Antoni Tarabini, un socialdemòcrata que estimà aquesta terra

 

Publicat originalment a dBalears (24.09-2026)

Antoni Tarabini va ser moltes coses: un sociòleg que ens va ajudar a conèixer millor la nostra societat; un bon articulista i millor comunicador i polemista; una persona plena de curiositats i esperit crític; un home fidel a les seves idees progressistes i partidàries... Però, si l'hagués de definir en poques paraules, diria que va ser un socialdemòcrata –no exactament un entusiasta del socialneoliberalisme- que estimava aquesta terra. La seva persistent vocació d'estudiar i interpretar la realitat de les Illes Balears, de conèixer les percepcions de la nostra gent i donar-les a conèixer, d'analitzar les diverses problemàtiques de casa nostra i la recerca de possibles alternatives, era la seva forma d'estimar-la. Ell va demostrar quant important és conèixer, encara que sigui per aproximació, la realitat per a transformar-la a millor.

La meva relació professional amb Antoni Tarabini em va permetre reinventar-me. De més de tres dècades de sindicalista, a quasi deu anys d'analista sociolaboral a la Fundació Gadeso. D'opinar de tant en tant sobre qüestions sindicals, a tenir una secció fixa diària anomenada "A babord" en el digital El Periscopi, que Tarabini va posar en marxa com autentica àgora plural. La comunicació i la pluralitat eren qüestions fonamentals per a Antoni Tarabini. Solia dir que "allò que es fa o allò que es pensa, si no es comunica no existeix". La pluralitat comunicativa seriosa (no les notícies falses, ni la dictadura de l'algoritme d'avui en dia) que predicava Tarabini, sempre la vaig interpretar com a part de la seva profunda convicció democràtica.

Personalment, li agrairé sempre que, a partir de 2011 -i fins a gairebé la meva jubilació avançada l'any 2019- em permetés posar en marxa, en el marc de la Fundació GADESO, l' "Observatori del mercat de treball de les Illes Balears", i dues publicacions digitals: "Panorama Sociolaboral Gadeso" i "Temes Socioeconòmics Gadeso". Tot plegat, ens va permetre filar prim -tant com vam poder- en les anàlisis del mercat laboral Illenc. Va fer possible que fóssim pioners a casa nostra en parlar de treballadors i treballadores pobres (que, amb el temps, ha esdevingut en un fet estructural); reflexionar sobre les múltiples i polièdriques precarietats laborals, socials i vitals; analitzar fenòmens  com ara els dels "autònoms proletaritzats" o el dels "inocupables" (persones desocupades de molt llarga durada), d'escenaris de creixement sense ocupació, d’ “empresaris precaris", dels indicadors claus de descohesió social, etc. Vam posar en circulació una visió crítica de les metodologies dels principals indicadors del mercat laboral. La curiositat de Tarabini era inesgotable.

La iniciativa d'Antoni Tarabini va possibilitar que es publiqués en els anys 2014, 2015, i 2016 l'Anuari del Turisme de les Illes Balears, una publicació amb una participació de la plural expertesa balear en matèria turística. Personalment, hi vaig poder participar tot reflexionant sobre el possible escenari de creixement sense ocupació del turisme en el context del període d'aguda crisi (2008-2013), les clàusules laborals i d'ocupació en la normativa turística de les Illes Balears, i sobre els límits socials i ecològics de la desestacionalització turística. Antoni Tarabini em va donar la gran oportunitat de coordinar l'Anuari del Treball de les Illes Balears de 2016 -el primer i, malauradament, únic publicat- que, amb un plural panell d'experts i expertes, ens va permetre, entre altres coses, reflexionar sobre una qüestió clau encara ara: com recuperar la garantia del caràcter inclusiu del treball remunerat. Potser van ser unes publicacions que ara serien més necessàries que mai. En aquesta terra ens falten molts Tarabinis.

Moltes gràcies, Toni. Molts i moltes t'enyorarem!

Gràcies per tant, Antoni Tarabini

Publicat originalment a Diario de Mallorca (25-09-02026)

Vaig saber de l'existència d'Antoni Tarabini a les acaballes de la dictadura franquista i durant els anys de l'anomenada "transició". El vaig conèixer personalment en els anys de la meva activitat sindical: a cada negociació del Conveni Col·lectiu de les Illes Balears no faltaven les seves trucades i els encontres amb ell per interessar-se per "com anaven les coses". Igualment, record que s'interessà, i molt, per les negociacions del diàleg social autonòmic que durant el segon Govern del president Antich, es varen concretar en el "Pacte per a la competitivitat de l'economia, l'ocupació i la cohesió social a les Illes Balears". En aquells anys, em sorprenia gratament l'interès sincer d'Antoni Tarabini per aquestes coses, i per la tasca general del sindicalisme.

Des de finals de 2008 fins a maig de 2010 em va tocar la desagradable tasca de presentar les evolucions del mercat de treball illenc de la crisi. Mensualment, analitzàvem públicament les dades del SOIB-INEM i de la Seguretat Social, i trimestralment les de l'EPA-INE. Des de CCOO procuràvem anar en les anàlisis més enllà de la qüestió quantitativa -que era horrorosa-, i començàvem a reflexionar sobre els efectes sociològics negatius de la gran recessió (les classes mitjanes s'empobrien fins a creuar el llindar de la pobresa). No oblidaré mai aquelles cridades telefòniques de Tarabini tot just acabades les habituals rodes de premsa: eren un autèntic interrogatori i, alhora, un fantàstic diàleg sobre el tarannà del mercat laboral d'aquell mes o trimestre i els continguts dels darrers Quaderns Gadeso publicats. Crec que es va crear una certa complicitat en les anàlisis sobre allò que passava i les seves repercussions de futur.

A finals de maig de 2010 vaig deixar, de sobte, tota responsabilitat en el sindicat CCOO de les Illes Balears, i només començar 2011 es va iniciar el meu lligam professional amb Antoni Tarabini. Em va "fixar" per a treballar a la Fundació Gadeso. Després de molts anys dedicat a la tasca sindical, i, per tant, de participar activament en la regulació d'alguns mecanismes del mercat laboral illenc (negociació de convenis, d'expedients de regulació d'ocupació, de convocar i impulsar vagues i altres protestes sindicals, etc.), Tarabini em va donar l'oportunitat d'observar la situació sociolaboral des d'una perspectiva molt més pausada i analítica.

Antoni Tarabini em va encarregar posar en marxa un "Observatori del mercat de treball de les Illes Balears", amb -fidel a la seva vocació de "les coses clares i la xocolata espessa"- una sola instrucció: posar a l'abast de tothom les xifres més rellevants, la seva evolució, i, això era fonamental!, una interpretació fàcilment entenedora d'aquestes dades. Una vegada consolidat l'Observatori, vam posar em marxa dues publicacions digitals: Panorama Sociolaboral Gadeso (una lectura comentada dels estudis més rellevants sobre el treball i els afers socials que es feien), i Temes Socioeconòmics Gadeso on posàvem el focus en aspectes claus com ara la pobresa laboral, els indicadors de descohesió i exclusió social, la pèrdua de garantia d'integració del treball remunerat, la desigualtat en les pensions públiques, la feminització de la pobresa,  les noves precarietats, etc. Van ser uns anys de, com calia esperar amb en Tarabini, innovació, i de posar en circulació nous conceptes. Però, sobretot, va ser un temps de reflexió conjunta, de conèixer-nos més, de teixir complicitats i amistat.

Gràcies per tant, Antoni Tarabini! 

 

Repensar la utilització de l'IPC

 Publicat originalment a dBalears (20-09-2026)

El dimarts de la setmana passada vam conèixer una notícia força important: l'Índex de Preus de Consum (IPC) a les Illes Balears va pujar fins al 4,4% a l'agost respecte a un any abans, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE). Val a dir que l'objectiu macroeconòmic de l'ortodòxia econòmica és que aquest indicador no superi el 2%, però això són figues d'un altre paner. Ara m'interessa reflexionar sobre si cal o no repensar la utilització de l'IPC.

Per començar, anotem que l'IPC és, sens dubte, un dels indicadors econòmic més coneguts i populars. Formalment, l'IPC té com a objectiu proporcionar una mesura estadística de l'evolució del conjunt de preus dels béns i serveis que consumeix la població. És una dada d'especial importància en els càlculs macroeconòmics car la inflació es calcula mesurant la variació percentual de l'IPC. Ara bé, allò que per a aquestes ratlles més interessa és la repercussió que té l'IPC en les condicions de vida de les persones perquè, entre altres coses, és determinant -o si més no referència obligada- per a l'actualització dels salaris, pensions, prestacions socials, determinades taxes i preus públics, etc.

La popularitat de l'IPC és, potser, inversament proporcional al coneixement de la metodologia per al seu càlcul. Bàsicament és la següent: la mostra estadística es fa només en un total de 177 municipis del conjunt de l'Estat espanyol (dels quals 4 pertanyen a les Illes Balears: Palma, Inca o Manacor, Ciutat d'Eivissa i Maó), i, per diversos mètodes, s'analitzen les variacions de preus d'un total de 487 articles que, alhora, s'agrupen en 13 sectors als quals se'ls assigna una ponderació. Aquests grups, i les respectives ponderacions, són els següents: Alimentació i begudes no alcohòliques 17,41%; begudes alcohòliques i tabac 3,51%; vestit i calçat 3,58%; habitatge 12,26%; mobles i articles de la llar 4,74%; sanitat 5,23%; transport 15,47%; informació i comunicacions 3,75%; activitats recreatives, esport i cultura 7,48%; serveis d'educació 1,61%; restaurants i serveis d'allotjament 17,03%; assegurances i serveis financers 2,27%; i cura personal, protecció social i béns i serveis diversos 5,67%. És a dir, a tall d'exemple, en plena crisi residencial (causa important de pobresa relativa), les despeses d'habitatge només tenen un pes del 12,26% en el resultat de l'IPC; o en l'espiral de creixement dels preus d'alimentació els aliments només pesen un 17,41%. Sens dubte són ponderacions fortament desacoblades de la realitat de la pujada de preus.

Com l'evolució de l'IPC és la referència per a l'actualització de salaris, pensions, i altres prestacions socials monetàries, els desacoblaments abans esmentats provoquen una pèrdua de la capacitat adquisitiva real, una minva que, en moltes ocasions, empeny a les persones i famílies a creuar el llindar de risc de pobresa. Cal, idò, repensar la utilització de l'IPC . Com a indicador macroeconòmic necessita un reajustament de les ponderacions dels productes, i pel que fa a les repercussions sobre els pressupostos familiars convé transitar envers els salaris de referència -com el que va calcular la Fundació Intercoopera per a CCOO de les Illes Balears- que són imprescindibles per a una vida digna sense risc de pobresa.

Mentrestant, per a saber quant han crescut els preus, fixar-vos més en els comptes del supermercat, la pujada del lloguer, les despeses de la comunitat de veïns i veïnes,  la benzinera, etc. i no tant en l'IPC.