divendres, 2 de desembre de 2022

Els salaris de la ira

Publicat originalment a Diario de Mallorca (01-12-2022)

No ho he sabut evitar: He manllevat el títol d'aquestes ratlles de l'imprescindible llibre de Miquel Puig precisament intitulat "Els salaris de la ira". Un text que –amb moltes coincidències i algunes discrepàncies- em sembla força interessant per entendre la prolongada en el temps devaluació salarial -la Llarga Congelació Salarial l'anomena el doctor en economia- que, amb més o menys intensitat, patim des de mitjans de la dècada dels anys setanta del segle passat. Ara bé, del llibre esmentat allò que em sembla cabdal és l'explicació de per què "també des de mitjans dels setanta, uns salaris s'han disparat en relació amb els de la majoria".

La qüestió és que, en fer el primer cop d'ull a les dades sobre salaris que, cada novembre, publica l'Agència Tributària, no m'he pogut estar de recordar el cridaner, però precís, subtítol de l'assaig rubricat pel Miquel Puig: "L'empobriment de molts amenaça la democràcia de tots". I és que, de l'abundant informació que ens proporciona l'última entrega (la corresponent a l'exercici fiscal 2021) de l'estadística "Mercat de treball i pensions en les fonts tributàries", la que em sembla políticament més rellevant és la que palesa les grans diferències salarials entre una elit privilegiada i el cada vegada més gran grup de treballadors i treballadores pobres.

Vegem succintament algunes dades que, malgrat certa distorsió causada per les retribucions via ERTOS, no invalida en absolut allà a on vull arribar. Convé deixar dit que, com no s'observen grans diferències percentuals en l'anàlisi de les dades del conjunt del Regne d'Espanya i de les Illes Balears, em centraré a aquestes darreres, les de casa nostra: L'Agència Tributària calcula  que hi ha un total de 515.198 persones assalariades (52% homes, 48% dones) amb un salari mig estimat anual (SMEA) de 19.791 € (21.214 € els homes, 18.234 € les dones). Un primer punt a comentar és que la quantia de l'estimació del salari més comú és tan sols un 27% superior al Salari Mínim Interprofessional (SMI), que en 2021 era de 15.516,62 € anuals. En qualsevol cas, el punt en què vull posar èmfasi és el següent: Un 42% de les persones assalariades té un SMEA que, en el millor dels casos, arriba al Salari Mínim Interprofessional, és a dir, podrien ben bé ser considerats treballadors i treballadors pobres, car llurs percepcions salarials anuals es mouen en la forquilla de 3.194 € a 10.048 €. Per contra, el grup privilegiat –l'1,9%- tenen uns ingressos salarials estimats entre 112.764 € i 219.122 € anuals.

Amb aquestes dades de l'Agència Tributària, hom pot intuir que hi ha malestars socials que tenen sòlides bases reals i objectivables en, entre altres factors, carències materials essencials, projectes d'emancipació del jovent que han esdevingut quimèrics, col·lapse dels ascensors socials. Tot plegat és, sens dubte, part de l'explicació del perquè s'estén la percepció de desigualtat i absència d'igualtat de possibilitats d'arribada. Abans que aquesta percepció sigui democràticament ingovernable, calen polítiques per capgirar de debò la situació. Lucas Chancel afirma que "costa predir com evolucionaran les tendències, però, sense polítiques públiques que apuntin a reduir aquestes desigualtats, tot apunta al fet que la bretxa continuarà ampliant-se" (Desigualtats insostenibles. Per una justícia social i ecològica, pàg. 82).

És clar que una altra política salarial és imprescindible. Potser ha arribat l'hora d'avaluar críticament la política de consens social sense conflictivitat en el repartiment primari de la riquesa generada. No és mai sobrer recordar al mestre Josep Fontana –com, per cert, fa Miquel Puig a les primeres pàgines del llibre esmentat al principi d'aquest article- que a "El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914" sosté que "la causa fonamental que ha conduït a la degradació actual del treball ha estat la reculada dels sindicats, atacats des del poder en alguns països..." (pàg. 599). Ara i aquí –al Regne d'Espanya i a les Illes Balears- l'absència d'atacs governamentals als sindicats no significa absència d'atacs dels poders de debò. "Salari o conflicte" hauria de ser quelcom més que un encertat eslògan. Ens hi juguem molt: Salaris que no permeten arribar a fi de mes, treballar només per a malviure, i pornogràfics ventalls salarials poden desfermar una tempesta d'ira antidemocràtica.

Llibertat incondicional



Publicat originalment a dBalears (27-11-2022)

Aquest pròxim dimarts, 29 de novembre, a les 19 hores, a la palmesana Llibreria Quars es presenta el llibre de David Casassas intitulat "Llibertat incondicional. La Renda Bàsica en la revolució democràtica". En direu -amb raó- que a Palma, de prestacions de llibres n'hi ha a balquena. Però aquesta és un xic especial, si més no, per dues raons:

En temps d'ayusisme banalitzador del concepte de llibertat és imprescindible posar els punts damunt de les is. En aquest sentit, "aquest llibre es compromet amb una idea de llibertat per a la qual la independència socioeconòmica d'individus i grups juga un paper fonamental" (pàg. 23). En aquesta idea amb profundes arrels en el republicanisme plebeu, la Renda Bàsica Universal i Incondicional com a proposta transformadora per garantir de debò l'existència material de tothom, n'és un element crucial. Com d'aquests assumptes hi ha molt poca literatura en català, l'existència d'aquest volum, editat per Tigre de Parer (2022), esdevé en la segona raó que fa especial la presentació de "Llibertat incondicional. La Renda Bàsica en la revolució democràtica".

Tanmateix, el punt cabdal és que estem davant un assaig de filosofia política que qüestiona gairebé tots el artefactes teòrics-ideològics del sentit comú del neoliberalisme més barroer i del progressisme resignat. A tall d'exemple, David Casassas sosté que "la llibertat no es pot pensar des de la justícia (re)distributiva. La llibertat és un fi en si mateix que no pot dependre d'atzars socials que puguin invitar a formes d'assistència ex post" [...] "La llibertat no ha d'estar en joc. La llibertat, senzillament, no pot naufragar" (pàg. 26).

En aquest sentit, la renda bàsica que defensa David Casassas -i tothom que ho fem amb una indissimulada perspectiva de transformació social alliberadora- és una proposta (pre)distributiva, sostinguda econòmicament sobre una profunda reforma fiscal radicalment justa, que, en actuar ex ante, garanteix el dret a la subsistència, i, conseqüentment, la llibertat de poder viure vides no estrictament condicionades a mecanismes que exigeixen una permanent petició de permís. L'autor de "Llibertat incondicional" sosté, amb tota la raó, que "la renda bàsica no condueix inevitablement a escenaris socials de naturalesa postcapitalista. Però la renda bàsica es mostra capaç de desactivar un dels principals mecanismes disciplinants que trobem a les societats capitalistes, incloses les que incorporen dispositius benestaristes: el caràcter obligatori, forçat, del treball assalariat" (pàg. 228).

Per evitar distraccions i emperons malintencionats, convé insistir que la universalitat i incondicionalitat d'aquesta renda bàsica ha de ser part d'un renovat i enrobustit estat social no mercantilitzat (les propostes turboneoliberals de xec substitutiu de sanitat, ensenyament, serveis d'atenció a la dependència, pensions... públiques, són absolutament antònimes amb el que aquí es proposa i defensa). També paga la pena desmentir el "cunyadisme" segons el qual la renda bàsica és sinònim de vagància i apatia emprenedora. Ans al contrari, es vol llibertat incondicional per què se’ns deixi fer... "en el sentit que ens aixequem i ens atrevim a disposar políticament, entre tot i totes, d'aquells recursos –per què no una renda bàsica, entre d'altres?- que ens facin personalment independents, per, a partir d'aquí, anar filant una interdependència que puguem reconèixer com a cosa nostra i per a les nostres vides" (pàg. 102).

Doncs, ja ho sabeu: D'aquestes suggerents reflexions, i de les que lliurement i incondicionalment ens plagui, en podrem parlar amb la regidora de l'Ajuntament de Palma, Neus Truyol, el professor d'ètica i teoria política de la UIB, Bernat Riutort, i, és clar, amb l'autor de "Llibertat incondicional. La Renda Bàsica en la revolució democràtica", David Casassas, el 29 de novembre, a les 19 hores, a la Llibreria Quars.






 

dissabte, 26 de novembre de 2022

“Recordant Joan F. López Casasnovas"

Publicat originalment a dBalears (20-11-2022)

Ahir, 19 de novembre, es va celebrar l'acte "Recordant Joan F. López Casasnovas". Aquestes van ser, més o manco, les meves paraules de presentació:

No és sobrer recordar que aquest acte per recordar Joan F. López Casasnovas l'hem impulsat un grup d'amics i amigues d'en Joan. El gran nombre d'adhesions (de les entitats més importants del país i de les que són més modestes, de sindicats i de partits) fa evident que l'acte era necessari. I ho era que en aquest, diguem-li homenatge, s'emfatitzés el valor de l'amistat. Un d'aquests valors que a la societat de mercat cotitza a la baixa, però que en Joan cultivà –i ens ensenyà a fer-ho- com ningú.

Gràcies a totes les entitats, partits polítics, i sindicats que us heu adherit. Esperem que les institucions estiguin a l'altura i honorin, com corresponguí, a Joan F. López Casasnovas.

Agraïment especial al fotògraf menorquí David Arquimbau, que ens ha cedit la fotografia del cartell per a aquest acte. No és casualitat que hàgim emprat una fotografia del Joan activista. Del Joan contra la Llei Mordassa.

Evidentment, gràcies immenses a les persones que m'acompanyen a aquesta taula. De seguida ens varen comunicar la seva predisposició de ser-hi!

I, finalment, gràcies per totes les facilitats que la gent de Can Alcover ens ha donat perquè ara puguem estar aquí. Des d'un bon principi, els impulsors vam creure que aquesta casa era on s'havia de fer l'acte de record a Joan F. López Casasnovas, premi 31 de desembre Josep M. Llompart de 2019, que atorga l'OCB.

Potser, no sóc la persona més indicada per fer el que estic fent. La meva relació amb Joan F López Casasnovas va ser relativament tardana.

El vaig conèixer personalment quan ja era parlamentari al Parlament de les IB. En tinc un especial record d'acompanyar-lo, amb Vicente Izquierdo que aleshores estava molt implicat a l'Associació de Veïns del barri, a una visita als habitatges del Polígon de Llevant interessant-se, com a parlamentari, de la greu problemàtica que els veïns i veïnes d'aquell barri palmesà tenien en aquells anys. Va ser una lliçó de fer política institucional d'una altra manera. De fer-la de debò. Res a veure amb el màrqueting de l'anomenada "Nova Política".

Però, n'he tingut moltíssima més relació i coneixement de la seva obra en els darreres 10-15 anys.

Bé, el cas és que no sóc jo qui ha de parlar d'en Joan.

I aquestes van ser les meves paraules de presentació de les persones que sí que havien de parlar d’en Joan:

A un dels seus articles setmanals de gener de 2021, Joan F López Casasnovas escriví: Fora la miopia dels de la «realpolitik», convé no perdre de vista que lluitar per la sobirania nacional, la democràcia, i posar-la al servei de les persones és imprescindible per poder decidir quina direcció volem donar a l'economia i a la nostra societat. Segurament, açò és anar contra l'oligarquia i el sistema que la sosté".

D'amistat i d'aquesta radicalitat democràtica d'en Joan, ningú millor que el seu gran amic, Antoni Casero, per parlar-ne.

Al llibre "Un Malson. Viatge de Juan Rodríguez Niebla per les presons de Franco" (editorial Ses Voltes, 2015), en Joan escriu: "Fer memòria no és sols mirar enrere, sinó que és mantenir viva l'alerta i mirar endavant". Òbviament, ho escriu fent referència a la memòria de les víctimes  de la repressió franquista, emperò, pens que és una reflexió aplicable també a la història més recent.

Si volem aprofundir la capacitat d'autogovern –ser més sobirans o, si així ho voleu dir, menys dependents-, convé fer memòria dels inicis d'aquest constructe dit Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Na Nekane Domblás ja exercia de periodista en el Parlament de les Illes Balears en les dues legislatures que en Joan López Casasnovas va ser parlamentari.

Malauradament per un problema personal (no massa greu, però, al cap i a la fi, problema) na Nekane Domblás no ha pogut esser aquí. Però hem tingut la sort immensa que, ara fa tot just vint minuts, Cosme Aguiló -filòleg i amic d’en Joan- hagi acceptat dirigir-nos unes paraules.

"Tanmateix, entre nosaltres el cosmopolitisme ha d'implicar necessàriament desprovincialització, la qual cosa passa per la recuperació de la consciència i l'exercici de la catalanitat des de les Illes". Això ho escrivia en Joan a un llibre col·lectiu (editat per Res Publica Edicions el 1997) intitulat "9 reflexions sobre l'esquerra de les Illes i el repte de 1999". L'aportació seua es titula "Reflexions sobre les esquerres de les Illes" on fa una reivindicació de l'Entesa de l'Esquerra de Menorca i suggereix la conveniència d'estendre l'experiència al conjunt de les Illes. El cas és que no crec que ens hagem desprovincialitzat massa, però les esquerres guanyaren el repte de 1999 i Damià Pons fou el primer Conseller d'Educació i Cultura d'un Govern Autonòmic de Progrés. És un plaer tenir-lo aquí.

Si no m'equivoc, el darrer article d'en Joan publicat a Última Hora i al Menorca va ser el de la primera setmana del passat juliol.

Referint-se a les activitats dels mandataris mundials participants en la cimera de l'OTAN i de llurs parelles, escriu: "Fotos davant Las meninas de Velázquez, visita dels partenaires a un lloc d'acollida per a exiliats ucraïnesos (i per què no als de les CIES, on, malvivint, esperen el rebuig centenars de migrants de pells i procedències diverses?). Més endavant ens parlava dels negocis de la guerra, dels impresentables guanys de les petrolieres, etc. I de la certa apatia social amb tot plegat.

Tanmateix, el que consider especialment rellevant d'aquest –insistesc–, si no vaig errat darrer article de Joan publicat a la premsa local, és la darrera frase: "Qui posa el picarol al moix si no una ciutadania conscient per ben informada?".

Recordar a Joan López Casasnovas, difondre la seva obra, perseverar tossudament en el seu exemple, és, al meu entendre, condició necessària per a una ciutadania conscient.

I en Rafel Ribó tancà l'acte.