I si és reduint la pobresa que es millora l'economia?

Publicat originalment a dBalears (18-10-2026)

El Dia Internacional per a l'Erradicació de la Pobresa es commemora cada 17 d'octubre a tot el món. És una d'aquestes dates que forma part del calendari anual de dies que, per iniciativa de l'ONU, van carregades de bones intencions. Concretament, va ser el desembre de 1992 que, mitjançant la Resolució 47/196, l'Assemblea General de les Nacions Unides va declarar oficialment aquest dia per a promoure, ni més ni menys, la consciència sobre la necessitat d'erradicar la pobresa i la indigència d'arreu del món. En la dita resolució s'insta a visibilitzar els efectes de la pobresa extrema i recordar que la pobresa és una violació dels drets humans, i, alhora, s'insta a impulsar compromisos i polítiques per part dels governs i la societat civil per a fer costat a les famílies i persones vulnerables. No obstant això, el 17 d'octubre té un precedent històric anterior que és interessant de recordar: Aquest dia de 1987 més de 100.000 persones es van reunir a la plaça del Trocadero de París, convocades pel Pare Joseph Wresinski (fundador del Moviment Internacional ATD Quart Món), per a retre homenatge a les víctimes de la pobresa extrema, la fam, i la violència.

A casa nostra uns dels actes ja tradicionals del Dia Internacional per a l'Erradicació de la Pobresa és la presentació, per part de Xarxa per a la Inclusió Social-EAPN-Illes Balears, de l'Informe sobre l'estat de la pobresa a les Illes Balears. Un informe que enguany no ha faltat.

Abans d'anotar les informacions que consider més rellevants del esmentat informe, em permetran uns comentaris sobre les fonts estadístiques emprades i les seves febleses. Les dades provenen de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV), que elabora anualment l'INE, i que té importants dèficits de precisió. Anotem-ne quatre d'aquests dèficits: Retard, car les dades corresponen a l'any anterior, per tant, l'ECV d'enguany ens presenta una fotografia de 2025. Poca representació, donat que el disseny mostral assigna a les illes Balears aproximadament entre 1.500 i 2.000 habitatges seleccionats com a mostra teòrica anual, però en la pràctica l'enquesta és contestada només per aproximadament unes 800 persones. Exclusió de realitats, doncs les entrevistes se circumscriuen a persones que viuen en un habitatge "normalitzat", és a dir, no s'enquesta a les persones sense sostre o que malviuen a una habitació, una caravana, un assentament, un cotxe, etc. El Llindar de la pobresa és l'estatal (llar unipersonal: 12.220,4€/any, aproximadament 1.018€ al mes, i per la pobresa extrema per a una persona sola, equival a uns 8.146 € a l'any, és a dir, aproximadament 678€ al mes). Òbviament, són quantitats extraordinàriament desacoblades de la realitat dels preus de les Illes Balears. Val a dir que, amb voluntat política, aquestes febleses de l'ECV tenen fàcil solució amb un acord del Govern de les Illes Balears amb l'INE per ampliar la mostra estadística, o, encara millor, fent una enquesta sobre l'estat de la pobresa pròpia de les Illes Balears que, entre altres coses, ens proporcionés dades insulars de pobresa. Sembla que, políticament, com menys se sàpiga de la situació de la pobresa i de les desigualtats a casa nostra millor! Ara bé, és mal de fer solucionar un problema social si no tenim bones dades per fer un bon diagnòstic.

A parer meu (tot i que recoman la lectura completa de l'informe), les dades i informacions més rellevants de l'informe que coment són els següents: a) Un mínim de 190.000 persones pateixen situacions de pobresa i exclusió social. b) Gairebé un de cada quatre menors de divuit anys està en risc de pobresa i o exclusió social. c) Un 6,9% de la població de les Illes Balears es troba en situació de pobresa extrema, altrament dit, més de 86.000 persones viuen en llars amb ingressos inferiors de 357 € mensuals en el cas d'una família de dos adults i dos menors o menys de 680€ si viu sola. d) El 29,5% de la població no té capacitat per afrontar despeses imprevistes. e) El 20% de la població amb millors ingressos de les Balears rep una renda 4,6 vegades superior a la del 20% més pobre i el 10% més ric rep 8,5 vegades el que ingressa el 10% més pobre. f) El 37,5% de les pensions que es perceben a les Illes Balears són d'una quantia inferior al llindar de la pobresa, i, d'aquestes, gairebé la meitat són pensions de pobresa extrema. g) L'accés a l'habitatge és un dels principals problemes de les Illes Balears, i s'ha convertit en un factor fonamental per explicar processos d'exclusió i empobriment.

Conclusions de tot plegat n'hi ha moltes. I, tanmateix, crec sincerament que la principal és que no funciona un dels dogmes més preats pel neoliberalisme, el que proclama que la millora de l'economia redueix la pobresa. Potser és a la inversa, és a dir, tal vegada és reduint la pobresa que es millora l'economia.

 

El genocidi a Palestina que continua

Publicat originalment a Diario de Mallorca (23-10-2026)

Ja han passat quelcom més de tres anys dels atacs del set d'octubre per part de Hamas, i de l'inici de la repressió israeliana a Gaza, que, de bon començament, va ser un autèntic genocidi planificat, i que continua. El professor israelià Ilan Pappé fa temps que afirma que Israel utilitzà l'atac del 7 d'octubre de 2023 "com a pretext per a aplicar polítiques genocides en la Franja de Gaza", al mateix temps que ens recorda allò que és obvi: "els habitants de Gaza i Cisjordània viuen sota ocupació des de 1967". D'aquí plora la criatura!

El crit de "No és una guerra, és un genocidi!" està plenament justificat. Que allò que està succeint a Gaza -i s'estén a Cisjordània a base de pogroms protagonitzats per colons sionistes- és un genocidi de manual ho avalen, entre moltes altres personalitats expertes en la legalitat internacional, la recentment guardonada amb el Premi Nobel de la Pau 2026, Navi Pillay. També ho fa la Relatora especial de les Nacions Unides als territoris palestins ocupats, Francesca Albanese, en el seu imprescindible llibre "Quan el món dorm. Històries, paraules i ferides de Palestina". Per tant, aquell infaust dia l'única cosa que va començar va ser la barbàrie genocida sionista contra Gaza i la posada en marxa d'una angoixant maquinària industrial de deshumanització extrema de la gent palestina.

Tres anys d'activa denúncia contra aquest genocidi, de solidaritat amb Palestina, de mobilització als carrers... són molt temps. I, no obstant això, la història ens demostra que és justament en aquests moments de cert silenci mediàtic quan Israel accelera la violència colonial. Malgrat tot -el suposat alto el foc, la posada en marxa de la mal anomenada "Junta de la Pau" de Trump, etc.- Israel continua bombardejant la Franja de Gaza i el sud del Líban. A Gaza, més de quatre de cada cinc famílies es troben en condicions de vida catastròfiques, és a dir, en una brutal i cruel crisi humanitària. Cal no oblidar que, des de l'últim mal anomenat "alto el foc", Israel ha assassinat amb total impunitat més de 1.000 persones palestines només a la Franja de Gaza. Endemés, als territoris il·legalment ocupats de Cisjordània i Jerusalem Est, els colons supremacistes protegits per l'exèrcit d'Israel assassinen la població palestina, la fan fora de les seves cases, destrueixen edificis i cremen pobles sencers, organitzen pogroms... fan, en definitiva, impossible la vida als palestins i palestines. Afegim-hi que els més de dos milions de palestines que van aconseguir romandre a la Palestina històrica, és a dir, l'actual Estat d'Israel, segueixen malvivint en un sistema de brutal apartheid. Ara més que mai, cal desmentir radicalment la idea que la violència d'Israel a la Franja de Gaza i a tot Palestina ocupada ha quedat enrere. Esta ben viva! Efectivament, hi ha manco titulars mediàtics, però hi ha tanta o més violència. L'estratègia genocida israeliana continua incòlume.

En aquest context, són necessàries -fonamentals diria jo- manifestacions com la celebrada a Palma el passat 9 d'octubre, però cal que siguin més massives. Estic convençut que l'opinió pública està majoritàriament amb Palestina. Però, per acabar amb la violència colonial d'Israel, cal que siguem més als carrers. Només amb la mobilització massiva aconseguirem posar de debò fi a les relacions econòmiques, militars, diplomàtiques, tecnològiques, culturals, o esportives que sostenen l'actual statu quo de l'ocupació i genocidi de Palestina.

Tot i que queda moltíssim per fer, convé no oblidar que la mobilització ciutadana ha aconseguit començar a posar fi a algunes, només a algunes, de les complicitats amb el sionisme genocida. Per exemple, ara fa un any, es va aconseguir que el Gobierno d'Espanya aprovés el Reial decret llei 10/2025 que, malgrat que no hagi posat fi a les relacions militars amb Israel, va ser un petit pas endavant. Ara bé, les coses són com són i les dades del Centre Delàs demostren que aquestes relacions militars han seguit pràcticament intactes. De fet, el Gobierno espanyol va adjudicar 46 contractes a indústries militars israelianes per un valor de més de 1.044 milions d'euros des de l'octubre de 2023, els quals no han estat cancel·lats.

A la manifestació de Palma abans esmentada hi havia una pancarta que deia: "El que consentim a Palestina torna aquí". A mi em va interpel·lar a interrogar-me sobre quant capital turístic i immobiliari còmplice amb el genocidi palestí opera a Mallorca aguditzant la massificació turística i la crisi de l'habitatge que patim.

En qualsevol cas, en el context global actual mobilitzar-se en solidaritat amb Palestina i per posar fi al genocidi és, també, resistir fraternalment a l'opressió, al militarisme i posar-se en peu de pau. En definitiva, és construir altres futurs desitjables, vivibles, en un altre món que és possible. 
 

Contenció? Au va!

Publicat originalment a dBalears (11-10-2026)

Hi ha molta literatura que coincideix a assenyalar que el capitalisme actual -el de la despossessió d'una certa bona vida per a tothom, i de les grans desigualtats- aguditza la insatisfacció social. Entre els factors per a l’agudització d'aquesta insatisfacció destaquen: el consum comparatiu i la rivalitat per l'estatus. Valgui com a exemple que, en una societat absolutament turistificada, al voltant del 30% dels residents a les Illes Balears no poden permetre's anar-se'n de vacances fora de casa almenys una setmana a l'any. Un altre motiu cabdal és la no dissimulació de la cobdícia i l'ambició dels poderosos, no debades un recent estudi realitzat per dos doctors de la UIB revela que les Illes Balears és la segona comunitat amb més desigualtat de renda, només per darrere de les Canàries... i ningú s'escandalitza! Un tercer factor d'insatisfacció és la mercantilització de la vida; com demostra la despossessió del dret a l'habitatge, o el recentment publicat dotzè informe de la Federació d'Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública sobre el grau de privatització sanitària a les comunitats autònomes, que torna a situar a les Illes Balears en el podi del rànquing de privatització de la sanitat pública.

Ara bé, fa algun temps que a casa nostra hem passat de la insatisfacció difusa al malestar, i del malestar a la mobilització. Val a dir que no sempre ha sigut així: la turistificació com a únic model econòmic suposadament practicable; la despossessió progressiva, però més o menys invisibilitzada, de drets als residents; la pèrdua d'expectatives vitals de les generacions futures; la persistent pèrdua d'identitat... durant anys semblaren provocar únicament insatisfaccions socials minoritàries. Tenim una tasca pendent per garantir que l'estat de malestar i mobilització actual no sigui un episodi passatger. Què va passar en les dues anteriors legislatures progressistes? En paraules de Mark Fisher, "entendre com va funcionar aquest procés de deflació de la consciència és el primer pas per a revertir-lo".

En qualsevol cas, a diferència dels governats d'aquelles legislatures progressistes (tot i que foren acusats de turismofòbics), l'actual govern autonòmic i insular va a l'ofensiva amb el concepte de "contenció". És, sens dubte, conseqüència de les grans mobilitzacions del moviment liderat per Menys Turisme, Més Vida, però és a la pràctica un no res. Un parany per a una no gestió democràtica de la conflictivitat.

Encara més, això de la "contenció", acompanyat del suposat teorema inexplicat de "créixer en valor i no en quantitat", no deixa de ser un recurs discursiu. Una xerrameca que acompanya el creixement turístic i demogràfic real. El terme "contenció" té, però, un potent contingut politicoideològic i propagandista. Intenta instaurar el marc mental de la dreta i extrema dreta. És el que Rob Riemen, en el seu assaig "Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme" (Arcàdia, 2018), explica què passa a les societats actuals perillosament dretanitzades en extrem. Riemen afirma que "... en aquesta societat [...] es va cultivar -i es cultiva de nou- la por a la llibertat i l'aversió a tot el que és diferent". I allò que és diferent, perquè representa, un canvi és la transició ecosocial, el decreixement just, la desturistificació.

Deia abans que el mantra de la "contenció" és, a la pràctica, un no res. Ho corroboren les dades que aquests dies ha publicat IBESTAT: Les Illes Balears van registrar el passat 31 de juliol una pressió humana de 2.079.618 persones, 37.018 més que en la mateixa data de 2025, la qual cosa representa un increment interanual de l'1,8%. Mallorca va concentrar el nombre més gran, amb 1.507.716 persones el 31 de juliol d'enguany, enfront de les 1.486.409 comptabilitzades un any abans. La diferència és de 21.307 persones i suposa un creixement interanual de l'1,4%. Per tant, "contenció"? Au va!