SINDICATS

A l’Escola d’Estiu d’IniciativaVerds, a l’hora de parlar dels moviments socials sorgí -molt tangencialment, és cert- el debat sobre el paper dels grans sindicats. Algú posà com a element problemàtic el finançament de les estructures sindicals i el va correlacionar amb la seva capacitat de mobilització. Amb més o menys enginy, vaig discrepar dient que seria un error no tenir al moviment sindical com un aliat estratègic per avançar en equitat ecològica i social i, molt més error seria donar importància a allò que, al meu parer, no la té.
Tanmateix és veritat que els sindicat haurien de repensar moltes coses. A tall de exemple, en citaré unes quantes: 1.- Com s’organitzen al sí dels sindicats els col•lectius que no pertanyen al “nucli dur del conflicte capital-treball” que, encara ara, és al centre de treball? Em refereixo als joves que mai han fet feina, al jubilats, als autònoms, als precaris, als treballadors voluntaris, als teletreballadors i... al aturats!. 2.- Com organitzen l’acció sindical en un marc de multitud de micro empreses i d’externalització de l’activitat productiva que precaritzen les relacions laborals i, a l’hora, les capacitats objectives de resposta al poder empresarial? Cal recordar que, el número mitjà d’empreses per les quals passen les persones al llarg de la seva vida laboral és d’onze. Molt semblant al dels EUA. És el que autors com ara, Juan José Castillo, han definit com “La soledat del treballador globalitzat”. 3.- És útil la normativa espanyola pre-globalització per garantir la llibertat sindical a questes alçades de segle XXI? . 4.- Perquè es parla tant de “democratització” dels partits politics i tan poc de les grans estructures sindicals?. 5.- L’augment de les tasques de gestió de programes públics (de formació, d’orientació i qualificació professional, de cooperació internacional, etc... ) ha ajudat a organitzar més i millor als treballadors i treballadores entorn als sindicats de classe? 6.- No hi ha un excessiva institucionalització i una baixa intensitat en el conflicte laboral en allò substancial, com és la negociació col•lectiva? 7.- L'estratègia del Diàleg Social –que ha donat molt bons resultats per a els dèbils- és valida en l’actual context d’ofensiva brutal del turbo-capitalisme?
Aquest són els temes que se m'ocorren com a urgents en el debat sobre el sindicalisme des de un punt de vista de l’esquerra verda. N’hi ha un altre que, tal vegada no sigui tan urgent, però és transcendental: L’autonomia sindical no s’hauria de haver confós mai amb el no voler prendre part del moviment d’emancipació. Amb tot aquest ventall de temes, el del finançament em sembla pecata minuta.

PRIMER DE MAIG, AGAIN

El Primer de Maig del 2011 serà, per a mi, un tant diferent. Per primer cop des de fa molts anys el celebraré com un afilat sindical de base i sense cap de les responsabilitats que al sí de CCOO he tingut. És un autèntic plaer. En la mesura que em sento cada dia més distanciat de les burocràcies sindicals em sento més compromès amb el sindicalisme.

Al capitalisme del segle XXI (amb crisi o sense) no hi ha altre programa alternatiu ni altra organització eficaç que no sigui el moviment sindical internacional per fer-li front o, si més no, per articular xarxes de resistència. El que és més engrescador són els símptomes de coincidència d’aquest internacionalisme del món del treball amb el moviment verd. Referint-se a la devastació causada fa un any pel desastre de Deepwater Horizon, Sharan Burrow, que és la líder de la Confederació Sindical Internacional, ha declarat : "Onze vides perdudes, la devastació mediambiental i costos per a l'economia xifrats en milers de milions, tot això a causa d'un terrible menyspreu per la seguretat conjuminat a l'absència d'una regulació eficaç i d'una supervisió oficial. Els ensenyaments que deixen desastres com aquest i com els de el complex de Fukushima a Japó mostren lo fonamentalment important que és la regulació i vetllar pel seu compliment. Sumat a aquest tipus de desastres estan els que com el asbest (amiant) danyen a poc a poc però imparablement. Això significa que les regulacions que no s'imposin ara poden tenir un llegat letal que abasti dues generacions i mati a milions de persones." Clar i llampant! Aquest és el camí per a articular un autèntic programa emancipador.

Bon i combatiu Primer de Maig!

S'ha d'explicar !

Un vaguista del 29 de setembre a Palma

De sobte l'estratègia dels sindicalisme confederal espanyol ha canviat. De la que semblava convocatòria imminent de Vaga General s'ha passat a la negociació d'un pacte global. En lloc de combatre l'austeritat neoliberal i la dictadura dels mercat, sembla que es pretén suavitzar la primera i ablanir la segona...

Potser sigui millor un acord equilibrat de reforma de les pensions que un bon conflicte social per aquesta matèria. El manteniment del co-govern del sistema públic de pensions bé paga la pena intentar l'acord. També crec que més val un desenvolupament pactat de la reforma laboral que un empitjorament permanent de les condicions de treball. No hi ha dubta que hi ha possibilitats certes per un acord en Polítiques Actives d'Ocupació I, sobre tot, crec que la clau de tot aquest procés és la Negociació Col•lectiva. És fonamental que s'imposi la racionalitat i no la turbo flexibilitat del Banc d'Espanya que deixaria al sindicalisme "cautivo i desarmado".

Sé molt bé que en els processos de negociació es precisen espais de discreció, però el canvi ha estat tan radical que és plausible demanar-se sobre els objectius que persegueixen les organitzacions sindicals en aquest nou escenari. Per tant, convé que existeixi una informació i explicació transparent. Si al final aquest pacte global es materialitza hauria de poder ser celebrat per tothom. És clar que això dependrà dels continguts i que es pugui presentar com a resultat de la Vaga General del 29 de setembre passat.

De moment, s'ha de explicar !

FOTO: RafelBorràs, setembre, 2010

Una plataforma per enfortir la mobilització

És d'estults ignorar el fracàs que suposà la mobilització del dissabte. El moviment antiausteritat neoliberal hauria d'analitzar què ha fallat perquè, davant agressions tan fortes no ens podem permetre el luxe de manifestacions "discretes de públic".

Al meu parer és urgent una mena de "canvi de camp de joc" per poder resistir amb més èxits l'ofensiva de retalls de drets socials, laborals, ciutadans i democràtics. Mentre el tarannà de la mobilització sigui exclusivament sindical el Govern ZP i els anomenats mercats seguiran guanyant una batalla conceptual, com ara la de considerar el conflicte reduït als àmbits de les legitimitats de cadascú. (No esteu farts d'escoltar als membres del Govern quan diuen que "respecten el dret del sindicats a convocar mobilitzacions"?)

En aquesta nova fase de la crisi, els sindicats CCOO, UGT i STEI haurien de liderar amb intel•ligència, amb celeritat i valentia la constitució d'una amplia i lo més plural possible, plataforma a favor del estat del benestar, contra la dictadura dels mercats i a favor de la democràcia. La indignació a balquena per el retard de la edat legal de jubilació i els altres retalls socials no es mobilitza exclusivament per els sindicats. Ens agradi o no això és -al menys a Balears- així.

Per tant, crec que els principals sindicats illencs tenen dues alternatives: La de treballar de valent per organitzar un nou instrument mobilitzador del moviment social i ciutadà en contra del turbocapitalisme o la de mantenir-se en el legítim paper que l’estatus lis ha atorgat. La primera pot ser arriscada i complicada; la segona és no qüestionar-se sobre la nova naturalesa del conflicte ni sobre les pròpies limitacions.

Sindicats mirant-se el llombrígol

______________________

El divendres passat Iniciativa d’Esquerres i Els Verds de Mallorca organitzaren un un debat amb els cinc sindicats que tenen molta o alguna implantació a ca nostra. El debat prometia ser molt i molt interessant ja que es tractava de contestar a un interrogant que molta gent d’esquerra es fa: desprès de la vaga general del 20 de setembre, què?

Es va dir en reiterades ocasions (des de la mesa i algú del públic) que la mesa, amb la presència dels secretaris i les secretàries generals dels sindicats, era de luxe. No ho dubto. Però el menú servit va ser més propi d’un "Tot inclòs" de segona categoria. Excepte el moderador, que sí va plantejar les qüestions cabdals del moment sociolaboral i de la lluita contra els plans d’austeritat neoliberals; cap dels màxims dirigents sindicals va dir que hi ha un abans i un després de la nit del 9 de maig en la que la reunió del Ecofin imposa la “nova política econòmica europea de retalls socials i democràtics”. Tampoc ningú va dir que la temporalitat i la precarietat laboral i social està directament lligada al patró de creixement i no tant a les normatives laborals. Em va sorprendre que els sindicat més grans no defensessin la seva estratègia de diàleg social durant la primera legislatura de ZP i els seus bons resultats (l'increment del salari mínin interprofessional, la llei de dependència, l'augment de les pensions mínimes, el manteniment dels pressupostos per prestacions d’atur, la llei de la igualtat efectiva de dones i homes, etc.). Una cosa és que ara la situació sigui una altra i que consegüentment l’estratègia sindical hagi de virar cap a escenaris prioritàriament de confrontació. Per cert, convindria no oblidar que a la primera legislatura d’en Zapatero es feia majoria al Congrés dels Diputats amb els grups d’esquerra. Em va semblar del tot innecessari la reiterada autocrítica de l'estratègia de diàleg social, una altre cosa és la “pau social” en torn a la negociació dels convenis col•lectius, i aquí sí n'hi ha un debat pendent però, sorprenentment s’ha va parlar molt poc d’aquest assumpte.

La recança dels que voldrien veure la seva condició de tercer sindicat espanyol reconeguda i participar en el diàleg social que critiquen perquè no hi són; la malenconia dels que desitjarien ser sindicat general des d'un gremialisme molt acusat i la supèrbia cridanera del qui es pensa que sempre té raó, va conduir el debat cap a les suposades maldats intrínseques del bisindicalisme CCOO-UGT i sobre el model de representació sindical. La meva opinió és que cal començat la casa comuna del sindicalisme per la base. Es a dir, a punt d’acabar la primera dècada del segle XXI, és imprescindible fer diagnosi compartida de la situació de la classe obrera d’avui i, a partit d’aquest anàlisi, acordar un codi de bones pràctiques sindicals, començant per practicar el que es predica. Però si això no es fa amb modèstia, molta modèstia i humilitat, segur que serà un fracàs.

I mentrestant...? A mi en va venir a la memòria aquella història del savi que senyala la lluna i el neci es fixa en el dit.

Receptes CEOE

Mercadet a Nikolaiviertel (Berlin) Foto RBE, estiu 2009

"remei i verí és qüestió de dosi"

La junta directiva de la més gran patronal espanyola aprovà, la setmana passada, un document titulat “Políticas para recuperar la confianza en la economía española” que paga la pena ser llegit i comentat. Convé recordar que la CAEB és part de la CEOE i per tant és coresponsable de les irresponsables propostes incloses en el document esmentat. Anem a pams i comenten algunes d’aquestes propostes.

El que fa CEOE és un autèntic striptease i plantegen ben a les clares que volen aprofitar-se de la situació de crisi per fer la gran privatització dels serveis públics a la ciutadania i, en aquest sentit, no tenen cap empatx a escriure que “para seguir manteniendo un alto nivel de prestación de servicios públicos, es imprescindible una participación creciente del sector privado” o que “No se privatiza un servicio público porque dicho servicio sea prestado por agentes privados.”

La patronal espanyola insisteix en un assumpte molt freqüent –amb crisi o en temps de bonança- en la literatura de la CEOE: el nacionalisme espanyol. Unes vegades l’anomenen “marca España”, unes altres “unidad de mercado” i ara sembla que toca l’eufemisme de “la simplificación administrativa”. El més curiós del cas és que la junta directiva que presideix en Díaz Ferran només culpabilitza les comunitats autònomes i els ajuntaments quan escriu coses tan poc rigoroses com que: “El desbordamiento de la partida de gastos de personal se ha producido esencialmente en los últimos diez años y ha sido más intenso en las CCAA y ayuntamientos”. Sembla que la descentralització de l’Estat de la “una, grande y libre” no incloïa l’aprimament de l’Administració espanyola.

Els grans patrons donen una passa més en les propostes empresarials de regressió fiscal i s’atreveixen a parlar de “transferencias de renta o de capital a las entidades o corporaciones que prestan servicios públicos por los cuales se cobra al usuario un precio muy inferior al coste de producción de dicho servicio.” I com no podia ser d’una altra manera, demanen més mà dura en la reforma laboral i més retalls a les pensions públiques.

Sempre he sentit dir que remei i verí és qüestió de dosi, i crec que els empresaris de CEOE-CAEB s’han passat de llarg de dosi ultraliberal... Sembla que la Sagrada Constitució Espanyola ho deixa de ser en tot allò relacionat amb l’estat social... En fi, un document de lectura necessària per situar-nos en l’escenari actual del conflicte social.

Un adéu no desitjat

Han passat uns dies i crec que us dec una explicació del meu comiat de la direcció de CCOO de les Illes Balears. Formalment ha estat una dimissió, però una dimissió no desitjada i amb una petició -no acceptada- d’una darrera oportunitat per tal de seguir contribuint al compromís amb el projecte sorgit del novè congrés. Més enllà de més d’una planxa (metedura de pata) i amb el benentès que qui té boca s’equivoca, segueixo pensant, ara més que mai, que cal unir per dirigir i no dirigir amb la lògica del “amb mi o amb l’altre” o, fins i tot, amb l’acceptació acríticament d’alguna baixa de la primera línia de combat. Si realment no sobra ningú, hauria de ser lamentable que algú se’n vagi! Ho dic amb la coherència d’haver escrit el que vaig escriure el novembre de l’any passat en aquest mateix bloc.

M’hauria agradat seguir contribuint al desenvolupament del Pacte per la competitivitat, l’ocupació i la cohesió social de les Illes Balears, especialment ara que hi ha sinergies positives –malgrat les dificultats pressupostàries- per fer coses prou interessants en matèria de turisme, d’indústria, de drets socials. Sobretot m’hauria agradat participar en la definitiva posada en funcionament del Pla d’Ocupació de les Illes Balears (POIB) ja que, juntament amb les noves perspectives de l’IMFOF a Palma, s’obren interessantíssimes oportunitats a l’àmbit de les polítiques actives d’ocupació, de la formació per a l’ocupació, de l’orientació laboral i el desenvolupament local.

M’hauria agradat, també, seguir contribuint a la millora de la tasca sindical al CES de les Illes Balears, institució de prestigi. I una especial il·lusió m’hagués fet acabar la Memòria de l’any 2009, a què tants d’esforços hi vàrem dedicar per ampliar i millorar els seus continguts i afegir-hi nous col·laboradors i noves col·laboradores amb renovades perspectives i de molt bona qualificació professional.

M’hauria agradat seguir contribuint a treballar per reforçar el sindicat als centres de treball, és allà on ha de ser especialment fort i on es mesura la representativitat sindical, sense oblidar l’enfortiment del sindicat en el conjunt de la societat.

M’hauria agradat seguir contribuint al projecte sindical que al conjunt d’Espanya personifica el company Ignacio Fernández Toxo, i donar una mà per organitzar i realitzar les mobilitzacions que calguin per tal de fer front a les polítiques neoliberals de retalls de drets socials i laborals.

En definitiva, m’hauria agradat seguir contribuint a combatre el neocapitalisme culpable d’aquesta crisi, de la injustícia planetària i de la insostenibilitat del model econòmic i social, i ajudar a construir, des de la direcció del sindicat, alternatives per anar fent un món i unes illes millors.... Ho procuraré fer des de la condició d’afiliat sense cap responsabilitat de direcció i com a militant d’esquerra.

La conjuntura socioeconòmica és tremendament dolenta pels treballadors i treballadores, i CCOO és molt important per a la cohesió social i el futur del país. És per això que no cal perdre el temps en dissensions internes o protagonismes mesquins. Millor una dimissió formal i a temps, sense cap rancor i amb el desig a les companyes i companys dirigents –a qualsevol nivell- de les Comissions Obreres de les Illes Balears que mai us falti un somni pel que lluitar, alguna cosa que aprendre, algú a qui estimar i un lloc on anar. (La frase no és meva i no recordo de qui és).

En aquesta nova situació personal, havia pensat que, tal vegada, convindria donar per acabada l’aventura d’aquest bloc i tancar-lo. M’ho he pensat millor i he optat per fer alguns canvis i continuar pensant i compartint reflexions majoritàriament sobre el conflicte capital-treball. M’ha ajudat a prendre aquest decisió, el consell d’un amic que, en aquest dies complicats, m’ha recomanat rellegir el poema de Pablo Neruda “¿Quién muere?” Vos recomano la lectura completa perquè ara només hi ha espai per un tast: “Muere lentamente quien no voltea la mesa cuando está infeliz en el trabajo, quien no arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño, quien no se permite por lo menos una vez en la vida, huir de los consejos sensatos.”

Avui, abans d’escriure aquestes línies, he fet coa al SOIB per apuntar-me a l’atur... Mentre les escrivia, sonava de fons el darrer disc de n’Ismael Serrano amb la cançó “Podría ser”:

Contando monedas para comprar cigarros,
regreso a mi casa, sumando derrotas.
Vuelvo sin excusas, sin paz ni trabajo,
y a nuestro futuro le arrancan las horas.
Y en casa me espera mi razón de vida,
el calor del hogar. Llevo la vergüenza,
las manos vacías, la precariedad.

La canço m’ha sonat molt diferent sent un aturat més. Per mi, té un significat diferent del que tenia quan la vaig escoltar per primera vegada, ara fa unes setmanes, en directe a l’Auditorium de Palma.

Responsabilitat Social de les empreses transnacionals?

Ahir vaig anar a la seu de la Cambra de Comerç de Mallorca a escoltar la conferència que sobre RSE dictava el president Antich. L’acte era el prolegomen a la Conferència Europea sobre la institucionalització de la Responsabilitat Social de les Empreses que, en el marc de la Presidència espanyola de la UE, té lloc a Palma avui i demà.

La intervenció del Sr. president va ser interessant, un text ben construït i, com és habitual en ell, va fer reiterades mencions al Diàleg Social i al Pacte per la Competitivitat, l’Ocupació i la Cohesió Social. Però va cometre una equivocació quan va lligar la RSE amb la Negociació Col·lectiva. La RSE és una qüestió interessant que convé promocionar i impulsar des de la voluntarietat. La negociació col·lectiva, i el caràcter vinculant del convenis col·lectius, és un dret que la Constitució Espanyola estableix a l’article 37 del seu títol segon, és a dir, en el nucli dur dels deures i drets constitucionalment protegits. No hi calen comparacions. Ja voldrien els ultraliberals que la negociació col·lectiva fos qualque cosa semblant a la RSE!

El Sr. Antich va ser presentat pel vicepresident de la cadena Sol Melià, qui ‑sembla ser fora de programa‑ va fer una llarga intervenció lloant les pràctiques de responsabilitat social empresarial que s’aplica a l’empresa que dirigeix la seva família. Curiosament (o no) ni el president ni l’empresari varen fer la més mínima referència al Codi Ètic Mundial del Turisme, de Nacions Unides i de l’Organització Mundial del Turisme.

Segur que en el cas del president va ser un oblit que, tal vegada, no s’hagués produït si el Govern complís amb més diligència els acords del Pacte per la Competitivitat, l’Ocupació i la Cohesió Social. En aquest sentit, cal recordar que en el pacte sobre turisme hi ha un acord per divulgar aquest Codi Ètic Mundial del Turisme. Res s’ha fet i l’oblit em fa pensar que és encara més necessària aquesta divulgació. En el cas de l’hoteler Sebastian Escarrer, em tem que no pot dir, sense faltar a la veritat, que tenen incorporat el codi ètic a les seves pràctiques empresarials arreu del món. Ja se sap que els discursos de les empreses transnacionals són molt acomodaticis.

MORRO EMPRESARIAL

FOTO: Detall d’una sala del Museu de Pergamo (Berlín) ) Hi ha “morros” perillosos

La CAEB ha presentat aquests dies un informe en el qual es pretén justificar una espectacular pujada de la pressió fiscal dels Ajuntaments. Si aquests comptes que ha fet l’organització empresarial els haguessin presentat com a treball escolar del primer trimestre del curs, segur que haurien tret molt mala nota. Jo sempre he dubtat del rigor tècnic dels informes econòmics d’aquesta patronal que, curiosament, tenen un ressò mediàtic impressionant, però en aquesta ocasió han mostrat massa el llautó i s’han oblidat d’aplicar la inflació a l’hora de fer comparacions dels darrers trenta anys i ens han volgut vendre una suposada pujada de la pressió fiscal amb una evident pujada de la recaptació. Val a dir que si la recaptació d’imposts municipals ha pujat és, entre d’altres coses, perquè ara hi ha ordinadors i les administracions recapten millor els tributs. Tal vegada la CAEB té enyorança d’aquelles administracions tributàries d’ara fa trenta anys en què la manca de democràcia era directament proporcional a la manca d’equitat en les taxes i la precarietat de mitjans era directament proporcional a la precarietat de les llibertats. Al meu poble no hi havia cap senyor afecto al régimen que pagués un cèntim, i segur que em creureu si us dic que de fems en feien més que a casa dels meus pares, que ni eren afectos ni del régimen.

En resum, com sempre els empresaris es queixen de pagar impostos i ho fan amb eufemismes i embulls. Però si alhora es demana a les institucions inversions multimilionàries a la Platja de Palma per seguir fent rendible allò que ells i només ells han exprimit anys i anys, s’exigeix la immediata construcció del Recinte Firal, o es reivindica més i més promoció turística (també municipal, és clar) i es pressiona fins a dir basta perquè continuï amb diners públics la conflictiva construcció del Palau de Congressos: és, senzillament, una demostració descomunal de tenir molt de morro.

El divendres 20 de novembre “L’encruia” del Diari de Balears ens mostrava a dos senyors amb pinta d’empresaris. Un exclamava: “exigirem rebaixes fiscals” i l’altre demanava, amb cara de certa preocupació, “en blanc o en negre?”. Pareix que aquesta és, amb crisi o sense crisi, la primera preocupació empresarial. Em recorda un grafit de fa alguns anys que deia així: “Els impostos que els pagui l’Estat!”. Els autors de la pintada oblidaren especificar si l’Estat havia de pagar en blanc o en negre...

CCOO: “UNEIX I DIRIGIRÀS”

El dilluns 9 de novembre a CCOO de les Illes Balears vàrem celebrar una important reunió: la del Consell Confederal, el màxim òrgan de direcció entre congressos. Era el primer Consell Confederal que tenia lloc des de que Katiana Vicens és la secretària general de CCOO de les Illes. Per això crec que té un cert caràcter d’esdeveniment social important. Però el més important és el que es va aprovar en l’informe de la companya. Aquest és el meu resum personal:
I.- Enfortiment del sindicat: Es mantenen valors positius en les xifres d’afiliació i a més a més s’ha passat de 2.540 delegats i delegades a la fi de l’any 2008 a 2.593 delegats i delegades a 30 de setembre de 2009, i això ha servit perquè continuem sent el sindicat que més creix en el conjunt de les Illes Balears. Tot i això, s’han de millorar aquests bons resultats.
II.- Unitat d’acció sindical: Una vegada foren felicitats els companys de la UGT pel seu recent congrés es fa la proposta que “en els propers mesos intentem sustentar la necessària i estratègica unitat d’acció en un document programàtic amb el suficient contingut que permeti que el que acordem sigui qualque cosa mínimament sòlida i concreta”.
III.- No a ETA: Es reafirma, amb total contundència, la condemna dels actes terroristes d’ETA que acabaren amb la vida de dos guàrdies civils a Palmanova, donant suport a les actuacions de la policia per intentar acabar amb el terrorisme i un vot de confiança a la unitat dels demòcrates.
IV.- Preocupació per la construcció europea: “Europa ha de resoldre immediatament la profunda desconfiança que originen les seves institucions en la ciutadania, tal com va quedar de manifest en el baix nivell de participació obtingut a les passades eleccions al Parlament Europeu, de les que CCOO va fer una valoració negativa per dos motius fonamentalment: l’alt percentatge d’abstenció i l’augment d’escons per part dels partits conservadors europeus. Avui, podem afegir també la mala notícia de la reelecció al capdavant de la Comissió Europea, amb el suport dels socialistes espanyols, de Durao Barroso, qui creu convenient reprendre l’aplicació de la Directiva de serveis, més coneguda com Directiva Bolkestein.”
V.- Donar volada a dues iniciatives: a la ILP “Televisió sense fronteres” i a la Xarxa Sindical de l’Euroregió.
VI.- Proposar, mobilitzar i organitzar-se per plantar cara a la crisi: Per fer front a la crisi es dóna suport a la proposta de “Pacte de legislatura per a l’economia, l’ocupació i la cohesió social. Es posa de manifest la preocupació per la feble capacitat mobilitzadora i es fa el propòsit de canviar aquesta situació; en concret es diu que: “Les CCOO de les Balears hi han de ser, a la manifestació de Madrid del 12 del 12 a les 12, i hi han de ser amb una destacable delegació com a tal, una delegació de les Illes Balears”.
VII: Crítica al Govern Zapatero: Que “ha deixat passar, amb els PGE per a 2010, l’oportunitat d’emprendre una autèntica reforma que introduís mesures de progressivitat en el repartiment de la càrrega fiscal mitjançant una reforma estructural de l’IRPF i amb la recuperació de figures impositives com l’impost de patrimoni o de successions, eliminats en anteriors reformes, i tampoc es fa cap aposta clara per lluitar contra el frau fiscal. D’altra banda, es veu minvada la inversió en R+D+I, un dels motors necessaris per avançar cap un altre model de creixement”
VIII.- Balears en crisi, crisi, crisi: L’econòmica: “És molt complicat sortir de l’actual crisi si no hi ha canvis substancials en l’àmbit internacional, i pel que fa a les Illes Balears és encara més difícil sortir-ne si en l’àmbit europeu no es recuperen algunes economies com ara la d’Alemanya o la del Regne Unit, ja que som una Comunitat Autònoma majoritàriament turística i a més som unes illes amb un territori petit i feble que no pot suportar massa més tones de ciment i CO2. El concepte de sostenibilitat ecològica té especial rellevància per nosaltres, i en aquest sentit he de reiterar una valoració que ja vàrem fer abans del Congrés: per caminar cap un canvi de model de creixement, el canvi de Govern era condició necessària però, evidentment, no suficient”. La política: “És en aquest context on trobem l’explicació de les tensions i la crisi de Govern. Hi ha qüestions –si em permeteu‑ anecdòtiques i d’embolics partidistes (per exemple, UM ha tingut tres líders en aquesta legislatura), però l’anomena’t Decret Nadal, el golf de Son Baco, el Pla de carreteres, les dificultats en els traçats ferroviaris a Mallorca o les diverses posicions envers la imprescindible Llei del sòl, són tensions en el trànsit cap a un altre model de creixement”. La de la corrupció: “Davant la qual “CCOO no podem quedar com a simples observadors d’un espectacle penós” i es proposa donar “suport a àmbits unitaris amplis, sense cap protagonisme, per mobilitzar la ciutadania en contra de la corrupció i en defensa de les institucions, les quals, en situació de crisi, són molt necessàries perquè atenguin les necessitats dels més desfavorits”. La de l’ocupació: “Les darreres dades d’atur enregistrat del mes d’octubre fetes públiques pel MTIN no han fet altra cosa que confirmar l’empitjorament d’aquestes tendències. Recordeu que l’atur afecta 81.683 persones, tot un trist rècord. La baixada mensual d’afiliacions ha estat d’un -5,81% (-26.682) i la variació anual del -6,65% (-30.836). A més a més, les dades de prestacions per desocupació relatives al mes de setembre ens diuen que el nombre de perceptors de prestacions suposa un 70,3%; per tant, un 30% dels aturats es troben sense prestació (21.433 parats).”
IX.- Canvi de patró de creixement i defensa de l’Estat del Benestar: “A les Illes Balears, quan CCOO parla d’un altre model de creixement, què volem dir? En primer lloc, volem posar de manifest que, més enllà de la crisi, és impossible garantir el suficient creixement futur sobre els mateixos eixos de creixement d’aquests darrers 15-20 anys. No és, per tant, una qüestió que es pugui improvisar ni realitzar de forma immediata, requereix planificació a curt i mitjà termini, constància i un grau de consens social considerable. Però no oblidem que, dialècticament parlant, el conflicte social és el que ha fet avançar els processos socials. Per tant, no hem de descartar el conflicte en clau de canvi de model de creixement.” Tenint en compte que “el canvi de patró de creixement ha de ser també el canvi de la temporalitat i la precarietat cap a l’estabilitat i la qualitat en el treball.”
“Ara mateix el que ha de dir CCOO és que l’actual model productiu dificulta l’enfortiment de l’Estat del Benestar balear ja que el patró de creixement de les Illes pivota damunt avantatges competitius en costos laborals amb baixos salaris, temporalitat i baixa qualificació. Això és insostenible econòmicament i socialment. Al mateix temps hem d’emfatitzar que sense un mercat de treball de qualitat i inclusiu és molt dificultós parlar d’un Estat del Benestar robust. És cert que per donar aquestes primeres passes cap al canvi de patró de creixement són imprescindibles: recursos suficients amb un acord de finançament autonòmic just i una fiscalitat adequada, una profunda voluntat política i un Diàleg Social reforçat i lleial per part de les institucions i els agents socials i econòmics.”
X.- Les dificultats més immediates: ”La crisi per la corrupció que resta impuls polític, les debilitats del Govern autonòmic en matèria fiscal, les insuficiències més que evidents del nou model de finançament i la situació de paràlisi en el desenvolupament del “Pacte per la Competitivitat , l’ocupació i la cohesió social”, són tots ells elements d’atonia i d’incertesa de com sortirem de la crisi”.
XI.- Aposta pel diàleg social autonòmic: “Malgrat tot, el que val la pena retenir és que amb més o menys bondat en els continguts, aquí, al nostre àmbit, tenim pactades les orientacions bàsiques per caminar cap a un canvi de paradigma econòmic. El que hi ha escrit en els 17 pactes és un excel·lent compendi de propostes per transitar amb solidaritat per aquesta crisi i sortir-ne amb més fortaleses i més igualtat i equitat.
Ara bé, el repte de convertir aquest full de ruta en un catàleg de realitzacions és d’una magnitud considerable i que ara mateix té dificultats molt serioses.
La primera, els pressupostos de la CAIB per a l’any 2010, uns pressupostos regressius que també desaprofiten la capacitat que té la nostra Comunitat Autònoma en política fiscal i en la qual el rendiment dels tributs propis per a l’any 2010 suposen només l’1,55% dels nostres ingressos; uns pressuposts que destinen 122 milions d’euros menys a polítiques socials, educatives, sanitàries i d’ocupació; uns pressupostos que suspenen l’aplicació dels acords signats als àmbits sanitari, educatiu i de serveis generals de la CAIB, un fet ‑permeteu-me la comparació‑ que posa la nostra Administració Pública al mateix nivell de les patronals empresarials que tenen bloquejats els convenis col·lectius arreu de tot l’Estat i que suposa un atac directe al dret a la negociació col·lectiva, el qual mereix una resposta contundent i unitària per part de CCOO”. La segona, el desenvolupament del POIB i les mesures extraordinàries per fer front a la crisi posades en marxa per la Conselleria de Treball. En aquest sentit, la CEC va aprovar no donar suport a aquestes mesures, per insuficients, mal enfocades i per manca de negociació. Precisament aquesta forma d’actuar de la Conselleria de Treball és una bona part del problema, ja que confon diàleg i consulta amb negociació. Això fa que les polítiques de treball s’escorin a favor de les tesis patronals”.
XII.- La campanya “ARA TOCA COMPLIR”: “ té més sentit que quan la vàrem engegar. És fonamental que totes les organitzacions confederades facin seva aquesta campanya, que cadascú l’adapti a allò que més l’afecta i que, entre tots i totes, lliguem aquesta exigència amb les reivindicacions de diàleg social estatal i amb les iniciatives mobilitzadores a l’àmbit estatal, com la del 12 del 12 a les 12 a Madrid”.
Una dotzena de temes que mereixen una discussió. Idò no es creguin que això interessà tots els/les dirigents de les CCOO illenques. N’hi ha que la comandera només els hi permet aplicar allò tan sabut de “Divideix i venceràs” i varen partir abans de començar el debat. Na Katiana va reforçar el seu lideratge aplicant la dita menys coneguda però més sàvia de Goethe, aquella que diu “UNEIX I DIRIGIRÀS"