dissabte, 4 de febrer de 2023

Ferides de la terra i els mals reparar



Publicat originalment a dBalears (29-01-2023)

Tard o d'hora es farà inevitable engegar radicals polítiques públiques de reparació de les ferides de la terra. La triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, i espais naturals) fa inajornable actuar de valent per modificar allò que hem fet malament. No disposem ja de més temps per revertir ferides, entre d'altres, en forma d'autopista, ampliació de ports, instal·lacions fotovoltaiques... i pedreres. Entorn d'aquestes polítiques reparadores s'hi mouran –s'hi mouen ja- les pèrfides forces del mercat, de l'especulació... Serà –ho és ja- una qüestió en disputa.

Del mal reparar de les Pedreres Sa Garrigueta Rassa i Can Rosselló és del que aquesta setmana us vull xerrar. Els veïns i veïnes del barri palmesà de Son Anglada, i un conjunt d'entitats -com ara la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Palma, el GOB, Terraferida, Amics de la Terra, Joventut x Clima- estan recollint firmes de la ciutadania en rebuig a uns projectes de restauració d'aquestes pedreres, que estan actualment en tramitació, que, com s’afirma en els fulls de signatures, presenten tot un seguit d'impactes negatius sobre la població i el seu entorn pels següents motius: "per la seva proximitat a nuclis urbans, perquè la via d'accés és absolutament inadequada per assumir el trànsit de 35.000 camions/any, d'anada i tornada durant 20 anys (un camió cada 3 minuts, 7 hores/dia i 5 dies/setmana), i és inadequada perquè en alguns trams no supera els 5,60 m d'ample i no es poden creuar dos camions, tampoc no compta amb voravies, el que fa incompatible l'activitat de la pedrera amb els usos de la via: travessia urbana; ruta escolar; ruta ciclista; principal punt d'accés a Palma des de Puigpunyent".

Endemés, aquests projectes de restauració dels que, per cert, l'informe mediambiental realitzat per l'Ajuntament de Palma és negatiu, tenen "greus dubtes sobre la seva viabilitat. Sembla impossible aconseguir més de 8 milions de tones de material inert per omplir el forat. Es pretén instal·lar maquinària i fer triatge de materials d'enderrocs de la construcció sobre un dels aqüífers que abasteixen la ciutat, el que suposa un alt risc de contaminació per la nocivitat d'alguns materials. Els projectes tampoc avaluen l'impacte que el soroll, la pols, les vibracions, etc., tindran sobre la població".

Tot un exemple de mal reparar! Per contra, una bona pràctica de reparació d'aquesta ferida passa -com reclamen veïns, veïnes i entitats- per "la necessitat de protegir la població, la seguretat viària i la defensa de l'interès general de la ciutat de Palma". És clar que hi ha alternatives: Expropiació per part del Govern de les Illes Balears, i, una vegada que els terrenys siguin públics –del comú-, deixar que la natura faci la seva sàvia tasca reparadora.

El cas que coment és, insistesc, un exemple de quan el "mal reparar" d'una ferida a la terra és un problema i no una solució. Per això cal sortir al carrer: La Plataforma Ciutadana Pedreres Sa Garrigueta Rassa i Can Rosselló ens convoca diumenge que ve, 5 de febrer, a les 11 h a manifestar-nos a la plaça de Cort de Palma. Parc sí. Abocador permanent no! Som-hi!

dissabte, 28 de gener de 2023

Una setmana amb el Polisario

Publicat originalment a dBalears (22-01-2023)

Basta llegir el llibre "El Frente Polisario. Desde sus orígenes hasta la actualidad" de Carlos Ruiz Miguel (Almuzara, 2022) per a, si hi havia algun dubte, confirmar que la història del Front Popular per a l'Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro (POLISARIO) és, si fa no fa, la del conflicte del Sàhara Occidental. Front Polisario i lluita per l'autodeterminació i la independència de la darrera colònia d'Àfrica han esdevingut inseparables. Per això, no tinc cap dubte que la setmana passada fou una setmana amb el Polisario. Una particular setmana marcada de frisança per la llibertat del poble sahrauí.

Dilluns començà amb la gravació de l'entrevista a l'eurodiputat del Grup de l'Esquerra Europea i militant d'Anticapitalistes, Miguel Urbán, que havíem d'emetre al programa "Veu Sahrauí" de l'endemà. Miguel Urbán ens explicà de què va això del "Marrocogate". Resulta que la trama de corrupció a l'engròs i de suborns a balquena descoberta al Parlament Europeu, coneguda com a "Qatargate", és, sobretot, una pràctica mafiosa impulsada pel Marroc, emprada per comprar voluntats dels eurodiputats i eurodiputades per afavorir els interessos de la monarquia medieval alauita. Interessos contraris a la legalitat internacional, al respecte als drets humans, i a la decència. Urbán ens contà que l'ordre europea d'arrest contra l'ex eurodiputat socialista italià Pier-Antonio Panzeri (el cervell de la trama corrupta), la seva dona i la seva filla, diu que els suborns i pagaments de favors venen tant o més de Rabat que no de Doha. Que això ho ha confessat Francesco Giorgi, l'antic assistent de l'eurodiputat socialista, i parella de l'eurodiputada grega Eva Kaili, ja exvicepresidenta del Parlament Europeu. Per això, malgrat que els grans mitjans de comunicació espanyols han aixecat un nou mur del silenci sobre aquesta realitat, cal parlar de "Marrocogate".

L'eurodiputat esquerrà comentà que no el sorprenia gens  que populars i socialistes espanyols i europeus estiguin sempre mobilitzats en defensa dels interessos marroquins. De fet, Miquel Urbán, en un fil de Twitter de fa devers un mes, escrivia: "Res d'això és nou per als qui estam pel Parlament Europeu. És un comentari generalitzat que, durant les sessions plenàries, l'ambaixada marroquina té pràcticament una oficina permanent en el bar d'eurodiputats".

Dimarts es va emetre en directe "Veu Sahrauí", el programa de ràdio de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears que, cada quinze dies, fem en directe a Ona Mediterrània. El resum de notícies de l'actualitat sahrauí que ens prepara i presenta Núria Perea, la columna d'anàlisi que, en cada programa, ens regala Ramon Orfila, i un poc de música sahrauí, completaven el programa que, si us ve de gust, podeu escoltar aquí. L'acomiadament del programa, amb el tema interpretat per Mahfud Aliyen & Nayim Alal, intitulat "Visca el Polisario", no va ser casualitat. El divendres anterior havia començat el XVI Congrés del Front Polisario.

Dimecres la premsa publicà que Pier Antonio Panzeri, el presumpte capo del "Marrocogate" –tot i que gairebé tots els titulars únicament continuïn parlant de "Catargate" (sic)-, ha signat amb la Fiscalia Federal belga un anomenat "acord de penediment" en el qual admet la seva participació delictiva en els suborns i es compromet a compartir informació "substancial" que pugui ajudar a esclarir la recerca. L'advocat de Panzeri confirma que l'estructura del "Marrocogate" és l'antesala del "Catargate". En sabrem de grosses!

La setmana continuà amb notícies que arriben de la wilaya (campament de refugiats de Tinduf) de Dajla on es desenvolupa el XVI Congrés del Front Polisario. Aquest congrés és força important. Serà un congrés històric marcat per la ruptura, des de novembre de 2020, per part de Marroc de l'alto el foc firmat entre el Front Polisario i el Regne del Marroc en 1991. No debades, l'eslògan de congrés és: "Intensificar la lluita armada per a expulsar a l'invasor i culminar la sobirania". La transcendència del conclau sahrauí es va fent evident en la mesura que passen els dies. Els debats es prolonguen, es presenten dues candidatures a la secretaria general (un fet històric), les votacions –robustament democràtiques- s'allarguen ...

Mentrestant, es produeix un altre fet històric en el Parlament Europeu: per primera vegada en 25 anys es discuteix i vota una resolució sobre els drets humans (DDHH) al Marroc. L'Eurocambra trenca un silenci de dècades i critica la situació dels drets humans al Marroc. En la resolució aprovada també es demana que al Marroc se li apliquin les mateixes mesures cautelars que a Qatar, per exemple, suspendre l'accés als representants dels interessos Marroquins mentre duri la recerca sobre corrupció al Parlament Europeu.

A tocar el cap de setmana es fan públics els resultats: Brahim Gali ha comptat amb el 69% dels vots, enfront del 31% a favor de Bachir Mustafa Sayed. El Front Polisario informa que la principal conclusió del congrés és "intensificar la lluita en tots els àmbits, el militar, el diplomàtic, el comunicatiu, etc." El reelegit secretari general, i, conseqüentment, President de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), declara que els sahrauís són "defensors de la pau" i que la situació de guerra ha sigut imposada pel Marroc.

És clar que és possible militar en el pacifisme, i, alhora, en la legítima causa sahrauí. En vindran moltes més de setmanes amb el Polisario. Seguim!

 

diumenge, 22 de gener de 2023

El Líban

Publicat originalment a dBalears (15-01-2023)

La persona local amb qui vam passejar pel barri de Gemmayzeh a Beirut, entrà a un comerç per saludar a un amic i felicitar-li l'any nou. Li va demanar com havia començat l'any i com li anava tot plegat. La contestació va ser força esclaridora de la percepció social de la situació sociopolítica libanesa: "Va bé. Demà ja veurem, això és Líban!". Excepte que vagis pel món amb ulls i orelles ben tapats, aviat t'adones que els libanesos i les libaneses s'han avesat -millor dit, s'han hagut d'avesar- a conviure en uns casos, i a mal conviure en uns altres, amb una situació estructural d'incertesa.

El fet que les fronteres de la República Libanesa, a més de amb la Mediterrània (a l'oest), siguin amb Síria (al nord i a l'est) i amb la Palestina ocupada (al sud), ho complica tot un poc. Per afegir-hi al banyat dels problemes endògens, han de fer front als de la situació sempre convulsa del Mig Orient. En un país amb una superfície de només 10.450 km², i amb menys de vuit milions d'habitants, no és fútil la complicació per conjuminar una presència històrica de cent de milers de persones palestines desplaçades, amb la més recent d'una altra gran quantitat de persones sirianes desplaçades, i amb una importantíssima diàspora (amb la pèrdua de capital humà que això implica).

No és un tòpic qualificar el Líban de "país en la cruïlla". Tinc la impressió que hi ha pocs indrets al món on sigui més aplicable la dita segons la qual "després d'un temps, un altre en ve". Però sembla que, per a la majoria de la població, el bon temps no arribi mai.

Per fer-ho curt, comencem citant la guerra civil libanesa del 1975 a 1990. L'organització sociopolítica de Líban mai no va tornar a ser la mateixa d'abans (que ja era complicada). A més de la petjada emocional, familiar, política i social, queda la petjada física. A Beirut són encara visibles els impactes dels projectils a l'edifici que aleshores era l'Hotel Holiday Inn, la incompleta rehabilitació de l'Hotel St. Georges, o la recent reconstrucció de l'Hotel Phoenicia. En el cor de "la ciutat alegre i confiada del Mediterrani Occidental" (Tomás Alcoverro, dixit) és molt present aquell episodi bèl·lic anomenat "la batalla dels hotels". La reconstrucció de part del centre de Beirut és, segurament, la gran petjada física d'aquella guerra. El fet més paradigmàtic és el monument a l'especulació i corrupció a l'engròs que ha significat el projecte executat per l'empresa Solidere.

Com després d'un temps, un altre en ve, l'agost de 2006 esclatà l'anomenada "segona guerra del Líban", amb l’objectiu oficial d’anul·lar els coets Katyusha disparats per agents de Hezbollah contra ciutats del nord de la Palestina ocupada per Israel, i l'alliberament dels dos soldats israelians segrestats per Hezbollah el 12 de juliol d'aquell any. Tomás Alcoverro escriu a "La noria de Beirut" (Editorial Diéresis, 2018): "En pocos días, en horas contadas, este país vulnerable y a la vez rebosante de energía quedó aislado del mundo, atrapado en un torbellino sangriento y destructor. Beirut nunca contó con refugios preparados ni sirenas que pudieran advertir a sus habitantes de los ataques aéreos israelíes".

I, per confirmar que després d'un temps, un altre en ve, l'octubre de 2019 esclatà la revolució popular libanesa durament reprimida pel règim; l'agost del 2020 es produí la devastadora explosió de Beirut de la que s'impedeix la seva investigació judicial; i el sectarisme religiós i neoliberal ha portat al país a una brutal crisi econòmica i social que fa de Líban un estat fallit socialment i econòmicament. Unes anècdotes que són, veritablement, poc anecdòtiques: a) Líban és una república que, ara mateix, no té president o presidenta, car les desavinences en el repartiment sectari de càrrecs institucionals entre cristians maronites, sunnites, i xiïtes impedeix la seva elecció. b) A la meva arribada el canvi del dòlar era de 42.000 lliures libaneses, onze deis després s'havia enfilat a 47.700. Excepte les elits (entorn de l'u per cent), la societat libanesa ha de mal viure amb tota casta de precarietats vitals.

Tanmateix, Líban és un país meravellós, Beirut una ciutat espectacular... i sembla que la gent viu la vida amb envejable vitalitat i, malgrat la perpètua crisi de l'oposició al règim, capacitat de resistència. Pot ser que l'historiador francès, i gran expert en Orient Mitjà, Henri Laurens, tingues raó en escriure que "si heu entès alguna cosa de Líban és perquè us ho han explicat malament".