No anam bé

Publicat originalment a dBalears (12-03-2023)

La definició del terme “transició” que m'agrada especialment és aquella que defineix el mot com a procés que no sols apunta a un horitzó, a un escenari futur, sinó que també assenyala l’origen del qual es parteix i que es vol deixar enrere. Definir una transició és, per tant, construir un dels possibles camins pel canvi.

En el món de la conservació mediambiental i de l'economia ecològica el concepte de transició apareix en els anys 70 del segle passat. Va ser molt important per a la seva relativa popularització el famós informe “Els límits del creixement” (1972) que insistia en la necessitat d'una “transició” des d'un model de creixement (sense límit) a un d'equilibri. L’informe va posar sobre la taula els riscos ecològics induïts pel creixement econòmic i demogràfic.

A hores d’ara, en plena triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, espais naturals) i de baixada estructural dels estàndards de qualitat de vida d’amplíssimes capes de la societat europea, la necessitat de transitar és una tasca inajornable. Mallorca –i el conjunt de les Illes Balears i Pitiüses- hauria de ser a hores d'ara una societat amb una economia, un instrumental de cohesió social, un mercat laboral, una agenda ecològica... que transités cap a un nou paradigma economicosocial. No posar en marxa aquest procés transicional és hipotecar a curt termini el nostre benestar, i, alhora, una hipoteca pel futur de les joves generacions.

Si no van associats a un procés de transició de l'actual model de creixement, és a dir, de l'actual model balear d'inserció a l'economia global, expressions com ara sostenibilitat, circularitat, model regeneratiu, etc. no són altra cosa que subterfugis semàntics que defineixen la perpetuació d’allò que hi ha: Monocultiu turístic, descohesió social (la crisi d’habitatge és un factor medul·lar en el greu trontollament de la nostra cohesió social), saturació demogràfica, turistificació a balquena que, i això és molt important, furta a les persones residents qualsevol horitzó raonablement plausible de qualitat vida, precarietats vitals (laborals, socials)...

Per tot plegat té tanta impotència que el Fòrum de la Societat Civil presentés la setmana passada el primer dels informes de l’evolució de les transicions. En aquesta primera entrega els indicadors presentats fan referència a la “Transició social”, i les conclusions del Fòrum són contundents: i) “les dades d’evolució observades pel que fa a la població i al mercat laboral mostren que s’està donant continuïtat al patró històric per altres sortides de crisis econòmiques i turístiques: més activitat turística, més mà d’obra estrangera i més pressió humana sobre el medi ambient. És el camí del model insostenible que ja coneixem”. ii) vulnerabilitat i habitatge encara són assignatures pendents d’iniciar qualsevol transició.

Tornant a l’inici d’aquestes ratlles: Si emprendre una transició és construir un dels possibles camins de canvi, hom diria que ho tenim tot per fer. És més, les notícies de la fira turística de Berlín (ITB) de més Tot Inclòs i reducció de la duració de la ja baixa estada dels turistes alemanys, és afegir aigua al banyat. Sense embuts: No anem bé. 

Bretxes de gènere invisibilitzades

Publicat originalment a dBalears (05-03-2023)

Setmana del 8 de març. Setmana del Dia Internacional de les Dones. Dies en què es parla de bretxes de gènere en tots els àmbits de la vida social, i en els que la denúncia de les bretxes de gènere en l'àmbit dels treballs i de la protecció social té un merescut protagonisme. La realitat és tossuda: entorn de la qüestió sociolaboral, la distància entre la igualtat formal o legal i la igualtat real entre dones i homes és molt palesa. Ho és tant que, tan sols aquesta realitat, justificaria la mobilització del 8 de març.

Els sindicats ja ho han fet, i és de suposar que la Conselleria de Model Econòmic, Turisme i Treball, i entitats socials ens presentin les diferències de gènere a les Illes Balears en matèries, com ara, taxa d'activitat, temporalitat i parcialitat laboral, salari, etc. No obstant això, posaria messions que algunes de les bretxes realment existents passaran més inadvertides, o, senzillament, continuaran invisibilitzades.

A tall d'exemple: i) Segons les darreres dades de l'Agència Tributària (exercici fiscal de 2021) la pobresa laboral extrema (persones amb un ingrés salarial inferior al Salari Mínim Interprofessional (SMI)) afecta el 21% del total de dones assalariades, mentre que tot just afecta al 17% dels homes. ii) La pobresa de la gent gran: També amb les darreres dades de l'Agència Tributària ens permet saber que, del total de persones que cobren una pensió inferior al SMI, el 61% són dones. iii) Les dades mitjanes de l'EPA-INE ens indiquen que les dones són majoritàries, amb el 52%, en el col·lectiu de persones assalariades amb una antiguitat inferior a un any en el contracte laboral. És a dir, existeix una bretxa de gènere pel que fa a la intensitat de la precarietat laboral. iiii) Del total de prestacions de la Seguretat Social per a 'excedències per a cura de familiars durant 2022, el 65,5% van ser sol·licitades per dones!

Ara bé, n'hi ha de bretxes de gènere en l'àmbit sociolaboral que, per la manca de dades, són autèntics angles morts. En posaré dos exemples: El recent reconeixement del dret a la prestació per desocupació a les treballadores de la llar ha sigut una transposició incompleta del Conveni número 189 de l'OIT, sobre condicions relatives al treball decent per als treballadors i treballadores del servei domèstic. Entre altres mancances, cal destacar que, perquè les treballadores cobrin l'atur complet, hauran de passar altres cinc anys cotitzant interrompudament, i el seu acomiadament encara té molt de lliure i barat (més lliure i barat que el ja arbitrari, i, econòmicament no dissuasiu per a qui acomiada, i zero restauratiu per a qui es acomiadat dels altres sectors). Es manté, pel fet de ser un sector absolutament feminitzat, una brutal bretxa de gènere que convindria quantificar amb dades ara no disponibles.

L'altre exemple és el de les treballadores de la neteja en el lloguer turístic. La invisibilitat de les condicions de treball i de seguretat social d'aquestes dones és sagnant. Cal posar llum a aquesta foscor que put a bretxa de gènere associada a explotació laboral!

Amb tot, en aquest 8 de març no són aquestes les bretxes que em neguitegen més. Ho són les que poden dificultar que s'acabi, més d'hora que tard, la no igualtat real entre dones i homes. Malauradament, aquestes bretxes són prou visibles.

L'antropòloga feminista, Rita Segato, sol fer una  estupenda defensa dels "feminismes". Sí, amb s final! Segato -que, per cert, farà una conferència l'horabaixa d'aquest 9 de març a Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma- fa temps que sosté brillantment que el pluralisme és el que li dona força al moviment. Si es lleva la s, revifa el patriarcat!

"Plena ocupació", per a què?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (03-03-2023)

Les previsions governamentals en matèria d'ocupació laboral són que "les Illes tornaran a registrar [enguany] mesos de plena ocupació, tal com ja va succeir el 2022", conseller de Model Econòmic, Turisme i Treball, Iago Negueruela, dixit. La qüestió és saber a què es refereix exactament el conseller en utilitzar el terme "plena ocupació". No és aquest un assumpte fútil, car, segons la resposta, podrem inferir si, amb les referències cada vegada més freqüents a episodis de plena ocupació, el senyor Negueruela està comunicant que, parafrasejant una famosa frase d'Aznar, "les Illes Balears van bé" o, al contrari, ens està advertint que progressam adequadament cap al col·lapse.

Però, anem a pams: El concepte econòmic "plena ocupació" fa referència a la situació en la qual tots els ciutadans en edat laboral productiva -població activa- que desitgen treballar tenen treball remunerat. L'atur, per tant, és zero. Òbviament, és un concepte més aviat teòric, ja que són gairebé impossibles casos pràctics en els quals la població aturada (la que necessita per viure el treball remunerat, però no en té) sigui, veritablement zero. Sempre hi ha hagut un percentatge de població en atur no friccional, és a dir, involuntari (excepte, és clar, en els models socioeconòmics de planificació burocràtica de l'economia on la plena ocupació s'assolia amb subocupació a balquena). Políticament, el concepte "plena ocupació", al llarg de la història moderna, s'ha associat, molt resumidament, a una línia de meta d'arribada lligada a un determinat model de societat: La de l'estat del benestar, del pacte social, del treball remunerat com a seguretat de no exclusió social, de precarietat laboral marginal, de democràcia amb impuls igualitari... Tot plegat s'associà a una mena de "vacuna" per combatre el malestar social que acabà desembocant en els terrorífics mals de la Segona Guerra Mundial. Eren les dècades en què, en paraules del mestre Josep Fontana, "vam creure que la història de la humanitat era el relat d'un procés ininterromput de progrés", i, hi afegiria, en les que el creixement sense límits no era qüestionat.

Ara bé, en 1972 es publicà el famós l'informe The Limits to Growth (Els límits del creixement), encomanat pel Club de Roma a la Massachusetts Institute of Technology. El segle XX acabà amb l'hegemonia neoliberal regnant arreu i liquidant bona part de les conquestes assolides en el cicle de lluites post segona gran guerra. Les precarietats laborals es generalitzaren (des dels minijobs, passant pels falsos autònoms presentats com emprenedors, a la facilitació i abaratiment dels acomiadaments). El treball remunerat deixà de ser una garantia d'inclusió social (apareixen a les nostres societats els treballadors i treballadores pobres). Les precarietats, també, esdevingueren en vitals. A tall d'exemple, el dret social a un habitatge digne es transformà en un dret de mercat especulatiu, els famosos ascensors socials col·lapsaren, s'acceptà acríticament ("no hi ha alternativa", es va dir) que les noves generacions i les futures haurien de viure, en termes socioeconòmics, pitjor que les antecedents. I aquest segon mil·lenni no ha fet altra cosa que començar, cinquanta anys després de l'informe "Els límits del creixement", amb l'advertència de la comunitat científica internacional sobre la gravetat de l'emergència climàtica, i amb més neoliberalisme (sobre això, i altres assumptes cabdals de l'esdevenir del nostre present neoliberal, no us perdeu el darrer llibre del professor de la UIB, Bernat Riutort, "Bucles neoliberales y neoconservadores" -Icaria, 2021-). En fi, malgrat crisis econòmiques i socials sistèmiques, pandèmies com la de la covid-19, les elits politicoeconòmiques segueixen amb un al·lucinant sostenella e no enmendalla de creixement il·limitat (creixement sostenible, li diuen ara) i en el no capgirament radical de les, no menys radicals, transformacions neoliberals que provoquen les precarietats múltiples de les classes mitjanes i subalternes.

És escaient, idò, la pregunta del títol d'aquestes ratlles. Altrament dit, plena ocupació per a quin model de societat? Un model social en que "l'exèrcit industrial de reserva", del que Karl Marx parlava en referir-se a l'atur, ha passat a ser la multiprecarietat laboral? Un model social que assumeix la molt millorable qualitat de vida de la població resident, la pobresa laboral, la crisi d'habitatge, la massificació turística, el no fer cas a la comunitat científica (el Comitè d'Experts per a la Transició Energètica i el Canvi Climàtic de les Illes Balears en l'informe 2021-2022 proposà "reduir el flux de visitants"), com inevitables externalitats negatives del model sociopolític balear? Un model social en el qual no es pren en consideració que “l'augment del producte i l'ocupació no beneficia només als treballadors, sinó també als empresaris, perquè els seus guanys augmenten", tal com afirmà en el famós "Aspectes polítics de la plena ocupació" (1943) l'economista Michal Kalecki?

Una darrera, i fonamental, qüestió: El gran historiador Eric Hobsbawm, a la seva monumental obra "Historia del siglo XX", sosté que, en la postsegona gran guerra als països capitalistes, excepte comptadíssimes excepcions (Hong Kong), va existir un gran compromís polític dels governs amb la plena ocupació, però, alhora, el seu compromís amb la reducció de les desigualtats econòmiques va ser força menor. És aquest -en l’època en què els efectes de la crisi climàtica serà (ja ho és!) un poderosíssim factor de desigualtat- el model de societat balear de la "plena ocupació"? Ras i curt: "Plena ocupació" sense transició de model econòmic i social de debò és una indesitjable repetició de la història.