Ocupació vulnerable a l'alça

Tenim un greu problema amb les estadístiques laborals, que en la seva interpretació han esdevingut en matèria per a relats interessats per al poder governamental. No hi ha govern -sigui de l'àmbit que sigui (estatal, autonòmic o local), i independentment del seu color polític (tant dóna si és un govern conservador o progressista) que no s'apunti incondicionalment a aquella màxima de "La aznaridad" (Manuel Vázquez Montalbán, dixi) que, en termes genèrics, proclamava que "Espanya va bé". L'actual mainstream econòmic i polític l'aplica a les anàlisis del mercat laboral i, en aquest àmbit, es produeix un fenomen curiós: El govern presidit per Mariano Rajoy rememora el "Espanya va bé"; el GOIB, liderat per Francina Armengol, proclama que "les Illes Balears van bé"; i el govern local de la capital, encapçalat per Antoni Noguera, no s'està de pregonar que "Palma va bé". Coincidència doncs, d'un president del PP, una presidenta del PSOE, i un batle de MÉS. Que no és guapo això?

Tot i aquest consens de l'establishment, suggeresc una altra hipòtesi: amb una anàlisi menys interessada i més complexa de les xifres, és molt versemblant que quedi demostrat que les coses no van tan bé. Posem dos recents exemples de casa nostra:

1.- El dia 2 de març es van publicar, entre altres, les dades d'Afiliacions a la Seguretat Social i el GOIB es va apressar a difondre la bona nova de "les Illes Balears van bé", afirmant que "un de cada 6 llocs de feina creats a Espanya són de Balears", donat que "al febrer s'han registrat 423.460 afiliacions, el que significa situar-se també en aquest mes en valors màxims i, així, per sobre dels previs a la crisi". Però, com el registre d'Afiliacions a la Seguretat Social el que realment comptabilitza són "registres administratius" -i no el nombre de persones que hagin treballat en el mercat laboral aquell mes-, és possible que, en haver-hi tanta contractació de molt curta durada (l'any passat, amb un total de 83.894, batérem el rècord de contractes d'1 a 5 dies de durada), el que reflecteixin aquestes xifres sigui una creixent de la precarietat laboral. En qualsevol cas, al cap de pocs dies de conèixer les esmentades dades, l'ONG Mallorca Sense Fam presentava la memòria de les seves activitats durant 2017, i informava del canvi del perfil de les persones necessitades de la seva atenció: cada vegada més són persones amb ocupació que no poden arribar a fi de mes, és a dir, la pobresa laboral no minva.

2.- En l'irrefrenable afany de vendre que "les Illes Balears van bé", si més no, en l'àmbit laboral, el GOIB tot cofoi afirmava que "Balears es converteix en la primera Comunitat que recupera el nivell d'ocupació indefinida previ a la crisi". Curiosa afirmació. Per ventura l'ocupació fixa post reforma laboral de 2010, i, sobretot, de 2012 es pot comparar amb l'existent abans d'aquests instruments trituradors de qualsevol cosa semblant a l'estabilitat laboral? El que és cert i segur és que mai havíem tingut tanta població assalariada amb una antiguitat de menys d'un any a l'empresa o en el contracte, entre altres coses perquè en les estadístiques es computen com a fixos els "contractes per a emprenedors", és a dir, els que tenen un període de prova d'un any en el qual poden ser rescindits amb la sola al·legació de "no haver superat tal període de prova". Allò que és raonable és considerar que aquestes ocupacions són qualsevol cosa menys que indefinides, i, alhora, seria oportú advertir que, car en els dos primers mesos del 2017 es van registrar 757 d'aquests contractes, i en el mateix període d'aquest any 1.236, aquesta extrema inestabilitat va en augment.

En fi, encara que existeixi força resistència a reconèixer-ho, la meva hipòtesi és que també en les Illes Balears allò que millora en nombre és el que l'OIT denomina ocupació vulnerable, és a dir, ocupació per a treballadors i, sobretot, treballadores pobres.

Publicat originalment a ULTIMA HORA (23/037/2018)

On menys t'ho esperes, guaita el feixisme

Publicat originalment a dBalears ( 19-03-2018)

Fa temps que ens estem preguntant què fa malament l'esquerra perquè l'extrema dreta avanci electoralment i discursivament entre un electorat i una base social que abans pertanyia al plural espectre democràtic de l'esquerra. És un persistent neguit per allò que passa a gairebé tota la geografia política mundial. Des dels EUA de Donald Trump, passant pels triomfs electorals de la dreta extremada llatinoamericana, el reforçament de l'autoritarisme a Rússia, Turquia o la Xina, fins a la UE, amb els exemples més preclars del Front Nacional a França, l'AfD (Alternative für Deutschland) a Alemanya, o els recents resultats de la Lliga a Itàlia.

Sens dubte, els efectes de la globalització turbocapitalista, i els quaranta anys de neoliberalisme tenen molt a veure amb aquestes pors a la democràcia de debò amb impuls igualitari. I el repte al que ens enfrontem els no neoliberals és gegantí. Encara que aquests siguin imprescindibles, no es tracta només de tenir discursos antifeixistes i antineoliberals. Potser, només potser, el camí és el que en el llibre col·lectiu "La gran regressió" proposa Paul Mason en afirmar que "El desafiament polític i econòmic més concret per a l'esquerra és construir la narrativa postneoliberal. Tots els partits, tots els polítics, totes les estructures, totes les teories que obstaculitzin això s'haurien de desterrar. Perquè tenim el temps en contra". Mentrestant, el feixisme guaita on menys t'ho esperes.

Per sostenir això que acab d'escriure, els explic una història verídica: Fa unes setmanes em vaig implicar, a títol personal, en les tasques de constituir a Mallorca una plataforma per denunciar i lluitar contra una de les manifestacions més punyets del neoliberalisme. Estàvem en la fase de completar incorporacions d'organitzacions i persones, organitzar les primeres activitats, etc. Per a això, es va obrir un xat al Telegram. La comunicació, intercanvi d'informació, de cites, etc. funcionava perfectament fins que un dia de la setmana passada –el dia abans del debat al Congrés dels Diputats sobre la Cadena Perpetua (eufemísticament anomenada presó permanent revisable), i enmig del tsunami del, en paraules de J. M. Puyal, periodisme de merda a col·lació de la mort del nen Gabriel- algú va enviar una convocatòria de manifestació amb la següent motivació: “SI A LA CADENA PERPETUA PARA ASESINOS, VIOLADORES, TERRORISTAS Y SECUENTRADORES.”   

Immediatament, vaig manifestar el meu radical desacord, i altres persones del xat també ho van fer. Però, el fet alarmant és que, en un grup tan petit –no més de 20 persones-, unit per una causa antineoliberal, i a favor d'una societat amb molta més justícia social, es llegissin afirmacions com: "... jo no crec que qui ha matat al meu fill mereixi reinserir-se, respect la vostra opinió però no la compartesc, si el meu fill no tornarà a veure la llum del sol, el seu assassí/na tampoc"; "Estic a favor de la presó permanent per a assassins, violadors, pederastes, no es mereixen veure la llum del dia"; "Aquest tipus de gent no mereix ni perdó ni reinserció"; "Doncs jo acab a la presó però aquesta sota terra!!"; "...a mi em maten al meu fill/a i et dic que no torna a veure la llum del dia..."; "Tu ho anomenaries venjança i jo justícia"

Així anava la cosa, fins que vaig deixar el xat i qualsevol relació amb l'esmentada plataforma.

I, tanmateix, no vull dir que les persones que van escriure aquests terribles missatges siguin conscientment feixistes. Però si afirm que tinc moltes ganes de llegir el llibre que tinc sobre la taula a on escric aquest article. És el darrer de Rob Riemen, i a la contraportada es pot llegir: "Riemen reivindica que cal mantenir viu l'humanisme europeu, a la manera de Thomas Mann, Albert Camus, o Natalia Ginzburg (entre molts altres pensadors dels quals parla en aquest volum) per combatre la ignorància, l'estupidesa organitzada, l'odi, i la por que promouen determinades elits polítiques per destruir l'esperit autèntic de la civilització democràtica, basat en la veritat, la bellesa i la justícia". No debades el llibre es titula "Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme".

Alguna previsió de millora de la qualitat de l'ocupació?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (20-03-2018)

A les Illes Balears proliferen les previsions positives sobre l'evolució quantitativa de l'ocupació remunerada. Tant els pronòstics governamentals, com els privats ens auguren, per als mesos vinents, un considerable creixement de la població ocupada. Per constatar-ho n'hi ha prou amb donar un cop d'ull a les publicacions de conjuntura i estructura econòmica i laboral de la Direcció General d'Ocupació i Economia del GOIB, o llegir l'últim informe del BBVA, en el qual es pronostica que "Balears crearà 36.000 ocupacions al llarg de 2018 i 2019". Però escassegen, i molt, les previsions sobre la recuperació de la qualitat de l'ocupació. Probablement, sense previsions de derogació de la legislació de la crisi-estafa en matèria laboral (especialment les Reformes Laborals de 2010 i de 2012), les previsions de reversió de la precarietat i la pobresa laboral siguin substancialment nul·les.

Amb tota seguretat, a bona part de l'establishment econòmic i polític no li interessa massa fer aquest tipus de previsions perquè, en cas de fer-les, haurien de reconèixer que, sense la derogació dels dispositius (principalment la reforma laboral de 2012) per a la devaluació salarial, la inestabilitat laboral, i l'absència d'equilibri en les relacions laborals, no hi haurà millora estructural de la qualitat de l'ocupació. Es podran fer intents parcials i ben positius per a la millora de l'ocupació remunerada, com, per exemple, la pujada salarial en un conveni col·lectiu tan important com el d'Hostaleria de Balears. No obstant això, convé no oblidar que l'experiència i les estadístiques laborals i econòmiques ens indiquen clarament que les pujades formals de salaris no són un antídot eficaç contra la pobresa laboral, si no van acompanyades d'una reducció estructural de la temporalitat i precarietat laboral.

En aquest sentit, seria assenyat no ser, a casa nostra, excessivament optimistes. Per què? Doncs, almenys, per tres raons: L'any passat batérem el rècord de contractació de curta i molt curta durada, amb 114.288 contractes d'una durada inferior a un mes, dels quals 83.894 van tenir a durada d'1 a 5 dies. En segon lloc, perquè va haver-hi un altre rècord aconseguit durant 2017: el de població assalariada amb una antiguitat de menys d'un any a l'empresa o en el contracte. I en tercer lloc, cal matisar -i molt- la suposada millora d'ocupació indefinida, car sota aquesta rúbrica s'inclouen els "contractes per a emprenedors" que, recordi's, és aquella modalitat contractual, engegada i incentivada a la Reforma Laboral de 2012, amb un període de prova d'un any, durant el qual es viu en una radical inestabilitat i inseguretat laboral. Val a dir que, en els dos primers mesos de 2018, s'han registrat un total de 1.236 d'aquests contractes, un no menyspreable augment del 63% en relació al mateix període de l'any anterior.

Fer previsions sobre la qualitat de l'ocupació és fonamental. I ho és perquè definir l'ocupació com una norma social homogènia, sense distinció  pel que respecta a certs requisits (com l'estabilitat contractual, la suficiència retributiva, i la protecció sindical), és més que un error, és una decisió política. La societat té dret a conèixer si les previsions de millores macroeconòmiques aniran acompanyades de millores dels Índexs de Qualitat del Treball (IQTs). En aquest sentit, em sembla escaient recordar que, a l'inici de la "recuperació econòmica" –entre finals de 2013 i principis de 2014- Lazló Andor, que aleshores era comissari europeu d'ocupació, amb una molt infreqüent sinceritat, afirmà: "No podem dir que tenir un treball equival, necessàriament, a un estàndard de vida decent". Estem en la senda de la reversió d'aquesta situació? L’absència de anàlisis seriosos sobre previsions de millora de la qualitat de l'ocupació em fa sospitar que, malauradament, no hi estem en aquesta senda.

La revolta de pensionistes, jubilats i jubilades

Publicat originalment a dBalears (12-03-2018)

Es pot armar un bon sidral. Hi ha prou indicis per pensar que estem a tocar de l'inici d’una revolta de pensionistes, jubilats i jubilades. Hi ha raons a balquena per armar un sagramental. A alguns ens sembla que ja era hora. Fins i tot, hom pot pensar que s'ha trigat massa a ocupar els carrers en defesa del sistema públic de pensions, i en exigència d'unes pensions suficients i dignes. Però mai no és tard del tot quan s'arriba a bon port. Pel que sembla s'ha arribat al port de la mobilització ciutadana. Es va començar al febrer, amb massives i revoltoses manifestacions a Bilbao, Barcelona i Madrid, es va seguir –també a Palma- el proppassat 6 de març, amb modestes, però combatives, concentracions, i pel dissabte d'aquesta setmana, dia 17 de març, s'està preparat una manifestació, que ha de ser massiva, i no només de pensionistes, jubilats i jubilades, sinó de tota la ciutadania.

El sistema de pensions públiques afecta tanta gent que la garantia de suficiència i de justícia del mateix és determinant per avaluar el model de societat en la qual volem viure. Una societat cohesionada, o una dualitzada? Tingui's en compte que, segons les últimes dades disponibles del passat febrer, en el conjunt del Regne d'Espanya el nombre total de persones pensionistes era de 9.573.282, amb una pensió mitjana de 932,29 €. Si es vol una mica més de precisió, diguem que aquesta cistella total de prestacions té la següent composició: 948.393 pensionistes per incapacitat permanent, amb una pensió mitjana de 940,02 €; un total de 5.888.138 jubilats i jubilades, que cobren 1.077,52 € de mitjana; el total de pensions per viduïtat van tenir una quantia mitjana de 652,17 € afectant 2.357.014 persones; va haver-hi un total de 338.644 de persones que van cobrar una mitjana de 382,79 € per orfandat; i 41.093 persones van percebre 541,41 € de mitjana en concepte de pensió a favor de familiars.

Val a dir que si repliquam aquesta informació en el que fa referència a les Illes Balears, la cistella de les pensions afecta 188.029 persones, que tenen una pensió mitjana de 863,45 €. El desglossament és el següent: 17.327, 120.140, 44.248, 6.183, i 131 persones amb pensions per invalidesa permanent, jubilació, viduïtat, orfandat, i a favor de familiars, respectivament. Les quanties mitjanes d’aquestes pensions són: 857,57 €, 991,22 €, 593,42 €, 336,74 €, i 523,26 €, respectivament. És evident, per tant, que els pensionistes, jubilats i jubilades de les Illes Balears viuen en un territori d'alta carestia de la vida, però cobren pensions inferiors a les mitjanes estatals. Més motius, idò, per a mobilitzar-se.

Ras i curt: Hi ha marge per millorar la quantia de les pensions; està claríssim que es pot garantir el seu poder adquisitiu; és evident que es pot garantir el seu futur, sense retallades ni allargaments de l'edat de jubilació. Però, per a això, cal capgirar la lògica del turbocapitalisme desposseïdor, i imposar la decència de la perspectiva dels drets. Fa falta, en definitiva, que prengui amb força la revolta de pensionistes, jubilats i jubilades per barrar els peus a gent com el governador del banc d'Espanya, Luís Maria Linde, que no fa massa dies descartava, sense embuts, pujar les pensions a ritme d'IPC, advocava per plans de pensions privats, i afirmava que "molts jubilats espanyols tenen casa pròpia i això millora la pensió".

Mirin, Linde amb declaracions com aquestes, la ministra Fátima Báñez, amb la seva insultant carta dirigida als jubilats i jubilades comunicant una pujada de les seves pensions del 0,25% per 2018, i els i les representants del neoliberalisme, no són més que personatges d'aquests als que, fa uns anys, Mariano Aguirre s'hi referia així: "ni una sola de les decisions vinculada amb 'l'austeritat' que adopten els alts càrrecs polítics, econòmics, i financers els afecta, personalment o al seu entorn immediat. Com que no sofreixen les mesures "anticrisi" són un espectacle llunyà que coneixen a través de les macro xifres, els mitjans periodístics, quan reben alguna pregunta incòmoda al Parlament, o en aquests breus moments en què els increpen quan surten d'un edifici o de casa seva i caminen set passos fins al cotxe amb xofer. Si la protesta puja de to, es prenen mesures repressives".

Però, afortunadament, la revolta de pensionistes, jubilats i jubilades no té, com no va tenir la magnífica mobilització del 8 de març, aturador. "En el 68 varen ser els estudiats, en el 2018 els jubilats. És a dir, els mateixos", deia una piulada. El que en el Regne d'Espanya pugui quedar d'estat social de dret, quedaria greument malmenat si no fos capaç de garantir i millorar les pensions públiques d’avui i de demà. És qüestió de lesa democràcia. Dissabte, 17 de març, a les 11,30 hores, a la  Plaça d’Espanya de Palma. Som-hi!

8 de març: Vaga per la igualtat de debò

Publicat originalment a dBalears [05-03-2018]

La Vaga Feminista convocada per aquest 8 de març és, com vaig tenir ocasió d'explicar a un article a dBalears fa unes setmanes, una convocatòria internacional. És una mobilització global que, recollint el millor de la tradició del moviment antiglobalització, pretén denunciar la situació de desigualtat real de les dones a tot el món. Aquesta és una vaga, almenys, contra els sostres de vidre (és a dir, la dificultat que tenen les dones per accedir als nivells professionals més alts, que té com a conseqüència la seva baixíssima presència als llocs de poder...), i els sòls enganxosos (és a dir, la dificultat amb la qual es troba gran part de la població femenina per enlairar la seva carrera professional) que operen arreu; contra les discriminacions legalitzades a les lleis d'infinitat de països, i les discriminacions de fet que, fins i tot estar formalment prohibides, se segueixen produint aquí i allà. És, també, una vaga contra una de les més indecents xacres mundials: la violència contra les dones. En definitiva, la vaga d'aquest dijous 8 de març és una gran mobilització contra el sistema patriarcat, i el masclisme institucional i social.

Insistesc en el seu caràcter internacional perquè això no es dóna en cap altri àmbit de la lluita social, com, a tall d'exemple, podria fer-se en defensa del treball decent (cada 7 d'octubre el moviment sindical internacional convoca una jornada de mobilització reivindicant-ho, però no passa de ser una jornada d'actes testimonials). Fins i tot, el Fòrum Social Mundial ha perdut en els últims anys embranzida mobilitzadora. A veure què passa amb el FSM de 2018, que s'inicia la setmana que ve la brasilera ciutat de Salvador de Badia.

Però aquesta vaga també té una dimensió i motius locals. Malament anem si oblidem allò de think global, act local (pensa globalment, actua localment) que, per descomptat, no és contradictori amb el "Globalitzem la lluita, globalitzem l'esperança!" de les amigues i amics de La Via Campesina. A casa nostra hi ha sobrades raons perquè aquest Dia Internacional de la Dona, a més de manifestar-nos, donem suport a, i, qui pugui, faci vaga.

Vet aquí vuit d'aquestes raons, que consider més rellevants pel seu caràcter estructural: 1.- La violència masclista està, desgraciadament, ben present a les Illes Balears. No es pot oblidar que liderem el rànquing autonòmic de denúncies per violència de gènere, i que això és només la punta de l'iceberg de la magnitud d'aquesta tràgica manifestació del masclisme. 2.- La bretxa salarial de gènere és, amb les últimes dades disponibles (2016) de l'Agència Tributària referides a Balears, d’un 21,4% (salari mitjà dels homes de 19.382 €/any, salari mitjà de les dones 15.967 €/any). 3.- La taxa risc de pobresa i/o exclusió social és d'un 19,9% pels homes, mentre que la de les dones s'enfila fins a un 22,5%. És a dir, la bretxa de gènere quant a Risc de pobresa i/o exclusió social és d'un 2,6%. 4.- Existeix una gran bretxa de gènere en la precarietat laboral, car el percentatge de població ocupada a temps parcial és per als homes d'un 6,8%, mentre que entre les dones arriba al 19,6%. 5.- La població inactiva illenca (la que no té ocupació ni en vol tenir) és majoritàriament femenina, i, el que és més rellevant, de les persones inactives que declaren que ho són per dedicar-se a tasques de la llar, un 38,1% són dones, i només un 9,6% homes. 6.- Del total de 1.359 prestacions tramitades a les Illes Balears el 2017 per a excedències per cures de familiars, el 88% són per a dones! 7.- De la lectura de l'informe 'La fiscalidad en España desde una perspectiva de género', hom pot concloure que a les Illes Balears també hi  ha bretxa fiscal de gènere! 8.- Els col·lectius laborals amb pitjors condicions de treball a Balears estan extraordinàriament feminitzats. Són els casos de les Kellys ("Las que limpian los hoteles"), altres sectors de neteja, i les persones del servei domèstic a la llar. Aquestes professions –pel fet de ser exercides molt majoritàriament per dones- tenen menys drets que altres professions menys feminitzades. Per exemple: Les Kellys i el personal de neteja en general, malgrat realitzar treballs que objectivament provoquen malalties, no en tenen cap de professional reconeguda; i les persones que treballen en el servei domèstic a les llars ho fan en unes condicions d'extrema precarietat, entre altres coses, per la negativa del govern de Mariano Rajoy a ratificar el Conveni 189 de l'Organització Internacional del Treball. Un conveni que, no debades, la mateixa OIT defineix com per garantir el "treball decent per a les treballadores i els treballadors domèstics".

Tinc per a mi que la convocatòria i preparació d'aquesta vaga feminista ha tret a la llum el debat sobre si hi ha necessitat de mobilització a favor de la igualtat entre dones i homes, o si del que es tracta és, simplement, de commemorar el 8 de març, un altre dia internacional. Davant aquesta disjuntiva, i l'exigència de prendre posició, s'ha col·locat cadascú en el seu lloc (a l’àmbit partidari, PP i C’s contra la vaga, i la resta a favor). Per això la vaga, més enllà del seguiment que tingui, ja és un èxit.

Amb Rosa Luxemburg: "Per un món on puguem ser totalment iguals, humanament diferents, i plenament lliures". Bon i combatiu 8 de març per a tothom!

8 de març 2018 i precariat femení

Publicat originalment a Diario de Mallorca [06-03-2018]

El concepte de precarietat és polièdric, i, en els àmbits acadèmics, socials, sindicals, i de l'activisme no hi ha unanimitat entorn de la seva extensió, i dels límits de la seva multidimensionalitat. Tanmateix, no és arriscat parlar de precarietat en els aspectes polítics-institucionals, socioculturals, econòmics i, per descomptat, laborals. Menys agosarat encara és afirmar que l'assignació de rols específics a dones i homes repercuteix diferencialment en la precarietat en totes les seves manifestacions. De fet, com el patriarcat assigna a les dones posicions de menor poder que als homes, les precarietats són més punyents per a elles, i, en alguns casos, hi ha precarietats completament feminitzades.

La lluita contra aquestes bretxes de gènere serà un dels assumptes cabdals de la commemoració i reivindicació del 8 de març de 2018, que, als actes i manifestacions habituals, incorpora  la vaga feminista.

Permetin que comenti una d'aquestes manifestacions de la precarietat, que es dóna en l'anomenat mercat laboral, en el qual, per cert, es manifesten tantes bretxes de gènere que motiven, en bona part la convocatòria de la citada vaga feminista. Em limit a aquest àmbit per raons d'espai, però també per la seva inqüestionable rellevància. En paraules de Santiago Álvarez Cantalapiedra, en la presentació del número 140 de la revista PAPELES de relaciones ecosociales y cambio global, "quan el sustent, la identitat personal i el reconeixent aliè depenen en gran mesura de la relació salarial, el deteriorament laboral es tradueix de forma immediata en precarietat existencial i social". La precarietat laboral és tan intensa i transcendent (és l'antítesi de la seguretat i certesa en l'ocupació que sustentava l'original Estat del Benestar) que ha donat origen al concepte del precariat. El precariat femení és, diguem-ho així, doblement precari.

Arribats fins aquí, anem per feines: Durant 2017 es van comentar suficientment els resultats de l'Enquesta de Població Activa (EPA), i es va discutir si, en l'evolució de la situació laboral, el fet important eren els aspectes quantitatius o els qualitatius, és a dir, si la cosa rellevant era si hi havia més població ocupada, o si aquesta població estava cada vegada més empobrida. Però poca atenció s'ha prestat a la fotografia laboral que ens deixà a Balears l'EPA de 2017 des d'una perspectiva de gènere. No perdem més temps i fem, si més no, una aproximació:

Vegem primer unes dades generals: Un any més, es constata una important bretxa del 12% en la taxa d'activitat, és a dir un 70,16% dels homes de 16 o més anys estan ocupats, o disponibles i en condicions d'estar-ho, mentre que només un 58,14% de les dones està en aquesta situació. Pel que fa a la taxa d'ocupació, la bretxa és del 10,61% (61,46% els homes, 50,88% les dones). En aquest capítol de dades generals s'ha de dir que on no existeix pràcticament bretxa de gènere és en la taxa d'atur, que se situa en un 12,40% i 12,48%, respectivament, per a homes i dones. Val a dir que tot això succeeix en un context on la població inactiva continua sent majoritàriament femenina, i, molt important, i, on, de les persones inactives que declaren que ho són per dedicar-se a labors de la llar, un 38,1% són dones, i només un 9,6% homes. I finalment: la població femenina amb estudis superiors supera a la masculina en més d'un 8%. Permetin-me un incís: En aquest article, per raons d'espai i perquè consider que s'ha tractat suficientment en aquestes últimes setmanes, no analitzaré la bretxa salarial de gènere (recordin que els homes guanyen, com a mitjana, entorn d'un 16% més que les dones a Balears). Però no tinc dubtes que a  casa nostra és molt aplicable una de les conclusions d'un recent estudi de l'Organització Internacional del Treball (OIT), segons la qual la bretxa salarial entre homes i dones seria d'un 2% a favor d'elles si es tingués en compte la formació i l'expertesa.

Vegem ara algunes dades concretes de precarietat laboral. 1.- La temporalitat a la població assalariada femenina és, amb un 27%, inferior a la dels homes, que s'estima en un 31,4%. Una bona notícia? Sí, però té la següent explicació: El percentatge d'assalariades en el sector públic és quasi un 6% superior al dels assalariats en aquest sector, i, encara que la temporalitat és alta (un 15,2%), és gairebé la meitat de la què es pateix al sector privat. 2.- El percentatge de població ocupada a temps parcial és per als homes d'un modest 6,8%, mentre que entre les dones arriba al 19,6%. Vet aquí la gran bretxa de gènere de la precarietat laboral. Cal recordar, endemés, que el treball a temps parcial és molt majoritàriament involuntari, i exerceix un paper determinant a l'hora de condicionar les rendes més baixes.

Amb tot plegat, convé recordar que el Secretari General de les Nacions Unides, a propòsit del 8 de març d'enguany, escriu: "En el Dia Internacional de la Dona, hem de comprometre'ns a fer tot el possible per superar els prejudicis arrelats, recolzar la participació i l'activisme, i promoure la igualtat de gènere i l'apoderament de la dona". Segur que en el discurs oficial de l'ONU no es pretenia fer una crida a la Vaga Feminista, però les paraules d' António Guterres s'assemblen bastant a una convocatòria a la mobilització del precariat femení.

8 de març, empobriment i vaga feminista

Publicat originalment a ULTIMA HORA (02/03/2018)

Estem a tocar un 8 de març que, sens dubte, serà especial. Ho serà perquè, a més dels actes commemoratius i reivindicatius habituals, el moviment feminista i sindical ha convocat per a aquest Dia Internacional de la Dona una jornada de vaga (completa o parcial). Per fi, una altra vegada, el 8 de març de 2018 serà menys el dia de la dona en genèric, i, per contra, serà més el dia de les dones treballadores, ho siguin del treball mercantilitzat, és a dir, el que coneixem com a remunerat; o al marge del mercat, com, posem per cas, els treballs de cures o de la llar, extraordinàriament feminitzats, no remunerats -ni reconeguts socialment-, i imprescindibles per a la humanitat. No debades, els éssers humans necessitam ser cuidats quan naixem i creixem, en períodes de la nostra vida adulta, i en la fase més o menys propera a la mort.

Hi ha una pluralitat de manifests cridant a la participació en aquesta Vaga Feminista en els quals s'enumeren els motius que, veritablement, sobren a balquena. Van des de les qüestions més estrictament laborals (bretxa salarial de gènere, precarietat laboral especialment feminitzada, etc.), o la reivindicació de visibilitzar i acabar amb els “altres treballs” de les dones als que abans he fet referència, passant pel rebuig radical a la violència masclista, la denúncia de la insuficiència de mesures per a la protecció de les víctimes d'aquesta violència, fins al rebuig d’unes polítiques d’igualtat insuficients del Govern d'Espanya. Però, tot seguit, vull donar algunes dades de casa nostra que justifiquen que en més d’un d'aquests manifests es denunciï "que ser dona sigui la principal causa de pobresa".

Dit en altres paraules, a les Illes Balears podem dir -amb raó- que "l'empobriment té cara de dona" perquè la pobresa és un àmbit en el qual també existeix una important bretxa de gènere. Vegem les últimes dades disponibles -corresponents a 2016- de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de l'INE: La taxa de pobresa de les dones (19,6%) és un 1,6% superior a la dels homes (18%); però el que és més important és que la taxa AROPE és d’un 19,9% pels homes, mentre que la de les dones s'enfila fins a un 22,5%. És a dir, hi ha una bretxa de gènere d'un 2,6% quant a Risc de pobresa i/o exclusió social. AROPE és l'acrònim d'At Risk of Poverty and/or Exclusión, i és l'indicador de l'oficina estadística de la UE, Eurostat, que, a més de mesurar el percentatge de població que no aconsegueix una renda igual o superior al llindar de pobresa (8.209 €/anuals en 2016), sintetitza uns altres indicadors, com ara, les carències materials severes o la poca intensitat (precarietat laboral i insuficiència salarial) en el treball remunerat. Per no abusar amb un excés de dades, diguem, finalment, que les dones són les més afectades per la majoria dels tipus de carències materials de les quals l'ECV ens informa. Especialment significatiu és que un 35,5% de dones no té capacitat per afrontar despeses imprevistes (és a dir, viuen amb lo just, i amb incertesa), mentre que els homes afectats per aquesta situació és del 29,8%.

L'empobriment més intens de les dones és una injustícia multifactorial. La precarietat laboral és força important, però no determinant. La clau està en la desigualtat i la precarietat social que provoca el sistema patriarcal. La vaga feminista del propvinent 8 de març va de posar fi a aquestes precarietats i inseguretats, i que les dones s'apoderin per poder viure en una societat veritablement d'iguals.

Democratitzar la democràcia: #LlibertatValtonyc

Publicat originalment a dBalears (26/02/2018)

Zygmunt Bauman, en el seu llibre pòstum, ens parla de la tendència a recórrer a les grans idees del passat davant el minvant pensament crític, i de les dificultats d'albirar, en un futur pròxim, una societat alternativa. Bauman descriu diverses tornades: A Hobbes, a les tribus, a les desigualtats, i, fins i tot, el "retorn a l'úter", és a dir, al jo.

Vaig pensar en aquest text titulat "Retrotopia" a l'instant de rebre l'impacte de la confirmació de la sentència que condemna a Josep Miquel Arenas Beltrán, Valtonyc, a tres anys i mig de presó. Tornem-hi torna-hi amb l'autoritarisme, amb la criminalització de llibertat d'expressió, de creació, de la banalització de privació de llibertat. Una altra maleïda tornada al passat!

Una cançó no pot ser mai un delicte. La creació artística no pot estar amenaçada amb la presó. Si això fos així, la humanitat no hagués conegut l'obra musical de, posem per cas, Joe Hill (1879-1915). Val a dir que el sindicalista i cantautor nord-americà, d'origen suec, va ser condemnat a pena de mort, i executat per un crim del qual en el judici no es van aportar cap prova concloent. Les elits dels EUA de principi del segle passat no li van perdonar el seu insubornable compromís amb la classe obrera. Joe Hill va estar molt lligat al desenvolupament de la Industrial Workers of the World (IWW) que, no s'ho perdin, va ser la primera central sindical nord-americana a desafiar obertament el capitalisme, i a plantejar la lluita unitària de la classe obrera, independentment del gènere, qualificació professional, o raça dels treballadors i treballadores. A principis de la dècada dels 70 del segle passat el cineasta suec Bo Wideberg realitzà la pel·lícula The balad of Joe Hill, que permet conèixer un poc més i millor la desconeguda vida d'aquest imprescindible personatge del sindicalisme i de la cançó d’Els EUA.

Disculpin aquesta voltera per les bardisses. El que volia dir és que, si a Joe Hill li haguessin aplicat el codi penal que han aplicat a Valtonyc, ni haguessin necessitat inventar-se un crim, i, possiblement, s'haurien penalitzat cançons (amb lletres autènticament subversives) que els i les de generacions posteriors hem pogut conèixer de la veu de, per exemple, Woody Guthrie, Pete Seeger, Phil Ochs, Joan Baez, o, fins i tot, de Billy Bragg i d'alguns grups de rock. Però és que, si es reprimeix la creació musical per unes lletres -siguin les que siguin-, se'ns està dient que els codis penals haguessin hagut de ficar dintre de les reixes a les persones que van crear himnes proletaris i de l'emancipació social com ara la Internacional, el Bella Ciau, o el A les barricades! Se'ns està advertint que, més recentment, l'anomenat Rock Radical Basc, el moviment punk britànic -amb els Sex Pistols al capdavant-, o algunes cançons de Pixamandúrries o d’Albert Pla (“Mi novia es una terrorista” és un bon exemple), van ser episodis excepcionals, i que en aplicació de, seguint a Naomi Klein, la doctrina del xoc (de la qual la Llei Mordassa n’és una pesa clau), el punt normal és retornar a l'autoritarisme.

Deia al principi que vaig pensar en el "Retrotopia" en assabentar-me de la confirmació de la sentència, en principi definitiva, que pot empresonar a Valtonyc. Vaig tornar a pensar en el llibre de Zygmunt Bauman en veure l'immens moviment de solidaritat amb el raper, i de mobilització per la causa de la llibertat. Específicament, em vaig recordar de l'epíleg titulat "Mirem cap al futur, per variar", i que acaba afirmant: "Més que en cap altra època, nosaltres –els habitants humans de la Terra- ens trobem en una situació en què cal decidir: o ens donem les mans o cavem la nostra fossa comuna". Una elecció que només podrem fer si democratitzem les democràcies. Justament el contrari del que representa aquest atemptat contra la llibertat, personificat en Valtonyc. Sens dubte la mobilització social és la clau per aconseguir democratitzar la democràcia, i poder exercir el dret a decidir entre poder viure decentment o cavar la nostra immunda fossa comuna.