenen espelmes que, no s’oblidi, és una pràctica associada a la reivindicació dels drets humans. La causa sahrauí va precisament d'això, d’aplicació de la Carta Universal dels Drets Humans, és a dir, no a les tortures, empresonaments i desaparicions en el territoris sahrauís ocupats il·legalment pel Marroc, aplicació ja del dret a l’autodeterminació, el dret a ser políticament un poble, i, per tant, dret a veure culminat el procés inconclús de descolonització amb la independència.

Es pot celebrar Nadal -o si voleu les festes del solstici d’hivern- amb menys celebració hedonista capitalista mentre continuem observant, com qui sent ploure, l’execució del genocidi palestí. El d’enguany és un Nadal en què la paraula “pau” té un sentit gens retòric. Pau vol dir STOP GENOCIDI A PALESTINA, ATURAR ELS  PEUS A NETANYAHU I AL SIONISME, ALTO EL FOC A LA GUERRA QUE CONFRONTA L’OTAN I RÚSSIA A UCRAÏNA!

La celebració d’un Nadal amb el Sàhara Occidental,  amb Palestina, i amb la pau de debò,  pot amarar-se amb una altra manera de consumir. Fer-ho amb seny i moderació, al mercat local, i, a ser possible, al Mercat Social i Solidari. En fi, és possible viure un Nadal amb menys consum vacu, amb més vida, conseqüència de més consum cultural, i, sobretot, amb més solidaritat internacional i més compromís amb els grans problemes de la humanitat.

 

Per la llibertat del poble sahrauí

Publicat originalment a Diario de Mallorca (21-12-2024)

L'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB) ens torna a convocar el vespre del dia de Nadal a la concentració i encesa d'espelmes en suport al poble sahrauí. Ara bé, no se’ns convoca a donar un suport retòric a aquest noble poble. Ans al contrari, com des de fa entorn de vint-i-cinc anys, allò que es reclamarà a la palmesana plaça de Cort a partir de les 20 h, és la definitiva conclusió del procés de descolonització de l'última colònia en el continent africà, és a dir, del Sàhara Occidental. I, certament, per descolonitzar, la legalitat internacional i la història no contemplen altra cosa diferent de la independència.

L’encesa d’espelmes té un gran simbolisme associat a la defensa dels drets humans i la seva efectivitat, una relació amb origen en un proverbi xinès que diu: "Més val encendre una espelma que maleir la foscor". Per això, aquesta concentració és també en suport als presos polítics i desapareguts sahrauís, i a les persones sahrauís que malviuen en règim apartheid i de constant assetjament en els territoris sahrauís ocupats il·legalment pel Marroc, i per exigir a l’Estat espanyol que compleixi les seves obligacions de potència administradora de la seva antiga colònia que, en el seu temps, va anomenar Sahara Español amb la denominació administrativa de província número 53 d'Espanya, fins al seu abandó en 1976. Llum contra foscor!

En aquest sentit, el Govern Espanyol faria bé en defensar sense embuts la legalitat internacional envers el Sàhara Occidental i en deixar d’emmascarar les seves traïdories envers el Poble Sahrauí amb llenguatges plens de cinisme, com ara l'afirmació de practicar una política exterior “basada en el respecte i promoció dels drets humans”. Els drets humans o són universals, o esdevenen en un no res, en pura politiqueria cínica. Algú recorda alguna declaració del president del govern espanyol o del seu ministre d’afer exteriors exigint al Marroc que respecti els drets humans dels sahrauís empresonats, sense judicis amb garanties, a les inhumanes presons marroquines? Algú pot fer avinent alguna acció del govern d’Espanya per posar fi a l'apartheid de la comunitat sahrauí en els territoris del Sàhara Occidental il·legalment ocupats pel règim dictatorial alauita?

La solidaritat de debò amb el Poble Sahrauí -la que s'evidenciarà amb l’encesa d’espelmes del vespre del dia de Nadal- no és únicament un afer humanitari com si estiguéssim davant d’una catàstrofe natural. És una solidaritat de caràcter polític per superar el tsunami d’incompliments de la legalitat internacional, de murs de silenci envers aquesta prolongada injustícia, tan pròxima geogràficament i emocionalment, de traïdories feridores. Després de l’aposta del president Pedro Sánchez per una impossible autonomia del Sàhara Occidental sota les arpes de la dictadura marroquina, és un no aturar de traïcions Vet aquí alguns exemples recents: Davant el triomf sense pal·liatius del Front POLISARIO amb la sentència d'octubre d'enguany en què el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) anul·la els acords comercial i pesquer entre la UE i el Marroc, el govern espanyol, en lloc de posar fil a l'agulla per a complir-la, embulla i embulla. Malauradament, el 41 Congrés Federal del PSOE ha estat una oportunitat perduda per corregir el gir de la direcció del PSOE a favor de l’ocupant il·legal del Sàhara Occidental, és a dir, del Marroc. La recent retirada del suport dels socialistes espanyols ha sigut clau perquè no prosperi la renovació de l'Intergrup del Parlament Europeu sobre el Sàhara Occidental, un espai de suport a la causa sahrauí que ha funcionat les dues últimes dècades amb la participació dels socialdemòcrates europeus (la mà del “Moroccogate”, l’escàndol de suborns del Marroc a eurodiputats i eurodiputades, és molt allargada). Per acabar d’arrodonir-ho, Pedro Sánchez ha presidit aquests dies la reunió de la Internacional Socialista al Marroc que s'ha celebrat a Rabat amb la copresidència de Driss Lachgar, secretari general del partit marroquí Unió Socialista de Forces Populars. Veritablement, no tenien un altre lloc més democràtic i respectuós amb els drets humans per a reunir-se?

Tot plegat és el súmmum (o “el colmo” que va dir algú). El cas és que fa unes dècades Margaret Thatcher va afirmar que Tony Blair i el nou laborisme eren el seu major èxit polític perquè havien obligat els seus adversaris a canviar d'opinió. És força versemblant que un dia no gaire llunyà el rei feudal del Marroc afirmi una cosa similar referint-se a Pedro Sánchez.

Sigui com sigui, la solidaritat, exemplificada amb l’encesa d’espelmes del vespre del 25 de desembre a la plaça de Cort, és, sobretot, amb la necessitat urgent de llibertat del poble sahrauí, perquè, com diu el poeta sahrauí Saleh Abdalahi Hamudi, allò que els cal és “sortir a la superfície, amb l’aire / d’un demà distint, que res no sap / d’espera”. Hi serem, i no defallirem en l’acompanyament als i a les sahrauís, i al seu únic i legítim representat el Front POLISARI fins a la victòria final. És a dir, fins a fer realitat el somni que el poeta abans citat descriu amb aquestes paraules: “Tothom somia allà dalt, / i jo, tan sols somio poder a la meva terra / enlairar al cel qualque dia la meva bandera”.

Indicis de profunda precarietat salarial

Publicat originalment a dBalears (15-12-2024)

L'estadística "mercat de treball i pensions en les fonts tributàries", que cada novembre publica l’Agència Tributària espanyola, és un cabal d’informació de la situació sociolaboral. Aquesta estadística és una recerca de caràcter censal i registral basada en la Relació de Perceptors de Salaris, Pensions i Prestacions per Desocupació que presenten, mitjançant la Declaració Anual de Retencions i Ingressos a Compte sobre Rendiments del Treball, els empresaris i empresàries a hisenda. Malgrat les “imperfeccions” de qualsevol estadística sustentada en dades d’un registre, permet deduir aspectes de la situació salarial, de les pensions, i de les prestacions per desocupació com cap altra estadística. Altrament dit, permet deduir la renda que rep la ciutadania per aquests conceptes. En definitiva, permet tenir indicis del grau de precarietat i injustícia salarial. I aquests indicis són sòlids.

La setmana passada vaig dedicar aquest espai a, entre altres coses,  comentar succintament les dades de l’Agència Tributària del darrer exercici fiscal (el de 2023) sobre les pensions. Tot seguit em propòs fer-ne cinc cèntims pel que fa a les dades dels salaris a les Illes Balears:

I. La mitjana salarial anual de les 583.390 persones assalariades va ser de 23.126 €. Ara bé, aquí és molt convenient recordar l'anomenada “teoria del pollastre”, aquella que diu que si una persona es menja un pollastre i l'altra no, la mitjana ens diu que cadascun s’ha menjat mig pollastre. En aquest sentit, és molt rellevant que el 35% d’aquestes persones (204.034 en termes absoluts) van tenir una mitjana salarial anual inferior al salari mínim interprofessional (SMI), és a dir, per sota dels 15.120 €, i, a l’altre extrem, un 0,25% declararen a l’Agència Tributària un ingrés salarial superior al SMI multiplicat per deu, amb una mitjana salarial de 254.414 €.

II. La mitjana salarial dels homes va ser de 24.812 € i la de les dones de 21.305 €, és a dir, hi ha una bretxa de gènere del 14%. Però, en aquest cas, cal filar més prim: Del total de persones que van tenir un salari anual inferior al SMI, un 53% eren dones, mentre que del grup de persones de la banda salarial alta (més del SMI multiplicat per 10), tot just un 20% eren dones.

III. La mitjana salarial de les persones amb nacionalitat espanyola va ser de 24.429 €, i la de les que tenen nacionalitat estrangera de 18.207 €. Per tant, les persones estrangeres tingueren uns ingressos salarials un 25% inferior als de les espanyoles.

IV. Les mitjanes salarials dels i les menors de divuit anys i la dels i de les entre 18 a 25 anys, van ser, respectivament, de 3.008 € i 10.483 €.

Conclusions de tot plegat? Doncs que, en el mercat laboral illenc, hi ha indicis de l’existència d’un ventall salarial d’una brutal desigualtat; d’una -tenint en compte el cost de la vida en general, i, especialment, els preus de l’habitatge- important precarietat salarial; d’una bretxa salarial de gènere més greu que la simple mitjana aritmètica, car el sostre de cristall salarial és bestial; d’una, directa o indirecta, discriminació salarial de les persones estrangeres; i d’una impossible emancipació del jovent assalariat.

Indicis, en definitiva, de precarietat salarial. Té molt mala peça al teler una societat en què el seu model econòmic és incapaç de retribuir amb equitat i justícia el treball. Perquè, agradi o no agradi, encara ara, les societats capitalistes funcionen amb la servitud més antiga, la que Hannah Arendt va definir com “la servitud del treball, l'esclavitud de la necessitat”.