La bretxa de gènere en la pobresa de la gent gran

Publicat originalment a dBalears (08-03-2026)

És 8 de març, el Dia Internacional de les Dones. Entorn d'aquest dia se sol xerrar molt de bretxes de gènere salarials,  però també referides a la temporalitat i parcialitat en la contractació, a l’accidentalitat laboral, la salut en general i a la salut mental en particular, a la corresponsabilitat familiar, a la presència en els consells de direcció de les empreses, a la distribució de renda i patrimoni, etc. Fins i tot, amb una atenció relativa, es comenta la bretxa de gènere  en la pobresa. En aquest sentit, anotem que, segons l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de 2025, la taxa de risc de pobresa o exclusió social de les dones va ser del 18,3%, un 1,1% superior a la dels homes.

Ara bé, a parer meu, n’hi ha una de bretxa de gènere poc o molt invisibilitzada, de la que se’n xerra més aviat poc: La bretxa de gènere en la pobresa de la gent gran. Vegem algunes dades:

Les darreres dades de l’Agència Tributària sobre pensions (any fiscal 2024) ens informen que la pensió mitjana anual de les persones entre 66 i 75 anys va ser de 23.516 € pels homes i 19.172 € per a les dones. La del grup d’edat de més de 75 anys va ser de 21.121 € i 15.779 €, per a homes i dones respectivament. És a dir, la bretxa de gènere és del 18,5% i del 25,3% per cadascun d’aquests grups d’edat.

L’Anuari de l’envelliment de les Illes Balears de 2025 publica un estudi de Mallorca Sense Fam amb dades dels seus usuaris majors de 65 anys i més en el període 2020-2024. Del total (549) de persones ateses a la seu de l’entitat, més del 57% van ser dones. I entre les ateses a domicili (253 en total) les dones representaven el 71%.

Per tant, la bretxa de gènere en la pobresa de la gent gran, tot i que invisibilitzada, existeix. Cal fer-li front.

Ara mateix hi ha sobre la taula una proposta conjuntural, però de gran importància, com és la ILP “Pel dret de la gent gran a tenir una vida digna”. I una estructural, la Renda Bàsica (RB), perquè, com diuen Georgina Monge i Carme Porta al llibre comentat aquí la setmana passada, “la Renda Bàsica és una mesura feminista en tant que pot ajudar a pal·liar les taxes de pobresa femenina i atenuar situacions de discriminació per raó de gènere, al mateix temps que dota a les dones de més autonomia i independència econòmica”. Altrament dit, la RB és un potent antídot contra la violència econòmica de gènere.

 

“Quan convé seguem cadenes”

Publicat originalment a dBalears (01-03-2026)

“Quan convé seguem cadenes” és el títol del llibre col·lectiu recentment publicat per Manifest Llibres, i coordinat per Sergi Raventós i Dolo Medina. El volum aborda la Renda Bàsica (RB) amb una mirada polièdrica, des de la teoria, els fonaments filosòfics i polítics, les bases tècniques que la fan viable, les d’experiències pràctiques i experimentals, o els reptes comunicatius i explicatius. Però, potser, la novetat principal del llibre és l’explicació i defensa de la proposta des de la perspectiva del feminisme, del model alternatiu al neoliberal (progre o neoconservador) de protecció social i serveis socials, de les vides LGBTIQ+, de la immigració, l’antiracisme, el jovent, la infància, la pagesia, la salut mental,  dels drets humans, la democratització dels treballs, la transició ecosocial, i la cultura. Val a dir que el subtítol és “Per una Renda Bàsica a Catalunya”, però, veritablement, és una caixa d’eines en defensa universal de la RB.

Abans de seguir, i per evitar confusions, aclariguem que la RB és una assignació pública monetària que rep, periòdicament i indefinidament, tota la població. Aquesta assignació és incondicional, universal, individual, suficient, i complementària i compatible amb el que, especialment a Europa, coneixem com a Estat del Benestar. Val a dir que la RB que aquí es proposa -en alineació amb la Xarxa Renda Bàsica i Basic Income Earth Network (BIEN)- és una proposta justa car el seu finançament va associat a una veritable i radical distribució de la riquesa mitjançant una completa reforma fiscal, i una lluita sense pietat contra el frau i l’evasió fiscal, de tal manera que, tot i que tothom cobri la RB, una minoria perd i una majoria guanya.

Fet aquest parèntesi, tornem al llibre que conté, a més del pròleg i l'epíleg, un total de 17 articles  d’una trentena d’autors i autores-, un contingut inabastable a un  text com el present.  Permeteu-me, idò, que només faci uns succints comentaris en relació a l’abordatge de la RB des del prisma dels darreres quatre àmbits esmentats en el paràgraf anterior, i que em semblen particularment suggeridors:

Sobre la relació de la RB amb la perspectiva dels DDHH cal, a parer meu, prendre en consideració que, com el seu desenvolupament s'ha fet en un context capitalista, en la pràctica, el principal d'aquests drets, el que, sens dubte ni complexos, ha gaudit d'efectivitat absoluta, ha estat el de la propietat privada, i els altres s'han supeditat a ell. La RB, com a dret humà emergent, és la palanca d'oportunitat per a donar, a la fi, efectivitat a l'article 1 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948 que proclama que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets”. Pel que fa a la democratització dels treballs, tot i que és un tema que dona per a molt, em sembla que en l’apartat del llibre que signen David Casassas i Francisco Ramos Martín hi ha, si més no, dues idees claus: “la RB també pot ser entesa com una eina per assolir formes de treball més lliures, més dignes, també fora del mercat de treball” i “la RB permetria una flexibilitat [contrahegemònica] més gran del mercat de treball: no només permetria la flexibilitat dels treballadors per triar una feina, sinó també per triar no treballar, o per escollir la forma organitzacional del centre de treball (per exemple, l’autoocupació o el món de les cooperatives)". Potser a Mallorca tingui una importància i un interès singular la relació de la RB amb la transició ecosocial perquè és essencial per transitar sense pors socials del model de creixement il·limitat de turistificació a un nou model de desenvolupament amb grans dosis d’equilibri sectorial, de justícia social, i que sigui garantia de bona vida per a tothom.

Ara bé, en un context en què el programa irlandès de RB per a les arts i la cultura s’ha convertit en permanent, mentre a casa nostra s’agreugen les precarietats múltiples dels treballadors i treballadores de base de la cultura i les arts, i les polítiques públiques subjuguen cada cop més els creadors i creadores a la turistificació, em sembla especialment interessant l’article dedicat al binomi RB i cultura. En general, cal imaginar la RB com un sòl que permet estar a peu dret, i això és especialment rellevant en els sectors culturals per garantir la seva llibertat i potencialitat creadora. Seguint l’exemple d’Irlanda, insistesc en la proposta d’un nostrat programa pilot de Renda Bàsica per a la Cultura i les Arts  en contraposició a la cultura de la turistificació

En fi, “Quan convé seguem cadenes” és un llibre important per moltes raons de les quals en citaré només quatre: Perquè hi ha poca literatura sobre la RB en català; pel fet de publicar-se l’any del 25è aniversari de l’Associació Xarxa Renda Bàsica; perquè com diu Julen Bollain -el prologuista del volum- “aquest llibre és això: un cos col·lectiu al servei d’una proposta que ha deixat de ser una utopia per esdevenir un horitzó”; i, per acabar, és un llibre important pel què   escriu Sarah Babiker a l’epíleg: “Amb aquest llibre sumem paraules, idees, intuïcions, obertures al llenguatge amb què s’escriu un futur que no aconseguiran negar-nos”.

"Menú de Gaza"

Publicat originalment a Diario de Mallorca (26-02-2026)

D'un quant temps ençà és bastant freqüent trobar llibres com a part de les exposicions d'art contemporani. Solen ser exposicions situades, en paraules d'Ingrid Melano, "darrere de l'escena del mercat de l'art", és a dir, mostres expositives poc o gens complaents amb el poder, amb el tarannà del món actual que, veritablement, no transita per la millor època de la humanitat (genocidis, multicrisi ecològica, militarisme i deshumanització a balquena, desigualtats socials mai vistes...). D'aquesta presència de llibres que esdevenen essencials en les sales dels museus d'art contemporani se m'ocorren, entre d'altres, els que formaren part de l'exposició "Patent de Cors", de Daniel García Andújar, o tantes de Marcelo Expósito.

Però allò que m'interessa compartir aquí són unes paraules sobre un llibre que, en forma i contingut, per si sol és una obra d'art. El llibre en qüestió es titula "Menú de Gaza" i és fruit d'un micromecenatge que ha permès que la Revista 5W l'edités. És una iniciativa del periodista freelance Mikel Ayestaran, que fa la introducció i l'epíleg. Ayestaran, en la part introductòria, escriu: "Els plats d'aquest llibre recullen els primers 15 mesos de la venjança israeliana per l'atac de Hamàs del 7 de l'octubre de 2023. Aquests plats formen part de la particular història de resistència de la família Hammad contra un enemic que no va dubtar un segon a usar la fam per a doblegar-los. No ho va aconseguir".

El fet és que el  gruix del llibre va d'això: D'una petita descripció i una foto del plat que menjava la família Hammad cada un d'aquells dies del genocidi. Tot va començar amb la publicació diària d'aquests comentaris i fotografies a Instagram. Ara, el llibre les recopila a partir del treball de l'equip format per Mikel, però, sobretot, per Amal, Kayed, i Dalia, la mare i cuinera, el pare, i la filla de 18 anys i encarregada de les fotografies, respectivament.

L'epíleg de Mikel Ayestaran acaba així: "El menú de Gaza ha acabat, les històries de Gaza no tenen fi". Efectivament, la resistència continua, el patiment humà és persistent, el genocidi que venia d'abans d'aquell 7 d'octubre no sembla tenir fi. Just abans de començar a escriure aquestes ratlles, he llegit que Sonia Silva, responsable d'UNICEF a la Franja de Gaza, afirma que un de cada cinc bebès de Gaza està naixent desnodrit, que els infants de Gaza necessiten tornar a ser infants, i remata dient que el que s'ha viscut aquí [a Gaza] en matèria de sofriment és inimaginable.

Els i les que ens han regalat el llibre "Menú de Gaza" han fet una obra d'art, han esdevingut en artistes que han aplicat rigorosament les paraules de l'artista conceptual xinés, i defensor radical dels Drets Humans, AI Weiwei, "tot artista que renuncia a l'activisme no és sinó un mal artista". Adquirir i llegir "Menú de Gaza" no ens convertirà, als qui no ho som, en artistes; però sí que serà un acte d'activisme en pro de la causa medul·lar de l'actual món trumpista i més noble d'ara mateix: La causa palestina, resumida en el crit de "Des del riu fins al mar, Palestina llibertat".