Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sindicalisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sindicalisme. Mostrar tots els missatges

divendres, 3 de juny del 2016

La huelga de hostelería de 1986, fijos discontinuos y sindicalismo

És un plaer compartir records i compromís de present i  futur amb tres bons amics. Article publicat originalment a Diario de Mallorca (02-V-2016) signat per Rafael Borràs, Manolo Cámara, Ricardo Caro, i Ginés Díez.


El 5 de junio de 1986 se desarrolló una importante huelga en el sector de la hostelería de las Islas Baleares. Se cumplen, pues, treinta años de una conflictiva negociación del V Convenio Colectivo de Hostelería de Baleares en la que -junto a cientos de sindicalistas y miles de trabajadores y trabajadoras- participamos en primera línea. La jornada de huelga de aquel jueves era la primera de una convocatoria que se extendía a los días 13, 14 y 27 de junio, y 2 y 3 de julio, y cuya plataforma reivindicativa sindical era, sucintamente, la siguiente: 1.- Asegurar el llamamiento obligatorio de todos los Fijos Discontinuos cada año, con un periodo garantizado de contratación igual a la media de los contratos de los tres últimos años. 2.- Incremento salarial del 9.75%. 3.- Reducción de jornada de trabajo (menos horas semanales o más vacaciones). 4.- Mejoras de las condiciones de trabajo como, por ejemplo, mejoras retributivas en las horas nocturnas, salud laboral, formación profesional, o jubilación anticipada. 5.- Ampliación de los derechos sindicales.

El éxito de seguimiento del movimiento huelguístico del 5 de junio permitió que a las 02,00 horas del día 12 –unas horas antes de activarse nuevamente la huelga- se llegase a un pacto que permitió su desconvocatoria. Los que suscribimos este articulo fuimos firmantes, en representación de CCOO, junto a los compañeros de UGT Jesús Pérez, Toni García y Lorenzo Bravo, del acuerdo que daba plena satisfacción a las demandas de los sindicatos y de los y las huelguistas. Hay que recordar que aquel fue el Convenio Colectivo en el que los salarios y todos los conceptos retributivos crecieron más del 9%, se fijaron los 35 días de vacaciones al año, se mejoraron las cuestiones relacionadas con la salud laboral, la formación, la jubilación anticipada, los derechos sindicales etc. Pero, sobre todo, se consiguió la principal reivindicación: que, a partir del año1987, los Fijos Discontinuos tuvieran un periodo de contratación garantizado. Este fue un hito sin precedentes y lo que nos parece más importante hoy, treinta años después, recordar.

Para entender la relevancia de esta conquista hay que echar una mirada a los precedentes: El año 1985 fue el año de la firma del Tratado de Adhesión de España a la CEE, el año en que Mijail Gorbachov asumió el poder en la URSS a la vez que mundialmente se vivía la resaca de la reelección de Ronald Reagan como presidente de EEUU. Pero, para lo que motiva estas líneas, lo trascendental es que en aquel año se llegó a la mayor radicalidad entre el Gobierno de Margaret Thatcher y el sindicato británico de la minería por el cierre de la industria minera, y, además, las políticas económicas ultraliberales aplicadas por los gobiernos conservadores británicos llegaron a su cenit, con lo que se produjo un drástico descenso de la renta disponible de las clases medias y medias bajas de Gran Bretaña. El ajuste en la capacidad de consumo afectó mucho al gasto en vacaciones con lo que se provocó una gran crisis del turismo de masas, especialmente sensible en Baleares, cuyo mercado turístico emisor era muy mayoritariamente el británico.

Los hoteleros isleños reaccionaron disminuyendo el empleo y no contrataron a miles de personas eventuales ni llamaron a incorporarse a sus puestos de trabajo a la mayoría de los Fijos Discontinuos, o los llamaron por unos periodos de trabajo de cuatro/cinco meses. Recuérdese que en aquella época las temporadas turísticas permitían trabajar, en la mayoría de las zonas turísticas,  periodos anuales entorno a los nueve meses.

Aquel verano de 1985 -en el que, por cierto, la prensa insular se refería en sus titulares a la situación creada indistintamente como “crisis de los británicos” o “crisis de los fijos discontinuos”- vivimos historias de todo tipo. Desde épicas visitas de sindicalistas a los pueblos del sur de la península para explicar qué sucedía en las Islas, hasta el drama personal y familiar de quienes se quedaron sin trabajo, y sin prestación de desempleo porque no habían cotizado el tiempo legalmente requerido. Hay advertir que esta “crisis de los fijos discontinuos” no provocó más despidos individuales o colectivos de los habituales. Sencillamente, se hizo uso de la legalidad y no se les llamó a incorporarse a su trabajo.

El movimiento sindical se planteó que una situación así no se podía repetir y, en este sentido, la propuesta fue que el Convenio Colectivo tenía que regular que el llamamiento de los Fijos Discontinuos fuera obligatorio y que se les debía garantizar un periodo mínimo de ocupación anual. No viene al caso entrar en detalles técnicos, pero la cuestión es que se luchó -la huelga del 5 de junio de 1986 es un buen ejemplo- para “civilizar” al capitalismo turístico balear, y se consiguió. Fue una conquista sindical que, entre otras cosas, permitió que en los años siguientes muchas familias tuvieran unos ingresos más o menos garantizados que, sin duda,  contribuyó a un progreso social un poco más equilibrado. Luego vinieron, hasta llegar a la actual, otras crisis con distintas respuestas sindicales, que, obviamente, no podemos ni queremos abordar en estas líneas.

Pero si que afirmamos que en nuestra opinión conviene recordar, sin ninguna nostalgia, episodios de la lucha sindical como los de la huelga de hostelería de junio de 1986. No vaya a ser cosa que alguien piense que si el capitalismo de hace treinta años -aún no había caído el Muro de Berlín- campaba con más complejos que ahora mismo, fuera por voluntad propia. En cualquiera caso, estamos, en general y muy en particular por lo que al movimiento sindical se refiere, muy lejos del fin de la historia.

dijous, 11 de febrer del 2016

#Vaganoésdelicte


La injusta situació per la qual va passar l' exsecretària general de CCOO de les Illes Balears, Katiana Vicens, pel fet d'exercir la seva funció de dirigent sindical al capdavant d'un piquet informatiu de vaga, l'han passat i la passen centenars de persones. Recentment han estat absolts els dirigents sindicals malaguenys Gonzalo Fuentes i Lola Villalba. Però ningú repara el sofriment que han passat. Aquests dies s'estan jutjant a “els vuit d' Airbus” i, coincidint amb això, aquesta tarda s'ha convocat a Madrid una manifestació que, per l'ampli espectre de convocants i el motiu, s'espera que sigui multitudinària. Però encara que sigui una gran mobilització democràtica  no garanteix la visibilitat en els mitjans de comunicació. Una llàstima: Informar sobre la mobilització social en defensa de les llibertats no ven diaris ni augmenta audiències. No s’enganyin, allò que en aquests anys de govern de PP està passant amb un dret, tan consubstancial a la democràcia, com el de vaga no és un atac només als treballadors i als sindicats, veritablement és un atemptat contra les llibertats democràtiques i a qualsevol cosa semblant a un Estat de Social i de Dret.

La recuperació de les llibertats democràtiques plenes (entre elles el dret de vaga, però també el dret a la llibertat d'expressió: la meva total solidaritat amb els titellaires de Madrid) hauria de ser un altre dels motius perquè, com més aviat possible, hi hagi un govern progressista en el Regne d'Espanya. Cal, sens dubte, derogar la “Llei Mordassa”, però també cal modificar el Codi Penal perquè un article que hauria de servir únicament per criminalitzar practiques com les de la Màfia Laboral, que aquests dies hem conegut operava en alguns restaurants i bars de Palma, no es pugui aplicar a sindicalistes i treballadors pel fet d'exercir el dret de vaga.

Segur que, més prest que tard, la campanya Vaga no és delicte triomfarà. Mentrestant ens ha donat l'oportunitat de comprovar, una altra vegada, que no tots els polítics són iguals. L'expresident d'Uruguai, José Mujica, ha estat sempre un tipus excepcional. Ho ha tornat a demostrar en sumar-se a la campanya amb aquesta carta:

“Un fraterno saludo y toda la solidaridad con las 300 personas procesadas administrativa y penalmente por protestar frente a las medidas de austeridad y recortes sociales y laborales, con los 8 sindicalistas de la empresa Airbus procesados penalmente (con la petición de 66 años de cárcel, 8 años y meses cada uno) por participar en la huelga general del 2010, que junto a la adopción de la llamada Ley Mordaza son ejemplos concretos de una condenable política de criminalización de la protesta social.
El reconocimiento de la huelga como derecho es uno de los pilares sobre los que se construye el Estado social contemporáneo, en el marco de una sociedad democrática y pluralista. Las restricciones a la acción sindical y en particular la penalización del derecho de huelga no eliminará la huelga, como manifestación obrera de autotutela, pero sí agravará aún más el declive económico que las políticas neoliberales han producido y aumentará los profundos desequilibrios en las relaciones laborales.
Me sumo al apoyo y solidaridad de la Confederación Sindical de Trabajadores y Trabajadoras de las Américas en vuestra Campaña por el Derecho de Huelga, instando a que se ponga fin a esta política de criminalización de la protesta social, que representa un juicio político contra el derecho de huelga y el sindicalismo español, y que se retiren los cargos penales contra los y las sindicalistas españoles afectados.
Estamos juntos, toda nuestra solidaridad con todas y todos los trabajadores que vienen luchando en defensa del derecho de huelga.”

Ben dit, i sempre amb vostè, President Mujica! #Vaganoésdelicte


Publicat originalment a El Periscopi (11-02-2016) 

dilluns, 16 de febrer del 2015

"Reset " sindical


Alguns diccionaris tradueixen el terme anglès reset com a “reajustar". Altres ens expliquen que el que es vol dir amb aquesta paraula és l'acció de reposar, reiniciar i, tot seguit, la posada en condicions inicials d'un sistema. Aquesta darrera accepció és la que defens haurien de fer els sindicats arreu del Regne d’Espanya i de les Illes Balears. A què ve ara això de reset sindical? Idò té a veure amb la notícia certament cridanera que ahir comença a publicar el diari El País i que avui segueix amb el que promet ser un serial. Estem, idò, davant un altre escàndol relacionat amb els sindicats i, entre EROs d’Andalusia, cursos de formació, etc., van...

Pot ser que la “donació” de més de 8 milions d’euros de bancs i caixes a  Federació  de CCOO de banca i els pagaments de sobresous a lliberats sindicals, sigui absolutament legal. Segur que hi haurà tota una panòplia d’explicacions i justificacions sobre les despeses de menjars i viatges. Però és mal de presentar des d'un punt de vista ètic. Són pràctiques que minen la reputació exemplar del sindicat davant la ciutadania en general i, en particular, davant les víctimes de la crisi-estafa. I si els sindicats perden la reputació d’exemplaritat, perden la capacitat de mobilitzar voluntats... i sense mobilització no hi ha ni resistència ni avanços igualitaris.

I tanmateix no sóc tan innocent com per oblidar la guerra bruta de les forces dels privilegis contra el sindicalisme. Tampoc crec que el neguit que provoquen determinats escàndols de corrupció i de males praxis sindicals, hagi de provocar una actitud justificativa a la defensiva del moviment sindical. Ans al contrari, ara és l’hora de l’ofensiva. Sens dubte la crisi ha capgirat els mercats de treball que ja no garanteixen la no exclusió social. En la societat dels tres tercis (un terç dels ben instal·lats, l’altre dels proletaris integrats a la roda del consum i classes mitjanes, i un tercer dels marginats i exclosos) i en un marc socioeconòmic en la que la cohesió social sembla ser antagònica amb la competitivitat, els sindicats tenen serioses amenaces d'irrellevància en el renovat conflicte capital-treball. Però el sindicalisme és ara més necessari que mai, i per això té moltes oportunitats si sap afrontar de debò i amb valentia els reptes. (Vegin aquí les reflexions dels investigadors del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT), Oriol Barranco i Óscar Molina).

Les amenaces, els reptes i les oportunitats, aconsellen un reset sindical que, a parer meu, passa per: 1.- Que CCOO i UGT engeguin un procés d’ unificació d’ambdues estructures sindical a la que hi estarien convidats tota la resta de sindicats. Hauria de ser un procés en igualtat de condicions per a tothom i el resultat una nova confederació sindical amb un programa reivindicatiu i organitzatiu totalment renovat. 2.- Un canvi en el model de representació sindical. S’han d’acabar amb les competitives eleccions sindicals, i s’ha de passar al sistema cooperatiu de l'afiliació sindical. I a partir d’això es podrà parlar d’un altre discurs i una praxi sindical diferent. 3.- Un codi ètic extraordinàriament rigorós pel funcionament de la nova confederació sindical.


La posada en condicions inicials  del sindicalisme és tant complicat i difícil com necessari. A grans mals, grans remeis. Com més es trigui pitjor pel 90% de la ciutadania no rica.

dilluns, 1 de desembre del 2014

Cambreres de Pisos (Dignity for Hotel Housekeepers!)


Començo la setmana i el mes en pla reivindicatiu. Pot ser que no estigui de moda, més aviat el contrari, però em ve de gust reivindicar als sindicats. Reivindic el paper que el sindicalisme ha jugat, i segueixen jugant, en la difícil tasca de civilitzar les relacions laborals. Fonamentalment m'interessa reivindicar el paper que juguen els sindicats en aquest complex i divers lloc que és el centre de treball. Recordi's que la facultat de direcció i control de l'activitat laboral és de l'empresari. Sense sindicats al centre de treball que democratitzin aquesta facultat empresarial, molta gent passa moltes hores de la seva vida en un lloc sense democràcia.

A què ve aquesta declaració de reivindicació sindical? Aquest cap de setmana passat he coincidit amb un amic madrileny, que segueix sent un sindicalista molt actiu, i que m'ha posat sobre la pista de la Campanya Internacional de la UITA pel treball decent de les cambreres de pis. A part de semblar-me una campanya absolutament necessària i pertinent, em serveix per reivindicar a CCOO i UGT de les Illes Balears. Aquests dos sindicats van ser els que, en una conquesta laboral pionera arreu del Regne d’Espanya (i no se si del món!), van aconseguir que les cambreres de pisos tinguessin el mateix salari que els cambrers/es de bar o menjador. És a dir, varen aconseguir el mateix salari per a un departament  extraordinàriament amenitzat que els departaments hotelers amb majoria d’efectius laborals masculins.

Pot ser que ara UGT i CCOO no passin per un bon moment quant a imatge es refereix. Fins i tot alguns es permeten el luxe de referir-se a les seves direccions com a “casta sindical”. Allà cadascú amb les seves injustícies a la història, però el segur i cert és que sense Convenis Col·lectius lluitats i aconseguits per UGT i CCOO, la mala situació del treball en l'hostaleria, seria moltíssim pitjor.

No obstant l'anterior, la Campanya Internacional de la UITA pel treball decent de les cambreres de pis és molt pertinent a casa nostra. Dos exemples: Primer: Fa uns dies la revista Hosteltur informava que “La externalización en hoteles se doblará en cinco años”. No dubtin que si ho aconsegueixen, les cambreres de pis seran de les professions més “externalitzades”. Segon exemple: Vull pensar que no haurà passat desapercebuda una afirmació continguda en l'Anuari del Turisme de les Illes Balears 2014 impulsat per la Fundació Gadeso. A la pàgina 94 el doctor en ciències econòmiques, Jaume Garau Taberner, escriu “ ... empresaris que obliguen a netejar més de 25 habitacions en una jornada laboral...”

En definitiva, donar visibilitat a la campanya de la UITA sobre el treball de les cambreres de pis és una manera de prevenir el perill de des-democratització de les relacions laborals que comporta l’ externalització, i de denunciar l’atemptat que comporta la càrrega física i el consum metabòlic en el personal de pis del sector de l'allotjament. Esper, gràcies a l’amic sindicalista de Madrid, haver-hi contribuït.


Publicat originalment a www.elperiscopi.com  (01-XII-2014) 

dilluns, 13 d’octubre del 2014

El judici a Katiana Vicens i "Treballadors, sindicalistes i clandestins"



Semblava inversemblant però el dia ha arribat. Avui la secretària general de CCOO de les Illes Balears, Katiana Vicens, s’asseurà a la banqueta dels acusats. Se li demana una pena de més de quatre anys de presó per participar, durant la Vaga General del 29 de març de 2012, en un piquet. Dic l'acusació a Katiana és aquesta: la de ser una participant en un piquet informatiu en el qual es va produir alguna tensió sense gairebé més conseqüències de violència o menyscabament de béns públics o privats. L'únic "delicte" que pot haver comès la dirigent de CCOO és ser la persona més coneguda i, per tant, amb major notorietat social dels components d'aquell piquet informatiu. Com del que es tracta és de criminalitzar el fet sindical -que sense dret a vaga és el no-res-, per a això es recorre a empaperar a algú que es pot identificar amb noms i llinatges, encara que no existeixi cap prova que sigui autor o autora del que se li imputa.


El cas de Katiana no és un cas aïllat. És un dels que afecta gairebé a 300 persones encausades, o sotmeses a procediments sancionadors penals, o administratius arreu del Regne d'Espanya. Estam, idò, davant una causa general al dret de vaga. En gairebé tots aquests procediments, seguint ordres jeràrquiques de la fiscalia, es recorre a l'article 315.3 del Codi Penal, considerant delicte contra els drets dels treballadors tot aquell comportament coactiu encaminat a què altres treballadors i treballadores participin en una vaga. No deixa de ser indignant que aquest mateix article 315 s'apliqui en el seu apartat 3 (que parla de coaccions exercides pels treballadors) i mai en els seus dos apartats anteriors quan parla de les coaccions exercides pels empresaris per impedir el dret de vaga.


En fi, estam enfront un despropòsit en la lògica de la revolució neoconservadora de les normes que regeixen l' anomenat mercat laboral, d’ una regressió de tal calat que ho impregna tot, des de la concepció acadèmica del Dret del Treball, passant per la producció teòrica-jurídica, fins allò concret de la precarització de la vida (i no només de la relació laboral) en el centre de treball. Vegin una aclaridora explicació d'aquest procés involucionista en aquesta entrada del bloc d'Antonio Baylos i Grau.


L' inici avui d'aquest judici oral, i l’acte de solidaritat amb Katiana Vicens que CCOO ha organitzat també avui, em fa recordar que just fa uns dies –el dijous, 9 d’octubre- vaig assistir a una emotiva i molt il·lustrativa presentació del 2n volum de “Treballadors, sindicalistes i clandestins. Històries orals del moviment obrer (1930-1950)” d’en David Ginard, publicació de Documenta Balear amb col·laboració amb la Fundació Ateneu Pere Mascaró. Un dels protagonistes -dels entrevistats- és en Marcos Peralta, i no em puc estar de dir que vaig tenir la sort de fer sindicalisme amb en Marcos en els darrers anys de la seva vida laboral al “Club Natación Palma”. Ell era el delegat de CCOO i jo, des de la secretaria d’acció sindical del sindicat, l’havia d’ajudar, gairebé cada any, a negociar el conveni col·lectiu de l’empresa. Els puc assegurar que en Marcos ajuda meva en necessitava ben poca. Si de cas, algunes coses burocràtiques i poc més. Però el seu mestratge va ser un regal que no el podré pagar de per vida. Record que en una ocasió –crec que per la vaga general del 20 de 1985 contra una Reforma de les Pensions- l’acompanyava en una assemblea i en va deixar bocabadat amb la passió amb què va explicar als seus companys de feina del CNP, la necessitat de fer la vaga. No va dir ni una paraula dels motius concrets d’aquella vaga general, però va deixar ben aclarit que el dret a vaga era el dret més ben preat que tenien els treballadors i treballadores i que el seu exercici era el que havia fet progressar la història de la humanitat.


Probablement si ara en Marcos ves que es torna a jutjar a dirigents sindicals pel fet d’exercir el dret de vaga, ens explicaria, entre el fum d’un Ducados i en paraules planeres, el que el mestre Josep Fontana escriu: “Debemos revisar nuestra visión de la historia como un relato de progreso continuado para percatarnos de que estamos en un período de regresión” (El futuro es un país extraño). Segur que encendria un altre Ducados i ens animaria a seguir lluitant per una democràcia amb capacitat de transformar progressivament la realitat en un sentit igualitari.


Publicat originalment a www.elperiscopi.com (13-X-2914)
 
Foto: En un homenatge que la CS de CCOO de les Illes Balears va retre a Marcos Peralta a finals dels anys 80 del segle passat. (Marcos Peralta, Ignasi Ribas, Rafel Borràs i Manolo Cámara)

divendres, 29 de novembre del 2013

Reivindicar i repensar el sindicalisme


El fracàs mobilitzador exhibit pels sindicats aquest cap de setmana (és increïble que la retallada més gran mai feta al sistema púbic de pensions no tingui una major contestació social) em rondava al cap, i el calfred provocat per les noticies sobre UGT m’ha decidit a dedicar aquest espai a esbossar una modesta opinió sobre el sindicalisme d’avui i de demà.

Parteix de cinc certeses: 1.- Els sindicats han estat unes organitzacions imprescindibles per civilitzar el capitalisme i són ara, més que mai, absolutament necessàries per fer front a la barbàrie turbocapitalista. 2.- Fa molts anys que la classe obrera ha canviat, i ara vivim una nova revolució neoconservadora dels mercats laborals amb una precarietat estructural, l’externalització productiva com a organització habitual de l’empresa, centres de treballs difusos, i preeminència dels sectors dels serveis i de la micro empresa. 3.- Per a aprofundir en la democràcia, avançar en ciutadania econòmica i fer una societat sense diferències astronòmiques, cal organització sindical fortament implantada al centre de treball. 4.- El treball remunerat en el segle XXI no serà “el” factor central d’organització social; tenir un treball ja no és garantia de no exclusió social. I 5.- Els ideals igualitaristes originals del moviment sindical són ara compartits per altres moviments socials. És més, no es pot fer camí envers la igualtat sense preservar el planeta.

Per tant, pens que cal repensar el sindicalisme del Regne d’Espanya, i de les Illes Balears en particular. Un repensar que ha d’abastar el discurs, el relat, les estructures organitzatives i de direcció, de les pràctiques i de les formes i maneres de l’acció sindical. Davant la gravetat de la crisi, la monumental campanya antisindical, i els casos puntuals de corrupteles sindicals, cal un revulsiu. Cal posar fre al robatori de la “ciutadania laboral”. Persones tan moderades com el President de l'Associació Espanyola de Dret Laboral i de la Seguritat Social , el catedràtic Jesús Cruz Villalón, afirma que “Lo preocupante es el círculo vicioso de provocar el incremento de los trabajadores pobres, el colapso del consumo interno, el impago de las deudas pendientes y el daño colateral al propio saneamiento bancario”.


No té sentit la competència sindical. No paga la pena voler mantenir allò existent. Cal un procés constituent sindical que unifiqui en una sola organització a tots els sindicats que, amb voluntat i visió no corporativista, hi vulguin participar. El procés hauria de ser radicalment democràtic, hauria de servir per depurar responsabilitats en els casos de corrupteles (per raons de legalitat, ètica o estètica) i assegurar una total transparència i fiançament independent de qualsevol poder.

La situació sociolaboral és d’emergència per la qual cosa hi ha urgència per posar en marxa el nou sindicalisme. Potser algunes organitzacions sindicals de base i/o territorials haurien d'exercir el seu dret a decidir i rompre les possibles resistències de les burocràcies. El perill d’un neoautoritarisme polític, econòmic i social és evident. Convindria que els i les dirigents sindicals no ens fallessin als no rics.


Amb petites modificacions aquest article  es va publicar a www.elperiscopi.com  el dia 28.11.2013 

divendres, 14 de desembre del 2012

Unitat sindical


La gent que viu i treballa a Catalunya és gairebé sempre pionera i avançada en tot allò  que té relació amb el sindicalisme. Ja ho va ser en el transcurs del segle  passat  (l’anarcosindicalisme català és una bona prova del que dic).  A les acaballes de la dictadura franquista Barcelona  va ser seu d’un esdeveniment històric per a el esdeveniment del sindicalisme d’aquest  anys. Allà es celebrà , l' 11 de juny de 1976,  la  Assemblea de Barcelona  de les Comissions Obreres que, en aquella època eren “il·legals” però amb una impressionant presencia dintre del món obrer i avantguarda de la lluita antifranquista.  Aquella assemblea marcà el tarannà del sindicalisme en el Regne d’Espanya  en aquestes dècades de democràcia.  Ara, una altra vegada, des de el sindicalisme confederal català  arriba la proposta més “revolucionaria”i, al meu parer, molt necessària: Avançar qualitativament en la unitat d’acció  de CCOO i UGT en la perspectiva de la unitat orgànica.

A principis d’octubre vaig tenir el plaer de  presentar José Luis López Bulla en un acte organitzat per l’Ateneu Pere Mascaró entorn al llibre de Antonio Baylos  “Para qué sirve un sindicato”. Aquí teniu la meva intervenció  i aquí la important, la de  José Luis. Mentre l’escoltava em preguntava si les cúpules de les  organitzacions  sindicals serien capaces de posar a la practica allò que es proposava (rèquiem per a els Comitès de Empresa, i unitat orgànica de UGT, CCOO i més organitzacions sindicals. És una idea reiterada, bastant en solitari, per López Bulla, especialment des de el blog Metiendo Bulla, que ara pren força amb la proposta de constitució d’un Comitè d’Enllaç dels dos grans sindicats catalans.  

Estic convençut que aquest és el camí. La crisi és sistèmica. També produirà canvis en el moviment sindical. La unitat orgànica del sindicalisme de classe hauria de  ser una fita més en el necessari procés d’acumulació de forces per a resistir a la ofensiva per terra, mar i aire del neoliberalisme. Cal construir les trinxeres del segle XXI. La defensa del dret del treball, el treball digne  i  la negociació col·lectiva n’és una de les principals. 

No és un camí fàcil. Hi ha els normals problemes de “cada cofradía” que diria López Bulla.  No obstant, en la meva opinió, l’entrebanc més gruixut seria que la idea neocapitalista de la competència en el “mercat de sigles sindicals”   hagués substituït  la idea del  bon socialisme de tota la vida:  de la unitat de la classe obrera.

divendres, 5 d’octubre del 2012

Presentació del llibre ¿Para qué sirve un sindicato?


Aquí vos deixo la meva intervenció a l’acte de presentació  del llibre “¿Para que sirve un sindicato?  A la Llibreria Drac Màgic el 3.10.2012

Bona tarda a tothom.
Gràcies en nom de la Llibreria Drac Màgic i de l’Ateneu Pere Mascaró per la vostra assistència avui aquí.

A l’Ateneu tenim la voluntat de promocionar la cultura critica i el pensament alternatiu. Millor dit, la cultura i el pensament sense adjectius. Si no és critica tindrà poc de cultura. Si no és alternatiu al pensament únic dominat, s’han equivocat vostès de lloc.

 En aquesta  tasca,  les presentacions de llibres tenen un paper important. Llegir és un del exercicis més saludables i alhora subversiu. Recolzar llibreries com aquesta és, al meu parer,  una acte de militància. De fet nosaltres tenim voluntat de fer presentacions a quantes llibreries de Palma o  de Mallorca ens sigui possible. Crec que només descartem les grans superfícies i, per raons  obvies, la Llibreria San  Pablo.

No els hi negaré que  aquesta primera presentació de llibre que fa l’Ateneu  aquest curs, té una claríssima intencionalitat:

Volem fer la nostra contribució per combatre la sindicalofobia. Aquesta malaltia  antidemocràtica  tant estesa arreu de tot l’Estat i  que aquí, a Balears, arriba a situacions surrealistes: que tot un Govern autonòmic  dediqui temps i recursos a querellar-se  contra un dirigent sindical, com ara, Lorenzo Bravo secretari general  d’ UGT de Balears, és molt més que una anècdota!

La quasi permanent campanya contra el fet sindical no és altra cosa que la permanent campanya contra el dret laboral i social. Contra els estendards de civilització –entre ells la negociació col•lectiva-  que es varen instaurar la Europa  democràtica desprès de la Segona Gran Guerra.

Per això, insisteixo,  no és casual que avui presentem aquest llibre sobre el qual només en diré dues paraules.

 Almudena Grande  ha dit  que és un llibre que emociona, i que ajuda a resistir,  perquè és un antídot contra el verí de la mentida, que ajuda a desmuntar les falses idees que l' ideari neoliberal transmeten a través dels discursos polítics, econòmics i en els mitjans. Sospito que Almudena és amiga d'Antonio Baylos,  però té molta raó.

Només hi afegiria  una cosa: És un llibre amè, molt bo de llegir... la qual cosa no és habitual a la gerga sindical.
 
 El  propi autor diu que:

 

“¿Para que sirve un sindicato? Se tiene que contestar de forma diferente a como se habría hecho antes de la crisis  y del ataque programado  contra el modelo social  del cual el sindicato constituye una pieza fundamental”

 A partir de d’aquí articula una narració sobre els polièdrics conceptes  de representació  i representativitat sindical. Dos conceptes cabdals i,  en ocasions,  enfrontats.

 La composició actual de la classe obrera  i, per tant, la diversitat de subjectes  representats, els problemes de la representació  per a la defensa dels interessos de la gent treballadora en el marc de la globalització,  la configuració de la representació en el cas del sindicalisme espanyol i el “mapa” que  la pluralitat sindical que d’ ella en surt,  son els fils conductors  del discurs de Baylos.  A les primeres parts del llibre.

 Però tot això ho fa pensant,  sobre tot, amb  els representats,   i no tant,  amb les estructures organitzatives.

 El llibre acaba amb el que jo considero capítol més important: “El Sindicalismo en la crisis (2010-2012)” . El llegeixin   amb atenció, per favor.  Comença amb  un una cita tremebunda de  Mario Draghi, president del BCE, 24.02.2012:

No hay escapatoria posible a la puesta en práctica de políticas  de austeridad muy dura en todos los países sobre-endeudados y eso implica renunciar  aun modelo social fundado sobre la seguridad del empleo y la redistribución  social generosa […] El modelo social europeo está muerto.”

 
El text de Antonio Baylos és un llibre de combat, per la mobilització i l’organització. Diu :


“La situación de explotación y miseria por sí sola no podía constituir germen d cambio. Era preciso que a la percepción de abuso y de violencia  ejercida sobre ese cuerpo social se añadiera la conciencia de lo colectivo”


 
 Però fonamentalment, és un llibre  de reflexió.

És per això que hem volgut  tenir amb nosaltres, per reflexionar sobre aquests assumptes,  a José Luis López Bulla.

Un català, nascut a la província andalusa  de  Granada. Avui que Catalunya és, per a alguns,  centre d’atenció exclusivament per qüestions relacionares amb les seves llibertat nacionals,  per a molta gent -José Luís-,  Catalunya  segueix  sent t un referent també per a l’alliberament de classe.

Un company que fou el primer SG de la CONC, les CCOO de Catalunya a les quals, per cert, comença a prestar els seus coneixements com economista en Pere Mascaro, a qui l’Ateneu testimonia gratitud dugen  el seu nom.

José Luis no s’ha jubilat, ni  molt manco s’ha retirat de la militància de impulsor  del pensament del sindicalisme com a moviment alliberador. Bona prova és la seva activitat, per exemple a la blogosfera de  Parapanda, espiralment en Metiendo Bulla.  Tant de bo  fossin més  les persones que ens "robessin" temps d’altres lectures per seguir les seves reflexions sobre la utilitat del sindicalisme del segle XXI.

No sigui cosa que al acabar el debat hagi estat molt animat i se me n’oblidi. No deixin de comprar i llegir el llibre ¿Para qué sirve un sindicato? de Antonio Baylos.

 Hi trobaran  instruccions d’ús molt útils per la lluita i la resistència. Gràcies.