Signatures per a la justícia social

Publicat originalment a dBalears (29-03-2026)

Després de gairebé un any i mig de feina d'elaboració, organització, difusió i explicació arreu de les Illes Balears del contingut i objectius de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) pel dret de la gent gran a tenir una vida digna; transcorreguts mesos de teixir aliances i complicitats amb persones, entitats socials i representants municipals; i una vegada que setanta cinc persones -un nombre molt rellevant- han promès davant la Mesa del Parlament de les Illes Balears el càrrec de Fedatari per a l'autentificació de les signatures, la ciutadania ja pot signar la ILP. La gent ja pot estampar la seva signatura per a l'erradicació de les pensions de pobresa.

Cal recordar que amb l'esmentada ILP es pretén que el Parlament de les Illes Balears aprovi la creació del Sistema Balear de Complement per a les Pensions públiques de quantia inferior al Salari Mínim Interprofessional. Evidentment, aquest complement tindrà, com ha de ser, caràcter social i transitori fins que, per decisió de les institucions estatals, la pensió mínima tingui la mateixa quantia que la del Salari Mínim Interprofessional. Mentrestant, cal exercir la capacitat d'autogovern per garantir que a les Illes Balears no hi hagi cap persona pensionista, que gairebé no disposi d'altres ingressos que la pensió, que hagi de malviure en condició de pobresa.

El mencionat complement social autonòmic serà, si així ho aprova el Parlament, una peça més de l'arquitectura autonòmica de serveis socials, una aplicació de l'article 16 del nostre Estatut d'Autonomia sobre Drets Socials que, en el seu apartat tercer, estableix que l'actuació de les administracions públiques de les Illes Balears s'haurà de centrar prioritàriament, entre altres àmbits, en "la protecció i l'atenció integral de les persones grans per a la promoció de la seva autonomia personal i de l'envelliment actiu que els permeti una vida digna i independent i el seu benestar social i individual".

Tenint en compte que el 51% de les pensions no arriben a 1000 €, el 25% a 720 € i el 15% a 527 €, i que moltíssimes d'aquestes persones -majoritàriament dones- no tenen cap altre ingrés substancial, són persones a les quals no se les permet una vida digna i independent ni el seu benestar social i individual. Subscriure l'esmentada ILP amb la signatura de cadascú és, sens dubte, una qüestió de justícia 
 

No a les guerres!

Publicat originalment a dBalears (22-03-2026)

En un text d'adhesió a la Marxa Mundial per la Pau i la No-violència de 2009, Eduardo Galeano ens va deixar escrit: "Las guerras mienten. Ninguna guerra tiene la honestidad de confesar 'Yo mato para robar'. Las guerras siempre invocan nobles motivos. Matan en nombre de la paz, en nombre de Dios, en nombre de la civilización, en nombre del progreso, en nombre de la democracia. Y si por las dudas, si tanta mentira no alcanzara, ahí están los grandes medios de comunicación dispuestos a inventar enemigos imaginarios para justificar la conversión del mundo en un gran manicomio y un inmenso matadero". És un text que, malauradament, en lloc de perdre actualitat, l'ha guanyada.

No es tracta només de recuperar el "No a la guerra" del 2003, el que cal és fer majoritari el clam de "No a les guerres", a totes les guerres d'arreu del món. Entre altres coses, perquè no hi ha guerres bones i guerres dolentes, justificables i injustificables, justes i injustes. Totes les guerres són maleïdes!

Siguem clars: Només amb la pau hi ha, tot i que sigui amb importants dèficits d'efectivitat, respecte als Drets Humans. És l'aplicació de la legalitat internacional, i la política del multilateralisme, que la humanitat ens vam dotar després de la Segona Gran Guerra, el que evita les guerres, els genocidis, les morts a balquena... Les guerres, totes les guerres, accentuen vertiginosament les desigualtats socials globals i locals, car empobreixen a les persones no estrictament riques, i enriqueixen, encara més, a les riques i molt riques (a tall d'exemple, les grans corporacions petrolieres estatunidenques, en aquestes primeres setmanes de la guerra dels EUA i Israel contra l'Iran, s'estan fent d'or, mentre creix el nombre de famílies que tenen o tindran problemes per omplir el frigorífic). La, diguem-ho així, il·lustració del segle XXI ha de ser a favor de la vida, i no a favor de la (in)cultura de les guerres pels combustibles fòssils i pels materials imprescindibles per a una tecnologia objectivament contrària a la bona vida de tothom.

Totes les guerres són esgarrifosament letals pels seus efectes incentivadors de la triple crisi ecològica (clima, biodiversitat i espais naturals). El progrés civilitzatori passa per la desnuclearització del món (per això és tan urgent que el govern espanyol signi el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears), barrar el pas a les noves formes (tecnologia d'última generació i IA) de fer la guerra que maten massivament a la població civil, i acabar per sempre més amb el colonialisme històric i el neocolonialisme d'avui en dia.

En direu que soc del club del bonisme. M'enorgulleix. Qualsevol cosa abans de ser dels malistes!

A Mallorca, en català (també amb la Policia Nacional!)

Publicat originalment a dBalears (15-.03-2026)

Dimarts, 10 de març, tocades les 11 hores, vaig arribar a la concentració convocada per la Plataforma per la Memòria Democràtica davant el Parlament de les Illes Balears per protestar contra la derogació de la Llei autonòmica de memòria i reconeixement democràtics. Amb un dels molts policies nacionals allà presentes, vaig tenir el següent diàleg: "–Perquè no podem concentrar-nos just davant de la porta del Parlament i si ho poden fer els grups de creueristes quan atenen les explicacions dels guies turístics? –No le entiendo. Soy asturiano. Hábleme en castellano. –Xerr la llengua pròpia d'aquesta terra, no acostum a girar de llengua. Vostè és un funcionari, m'hauria d'entendre". De sobte, el policia nacional em va deixar amb la paraula a la boca i no el vaig poder identificar i fer la pertinent denuncia a l'Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics. Una denúncia que, de segur, hagués tingut poc recorregut. Si un cambrer o una cambrera no està obligat o obligada a entendre'm en demanar un cafè amb llet, per què un policia nacional  ha d'estar-hi obligat?

En qualsevol cas, no és aventurat afirmar que en la relació ciutadania-policia nacional el grau de no utilització del català és un angle mort del que en xerram massa poc. Els que freqüentem concentracions i manifestacions sabem que, quan hi ha algun problema amb la paperassa o el que sigui, la impossibilitat de dialogar en català amb els efectius policials espanyols és gairebé total.

Tot plegat és, a parer meu, molt greu. La manca de respecte vers la nostra llengua pròpia va, en aquest cas, més enllà, de l'incompliment dels drets lingüístics dels catalanoparlants en àmbits com ara el consum, la sanitat, la justícia, els tràmits administratius, el món laboral, etc. És un perillós risc per a la llibertat individual i col·lectiva propi d'un règim d'apartheid lingüístic. És, això, una exageració? Prenent en consideració que l'encara vergonyosament vigent Llei Mordassa reforça -fins a fer-la quasi absoluta- la presumpció de veracitat dels agents a l'hora de manifestar fets en un atestat policial, és evident que si nosaltres empram el català i ells no ho entenen (o no ho volen entendre), ho tenen  en safata imputar a la ciutadania catalanoparlant que no gira la llengua qualsevol barbaritat a conseqüència de, posem pel cas, una mínima discussió entre ciutadà o ciutadana i Policia Nacional.

No solc emprar aquest espai per xerrar de "batalletes personals", però com avui faig una excepció, acabaré com he començat: amb una altra anècdota personal. És la següent:

El dia 9 de maig de 2025, aviat farà un any, la Delegación del Gobierno em va comunicar una sanció, conseqüència de la meva participació en una concentració pacifista i pacifica. La sanció és en aplicació de la Llei Mordassa i basada en una falsedat (no obeir les ordres d'un agent de la Policia Nacional) i una mitja veritat (negar-me a identificar-me quan la concentració feia temps que havia acabat). La dita sanció, en estar en els tràmits d'al·legacions, recursos i altres mandangues administratives, encara no està confirmada. Però allò que vull posar en relleu és que, havent conegut gran part de les entranyes de l'expedient administratiu, puc assegurar que el que es relata pels que tenen la "presumpció de veracitat policial" només pot ser causa de mala fe, de no haver-me entès per parlar-los en català, o de tot alhora. No sé què és pitjor!

És clar que a Mallorca, en català! Quan calgui, també amb la Policia Nacional. Fins i tot si és per reclamar la derogació de la funesta Llei Mordassa.