L'Informe Fènix

Publicat originalment a dBalears (19-07-2026)

L'Informe Fènix és un document d'anàlisi econòmica, elaborat per un grup d'experts i economistes, que alerta de la insostenibilitat del model econòmic actual de Catalunya, i, de retruc, de les Illes Balears. De la mà de l’OCB,  aquesta setmana s'ha presentat l’informe a Palma.

A parer meu, el gran encert d'aquest informe és el qüestionament d'un model de creixement basat en el turisme de masses i els salaris baixos, i fer-ho amb rigor, honestedat, i des d'una perspectiva gens sospitosa d'esquerranisme o de simpaties amb el decreixement. Està molt bé que des de posicions, diguem que, socioliberals es denunciï la insostenibilitat del model, i es reivindiqui un canvi. És extraordinàriament positiva aquesta confluència d'opinions i anàlisis sobre la necessitat de canvi, i no sols d'una altra "gestió del model actual". Una altra cosa  són la concreció del nou model i les estratègies per assolir el canvi.

L'informe ha tingut un ampli impacte mediàtic, i, curiosament, un baixíssim diàleg amb el Govern de les Illes Balears i els anomenats agents socials i econòmics de casa nostra. D'una manera o d'una altra, sembla que l'han ignorat. Mala peça al teler. L'agreujament de la insostenibilitat del nostrat model econòmic és tan gran que qualsevol contribució al debat hauria de ser  rebuda amb gratitud per tothom, inclús des de la discrepància total o parcial.

Ara bé, de la lectura de l'informe m'han aparegut molts dubtes com ara els següents:

És el mateix salaris baixos que baixa productivitat? A les Illes Balears tenim una situació de baixos salaris molt generalitzada, de salaris en molts casos amb una capacitat adquisitiva real molt baixa. Però hom diria que no tenim un problema estructural de baixa productivitat. Ans al contrari, si prenem en consideració que la productivitat laboral està contaminada per les relacions de propietat, del conflicte entre salaris i beneficis empresarials, i per la distribució de la riquesa generada, crec que tenim una productivitat laboral més aviat elevada.

Convé convertir el Producte Interior Brut per càpita (PIB pc) en una mena de nou tòtem d'anàlisi econòmic? "El PIB ho mesura tot, en resum, excepte allò que fa que la vida valgui la pena" va dir Robert Kennedy en el seu famós discurs a la Universitat de Kansas, l'any 1968. Afegim-hi que el PIB pc, no mesura adequadament les desigualtats en la distribució de la renda, i molt manco de la riquesa. Altrament dit, no es pot assumir que la distribució del PIB pc és equitativa. Per tot plegat cal ser molt curosos i no fer d'aquest indicador macroeconòmic un nou fetitxe.

Tanmateix, el gran dubte és el següent: Entenc que els autors de l'Informe Fènix parteixen de la idea que l'economia de les Illes Balears ha de continuar creixent. Però, és possible el creixement infinit en un context de crisi climàtica i recursos naturals finits? Es pot, alhora, postular creixement de PIB o de PIB pc sense tenir en compte explícitament la triple crisi ecològica (clima, biodiversitat i ecosistemes)? Crec que no és possible, i que el decreixement és inevitable. Ara bé, perquè sigui un decreixement just cal engegar una veritable transició en aquesta direcció. En cas contrari serà sobtat i profundament injust. Pot semblar un escenari, el del decreixement, irreal, però l'únic escenari no realista és voler mantenir l'statu quo.

Els pròxims dies hi ha dues cites importants relacionades amb la idea de decreixement: Dimecres, 22 de juliol a les 19 h a l'Estudi General Lul·lià de Palma la presentació del Manifest No Normal Mallorca, i, diumenge 26 de juliol, la gran manifestació de "Mallorca al límit" convocada per la plataforma Menys Turisme, Més Vida. L'organització i mobilització social han esdevingut -si és que alguna vegada ho van deixar de ser- en el valor més estratègic per provocar canvis.

Salvar la vida de Naama Asfari

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (18-07-2026)

Naama Asfari és un pres polític sahrauí que compleix una condemna de trenta anys a la presó marroquina de Kenitra. Va ser detingut en el context del desmantellament de l'anomenat Campament de la Dignitat de Gdeim Izik. Aquest campament, aixecat en 2010 als afores d'Al-Aaiun ocupat, va ser l'epicentre d'unes massives protestes dels sahrauís sotmesos a un cruel règim d'apartheid en els territoris sahrauís il·legalment ocupats pel Marroc. Naama Asfari fa més de quinze anys que està empresonat.

Cal recordar que el Grup de Treball de Nacions Unides sobre la Detenció Arbitrària va examinar el cas dels divuit presos sahrauís de Gdeim Izik, i va concloure que la seva privació de llibertat era arbitrària, i contrària a la Declaració Universal dels Drets Humans i al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Naama Asfari és, per tant, una persona arbitràriament detinguda per raons polítiques. El seu únic delicte, com el de la resta dels presos polítics sahrauís, és la seva lluita per un Sàhara Occidental lliure, per l'autodeterminació i independència del seu poble.

Ara mateix l'estat de salut de Naama Asfari és crític després d'una prolongada -més d'un mes- vaga de fam iniciada per reclamar el compliment dels pronunciaments internacionals sobre els presos de Gdeim Izik i contra les indignes condicions amb les quals el Marroc tracta als presos polítics sahrauís.

Dit sense embuts, les presons marroquines són territoris en els quals no existeixen els Drets Humans, especialment són inexistents els relacionats amb les persones sahrauís privades de llibertat. De fet, Nacions Unides ha requerit en reiterades ocasions al Marroc que remeiés la situació sense demora, i adeqüés el tractament d'aquests detinguts a les seves obligacions internacionals. No obstant això, Naama Asfari i els seus companys continuen empresonats i sotmesos a unes condicions que han provocat reiterades alertes sobre el seu estat físic i psicològic. Naama Asfari roman aïllat, allunyat de la seva família, i sense rebre l'atenció mèdica urgent que necessita.

El cas dels presos polítics sahrauís és un exemple palmari que la situació del Sàhara Occidental és, certament, una qüestió humanitària, de necessària solidaritat, d'empatia amb la dignitat d'un poble, però, sobretot, és un conflicte polític, de no aplicació de la legalitat internacional, d'un procés de descolonització inconclús. En aquest context, la passivitat davant la situació dels sahrauís arbitràriament detinguts i empresonats és, potser, la cara més cruel de la traïció del Govern d'Espanya al poble sahrauí. És indignant que, davant la situació crítica de Naama Asfari, el ministeri d'afers exteriors, Unió Europea i cooperació del Regne d'Espanya no mobilitzi tots els seus recursos diplomàtics per a salvar una vida innocent.

Tanmateix, el moviment solidari amb el Poble Sahrauí no es resigna. En aplicació de les resolucions de l'ONU -específicament del dictamen del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària, abans citat-, exigeix l'alliberament immediat i incondicional de tots els presos polítics sahrauís. De forma especialment urgent, sol·licita l'alliberament de Naama Asfari, per a qui exigeix atenció mèdica urgent i accés humanitari immediat, que es permeti l'entrada a la presó de la seva família, de l'Oficina de l'Alt Comissionat de l'ONU per als Drets Humans (ACNUDH), i del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR).

La campanya "Salvem la vida de Naama Asfari" està en marxa. Qui vulgui col·laborar pot posar-se en contacte amb l’Associació d’Amics del Poble Sahrauí de les illes Balears (AAPSIB). Som hi!

Desobediència contra turistificació

Publicat originalment a dBalears  (12-07-2026)

Amb la publicació a les xarxes socials -que ni són xarxes ni socials, tot sigui dit de passada- del "Manual d'acció contra la turistificació" de la plataforma Menys Turisme, Més Vida, s'ha armat un sidral d'unes dimensions forassenyades. No n'hi ha per a tant! Potser ha sigut una publicació de certa inoportunitat atès que ha aconseguit desviar un poc l'atenció del punt principal: El gran, plural i transversal malestar social pels efectes de la turistificació que sortirà al carrer el pròxim 26 de juliol. Però el seu contingut no és altra cosa que un petit recull de propostes d'accions i de metodologia per expressar la ràbia, emprenyamenta i desobediència davant l'estat de la situació social i ambiental del règim de turistificació.

De sempre, els malestars i els moviments reivindicatius han sigut sinònims de conflicte, d'enfrontament d'interessos, de certa acció directa i desobediència a les normes establertes. Per exemple: Quan a casa nostra es feien vagues en el sector bancari, a la nit o matinada anterior a l'inici de la vaga, la silicona corria com la pólvora. Quan les vagues es feien -i no només s'anunciaven per ser desconvocades- a l'hostaleria, els cartells de convocatòria no es penjaven en els, posem pel cas, cementeris municipals sinó a les portes de bars, restaurants i hotels. De fet, no hi hagut vaga en l'hostaleria en què els piquets informatius no hagin estat acusats per les patronals i la policia de violents. És més, algú recorda alguna vaga general sense les clàssiques -i quasi enyorades- pintades o els recurrents talls de carrers o avingudes? És cert que en aquell temps les instruccions per a aquestes coses no es publicaven, es xiuxiuejaven. Però, abans i ara, l'acció directa és part intrínseca del conflicte que no se substancia,  com algun dirigent empresarial hoteler ha suggerit, només en una controvèrsia d'opinió o sobre la conveniència de quan i com exercir el dret de manifestació.

La gegantina repercussió mediàtica, l'allau de crítiques i condemnes (fins i tot provinents de foc amic, com ara les d'algunes entitats que formen part de la plataforma Menys Turisme, Més Vida), l'anunciada judicialització de l'assumpte, etc. no és altra cosa que un mesquí intent de criminalització de la part més desobedient de la lluita contra la turistització. Tal vegada convé tenir present el "cas confeti" per comprendre que no és balder qualificar de mesquí l'intent de criminalització present.

En aquest context, ve a tomb recordar -i recomanar-ne la lectura- del llibre de Howard Zinn intitulat "Desobediència i democràcia. Nou fal·làcies sobre la llei i l'ordre" (Sembra Llibres, 2020). La quarta d'aquestes fal·làcies que Zinn desfà és que la desobediència civil ha de ser perfectament no-violenta, tot afirmant que "la tensió inevitable que acompanya la transició d'un món violent a un món no-violent, la tria dels mitjans gairebé mai serà pura, i que inclourà tantes complexitats que la distinció entre violència i no-violència no serà una guia suficient". Zinn ens planteja la discussió sobre la noció mateixa de violència, advertint-nos que qualsevol plantejament rigorós del tema obliga a una comprensió adequada de la gradació d'accions violentes, començant, òbviament, per la distinció entre violència contra les coses o contra les persones.

En aquest sentit, qualificar de violentes les accions proposades en el "Manual d'acció contra la turistificació" de la plataforma Menys Turisme, Més Vida és una grollera banalització del concepte de violència. Ho és qualificar de violents alguns dels efectes de la turistificació? Pens que no. Per això, malgrat que tingui mala premsa, i tregui de polleguera a les elits, contra la turistificació és clar que cal ser desobedients. No violents, però desobedients!