EPA IIT 2016: La qualitat de l’ocupació

 "... la qualitat de l’ocupació ha deixat de ser un adjectiu, per convertir-se en el fet substantiu..."

L’Enquesta de Població Activa (EPA) corresponent al segon trimestre de 2016 s’ha d’analitzar amb cura. Una lectura precipitada de les dades de l’INE pot induir a errors d’anàlisi i, àdhuc pitjor, si se’n fa una anàlisi errònia, a aplicar decisions polítiques equivocades. Vegem-ne alguns exemples, tots referits a les Illes Balears.

Primer: la població ocupada és de 547.100 persones, és a dir, en termes interanuals, l’ocupació ha crescut un 4,06% (21.400 persones). En principi és un excel·lent resultat, ja que, d’acord amb la sèrie històrica de l’EPA, és la primera vegada que se superen els 547.000 treballadors en un segon trimestre. De fet, aquesta xifra ens indicaria que ja s’han recuperat els nivells d’ocupació previs a la crisi. Però -sempre hi ha un però-, cal tenir en compte que l’EPA considera que una persona està ocupada si té 16 anys o més i, durant la setmana en què és enquestada, ha treballat almenys una hora a canvi d’una retribució. Aquesta metodologia ha de tenir una especial consideració en un context de creixent temporalitat, perquè, no debades, l’EPA que analitzam ens informa que en el segon trimestre de 2016 la població assalariada amb contractes temporals és de 123.100 persones (el 28% del total), la xifra més alta dels últims vuit anys. Per trobar una xifra més elevada de persones assalariades temporalment hem de retrocedir fins al 2008 i el 2007, és a dir, fins als anys del boom de la construcció. En aquest temps -malgrat que s’estava creant la bombolla immobiliària, amb les conseqüències econòmiques, financeres i socials conegudes- la major part de la contractació temporal gaudia d’una certa estabilitat laboral que atorgava la durada del contracte per obra. Ara, el ‘contracte Kleenex’, d’usar i llençar, s’estén com una bassa d’oli. S’ha de tenir en compte que en els mesos d’abril, maig i juny, del total de contractes registrats a Balears, gairebé el 40% eren d’una durada igual o inferior a tres mesos. A més, teniu present que en el conjunt del regne d’Espanya la contractació per un dia ha crescut un 102% en els últims vuit anys, i la de menys d’una setmana s’ha duplicat. Les dades de casa nostra de ben segur que no són gaire diferents.

De tot plegat podem treure una primera conclusió: que l’EPA estimi un creixement de la població ocupada fins a recuperar els nivells d’ocupació previs a la crisi, no garanteix que hagi crescut el nombre de persones ocupades en condicions homologables a les que hi havia abans que s’iniciàs l’etapa de retallades de drets laborals i socials. El que creix és la precarietat i la pobresa laboral com a conseqüència del nul augment real dels salaris, i del fet que continuam instal·lats en les majors xifres de població ocupada a temps parcial de la història (70.800 persones en el segon trimestre de 2016) i en la xifra d’empresaris sense assalariats o treballadors independents més alta de les estimades per una EPA (67.500 persones). És a dir, a la precarietat de la temporalitat s’hi ha de sumar la parcialitat (especialment femenina, amb un 67%), i la dels falsos autònoms o ‘autònoms forçats’. Per acabar d’arrodonir-ho, anotam que no s’aprecien millores substancials en la taxa d’ocupació de població menor de 25 anys ni en la de dones, ja que la primera creix un modestíssim 0.5%, i la segona un 1.5%, en termes interanuals.

Segon: l’estimació de població aturada és de 81.900, cosa que representa un descens interanual de 21.600 persones (-20,9%) respecte al mateix trimestre de l’any anterior. De fet, la taxa d’atur estimada del 13,02% és la més baixa d’un segon trimestre des de 2008. Amb tot, estam molt lluny d’un atur sostenible amb una situació econòmica immillorable en turisme i una certa revifada en el sector de la construcció. Tanmateix, més enllà d’aquesta baixada -molt associada a la precarització estructural de la població ocupada- hauria de preocupar que la taxa d’atur juvenil, situada en el 38,14%, es resisteixi a baixar significativament. També ens hauria de preocupar que continuem tenint un alt percentatge d’atur de llarga i de molt llarga durada (un 13,3% de la població aturada cerca feina retribuïda des de fa més d’un any, i un 28,3% fa més de dos anys),que gairebé vint mil llars (el 4,45% del total) tenen tots els membres en edat, capacitat i voluntat de treballar en situació d’atur, o que un 79,69% de persones en atur no tenen cap prestació.

En definitiva, el que està en discussió és si el mercat laboral illenc és capaç de mantenir uns mínims de cohesió social. Per això, la qualitat de l’ocupació ha deixat de ser un adjectiu, per convertir-se en el fet substantiu si volem posar novament en marxa els anomenats ‘ascensors socials’. Més ocupació de mala qualitat suposa augmentar la capacitat d’un model de creixement de despossessió en allò que és bàsic per a la població no rica. Vegeu, en aquest sentit, l’Informe d’Economia núm. 11 del Seminari d’Economia Crítica TAIFA titulat, precisament, La desposesión de la vida cotidiana.

Publicat originalment a Ara Balears (31-VII-2016)

L’expulsió social a les Illes Balears

Fa tan sols unes setmanes es va publicar l'informe ‘Anàlisi i perspectives 2016’, que la Fundació Foessa elabora per encàrrec de Càritas. Aquests informes anuals s'han convertit en una referència de tota solvència per tenir una visió no neoliberal de la situació econòmica i social que, no debades, tan poc agrada a gent com ara el ministre Montoro, ja que per a l'ortodòxia ideològica el PIB, la competitivitat i la "creació d'ocupació" ho expliquen tot. Record un antic dibuix de Cesc en el qual es veuen dos homes (amb aparença de benestants) que caminen per una vorera, i en observar que a la paret contigua algú ha escrit "NO", exclamen "Que subversiu!". Val a dir que el dibuix del gran Francesc Vila i Rufas és dels primers anys de la dècada dels setanta del segle passat, i que avui ben segur que els dos protagonistes exclamarien exactament el mateix si el que veiessin escrit a la paret fóra, posem per cas, "inclusió social" o "treball decent".

Pot ser, doncs, que per considerar subversiva qualsevol anàlisi de la situació econòmica associada amb la inclusió o exclusió social, s'hagi parlat relativament tan poc d'aquest informe de Foessa que, no debades, aquest any es publica sota el títol ‘Expulsió social i recuperació econòmica’ i analitza la precarització de les condicions de vida de la gent no rica a les diverses comunitats autònomes.

Una de les causes d'aquesta expulsió és, sens dubte, l'estirabot de les feines temporals de molt curta durada. És cert que la temporalitat contractual és una característica laboral molt nostrada, però durant molts anys, entre el contracte d'obra (en el període de bombolla immobiliària) i puntes estacionals menys pronunciades, la gent solia treballar més de sis mesos a l'any. Ara hi ha més temporalitat, i acumular 180 dies d’ocupació cotitzada en un any i tenir alguna prestació per desocupació s’ha convertit en un luxe per a molta gent. Val a dir que la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria del Govern de les Illes Balears acaba de publicar l'estudi ‘Anàlisi de la precarietat laboral a les Illes Balears’, en què es pot llegir, per una banda, que “l'augment de l'ocupació els darrers anys ha anat acompanyat d'un increment de la temporalitat. De fet, la temporalitat de les Illes Balears (25,8% el 2014) és superior a la del conjunt d'Espanya (24%) i supera clarament la mitjana de la UE-28 (14%)”; i per una altra banda, que “els contractes de durada igual o inferior a un mes presenten una evolució interanual positiva des de l’any 2010 i fins i tot durant els anys més crus de la crisi no patiren descensos tan elevats com els contractes de durada superior a 6 mesos”.

Tornant a l'estudi de Foessa, què aporta a l'anàlisi de la situació de les Illes Balears? Dels molts indicadors que inclou, els més rellevants, al meu parer, són els següents: 1.- En el període 2009-2015 s'ha perdut un 10,4% de renda disponible per persona adulta, la qual cosa s'ha traduït en l’augment de gairebé un 2% de desigualtat (mesurada amb l'indicador de Gini). Però allò fonamental és que, en funció de la Ràtio 80-20, és a dir, l'indicador que permet comparar els valors que delimiten, respectivament, el 20% de la població més rica i el 20% de la més pobra, la desigualtat així mesurada ha crescut un impressionant 20,3%. És, sens dubte, una conseqüència de la caiguda de les rendes mitjanes, l'enfonsament de les més baixes i el manteniment o augment de les rendes altes. 2.- Com major és la desigualtat, més risc de pobresa, com ho demostra que, en el període abans indicat, la taxa de risc de pobresa (calculat sobre la base d'un llindar d'ingressos a la baixa cada any) hagi crescut un 16,6%. Però si filam més prim –com es fa en l'informe que comentam– i observam l'evolució de la "taxa de risc de pobresa amb llindar ancorat", que és el que actualitza la línia de pobresa de 2009 amb l'evolució de l'IPC des de 2009 fins a 2014, resulta que la taxa balear de risc de pobresa ha crescut un 50,8%. 3.- El risc de pobresa porta aparellat carències i/o privacions materials, o, altrament dit, majors dificultats de les persones i les llars per accedir als béns bàsics que la nostra cultura considera com a imprescindibles per a una vida digna. En aquest sentit, cal deixar anotat que la taxa de privació material severa ha crescut a casa nostra un 18,2%.

Tot plegat, em sembla massa expulsió social per poder parlar de recuperació econòmica a Balears, tret que renunciem a repensar el nostre futur més o menys immediat. A parer meu, continua sent escaient la invitació que, no fa gaire temps, feia David Abril en el seu llibre ‘Repensem Mallorca. De l'especulació a la construcció de la dignitat’ i demanar-se si, en un context de rècords de turistes, "han millorat les condicions de vida dels i les habitants de les Illes Balears o, per contra, han empitjorat?".

Publicat originalment a Ara Balears (18-VI-2016)

La importància de la vaga d’hostaleria de 1986

“Quan els treballadors fan vaga, no és que no vulguin treballar, 

sinó que volen fer-ho en millors condicions”

 (Francesc Layret).

El 5 de juny de 1986, milers de treballadors i treballadores de l’hostaleria illenca van secundar la primera jornada d’un seguit de vagues convocades per CCOO i UGT. Un dia de vaga va bastar per signar un conveni col·lectiu que satisfeia les reivindicacions sindicals en matèria salarial, de reducció de jornada laboral, de millores en qüestions relacionades amb la salut laboral, la formació, la jubilació anticipada o els drets sindicals. Però, sobretot, es va aconseguir la principal reivindicació d’aquell moment, que no era una altra que els fixos discontinus (FD) tinguessin garantit que cada any serien contractats (“cridats” en l’argot laboralista) i que tindrien un període anual d’ocupació garantit. En aquest acord rau el plus d’importància d’aquesta vaga, de la qual ara es compleixen trenta anys. No ha de passar per malla que aquesta regulació dels FD, que entrà en vigor l’1 de gener de 1987, ha estat una de tantes singularitats illenques que la negociació col·lectiva ha produït en un marc laboral caracteritzat per l’estacionalitat. Es podria dir que, potser sense saber-ho, fa tres dècades s’abordaven aquestes peculiaritats del model de creixement illenc acordant mesures de ‘flexiseguretat’.

Per què té tanta importància el que s’aconseguí amb la vaga de 1986? Doncs perquè significà una sortida civilitzada i equilibrada a la crisi turística de 1985. Cal recordar que, com a conseqüència de les polítiques ultraliberals dels governs de Margaret Thatcher, es registrà un important descens de renda disponible de les classes mitjanes i mitjanes-baixes britàniques, per la qual cosa van haver de retallar tot tipus de despeses, entre les quals les destinades a les vacances. Això va provocar un brusc descens d’estades de turistes britànics a les Illes Balears.

Val a dir que, en aquella època, la Gran Bretanya era, amb diferència, el principal mercat emissor de turisme cap a les nostres illes. El gran perjudicat d’aquest terratrèmol econòmic, laboral i social va ser l’ocupació i, concretament, pel que és objecte d’aquestes línies: les persones amb relació laboral de FD.

Va ser un cop dur i inesperat per a milers de persones residents a Balears i per a les que venien de fora a “fer la temporada” com a FD, ja que es trobaren de sobte amb una retallada d’ocupació que va significar l’anul·lació de part dels ingressos de molta gent que, en general, treballava més de sis mesos i, alhora, va provocar que una legió no tinguessin dret a les prestacions per desocupació per manca de dies cotitzats. Tot plegat va ser un drama sociolaboral que, no obstant això, no va provocar una allau d’expedients de regulació d’ocupació, ni un major nombre d’acomiadaments dels habituals. Senzillament no es va cridar els FD o se’ls cridà per a molt menys temps que l’habitual perquè no hi havia clients... L’ajust de plantilles va ser automàtic, sense cap cost empresarial i amb molt cost per als treballadors i treballadores. El conveni col·lectiu de l’any següent va convertir-se en el marc ineludible per plantejar el tema de manera col·lectiva i va introduir en la regulació laboral elements racionals de gestió de l’estacionalitat laboral.

Aquella vaga de 1986 va provocar efectes col·laterals més enllà de millorar les condicions de treball de les quals parlava Francesc Layret. Uns efectes que, ara com ara, no s’han investigat suficientment. Segur que, a tall d’exemple, influí en la consolidació de les anomenades classes mitjanes, l’estirabot en la renda mitjana disponible, el procés de fixació de població, o l’accés massiu al crèdit durant els últims anys 80 i la dècada dels 90 del segle passat. El que és segur és que ara resulta més difícil ‘civilitzar’ el capitalisme, però no està escrit enlloc que el neoliberalisme camparà desfermat per sempre més, ni que la fi de la democràcia sigui a tocar.

Temps al temps!

Publicat originalment a l’Ara Balears ( 05-VI-2016)

Persones sense drets

És mal de fer qualificar de digna una societat que no garanteix a tothom els drets humans. Altrament dit, la dignitat d'una col·lectivitat depèn del grau d'efectivitat, entre altres normes, del Pacte Internacional de Drets Socials i Culturals (article 6), la Carta Social Europea (article 1), la Constitució espanyola (article 35) o l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears (article 13).

Un d'aquests drets que dignifica una societat és, sens dubte, el dret al treball, car en el sistema econòmic actual –i en absència de polítiques predistributives per garantir el dret a l'existència material de tothom mitjançant una Renda Bàsica– l'ocupació retribuïda, en teoria, ha de garantir els ingressos suficients per assolir un nivell adequat (digne) de vida. Val a dir que totes les estimacions serioses calculen que un poc més del 75% de la renda disponible a les llars de les Illes Balears –i en el conjunt del Regne d'Espanya– procedeix del treball remunerat. Hom pot concloure, doncs, que les persones en desocupació i els treballadors i treballadores pobres, víctimes de la precarietat laboral, d’una política de devaluació salarial i de les retallades en la protecció per desocupació, són persones sense drets.

Segons l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de 2015, que es va fer púbica dimarts passat i que fixa el llindar de risc de pobresa en uns ingressos anuals de 8.011 € en llars d'una persona i de 16.823 € per a llars de dues persones adultes i dues menors, les persones sense drets econòmics –o amb drets econòmics de baixa intensitat– són les dones i els homes que es troben en alguna o diverses d'aquestes situacions: 1. El 21,7% (la taxa més alta de l'últim quinquenni) de la població està en risc de pobresa, és a dir, tenen uns ingressos que no arriben al llindar de risc de pobresa. 2. El 26,3% (23,8% l'any anterior) de persones està en risc de pobresa o exclusió social (indicador AROPE, que és l'homologat a la UE i incorpora elements de qualitat en l'ocupació). 3. El 16,5% i el 19,9% de llars tenen, respectivament, moltes dificultats i bastants dificultats per arribar a fi de mes. 4. El 7,5% de llars no poden permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada (és a dir, que pateixen pobresa energètica). 5. El 38,1% de llars no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes (ni tan sol les derivades, posem per cas, d’una malaltia). En fi, paga la pena fer cas de l'OIT que, en el seu recent ‘Informe 2016 de perspectives socials i de l'ocupació en el món’, ens adverteix que a Europa s'ha registrat un augment de la pobresa i que, per revertir la situació, cal transformar l'ocupació per eradicar la pobresa.

Però el dret a una vida adequada (digna) rau també en la possibilitat de tenir cobertes necessitats bàsiques, com ara l'habitatge, l'alimentació, el vestit, la cultura, l'educació i la sanitat. Hom pot afirmar que són llars sense drets o amb drets força dèbils, per exemple: el 17,5% de llars que han tingut problemes en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca, lloguer, etc.); el 38,8% que no pot permetre's anar de vacances ni una setmana a l'any; el 2,7% que no pot menjar carn, pollastre o peix almenys cada dos dies, o les que sense drets econòmics tenen dificultats per exercir els drets de salut (copagaments) i educació (activitats extraescolars, programes de reforç, etc.).

En conclusió, l'ECV de 2015 ens mostra que la de les Illes Balears és una societat en la qual a una part important de la seva gent se'ls nega d'arrel o en plenitud els Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC). Tal vegada és arribada l'hora de preocupar-nos per l'evolució de les persones sense drets, com l'establishment ho fa amb el PIB, la productivitat o l'arribada de turistes. No seria mala cosa que la societat civil illenca engegués un Observatori Balear dels DESC. Si més no, ens faria una societat un poc més digna, perquè es preocuparia pels drets de la seva gent.

Publicat originalment al Ara Balears 29-V-2016 

Mercat laboral i 1 de maig: canvi de discurs?

Atocar el Primer de Maig de 2016, es va publicar l’Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de l’any. Qualsevol que s’aproximi a les xifres amb una mica d’empatia amb la gent que, necessitant-ho i buscant-ho, no troba una ocupació remunerada, i/o sofreix precarietat i pobresa laboral, conclourà que són unes dades molt dolentes.

Pel que fa a les Illes Balears, les dades de l’EPA d’aquest primer trimestre s’han d’analitzar tenint en compte l’acusada estacionalitat del mercat laboral illenc. En aquest sentit, tot tenint en compte que estam parlant d’una enquesta contínua, és a dir, que no es realitza en una data concreta sinó durant tot el trimestre, i que, per tant, recull amb major nitidesa la situació a la part central d’aquest període de realització (febrer), no es pot menysprear que enguany el gruix de les vacances de Pasqua ha caigut en el primer trimestre. Idò, en aquestes circumstàncies la xifra estimada de persones en situació de desocupació és de 110.800. És una xifra, en termes de cohesió social i eficiència econòmica, insostenible, màxim si es pren en consideració que representa, en relació al trimestre anterior, un creixement de 9.000 persones en termes absoluts, i d’un 7,73% en termes percentuals. Val a dir que la taxa d’atur se situa en el 18,41% (un 1,39% més que el trimestre anterior i un -3,88% en relació al mateix trimestre de 2015). S’ha posat l’èmfasi en aquesta baixada interanual de la taxa d’atur, però si es té en compte que aquest indicador és el percentatge de persones en atur respecte del total de la població activa, és a dir, del total de població amb ocupació o que està en disposició de treballar, aquesta suposada millora de la taxa interanual d’atur s’ha de relativitzar perquè es dóna en un context de creixement de la dita població activa (un 2.5% respecte de 2015).

Tanmateix, les dades que més ens haurien de preocupar, perquè denoten una insuficient capacitat inclusiva i importants ineficiències del nostre mercat laboral, són les següents: 1. La taxa d’atur juvenil (persones menors de 25 anys) s’ha enfilat fins al 53,01% (fa un any era del 51,94%). 2. El percentatge de llars amb totes les persones actives (és a dir, en condicions i disposició de tenir una ocupació) en atur és de més del 8,35%. 3. Només un 26,0% de la població aturada té algun tipus de prestació (el 2011 aquest percentatge era de gairebé el 43,5%). 4. Les situacions de precarietat laboral de la població ocupada només reculen en part: per una banda, en relació al primer trimestre de 2015, el nombre de persones assalariades amb contractes temporals augmenta un 17% (i les de menys d’un any d’antiguitat del contracte un 31,4%), i, per una altra banda, el col·lectiu dels “empresaris sense assalariats o treballadors independents” -la majoria són “falsos autònoms”- continua creixent (un +2,2% en termes interanuals). Únicament es pot valorar com a relativament positiva l’evolució de la parcialitat de l’ocupació, que en termes interanuals ha baixat un modest 0,5%, molt probablement com a resultat de les campanyes contra l’explotació laboral. Amb aquestes dades, que contrasten amb les d’arribades de turistes en els tres primers mesos d’enguany, crida l’atenció que el Govern de les Illes Balears posi èmfasi en un suposat “intens impuls de creació neta d’ocupació”. En rigor, tot indica que, de moment, si s’ha de parlar d’intens impuls, és malauradament del precariat illenc, i de la pobresa laboral i, per això, sorprèn el canvi de discurs, en el qual la gran novetat és que el mercat laboral pot millorar sense canvis en el model de creixement, ni en el sistema de relacions laborals i de protecció social. Curiós! Amb aquest canvi discursiu, es corre el risc d’anar com més va pitjor, és a dir, avançant cap a l’abisme d’una dualització social de difícil i molt costosa reversió. Tant de bo m’equivoqui!

Per si de cas, avui, 1r de Maig, en contrast amb el canvi de discurs governamental, cal reivindicar la coherència del discurs i pràctica del sindicalisme. En el manifest de la Confederació Sindical Internacional (CSI) s’afirma: “molts [sindicalistes, treballadores i treballadors] marxaran sota pancartes per la llibertat i contra els conflictes i l’esclavitud, molts es manifestaran demanant justícia per als refugiats, molts defensaran uns salaris mínims vitals i negociació col·lectiva, i s’oposaran a la cobdícia corporativa, molts exigiran justícia climàtica i molts d’altres donaran la benvinguda als refugiats. En totes aquestes reivindicacions estan els principis fonamentals d’igualtat i justícia social que inspiren les accions dels sindicalistes cada dia”. Idò, des de les principals ciutats de les Illes Balears, compartirem aquestes pancartes amb la resta del món.

Original publicat  a l'Ara Balears  (01-V-2016) 

Balears: Ens atrevim a pensar en la igualtat?

No sé el que passa concretament a la UIB, però en la majoria de facultats d’economia europees es comença a trencar tímidament el monolitisme de l’ortodòxia neoliberal. Sembla que, tot i que amb moltes dificultats, les teories econòmiques de premis Nobel com ara Amartya Sen, Elinor Ostrom i Gunnar Myrdal tornen a tenir una mica de presència en els ensenyaments superiors.

Probablement, l’èxit editorial i de públic del llibre del no gaire heterodox Thomas Piketty El capital al segle XXI, la cada vegada major repercussió mediàtica dels informes d’Oxfam-Intermón, les mesures econòmiques concretes, inclusives de debò (entre d’altres, potents salaris mínims, renda bàsica universal i incondicional, o formació específica per evitar l’exclusió digital), contingudes en el llibre ‘Inequality:What Can Be Done?’ d’Anthony B. Atkinson, o la creixent reivindicació acadèmica –el reconeixement social i de l’activisme per la justícia social sempre el va tenir– de la figura de l’economista José Luis Sampedro siguin només alguns exemples de l’interès teòric i pràctic per a articular propostes que facin factible una societat econòmicament, socialment i ecològicament més justa i inclusiva i que, per tant, inclogui aspectes decrecionistes i predistributius, i no només mesures de resiliència mediambiental i de distribució de renda ‘ex-post’.

Més enllà dels àmbits acadèmics i editorials, en ambients tan ortodoxament neoliberals com el World Economic Forum un dels missatges més mediàtics de 2015 va ser que només una millor distribució farà més sostenible una eventual recuperació. Però no només els reunits a Davos fan aquests plantejaments, fins fa poc tractats de subversius i propis dels antisistema i dels ‘Perroflautes’; l’OCDE introdueix en les seves propostes el concepte de creixement inclusiu. Sens dubte el document més rellevant d’aquesta “heterodòxia de l’OCDE” és  ‘All on board. Making inclusivament growth’ (Tots a bord. Fent inclusiu el creixement). I si això no fos suficient, resulta que el G20, en el comunicat de la cimera de Turquia 2015, també parla de creixement inclusiu. Tanmateix la sorpresa més grossa és que el Fons Monetari Internacional (FMI) comença a introduir en el seu argot reflexions sobre la insostenibilitat de l’economia de les desigualtats i, en el seu informe ‘Perspectives Econòmiques Mundials 2016’ arriba a afirmar que un excés de flexibilitat laboral o l’abaratiment de l’acomiadament durant la crisi té efectes negatius en la recuperació econòmica.

En aquest context, m’he permès fer una recerca en el que podríem considerar mainstream econòmic illenc i no he trobat cap referència al concepte de “creixement inclusiu”. Per una banda, he revisat els materials de la Fundació Impulsa Balears i les publicacions més recents de la Direcció General d’Economia i Estadística del Govern de les Illes Balears (fins i tot la recentment presentada ‘Quaderns d’Economia’), en les quals es reflexiona i investiga molt i bé sobre la necessitat d’augmentar la productivitat i competitivitat, l’evolució del PIB insular, els efectes de la crisi mesurada en termes d’hores de treball, i es fan interessants anàlisis sectorials, però ni una paraula sobre “creixement inclusiu” o sobre la necessitat de retornar el paper d’inclusió que, abans de les últimes reformes laborals, tenia l’ocupació remunerada.

Per una altra banda, he llegit amb atenció recents articles de premsa de les dirigents empresarials Carmen Planas i Inmaculada de Benito, en els quals la primera ens parla d’un lideratge social en la recuperació econòmica, i la segona dels, segons ella, errors de l’impost de turisme sostenible. Cap de les dues és capaç de renovar el seu discurs a la llum de la nova retòrica global sobre creixement inclusiu. Per acabar d’arrodonir-ho, observ que el concepte d’inclusivitat no s’ha colat en els debats de les primeres jornades del Projecte Ramon Llull 2030, que tenien com a objectiu dibuixar un canvi en el model de creixement de Palma i, per l’efecte d’arrossegament, del conjunt de Mallorca.

En fi, crec que el discurs pel qual les elits globals tornen a interessar-se per la distribució de la renda i no només pel creixement és més retòric que real. Però a Balears, per no haver-hi, no hi ha ni tan sols retòrica. Mala peça en el teler si no s’és capaç d’imaginar un futur socioeconòmic i ambiental veritablement inclusiu. Fa més de tres-cents anys Immanuel Kant ens convidava a atrevir-nos a pensar. Avui el repte és atrevir-se a pensar en la igualtat com a factor clau del nostre creixement present i futur.

Publicat originalment a l’Ara Balears (23-IV-2016)

El “sostre de vidre” a les Illes Balears

Un altre 8 de març és a tocar i, per a commemorar el Dia Internacional de la Dona 2016, a la Fundació Gadeso –seguint amb el costum d’aquests darrers anys– hem publicat una anàlisi de les darreres dades disponibles que ens han semblat més rellevants sobre la posició de les dones en el mercat laboral de les Balears.

No és la meva intenció comentar tota la informació que hem inclòs al darrer número de Temes Socioeconòmics (disponible aquí), però no puc estar d’esmentar allò que em sembla més significatiu i menys conegut: la bretxa salarial és, segons dades de l’Agència Tributària, d’un 17,9% el 2014. Entre la població activa, el gap formatiu és favorable a les dones: l ’any 2015 de cada deu persones ocupades en la categoria de “treballador independent” o “empresari sense assalariats” (denominació que inclou mols falsos autònoms), sis van ser dones. En el període 2011-2015 la parcialitat laboral dels homes ha crescut un 19,4%, mentre que la de les dones un 29,9%. És a dir, les dones pateixen una precarietat laboral més intensiva i només guanyen posicions envers la meta de la igualat en els indicadors en els quals s’han produït processos d’ “igualació a la baixa”.

Tanmateix, la intenció principal d’aquestes línies és reflexionar sobre dues dades de la realitat illenca que demostrarien que la desigualtat amb què les dones es posicionen al mercat del treball remunerat, en paraules de Lina Gálvez i Juan Torres, “depèn en última instància del, predomini de valors patriarcals que estableixen una visió del treball discriminatòria que confina les dones a les tasques domèstiques i al servei dels altres membres de la llar i que, alhora, frena l’establiment de normes coactives que garanteixin la igualtat” (Desiguales. Mujeres y hombres en la crisis financiera). I tant que depèn! Sembla que hem avançat força en la superació d’aquests, diguem-ne, tics patriarcals. Però és un miratge més formal que no real.

Les dues dades esmentades són les següents: per una banda, l’any 2015, el 79,7% de la població inactiva per motiu de dedicació a les tasques de la llar era femenina, la qual cosa deixa bastant clara la persistència dels rols femenins tradicionals, amb dedicació a tasques reproductives i treball (no remunerat) de cura. Per una altra banda, m’interessa posar de relleu que en el període analitzat (2011-2015), el percentatge de dones ocupades com a directives o gerents és només un 33% del total. Aquesta dada ens dóna pistes de quin és el ‘sostre de vidre’ a les Illes Balears. Però, què és això del ‘sostre de vidre’? Diguem que aquest concepte es va començar a utilitzar en els anys 80 per definir la barrera invisible que dificulta l’accés de les dones al poder, als nivells de decisió i als nivells més alts de responsabilitat d’una empresa o organització a causa dels prejudicis sobre les seves capacitats professionals. En l’àmbit laboral el ‘sostre de vidre’ és una metàfora de les barreres invisibles que impedeixen a moltes dones amb elevada qualificació i capacitat personal i professional accedir i promocionar-se a llocs de direcció i responsabilitat. Per tant, hom podria dir que les dades oficials (EPA-INE) corroboren que la dinàmica del mercat laboral illenc no garanteix la paritat desitjable –i recomanada per la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes– en els llocs de direcció o gerència de les empreses. Aquesta situació és encara menys justificable en una economia com la de les Illes, amb un pes molt determinant del sector serveis amb una àmplia presència femenina i que hauria de tenir més facilitats per rompre aquest ‘sostre de vidre’ que les que tenen societats amb economies més industrialitzades. A més, segons un estudi de l’empresa de consultoria INFORMA D&B, SA, només el 26,31% de les empreses amb domicili social a les Illes compleix l’esmentada Llei d’igualtat pel que fa a la paritat (un mínim de 40% de dones) en els consells d’administració.

En definitiva, no podem bravejar de model econòmic socialment equitatiu i equilibrat si no milloram les nostres posicions en el “Global Gender Gap”, que mesura la igualtat entre dones i homes per a un fòrum tan poc sospitós de feminista radical antiempresariat com el World Economic Forum (WEF). Cal, idò, encarar de debò la tasca d’elaboració i aplicació dels plans d’igualtat a les empreses.

Publicat originalment a Ara Balears (06/03/2016) 

2015: Ocupació com a mercaderia de baix cost

Analitzar el tarannà del mercat laboral de les Illes Balears en termes de mitjanes anuals té l’avantatge de no caure en conjunturalismes, però, alhora, té l’inconvenient de perdre la perspectiva estacional que, com tothom sap, és una singularitat molt rellevant de l’activitat econòmica i laboral illenca. Diguem, idò, d’entrada, que, amb les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) que dijous passat va fer públiques l’INE, hom pot afirmar que no som menys estacionals que anys anteriors. Per què? Perquè l’índex d’estacionalitat de l’ocupació laboral, calculat com el percentatge de variació de la població ocupada del tercer trimestre (que és el que registra més població ocupada), respecte del primer trimestre (que és el període amb menys població ocupada), frega, com gairebé cada any, el 18% a casa nostra, mentre que, en el conjunt d’Espanya, tot just supera el 3%.

Pel que fa a les mitjanes anuals, les dades més rellevants són les següents: una població aturada de 106.700 persones, la qual cosa representa una baixada del -10,80% en relació a l’any anterior. Hem passat d’una taxa d’atur del 20% a una del 17,31%, una bona notícia que no pot obviar que continuam amb una taxa d’atur juvenil (la de les persones menors de 25 anys) del 42,17%, és a dir, només un modest -2,26% menys que l’any anterior, o que continua present un altre problema estructural no resolt, l’atur de llarga durada. Un percentatge tan elevat de població que des de fa més d’un any està en atur (53%) és un fracàs social i un seriós perill de provocar episodis d’“inocupabilitat”.

Però no ens equivoquem centrant les anàlisis en els aspectes quantitatius. No sigui cosa que celebrem el fet que cada vegada hi hagi menys població aturada, perquè cada vegada hi ha més població inactiva que ha ‘tirat la tovallola’ d’entrar al mercat de treball, per molta que sigui la seva necessitat de fer-ho i, alhora, hi hagi més gent treballant sense garanties de no caure en situació de risc de pobresa o exclusió social En aquest sentit, hem de concloure que l’empitjorament de la qualitat del treball no reverteix: un 26,27% de la població assalariada és temporal (el percentatge més gran des de 2011); no hi havia hagut mai tantes persones assalariades amb contractes parcials (63.800), ni tantes persones (68.900) ocupades amb el registre de “treballadors independents”, és a dir, continua expandint-se el fenomen dels ‘autònoms per força’ com a fórmula de màxima precarietat laboral i de refinament de l’ externalització de riscos empresarials. Val a dir que, en el darrer trimestre de l’any 2015, s’ha apreciat una certa minva d’aquests indicadors de precarietat laboral, coincidint amb l’efecte dissuasiu que ha tingut l’impacte mediàtic de l’operació judicial i policial contra la màfia laboral que regentava un bon grapat de bars i restaurants a Mallorca.

Sense uns estàndards de qualitat, que converteixin l’ocupació en garantia de no exclusió social, no podrem parlar de millora de la situació laboral i, mentre es combini deteriorament de l’ocupació i de la taxa de protecció per desocupació, molt manco convé parlar de superació de la crisi de les desigualtats. De moment, hem d’anotar en el dietari d’aquesta crisi que el 2015 va ser un any en el qual el treball remunerat aprofundí en el seu caràcter de mercaderia de baix cost. La qüestió rau a saber si es tracta d’una qüestió conjuntural o per sempre, i si ja ha arribat el bon punt de, tornem-hi torna-hi, reviure la històrica consigna de l’OIT: “El treball no és una mercaderia!; l’empresa no és un negoci!”.

Publicat originalment a l'Ara Balears (31-01-2016) 

Treball al servei del desenvolupament humà

El proppassat 14 de desembre el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) va fer públic l’Informe sobre desenvolupament humà 2015. Aquesta és la vint-i-quatrena edició d’un dels estudis de referència mundial que, any rere any, ha tractat aspectes crucials per a la humanitat, com ara: Gènere i desenvolupament humà (1995), La lluita contra el canvi climàtic: solidaritat enfront d’un món dividit (2007/2008), o Reduir vulnerabilitats i construir resiliència (2014). El de 2015, Treball al servei del desenvolupament humà, analitza la manera en què la feina pot millorar el desenvolupament humà.

Val a dir que el concepte de desenvolupament humà i els indicadors per avaluar-lo -l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH)- tenen com a objectiu avaluar el benestar humà des d’una perspectiva àmplia i no exclusivament centrada en aspectes econòmics ni monetaris. Des dels seus inicis, el PNUD ha sostingut que la veritable finalitat del desenvolupament no és només augmentar els ingressos, sinó també oferir a les persones les màximes oportunitats i garantir els drets humans, les llibertats, les capacitats i les oportunitats, permetent, així, que els ciutadans tinguin una vida llarga, saludable i creativa. Es podria dir que és una manera de mesurar la situació dels països alternativa al PIB. Què importa més, posem per cas, les desigualtats socioeconòmiques o el PIB? És bo un PIB creixent amb una esperança de vida decreixent del precariat en risc d’exclusió?

Tanmateix, l’últim informe del PNUD té, pel fet de referir-se, com s’ha dit, al treball, un plus d’importància per a societats com les europees i, entre elles, la de les Illes Balears. Per què? Doncs perquè “oficialitza” en l’àmbit mundial qüestions que només l’ecologia política i l’economia feminista posen des de fa temps en el frontispici de qualsevol anàlisi de la situació del treball. En aquest sentit, al document que coment s’afirma: “Des de la perspectiva del desenvolupament humà, el concepte de treball és més ampli i profund que exclusivament el de l’ocupació. L’ocupació proporciona ingressos i sosté la dignitat humana, la participació i la seguretat econòmica. No obstant això, en el marc de l’ocupació no s’hi inclouen molts tipus de treball que tenen importants implicacions per al desenvolupament humà, com ara el treball de cures, el treball voluntari i el treball creatiu (per exemple, l’escriptura o la pintura)”.

A partir d’aquesta definició, s’aprofundeix en la problemàtica del treball no remunerat i el de cures que, com és sabut, estan extraordinàriament feminitzats. Per això, s’advoca per acabar amb els desequilibris entre treball remunerat i no remunerat, i per una major participació masculina en el treball de cures. Es tracta d’invertir l’actual situació, en la qual s’estima que les dones contribueixen en un 52% al treball mundial, mentre que els homes ho fan en un 48%. També s’insisteix en la necessitat d’apostar “pel treball sostenible”, que no és altra cosa que les anomenades “ocupacions verdes”, i per una transició justa cap a un model de creixement que freni l’escalfament global. Si se’m permet, crec que es pot afirmar que l’Informe sobre desenvolupament humà de 2015 fa costat al sindicalisme internacional que afirma que “no hi haurà ocupació en un planeta mort”.

Òbviament es parla, i molt, del treball remunerat i les seves problemàtiques polièdriques, com ara, l’externalització, la neodeslocalització productiva i de prestació de serveis, la bretxa de gènere, les repercussions -i “promeses incomplertes”- de la revolució digital i la robòtica i, no cal dir-ho, sobre la qualitat de l’ocupació remunerada. En aquest sentit, s’afirma que “el vincle entre el treball i el desenvolupament humà no és automàtic. Depèn de la qualitat del treball, de les condicions en què es desenvolupa i del seu valor social, entre altres factors. És important que la gent tingui feina, però també ho són altres qüestions. Per exemple: és una feina segura? Se senten satisfetes les persones amb la seva feina? Hi ha perspectives de progrés? Possibilita l’ocupació un equilibri flexible entre la feina i la vida personal? Hi ha igualtat d’oportunitats entre dones i homes?”.

Arribats a aquest punt pot ser que em demanin: té alguna cosa a veure tot això amb el mercat laboral i la societat de les Illes Balears? És clar que sí: d’entrada s’hauria de prestar més atenció a la contribució al desenvolupament humà illenc d’una ocupació tan estacional i precària, i, d’altra banda, hauríem de demanar-nos si les normes laborals i de contractació, els recursos de la inspecció de treball, i els drets de les treballadores de la llar, compleixen amb els estàndards que recomana aquest Informe sobre desenvolupament humà.

Publicat originalment a Ara Balears (24-01-2016)

L’economia submergida de l’exclusió

Evidentment, no convé generalitzar, però encara és menys convenient minimitzar el cas de la ‘màfia laboral’ que estava al capdavant de coneguts restaurants i bars de Palma. Vint-i-cinc bars i restaurants tancats per ordre judicial, devers 1.200 persones que al llarg del temps han estat explotades, un frau milionari a la Seguretat Social i a Hisenda, detencions policials i empresonament, indicis sòlids d’amenaces i agressions a moltes de les víctimes que, a més a més, són immigrants, no és una simple anècdota. Potser no arriba a la magnitud del cas del Grupo Playa Sol (GPS), la cadena hotelera eivissenca propietat de Fernando Ferre, però déu n’hi do!

En el cas que ens ocupa, hi ha una clamorosa fallada del sistema democràtic de control preventiu de la legalitat. No han funcionat, probablement per insuficiència de mitjans, ni les inspeccions sanitàries, ni les turístiques, ni, molt menys, les de Treball i Seguretat Social. Aquesta màfia d’explotació laboral qüestiona radicalment la suposada ‘modernitat’ d’un centre de Palma amb terrasses VIP, amb ‘souvenirs’ estandarditzats, i amb un comerç clonat de qualsevol altra ciutat, i ha palesat que el Pla de lluita contra l’explotació laboral, que es va executar aquest estiu, hauria de perdre el seu caràcter d’extraordinari i convertir-se en quelcom normal. D’aquesta manera, els creueristes i els turistes en general sabrien que visiten una ciutat en la qual opera un sistema d’Inspecció de Treball similar al d’altres ciutats de països europeus que, si més no, compleixen amb les ràtios que marca l’OIT d’un inspector/a de treball per cada 10.000 treballadors/es. No es tracta d’estigmatitzar cap estament empresarial. El que veritablement importa és que veïns i turistes tinguin la certesa que qui els serveix un tallat, un sopar o un gintònic no és una persona víctima del que l’ONG Anti-Slavery Internationaldenomina “esclavitud moderna”.

Una part del problema és que a la ciutat de Palma s’ha imposat entre molts polítics i comentaristes una moda idèntica a la que Owen Jones explica que es va imposar en la societat anglesa, consistent a lloar la desigualtat fins a l’extrem de glorificar els rics com a “creadors de riquesa i emprenedors, que han aconseguit l’èxit gràcies al seu propi esforç i talent”. Lluny d’aquesta nefasta moda, la sensatesa aconsella afrontar la complexitat de les relacions socials i assumir de debò que existeixen persones amb molt poder en l’àmbit de les relacions laborals i que uns altres són molt febles.

Diguem-ho sense embuts: Que pràctiques com les d’aquesta “màfia laboral” provoquin situacions de “competència deslleial”no és el fet substancial. Ho va ser en el passat, quan es produïa durant els anys de la bombolla amb l’economia submergida de l’abundància (el xaleterisme i algunes urbanitzacions són fenòmens força associats a aquests tipus d’economia), en l’actual fase de la crisi el que ha esdevingut substancial és l’economia submergia de l’exclusió dels febles. S’hauria, idò, de passar de la moda de lloar –per acció o omissió– la desigualtat a treballar a favor de la cohesió social. Palma –i les Illes Balears– hauria de ser una marca turística amb segell de “treball digne”. En aquesta direcció, el recentment firmat pacte per potenciar que el turisme generi a Barcelona ocupació de qualitat pot ser un exemple a seguir. Esperem que els actors polítics econòmics i socials estiguin a l’altura del repte!

Publicat originalment a Ara Balears (20-12-2015)

Nota:  En el text que vaig remetre a l'Ara Balears se'm van colar dues errates. Els paràgrafs en  negreta  reflecteixen exactament el que volia dir.