Infàmia europea

Publicat originalment a dBalears (28-06-2026)

Dels "Desconeguts a la porta de casa" de Zygmunt Bauman (Arcàdia, 2016), a "la infàmia de deportar a persones a l'Afganistan dels talibans". Si no fos per la llargària, aquest hauria pogut ser el títol d'aquestes ratlles.

El cas és que han passat només deu anys d'ençà que Bauman publiqués aquest imprescindible llibret d'emergència (i onze de la històrica i dramàtica fotografia de l'infant Alan mort a una platja de Turquia). El filòsof d'origen polonès defensava la idea "d'un planeta, una humanitat" contra, en paraules del papa Francesc, "la globalització de la indiferència".

Alhora Bauman ens planteja, entre moltes altres, dues reflexions claus per a el que vull comentar: "Des de l'inici de la modernitat, els refugiats que fugen de la cruesa de la brutalitat de les guerres i dels despotismes o d'una existència de fam i desprotecció salvatges han trucat a la porta d'altres persones. Per als de l'altre costat d'aquella porta, aquests refugiats sempre han estat -i són encara ara- uns desconeguts". La segona de les reflexions ve a dir que és inútil intentar "tancar les portes al planeta globalitzat", és a dir, que és una absurditat voler tancar "les portes que fa temps que van perdre les frontisses (o, més ben dit, que se'ls van fer malbé) i que, per tant, ja no són útils".

Són reflexions plenes d'actualitat en un temps en què la imatge del petit cos d'Alan mort sobre la sorra ja no tindria el mateix grau d'impacte en les opinions públiques europees que va tenir en el seu dia. L'avanç dels marcs d'extrema dreta, del solucionisme cruel, envileix bona part d'aquestes opinions públiques. Això explica -però no justifica- que la Unió Europea hagi perpetrat una autèntica infàmia avalant una victòria ideològica del reaccionarisme global.

Fa temps que la infàmia es vènia forjant. Però es va accelerar el proppassat dia 1 de juny, quan el Parlament Europeu i el Consell Europeu van aprovar inicialment un acord sobre el nou Reglament de Retorn de persones migrants. Aquest acord endureix moltíssim la política d'expulsió de migrants, i, sobretot, preveu la possibilitat de crear centres d'expulsió en països no europeus, fins i tot  en els què el respecte als drets humans és inexistent. Aquest acord ha anat passant els pertinents tràmits per a esdevenir en definitiu, i aquests dies hem pogut veure com va implementant-se.

Malgrat l'intent de secretisme, s'ha sabut que el dimarts de la setmana passada un equip de la Comissió Europea i representants de 15 estats membres (entre els quals, afortunadament, no hi és Espanya) es van reunir amb els talibans per a accelerar la deportació de migrants a l'Afganistan. El mateix dia ens assabentàvem que "Alemanya col·labora amb els talibans per a deportar a persones migrants a l'Afganistan i programa fins a tres vols xàrter al mes". Es consumà la infàmia i un greu retrocés civilitzatori. Per afrontar els reptes d'època, la UE, pel que fa a principis democràtics i de no repetició del feixisme, a cada bugada  perd un llençol.

Benestar sí, guerra no

Publicat originalment a dBalears (21-06-2026)

La no explicada presència del secretari de defensa dels EUA, Pete Hegseth, i del secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, a la reunió de ministres de Defensa a Brussel·les el dijous, 18 de juny, demostra, a parer meu, la submissió de la UE en matèria armamentista i guerrera a allò que ordenin els poders estatunidencs. És una submissió perillosíssima. No debades, Hegseth va aprofitar la inauguració de l'esmentada reunió per esbroncar als europeus que no aporten el 5% del PIB a l'OTAN, i va criticar, sense embuts, les preocupacions i despeses europees en matèria de canvi climàtic o igualtat de gènere (sic). Tanmateix, el retret més fort de l'home de Trump en els assumptes de la guerra va ser contra les despeses  en l'estat del benestar europeu d'ençà del final de la Segona Guerra Mundial i la minsa despesa militar feta des de llavors. Poca broma!

L'obsessió dels EUA i, òbviament de l'OTAN, per retallar despeses socials i transferir-les a lo militar no és nova. Recordeu les declaracions de Mark Rutte de desembre de 2024 en les quals afirmava: "Els ciutadans dels estats membres de l'OTAN han d'acceptar fer sacrificis, com ara retallades en les seves pensions, sanitat i sistemes de seguretat social, per a augmentar la despesa en Defensa". La concreció de la submissió de la UE als EUA és el pla anomenat ReArm Europe que, anunciat el març de 2025, preveu mobilitzar 800.000 milions d'euros per a armament, uns recursos que es desvien de l'educació, la sanitat, la protecció social, i l'acció climàtica.

Per oposar-se a aquest despropòsit -a aquesta, en paraules de l'Arcadi Oliveres, "malaltia que no para de créixer i que es diu guerra"- més de 800 organitzacions de la societat civil, sindicats i moviments socials, agrupats a la plataforma Stop ReArm Europe, es van manifestar diumenge passat, 14 de juny,  a Brussel·les i a altres ciutats del continent europeu. La mobilització va tenir lloc només uns dies abans que els líders de la UE es reunissin els dies 18 i 19 de juny en un Consell Europeu. Aquest Consell  és l’inici de negociació  del pròxim pressupost septennal de la UE -el que s'anomena Marc Financer Plurianual (MFP) 2028-2034-. Segons advertiren els i les convocants d'aquestes manifestacions s'està redissenyant per canalitzar desenes de milers de milions d'euros cap a la indústria armamentística. Val a dir que l'antimilitarisme europeu denuncià també, i amb més força que mai, la creixent influència del lobby armamentístic, i per això cal la mobilització social.

Les organitzacions que es manifestaren,  subratllaren que el 14 de juny no era, ni prop fer-hi, un punt final. Ans al contrari, aprofitaran la trobada per planificar els pròxims passos d'una campanya a escala continental que impulsi accions locals sota la reivindicació de: els diners públics s'han de destinar al benestar, no a la guerra.

El moviment pacifista mallorquí faria bé de fer-se seu el lema "Benestar sí, guerra no", i participar activament en aquest cicle de mobilitzacions. Som-hi.

En el cinquanta aniversari de la Marxa de la Llibertat, que va tenir un gran significant arreu dels Països Catalans -jo consider que el continua tenint-, permeteu-me que manllevi i adapti el seu històric lema: "Poble mallorquí, posa't a caminar".

 

D'assentaments, caravanistes, i persones pobres de Palma

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (23-06-2026)

Una de les grans preguntes d'època de les societats en general, i de les ciutats en particular, no és com continuar creixent. En el cas de Palma no és com continuem impulsant cap a l'infinit la maquinària de la turistificació. La pregunta veritablement transcendent és com el repartiment de la riquesa -o més aviat, l'absència o esquifidesa d'aquesta distribució- condiciona el desenvolupament econòmic i la cohesió social. Derivada de la primera, hi ha una segona pregunta que ens interroga sobre si societats amb sectors significatius de la ciutadania exclosos, o que participen injustament, en el repartiment de la riquesa generada, són societats radicalment -d'arrel- democràtiques. Altrament dit, són veritablement lliures les persones marginades de la disbauxa de la present dinàmica creixentista ad infinitum?

Ara mateix hi ha dues fonts principals de marginació del repartiment de la renda generada. Una primera és la pèrdua de la capacitat d'integració, més o menys assegurada, del treball remunerat. La realitat és inqüestionable: hi ha massa carreres laborals que continuen sent fragmentades, insegures, i amb nous elements de precarietat. La segona font de marginació són els preus, sobretot, de l'habitatge (de lloguer i en propietat). Els preus són un autèntic aspirador de les rendes del treball, fins a l’extrem que anul·len, accelerant i agreujant el risc de pobresa, qualsevol projecte d’ habitatge en condicions d'una mínima dignitat. I, òbviament, sense sostre no hi ha integració social.

Què fa l'Ajuntament de Palma per a afrontar la crisi social més greu dels nostres dies? Idò, res disruptiu, o, mentre manté la seva guerra contra els caravanistes, anunciar que "Cort vol desmantellar un a un tots els assentaments de Palma després del desallotjament de l'antiga presó" (Diario de Mallorca de 16/06/2024). Al missatge no hi ha cabuda per a la contemplació, tot i que sigui retòrica, de la cerca d’una solució d'habitatge per a les persones que malviuen en assentaments i caravanes a Ciutat. El Govern Municipal aplica sense complexos una gestió ultra neoliberal de la gestió de la pobresa i la marginalitat, és a dir, sense cap consideració per a conceptes com ara cohesió social, empatia amb els més febles, etc. Ans al contrari, anuncien subliminarment l'aplicació d'una política de demonització de les persones pobres de Palma. Val a dir que no han inventat absolutament res. Fa temps que les persones expertes adverteixen d’aquesta deriva autoritària envers les persones pobres. Posem pel cas al politòleg i sociòleg Albert Sales i Campos que, en un llibret de 2014 titulat "El delicte de ser pobre", ja ens advertia que "la gestió neoliberal de la pobresa busca rèdits immediats en forma de vots, poder o diners, sense considerar les conseqüències de les fractures socials que la marginació i la repressió acaben causant".

Les polítiques de demonització de les persones pobres i, conseqüentment , que consideren directament o implícitament que ser pobre és un delicte, i, per tant, mereixen ser expulsades d'on malviuen, agreugen -i molt!- les dinàmiques incentivadores de les desigualtats, unes desigualtats que, recordem-ho, no són només injustes sinó que també són econòmicament, políticament, i, òbviament, socialment, ineficients. Per això fora bo que el Batle de Palma i el seu equip de govern recordessin que el Premi Nobel de la Pau en 2006, Muhammad Yunus, en l'opuscle intitulat "És possible posar fi a la pobresa?", ens adverteix que "la pobresa no la creen els pobres; la pobresa la crea el sistema. I el sistema que ha creat la pobresa no pot eliminar-la perquè continua reproduint-la". En conseqüència, és millor qualsevol política d'inclusió i no d'expulsió del dret a un habitatge digne, per això és necessari un canvi municipal sistèmic de les polítiques d'habitatge i de gestió de la pobresa i marginació. No ho faran, són com són!