Renda Bàsica Incondicional, ara a Europa

Publicat originalment a Diario de Mallorca (01-10-2020)

 

D'ençà del proppassat vint-i-cinc de setembre es pot signar (ho podeu fer clicant a https://eci-ubi.eu) la "Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) per a la Renda Bàsica Incondicional". Perquè la Comissió Europea prengui en consideració la iniciativa, és necessari que li donin suport un mínim d'un milió de ciutadanes i ciutadans de la Unió Europea en un període d'un any. Seran, sens dubte, dotze mesos per exercir el dret de participació com a ciutadania europea, i, alhora, per a aprofundir en el debat -ara un debat paneuropeu- sobre la Renda Bàsica Incondicional (RB).

Fa temps que arreu d'Europa hi ha un esponerós moviment social a favor de la RB que, a les primeres setmanes de la pandèmia de la covid-19, revifà amb la petició d'una "Renda Bàsica de Quarantena", és a dir, una mena de RB d'urgència per a fer front a l'emergència social què subsidis condicionats, com ara l'Ingrés Mínim Vital, són del tot inservibles per fer-ho. El fracàs per a prevenir el risc de pobresa i/o d'exclusió social de la panòplia de rendes mínimes amb condicions era sobradament conegut. Amb l'IMV ens ha fet a mans l'evidència que ni tan sols aconsegueixen auxiliar a totes les persones extremadament necessitades. Però la demanda de RB no s'ha entotsolat en les urgències. Han sorgit, com mai, manifestos impulsats per institucions de recerca, persones de l'acadèmia, intel·lectuals, activistes dels àmbits cultural, ecologista, sindical, feminista, del treball social, LGTBI, de defensa de la salut, etc.

I ara arriba aquesta Iniciativa ciutadana europea que, a parer meu, té un gran valor pedagògic en definir molt bé el concepte de RB que, per vessa intel·lectual, encara ara molts polítics, sindicalistes, opinadors... segueixen confonent amb els subsidis condicionals, és a dir, amb les rendes per a pobres que generalment són pobres rendes. Les impulsores de la ICE afirmen que la RB proposada "no substitueix l'Estat del Benestar, sinó que el completa i transforma, fent-ho passar d'un Estat del benestar compensatori a un Estat del benestar emancipatori", i, alhora, la defineixen entorn dels quatre criteris següents:

I.- Universal: es paga a totes les persones sense control dels seus recursos econòmics. No està subjecta a límits d'ingressos, estalvis o propietats. Qualsevol persona, amb independència de la seva edat, ascendència, nacionalitat, lloc de residència, professió, etc., té dret a rebre-la.

II.- Individual: tots –tota dona, tot home, tot nin o nina- té el dret individual a la RB per ser l'única manera de garantir la privacitat i evitar el control d'altres persones. La RB serà independent de l'estat civil, la cohabitació o la composició familiar, i dels ingressos o els béns d'altres membres de la llar o de la família. Això permet a les persones decidir per si mateixes.

III.- Incondicional: com a dret humà i legal, la RB no estarà subjecta a cap condició prèvia, ja sigui l'obligació d'acceptar una ocupació remunerada, demostrar la disposició a treballar, participar en un servei comunitari, o comportar-se d'acord amb qualssevol rols de gènere.

IV.- Suficient: el seu import ha de bastar per a aconseguir un nivell de vida digne, i d'acord amb el nivell social i cultural del país en qüestió. Ha d'impedir la pobresa material, i obrir la possibilitat de participar en la societat. Això significa que l'import net de la RB ha de ser, almenys, superior al nivell de risc de pobresa segons les normes de la UE, que correspon al 60% de la denominada renda mitjana neta equivalent. Als països on la majoria de la població té baixos ingressos, i, per tant, la renda mitjana és baixa, a l'hora de determinar l'import de la RB ha d'utilitzar-se un valor de referència alternatiu (per exemple, una cistella de béns i serveis) que garanteixi una vida digna, la seguretat material i la plena participació en la societat.

Òbviament, una RB d'aquestes característiques ha de ser part d'una política de justícia fiscal, altrament dit, per a la seva viabilitat econòmica és imprescindible equilibrar la riquesa. I, encara, dues obvietats més: La Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) que coment és coherent amb la Declaració Universal dels Drets Humans Emergents (DUDHE) -un instrument programàtic de la societat civil internacional dirigit als actors estatals, i a altres fòrums institucionalitzats per a la cristal·lització dels drets humans en el nou mil·lenni-, que a l'article 1.3 proclama "El dret a la renda bàsica o ingrés ciutadà universal, assegura a tota persona, amb independència de la seva edat, sexe, orientació sexual, estat civil o condició laboral, el dret a viure en condicions materials de dignitat. Amb aquest fi, es reconeix el dret a un ingrés monetari periòdic incondicional sufragat amb reformes fiscals i amb càrrec als pressupostos de l'estat, com a dret de ciutadania, a cada membre resident de la societat, independentment de les seves altres fonts de renda, que sigui adequat per permetre-li cobrir les seves necessitats bàsiques". I, alhora, és coherent amb el futur immediat de l'ocupació post pandèmia coronavírica. Com digué Zygmunt Bauman: "Cal deslligar l'ocupació de la supervivència".

70 anys de Drets Humans no basten: cal persistir!

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 09-12-2018

La commemoració del 70 aniversari de la Declaració Universal de Drets Humans (DUDH) és, sens dubte, una bona ocasió per reflexionar -encara que sigui breument- sobre la seva importància, la efectivitat real de la DUDH sobre la vida quotidiana de la humanitat, i, perquè no, la seva utilitat com a referent de les actuals lluites emancipadores.

Sóc dels convençuts de la importància civilitzatòria de la declaració proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 a Paris. Tenint en compte que el seu article 28 estableix que "tota persona té dret a què s'estableixi un ordre social i internacional en el qual els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració es facin plenament efectius", em sembla indiscutible la seva importància -i no és poca cosa- per distingir entre la civilització i la barbàrie. El dret a tenir drets i llibertats és el més poderós antídot a la barbàrie!

A hores d'ara, ja en ple segle XXI, des d'un punt de vista formal, la DUDH gaudeix d'una excel·lent salut. Mai com ara la DUDH s'havia constitucionalitzat a tants estats, ni hi havia hagut tantes Declaracions, Convencions Marcs, o Directives Internacionals sobre Drets Humans. Però, no obstant això, vivim l'extensió del que l'analista internacional Mariano Aguirre denomina "democràcies autoritàries". A tall d'exemple, Duterte a Filipines, Putin a Rússia, Trump als EUA, Erdogan a Turquia, Bolsonaro a Brasil, Netanyahu a Israel. Tot i arribar al poder mitjançant procediments formalment democràtics, estam en presència de, en paraules de Rob Riemen, "democràcies desproveïdes d'esperit democràtic". Val a dir que també hi ha cada vegada més casos en què les formalitats democràtiques d'accés al poder són, si més no, absolutament qüestionables.

Per un altre costat, no es pot negligir que, a tall d'exemple, amb la repressió dels i de les dissidents a Nicaragua per part del règim d'Ortega-Murillo, la situació dels palestins i palestines en general, i a Gaza en particular, els assassinats de persones defensores dels drets humans i ambientals a bona part del món (pensem en el cas de Berta Càceres a Hondures), la situació de la dissidència xinesa, o la que pateixen, posem pel cas, els pobles kurd, sahrauí, o rohingya, els assassinats de periodistes arreu... és molt mal de fer festejar grans progressos en l'efectivitat de la DUDH. No hi ha cap possibilitat de festejos quan estem vivint la tragèdia humanitària més gran a un Mediterrani convertit en fossa comuna de persones que fugen de la guerra, la fam, i la falta de perspectiva de vides que mereixin ser viscudes.

És inqüestionable que la globalització financera-productivista neoliberal no ha suposat la globalització dels Drets Humans. Més aviat el contrari. Com assenyala el director de FUHEM Ecosocial, Santiago Álvarez, "les dinàmiques d'acumulació per despossessió no són només actes d'espoli de recursos i mitjans de vida; despullen també a la gent de drets", o, en paraules del que va ser el negociador a algunes cimeres sobre canvi climàtic en representació de Filipines, Yeb Saño, "el canvi climàtic vulnera gairebé tots els drets humans. Els drets humans són el centre de la qüestió".

De la globalitat passem a casa nostra: mentre hi hagi persones i famílies privades del dret a un habitatge digne; persisteixi la violència masclista; hi hagi preses polítiques, presos polítics, i rapers exiliats; no recuperem per a tothom el caràcter socialment inclusiu del treball remunerat, i no acabem amb la ultraprecarietat i els casos d'explotació laboral a ella associats; no es garanteixi, mitjançant una Renda Bàsica Universal i Incondicional, un dret humà tan elemental com és l'existència material; se segueixi expulsant per la via exprés com a "persones il·legals" (sic) la gent que arriba en pasteres a les nostres costes; persisteixin els casos de LGTBIfòbia; la pobresa infantil sigui una realitat; mentre totes les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme no tinguin accés a la veritat, justícia i reparació; o no es respectin de debò els drets al medi ambient i de la ciutat... no podrem celebrar una efectiva aplicació de la DUDH.

I, tanmateix, no podem defallir. Stéphane Hessel -que va ser redactor de la DUDH- en el seu emblemàtic "Indignau-vos!" ens recordava que "la Declaració Universal li deu molt a la reacció universal contra el nazisme, el feixisme, el totalitarisme, i, fins i tot, per la nostra presència, a l'esperit de la Resistència". Prenguem-ho en consideració, tot sabent que un altre món és possible, però que, per a aconseguir-ho, no basta indignar-se.

Precarietat salarial segons l'Agència Tributària

Publicat originalment a Diario de Mallorca (27-11-2018)

Massa sovint s'emfatitza que la millora quantitativa del mercat laboral de les Illes Balears és tal que el nombre de persones ocupades ja supera el d'abans de l'inici de l'última crisi. Amb les dades de "Mercat de treball i pensions en les fonts tributàries", corresponents a 2017, que acaba de publicar l'Agència Tributària, caldria concloure que, pel que fa a la població assalariada, és una millora força relativa. Resulta que l'any dels rècords turístics, de la "bona temporada" del sector de la construcció, del manteniment del creixement -encara que amb una certa desacceleració- del PIB, les persones assalariades van ser 518.580. Aquest resultat, si el comparam amb el que l'Agència Tributària registrà l'any 2008 -el darrer any en el qual els efectes del terratrèmol financer que provocà la crisi-estafa àdhuc no eren del tot perceptibles-, ens mostra que la pregonada millora quantitativa tot just arriba a un 4,5%. Tanmateix, allò que em sembla més important és interrogar-se sobre el preu que s'ha pagat per aconseguir aquest minso resultat.

Seguint amb les dades de l'Agència Tributària, i prenent com a referència l'any 2010, en què es va iniciar l'aplicació dels programes de càstig social (retallades salarials i socials, Reforma Laboral del Govern de Zapatero, etc.), la resposta, si més no a tall d'hipòtesi, sembla clara: disminució de la capacitat adquisitiva dels salaris, pauperització de les persones joves assalariades, augment del nombre de treballadors i treballadores pobres, i augment de la desigualtat salarial.

Vegem succintament les dades que corroboren aquesta hipòtesi: a) El salari anual mitjà de 2010 va ser de 17.927 €, mentre que el de 2017 es va situar en els 18.286 €, la variació a l'alça de, amb prou feines, un 2%, contrasta amb la variació, també a l'alça, d’un 8,6% de l'IPC en aquest mateix període. La pèrdua de capacitat adquisitiva és, doncs, més que evident. b) Els salaris mitjans anuals de les persones menors de 18 anys, i de 18 a 25 anys eren en 2010 de 4.038€ i 8.459€, respectivament. En 2017 caigueren a 2.325€ i 7.576€, és a dir, aquests dos grups d’edat han perdut gairebé un 34% i un 12% dels seus salaris, respectivament. Les pèssimes experiències laborals primerenques, i la impossibilitat d'emancipació són part important de la precarietat vital, i de les vides no desitges de bona part de la joventut illenca. c) El nombre de persones amb un salari anual que no arriba al Salari Mínim Interprofessional ha augmentat un 11,7%, passant de 143.513 en 2010, a 160.385 en 2017. d) El selecte grup de 3.061 persones que en 2010 cobraven el salari anual mitjà més elevat (139.267 €), ha minvat en 2017 en nombre, en passar a ser 2.365, el seu salari mitjà ha passat a ser de 162.826€. En un període d’empobriment generalitzat de la majoria de la població, un augment de gairebé un 17% no està gens malament! Que la crisi ha tingut components d'estafa queda corroborat si prenem en consideració que aquest augment dels mega salaris, contrasta amb un augment molt menor –no arriba a un 10%- dels salaris més baixos.

Acabaré aquestes línies recordant que en 2010 es va editar un llibret que recollia el "Manifest d'economistes aterrits". Era una severa impugnació a les polítiques d'austeritat sense pietat imposades per la UE per a, teòricament, superar la crisi. És, a parer meu, urgent canviar "el sentit comú neoliberal", tot afirmant que estem aterrits dels resultats en matèria de justícia social d'aquelles polítiques. Val a dir, en aquest sentit, que la prolongació de la sobredosi de precarietat laboral ens condueix a passar de conviure amb treballadors i treballadores pobres, a una societat en la qual la població més vulnerable es quedi a la intempèrie. Mantenir el contingut substancial de les reformes laborals de 2010 i 2012, sense restablir l'equilibri en la negociació col·lectiva, la causalitat en la contractació temporal, i la voluntarietat en la parcial és una aposta per situar a molta gent en fall-back position (en posició de caiguda) social. Decentment no ens ho podem permetre!

"Palma Tot Turisme" i precarietat

Publicat originalment a Diario de Mallorca (11-11-2018)

I. Palma s'ha convertit en una "ciutat-negoci". En els últims anys la invasió turística dels espais residencials ho ha mercantilitzat gairebé tot, des dels espais urbans, com ara, places, carrers, i barris, fins a l'exercici del dret a l'habitatge, passant per la majoria de les polítiques culturals públiques. En poques paraules, ara que es compleix el cinquanta aniversari de l'aparició, de la mà del filòsof Henri Lefebvre, del concepte de "El dret a la ciutat", aquest dret és menys practicable que mai. Aquesta extracció de drets explica l'aparició de nous moviments urbans com "Ciutat per a qui l'habita i no per a qui la visita". Val a dir que el nom dicotòmic d'aquesta assemblea ciutadana no em sembla capritxós, donat que als actuals processos de turistització de les ciutats, o se'ls posen severs límits i eficaços mecanismes per controlar-los, o la convivència d'habitants i visitants esdevé en incompatible.

II. Les "ciutats-negoci-turístic" tendeixen a maximitzar beneficis amb mercats laborals singularment precaritzats, i, per combatre aquesta tendència, és clau tenir indicadors d'àmbit municipal que avaluïn els efectes que aquesta precarització té per a les persones. No obstant això, a Palma no tenim a l'abast de la ciutadania -i em tem que tampoc a l'abast de les institucions- indicadors de, a tall d'exemple, el seu particular risc de pobresa i/o exclusió social, el percentatge de població amb un treball remunerat a temps parcial o en la condició d'autònom forçat (és a dir, no desitjat), la mitjana salarial, l’ índex d'incidència de sinistralitat laboral de la ciutat, o la taxa de cobertura de les prestacions per desocupació. És a dir, sembla que no interessa acompanyar la foto de l' "èxit turístic" palmesà amb la foto  dels treballadors i treballadores pobres de la ciutat. L'absència d'aquesta segona fotografia és una decisió política, i no val al·legar impossibilitats tècniques-estadístiques. No debades, altres ciutats sí que es preocupen i ocupen de conèixer l'evolució de les vides precàries dels seus ciutadans i ciutadanes. Potser l'exemple més clar i pròxim sigui Barcelona, on el govern municipal, a través de Barcelona Activa, fa tot just uns mesos publicà el seu "Llibre blanc del futur del(s) treball(s)". Si, en singular i en plural, doncs, si xerram  seriosament de treball, no n'hi ha prou amb fer-ho de  l'ocupació remunerada -la de mercat- més o menys normalitzada, sinó que cal analitzar les Bullshit jobs (les feines de merda), i, òbviament, el treball no remunerat ni valorat de cures i/o reproductiu.

III. I tanmateix, es coneixen algunes dades de la precarietat laboral realment existent a Palma. Posem pel cas la que fa referència a la contractació temporal estiuenca de molt curta durada: Del total de contractes amb centre de treball a Palma registrats en el tercer trimestre de 2018 (55.578), el 82,6% van ser temporals, dels quals, almenys -posat que del total de contractes temporals (45.926), gairebé la meitat eren de durada temporal indeterminada-, el 32% tenia una durada fixada de menys d'un mes. Però atenció, la dada més colpidora és la de l'extrema temporalitat: al voltant d'un de cada quatre contractes temporals tenia una durada d'un a cinc dies. Val a dir que a Palma el nombre d'aquests contractes que no arriben a la setmana ha crescut en el període 2010-2018, és a dir en els anys en els quals ha revifat la "Palma Tot Turisme", per sobre d'un 146%.

IV. Per tant, no és exagerat qualificar el model econòmic de Palma com de fracàs en termes d'estabilitat laboral, d'integració social via treball remunerat, i, tenint en compte que el risc explotació laboral és proporcional a la magnitud de l'extrema temporalitat, de vides laborals i vitals desitjades per a tots i totes.

V. Per acabar, convé nomenar a les coses pel seu nom. Les "ciutats-negoci-turístic" són, entre altres coses, una construcció social basada en la flexibilitat laboral que, usant els mots com cal, no deixa de ser un eufemisme per referir-se a vides amb carències materials més o menys greus, i, en qualsevol cas, projectes vitals precaris. En l'època de les ciutats turistitzades i l'economia de plataforma digital és més cert que mai que "en el passat, llevar-li la connotació maleïda a l'expressió 'sistema capitalista' va donar lloc a moltes circumlocucions, com ara sistema de 'lliure empresa' o d’ ‘empresa privada'. En l'actualitat, el terme flexibilitat s'usa per suavitzar l'opressió que exerceix el capitalisme". Transcorreguts divuit anys d'ençà que Richard Sennett va escriure "La corrosió del caràcter. Les conseqüències personals del treball en el nou capitalisme" és un llibre, malauradament, molt i molt actual.

Balears: una societat en descens?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (31-10-2018)

Fa poc més d'un any que es va publicar en castellà un llibre que, a parer meu, és força útil per entendre la involució que la crisi-estafa, altrament anomenada "Gran Recessió", ha provocat en el projecte democràtic amb impuls igualitari. Em referesc al text titulat "La societat del descens. Precarietat i desigualtat en l'era postdemocràtica", rubricat pel prestigiós analista, i membre de l'Institut de Recerca de Frankfurt, Oliver Nachtwey. Ara que la crisi es dóna per superada, gairebé definitivament (l'econòmica, no la social, és clar!), val la pena llegir-ho -o rellegir-ho, si és el cas- per entendre, en paraules de Nachtwey, "per què la mobilitat social ha sofert un revés, i ja no va en ascens sinó en descens?".

Mentre s'implantaven els càstigs socials de les retallades de drets socials, laborals i democràtics, es va fer bastant habitual reflexionar sobre l'aparent paradoxa que les generacions actuals visquessin pitjors vides (i fossin, en molts casos, vides menys volgudes) que les generacions precedents. La revolució neoliberal de les regles de funcionament de les relacions laborals (la "reforma laboral permanent", i, molt especialment, les Reformes Laborals de 2010 i 2012, entre altres mesures) van ser –i segueixen sent-ho- un factor clau, encara que no l'únic, perquè els ascensors socials ascendents hagin esdevingut en escales mecàniques cap avall.

La crisi laboral es començarà a superar quan el bon funcionament de l'anomenat mercat de treball provoqui una major participació dels salaris en la comptabilitat nacional, una millor distribució de la renda generada, que permeti a la gent no estrictament rica exercir, posem pel cas, el dret a un habitatge digne. Abans de 2010 la inseguretat laboral s'havia estès de forma inimaginable unes dècades abans, però, així i tot, es mantenien àmbits on la seguretat en el lloc de treball era, tot i que limitada (recordin el llibre d'Ulrich Beck "La societat del risc"), una realitat, i casos tan sagnants i  d’actualitat com el del tancament de la fàbrica de ciment de Lloseta, sense esser impossibles, eren molt més difícils car existien majors dificultats legals per a aquestes pràctiques empresarials tan descompromeses amb el compromís social.

Per això, tinc per a mi que, de les dades referides a les Illes Balears de l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponent al trimestre estiuenc d'enguany, que vam conèixer dijous passat, el més rellevant no és que l'ocupació hagi assolit nous màxims històrics, amb 621.700 persones ocupades, és a dir, amb un increment interanual del 6,1%, o que la taxa d'atur del 7,1% sigui la més baixa del Regne d'Espanya. Sent això important, el punt veritablement transcendent és saber si aquests resultats s'aconsegueixen amb rècords de treballadors i treballadores pobres. O dit amb unes altres paraules, en el que cal posar l'èmfasi és en saber si les dades de precarietat laboral, a tall d'exemple, les estimacions per a Illes Balears de l'EPA estiuenca d'enguany de 67.222 empresaris/es sense assalariats o treballador independent, de les quals una important proporció són falsos autònoms o autònoms forçats, i, per tant, extraordinàriament precaris; de 73.500 persones ocupades a temps parcial, l'11,8% del total, que és molt majoritàriament no desitjat i feminitzat, amb un 5,6% en el cas de l'ocupació masculina, i un 18,7% el cas de la femenina; o una taxa de temporalitat del 30,6%, amb una creixent temporalitat de curta i molt curta durada; junt d'altres indicadors, com ara, els baixos salaris nominals reals per atendre als pressupostos familiars, el risc de pobresa i/o exclusió social, o les desigualtats són prou importants, i ja es pot afirmar que la nostra és una societat en descens, regressiva, precària, i polaritzada. En la meva opinió, i amb alguna precaució, diria que ja som una societat de les descrites per Oliver Nachtwey. En qualsevol cas, i sigui quina sigui la percepció de cadascú, convindria ni despistar-se, ni badar perquè aquesta és la qüestió!

Els contes i els comptes del mercat laboral

Publicat originalment a Diario de Mallorca (09-10-2018)

Ras i curt: La tan pregonada millora del mercat laboral de les Illes Balears, és un conte. En tot cas, el que ha succeït és que s'ha engrandit, emperò, que sigui més gran, és a dir, que entri i surti més gent, no vol dir que hagi millorat. Per avaluar la millora o l'empitjorament dels mercats laborals -entre ells, òbviament, l'illenc- resulten imprescindibles indicadors sintètics, com ara, l'Índex de Qualitat del Treball (IQT) del que, per cert, fa anys res se'n sap per aquestes contrades. És, si més no, sorprenent que un conseller de treball tan actiu, mediàtic, i, en alguns aspectes, innovador, com Iago Negeruela, no abanderi el mètode d'IQT per avaluar la situació laboral.

Els comptes són que baixa l'atur registrat seguint el mètode vigent des de març de 1985  Una metodologia  que no ha tingut cap reforma, actualització i/o adaptació als canvis de les normes laborals, i de la realitat laboral produïda en els últims 33 anys. Per exemple, se segueix mesurant l'atur registrat igual que quan la cerca d'ocupació era un monopoli públic, sense comptabilitzar a les persones fixes discontínues quan no treballen, o considerant les Polítiques Actives d'Ocupació (PAO) un assumpte gairebé marginal per a persones excloses. Aquest peculiar registre provoca, com a mers exemples, situacions com ara: Que una persona que, com que no té cap prestació per desocupació, cerca una ocupació mitjançant els serveis de diverses ETTs no és, oficialment, una persona en atur; que una fixa discontínua que, posem per cas, aquest any ha treballat 5 mesos –i ja no treballarà més fins a la temporada següent-, durant els set mesos de no ocupació, tampoc computa com aturada registrada; o que una persona que, per més que necessiti urgentment un treball retribuït, s'hagi de "conformar" amb la participació en un programa de Política Activa d'Ocupació (un curs de formació per a persones parades, sense anar més lluny), també és exclosa del registre oficial d'atur.

En un anterior article, publicat l'11-09-2018 en aquestes mateixes pàgines amb el títol "Cal humanitzar les anàlisis de la situació laboral", ja em vaig referir a la incongruència d'assimilar nombre mitjà d'afiliacions a la Seguretat Social amb ocupació. No hi insistiré en les argumentacions, car aquest registre administratiu sense cap paràmetre de qualitat estadístic ha esdevingut, més aviat, en un indicador de l'evolució de la temporalitat extrema (dels contractes de durada inferior a la setmana o al mes). Si a com es computa l'atur registrat, i al fet que pel còmput d'una teòrica ocupació de tot l'any, cada pic són necessàries més afiliacions a la Seguretat Social, li afegim que, en paraules del professor del departament de Sociologia i Antropologia Social, Raúl Lorente, i de la professora de Dret del Treball i la Seguretat Social, Adoración Guamán -tots dos de la Universitat de València- "la figura del 'contracte indefinit' es presenta com un 'camaleó normatiu', que cada vegada es mimetitza més amb el contracte temporal", hom pot concloure que en aquests comptes hi ha molt comte.

Disposar d'un Índex de Qualitat del Treball (IQT) regional d'actualització periòdica és fonamental per deixar-se de tant conte. Prenguem en consideració que la resolució del Parlament Europeu, de 31 de maig de 2018, sobre lluita contra la precarietat i l'ús abusiu dels contractes de treball de durada determinada, subratlla que el risc de precarietat depèn del tipus de contracte, però també dels següents factors: 1. Escassa o nul·la seguretat laboral a causa del caràcter temporal del treball, com és el cas dels contractes de treball a temps parcial no voluntaris. 2. Horaris imprecisos i funcions que varien a causa del treball «a la carta». 3. Dèficits de protecció enfront de l'acomiadament i protecció social insuficient en cas d'acomiadament. 4. Remuneració insuficient per portar una vida digna. 5. Drets i prestacions de protecció social nul·les o limitades. 6. Protecció nul·la o limitada enfront de qualsevol forma de discriminació. 7. Perspectives nul·les o limitades de progrés en el mercat laboral o en matèria de desenvolupament i formació professional. 8. Baix nivell de drets col·lectius i dret a la representació col·lectiva limitat. I 9. Un entorn laboral que no respecta les normes mínimes de salut i seguretat. Els sona? Posem que xerram de la precarietat laboral en  l'Aeroport de Son Sant Joan, de la situació dels no subrogats, entre d'altres els de la finca de Raixa, de les condicions de treball del personal intern al servei de la llar, de les Kellys sense antiguitat a l'empresa, de les persones externalitzades, dels falsos autònoms o autònoms forçats, dels  homes i dones que treballen a empreses de micro grandària i d'efímera vida que floreixen a cada temporada turística, de la joventut s'incorpora al món laboral...

Per no seguir en l'ensomni dels contes, i passar als comptes resulta de gran utilitat la lectura del recentment publicat avanç (en la seva integritat es publicarà en 2019) de l'enquesta de Fundació vinculada a Càrites, Foment d'Estudis Socials i de Sociologia Aplicada (FOESSA), on, entre altres reflexions sustentades en comptes (i no en contes), es pot llegir: "La capacitat de l'economia per millorar les situacions de vulnerabilitat, una vegada recuperada la senda del creixement econòmic, passa perquè l'ocupació creada tingui suficient impacte sobre les situacions de vulnerabilitat descrites, i això no és el que està passant". Més clar: l'aigua clara!

Cal humanitzar les anàlisis de la situació laboral

Publicat originalment a Diario de Mallorca (11-09-2018)

Les anàlisis estiuenques del tarannà de l'anomenat mercat laboral de les Illes Balears han tornat a emfatitzar en els rècords d'afiliacions a la Seguretat Social, en la reducció de l'atur registrat, i en la relativa millora de la temporalitat i la parcialitat contractual. Sorprèn que des d'àmbits governamentals s'entossudeixin a prendre en consideració únicament aquestes anàlisis quantitatives, i menyspreïn altres anàlisis com ara les basades en l'evolució del, posem per cas, Índex de Qualitat del Treball (IQT) que, dit en poques paraules, és un indicador que sintetitza diverses dimensions quantitatives i qualitatives del desenvolupament de les relacions laborals i del grau d'inserció social de debò que té l'ocupació.

M'alarma que, en paraules de l'enyorada Patrícia Gabancho, "el poder omnívor de les elits" hagi aconseguit imposar una anàlisi mainstream en la qual s'emfatitza sobre l'escurçament de les cues de persones en atur inscrites en els registres del SOIB, sense voler veure els allargaments de les cues a, posem per cas, Càritas, Mallorca Sense Fam, o Zaqueo, amb cada vegada més persones teòricament inserides laboralment. Als i a les progressistes hauria de preocupar-nos -i molt- que aquestes elits d'omnívor poder ens imposin el seu marc mental segons el qual, en un mercat laboral de precarització brutal, els rècords de xifres a l'alça (posem pel cas, les d'afiliació a la Seguretat Social), o a la baixa (l'atur registrat, per exemple) són resultats a celebrar per se.

Analitzem succintament les dades dels dos mesos centrals de l'estiu referides a les afiliacions a la Seguretat Social –en una altra ocasió ens centrarem en altres dades- que, per cert i obviant qualsevol rigor metodològic, són per a l'anàlisi mainstream, les afiliacions, (mal)enteses com a sinònim del nombre de persones que treballen. Les dades són els següents: Al juliol la xifra mitjana d'afiliacions (no de persones afiliades) va ser de 579.762, i a l'agost de 576.413. Grans xifres certament que, en paraules de la Conselleria de Treball, Indústria i Comerç del Govern, representen màxims històrics. Motiu d'alegria? Clar que sí! Però com l'alegria a la casa del pobre dura poc, no queda més remei que ponderar aquestes xifres amb la dada de les contractacions temporals de molt curta durada. Val a dir, en aquest sentit, que en els mesos de juliol i agost d'enguany es van registrar 23.251 contractes amb una durada que no arribava al mes, dels quals 18.146 van tenir una durada d'un a cinc dies. No he pogut comprovar si aquesta última xifra representa un màxim històric, però si marca el rècord d'aquesta legislatura car al juliol-agost de 2015, 2016 i 2017 es van registrar un total de 14.750, 15.841 i 18.001 contractes amb una durada inferior a la setmana, respectivament. És a dir, des de l'inici de l’actual legislatura, han crescut entorn d’un 23%!

Sens dubte un símptoma d'humanització en les anàlisis de la situació laboral seria que es presentessin les dades d'afiliació a la Seguretat Social fent referència al nombre de persones que han estat d'alta durant tot el mes. Així la frase "durant el mes han treballat x persones" (x és l'equivalent a la xifra mitjana d'afiliacions, és a dir, de tràmits administratius), s'assemblaria més a la realitat, i seria menys feridora per als i les que en el mes en qüestió han tingut una ocupació remunerada, en el millor dels casos, d'uns quants caps de setmana.

En definitiva, com la nova ocupació té bastant poc a veure amb l'existent abans de les Reformes Laborals de 2010 i 2012, es fa imprescindible humanitzar les anàlisis de la situació laboral. Per fer-ho resulta molt útil prendre en consideració, i incorporar a qualsevol anàlisi del nostre mercat laboral, la reflexió que, en un excel·lent article publicat a l’últim lliurament (Núm. 30, juny 2018) de la revista "Gaceta Sindical. Reflexión y Debate", ens deixa la Professora de Filosofia Moral de la Universitat de La Laguna, María José Guerra, en escriure que: "la precarietat s'ha convertit en una modulació dinàmica de l'estructura social que oprimeix i disseca la vida, al fil d'una sort de governabilitat empresarial expressament agressiva que utilitza al treballador, a la treballadora, com a material fungible ...". I, tanmateix, no són imprescindibles grans reflexions filosòfiques. Basta haver posat oïda a les denúncies que les Kellys van fer a les concentracions de fa uns dies, o haver parat esment a les terribles històries de precarietat de les treballadores i treballadors de l'aeroport de Son Sant Joan.

Taxistes: Una revolta contra la precarietat?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (01-08-2018)

Per un instant històric, va semblar que, ara sí, "la fi de la història", pronosticada per Francis Fujuyama l'estiu de 1989, es feia realitat. La mal anomenada economia col·laborativa significava l'inici de la fi del treball assalariat  i autònom. En conseqüència, s'iniciava la desaparició d'una classe social, i la fi d'un conflicte d'interessos que havia marcat l'esdevenir del final del segle XIX i de la totalitat del XX. No va ser més que un somni humit de l'establishment dels poderosos, i d'alguns importants i influents sectors del, diguem-li, neoliberalisme progre. No obstant això, la crua realitat demostra que, de la fi de la història res de res.

Segueixen -i marquen l'esdevenir de la història de les societats que governen les seves complexitats amb paràmetres més o menys democràtics- els conflictes capital vs. treball, els del capitalisme de despossessió vs. manteniment de drets conquistats i reivindicació de drets de nova generació. Són conflictes provocats per les causes i el fons de sempre, i que es manifesten amb formes clàssiques, i amb les noves que imposa la globalització tecnològica neoliberal, altrament dita, capitalisme de plataforma. Entre aquests últims n'hi ha, com ara el que enfronta la plataforma d'ensenyament d'idiomes "Sharing academy" amb les acadèmies i professors/as d'idiomes, que es produeixen d'una forma bastant soterrada, i sense gran visibilitat per a l'opinió pública. Uns altres són molt més visibles, per exemple: Les lluites pel Dret a la ciutat, i per un habitatge digne, que s'enfronten a la lògica de la turistització i mercantilització de les ciutats a través d'Airbnb, HomeAway, Homestay, Kindandcoe (si es viatja amb nins petits), etc.; la conflictivitat entorn de les condicions laborals, i de seguretat social dels repartidors (riders) de plataformes com Deliveroo o Glovo; o la que aquests dies està de plena actualitat: la del sector del taxi enfrontat, sobretot, amb Uber i Cabify, però també amb Amovens o Blablacar.

Independentment de les reivindicacions concretes del món del taxi, i la seva possible satisfacció mitjançant canvis normatius i pràctiques administratives; independentment de la major o menor simpatia per les formes i maneres de mobilització dels i les professionals del taxi, aquesta conflictivitat cal emmarcar-la en el context de resistència a un capitalisme gens inclusiu, un capitalisme que, si algun dia va voler aparentar tenir una cara socialment amable, ara es presenta sense complexos amb la cara de la precarització vital de la majoria social.

Les mobilitzacions de les i dels taxistes d'aquests dies posen de manifest que la crua realitat (precarització; increment de la desigualtat d'oportunitats, resultats, possessió; descohesió social, etc.) s'imposa al mite de la falsa economia col·laborativa, que res té a veure amb els valors col·laboratius de debò. Cal recordar, tantes vegades com calgui,  que, "l'economia col·laborativa no és una història d'alternatives basades en la comunitat; és la història de fons de capital de risc d'influents i poderosos interessos financers, que estenen el mercat lliure desregulat a àrees de les nostres vides que abans estaven protegides". Aquesta reflexió de l'investigador canadenc especialista en tecnologia i temes socials, Tom Slee, explica moltes coses de l'actual conflictivitat el món del taxi.

El citat mite de l'economia col·laborativa s'està desmuntant per la via que s'han desmuntat altres mites econòmics i ideològics: La conflictivitat social i democràtica. Sembla que la inicial idealització (eximint de qualsevol contradicció i/o conflictivitat) de les TIC, i els suposats beneficis infinits per a consumidors i consumidores (el mite de les societats de consumidors/es, en contraposició a les societats de ciutadans/es) s'han anat en orris. Primer, perquè les TIC, o són una eina per a una democràcia econòmica amb impuls igualitari, o esdevenen en conflictives. I segon, tenint en compte que, en paraules d'Adrián Todolí en "El treball en l'era de l'economia col·laborativa", "... aquestes plataformes no aconsegueixen un èxit del no-res, sinó que el seu triomf està en funció de aprofitar una legislació menys protectora dels autònoms i una llibertat de fixació de preus –subhasta a la baixa- que no existeix quan s'està en el camp de la protecció laboral [amb Salari Mínim Interprofessional]". Tot i que, personalment, corregiria la primera part de la frase del professor de la Universitat de València, en el sentit que allò que hi ha a les "plataformes col·laboratives" és una perversió gairebé delictiva de la legislació dels autònoms, més que un aprofitament legal d'aquesta, la seva opinió no invalida que els beneficis per als consumidors i consumidores siguin  els propis de les societats low cost. És a dir, de societats profundament desiguals, on uns pocs –els que poden oferir els seus productes i/o serveis de baix cost– copen el mercat i s'enriqueixen, mentre que les majories viuen unes vides low cost.

En aquest sentit, no hi ha dubte que cal contestar afirmativament la pregunta amb què he titulat aquestes línies: la dels i les taxistes és una -una altra- revolta contra el model social de la precarietat. Tot i que, de moment, el sector del taxi illenc no està formalment afectat, potser convindria que anés al moll de l'os de l'assumpte i no cerqués solucions a aquest desafiament (amb la gestió d'una marca blanca de llicències VTC) que no són ni figa ni raïm.

Una proposta (parcial) contra una societat de McJobs

Publicat originalment a Dario de Mallorca (22-07-2018)

La distopia social actual -la de la modernitat neoliberal- s'allunya cada vegada més d'aquella societat utòpica de plena ocupació inclusiva. Avui, tenir una ocupació remunerada –cada vegada més mal remunerada- no garanteix estar lliure del risc d'exclusió social, no és una "finestra d'oportunitat" per a l'accés a un habitatge digne, i l'anomenat mercat de treball fa temps que va deixar de funcionar amb uns mínim de decència, car la part més feble d'aquest suposat mercat no pot dir "no". Sempre hi haurà algú a qui llurs circumstàncies de manca de llibertat l'obligaran a dir "sí" a, posem pel cas, ofertes d'ocupació com aquella publicada fa uns dies pel SOIB en la qual s'oferia treball d'empleat/da de llar inter/na amb una jornada laboral de 24 hores diàries, i un dia lliure a la setmana, per 602 euros bruts mensuals, amb les pagues extres incloses.

Amb aquest procés d'empobriment, aturada dels ascensors socials, i falta de llibertat per escollir unes vides desitjades, hi tenen molt a veure les polítiques laborals de precarització que s'han anat aprofundint des que la reforma laboral de 1984 (llei 32/ 1984) va normalitzar la precarització laboral com a forma d'evolució de la normativa laboral espanyola. Aquesta  precarització laboral és conseqüència de diversos factors, com ara, la llibertat fàctica d'acomiadament, i el seu modest cost; l'extrema devaluació dels costos de la mà d'obra juvenil; l'aparició de noves figures laborals associades a la mal anomenada economia col·laborativa (falsos autònoms, entre d'altres); el model d'empresa outsourcing (externalitzacions, empreses multiservei, Treballador Autònom Econòmicament Depenent -TRADE-, etc.); el debilitament de la negociació col·lectiva, i, de retruc, del sindicalisme, especialment en el si de l'empresa; la permanència de col·lectius laborals, com ara les empleades i els empleats de la llar, en situació de "perifèrics" i "perifèriques" d'una centralitat normativa laboral ja de per si degradada. I, no cal dir-ho, l'anul·lació pràctica del principi de causalitat per a la contractació temporal, i la total flexibilització del contractat a temps parcial.

El Grup Parlamentari Confederal Units Podem-En Comú Podem-En Marea va presentar el passat 28 de juny en el Congrés dels Diputats una Proposició de Llei sobre aquest últim factor de precarietat laboral. La dita proposta legislativa, que han denominat "Contra la precarietat i per l'estabilitat en l'ocupació", és, digui's d'entrada, un abordatge parcial a la polièdrica problemàtica de la precarietat, i de la inestabilitat de l'ocupació. Aborda la reforma –en profunditat, i, a parer meu, en la direcció correcta- dels aspectes legals directament i indirectament relacionats amb la contractació temporal, a temps parcial, i fixa discontinua, i, alhora, expulsa de la legislació les modalitats contractuals que, en si mateixes, res no tenen a veure amb el principi de causalitat que justifiqui la temporalitat, com és el cas del contracte de suport als emprenedors, i el de primera ocupació jove.

No es tracta de fer en aquestes línies una anàlisi detallada i excessivament tècnica de l'articulat proposat. No obstant això, sí que em sembla pertinent deixar anotades tres qüestions d'aquesta Proposició Llei: a) L'extensa exposició de motius permet contextualitzar històricament l'evolució del fenomen de la temporalitat i la parcialitat laboral en el Regne d'Espanya, i els seus efectes econòmics, socials, laborals, sociològics, i desdemocratitzadors. En aquest últim aspecte, el de la desdemocratització, es posa el dit a la nafra d'un assumpte no sempre posat suficientment en valor com és el reforçament del poder disciplinari que, en el conflicte capital-treball, atorga la precarietat laboral al primer, tant és així que es "dificulta l'exercici dels drets sindicals i compromet l'estatus de ciutadania a l'empresa". b) Es fa una bona proposta de simplificació, clarificació, i seguretat de la modalitat contractual de fix discontinu. Emfatitzar que la relació laboral com a fix discontinu va íntimament lligada a la causalitat estacional de l'activitat, i no a la reiteració de contractes temporals durant diverses temporades, no pot més que beneficiar a un mercat laboral com el de les Illes Balears, en el qual els fixos discontinus i les fixes contínues són un col·lectiu de cabdal importància (87.807 d'alta a la Seguretat Social el juny d'enguany). c) La proposta d'Units Podem-En Comú Podem-En Marea preveu nous instruments per a la intervenció dels poders públics en la seva obligació de vetllar pel compliment real de la legalitat, i, per tant, per atacar el frau estructural en matèria de contractació laboral precària.

Insistesc que la proposta és parcial. Per revertir íntegrament les polítiques laborals de precarització fan falta, a més, menys externalitzacions (no basta igualar el salari de les persones externalitzades amb el de les què no hi estan externalitzades, cal, a més a més,  acabar amb l'increment de la dificultat d'organització sindical que comporta l'externalització), menys "flexibilitats" per a l'acomiadament, i més sindicalisme a les empreses, més drets laborals de nova generació, i més poder sindical en la negociació col·lectiva (retornar a la "ultraactivitat", és a dir, que els convenis col·lectius segueixin íntegrament en vigor mentre es negocia un de nou, o que el conveni sectorial sigui prevalent al d'empresa). Però, qualsevol avanç en la direcció d'impedir la consolidació de la precarietat laboral ha de ser democràticament ben rebut. Una democràcia amb impuls igualitari és incompatible amb una societat de turbo precarietat o de McJobs, és a dir, d'ocupacions fast food o de mala qualitat.

I de la desigualtat, què?

Publicat originalment a DIARIO de MALLORCA (11-07-2018)

Cansa, i, alhora, preocupa, que el Govern dels Acords pel Canvi segueixi, fort i no et moguis, obviant l'evolució de les desigualtats en les anàlisis oficials de la situació econòmica, social, i laboral. En aquest aspecte no hi ha hagut massa canvi. Serveixi com a exemple que, mentre a la fi de juny, el Govern de les Illes Balears bravejava en una piulada de ser "l'única Comunitat Autònoma on conflueix creixement econòmic, creació d'empreses, ocupació de qualitat, i augment substancial de salaris", res va dir sobre l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) 2017 que, entre altres coses, ens informava que, en termes de l'indicador AROPE (per les sigles en anglès d' At-Risk-of-Poverty or Exclusion) –que, a més de ser l'indicador homologat a la UE, i de si s'arriba o no al llindar de la pobresa, incorpora elements de qualitat en l'ocupació, i de carències materials-, el 24,7% de la població estava en risc de pobresa i/o d'exclusió social.

Val a dir que el missatge governamental a la xarxa social es referia a: creixement de PIB, sense incorporar, al més pur estil neoliberal, cap matís crític a aquest indicador; creació d'empreses sense prendre en consideració, en un context de gairebé nul·les polítiques de segona oportunitat, la vida mitjana d'aquestes empreses; ocupació de qualitat (se suposa que fent referència al relatiu augment de contractes indefinits, ja que seria un sarcasme que es referissin a una millora en matèria de, posem per cas, sinistralitat laboral); i, finalment, esmentava un augment substancial de salaris (referint-se, segurament, a alguns convenis col·lectius, com ara, el d'hostaleria).

Sobre aquests dos últims aspectes cal fer, almenys, uns breus comentaris: És molt agosarat xerrar de millora de la qualitat de l'ocupació centrant-se únicament en un augment de contractes formalment no temporals, sense tenir en consideració que "... el contracte indefinit, ha deixat de ser sinònim d'estabilitat en perdre les seves característiques bàsiques de seguretat, i, per tant, d'infinitud" (Raúl Lorente Campos i Adoración Guamán Hernández a Cuadernos de Relaciones Laborales (1) 2018). D'altra banda, convé advertir que els increments salarials pactats en els convenis col·lectius, sent molt positius i d'absoluta justícia, no garanteixen, per se, una millora de tots els pressuposts individuals i/o familiars si, alhora, no es redueix el nombre dels minijobs més característics del nostre mercat laboral, és a dir, si no es redueix la temporalitat contractual de curta i molt curta durada.

La qüestió clau és que, com les "polítiques de reforma laboral permanent" -accelerades per la Reforma Laboral de 2012, i següents- han tingut un permanent biaix cap a la generació d'estructures de profunda segmentació laboral, o s'inverteix aquesta situació, o seran versemblants escenaris amb creixements de PIB, d'empreses, d'ocupacions formalment no temporals, i d'increments col·lectius de salaris, que convisquin amb una societat segmentada, com a conseqüència de la cronificació del fenomen dels working poor (persones assalariades que no superen el llindar de la pobresa), altes taxes de població en situació d'AROPE, i augment de les desigualtats.

Contràriament al discurs oficial, una de les preocupacions prioritàries d'un govern progressista hauria de centrar-se en  l'evolució de la contractació de curta i molt curta durada perquè, d’aquesta evolució, depèn que es mantingui l’escenari de desigualtat creixent abans descrit, i molt menys cofoi que el dibuixat en la piulada governamental abans comentada. I, en aquest sentit, les dades del primer semestre de 2018 són qualsevol cosa menys motiu per bravejar: Dels 241.959 contractes temporals registrats, 55.090, és a dir, el 23% del total, ho van ser d'una durada inferior a un mes. Però, sobretot, retinguin la següent dada: 36.937 –més del 15% del total- van ser contractes d'una durada màxima de 5 dies.

Tot plegat em permet concloure que no hauríem de "normalitzar" aquests percentatges de precarietat laboral perquè, en fer-ho, normalitzaríem nivells de desigualtat intolerables. És un risc que no ens podem permetre. En aquest sentit, la Proposició de "Llei contra la precarietat i per l'estabilitat en l'ocupació", que recentment ha presentat al Congrés dels Diputats el Grup Parlamentari d'Units Podem, és una excel·lent iniciativa en el bon camí d'aquesta no normalització de la precarietat laboral i vital de grans sectors de la societat. Els continguts concrets d'aquesta iniciativa legislativa són "figues d'un altre paner", que requereixen un altre article. Així serà.

Plena ocupació no ha de ser tots i totes precàries!

Publicat originalment a Diario de Mallorca (04-06-2018)

En bona part del convuls segle XX l'objectiu de la plena ocupació va ser un objectiu plausible. És a dir, no es plantejava com quelcom quimèric aconseguir una situació en la qual totes les persones en edat laboral i que volien treballar comptessin amb una ocupació (un treball remunerat). Val la pena recordar que les primeres passes del que avui coneixem com a UE varen anar acompanyades d'una Comissió Europea –especialment la presidida per Jacques Delors- que es fixava com a objectiu aquesta situació de plena ocupació. És més, l'objectiu era una societat amb plena ocupació integradora, on població ocupada, i, alhora, pobra, fos un escenari inversemblant.

Amb el triomf -esperem que temporal- del model europeu (i de globalització) neoliberal, la confrontació entre les polítiques keynesianes i les liberals per aconseguir aquest objectiu de societats sense desocupació, sense pobresa laboral, i amb una cohesió social de debò, s'ha substituït per un altre debat ideològic entorn de la idea de plena ocupació. El primer dels assumptes en confrontació és de quin tipus de plena ocupació parlem. Tot indica que les elits -ja siguin les reunides en el World Economic Forum de Davos, o les que representa el think tank Funcas, que, per cert, no fa massa temps presentà un estudi en el qual es preveu que "Balears fregui la plena ocupació en 2020"- es plantegen, en el millor dels casos, aconseguir situacions de plena ocupació amb mercats laborals amb la precarietat laboral i vital com l'element essencial. No obstant això, una altra opció és possible i desitjable perquè, en paraules de Heiner Flassbeck, "... el remei convencional d'introduir una major flexibilitat salarial ha agreujat el mal de la desigualtat, sense arreglar el de la desocupació".

L'altre escenari de confrontació són les estratègies per aconseguir la plena ocupació en aquest ja avançat segle XXI. Perquè aquestes siguin sinceres, haurien de fer el cas que es mereix a la tesi de Jeremy Rifkin en la seva celebèrrima obra "La fi del treball". Sincerament, em sembla bastant més assenyat parar més atenció als treballs i ulteriors conclusions de la Comissió Mundial sobre el Futur del Treball, que, a iniciativa de l'Organització Internacional del Treball (OIT), està treballant des de fa gairebé dos anys, i bastant menys a informes com el "Global CEO Outlook 2018", que recentment ha presentat la consultoria KPMG, i del que, amb el titular "Els executius creuen que la robotització crearà més ocupació de la que destrueixi", informava Diario de Mallorca el passat 22 de maig. Els efectes de l'automatització, la digitalització i la robotització sobre la reducció de l'estoc d'ocupació (les necessitats d'hores de treball assalariat necessàries per produir les mateixes mercaderies i/o prestar iguals o millors serveis) són sobradament constatables. I aquesta és una constatació molt saludable, entre altres coses, perquè obeeix a la capacitat de crear de la humanitat. Agradarà més o menys, se serà o no membre de la confraria maistring del messianisme tecnològic, però el fet cert és que ja existeixen hotels atesos per robots. Poca broma!

És necessari, per tant, problematitzar els efectes de l'anomenada quarta revolució industrial que, òbviament, també té gran afectació en els sectors econòmics dels serveis. Si hi havia algun dubte al respecte, el sindicalisme europeu (UNI Europa) ho acaba d'esvair a una reunió d'alt nivell, que, en col·laboració amb el Centre d'Innovació Social (ZSI), ha celebrat sobre el projecte 'Shaping Industrial Relations in a Digitalising Services Industry' (Configuració de les relacions laborals en un sector serveis digitalitzat).

És, doncs, un debat que afecta força a una economia tan depenent del turisme com ho és la illenca. Convé aclarir que les preocupacions sobre la quantitat de l'ocupació, sobre les conseqüències en el repartiment de la riquesa, que accentua la iniquitat en la mesura que s'estén l'economia digital, o sobre els efectes a les relacions socials i laborals de la, en expressió d'alguna literatura, "uberització" dels mercats de treball, res té a veure amb un neoludisme. Té a veure amb la necessitat de sacsejar-se la mandra de pensar en un futur de cohesió social pel segle XXI, amb models de convivència on, potser, una part cada vegada més important de la població podrà alliberar-se del treball assalariat com a única manera de subsistència material, i, per tant, alliberar-se de "l'esclavitud a temps parcial" (Aristòtil), o de "l'esclavitud salarial" (Marx).

Per afrontar els reptes del segle XXI, i fer possible una nova concepció de la plena ocupació socialment i ecològicament justa, fan falta grans canvis i noves concepcions socials. La proposta d'una Renda Bàsica (universal, incondicional, individual, suficient, i complementària) és clau en aquest abordatge dels nous problemes. Un abordatge que, tot plegat, exigeix retornar l'ètica a l'economia, i la justícia a la fiscalitat. En cap cas, la plena ocupació del segle XXI no és el mateix que el "tots i totes precàries" del neoliberalisme.

Mirar l'EPA amb ulleres violetes i de la precarietat

Publicat originalment a Diario de Mallorca 30/04/2018

Les dades corresponents al primer trimestre de 2018, que ens va proporcionar l'Enquesta de Població Activa (EPA), publicada el passat 26 d'abril, es poden observar segons les ulleres que es portin. Entre altres, és pot fer amb unes ulleres "neoclàssiques", per fer una lectura, gairebé, exclusivament quantitativa, i seguint els estàndards analítics del mainstream polític i econòmic; amb unes de color violeta per analitzar-la amb la sempre necessària perspectiva de gènere"; o, posem per cas, amb unes ulleres que ajudin a visibilitzar la precarietat laboral i la seva associació amb la precarietat vital de la gent que la pateix.

Doncs bé, les dades del mercat laboral illenc estimades per l'INE s'han comentat suficientment des de la perspectiva quantitativa, posant l'èmfasi en la dada d'una població activa -és a dir, la que vol i està en condicions d'incorporar-se a l'activitat laboral, i, per això, és classificada com a ocupada o aturada- de 591.800 persones, que, en termes absoluts, registra en els darrers anys unes variacions a l'alça, però no gaire significatives. I, tanmateix, el fet més important és assenyalar que, pel que fa a la taxa d'activitat, amb un 60.8%, aquesta és la més baixa dels darrers deu primers trimestres. S'escau, doncs, plantejar el següent dubte: ¿Està el mercat laboral illenc perdent dinamisme i atractiu? Per una altra banda, la població ocupada estimada és de 488.700 persones (un -6,1% menys que l'any anterior), amb una taxa d'ocupació del 50,2%, que baixa en relació al mateix trimestre de l'any passat un -1,2%. Per acabar d'arrodonir aquest grup de dades, que no són precisament per bravejar, l'EPA ens informa que en aquest primer trimestre de 2018, la població aturada arribà a la xifra de 103.100 persones, registrant, en variació trimestral, un +4,7%, i una taxa d'atur (17,42%) que creix un 0,7%.

No obstant això, s'han comentat bastant menys els aspectes que tenen a veure amb el procés estructural de precarització del nostre mercat laboral, una precarietat que, no s'oblidi, és un factor determinant -encara que no únic- del procés d'empobriment d'una part important de la nostra societat. Com quan parlem de precarietat laboral ens referim als homes i dones que, tot i tenir un treball remunerat, no arriben a fi de mes, i que, encara que freqüentin menys les cues del SOIB, sovintegen a les d'organitzacions caritatives, com ara, Càritas, Mallorca Sense Fam, etc., em sembla perillós per a la convivència democràtica, i èticament indecent, qualsevol anàlisi i/o discurs que pretengui aproblematitzar aquesta qüestió.

En aquest sentit, pens que l'èmfasi en l'anàlisi de l'EPA dels tres primers mesos d'aquest any ha de posar-se en el fet que hem tornat a assolir el rècord de temporalitat de la gent assalariada, amb 101.800 persones afectades (el 26% del total). Amb tota seguretat, aquesta temporalitat té un component molt elevat de temporalitat extrema, car la contractació d'un a cinc dies -que l'any 2017 a casa nostra va arribar al rècord històric, amb 83.894 registres- segueix sent força present. Val a dir que, si no es corregeix aquesta temporalitat extrema, alguns increments salarials, presentats com "històrics" pel repartiment de la riquesa generada en aquesta fase de "recuperació econòmica", poden acabar tenint un efecte molt minso en la millora dels pressupostos familiars.

I, tanmateix, com la precarietat sol tenir cara de dona, fer una anàlisi que vulgui problematitzar el fenomen del precariat és impossible sense posar-se les ulleres violetes. Per tant, anotem, si més no, que el percentatge de dones amb ocupació a temps parcial és del 18,9%, mentre el dels homes tot just arriba al 5,6%.

Sens dubte, els intents d'aproblematitzar la precarietat laboral són una nova forma d'insensibilitat social, i de política d'estruç, que no vol mirar de cara la següent realitat: A les Illes Balears no s'ha modificat substancialment el model econòmic d'especialització, gairebé exclusiva en turisme, però, durant la crisi-estafa, altrament dita Gran Recessió, s'han aprovat dues reformes laborals en la lògica de la degradació del factor treball. Això fa que seguim amb els mals d'un model de creixement basat en ocupacions precàries i salaris baixos. La novetat fonamental és que, com en el seu moment afirmà la Catedràtica de Dret el Treball i la SS de la Complutense de Madrid, i Expresidenta del TC, Maria Emilia Casas, "la norma laboral no crea ocupació, però la transforma". Així doncs, un mercat laboral com l'illenc -ja de per si precari- s'ha anat transformant en turbo-precari. Si volem corregir aquesta deriva, fa falta, entre altres coses, una bona revisió oftalmològica, i un canvi d'ulleres del mainstream que s'entesta a veure que, en matèria laboral, les Illes Balears van bé.

Alguna previsió de millora de la qualitat de l'ocupació?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (20-03-2018)

A les Illes Balears proliferen les previsions positives sobre l'evolució quantitativa de l'ocupació remunerada. Tant els pronòstics governamentals, com els privats ens auguren, per als mesos vinents, un considerable creixement de la població ocupada. Per constatar-ho n'hi ha prou amb donar un cop d'ull a les publicacions de conjuntura i estructura econòmica i laboral de la Direcció General d'Ocupació i Economia del GOIB, o llegir l'últim informe del BBVA, en el qual es pronostica que "Balears crearà 36.000 ocupacions al llarg de 2018 i 2019". Però escassegen, i molt, les previsions sobre la recuperació de la qualitat de l'ocupació. Probablement, sense previsions de derogació de la legislació de la crisi-estafa en matèria laboral (especialment les Reformes Laborals de 2010 i de 2012), les previsions de reversió de la precarietat i la pobresa laboral siguin substancialment nul·les.

Amb tota seguretat, a bona part de l'establishment econòmic i polític no li interessa massa fer aquest tipus de previsions perquè, en cas de fer-les, haurien de reconèixer que, sense la derogació dels dispositius (principalment la reforma laboral de 2012) per a la devaluació salarial, la inestabilitat laboral, i l'absència d'equilibri en les relacions laborals, no hi haurà millora estructural de la qualitat de l'ocupació. Es podran fer intents parcials i ben positius per a la millora de l'ocupació remunerada, com, per exemple, la pujada salarial en un conveni col·lectiu tan important com el d'Hostaleria de Balears. No obstant això, convé no oblidar que l'experiència i les estadístiques laborals i econòmiques ens indiquen clarament que les pujades formals de salaris no són un antídot eficaç contra la pobresa laboral, si no van acompanyades d'una reducció estructural de la temporalitat i precarietat laboral.

En aquest sentit, seria assenyat no ser, a casa nostra, excessivament optimistes. Per què? Doncs, almenys, per tres raons: L'any passat batérem el rècord de contractació de curta i molt curta durada, amb 114.288 contractes d'una durada inferior a un mes, dels quals 83.894 van tenir a durada d'1 a 5 dies. En segon lloc, perquè va haver-hi un altre rècord aconseguit durant 2017: el de població assalariada amb una antiguitat de menys d'un any a l'empresa o en el contracte. I en tercer lloc, cal matisar -i molt- la suposada millora d'ocupació indefinida, car sota aquesta rúbrica s'inclouen els "contractes per a emprenedors" que, recordi's, és aquella modalitat contractual, engegada i incentivada a la Reforma Laboral de 2012, amb un període de prova d'un any, durant el qual es viu en una radical inestabilitat i inseguretat laboral. Val a dir que, en els dos primers mesos de 2018, s'han registrat un total de 1.236 d'aquests contractes, un no menyspreable augment del 63% en relació al mateix període de l'any anterior.

Fer previsions sobre la qualitat de l'ocupació és fonamental. I ho és perquè definir l'ocupació com una norma social homogènia, sense distinció  pel que respecta a certs requisits (com l'estabilitat contractual, la suficiència retributiva, i la protecció sindical), és més que un error, és una decisió política. La societat té dret a conèixer si les previsions de millores macroeconòmiques aniran acompanyades de millores dels Índexs de Qualitat del Treball (IQTs). En aquest sentit, em sembla escaient recordar que, a l'inici de la "recuperació econòmica" –entre finals de 2013 i principis de 2014- Lazló Andor, que aleshores era comissari europeu d'ocupació, amb una molt infreqüent sinceritat, afirmà: "No podem dir que tenir un treball equival, necessàriament, a un estàndard de vida decent". Estem en la senda de la reversió d'aquesta situació? L’absència de anàlisis seriosos sobre previsions de millora de la qualitat de l'ocupació em fa sospitar que, malauradament, no hi estem en aquesta senda.

8 de març 2018 i precariat femení

Publicat originalment a Diario de Mallorca [06-03-2018]

El concepte de precarietat és polièdric, i, en els àmbits acadèmics, socials, sindicals, i de l'activisme no hi ha unanimitat entorn de la seva extensió, i dels límits de la seva multidimensionalitat. Tanmateix, no és arriscat parlar de precarietat en els aspectes polítics-institucionals, socioculturals, econòmics i, per descomptat, laborals. Menys agosarat encara és afirmar que l'assignació de rols específics a dones i homes repercuteix diferencialment en la precarietat en totes les seves manifestacions. De fet, com el patriarcat assigna a les dones posicions de menor poder que als homes, les precarietats són més punyents per a elles, i, en alguns casos, hi ha precarietats completament feminitzades.

La lluita contra aquestes bretxes de gènere serà un dels assumptes cabdals de la commemoració i reivindicació del 8 de març de 2018, que, als actes i manifestacions habituals, incorpora  la vaga feminista.

Permetin que comenti una d'aquestes manifestacions de la precarietat, que es dóna en l'anomenat mercat laboral, en el qual, per cert, es manifesten tantes bretxes de gènere que motiven, en bona part la convocatòria de la citada vaga feminista. Em limit a aquest àmbit per raons d'espai, però també per la seva inqüestionable rellevància. En paraules de Santiago Álvarez Cantalapiedra, en la presentació del número 140 de la revista PAPELES de relaciones ecosociales y cambio global, "quan el sustent, la identitat personal i el reconeixent aliè depenen en gran mesura de la relació salarial, el deteriorament laboral es tradueix de forma immediata en precarietat existencial i social". La precarietat laboral és tan intensa i transcendent (és l'antítesi de la seguretat i certesa en l'ocupació que sustentava l'original Estat del Benestar) que ha donat origen al concepte del precariat. El precariat femení és, diguem-ho així, doblement precari.

Arribats fins aquí, anem per feines: Durant 2017 es van comentar suficientment els resultats de l'Enquesta de Població Activa (EPA), i es va discutir si, en l'evolució de la situació laboral, el fet important eren els aspectes quantitatius o els qualitatius, és a dir, si la cosa rellevant era si hi havia més població ocupada, o si aquesta població estava cada vegada més empobrida. Però poca atenció s'ha prestat a la fotografia laboral que ens deixà a Balears l'EPA de 2017 des d'una perspectiva de gènere. No perdem més temps i fem, si més no, una aproximació:

Vegem primer unes dades generals: Un any més, es constata una important bretxa del 12% en la taxa d'activitat, és a dir un 70,16% dels homes de 16 o més anys estan ocupats, o disponibles i en condicions d'estar-ho, mentre que només un 58,14% de les dones està en aquesta situació. Pel que fa a la taxa d'ocupació, la bretxa és del 10,61% (61,46% els homes, 50,88% les dones). En aquest capítol de dades generals s'ha de dir que on no existeix pràcticament bretxa de gènere és en la taxa d'atur, que se situa en un 12,40% i 12,48%, respectivament, per a homes i dones. Val a dir que tot això succeeix en un context on la població inactiva continua sent majoritàriament femenina, i, molt important, i, on, de les persones inactives que declaren que ho són per dedicar-se a labors de la llar, un 38,1% són dones, i només un 9,6% homes. I finalment: la població femenina amb estudis superiors supera a la masculina en més d'un 8%. Permetin-me un incís: En aquest article, per raons d'espai i perquè consider que s'ha tractat suficientment en aquestes últimes setmanes, no analitzaré la bretxa salarial de gènere (recordin que els homes guanyen, com a mitjana, entorn d'un 16% més que les dones a Balears). Però no tinc dubtes que a  casa nostra és molt aplicable una de les conclusions d'un recent estudi de l'Organització Internacional del Treball (OIT), segons la qual la bretxa salarial entre homes i dones seria d'un 2% a favor d'elles si es tingués en compte la formació i l'expertesa.

Vegem ara algunes dades concretes de precarietat laboral. 1.- La temporalitat a la població assalariada femenina és, amb un 27%, inferior a la dels homes, que s'estima en un 31,4%. Una bona notícia? Sí, però té la següent explicació: El percentatge d'assalariades en el sector públic és quasi un 6% superior al dels assalariats en aquest sector, i, encara que la temporalitat és alta (un 15,2%), és gairebé la meitat de la què es pateix al sector privat. 2.- El percentatge de població ocupada a temps parcial és per als homes d'un modest 6,8%, mentre que entre les dones arriba al 19,6%. Vet aquí la gran bretxa de gènere de la precarietat laboral. Cal recordar, endemés, que el treball a temps parcial és molt majoritàriament involuntari, i exerceix un paper determinant a l'hora de condicionar les rendes més baixes.

Amb tot plegat, convé recordar que el Secretari General de les Nacions Unides, a propòsit del 8 de març d'enguany, escriu: "En el Dia Internacional de la Dona, hem de comprometre'ns a fer tot el possible per superar els prejudicis arrelats, recolzar la participació i l'activisme, i promoure la igualtat de gènere i l'apoderament de la dona". Segur que en el discurs oficial de l'ONU no es pretenia fer una crida a la Vaga Feminista, però les paraules d' António Guterres s'assemblen bastant a una convocatòria a la mobilització del precariat femení.

Un malestar que reclama un altre paradigma cultural i social

Pot ser que, a la llarga, haurem  d'agrair la, diguem-ho suaument, inestabilitat de la política cultural dels governs dels Acords pel Canvi. Com ha plogut damunt banyat, aquesta situació ha propiciat un cert malestar de la gent del món de la cultura, especialment del precariat cultural illenc i, alhora,  s’ha propiciat una major visibilització del  pensament crític en aquests àmbit. Per una altra banda, pot ser que, més prest que tard, haurem d'agrair que el Pla de Cultura de les Illes Balears avanci tan lentament. El lliurament per capítols d'aquest esperat pla potser sigui una altra oportunitat per repensar que, abans de planificar el camí cap a l'horitzó, convé saber cap a on es vol anar, i com arribar-hi.

Val a dir que els pactes per se –independentment dels continguts- em fan més por que el Dimoni Cucarell. Generalment, aquests "acords d'estat" o "pactes entre antagònics" serveixen perquè s'imposi el "sentit comú" neoliberal. Si, per contra, es pretenen planificar les fites per arribar a un mínim comú denominador cultural no neoliberal pur, potser convindria tenir més o menys definit aquest horitzó. Per exemple: s'ha d'afrontar la problemàtica de la precarietat laboral i vital dels i de les artistes? Ha d'haver-hi més transparència i participació real entorn del projecte governamental de l'Institut d'Indústries Culturals? Són  preguntes escaients car en els àmbits del "neoliberalisme progre" (els Acords pel Canvi no són altra cosa) se sosté  -encara que sigui amb una dissimulada vehemència- que qui s'ha d'ocupar de l’assumpte de l'existència material de les persones creadores d'art, o de l'eficiència i garantia d'igualtat d'oportunitats en, posem per cas, el citat l'Institut d'Indústries Culturals, en  expressió de Rodrigo Rato, “es el mercado, amigo".

Precisament els aspectes socioeconòmics, més enllà de PIB, associats al món de la cultura són, a parer meu, essencials perquè, entre altres coses, no es pot deixar únicament al mercat la solució de les conflictives relacions entre pobresa i creació, entre existència material i llibertat de creació. En aquest sentit, els debats sobre cultura no haurien de ser aliens als que es produeixen entorn de la proposta d'una Renda Bàsica Incondicional que, a més de ser una poderosíssima eina per a la distribució de la riquesa i l'erradicació de la pobresa, és, en garantir el dret d'existir, garantia de llibertat de debò de tots els ciutadans i ciutadanes.

Sigui com sigui, en aquesta legislatura autonòmica, que entra en la seva recta final, i en la qual s'havia promès que la cultura i les formes de participació ciutadana en les polítiques públiques culturals serien un factor de canvi essencial, s'ha demostrat que, al marge de les institucions, hi ha vida per debatre, i, per què no, problematitzar qualsevol àmbit del món cultural. Una d'aquestes demostracions ha estat el col·lectiu "Afta perfecta" (@AftaPerfecta) que, després del seu cicle Emergències, ara ha organitzat -el propvinent 26 de gener a les 19,30 hores a la sala d'actes de la Misericòrdia de Palma- una taula rodona amb el títol de "Polititzacions del malestar. Converses sobre participació i política cultural'.

Si no ho tinc mal entès, el debat s'articularà entorn del llibre que porta també el títol de "Polititzacions del malestar", però que incorpora el subtítol: "Dret a l'angoixa. L'art i els processos creatius com a instrument per canalitzar el malestar". El volum, amb l'edició a cura de Nora Ancarola, Laia Manonelles i Daniel Gasol, és una reflexió molt coral i prou fidel al que s'anuncia al títol i subtítol. És un d'aquests llibres que ajuden a esvair la desconfiança que la modernitat turbocapitaliste genera envers noves (ecològiques, feministes, alliberadores) concepcions de progrés. Explica molts arguments, experiències i projectes de gran utilitat per enfrontar-se a la ideologia de la negació de qualsevol millora  de les conquestes socials, entre elles òbviament el dret a la cultura i a la seva creació.  Són unes 260 pàgines que -tot i que, en paraules Henry David Thoreau en el seu Passejades, "de vegades, sens dubte, ens costa escollir la direcció, perquè encara no existeix clarament en la nostra idea"- ajuden, i molt, a carregar les motxilles per transitar el camí cap a un altre paradigma social i cultural.

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 23/01/2018)