dissabte, 15 de maig de 2021

15-M (2011-2021)


Publicat originalment a dBalears (10-05-2021)

Un 15 de maig -diumenge- de 2011 s'havia convocat a moltes ciutats del Regne d'Espanya una manifestació. La convocatòria, almenys a Palma, era bastant "underground". Tot just uns quants pasquins a algunes parets de Ciutat. Convocants gairebé desconeguts a aquestes contrades. En general, poquíssima (a Palma nul·la) repercussió mediàtica de les manifestacions... I, no obstant això, després de les manifestacions s'ocuparen les places, i les primeres planes dels diaris i les obertures dels informatius de ràdio i televisió. Les imatges de, entre d’altres, la madrilenya plaça de la Puerta del Sol, o de la plaça Catalunya de Barcelona van esdevenir icòniques, van fer la volta al món. A casa nostra, l'estàtua del Rei Jaume I, a la palmesana plaça Espanya, va sostenir durant dies la bandera d'Islàndia, tot recordant la revolució pacífica, per la qual Islàndia va suspendre els pagaments del deute internacional, presentant-se com a model alternatiu a l'austericidi de la, aleshores tristament cèlebre, Troika comunitària (Comissió Europea, Banc Central Europeu, i Fons Monetari Internacional).

Havia nascut el moviment 15-M, dels indignats (i de les indignades). Va haver-hi algunes, també a Palma, manifestacions massives. Es van popularitzar consignes com ara "Democràcia real JA! No som mercaderia en mans de polítics i banquers". Stéphane Hessel es va fer famós, i el seu "Indigneu-vos!" es va convertir en un best-seller. Noves generacions van començar a admirar a José Luis Sampedro, i a Arcadi Oliveres, dos mestres que tant han influït a part de la meva generació. Eren els anys de plom de l'austericidi, de resistència, del torn polític bipartidista cap a la dreta nominal (el 22 de maig el PP a Balears, encapçalat per José Ramón Bauzá, i, posteriorment, l'11 de novembre de 2011, el PP liderat per Mariano Rajoy, guanyà per una majoria absoluta aclaparadora, respectivament, les eleccions autonòmiques i generals).

El 15-M desallotjà les places sense guanyar cap batalla. Però va haver-hi un abans i un després. Van sorgir noves formacions polítiques, es va acabar el bipartidisme, a les Illes Balears es va produir un fet polític molt rellevant: a les eleccions autonòmiques de 2015 les esquerres nominals derrotaren al PP de Bauzá (veritablement qui el derrotà fou la impressionant mobilització de les camisetes verdes a favor d'una educació pública, de qualitat, i en català), i, les teòricament "esqueres de l'esquerra", és a dir, PODEMOS, MÉS per Mallorca, MÉS per Menorca, i Gent per Formentera, sumaven més que el PSOE-PSIB. Va ser una oportunitat de canvi de debò desaprofitada del tot.

Rato ha sigut condemnat (gràcies 15MpaRato!), van revifar moviments socials com ara l'independentisme català, el feminisme, el del clima, el del dret a la ciutat contra la turistització... Durant l'ocupació de les places, els indignats i les indignades van actuar com una mena de coalició de malestars, però van ser incapaços de concretar les seves propostes. Va haver-hi, no obstant això, una excepció: A la plaça de Catalunya de Barcelona es va consensuar el següent text com a programa mínim:

"1. No al deute: Ni un euro més per rescatar bancs. Auditoria ciutadana del deute. No pagarem el deute il·legítim creat per aquells que van provocar la crisi. 2. Per lo públic: Educació i sanitat públiques, gratuïtes, i de qualitat. No a les retallades de la despesa pública, no a la privatització dels serveis públics. 3. Treball just: Repartiment del treball, salari digne, i no a la precarització. Retirada de la Reforma Laboral. 4. Habitatge digne: Dret garantit a l'accés a un habitatge digne. Dació en pagament retroactiva. Parc d'habitatges per a lloguer social. Promoció de cooperatives d'habitatge. 5. Repartir la riquesa: Reforma fiscal que permeti distribuir de manera justa la riquesa que produïm entre tots i totes. Renda Bàsica universal per a totes les ciutadanes i ciutadans".

Deu anys després aquests cinc punts –amb les oportunes actualitzacions- continuen sent vàlids per reinventar quelcom similar al 15-M (amb “M” de Mallorca). Però, com són temps de pandèmia, crisi ecològica, i emergència climàtica, afegim-hi a aquest esbós de programa mínim la següent reflexió: "El pensament productivista, sostingut per Occident, ha ficat al món en una crisi de la qual cal sortir trencant radicalment amb la fugida cap endavant del "sempre més", tant en el domini financer com en el domini de les ciències i de la tècnica. Ja és hora que la preocupació per l'ètica, la justícia i l'estabilitat duradora sigui el que prevalgui. Doncs ens amenacen els riscos més greus; riscos que poden posar fi a l'aventura humana sobre un planeta que pot tornar-se inhabitable".

Stéphane Hessel, en el seu "Indigneu-vos!", ja ens suggeria que indignar-se no basta; que, per imaginar futurs millors, cal posar la vida al centre de totes les lluites emancipatòries.

divendres, 7 de maig de 2021

Joventut precaritzada

Publicat originalment a dBalears (03-05-2021)

A final de 2020 es va publicar el llibre de Josep Sala i Cullell intitulat "Generació Tap. L'herència enverinada dels fills de la Transició". Entorn d'aquesta publicació es va generar un debat molt interessant sobre l'evolució de la societat a l’estat espanyol, especialment a Catalunya, des de la perspectiva generacional. L'autor, a una entrevista de promoció del llibre, deia: "La dictadura de la Generació Tap es basa en la precarietat imposada als més joves, i està impedint que hi hagi idees noves, que es renovin les cares, que la societat pugui prosperar. I ,el que és pitjor, el control que té dels mitjans fa que no se'n parli".

El concepte "precarietat" és polièdric, i té a veure amb molts factors. Però, sens dubte, la precària situació laboral n'és un dels factors claus. Per tant, com s'acaba de publicar l'Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de 2021, vegem algunes dades -corresponents als tres primers mesos d'enguany- de la precarietat laboral de les persones d'entre 16 i 24 anys a les Illes Balears:

El punt més important és l'alta taxa d'atur, que superà el 38%, mentre que la taxa total (és a dir, la de totes les edats) se situà en el 18,9%. Aquesta taxa d'atur juvenil es combina amb una altra dada força rellevant: la molt baixa taxa d'ocupació, del 21,3%, que contrasta amb una taxa total el 49,3%.

Per una altra banda, s'ha d'assenyalar que la temporalitat de la població assalariada de 16 a 24 anys és del 31% (un 11,6% més elevada que la del total de població assalariada). I, pel que fa a la parcialitat de les persones assalariades, cal tenir present la seva aclaparadora feminització (18,9% dones vs. 5,3% homes), però pel que ara tractam, el punt més rellevant és que, del total de dones amb jornada parcial –una situació, dit sia de passada, molt majoritàriament no desitjada-, un 25,9% són menors de 25 anys. A tot plegat afegiu-hi l'altíssima taxa d'abandó escolar primerenc.

Un dels capítols del llibre esmentat a l'inici d'aquestes línies va encapçalat pel text d'una piulada de 1996 de la historiadora Júlia Prieto: "Des del 2008, quan començàvem l'adolescència, les generacions més joves només hem viscut retallades, pobresa, un planeta que s'està morint, i un futur cada vegada més negre. Jo ja no puc més". Els efectes socials de la coronacrisi pel que fa a la joventut és un ploure damunt banyat. I, a sobre, és molt significatiu que la tan esmentada Next Generation EU posi tan poc èmfasi en combatre les precarietats de la joventut i la bretxa generacional. Tot plegat, mala peça al teler!

 

Desconfinem el Primer de Maig!

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (01-05-2021)

Segon Primer de Maig en pandèmia coronavírica... i ja en van dos de primers de maig consecutius en un context d'escreix d'explotació laboral i de desigualtat social. El gran beneficiat de la coronacrisi és el capitalisme digital. Companyies com ara Amazon, Gloogle, Deliveroo, Glovo, Airbnb, etc.  augmenten beneficis empresarials i dividends borsaris, alhora que encapçalen els rànquings de precarietat laboral. I, tanmateix, les estratosfèricament més beneficiades són les farmacèutiques que, en mantenir les patents de les vacunes de la covid-19, evidencien que el "Capitalism kills" és una veritat empírica, i no tant sols un eslògan grafitejat als murs urbans i serigrafiat a les ferratines.

El context és, idò, de camaleonisme del neoliberalisme. Cal canviar d'aparença per mantenir allò que és substancial. Fa temps –si més no des de la revolució conservadora neoliberal de Reagan & Thatcher- s'ha palesat que tota crisi és utilitzada com a pretest per reforçar l'hegemonia política, social, econòmica i cultural del neoliberalisme. Posaria messions que la coronacrisi no serà, ni de bon tros, una excepció. El que és essencial, més enllà inclús que les polítiques concretes, és mantenir un pensament tan hegemònic que ha esdevingut gairebé en pensament únic. D'això va l'anomenada "nova normalitat"!

Com aquesta crisi és de naturalesa diferent de les patides anteriorment (la primera de l'era de l'antropocè, i directament associada a la crisi ecològica), i d'una magnitud mai vista d'ençà que el capitalisme és capitalisme, l'establishment es prepara per posar en marxa mecanismes extraordinaris. Alguns d'aquests mecanismes són, diguem-ho així, el mal menor a curt termini. Alhora, tot s'ha de dir, són força diferents, i molt més amables humanament i més eficients econòmicament que, per exemple, l'austericidi que la UE aplicà a les seves poblacions no riques en l'anterior crisi econòmica. Però, no ens enganyem, el Pla de Recuperació per a Europa (pressupost de la UE i NextGeneration EU) és la plasmació pressupostaria, i el reverdiment d'una política consistent en qualsevol cosa dintre del capitalisme (concebut com a societat de mercat i no amb mercats), i res en perspectiva postcapitalista.

En el fons, el que està en disputa és el manteniment de la idea que, parafrasejant Mark Fisher, el capitalisme (més neoliberal o amb unes modestes dosis de socialdemocràcia) ha de seguir ocupant sense fissures l'univers d'allò què és pensable. Altrament dit, el moll de l'os de la confrontació és si es pot imaginar o no un model social sense explotació laboral, amb democràcia, amb impuls igualitari, sense existències vitals en fallida, amb un abordatge amb justícia de la crisi ecològica, és a dir, amb la garantia de no existència d'oasis climàtics per a les elits.

Més enllà de reivindicacions concretes, com ara, derogació de les reformes laborals de 2010 i 2012, garantia de debò del manteniment i millora del sistema públic de pensions, salari mínim equivalent al 60% del salari mitjà, eliminació de qualsevol bretxa de gènere en salaris i pensions, la jornada laboral de quatre dies, participació dels treballadors i treballadores en les decisions estratègiques empresarials, impuls de valent a l'economia social i solidària, implantació de la Renda Bàsica Universal, etc., s'escau que el Primer de Maig sigui la diada reivindicativa amb aquest nou paradigma de canvi de model de relacions econòmiques com horitzó.

Parlant d'horitzons, val a dir que aquest Primer de Maig és el primer sense l'Arcadi Oliveres. I ja es fa enyorar. Al llibre "Paraules d'Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar" -que ha esdevingut en una mena de testament arcadià- ens ha deixat escrit que "cal abolir el capitalisme, perquè crec que és un sistema pervers que mata vides. I tot el planeta", i que "totes les lluites i reivindicacions [emancipatòries] tenen el seu sentit i deixen el seu pòsit. Que res és en va, encara que no s'aconsegueixin tots els objectius". Cal, idò, desconfinar tot el que significa el Primer de Maig per seguir caminant "cap a una dignitat global".

dissabte, 1 de maig de 2021

Les que ens cuiden

Publicat originalment a Diario de Mallorca (28-04-2021)

Ernest Cañada ho ha tornat a fer. En el llibre intitulat "Cuidadoras" ha tornat a donar veu a unes invisibles que, veritablement, són imprescindibles. El precedent fou "Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral", que tanta visibilitat va contribuir a donar a les males condiciones de feina de les cambreres de pis, i a esperonar el fenomen de "Las Kellys". Ara posa el focus al món dels treballs de cures en aquest volum subtitulat "Historias de trabajadoras del hogar, del servicio de atención domiciliaria y de residencias".

El coordinador del centre independent d'investigació Alba Sud ens ofereix 35 conversacions en profunditat amb treballadores –i dos treballadors- de l'aclaparadorament feminitzat treball remunerat de cures. És, sens dubte un compendi d'històries de vides de precarietat laboral, i, en la majoria dels casos, vitals. Totes elles han sigut realitzades amb el màxim rigor metodològic, i, en aquest sentit, l'autor ens adverteix a la introducció que "consideré que si el libro se basaba en las voces de las trabajadoras, estas debían sentirse cómodas en el mensaje que iban a trasmitir". Veritablement, les que conversen del com i a qui cuiden traspuen comoditat amb allò que diuen, i, malgrat que no n'hi ha ni una d'història que sigui de "mel i sucre", transmeten una sinceritat i generositat que fa que el llibre sigui un dels imprescindibles per conèixer les precarietats realment existents, i, alhora, les precàries polítiques que -abans i durant la pandèmia de la covid-19- el mainstream polític dedica a dignificar els treballs de cures. Tanta sort que podem dir –encara que no sigui consol- "... fa tants anys que les feministes en parlen de tot plegat".

El cas és que aquest llibre de l'Ernest Cañada ens permet conèixer, més enllà de teoritzacions -tot i que no hi falten algunes notes teòriques a l'inici del text-, les precarietats compartides de treballadores de la llar, d'atenció domiciliària, i de residències. Són relats de vides viscudes a Barcelona -però absolutament representatives de les que es viuen en qualsevol altre indret, com ara, Mallorca- que ens haurien de fer reflexionar sobre la indecència de normalitzar un sistema en què la precarietat laboral és un ràpid camí a la precarietat social com avantsala de l'actual pobresa laboral i/o de la situació de carència material, malgrat participar en l'anomenat mercat laboral. Val a dir que aquesta precarietat no és conseqüència d'una mena de fatalitat sobrenatural. Ans al contrari, és una construcció social en un context perfectament descrit pel multimilionari Warren Buffet en la seva celebèrrima frase: "És cert, hi ha una guerra de classes, però és la meva classe, la classe rica, la que està fent la guerra, i l'estem guanyant". D'aquí plora la criatura!

Òbviament la xacra de la precarietat no afecta exclusivament als sectors laborals de les cures. És una pandèmia que s'ha estès a tots els sectors laborals. Emperò les treballadores de la llar són les "precàries de les precàries". A tall d'exemple, és un escàndol el grau d'informalitat en l'ocupació d'aquest col·lectiu. En el cas les Illes Balears, en 2020 només 9.725 persones de mitjana varen ser afiliades a la Seguretat Social en el Sistema Especial per a Empleats de la Llar. Una xifra del tot inversemblant. Probablement, a casa nostra, és major el nombre de treballadores de la llar immigrades "sense papers" cuidant "informalment" persones en situació de dependència que el d'afiliades! Vet aquí com institucionalment s'incentiva la precarització sociolaboral de les cuidadores de les llars: 1. Una Llei d'Estrangeria que actua com palanca de devaluació salarial, de gairebé inexistència de drets laborals, i de sotmetiment a una mena d' "apartheid d'intermediació laboral informal". 2. Un Sistema Especial de la Seguretat Social que no dubt en qualificar de "sistema per a l'exclusió". Ambdós factors fan que el de les cuidadores a les llars sigui una ocupació tan mal remunerada, com insuficient és la protecció social que gaudeixen. Mirna ho planteja sense embuts: "Deberían darnos el paro cuando se muera una abuela porque, aunque alguno lo dude, psicológicamente te afecta. No puedes ir a buscar otro trabajo al día siguiente".

Per paga n'hi ha un altre de factor institucional precaritzador: La incomprensible no ratificació per part de l'Estat Espanyol del Conveni 189 de l'Organització Internacional del Treball (OIT) sobre les treballadores i treballadors domèstics.

"Ya no quería trabajar más de interna, porque es tan horrible estar encerrada, sin poder salir, ni poder quedar con las amigas para tomar un café. En el último trabajo yo estaba bien, pero sólo tenía dos días de libertad, y, luego, quince días encerrada". Sort ni ha que na Vanesa –malgrat tenir llibertat a temps parcial- estava bé en el seu treball d'interna. Malauradament, n'hi ha altres que incorporen a la situació de pseudo llibertat condicional, greus riscos psicosocials, assetjament sexual i de tota mena, les dificultats d'exercir la llibertat de ser mare i, alhora, empleada de la llar, etc.

La precarietat de les treballadores de servei d'atenció domiciliari té també singularitats afegides a les causes generals que la provoquen: Relacions laborals a temps parcial especialment no desitjades, jornades laborals superirregulars, absència de retribució entre servei i servei, manca de socialització i dificultats extremes de sindicalització ("... yo no sé quiénes son mis compañeras", diu, la menorquina de naixement, Clara Benejam), i la nul·la responsabilitat social d'empreses que han neoliberalitzat aquests serves de cures. Pel que fa a les treballadores de residències, caldria afegir-hi el greu problema de les càrregues de treball que els provoca el fenomen de la medicalització per poder treballar, i estrès laboral associat al neguit per la qualitat de l'atenció a les persones usuàries de les residències. Sembla evident que en aquest àmbit és urgent acabar amb el mantra neoliberal de la "col·laboració publicoprivada", i aconseguir el dret a una participació efectiva de les treballadores en la gestió. Gema López clama: "Que nos escuchen, que valoren lo que les estamos diciendo , que nosotras somos las que sabemos cómo están las cosas".

La desvalorització social i  professional dels treballs que fan aquestes dones és un dels trets més comuns als tres subsectors de les cures professionalitzades. Si no m'he descomptat l'expressió "renta culs" és la més emprada en el conjunt d'entrevistes per fer referència al, diguem-ho ras i curt, menyspreu associat a les ocupacions d'unes dones tan essencials per a la vida que, fins i tot, assumeixen l'impacte emocional que els provoca la mort de les persones que cuiden.

A aquest llibre hi trobareu des de tendresa a “orgull de classe cuidadora”, i, sobretot, denúncia d'una societat incapaç de cuidar, si més no amb un "bon viure laboral", a les persones que ens cuiden. No és poca cosa. Gràcies, Ernest Cañada per tornar-ho a fer! 

 

Renda Màxima

Publicat originalment a dBalears 26-04-2021)

La proposta d'una Renda Bàsica Universal (BR) és àmpliament coneguda pel públic interessat en el republicanisme democràtic, que es proposa garantir el dret a l'existència (i llibertat) material com a dret essencial de ciutadania. He escrit de la RB en bastants ocasions en aquest mateix espai, i, per tant, no insistiré en la seva explicació i defensa. En tot cas, anotar que, dia a dia, se sumen més veus que aposten per la RB.

Tres exemples relativament recents i d'àmbits diferents: Quan en aquesta entrevista se li pregunta a Ivan Murray què proposen, contesta: "Per exemple una renda bàsica universal ...". L’autor del llibre intitulat "Pactes verds en temps de pandèmies", Alfons Pérez, planteja la necessitat d' "una combinació entre Renda Bàsica Universal i reducció de les hores de treball". Fins i tot, el poeta Pol Guasch, en el seu combatiu discurs a l'acte institucional de l'Ajuntament de Barcelona de la Diada de Sant Jordi d'enguany, no s'està de reivindicar la Renda Bàsica.

No sempre ha sigut la RB tan mencionada. Durant molt temps era un debat situat en una mena d'angle mort. Durant anys i panys la RB fou una proposta (gairebé una extravagància) defensada únicament en escassos cercles acadèmics, secundada tan sols per nuclis minoritaris d'activistes. La RB era una gran desconeguda per a la població en general, talment com ho és avui la proposta d'una Renda Màxima (RM). Tinc per a mi que, en els pròxims mesos postpandèmics, la RM serà un tema que prendrà volada. El debat sobre la RB és, certament, urgent. Ho és perquè l'acumulació de riquesa atempta contra la democràcia. Republicanament no és assumible l'existència d'un "poder econòmic i polític dels molt rics" que, a més d'engrandir les diferències, impedeix que les democràcies garanteixin vides que valguin la pena ser viscudes a tothom.

Començar a parlar de RM avui (en pròximes col·laboracions al dBalears aniré concretant la proposta) ve a tomb per l'anunci fet la setmana passada de l'Expedient de Regulació d'Ocupació de CaixaBank. Després d'absorbir Bankia, el banc proposa 8.291 acomiadaments (el 18% de la plantilla), i el tancament del 27% dels sucursals (1.534 en termes absoluts). Mentrestant, José Ignacio Goirigolzarri, president de CaixaBank -i abans de Bankia- cobrarà un fix d'1,65 milions d'euros, més un variable de fins a 200.000 euros! El de Goirigolzarri és només un exemple –i no és el més greu- d'escandalosa retribució.

Davant tal despropòsit se m'acut fer una crida a la revolta pacífica al crit de: "que tothom abandoni la banca convencional i es passi a la banca ètica!". Clar que això estaria molt bé, però, no són només els directius bancaris els que tenen retribucions, diguem-ho sense embuts, no democràtiques. Louis Brandeis, Jutge de la Cort Suprema dels Estats Units entre 1916 i1939, va sentenciar: "podem tenir democràcia o podem tenir riquesa concentrada en poques mans, però no podem tenir totes dues coses". Així de clar: Ens cal una Renda Màxima.


dissabte, 24 d’abril de 2021

Què volem dir quan diem "República"?

Publicat originalment a dBalears (19-04-2021)

La setmana passada, el 14 d'abril, commemoraren el norantè aniversari de la proclamació de la Segona Republicà espanyola. La commemoració coincidí amb la persistència de la situació pandèmica, i la indissimulada pulsió autoritària dels governants de mantenir les retallades al exercici de les llibertats democràtiques, com ara, la prohibició de la Delegación del Gobierno de repartir fulletons a la concentració del moviment de pensionistes celebrada dissabte a passat (mentre es pot, posem pel cas, fullejar els diaris que han passat per no se sap quantes mans a les terrasses dels bars), o l’entestament de la presidenta Francina Armengol de mantenir quelcom semblant al toc de queda una vegada el 9 de maig expiri la declaració de l’estat d’alarma (un entossudiment en una greu limitació del dret fonamental a la mobilitat que, tot indica, té a veure amb la incapacitat de governar democràticament una situació complexa, i tot al servei de garantir una hipotètica temporada turística). Amb tot plegat, els actes de commemoració dels noranta anys de la proclamació de la Segona República foren, arreu, modestos.

Emperò, entorn d'aquest aniversari, es va produir un esdeveniment força interessant: la publicació del manifest intitulat "Per un pacte de Sant Sebastià del segle XXI", signat pels dotze mitjans de comunicació-reflexió-debat següents: A Xanela, Nortes, La trivial, Sin Permiso, Sobiranies, Debats pel Demà, Agon, la Realitat, Maig, Viento Sur, i Arada. Fa no fa, són els mateixos mitjans que, el proppassat 10 de febrer, coincidint amb els 148 anys de la proclamació de la Primera República, ja en signaren un de manifest que titularen: "Repúbliques pels drets i les llibertats".

En el manifest publicat el 14 d'abril d'enguany hi ha, si més no, dues idees que em semblen força suggerents: Per una banda, la proposta de "bastir una estratègia per a un bloc republicà”, és a dir, una aliança que aplegui "el conjunt de les forces [polítiques, sindicals, moviments socials] que des del centre i des de les perifèries s'oposen al règim". L'altra qüestió especialment interessant és la reflexió sobre la necessitat d'una agenda comuna de lluita que hauria de bastir una estratègia per a un bloc republicà. Els mitjans que signen el manifest citen alguns dels continguts d'aquesta agenda, com ara, "amnistia, autodeterminació, renda bàsica, i un Green New Deal, pensat com a una transició ecosocial i feminista, incompatible amb el fetitxisme del creixement econòmic"; garantir "el dret a la participació popular mitjançant referèndums i iniciatives legislatives populars com el control i la revocació dels càrrecs polítics, a més a més d'una proposta de democratització del poder judicial ...", o "un nou contracte social contra la crisi de la COVID". Sens dubte l' aggiornamento de l'agenda política és una necessitat vital per a, en paraules del manifest dels dotze mitjans, "un nou pacte estratègic de canvi que doni protagonisme al conjunt de les classes populars".

Tanmateix, el gran valor de manifests com els d'aquests mitjans comunicatius (malauradament no n'hi ha cap d'illenc) és el fet de començar a posar fil a l'agulla per contestar a la pregunta clau: Què volem dir quan diem "República" com a escenari de futur?

Hi ha pressa en aclarir-ho, i molta feina a fer-hi, perquè o caixa o faixa; o repúbliques o barbàrie!

 

divendres, 16 d’abril de 2021

Llars i desigualtats


 Publicat originalment a dBalears (12-04-2021)

En les ciències socials (especialment en la sociologia) el concepte de llar és un assumpte llargament discutit. Per exemple, per a la sociòloga Inés Alberdi, la llar és "la unitat de convivència, el lloc on es viu la intimitat, amb la família, i on es desenvolupa la vida privada. Fa referència tant al lloc on es viu, com a les persones que l'habiten formant una família. S'identifica sovint amb habitatge, família, forma de convivència, i lloc de residència". Per una altra banda, la majoria de la literatura econòmica que versa sobre el concepte de llar ens parla d'ella com un conjunt de persones (sense que hi hagi necessàriament parentiu ni cohabitació, encara que això sigui el més habitual) que posen en comú els seus recursos disponibles per a satisfacció de les seves necessitats.

En qualsevol cas, hi ha un espai de -més o menys- acord: La llar és una institució fonamental per al coneixement de la vida social humana, i, alhora, per a explicar el seu desenvolupament al llarg de la història. Per tant, el model de llar té a veure bastant amb el model de societat. En aquest sentit, val anotar, a tall d'exemple, que la immensa majoria de les llars actuals de casa nostra són substancialment diferents de les de principis de segle XX, la postguerra, o de l'inici de la construcció social que ho va turistitzar tot. Poc tenen a veure les llars de la llarga etapa de la dictadura franquista, en què no hi havia llibertat, als d'avui dia. En la mesura que hem anat guanyant drets civils, les llars han anat guanyant en diversitat; en tant que el neoliberalisme ha dificultat l'emancipació de la joventut, s'ha trastocat el desenvolupament de noves llars; com el patriarcat perpètua el seu poder, de forma molt singular en el si de les llars, la violència de gènere continua sent una insuportable xacra; la conversió en exclusiva de l'habitatge en un bé de mercat, ha disparat estratosfèricament la desigualtat entre les llars... i així podríem seguir.

Tot plegat ve tomb de la recent publicació per l'INE de l'Enquesta Contínua de Llars del 2020. Els resultats corresponents a l'any de la pandèmia coronavírica tenen, sens dubte, un interès especial. Pel que fa a les Illes Balears, ressaltaria les següents dades: El nombre total de llars (458.400) manté la seva moderada tendència a l'alça, que en l'últim lustre ha sigut del 2,9 %; també han mantingut en 2020 la seva moderació alcista les llars unipersonals (109.500), i monoparentals (45.400), que en els últims cinc anys han crescut, respectivament, un 2,3% i un 5,0 %.

Però, en aquest context de creixement moderat del nombre de llars illenques, excel·leix amb escreix l'estirabot del nombre de llars formades per dos o més nuclis familiars, que l'any passat es va enfilar fins a un total de 25.600, mentre que fa cinc anys tot just arribava als 9.700. Un creixement del 62% d'aquestes llars - a l'espera de poder esbrinar amb detall les causes i els seus perfils- ens pot estar suggerint que els greus problemes d'emancipació que té el nostre jovent, la tendència a l'aprofundiment de les desigualtats, i els símptomes de descohesió social són bastant evidents. Convé, doncs, no mirar cap a una altra banda.

divendres, 9 d’abril de 2021

Renda Bàsica, innovació social, nou contracte social...


 Publicat originalment a dBalears (05-04-2021)

L'entesa d'ERC i la CUP no ha esdevingut encara en part de l'acord de govern independentista de Catalunya. I, tanmateix, paga la pena, malgrat que sigui amb un poc de retard, fer un comentari -tant del document acordat entre aquestes dues forces parlamentàries catalanes, com del discurs del candidat Pere Aragonès i Garcia en la primera secció del debat d'investidura- amb relació a la Renda Bàsica Universal (RB).

L'acord ERC-CUP es limita al compromís d'implementació d'un pla pilot d'aplicació d'una RB a determinades franges d'edat. Hi ha, això si, una certa concreció pel que fa a les fases del pla pilot esmentat: "Fase 1. Any 2021. Estudi de les millors opcions de polítiques de rendes socials per l'erradicació de la pobresa, incloent el disseny d'un pla pilot per implementar la RBU en alguna o algunes franges d'edat, i inici de les adaptacions necessàries per a dur-lo a terme (legislatives, si és necessari, i pressupostàries). Fase 2. Any 2022. Implementació de les millores i transformacions acordades en polítiques de rendes socials, i del pla pilot d'una renda bàsica universal per franges d'edat més vulnerables. c. Fase 3. Any 2023. Avaluació dels impactes i del funcionament i formulació de propostes per tal d'ampliar-la, si és el cas".

Però, hi manca una cosa fonamental: Què es vol investigar amb aquest pla pilot? Quines hipòtesis es volen corroborar o refutar? En qualsevol cas –si tot plegat es concreta amb un govern català presidit per Pere Aragonès-, ja estaria bé que la Generalitat de Catalunya formés part del grup d'institucions governamentals interessades a experimentar la RB com innovació social. Abans ho han fet, amb plans pilots molt diversos, entre d'altres, els governs de Finlàndia, Dauphin (Canada), Madhya Pradesh (Índia), Otjivero-Omitara (Namíbia), o deu dels barris de l'Eix Besós de Barcelona. Per a quan una voluntat innovadora similar en el Govern de les Illes Balears?

Convé, no obstant això, tenir en compte que els plans pilot de RB tenen moltíssimes limitacions, car són limitats en la durada, i limitats en el nombre de població que hi participa. Val a dir, emperò,  que els resultats dels executats fins ara corrobora la bondat de la RB com a instrument per a erradicar la pobresa, reduir desigualtats, aconseguir de debò una certa igualtat d'oportunitats, millorar substancialment la salut física i mental, i, en definitiva, aconseguir que la gent sigui lliure en tenir el dret a l'existència material garantit.

En qualsevol cas, com bé apunta Bru Laín, els experiments de renda bàsica no poden convertir-se en un fi en si mateix. El punt important és tenir voluntat política per a implementar la RB. En aquest sentit són, a parer meu, força interessants les paraules del candidat Pere Aragonès: "Cal ser innovadors. Cal que afrontem amb rigor, metodologia, i ambició el debat sobre la renda bàsica universal [...] Arreu del món estan sorgint iniciatives innovadores en aquest sentit, i Catalunya també hem de fer la nostra aposta i la nostra proposta. Aquest és un bon punt de partida del nou contracte social, i estic segur que ho podrem complementar amb altres objectius, com, per exemple, que ningú es vegi exclòs de l'accés a l'àmbit digital, o que tothom disposi d'una nova distribució del temps que contribueixi a la conciliació, a la salut, a la productivitat; en definitiva, a fer la vida més fàcil i més feliç".

D'això es tracta. D'un nou contracte social per a fer front a les incerteses dels temps postpandèmics, de múltiple crisi ecològica, polièdrica crisis social estructural (pèrdua de capacitat d'integració social del treball remunerat, quarta revolució industrial...). En definitiva, Renda Bàsica Universal ja perquè la desigualtat -aquí cito a Tony Judt- "no és tan sols un problema tècnic. Il·lustra i agreuja la pèrdua de cohesió social: la sensació de viure en una sèrie de comunitats reixades, el gran propòsit de les quals seria guardar-se d'altra gent (més dissortada que nosaltres), i confinar els nostres avantatges a nosaltres i a les nostres famílies. Aquesta és la patologia de l'època, i la gran amenaça per a la salut de qualsevol democràcia".

dimecres, 31 de març de 2021

Vacunes

Publicat originalment a dBalears (29-03-2021)

A mitjans de la setmana passada, segons dades facilitades per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, només 18,2 milions d'europeus estaven completament vacunats amb les dues dosis, el què suposa un 4,1% del total de població. Són les xifres del fracàs del pla europeu de vacunació per a fer front a la crisi sanitària global de la covid-19. Aquest fracàs -amb les tensions amb AstraZeneca, i el cridaner silenci de l’equip científic d’Oxford inclòs-, que és especialment frustrant en un context d'empitjorament de la situació epidemiològica en tota Europa, i que és, diguem-ho sense embuts, conseqüència de: a) L’absència de política industrial europea que, en bona part, ha sigut externalitzada a Àsia, i , òbviament, la recent autorització per part d'Agència Europea de Medicaments d'alguns centres de fabricació a Europa no soluciona el problema escultural i de fons. b) Un model de governança global en la qual predomina el component de "lliure comerç". En el “es el mercado, amigo” de Rodrigo Rato es basa l'anomenada a "geopolítica de les vacunes".

Val a dir que en una situació de crisi global multidimensional, i, conseqüentment, d'imprescindible transició envers una solució ecosocial, és especialment indecent que es mantinguin les patents de les vacunes, i que la indústria farmacèutica continuï regint-se únicament per la lògica del benefici econòmic. Tot plegat és un exemple que la tan invocada i neoliberal "col·laboració publicoprivada" és garantia de negoci privat, però no d'eficiència ni de compromís amb les necessitats de les societats. D'aquest fracàs europeu convindria treure els necessaris ensenyaments per a canviar l'orientació i maneres de gestió dels fons europeus "Next Generation", tal com planteja el moviment ecologista.

I, mentrestant, a casa nostra el procés de vacunació transcorre extremadament lent. Una lentitud que, estant en la tònica de la lentitud de la UE, només es compensa amb la molt plausible certesa que, sense compra centralitzada per la UE, per aquestes contrades no hauríem vist ni tan sols el primer vial de vacuna. Una lentitud exasperant i amanida per clamorosos episodis de desvergonyiment de càrrecs polítics i eclesials saltant-se el torn, de "turistització de les vacunes" (avançar cap a la "immunitat de ramat" sembla més fonamental per tenir temporada turística que no per a viure en un context de salut pública acceptable com més aviat possible), o del populisme de les elits (SOS Turismo, Plataforma Vacunas, Salud i Economía...).

Sigui com sigui, la pregunta de si "l'epidèmia acabarà reduïda a un capítol més de la trista i llarga història del que Naomi Klein va batejar com a 'capitalisme del desastre', o potser en sortirà un ordre mundial més equilibrat, tot i que potser més modest?", que ens formula Slavoj Žižek a "Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món", està encara per resoldre. Entre altres coses perquè el dubte més gran entorn de les vacunes està a saber si la mobilització social aconseguirà posar en marxa una economia ecològica, feminista i solidària, com la millor de les vacunes.

dissabte, 27 de març de 2021

Bretxa de gènere en el risc laboral psicosocial de la por


Publicat originalment a dBalears (22-03-2021)

Sens dubte, la pandèmia ha canviat radicalment la situació laboral arreu, i, òbviament, a casa nostra. S'ha parlat molt de l'augment de l'atur, de la precarietat vital que suposa la dependència d'un ERTO, de l'escreix de la pobresa laboral, de la suspensió d'increments salarials prèviament pactats, etc. No obstant això, s'ha parlat menys de la contractació registrada durant l'any de la pandèmia. Precisament, la temporalitat dels contractes, i el gran pes de les contractacions de molt curta durada és quelcom que ni la pandèmia no ha aconseguit variar a casa nostra. Vegem algunes dades de tot plegat:

En 2020 es registraren en el conjunt de les Illes Balears un total de 251.170 contractes, un 52% menys que l'any anterior. Malgrat que la majoria dels considerats "sectors essencials" tenen plantilles laborals fortament feminitzades, el 57% fou contractació d'homes. A l'any de la pandèmia no s'ha capgirat, doncs, la tendència sostinguda des de fa bastants anys de més contractació d'homes que de dones. Tampoc hi ha hagut variació en la temporalitat endèmica de la contractació, car els temporals segueixen sent més del 80% del total dels contractes registrats.

I, tanmateix, la dada que em sembla més rellevant és el persistent pes sobre el total de contractes temporals dels de molt curta durada (de menys d'un mes de duració): el 25% en el cas de les dones, i el 18% en el cas dels homes. Aquesta diferència d'un 7% és superior a la registrada en anys precedents, que se situava entorn del 4%.

Al voltant del recent 8 de març s'han tornat a denunciar les bretxes de gènere en aspectes, com ara, el salarial, la parcialitat contractual, la pobresa laboral, els treballs reproductius i de cura... A la llum de les dades sobre contractació subministrades per l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB), s'ha d'afegir la bretxa de gènere en la contractació de molt curta durada.

La precarietat laboral -de la que la contractació de molt curta durada n'és una de les causes principals- provoca un greu risc psicosocial. En aquest sentit, cal recordar, entre d'altres, els ensenyaments de Richard Sennet en el seu llibre "La corrosión del carácter. Las consecuencias personales del trabajo bajo el nuevo capitalismo". Per això no és agosarat afirmar que, especialment des de la Reforma Laboral de 2012, la població assalariada treballa en un estat d’incertesa perpetua que, en el cas de les dones, a conseqüència del conjunt bretxes de gènere, ha esdevingut en un veritable estat de por. Pot ser que el biaix de gènere en el risc laboral psicosocial de la por sigui la més greu de les bretxes de gènere. Amb por és impossible ser lliure!

divendres, 19 de març de 2021

Empobriment

Publicat originalment a dBalears (15-03-2021)

I.- La situació social és crítica. Tot indica que estam immersos en el procés de major descohesió social de les últimes dècades. El grau d'empobriment de les persones i les famílies causat per la pandèmia està encara per saber del tot. El fet que una part important de la societat no s'hagi vist afectada en la seva disponibilitat de renda (les persones i famílies riques i molt riques, rendistes, personal directiu d'empreses, funcionaris, pensionistes, una part de persones treballadores de sectors no afectats per les restriccions, etc.), no ens hauria de fer oblidar que una gran part de la societat s'empobreix a marxes forçades. S'aprofundeix el model de societat dels tres terços amb diferències extremades. Un grup minoritari continua enriquint-se, un altre sector manté els seus nivells de renda (fins i tot n'hi ha que pot estalviar alguna cosa, ja que té menys possibilitats de despesa), i un tercer sector social en augment s'empobreix, fa temps que no arriba a fi de mes.

II.- Els processos d'empobriment del segle XXI són multidimensionals. Durant molt de temps la pobresa s'ha mesurat per l'escassetat o manca d'ingressos periòdics per a poder viure dignament. La primera gran crisi dels anys 2000, la de 2008, va demostrar que per el mesurament de l'empobriment i del risc de pobresa, a més d'aquesta no disponibilitat de renda suficient, s'havien de tenir en compte unes altres carències materials i sociològiques, com ara, disposició o no d'estalvis, existència o no de xarxa familiar, règim d'habitatge, número i edat de la unitat familiar, grau d'emancipació de la gent jove, etc. De tot plegat podem concloure que, per a calcular la pobresa realment existent en les nostres societats, no basta si la gent aconsegueix o no un determinat llindar de renda.

III.- L'Índex de Pobresa Multidimensional és un mètode estadístic elaborat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD-ONU) en col·laboració amb l'Oxford Poverty & Human Development Initiative (OPHI) de la Universitat d'Oxford que incorpora, a més de la disponibilitat de renda periòdica, diverses dimensions de la vida com ara, la salut (física i mental), l'educació, l'alimentació, o les condicions d'habitatge. Es calcula que utilitzant aquest mètode el nombre de persones en risc de pobresa gairebé es duplica. Convindria tenir-ho en compte per a avaluar la situació social de casa nostra!

IV.- El necessari canvi de model va més enllà de canviar el que produïm i els serveis que oferim. Fem cas d'una vegada a Albert Einstein quan va dir que "si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix". La pandèmia ha posat de manifest que el mantra socioliberal del "primer créixer, després repartir" és una fal·làcia. S'hauria d'imposar la sensatesa, i assumir que només el tipus de redistribució és allò que determina el model productiu, el patró d'acumulació, i la productivitat. Altament dit: Al centre la vida, no el capital!

V.- Davant situacions diferents es necessiten receptes diferents. És un escàndol la impassibilitat del Govern d'Espanya davant les evidències: 1.- L'Ingrés Mínim Vital (IMV) deixa enrere a 600.000 llars en extrema pobresa. 2.- Només el 3,6% de les famílies acompanyades per Càritas estan cobrant en l'actualitat l'IMV.

IV.- El nou contracte social que ens cal. Ens cal transició decrecionista justa, democratització de la democràcia, redistribució mitjançant una Renda Bàsica Universal i Incondicional. Llegeixin el llibre, recentment publicat per l'editorial Catarata, de Daniel Raventós intitulat "La renta básica, ¿por qué y para qué?". Pensem i balbegem el "fast food polític"!

dimarts, 9 de març de 2021

8 de març 2021


 Publicat originalment a dBalears (08-03-2021)

La celebració del 8 de Març s'ha transversalitzat, com a transversal és el moviment anti patriarcal. El Dia Internacional de les Dones ha esdevingut la gran jornada de reivindicació i lluita dels feminismes, la qual cosa no és impediment per recordar el seu origen, fa més d'un segle, en la lluita contra l'explotació laboral femenina, i per a la igualtat de condicions laborals entre dones i homes. En les darreres dècades del segle XX una de les lluites importants de les dones va ser la de la visibilització dels seus treballs, tant la valorització ó delstreballs reproductius, com l'accés als treballs remunerats, i la conquesta d'unes condicions de feina decents.

A Mallorca, coincidint amb la implantació del sistema econòmic de monocultiu turístic, les principals lluites per dignificar les condicions laborals són protagonitzades per les dones, des de la que podem considerar primera vaga a l'hoteleria mallorquina, la de les cambreres de pisos de l'Hotel Bellver a principis dels anys setanta del segle passat. Després, ja mort el dictador, vingueren moltes lluites sindicals amb un important protagonisme de les dones: des de la consecució en el Conveni Col·lectiu d'Hoteleria dels dos dies lliures setmanals i consecutius, fins a la igualació salarial de les cambreres de pisos amb els cambrers de bar i menjador dels hotels.

Per pròpia experiència, puc assegurar que, en el sindicalisme de casa nostra, el tema de la "conciliació de la vida familiar i laboral de les persones treballadores" fou un dels assumptes de conflictivitat recurrent durant els anys 90, i principis del 2000. La primera llei sobre conciliació a Espanya té data de novembre de 1999 i ben poca cosa va arreglar. El govern espanyol, presidit per José María Aznar, es limità, fa no fa, a una translació nímia de les directives de la UE sobre la matèria. La cosa millorà amb la llei de març de 2007 per a "la igualtat efectiva de dones i homes”, impulsada pel primer govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Tanmateix, la conflictivitat no desaparegué, tot i que va ser una etapa de conquesta de drets... Es començava a parlar de coresponsabilitat... Després vingué la crisi de 2008, les retallades, l'austericidi, la resistència... Sort n’hi ha que sorgí el moviment de les Kellys que aconseguiren visibilitzar les noves precarietats!

Tot plegat ve a tomb de l'excepcionalitat d'aquest 8 de març. Una excepcionalitat marcada pels efectes devastadors de la crisi de la covid-19 en els treballs remunerats i reproductius. No hi ha cap anàlisi seriosa que no detecti un augment de les bretxes sociolaborals. Tothom que en sap de la matèria apunta a un repunt de les violències de gènere. Sembla evident que, malgrat alguna novetat legislativa, en temps de la pandèmia no hi ha avanços estructurals en la coresponsabilitat en els treballs reproductius. A sobre, la pandèmia del SARS-CoV-2 ha coincidit amb la pandèmia de creixement de l'extrema dreta postfeixista.

En fi, el futur es presenta incert, i, alhora, hi ha la certesa que el moviment feminista sabrà estar a l'altura dels nous reptes. En paraules de directora executiva d'ONU Dones, Phumzile Mlambo-Ngcuka, a la declaració sobre el vuit de març de 2021, "el Dia Internacional de la Dona arriba enguany en un moment difícil per al món i per a la igualtat de gènere, però que al mateix temps és perfecte per a lluitar en favor d'una acció transformativa...".

"Acció transformativa", aquesta és la clau. Transformar a cop de noves masculinitats, de jornada laboral setmanal de quatre dies, de Renda Bàsica amb perspectiva feminista... transformar, transformar, transformar... Carrers i places s'hauran de tornar a omplir de lluita feminista. Sempre, però especialment en les mobilitzacions feministes d'aquests darrers anys, ha sigut veritat que "en la calle codo a codo / somos mucho más que dos" (Mario Benedetti).

 

Treballs i bretxes de gènere en l'any de la pandèmia


Publicat originalment a Diario de Mallorca (08-03-2021)

I.- La garantia d'existència material, excepte per a la gent expressament rica i/o molt rica, continua depenent molt significativament de les rendes del treball. És a dir, les trajectòries vitals de la immensa majoria social tenen a veure amb el treball remunerat. Això és així a falta de la molt necessària Renda Bàsica Incondicional i Universal que, a més de distribuir via fiscal millor la riquesa generada, i eradicar el risc de pobresa, garanteix per se aquest dret essencial a l'existència material. Mentrestant, pel que seguidament plantejaré, diguem-ho sense embuts: sense igualtat en l'accés, permanència, i sortida de l'anomenat mercat laboral, no hi ha igualtat de gènere. És més, la distància entre igualtat formal i igualtat real entre dones i homes s'evidencia amb especial nitidesa en l'àmbit dels treballs.

II.- Aquest és un 8 de març excepcional car, com gairebé tot, especialment tota acció de socialització d'aquest últim any, està marcat per la pandèmia de la covid-19. La situació sociolaboral a les Illes Balears ha sofert, com és ben sabut, un daltabaix de magnitud inimaginable. Per tant, havent estat la situació sociolaboral del 2020 tan insòlita, qualsevol comparació amb anys immediatament precedents é un exercici d'anàlisi ara mateix balder. L'any de la pandèmia ha provocat una radical interrupció de les sèries de dades que converteix qualsevol comentari sobre l'evolució d’aquestes dades en una cosa ociosa. Per això, seguidament em referiré exclusivament a les desigualtats sociolaborals que s'observen en 2020.

III.- Les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponents a 2020 expressades en termes de mitjanes anuals no ofereixen dubtes: L'any de la covid-19 van persistir les bretxes de gènere en els treballs. Vegem les més rellevants: La taxa d'activitat, és a dir, el percentatge sobre el total de la població de persones amb treball remunerat o en condicions, voluntat, i/o necessitat de tenir-ne, és del 66,37% en el cas dels homes, mentre que entre les dones només arriba al 56,92%. Tot i que hi ha més dones en edat d'incorporar-se al treball remunerat (507.900 homes vs. 514.500 dones), la població ocupada femenina presenta un gap negatiu del 16% en relació amb la masculina i la població assalariada femenina és gairebé un 10% inferior a la masculina. Entre la població aturada, en canvi, predominen les dones, amb una mitjana de 51.200, enfront dels 50.500 homes. Una dada molt rellevant –i que explica en part algunes de les bretxes anteriors- és el gap de gènere de més del 70% entre les persones inactives que declaren ser-ho perquè es dediquen a "tasques de la llar". Del total de 98.300 persones en aquesta situació, 22.600 són homes i 75.700 dones.

IV- La pandèmia coronavírica no ha canviat una constant dels últims anys: La precarietat laboral té cara de dona. A tall d'exemple, ho corrobora que, mentre els homes assalariats amb jornada parcial són el 6% del total de població masculina assalariada aquest percentatge s'enfila al 19% en el cas de les dones assalariades; que el Regne d'Espanya segueixi sense ratificar el Conveni 189 de l'Organització Internacional del Treball (OIT) sobre les treballadores i els treballadors domèstics; o que, al fracàs en l'aplicació de l'Ingrés Mínim Vital, s'hagi d'afegir que en el seu disseny és una prestació familiarista i no personal, la qual cosa no ajuda a erradicar la pobresa femenina ni la seva dependència –en molts casos no desitjada- del "cap de família" masculí.

V.- En 2020, com en anys precedents, la taxa d'abandonament escolar prematur femení és molt menor que la masculina (12,40% vs. 29,37%), i la proporció de població femenina de 30 a 34 anys amb estudis superiors finalitzats gairebé dobla a la de la població masculina en la mateixa franja d'edat (42,24% en dones vs. 27,85% en homes). No obstant aquests bons resultats, a més d'una major presència del fenomen de la sobrequalificació en la inserció femenina als treballs remunerats, no garanteixen que els sostres de vidre i els sòls enganxosos tendeixin a desaparèixer. La formació és, certament, clau en la batalla per a la igualtat de gènere, però no basta. Mentre no "despatrialitzem" els treballs no remunerats, però que, dit sia de passada, són absolutament essencials per al sosteniment de la vida, la desigualtat de gènere continuarà sent una realitat que impregna la nostra quotidianitat.

VI. Els escenaris postpandèmics en matèria d'igualtat de gènere en els treballs, com en tant d'altres aspectes, són incerts. Són futurs en disputa. Convé, per tant, recordar les celebèrrimes paraules de Simone de Beauvoir en les quals encoratjava a no oblidar "que bastarà una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones tornin a ser qüestionats. Aquests drets mai es donen per adquirits, hem de romandre vigilants tota la vostra vida". La covid-19 ha causat una mena de crisi total, però no pot ser excusa per a reculades en igualtat de gènere. Per això, fem cas a l'autora de, entre altres títols, "El segon sexe", i estiguem a l'aguait. Tot just les condicions de salut pública ho merletin -sigui els pròxims vuits de març, o, si s'escau, qualsevol altre dia- els carrers i places es tornaran a acolorir del violeta dels feminismes.

8 de març en pandèmia i disputa postpandèmia per la igualtat de gènere

Publicat originalment a www.illaglobal.com (07-02-2021)

Al maig de l'any passat l'Instituto de las Mujeres va publicar un informe titulat "La perspectiva de género, esencial en la respuesta a la COVID-19" en el qual, després d'assenyalar la triple dimensió (sanitària, social, i econòmica) de la pandèmia coronavírica, posava en relleu la necessitat de conèixer "l'abast de l'impacte de gènere que produeix i incorporar-lo a la resposta d'una crisi que, per les seves pròpies característiques, afecta de manera diferent a dones i homes". S'assenyalaven les quatre característiques següents: 1. Sobrecàrrega del treball sanitari i de serveis essencials. 2. Centralitat de les tasques de cures. 3. Les dones sofreixen major precarietat i pobresa laboral. 4. Augment del risc de violència de gènere i altres tipus de violència contra les dones derivat de la situació de confinament.

Tot i que l'organisme dependent del Ministerio de Igualdad del Gobierno de España no anava mal encaminat en advertir que "ignorar l'impacte de gènere tindria conseqüències econòmiques i socials que agreujarien la desigualtat", no tinc del tot clar que, en la pràctica, se li hagi fet el cas suficient. La qüestió és que la pandèmia s'ha prolongat en el temps, i en aquest 8 de març de 2021 no podem fer un acurat balanç en termes d'igualtat de gènere dels efectes de la pandèmia. Immersos encara en la crisi sanitària, només podem intuir coses, i fer preguntes. Però, com només amb intuïció és impossible intuir el "després de la tempesta" -d'aquest primera tempesta en temps de crisi ecològica (climàtica, de biodiversitat, i d'espais naturals), el què em propòs fer, seguidament, és ordenar algunes dades sociolaborals, analitzar-les breument, i concretar algunes d'aquestes preguntes.

Sense més preàmbuls, anem per feina:

I.- Abans de la pandèmia

Les bretxes de gènere en l'àmbit sociolaboral eren persistents. Ho eren en la taxa d'activitat (percentatge de persones en condicions de treballar remuneradament, i amb voluntat i/o necessitat de fer-ho), en la taxa d'ocupació (percentatge de persones que durant la setmana que foren enquestades han treballat, com assalariades o autònomes, durant almenys una hora a canvi d'una retribució), en la població assalariada, en la precarietat (la població ocupada a temps parcial era molt majoritàriament femenina). També hi havia un gap en la taxa d'atur. Per contra, les dones tenien una taxa força menor d'abandonament escolar primerenc, i una major taxa d'ocupació d’aquelles amb estudis superiors. De tot plegat se'n parlà a bastament ara fa tot just un any.

Però quan començaven a intuir que el SARS-CoV-2 podia ser una seriosa amenaça per a la humanitat, però no sospitàvem l'abast i conseqüències de la pandèmia de la covid-19, no s'havia publicat l'informe "Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries" de l'Agència Estatal de l'Administració Tributària (AEAT) que, amb dades de l'exercici fiscal 2019, es va publicar el novembre de 2020. Val a dir que aquestes dades són, per a mi, les més robustes per calcular la bretxa de gènere en salaris i pensions. Vet aquí les dades més rellevants: 1. El salari anual mitjà a les Illes Balears va ser de 19.834 €, sent el dels homes de 21.432 €, i el de les dones de 18.104€. Per tant, la bretxa salarial de gènere superà el 15,5%. 2. Pel que fa a les pensions, una pensió mitjana, ja relativament pobre (15.112 € anuals), té un gap de gènere de gairebé el 26,3%, car la pensió dels homes és de 17.467 €, mentre que la de les dones és de només 12.872 €.

II.- Durant la pandèmia

Les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponents a 2020 expressades en termes de mitjanes anuals reflecteixen la gran crisi d'ocupació causada per la gran aturada econòmica en el nostrat paradís de monocultiu turístic. I, tanmateix, no n'hi ha hagut d'aturada pel que fa a les bretxes de gènere en els treballs: La taxa d'activitat va ser del 66,37% en el cas dels homes, mentre que entre les dones només arriba al 56,92%. Tot i que hi va haver més dones en edat d'incorporar-se al treball remunerat (507.900 homes vs. 514.500 dones), la població ocupada femenina presentà un gap negatiu del 16% en relació amb la masculina, i la població assalariada femenina va ser gairebé un 10% inferior a la masculina. Entre la població aturada, en canvi, hi va haver més dones, amb una mitjana de 51.200, enfront dels 50.500 homes. Mentre els homes assalariats amb jornada parcial varen ser el 6% del total de població masculina assalariada, aquest percentatge s'enfilà al 19% en el cas de les dones assalariades. És a dir, en el treball remunerat ser dona segueix incorporant un plus de precarietat, tot i que les dones seguiren tenint una menor taxa d'abandonament escolar primerenc i una major d'estudis superiors.

Per arrodonir aquest seguit de dades, anotem la bretxa de gènere de més del 70% (22.600 homes per 75.700 dones) entre les persones inactives que declaren ser-ho perquè es dediquen a "tasques de la llar", i el fet que durant els nou primers mesos de  2020 (última dada disponible) la Seguretat Social va reconèixer la prestació per a un total de 1.072 d'aquest tipus d'excedències, de les quals un 85% van ser per a sol·licituds fetes per dones!

Malauradament, durant el 2020 -i el que va de 2021- s'ha pogut comprovar el grandíssim nyap en l'aplicació de l'Ingrés Mínim Vital. Al marge de la gestió, l'IMV té moltes falles en el seu disseny. Una d'elles –que, dit sia de passada, comparteix amb l'autonòmica Renda Social Garantida- és que és una prestació familiarista, i no personal. Per tant, no són instruments útils per erradicar, en situació de pobresa a les llars, la dependència de les dones -en molts casos no desitjada- del "cap de família" masculí. Per una altra banda, l'anomenat "escut social" del Gobierno de España no ha inclòs la ratificació del Conveni 189 de l'Organització Internacional del Treball (OIT) sobre les treballadores i els treballadors domèstics, ni s'ha avançat en la translació al BOE de les reivindicacions de les Kellys. Finalment, anotem que en la promoció del teletreball (i la seva regulació en el "Real Decreto-ley 28/2020, de 22 de setembre") no tot són flors i violes. Ans al contrari. Coincidesc amb la sociòloga Judy Wajcman que, des de fa temps, sosté que un dels grans perills del teletreball és que pot reforçar els rols de gènere tradicionals pel fet que les dones teletreballadores carreguin amb un treball remunerat (generalment precari i complementari pel que fa al sustent de la llar), i, a més, amb els treballs de cures i/o de la llar, no remunerats. Amb el teletreball és possible que hagi augmentat la productivitat de les dones, sense reducció de les bretxes sociolaborals.

III.- Després de la pandèmia?

Cal esperar que transcorri algun temps, i testar com és la "nova normalitat laboral", per a contestar a qüestions claus, com ara: ¿Augmentaran les bretxes de gènere en l'àmbit sociolaboral, o s'iniciarà una tendència a la baixa? Si aquestes bretxes van a menys ¿Serà a conseqüència d'un estirabot de l'efecte d'anivellació a la baixa?, ¿S'intensificarà la feminització de la precarietat sociolaboral i vital i de la pobresa laboral?, ¿S'esquinçarà una mica el sostre de vidre, i alguns sols seran menys enganxosos?

Sens dubte, la qüestió de tancar les bretxes de gènere serà una de les disputes postpandèmiques. Pot ser que les elits econòmiques no confrontin en el que és obvi: l'existència, més enllà de la formalitat i la normativitat legal, de les diferències sociolaborals entre dones i homes, i la conveniència de la seva desaparició. Només unes elits exageradament barroeres gosarien plantejar el contrari. Gairebé amb tota seguretat, la disputa estarà en el com i el per a què. Altrament dit, en si la igualtat de gènere en els àmbits social, dels treballs, i l'economia ha de ser una conquesta plebea en el camí emancipatori, o si, contràriament, esdevé en una estratègia per "modernitzar" l'acumulació capitalista.

El recentment publicat informe "Índice ClosinGap sobre el coste de oportunidad de la desigualdad de género en la economía española" n'és un avís de tot plegat. Mala peça al taler si aconsegueixen que les bretxes de gènere es problematitzin en la perspectiva de la productivitat o de la seva afectació al creixement del PIB. Com bé apuntava el mestre Eric Hobsbawm, "l'objectiu d'una economia no és el benefici, sinó el benestar de tota la població". D'això va l'eliminació de bretxes de gènere sociolaborals D'això, i de tantes altres lluites emancipatòries, va la mobilització del 8 de març.

 

divendres, 5 de març de 2021

Defensa de les pensions publiques: Una perspectiva emancipadora

Amb les últimes dades disponibles (febrer 2021), l'assumpte de les pensions públiques afecta, almenys, a un total de 9.807.250 persones arreu de l'Estat Espanyol, i, pel que fa a les Illes Balears, a 197.025. La pensió contributiva mitjana de febrer va ser de 1.029,90 € en el cas del conjunt del Regne d'Espanya, i de 956,96 € a casa nostra. Aquestes dades fan referència al total de pensions contributives (les no contributives, i, sobretot, les privades són figues d'un altre paner) en vigor, és a dir, cobrades. Aquesta cistella de pensions de la Seguretat Social és, en la seva composició, d'una certa complexitat i heterogeneïtat, car inclou prestacions força diferents (jubilacions, viduïtat, incapacitat permanent, orfandat, i a favor de familiars); prestacions del Règim General i dels tres règims especials (Autònoms, del Mar, i Mineria del Carbó); i, a més a més, la data de reconeixement varia molt, i això fa que el ventall de quanties sigui molt diferent.

En qualsevol cas, és millor que ens fixem en les pensions de jubilació que, amb diferència, afecten a més persones (6.132.449 persones al conjunt de l'estat, i 128.715 a les Illes Balears), i tenen una quantia mitjana  de 1.184,26 €, i 1.092,57 €, respectivament. Val a dir que la mitjana del conjunt de la citada cistella de prestacions, àdhuc tindria una mitjana menor si s’incloguessin les minses prestacions dels empleats i de les empleades de la llar.

És en aquest context on s'està produint una forta disputa, que confronta la defensa d'un bé comú contra l'intent d'espoli neoliberal de les pensions públiques mitjançant la seva privatització i degradació. Una confrontació que les recomanacions de l'anomenat "Pacto de Toledo", i els missatges del Gobierno de España –especialment els que emet el ministre José Luis Escrivá- en cap cas ni frena ni reverteix dit procés de privatització i degradació.

No és, doncs, agosarat considerar el moviment en defensa del sistema públic de pensions com un moviment contrahegemònic i emancipador. Fonamentalment per dues raons:

Acadèmicament, els procomuns o béns comuns (commons en anglès) es defineixen com aquells recursos que pertanyen, o es comparteixen, en el si d'una comunitat; que poden ser de qualsevol classe, des de recursos naturals i terres, fins a, posem pel cas, programari, i que -i això és força important- no haurien de poder ser assimilats a mercaderies, i, conseqüentment, haurien d'estar fora de qualsevol lògica de mercat. En aquesta lògica, i al marge d’academicismes,  no és forassenyat considerar un procomú –i, per tant, un bé a protegir de les mans dels mercaders- l'actual sistema de pensions públiques. No s'oblidi que són la part substancial d'una Seguretat Social amb més de cent vint anys d'història  (des de la Llei d'accidents de treball de gener de 1900), i que avui en dia han esdevingut especialment importants per a una certa cohesió social.

Per una altra banda, el moviment en defensa del sistema públic de pensions és una rebel·lió contra la normalització de l'axioma segons el qual "el jovent [no ric] té pitjors expectatives de futur que les generacions precedents". Aquesta és una qüestió en disputa que -tot recordant la denúncia que, en el context del 15-M, el jovent feia: "Sense casa / Sense curro / Sense Pensió"- cal que torni a ser als carrers i places.

Doncs som-hi: Dissabte d'aquesta setmana, 6 de març, la Coordinadora Balear per les Pensions Públiques (vegeu imatge que il·lustren aquestes línies) ens convoca a defensar el procomú de les pensions públiques, l'erradicació de la bretxa de gènere en les pensions, i un futur digne per a tot-hom.

Publicat originalment a dBalears (0-03-2020)

 

dimecres, 3 de març de 2021

Arcadi Oliveres: mestratge per no perdre mai l'esperança


Publicat originalment a Diario de Mallorca (02-03-2021)

Fet i fet, passaren poques hores entre reservar a la llibreria el "Paraules d'Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar", i llegir la piulada de la família d'Arcadi Oliveres amb el següent missatge: "L'Arcadi està greument malalt. El seu horitzó és breu, però ple d'amor. Conscients que ha fet camí amb molta gent, la seva família ha creat un web per vehicular els missatges que li voleu fer arribar. Així l'Arcadi, mentre pugui, us anirà llegint: www.missatgesarcadioliveres.cat". Des d'aquell 3 de febrer l'allau de missatges d'alumnat, amistats, companys, i companyes de tantes lluites, no ha parat; hem pogut gaudir del seu darrer llibre que, sense tenir-ho previst, sembla esdevindrà en una mena de testament d'Arcadi Oliveres; i, alhora, he dubtat molt d'escriure aquestes línies.

Per què he dubtat? Doncs perquè no estic segur que pugui dir res que no s'hagi dit de l'economista, professor jubilat de la UAB, president de la Universitat Internacional de la Pau, impulsor, com  històric pacifista i antimilitarista d'arrel, del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, que, dit sia de passada, ha publicat recentment un informe cabdal sota el títol "Militarisme i crisi ambiental. Una reflexió necessària", amb dades tan esfereïdores com, per exemple, que les 23 principals potències militars generen el 67% de les emissions de CO del planeta. Poques coses puc afegir al que es coneix sobre el seu activisme a Justícia i Pau, Attac, o el 15-M; o sobre la seua defensa de l'Economia Social i Solidària, d'un consum responsable, i del decreixement (i no del subterfugi "d'un canvi de consum"), o del seu compromís i impuls en Catalunya del moviment Procés Constituent.

Per una altra banda, el meu coneixement d'Arcadi Oliveres se circumscriu, sobretot, a la lectura d'obres per a mi vitalment referencials, com ara "Un altre món", "Aturem la Crisi. Les perversions d'un sistema que és possible canviar", o el ja esmentat "Paraules d'Arcadi", recentment publicat. Val a dir que, de tota la producció literària d'Arcadi Oliveres compartida amb altres autors i autores –que és molta-, tinc especial debilitat per "La força per canviar les coses. Converses [entre Arcadi Oliveres i Itziar González] sobre nous paisatges i velles lluites", i l'esclaridora conversa de 2013 entre l'Arcadi i l'actiu iaioflauta català Celestino Sánchez, que van intitular "El rescat de la democràcia". Permeteu-me que faci referència al ja esmentat "Aturem la crisi" (la primera edició del qual és de 2010), i a una circumstància personal. El maig de 2010 vaig finalitzar una llarga dedicació al sindicalisme, i, alhora, els efectes sociolaborals de la crisi del 2008 començaven a ser molt palesos per a les classes subalternes. En aquelles circumstàncies, aquesta va ser una de les lectures fonamentals per ajudar-me a fer la travessia de l'activitat sindical cap a la reflexió i l’anàlisi dels mal anomenats "mercats de treball" i els processos de descohesió social. Com, en paraules de l'Arcadi, "les perversions del sistema no anul·len les possibilitats de canvi", el llibre em va esperonar  a aprofundir en l'estudi de les perversions de la nostrada turistització, entendre millor el paper clau dels moviments socials, a tall d'exemple, el moviment pel dret a un habitatge digne i contra els desnonaments com un referent de la conflictivització social del nostre temps. Com bé apunta Arcadi Oliveres "... la voluntat de canviar el món la trobarem sobretot en moviments socials, poques vegades en un partir polític".

L'impagable activisme d'Arcadi Oliveres m'ha permès gaudir en un parell -no massa mallorquí- d'ocasions d'escoltar-lo en conferències i xerrades. D'aquestes en tinc tres records especials: El primer, devia ser a finals de 1994, a l'avinguda Diagonal de Barcelona, escoltant el que semblava era una xerrada improvisada, d'Arcadi Oliveres rodejat de tendes de campanya plantades als parterres, amb pancartes que reclamaven solidaritat amb l'anomenat Tercer Món, canvis en l'estil de vida, consum responsable, etc. Era l'acampada del moviment reclamant el 0,7% del PIB que, segons l'ONU, havien de dedicar els països desenvolupats a ajuda de cooperació internacional. El segon record és del maig de 2011, i té a veure amb una intervenció d'Arcadi Olivers a la barcelonina plaça Catalunya  en plena acampada del 15-M. I el tercer dels records és aquella xerrada de finals de setembre de 2014 en el  Club Diario de Mallorca que ens va servir per fer la presentació en societat de la Plataforma contra el TTIP (Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions). Són tres exemples de compromís, coherència, pedagogia, empatia, capacitat de confraternitzar amb les generacions més joves... A parer meu, Arcadi Oliveres és, sens dubte, el Stéphane Hessel i el José Luis Sampedro dels Països Catalans. Hessel, Sampedro i Oliveres, tres mestres que ens han donat prou eines teòriques –i la més important, la pedagogia de l'exemple- per posar-nos a construir dia a dia un paradigma alternatiu al neoliberalisme. És clar que en temps de crisi sanitària, ecològica, econòmica, social, i democràtica, indignar-se no basta.

Abans d'acomiadar-se de tots nosaltres, Arcadi Oliveres, generós per sempre més, ens regala el llibre "Paraules d'Arcadi" en el que ens explica que la pandèmia de la covid-19 és un advertiment per canviar el nostre model de relacions econòmiques, i, alhora, ens encoratja a no defallir en el "caminar cap a una dignitat global", sempre tenint en compte que "totes les lluites i reivindicacions [emancipatòries] tenen el seu sentit i deixen el seu pòsit. Que res és en va, encara que no s'aconsegueixin tots els objectius". Si d'alguna cosa han de servir aquestes línies és per dir: Gràcies Arcadi per ensenyar-nos- a no perdre mai l'esperança. Els futurs estan en disputa!