"Menú de Gaza"

Publicat originalment a Diario de Mallorca (26-02-2026)

D'un quant temps ençà és bastant freqüent trobar llibres com a part de les exposicions d'art contemporani. Solen ser exposicions situades, en paraules d'Ingrid Melano, "darrere de l'escena del mercat de l'art", és a dir, mostres expositives poc o gens complaents amb el poder, amb el tarannà del món actual que, veritablement, no transita per la millor època de la humanitat (genocidis, multicrisi ecològica, militarisme i deshumanització a balquena, desigualtats socials mai vistes...). D'aquesta presència de llibres que esdevenen essencials en les sales dels museus d'art contemporani se m'ocorren, entre d'altres, els que formaren part de l'exposició "Patent de Cors", de Daniel García Andújar, o tantes de Marcelo Expósito.

Però allò que m'interessa compartir aquí són unes paraules sobre un llibre que, en forma i contingut, per si sol és una obra d'art. El llibre en qüestió es titula "Menú de Gaza" i és fruit d'un micromecenatge que ha permès que la Revista 5W l'edités. És una iniciativa del periodista freelance Mikel Ayestaran, que fa la introducció i l'epíleg. Ayestaran, en la part introductòria, escriu: "Els plats d'aquest llibre recullen els primers 15 mesos de la venjança israeliana per l'atac de Hamàs del 7 de l'octubre de 2023. Aquests plats formen part de la particular història de resistència de la família Hammad contra un enemic que no va dubtar un segon a usar la fam per a doblegar-los. No ho va aconseguir".

El fet és que el  gruix del llibre va d'això: D'una petita descripció i una foto del plat que menjava la família Hammad cada un d'aquells dies del genocidi. Tot va començar amb la publicació diària d'aquests comentaris i fotografies a Instagram. Ara, el llibre les recopila a partir del treball de l'equip format per Mikel, però, sobretot, per Amal, Kayed, i Dalia, la mare i cuinera, el pare, i la filla de 18 anys i encarregada de les fotografies, respectivament.

L'epíleg de Mikel Ayestaran acaba així: "El menú de Gaza ha acabat, les històries de Gaza no tenen fi". Efectivament, la resistència continua, el patiment humà és persistent, el genocidi que venia d'abans d'aquell 7 d'octubre no sembla tenir fi. Just abans de començar a escriure aquestes ratlles, he llegit que Sonia Silva, responsable d'UNICEF a la Franja de Gaza, afirma que un de cada cinc bebès de Gaza està naixent desnodrit, que els infants de Gaza necessiten tornar a ser infants, i remata dient que el que s'ha viscut aquí [a Gaza] en matèria de sofriment és inimaginable.

Els i les que ens han regalat el llibre "Menú de Gaza" han fet una obra d'art, han esdevingut en artistes que han aplicat rigorosament les paraules de l'artista conceptual xinés, i defensor radical dels Drets Humans, AI Weiwei, "tot artista que renuncia a l'activisme no és sinó un mal artista". Adquirir i llegir "Menú de Gaza" no ens convertirà, als qui no ho som, en artistes; però sí que serà un acte d'activisme en pro de la causa medul·lar de l'actual món trumpista i més noble d'ara mateix: La causa palestina, resumida en el crit de "Des del riu fins al mar, Palestina llibertat".

 

Salari Mínim propi de les Illes Balears: condició necessària per frenar l'empobriment

Publicat originalment a dBalears (22-02-2026)

Aquests dies el Salari Mínim Interprofessional (SMI) ha sigut un assumpte ben present a la conversa pública. Cronològicament, les notícies referides al SMI han sigut les següents:

1. MÉS per Mallorca reclamà que les Illes Balears puguin fixar un SMI propi. La iniciativa, feta pública el proppassat 13 de febrer, insta el Parlament a reclamar al Govern espanyol i a les Corts Generals les modificacions normatives necessàries perquè el Govern de les Illes Balears pugui fixar aquest salari mínim d'àmbit autonòmic, "atenent les diferents realitats insulars i garantint que sigui superior al mínim estatal". En el comunicat oficial de MÉS s'especifica que el canvi legal necessari és "una modificació de l'article 27 de l'Estatut dels Treballadors" per fer possible el que "ja succeeix a països com Alemanya o el Canadà".

2. Dimecres, 18 de febrer, es va publicar al BOE el Reial Decret 126/2026, fruit de l'acord entre el Gobierno d’Espanya i els sindicats CCOO i UGT, que incrementa el SMI un 3,1%. Gràcies a aquest acord, el salari mínim se situa ara en 1.221 euros mensuals per 14 pagues, un increment interanual de 37 euros al mes (518 euros anuals), amb caràcter retroactiu des de l'1 de gener de 2026.

3. El mateix 18 de febrer, la premsa d'Euskal Herria informava que desenes d'agents i moviments socials recolzen la vaga general del 17 de març de 2026 convocada per la "majoria sindical basca" (ELA, LAB, Steilas, Hiru, ESK, i Etxalde). La reivindicació d'aquesta vaga general és l'establiment d'un SMI d'almenys 1.500 euros a Hego Euskal Herria. Els sindicats convocants afirmen que els Governs de Nafarroa i d'Euskadi i les patronals s'han negat fins ara a debatre sobre el tema i, per tant, aquesta vaga general pretén obligar a governs i patronals a debatre i negociar aquest assumpte.

4. El dijous, 19 de febrer, Junts va registrar en el Parlament de Catalunya una proposició de llei per crear un salari mínim de referència català de 1.400 euros mensuals. El que proposa Junts no és un SMI català. Els juntaires han explicat que "la norma busca establir un 'marc de referència' adaptat al cost de vida real del país, però no podrà substituir el salari mínim interprofessional (SMI), ja que aquest és competència exclusiva de l'Estat". Ara bé, la proposta de Junts, qualificada de "un primer pas" per arribar a un salari mínim català, seria obligatòria en l'àmbit de l'Administració i en les entitats i ens que integren el sector públic local, alhora que s'aplicaria com a "criteri d'adjudicació i valoració prioritari" en la contractació pública i les subvencions.

Fins aquí les informacions. Ara, l'opinió:

En menys d'una setmana s'ha avançat molt en el debat sobre la necessitat de SMI regionals i, concretament, sobre la necessitat i possibilitat d'un Salari Mínim propi de les Illes Balears.

La necessitat que les Illes Balears tinguin aquest Salari Mínim propi és, a parer meu, una obvietat. Amb el SMI estatal (1.221 euros mensuals per 14 pagues) no es pot viure dignament a les Illes Balears. Qui vulgui qüestionar aquesta evidència, que ho demostri amb dades! Que desmenteixi, per exemple, el darrer "Informe sobre exclusió i desenvolupament social a les Illes Balears del 2025" (consultar aquí i aquí), elaborat per la Fundació FOESSA, que posa en evidència la insuficiència dels salaris, fins a tal punt que, en un context de gairebé plena ocupació, creix l'exclusió social entre la població ocupada. Altrament dit, s'incrementa i consolida el fenomen, que alguns fa anys i panys denunciam, dels treballadors i treballadores pobres. O que corregeixi l'estudi de 2025 de la Fundació Intercoopera, segons el qual a les Illes Balears el salari suficient per fer front a les despeses d'alimentació, vestit i calçat, habitatge, transport, educació, oci i cultura, salut i higiene, i despeses extraordinàries hauria de ser de 2.260,47 € nets per 14 pagues.

Un Salari Mínim propi de les Illes Balears i un augment generalitzat dels salaris d’acord amb la inflació illenca són condicions necessàries -tot i que no suficients- per frenar l'empobriment de la majoria social de casa nostra. Ara bé, per fer-ho realitat en un termini raonable, seria desitjable que la nostrada "majoria sindical" se semblés a la basca. És a dir, menys institucional i més combativa.

 

En el 50è aniversari de la proclamació de la RASD

Publicat originalment a dBalears (15-02-2026)

La nit del 27 de febrer de 1976, el Congrés Nacional Sahrauí va proclamar, amb l'impuls del Front POLISARIO, la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Era, com així s'ha demostrat, una necessitat de supervivència com a poble. Una vegada hissada la bandera sahrauí en el campament de Bir Lehlu, a 130 quilòmetres de la frontera algeriana, i tocar de Mauritània, la RASD es va presentar al món com un estat lliure, independent, sobirà, regit per un sistema nacional democràtic, i de religió islàmica. Es va definir com un estat no-alineat, i va proclamar la seva adhesió a l'ONU, a l'Organització per a la Unitat Africana (OUA), i a la Lliga Àrab, així com a la Declaració Universal dels Drets Humans. La RASD ha sigut, i és, un exemple d'èxit de, malgrat les precarietats i dificultats, un Estat en l'exili, amb tots els ets i uts. Un estat que opera bàsicament fora del seu territori que, com és sabut, roman ocupat il·legalment pel Marroc, i ha estat reiteradament traït per l'Estat Espanyol des del seu abandó en 1975 sense haver-se conclòs el compromès procés de descolonització.

L'existència de la RASD, amb les seves funcions d'organització estatal exercides en els campaments de refugiats i refugiades, en les zones alliberades, en el front de batalla, en la diàspora, o en la importantíssima diplomàcia sahrauí, ha esdevingut essencial per a la permanència de la lluita del poble sahrauí per a la seva llibertat, la descolonització, i la independència del seu territori.

El moviment global de solidaritat amb el poble sahrauí es prepara per celebrar aquest important esdeveniment. En el cas concret de Mallorca, l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les illes Balears (AAPSIB) ha organitzat un acte a Palma, el dissabte 28 de febrer, a les 11 hores, a la sala d'actes de Sa Riera (UIB) amb dos importants dirigents del Front POLISARIO:  els representants a Espanya, Abdulah Arabi, i a Brussel·les, Jadiyetu El Mohtar.

I, mentrestant, què fa el Govern del Regne d'Espanya? Idò fa el de sempre: persistir en la seva permanent genuflexió davant el règim medieval marroquí. A més de continuar promocionant la falsa solució de l'autonomia proposada pel Marroc (la cosa no va d'autonomia, va d'autodeterminació!), dues notícies d'aquests primers dies de febrer han tingut molt de ressò en els mitjans i xarxes del moviment solidari amb la causa sahrauí. Una, el menyspreu del govern espanyol davant la denúncia dels Col·lectius per la Pau de la repressió contra el poble sahrauí que exerceix brutalment el Marroc. I l'altra: el fet que el ministre Albares maltracti als i a les periodistes que no li són "amistosos". Generalment, aquesta consideració de falta d'amistat (sic) es produeix amb els i les professionals de la informació que publiquen crítiques sobre la política exterior del Govern en relació amb el Sàhara Occidental i la seva permanent subordinació a la corona marroquina.

Aquesta última qüestió és particularment transcendental, entre altres coses, perquè explica, en bona part, el mur de silenci mediàtic que hi ha sobre el conflicte del Sàhara Occidental, i, a més, perquè, com va deixar dit el gran Kapuściński, "si entre les moltes veritats, en tries només una i la persegueixes cegament, aquesta es convertirà en falsedat, i tu en fanàtic". Definitivament, el "Gobierno más progresista de la historia" és un fanàtic defensor d'allò que és indefensable: la seva política vers en el Sàhara Occidental, plena d'inconfessables interessos corruptes.