Dret a l’habitatge: Contracte social trencat

Publicat originalment a dBalears (04-10-2026)

La crisi de l'habitatge és una conseqüència, potser ara mateix la més cridanera, del trencament del contracte social previ al neoliberalisme a la babalà. Un contracte social que venia a dir: Si t'esforces raonablement estudiant, formant-te, treballant, estalviant... tindràs dret a un model de vida allunyat del risc de pobresa, el dret a l'habitatge serà real, si ets jove podràs emancipar-te i formar una llar... Era el contracte social de l'impuls igualitari, de la fiscalitat amb certa progressivitat, de la classe obrera desproletaritzada, de les classes mitjanes...

El neoliberalisme -el progressista i el conservador- ha provocat la ruptura d'aquest contracte social. Hi ha molts factors en aquest trencament, entre ells, la crisi permanent dels salaris, fins al punt de despullar-los de llur garantia d'integració social, i la mercantilització i financerització d'un dret bàsic com el de l'habitatge.

Centrant-nos en la despossessió del dret a l'habitatge, cal recordar que bona part del problema començà amb força el 1985, amb l'anomenat Decret-Boyer, que va alterar el règim de durada dels contractes de lloguer d'habitatge (i de locals), suprimint el contracte indefinit. Aquesta modificació va afavorir clarament els interessos dels propietaris, precaritzant les condicions de les persones llogateres. Record que llavors el PSOE argumentava que era una mesura d'europeïtzació, però, encara ara, Alemanya, Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Àustria, França, Anglaterra, i Irlanda, mantenen, de diverses formes i amb distintes  intensitats, la indefinitut dels contractes.

Ara bé, la cosa es va complicar molt amb la crisi financera de 2008: els bancs es van quedar amb un gegantí estoc d'habitatge, resultat de les hipoteques impagades, una acumulació d'habitatges que els costaria molt desfer-se’n. Encara ara n'hi ha una gran quantitat d'aquests habitatges que romanen buits, i, alhora, es va iniciar una accelerada minva del parc públic d'habitatges protegits (a les Illes Balears hem perdut gairebé 14.000 VPO des de l'any 2011, que han anat al mercat lliure). Tanmateix, la gran mercantilització i financerització de l'habitatge agafà gran embranzida entre 2012 i 2013 amb una monumental intervenció en el mercat immobiliari, amb, entre altres mesures, la creació de la SAREB, o la introducció de les SOCIMIS (Societats Anònimes Cotitzades d'Inversió en el Mercat Immobiliari) amb un règim fiscal extremadament beneficiós. A més, es van instaurar la "Golden Visa", o visat d'inversors; l'impuls  per tot arreu del lloguer turístic i de la turistificació en general; i  legislaren  canvis en la llei d'enjudiciament civil per a facilitar els desnonaments, i la reducció dels contractes de lloguer a tres anys per a afavorir la rotació i l'augment de preus.

El debat no és, idò, si l'Estat ha d'intervenir o no el mercat de l'habitatge. Ho fa sempre. Inclús no fer res, o practicar el mantra d' "únicament incentius" és una forma d'intervenir. La gran qüestió és en quina direcció i a favor de qui ho fa. La situació actual és fruit d'una persistent i radical  intervenció a favor del capital i del rendisme especulatiu. Els dos Reials Decrets que divendres passat van ser tombats en el Congrés dels Diputats pretenien -amb algunes insuficiències, moltes imprecisions, i bastants incerteses- intervenir el mercat en la direcció de frenar els desnonaments, desincentivar l'especulació, i donar estabilitat a les persones llogateres. És a dir, podria haver estat un inici de lleu canvi de lògica de dècades de neoliberalisme en el mercat de l'habitatge. No era la solució a la complexa i multifactorial crisi de l'habitatge -no serà fàcil refer qualsevol cosa semblant al contracte social trencat-, però sí que hi havia mesures pal·liatives absolutament necessàries i algunes -com ara la dels contractes de lloguer indefinits o en pròrroga automàtica-  que anaven en la direcció de fer de l'habitatge un dret.

Des de divendres passant hi ha vents d'avançament electoral. De moment la política està a les places i als carrers. L’acampada a la plaça d’Espanya de Palma i  la manifestació unitària del moviment per a l'habitatge de dissabte  en són excel·lents exemples. I la Vaga General pren forma...

Antoni Tarabini, un socialdemòcrata que estimà aquesta terra

 

Publicat originalment a dBalears (24.09-2026)

Antoni Tarabini va ser moltes coses: un sociòleg que ens va ajudar a conèixer millor la nostra societat; un bon articulista i millor comunicador i polemista; una persona plena de curiositats i esperit crític; un home fidel a les seves idees progressistes i partidàries... Però, si l'hagués de definir en poques paraules, diria que va ser un socialdemòcrata –no exactament un entusiasta del socialneoliberalisme- que estimava aquesta terra. La seva persistent vocació d'estudiar i interpretar la realitat de les Illes Balears, de conèixer les percepcions de la nostra gent i donar-les a conèixer, d'analitzar les diverses problemàtiques de casa nostra i la recerca de possibles alternatives, era la seva forma d'estimar-la. Ell va demostrar quant important és conèixer, encara que sigui per aproximació, la realitat per a transformar-la a millor.

La meva relació professional amb Antoni Tarabini em va permetre reinventar-me. De més de tres dècades de sindicalista, a quasi deu anys d'analista sociolaboral a la Fundació Gadeso. D'opinar de tant en tant sobre qüestions sindicals, a tenir una secció fixa diària anomenada "A babord" en el digital El Periscopi, que Tarabini va posar en marxa com autentica àgora plural. La comunicació i la pluralitat eren qüestions fonamentals per a Antoni Tarabini. Solia dir que "allò que es fa o allò que es pensa, si no es comunica no existeix". La pluralitat comunicativa seriosa (no les notícies falses, ni la dictadura de l'algoritme d'avui en dia) que predicava Tarabini, sempre la vaig interpretar com a part de la seva profunda convicció democràtica.

Personalment, li agrairé sempre que, a partir de 2011 -i fins a gairebé la meva jubilació avançada l'any 2019- em permetés posar en marxa, en el marc de la Fundació GADESO, l' "Observatori del mercat de treball de les Illes Balears", i dues publicacions digitals: "Panorama Sociolaboral Gadeso" i "Temes Socioeconòmics Gadeso". Tot plegat, ens va permetre filar prim -tant com vam poder- en les anàlisis del mercat laboral Illenc. Va fer possible que fóssim pioners a casa nostra en parlar de treballadors i treballadores pobres (que, amb el temps, ha esdevingut en un fet estructural); reflexionar sobre les múltiples i polièdriques precarietats laborals, socials i vitals; analitzar fenòmens  com ara els dels "autònoms proletaritzats" o el dels "inocupables" (persones desocupades de molt llarga durada), d'escenaris de creixement sense ocupació, d’ “empresaris precaris", dels indicadors claus de descohesió social, etc. Vam posar en circulació una visió crítica de les metodologies dels principals indicadors del mercat laboral. La curiositat de Tarabini era inesgotable.

La iniciativa d'Antoni Tarabini va possibilitar que es publiqués en els anys 2014, 2015, i 2016 l'Anuari del Turisme de les Illes Balears, una publicació amb una participació de la plural expertesa balear en matèria turística. Personalment, hi vaig poder participar tot reflexionant sobre el possible escenari de creixement sense ocupació del turisme en el context del període d'aguda crisi (2008-2013), les clàusules laborals i d'ocupació en la normativa turística de les Illes Balears, i sobre els límits socials i ecològics de la desestacionalització turística. Antoni Tarabini em va donar la gran oportunitat de coordinar l'Anuari del Treball de les Illes Balears de 2016 -el primer i, malauradament, únic publicat- que, amb un plural panell d'experts i expertes, ens va permetre, entre altres coses, reflexionar sobre una qüestió clau encara ara: com recuperar la garantia del caràcter inclusiu del treball remunerat. Potser van ser unes publicacions que ara serien més necessàries que mai. En aquesta terra ens falten molts Tarabinis.

Moltes gràcies, Toni. Molts i moltes t'enyorarem!

Gràcies per tant, Antoni Tarabini

Publicat originalment a Diario de Mallorca (25-09-02026)

Vaig saber de l'existència d'Antoni Tarabini a les acaballes de la dictadura franquista i durant els anys de l'anomenada "transició". El vaig conèixer personalment en els anys de la meva activitat sindical: a cada negociació del Conveni Col·lectiu de les Illes Balears no faltaven les seves trucades i els encontres amb ell per interessar-se per "com anaven les coses". Igualment, record que s'interessà, i molt, per les negociacions del diàleg social autonòmic que durant el segon Govern del president Antich, es varen concretar en el "Pacte per a la competitivitat de l'economia, l'ocupació i la cohesió social a les Illes Balears". En aquells anys, em sorprenia gratament l'interès sincer d'Antoni Tarabini per aquestes coses, i per la tasca general del sindicalisme.

Des de finals de 2008 fins a maig de 2010 em va tocar la desagradable tasca de presentar les evolucions del mercat de treball illenc de la crisi. Mensualment, analitzàvem públicament les dades del SOIB-INEM i de la Seguretat Social, i trimestralment les de l'EPA-INE. Des de CCOO procuràvem anar en les anàlisis més enllà de la qüestió quantitativa -que era horrorosa-, i començàvem a reflexionar sobre els efectes sociològics negatius de la gran recessió (les classes mitjanes s'empobrien fins a creuar el llindar de la pobresa). No oblidaré mai aquelles cridades telefòniques de Tarabini tot just acabades les habituals rodes de premsa: eren un autèntic interrogatori i, alhora, un fantàstic diàleg sobre el tarannà del mercat laboral d'aquell mes o trimestre i els continguts dels darrers Quaderns Gadeso publicats. Crec que es va crear una certa complicitat en les anàlisis sobre allò que passava i les seves repercussions de futur.

A finals de maig de 2010 vaig deixar, de sobte, tota responsabilitat en el sindicat CCOO de les Illes Balears, i només començar 2011 es va iniciar el meu lligam professional amb Antoni Tarabini. Em va "fixar" per a treballar a la Fundació Gadeso. Després de molts anys dedicat a la tasca sindical, i, per tant, de participar activament en la regulació d'alguns mecanismes del mercat laboral illenc (negociació de convenis, d'expedients de regulació d'ocupació, de convocar i impulsar vagues i altres protestes sindicals, etc.), Tarabini em va donar l'oportunitat d'observar la situació sociolaboral des d'una perspectiva molt més pausada i analítica.

Antoni Tarabini em va encarregar posar en marxa un "Observatori del mercat de treball de les Illes Balears", amb -fidel a la seva vocació de "les coses clares i la xocolata espessa"- una sola instrucció: posar a l'abast de tothom les xifres més rellevants, la seva evolució, i, això era fonamental!, una interpretació fàcilment entenedora d'aquestes dades. Una vegada consolidat l'Observatori, vam posar em marxa dues publicacions digitals: Panorama Sociolaboral Gadeso (una lectura comentada dels estudis més rellevants sobre el treball i els afers socials que es feien), i Temes Socioeconòmics Gadeso on posàvem el focus en aspectes claus com ara la pobresa laboral, els indicadors de descohesió i exclusió social, la pèrdua de garantia d'integració del treball remunerat, la desigualtat en les pensions públiques, la feminització de la pobresa,  les noves precarietats, etc. Van ser uns anys de, com calia esperar amb en Tarabini, innovació, i de posar en circulació nous conceptes. Però, sobretot, va ser un temps de reflexió conjunta, de conèixer-nos més, de teixir complicitats i amistat.

Gràcies per tant, Antoni Tarabini!