D'assentaments, caravanistes, i persones pobres de Palma

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (23-06-2026)

Una de les grans preguntes d'època de les societats en general, i de les ciutats en particular, no és com continuar creixent. En el cas de Palma no és com continuem impulsant cap a l'infinit la maquinària de la turistificació. La pregunta veritablement transcendent és com el repartiment de la riquesa -o més aviat, l'absència o esquifidesa d'aquesta distribució- condiciona el desenvolupament econòmic i la cohesió social. Derivada de la primera, hi ha una segona pregunta que ens interroga sobre si societats amb sectors significatius de la ciutadania exclosos, o que participen injustament, en el repartiment de la riquesa generada, són societats radicalment -d'arrel- democràtiques. Altrament dit, són veritablement lliures les persones marginades de la disbauxa de la present dinàmica creixentista ad infinitum?

Ara mateix hi ha dues fonts principals de marginació del repartiment de la renda generada. Una primera és la pèrdua de la capacitat d'integració, més o menys assegurada, del treball remunerat. La realitat és inqüestionable: hi ha massa carreres laborals que continuen sent fragmentades, insegures, i amb nous elements de precarietat. La segona font de marginació són els preus, sobretot, de l'habitatge (de lloguer i en propietat). Els preus són un autèntic aspirador de les rendes del treball, fins a l’extrem que anul·len, accelerant i agreujant el risc de pobresa, qualsevol projecte d’ habitatge en condicions d'una mínima dignitat. I, òbviament, sense sostre no hi ha integració social.

Què fa l'Ajuntament de Palma per a afrontar la crisi social més greu dels nostres dies? Idò, res disruptiu, o, mentre manté la seva guerra contra els caravanistes, anunciar que "Cort vol desmantellar un a un tots els assentaments de Palma després del desallotjament de l'antiga presó" (Diario de Mallorca de 16/06/2024). Al missatge no hi ha cabuda per a la contemplació, tot i que sigui retòrica, de la cerca d’una solució d'habitatge per a les persones que malviuen en assentaments i caravanes a Ciutat. El Govern Municipal aplica sense complexos una gestió ultra neoliberal de la gestió de la pobresa i la marginalitat, és a dir, sense cap consideració per a conceptes com ara cohesió social, empatia amb els més febles, etc. Ans al contrari, anuncien subliminarment l'aplicació d'una política de demonització de les persones pobres de Palma. Val a dir que no han inventat absolutament res. Fa temps que les persones expertes adverteixen d’aquesta deriva autoritària envers les persones pobres. Posem pel cas al politòleg i sociòleg Albert Sales i Campos que, en un llibret de 2014 titulat "El delicte de ser pobre", ja ens advertia que "la gestió neoliberal de la pobresa busca rèdits immediats en forma de vots, poder o diners, sense considerar les conseqüències de les fractures socials que la marginació i la repressió acaben causant".

Les polítiques de demonització de les persones pobres i, conseqüentment , que consideren directament o implícitament que ser pobre és un delicte, i, per tant, mereixen ser expulsades d'on malviuen, agreugen -i molt!- les dinàmiques incentivadores de les desigualtats, unes desigualtats que, recordem-ho, no són només injustes sinó que també són econòmicament, políticament, i, òbviament, socialment, ineficients. Per això fora bo que el Batle de Palma i el seu equip de govern recordessin que el Premi Nobel de la Pau en 2006, Muhammad Yunus, en l'opuscle intitulat "És possible posar fi a la pobresa?", ens adverteix que "la pobresa no la creen els pobres; la pobresa la crea el sistema. I el sistema que ha creat la pobresa no pot eliminar-la perquè continua reproduint-la". En conseqüència, és millor qualsevol política d'inclusió i no d'expulsió del dret a un habitatge digne, per això és necessari un canvi municipal sistèmic de les polítiques d'habitatge i de gestió de la pobresa i marginació. No ho faran, són com són!

“Mallorca al límit”

Publicat originalment a dBalears (14-06-2026)

La plataforma Menys Turisme, Més Vida torna a encertar en convocar una nova manifestació que tindrà lloc el pròxim 26 de juliol a les 19 h a la plaça d’Espanya de Palma. Encerta en persistir en el cicle de mobilitzacions encetat el 2023 amb la manifestació de cloenda de la Contracimera Social del Turisme d’aquell any. I torna a encertar, sobretot, en convocar-la sota l’eslògan de “Mallorca al límit”. Certament, com bé diu el manifest de la convocatòria, “... Mallorca està al Límit. Al límit ecològic, territorial i social, al límit de pressió humana i al límit de la capacitat de resistència de la seva població”.

El problema al qual ens enfrontem no és, com diuen les elits i els i les aspirants a ser-ho, només una saturació turística mal gestionada. És el model sistèmic de turistificació. Altrament dit, el règim de tot, absolutament tot, turisme: La turistització de les ments, de la cultura, dels horitzons vitals... tot al servei del capital. Un capital que globalitza la turistificació i el turisme més depredador de recursos naturals i de béns comuns, i que més contribueix  a accelerar la crisi climàtica, és a dir, el turisme de luxe. Tanta sort que també es generalitza la resistència i la protesta. Ara mateix l’exemple més pròxim és l’anomenada “revolució dels flamencs”, la gran i persistent mobilització contra els megaprojectes turístics de luxe de la família Trump a Albània.

Tornant al cas mallorquí, ve a tomb recordar que, a l'assaig "Sobre el Concepte d'Història", Walter Benjamin ens parla d'un huracà que hem anomenat “progrés”. Ho fa parlant-nos d’un quadre de Paul Klee que es titula Angelus Novus, on es representa un huracà que empeny l’Àngel de la Història que, al seu tomb, representa un capitalisme desbocat, que no pot aturar-se, que, fort i no et moguis, intenta imposar com a única forma de vida la del capitalisme caníbal. Canibalisme d’identitats, de drets dels residents, de recursos naturals, de condicions dignes en el món de treball, del dret a l’habitatge, dels horitzons de més igualtat i cohesió social... En aquestes estem. La del pròxim 26 de juliol és una mobilització contra aquest no futur.

Mallorca és ja una gran fàbrica de producció de turistes, a la que volen intensificar la seva capacitat de producció. Ho ha deixat clar el president de la Federación Empresarial Hotelera de Mallorca en declarar que “lo importante no es si llegamos a los 20 millones de turistas anuales [el 2025 arribarem a una mica més de 19 milions], sino cómo se distribuyen y qué valor aportan”. Gràcies per la sinceritat!

Sembla increïble que a hores d'ara la nostrada diligencia empresarial continuï amb el seu negacionisme envers els límits biofísics del Planeta i de Mallorca. En aquest sentit, s’escau citar un interessant article en el número de juny de la revista Alternativas Económicas on Andreu Missé -no precisament un ecologista radical-  escriu: “El sistema capitalista esgota perillosament els recursos del planeta i és incapaç de reduir la pobresa. Ara la necessitat d'un model de creixement econòmic distint ve avalada no sols per la ciència, sinó que és imposada per la guerra”, i, alhora, ens recorda que “l'informe de Nacions Unides del maig passat constata, una vegada més, que el producte interior brut (PIB) ja no serveix per a mesurar el progrés de les societats”. Però per a les elits de la turistificació tot plegat són contes d’ombres xineses.

Ara bé, la realitat és que ni Mallorca ni el Planeta ja no donen per gaire més. El model de tot turisme és absolutament dependent a l’energia fòssil de l’aviació. La desestacionalització no fa altra cosa que ajudar a tancar la cada cop més petita finestra d’oportunitat per a evitar el desastre climàtic.

La manifestació del pròxim 26 de juliol ha de ser una esmena la totalitat, un clam a favor d’un paradigma alternatiu amb un patró just de decreixement turístic. Com ens va deixar dit Marià Villangómez: ''Voler l’impossible ens cal, i no que mori el desig''.

 

Estadística versus realitat

 

Publicat originalment a dBalears (07-06-2026)

Dies de contrastos a Mallorca: La presentació de l'estadística de maig de l'anomenat Mercat de Treball dibuixa un panorama sociolaboral, a base de plena ocupació i pujades salarials, gairebé idíl·lic. El mes passat es va tancar amb una mitjana d'afiliacions a la Seguretat Social de 653.823 (una variació interanual positiva d'un 2,39%), un atur registrat de 23.607 homes i dones (una baixada en relació al maig de l'any passat d’un -6,9%), i liderant el rànquing de l'Estat de contractació formalment indefinida (del total de 48.744 nous contractes, el 75,3% van ser indefinits). Ara bé, aquestes xifres requereixen ser matisades. Som-hi:

Les dades d'afiliacions són això, afiliacions, és a dir, actes administratius i no persones afiliades. L'atur registrat és baix, però qualitativament la dada no és bona, car el 40,4% és de llarga duració. Pel que fa a la "contractació indefinida" engloba contractacions fixes discontínues moltes d'elles de curta durada, contractes amb períodes de prova prolongats que, amb la pràctica empresarial generalitzada de considerar no superat el citat període de prova, esdevenen en contractes temporals de curta durada.

Per una altra banda, segons la Conselleria de Treball, la retribució mitjana per persona treballadora a les illes Balears és de 2.396 euros mensuals, una xifra que suposa un increment del 6,3 %, que folgadament duplica la mitjana del conjunt de l'Estat, estancada en el 3,2 %. Aquesta afirmació necessita una gran matisació: Una cosa són els anomenats "costos laborals" -un indicatiu que mesura quant li costa a una empresa la mà d'obra per a produir una unitat de producte o servei-, i una altra molt diferent és allò que cobra la gent. Encara més, en matèria salarial, la mitjana val per a molt poc. Per conèixer la realitat allò que val és el salari modal, és a dir, el salari més freqüent o repetit, i no mitjanes salarials distorsionades pels elevats salaris de directius i d'altres categories professionals minoritàries. Paga la pena recordar que un recent informe d'Oxfam posa en relleu que, a Espanya, un director general d'una gran empresa guanya en un any el que una persona treballadora trigaria gairebé un segle a cobrar. Mallorca no està al marge d'aquesta dinàmica!

En qualsevol cas, aquestes estadístiques interessadament mal interpretades i manipulades contrasten amb les dades de la presentació de la Memòria de 2025 de Càritas Mallorca. Aquesta memòria ens parla de pobresa laboral, d'una situació de desigualtat estructural, i de la gens idíl·lica realitat social d'una societat en què una de cada cinc persones viu en situació d'exclusió social. A més, alerta que l'habitatge, la precarietat laboral, i la irregularitat administrativa agreugen l'exclusió social.

Malauradament, em sembla que la realitat la capta millor Càritas que no les estadístiques oficials i les interpretacions governamentals.