Grècia, Syriza, l’herbeta i el marduix

Feia falta. I els amics de SinPermiso, com sol ser habitual, han estat a l'aguait. Ahir remetien un imprescindible especial sobre Syriza, la negociació en l'Eurogrup i la llista de reformes proposades per Varoufakis. És un material (disponible aquí) amb informació  útil  per a tapar moltes boques de tertulians i tertulianes que fa dies pontifiquen sobre una suposada conversió d'Alexis Tsipras al neoliberalisme més convencional. És un desmentiment a moltes informacions a mitges i  desinformacions publicades i radiades en gairebé tots els mitjans de comunicació, incloent-hi els suposadament progressistes. (Vegeu un exemple aquí.) Hi ha massa ganes de donar a entendre que el Govern de Syriza ha abdicat del seu programa electoral. Volen fer-nos creure que tots són iguals, que només hi ha una política econòmica i social aplicable. Que no hi ha alternativa a la política depredadora de la dignitat humana.

Aquest comentari d’avui podria acabar aquí, tot i que reiterant el suggeriment perquè llegeixin la informació que ens ha subministrat SinPermiso, però no em puc estar de referir-me a la inclusió en la llista de reformes proposades per Varoufakis -i acceptades per l'Eurogrup!-, d'un esquema de Renda Bàsica. En concret la proposta diu literalment:

“Establir un vincle més estret entre les cotitzacions a la seguretat social i els ingressos, racionalitzar les ajudes i prestacions, reforçar els incentius per a la declaració del treball assalariat, i proporcionar assistència dirigida als empleats d'entre 50 i 65 anys, a través d'un esquema de renda bàsica garantida, a fi d'eliminar la pressió social i política de la jubilació anticipada, que sobrecarrega els fons de pensions".

Des de la perspectiva dels que defensem la total i plena implantació de la Renda Bàsica,  aquesta proposta potser una petita passa, però una passa molt positiva. Veurem com evolucionen els esdeveniments a Grècia i com es van consolidant les accions del Govern grec de Syriza. De moment em permetran que els digui el que la meva padrina solia dir: “Ja et conec, herbeta, que et dius marduix”. Es digui el que es digui per aquestes contrades, a Grècia el canvi ha començat. Els turbo-neoliberals seguiran  dient que és herbeta però, veritablement, és marduix. 

Publicat  origialment a  El Periscopi (27-02-2015) 

Menys Europa: menys igualtat en els treballs de cura

Un any més i ja són tres dediquem un dels nostres Temes socioeconòmics Gadeso a analitzar el que va passar l'any 2014 a l'àmbit de la conciliació de la vida familiar i personal amb la laboral i/o professional. Al número 48 d'aquesta publicació digital de la Fundació Gadeso que com totes està a l'abast de tothom a www.gadeso.org, trobareu l'anàlisi de les dades acumulades de l'any passat i la seva evolució en el període 2008-2014 quant a les prestacions de la Seguretat Social a Balears per maternitat i paternitat i excedències per a la cura de fills i filles i familiars. Val a dir que aquestes prestacions són actualment gairebé les úniques polítiques públiques que s'apliquen per a promoure la conciliació. Tingui's en compte, per una banda, que les retallades han afectat amb especial incidència el desenvolupament de l'atenció a les persones en situació de dependència i, per una altre costat, que la necessitat d'invertir en els nens i nenes (escolarització obligatòria, pública i gratuïta de 0 a tres anys, etc.), tan insistentment proposada per autors com ara Gösta Esping-Andersen, és una política inèdita en aquestes contrades.

Dit l'anterior, quines són les dades més rellevants? Succintament, serien les següents. Primera: l'any 2014 les prestacions per maternitat van ser un total de 6.915 (una baixada gairebé del 3% en relació a l'any anterior) i en el període 2008-2014 han baixat un 23,3%. Segona: la participació dels pares en els permisos per maternitat en cap cas arriba al 2%. Recordeu que la durada del permís per maternitat és de 16 setmanes ininterrompudes (ampliables en alguns casos), i que la majoria del temps obligatòriament l'ha de gaudir la mare, però una part pot ser pel pare. Tercera: el permís per paternitat és independent del de maternitat, és voluntari i és una prestació relativament "jove" doncs va començar a funcionar l'any 2007. Idò bé, des de l'entrada en vigor del permís per paternitat, tres de cada deu pares no en fan ús, i el nombre de pares que han gaudit del permís per paternitat ha descendit en 2014 un 20,9% en relació a 2008. I quarta: la feminització de la cura de familiars és total: En el període analitzat (2008-2014) la proporció de dones sol·licitants d'excedències per cura de familiars no ha baixat del 90%. L'any 2014 es registra el percentatge més baix del període amb un 90,5%.

Malgrat que la cura de les persones és consubstancial amb la nostra existència, car que, a tall d'exemple, si algú no acosta al nadó al pit de la mare o a una font d'alimentació alternativa el nadó morirà, tot plegat ens indica que estam prou allunyats d'un repartiment paritari d'aquestes tasques vitals. Però el que em sembla més greu és que això susciti tan poc debat polític i social. Hi ha motius per a la preocupació. No sé massa bé si és veritat, però la dita popular diu que "el temps és com la mula, no recula". El que sí sé perquè empíricament està constatat és que els drets d'igualtat de gènere sí que és fàcil que reculin. En relació al Temes socioeconòmics Gadeso que coment, em tem que el títol de "Es manté la feminització dels treballs de cura" servirà per a bastants dels anys vinents. No és un pronòstic gratuït, ans al contrari, basta recordar que les polítiques d'austeritat sense pietat per als no rics, no entenen que la igualtat és una inversió. I, per acabar d'arrodonir-ho la nova Comissió Europea presidida per Jean-Claude Juncker es planteja la retirada de directiva europea sobre baixes per maternitat que fa gairebé quatre anys el Parlament Europeu va aprovar i que, entre altres coses, significaria un mínim de 20 setmanes de baixa per maternitat remunerada, a més de reforçar altres drets com el de la paritat en la cura dels fills recents nats. Ho tinguin per ben segur: Si l'Europa social recula, recula la igualtat de gènere i la consideració social, econòmica i política dels treballs de cura de les persones, i avança la UE de la mercantilització.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (19-02-2015) 

Ελλάδα (Grècia): ... els temps estan canviant...

Tal com estava pronosticat, Syriza ha guanyat les eleccions gregues. Ha guanyat  amb contundència o ha quedat a dos escons de la majoria absoluta.. Alexis Tsipras serà el nou president del Govern de la República Hel·lènica. Em direu sentimental però, des d'ahir vespre, no em puc treure del cap aquella fantàstica versió de Gerard Quintana i Jordi Batiste del “The Times They Are a-Changin” de Bob Dylan. Aquella cançó que diu “Veniu, ministres, diputats, escolteu-me de grat, deixeu lliures les portes, no detureu pas ningú. Atenció! els endarrerits, són els que ho perdran tot. Deixeu el vostre vell camí ja no serveix; no sentiu aquest vent que us trenca els vidres i fa trontollar les parets? És que els temps estan canviant.”

Per als que pensem que el poder és global però la política és excessivament local i, alhora, estem convençuts que per a entendre la globalitat cal entendre primer lo local, i que per transformar la globalització neoliberal en una globalitat de drets humans cal, sens dubte, transformar la situació local (en paraules de Joan Nogué i Font: “Si vols ser global primer has de ser local, mirar-te el món des d'un lloc.”), no podem més que celebrar que una força política com ara MÉS per Mallorca participés en el I Fòrum del Sud d’Europa en suport a Syriza. Tinc per a mi que el text de la Declaració de Barcelona, és d’aquests documents que fan història.

Certament, és temps d’acabar amb l’austeritat i la desigualtat! És temps per a la democràcia i la solidaritat! És el moment per canviar Europa!” Però Alexis Tsipras no ho tindrà fàcil. Una ciutadania europea -espacialment la del sud- mobilitzada fent-li costat potser serà clau. Tant de bo la socialdemocràcia europea s’adoni aviat que el que passa és que els temps estan canviant. Una altra Europa és possible.

TURBOCAPITALISME, EUROPA I MOBILITZACIÓ SOCIAL

No n'hi ha una reunió del Consell Europeu que no acabi amb una nova retallada de drets socials o laborals per a saciar els anomenats mercats, que són cada vegada més insaciables. Sense anar més lluny, la passada reunió dels dies 28 i 29 d’octubre acabà amb més austeritat fiscal, més austeritat salarial i més austeritat social, la qual cosa segur que ajudarà una nova recessió econòmica, més atur, més desigualtat, més especulació i noves i més dures exigències dels mercats. El que pretenen és la implantació d’un model europeu que res té a veure amb la cohesió social, ans al contrari: es pretén una superació de la crisi amb un fortíssim esquifiment de les institucions que sustenten la seguretat econòmica i social dels treballadors i les treballadores, es a dir, dels salaris, les pensions de jubilació, l'estabilitat de l'ocupació, les prestacions de desocupació. Per fer front a aquesta estratègia d’implantació del turbocapitalisme el moviment sindical europeu ha convocat una Jornada de Mobilització el dia 15 de desembre. Cal dir que, aquí, a Mallorca, ha passat molt desapercebuda aquesta mobilització.

Cal esperar que les manifestacions convocades el dissabte dia 18 de desembre tinguin molt més ressò, ja que és imprescindible continuar la lluita en contra del retard de l’edat per poder-se jubilar i per la derogació de la reforma laboral que motivà la Vaga General del passat 29 de setembre.

A més a més d’aquestes mobilitzacions, CCOO i UGT han posat en marxa una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que pretén la derogació del gruix de la Reforma Laboral de ZP -la Llei 35/2010 de 17 de setembre-, i alhora que s’aprovi una legislació laboral que promogui l’ocupació estable i amb drets. Les ILPs tenen una certa tradició en el sindicalisme espanyol i, de fet, n’hi ha hagut que han acabat triomfant, com és el cas de la llei de regulació de la subcontractació a la construcció, i d’altres que només han servit per mobilitzar voluntats a favor d’una proposta com és de la que es presentà per millorar el finançament del sistema educatiu públic. A aquestes contrades també tenim experiències d’ILPs sempre relacionades amb assumptes de protecció del territori i, com no podia ser d’altra manera, liderades per el GOB. (Vegeu un exemple)

Déu em guardi de semblar un discrepant dels sindicats però, en la meva opinió, no hauria de passar desapercebut que l’ILP com a estratègia de mobilització és, si més no, arriscada. Per una banda, després de superar els nombrosos entrebancs és qüestió d’una discussió en seu parlamentaria que pot durar unes hores i acabar en un no-res pràctic. Per l’altre costat pot provocar més frustracions i un aprofundiment del fracàs del diàleg social (per exemple si el grup parlamentari socialista no acceptés la presa en consideració de la iniciativa). Amb l’experiència d’unes altres ILPs les havia situat en el meu imaginari particular en escenaris d’ofensiva. És per això que en temps de resistència tinc dubtes de la seva conveniència.

La camarilla europea del dolor

Recomano la lectura del document complet però reprodueixo tres paràgrafs del informe del Consell Europeu d'Assumptes Econòmics i Financers de 1 de juny, sobre l'estratègia pressupostària de sortida de la crisi, que m’han cridat especialment la atenció:

“Con independencia de la amplitud del saneamiento necesario, su éxito dependerá en gran medida de la voluntad política que demuestren los poderes públicos, voluntad que vendrá indicada por la mayor o menor permanencia de las medidas. También la composición de las medidas de saneamiento será determinante: en efecto, es probable que las medidas basadas en los ingresos sean menos eficaces, por sus negativas repercusiones en el crecimiento. Por ello, sólo debe plantearse la adopción de medidas de ingresos en caso de que el nivel de partida del impuesto sea lo suficientemente bajo. En cuanto al saneamiento basado en el gasto, debe garantizarse la consecución de mejores resultados que en ejercicios anteriores en lo que se refiere a la mejora de la dinámica de crecimiento a medio plazo, para lo cual será necesario, entre otras cosas, abstenerse de introducir recortes del gasto en educación y en investigación y desarrollo.”

“Dado que la corrección de los déficits excesivos se producirá, inevitablemente, en un plazo largo, se acordó en su día que el esfuerzo de saneamiento debía ir acompañado de medidas de reforma que tuvieran una incidencia directa en la sostenibilidad de la hacienda pública, como la reforma del sistema de pensiones y el fortalecimiento de los marcos presupuestarios nacionales. Hasta ahora, sólo unos cuantos países, sobre todo los que se han visto más acechados por los mercados en los últimos meses, han anunciado reformas sustantivas en este sentido. Son necesarias nuevas medidas en un mayor número de países, y el Consejo vigilará atentamente esta cuestión.”

“No debe olvidarse que aumentar el potencial de crecimiento es también fundamental para relajar el ajuste presupuestario a largo plazo. También a este respecto, los progresos han sido relativamente limitados. Es preciso que las reformas anunciadas se lleven a cabo y que se elaboren nuevas reformas, con especial urgencia en los países con desequilibrios macroeconómicos y problemas de competitividad.”

Si algú tenia dubtes, suposo que s'han dissipat per complet. Absència total i absoluta de polítiques socials, s'ha acabat efímer ressorgiment del keynesianisme i la reivindicació d'economistes com Albert O. Hirschman i les seves propostes de empoderament (una certa democratització) de les poblacions en matèries econòmiques s'han reduït a vindicacions acadèmiques. Aquí comada aquesta Comissió Europea que arrossega un vergonyós dèficit democràtic i l'ECOFIN se sembla cada vegada més a lo que Paul Krugman anomena "la camarilla del dolor"
..

PER L’EUROPA SOCIAL, ATUREM BLAIR!

El projecte institucional de la Unió Europea s’està obrint camí amb moltes dificultats, però fa passes. El resultat del referèndum en segona volta d’Irlanda és d’aquestes notícies que donen legitimitat al procés de radicació del Tractat de Lisboa. Però, en la meva opinió, fa més Europa sentències com la del Tribunal de Justícia de les Comunitats (STJCE), de gener de 2009. Aquest pronunciament judicial europeu fa referència a l’anomenat Assumpte Shultz – Hoff i interpretava la Directiva de la UE 2003/88 que regula la normativa mínima en matèria de Salut i Seguretat Laboral, en relació a l’ordenació del temps de treball arreu d’Europa. Aquesta sentència ha fet variar la doctrina del Tribunal Superior espanyol, i ara si un treballador o una treballadora que ja té les vacances programades i abans de començar-les entra en una situació d’Incapacitat Temporal, tindrà dret a què l’empresa li concedeixi un altre període de vacances una vegada finalitzat el període de la incapacitat.

Però per a la construcció d’una Europa Social i Progressista abunden les males notícies: La dretanització (gir a la dreta) del Parlament Europeu sortint de les darreres eleccions europees fa perillar la victòria de la lluita social contra aquella Directiva sobre el temps de treball que permetia jornades laborals inhumanes. La impresentable presidència txeca i la ineficaç presidència sueca, per avançar en drets socials i en més democràcia o en la lluita contra el canvi climàtic i a favor de les energies renovables, en són alguns exemples, d’aquestes males notícies...

El cert és que mentre es mantenen les incerteses sobre què farà la República Txeca o què farem amb Turquia, que no atura d’incomplir els drets humans amb especial acarnissament en menysprear els drets sindicals, no s’avança en una resposta europea a la crisi de l’ocupació, i el que hauria de ser una transició suau del Tractat de Niça vers al Tractat de Lisboa pot convertir-se en un correfoc d’aquests que ara volen prohibir des de Brussel·les.

Amb tot, l’elecció del dirigent de la dreta Sr. José Manuel Durão Barroso com a president de la Comissió Europea és la pitjor notícia dels darrers temps. Si ara hi afegim la probable elecció de Tony Blair com a president del Consell Europeu, ja seria massa. Aturem-ho i aturem-lo!

FOTO: Mur de Berlín: Vint anys de la caiguda i... Europa està com està