Publicat originalment a Diario de
Mallorca (28-09-2026)
Com
és sabut, l'Organització Internacional del Treball (OIT) és l'agència de l'ONU
encarregada de dissenyar unes normes laborals de mínims que garanteixin el
treball decent. La particularitat de l'OIT en l'entramat de Nacions Unides és
el seu caràcter "tripartit", és a dir, reuneix governs, empresaris i
representants de treballadors de 187 estats membres. És, per dir-ho d'alguna
manera, la seu internacional del diàleg i el consens social, i, per tant,
gaudeix d'una indiscutible -excepte per part de l'extrema dreta- "auctoritas"
moral i de guiatge envers unes relacions laborals justes. Com en tot allò que
té a veure amb la governança global, la "potestas" de l'OIT són
figues d'un altre paner. No obstant això, transitar per camins hostils a la
justícia sociolaboral no deixa de ser una indecència i una tendència de
desdemocratització de la democràcia, si més no, en els seus continguts
materials i d'impuls igualitari.
Aquestes
ratlles introductòries venen a tomb del fet que a les acaballes del passat mes
d'agost l'OIT va emetre un comunicat que es resumia així: "La protecció
laboral és la base d'una mà d'obra justa i pròspera", una nota que venia
acompanyada d'un seguit d'iniciatives que posen l'accent en els drets, la
seguretat i el benestar de les persones treballadores. Ara bé, en la conjuntura
actual, i amb la correlació de forces realment existent (cal recordar que avui
és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme), el repte de
protegir el treball és ingent. En aquest sentit, el professor i investigador
Rodrigo Palomo Vélez, a un article publicat a la revista digital
(www.cielolaboral.com) de la Comunidad para el Estudio Laboral y Ocupacional (CIELO
laboral), ho resumeix així:
"La
protección del trabajo ha estado en permanente crisis. Nace de una crisis, como
fue la primera Revolución Industrial, y distintas crisis han acompañado y
marcado su evolución. Pero las crisis actuales [demogràfica,
climàtica i tecnològica] no son una más. [...] Así las cosas, la protección del trabajo llegó a
una frontera entre un antes y un después. El impacto de las crisis actuales en
el trabajo y las relaciones laborales es enorme, inconmensurable. Por tanto, la
reformulación de la protección del trabajo debe pensarse con largo alcance,
porque las cosas no volverán a ser como antes".
A
parer meu, aquesta reformulació de la imprescindible protecció del treball
passa, fonamentalment, per legislar la democratització de l'empresa (amb la
participació real de treballadors i treballadores en la presa de decisions
estratègiques); noves formes d'organització del treball (jornada laboral de 32
hores i quatre dies de feina a la setmana, garantia de debò de conciliació entre
vida laboral i personal, una nova generació de drets en matèria de protecció de
riscos i malalties laborals, etc.); evitació de la pobresa laboral i la bretxa
salarial de gènere i la jeràrquica (salaris mínims regionals en funció del cost
de vida, retribucions màximes per a els directius i directives, entre d'altres
mesures); o introducció d'aspectes laborals en les regulacions administratives
sectorials (com, a tall d'exemple, els llits elevables als hotels).
És
aquest un plantejament utòpic? Evidentment no ho és. Allò que és una veritable
utopia és pensar que el futur del treball ha de ser un futur de mala qualitat
de vida per a qui ha de treballar per viure. És una barbaritat impulsar constructes
socioeconòmics que, en lloc de crear valor per a la societat, només ho facin per
els beneficis empresarials i per retribuir l'accionariat i, per tant, societats
amb creixent descohesió social. En definitiva, una distopia de protecció total per
al capital i zero proteccions per el treball, és un futur indesitjable.
En
qualsevol cas –i només a tall d'exemple-, posar en dubte la continuïtat de
l'obligació de la instal·lació de llits elevables als hotels, alentir el
mesurament de les càrregues de treball de la totalitat dels llocs de feina de
l'hostaleria, o continuar ignorant les més que presumibles pèssimes condicions
de treball en el lloguer turístic, com fa el Govern de les Illes Balears, és
contradictori amb el missatge de protecció laboral justa promoguda per l'OIT.
Igualment ho és la legislació laboral recentment aprovada a Grècia (setmana
laboral de 6 dies, 13 hores de treball diàries, 78 hores de jornada laboral
setmanal, jubilació als 74 anys). Una vertadera involució reaccionària que,
fins i tot, contradiu la normativa de la UE en matèria d'ordenació de la jornada
de treball. Però els tambors de guerra contra la justícia laboral no només
sonen per aquestes contrades mediterrànies. L'executiu de Costa Rica està
impulsant una reforma laboral que farà retrocedir al país gairebé un segle, car
després d'acabar amb la jornada laboral de vuit hores fa uns pocs d'anys, ara
vol estendre-la a 12 hores diàries i 78 setmanals, i posar més traves encara a
l'exercici del dret de vaga.
Ben
segur que la nova legislació laboral grega i la costa-riquenya en preparació
són els exemples que té al cap –un veritable somni humit- el president de la
Confederació d'Hosteleria d'Espanya, José Luis Yzuel, que fa uns dies defensà
que "els cambrers han treballat sempre mitja jornada: de 12 a 00
hores". Tant a Grècia com a Costa Rica una de les "excuses"
d'aquestes involucions laborals i socials és la "necessitat" que té
el sector turístic de més i més desregulació laboral. És a dir: Menys drets
laborals. A les Illes Balears del tot i més turisme, ens convé estar a l'aguait!
