A qui volen prendre el pèl? Sobre el pus de 22.000 €, encara.

Avui, a l'acte al Mur de la Memòria de Palma, m'han presentat al director general de consum del GOIB. En donar-li la mà, m'ha sortit  dir: "Home, un del plus de 22.000 euros! Us coneixeran per aquest plus...". Tot seguit m'ha contestat amb els arguments sabuts:

- "Aquest plus existeix des de fa molt temps". Contestació meva: "Pensava que havíeu (Unidas Podemos) entrat a governar per a canviar les coses. Situació com la teva només s'havia practicat amb gent del govern del PP de Bauzá&Company".  

- "Si no fora així no hagués vingut. A l'empresa (crec que a Catalunya) hagués guanyat més". Contestació meva: "Doncs no haver vingut...". En veu baixa –és molt probable que no m'hagi sentit- "No m'ho crec. Caldria comprovar-ho".

Ara he consultat algunes dades: Un/a director/a general del Govern de les Illes Balears cobra de salari 56.317,46 euros (Pàgina transparència GOIB. Dada actualitzada a 5/11/2019), per tant segons dades de l'Agència Tributària relatives a l'exercici fiscal de 2018:

Per a guanyar més d'aquest salari s'ha d'estar en el selecte grup de persones assalariades del 3.8% a les Illes Balears, o del 6,35% a Catalunya.

Aquest selecte grup es converteix en grup d'elit si xerram de les persones que arriben als 76.317 € (salari + plus de 22.000). Una elit de persones assalariades de l'1,1% a les Illes i del 2% a Catalunya.

A qui volen prendre el pèl?

"Ecotaxa II" per a créixer més i més

En el repartiment dels fons de la Taxa Turística, l'error és d'arrel:  Si fos veritablement una ecotaxa, únicament haurien de poder-se destinar a projectes de resiliència mediambiental i patrimonial i a pagar els costos de transició en una estratègia de decreixement turístic.

Però es va optar per tot el contrari: Invertir per seguir creixent i creixent en turisme. Un disbarat i una terrible decepció. No debades el màxim responsable de turisme del nostre govern és una persona destacadíssima d'una força política que s'autodefineix com ecosobiranista (eco què?).

Acab de llegir el molt recomanable llibre de "Solo tenemos un planeta". En aquestes 100 pàgines i escaig de conversa entre Joan Martínez Alier i Jorge Wagenberg queda prou clar que o decreixem o desapareixem. També desapareixeran, és clar, les Illes Balears i Pitiüses...  però, qui no es consola és perquè no vol. Potser el que és important és que la nostra desaparició sigui conseqüència de la nostra sobirania.

Drets no aptes per a llogar a turistes

Un article compartit amb Sara Casero que ens ha publicat  avui el Diario de Mallorca    

Amb total escepticisme hem complert amb el que entenem com un deure cívic, i, a títol personal, hem participat en el tràmit de consulta pública sobre l'Esborrany de l'Avantprojecte de llei de modificació de la Llei 8/2012, de 19 de juliol, del turisme de les Illes Balears, pel que fa a la comercialització d'estades turístiques a habitatges, és a dir, hem presentat al·legacions al projecte de llei que teòricament hauria de posar ordre i control al desgavell del lloguer de pisos (i habitacions) turístics.

El nostre escepticisme en relació a l'escrit que hem presentat no és un prejudici advers a aquests processos de participació ciutadana. Ans al contrari, defensam entusiàsticament la necessitat de democratitzar la democràcia representativa. Però, en aquest cas, la decisió política de privilegiar el negoci del lloguer turístic per sobre del dret a un habitatge digne i a un medi ambient sa, sembla estar presa. La participació ciutadana apareix limitada al matís o al suggeriment, encara que és ben cert que darrere d'alguns d'aquests matisos i/o suggeriments s'hi amaguin grans interessos econòmics. No és el nostre cas. El que ens preocupa és que el Govern ha renunciat a defensar un criteri essencial per a la defensa d'allò que és un bé comú: Les ciutats i els pobles són per viure i conviure, no per ser espais turístics.

Aquesta negativa es presenta embolicada de tecnicismes que amaguen l'absència de voluntat política. No hi ha res de nou. És part de l'antiga política neoliberal. Resulta, doncs, pertinent preguntar-se "¿Què volen dir-nos amb això que el lloc neix per a la pràctica turística, com si rebés una inspiració "divina" o una crida a ser-ho?" (La Ciudad negocio, de China C. Cabrerizo, 2016). Més pertinent és àdhuc la contestació: "El lloc es produeix per i per a la pràctica social, és l'opció per un model productiu el que constitueix el lloc". Sembla que el govern ha optat per un model productiu de tot turisme que exigeix sacrificar a la turistització molts dels llocs que fins fa poc eren llocs per socialitzar la vida de la ciutadania illenca.

Tanmateix hem al·legat tot advertint que amb l'avantprojecte de llei sobre comercialització d'estades turístiques a habitatges, el dret a l'habitatge digne i el dret al medi ambient sofreixen un greu retrocés, i, per tant, pot produir-se un pas important cap a la descohesió social i la incentivació d'una societat dual i fracturada. Pel que fa al dret a l'habitatge, és evident que la pressió turística més gran que comporta una "normalització-legalització" dels habitatges com a oferta d'allotjament turístic significa, per una banda, eliminar espais (a construir i/o a rehabilitar) perquè les persones i les famílies puguin tenir garantit el dret a l'habitatge, i, per una altra, genera una espiral alcista-especulativa del lloguer, i, consegüentment, l'esmentat dret a l’habitatge de molta gent que no pot (o no vol) comprar, esdevé quimèric. Quant al dret al medi ambient, és evident que el turisme de lloguer té impactes ambientals greus. Per la seva dispersió en l'entramat urbà, provoca majors dificultats que el turisme concentrat en complexos hotelers pel que fa a la gestió ecològica dels residus, d'estalvi energètic, i de consum d'aigua. Però, a més, és causa principal de la saturació de les ciutats, i de la negació al "dret a la ciutat" de les persones que les habiten.

Per tant, ens sembla lògic que es paralitzi la tramitació de l'avantprojecte de lloguer turístic, i, alhora, es decreti una moratòria immediata de la comercialització de cases i pisos turístics. Una moratòria no per estar mans plegades. Tot el contrari, mentrestant duri la moratòria, proposam que es duguin a terme, almenys, les següents tasques: 1. Estudiar la integració de la política sobre lloguer turístic com una part de la Llei de l'habitatge de les Illes Balears, que actualment està en tramitació. 2. Acabar els plans d'intervenció en àmbits turístics (PIAT) per a poder legislar amb coneixement de la situació de cadascuna de les illes. Els PIAT hauran d'incloure un mapa de la propietat dels habitatges susceptibles de ser comercialitzats turísticament. (¿Quantes multinacionals i/o fons voltors són propietaris d'aquesta oferta turística?). 3. Cal incloure en la futura legislació la comercialització turística d'habitacions que, curiosament, no hi és a l'esborrany de l'avantprojecte posat a audiència i informació pública. 4. Reforçar la inspecció turística per perseguir de debò les il·legalitats en matèria de lloguers i d'altres infraccions turístiques. 5. Elaborar protocols per a avaluar l'impacte ambiental d'una hipotètica legislació que regularitzi les estades turístiques a habitatges.

En definitiva, sol·licitam al Govern que declari no aptes per a llogar a turistes els drets a un habitatge digne, i a un medi ambient sa per a tot el món. És qüestió de justícia social i mediambiental.

J.R. Bauzá: és la pobresa, estúpid!

“Aquesta legislatura ha estat la legislatura de l'ocupació”. Sense cap complex això va ser el que va dir J.R. Bauzá al Parlament de les Illes Balears. El president no va triar un bon dia per bravejar. Mentre feia aquesta afirmació, l’EAPN-Espanya (Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social o European Anti Poverty Network, en anglès) donava a conèixer el seu quart informe, que avalua el grau de compliment de l'objectiu d'inclusió social especificat en l'Estratègia 2020, mitjançant l'estudi de l'indicador AROPE (acrònim de At-Risk-Of Poverty and Exclusion).  L’estudi titulat “El estado de la pobreza” (consultar aquí) ,  és d’obligada lectura per a qualsevol persona interessada a conèixer  els efectes socials i humans de la crisi.

La importància d'aquest informe és precisament l’anàlisi que fa d’aquest indicador, relatiu al percentatge de població que es troba en risc de pobresa i/o exclusió social, i que agrupa tres subindicadors que mesuren pobresa, privació material i baixa intensitat de treball en la llar. Per evitar confusions s’escau dir que l' AROPE i la Taxa de Pobresa són indicadors diferents, puix mesuren coses diferents. El primer mesura pobresa i exclusió en el seu conjunt, i el segon només pobresa en termes de renda. El primer és més complet i el segon més limitatiu. La taxa AROPE ens permet comparar-nos amb la resta de regions europees, mentre que difícilment això es pot fer si utilitzem la taxa de pobresa.

El gran valor de l'informe de l’EAPN és que retrata unes Illes Balears en les quals la societat avança cap a una creixent descohesió i dualització, i cap a una major desigualtat. Les dades són prou clarificadores: El valor AROPE per a les Illes Balears l'any 2013 (última dada disponible) és del 27,8% (per sobre del conjunt del Regne d'Espanya, a on es va situar en un 27,3%). Això vol dir que en el període 2009-2013 el percentatge de població illenca en risc de pobresa i/o exclusió social ha crescut un 3,5%, i en els anys de govern de Bauzá no ha deixat de créixer. Si comparem els anys complets d'aquesta legislatura 2012-2013, ha crescut un 2,9%.

No els cansaré amb altres dades que s'inclouen en l'informe de l’EAPN-Espanya, però sí que els puc assegurar que el fet que a les Illes Balears l'any 2013 hi hagués un total de 309.045 persones pobres i/o en risc d'exclusió social té a veure amb la prolongació de l'atur de llarga durada, que no ha estat atès amb Polítiques Actives d'Ocupació des del Consolat de la Mar. Però també influeix, i molt, el deteriorament de la qualitat de l'ocupació. Val a dir que moltes d’aquestes persones són ocupades o, més exactament subocupades com a treballadors i treballadores pobres.  Això últim és el que explica que la taxa AROPE sigui a les Illes Balears superior a la calculada únicament basant-se en el percentatge de persones que estan per sota del llindar de la pobresa.

En definitiva , encara que no ho digui el manual de campanya del PP, les ciències socials fa molt temps que distingeixen entre ocupació i subocupació. La subocupació genera pobresa laboral, per tant em sembla pertinent recordar a J.R. Bauzá, parafrasejant a l’assessor de campanya de Bill Clinton, que la qüestió és la pobresa, estúpid!

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (11-2-2015)

Una indignitat més de JR Bauzá

No ho he pogut evitar. Escoltant  alguns fragments de l'entrevista que a la SER han fet a JR Bauzá en la qual menysprea les feridores dades de la pobresa de Balears, m’ha vingut al cap això:

Los nadies

“Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pié derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadies: los hijos de los nadies, los dueños de nada.

Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.”

Eduardo Galeano

Illes Balears, any 2013

Publicat a www.elperiscopi.com

 

Després de trenta anys d’Estatut d’Autonomia, la nacionalitat històrica que formen les illes de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa i de Formentera té la denominació de Comunitat Autònoma de les Illes Balears i l’Estatut empara la insularitat del territori de la comunitat autònoma com a fet diferencial i mereixedor de protecció especial. Els poders públics garanteixen la realització efectiva de totes les mesures necessàries per evitar que del fet diferencial es puguin derivar desequilibris econòmics o de qualsevol altre tipus que vulnerin el principi de solidaritat entre totes les comunitats autònomes. El dret a l’autogovern  es basa en els valors del respecte a la dignitat humana, la llibertat, la igualtat, la justícia, la pau i els drets humans, i la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, té, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial. Les institucions de les Illes Balears garanteixen l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prenen  les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i creen  les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües.

Els governants compleixen el seu deure de  promoure, com a principis rectors de la política econòmica i social, el desenvolupament sostenible encaminat a la plena ocupació, la cohesió social i el progrés científic i tècnic. Això es fa amb el foment i l’ordenació de l’activitat turística  compatible amb el respecte  al medi ambient, al patrimoni cultural i al territori i amb mesures polítiques, jurídiques i legislatives que garanteixin els dret dels seus agricultors i ramaders en el seu desenvolupament i protecció. Alhora es garanteixen  la qualitat dels serveis de l’Administració de justícia, l’atenció a les víctimes i l’accés a la justícia gratuïta,  les polítiques de protecció i defensa de consumidors i usuaris. Tots el ciutadans exerceixin el dret a participar de forma individual o col·lectiva en la vida política, econòmica, cultural i social de la comunitat autònoma perquè els poders públics promouen  la participació dels agents econòmics i socials del conjunt de la societat civil en els assumptes públics. D’aquesta manera es promouen  els drets socials dels ciutadans de les Illes Balears mitjançant la Carta de Drets Socials de la comunitat autònoma de les Illes Balears.

Aquesta Carta de Drets Socials és l’expressió de l’espai cívic de convivència social dels ciutadans de les Illes Balears i  garanteix que totes les dones i homes tenen el dret al lliure desenvolupament de la seva personalitat i capacitat personal, i a viure amb dignitat, seguretat i autonomia. Les autoritats  vetllen perquè les dones i els homes puguin participar plenament en la vida laboral, social, familiar i política sense discriminacions de cap tipus i garanteixen  que ho fan  en igualtat de condicions.

A les Illes Balears totes les persones tenen dret a no ser discriminades per raó de la seva orientació sexual; a accedir en condicions d’igualtat a la cultura, a la protecció i la defensa de la creativitat artística, científica i tècnica, tant individual com col·lectiva; a l’accés a un habitatge digne; a gaudir d’una vida i un mediambient segur i sa; a la formació permanent, l’accés gratuït als serveis públics d’ocupació i a l’ocupació estable i de qualitat en la qual es garanteix  la seguretat, la dignitat i la salut en el treball; a la plena integració a la societat de la informació i a la incorporació dels processos d’innovació; a la prevenció i la protecció de la salut mitjançant un sistema sanitari públic de caràcter universal;  a una educació de qualitat i a accedir-hi en condicions d’igualtat.  Tota persona dependent té dret a les prestacions públiques necessàries per a assegurar la seva autonomia personal, la seva integració socioprofessional i la seva participació en la vida social de la comunitat. A més,  a fi de combatre la pobresa i facilitar la inserció social, els poders de les Illes Balears garanteixen el dret dels ciutadans de les Illes Balears en estat de necessitat a la solidaritat i a una renda mínima d’inserció.

Un conte de fades? Ho sembla. Però, amb alguna mínima  adaptació, el text l’he construït amb  fragments de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears de l’any 2007.

Canvi de model econòmic o demagògia

Avui he publicat a digital www.elperiscopi.com aquest comentari:

El President José Ramon Bauzá, en el llarg discurs que obrí  el debat de política general   de la Comunitat Autònoma d’ abans-d’ahir, va parlar de canvi de model econòmic. Uep! De què parla? De R+D+i?. De sostenibilitat ambiental?  De desestacionalització  del nostre  producte turístic? De potenciar les exportacions? De diversificació productiva? D’augmentar el talent  i millorar el capital humà? ... Idò no, el President parlà d’un canvi  inajornable de model econòmic que passa única i exclusivament, per “deixar enrere l’economia de la subvenció, la cultura de la subvenció, per apostar fermament per l’economia productiva”. Ja ho sabeu: Així de senzill, i l’empresari que hagi tingut una subvenció -ja sigui, posem per cas,  per engegar projectes de biotecnologia, modernitzar el comerç familiar o  introduir  energies renovables en el seus processos de producció-  pertany a una guarda de subvencionats a extingir. Això funciona així i el JR Bauzá ho sap.  La subvenció és una forma jurídica –que existeix a tot  arreu- mitjançant la qual l'administració reverteix part del que ha recaptat del impostos  a la ciutadania, al teixit empresarial, al sector cultural ...  a la Església Catòlica!, etc.  Una altra cosa és que la política de subvencions sigui una o una altra.  A mi em  semblen   impresentable les subvencions que rep la Duquesa de Alba  i, per contra,  em semblarien molt bé que les rebessin els companys i companyes  de Sánchez Gondillo.  Sospito que el Sr JR Bauzá això de  subvencionar a la noblesa no ho considera part de la  detestable “cultura de la subvenció”.

No obstant, el súmmum és quan -amb la solemnitat del discurs i amb les Cariàtides de testimoni , el President diu que “El 2010 es van concedir subvencions per valor de 10,8 milions d’euros només a sindicats, patronals i mitjans de comunicació”. Ho diu com un exemple del que no s’ha de fer. És coneguda l’al·lèrgia que el sindicats provoquen al President balear. Animadversió que el du a fer ridículs institucionals com el de posar una demanda contra Lorenzo Bravo i, és clar, perdre-la. Comencen a ser freqüents els seus desencontres  amb determinades patronals que no diuen amén. La seva dèria contra la llengua pròpia d’aquesta terra és memorable. Aquesta és la realitat. El que demagògicament no diu  el President  és que amb aquetes subvencions es mantenien serveis essencials per a una societat copejada per la crisi i amb perill de descohesió.  No es tracta de fer un inventari extens, però el que ha volgut dir JR Bauzá és que està orgullós d' haver tancat  serveis d’orientació laboral per a treballadors en atur i en actiu; que ha paralitzat qualsevol procés de reconeixement de l'experiència laboral; que ha liquidat els serveis d'orientació per a nous emprenedors; que se’n fot que Balears estigui a la cua del rànquing autonòmic en participació de la població adulta en l’ensenyament no reglat  i, per això, elimina quantitat de programes formatius que gestionaven els sindicals i les patronals i aconsegueix  que el dret a la formació al llarg de la vida sigui impracticable. En aquest inventari no hi podia faltar la celebració del Presiper  haver dificultat la viabilitat de la premsa en català. Negar que hi ha molta retallada ideològica és fer demagògia i mantenir el mateix model econòmic que ens ha portat  a l’actual crisi!

Govern patètic

El Govern de Bauzá&Delgado havia promès “centrar-se en l’ocupació” Ara, davant les pitjors dades d’atur que s’han vist mai a Balears no té altra cosa que dir més que “no preveu una reducció significativa de l'atur fins a 2013 o 2014». Patètic!

Si amb 98.927 persones oficialment registrades com a parades (aquí no es conten els Fixos Discontinus), amb 12.624 persones aturades menors de 25 anys i amb 25.189 aturades de llarga durada no saben  dir altra cosa , tal vegada  haurien de pensar amb dimitir.

Des de  que governa el PP les coses van de mal a pitjor: L’atur oficialment registrat ha crescut un 9,04% en relació a gener de l’any passat, l’atur juvenil ho ha fet un 7,6% i el de llarga durada ( més de 12 mesos ininterromputs en atur) un 6,7%. Davant aquest drama, al portaveu  -que és alhora el responsable del SOIB- no se li ocorr altre cosa que confiar amb la reforma laboral que prepara Rajoy (aquesta que segons ha declarat el mateix Rajoy li costarà una vaga general). Ignora que cap reforma laboral ha generat ocupació. La inutilitat de reformar les normes laborals per a reduir l’atur  està sòlidament corroborada per dades  empíriques que analitzen  les reformes laborals dels anys 1984, 1992, 1994, 2001, 2004, 2010 i 2011.  Sap de que parla el portaveu del Govern Bauzá&Delgado? Patètic!

Foto: STOP al patetisme del PP

rborràs. Luang Prabang (Laos). Estiu 2011



AMB EL SOIB A EDUCACIÓ, TORNA EL PPO

Crec, sincerament, que la decisió del Govern Bauzá de fer que el SOIB (Servei d’Ocupació de les Illes Balears) depengui de la Conselleria d’Educació i Cultura és molt coherent amb la política laboral i d’ocupació del PP. Del que es tracta és de no fer cap política activa d’ocupació que no siguin cursets d’ensinistrament de la ma d’obra. Aquesta dreta que ens governa no vol saber res de la dimensió integral de les polítiques públiques d’ocupació impulsada des de la UE a traves de la tan anomenada “Estratègia de Lisboa”.
Les Polítiques Actives d’Ocupació són qualque cosa més polièdrica que únicament les polítiques de formació, tot i que aquestes siguin molt importants. No debades fa alguns anys tothom (menys la dreta que ens governa, és clar) implementa “Estratègies d’’Ocupació” concretades en Plans concrets i temporals. Malgrat la crisi, o tal vegada esperonejats pels efectes en els mercats laborals, els criteris europeus i del Regne d’Espanya són cada vegada més clars en el sentit que calen establir catàlegs de serveis a la ciutadania (persones i empreses) per poder fer front a la situació d’atur amb itineraris el més personalitzats i individualitzats possibles.
En aquest sentit hi ha aspectes legals que, al meu entendre, el SOIB no pot, depengui de la conselleria que sigui, eludir. En posaré només un exemple: Reial decret-llei 3/2011, de 18 de febrer, de mesures urgents per a la millora de l'ocupabilitat i la reforma de les polítiques actives d'ocupació estableix la garantia, per a totes les persones aturades i ocupades i per a totes les empreses de l’Estat espanyol, d’uns continguts mínims de tots els serveis públics d’ocupació. També estableix quins són els àmbits d’actuació que van des de les accions de formació, fins a les de foment de la igualtat d’oportunitats passant per les d’autoocupació i creació d’empreses o les de foment de la mobilitat geogràfica i sectorial.

És evident que el SOIB hauria de seguir a l'àmbit de les polítiques de treball i, una altra cosa, és la més que convenient necessitat d’una bona coordinació amb la Conselleria competent en matèria d’educació. Fer-lo dependre de qualsevol altre àmbit dintre del organigrama del Govern és tornar als temps del PPO.

Però sabeu, o us en recordeu, què era això del PPO? És l’acrònim del programa de Promoción Profesional Obrera creat a les acaballes del franquisme i que funcionà fins ben avançada la transició democràtica. Els cursets del PPO –amb formación del espíritu nacional inclosa- era l’única seudo Política Activa d’Ocupació d’aquella època

Foto: Carnet professional del Sindicat Feixista

BAUZARIDAD

L’entrevista de José Ramón Bauzá (President de la CAIB) al diari Público de diumenge passatés una bona prova del que ens espera per els propers anys. El president fa, al meu entendre, una exhibició d’un messianisme dretà que frega l’antipolítica d’aquells que predicaven que “las ideologia se han acabado”. Les respostes del president Bauzá dibuixen una mena de literatura d’un regim personalista que ja té un discurs per justificar la seva acció de govern. Un discurs fet sobre la mentida, la rancúnia i algunes idees més antigues que el fil negre.
Dir, com diu el president, que “yo lo que quiero es actuar con la responsabilidad de mi cargo y no con la demagogia de un partido político” és, a la vista del conjunt de l’entrevista, una mentida. La rancúnia li vessa quan parla del afer de la trànsfuga d’ Alcúdia.
Però el més preocupant és quan diu que ells ja han començat a generar confiança econòmica perquè ja han començant a venir inversors que tenen ganes de fer projectes a Balears. A Balears o per a Balears? Inversos o taurons? De fora han de venir els que ens han de treure del pou? Sona fatal!
Sona a aquell model de creixement implantat per el president Mates. El matisme reconvertit a la Bauzaridad.

PEP IGNASI AGUILÓ, DIXI

Pero yo no creo que haya una política de empleo, sino políticas económicas que generan empleo, y que pasan por reducir el déficit público para liberar recursos que puedan llegar a las empresas que al fin y al cabo son las que crean empleo” (Diario de Mallorca 23-06.2011)

La realitat és que les administracions publiques són, encara ara, dels majors ocupadors que hi ha en la majoria d’economies de mercat. Segons l’OIT l’ocupació publica oscil•lava a l’any 2004 entre el 14% de Turquia i el 34% de Suècia. A Espanya era del 16%, igual que als Estats Units d’Amèrica!

“Sólo hay un camino: reducir gastos y rebajar déficit” (Ultima Hora 26.06.2011)

Idò ja ho sabeu. No hi ha altra política econòmica possible que la de l’austeritat turboliberal. El Vicepresident econòmic del Govern de les Illes Balears ens recorda als apocalíptics ultradretans de la falsa teoria del “fi de la història”. Segur que la pertinença a l’elit acadèmica que no foren capaços de preveure la crisi financera (o no ho varen voler veure per que es corromperen) dóna molta seguretat.

“Manera prové de l’esquerra i jo d’allò que seria una economia més liberal. Ell ve d’allò que diríem una esquerra tradicional, que agafa la forma de keynesianisme, i la meva trajectòria no és tan sols liberal, sinó ortodoxa” (Diari de Balears 29.06.2011)

No s’avergonyeixi digui que vostè és molt de dretes i ens entendrem tots! Segurament no ho diu perquè el seu jefe extremeny a dictat sentencia: No hi ha polítiques ni de dretes ni d’esquerres... (sempre que governin ells, és clar!) )

Quina creu, Senyor!

DE LA PARITAT AL MASCLISME

La reacció del feminisme i de la militància per a la igualtat real entre dones i homes a la manca de paritat en la composició del primer Govern presidit per Bauzá, ha estat sorprenentment tova. Una sola dona en la taula del Consell de Govern (tot just el 14%) , és una exhibició de masclisme institucional que mereixia una contestació social a l’alçada de la malifeta. Vull pensar que aquesta manca de reacció, és deguda als estats d’ànim per els resultats electorals del 22 de maig. Però que no quedi sense dir que la manca de paritat del Govern és, al meu parer, una agressió masclista de magnitud.

Per explicar aquesta opinió, anem a pams:

Hom pot acceptar que el Sr. Bauzá -i el seu PP- tingui una opinió negativa sobre les “quotes”. Al cap i a la fi aquesta política de quotes, no es més que un instrument que científicament ha demostrat la seva eficàcia i eficiència per avançar cap a una societat més igualitària, anant superant l’ancestral patriarcat i sostres de cristall. El que és inacceptable és aquest “berlusconisme” de nomenar una sola Consellera –que sí serveix per ser la quota eivissenca- i fer-ho ignorant que la Llei Orgànica 3/2007, per a la igualtat efectiva de dones i homes estableix que “Els poders públics han de procurar atendre el principi de presència equilibrada de dones i homes en els nomenaments i les designacions dels càrrecs de responsabilitat que els corresponguin” (article 16). És evident que la presencia de dones en el Govern del PP no és equilibrat, ni sembla que el Sr. Bauzá ho hagi procurat.

Crec que és tolerable que el Sr. Bauzá hagi volgut fer el Govern amb la gent “més preparada” per desenvolupar la tasca encomanada, però igualment és necessari demanar-se com ha mesurat aquesta preparació, perquè tothom sap que no hi ha cap metodologia per mesurar capacitats per ocupar Conselleries. Ara bé, prenent en consideració el que diuen organismes internacionals i europeus, el que és impossible és que el Sr. Bauzá només hagi trobat una dona capacitada per ocupar un càrrec de màxima rellevància a la CAIB. Aquest fet només es pot interpretar com a una decisió des del masclisme conscient i volgut. Convindria recordar que cada vegada esta més demostrat que no hi ha eficàcia governamental, ni cohesió social, ni progrés social ni econòmic sense la participació efectiva i en peu d’igualtat del 50% -o més- de les poblacions.

Tot plegat, jo en trec dues conclusions. La primera és que la dreta que ens governa – a poc que rasquis- mostra el llautó amb un programa ideològic “més vell que el fil negre” i que encara no s’ha “modernitzat” el més mínim. La segona és la més important: En els propers anys haurem de construir una plural xarxa de resistències i entre els temes haurà d'estar el de la igualtat i paritat de gènere en el poder polític. Crec que, per tenir èxit, els homes hem de ser molt més actius i visibles en aquesta lluita.

Ah! per cert: El mantra de l’austeritat no és excusa de res i menys per fer polítiques masclistes. És més, l’austeritat en abstracte és un mite que aconsegueix la perpetuació de privilegis i, en aquest cas, és clar que els homes són els privilegiats!

Foto de la exposició “Una luz dura, sin compasión. El movimiento de la fotografia obrera, 1926-1939” (Museo Reina Sofia (Madrid)