El genocidi a Palestina que continua

Publicat originalment a Diario de Mallorca (23-10-2026)

Ja han passat quelcom més de tres anys dels atacs del set d'octubre per part de Hamas, i de l'inici de la repressió israeliana a Gaza, que, de bon començament, va ser un autèntic genocidi planificat, i que continua. El professor israelià Ilan Pappé fa temps que afirma que Israel utilitzà l'atac del 7 d'octubre de 2023 "com a pretext per a aplicar polítiques genocides en la Franja de Gaza", al mateix temps que ens recorda allò que és obvi: "els habitants de Gaza i Cisjordània viuen sota ocupació des de 1967". D'aquí plora la criatura!

El crit de "No és una guerra, és un genocidi!" està plenament justificat. Que allò que està succeint a Gaza -i s'estén a Cisjordània a base de pogroms protagonitzats per colons sionistes- és un genocidi de manual ho avalen, entre moltes altres personalitats expertes en la legalitat internacional, la recentment guardonada amb el Premi Nobel de la Pau 2026, Navi Pillay. També ho fa la Relatora especial de les Nacions Unides als territoris palestins ocupats, Francesca Albanese, en el seu imprescindible llibre "Quan el món dorm. Històries, paraules i ferides de Palestina". Per tant, aquell infaust dia l'única cosa que va començar va ser la barbàrie genocida sionista contra Gaza i la posada en marxa d'una angoixant maquinària industrial de deshumanització extrema de la gent palestina.

Tres anys d'activa denúncia contra aquest genocidi, de solidaritat amb Palestina, de mobilització als carrers... són molt temps. I, no obstant això, la història ens demostra que és justament en aquests moments de cert silenci mediàtic quan Israel accelera la violència colonial. Malgrat tot -el suposat alto el foc, la posada en marxa de la mal anomenada "Junta de la Pau" de Trump, etc.- Israel continua bombardejant la Franja de Gaza i el sud del Líban. A Gaza, més de quatre de cada cinc famílies es troben en condicions de vida catastròfiques, és a dir, en una brutal i cruel crisi humanitària. Cal no oblidar que, des de l'últim mal anomenat "alto el foc", Israel ha assassinat amb total impunitat més de 1.000 persones palestines només a la Franja de Gaza. Endemés, als territoris il·legalment ocupats de Cisjordània i Jerusalem Est, els colons supremacistes protegits per l'exèrcit d'Israel assassinen la població palestina, la fan fora de les seves cases, destrueixen edificis i cremen pobles sencers, organitzen pogroms... fan, en definitiva, impossible la vida als palestins i palestines. Afegim-hi que els més de dos milions de palestines que van aconseguir romandre a la Palestina històrica, és a dir, l'actual Estat d'Israel, segueixen malvivint en un sistema de brutal apartheid. Ara més que mai, cal desmentir radicalment la idea que la violència d'Israel a la Franja de Gaza i a tot Palestina ocupada ha quedat enrere. Esta ben viva! Efectivament, hi ha manco titulars mediàtics, però hi ha tanta o més violència. L'estratègia genocida israeliana continua incòlume.

En aquest context, són necessàries -fonamentals diria jo- manifestacions com la celebrada a Palma el passat 9 d'octubre, però cal que siguin més massives. Estic convençut que l'opinió pública està majoritàriament amb Palestina. Però, per acabar amb la violència colonial d'Israel, cal que siguem més als carrers. Només amb la mobilització massiva aconseguirem posar de debò fi a les relacions econòmiques, militars, diplomàtiques, tecnològiques, culturals, o esportives que sostenen l'actual statu quo de l'ocupació i genocidi de Palestina.

Tot i que queda moltíssim per fer, convé no oblidar que la mobilització ciutadana ha aconseguit començar a posar fi a algunes, només a algunes, de les complicitats amb el sionisme genocida. Per exemple, ara fa un any, es va aconseguir que el Gobierno d'Espanya aprovés el Reial decret llei 10/2025 que, malgrat que no hagi posat fi a les relacions militars amb Israel, va ser un petit pas endavant. Ara bé, les coses són com són i les dades del Centre Delàs demostren que aquestes relacions militars han seguit pràcticament intactes. De fet, el Gobierno espanyol va adjudicar 46 contractes a indústries militars israelianes per un valor de més de 1.044 milions d'euros des de l'octubre de 2023, els quals no han estat cancel·lats.

A la manifestació de Palma abans esmentada hi havia una pancarta que deia: "El que consentim a Palestina torna aquí". A mi em va interpel·lar a interrogar-me sobre quant capital turístic i immobiliari còmplice amb el genocidi palestí opera a Mallorca aguditzant la massificació turística i la crisi de l'habitatge que patim.

En qualsevol cas, en el context global actual mobilitzar-se en solidaritat amb Palestina i per posar fi al genocidi és, també, resistir fraternalment a l'opressió, al militarisme i posar-se en peu de pau. En definitiva, és construir altres futurs desitjables, vivibles, en un altre món que és possible. 
 

Contenció? Au va!

Publicat originalment a dBalears (11-10-2026)

Hi ha molta literatura que coincideix a assenyalar que el capitalisme actual -el de la despossessió d'una certa bona vida per a tothom, i de les grans desigualtats- aguditza la insatisfacció social. Entre els factors per a l’agudització d'aquesta insatisfacció destaquen: el consum comparatiu i la rivalitat per l'estatus. Valgui com a exemple que, en una societat absolutament turistificada, al voltant del 30% dels residents a les Illes Balears no poden permetre's anar-se'n de vacances fora de casa almenys una setmana a l'any. Un altre motiu cabdal és la no dissimulació de la cobdícia i l'ambició dels poderosos, no debades un recent estudi realitzat per dos doctors de la UIB revela que les Illes Balears és la segona comunitat amb més desigualtat de renda, només per darrere de les Canàries... i ningú s'escandalitza! Un tercer factor d'insatisfacció és la mercantilització de la vida; com demostra la despossessió del dret a l'habitatge, o el recentment publicat dotzè informe de la Federació d'Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública sobre el grau de privatització sanitària a les comunitats autònomes, que torna a situar a les Illes Balears en el podi del rànquing de privatització de la sanitat pública.

Ara bé, fa algun temps que a casa nostra hem passat de la insatisfacció difusa al malestar, i del malestar a la mobilització. Val a dir que no sempre ha sigut així: la turistificació com a únic model econòmic suposadament practicable; la despossessió progressiva, però més o menys invisibilitzada, de drets als residents; la pèrdua d'expectatives vitals de les generacions futures; la persistent pèrdua d'identitat... durant anys semblaren provocar únicament insatisfaccions socials minoritàries. Tenim una tasca pendent per garantir que l'estat de malestar i mobilització actual no sigui un episodi passatger. Què va passar en les dues anteriors legislatures progressistes? En paraules de Mark Fisher, "entendre com va funcionar aquest procés de deflació de la consciència és el primer pas per a revertir-lo".

En qualsevol cas, a diferència dels governats d'aquelles legislatures progressistes (tot i que foren acusats de turismofòbics), l'actual govern autonòmic i insular va a l'ofensiva amb el concepte de "contenció". És, sens dubte, conseqüència de les grans mobilitzacions del moviment liderat per Menys Turisme, Més Vida, però és a la pràctica un no res. Un parany per a una no gestió democràtica de la conflictivitat.

Encara més, això de la "contenció", acompanyat del suposat teorema inexplicat de "créixer en valor i no en quantitat", no deixa de ser un recurs discursiu. Una xerrameca que acompanya el creixement turístic i demogràfic real. El terme "contenció" té, però, un potent contingut politicoideològic i propagandista. Intenta instaurar el marc mental de la dreta i extrema dreta. És el que Rob Riemen, en el seu assaig "Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme" (Arcàdia, 2018), explica què passa a les societats actuals perillosament dretanitzades en extrem. Riemen afirma que "... en aquesta societat [...] es va cultivar -i es cultiva de nou- la por a la llibertat i l'aversió a tot el que és diferent". I allò que és diferent, perquè representa, un canvi és la transició ecosocial, el decreixement just, la desturistificació.

Deia abans que el mantra de la "contenció" és, a la pràctica, un no res. Ho corroboren les dades que aquests dies ha publicat IBESTAT: Les Illes Balears van registrar el passat 31 de juliol una pressió humana de 2.079.618 persones, 37.018 més que en la mateixa data de 2025, la qual cosa representa un increment interanual de l'1,8%. Mallorca va concentrar el nombre més gran, amb 1.507.716 persones el 31 de juliol d'enguany, enfront de les 1.486.409 comptabilitzades un any abans. La diferència és de 21.307 persones i suposa un creixement interanual de l'1,4%. Per tant, "contenció"? Au va!

Dret a l’habitatge: Contracte social trencat

Publicat originalment a dBalears (04-10-2026)

La crisi de l'habitatge és una conseqüència, potser ara mateix la més cridanera, del trencament del contracte social previ al neoliberalisme a la babalà. Un contracte social que venia a dir: Si t'esforces raonablement estudiant, formant-te, treballant, estalviant... tindràs dret a un model de vida allunyat del risc de pobresa, el dret a l'habitatge serà real, si ets jove podràs emancipar-te i formar una llar... Era el contracte social de l'impuls igualitari, de la fiscalitat amb certa progressivitat, de la classe obrera desproletaritzada, de les classes mitjanes...

El neoliberalisme -el progressista i el conservador- ha provocat la ruptura d'aquest contracte social. Hi ha molts factors en aquest trencament, entre ells, la crisi permanent dels salaris, fins al punt de despullar-los de llur garantia d'integració social, i la mercantilització i financerització d'un dret bàsic com el de l'habitatge.

Centrant-nos en la despossessió del dret a l'habitatge, cal recordar que bona part del problema començà amb força el 1985, amb l'anomenat Decret-Boyer, que va alterar el règim de durada dels contractes de lloguer d'habitatge (i de locals), suprimint el contracte indefinit. Aquesta modificació va afavorir clarament els interessos dels propietaris, precaritzant les condicions de les persones llogateres. Record que llavors el PSOE argumentava que era una mesura d'europeïtzació, però, encara ara, Alemanya, Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Àustria, França, Anglaterra, i Irlanda, mantenen, de diverses formes i amb distintes  intensitats, la indefinitut dels contractes.

Ara bé, la cosa es va complicar molt amb la crisi financera de 2008: els bancs es van quedar amb un gegantí estoc d'habitatge, resultat de les hipoteques impagades, una acumulació d'habitatges que els costaria molt desfer-se’n. Encara ara n'hi ha una gran quantitat d'aquests habitatges que romanen buits, i, alhora, es va iniciar una accelerada minva del parc públic d'habitatges protegits (a les Illes Balears hem perdut gairebé 14.000 VPO des de l'any 2011, que han anat al mercat lliure). Tanmateix, la gran mercantilització i financerització de l'habitatge agafà gran embranzida entre 2012 i 2013 amb una monumental intervenció en el mercat immobiliari, amb, entre altres mesures, la creació de la SAREB, o la introducció de les SOCIMIS (Societats Anònimes Cotitzades d'Inversió en el Mercat Immobiliari) amb un règim fiscal extremadament beneficiós. A més, es van instaurar la "Golden Visa", o visat d'inversors; l'impuls  per tot arreu del lloguer turístic i de la turistificació en general; i  legislaren  canvis en la llei d'enjudiciament civil per a facilitar els desnonaments, i la reducció dels contractes de lloguer a tres anys per a afavorir la rotació i l'augment de preus.

El debat no és, idò, si l'Estat ha d'intervenir o no el mercat de l'habitatge. Ho fa sempre. Inclús no fer res, o practicar el mantra d' "únicament incentius" és una forma d'intervenir. La gran qüestió és en quina direcció i a favor de qui ho fa. La situació actual és fruit d'una persistent i radical  intervenció a favor del capital i del rendisme especulatiu. Els dos Reials Decrets que divendres passat van ser tombats en el Congrés dels Diputats pretenien -amb algunes insuficiències, moltes imprecisions, i bastants incerteses- intervenir el mercat en la direcció de frenar els desnonaments, desincentivar l'especulació, i donar estabilitat a les persones llogateres. És a dir, podria haver estat un inici de lleu canvi de lògica de dècades de neoliberalisme en el mercat de l'habitatge. No era la solució a la complexa i multifactorial crisi de l'habitatge -no serà fàcil refer qualsevol cosa semblant al contracte social trencat-, però sí que hi havia mesures pal·liatives absolutament necessàries i algunes -com ara la dels contractes de lloguer indefinits o en pròrroga automàtica-  que anaven en la direcció de fer de l'habitatge un dret.

Des de divendres passant hi ha vents d'avançament electoral. De moment la política està a les places i als carrers. L’acampada a la plaça d’Espanya de Palma i  la manifestació unitària del moviment per a l'habitatge de dissabte  en són excel·lents exemples. I la Vaga General pren forma...